MATERIALS I COMPONENTS DE LA PINTURA: SUPORTS, PIGMENTS I AGLUTINANTS

La pintura és l’obra que resulta de l’art de pintar.

És una expressió artística que busca la representació d'idees estètiques sobre una
superfície bidimensional.
Quan parlem de la pintura aplicada en un suport tridimensional (escultures) parlem de
policromia.

La materialitat física de la pintura està constituïda per tres elements

1. Els components de la pintura: pigments i aglutinants

2. Suport: pla, mur, paper, tela, etc
3. L’utillatge del pintor: instruments i treball preparatori

Delacroix: El pintor modela amb el color com l’escultor ho fa amb el fang, el marbre o la
pedra.

1. COMPONENTS DE LA PINTURA:

1.1 PIGMENTS:
Els components de la pintura són els pigments dissolts en una sèrie de substàncies líquides
anomenades aglutinants, que permeten la seva fixació, així com una sèrie de compostos,
els dissolvents (material que alleugera o rebaixa una preparació)

- Entenem per pigment aquelles partícules en estat de pólvores.

- Pigment+aglutinant = pintura

Per Kandinsky, pare de l’abstracció de la pintura, el color tenia unes associacions

concretes i objectives, de manera que les composicions abstractes poden, per mitjà d’un us
ha calculat del color, provocar una resposta emocional molt particular.

Propietats:
- Ser químicament estable
- Ser insoluble a l’aglutinant
- Resistència a la llum (segons la naturalesa del pigment, de la seva concentració i del
medi. L’aquarel·la té menys resistència a la llum que l’oli)
- Resistència a la calor, aire, humitat.

Classificació:

- Inorgànics: deriven de minerals, terres, pedres semiprecioses.

- Orgànics: derivats del regne vegetal i animal (cotxinilla, ossos, sèpia)

- Sintètics: van ser introduïts a l’art contemporani. Es fabriquen a partir de metalls

barrejats (blanc de plom, blanc de zinc, blanc de titani
Classificació: PIGMENTS VERMELLS:

Terres: Són els pigments més antics que coneixem i més abundants a la natura. Rics en
òxid de ferro, els quals poden representar tonalitats variables, com el groc, el taronja, el
vermell o el marró. Això fa que siguin inestables, ja que depèn d’on sigui exposat pot variar
el color amb el temps.

Aquests els trobem en l’entorn natural dels tallers i han sigut molt comuns en pintures
murals.

- Pintures rupestres: Altamira i Lascaux (França)

Pigments:

- Vermells: òxid de ferro

- Verd: argiles, plantes
- Negre del carbó de llenya
- Marró de l’oxid de manganès
- Blanc dels ossos macerats

Aglutinant: greix animal.

Cinabri: (inorgànic): És un material molt apreciat per la seva intensitat cromàtica, pot ser
natural o bé artificial. Si és artificial, es tracta d’una síntesi química que s’aconsegueix
escalfant una barreja de mercuri i sofre. Aquest s'anomena Vermelló.

- Els egipcis ja l’empraven

- Tant Vitruvi com Plini no l’aconsellaven per la pintura al fresc, ja que s’altera quan
entra en contacte amb la calç

Carmí: (orgànic): És un colorant d’origen animal que s’obté d’insectes com cotxinilla o el
kermes, petits insectes de la família dels còccids

- Emprat des de l'edat mitjana

Mini de plom (roig saturat): És un tetraòxid de plom de color ataronjat també anomenat
minium, roig de saturn. S’utilitzava sovint per les carnacions

Com a derivat de plom és tòxic i cobrent, no és resistent a l’aire ni a la llum, ja que es torna
fosc. Barrejat amb oli és més estable.

Classificació: PIGMENTS BLANCS:

Blanc de plom: És molt antic i és tòxic. Per obtenir-lo, en l’època medieval, calia introduir
làmines de plom amb vinagre dins d’un recipient de fusta i cobrir-les amb fems.

Fins a mitjans del segle XIX, quan apareix el blanc de titani, va ser l’únic pigment utilitzat a
la pintura de l’oli.

També s’usava per a la cara, tot i que era molt tòxic

- La maja vestida de Goya

Classificació: PIGMENTS GROCS:

Groc de plom-estany (cinabri d’or, cinabri de saturn): Diòxid de plom-estany de color

groc clar.

Orpiment (auripigmentum): Era molt apreciat pels pintors pel seu bonic color groc brillant
que recordava a l’or, però degut a la seva toxicitat, als seus gasos nocius i al seu mal olor,
ha esdevingut impopular. A Alemanya inclús el van prohibir.

Només era apte per al tremp i a l’oli, i havia de quedar protegit entre capes de vernís.

Or: És un element metàl·lic molt car usat en forma de petites fulles o

làmines, o en pols, per a ressaltar determinats sectors lluminosos
del quadre.

Durant l’edat mitjana es generalitzà l’ús de fons daurats a base de

l’anomenat pa d’or.

- Gustav Klimt, El Beso

Groc de l’Índia (orgànic): Es produeix a partir de l’orina de les vaques alimentades amb
fulles de mango.

Pigment conegut a l’Índia des del segle XV que arriba a Europa a

partir ddel XVI i va ser molt apreciat pels pintors holandesos del
sege XVII

- La Joven de la Perla, Johannes Vermeer (utilitza l’ultramar,

el groc de l’Índia i el carmí)

Classificació: PIGMENTS BLAUS:

Blau d’ultramar: S’obtenia de lapislàtzuli, provinent majoritariament de les mines

Badakhshan a l’Afganistant. Era molt difícil de preparar per la seva duresa i molt car.

- Roger Van der Weyden utilitza l’ultramar, el vermelló i la malaquita al Devallament

de la Creu.
- La Lechera, Jan Vermeer utilitza l’ultramar, el groc de l’Índia i el carmí.
Anyil (blau indi, idacco): Conegut com a blau de Castella, és un colorant d’origen vegetal,
blau fosc, extracte de les fulles i de l’escorça d’una lleguminosa de l’Índia.

