Bloc 1 - Introducció.

L’època de les Exposicions Universals (1850-1900)

Segle XIX dominat pels imperis. Quan Napoleó és derrotat a Waterloo es produeix el
Congrés de Viena, on les potències guanyadores es reuneixen i desfan tot el que havia fet
ell a nivell fronteres i tornen al que havia hagut a la Revolució Francesa.
● Trobem l’Imperi austriac, Imperi rus, Alemanya fragmentada en diferents estats igual
que Italia. Després tenim l’imperi otomà. Espanya y Portugal iguals.

En aquest congrès a més, el tsar de Rússia I, l’emperador d’Àustria, i el de Prússia signen la

Santa Aliança → si hi ha una rev a qualsevol país d’europa enviaran tropes per sufocar-la.

1. Primavera dels Pobles → Moviment revolucionari al 1848 que s'estén per gran part
d’Europa, sobretot el centre. Representa el moment en que tota aquesta repressió representada per el
pacte de la Santa Aliança i el Congrés de Viena de tornar al passat, explota. Però comença
perquè al 1847 hi ha males collites i la gent passa gana.
Movimient nacionalista → Hungría vol separar-se d’Austria. També hi ha moviments nacionalistes al
contrari, com el de Italia per buscar la unificació o Alemanya, on també hi ha reivindicacions
socials. Però la revolució més a nivell social i polític és la de França. Revolució que té dos
nivells: un primer nivell com a revolució burgesa i un altre com a revolució obrera.

Imperi austriac
La nacionalitat dominant era l’alemanya. Després tenims els hungaresos, els romanesos,
polonesos, txecs, croates, eslavonia i italians.

Al 1848 trobem revoltes a Viena, Milà, Venècia i Budapest: volen ser independents. La
familia imperial fuig a Innsbruck. Tota la situació es resol de dues maneres: d’una banda
tenim una repressió brutal i ningú aconsegueix la independencia, però per contentar al
moviment social, l'emperador abdica i es proclama un nou.
Però l’imperi es converteix en l’objectiu de les altres potències europees, que volen mimbar
el poder d’aquest país tan gran, com Prusia o França.
● Napoleó III s’envolicarà en Guerres buscant ajudar als italians de la Llombardia.
Prússia ajuda al Vèneto. Italia es converteix en un lloc on les demés potències
ajuden a fer mal a Austria.

● Prússia vol fer fora a Austria de la Lliga Germana, societat de països que parlen
alemany. Farà tota una serie de maniobres.

Amb totes aquestes derrotes, l’Imperi austríac es converteix en l’imperi austrohongarès → es negocia
que a partir del 1867 Hungría, dintre de l’imperi, sigui un igual i no una provincia. L’emperador
d'Àustria i el rei d'Hongria són lo mateix.

França
Revolució al 1830 on s’entronitza a Lluis Felip d’Orleans. Després tenim la revolució del 48
amb dues frases:
● Febrer → contra la monarquía. Revolució burguesa recolzada pels obers. Es proclama la II
República francesa però dins els obrers es veuen marginats.
● Juny → revolta obrera. Sofocada.
Al desembre del 48 hi ha eleccions i Lluís Napoleó Bonaparte és escollit president. Però no
té prou i al 51 fa un cop d’estat per ser president 10 anys més. No té prou i al 52 fa un
referéndum preguntant als ciutadans si volen tornar a l’Imperi. Li surt bé la jugada i després
tenim el II Imperi → Napoleó III.
Té una política exterior agresiva. Però la jugada li surt malament, abdica i se'n va a l’exili.
Així al 1870 explota la Comuna de París, sense el suport de la resta de França per això dura
molt poc. I al 71 es proclama la III República.

Napoleó III té una política exterior:

● 1853-56. Guerra de Crimea contra Rússia que vol quedar-se amb aquesta
península. Perd.
● 1859. Intervenció al nord d’Itàlia contra Àustria → els italians regalan a França Alta Saboia i
Niça.
● 1861 conquesta de Mèxic. Proclama el II Imperi Mexicà. Introdueix a Maximilià I
(germà de l’emperador d'Àustria xq ara són amics) com emperador.
● 1861-70. Protecció dels Estats Vaticans en contra de la unificació italiana.
● 1870. Guerra Franco-Prussiana. Derrota de Sedan, pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

Alemanya
Formada per diferents regnes → Baviera, Hannover, Saxonia… A l’any 1815 es fa la Confederació
Germànica que agafa a aquests territoris de cultura germana. La idea és unificar tot això.
Ho fa Bismarck, canceller de Prusia.

Al 1834 es crea la Zollverein una unió duanera dins d’Alemanya. Doncs durant el XIX era
difícil el comerç de productes, ja que cada país aplicava aranzels (impostos) als productes d’altres
països → proteccionisme.
Com hi ha tots aquests petits estats, per fomentar el comerç eliminen els aranzels per a que
els productes alemanys puguin circular pel territori.

Al 1848 comencen les revoltes a les principals ciutats alemanyes. Es crea un parlament a
Frankfurt per parlar dels aranzels, on hi ha un gran debat sobre unificar Alemanya amb
Àustria o sense.
Aquí entra Prússia, que vol que Àustria quedi fora per ser ella la dominant dintre del món
germànic. Trobem a Wilhelm I i al seu canceller Otto von Bismarck que vol provocar guerres
però que semblès que els països amb els que ell vol fer la guerra, se la declarassin ells.
Aconsegueix que Àustria li declari la Guerra al 1866 així farà a Àustria fora de la Lliga
Germànica i fora de la futura alemanya unida.

Amb aquesta guerra aconsegueix que la majoria dels estats del nord d’uneixin a Prússia. Hi
ha una primera Unió d’Alemanya que abarca tot el Nord. Falta el sud, que Bismarck els
convenç provocant a Napoleó III que li declara la Guerra Prussia, llavors els del sud es
senten amenaçats per França i s’uneixen.
● Bismark utiliza la situació d’Espanya que estava amb la Revolució “La Gloriosa” on
s’expulsa a Isabel II. Així Espanya es queda sense rei, i comença a buscar qui pot
ser el nou rei. Els prussians proposen a un candidat, cosa que enfada als francesos
que es veu rodejada dels prussians. Demanda a Bismarck que tregui la candidatura,
no ho farà i esclata la guerra.
A partir d’aquí, al 1971 es proclama a Versalles el II Reich amb Wilhelm I d’emperador.

