ORIGENS DE L’ART I PRÒXIM ORIENT.

· Examens:
I. Prova oral de 3 punts. 5, 6 i 12 de Novembre. No recuperable.
II. Art i context històric, 3 punts, 14 de desembre. Recuperable el 16 de gener. Relat ambientat en
una de les èpoques que es veuen a classe, interesa descriure al menys dues obres d’art
corresponents al període, una arquitectura i una de arts figuratives.
III. Examen de 4 punts, mínim 2, 16 de gener, recuperable 6 de febrer.

Tutories: Dimarts de 11 a 12, CB22. 971172354

0. L’ART DE LA PREHISTÒRIA EUROPEA.

0.1 CONCEPTE.

És un període cronològic de gran extensió que es configura per varies etapes històriques àgrafes
que no es comunicaven a partir de llenguatge escrit. Finalitza amb l’inici de la invenció de la escriptura,
que apareix a Mesopotàmia amb la escriptura cuneiforme. (A alguns llocs apareix que va ser a Egipte).
No te unes dates fixes de inici i final a tot el món ja que quan s’inventa Europa encara no la coneixia
i es trobava dins la prehistòria, depen de la regió geogràfica.

0.2 PERIODITZACIÓ.

1. PALEOLÍTIC.
• Paleolític Inferior.
• Paleolític Mitjà.
• Paleolític Superior (38.000 -10.000 aC)
- Aurinyacià (38.000 -25.000 aC)
- Gravetià (25.000 – 20.000 aC)
- Solutrià (20.000 – 15.000 aC)
- Magdalenià (14.000 – 10.000 aC)

2. EPIPALEOLÍTIC. (9.000 – 8000/7000 aC)

3. NEOLÍTIC. (8.000-7.000 ac) depenent de la regió.

4. EDAT DELS METALLS.

• Edat del Coure 3r mileni
• Edat del bronze 2n mileni
• Edat del Ferro 1rmileni.

Moment de la glaciació de Würm, en el neolític s’acaba i s’estableix la ramadería i la agricultura.

 1. HISTORIOGRAFÍA.

Es en el darrer terc del segle XIX que es comenca l’estudi. Te dificultats perque la teoría de Darwin
encara no es acceptada. Es fan excavacions arbitàries i descontrolades que donen a datacions errònies
(alguns es varen considerar art celta) els objectes en aquest context no es poden estudiar de forma
apropiada.
Al 1879 Marcelino Sanz de Sautuola descobreix Altamira i considera que pertenyía a la mateixa
etapa dels objectes trobats a la cova on excavava, va presentar la cova proposant la datació del
paleolític superior però els erudits francesos varen considerar que era incorrecte degut a la qualitat
artistica. Després de la seva mort, al 1888 degut a altres descobriments es va determinar que eren
genuines.

A finals del segle XIX l’abat Breuil fa unes importants aportacions.

En la primera meitat del s.XX hi ha una empenta dels estudis gràcies a les tasques de Breuil i els
seus colaboradors. Breuil es el primer que va oferir una periodització per l’art rupestre a mes de
descobrir nous enclavaments anomenats llevantins contraposats als franco-
En la segona meitat del segle XX es varen dur a terme les primeres sistematitzacions dels motis i
la iconografia, es varen establir les bases dels estudis, les primeres planimetríes… Es donen noves
generacions de prehistoriadors, noves metodologíes i teoríes, destacant a Leroi-Gourhan (llenguatge
no escrit, simbolic).
 1. L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

1. CARÁCTERÍSTIQUES GENERALS DEL PERÍODE.

Apareix l’homo Sapiens Sapiens que va conviure en el darrer estadi de aquest període amb l’homo
sapiens neandertalensis. Es considera l’inventor de les representacions artístiques.

Teníen una organització social simple de unes 20 persones que seguíen als animals, principal font
de aliment. Eren nómades o seminómades ja que es podíen establir fins que s’acabassin els recursos i
s’establien a llocs rics en recursos naturals com franca o el nord de la península. El seu hàbitat eren
refugis de pedra i aixoplucs (no eren coves). Les coves en general eren reservades per llocs de culte
on es duien a terme cerimònies, com a santuaris.

La seva economía era depredadora, cacaven per obtenir la font de alimentació, indumentària. Era
una tecnología superior als Neandertal, per això la seva supervivènvia per damunt ells.

A més s’han trobat proves de pràctiques funeràries senzilles, això vol dir que teníen una constancia
de la pèrduda dels seus estimats en la mort i varen comencar amb els ritus per recordar-los, es a dir,
demostrava una consciència i desenvolupament superior.

Per últim es pensa que en aquests grups podía haver una certa ‘‘specialització social’’.

2. ESTUDI I DATACIÓ DE L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

Degut a que no hi ha fonts ni documentació de l’art del període s’utilitzen les propies peces i el
contexte en el qual es varen trobar a més de la etnografía comparada. Consisteix en comparar com
viuen societats primitives en el mon actual i comparar la similitut amb les societats del passat. Alguns
especialistes consideren que no es suficient aquest mètode per comprendre perque hi ha molts de segles
de separació.

Les manifestacions engloben art moble i art parietal, no hi ha arquitectura. Només es parla de
pintura i escultura.

La distribució geogràfica es diversa depenguent del tipus d’art. Es donarà un o altre depenguent de
la zona on abundi el material utilitzat, es a dir, parietal a la zona francocantabrica i art moble per tot.

La datació per a ambdos tipus es poden utilitzar uns sistemes en comú però no tots son iguals de
vàlids, el métode estratigràfic.
Per a l’art moble el sistema consisteix en dividir en quadrats la zona de excavació i s’avanca
per capes, que correspon a un període històric concret, així es sap la datació cronològica.
Per a l’art parietal es pot utilitzar la datació de tipus indirecte:
 o Estratigràfica per cobriment (es troba a una paret i es cobreix el dibuix horitzontalment.)
o Estratigràfica per desprendiment (es cau i les restes el cobreixen).
o Restes del context, anàlisi morfològic comparat (comparar amb altres similars que
estiguin ben datades) superposicions tècniques (es difícil perque la superposició pot
haver estat sincrònica a diferència de les diacròniques), anàlisis de pigments,
tecnoestilística (en funció de les carácterístiques formals).
Tipus directe:
o AMS: espectrometria de massa per accelerador. Més fiable que Carbono 14.
o Concrecions de calcita: element que es crea amb el pas del temps que cobreix les
pintures, a partir de l’anàlisis.
o Microorganismes: Anàlisis de microorganismes fosilitzats damunt la pintura.
o Vernissos rocosos.

3. L’ART MOBILIAR O L’ART MOBLE.

3.1 Definició.
Art realitzat sobre suports com pedra, ossos…

3.2 Suports.
El suport pot ser orgànic com ossos o inorgànics com pedres.

3.3 Tipología.
(De Leroy-Gurhan.)
1. Objectes decorats i pràctics: decorats per l’home que tenen una funció pràctica aparent amb
funcionalitat.
a. Teníen una funció pràctica aparent tot i que avui en día no estigui del tot clar. Sempre
es decoraven de alguna manera entre zoomorfes i ideomorfes. Leroy Gurhan diu que la
majoría d’ells es caracteritzen perque predomina la técnica del gravat i els elements son
per norma general molt esquemàtic.

i. Arpons: peca que remata una tija o un àstil i tenien una finalitat de caca. Podíen
tenir pues a un costat o a ambdos per cacar mamífers o peixos, el seu grossor
depen de l’animal. La majoría de decoració es de caràcter ideomorf. Son més
habituals durant el període magdalenià. Estaven fets d’ossos.
ii. Atzagaies: tenen una secció llisa. Les seves dimensions varíen entre 5 i 40 cm
depenent de la peca en qüestió. La decoració es de caràcter ideomorf. En alguna
ocasió pot ser de caràcter zoomorf.
iii. Propulsor: destaca en el magdalenià, els propulsors son un avanc. Donaven
impuls a les javalines i implicava que no t’haguesis de acostar tant a l’animal.
Sempre son de les mateixes carácterístiques. Tenen un extrem allargat i a un
dels extrems apareix un element de caràcter zoomorf molt ben treballat i un
gancho. L’altre extrem te un o diversos forats per dur-lo fermat per que no
s’escapés. Propulsor de la cova de Brun. Bisó de Madeleine. (Dordonya).
iv. Bastons perforats o bastons de comandament. Al principi dels estudis es va
pensar que podíen ser objectes distintius però més recentment a partir de la
 etnografía comparada s’han tret nous estudis. Un es que poguesin ser
enderezadors de atzagaies i l’altre es que poguessin ser un element de suport als
propulsors. Es pensa que poguesin tenir un altre tipus de significat per la forma
itifàl·lica decorat amb elements zoomorfs i ideomorfs a partir de la distribució
pericircular.
v. Agulles: Carácterístiques del magdalenià. Poden presentra algún tipus de
decoració però sempre de caràcter reduit.
vi. Llànties i morters: Formalment eren iguals, fent un anàlisis del contingut es
pot saber que eren.

2. Objectes decoratius: decorar o a lo millor religiosa o màgica.

a. Podien estar decorats amb copinyes amb pigments o pedres. Son de origen magdalenià.
S’ha conservat pigmentació. A més podíen estar decorats amb motius geomètrics.

3. Plaquetes o rodets.:
a. La seva funcionalitat es segons una de les teoríes de joguina, com un taumàtrop. Estan
decorat per les dues cares. També es creu que podíen tenir un significat ritual de caca.
i. Rodet de Mas d’Azil.
ii. Rodet de Laugerie Basse.

4. Estàtues de reduïdes dimensions.

a. Recorden a elements zoomorfs i Venus. Son de ple volum i de reduides dimensions i la
seva funció es desconeix. S’ha apuntat a la possibilitat de que fossin joguines. S’ha
intentat reproduir la tècnica amb la que va ser executada per veure en quines condicions
es va fer, temps etc… Es va deduir que si una persona havia de dedicar tant de temps a
un element així no podía fer altres coses, per el que ha deduit que hi devía haver un
artista que fes aquestes peces.
i. Venus: de simbología fertil. Presenten esteatopígia.

4. L’ART RUPESTRE O PARIETAL.

Consisteix en l’art duit a terme sobre una superfície mineral no movible. Art rupestre o art paretial
es sol usar com sinónims.

5. TÈCNIQUES DE L’ART MOBILIAR I PARIETAL.

5.1 Dibuix.
Durant el paleolític superior estava molt caracteritzat per el contorn de les figures. La principal tècnica
era el dibuix. Hi ha una evolució progresiva del domini de les formes ja que en els primers estadis el
dibuix no estava tan ben definit ni delimitat com es presenta en els estadis finals. Bisó, cova de Niaux
(Franca)

5.2 Gravat
En el paleolític superior es pot trobar diferents tipus. L’origen es creu que prové de quan els ossos
s’esmolaven les ungles o també de ‘macarroni’, la argila banyada, es fan marques amb els dits i queden
fossilitzats.
i. Tracat simple.
ii. Tracat doble.
iii. Tracat múltiple o estriat. Perfilar el contorn de les figures a partir de una succesió
de incisions. Es solía reservar per dibuixar les crins de determinats animals o per
donar més predomini a cabells.
iv. Fil amb pues.
v. Tracat acanalat. Manté dos angles en la seva secció. Es pla però poc profund.

5.3 Escultura

i. Exempta: de petites dimensions i altres peces de art moble.

ii. Relleu: utilitzaven les formes naturals de les superfícies rocoses per tal de crear les
seves obres a partir de un origen.

5.4 Pintura.
Es exclusiva de l’art parietal. Bisons d’Altamira. (Espanya) Al paleolític superior només trobam
pintures a l’interior de les coves, per tant s’havien de fer amb llum artificial. Els pigments son d’origen
mineral o orgànic, implica que la gamma cromàtica es bastant reduida i els principals colors son
vermell, negre, ocre i blanc. El pigment era treballat primer pulveritzant, després mesclant-ho amb
aigua alta en carbonat càlcic. El pigment era aplicat de forma directe o indirecte. De forma directa era
que no hi havía cap agent enmig, (aplicant directe el carbó o amb els dits). De forma indirecte era amb
plomes d’aus (es troba limitat a l’art del neolític), crins de cavalls, pells, teles…
L’interior de les figures podíen tenir variants.
i. Absència del color.
ii. Coloració amb tinta plana.
iii. Modelat.
iv. Puntejat interior.

6. FORMES DE RELACIÓ O D’INTEGRACIÓ ENTRE OBRA I SUPORT.

Aquelles pintures en les quals el suport ha servit per fer l’obra o com a idea generadora de l’obra.
Bisó estalagmita de El Castillo (Cantàbria). Bisons del sostre de Altamira (Cantàbria). A vegades es
poden combinar la pintura i el gravat.
L’obra integrada en la forma tècnica del suport. Rodet o plaqueta de Laugerie Basse. Es més comú
a l’art moble. A vegades farà que alguns elements adoptin unes formes antinaturalistes. Bastó de
comandament, Museu Arqueològic de madrid. Es representa un cèrvol i s’aprofita la forma per
representar les banyes. Làmpara, antílop. Les banyes s’adapten a la forma circular.
El suport absorbit per la forma. Extrem dels propulsors i Venus.
7. ICONOGRAFÍA O TEMÀTIQUES DE L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

a. Temàtica zoomorfa. A més de font de alimentació es un ídol. Els més representats son els
bisons i els cavalls. Se els ha donat un aire màgic. En la cérvola d’Altamira es troba aillada de
la resta i està representada amb majors dimensions, el que dona a pensar que es pot tractar d’un
ídol. A vegades es molt comú que les representacions estiguin superposades i que a un mateix
espai trobem mes de 4 superposicions, que dona a entendre que tenía un significat especial de
culte. A vegades poden ser més naturalistes o esquemàtiques, aquest fet vol dir que l’home del
paleolític decidía com les representava. Coneixía les figures molt be per poder plasmar-les amb
els seus detalls. Es poden trobar conjunts d’animals configurats per dos elements, sol estar
vinculat a n’es cel, moment de apareament, o be de mare amb fill. Cavall seguint a una egua
prenyada (Cap Blanc, Dordogne, Franca).

b. Temàtica antropomorfa.
i. Femenina. Hi ha un complexe de inferioritat de l’home cap a la dona degut al nombre
de representacions de un i l’altre. Així com algunes estan molt detallades en la temàtica
antropomòrfica no es així, els trets son més esquemàtics. Son de dimensions bastant
reduides, no s’en troben de grans dimensions i la majoría serán exemptes o de ple
volum. Dama de la caputxa de Brassempouy, es molt petita i alguns diuen que es de les
primeres representacions d’un rostre femení que es conserven, a més també alguns
afirmen que es va crear el concepte de bellesa. Dolní Vêstonice, tal vegada sigui l’unic
que es pugui parlar d’un retrat femení. Presenta deformacions patológiques a la cara,
va ser trobat juntament amb ossos que s’han pogut demostrar que tenía certes
deformacions. Les venus son dels més carácterístics de la època. Com totes eren iguals
es va pensar que representaven l’ideal de bellesa però es una teoría descartada, només
mantenen el nom. Les carácterístiques son fetes de pedra, pertanyen als primers estadis
(aurinyacia i gravetia), es caracteritzen per una marcada esteatopígia, pits molt
eminents, mentres que el rostre i les extremitats apareixen esbossades, no tenen
importància, destaquen els atributs sexuals. Generlament tenen la forma que es pot
extreure a través del cercle al centre i el tringle al rostre i a les extremitats inferiors.
Segons Sigfried Giedion es fet de que es puguin reduir a aquestes figures geomètriques
implica que hi devía haver un concepte de extracció de les formes, eren conceptuals.
Conjugaven el conceptualisme i el figurativisme. Hi ha dos tipus, frontals o de perfil,
la esteatopígia es present depenent del punt de vista que el miris. Venus la Polichinelle.
La Venus de Savignano es de les més grans que es conserven, també s’ha de mirar de
perfil, les extremitats no estàn ni esbossades. En algunes teoríes es diu que es feien
rituals alrededor i la punta inferior servía per clavar-les al terra. A més existeixen les
venus Orientals i Occidentals. (Occidentals son les que s’han vist fins ara) Les venus
orientals son més estilitzades i els trets del rostre son més evidents. A més es troben
Venus realitzades a relleu, Venus de Laussel que va ser descoberta al 1912 per el metge
Lalanne. S’ubica dins l’art parietal o rupestre però avui en día es troba
descontextualitzada, no estava a una paret si no a una roca de dimensions grans dins
una cova que es pensa que era un santuari dedicat a la fertilitat. El més significatiu es
 que es va aprofitar la protuberancia de la roca per ubicar el ventre maternal. Presenta
un rostre inexistent, extremitats inferiors poc importants i una de les mans. La altre mà
està més treballada i marcada que subjecta una banya identificada com un símbol de
fertilitat. Un altre element molt remarcat es la zona de la vulva, marcada com un triangle
amb caràcter esquemàtic però molt marcat. Es important tenir en compte que les venus
no només es troben al paleolític superior, al neolític existeixen peces similars conegudes
com deesses mare de la naturalesa que es pensa que teníen una funció similar lligada a
la fertilitat dels camps.