Atzurita: Carbonat de coure. De color blau intens, és un dels pigments més usats.

Aerinita: Mineral de vetes blaves que es troba en algunes comarques de Catalunya i Osca.
Format per silici, alumini, ferro, calci, magnesi.

Blau egipci: Va ser un blau d’una solidesa notable emprat a Egipte, Mesopotàmia i Roma.

Blau de Prússia: És un ferrocianur fèrric altament tòxic. És el primer pigment sintètic

modern descobert el 1704.

Classificació: PIGMENTS VERDS:

Malaquita: Eren cristalls utilitzats a la pintura a l’oli, tremp o al fresc. Conegut com verde
montaña o terra verd.

- Jan Van Eyck utilitza la malaquita, vermelló i anyil al

Matrimoni Arnolfini

Verd esmeralda o verd veronès (sintètic): apareix al segle XVIII. Es va conèixer a França
com verd Paul Veronés, per l’us de verd brillants que havia fet aquest pintor.

Classificació: PIGMENTS NEGRES:

Negre marfil o negre d’ivori: S’obté per la caracterització de la indústria de l’ivori, d’on
pren el nom. Per tant, és un negre d’origen animal. És el negre més pur i intens, de tonalitat
càlida.

Negre vinya: És un carbó natural vegetal obtingut principalment de fustes (redoltes de cep,
pollancre, vímet). És força lleuger, de tonalitat freda, i apte per a tots els procediments sobre
el fresc.

Conegut des de temps antics.

Altres negres vegetals similars s'obtenen a partir de la carbonització de pinyols d’uns certs
fruits com el préssec, d'albercoc, la pruna, etc.

Classificació: PIGMENTS PORPRES:

Porpra de Tir: Es creu que el pigment ja havia estat descobert pels pobles antics de l’edat
de Bronze (finals del IV mil·lenni aC).
Fins i tot està vinculat a diversos mites grecoromans el descobriment del porpra per part del
gos d'Hercules, o l'Helena de Troia teixint una tela d'aquest color (explicat a la Iliada).
El pigment porpra s'obtenia de les secrecions de les glàndules branquials d'un mol·lusc
anomenat murex brandaris. La seva difícil obtenció encara el feia més preuat per un gram
del pigment calien entre 10 i 12 mil mol·luscs. Per tenyir 1 kg de llana feien falta 200 grams
del pigment.

1.2 AGLUTINANTS:
Els aglutinants són les substàncies que barrejades amb un pigment sec i insoluble, formen
la pintura. És a dir, la funció de l'aglutinant és agrupar i adherir les partícules del pigment
damunt una superfície. És el vehicle receptor del pigment, I la seva funció és fixar-lo dins del
suport.

2. SUPORTS: PLA, MUR, PAPER, TELA, TAULA, ETC.

CAPES DE PREPARACIÓ:
Qualsevol suport necessita una preparació prèvia. Una base impermeable deixaria una
pintura superficial en forma de pell sobre el suport. Per tant, als suports s’hi acostuma a
aplicar un encolat abans de ser pintats. Després es dona la imprimació a base de la mateixa
cola, però amb càrrega/carga (serveixen per donar cos, opacitat i pes) com el guix (gesso
sottile) o la creta. A vegades la imprimació és l’única base.

Per l’oli, la preparació consisteix en un encolat previ amb cola de conill que actua com
aïllant entre la tela i la pintura a l’oli de manera que el teixit no pugui ser travessat per l’oli. A
continuació, es duu a terme la imprimació amb oli de llinosa i cerusa o blans de plom
(aquesta darrera actua com a càrrega: per donar cos i tapar)

FUSTA:
Tècnica del tremp i l’oli.

A l’àmbit hispà les més habituals són les fustes de pi, pollancre, xipre.

La taula generalment està formada per diversos taulells/llistons units per diversos tipus
d’assemblatges o coles. Un cop unides les peces, les taules es reforcen per mitjà de llistons
disposats en horitzontal.
TELA:
Els pintors venecians van ser els primers que van utilitzar la tela de forma sistemàtica (vers
el 1440). Va suposar una millora davant el perill que la fusta s’obrís.

Qualsevol tipus de tela es compon de dues sèries de fils: la trama (que va en sentit
horitzontal) i l’ordit (en sentit vertical)

Les teles que tradicionalment s’han emprat per a pintar són les de fibres vegetals: lli, cànem
jute, cotó. La de millor qualitat és el lli (d’aquí el nom de llenç), després la de cànem,
seguida del cotó.

PAPIR:
Planta utilitzada a Egipte com a suport d'escriptura i pintura. Les pintures realitzades sobre
papir són il·lustracions que acompanyen el text.

PERGAMÍ:
És la pell d’un animal (vedell, xai, cabra) tractada de forma especial per obtenir aquest
suport.

El pergamí va ser el suport per excel·lència a partir dels segles III i IV fins a la producció del
paper. Va ser el material preferit pels còdexs miniats o il·luminats.

Un cop preparat el suport, es procedia a aplicar una imprimació a base d’una capa de pols
blanc d’argila o de plom barrejada amb cola, goma aràbiga o bé clara d’ous amb bilis de
bou. A vegades, especialment durant l’edat mitjana es tenyien els pergamins amb porpra,
amb el qual s'obtenien superfícies elegants en còdexs especialment luxosos, coneguts com
a còdex purpurei.

CARTRÓ I PAPER:
Els cartons i papers estan conformats amb fibres de cel·lulosa i, per tant, són molt sensibles
als microorganismes i als agents atmosfèrics.

Van ser utilitzats habitualment en tècniques com el gouache o el pastel.

- El Crit, Edwars Munch, Oli, tremp d’ou i pastel

MUR

3. L’UTILLATGE DEL PINTOR: INSTRUMENTS I TREBALL PREPARATORI:

CAVALLET I PALETA
PINZELLS:
- Pinzells de pèl natural:

Marta: Gran poder d’absorció d’aigua i excel·lent elasticitat. Pinzellades suaus.