Italia
Dividida en 7 parts: regne de Sardenya-Piemont, Llombardia i Vèneto (que pertanyen a
Àustria), Ducats de Parma, Mòdena i Toscana, Estats Pontificis i Regne de les Dues
Sicilies.
● Napoleó l’havia unificat, però quan cau torna a dividir-se.

La revolució del 48 comença a Sardenya-Piemont quan Carlo Alberto I declara la guerra a

Àustria per la unificació. Fracasa i abdica. A Milà també tenim la “Cinque Giornate” on els
revoltadors són sofotacs.
Vittorio Emanuele II és escollit nou rei de Sardenya-Piemont i pacta amb Napoleó III per fer
guerra contra Àustria. El que provoca l’annexió de territoris a França. La unificació comença
de nord a sud fins que es topen amb els estats pontificis al centre, i llavors Garibaldi se’n va
i comença pel sud i provoca la revolta Sicilia i Nàpols, de manera que queden annexionats a
aquesta nova Italia. Al 1868 Vittorio Emmanuelle II es coronat rei d’Italia amb Florencia com
capital. Gràcies a Bismarck aconsegueixen Venecia. I finalment a 1870 s’aconsegueixen els
Estats Pontificis, excepte el Vaticà. Es proclama Roma com a capital d’Itàlia.

Estats Units
Format per les 13 colonies, que donen lloc als 13 estats inicials. Aquests aconsegueixen al
1776 la independència dels britànics. I pacten amb les potències europees, sobretot amb els
francesos, que els hi deixen avançar fins al Mississippi. Comença la conquesta de l’oest.
També pactem amb espanya. Van compran els territoris: Louisiana, Florida, California... El president
Monroe proclama al 1823 la doctrina Monroe → fer fora els europeus de llatinoamèrica per posar-se
ells. Intervencions a Mèxic.. Es negocia les fronteres amb el Canadà…

Al 1861 els Estats del sud es proclamen la Confederació dels Estats d'Amèrica i esclata la
guerra civil entre el nord i el sud. Guanya el nord.
● El nord s’havia industrialitzat i necessitava mà d’obra barata. El sud, agricola,
necesitava mà d’obra gratis en les plantacions (esclaus). El nord necessitava que el
sud alliberès els esclaus per a que anessin a treballar en les seves fàbriques. Divisió
industrial vs contra visió agraria.

Al 1867 compra Alaska a Rússia. I al 1898 entra en Guerra contra Espanya, que perd les
últimes províncies.

2. La segona Revolució Industrial

El nivell anglès de revolució industrial de fàbriques familiars no donava més de si. Hi havia
ja una producció massiva i no hi havia prou clientela. Es tanquen fàbriques: atur: gent sense
diners que no compren i aixó es tanquen fàbriques. Això es coneix com la Gran Depressió.
Primera gran crisis del capitalisme.
La solució és millorar encara més la producció i abaratir els costos per arribar a més
clientela. És quan es produeix la concentració de capitals: societats anònimes, cartels, trusts
i monopolis… La solució és produir més barat, aprofitar les noves fonts d’energia i el
colonialisme que provoca l’obertura de nous mercats.
● Les colònies suministren matèries primeres i després són compradors dels
productes fabricats a la metròpoli.

És l’època dels invents: màquina de cosir, acer, ascensor, formigó armat, màquina
d'escriure… que es donen a coneixer a les Expos Universals.

La 2RV provoca que la població i l’esperança de vida creixi. Molts europeus van a EEUU.

3. L’expansió imperialista
La colonització és la solució a la crisi capitalista. Colonitzen sobretot a Àfrica i a Àsia: al
1914 hi havia un 84,4% del món colonitzat per Europa.
Aquesta colonització està justificada en el determinisme → aplicació de les lleis de Darwin s’acaben
aplicant a les societats. Els animals que millor s’adapten són els que acaben vivint → això passa a la
gent i Europa s’ha adaptat millor per això tenim aquest dret de colonitzar perquè portem la civilització
i la religió. Racisme.

Àfrica se la reparteixen a Berlín al 1885, encara que a aquestes dates ja estava colonitzada
per francesos (de nord a sud) Regne Unit (d’occident a orient) però els alemanys havien
arribat tard i fan aquesta reunió perquè també volen una part.

Congo Belga al 1884 → els belgues no volien colonitzar però el rei de bélgica sí així que va
pagar mercenaris estrangers per a que la colonitsesin per a ell sol.

Els conflictes que porten a la Primera Guerra Mundial començen aquí a Àfrica. Començen a
haver problemes amb les fronteres.

El procés de colonització d'Àsia és diferent perquè l’organització social també ho és. La

xina, per exemple, es un imperi antic amb estructures de poder i defensa que no els tenía
Àfrica amb un sistema tribal. Comença al segle XVIII, amb els anglesos que dominen
Australia i Nova Zelanda. Van incorporant al principi del XIX Índia, Nepal, Birmania,
Pakistán…
Els francesos es situen al sud-est asiàtic “la Contxintxina”, Laos, Cambodja.
Els Holandesos tenen colònies puntuals (ciutats, ports) com a Màlasia, Indonesia…

4. El moviment obrer. El socialisme “utòpic”

Els primers moviments obrers tenen aquest nom de socialisme utòpic que prové
posteriorment de Marx i Engels. Utòpic perquè són unes teories socials que estan basades en la
idea de la il·lustració → la solució dels problemes socials és la bondat de les persones.
Tenim dos personatges: Charles Fourier i Robert Owen que, per millorar la societat i les
condicions de vida dels treballadors, proposen crear societats alternatives, unes comunitats
allunyades, on s’organitzin entre ells i es reparteixin les tasques i els diners. Compartir.
● Fourier imagina com un edifici enorme “Falansteris” on viurien tots en comunitat i es
repartirien les tasques. S’assembla a Versalles.
● Owen pensa una cosa similar. Era propietari de fàbriques però vol millorar les
condicions de vida dels seus obrers. Imagina una mena de colonia industrial.

