ART I ARQUITECTURA POPULAR

jaume.andreu.@uib.es
Despatx: BB07
Sortides (en dissabte): 0'5p.
Principis de Novembre:
Desembre:
Tres proves evaluables (recuperables):
-Examens (2 parcials)-> S'han de superar amb un 4 per fer mitja (30 i 40%)
-Treball escrit (20%) Individual o en parella. Seleccionar apartat del temari i treballar
exemples de fitxes tècniques.

BLOC 1: ART POPULAR. EL CAS DE LES ILLES BALEARS.

Tema 1. Definició del concepte i àmbit d'estudi
1.1.Concepte i terminologia: alguns aclariments
L'art popular i tradicional és part de la cultura tradicional, del folklore i pertany al patrimoni
etnològic material: estris i eines de la vida quotidiana; l'artesania popular (arts populars).
L'art popular és propi d'un territori (art autòcton, vernacle). Art tradicional front al d'estil;
popular/cult.
Poden formar part del patrimoni etnològic d'un lloc peces d'artesania popular no autòctones,
importades.

1.2.Criteris de classificació
-Segons el material i tècnica utilitzats per confeccionar-los: ceràmica (terrissa), vidre bufat,
ferro forjat, aram, llauna, llautó, argenteria, teixits (brodats, randes, vestimenta), treballs de
fusta, fibres vegetals, treballs de pedra, floreres i escaparates...
-"Els arts i oficis d'antany", els menestrals i els seus obradors. El context de producció.
-Segons els indrets i àmbits on les peces eren utilitzades: domèstic, el treball, la festa, la
religiositat

1.3.Característiques generals de l'art popular.

-Art Anònim, tot i que podem conèixer l'autor pels segells de les peces (llinatge i topònim,
poc freqüent), fonts arxivístiques, d'obradors... El nom i llinatge de l'autor no és un valor
afegit d'aquesta activitat.
-Treball manual; fenòmen preindustrial; eines senzilles. El contrari al treball industrial i
mecanitzat. Pot utilitzar ormejos o instruments més complexos, com el teler.
-Diferents nivells d'especialització: oficis menestrals (la menestralia, aquells que requereixen
d'un aprenentatge, d'un reconeixement), lligat a l'organització gremial, tot i que no tota la
producció n'hi està vinculada. Feines i coneixements transmesos de generació en generació
(per tradició oral): de pares a fills (nissagues familiars d'un mateix ofici, molt freqüent), de
mestres a aprenents (gremis).
Oficis menestrals: diferents nivells d'aprenentatge, control de la producció molt fort per part
dels gremis: controlen el producte a treballar, les matèries primeres, les eines de treball, els
preus... Factor molt conservador: els gremis són molt reacis a introduir canvis: la producció
es manté igual al llarg de segles (no és justifica tan sols per això, el pes de la tradició
influeix a l'hora d'agradar als clients).
Tasques artesanals compaginades amb les altres obligacions i dedicacions quotidianes.
Sobretot en el cas de les dones. Algunes arts s'aprenien a l'escola: cosir i brodar
(escolarització femenina de finals de s.XIX i principis del XX, obligacions de tota dona).
-Materials, tècniques, eines i dissenys tradicionals. Gran continuïtat de les formes; ritme de
variació molt lent. La influència dels gremis: conservadurisme i renovació. Entrada d'influxes
forans (no s'ha de generalitzar, casos concrets).
-Evolució en els estils amb el pas dels segles, de forma lenta i gradual. Altres variacions
degudes a l'importació de productes artesanals foranis amb gran demanda (p.ex: plats
morenos que arribaven a mitjan segle XIX desde Llevant i eren imitats).
-No són obres úniques. No té sentit, excepte en el cas d'una comanda molt específica.
Fabricació seriada. Diversos tamanys d'un mateix tipus de peça.
-Gran sentit pràctic i utiilitari. Simplicitat en el disseny (en general). La morfologia, la forma,
de la peça està molt relacionada amb l'us.
-Abaratiment al màxim del cost de producció. Utilització dels materials que l'entorn posa al
'abast (determinisme geogràfic); tot i que hi ha vegades han de ser matèries primeres
importades (metalls com el ferro i l'estany). Productes assequibles per a la majoria de la
població, en general. Les peces han de ser duradores. Reparacions (molt freqüents,
aprofitar al màxim el producte).
-Treball ben fet, ben acabat. Orgull de la feina ben feta. Es rebutjaven les peces que
presentaven tares i deficiències.
-Manifestacions artístiques austeres, sovint mancades de càrrega decorativa, estètica.
Lleugeres decoracions, ornaments (p.ex: obres de palma, de forja) que denotaven un cert
luxe que no es podia permetre tota la població. Excepció: aquelles peces que ja tenen per sí
mateixes una funció decorativa (p.ex: gerres "brodades"), d'un cert barroquisme.
-Peces destinades a satisfer, en general, les necessitats bàsiques de la població: vestir,
menjar, beure, dormir, treballar, jugar... (poquíssimes peces per decorar, casos puntuals).
-Elements de distinció social: tipologies, materials, decoracions.

1.4. Procediments per al seu estudi

-Una tasca multidisciplinar i interdisciplinar: etnòlegs, antropòlegs, historiadors, historiadors
de l'art, arqueòlegs, restauradors, etc...
-Multiplicitat de fonts d'informació: fonts materials (les mateixes peces), documentals
(arxivístiques), orals (importantíssimes en el cas del patrimoni etnològic)...