Truja: Pèl aspre i elàstic. Idoni per acabats expressius.

D’orella de bou: Procedeix de la part davantera de les orelles del bestiar boví.
Raonablement elàstic i molt durador.

- Pinzells de pèl sintètic: Més durs però més resistents. No acumulen tanta aigua
com els naturals.

ESPÀTULA:
S'utilitza per barrejar els pigments i aglutinar, tot i que també pot utilitzar-se com ajuda del
pinzell per estendre la pintura sobre el llenç, perfilar i raspar.

4. LA PINTURA MURAL:

3 tècniques de pintura sobre mur. Segons els materials i la fórmula d’aplicació.

- Pintura al fresc. (Affresco / pittura a fresco)
- Pintura al sec. (Fresco secco / pittura a secco)
- Pintura al mezzo fresco. (Pittura a mezzo fresco)

4.1 PINTURA AL FRESC:

La pintura mural al fresc és un procediment pictòric que consisteix a aplicar, sobre una capa
fresca d’argamassa formada per sorra i calç apagada d’estendre, els pigments minerals
dissolts en aigua mentre el mur es manté fresc.

Aquesta calç, en contacte amb l’anhídrid carbònic de l’atmosfera, forma damunt la pintura
una pel·lícula de carbonat i càlcic que la fa insoluble i molt resistent, de manera que la
pintura passa a formar part integral del mur.

MATERIALS:
1. Calç apagada: La calç viva esdevé calç apagada o hidratada quan s’afegeix aigua
formant-se hidròxid de calci. Juntament amb la sorra, constitueix l’argamassa.
L’aglutinant és, doncs, l’hidròxid de calç o la calç apagada, que en convertir-se en
una sal, com el carbonat càlcic, endureix formant una estructura que acull els
pigments.
2. Sorra: La sorra pot ser de riu, de mina o obtinguda per trituració de pedra o grava.
S’ha de rentar per eliminar les sals, assecar i garbellar.
3. Pigments: Els pigments, en pintura mural han de ser molt més resistents a la llum, a
l’atmosfera i a la contaminació que els usats en altres tècniques, ja que han
d’aguantar condicions extremes durant llargs períodes de temps.
Els pigments recomanats són els minerals (en general són més resistents que els
orgànics): blanc de Sant Joan; ocres; lapislàtzuli; terra d’ombra; negre d’ivori; verd
malaquita, vermell cinabri.
Pigments no recomanats: en general tots el que no tenen en composició plom, coure
i sofre (vermelló, mini, opiment, atzurita, etc).
PROCÉS D'ELABORACIÓ:
1. Neteja de la part (limpieza pared)
2. Esquerdejat (trusilado)
3. Remolinat (enfoscado/revoque) o arricciato o arriccio
4. Allisat (enlucido) o intonaco
5. Aplicació dels pigments (aplicación pigmentos)
6. Assecatge (secado)

1. NETEJA DE LA PART:
S’ha de retirar de damunt de la superfície les restes de ciments i guixos.
El mur ha de reunir algunes condicions; ésser de material absorbent (com la pedra) i no
tenir humitats internes per capil·laritat ni salnitres.
El mur pot ser de pedra o maó, però no mixte, perquè aquesta varietat provocaria
diferenciacions en el fresc.

2. ESQUERDEJAT:
És la primera capa d’arrebossat.
Després d’haver mullat la paret amb abundància d’aigua, es procedeix a estrendre un
primer arrebossat dit esquerdejat (trusilado), compost de calç i sorra grossa, en la proporció
de 1:3, 4 o 5, és a dir, una part de calç per tres, quatre o cinc de sorra, D’1 a 2cm.

3. REMOLINAT (enfoscado/revoque) o arricciato o arriccio:

Si la paret és nova, podem estalviar-nos la primera (esquerdejat) i aplicar directament les
dues últimes capes: el remolinat i l’allisat.
El remolinat (enfoscado / revoque), en italià arriaccio o arricciato, consisteix a aplicar al mur
un arrebossat a base d’un morter de calç i sorra més fina que l’anterior, en una proporció
2:2, o sigui, dues de calç per dues de sorra aproximadament.
El gruix pot oscil·lar entre 0,5 i 1 cm com a màxim per evitar que s’esquerdi. Aquest
arrebossat s’ha de deixar eixugar entre 1 i 3 dies.
En aquesta penúltima capa es feia el dibuix preparatori sobre el mur, fet amb terra vermella
anomenada sinòpia.
Es realitza resseguint les línies del dibuix punxant amb un punxó i després resseguint amb
pols (estergit). Aquest dibuix es passa a pinzell amb un pigment vermell diluït en aigua.
Sinòpia.

4. ALLISAT (enlucido) o intonaco

Un cop realitzada la sinòpia, es procedeix a aplicar la tercera capa anomenada allisat.
Transcorregut el temps necessari, d’un a tres dies després de l’arriaccio, s’estén un nou
morter més ric de calç i sorra fina o de marbre en unes proporcions 3:1, és a dir, tres parts
de calç per una de sorra. Un cop repartida la pasta, es fa l’allisat amb la plana fins a deixar
la superfície llisa. El gruix pot oscil·lar entre 3 i 5 mm. S’aplica el mateix dia en el que s’ha
de pinta.
El mur ha d’estar humit i mantenir-se així fins a l’aplicació del color (d’aquí el nom de fresc).
Hi ha qui al damunt de l’allisat hi fa un lliscat de calç (enlucido de cal) per tal que la
superfície sigui encara més fina i blanca.

5. APLICACIÓ DE PIGMENTS
Cal aplicar els pigments quan l’intonaco encara és humit. El pigment es barregen amb aigua
i un cop dipositats sobre la capa d’intonaco són fixats o aglutinats pel carbonat càlcic que és
el que lliga, aglutina i protegeix els pigments.
El fresc s’executa en jornades de treball de 8 hores, ja que la calç en un període de 24
hores comença el seu procés d’assecat i no admet més pigments. Si el mur és de grans
dimensions, s’ha de fer per fragments o en diferents sessions o jornades (gionate/pontate).
Sabem que el pintor Giotto va treballar així per realitzar les pintures de la Cappella degli
Scrovegni a Padova (1303 - 1305).