Pensen que la gent poc a poc anirà abandonant les ciutats i s’aniran creant aquestes
comunitats on s’anirien a viure, i que la societat canviaria poc a poc. Tan un com l’altre van
fundar alunes colonies a EEUU. No arribaven a bon port.

Comte de Saint-Simon té una visió diferent: creu que la ciutat milloraria gràcies a les
màquines, a la RI. També ha d’haver, per a ell, un Estat governat per persones de bon cor
que treballarà per tothom.. Té seguidors anomenats santsimonians. Napoleó III seguirà les
seves teories de contentar a tothom per a que no hagi problemes socials.

Molt més seriós també hi havia el moviment obres anglès. Passa a Anglaterra perquè era un
país més industrialitzat. Anglaterra, a finals del XVIII, influenciats sota la RF, comencen a
plantejar-se la idea de aguprar-se per fer força
La resposta de l’Estat a aquestes primeres associacions és prohibir-los “Combination Acts”.
No es podien agrupar.
Però no van desapareixer, sino que van pasar a la clandestinitat, i la manera de lluitar va ser el ludisme
→ el Comandant Ludd donava les ordres. Consistia en destruir les màquines de les
fàbriques perquè molts obrers per culpa d’elles els obrers perdien la feina.
El resultat va ser que al 25 es van legalitzar els sindicats. Neixen els primers sindicats.
Dintre d’aquesta lluita de la classe obrera anglesa és el “cartisme” → al 1832 es fa una
reforma del parlament anglès, doncs només la aristocracia podria votar, i s’introdueix el sufragi
censatari masculí → només podien votar aquells homes; que constin al cens de propietaris.
Els obrers no es queden parats davant d’això i al 1838 es va redactar la “Carta del Poble”
demanant el sufragi universal masculí, el vot secret i càrrecs polítics remunerats.
La resposta és negativa, i comencen protestes. Al 1842 es crea la Associació Nacional de la Carta,
amb l’objectiu que s’aprovi la Carta del Poble → primer partit polític obrer.
Després de moltes lluites només aconsegueixen reduir la jornada laboral a 10h diaries.
Al 1850 hi ha la dissolució del “cartisme”.

5. El Socialisme Científic i l’anarquisme

A la resta de països el moviment obrer comença a partir de la Rev del 48, coincidint amb la
formació del socialisme científic. El manifest comunista es redacta al 48. Marx i Engels són
els pares. Agafen aquest nom perquè les seves teories deriven d’una anàlisi científic de la
societat. Arriben a la conclusió de que el capitalisme no té arreglo i que l’única manera de
millorar la societat és la lluita de classes. Cal eliminar aquest sistema. Volien la revolució.

També podem parlar de Proudhon se’l considera l’inspirador de l’anarquisme. A l’any 40

havia publicat un text breu “Què és la propietat?” Diu que la propietat és l’origen de les
desigualtats. Abolir la propietat privada. Que cadascú tingui el que s’ha guanyat.

Bakunin va ser més radical. Proclama la destrucció de l’Estat per via de l’acció directa =
violència. Atentats per tota Europa.
Marx i Engels no estaven a favor d’això i va haver una lluita entre uns i altres a l’Associació
Internacional dels Treballadors aka La primera internacional → el seu origen és al 62 a l’Exposició
Universal de Londres. Napoleó va enviar una delegació d'obrers francesos per a que parlessin
amb els obrers anglesos per canviar la seva situació (per contentar als francesos). D’aquí
neix la idea de crear una Associació Internacional d’obrers, perquè veuen que els problemes
dels obrers a tots els països industrialitzats són els mateixos. Creuen que s’ha de fer una
lluita conjunta. Creuen que s’ha de superar la idea del nacionalisme, que el que fa és dividir
els obrers.
Es funda al 64 i es reuneixen tots aquests personatges que parlavem. Intenten fer una lluita
coordinada però hi ha discussions sobre com s’ha de dur a terme la lluita obrera. Els
anarquistes són expulsats. A partir d’aquest moment comencen tots els atentats.

Es torna a organitzar al 89. Però al 14 es dissol. Són incapaços d’impedir la Guerra.

BLOC 2 - Un nou concepte de ciutat. Els grans plans urbanístics

del segle XIX.
Abans de la segona meitat del segle XIX es feien petites actuacions. El canvi als grans
plans urbanístics ho provoca el fort creixement demogràfic urbà provocat per la immigració
gràcies a la industrialització, els naixements i les millores en medicina que fan que la gent
visqui més.

En general el creixement de població no es correspon amb un creixement físic de la ciutat ja

sigui per les muralles, per impediments de caràcter demogràfic o perquè no es volen anar
lluny del centre. La gent aprefereix acomular-se, el que provoca:
● Altes densitats de població → moltes persones en poc lloc. El que provoca habitatges
escassos, cars i insalubres (no sol ni aire= malalties) i sistemes de sanejament ineficaços o
inexistents (no clavegueres).

● Congestió del tràfic de persones i mercaderies.

● Crisis sanitàries → epidèmies de còlera i febre groga. Alta mortalitat per tuberculosi.
Provenen de la falta d’abastiment d’aigua corrent, doncs normalment l’aigua provenia
dels pous que sovint es contaminava. Falta d’aigua. Enfermetats que provenen del
comerç martím…

Idees per millorar la situació:

● Esponjament i sanejament dels vells nuclis urbans → tirar al terra cases i obrir espais per a
que corrí l’aire.
● Eixamplament de les ciutats.
● Solucionar el problema de l’habitatge obrer. Mai s’acaba aplicant.

Clar el que passa és que les dues primeres opcions comportaven diners, la tercera no, i
representaven una millora de vida per les classes dominants.