ii. Masculina. Les formes masculines no son tan abundants ni tan evidents que les
femenines. Hi ha poques representacions completes i totals de homes, si no que s’opta
per que estiguin simbolitzades per un element del cos masculí, una part representa el
tot, falus. Bastó amb fal·lus doble. Retrat d’home, jaciment de La Marche. Silueta
itifàl·lica ejaculant, ribeira de piscos, portugal. S’insisteix en la idea de la representació
fàlica. Figura masculina itifàl·lica, la Marche. L’home de Laussel es tracta de una
figura estilitzada disposada en ¾, destaquen dues linies paral·leles que ve a ser un
cinturó. Alguns investigadors ho han relacionat com un element de estatus social
(comparat amb altres societats proximes).

iii. Híbrida. Home lleó d’Stadel. Es vinculen per les característiques formals del cos amb
personatges masculins. Hi ha dues teoríes: una que repseneten homes enmascarats, el
fet de portar la màscara mostra una identificació amb l’animal per adquirir la seva forca.
L’altre teoría es que representin en realitat figures híbrides inexistents, personificacions
del més enllà que consideraven com a reals. El Bruixot de Les Trois-Frères (franca),
mostra elements de diversos animals. Una de les teoríes es que es tractàs d’una espècia
de xaman de caràcter pseudoreligiós que servía com a vincle de els dos mons. Gideon
veu en la figura una sèrie de elements que es repeteixen en les civilitzacions del pròxim
orient (ulls oberts, barba cerimonial) Home ornitocèfal de Lascaux (Franca). No es
sap molt be que representa però ha estat una de les poques representacions que la crítica
ha pensat que volía representar una certa escena.

iv. Figures acèfales. Una teoría postula que puguin estar relacionades amb un tipus de
xamanisme que es relaciona amb la superació del sufriment. La roche, Dordogne
(Franca)

v. Empremtes de mans. Son poc comunes. Poden ser de dos tipus: positives o negatives.
Les negatives tenen més cantidad. Poden ser d’adults o be d’infants, tant esquerres com
dretes. Es poden trobar en conjunts com a Chauvet (Franca) o combinades amb signes
o temàtiques zoomorfes Pech-Merle (franca). S’enmarquen dils el gravetià. Les teoríes
son que les mans son un dels principals instruments que es tenen a més de ser un signe
de destressa i habilitat o comunicació. Es varen fer estudis sobre la manera en que
estaven representades i com es combinaven entre elles a més de la seva ubicació. Leroy
Gurhan diu que les emprentes son una espècie de codi no verbal a partir del qual es
comunicaven els homes prehistòrics. Una altra teoría es que poguessin significar
propietat per significar que la cova o zona era de la seva propietat.
 c. Temàtica ideomorfa o signes. Es tracta de motius geomètrics o signes que acompanyen al art
mobiliar. Es un repertori molt ric i molts d’ells son repetitius. Resulten difícil de classificar i
sistematitzar, es dificil esclarir que signifiquen o resaltar una hipotesis però es sap que
significaven alguna cosa i no eren arbitraris. Es poden establir dues teoríes.
i. Teoría clàssica defensada per Breuil: diu que el que representen els signes son coses
reals. Dibuixos esquemàtics de objectes diaris. Podríen ser un indicador de camins a
l’interior de les coves.
ii. Teoría de Gurhan: Un llenguatge no verbal, icónic per facilitar la comunicació entre
els homes i al a vegada vinculats a la teoría del simbolisme sexual.
iii. Altres classificacions els divideixen en signes obert si tancats. Poden tenir diverses
composicions i es poden relacionar de distinta manera i crear combinacions noves.
1. Signes serpentiformes.
2. Signes quadrangulars, relacionats amb escuts.
3. Signes tectiformes.
4. Signes puntiformes.
5. Simbols de fertilitat. Dona ajaguda, la Madeleine (Franca). Bastó de
Lorthet. Peixos i rombes. El fal·lus es pot arribar a convertir en una
ploma.
6. Simbols de dificil identificació. Altamira (Cantàbria).

8. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

8.1 Contorn. L’evolució de l’art prehistòric es pot mesurar en relació a la evolució del contorn de
les figures. Segons alguns autors les figures més antigues son en les que no està tan ben
delimitat.

8.2 Grau de naturalisme. Hi ha distints estadis. Depen de el virtuosisme del pintor i de la selecció
de quin tipus es vol.

i. Geomètric pur: signes ideomorfs i tectiformes.

ii. Figurativisme geomètric: Permeten veure el que s’està representat. Home ornitocèfal de
Lascaux.
iii. Figurativisme sintètic: similar a l’anterior però amb la diferència de que les línies s’han
representat de manera més orgànica i suau. Mamut de Pech-Merle. Dona de Cussac.
iv. Figurativisme analític: relacionat amb la recerca de la realitat òptica, el més similar al
model natural possible. Bisó d’Altamira (Cantàbria).

8.3 Inexistència d’un ordre compositiu. No estaven interesats en fer composicions ordenades, si
no que moltes vegades les acumulacions de figures tenen un sentit caòtic. Pintures de Lascaux
(Franca). Es un fet que canvía en els imperis agrícoles.
 8.4 Inexistència de voluntat narrativa. No hi ha voluntat de escenes intencionades, no
representen escenes en concret. Volta d’Altamira.

8.5 Espai. Varía en funció de el camp manual de Gurhan. Consisteix en tot el que el pintor pot
abarcar amb el seu brac. Les figures es poden ubicar dins l’espai en funció del camp que hagui
triat. Així trobam figures aïllades com la Cérvola de Altamira, figures juxtaposades com La
roche, Dordogne que no estàn superposades però més d’una figura està dins el camp manual i
figures superposades com la capella dels mamuts a Pech-Merle, que poden ser de tipus
diacróniques o sincróniques, es a dir, fetes a períodes distints o realitzades en un període molt
proper en el temps. Resulta complicat destriarles. La principal teoría de que per que es
superposen es per intensificar el seu poder. Es poden trobar composicions diverses.

i. Composició en fris: a zones de pas, passadissos. Cavalls de Cap Blanc.

ii. Composició en panell: espais de la cova on hi havía major quantitat d’alcada. Vaques,
cova de Le Fourneau du Diable.

8.6 Disposició de perfil. Es disposaven de perfil per la facilitat de representar e identificar les
imatges. En disposició frontal existeixen alguns, dibuix d’un ren, retrat d’home.

8.7 Perspetiva Tordue (abatuda): Implica que hi ha una combinació de dos punts de vista distints
que apareixen a un mateix element figuratiu. Cèrvol de Pech-Merlé. Un cèrvol de perfil, les
banyes tenen un altre punt de vista.

8.8 Simetria.
i. En mirall: Les dues meitats es repeteixen de forma inversa. El trobam a les venus, Venus
de Lespugue.
ii. Simetría de masses: Dues meitats de unitats diferents se equilibren frontalment a partir de
un eix de simetría. Mamuts afrontats, Rouffignac.
iii. Simetría oblícua: Vinculat a la superposició de figures. Lascaux, Altamira. Molts de pics
es pot fer a partir de dos o més eixos.

8.9 Abstracció: Esquematisme. Cervol de Pech-Merlé. El procés de abstracció implica un treball

a darrera.

8.10 Exageració: S’obta per una sèrie de elemnts concrets. Les cornamentes dels animals,
Cérvol, Cérvol de Lascaux.

8.11 Coneixement de la fauna: societat depredadora de subsitència que es fixava molt en

el que tenía al seu abast per tal de estudiar-lo i després controlar-lo.

8.12 Moviment: S’havia de estudiar els elements zoomorfs per veure com responíen a x
impulsos per ajudar després a la hora de cacarlo. Les figures poden tenir diversos estadis amb
moviment total, parcial o inexistent. Solen ser actituds de carrera, actituts de tensió Hiena
rampant, la Madeleine, Bisó de la Madeleine.
9. EVOLUCIÓ-PERIODITZCIÓ DE L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

9.1 Teoría clàssica de Breuil: Postula que la evolució de l’art del paleolitic superior evolucionada
paral·lelament a la industria lítica. Com més evolucionada estava la fabricació de objectes més
evolucionat estava l’art. Considera que l’art va d’allò més simple cap allò més complexe.
Estableix dues fases:
- Aurinyacià-perigordià (i gravetià). Gamma cromàtica poc variada, apareixen algunes
carácterístiques com la perspectiva abatuda.
- Solutrià-magdalenià: l’art es caracteritza per un major naturalisme. L’esquematisme i
abstracció es menys comú.

9.2 Teoría moderna de Leroi Gourhan: afirma que no hi ha una correspondència estricta entre
les dues evolucions. Pensa que tant en els periodes primerencs com els tardans es poden trobar
elements geomètrics i naturalistes.
- Període primitiu:
o Estil 1. Aprox aurinyacià. Els motius son més simples, vinculats a vulves, triangles
i simbols de fertilitat femenina. L’art rupestre es menor i predominaría l’art moble
i el gravat.
o Estil 2. Aprox gravetià. S’incorporen les tècniques de talla i algunes tècniques
pictóries. Combinació de motius. Destaquen les Venus.
- Període Arcaic.
o Estil 3. Finals del solutrià i comencament del magdalenià. Conviuríen signes
abstractes i figuratius, els figuratius tractats amb més detalls. Més varietat de temes
i representacions zoomorfes i la gamma cromàtica s’expandeix. Cavalls de Pech-
Merlé.
- Període Clàssic:
o Estil 4. Finals del magdalenià. Hi havía un predomini de figures naturalistes però
conviuen amb motius abstractes.

10. PRINCIPALS ENCLAVAMENTS DE L’ART DEL PALEOLITIC SUPERIOR..

- Franca:
o Cova de Cap blanc. Cavall seguint a una egua prenyada.
o Cova de Pair-Non-Pair. Destaquen gravats.
o Cova de Tuc d’Audoubert. Bisons fets per modelatge. Es pensa que estaven situats
a un santuari de fertilitat. Al fons d’una cova de difícil accés trobat amb altres
objectes vinculats a la fertilitat.
o Cova de Niaux. Sala Negra. Les pintures están fetes amb carbonet.
o Cova font de Gaume.
o Cova de Rouffignac. Moltes representacions de mamuts. No eren representats de
forma tan abundant.
o Cova de Lascaux. De els més importants francocantàbric. Sala dels mamuts.
 o Cova de les trois-Frères. Figures híbrides, bruixot i xamans a més de figures
d’ocells.

- Espanya:
o Cova de Altamira. Sala dels polícroms. Hi ha diverses teoríes. Una fa referència a
dos clans enfrontats i els animals son els totems de cada clan. El fet de que tenguin
uns trets similars es que puguin haver sorgit tots o la majoría d’una mateixa mà,
això fa pensar un un ‘’artista’’ o personalitat amb habilitats per les representacions
artístiques.
o Cova de la Pasiega.
o Cova de las Chimeneas.
o Cova de las Monedas.
o Cova del Castillo. Caracteritzada per signes cutiformes i puntiformes.
o Cova de Tito Bustillo. Imatge híbrida.
o Cova de El Buxu.
o Cova de El Pindal.

11. TEORÍES INTERPRETATIVES DE L’ART DEL PALEOLÍTIC SUPERIOR.

N’hi ha moltes i molt variades. Cada una s’ha de entendre dins el seu contexte històric.

i. Teoría estètica o teoría de l’art per l’art. (Reinach, Boule, Luquet). Ho faría per amor a l’art.
Va ser la primera teoría formulada i que va pretendre explicar de alguna manera quin podría
ser el significat. El fet de ser la primera va fer que no fos tan reflexiva com les que venen a
posterioritat. Es tenía la concepció de que l’esser humà no era totalment racional, que esteia
entre una bestia i un home i per tant no tenía la capacitat per cercar una funció a l’art. Sería el
resultat del període de oci. Partíen de la base de que els homes prehistorics teníen totes les
seves necesitats bàsiques cobertes i això donaría temps lliures on poguesin dedicar-se a no fer
res, i de aquestes estones sorgiría l’art. Es pot criticar directament que si tenen una economía
de subsistència no hi havía aquest temps per dedicar a l’oci. Altres investigadors consideren
que l’home estava a un estrat biològic inicial, per tant varen relacionar alguns tracos amb els
infants, eren similars a les que fan els nins petits avui en día. No tendríen cap significat més
allà que la estètica o el gaudi de fer-les.
ii. Teoria totèmica. (Frazer, Durkheim). El totemisme es relaciona amb l’animisme. El totem es
un animal o planta que estaría relacionada amb el clan i s’enten com el seu antecedent. El fet
de pensar que es te una vinculació molt concreta amb un animal. Segons aquesta teoría hi ha
una sèrie de representacions zoomorfes que predominen per damunt les altres, el bisó i el cavall.
Una crítica que s’ha establert es que a una cova determinada predomina però si ha de ser un
d’ells el primigeni per qué hi ha altres animals representats. El que ho defensaven ho feien de
manera que el bisó era el totem mentres que la resta era de un membre concret del clan. Frazer
i Durkheim eren antropòlegs que no estudiaven l’art si no que analitzaven les societats antigues
i varen adaptar aquests estudis al coneixement de l’art prehistòric.
iii. Teoría de la màgia. (Breuil, altres investigadors abans i després d’ell). Va estar en augue la
primera meitat del segle XX. Considera que l’art sería una expresió de creences colectives i
tendría dues vesants. La de la màgia simpàtica i la de la màgia destructiva.
 a. Simpàtica: l’art tendría com a principal finalitat la obtenció de l’aliment i la
perpetuació del clan. Els animals es pintaven per assegurar la supervivència del clan,
per afavorir la caca i les antropomorfes eren per afavorir la fertilitat. Hi hauría una
intenció benefactora. Per explicar les representacions de signes o ideomòrfes
representaría o be armes, fletxes o trampes en funció de la forma.
b. Destructiva: Es pinta l’animal per assegurar la seva mort de forma propiciadora per a
la caca.
iv. Teoría del simbolisme sexual o estructuralista. (Leroi-Gourhan i Laming-Emperaire.) Es
basa en les metodologíes de altres disciplines científiques i les apliquen a l’estudi de l’art de la
prehistòria. L’art sería un llenguatge de comunicació no verbal, si no que sería icònic però
funcionaría com si es tractàs de una llengua. Cap signe o element està realitzat per atzar si no
que tot el que es representat a les coves tenía un significat concret. Varen determinar que la
forma de les coves tenía diverses parts i varen observar que al comencament hi havía més
proliferació de un tipus, igual a la resta de parts i varen establir determinades hipòtesis. Es un
mètode molt rigurós i sistemàtic. No varen estudiar cada cas ni cap signe, si no que ho varen
fer en conjunt per poder aclarir quin era el significat que hi havia darrera. No només les figures
si no també la seva disposició en relació a l’entorn. El significat està lligat a la supervivència
del clan, va determinar que el bisó i el cavall eren els signes més reiterats. Els signes
branquiformes o oberts, cavall, eren associats a la sexualitat masculina i el bisó i els signes
tancats estaven lligats a la fecunditat femenina. Això va ser determinat gràcies a l’anàlisis de
les combinacions de signes i formes zoomorfes. La seva colaboradora va intercanviar el
concepte ja que la Venus de Laussel es troba amb una banya de bisó, per tant hauría de ser al
reves.
v. Neuropsicología i xamanisme. (Lewis-Williams). Es parteix de que el sistema nirvios de
l’homo sapiens sapiens es el mateix en tota la espècie. Compartim el mateix sistema nirviós i
en estats alterats de consciència serà igual en les dues èpoques. S’aconsegueix a partir de agents
externs com drogues o psicotròpics, ritmes constants i repetitius, migrañes, esquizofrènia…
Segons això una vegada entres a dins aquests estats experimentes alucinacions. Els xamans
entraríen en aquests estats de consciència i experimentaría els diversos estadis i resultaríen
materialització algunes manifestacions concretes.
a. Primer estadi es veuen punts lluminosos, zig-zags i formes geomètriques simples que
es mesclen, es veuen amb els ulls oberts i per tant es poden projectar a la paret.
b. Segon estadi les formes geomètriques es reconverteixen en objectes quotidians.
c. Tercer estadi els elements de la primera fase es mantindríen i pasaréin a un pla més
secundari mentres que els objectes físics pasaríen a tenir diverses formes
zooantropomorfitzades. Donaríen com a resultat èsser imaginaris.
 2. L’ART POSTPALEOLÍTIC I PROTOHISTÒRIC: L’ART DE LES
PRIMERES SOCIETATS PRODUCTORES.