6. ASSECATGE
Com més lent l’assecatge millor es fixa la pintura.

SUBTÈCNIQUES DE LA PINTURA AL FRESC: LLETRADA DE CALÇ/FRESC DE CALÇ

(PINTURA A LA CAL):
Es barregen els pigments amb aigua i amb calç. Els pigments barrejats
amb aigua de calç s'apliquen sobre l'arrebossat i es produeix la carbonatació. Aquesta
carbonatació és diferent, ja que l'intonaco està sec i els pigments són superficials, no
penetren. Aquesta tècnica serveix per a retocs a la pintura encara que ja s'hagi assecat El
desavantatge és que no és tan resistent com la fresca, per això es fa servir per retocar.
Tampoc es poden utilitzar certs pigments i, a més, en barrejar amb aigua de calç, es queden
una mica blanquinosos.

L'emblanquinat té 1 o 2 mm de gruix i encara que pugui presentar bona adherència al

suport, no serà tan eficaç com un revestiment de morter de calç de 10 i fins a 20 mm, en el
qual no existeix tal interfície entre suport i arrebossat, podent ser més profunda la
carbonatació.

CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ:
A causa de l'absorció de la humitat (per terreny freàtic, filtració de pluges, sals) la pintura al
fresc pot patir alteracions, impulsades per la presència de microorganismes. Aquesta
situació fa que l'obra hagi de ser restaurada, mentre que en alguns casos s'ha procedit al
seu arrencament, traslladant-la a un lloc segur i condicionat, ja sigui amb l'arrebossat o
desprenent únicament la pintura.

- STRAPPO:
Es tracta de desprendre la capa de pintura del substrat estirant un teixit adherit a la
superfície d'aquesta.
- Avantatge: és el mêtode més facil i serveix per arrencar superficies grans. És
l'únic mètode per traslladar pintures en superficies corbes, i és el que es fa servir
quan hi ha dues pintures superposades.
- Desavantatge: la pintura pateix pèrdua de color i no conserva les seves qualitats
originàries (matisos, volums, etc.).

Per arrencar l'strappo apliquem al mur cola i a sobre tela de lli (La cola és important que es
quiti amb aigua). A sobre del teixit es posa més cola, damunt li col·loquem una tela més
gruixuda anomenada arpillera. Aquesta tècnica només serveix en superfícies corbes com en
absis, etc. Si es fa l'strappo ha de ser enganxada en les mateixes mides de l'absis on es
trobava originalment.

- STRACCO:
Tècnica que separava del mur la pintura amb la seva preparació, respectant les
irregularitats del mur i l'originalitat de l'obra. Primer es protegeix l'obra amb la tela de cotó i,
atesa la fragilitat de la capa d'arrebossat, es col·loca una taula folrada amb escuma per
sobre per assegurar-ho. Perquè se separi del mur, es colpeja la superfície amb malls de
goma i es fan servir barres de ferro per fer palanca, cosa que pot provocar deformacions a
la pintura. Un cop separada, es procedeix a la col·locació al seu nou suport.
- Desavantatge: rigidesa de l'arrebossat, que limita el treball a petites superfícies per
por que aquest es trenqui. Es poden ocasionar deformacions a la pintura.

- STACCO A MASSELLO:
Arrencament en bloc. Es coneix aquesta tècnica des d'època de Plini i Vitruvi. Com diu el
seu nom, consisteix a arrencar tota la paret amb la pintura. El primer que es fa és netejar i
consolidar la pintura, per a després, per mitjà de cola animal (com la cola de conill),
protegir-la amb tela de cotó i canyamas. Després es crea un suport de ferro i fusta on
descansarà tota la superfície del mur i la pintura (des de les capes de preparació fins a
l'última capa pictòrica). Un cop realitzat aquest procés, es col·loca el fresc a la seva nova
superfície i s'extreu la tela protectora, a base d'aigua barrejada amb resina que impedeixi
que s'emporti la pintura
- Desavantatge: procés costós i complex.

HISTÒRIA DE LA PINTURA AL FRESC:

Pintura al fresc a l’Art Egipci: Encara que la pintura constitueix una part important de l'art
egipci, sembla que a l'antic Egipte no es coneixia la calç, i, per tant, el fresc.

L'arrebossat es feia amb argila barrejada amb palla picada.

Se sospita que els murals de Til Barsip a Mesopotàmia (segle VIII i VII aC), així com alguns
exemples de pintura a Síria i a l'índia, es van realitzar al fresc, encara que alguns autors
atribueixen la pel·lícula de calç que recobreix aquestes pintures a una acció del temps, en
estar enterrades, o bé a l'ús d'aigua de calç com fixatiu.

Pintura al fresc a l’Art Grec: És a partir de les

civilitzacions de la Grècia arcaica -cretenca i
micènica-que tenim exemples de frescos d'alta qualitat
(Palau de Knossos).

Segons algunes investigacions, els arrebossats grecs de

l'època arcaica i del segle V serien tots a base de calç i
no contindrien mai guix. D'aquesta manera, estarien
propers als lliscats minoics i micènics.

Pintura al fresc a l’Art Etrusc i Romà: Bona part de les pintures funeràries etrusques
especialment les de Tarquínia, estan fetes al fresc. Les parets es cobrien amb una capa
d'argila barrejada amb palla, i sobre l'argila s'aplicava una capa de calc, que constituïa el
fons sobre el gual s'aplicava la pintura.

Els estudis realitzats sobre la pintura parietal romana han corroborat la informació
proporcionada per Plini i Vitruvi: sobre la superfície a pintar s'estenien tres capes
successives d'intonaco, format per una part de calç i tres de putzolana (roca d’origen
volcànic).

Pintura al fresc a l’Art Medieval: Els temples romànics es van a decorar, pràcticament en
la seva totalitat, amb pintures murals al fresc.

