INSTITUCIONS DE LA UNIÓ EUROPEA

1. El Parlament Europeu

El Parlament Europeu és l'òrgan legislatiu de la UE. És elegit directament pels votants de la UE cada cinc anys, es a
dir, es la institució de representació directa de la ciutadania dels estats membres.

COMPOSICIÓ

Està integrat pel president o presidenta i ples eurodiputats i eurodiputades. Es l’única institució europea en la qual els
seus membre son escollits per sufragi universal i directe en cadascun dels estats membre segons el procediment
electoral de cada país. Actualment té 705 diputats i el nombre d'eurodiputats per cada país és aproximadament
proporcional a la seva població, però seguint una proporcionalitat decreixent: cap país pot tenir menys de 6 ni més de
96 eurodiputats,

Els membres del Parlament Europeu no s’agrupen per nacionalitats sinó per ideologies polítiques i com a norma general
tot grup polític esta integrat per diputats procedents de més d’un Estat membre.

Les seves seus es troben a Estrasburg, Brussel·les i Luxemburg.

COMPETÈNCIES

Competències legislatives

-Aprovar la legislació de la UE, juntament amb el Consell de la Unió Europea, a partir de les propostes de la Comissió
Europea.
-Decidir sobre acords internacionals.
-Revisar el programa de treball de la Comissió i demanar-li que elabori propostes de legislació.
-Designa al Defensor del Poble europeu.

Competències de supervisió

-Control democràtic de totes les institucions de la UE

-Elegir al President de la Comissió i aprovar a la Comissió com a col·legi. Possibilitat d'aprovar una moció de censura,
que obligui la Comissió Europea a dimitir.
-Aprovar la gestió del pressupost, és a dir, l'aprovació de la manera en què s'han gastat els pressupostos de la UE
-Examinar les peticions dels ciutadans.
-Debatre la política monetària amb el Banc Central Europeu.
-Formular preguntes de la Comissió i del Consell per demanar explicacions sobre un assumpte determinat

Competències pressupostàries

-Establir el pressupost de la UE juntament amb el Consell

FUNCIONAMENT

En comissions - es prepara la legislació -.

El Parlament compta amb 20 comissions i dues subcomissions, cadascuna de les quals s'ocupa d'un àmbit polític
determinat. Les comissions examinen les propostes de legislació i els eurodiputats i grups polítics poden presentar
esmenes o proposar rebutjar un projecte de llei. Aquestes qüestions són també objecte de debat en els grups polítics.

En sessions plenàries – s'aprova la legislació -.

La sessió plenària és el moment en què tots els diputats del Parlament Europeu es reuneixen en la cambra per a la
votació final de la legislació proposada i de les propostes de modificació. Normalment se celebren a Estrasburg durant
quatre dies al mes, però a vegades hi ha sessions addicionals a Brussel·les.
 2. El Consell Europeu

El Consell Europeu reuneix els líders de la UE per a establir la seva agenda política. Representa el nivell més elevat de la
cooperació política entre els països de la UE. És una de les set institucions oficials de la UE, es reuneix en cimeres
(normalment trimestrals) celebrades entre líders de la UE i presidides per un president permanent. La seva seu es troba
a Brussel·les.

COMPOSICIÓ

El Consell Europeu està format pels caps d'Estat o de Govern de tots els països de la UE, el president del Consell Europeu
i el president de la Comissió

Convoca i presideix el Consell el seu president, triat pel propi Consell Europeu per un període de dos anys i mig
renovable una vegada amb la qual cosa el seu mandat màxim coincideix amb la legislatura del Parlament Europeu. Entre
altres funcions, el President del Consell Europeu representa a la UE davant la resta del món.

FUNCIONS

-Decideix sobre l'orientació i les prioritats polítiques generals de la UE, però no legisla.

-S'ocupa de qüestions complexes o sensibles que no poden resoldre's en instàncies inferiors de la cooperació
intergovernamental.

-Estableix la política exterior i de seguretat comuna tenint en compte els interessos estratègics de la UE i les
implicacions en matèria de defensa.