Comenca un període que es coneix com Holocé amb un clima més temperat i més suau. El canvi
climàtic va influir en les activitats humanes i es pasa de una economía depredadora a una economía
productiva. Es un canvi que es produeix en molt de temps i depenent del lloc a on es troben. Es
produeix una sedentarització, els inicis de l’hàbitat urbà i una nova organització social que implicarà
transformacions socioeconòmiques que afectarà a l’arr moble, es pasa a tenir ceràmica, estris de
conreu, el sistema de valors i creences i això conduirà al canvi de les manifestacions artístiques.

El més significatiu es que desapareixeran les composicions de art parietal a l’interior de les
grutes, ens trobam també amb un art parietal limitat a superfícies rocoses poc profundes. Hi ha una
diferència de actituds en front a la vida. Es pasa de un pensament màgic a un simbòlic vinculat a dos
elements principals: el culte a l’univers i als morts. En quant al culte a l’univers hi ha una relació
estreta entre les forces naturals i els sistemes productius. A més implicarà que es duguin a terme
determinades construccions religioses que no hi havía al paleolític superior. En quant al culte als morts
implica que es crei una nova tipología constructiva, les construccions funèraries, degut a la
intensificació de la estima per els morts. Son conceptes que no s’apliquen de mateixa manera per tot,
depen de la societat, això provocarà una diferència entre les primeres cultures històriques agrícoles al
Nil i les cultures protohistòriques que es desenvolupen a la zona de Europa amb un ritme distint.

2.1 CONTEXTE.
El Neolític del pròxim orient es el que arriba a la península ibèrica. Es va desplacar a partir de les
migracions i entrades en contacte en un període extens de un mil·leni es va anar desplacant fins a la
península. En uns primers moments es va dir que hi havía una convivència entre les societats
postpaleolítiques i el neolític. Gràcies a això tenim unes manifestacions artístiques molt concretes i
singulars. Aquí deriva la importància de l’art rupestre en el neolític hispànic. Els enclavaments on el
trobam son a zones descobertes com barrancs, abrics, que podíen servir com a possibles santuaris
perque s’han trobat restes i indicis de que varen ser utilitzades en època ibèrica i romana. Gràcies a
que el clima de la península es bastant sec i perque han estat recobertes per calcita es conserven en
bastant bon estat.

2.2 ART MACROESQUEMÀTIC.

2.2.1 Localització i distribució geogràfica.
Es un tipus d’art rupestre. Es un descobriment relativament recent en comparació als altres. Les
primeres manifestacions es varen descubrir als anys 80. Es un art concentrat al nord-est (alicant i
valència). Son de dimensions molt considerables i molt esquemàtics.

2.2.2 Cronología.
Presenta una problemàtica degut a que es molt concret, no hi ha res més amb el que compararlo. No
es pot aplicar el mètode estratigràfic. Es anterior a l’art llevantí perque analitzant algunes mostres es
va pdoer percebre que avall hi havía restes de pintures macroesquemàtiques. Un altre punt va ser la
comparació amb la ceràmica cardial que es sabía que eren dels inicis del seté mil·leni (6.900). S’ha
pogut determinar una cronología aproximad.

2.2.3 Tècnica.
Pintura rupestre de color vermell obscur i de textura densa/pastosa. Els instruments de aplicació
era una monyeca, teles o fibres embolicades. Es molt bo de distingir perque el trac es molt gruixat.

2.2.4 Iconografía i temàtica.

Son motius repetitius i esterotipats. Figures antropomorfes perque presenten un tronc i extremitats.
No es distingueix entre femení o masculí. Estan disposades de front amb el gruix vertical que configura
el tronc. Rematades per un cercle, el cap, presenten els bracos aixecats (a vegades se els ha definit com
figures de orants), les cames en molt de casos corvades cap adalt i moltes es caracteritzen perque a les
extremitats o cap presenten tracos perpendiculars. També poden ser serpentiformes amb un apendix
que simula com a mans. Coves roges de Tollos (València). Pla de Petracos. Es poden trobar tambe
puntuacions i barres que acompanyes a la figures.

2.2.5 Significat.
Respresenten deitats vinculades als camps i agricultura. Lligades a divinitats femenines o ídols
vinculats amb la fertilitat dels camps, això en quant a les antropomorfes.
Les serpentiformes estan lligades a la al·lusió de germinació de llavors.
Son dues iconografíes altament lligades a la nova societat productora.

2.3 ART LLEVANTÍ.

2.3.1 Distribució geogràfica i terminología.

Pot induir a error ja que pot pareixer que nomès està concentrat a la part llevantina peninsular. S’exten
desde el sudoest de catalunya, comunitat valenciana i per la altura de Valencia s’adentraa cap a algunes
parts de Andalusia. Es denomina aixì per Breuil perque on més exponents es varen trobar va ser a
aquesta zona. Va considerar que l’art llevantí estava englobat dins el paleolític superior i per tant va
donar-li el nom per diferenciar-lo de la francocantàbrica, posteriorment es va poder demostrar que eren
de èpoques diferents però es va optar per mantenir el nom. Son pocs els enclavaments que tenen aquest
tipus d’art a la zona litoral, es troben més situats a la zona muntanyina. Solen estar vinculats amb fonts
d’aigua, propers a punts com rius.

2.3.2 Cronologia
No hi ha un consens unànime de quan s’ha de datar l’art llevantí, s’extén a una franja geogràfica tan
extensa que provoca dificultats de esclarir les feches exactes. Gràcies al descobriment de l’art
macroesquemàtic es va poder ajudar un poc a la delimitació, per tant es posterior a aquest. Hi va haver
diverses temptatives de datació a partir de alguns elements representats com armes, estris… però no
ha estat fructífer. Per tant es situa dins el període neolític, però hi ha veus contràries.

2.3.3 Tècnica i carácterístiques.

Es un art unicament rupestre parietal, no hi ha art moble. La gamma cromàtica es reduida, només usa
ermell, negre i blanc en aquest ordre de importància. Es tracta de un trac molt fi i delicat que en alguns
detalls es tan prim que se l’ha arribat a qualificar de trac caligràfic, era aplicat amb plomes. Utilitza
tinta plana i son d’un unic color generalment, en alguns casos pot ser que l’interior aparegui sense
pigmentació, però son pocs els casos que ocorr. No es volía otorgar volumetría a les figures. La manera
en la que es troben distribuides mostra que teníen poc interés en cercar profunditat, disposaven algunes
figures en una perspectiva oblíqua per donar moviment o adquirir dinamisme. L’inerés per captar el
moviment es una de les carácterístiques més definitories d’aquest art. Cova dels cavalls (Valltorta).
Les figures per norma general son esquemàtiques i estilitzades, les zoomorfes tenen un aspecte més
naturalista. Cèrvols i cabres de bicorp. Les figures son petites i en algunes de elles es poden trobar
instruments o objectes, algunes poden presentar elements vinculats amb l’atuell personal. Arquer de
Valltorta. Dansa ritual de Cogul. En alguns casos es combinen perspectives, es solen disposar de perfil
però alguns elements es poden representar frontalment com la cornamenta dels cèrvols.

2.3.4 Iconografía i temàtica.

- Zoomorfs: de forma majoritària cabres, cèrvols i bovis. Alguns porcs sanglars i cavalls. En
aquest ordre de freqüència. Demostra un canvi de clima reflectit en els animals.
Puntualment es poden trobar elements canids, insectes… Poden apareixer de forma aillada
o de manera general en forma de grups. En aquest període els elements predominants son
els antropomorfs, els zoomorfs queden subeditats als altres, amb un vincle de submissió,
solen ser les víctimes de la activitat antròpica, perseguits, cacats, farà que es trobin
representacions zoomorfes en moltes postures.
- Antropomorfs
o Arquers o homes: Segons la seva estructura en dos grups.Es solen representar amb
fleches i arcs, a vegades amb un carcaj. Porten calcons i els cos nu, alguns d’ells
porten un element decoratiu al cap, que podríen representar personatges més
altament socials. Mostren molt de dinamisme, corrensos o en actituds forcades
perque es troben cacant als animals.
§ Filiforme: molt prims i senzills, esquemàtics amb línies molt primes.
§ Naturalistes: trac més gruixat i figura plena.
o Figures femenines: Quantitativament son inferiors. Es caracteritzen per els melucs
prominents, cintura d’avispa, faldes acampanades, algunes es representen amb el
torc nu, altres no de les quals penjen flecos. Algunes poden portar bosses segons la
activitat que duien a terme. Es molt carácterístic el cap triangular com si fos una
mitja melena. Solen apareixer en grup i son més estàtiques.
- Escenes cinegètiques: la majoría de escenes es consideren avui en día. Es conjuguegn
motius de els dos tipus, el zoomorf es representa en moviment gràcies a la representació de
les potes estirades. A vegades son molt arquers els que persegueixen a les preses o a
vegades es només un o dos amb una unica presa.
o De vida agrícola i ramadera. Estan vinculades en la domesticació de animals i la
recolecció de aliments. Recol·lecció de mel, cova de l’Aranya. Vareo, La sarga
(Alacant). Pastor de canyada de Marco (Teruel), presenta un problema perque la
representació de les dues figures son de moments diferents, l’animal es llevantí però
la figura a l’art esquemàtica. El fet de que reutilitzasin les figures significa que hi
havia un element important al lloc on es trobava la figura.
o Béliques o de violència: Son de les més nombroses. Cova del Roure, Barranc de
les Dogues. No es sap si representaven batalles entre distints clans o danses rituals.
 o Lúdiques, socials, rituals: Dansa, Los Grajos. Apareixen molts de personatges amb
els bracos en moviment. Dansa ritual, la Roca dels Moros de Cogul. Son vinculades
a danses o rituals concrets. Danses vinculades a la fertilitat.
2.3.5 Significat
Dins els possibles significats hi ha que no només es narratiu sinó també un simbolisme implícit a pesar
de no poder coneixer exacte quin es. El fet de que algunes escenes es reiterin tant fa pensar que teníen
alguna altra intenció. Els espais a on es troben es pensa que puguin ser centres de culte o de pràctica
ritual. Les pintures mostren una nova organització econòmica i social, els homes s’encarreguen de la
caca i lluita i les dones més relacionades amb danses rituals o recolecció de aliments.

2.3.6 Diferències entre l’art Llevantí i l’art Paleolític Superior.

La diferència principal entre els dos son les escenes, al paleolític superior es molt dificil trobar escenes
mentre que a l’art llevantí es el més freqüent de trobar.
- Suport es la interpèrie vs coves profunes.
- Abundància d’escenes vs absència d’escenes.
- Absència de signes vss abundància de signes.
- Tinta plana vs siluetes i detalls anatòmics.
- Predomini de la figura humana vs escassetat.
- Fauna no pleistocena vs fauna pleistocena.
- Càprits i cervits vs cavalls i bisons.

2.4 ART ESQUEMÀTIC.

2.4.1 Distribució geogràfica i terminologia.

Es superior a la dels altres dos. Es problemàtic perque dins la definició es solen incloure elements de
altres períodes.

2.4.2 Cronologia.
Va de finals del neolític fins als inicis de la Edat dels Metalls. Conviu amb la etapa final de l’art
Llevantí.

2.4.3 Tècnica i carácterístiques.

Es tracta de pintura rupestre realitzada a l’exterior. La pigmentació es de forma majoritàrie el vermell,
negre i blanc. La diferència de tècnica es que no utilitza les plomes d’aus si no els dits o branquetes
d’arbre o monyeques de reduides dimensions, determina el resultat final de aquestes pintures. Amb
pocs tracos s’aconsegueix captar la essència del que s’està representant.

2.4.4 Iconografía i temes.

No hi ha cap intent de perspectiva ni profunditats. Son antropomorfs i zoomorfs, a més de signes. Se
les qualifica de antropomorfes perque recorden a figures humanes però son molt esquemàtiques. Es
representen amb un trac vertical per el tronc i tracos oblicus per les extremitats. Les figures zoomorfes
es carácterítzen per un trac en horitzontal i de forma perpendicular les extremitats, dos més superiors
per les banyes. S’ha catalogat un altre tema com a símbols vinculats a idols o be reprsentacions que
simulen coses astrals, sols, estrelles etc. Sol, barranc cova.
 2.4.5 Interpretacions.
En un moment es va voler veure un sentit funerari perque alguns dels elements s’asimilaven amb una
espècie de ídols trobats a tombes amb representacions d’ulls similars.
Una altra teoría apunta a que fossin un llenguatge no verbal, tipus de escriptura.
Altres han associat l’art esquemàtic amb els cultes astrals perque recorden a astres.

3. CULTURA MEGALÍTICA I CONSTRUCCIONS CICLÒPIES. L’EDAT

DELS METALLS.

3.1 TERMINOLOGÍA.
Prové del greg, significa gran pedra. El terme megalític i ciclpi son equivalent però no sinònims. Cada
un te unes connotacions distintes. El megalític està lligat a la cultura megalítica mentre que ciclopi es
refereix a una tècnica. Les construccions megalítiques estàn realitzades amb una tècnica ciclopia però
no son ciclòpies.

3.2 DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA I CRONOLÒGICA.

Depenent de la bibliografía varía. Mapa. La cultura megalítica s’exten desde finals del neolític (no
acaba igual a tots els territoris) 5000-4000 ane, pot englobar algunes subcultures de la edat dels metalls.
Les construccions ciclòpies son del primer i segon mileni ane.

3.3 ARQUITECTURA MEGALÍTICA.

Es caracteritza perque es sencilla, les estructures son arquitravades, i en algunes construccions
concretes usen les falses voltes. La arquitectura megalítica s’asocía al culte dels morts i també a
construccions religioses o cultuals
i. Construccions funeràries engloba sepulcres de passadís, dolmens o galeríes cobertes i cistes.
a. Sepulcres de passadís: Estan composats per dues parts principals, un corredor de
entrada i una cambra. La técnica constructiva es caracteritza per grans lloses de pedra
disposades de forma adintellada al terra, es disposaven sense morter, pedra en sec. Per
a la cambra s’usava per a la base la mateixa pedra, ortostats, però per al sostre s’usava
la falsa volta. Es cobríen de terra. Molt similars als tholos micènics. S’han trobat
relacions amb cultes solares. En el solstici de hivern la llum quan surt el sol arriba la
llum a l’interior fins a la cambra. En algunes de elles s’han trobat incisions i figures
geomètriques.
b. Dolmen: O galeríes cobertes, la diferència es que aquesta segona es més llarga a més
de que no desemboca en una cambra circular, no hi ha una diferència entre la cambra i
el passadís. La tècnica es la dels ortostrats sense morter i lloses a la part superior per
fer la coberta. Quan son de dimensions descomunals es pot posar un pilar al centre per
sustentar, el pilar es un altre ortostrat. Una única entrada. Dolmen de el Soto (Huelva).
Es cobreixen també de terra.
 c. Cistes. Prové de Cista-ae. Urna. Son més petites i estan al terra, no tenen un accés com
els altres. El material es el mateix.

ii. Construccions religioses o cultuals hi ha menhirs, alineacions, Cromlecs. Alguns autors

assenyalen que també podíen estra vinculades als morts perque al voltant s’han trobat tombes.
a. Menhir: Gran pedra vertical o monolit clavat al terra i que es més ample a la base.
Alguns arriben als 20 metres de alcada o més petits. Alguns presenten incisions o
dibuixos gravats. Menhir de Champ-Dolent. Estàtua Menhir de Saint-Germain-En-
Laye.
b. Alineacions: Carnac. (Bretanya). Un seguit de menhirs disposats un darrera l’altre.
Poden arribar a tenir kilómetres. La diferència dels monolits es que son més petits per
a les alineacions. Merrivale. (Anglaterra)
c. Cromlec: Menhirs que s’han disposat de forma circular i en alguns clasos formant
cercles concèntric. Stonehenge (Anglaterra). Al centre es poden disposar uns trílids,
pedres més grans. Suposadament es pensa que fos un observatori astronomic perque a
partir de la disposició en que es va trobar es va beure que podría predir eclipsis i
equinpcis. El que si està clar es que la societat que els va executar devía ser molt
organitzada i jeràrquica perque les pedreres estaven bastant enfora, per tant hi havía de
haver una organització ben dirigida per tot el procés.