Tema 2. Vidre Bufat

Desde l'edat mitjana, ha estat la tècnica més utilitzada. Les peces es realitzaven en
obradorars anomenats forns de vidre (desde la Baixa Edat Mitjana). Durant el s.XVIII, la
família de vidriers més important és la dels Guardiola.
La matèria primera és una sèria d'arenes i altres productes (sílice,..) encaminats a donar
coloració (verdosos, blaus, vermells, ocres...) que es treballa dins el forn de vidre per
fabricar la pasta de vidre a la qual es dona forma bufant. Les peces més freqüents son les
d'ús cotidià: dos tipus de recipients, el barral o bòtil i l''alfàbia.
El barral es una peça d'un cos més o manco esfèric i un coll estret i alt, a l'extrem del qual
hi ha un llavi diferenciat més gruixut. a la base poden tenir una disposició còncava que
servia per donar-los estabilitat. Servien per contenir i transportar líquids: oli, vi... Es tapaven
amb un tap de suro
L'alfàbia és un recipient d'un cos més o manco cilíndric o lleugerament tronco-cònic. Es
caracteritza per un coll molt baix i ample amb un morro gruixat, ben diferenciat. A la base,
també és freqüent la disposició còncava per l'estabilitat. S'usaven per contenir conserves:
confitures (dolces), cansalada(salades), olives... És suficientment ample per pasar la mà, es
tapaven amb un plat.
Gran gradació de tamanys. La coloració més feqüent és la de tons celosos o verdosos.
Aquests barrals o alfàbies és habitual que aparesquin cordats, que duguin una protecció a
mode de revestiment fet normalment de canya o vime/vimet ("mimbre"). Aquest cordat
consisteix en elaborar amb la tècnica dels panerers la part inferior del revestiment, s'hi
colocava a l'interior el recipient i es subjectava en palla. La darrera passa consistia en
elaborar la capçada o capçana, el revestiment superior que acabarà de subjectar el recipient
de vidre. No es fa amb canya i vime sino amb fibres vegetals més maleables: càrritx, bova...
Aquest cordat protegia dels cops i permetia els seus transport gràcies a les anses. tambè es
protegia, així, de la llum exterior.
Altres peces menys freqüents són els botilets, semblants als barrals però més petits.
guardaven perfums i altres líquids més preuats i no es cordaven; les llumetes, amb les
diverses variants, un element d'iluminació, constants de dues parts: un cos format per un
recipient esfèric, cònic, de diversa forma, el deòsit de combustible (oli, sobretot) amb un peu
o no i un brec o broc connectat amb el dipòsit, buit per dedins, i allà on es col·locava el blé,
un cordò (fet amb una troca de fil) que es prenia humit d'oli pel funcionament de la llumeta.
Les llumetes són d'un tamany bastant reduït i estaven preparades per ser transportades a la
mà amb un agafador a la part superior.
Altres peces interessants d'il·luminació són les làmperes, especialement les conegudes
aranyes (s.XVIII, Can Guardiola), làmapres de braços de nombre variable i de diversos
pisos en sentit decreixent. Poden arribar a estar molt decorades amb la tècnica del buf
(penjolls, formes vegetals i geomètriques). Pode ser d'un sol color de vidre ocombinant
diversos colors. Un altre tipus de lampara de Can Guardiola molt generalitzat és el conegut
popularment com gotes, amb una forma de pera amb un pom inferior subjectat de la part
superior amb una estructura metàlica.
Objectes de luxe: gerros, copes...

Tema 3:
3.1. Metalls
3.1.1. Ferro Forjat
És el metall més característic, històricament el seu ús està documentat desde l'Edat Mitjana
pels ferrers als seus obradors, en els fornals on amb el carbó encés es posava el ferro al
vermell i a l'encruia ("yunque") sel'hi donava forma a cops. Gran varietat de peces. Les més
representatives son aquelles d'un major acabat i, fins itot, un component estètic. Tota classe
de peces:estris pel treball de camp i altres activitats, ferros de porta/ de portal (uns per la
part exterior de la porta i uns altres per la part interior). ELs panys, formats per dues parts: el
mecanisme interior per tancar la porta amb clau i la làmina de ferro retallada visible desde la
part extrerior amb un component ornamental i estètic (amb gran diferència en el nivell
d'acabat), treballats amb la tècnica del repussat ("repujado") o del cisellat ("cincelado") amb
motius geomètrics, vegetals o zoomòrfics (lleons, àguiles...). Un altre metall emprat és el
llautó.
Els tiradors o agafadors servien per estira de les portes. Es caracteritzen per un pom més o
manco esfèric, decorat o no amb algun tipus d'incisió, subjecte a una làmina retallada en
consonància amb la del pany. Un aletre element més freqüent és la baula ("aldaba"),
consistent en unes anelles circulars, ovalades o en u, subjecta a la porta per la parrt
superior. També és frequüent trobar-hi una làmina retallada també a joc amb la resta.
Serveix per tirar i per tocar a la porta, a la part inferior trobam un suport metàlic on es pica
amb la baula per evitar pegar directament damunt la fusta. Un altre element són els claus,
molt senzills o amb formes florals o d'estrella, són els que ajuden a subjectar l'estructura de
la porta.
A la part interior, l'element característic són les corretges, com a mínim dos, clavades a les
bandes horitzontals que subjecten l'estructura de la porta. Als extrems, tenen una espècie
d'anella que encaixa dins del que s'anomena graufó, clavat a la paret. Poden estar
retallades amb les tècniques esmentades, sent característiques les dites "de punta de
llança".
Un altre camp interessant són els ferros d'edificis: arrambadors, barreres, finestres
balconeres, a escales, reixes (menys freqüents). Acabat entorsillat, en espirall. S. XVII i
XVIII, popularment dit reguinyol, les volutes.Finals del XIX i principis del vint: acabat vuitejat,
com si fossin molts vuits junts. A les ecales es freqüent robar poms de llautó. una altra
tècnica és la del retallat, làmines de ferro, més o menys gruixudes, retallades amb diverses
formes: balaustres (formes abombades) o flàmules (en forma de flames). Per acabar, és
interessant el costum (del XVIII i XIX) de posar la data a reixes i portes en entrades de
jardins i d'altres.
Altres tècniques del ferro: soldadura, grapes... incorporades a la forja per l'acabat final.
Unaltre camp interesant són els ferros de cisterna, més senzills o més decorats, els pilars
de suport de la corriola, que moltes vegades es completen amb la barrera que protegeix el
coll de la cisterna. Poden presentar reguinyols, motius heràldics, creus a la part superior.