-Designa i nomena els candidats triats per a determinats llocs destacats de la UE, per exemple en el BCE i en la
Comissió.

-Respecte a cadascuna de les qüestions, el Consell Europeu pot:

Demanar a la Comissió Europea que elabori una proposta

Sotmetre-la al Consell de la UE perquè s'ocupi d'ella.

FUNCIONAMENT

Normalment es reuneix quatre vegades a l'any, però el seu president pot convocar reunions addicionals per a tractar
assumptes urgents.

En general, les decisions es prenen per consens, però en alguns casos és necessària la unanimitat o la majoria
qualificada. Només poden votar els caps d'Estat o de Govern.

3. El Consell de la Unió Europea

En el Consell de la UE, també denominat de manera informal "el Consell", els ministres dels governs de cada país de la
UE es reuneixen per a debatre, modificar i adoptar mesures legislatives i coordinar polítiques. Cada ministre té
competències per a assumir compromisos en nom del seu Govern en relació amb les actuacions acordades en les
reunions. La seva seu es troba a Brussel·les.

El Consell és el principal òrgan de decisió de la UE juntament amb el Parlament Europeu.

No ha de confondre's amb:

Consell Europeu (cimeres trimestrals en les quals els líders de la UE marquen les grans línies de les polítiques
europees)

Consell d’Europa: organisme aliè a la UE.

COMPOSICIÓ

El Consell de la UE no està compost per membres fixos, sinó que es reuneix en deu formacions diferents, en funció del
tema que es vagi a tractar. Depenent de la formació, cada Estat membre envia al Ministre competent en la matèria.

PRESIDÈNCIA

El Consell de Ministres d'Afers exteriors té un president permanent, l'Alt Representant per a la Política Exterior i de
Seguretat de la UE. Les altres reunions del Consell les presideix el ministre corresponent del país que en aquest
moment ostenti la Presidència rotatòria de la UE. Per exemple, en el període de Presidència d'Estònia, qualsevol reunió
del Consell de Medi Ambient estarà presidida pel ministre estonià de Medi Ambient.

En els països de la zona de l'euro els ministres d'economia i finances d’aquests països coordinen les seves polítiques
econòmiques en el marc del Eurogroup, les reunions del qual es produeixen un dia abans que les del Consell
d'Assumptes Econòmics i Financers. Els acords aconseguits en les reunions de l'Eurogrup s'adopten oficialment el dia
després en el Consell, per votacions en les quals només participen els ministres de l'eurozona.

FUNCIONS

-Representar als Governs dels Estats membres, adoptar la legislació europea i coordinar les polítiques de la UE.

-Negocia i adopta la legislació de la UE, juntament amb el Parlament Europeu, a partir de les propostes de la Comissió
Europea.

-Coordina les polítiques dels Estats membres.

-Desenvolupa la política exterior i de seguretat, seguint les directrius del Consell Europeu.

-Celebra acords entre la UE i altres països o organitzacions internacionals.

-Juntament amb el Parlament Europeu, aprova el pressupost de la UE.

FUNCIONAMENT

Els ministres de la UE es reuneixen en sessió pública sempre que debaten o voten projectes d'actes legislatius.

Per a aprovar les decisions, normalment és necessari comptar amb una majoria qualificada de:

-El 55% dels Estats (és a dir, 15 països dels 27 membres actuals)

-Que representin, com a mínim, al 65% de la població total de la UE.

Es poden seguir les sessions públiques del Consell en directe en totes les llengües de la UE. Quan una sessió del Consell
és pública també ho són les seves actes i les seves votacions.

Per a bloquejar una decisió, són necessaris almenys 4 països (que representin, com a mínim, al 35% de la població total
de la UE).

Excepció: les decisions en temes sensibles com la política exterior i la fiscalitat han de rebre l'aprovació de tots els
països ( unanimitat ).

Les qüestions administratives i de procediment s'adopten per majoria simple .

4. La Comissió Europea

La Comissió Europea és l'òrgan executiu, políticament independent, de la UE. La Comissió és l'única instància
responsable d'elaborar propostes de nova legislació europea i d'aplicar les decisions del Parlament Europeu i el Consell
de la UE. La seva seu es troba a Brussel·les.
COMPOSICIÓ

El lideratge polític correspon a un equip de 27 comissaris, un de cada país membre, sota la direcció del president de la
Comissió , que decideix qui és responsable de cada política.