Els colors emprats són primaris, intensos i brillants. Es disposen en franges contigües de
colors molt contrastades entre si. El color negre servia per perfilar les figures

4.2 PINTURA AL SEC/FRESCO SECCO:

Es denomina al sec o al secco a totes les tècniques pictòriques realitzades sobre un lliscat
que està sec, o un emblanquinat sec. S'han de fixar no per carbonatació de la calç sinó per
la tècnica o aglutinant empleat.

Aquest terme engloba totes les tècniques executades sobre un morter sec + un aglutinant.
Es fixaran amb l'aglutinant de la seva pròpia tècnica, com, per exemple, els tremps o l'oli.

La pintura sobre la paret seca permet avantatges immediats, com:

- La utilització de més colors que no tolera el fresc.
- La comprovació immediata del resultat del color.
- La possibilitat d'afegir correccions.

Desavantatges: La pintura aplicada al sec desapareix amb major rapidesa. Els retocs en sec
desapareixen de seguida, les parts que estan realitzades en fresc aguanten molt millor el
pas del temps

Subtècniques de pintura al fresco secco:

- Fresc de caseïna
- Tremp sobre mur
- Oli sobre mur

4.3 PINTURA AL MEZZO FRESCO:

Mezzo fresco és un terme que descriu la tècnica utilitzada per donar els últims retocs de la
pintura al fresc amb sec, amb tècnica al tremp o l'oli.

5. PINTURA AL TREMP:
Tècnica pictòrica que usa l’aigua per dissoldre l’aglutinant i diluir el color.

PINTURA AL TREMP D’OU:

COMPONENTS:
Consisteix en una emulsió de rovell d'ou rebaixada amb aigua, a la que s'afegeix una petita
dosi de vernís o oli de llinosa.
El rovell d'ou té la propietat d'assecar-se ràpid i adherir-se fermament.

SUPORT:
El més adient és la fusta. Sobre aquesta s’aplica una primera capa de guix i una altra més
fina. Prèviament, la fusta s’havia preparat amb un encolat i emprimació de cola de conill i de
creta

PROCÉS DE REALITZACIÓ:
1. PROCÉS DEL SUPORT (ELECCIÓN DEL SOPORTE)
2. ENCOLAT (ENCOLADO)

Quan la taula ja estava construïda se li havia d'aplicar vàries capes de cola, amb la finalitat
de reduir l'absorció de la fusta. Les més adequades eren les coles fetes de carnassa, ossos,
cartílags i pells d'animals bullides. Per exemple, Cennino Cennini descriu com a molt bones,
per les seves propietats adhesives, la cola de pell de cabra i la de peix, especialment la
d'esturió

3. ENDRAPAT ( ENTELADO)
Són tires de pell de porc o tires de lli,

4. IMPRIMACIÓ (IMPRIMACIÓN)
Capa de cola + càrrega (guix [gesso grosso i gesso cottile] // o creta)
Es barreja la cola amb el guix i després s’aplica el gesso grosso (capa gruixuda) i després
gesso sottile (capa prima).

5. DIBUIX PRELIMINAR O PREPARATORI

6. DAURADURA
DAURADURA (darado a la hola): tècnica de recobriment de superfícies bidimensionals o
tridimensionals mitjançant un encolament de làmines d'or. Si la làmina és molt fina i d’or
batut, llavors s'anomenarà dauradura amb pa d’or.

COLRADURA (corladura): aplicació d'un vernís tenyit de color groguenc que, aplicat
damunt d'un full metàl·lic d'estany, plata o altres metalls, dona una brillantor similar al daurat
i limitant l’or.

PASTILLATGE (pastilla/o): tècnica decorativa consistent a adornar una superfície lisa,

generalment de fusta, amb motius en relleu que es modelen amb una pasta feta de guix i
cola i que, un cop endurit, es poden daurar o policromar.

7. APLICACIÓ DE PIGMENTS

PINTURA AL TREMP DE GOMA:

COMPONENTS:
Les gomes són d'origen vegetal i s’obtenen de la secreció d'algunes plantes i d'alguns
arbres fruiters.
La goma aràbiga prové d'un tipus d'acàcia africana. Aquesta goma, en contacte amb l'aire,
se solidifica. És de color vermellós. És la goma que més s'utilitza.
PROCEDIMENT:
Es trien els trossos més clars i transparents. Després de triturar-los, es passen en aigua,
lleugerament tèbia, en proporcions d'1:3, és a dir, una part de goma triturada per tres parts
d'aigua destil·lada.

HISTÒRIA DE LA TÈCNICA:
La goma va ser utilitzada com o aglutinant des de l'Antiguitat. Els egipcis van usar la goma
aràbiga com aglutinant en les pintures murals, que en la majoria dels casos es feien sobre
un enlluït de guix.

PINTURA AL TREMP DE COLA:

COMPONENTS:
Són coles d'origen animal, la cola de conill era la més apropiada. És la mateixa cola
utilitzada en el procés d'encolació i imprimació dels suports.

PROCEDIMENT:
Les coles s'obtenien a través de les pells i cartílags dels animals. Es netejaven i es deixaven
macerar.

HISTÒRIA DE LA TÈCNICA:
Era una técnica poc habitual durant l'Edat Mitiana, es preferia l'aplicació del tremp d'ou.

PINTURA AL TREMP DE CASEÏNA:

COMPONENTS:
El component principal és la caseïna, una fosfoproteïna derivada de la llet de vaca. Aquest
aglutinant s'ha abandonat actualment s'empra la caseïna industrial (aconseguida del mató
assecat artificialment i moll.

PROCEDIMENT:
Es realitzava un procediment similar al de l’obtenció del mató. La llet es quallava amb
vinagre fins que s'obtenia la textura del manó. LLevors s'apartava la part granulada i només
aprofitaven el líquid de caseïna que havia quedat al fons, que era barrejat posteriormer amb
calç.
- Christina’s world, pintura al tremp sobre fusta imprimación amb gesso
- Pere Serra, Mare de Déu dels Àngels, tremp i dauradura de pa d’or sobre fusta,
1385. MNAC.
- El naixement de Venus, Sandro Botticelli, tremp sobre tela 1482.