Resultats reals dels grans plans urbanístics:

● Actuacions a gran escala
● Creació de noves vies
● Creació de nous barris “saludables” amb carrers amples amb aire i llum del sol.
● Creació de grans escenaris urbans
● Dicotomia “centre/perifèria” tant a nivell físic com a nivell social. Centres amb bones
condicions de vida i higiene on viuen les classes burgueses i nobles vs perifèria que
no + menys serveis on viu la classe obrera.

Tema 1 - París i el Pla Hausmann

Esponjament del centre més gran. Es desenvolupa entre el 1853-1900. Al 70 Napoleó III és
derrotat, però, i encara que Hausmann serà criticat, el pla continua. De fet, París converteix
en el model de ciutat francesa i Europea.

París al 1838 → amb grans boulevards com el de la Madeleine, Caputxins… que sorgeixen de l’espai
de les muralles de Lluís XIV quan es van destruir perquè París estava envoltada de fortaleses
protectores. Invalids, l’edifici dels militars, l’Illa de la Ciutat amb Notre-Dame… Sortint del
centre tenim les muralles de Le Duc on es cobraven els impostos al rei dels productes de
comerç. Lluís XVI al 1784 fa una muralla fortificada per a que la gent només entrés per on hi
havia aquests cobradors d’impostos. Aquestes muralles eren el limit.

París al segle XIX sofreix un creixement demogràfic molt gran en poc temps: al 1800 hi
havia 500 mil habitants, al 1860, 1.600.000. Amb moltes epidemies i enfermetats → al 1832 va
haver-hi una epidemia que va afectar molt als barris més insalubres i sense higiene, com la zona de
Notre-Dame + la part de l’ajuntament i del mercat de Les Halles (mercat gran lloc d’infecció) + plaça
de la bastilla + zona de la “pette-Pologne” on la gent vivía en barraques. A mesura que ens allunyem
d’aquesta zona, a zones menys poblades, la mortalitat de l'epidèmia disminueix
● Està molt clar on s’ha de treballar i reformar.

La idea de reformar París havia arrancat durant la RF. El govern encarrega a una sèrie de
personatges, sobretot del món de la literatura, una proposta de reforma. Aquesta proposta
rep el nom de “Comissió dels Artistes”. 1794. Veiem algunes idees que s’aniran repetint:
● Veiem carrers que traspasen la ciutat de l’est a l’oest, com el que parteix de la plaça
de la Concordia, passant pel Louvre fins a la plaça de la Bastilla. Són propostes que no
es duen a terme, excepte el primer trap de la Rue de Rivoli. Després veiem, a sota, connexions
amb la tipic disseny amb estrella on al mig hi ha una plaça → estem en un moment en que
es buscava la bellesa del propi pla, pe això veiem aquest disseny en estrella que per
a la circulació no és útil.

Tornem al segle XIX, als anys 30 tenim la figura del Prefecte del Sena→ entre alcalde i cap de
la policía. Càrrec lligat al rei. Totes les decisions sobre l’urbanisme les pren ell. Els primers
prefectes que comencen a fer reformes seràn Rambuteau (1830-48) i Berger (48-53).

A partir de l’èpidemia del 32, Rambuteau comença a plantejar-se la necessitat de la

reforma. La idea de tirar al terre cases per fer carrers més amples, comporta la necessitat
d’expropiar als propietaris. Quan Rambuteau comença encara no existia una llei
d’expropiació forçosa. No l’haurà fins al 1841. Així, quan en aquesta época volien obrir un
nou carrer havien de negociar amb els propietaris, el que era complicat i molt costós perquè
els propietaris volien molts diners. Hi havien altres sistemes més barats però ineficaços:
● Rectificar les alienacions → l’ajuntament decreta que totes les cases noves que es fessin
al carrer s’hauran d’ajustar a la nova línia establerta. La idea és que les cases es forin tirant i
construir de noves.

● Eixamplar el carrer només per un costat, per negociar amb menys propietaris.
Però provoca solars petits en el costat contrari.
● Fer passar els carrers per on hi havia jardins → treus espais verds lliures per fer
cases, augmentant la densitat d’aquell espai.
La llei d’expropiació del 41 no està pensada per reformar ciutats, sino pel ferrocarril. Per això, la llei
diu que s’ha d’expropiar només el troç per on passa la via. Quan Rambuteau aplica aquesta llei a la
ciutat no pot expropiar tot l’espai que vol, només pot expropiar el terreny per on passa el carrer →
aixo provoca que algunes finques es tallesin per la meitat o quedessin raconets molt petits on no
es pot fer res. Ho fa a la Rue de Rivoli → treballa la zona del Mercat de les Halles.

El seu successor, Berger, també comença a obrir alguns carrers amb aquest sistema. Com
la Rue des Écoles. O el Boulevard d’Strasbourg → al 49 s’inaugura la Gare de l’Est. La
majoria de ciutats no deixen que hagin estacions al centre perquè havies de fer passar la via
pel mig de la ciutat, per això normalment es trobaven a les afores. Això genera un moviment
de persones i mercaderies entre els estacions i el centre de la ciutat, i per tant els carrers
estaven plens de trànsit. Per això ja Berger i després Haussman obriran avingudes que
connectin les estacions amb el centre.
● Abans del gran pla de Haussmann: es fan estacions de tren + carrers amples des
d’aquestes estacions al centre. També alguns carrers com Rue des Écoles o la Rue
de Rivoli.

Haussmann va ser prefecte de diferents departaments (comarques) com Var, Yonne o

Gironde on va començar a fer reformes a Bordeus, per això Napoleó III es fixa amb ell i
quan es fa emperador el crida a París al Departament del Sena.
Però Napoleó III fa la seva propia proposta de reforma.

- Plànol de l’Emperador
Va utilitzar 3 colors: vermell → pels carrers més urgens. Blau pels següents. Verd per les
actuacions no tan necessàries. Busca obrir la ciutat cap els quatre punts cardinals, ho veiem
en les +. També veiem vies per connectar l’Arc de Triomf amb la Plaça de la Nació//del
Tron. Després crea tota una serie de connexions i circumval·lacions.