El Col·legi de Comissaris està compost pel president de la Comissió, vuit vicepresidents, inclosos tres vicepresidents
executius, l'alt representant de la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat i 18 comissaris, cadascun dels quals
és responsable d'una cartera.

En el dia a dia, s'encarrega de fer les tasques de la Comissió el seu personal (juristes, economistes, etc.), repartit en una
sèrie de departaments denominats Direccions Generals (DG), cadascuna de les quals es responsabilitza d'una
determinada política.

PRESIDÈNCIA

Els dirigents de cada país, reunits en el Consell Europeu, presenten al candidat atesos els resultats de les eleccions al
Parlament Europeu. Per a obtenir la designació, el candidat o candidata necessita el suport de la majoria de diputats del
Parlament Europeu.

FUNCIONS

-Vetllar pels interessos generals de la UE proposant i comprovant que es compleixi la legislació i aplicant les polítiques i
el pressupost de la UE.

-Proposar noves lleis: la Comissió és l'única institució europea que presenta, perquè el Parlament i el Consell les
aprovin:

-Lleis que protegeixen els interessos de la UE i als seus ciutadans en aspectes que no poden regular-se
eficaçment en el pla nacional.

-Lleis correctes en els seus detalls tècnics gràcies a consultes amb experts i ciutadans.

-Gestionar les polítiques europees i assignar els fons de la UE.

-Fixa les prioritats de despesa de la UE conjuntament amb el Consell i el Parlament.

-Elabora els pressupostos anuals perquè el Parlament i el Consell els aprovin.

-Supervisa com es gasta els diners sota l'escrutini del Tribunal de Comptes.

-Vetllar perquè es compleixi la legislació de la UE.

-Conjuntament amb el Tribunal de Justícia, la Comissió garanteix que la legislació de la UE s'apliqui correctament en tots
els països membres.

-Representar a la UE en l'escena internacional.

-Parlar en nom de tots els països de la UE davant els organismes internacionals, sobretot en qüestions de política
comercial i ajuda humanitària.

-Negocia acords internacionals en nom de la UE.

5. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) interpreta la legislació de la UE per a garantir que s'apliqui de la mateixa
manera en tots els països membres i resol els litigis entre els governs nacionals i les institucions europees. La se va seu
es troba a Luxemburg.

En determinades circumstàncies, també poden acudir al Tribunal els particulars, empreses i organitzacions que creguin
vulnerats els seus drets per una institució de la UE.
COMPOSICIÓ

Membres

Tribunal de Justícia: un jutge de cada país membre i 11 advocats generals

Tribunal General: 2 jutges per cada país de la UE

Els governs nacionals designen a cada jutge i advocat general per un període renovable de sis anys. En cadascun dels
tribunals, els jutges elegeixen al seu president per a un mandat renovable de tres anys.

Òrgans del TJUE

Tribunal de Justícia: resol les qüestions prejudicials plantejades pels tribunals nacionals, uns certs recursos d'anul·lació i
els recursos de cassació.

Tribunal General: resol els recursos d'anul·lació que interposen els particulars, les empreses i, en alguns casos, els
governs nacionals. Això significa que, en la pràctica, el tribunal s'ocupa sobretot de la legislació sobre competència,
ajudes estatals, comerç, agricultura i marques comercials.

FUNCIONS

El TJUE resol els assumptes que se li plantegen.

Els més comuns són:

-Interpretar la legislació (decisions prejudicials): els tribunals nacionals han de garantir que la legislació europea
s'apliqui correctament, però a vegades els tribunals de diferents països interpreten les normes de diferents maneres. Si
un tribunal nacional té dubtes sobre la interpretació o validesa d'una norma europea, pot demanar una clarificació al
Tribunal de Justícia europeu. El mateix mecanisme pot utilitzar-se per a determinar si una normativa o pràctica nacional
és compatible amb la legislació europea.