3.1.2. Aram
L'aram és una aleació del coure amb altres materials. Quan està net a nivell de coloració té
un color rosaci, asalmonat. Es treballa amb la tècnica del repussat, a cops a les làmines,
donant-les forma amb uns patrons de forma helicoidal. Poden incorporar mànecs o anses
per subjectar-los que poden ser de ferro forjat. Els més freqüents són recipients d´ús a la
cuina, per cuinar: paelles (recipients circulars de poca profunditat amb un llarg mànec de
ferro acabat en una anella per penjar), perols (semblants a les paelles, però més profunds),
rostidores (per un ús al forn, de forma ovalada amb una o dues anses), olles de diversos
tamanys (de forma bulbosa amb una boca ampla i dues anses a la part superior d'aram o
ferro forjat), calderes i calderons (els recipients per cuinar de major tamanys, usats per
encalentir aigua i bullir determinats productes, la caldera és més gran que el calderó, la
boca pot estar reforçada amb ferro forjat recobert per una làmina d'aram les anses, d'aram o
de ferro, es subjecten al cos per claus d'aram) i poals (de petites dimensions: poalets, per
treure aigua o per contenir aigua beneïda els poalets). Tots aquests recipients, excepte els
poals, per la part interior del recipient rebien periòdicament una capa d'estany, ja que l'aram
quan s'oxida és tòxic. Girador i cullerots podien estar fets també d'aram.

3.1.3. Llautó
Es pot treballar amb diverses tècniques, com les d'aram (podem trobar mateixes peces
fetes de llautó). Una peça característica són els plats de balança. Una tècnica del llautó
característica és la fusa ("fundición") utilitzada per peces de llautó vinculades a la iluminació:
llumeneres, canalobres, espelmatoris. Les llumeneres són les peces més traballades, sense
cap dubte. En general, consten d'un peu per subjectar-les, suporten un dipòsit amb diverso
brocs (amb el mateix sistema de les llumetes) i una anella a la part superior; un altre
element són una o dues mampares, també de llautó, que servien per dirigir la llum fent-les
girar, moltes vegades trabllades amb el retallat amb motius vegetals o heràldics (àguiles
bicefales). El llautó presenta una coloració daurada net i verdós (com l'aram) quan oxida.
Plats baciners o bacines, per captar l'almoïna.

3.1.4. Llauna
És un dels metalls més pobres, a nivell econòmic, molt present a totes les cases.
Identificable fàcilment pel seu color grisaci que quan oxida es torna negrós. Es treballa a
partir de làmines, sobretot amb motlles per donar formes als recipients o amb els repussats
o amb soldadura. Els estris més freqüents són recipients de cuina com són rostidores, les
mateixes llaunes i motlles per coques, robiols, crespells (amb una gran varietat morfològica:
flors, animals, figures humanes...). Altres peces de llauna no vinculades a la cuina són
fanals de llum (diversos tamanys i formes; l'estructura, no les parets, evidentment) i
recipients per altres usos com les mesures. Les mesures, sobretot de líquids, amb les que
es mesurava el vi, l'oli...

3.1.5. Zinc
Pronunciat popularment com giny. És un tipus de metall treballat a partir de làmina i amb un
color grisós-platejat. El zinc no oxida, per aixó és molt utilitzat amb funcions relacionades
amb l'aigua potable: els poals de cisternes, canals i canonades que recullen l'aigua de pluja
de les teulades... i fins i tot, alguns recipients com gerres i altres per transportar líquids.

3.1.6. Bronze
No està garie present a la vida quotidiana. És bastant pesat i té un color marronós, tirant
cap al negre o el daurat segons l'oxidació. Es treballa amb motlle, mitjançant la fusa i és
molt resistent. Són característics els morters i les seves corresponents maces (tot i que
poden ser de pedra, ceràmica...), de forma troncocònica més ample de dalt, per triturar
productes diversos. Els conjunts més interesants els trobam a les apotecaries per elaborar
medicaments.