Però Haussman fa el seu propi plànol. Va fer una memòria del seu pla, publicades més tard.
No parla de reforma, sino de regulació = organitzar. Idea més amplia que reformar. La seva
regulació no només afectava la traça dels carrers sinó també l’aspecte dels edificis.

Entre els objectius veiem com tracta el tema de la higiene, de la circulació i de la

seguretat davant revoltes. No parla de les cases de la classe obrera.

Un altre punt és el finançament. Aquestes obres costaven molts diners, i si es feien o no

dependía dels diners que tenía la institució. Haussmann crea una institució, la Caisse des
Grans Travaux de Paris, on anaven a parar tots els diners: subvencions de l’estat,
subscripció de bons, revenda dels terrenys expropiats, excedents del pressupost municipal,
avançaments de les empreses concessionàries, emprèstits…
● Això vol dir que molts d’aquests projectes els feien empreses privades a partir de
concessions. Aquesta empresa expropiava les cases, construïa els carrers i les
cases noves… Aquestes rebien diners de la Caisse, però al mateix temps, per
assegurar-se, l’ajuntament, de que fessin les obres bé, donaven com una fiança.

S’havia vist que si es feia el Pla Hausmann seguint el model de com es va fer la Rue de
Rivoli, quedarien solars molt petits. Per això al 1850 es fa una altre llei d’expropiació forçoses
dedicada ja a les reformes urbanes → s’expropia el terreny del carrer + 20 metres a cada costat,
per fer edificis nous i grans a banda i banda del carrer.
El valor d’aquests terrenys fa parar també a la Caisse des Grans Travaux.

A l’any 1850 aquestes franges laterals que s’havien tirat quedaven en mans dels propietaris
de les cases que havien tirat, però a partir del 52 no, va a la Caisse. El que provoca una
sèrie de protestes i demandes judicials. Al 58 els tribunals decideixen derogar el decret del
1852, el que fa que es retornin les franges laterals als propietaris, i les aportacions de
l’ajuntament i l’Estat tinguin que augmentar per falta de diners. El que provoca que al 62
l’estat negi a seguir finançant el pla, per tant l’Ajuntament és l’únic que aporta diners.

Esquema general del Pla Hausmann

Parla de la Grande Croisée de París → la gran cruilla, on es creuen la Rue de Rivoli i el Boulevard
de Strasbourg.
Seguint una mica el que havia dibuixat Napoleó, crea un seguit de circumval·lacions al
voltant del centre de París.

Primera fase (1853-62)

● Finalització de la reforma del barri de Les Halles, on es fan nous carrers i el Mercat
de les Halles Centrales fet per Baltard (1852-70)

● Realització de la Rue de Rivoli i àrees adjacents, com la zona de l’Ajuntament → anomenada

Plaça de la Grève o Plaça de la Vaga, on la gent que no tenía feina anava a esperar
que els contractessin per descarregar els vaixells. Va evolucionar a lloc de reunió de
gent que no tenía treball, que feien vagues i protestes. Cal netejar-lo perquè no hi
hagués més disturbis.
També es fa la Plaça de la Tour de Saint Jacques, construïda damunt d’un turó
imprevist doncs no havien feet pla topogràfic abans de fer el pla urbanístic. Van fer
uns fonaments a sota de la torre perquè quedés ben assentada sobre el terreny que
van aplanar del turó.

● Tot el tema de la Grande Croisée → que és la Place du Châtelet, creada una mica
desplaçada, i on es marca aquest espai com si fos el centre exacte de la ciutat. Tots els edificis
que hi ha són públics, el que marca físicament que és un lloc important → idea de jerarquitzar
la ciutat. Al mig hi ha una font; Font de la Palmera → que s’havia construït en època de
Napoleó quan va conquerir Egipte. Manera de marcar la importancia de l’imperi.

● A la zona de Louvre s’obre un carrer amb el Grand Hôtel du Louvre, inaugurat el 55

per la 1 Exposició Universal.

● Intervencions a la Île de la Cité → tot lo blau lo tira a terra per aïllar al gran monument: Notre
Dame. I possa edificis públics envoltats de places.
Segona fase → Es solapa amb la primera en el temps. Es treballa en dos llocs → en la primera
periferia i també es faràn algunes actuacions al centre.

La zona est és la zona proletaria. És una zona amb turons i alçades, i per tant, no tan bona
perquè no és fàcil edificar. Hausmann planteja la presencia de la Plaça de la República aka
Place du Château d’Eau → és converteix en un altre centre neuratic del qual parteixen altres
vies en totes les direccions, com Bd Voltaire, Rue de Turbigo o Bv Magenta. Plaça
rectangular.
També tapa el Canal Saint-Martin, existent.

Al costat oest, zona elegant, també busca una mica el mateix: a partir del Bd Malesherbes
va obrint tota la zona. Sitúa una plaça que fa aquesta idea de centre a partir del qual
sorgeixen en totes direccions les avingudes. I sobretot, a la zona més a l’oest, on tenim l’Arc
de triomf fa una plaça rotonda: Place de l’Étoile → 12 carrers. Hi ha una segona anella de
manera que queden uns espais on es fan palauets (dos pisos màxim) que queden menjats
per el gran espai de la plaça. Aquests 12 boulevards, molts baixen cap al riu i configuren la
zona del Trocadero.
També fa la Plaça del Trocadero en forma d’estrella. La idea és la mateixa de fer plaçes on
surten carrers, encara que amb diferents formes.

Arribem a 1860, quan es produeix tota una annexió de pobles i barris del voltant de París.
Es dobla la superfície de la ciutat, i lògicament també creix la població: d’1.200m a 1.600m.
Això fa que hi hagi una reogranització administrativa de la ciutat. És l’organització que ha arribat
avui en dia → 20 districtes dividits en 80 barris.

A partir d'aquí tindrem la tercera fase que anirà adreçat a actuar en aquestes noves àrees.