-Aplicar la legislació (procediments d'infracció): aquest tipus d'acció s'emprèn contra una administració nacional per
incomplir la legislació europea. Pot entaular-la tant la Comissió Europea com un altre país membre. Si es comprova que
un país ha incomplit les normes, haurà de posar remei o afrontar noves accions i una possible multa.

-Anul·lar normes europees (recursos d'anul·lació): si es considera que una norma europea vulnera els tractats de la UE o
els drets fonamentals, els governs dels països membres, el Consell de la UE o (en alguns casos) el Parlament Europeu
poden sol·licitar al Tribunal que l'anul·li.

També els particulars poden sol·licitar al Tribunal que anul·li una norma europea que els afecti directament.

-Garantir que la UE actuï (recursos per omissió): en determinades circumstàncies, el Parlament, el Consell i la Comissió
han de prendre decisions. Si no ho fan, els governs nacionals, altres institucions europees o (en determinades
circumstàncies) els particulars o empreses poden recórrer al Tribunal.

-Sancionar a les institucions europees (accions per danys i perjudicis): pot recórrer al Tribunal qualsevol persona o
empresa que es consideri perjudicada en els seus interessos per acció o omissió de la UE o del seu personal.

FUNCIONAMENT

En el Tribunal de Justícia, a cada assumpte se li assigna un jutge ("jutge ponent") i un advocat general. Els assumptes
s'instrueixen en dues fases:

1. Fase escrita

Les parts presenten al Tribunal al·legacions escrites, i també poden formular observacions les administracions
nacionals, les institucions europees i, en alguns casos, els particulars.

El jutge ponent resumeix totes les al·legacions i observacions, que a continuació es debaten en la reunió general del
Tribunal, on es decideix:

-Segons la importància o complexitat de l'assumpte, si l'instrueixen 3, 5 o els 15 jutges del Tribunal (això últim
ocorre en molt rares ocasions: en la majoria són cinc)
 -Si ha de celebrar-se una vista (fase oral) i si és necessari un dictamen oficial de l'advocat general.

2. Fase oral: la vista pública

Els advocats de totes dues parts plantegen els seus arguments davant els jutges i l'advocat general, els qui poden
formular preguntes.

Si el Tribunal decideix sol·licitar un dictamen a l'advocat general, aquest l'emet unes setmanes després de la vista.

A continuació, els jutges deliberen i donen el seu veredicte.

En el Tribunal General, el procediment és semblant, tret que en la majoria dels assumptes hi ha tres jutges i no hi ha
advocat general.
 ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI: DRET ORIGINARI I DRET DERIVAT

La característica principal del dret europeu és la supremacia d'aquest enfront dels drets nacionals o interns dels estats
membres. A la pràctica, això representa que en el cas que hi hagi una contradicció entre tots dos, preval el dret
europeu enfront del nacional.

 DRET ORIGINARI

Es tracta dels tractats signats pels Estats membre i que conformen la normativa bàsica de la Unió Europea. Regulen
l’organització de la Unió, les competències de les diferents institucions, els drets i responsabilitats dels Estats membres i
de la ciutadania, i també el procés legislatiu en la Unió Europea.

Es caracteritzen per constituir-se com a normes jurídiques internacionals, tenir una dimensió constitucional i incloure
regulacions materials especifiques. Els tractats tenen autonomia entre ells, s’imposen sobre la resta de normes del dret
comunitari i tenen eficàcia directa.

TRACTATS

Tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer

Es va signar el 18 d’abril de 1951 a Paris per part d’Alemanya, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Itàlia i França i l’objectiu del
qual era fer interdependents els sectors del carbó i de l'acer, de manera que, a partir d'aquest moment, cap país pugui
mobilitzar les seves forces armades sense que els altres països s'adonin; amb això es van mitigar la desconfiança i les
tensions després de la Segona Guerra Mundial.

Va ser el primer tractat originari de la Unió Europea.

La Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) fou una organització econòmica internacional, la primera de caràcter
supranacional, i que és considerada com l'origen de l'actual Unió Europea (UE).