3.1.7. Les peces fetes per als trinxeters i picarolers

Realitzades en acer de carboni pels trinxeters per elaborar objectes tallants, per tallar.
Obradors similars al dels ferrers amb un acabat d'esmolada. Una de les poques vesants on
hi ha costum de segellar les peces amb el llinatge de l'obrador i el topònim de producció.
Peces més representatives: trinxets (peça de tall per excelència, de fulla corbada i mànec
corb de fusta o de banya de bou, on es pot plegar la fulla, per poder dur-l al damunt),
ganivets (similaras al trinxets en funció pero de fulla rectilínia acabada en punta o punt
rodona, també plegables dins el mànec), ganivetes (de fulla grossa rodona o en punta, el
mànec no és plegable, amb una ànima de ferro que encaixa dins un mànec rodó o pla), la
gavineta acoradora o acorador, de mànec rodó per evitar que pugui patinar, el tallant (d'una
forma rectangular, més reforçada, per tallar a cops damunt un tallador de fusta), destrals
(d'una fulla molt trangular, de llenyaters, d'ossos, etc...) tisores de podar, de tondre la llana
d'ovella (amb els agafadors protegits amb llana, d'un gran tamany i molt esmolades), de fer
caballeres a les bèsties, egües, cavalls..., cosidores, de sastre, de tamanys molt diferents,
xerracs (per tallar llenya, amb fulla dentada al tall), falç (de fulla semicircular, amb unes
petites dents per segar) i altres eines per treballar la terra i oficis menestrals (també poden
ser de ferro forjat)
Picarols i esquelles, realitzades per un ofici especialitzat, els picarolers (de Búger,
especialment), peces sonores que espenjaven del coll del ramat. Diferents tamanys segons
el tipus de ramat amb un so específic. Les esquelles, d'un so més sord, més greu, eren per
les bèsties majors, on el badall és de fusta ( als picarols és metàlic). Dins la vida de la
pagesia tradicional aquests elements eren imprescindibles a l'hora de guardar el ramat, just
amb el so es podia saber l'activitat del ramat. Estan fets d'una aleació: una base de ferro
revestida de llautó (acabat daurat) amb una ansa a la part superior.