Aquesta annexió el que fa és regularitzar una situació que s’havia creat uns anys abans, al
45, quan s’havien construit unes noves muralles al voltant de París. París no tenía muralles,
tenía el mur dels cobradors d’impostos (1784). Però en època de Lluis Felip d’Orleans, el rei
considera que s’ha de reforçar la protecció de París i durant el seu regnat es crea una
segona muralla que agafava moltes zones que no formaven part de París.

En aquesta fase es busca organitzat tot aquests territoris que s’han incorporat de manera
oficial a la ciutat per donar-lis coherència, comunicar-los entre ells i dotar-los dels mateixos
serveis que el centre, però també fan algunes actuacions al centre.
En aquest moment, l’Estat ja no volia posar diners. A partir d’aquí, les obres les ha de pagar
l’Ajuntament, i Hausmann comença a fer coses estranyes amb els diners.

Crea l’Avenue de l'Impératrice (avui Av. Foch). Té una amplada de 120 metres. Pensada
per palauets i construccions aristocràtiques. Comunica amb un dels dos grans parcs.

De tota manera, quan obra el Bv Malesherbes, tira a terra algunes cases aristocràtes, lo que
va marcar l’inici del seu declivi.

Si passem a l’altre costat del riu, tenim el barri Llatí, anomenat així perquè era la zona de la
universitat. Està situat en un turó: Turó de Santa Genoveva. Com és un pendent, no es pot
obrir una vía recte, i crea unes vies que passen pel costat del turó, esquivant-lo, de manera
que convergeixen quan passen el turó. Obre més boulevards.
A més, és una zona conflictiva de la ciutat pels estudiants, i no pot obrir les avingudes per a
què passin les tropes. Problema.
Una mica més amunt del barri Llatí, cap el riu, continua aquest eix nord-sud de la Grande
Croisée amb el Boulevard de Sant Miquel. Es busca creant una segona Grande Croisée. Fa
la plaça de Saint Michel.

Si anem al costat est → busca crear la Rue des Pyrénées que enllaça tots els barris d’aquesta
zona. Comença algunes vies que van al centre, encara que hi havia ja petits camins. A cada
districte, crea una plaça central on sempre situa l’Ajuntament de barri. Crea com petits
centres dintre d’aquests barris annexionats. Aprofita la zona de la Buttes-Chaumont, que era
una pedrera, i la converteix en un parc.
● Els ajuntaments són edificis d’estil imperi: son petits monuments.

Darrera de Montmartre està el districte 18, en el qual també s’estructura en tota una serie de
nous boulevards i també crea la plaça central amb l’ajuntament de barri. L’esquema del
centre es va exportant cap a la periferia. París és una ciutat molt armoniosa, equilibrada…

A banda d’aquestes actuacions, també hi ha actuacions importants al centre, una de les

més significatives és la creació del Barri de l’òpera. Per poder fer l’edifici de l’Òpera es tira a
terra tot un barri sencer per crear aquest solar romboidal on es situa l’Òpera. Es un edifici-
monument i necesita espai per poder-la veure bé. A més, amb aquest esquema estelar.
També és crea, darrera, el boulevard Haussmann, que connecta els grans boulevards antics
del centre amb l’Arc de Triomf. Es projecta l’Avinguda de l’Òpera aka Avinguda de
l'Emperador, que s'acaba més endavant. També la Rue Lafayette.

Amb la caiguda del segon imperi a Hausmann el fan fora, però el nou règim continua les obres. En el
plànol-resum les vies en blau són carres que havia plantejat Hausmann i els fan amb la República →
com la vía de l’òpera.

La jerarquització de l’espai urbà

A banda de facilitar la connexió entre les diferents parts de la ciutat, també s’estructura/
regula l’aspecte dels edificis. Això te a veure amb el paper que juguen els espais dintre del
concepte global de la ciutat. Planteja tres tipus d’espais:
● La plaça o nous principal de circulació i comunicació. Centres neuralgics de la ciutat.
Importància simbòlica d’aquests queda remarcada pels edificis que hi ha als costats,
tant públics com privats.
● El boulevard (30 m d’amplada) → conecta aquests punts importants. La importancia la
veiem per l’amplada, per la presencia d’arbres i els edificis són menys rics que els edificis
del les places, però més que els dels carrers.
● El carrer (18-20m) → estrets, sense arbres, i amb edificis simples.

Haussmann regula l’aspecte de les façanes: totes les cornises han d’estar a la mateixa
alçada, alçades dels edificis, les obertures han d’estar en intervals regulars… De manera
que desde fora h iha una uniformitat entre els diferents edificis. Es trenca, la uniformitat,
només quan arribem a les places on tenim un subidón d’arquitectura.
● Alçada màxima de les cornises → entre 17.55m o 20m depenent de si és carrer o boulevard.
Alçada del sostre 4,87.
Les places
● Place du Châtelet → on hi ha edifics públics, com el teatres i la cambra dels notaris.
Amb la font de la Palmera
● Place Saint Michel → edificis privats però tenim una gran font que ocupa tota una façana.
Inspirada en la Fontaine Molière i en la Fontana di Trevi. Introducció de color en
l’arquitectura.
Les cases que hi ha al voltant tenen pilastres que en les cases dels boulevards no les
trobem → marquen la importancia del lloc.

● Place de l’Opéra → El monument és el nou edifici de l’òpera, el més ric de tots. Destaca.
Les cases del voltant presenten aquestes pilastres que li donen importància, mentres que
les que s’allunyen no ho tenen. Ritme, cases iguals.

Boulevards
● Boulevard Voltaire o Sebastopol amb els arbres. Cases iguals. Monoton.

Carrers
● Rue de Rennes → més estret, sense arbres. Cases iguals.

Moltes d’aquestes idees de Hausmann provenen de l'urbanisme barroc. Fins i tot dels
jardins, perquè aquestes places en forma d’estrella les trobem en els jardins barrocs. Una
altre idea barroca són aquestes avingudes que acaben en un monument com Plaça de
Saint Agustin → perspectiva i punt de vista. O l’Avinguda de l’òpera pensada per poder veure el
monument des del Louvre.