3.4 EDAT DEL COURE I LA CULTURA DE LOS MILLARES.

Res.

3.5 CONSTRUCCIONS CICLÒPIES.

3.5.1 Malta.
- Temple: Tal Harxien. Estructures adosades en forma de ferradura que intercomunica varies
sales. Construccions més complexes.
3.5.2 Sardenya.
- Nurags: Construccions monumentals que es pensa que estaven vinculats amb hàbitat i
torres de defensa. Estan estructurats en funció del gran que siguin amb distints pisos i
coberts amb una falsa volta. S’han vinculat amb torres de defensa perque alguns son propers
al litoral. Barumini (Sardenya).
- Temples nuràgics: vinculats amb pous, fonts, deus.
- Tombes de Gegants: es pensa que estiguesin destinades a l’enterrament de jefes.
3.5.3 Balears.
- Naveta: Més sencilles. Naveta dels tudons. Estructura de vaixell invertit. Poden tenir dues
funcions: hàbitat o funerari. Algunes poden tenir dos pissos i la entrada es molt reduida en
comparació.
- Talaiots: Son de planta rectangular o circular, no es sap quina era la seva funció primigenia.
Alguns diuen hàbitat, altres estructures defensives. El que si estava clar es que la majoría
de poblats que s’han construit devora els talaitos son posteriors. En un moment donat no es
sap si va perdre la funcionalita primigènia i es va substituir. Varen estar en us durant molt
de tems i distintes èpoques.
 - Taules: Taula d’en Salord. (Menorca). Alrededor de la taula es troba també altres ortostats,
per tant es pensa que fos un lloc de ofrenes o de rituals. No es només la peca central.

3.6 L’EDAT DEL BRONZE: ALGUNES MANIFESTACIONS ARTÍSTIQUES.

Carro solar de Trundholm, destaca un orbe daurat que te incisions.
Capa de Mold (cultura de wessex, Illes britàniques).
Placa Romboïdal (cultura de wessex, Illes britàniques).
Lunula a Irlanda, espècie de collar amb forma de lluna que eren més amples a la part central, decorats
de forma geomètrica.

3.7 EDAT DEL FERRO.

- Cultura de Hallstatt. S’engloba a la primera edat del ferro, coneguda amb aquest nom per
el nom de un jaciment austríac a partir del s.VIII ane. Relacioant amb la cultura dels caps
d’urnes. Es varen trobar algunes de les primeres espasses realitzades amb ferro de tota
Europa. Carro d’Strettweg. Sítula de Vace (Eslovènia) realitzada en bronze, tres registres.
- Cultura de La Tène. Pertany a la segona edat del ferro, a partir del s. V ane. Es relaciona
amb el jaciment suiss. Vinculat amb els pobles celtes. Les carácterístiques de la cultura
tenen tres arrels: una clàssica amb els pobles etruscs, una oriental que es relaciona amb els
escites i la darrera es la pròpia cultura anterior, la de Hallstatt. Oinocoe Basse-Yutz. Mirall
de Desborough. Escut de Battersea. Torque.

4. ART DEL PRÒXIM ORIENT, MESOPOTÀMIA.

4.1 INTRODUCCIÓ.
4.1.1 Conceptes i situació geogràfica.
Significa terra entre dos rius, el Tigris i Eufrates. Geogràficament es correspon a la zona verda.
Topogràficament es una zona difícil en el sentit de que hi ha molts de pantans, canyars, els rius es
desbordaven i hi havia moltes inundacions… Segons el mite del diluvi universal va tenir lloc a aquesta
regió. Suposadament es pensa que el paradís terrenal tendría de model aquesta zona. Es varen produir
grans avancos en quant al control dels rius, es varen desecar zones per poder conrear i les varen tornar
fertils, havía excedents i es varen desenvolupar i construir les primeres ciutats. Varen inventar la
escriptura i també conrear la terra fins al nivell de contruir un imperi. Les distintes ètnies que
configuraven el territori el fan un mosaic cultural, distints pobles que no comparteixen arrels.
 4.1.2 Historiografía i fonts.
Es va comencar a estudiar abans Egipte que Mesopotamia degut a que es conserven menos restes, els
materials son mes febles i més facils de erosionar, destruits a causa de guerres o enterrats. L’interes es
va general amb els orientalismes. Va comencar amb les excavacions arqueològiques, a poc a poc es
varen anar desenvolupant i va afavorir que es conegués més sobre la regió. Fonts arqueològiques,
fonts documentals, la font de la Biblia (amb reserves), els textes de Herodot, i textes de un Sacerdot
anomenat Beroso, de Babilonia del s.III ane. Les tauletes eren un tipus de informació de caràcter
econòmic però a més altres que fan referència a mites i llegendes. Importància de la Epopeya de
Gilgamesh, dona molt de tipus de informació.

4.1.3 Marc cronològic i periodització.

Entre el quart mil·leni ane i el 538 ane aprox, quan els perses conquereixen babilònia, es dona per
tancat l’art mesopotàmic i comenca el persa. La cronología es complexa i està en constant revisió, es
aproximada.
- Període Sumeri (3.500-2.340 ac).
o Primitiu període sumeri o Protohistoric (3.500-3.000)
o Període de les primeres ciutats-estat (3.000-2.340) tambe anomenat protodinàstic,
dinàstic arcàic, primeres dinastíes.
- Període Acadi (2.340-2.180 ac).
- Període Neosumeri (2.125-2.025)
Trencament en dos, imperi assiri i babiloni.
- Imperi Assiri (inicis II mil·lenii – 612 ac quan cau Nínive).
o Paleoassiri.
o Mesoassiri.
o Neoassiri.
- Imperi Babilònic (inicis II mil·leni – 538 ac quan Babilonia es destruida per els perses).
o Paleobabilònic.
o Mesobabilònic o Cassita.
o Neobabilònic.

4.2 ELEMENTS COMUNS DE LES DISTINTES CULTURES DE MESOPOTÀMIA.

- Economía: practicaven el cambi amb altres regions com Asia menor i la India. Gràcies als
avancos tècnics, varen generar molts d’excedents i estan a la base del creixement. Es poden
arribar a configurar societats urbanes complexes gràcies a aquest excedent.
- Creences religioses o cosmogòniques: Volien donar resposta al que no sabíen o coneixíen
i ho feien a partir de la invenció de diverses cosmogoníes. Cada ciutat tenía una divinitat a
la qual li rendía culte per sobre de la resta però hi havía una que actuava en forma de ‘patró’.
Dins aquestes creences es contempla el fet de que veien la morta de forma negativa, una
vida després de la mort però plena de sofriment, es comú a totes les civilitzacions.
- La figura del governador o monarca: La realeza era la base de la civilització, només els
salvatges viuen sense rei. El governador fa la funció de sacerdot, no es poden deslligar les
dues creences. El governant decideix quan, on i quins son els temples que s’han de
construir. Es decisió de la divinitat però li transmet al rei mitjancant els somnis.
 4.3 CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ARQUITECTURA A MESOPOTÀMIA.
- Materials: Mahó i tova, la pedra era coneguda però era usada puntualment perque no hi ha
pedreres.
- Murs: gruixuts, molt, podíen arribar a tenir 4 metres perevitar els crulls i enfonsaments
perque el fang es un material feble.
- Técniques: cada cultura i cada edificació tenía la seva pero generalment eren similars.
Construíen en mahó en diverses fileres i es combinaven amb entramat de canyes i cordes
per tal de donar consistència.
- Característiques dels edficis. Estretes i allargades a causa de que els murs eren molt
gruixats. Implicava que teníen poques obertures, eren foscos.
- Elements constructius: Arquitectura arquitravada, coneixien l’arc i la voltaus però
no l’usaven tant.
- Decoració: Material pobre i lleig per tant revestíen els edificis. Cada cultura ho feia a la
seva maneral. Uns pintaven els murs, altres amb el mateix mahó cuit recubríen els edificis,
altres usaven la pedra, els babilònics amb el mahó vidriat, tot per disimular la pobresa del
material principal.

5. ART DE SUMERIA.

Es varen comencar a produir avancos al sud de Mesopotàmia, mapa en groc. Varen ser els primers que
varen navegar i varen comerciar, teníen el control fluvial. Va ser tan important que es convertirà en la
matriu i base de les institucions, de l’art de la resta de pobles i cultures que configures mesopotàmia.
Va inventar la escriptura, era patrimoni de una minoría, dels escrives i sacerdots.

5.1 Escriptura.

En un primer moment era de tipus pictogràfica, feien dibuixos que representaven el concepte del que
volía dir. Es diu escriptura cuneïforme perque tenía forma de cunya perque l’instrment que usaven era
una espècie de estilete. Eren amb una capa blana on llevaven el material i després s’aixugava. Al
principi expresava elements tangibles i després evoluciona per expresar idees més complexes.

5.2 Economía.
Evoluciona a partir del conreu i es crea el comerc maritim.

5.3 Política.
No era un Imperi, es un conjunt de ciutat-estats. Cada una de elles tenía autonomía propia, eren
governades per un En o Ensi, o Patesi, el rei-sacerdot, ambdues funcions. La etimología de la paraula
es pensa que està relacionat amb el callado que duien els pastors, es pensa que entre ells s’elegía al
monarca i d’aquí la paraula.
 5.4 Religió.
Te un caràcter sacre i simbòlic. Divinitzael medi natural i cerca explicacions de com es va crear. Es
sistematitzada, jeràrquica i a més pública. Es la base de la resta de religions de mesopotàmia, però cada
cultura te la seva propia personalitat, la mateixa divinitat pot tenir nom diferent, pero la base es
Sumèria. Hi ha un important paper en la societat, l’art es subordina a la religió. Domina desde el IV
mil·leni fins al 538 on arriben els perses.

Els principis son:

- L’origen de l’univers era una massa aquosa sense forme que un día es va separar per una
muntanya còsmica i es va separar el cel de la terra.
- La creació de la terra, les altres divinitat i els humans. Els humans es varen crear per servir
als deus.
- Els Déus Es reconeixen per la corona de banyes que porten. Era un simbol diví i d’estàtus,
podía variar en nombre, les que teníen més banyes eren més importants. Hi ha dues tríades:
o An (Anu, o Anum en Accadi). El Cel, la principal divinitat del panteó, com es una
divinitat tan important la converteix en inasequible i no te un paper iconogràfic molt
rellevant. Sol ser de forma antropomorfa i amb la estrella que l’acompanya. Es el
pare de molts de Deus, va ser corresponsable del diluvi universal i es el pare de
Enlil i Enki.
o Enlil (esposa Ninlil). Deu de l’aire, vent, tempesta. Assumeix el paper del seu pare,
arriba a la seva importància.
o Enki (o Ea). Divinitat més propera als humans, es ell el que crea els humans.
Divinitat de la capa d’aigua subterrànea. Es un deu benefactor, savi, benèvol,
vinculat a la ciència i cultura, es de les més inconfundibles, se el representa major
amb barba, falda plisada o de kaunakes i de les seves espatlles brotllen dos rius del
que naden peixos. Se el sol representar acompanyat de una divinitat anomenada
Isimu o Isimud que es caracteritza perque te un doble rostre.
- Segona tríada.
o Nanna, Nannar o Sin: Deu llunar, es representa amb una mitja lluna, pot apareixer
acompanyat de l’atribut o només la lluna.
o Utu (Shamash en Acadi). El deu del Sol, apareix amb el seu símbol, un sol, o be ell
mateix el que porta a la esquena les ondulacions i rajos del sol. Està vinculat amb
les lleis. Apareix al codi de Hammurabi.
o Innana (Ishtar en Accadi). Es una de les divinitats més representades. Es
l’equivalent a Afrodita. Era una deesa polivalent i ambivalent perque era de l’amor,
de la sexualitat, fertilitat, fecunditat, terra sembrada, animals… però també la de la
guerra. Es sol representar antropomorfa treptijant un lleó. El seu símbol es la
estrella, representant a Venus. Està vinculada més que a la guerra, a Sumer, a la
fertilitat, degut al mite de Inanna. S’enamora d’un pastor, Dumuzi, es casen. Un dia
va a visitar a la seva germana Ereshkigal, la deesa de l’Infern, casada amb Nergal.
Per arribar tenía que atravesar la porta de l’inframón, 7 portes, cada pic que
atravessava una el que li obría la porta anava llevant-li una prenda de roba i va
arribar nua, sense poder. No li va fer gràcia a la seva germana i la va ‘’matar’’ i va
quedar atrapada. Volía tornar i li va demanar a Enki, li va enviar un menjar que la
ajudés a resucitar, quan intentava sortir els annunaki li varen posar la condició de
 que enviaría una altra ànima. Troba a Dumuzi de festa i l’envia a ell a la mort. MITE
DE CERES. Es el que es representa en el vas de Uruk.
- Altres divinitats:
o Nergal: junt a Ereshkagal deu dels inferns.
o Ningirsu: vinculat a Imdugud, àgila lleontocèfala. Es pot representra agafant a dos
lleons o be a dos cèrvols amb les urpes. Lleons per atac i cèrvols per protecció.

5.5 ARQUITECTURA.
5.5.1 Arquitectura civil.
Es escasa si es compara amb la religiosa, si es conserva alguna resta de Palau, el primer es el Palau
de Mesilim o Palau A de Kish (protodinàstic, 3.000-2.340) Son dos recintes yuxtaposats circumdats
per un mur. Te un pati que funciona com a element organitzador, murs molt gruixuts,habitacions
estretes i allargades amb poques obertures, coberta pllana i planta laberíntica, no es sap quina era la
funció de cada habitació però si hi havia una àrea de carácter funcional i una altra àrea més residencial.
Les vivendes eren dels mateixos materials, la coberta era de canya, la planta rectangular tot i que
hi ha algunes de planta circular. Poques obertures amb una entrada principal. La llum entravaper la
part superior del pati interior.
El sistema constructiu ha durat fins a la actualitat, es constata gràcies a habitatges populars actuals.
La problemàtica es que eren molt bones de fer però a causa de la pobresa dels materials es feien malbé.
Quan ocurría es destruíen i es construía de nou a sobre.

5.5.2 Arquitectura funerària.

Les tombes eren poc representatives de l’art sumeri perque les creences de ultratomba eren distintes
a l’es de Egipte. No eren monumentals si no que es realitzen també amb els materials pobres i teníen
estructura subterrànea. Tombes reials d’Ur. Eren petites, la planta era rectangular i dividida en dos
espais: un per al mort i l’altre per a les ofrenes. El que si es destacable es l’aixovar funerari que s’ha
trobat. S’enterraven amb persones que l’havien acompanyat en la seva vida. La majoría varen ser
saquejades durant les èpoques i s’han trobat molt poques sense expoliar. Una d’elles, la tomba de la
reina Puabi, on es va poder veure l’art nivell tècnic de les arts sumptuaries. Hi havia varis objectes, un
d’ells un vas decoratiu d’or treballat de manera molt fina. Un dels elements més notables de aquesta
cultura es la lira (trobada desmontada i reconstruida a partir de una representació). Era realitzada en
fusta i materials nobles com or i lapislazuli. Es molt notable la caixa de resonància on hi ha decoració.
A més es va trobar l’estandard d’Ur on es representa una atlota cantant amb una lira.