3.2. Joieria-argenteria

Feina molt especialitzada, feta pels argenters, agrupats en gremis ja desde època medieval.
Ofici molt vinculat a les famílies de xuetes, antics jueus conversos. Feina molt refinada, que
requereix de gran precissió amb tècniques com el calar, el cisellat, l'engastat, l'esmaltat...
Entre els materials usats, l'or, l'argent (plata), vidres de colors (no s'ha de confondre amb
pedres precioses), nacre, marfil, corall vermell, etc...
3.2.1 Mallorca-Menorca
-Penjolls. Peces subjectades directament a la roba, però, sovint, subjectades a un rosari.
Dos tipus: creus i medallons, ja desde el s.XVII-XVIII.
Creus de Malta. Creus amb els quatre braços iguals amb un acabat de coa d'oreneta.
Element superior per on es subjecta tractat a mode de corona conformada per motius
vegetals, forma carrgada. Fetes amb làmina d'or (tècnia de cisellat, de calat), molt
freqüentment esmaltades a la creu.
Creus calades. Generalitzades a partir del s.XIX. Forma de creu llatina, caracteritzades pel
seu buidat i retallat de làmines molt fines (calat). Poden presentar engastació d'elements de
pedreria, sobretot de vidre i perles. El material base és l'or.
Medallons (sagrament). Tipus més abundant de penjolls. Part inferior d'un rosari. Solen
portar una miniatura pintada a l'interior al tremp, guaix,... damunt un suport de paper, de
marfil... protegit per un vidre. Pot tenir una miniatura a una cara o ambdues cares. Forma
quadrada, rectangular, circular, ovalada... Quan són ovalats els trobam verticals (miniatures)
o apaisats. Aquests medallons queden envoltats per una orla treballada en or ue pot dur
esmalt. Acabat de l'orla més elaborat al punt de subjecció: motius vegetals i geomètrics. una
variant dels medallons són els sagraments o medallons de sagrament. El nom els ve pel fet
que representen la Sagrada Forma, el sagrament, una espècie d'altar on dos àngels
qustodien la Sagrada Forma. tenen forma apaisada i també estan treballats en or. El motiu
central sol ser una làmina calada i cesallada, habitualment sobre un fons negre, i esmaltada
o no. L'orla sol estar bastant treballada amb el calat i pot presentar esmalt. Lalàmina d'or
està protegida per cada costat per vidre.
Els medallons, en general, poden presentar una imatge central pintada directament per la
cara interior del vidre.
-A totes les Illes, une de les peces més destacades és la que anomenam cordoncillo (també
a altres indrets de la península tot i la morfologia pròpia de les Illes). És la peça bàsica de la
joieria popular de les Balears. Està format per una cadena de baules d'or disposades
entorcillades, entrelaçades. Podem trobr diversos gruixes segons el tamany de cada baula i
es vagin entrecreuant més baules. La tècnica més freqüent és la tècnica de granet. La mida
estàndar es de 16 pams, 3 metres i mig El cordoncillo es pot colocar de diverses maneres:
penjat del coll, caiguent damunt del pit (collaret a Menorca), a Eivissa cobreix els pits i a
Menorca el trobam cubrint el tors de la dona disposat en sentit diagonal, desde el coll fins a
la cintura o envoltant la cintura. No s'ha de confondre amb el clauer, realitzat normalment en
plata. El cordoncillo a l'extrem pot dur algun tipus de penjoll: medallons, creus... El clauer
també a l'extrem du un penjoll que era on es subjectava la clau (símbol del comandament
domèstic).
-Botons (a totes les Illes). Diversos tipusaplicats a la vestimenta tant masculina com
femenina, així com durant el s.XIX es van perdent a la vestimenta masculina i agafan més
protagonisme a la femnina, a Mallorca i Menorca (a Eivissa es mantenten tant a la
vestimenta masculina com femenina). Els botons més representatius són els botons que
formaven part del conjunt anomenat botonada, al gipó. Com a mínim són cinc per banda,
però es poden arribar als deu per banda. Segons l'estatus varia el seu tamany, la forma i el
material. El material per excelència és l'or pero també la plata i altres materials: nacre i
esmalts blancs i verds. Són frequüents les engastacions de vidres de colors. Botons de flors
d'ametler. Normalment anaven cosits a la roba
3.2.2. Pitiüses
La peça per excelència és l 'emprendada. No és una joia en sí, és un conjunt, una
composició. bastant gros i complex que cubreix tot el tors de la dona desde les espatles fins
la cintura format per collars, cadenes, creus, fermalls, medallons, colocats per damunt la
vestimenta (es podia posar i llevar). Pot estar feta d'or o de plata i pot dur elements de
nacre, corall, algun vidre acolorit... aquesta emprendada era el conjunt ue vestia la dona
fadrina, símbol de l'estatus familiar. Forma part de la dot que presentava aquesta dona quan
es casava i es lluia els dies de les festes més assenyalades. Destaquen dos tipus
d'emprendades: la d'or i la de plata, tot i aixó elements comuns, aquells que es disposaven
en vertical: aus (dues àguiles), corona, crucifix, corona i a la part inferior, "sa joia", un penjoll
a mode de medalló, que pot arribar a tenir unes dimensions majors que els típics
mallorquins i pot contenir alguna representació religiosa, una miniatura pintada... En el cas
de l'emprendada d'or, a part d'aquests elements trobam elements en sentit horitzontal: el
cordoncillo subjecte amb dos fermalls a les espatlles, dels quals penjen les voltes del
cordoncillo, normalment nou; i el collaret, que també penja de les espatlles, format per una
granadura bitroncocònica. L'emprendada de plata és el tipus més antic (composició
represntativa del s.XVIII). En vertical trobam els mateixos elements. En sentit horitzontal,
d'una banda una primera composició, l'agustinada, una sèrie d'enfilalls fets de corall vermell
amb una granadura petita, també es possible que estiguin fets de nacre, i una segona peça
el rosari pectoral, fet de cadena de plata amb una granadura unes comptes fetes
majoritàriament de corall vermell o de plata.
Per completar les joies de la dona pitiusa, un altre conjunt interesant és l'anellada.
L'anellada era un obsequi del nuvii primogènit a la seva promesa. Format per vint-i-quatre
anells, tres per dit, tenint en compte que no s'en posen al dit gros. Fets en or poden tenir
formes diverses. les més frequüents són dues: els anells de segell i de borronat. Els anells
de segell es caracteritzen per portar una placa de forma quadrada o rectangular, on
apareixen gravats desde motius geomètrics-vegetals a les inicials de la núvia. Els anells de
borronat presenten una o diverses flors al centre, i a més, de l'anell pengen unes cadenes
que subjecten normalment un coret i una clau (fets de làmina retallada i repusada) amb
connotacions simbòliques del matimoni: el coret simbolitza l'amor i la clau, la família, la
casa.
En quant a la vestimenta masculina, a Eivissa es mantenen els botons i hem de destacar els
botons de guardapits, situats a la part de davant de la peça. Realitzats en plata i de gran
tamany i de formes bastants esfèriques i decorats. Es subjecten a la vestimenta a través
d'un penjoll relativament allargat. Això era per l'interés en el moviment dels botons durant la
dansa.
Tema 4: La fusta i el moble
És un dels camps més complexos i amb un major grau d'especialització pel que fa als oficis.