Una altre influència ve d’Anglaterra: el square → plaça enjardinada, normalment quadrada.

L’autèntica, la de Londres, tenía un caràcter privat. Napoleó III havia passat molt temps a Anglaterra i
li agradava aquesta idea dels square i els crea en els vuits de la ciutat.

El pla Hausmann també planteja la millora de les condicions higièniques, perquè la fi dels
plans era millorar les condicions de vida dels ciutadans, doncs l’origen està en les
epidemies. Un dels elements per on transmitien era a través de l’aigua.
Tradicionalment, l’aigua es treia dels pous que tenía cada casa, però aquests aquifers
subterrànis es van contaminant perquè les aigües brutes les tiraven per les finestres i
anaven a pous secs, que estaven al costat dels de l’aigua i es filtraven.
L’aigua del Sena estava cada vegada més bruta i contaminada.
Per tant, ha d’anar a buscar l’aigua als manantials. Es construeixen dos grans aqüeductes.
● L’aigua per netejar la ciutat i per regar sí que es treu dels rius com el Sena o el
Marne.

S’instala aigua corrent en dipòsits subterranis on s’acumula l’aigua dels aqüeductes i amb
bombes es fa pressió per a que puji al terrat de les cases on hi ha el dipòsit dels edificis.

També s’ha de millorar l’eliminació de l’aigua bruta → es comencen a fer xarxes de clavegueram.
L’aigua anava a parar al riu, de manera que a l’estiu era horrible. I ara totes les cases han d’estar
connectades al sistema de clavegueres (eliminant els pous secs) i fer que les clavegueres vagin a parar
al riu lluny de la ciutat.
 ● Al mateix temps que es tiren les cases per fer els carrers nous, a cada solar es fa les
clavegueres.

S’instal·la el tout à l’égout → tant les aigües pluvials com les aigües negres van a la mateixa
clavaguera.

A banda d’això, es construeixen escorxadors, mercats, hospitals, presons, cementiris… I

dos grans parcs als extrems oest i est de la ciutat. Són grans boscos. Quedaven fora de les
muralles però també es van anexionar a la ciutat.

Hausmann era polític, no arquitecte, per tant fa l’oficina del Pla de París on s'envolta
d’arquitectes i enginyers com Baltard, Alphand, Davioud i Belgrand. Fan la part tècnica.

Balanç del pla Haussmann

Abans del pla Hausmann, un 25% dels carrers de París desapareixen i són substituïts per
carrers nous. Xarxa viaria renovada. Es tiren a terra 27.500 cases i es fan 100.000 noves
amb l’annexió.
Substitució del París antic per la ciutat del segle XIX → queda molt poca cosa de l’antiga ciutat.

La crítica a Haussmann
El pla va provocar moltes crítiques. Els romàntics veuen com el París medieval desapareix, però
també hi ha una crítica de caràcter social → els enderrocs representen un moviment de gent que hi
vivia perquè són obligats a desplaçar-se → expulsió de les classes populars del centre de la ciutat.

París, model de metròpoli europea.

Superades les crítiques, totes les ciutats europees volen semblar-se a París i moltes ciutats
proposen (molts no es fan) plans urbanístics molt semblants al de París. Es converteix en el
model de ciutat moderna.

Al marge del Pla Hausmann, a París es fan intervencions urbanístiques lligades a les Exposicions
Universals, sobretot a les darreres. Sempre les van fer al mateix lloc → Jardins des Champs Elysées +
Camp de Mart + Trocadéro + Esplanade des Invalides.
Es solien fer en llocs buits, on es construía i després es desmontaven.
● Al 1900, que va ser la més gran, va abarcar Camp de Mart, Trocadero, Invalids i
Champs Elysées + el troç de riu que els comunicava.

Les Expos són recintes tancats i per moure’s és molt complicat, i per tant han de començar
a fer coses per a que la gent que viu en aquests barris no quedin aïllats.

Un altre tema és l’accés a les exposicions. Les expos eren en una zona bastant céntrica,
però el Camp de Mart ja quedava una mica apartada. Una primera millora, puntual, al 1878
es la construcció d’una estació de tren al Camp de Mart. + això impulsa la construcció del
ferrocarril del riu.

Al mateix any es construeixen els primers passos subterranis per separar el trànsit de
vehicles i vianants.
Al 1900 es fan més coses → es construeix com una mena de parc superior on es construeixen tota una
serie de palaus per l’exposició i per sota es fa continuar la línea de ferrocarril del riu, introduint tres
noves estacions: Invalides i d’Orsay (estació + hotel). I es renova la Gare de Lyon. També s’inaugura
la primera línea de metro.
● La comunicació i les infraestructures de transport milloren molt amb les exposicions.

Es fa també el pont d’Alexandre III per comunicar els Invalids amb Elysées, abans es feia
amb el ponts dels Invalids. S’obre una avinguda. Va ser complicat de construir perquè hi havia
un problema de perspectiva i no es veia l’edifici dels invalids des dels Champs, llavors es va tenir que
fer el més pla possible però deixant espai als vaixells. El riu, a més, fa una corva. Pont d’arcs d’acer
amb la part central molt fina. 4 columnes amb escultures: funció visual per guiar la nostra vista a la
Cúpula dels Invalids → enmarquen la cúpula.
Als carcanyols dels arcs d’acer solia havr escultures, però aquí no es pot perque són petits
per això les posen a dalt.

TEMA 2 - Els Improvements de Londres

No tenim cap personatge. Tampoc es parla de reforma, sino de improvements = millores.

Són coses que es van fent en el temps, no un pla, i que tenen certa coherencia.

A diferencia de París amb uns límits ben clars, a Londres les estructures administratives són
molt antigues, de manera que el que ara considerem el centre de Londres en aquell moment
estava dividit en dos municipis (City of London -la línea vermella del mapa- i City of
Westminster → zona de la corona i el parlament) i 19 parròquies entre mig dels dos territoris, que
depenien dels senyors feudals-comtes.