5.5.3 Arquitectura religiosa.

El temple es el primer tipus de arquitectura monumental i destaca per sobre de la resta de
construccions del període. Cada ciutat en tenía diversos però en destacava un de la divinitat principal.
Eren llocs de culte, espais per dipositar ofrenes i per dur a terme activitats econòmiques i comercials.
Era entés com un complexe de construccions on hi havía a dins l’edifici de culte. S’anaven superposant,
construien a un determinat lloc i s’anava reconstruint a sobre més gran i més complexa perque l’espai
era considerat sagrat. Es construíen damunt plataformes artificials o be terrases amb el propòsit de
aillar-lo de inundacions a més de el simbolisme que implicava que estiguesin elevats, més propers a
les esferes celestials, es vincula a la idea de la verticalitat (comú als Mayas, Mesopotàmia, Egipte…).
Alguna bibliografía els classifica ja de zigurats però no ho son propiament, son neosumeris.
 Eren edificis sòlids degut a la gruixada dels murs. Les plantes son majoritàriament rectangulars tot
i que en algun subperiode poden tenir altres formes. La coberta era plana i la facana es caracteritzava
perque es disposaven contraforts als murs exteriors a intervals regulars donant ritme, contrastos
lumínics. El fet de que disposasin així aquests murs es dona degut a la relació amb cabanes construides
de lamateixa forma amb canya. L’interior era senzill i destaquen l’altar i la taula d’ofrenes.
En els inicis no hi havia imatges antropomorfes de divinitats als temples si no que es pensa que el
culte es realitzava de una altra manera que no necesitava estàtua del due.
Presentava un accés en eix quebrat, es trobava a un dels costats llargs del temple i quan s’accedía
per la plataforma no es pujava per aquest costat, si no que s’accedía i es feia una espècie de processo
rodejant la terrassa.

i. Temples del primitiu Període Sumeri o Període protohistòric (3.500-3.000ac).

Es van fent nombroses superposicions de temples al llarg dels segles. Eridú era la ciutat que tenía
com a protector a Enki. El templ de Eridú es sap que era a Enki perque es varen trobar espines de peix.
El temples de Tepe Gawra estava configurat per 3 temples en forma de U que circundaven un espai
obert central. La més important es la del nord, angles marcats, es van creant dependències i obertures.
Facilitava la circulació dels fidels i la relació era més directe.
El temple de Eridú VII es veu com l’espai es compartimenta més. Van cresquent, per tant es donava
més importància a la religió. La compartimentació està en petites celes que s’usaven de forma auxiliar
per als sacerdots. Es veu com els angles es marquen encara més.
A la ciutat d’Uruk destaquen els santuaris del districte de Eanna, dedicat a Inanna amb nombroses
construccions de diferents èpoques. Dins la ciutat d’Uruk a més hi havía el Temple Blanc dedicat a
An, s’anomena així perque a l’interior es varen trobar restes de enlluit de cal. Es va aixecar damunt
una terrasa artificial i es constata que te varies fases. La terrasa permetía que tengués una visió de 12
km ja que esteia a una esplanada. Internament hi ha una gran cela flanquejada per dos espais laterals
compartimentats amb petites celes. Hi ha múltiples accesos, encara es una relació molt directa.
Una innovació del període es troba a diferents edificis del districte sagrat de Eanna, es un tipus de
revestiment decoratiu conegut com mosàics fets per petits cons d’argila de fang cuit que es banyaven
dins pigment i després es clavaven a la superfície dels edificis Servía per decorar però a més de element
de protecció de l’edifici.

ii. Temples del període Protodinàstic o de les primeres ciutats-estat (3.000-2.340ac).

Cada una de les ciutats estat agafa més preponderància, dirigides per un monarca que assumeix
funcions de sacerdot a més de la casta sacerdotal, seràn els promotors de les noves construccions. Els
canvis religiosos donen lloc a un nou model de temple: temple baix o temples baixos. S’ubicaven al
centre de la ciutats, rodejats per un mur i la planta es oval.
El més representatiu es el Temple oval de Jafache, Kafadye o Khafajah. Estàn a nivell del sol, es
va buidar la terra, es va purificar i es va tornar a omplir, així teoricament està construit sobre un sol
diferenciat. Presenta un mur oval que separa el recinte sacre de la resta de construccions urbanes. El
fet de que hi hagui uns escalons ho separa encara més, una porta flanquejada per dues torres i un pati
de dimensions grans que a la esquerra presenta un edifici independent que estava destinat a oficines o
dependències administratives. Un altre mur amb porta i s’accedía a un altre pati encara més gran on hi
havía un pou i diverses files d’aigua. El santuari estava construit sobre una plataforma al que s’accedía
a través de una escalinata. Cada pic es fa més notable la distància entre els fidels i la divinitat. A més
envoltant el pati hi ha altres dependències com magatzems, tendes o custodis de eines del camp (el
poble cultivava però els sacerdots custodiaven les eines i llavors).
Hi va haver una innovació tècnica, mahó pla-convex que facilitava tipus de construccions.

5.6 LES ARTS FIGURATIVES SUMÈRIES.

Es volía transmetre una sèrie de creences, no es cercava la estètica. Es destinava als temples o a
l’aixovar funeràri. Eren encàrregs que duien a terme autoritats o personalitats enriquides per honorar
als Deus, en funció de exvot.
5.6.1 Relleu
- Relleu votiu i cerimonial. Destaca el Vas d’Uruk.
- Relleu historiconarratiu. Conmemorativa i simbòlica. Estela dels Voltors.
5.6.2 Escultura exempta. Divinitats com el Deu.
5.6.3 Glíptica o cilindres-segells. Distints tipus, dimensions reduides i teníen una varietat
icongràfica molt gran, deus o altres elements. Realitzats en diversos tipus de pedra on es
gravava la imatge que es volía estampar. Es feia presió sobre una capa de argila banyada i
quedava estampat.
5.6.4 Arts sumptuàries. Destaca l’Estandard d’Ur.

Iconografía.
- Representacions de déus.
Son els protagonistes, tenen el poder. Poden estar realitzats en diversos materials però per
norma general s’usa un material més ric, p.e alabastre, gemmes, or, lapislazuli. Son poques les estatues
que s’han conservat, i les que es conserven no son de materials molt bons degut als expolis. Se els sol
representar antropomorfs, hibrids o zoomorfs, depen de cada un. Una de les troballes més importants
va ser la de 1934 al temple de Tell-Asmar, va trobar un conjunt de figuretes composades per divinitats
i homes orants. Es reconeixen perque tenen unes dimensions superiors a la resta. La més gran te uns
76 cm i es del deu Abu. El que els caracteritza es aquesta actitud estàtica i tots amb la postura similar
orant. Aquestes estàtues representen un moment de celebració litúrgica que fa referència a la festa de
l’any nou, de les més importants. Porten una espècie de objecte que es el que ha permés vincular el
conjunt ambla celebració. El que més destaca son els grans ulls, amb la pupila més gran, els ulls son
incrustats. Les cames son massises, casi com un tronc, presenten solidessa. No hi ha relació de
proporcions, sembla com si les part fossin de forma independent i després unides, a més segons Gideon
es vol reduir la figura humana a formes geomètriques bàsiques que implica que teníen un procés de
abstracció mental, volíen trascendir la naturalessa. A més son escultures pensades per ser vistes de
forma frontal, rigidessa, intentar reduir al màxim els elements decoratius. En origen estaven pintades
però s’ha perdut.
Altres que preníen forma zoomorfa, p.e Déu Tammuz, trobada també a Ur. Està realitzada amb
or, lapislazuli, coure i concha. Està aixecat sobre les seves potes i està intentant menjar unes fulles
d’abre, identificat amb l’arbre de la vida amb certes connotacions simbòliques. Es una representació
de el cicle vital, neixen, donen fruit i es moren, el que està vinculat amb Dumuzi o Tammuz. La seva
funcionalitat es pensa que podía ser de vas de ofrenes, pota de taula o altra que no es sap.
 - Representacions d’homes.
Sacerdot orant del temple d’Abu de Tell-Asmar. Solíen representar a sacerdots i escrives. No
interesaven com a homes, representava la figura humana només perque es vinculaven amb deus, religió
o actes commemoratius. Son per norma general figures de orants, es reserven per als temples i
s’ubiquen a les cel·les. Estaven pensades perque actuasin d’orant en lloc del promotor o persona que
ho havia encarregat perque son ‘eternes’. Implicava que la imatge podía estar orant eternament, després
de mort podía continuar orant a la divinitat i afavorir a altres membres de la família. En un primer
moment no es sap qui eren perque no portaven inscripcions, es desconeix quina era la seva social,
quina era la profesió i gràcies a que altres escultures ja teníen inscripcions es pot imaginar que les
primeres escultures seríen de sacerdots, escrives però també algunes altres de orants de altres sectors
socials. A pesar de que per norma general son de gènere masculí s’han trobat algunes de femenines.
Reprodueixen els mateixos trets que les altres, son una mica més petites i el material no es de
tanta qualitat. Reducció a figures geomètriques bàsiques, el triangle del rostre i colzes. Sempre es
representen amb les mans agafades. Podíen ser barbats i amb cabells amb les ones pintades de negre
o també amb el cap rapat. Hieratisme, frontalitat, no están pensades per ser vistes desde diversos punts
de vista, si no per ser exposades davant la divinitat. Grans ulls ametllats, miren al més enllà. Poden ser
dempeus o be sedents. Tenen un pedestal a la base perque s’aguantin. Ibihil, de Mari (protodinàstic)alt
dignatari del palau de Mari, el material es de major qualitat, apareix sedent, cap rapat amb barba més
treballada que la resta, les mans son més grans, la falda està molt més treballada: falda kaunakes, feta
de llana, hieràtica i frontal, ulls grans, molt més orgànica.
Cantant Ur-Ninna/Ur-Nanshe, de Mari. (Protodinàstic). Assegut amb les cames creuades, els
cabells son llargs i llisos, no en ones. Te trets femenins però no es sap segur, gènere ambigu.
La dama de Warka, d’Uruk (protohistòric). Excepcional, trobada al recinte de Eanna, enterrada
al que era l’espai de la deesa Innana. Es be una escultura de la deesa o de una sacerdotisa. Estava
realitzada amb alabastre el rostre i el cos en fusta, es vestiría amb teles. Els ulls probablement eren de
material noble, les celles es pensa que també eren incrustades de un altre material. Probablement la
cabellera estava realitzada amb planches de metall i aplicades al crani. Al crani hi ha un forat, es pensa
també que duria arrecades. Es carácterísti que ha estat qualificada de retrat degut als llavis i les marques
de expresió, la forma de la cara, no es com tot el que s’havist fins ara si no que recercava
carácterístiques d’un cos humà. Una altra teoría es que no s’han de cercar aquests trets si no que
simplement va intentar representar un concepte abstracte de divinitat.

- Representacions simbòliques.
Aiguamans de Warka (Uruk, protohistòric). Es un tema molt popular a Mesopotàmia, el combat
entre animals o entre animals i persones. Apareixen representats lleons que ataquen a bous. Segons
alguns autors el lleó s’identifica com la forca destructora de la natura i el bou el contrari, el be. Es
tracta de mig relleu al cos i al coll alt relleu, casi escultura exempta.
Peu d’un vas (protohistòric). Heroi contre lleons, l’home es el que posa el control sobre el caos
de les forces de la natura. Es una composició simètrica, es tracta de un personatge de canon curt, no
estilitzat, llei de frontalitat, funcionalment formava part de un vas que es suposa que servía per dipositar
ofrenes destinades als deus. Aquest tipus de representacions on lliuta un heroi son comunes als segells.
En alguns casos el que representa es ambivalent, de manera bona o de manera dolenta. El lleó sol
representar la forca destructora però també podría ser la forca i la virilitat, no es troba només a les
escultures antigues…
 Arpa de la reina Puabi (protodinàstic). Apareix el cap de un bou, molta importància en aquesta
cultura. Disposat en registres horitzontals representen varies escenes: 1. Heroi amb dos bous. 2. Lleó
amb aiguamans, hiena amb una safata amb menjar. Servents de un banquet. 3. Els animals tocant la
arpa. 4. Home escorpí i un gacela que du copes. Els homes escorpí només apareixen a un passatge de
la Epopeya de Gilgamesh. Son escenes de caire mitològic i amb simbología, manca la font documental
exacta per poder determinar quin significat te. La técnica es la incrustació, carácterística de les arts
figuratives sumèries. Sobre base de fusta es disposava una capa de betum i damunt s’incrustaven altres
materials.
Vas d’Uruk o de la deesa Inanna (protohistòric). Dins el recinte sagrat de Eanna, es un vas
votiu de aprox 1 m. Baix relleu, funció cultual i constitueix el màxim exponent del baix relleu
cerimonial sumeri. El material es alabastre, compositivament està estructurat en registres horitzontals
superposats. Alternen franjes amb relleu i franjes llises. Les de relleu representen de abaix a adalt:
- Aigues. Plantes, espigues, arbres, fruits de la terra. Animals com cabres.
- Processó de homes que porten cistells amb fruits de les collites. Encarnen el prototipus de
home sumeri, canon curt, rechoncho, de perfil, nus, i cap afeitat, ulls grans.
- Sacerdots i altres personatges que lliuren a la deesa Inanna els primers fruits de la collita,
no es sap si es la deesa o be una sacerdotesa de la deesa. No es sap perque la peca està
fragmentada damunt el cap i no es sap si portava la corona. Als costats hi ha dues canyes,
el pictograma de Inanna, a més se li lliura un cinturó que es un regal de nosses quan es duia
a terme la hierogamia.
Es en el moment de l’any nou, moment en que la terra estava més debil. Dumuzi tornava amb Inanna.
Mite, connotacions simbòliques, carácterístiques formals. Una idea que va més enllà de una
representació simbólica. Ritme i moviment.
Vas de Jafache (protohistòric). Baix relleu, 3 escenes on apareix una figura femenina, pot ser
Inanna, aguantant aigues que brotllen, un bou avall. A la segona Inanna aguantant dues serps i avall
dues panteres. A la tercera una pantera atacant a un bou. No es pot determinar que està representant
però podría ser una representació simbòlica de les forces de la naturalesa.

- Representacionscommemoratives.
Funció de commemorar un determinat esdeveniment històric. Es poden trobar dues tipologíes.
— Esteles: Grans blocs de pedres a espais publics (temples). Solíen estar
decorades en baix relleu per les dues cares. La més important es la estela dels
Voltors. (Protodinàstic). Estaven disposades en registres horitzontals. Es
representa la victoria de un monarca Eannatum de Lagash contra el monarca
Ush de Umma. Es un exemple de que hi havia les lluites entre les diferents
ciutats. En el registre superior apareix el monarca amb el mantó, està davant
l’exercit que es una massa isocefàlica trepitjant els enemics. Abaix apareix el
monarca damunt el carro de guerra amb l’exercit, les llances de forma oblícua
que dona més dinamisme. Abaix hi ha les cerimònies de victòria. A la cara B
hi ha el monarca aguantant un ocell i copejant als presoners. Perspectiva
jeràrquica que representa a una divinitat: Ningirsu perque porta la àguila
lleontocèfala. Es dona al fet històric un caràcter sagrat ja que s’ha aconseguit
la victòria gràcies a la divinitat protectora de la ciutat. La importància es que
apart de narrar un fet històric es que li otorgen un caràcter mític i religiós. A
tot li donen un carácter diví.
 — Plaques votives: Forma quadrada, es caracteritzen perque al centre hi ha un
forat que te dues teoríes: o be com element per penjar les plaques a les parets
dels temples o per dipositar unes maces que es sap que eren votives. Placa
votiva del governador/sacerdot de Lagash Urnanshe (protodinàstic).
Representa el monarca que volía remarcar la vesant pacífica. Urnanshe amb
ribella al cap on duia fang per al primer maó del nou temple. Apareix la seva
filla a la part superior i 4 fills. A la part inferior està assegut beguent
acompanyat per altres personatges (a darrera ell el seu coper), un encantador
de serps i 3 fills. Es sap gràcies a les inscripcions cuneiformes. El texte i la
imatge es vinculen indisolublement. Mateixes carácterístiques formals.
— Estendard d’Ur: trobat a una tomba del cementari d’Ur devora un enterrat.
Es una de les peces mes maques i que serveixen desde el punt de vista històric,
dona molta informació. Te dues cares: la cara de la guerra i la cara de la pau.
Son registres horitzontals superposats dividits per línies decoratives. La
técnica es la incrustació fusta+betum+incrustació de pedres precioses.
Apareixen guerrers sobre carros tirats per onagres trepitjant als enemics. Al
segon registre soldats de infantería i presoners. Al tercer registre el patesi al
centre amb roba diferent i perspectiva jeràrquica. Mateixes carácterístiques
formals. En el panell de la pau en el primer registre figures masculines amb
tributs, al segon igual, i al superior un banquet per celebrar la pau de la guerra,
per celebrar les dues cares de la activitat dels monarques. Un detall es que
apareix un cantant i un interpret de arpa.