HISTÒRIA DE LA TÈCNICA:
Tècnica robada a les pintures de Pompeia i també durant el renaixement.
 6. LA PINTURA A L’OLI:
Tècnica pictòrica on l’aglutinant dels pigments és oli assecant, com ara el de llinosa (extret
de la llavor del lli), el de nous o el de cascall. El de llinosa és el més emprat.

CARACTERÍSTIQUES:
Cada pigment necessita una quantitat diferent d’ou segons la seva naturalesa aquesta
proporció es denomina absorció d’oli.

Les diferències entre els colors s’han de tenir en compte, ja que varien la velocitat
d’assecament; per exemple, una capa de blanc de zinc sobre una capa seca d’ombra
torrada pot craquejar-se amb rapidesa. L’excés d’oli pot groguejar els colors i fins i tot
provocar arrugues a la capa de pintura

L’assecament de l’oli és una complexa i irreversible reacció química que converteix. La

pintura en una altra substància diferent, que impedeix que pugui diluir de nou.

TÈCNICA:

- Aglutinant: oli amb una capacitat d’endurir-se

- Suport: tradicionalment s’ha associat la pintura a l’oli amb la tela tensada en un

bastidor de fusta. Però també es pot utilitzar en altres superficies preparades per
rebre pintura: cartró, paper, metall, vidre, etc.

- Dissolvent: aiguarràs o essència de trementina

- Tècnica: es pot fer servir molt espessa proporcionant una textura més matèrica, o
molt diluïda creant una textura llisa.

- Aplicació: pinzell llarg i pla o espàtula.

AVANTATGES:
Permetia aconseguir ombres opaques i ressaltats més lluminosos:
Els avantatges principals de la pintura a l’oli són:

- Ampliació de la gamma de colors

- Augment de la intensitat dels clarobscurs
- Treball fi i acurat de les veladures
- Obres més lleugeres, s'allibera el suport de la taula.

HISTÒRIA DE LA TÈCNICA:

7. L’ENCÀUSTICA O PINTURA A LA CERA:

Tècnica pictòrica que usa la cera calenta com a aglutinant (sola o barrejada amb alguna
resina com a agent enduridor) i s’empra en superfícies poroses, sobretot en suports de fusta
o de pedra.
Els pigments es preparen fonent primer la cera (sol ser la cera d’abelles, encara que també
se’n van emprar d’altres d’origen animal, vegetal o mineral) al bany Maria i, després se li
afegeix una substància enduridora (sol ser un tipus de resina). Un cop foses i barrejades,
s’afegeixen els pigments i es barreja fins que sigui homogènic.

CARACTERÍSTIQUES:
- Fa els colors translúcids.
- Dona un aspecte setinat a la superfície.
- Ofereix excel·lents condicions de conservació.

PROCEDIMENT D’APLICACIÓ:

1. Cal escalfar cera verge d’abelles, a la qual s’hi pot afegir una part d’una altra
substància enduridora com resina.

2. La superfície a pintar s’escalfava i també les espàtules amb brasers que

s'anomenaven “cauterium”. De vegades es feia primer el dibuix gravant amb
l’espàtula calenta i després s’emplenava la incisió amb el preparat de pintura.

3. La pintura s’aplica amb un pinzell o amb una espàtula calenta.

4. Vitruvi, explicava que, per deixar la superfície polida calia estendre una capa de cera
calenta sobre la pintura i més tard polir-la amb draps de lli ben secs. Aquesta
operació s’anomena encàustica.

- The mummy of Demetrios, s I a. C. Brooklyn Museum

NY
- Icones bizantines de Santa Catalina de Sinaí

8. PINTURA ACRÍLICA:
Tècnica pictòrica que utilitza els mateixos pigments emprats a l’oli o l’aquarel·la, però que
són diluïts en un aglutinant acrílic conformat per una resina sintètica (composada per l’àcid
acrílic).

Als anys 50 ja existien pintures acríliques en el mercat (als EUA), i van exercir un paper
important en les tècniques d'artistes com Pollock (1912-1956), Noland (1929), Rothko
(1903-1970) i Motherwell (1913).

- A Bigger Splash, 1967, David Hockney, TATE Britain

 9. AQUAREL·LA
Tècnica pictòrica que utilitza pigments finament molts i aglutinats amb goma aràbiga. A la
composició s’hi poden afegir altres substàncies, com la mel (per donar més plasticitat) o la
glicerina (per absorbir millor l’aigua). Actualment, les aquarel·les es fabriquen industrialment
i es comercialitzen seques (en forma de pastilla) o semihidratades (en tubs).

GUAIX // GOUACHE
El guaix (gouache) és una pintura a l'aigua, feta amb pigments, goma aràbiga com a
aglutinant i càrregues que augmenten l'opacitat i donen més
cos a la barreja.

- Paisaje con puente sobre el Oise, 1890, Vincent Van

Gogh (1853-1890)

10. EL DIBUIX:
El dibuix és una tècnica artística bidimensional o plana que necessita un suport. Té dues
dimensions: alçada I amplada, i pot ser concebut com a obra definitiva o bé com a treball
preparatori o esbós, per a obres realitzades en altres tècniques, per la qual cosa és un dels
recursos més utilitzats pels artistes.

HISTÒRIA DEL DIBUIX:

- Romans: diferenciaven pictura de graphidis vestigia (DIBUIX)
- Edat mitjana: Llibre de models de Villard de Honnecourt, Dibuixos d'arquitectura i
escultura.
- A finals del segle XIV, Cennino Cennini considera el dibuix, juntament amb el color,
"el Fonament de l’art”, en tant que l’habilitat manual de l’exercici pràctic és un pas
indispensable per arribar a la pintura, escultura I arquitectura.
- Amb Vasari el dibuix es converteix en "el pare de les arts

SUPORTS:
- El mur:
- El papir: Durant antic Egipte, el substitueix el pergamí.
- El paper: El paper és el suport per excel·lència del dibuix.