Tractats de Roma

Aquests tractats foren signats a la ciutat de Roma el 25 de març de 1957 per part de la República Federal Alemanya,
França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg. Entrà en vigor l'1 de gener de 1958.

Juntament amb el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) conformen els tres "tractats
constitutius" de les Comunitats Europees.

Els Tractats de Roma, en singular Tractat de Roma, és el nom pel qual es coneixen dos tractats signats alhora:

-Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE): És el principal tractat que se signà a Roma, constituint la
Comunitat Econòmica Europea (CEE). Tractat que encara està en vigor, amb l'Acta Única Europea signada l'any 1986 la
CEE es convertí en Comunitat Europea (CE). És juntament amb el Tractat de la Unió Europea un dels dos textos
fonamentals de les institucions europees. Aquest tractat establia la creació d'un mercat comú: amb una unió duanera,
la progressiva supressió d'aranzels, liberalització dels mercats així com mesures per a protegir l'agricultura europea.

-Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA o Euratom): La creació de la Comunitat Europea
de l'Energia Atòmica, coneguda popularment com a Euratom, fou també uns dels tractats signats a Roma, un organisme
independent i paral·lel a la CEE.

Aquest tractat no ha experimentat grans canvis i segueix en vigor. La Comunitat Europea de l'Energia Atòmica no s'ha
fusionat amb la UE i té una personalitat jurídica distinta, alhora que comparteix les mateixes institucions.
Tractat de Fusió - Tractat de Brussel·les

El Tractat de fusió de les Comunitats Europees, conegut també amb el nom de Tractat de Brussel·les, fou signat el 8
d'abril de 1965 i entrà en vigor l'1 de juliol de 1967.

Mitjançant aquest tractat s'uniren les estructures de les tres comunitats Europees: la Comunitat Europea del Carbó i
l'Acer (CECA), la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA, Euratom).

D'aquesta manera, es fusionen les tres estructures executives de les diferents comunitats, i es crea una única Comissió
Europea i un únic Consell, que seran els òrgans de govern conjunt de les tres comunitats des d'aquell moment. A més a
més, les tres comunitats compartiran a partir d'aquest moment el Parlament Europeu i el Tribunal de Justícia.

Aquest tractat és considerat, d'alguna manera, el principi del que seria (en un futur) la moderna Unió Europea, i fou
derogat amb la signatura del Tractat d'Amsterdam el 2 d'octubre de 1997.

Tractat de Maastricht

El Tractat de Maastricht és el nom amb què es coneix el Tractat de la Unió Europea (TUE).

Fou un acord signat el 7 de febrer de 1992 pels membres de la Comunitat Europea (CE). Entrà en vigor l'1 de novembre
de 1993 i portà a la creació de la Unió Europea que en endavant substituí la CE i fou el resultat de la resolució separada
de diverses negociacions en temes d'unió monetària i política. És, juntament amb el Tractat de Funcionament de la
Unió Europea, un dels tractats fundacionals de la Unió Europea.

El TUE original estava format per una sèrie de tractats preexistents, els llavors vigents eren tres, amb els noms de les
respectives Comunitats Europees a les quals donaven lloc: el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i
l'Acer, el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica i el Tractat constitutiu de la Comunitat
Econòmica Europea. Aquests tres tractats són considerats com el pilar comunitari i el TUE ve a afegir dos pilars polític-
jurídics nous, que ell mateix regula:

1. La política exterior i de seguretat comuna.

2. Els afers de justícia i interior.

El Tractat de Maastricht ha estat modificat pels Tractats d'Amsterdam, Niça i Lisboa.

Tractat d’Amsterdam

El Tractat d'Amsterdam és un acord signat el 2 d'octubre de 1997 a Amsterdam i suposà una revisió i entrada en vigor
d'una nova normativa legal de la Unió Europea (UE) després de revisar el Tractat de Maastricht signat l'any 1992.
Aquest tractat entrà en vigor l'1 de maig de 1999 després d'haver estat ratificat per tots els estats membres de la Unió.