6. ART ACADI.

6.1 INTRODUCCIÓ.
En el primera meitat del III mil·leni Accad reemplaca la hegemonía de Sumer. Inicia una política
expansionista i conquereix els territoris més propers i va conquerir part de tota la Mesopotàmia. Sargó
quan va morir es varen crear llegendes que deien que era fill de una sacerdotisa de Innana. (Teoría
igual a la de Moisés). Va tenir un poder i capacitat política molt poderós i va ser capac de fer-se amb
el control del territori. Va ser el primer emperador de la històrica. Hi va haver un canvi polític molt
important enfront a l’anterior.
Les ciutats polis varen pasar a ser un estat centralitzat dirigit per el monarca que asumía el control
del territori. Sumeria desde el punt de vista cultural era més culte que Accad i per tant es va continuar
gran part del que havíen comencat, varen continuar el panteó canviant els noms, varen adoptar la
llengua sumèria adaptant-la a la escriptura semítica. Un dels canvis més importants es que el governant
es un rei i li dona més pes al seu paper com a governant civil i no tant al paper de sacerdot. Influirà al
llenguatge artístic perque es crea un art al servei de la ideología imperial i de la propaganda del
monarca.
 6.2 ARQUITECTURA.
- La civil no es sap massa perque els arqueòlegs encara no han trobat on es trobava la ciutat
de Akkad, no es sap com eren les construccions de la capital. Destquen els palaus de
províncies que presenten una problemàtica: el fet de que es trobin en els extrems i no en el
punt neuralgic, fa que no es pugui assimilar completament una amb l’altra i que havíen de
estar preparats per si els atacaven, cosa que era més difícil de ocurrir a la capital.
El palau de Naram-Sin, planta quadrada amb murs molt gruixats, una única entrada
protegida per torres i l’aspecte de fortalessa venía delimitat per els atacs. 3 funcions:
residència, fortalessa i magatzem. Hi ha una divisió en patis de diferents tamanys que
s’erigien com distribuidors de l’espai i a la vegada eren punts lumínics i de ventilació. Les
dependències son molt estretes i allargades i devíen ser obscures, no teníen obertures o si
en teníen molt reduides. No es sap exactament quina era la funcionalitat de cada
dependència. Si es sap que teníen dues plantes i la coberta plana, mahó i tova.
El palau de Assur reprodueix els mateixos trets, planta quadrangular, mur gruixat amb una
única entrada, pati com element organitzador, te un saló del tro. El palau serà l’edifici més
important del període Accadi.
- Els temples Accadis s’accedeix en eix accial, directe, solíen tenir compartimentació i entre
l’altar i la cel·la i la taula d’ofrenes hi havía una separació, el fidel no te accés directe.

6.3 ARTS FIGURATIVES.

Predominen els temes de caire civil en lloc de religiosos. Están vinculats al poder i figura del monarca,
al seu enaltiment. Victories reials i sotmetiment dels enemics… Te una vessant més naturalista per el
que fa a la representació de les formes, ve donat per el fet de que els accadis donen més importància
al component civil i no al component trascendental. Tendran una funcionalitat propagandística, es
feien en serie desde els tallers reials i eren distribuits a la resta de les províncies, l’art era usat com a
eina propagandística per transmetre el poder del monarca.

6.3.1 Relleu.
Estela de època sargònica (2450-2285 ane), seguici de presoners, técnica de alabastre,
esculpida per les dues cares, presoners a una i soldats a l’altre. Es un baix relleu, les figures son
estilitzades, no s’usa la llei de la frontalitat, hi ha contrast entre els cosos seriats dels rostres, que tenen
un cert individualisme, tenen trets diferenciadors. Es deu a que a partir d’aquests distints trets es volia
transmetre que havíen sotmes a diferents pobles. Guerrers conqueridors, exaltació del monarca.
Estela de Naram-Sin, relleu conmemoratiu, es la peca més famosa de l’art Accadi. Aprox 2
metres, esculpida per un costat. Es va trobar a una ciutat a Elam, el monarca va fer una intrusió al
territori dels Accadis, botí de guerra. Es sap perque la muntanyeta te una inscripció on el monarca va
deixar una marca del que va fer. Que no mutilás ninguna part dona a entendre que respectaven l’art de
les altres cultures. La innovació es que no està dividit en franges, es contextualitza la escena, presenta
major dinamisme a les figures, perspectiva jeràrquica, el deu lidera la guerra, es troba al punt focal de
la composició, la composició està en ascenció cap a ell, es unitària però hi ha línies oblíqües que
potencíen la visió del personatge principal. Es veu un personatge que demana clemencia, que es l’altre
monarca. Es una estela conmemorativa de la victoria del monarca Naram-Sin contra el poble de les
muntanyes, els Lulubites. El personatge que demana clemencia es Satuni. No es un deu, es Naram-Sin
que es vol asimilar a un Deu, la victoria s’ha duit a terme gràcies a ell i no al deu a diferència de la
Estela dels Voltors. Els Deus queden relevats a lloc del cel, només amb el seu símbol, només estan allà
perque no s’enfadin, la importància recau en el monarca. Els soldats a diferència de la Estela dels
Voltors cada personatge està diferenciat, tenen la seva identitat i no son una massa uniforme
isocefàlica. Hi ha varietat de postures, a més son més estilitzades. Mantenen la llei de la frontalitat
però el que més destaca es que hi ha un altre concepte que va en relació a la importància del monarca
en l’imperi, es una obra propagandística.
6.3.2 ESCULTURA EXEMPTA.
Túnica de Manishtusu, el material es la diorita, un tipus de pedra negra molt dura i dificil de
treballar, s’importava de Oman (sud-est de la península aràbica). Es una pedra que per tant havíen
arribat els artesans a un nivell tècnic molt gran degut a l’efecte de moviment de la falda. Presenta
també una inscripció feta per l’Elamita.
Cap de monarca Accadi que podría ser Sargó o Naram-Sin o Manishtushu, les darreres teoríes
es de Manishtushu perque es sap que va erigir un temple per Ishtar (Inanna) a la ciutat de Nínibe, va
ser trobada a Nínibe a prop del temple. Es el cap de un governant, bronze a la cera perduda i acabat
amb burí. Es una representació idealitzada, es reprodueix en altres cultures mesopotàmiques. En la
cultura assíria es molt similar. Es molt més naturalista, els ulls estan mutilats, probablement realitzats
en lapislazuli i degut a l’expoli la colpegasin per extreure els materials. Destaca la barba feta amb molt
de detall, trets delicats del rostre, el perfil dels llavis, i el complicat pentinat que vol imitar a una
corona, a més de rissos a la part posterior.
6.3.3 Glíptica.
Cilindre segell de Sharkalisharri (2na meitat del III mil·leni). No hi ha innovacions, es manté
la mateixa tradició de l’estil i la iconografia. Divinitats o mites, aquest està relacionat amb Giglamesh.
La glíptica accadia dona més volumetría a les figures, les otorga de major realisme.

7. ART NEOSUMERI.

7.1 INTRODUCCIÓ.
A finals del tercer mil·leni ane cau l’Imperi Accadi a causa dels monarques, inestabilitat interna i
perque els pobles de les muntanyes varen fer incursions. Un dels pobles anomenat Guti i varen dominar
algunes ciutats però les antigues ciutats sumèries es varen independitzar de nou. Va donar pas a un
període en el que la ciutat de Ur va ser la més poderosa i el seu monarca Ur-Nammu va tornar a unificar
les ciutat estats i va formar un altre imperi conegut com Neosumeri. Hi ha obres anteriors que estan
dins aquesta epoca perque son molt parescudes. Varen intentar que es tornés als antics ideals sumeris.
Queden influences acàdies. Es retorna als ideals estètics sumeris però mantenint les conquestes
assolides per els acadis. Implica que es vol assolir un equilibri entre el component civil i el religiós.
De tots els governants el més important va ser Ur-Nammu que va ser un governant que es va
caracteritzar per ser més passiu, promovía la pau.

7.2 ARQUITECTURA.
- Temples palau: Son un exemple de l’interés per combinar els dos aspectes.
Conjunt de Tell-Asmar (2100-2000 ane). Està estructurat en dues zones, la zona palatina i la zona
religiosa. La zona palatina te un accés, un pati principal que tenía un camí que conduía al saló del tro.
Una segona zona dedicada a actes i esdeveniments públics amb una vessant més administratius. Dues
plantes, a la segona les dependències del governador. Dins la part civil hi ha una part religiosa privada.
Aquest temple te eix axial, direcció recta. Temples de pati poden ser de dos tipus: pati + cel·la o pati
+ avantcel·la + cel·la. En el primer cas es el pati el que fa la funció de avantcel·la i es disposa la ara.
La part del temple pública te un vestíbul, un pati i una cel·la. Tenía accés a la part civil però la resta
de ciutadans accedíen per la porta principal. El temple privat te un vestíbul, pati, avantcel·la i cel·la en
eix axial. El temple oficial estava dedicat a un monarca de la tercera dinastía de Ur que va ser divinitzat
(no pasava en els sumeris, era tipic dels acadis).

- Ziggurat: construcció més significativa de l’art mesopotàmic. Es crea en el neosumeri.

Hi ha diverses teoríes per la funcionalitat: 1. Representen muntanyes. 2. Altar monumental. 3.
Observatori astrològic o astronòmic. 4. La més acceptada es que fos una escala còsmica. Tenía
importància la comunicació entre el cosmos i els humans. Segons Herodot en aquest temple una nit
concreta de l’any baixava la divinitat i mantenía relacions amb una sacerdotisa. Son masises, maó i
tova, revestit de maó cuit, els murs estàn construits per afavorir el drenatge. El format quadrangular es
repeteix perque son pisos que es disposen un damunt el altres de forma decreixent i de numero impar.
S’usen escales i rampes i a la seva superfície es disposaven entrant i sortints donant ritme. En el cim
es construía un petit temple, no era de culte, es construíen al recinte sagrat on hi havía altres temples i
configurava l’element més gran. Alguns eren policromats i que podíen tenir un component simbólic.

7.2.1 Ciutat d’Ur.

Mapa, el centre es el recinte sagrat. La ciutat esta murada però el recinte sagrat també, tenia una
administració independent. Dins el recinte sagrat hi havia distints edificis: Residència sacerdotessa,
eren personatges molt important per les funcions i perque solien ser filles dels monarques. Hi havia un
palau, a l’extrem est les tombes reials i a l’extrem superior esquerre l’espai del ziggurat, el rodejava
una explanada i a part hi havia un accés monumental. Cada vegada hi ha més separació entre el poble
i l’espai sagrat.
- Ziggurat d’Ur: Es el primer ziggurat que es va inventar, estava dedicat a Nanna, el va
promoure Ur-Nammu, es el ziggurat prototip. (Carácterístiques de adalt). Es varen construir
escales per accedir a la primera planta, 3 escales. Conduíen a una primera construcció que
a la vegada donava a una altra escala. Al cim es disposava un temple. Per decorar-lo
s’usaven els entrants i sortints que donaven ritme i contrastos de llums i ombres a les 4
facanes. Es el més monumental i el que s’ha conservat en més bon estat.
- Ziggurat d’Eridu: promogut per Ur-Nammu, Eridú era un dels centres religiosos més antic.

7.3 ARTS FIGURATIVES.

Ensi Gudea va ser el que més va destacar del període de domini de Lagash. Gudea Dempeus. Va
ser un governant caracteritzat perque volía aportar la pau i prosperitat a la ciutat, es volía presentar a
ell mateix com a promotor etc benefactor, les sees estatues no apareix com a guerrer si no com a pietós,
les escultures son votives de ple volum, que presentaran inscripcions que aporten informació a varis
nivells: qui es, per que es va fer, indirectament per saber quin valor donaven a les escultures, una
funcionalitat similar a la que donaven els sumeris a les seves escultures.
El material era gairebé sempre en diorita, la importave, el fet de fer-la tenía unes connotacions
simbòliques determinades, durabilitat molt forta. Cilindre, codes molt marcats. Es representa dempeus
o assegut. La llarga túnica cobreix una espatla i l’altre descoberta, mostra el modelat de la musculatura:
la significació es que a pesar de voler-se presentar benevolent volía demostrar que era fort i poderós.
Dos plecs que configuren el vestits. Es representa sempre deslac, amb les mans en postura orant, estan
representades en molt de detall. Es treballen de forma independent els dits i les ungles. En una pedra
tan dura implica que els artistes tenien que ser molt bons. Es representa sobre un podi. Pot apareixer
amb el bonet, les celles estan molt marcades i els ulls ametllats. Mirada cap a l’infinit, postura hieràtica,
frontalitat per ser vistes desde un punt de vista i amb un acabat molt polit, molt ben acabades. S’han
conservat 27 escultures de Gudea, les dimensions son petites. Es pot considerar retrat o no depenguent
de la visió desde que es miri.
Gudea Assegut. La forma bàsica de la figura es el cub, la resta es el mateix. S’aprofita la falda per
fer inscripcions, va ser un monarca impulsor de la cultura. Te un planol sobre, es el croquis de un
temple.
Gudea amb un vas. No està orant, subjecta el vas de la fertilitat, Aríbal, s’equipara a Enki de forma
que equipara tot el bo del seu govern amb el bo que pot aportar Enki.
Ur-Ningirsu, fill de Gudea. Molt parescut però canvía, el pedestal te representat dues fileres
convergents de tributaris o personatges que porten tributs. Apareixen representats en perfil absolut, la
majoría fins ara esteien amb la llei de frontalitat. Els representats de perfil pertanyen a estaments
socials baixos.
Bou Androcèfal. Vas de libacions de Gudea.
Estela de Ur-Nammu. Esculpida per els dos costats, està molt mutilada, es pensa que estigui
dedicada a Nanna.Registres superposats, s’intueix una figura dempeus que es troba en frente de una
figura sedent. A la part d’adalt hi ha una deesa que porta un Aríbal a les mans. Es pensa que en els
escalons pogués haver representat una escena similar amb una deesa. Dedicada a Nanna i Ingal. El
segon registre presenta una escena, figura davant una altra asseguda a un tro, a darrera un altre
personatge amb el bracos aixecats i despres el mateix però al reves. Hi ha una deesa intercesora, es
presenta un governant davant la divinitat, estava abalat per una deitat intercesora i els presenta. El deu
dona l’anell i el ceptre, instruments per impartir justícia, se li otorga el poder. El tercer registre mostra
al monarca, deu i esclau, van a construir el temple. El deu es qui encomana el temple al monarca, li
indica el camí. En el registre més baix es pensa que es produía una serie de persones que van a
construir. Es torna a l’antic model de relleu sumeri, no es tan innovador com el relleu accadi. Es narra
un fet però la representació simètrica resta narrativitat i expresivitat al conjunt global. El monarca volia
mostrar la seva vesant constructiva, no vol dir que no siguin guerrers, es sap per altres fonts però volien
mostrar aquesta vessant a diferència dels accadis.

8. ART ASSIRI.

8.1 Introducció.
8.1.1 Etapes.
- Imperi Paleoassiri (c. Inicis II mil·leni – 1470 ac.) Un monarca comenca a fer-se fort
reunint territoris, es veu limitat per el poder babilònic i dels urrites. Babilonia i Assiria a
la vegada.
- Imperi mesoassiri (c. 1470 – 1000 ac) Comenca a assolir poder i es pot comparar a
Egipte i Babilonia. Desde el punt de vista artístic hi comenca a ver producció destacada.
- Imperi Neoassiri (c. 1000 – 612 ac). Cau Nínive al 612, en poder dels medes.
o Assurnasirpal II (883-859)
o Salmanassar III. (859-824)
 o Tiglath-Pilesser III (744-727)
o Sargó II. (721-705)
o Senaquerib
o Assurbanípal

8.1.2 El paper de l’art a l’Imperi Assiri.

- Configuració de l’art assiri:
o Hi ha influències de cultures prèvies del seu territori.
o El component Accai: Accad es el principal referent de l’Imperi Assiri, ideologic
politic cultural i artistic.
o Tradició cultural sumèria i babilònica, la base de la religió Assiria era sumèria.
A partir de aquestes 3 influències varen crear un art amb les seve spropies senyes de identitat, personal.
- Monarca:
o El poder absolut recau sobre el monarca, el rei usava l’art com una eina
propagandistica. Es el representant del deu en la terra. Assiria potencía el poder
polític com a Accad, corte, excèrcit militaritzat i un sistema burocràtic i
administratiu ferri, el monarca era el cap suprem de tot. No es vist en clau estètica.
El llenguatge artístic es àulic, cortesà, que potenciarà es caràcter profà. No tendrà
importància per ell mateix, es important de cara a potenciar la política militarista i
política del monarca.