La invenció de la impremta al segle XV va accentuar el procés de difusió del paper, de

manera que molts artistes començaren a utilitzar aquest suport a causa de les seves
possibilitats.

El paper és una làmina constituïda per un entramat tridimensional de fibres de cel·lulosa i

altres substàncies (minerals, coles, colorants, etc.).

Era conegut pels xinesos des del segle II aC, a partir dels residus de la seda, l'arròs i el
cànem, i fins i tot del cotó. El seu ús no es va generalitzar a Europa fins al segle XV.
Generalment, el paper blanc, de granulat més fi i superfície llista, era utilitzat pels apunts i
dibuixos de ploma i pinzell, mentre que el paper acolorit, era més apte pel color a llapis,
carbonet o pastel

INSTRUMENTS I TÈCNICA:

LA PUNTA METÀL·LICA:
Són fines varetes de plom (punta de plom) i de plata (punta de plata) ja utilitzades pels
romans (stilum) per dibuixar sobre tauletes, freqüents en l'àmbit Itàlia dels segles XIV i XV,
com s'adverteix en obres de Perugino, Leonardo, Rafael, Filippino Lippi I Albert Dürer.

Composició: plom, estany, plata.

Suports: paper blanc, pergamí, taula de fusta.

LA PLOMA // PLUMA:
L'ús de la ploma ja es documenta en època clàssica.

Es pot usar amb diferents tipus de tinta:

- Tinta xinesa: de color negre brillant.
- Tinta d'àcid tànnic: de color marró. La presència de l'àcid tànnic provoca la corrosió
del paper.
- Bistre: matèria colorant d'un bru groguenc preparada fent bullir sutge de fusta amb
aigua
- Sépia: Obtinguda de la sípia, es dilueix en aigua a diferents concentracions a les
quals s'afegeix goma aràbiga.

Dürer, Holbein, Watteau i Hogarth són els millors exponents del dibuix amb ploma.

EL CARBONET // CARBONCILLO:
S'aconsegueix per la carbonització de vinya o de salze en alts forns.
Utilitzat especialment per a treballs preparatoris o apunts per la facilitat amb la qual
s'esborra.

Avantatges:
- Excel·lent per a dibuixos preparatoris de projectes murals i estudis preliminars per a
pintures a l'oli o acríliques.
- Els errors es poden corregir fàcilment.

LA SANGUINA:
Argila ferruginosa o hematites, també coneguda com a llapis vermell
Molt usada des del segle XV, sobretot per dibuixar a gran escala, treballs preparatoris sobre
mur o sobre paper.

Goya la feia servir en nombroses ocasions sola o combinada; altres artistes que l'han fet
servir al costat del llapis negre són Leonardo, Parmigianino, Tiépolo, Fragonard.
LLAPIS (GRAFIT) // LÁPIZ (GRAFITO):
L'antecedent del Llapis és la «pedra d'Itàlia», procedent del Piemont.
Mencionada per Cennini al Libro dell'Arte (1437).

El primer llapis de grafit es va fabricar el 1662. Gairebé un segle després, a Anglaterra,

Faber va establir una fàbrica de llapis establint una barreja de dues parts de grafit amb una
de sofre.

Presenta una forma cristal·litzada de carboni natural que dibuixa amb tons grisos i brillants.
Els dibuixos d'ingrés són un dels exemples més rellevants de l'ús d'aquesta tècnica així com
els treballs preparatoris de Picasso per al Guernica

PASTEL:
Tècnica de dibuix i de pintura que consisteix en la utilització d'una barra de color (elaborada
a base de pigments vegetals o minerals en pols) que es barreja amb diferents substàncies
segons el color i la duresa desitjats (goma aràbiga, sabó de Marsella, etc.).

Com passa en altres procediments en què els pigments s'apliquen en sec, com ara el llapis
o el carbonet, resulta difícil la seva adherència al suport receptor, per aquest motiu
s’aconsella l’ús de fixadors i una protecció en vidre per protegir-lo del deteriorament.

La tècnica va tenir una gran difusió durant el segle XVIII, ja que la

seva variada i delicada gamma cromàtica s'adaptava molt bé al gust
rococó.

- Margot (Lefebvre) in Blue, 1902, Mary Cassatt, The Walters

Art Museum

11. EL MOSAIC:
El mosaic és una tècnica d'origen grec, que deriva del terme "musa", que feia referència a
les decoracions murals de les grutes dedicades a les Muses als jardins romans. És una
tècnica que s'utilitza per revestiments murals i de paviment.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS:

- Durabilitat: el mosaic té una major pervivència i resistència respecte altres tècniques

com la pintura, i no pateix alteracions amb la llum.
- Valor estètic té un caràcter colorista que li confereix una gran capacitat d'atracció
visual

11.1 OPUS SECTILE

No estava format per tessel·les, sinó per crustae, lloses de marbre de forma irregular.
Tot i que la tècnica va desaparèixer a Roma amb la calguda de l'Imperi, va continuar
utilitzant-se en l'art bizantí, sobretot per la decoració de paviments
 - Tigresa atacando a un ternero, opus sectile en
mármol. (Basílica de Junlus Bassus)

11.2 OPUS TESSELLATUM

S'usaven tessel·les cúbiques, quadrades o rectangulars, de mida uniforme d'1 cm, que
permetien un dibuix precís.

- Mosaic amb les lletres CAVEC AN EM (Pompei,

casa del poeta tragico).

11.3 OPUS VERMICULATUM

La diferència principal entre el vermiculatum i el tessellatum es troba en la forma de les
tessel·les, que al vermiculatum són més petites i adopten els contorns més diversos per
adaptar-se millor al dibuix.

Les tessel·les es disposen de forma ondulada, com el cos d'un cuc (vermis).
La delicadesa de l'obra i la riquesa de la policromia van fer que els antics consideressin
aquesta tècnica com un vessant de la pintura, ben diferenciada de l'opus tessellatum.