Estudis que van desde els.XIII fins al s.XIX i principis del XX. Dins els mobles es on trobam
les peces que es troben més en ocnsonància amb l'estatus familiar.
A. Les feines fetes pels fusters primaters: estris i eines molt diversos; per a usos domèstics
o en les feines del camp i altres. Els fusters primaters treballaven amb fustes autòctones
peces d'un ús mojorment utilitari: arades, mànecs per eines de metall. Els carreters poseien
una major especialització: carros per trajinar mercaderies, persones, etc...
B. Feines fetes pels boters. Dos tipus: botes de cèrcols de ferro, de tamanys molt diferents
de forma abombada i subjectats pels mateixos cèrcols de ferro, les peces de fusta encaixen
per pressió. La fusta s'amarava, es banyava, per augmentar el seu volum i que acabés
d'encaixar; botes congrenyades, el nom de les quals ve de la peça que les subjecta, el
congreny, diversos anells de fusta que subjecten les peces de la bota. Les botes
congrenyades solen recipients grossos i a la part superior tenien un finestró per on entrava
una persona de petit tamany per fer-les netes. Les botes de cèrcol eren mòbils, les
congrenyades solien estar clavades a peces de pedra. Fetes normalment en roure importat
o d'ullastre i, sobretot, olivera autòctona.
C. Mestres d'aixa. Reben el nom de l'eina d'aquest nom. Són els fusters encarregats de la
fabricació d'embarcacions. Moltes vegades, embarcacions de petitrrrrrres dimensions per
pesca, però també embarcacions per establir contacte amb ports peninsulars i altres. Tenen
en comú amb els boters la feina de pressió.
D. Els mobles domèstics.Especialitzacions: torner, tallador, ebanista... Gran diferència
segons l'estatus socials. Diversos tipus de taules, cadires, llits, caixes, canteranos,
còmodes...
-Cadires. Gran diversitat de tipus. Més comunes, amb respatler però sense braços.
Aquestes cadires es caracteritzen per tenir barrerons que subjecten les cames i poden estar
treballats, especialent el davanter, amb diverses tècniques (vogir, retallar) Els barrerons del
respatler també poden estar treballats. El seient està cordat amb fibres vegetals. El més
refinat és el cordat de palma de la fulla de garberó, més fi i resistent i que permet fer dibuix
(espina de peix...). Cordat més freqüent el de bova,que no permet fer dibuix.
Cadires més fines. Una molt generalitzada el s. XIX es la cadira sollerica, caracteritzada per
un major acabat en el torn (cames i barrerons tornejats) i el seient de bova. Un altre tipus,
més asociat a famílies benestants, es la cadira de capellà o de repós, amb respatller i
braços, caracteritzada perque el seient iel respatller solen ser de cuiro subjectats amb claus
de llautó. Aquest cuiro pot estar repussat, completament brodat amb motius vegetals i
geomètrics. El barraró davanter sol estar bastant treballats amb el vogit. Cadira de senyor,
més elaborada i luxosa. Amb un alt respatller, sense braços, presenta un treball molt ben
acabat: feina de torn i, també molt característic, feina de tall, d'escultura, amb diferents
motius vegetals i geomètrics als barrerons i motius heràldics, creus i florals al respatller.
Normalmetn, presentaven policromia, d'algun color i or i plata i el cordat era de bova.
Cadires isabelines, molt característiques durant tot el segle XIX, típiques a cases de
qualsevol estatus. Es caracteritzen per un respatller amb una característica forma de
guitarra, sense braços,fustes relativament nobles, tropicals, com la caoba. El cordat sol ser
de bova. Algunes cadires isabelines tenen un tractament més sumptuós a través de
l'incorporació de la marquteria, incrustació de fustes de diferents colors o amb un seient
encoixinat de vellut. Molt vinculat a l'isabelí trobam la cadira partera, de majors dimensions,
de braços, que presenta un coixí que s'aixeca, quedant una estructura de fusta buida.
Servia pel que el seu nom indicava.
Una variant de les cadires són les cadires baixes, de cames més curtes.
-Taules. La més representativa és el bufet, que pot representar diversos tamanysLa post
superior té un tamany rectangular. de quatre o sis cames en forma obliqua, lleugerament
inclinades cap a l'interior. treballades al torn, al vogit o amb talla. Les cames solen aparèixer
reforçades amb un barreró a mode de travesser que connecta les cames per la part inferior.
Altres suports de fusta o metàlics van de les cames a la part superior de la post. Molta fusta
autòctona. Bufet de potes de lira, més sumptuós amb un treball de talla i, fins i tot, de
marqueteria.
Pastera, moble on es feia la pasta del pa, recipient que una vegada utilitzat, es tancava i
quedava a mode de taula. Poden tenir un calaix inferior o no.
Taula de calaix/os. També anomenada "bufet" (no usat per evitar confusions). No confondre
amb taules escritoris. Pot variar molt de tamany. Les cames són verticals i poden estar més
o manco treballadaes, freqüentment al torn. N'hi ha que duen ales, laterals desplegables.
Taula escriptori. De calaixos. Es caracteritza per tenir retallada la part del costat on es seia
la persona. Gran refinament: marqueteria, talla...
-Aparadora. És un moble amb diverses tipologies. és un moble per guardar la vaixella o
altres estris de servir menjar a taula, especialment aquelles peces de més valor (un adrès,
un joc de porcelana...). Solen constar de dues parts separades. La part inferior, un moble
que sol presentar a la part davantera dues portes o dues portes i calaixos a sobre, amb
unes potes curtes i a la part superior, una peça amb vidrieres i una sèrie de prestatges per
exposar l'adrès. Aparadora raconera, pot estar subjectada a la paret, forma triangular en
planta característica. Aparadores de gran tamany, amb part inferior més ample i la part
superior una sèrie de prestatges, però no vidrieres; suport més treballat amb elements de
talla. Sobre la peça inferior hi pot haver una peça de marbre.
-Mobles de dormitori:
·Llits. Llit de columnes i capçal. Columnes situades a les quatre potes del llit i un capçal
recolzat a la paret. Treball de torn i elements de talla i marqueteria. A partir del s.XVIII-XIX,
els llits més sumptuosos entren dins estils foranis: estil imperi (elements de talla i daurat),
isabelins (molt treball ambmarqueteria)... tres dimensions: una plaça, plaça i mitja, llit de
matrimoni. Llits de columnes amb cobri-cel. Les columnes són més altes i subjecten una
estructura de fusta o ferro sobre el qual descansa una tela, el cobri-cel, que pot dur quatre
cortines que tanquin els llits pels quatre costats. El llit té el seu respectiu capçal, normalment
de barrerons. Feina d'entorcillament, helicoidal, a les columnes i els barrerons. Cobri-cel de
llevar i posar. Divisió a mitjana altura de la columna que permet desmontar la part superior i
llevar el cobri-cel durant els mesos més càlids. Llit amb capçalera i peus. Moltes tipologies,
no tenen perque tenir columnes, sovint molt recents.
·Comodí. Moble petit a un costat de llit, podia haver-ni dos. Forma prismàtica i vertical,
dues parts, a la superior un calaix i a l'inferior un espai més ampli tancat amb porta. Potes
baixes. A principis del s.XX, cames més llargues i una peça de marbre a la part superior.