8.2 Arquitectura: Les ciutadelles o Ciutats-Palau.

Els monarques assiris varen ser grans constructors. L’edifici més representatiu es el palau igual que a
l’Imperi Accadi, el paper civil del governant es el més important. Eren ciutadelles o ciutats-palau,
s’unifica tot l’aparell de poder estatal. Son construccions complexes i es construiren els edificis més
importants. Per tant es com una ciutat dins una ciutat. Es on s’erigien els monuments més importants,
edificis burocratics i administratius. Es on es concentra la major part de les arts figuratives. La
construcció reproduiex uns mateixos esquemes, son el símbol de poder.
Durant l’imperi de Sargó II la capital era Jorsabad o Dur Sharrukin, significa fortalessa de
Jorsabad. Cada governant construía la seva propia ciutadella. La de Dur-Sharrukin va ser de planta
nova i pocs anys després va morir a una campanya bèlica, el seu succesor va abandonar aquesta capital
i la va translladar a una altra ciutat, es comú.

Fortalessa de Jorsabad. Ciutat totalment enmurallada, 7 portes monumentals, al’oest i al sud

dues construccions singulars. La de l’Oest estava devora una de les portes, la més transitada perque
controlava el tràfic de mercancíes, segons algunes teories era l’Arsenal Imperial o la residència del
príncep hereu. El Lamasu es una construcció típica i es coloca a determinats accesos de caràcter
apotropàic (funció profilàctica), protegíen a la ciutat de esperits malèfics o altres perills. Planta de la
ciutadella imperial (721-705 ac). Dividit en 3 zones, dos accesos. La porta B donava accés a un gran
pati, distribuía la resta de l’espai. A labanda esquerra es troba la zona religiosa amb el temple de Nabu,
l’altre costat era de tipus administratiu, la part superior es el palau de Sargó, la residència palatina. A
la vegada estava elevat en relació a la resta. Es reprodueix el mateix esquema de la resta de la ciutadella,
accés a un gran pati, a la esquerra edificis religiosos, a la dreta dependències administratives i a la part
superior la residència del monarca amb la zona representativa amb el saló del tro. Mateixes
carácterístiques constructives anteriors, maons, pati central, murs gruixats… a la part baixa dels
edificis es disposaven unes socolades de pedra amb baixos relleus per enaltir el poder, també es troben
a determinades dependències decorant la superfície del mur.
Ziggurat de Jorsabad presenta unes innovacions assíries, no hi ha una escala, si no que hi ha
una rampa contínua que ascendeix i comunica tots els pisos entre si, tots els pisos presenten la mateixa
alcada, només son decreixent en amplària. Es sap que els pisos estaven policromats amb colors distints.
En definitiva es un exaltació del monarca.

Un pic mort el seu fill transllada la ciutat a Nínive destacant el Palau de nova planta, un altre
palau de Asurbanípal i el temple de Ishtar. Gran complexe organitzat en patis, el mateix a l’anterior.
Es molt important, apareix a altres fonts literàries.

8.3 Arts figuratives.

Hi ha una gran abundància i estan subordinades a la arquitectura. S’ha conservat molta escultura. Els
promotors son el monarca, altres membres de la familia i personatges de la elit o noblesa social. La
seva funció es enaltir la figura del monarca.
8.3.1 Escultura.
a. Escultura arquitectònica: sòcols, ortostats i relleu.
Monumentals, part baixa de patis o murs de algunes dependències. Alabastre guixós, restes de
policromía, el fons es solía pintar de groc. Prové de Anatolia, no es sap massa be del tot però no era
una tècnica original de Assiria. (A Anatolia reinaven els Hitites, la varen importar amb peculiaritats,
els hitites es reservava per un tema en concret mentres que els Assiris representaven escenes narratives
contínues). Genis protectors alats. Els distints monarques assíris es representen de forma molt
estereotipada, es sap gràcies a les inscripcions que les acompanyen. Els relleus poden ser baixos o alt
relleus. Es representen amb la llei de la frontalitat, el que destaca es el gran detallisme dels elements.
Genis alats amb cap d’ocell i arbre de la Vida (Palau d’Assurnasírpal a Nimrud o Calahh, 883-
859 ane). Arbre de la vida amb les seves connotacions simbòliques, representat a diverses escenes.
La temàtica més important es la profana, encaminada a exaltar al monarca.
- Campanyes militars monarca. (Atac a una ciutat, Palau de Nimrud o Calah.) Ortostat,
dinamisme de la escena, no hi ha perspectiva jeràrquica. S’ha intentat que hi hagui diversos
plans, hi ha molta narració. (Derrota d’Elam o del poble elamita, palau de Nínive, s.VII
dc). S’ha catalogat com una de les composicions més brillants desde el punt de vista
narratiu. S’usa la franja inferior de base a la superior. Personatges que es prosternen davant
els soldats… Es una font de l’armament, pobles enemics… Desde el punt de vista
iconogràfic no hi ha innovació. La innovació es que s’apliqui de forma narrativa a una
superfície. ( Capitulació de Lachish, Ninive, 690 ac). Allunyat de l’Imperi Assiri, es va
intentar representar la flora del territori conquerit, apareixen vinyes i oliveres. No es un
fons decoratiu, es una forma de representar la muntanya. El monarca es del mateix tamany
que la resta, no te rostre, quan el poble assiri va caure els pobles vencedors volíen borrar la
memòria dels monarques que havien conquerit, en alguns casos varen mutilar els rostres.Es
veu un campament assiri fortificat, tendes de campanya on es representa l’interior i el
mobiliari.
- Caceres. (Assurnasírpal cacant lleons, s.IX ac). El que s’intentava era mostrar el poder
del monarca a partir de el seu domini sobre els animals cacats. La caca era considerada un
entrenador cap a la guerra, era important que el monarca mostrés el seu valor i forca física.
Està a punt de ser atacat per un lleó per la esquena i ell es gira, es troba a una postura
superior i mostra la seva superioritat. Contrasta la vivacitat de les figures dels lleons en
 contrast a les figures humanes més estàtiques. Multiplicació de les potes de cavall i els
personatges en segon pla. Els cavalls botant per damunt el lleó. Molt de detall. (Cacera
del lleó d’Assurbanípal, Nínive o Kuyunchik). Un lleo dins una gàbia preparat
especificament per la cacera, era un fet programat per a que el monarca sortís vencedor.
Molt de detall. Simultanietat narrativa del lleó atacant. Abaix el monarca presenta els lleons
com a trofeus i tu a terme una libació per a les divinitats, el caràcter sgarat queda implícit.
Tuniques llarges que arriben fins els peus decorades. Destaquen les inscripcions que
indiquen qui era el monarca, que fa i amb quina finalitat. Divisió de la escena en diversos
plans. Es posaven una espècie de guant per a que la fera el mossegás i ell atacava amb
l’altra ma, per mostrar més la seva forca s’ha obviat el guant. Molt de detall als lleons.
(Lleona ferida) es representava l’animal molt fort per resaltar el poder del monarca.
(Cacera dels bous de Assurbanípal) el mateix però amb un bou.
- Escenes de caràcter religiós. (Assurnasírpal, genis alats i Arbre de la Vida, Nimrud,
s. IX ac). Escenes cerimonials, alianca entre el monarca i el poder religios. Representats en
mirall, es el mateix monarca i geni alat, no son idèntiques, hi ha alguns detalls en els
instruments de les mans. A la part superior hi ha representat Asur, representat dins el clipi
superposat a unes ales i coa de àguila. (Assurnasírpal II celebrant un àgape litúrgic,
Nimrud, s.IX ac).
- Escenes de vida quotidiana. (Assurbanípal al jardí, Nínive, s.VII ac) Escenes de pau
per transmetre un missatge de pau gràcies al bon funcionament de l’imperi. Apareix un cap
de un monarca vencut com a testimoni de la pau degut a la guerra. (Transport de fusta de
cedres, Jorsabad). L’assoliment de materials de altres zones s’importaven en base a
campanyes de saqueig, interesa el gran detallisme d ela decoració.
- Cerimonial cortesà. (Tributaris, Palau de Nimrud o Calah, 883-859 ac). Tributaris dels
pobles vencuts. (Sargó II i Sennaquerib, palau de Dur-Sharrukin o Jorsabad). Es dirigeix
al seu succesor.
- Escenes de caràcter èpic o llegendari. (Gilgamesh lluitant amb el lleó, palau de Dur-
Sharrukin o Jorsabad, s.VIII ac). Alt relleu, Gilgamesh amb lleó.
- Lamasu, aplicats a arquitectura però no es pot considerar relleu. Son bous o toros
antrocèfals alats que es disposaven a l’accés de les portes de les ciutadelles o determinades
dependències per protegir als habitants de esperits malèfics o per causar por i temor als
visitants externs. Alguns arriben a més de 4 metres, es caracteritzen perque tenen dos punts
de vista, frontal i de perfil, conten amb 5 cames (dues frontals o 4 laterals). El rostre de
front o de perfil però sempre mirant al visitant. Corona de banyes, son divinitats, rostre que
reprodueix les carácterístiques dels monarques assiris. Sorgeixen a l’art persa i es poden
diferenciar perque els perses només tenen 4 cames i els assiris presenten unes ales acabades
en angle recte, els perses en una corva. No tenen dinamisme com les escenes en relleu, no
era la seva finalitat, era vigilar a qui arribava a les portes i protegir. Carácter apotropaic.

b. Escultura exempta.
- Obelisc. Obelisc negre de Salmanassar III (Nimrud). Son distints en quant a la
concepció dels Egipcis. Certa influència. Es de secció quadrada, 4 carews decorades amb
relleus historiats a la part superior, a la part inferior son inscripcions cuneiformes on es
narren les gestes del governant. Cada cara està estructurada en panells disposats un damunt
l’altre. Registres horitzontals superposats. Es remata amb una estructura esglaonada que
recorda a un ziggurat. El material es basalt negre, la tènica es el baix relleu. Eren
 monuments públics a diferència dels altres relleus, es trobaven a places, punts rellevants.
Feien aproximadament 2 metres, les bandes que separen els registres estan gravats amb
escriptura cuneiforme. A cada cara hi ha el sotmetiment de un poble diferent. Mateixes
carácterístiques dels relleus anteriors, a diferència de que no hi ha el dinamisme anterior.
- Caràcter votiu. Assurnasírpal II (883-859 aC). I de Salmanassar III. Eren votives
perque s’han trobat a temples, aquesta al temple de Ishtar, reprodueix els mateixos trets de
les escultures votives neosumèries. Oren davant la divinitat. Hieratisme, frontalitat,
simetría, figures geomètriques simples. Cilindre. Se el representa amb els atributs de poder,
no interesa mostrar el seu poder, la finalitat es orar. Les diferències es que porta barba llarga
amb rínxols treballats individualment, els cabells amb la ona damunt les espatlles, recorda
a la car ade un Lamasu.

c. Treballs en bronze.
- Portes del Palau de Salmanassar III a Balawat, 6 metres de alcada per dos metres
d’ample cada plancha. Realitzades en fusta, probablement de cedre. A intervals regulars es
disposaven panells en bronze que es clavaven a la fusta. La tècnica era el repussat, es feien
incisions per les figures. La temàtica es la mateixa dels relleus historiconarratius. Era un
art per projectar cap a l’exterior, interesava demostrar la importància i el poder. Campanyes
militars o be caceres, Si es mira en conjunt pareix que hi ha moviment, si es miren per
totesoles son més estàtiques e inmobils.

d. Pintures murals.
- Palau de Til-Barsip (s.VIII ac). S’han conservat fragments molt petits degut a les
tècniques de quan es varen trobar. El rei Tiglatpeliser III dona una audència. Tecnica
similar al fresc amb una paleta limitada: blanc, ocre, negre, vermell i blau. Eren colors plans
sense gradacions tonals, i les figures estaven delimitades per una línia negre. El fons era
monocrom blanc i es carácterístic l’interés per el detall i narratiu. Es veu en la reproducció
de cabells, estris, i altres elements mobles. El que era interesant es que cada una de les sales
del Palau estava decorat amb una iconografía concreta, hi havia un tema específic per cada
espai. Gairebé tota era per enaltir la figura del monarca. La pintura mural podia substituir
el relleu però el relleu sempre anava pintat. Es probable que s’usas pintura enlloc de pedra
perque es tracta de un palau de províncies (A Siria) mentre que els anteriors es trobaven als
palaus de les principals capitals. Utilitzen el color per diferenciar els homes del poble
sotmés de ells mateixos. Apart de les escenes narratives es complementaven amb franjes
decoratives.

L’art assiri no es va exportar a les provincies, una vegada que va caure l’art va desapareixer perque
era de exaltació de poder, estava circumscrit a un territori molt concret i la seva funcionalitat era també
molt concreta.
 9. ART BABILONIC.

9.1 Introducció.
9.1.1 Etapes.
- Període Paleobabilónic (c. Inicis del II mil·leni – c.1595 ac). El mon neosumeri cau i les
antigues ciutat estat volen tornar a indeoenditzar-se.
- Període Mesobabilònic o etapa cassita (c.1550- 1156 ac). Invasió dels cassites, domini
damunt el territori. Artisticament te algunes innovacions.
- Període Neobabilònic (1156-538/9 ac). La capital cau en poder de l’imperi persa. Al
comencament hi ha un període en el que es dominat per Assiria.

9.2 Període Paleobabilònic.

El darrer monarca no tenía la forca ni poder i va perdre el control i el poder del regne neossumeri. Les
antigues ciutat-estat tornen a voler tenir el poder i provoca una inestabilitat política. Arriba un moment
en el que tot això produirà canvis etnics, politics i culturals ja que entren en acció altres pobles que
intenten fer-se amb el poder. El més significatiu es el lingüístic, la llengua sumèria queda com a llengua
de cultura mentre que s’imposa el babilònic, un dialecte de l’antic idioma accadi. Apareixen noves
clases socials i el temple redueix el seu poder, el palau serà el més significatiu.
Acaba amb la imposició de babilònia sobre la resta. Hammurabi que pertanyía al poble dels Amorreus
es va imposar i va dur a terme una política i va ser capac de dominar el territori del sud de mesopotàmia.
Va ser efímer perque va durar el seu regnat i poc més, els seus succesors varen anar perdent poder i
control. Va ser un monarca amb dues vesants, protectora i guerrera. Es un monarca prudent que torna
a construir temples, palaus i detenta el poder polític i també religiós i judicial. Es el que va escriure el
primer codi de lleis que ens ha arribat.

9.2.1 Arquitectura religiosa paleobabilònica.

El temple de Ishtar-Kikitum (Ishkhali) està construit sobre una plataforma, es un recinte
monumental estructurat a partir de dos grans patis. Mateixos materials, murs gruixats, murs exterior
amb contraforts, accesos flanquejats per dues grans torres. Habitacions estretes i allargades. Es
produeix una combinació entre eix trencat i eix axial. S’accedía per el gran pati del costat, després a
unes escales que donaven a un altre pati elevat, i després es feia un angle recte per accedir al santuari
central però si s’entra per la altra zona que donava directament al carrer era un eix recte. S’unifiquen
tradicons sumeria, acadia i neosumeria.

9.2.2 Arquitetcura civil paleobabilònica.

A causa de la importància que te el monarca a partir de la burocràcia que es genera i de la creació de
l’imperi es fa necesaria la creació de complexes palatins multifuncionals que seran el precedent a les
ciutadelles assiries. Palau de Zimri-Lim o Palau de Mari, Es podría dir que es tracta de una ciutat
dins una ciutat. Es crea una organització a partir de patis, enrevoltat per una murada de 5 metres d’alt
per 4 metres d’ample, separat de la resta de la ciutat. Hi havia una entrada monumental. Residencial i
administratiu, també hi havia una zona religiosa i de magatzem. Es sap que tenia dos pisos, i que el pis
superior estava reservat a les dependències personals, a la zona representativa. La part baixa te murs
gruixats, poques obertures… El més destacat son els dos patis distribuidors de dues zones amb
funcionalitat distinta. El pati B es el pati que organitza la zona administrativa, nord-est, sud-est zona
sagrada. El pati C organitza la zona oficial, dona accés al saló del tro. Es també molt important perque
es l’unic recinte civil on s’han trobat pintures murals.