- Mosaic d’ISSOS, també conegut com Mosaic

d’alexandre Magne.

ELABORACIÓ:
STATUMEN: conjunt de pedres de la mida d’un puny.

RUDUS: format per una proporció de 3 parts de grava x 1 de calç.

- Aquests dos ens ajuden a preparar el suport, el rudus pot arribar a fer 25cm.

NUCLEUS: té una proporció de 3 parts de betum x 1 de calç.

Finalment trobem les tessel·les.

*EMBLEMA: tros concret d’un mosaic, obra aïllada dins del mateix
mosaic amb una finalitat decorativa. Normalment emmarcats i
col·locats en la millor posició del mosaic, al centre generalment.

HISTÒRIA DE LA TÈCNICA DEL MOSAIC:

Els primers mosaics que podem trobar a la Història de l'Art reben el nom de litostratos. Es
tracta d'un tipus de mosaic originari de la cultura grega realitzat amb paviments de Còdols,
amb els quals es buscava crear efectes pictòrics.

El mosaic va assolir la seva màxima expressió en el període romà, on trobem la convivència

de les tres tècniques descrites.

A partir del segle IV el mosaic cristià inicia un període extraordinari, essent els segles V, VI I
VIl els de la seva màxima esplendor. Aquesta tècnica va ser la utilitzada durant tot el
període bizantí fins al segle XIV sense grans variacions.

A poc a poc l'art del mosaic va decaure, i en el segle XVI el mosaic no és considerat un art
original i creador, sinó una pintura feta de pedres.

12. GRAVAT:
Tècnica que ens permet obtenir una imatge per la impressió d’una matriu prèviament
tintada.

ELABORACIÓ D'UN GRAVAT:

La planxa o matriu:
És un objecte material que té una representació artística feta amb un dels instruments del
gravat (gúbia, burí, aiguafort) on es troben delimitats els elements de la impressió que
deixen empremta quan es carrega la tinta. La planxa pot estar feta amb diversos materials:
fusta, linòleum, metall, etc.

L'estampa:
És el dibuix elaborat mitjançant un dels procediments del gravat per transferència d'una tinta
sobre el paper (o qualsevol altre material adient).

El tiratge:
És la multiplicació d'un dibuix o text elaborat mitjançant una de Les tècniques del gravat.
12.1 GRAVAT EN RELLEU // GRABADO EN RELIEVE:

S’imprimeix la zona que no s'ha buidat, part elevada de la matriu. El dibuix es fa sobre la
planxa I les parts que no s'han d'imprimir són eliminades.

XILOGRAFIA:
És una tècnica d'impressió feta amb planxa de fusta. El text o la imatge
desitjada es talla amb una gúbia o burí a la fusta. A continuació
s'impregna amb tinta i es pressiona sobre un suport (com el paper) per
obtenir la impressió del relleu.

Máxim exponent: Albert Dürer (segle XVI).

12.2 GRAVAT AL BUIT// GRABADO AL VACIO:

A diferència del gravat en relleu, les Unies o els punta del dibuix químic o mecànicament. És
aquella tècnica on s'estampa la zona que ha estat gravada, ja que la tinta entra on s’ha
buidat la matriu.

BURT // BURIL
Tècnica mecànica de gravat al buit. El burí és un instrument amb mànec gruixut i arrodonit
per adaptar-se a la mà i una barra d'acer de secció quadrada. Produeix sobre la matriu
(normalment coure) talls nets i precisos. Els primers gravats a burí procedeixen d'Alemanya
i Flandes i daten de mitjans de segle XV.

AIGUAFORT // AGUAFUERTE
Tècnica química de gravat al buit. Consisteix a cobrir la superfície de la planxa de coure
(gruix d'1,5 a 2 mm) amb un vernís resistent a l'acció de l'àcid que permetrà, un cop sec,
dibuixar-hi damunt amb un punxó que ratlli el vernís i deixi la planxa al descobert.

Un cop realitzat el disseny se submergeix la planxa de metall en el

mordent (format per quatre parts d'àcid nítric i quatre d'aigua) i aquest
penetra i actua sobre les parts que han quedat descobertes. El vernís
impedeix que l'àcid toqui la planxa en els llocs on no hi ha dibuix.

- Gran exponent: GOYA, tècnica química de gravat al buit a

través de l’aiguafort i aiguatinta.

12.3 GRAVAT EN PLA // GRABADO EN PLANO:

Tècnica que no produeix cap incisió sobre la matriu, sinó que la matriu es pot reutilitzar amb
diversos dibuixos.

LITOGRAFIA
La tècnica de la litografia va ser descoberta el 1778 per Aloys Senefelder i consisteix a
utilitzar com a matriu una planxa de pedra calcària d'entre 5 i 10 cm de gruix sobre la qual
es fa un dibuix amb llapis o altres tintes greixoses.
Un cop realitzat el dibuix, s'aplica una preparació d’aigua, goma aràbiga i àcid nítric.
Després, quan s'aplica un rodet entintat, la tinta greixosa s'adhereix a la part dibuixada,
mentre que les que no tenen dibuix, rebutjaran la tinta

SERIGRAFIA:
Es tracta d'una antiga tècnica d'origen xinès que va ser recuperada als EUA i Europa a la
dècada de 1940. En aquest cas l'estampació no utilitza matrius rígides com la fusta, el
metall o la pedra, sinó una peça de teixit de trama fina, originalment de seda i més endavant
de nailon.
L'artista compon un dibuix sobre la tela amb cola, llapis, pastels greixosos o plantilles. Un
cop finalitzat el disseny, es col·loca una fulla de paper sota el teler i s'estén la tinta sobre el
teixit amb una espàtula, de manera que la tinta es filtra de la tela al paper. El pas de la tinta
es bloqueja a la zona on no hi haurà una imatge per mitjançant una emulsió o vernís,
deixant lliure la zona on passarà la tinta.