Si has de plantejar qualsevol actuació urbanística en un espai amb 20 administracions

diferents amb normatives molt antigues, és molt complicat posar-les d'acord. Això s’allarga
molt, fins al 1889 quan es crea el London County Council. Per tant, abans del 1889 en
qualsevol reforma que es volia fer havia d’intervenir el Parlament, que era superior a les
administracions.

L’oest era la zona de la monarquía i dels aristocràtes que posseïen terres. Aquests
aristòcrates actuaven, dintre de les seves terres, com productors urbanístics per ubanitzar el
seu terreny. La manera era seguint el mètode dels square → neix al segle XVIII al West
End de Londres. Veiem com hi ha un munt d’aquestes places, que tenen sempre el nom del
senyor que va urbanitzar el terreny. Places privades pels habitants del barri que ha creat el
senyor.
● Urbanització de Grosvenor Square → veiem la zona més vermella, que ell urbanitza. Al
centre, normalment, posen una plaça i a partir d’aquesta tiraven carrers en línea recta
amb mansanes menys o més quadrades.
Terrace en anglès són 7-8 cases adossades. Això es feia en aquests llocs → fileres de cases
bones adossades amb cotxeres i cavallerisses al darrera, i planta baixa pel servei.

El West End va creixent d’aquesta manera, sense una regulació, sinó que cada terratinent
demanava un permís a la parròquia on estava i es van anant creant aquests barris elegants.

L’est era la zona portuaria perquè el riu, fins la City, era navegable + el sentit de l’aigua
anava d’oest a est, el que fa que l’aigua que venía de l’oest estava neta i a mesura que anava a
l’est era més bruta → el que fa que la monarquía vagi a la zona de l’oest i les classes baixes a l’est, la
zona de treball.

La City cobraba impostos al carbó, per això es podrà fer algunes coses perquè tindrà aquest
finançament.

És una ciutat, en població, més gran que la de París gràcies a la industrialització i a

l’emigració que comporta (molts irlandesos). Passa de 1miliò d’habitants al 1800 a 7milions
al 1911. Va arribar un moment que hi havia tanta gent, que a partir del 1870 envía emigració
a EEUU.

Aquesta immigració va parar al que s’anomena “slums” = barrio chungo de barraques,

pobresa, misèria… Gent sense feina, barris on no hi ha higiene, animals i bestiar pels
carrers… Carrers estrets, patis que es van omplint de cases…
Aquests estaven situats al centre, al voltant de la City → era gent que havia anat a Londres ha treballat
i es van establir com van poder.
EX: The Rookery entre la City i Westminster → els que estaven al costat de Westminster eren vist
com un problema. A l’est hi havia molts, clar perquè era la zona proletaria.

Londres pateix molts problemes sanitaris com el cólera i el tifus per la falta d’higiène,
sobretot en els slums. A més, tenim la famosa “boira” de Londres provocada per fàbriques i
xemeneies, que provocava malalties respiratories + que no es veia res.
A més de la porquería que tiraven per la finestra que anava a parar al riu, que ja estava
contaminat.

Un altre tema és el ferrocarril, que també complica les coses. A Anglaterra s’inventa la
màquina de vapor, i per tant la instal·lació de línies ferroviàries a Londres és molt ràpida. En
poc menys de 10 anys tota la ciutat estava comunicada amb altres pobles.
Ni la City ni Westminster permeten fer estacions al centre, sempre fora, el que provoca molt
trànsit de mercaderies i persones cap el centre.
A partir dels 60 es comencen a fer trajectes locals. Es fan estacions intermitges, a les afores de la
ciutat, el que facilita que la gent de Londres pugui anar a viure a les afores. Es fan les ciutats-jardins
→ despoblació del centre. La burguesía, els professionals liberals… no volen viure al
Londres contaminat i se’n van a viure a barris que estan a 15 minuts, i van i venen tots els
dies. Això fa que augmenti el transit entre les estacions i el centre.
Al 64 això també s'aplica a les classes baixes, i s'obliga a les companyies posar bitllets més
barats per a que les classes baixes poguessin anar de la seva casa als llocs de treball.

Als anys 30 comencem a tenir veus de personatges que demanen reformes. Al 1834 tenim
informes de Southwood Smith, de metge higienista, i de Sydney Smirke, arquitecte.
● Demanen fer noves clavegueres, l’obertura de nous carrers, recollida d'escombraries
i destrucció dels slums → faran passar nous carrres per ells per destruir-los.

Estem ara a principis del XIX amb el Príncep Regen i John Nash, quan es fan les primeres
actuacions:

L’actuació més important que es va dur a terme és el Regent Street. Porta el seu nom perquè
és una reforma privada → el princep regent actua com a terratinent, igual que la resta
d’aristòcrates. Les reformes, encara que és el princep, les ha de sometre al Parlament, això
explica les dificultats que va patir el projecte.

La familia reial tenía uns terrenys al nord que els tenía llogats, quan el lloguer s’acaba en
comptes de llogar-lo un altre cop, decideix urbanitzar-lo i fer com una mena de ciutat-jardí
amb palauets per llogar. Al mateix temps, ho vol comunicar amb una avinguda gran amb el
West End i amb el palau on vivía: Carton House.
Encarrega el projecte a John Nash, gran amic seu. Estem a l’època de Napoleó i la Vía
Triunfal, i el Regent vol fer una mena de vía triunfal amb carrers rectes que van a parar a
places.
Ja Nash quan fa el primer plantejament, fa una linea trencada perquè s’ha de respectar els
squares privats. De tota manera, sí que afecta a alguns terrenys. Però aquests terrenys no
es podien expropiar perquè no hi havia llei, i per tant, havia de negociar amb ells, i clar, els
terratinents no volien vendre. Per això no es pot fer una línea recta sino que té una forma
estranya.
Però justament, aquesta manera d’adaptar el carrer a la forma urbana que ja existia, lliga
molt amb la idea de pintoresc i sublim. Nash aplica aquests dos conceptes al urbanisme:
urbanisme pintoresc → s’adapta a la ciutat, encara que la modifica.