·Caixes. A totes les illes. A diverses parts de la casa, no tan sols el dormitori. diverses
formes i tipus. Caixa balear o renaixentista (s.XVI finss.XX amb poques variacions) moble
baix de secció rectangular amb una sola porta d'obertura superior potes curtes, treballades
amb escultura amb una forma molt representativa d'urpa de lleó (no té perque). A la part
frontal i ambdós costats apareixen unes motllures d'enmrcament que delimiten cada costat i
a més es freqüent que als angles hi aparesquin columnetes, unes peces tornejades. Al pany
sol haver.hi un element metàlic, de ferro o llautó, una làmina retallada amb elements
geomètric o vegetals. Gran diversitat de tamanys. Apilament de caixes en sentit decreixent
de dues o tres caixes. Per guardar roba o altres estris de la casa. Per portar la dot de la
núvia, denominada popularment com, caixada. Caixes és luxoses presenten un treball de
talla als angles i les motllures. Algunes caixes presenten un ansa metàlica a cada costat pel
seu transport. Caixa canteranera, més recent (s.XIX-principis del XX). Molt freqüent amb
mateixa funció que l'anterior. És un poc més alta i sovint porta un calaix a la part inferior. La
Caixa igualment és d'obertura superior i es caracteritza per unes cames més altes
treballades en vogit, retallades, igual que la part inferior del calaix, amb formes curvilínies.
Decoració en marquteria, sovint de zinc o d'altres fustes, combinada amb línies tenyides de
negre, combinant línies curves i rectes. S'aplica directament sobre la fusta del moble.
Panys d'acabat metàlic, però hi ha casos de decoració tallada entorn del pany.
-Canterano. Moble per guardar roba i peces petites. És un moble de calaixos, d'obertura
frontal. De tres o quatre nivells de calaixos. És un moble que té una volumetria
prismàtica,més ample que profund. A nivell de tipologies, és un dels mobles amb més
variants. Moble molt representaiu. Desde mitjans segle XVIII, s'estableix una seqüència
estilística. El cantarano, en general, està xapat, du un revestiment de làmines fines de fusta
noble que recobreixen una estructura de fusta. Feina de talla, però sobretot, de marqueteria.
·Canterano panxut o de pota de cabra. Potes més altes de l'habitual, amb forma de pota de
cabra. Té una forma abombada tant als laterals com la part davantera. Als dos caires
davanters hi ha uns elements que sobresurten, denominats costelles. Treball de
marqueteria amb línies corbes seuint les formes del moble. Zinc o fusta (boix, limoncillo).
Xapat de fustes nobles (caoba, èban) aprofita les vetes de la fusta per compondre motius
geomètrics.
·Exemples més prismàtics que conserven les costelles (finals del XVIII- principis del XIX).
Motius freqüentment vegetals: fulles i flors. Potes baixes tornejades i tallades. Marqueteria
blanca: marfil o el seu sucedani, os de bou.
·Canterano estil Carles IV. Marqueteria molt fina que invadeix casi tot el moble.
·Canterano estil imperi (principis XIX). Molt treball de tall i escultura, molt sovint, pintad d'or.
Elements zoomòrfics: àguiles i lleons.
·Canterano isabelí (mitjan segle XIX). Gran abundància d'exemples. Marqueteria no tan fina
ni abundant com Carles IV peró sí a la part superior i les potes. Potes vogides i retallade.
costats abombats.
-Arquilla. Moble de calaixos, més petit que el canterano. Normalment colocat damunt una
taula petita o un bufet. Pot dur anses als costats. Normalment té un compartiment central
entorn del qual es disposen calaixos de diverses mides. Combinen diversos tipus de fusta i
treball de marqueteria i de talla i escultura. a nivell tipològic, moltes arquilles presenten una
balaustrada superior.
-Armari guarda-robes. Sovint moble d'alcoba o dormitori. Moble alt (possiblement el més alt
de la casa), de forma prismàtica molt quadrada. A la part inferior té calaixos o petites portes
ocupant un terç del moble. A la part superior, dues portes grosses on trobam un travesser
pels penjadors. La roba s'hi guardava penjada. Diferents potes. Mobles més austers en
quant a decoració. Fusta de pi de nord.
-Peu de ribella i tocador. Peces per a la higiene, que es realitzava dins el dormitori. Peça de
fusta amb una sèrie de peus i estructura superior onm es diposita la ribella i normalment, un
prestatge intermig i un penjador. Molts incorporen un mirall. gran diversitat de mobles
tocadors: amb cameso aplicats a la paret. Peça de marbre a la part superior, diversos
prestatges.
Tema 5: Les fibres vegetals
5.1. L'obra de palma
És l'apartat més destacat dins les fibres vegetals. Feina de selecció realitzada per homes.
Es secaven les fulles que una vegada seques es sofrave, eren tractades amb sofre amb
forns ensofradors per blanquinar-les i fer-les maleables. Després s'esbrinavesn, es feien
brins amb els quals es feia llatra (diversos tipus segons la peça) amb la qual es feien les
rotllanes, bolics on la llatra s'embolicava de forma circular. La llatra es podia elaborar amb
brins de colors o s'en podien fer botons. Després es pasava a cosir la peça, cosint les peces
de llatra, disposades de forma helicoidal. Finalment es cosien les anses, fetes amb corda de
palma.
Clasificació
-Estris per la feina del camp
·Beaces. Dos recipients grossos units per la part superior, colocats a l'esquena dels
animals. Dels recipients majors elaborat amb palma. Per transport de matèries.
·Morrió. Element de forma troncocònica de base circular amb dues petites anses a la par
superior on es subjectava una corda llarga que es pasava pel cap de l'animal, doncs servia
per alimentar les bèsties.
·Cucales. Peça per tapar els ulls de les bèsties. Dues peces de forma cònica unides entre
sí. Especialment per aquelles feines en què les bèsties havien de donar voltes.
·Senalla. Peça de forma cilíndrica, lleugerament troncocónica, recipient baix amb dues
anses petites, reforçades, a la part superior. Per traginar qualsevol cosa al camp. La cofa es
una peça molt similar de mateix ús, lleugerament més alta i potser més reforçada.
·Capells. De dona. D'home. Amb unes ales, el ventall o ventalla, més estret o més ample
segons sigui d'home (més estret) o de dona (més ample). Els capells de dona, moltes
vegades, duen unes cintes per fermar-los al coll.
-Estris de casa
·Senalletes, senallons. Amb tapadora i sense, pel transport d'aliments. Poden incorporar
brins tenyits de colors per decorar
·Cofí o cofinet. De forma troncocònica, servia per guardar fils i altres estris de costura i
brodat. Dues petites ansetes decoratives.
·Estormies. Seients baixos, cirulars, troncocònics. Amb dues petites anses. Oberts per la
part inferior, es farcien de palla o llana i després es tancava.
·Llevadors, circulars, per agafar estris de cuina del foc sense cremar-se.
·Ventadors, de forma circular per revivar el foc de la cuina.
·Graneres, de diversos tipus. Graneretes per emblanquinar. Graneres normals de la casa,
amb el mànec de canya. Esteranyinadores, de gran tamany i llargària (3 o 4 metres). Feina
normalment d'homes, en contra d'altres estris i la llatra elaborats normalment per dones,
sense gaire especialització. Artà i Capdepera com centres de producció de palma a les Illes.