El Tractat d'Amsterdam fa èmfasi en diversos aspectes fonamentals pel funcionament de la Unió: dret al treball, la lliure
circulació dels ciutadans, el reforçament de la justícia, política exterior i seguretat comuna de la Unió, i la reforma
institucional necessària per afrontar l'ingrés de nous membres, assumptes que havien quedat pendents en el Tractat de
Maastricht.

Tractat de Niza

El Tractat de Niça va ser un tractat internacional signat el 26 de febrer de 2001, l'objectiu del qual era reformar
l'estructura institucional de la Unió Europea (UE) perquè s'adaptés als canvis que plantejava l'ampliació de 2004
d'aquesta organització supranacional europea.

El tractat va ser elaborat pel Consell Europeu entre els dies 7 i 9 de desembre de 2000 i va entrar en vigor l'1 de febrer
de 2003 després d'haver estat ratificat pels 15 Estats membres segons el que es preveu en les seves respectives
normatives constitucionals. El procés de ratificació es va estendre fins a 2002.
El Tractat de Niça va dotar de més poders legislatius i de control al Parlament Europeu i va ampliar a un major nombre
d'àmbits la votació per majoria qualificada en el Consell Europeu.

Tractat de Lisboa

El Tractat de Lisboa, és un acord internacional que modifica els dos tractats que formen la base constitucional de la
Unió Europea (UE).

Va ser signat pels Estats membres de la UE el 13 de desembre de 2007 i va entrar en vigor l'1 de desembre de 2009.
Modifica el Tractat de Maastricht (1992), conegut en forma actualitzada com el Tractat de la Unió Europea (2007) o
TUE, i el Tractat de Roma (1957), conegut en forma actualitzada com el Tractat de Funcionament de la Unió Europea
(2007) o TFUE. En conseqüència, el títol formal del text és Tractat de Lisboa pel qual es modifiquen el Tractat de la Unió
Europea i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea.

Amb aquest tractat, la UE té personalitat jurídica pròpia per a signar acords internacionals a nivell comunitari.

El Tractat de Lisboa fa que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea sigui vinculant jurídicament.

A més introdueix nombroses reformes, entre les quals es destaquen:

-El vot per majoria qualificada que busca reduir les possibilitats d'estancament en el Consell de la Unió
Europea.

-Un Parlament Europeu amb major pes mitjançant l'extensió del procediment de decisió conjunta amb el
Consell de la UE.

-Eliminació dels pilars de la Unió Europea.

-Creació de les figures de President del Consell Europeu i Alt representant de la Unió per a Afers exteriors i
Política de Seguretat per a dotar d'una major coherència i continuïtat a les polítiques de la UE.

 DRET DERIVAT

El formen les normes dictades per les institucions de la Unió Europea, en particular per Consell de la Unió Europea i el
Parlament, en desenvolupament del dret originari.

Les principals normes del dret derivat son:

1. Reglaments: són disposicions de caràcter general, que afecten a tots els Estats membres i a la ciutadania, i què
son obligatòries i d’aplicació directa, sense que sigui necessari un acte de transposició per part dels
ordenaments jurídics dels Estats. D'aquesta manera un estat no pot refusar o incomplir una part del reglament
perquè aquest contradiu les seves lleis internes.
2. Directives: son disposicions que obligues als Estats membres a aconseguir determinats resultats en un termini
determinat. Poden afectar a tots els Estat, un o més d’un. Correspon als Estats l’elecció de la forma i dels
mitjans a utilitzar per aconseguir els resultats establerts per la directriu.
3. Decisions: com els reglaments, són normes obligatòries per als seus destinataris i tenen un destinatari
individualitzat ( un o més Estats, però no tots). També poden anar dirigides a una persona física o jurídica.

Les institucions de la Unió Europea poden dictar resolucions de caràcter no vinculant, com:

 Recomanacions: és una norma jurídica del dret comunitari europeu de caràcter no vinculant respecte als estats o a
la ciutadania de la Unió Europea. Es diferencien de les recomanacions que solen suggerir als destinataris un
comportament determinat, i els dictàmens que solen servir per avaluar situacions existents o fets concrets. No
tenen efecte jurídic directe, sinó més aviat polític i moral.
 Dictàmens: es limiten a expressar una opinió.