5.2. Espart
Sobretot a les Pitïuses. Estris i peces molt semblants als de l'obra de palma. Beaces,
morrions, cucales, senalles, senallons. Suplia l'obra de palma. L'espart és una fibra vegetal
no tant maleable, més aspre i rígid i d'un color marronós més fosc que la palma.
-Espardenyes. Normalment només s'en feia la sola d'espart. La resta es feia de tela.
-Esportins. Boses circulars, molt aplanades amb una obertura superior. S'utilitzaven en
l'elaboració de l'oli d'oliva. S'emplenaven de la pasta de l'oliva i s'apilaven en columnes per
ser prensats.
L'espart es pot utilitzar per cordar recipients petits,com bòtils.
5.3. Obra de canya i vimet
Feina dels panerers, no gaire especialitzats però consideratsun ofici. Primera fase de
replegar matèries primeres: canya i vimet. Un vegada tallades, les canyes s'esquerdaven en
tires i es replegaven les bergues de vimet. Tiges molt maleables que una vegades seques,
són molt resistents. El vímet s'utilitzava per l'estructura i la base de les peces i després es
colocaven berguerons al voltant dels quals es trenaven en ziga-zaga les canyes. la boca del
recipient es tancava amb un trenat gruixut de vímet.
-Paners. Són els elements més habituals realitzats amb aquest material. Uns bergerons
més llargs es deixen desde la base per realitzar l'ansa. Forma clarament troncocònica de
base circular, més amples d'alt que de baix. Una única ansa central. Diversitat de mida.
-Panera. Cos troncocònic amb ansa superior. La panera té una tapadora, la qual té un forat
que passa per dins l'ansa i en queda subjecte.
A vegades tot el recipient es realitza íntegrament amb vímet. Altres peces, com el covo,un
recipient troncònic de base planai de diversos tamanys. Es caracteritza per dues anses
petites als costats (si es de gran tamany en podia tenir quatre). Ús de transport tant al camp
com domèstic.
-Cistells. Realtzats únicament en vímet. Diverses formes: circular, arrodolades. Disposició
troncocònica més ample d'alt que de baix. Més refinats, amb una càrrega decorativa
important a l'hora de fer la trena amb dibuixos molt fins. Es poden folrar amb tela per dedins.
Poden tenir dues anses petites als extrems.

5.4. Obra de jonc.

El jonc és una fibra vegetal recollida als aiguamolls. Tires molt llargues i flexibles utilitzades
per elaborar nances, ornejos de pesca, tant per pescar com per guardar el peix fresc; erers,
per separar el blat i l'ordi d'altres impureses.

5.5. Canyissos de caramutxes.