9.2.3 Art figuratives del període paleobabilònic.

- Pintura: Hi ha dues iconografíes principals, una de caire bèl·lica i l’altre de caire
cerimonial.
o Cerimonial: Ofrenes als deus del palau de Zimri-Lim o Palau de Mari. Es du a
terme uns sacrificis, es sap perque es posaven accesoris als animals abans dels
sacrificis. Perspectiva jeràrquica, el personatge principal està representat en
dimensions molt superiors a la resta. Es contempla la llei de la frontalitat. La gamma
cromàtica no es molt variada. La delimitació del contorn està marcat per una linea
negra, els colors son plans i vius i sense gradacions tonals. Igual que a les pintures
assíries ens trobam amb un fons monocrom, blanc o ocre. La tècnica es pintura al
fresc amb un acabat de tèmpera. S’han trobat que hi havia una capa preparatória
abans de la aplicació. Pintures del pati C, investidura de Zimri-Lim, estan
organitzades en panells i en elles es representa la investidura del monarca. La part
més important es el panell central on hi ha 5 personatges dels quals el del mig (el
deu) dona la vara al monarca. Sabem que es el monarca degut al casc que recorda
al gorro de Gudea. Ishtar es qui dona el poder. Apareixen les deeses intercesores
necesaries per presentar el monarca al mon diví. Abaix hi ha dues deeses més que
porten a les manjs un jerro del qual brotlla aigua i peixos, un aríbal, deeses de la
fertilitat acuàtica. Als panells dels costats hi ha vegetació, elements zoomorfs, i
decoració als bordes molt particular. El monarca te el poder perque les divinitats li
han concedit. Es du a terme dins un contexte simbolic i sacre, alguns investigadors
han vist a tot el conjunt una imatge de l’univers: lo astral, lo terrenal, i el mon
subterrani. Influències sumèries en la forma de representar al governant, Ishtar te
els origens sumeris, el mon egipci per les palmetes vegetals i el mon egeu per a
l’enmarcament de la escena amb les espirals. Demostra la mentalitat que es tenía i
les interconexions i vincles culturals amb altres territoris del proxim orient i del
mediterrani.
- Escultura en relleu: El codi de Hammurabi es el més conegut, es pot ficar dins les
esteles. Es va crear per la promulgació del codi de lleis i per mitjà de divulgació de les lleis.
Pareix diorita pero es basalt negre. La tècnica es la talla en baix relleu. Dividida en dues
àrees, la inferior amb les inscripcions de les lleis i la superior amb la representació de
Shamash amb els rajos que sorgeixen de la seva esquena i a Hammurabi. Divinitat
disposada damunt tres esglaons, simbolitzen la muntanya amb les escames que aludeixen a
contextos muntanyosos. Porta la corona de banyes i a més la vara de mesurar, simbol de
justicia. La postura de Hammurabi amb la ma a la boca perque era una postura carácterística
de la manera de orar que mostar respecte i devoció. La figura del deu reafirma el poder de
les lleis que ha dictat. Recorda a les tables de Moisés, interrelació de les cultures. Es
innovador que Hammurabi es presenta directament davant la divinitat sense la necesitat de
un intercesor. Les carácterístiques formals presenten una evolució en quant al tractament
de com estan representades les figures, la corona de banyes segueix la direcció en perfil del
cap. També unes carácterístiques més refinades.
La reina de la nit, també la anomenen Ishtar o altres… No es sap a quina deesa s’aludeix.
Es una deesa antrpomorfa amb trets híbrids. Molt ben treballada, no hi ha esquematisme,
 composició piramidal molt evident, es caracteritza per el seu hieratisme, frontalitat i
rigidesa. S’acompanya amb dos lleons i dos lechuzas. Es un alt relleu, el materal es
terracota. Aquest tipus de peces on es representen de forma frontal es deu al fet de que
aquesta producció obeeix a noves necesitats cultuals. Es suposa que estaríen ubicades a un
temple a una cel·la secundària a la qual l’orant es dirigia per orar, per tant està de front,
com si fos una escultura exempta. Estava policromat, s’han conservat restes, colors potents.
- Escultura exempta: Orant agenollat (s.XVIII ane.). bronze, tecnica de la cera perduda
amb llàmines de or reservades per les carnacions, rostre i mans. Es tracta de una escultura
de funcionalitat cultual, es un exvot. Es sap perque te una inscripció a la cual el que l’ofería
ho expresava, que havia mandat fer etc. Es pensa que podia ser una representació de
Hammurabi. Es completa amb la base pedestal on es representa en relleu una escena de
oferent (introito). Apareix un fidel que esta agenollat davant una divinitat a un tro. A la part
delantera te un sortint per cremar incienso. La innovació es la posició, es deixa de banda la
representació goemètrica i estàtica. Aquí es representa en moviment, duguent la ma a la
boca. Implica que les espatlles estan en una certa posició, otorga naturalisme comparat amb
anteriors. Es tracta de una obra pensada per ser disposada frontalment però es presta a ser
rodejada.
Cap de Hammurabi. Realitzada en diorita, es només un fragment que suposadament era
exempta dempeus. Es veu la innovació paleobabilònica però també el que es recull de les
èpoques anteriors. Es similar a Gudea, les innovacions son que s’ha intentat representar les
arruges, les pipelles… això no es veia en les anteriors. Aquests trets individualitzats que
l’apropen a un retrat mostra les preocupacions, feixuguesa de governar… diferencía
aquesta peca de les altres del període Neosumeri.
Deesa del vas manant. Es una deesa de la fecunditat, es una de les poques escultures que
s’ha trobat completa d’aquest període. No consistía en un exvot, la seva funcionalitat era
que estava ubicada a una placa a una font, servía com a brotllador (tub interior que feia que
sortis l’aigua). Es una innovació. Es pedra calcària blanca, talla, escultura exempta
dempeus de una deesa. A diferència de la anterior de l’orant aquesta reprodueix les
mateixes carácterístiques anteriors, formes geomètriques, frontalitat, esquematisme,
rigidesa… Te representat peixos i ones a la falda seguint les ones de la forma que te.
Lleó de Tell-Asmar. Es representaven amb la boca oberta, es disposaven a les portes dels
temples com a guardians. Talla amb més detall.
Peanya amb cabres munteses. Es pensa que fos realitzada per el mateix taller de l’orant
agenollat. Es del mateix material, s’aprofiten llamines d’or per els rostres. Estan
representats damunt un pedestal i a la part frontal hi ha el recipient per cremar els olis o
incienso. La originalitat cau en la disposició de les cabres en les seves potes traseres
subjectes a través de les banyes.

9.3 PERÍODE MESOBABILÒNIC O CASSITA. (C.1500-1156 ane.)

Cau l’imperi Paleobabilònic, els succesors de Hammurabi intenten controlar revoltes de ciutats que
havien estat sota el seu control i es desmembra l’Imperi. El poder extranger que va sometre les ciutats
varen ser els cassitas, poble bàrbar. Interesats en les terres fèrtils, es varen fer amb el poder aprofitant
el buit del poder.
El domini casista no va implicar grans canvis en quant a questions artístiques perque
culturalment parlant eren un poble amb nivell inferior i per tant varen asumir les tradicions del poble
babilònic. Varen respectar tradicions, cultes i edificis religiosos. Varen introduir algun element però
no es caracteritza el període per grans canvis. La ciutat sagrada serà Babilònia a la qual anomenen
Karduniash, la capital política serà Dur-Kurigalzu.

9.3.1 Arquitectura.
Continuen amb les mateixes tipologíes. Un dels més importants es el Ziggurat d’Aqr Quf o Dur-
Kurigalzu. Te les mateixes carácterístiques. Interior macís, tova, revestiment exterior de mahons amb
entrants i sortints. S’accedía per escales. Més empinat que el de Ur i igual que el temple Oval de
Jafache estava construit sobre un sol verge.
El temple d’Innana de Karaindash a la ciutat de Uruk. El monarca va reconstruir l’antic temple.
Es diferencia de la resta perque es molt parescut als sumeris, l’eix accial i la configuració de cel·les
recorden a altres períodes. La innovació es la cel·la o passadís que es troba envoltant que recor tot el
perímetre que comunica amb els espais principals. Una altra innovació es la decoració del mur extern,
estava decorat amb mahons cuits modelats de manera que configuraven representacions antropomorfes
de deus i deeses que es van alternant, deus de la muntanya i deeses de la fecunditat aquàtica. Es tracta
de un tipus de escultura arquitectònica, es indisoluble de la estructura. Son de canon allargat, esbeltes
i que presenten les tipiques carácterístiques de hieratisme. Com elements decoratius hi ha
representades aigues que brotllen de l’aríbal de la deesa. Aquesta manera de decorar es carácterística
dels cassitas i es va exportar a fora. Alguns exemples més ben conservats es p.e el Temple
d’Inshushinak al territori dels Elamitas.

9.3.2 Arts figuratives.

Es la innovació més evident. Pareix una estela però no ho es, es diuen Kudurru, es de les més
importants i que més pervivència que va tenir. Els Kudurrus son una fita, kudurru significa límit o
frontera, es pot dir que son mojones per delimitar els limits de territoris. Els kudurrus que s’han trobat
en un contexte concret no s’han trobat al camp segons la seva funció si no que s’han trobat a temples,
per tant aquesta teoría ha quedat descartada o obsoleta. Es un document legal que en ell les inscripcions
fan referència a donacions de terres, limits, etc… Les teoríes més acceptades es que es tracti de
documents monumentalitzats, es a dir, que es un contracte legal en el qual te la forma de una fita, no
tenen la funció però si la forma atenent al que tenen escrit. Podíen estar realitzats en diversos tipus de
pedra. Recorda a les esteles perque la decoració està feta en baix relleu per les dues cares i en registres
superposats horitzontals. Predominen les figures simbóliques de divinitats però poden apareixer
representacions humanes.
Kudurru del rei Meli-Shipak II, a una cara simbóliques i a la altra una escena a on es veu al monarca
presentant a la seva filla a una divinitat, escena supervisada per la segona tríada de deus.
Kudurru d’Eannashumidina, inscripció en la part inferior i divinitats en la forma simbólica en registres
horitzontals superposats. Rematat per la tríada astral de Ishtar, Nanna i Shamash.

9.4 Període Neobabilònic. (C.1156-538/9 ane).

La dinastía Cassita cau i es produeix un buit de poder, els assiris aprofiten i invadeixen
Babilònia. Al 612 ac cau l’Imperi neoassiri amb la caiguda de Nínive. Els Medes es junten amb els
Caldeus i els Escites comandats per Nabopolasar, pare de Nabuconodosor, conquisten babilònia i es
torna a convertir en la capital de Mesopotàmia. Dediquen els seus esforcos en el renaixement del sud
de Mesopotamia, es produeix un renaixement polític, economic, cultural i artistic, religiós.
Nabucodonosor II (c.630-562 ac.) regnà entre 605-562 ac.
Al 538/9 els succesors de Nabucodonosor tornen a ser febles i cauen sobre el poder dels perses
que presentava un poder emergent governats per Ciro. Conquereixen la ciutat de Babilònia i ja finalitza
l’art Mesopotàmic. Babilònia es converteix en l’hereu indiscutible de la custodia de les tradicions
sumero-accàdies.

9.4.1 Urbanisme.
La ciutat de Babilònia es la més cosmopolita, monumental i Bella del moment. Es caracteritzava per
un doble recinte de murades, tenía un perímetre rectangular dividit per el riu Eufrates, a la part dreta
es on es troben les construccions més importants. Tenía els carrers amples i una distribució ortogonal.
Estaven pavimentats amb una xarxa viaria molt ben aconseguida i efectiva. Les portes de les ciutats
estaven dedicades a divinitats. La que tenía un paper més relevant es la porta de Ishtar, conduía una
via procesional que travesava la ciutat i estava adosada a les construcions més notables civils i
religioses com els palaus reials, 2. En verd apareix el recinte sagrat on hi ha Esaula i el ziggurat
Etemenanki.
La porta d’Ishtar era el més monumental. Feia 15 metres d’alt. La inovació es que està
realitzada en mahons i revestida amb mahons vidriats. Es caracteritza perque son blaus amb decoració
en relleu que reprodueix el símbol de dues divinitats: Marduk, divinitat principal representada amb un
drac i Adad amb el símbol d’un toro. Es disposen de forma superposada i alternada. A la vegada estàn
remarcats i enmarcats per franjes configurades per rosetes i altres motius de color groc que recorren
el perímetre del mur de les torres, de l’arc i dels murs de la via procesional. Aquests símbols tenen una
funció decorativa i simbólica apotropàic/profilactic. Es podia qualificar com estructura arquitectònica
com si fosin uns propileus configurat per diverses torres i un accés monumental. La porta en si feta de
fusta de cedro. La via procesional la conduía a la porta de Ishtar i atravesava la ciutat, decorada per
lleons, símbol de Ishtar. La avinguda era utilitzada a festivitats com la Akitu (epopeya de gilgamesh),
fe les festes més importants.

9.4.2 Arquitectura.
El més important era el ziggurat de Etemenanki, significa casa fonament del cel i la terra. Estava
consagrat a la divinitat de Marduk i s’ubicava al complexe religiós. Era una arquitectura monumental
i es pensa que en quant a la bíblia es fa referencia a la torre de Babel es en realitat el ziggurat. No s’ha
conervat res, es sap gràcies a les fonts escrites per Herodot o amb la tauleta de Sejagil trobada a Uruk
s.III ane, es descriu com era. Configurat per diversos pisos (7+ temple). Les mateixes carácterístiques
que tots. Es suposa que estava pintat amb el color de cada planeta que coneixien els babilònics. A partir
de aquesta reconstrucció es pot saber que implementa els dos tipus per pujar: els dos primers pisos
amb alcada diferent i escales. Els següents pisos amb la mateixa alcada i en rampa. Mescla de ziggurat
d’Ur i el de Ursharrukin o Jorsabad.
Temple de Esagila, temple de pati, mateixes carácterístiques però presenta un avant-pati, pati,
avant-cel·la, cel·la i diferents habitacions.
Palau de Nabucodonosor, segueix la mateixa tipoligía mesopotàmica, organitzat a partir de patis,
la diferència es que els patis estan disposats de forma paral·lela i el pati més gran es el central que
conduía al saí del tro. Una altra diferència es que la sala del tro es trobava ubicada en disposició a la
part curta i en aquest a la llarga. En quant a la decoració s’usa el mahó vidriat. Palau de Nabucodonosor,
revestiment dels murs del saló del tro. Lleons, elements decoratius en relació a la via procesional, es
completa amb una representació estilitzada de l’arbre de la vida.
Els jardins penjants de Babilònia es coneixen com els jardins de la reina Semiramis (reina mítica)
es suposa que els va manar a fer Nabucodonosor per a la seva esposa que anyorava la flora del seu
país. Disposats en terrases sobre una estructura de volta, penjant cap avall.

9.4.3 Arquitectura i pintura.

Res destacable, només els relleus de les víes i la decoració dels mahons vidriats.

10.INTRODUCCIÓ EGIPTE.

10.1 Concept i situació geogràfica.

A voltant de 3000 anys, desde el 3.100 fins al 30 ane. Hi ha una autoritat civil molt fèrrea i uns
creences cosmogòniques similars de concepció a les Mesopotàmiques. Una de les principals
diferències es que Egipte serà molt unitari gràcies al riu Nil, la espina dorsal del país que el manté
vinculat.
Tot i que es molt extens verticalment parlant s’ha de tenir en compte que només era fèrtil la
regió més propera al Nil. Si es va convertir en un dels principals imperis agrícoles va ser gràcies a les
crescudes que anualment experimentava el Nil: les muntanyes de Etiopia es desgelaven i el riu Nil es
desbordava, es dipositava l’aigua i els sediments de la terra a banda del riu. Es va aconseguir gràcies
als canals que permetíen regular el nivell de l’aigua i saber si sería un bon any o no, va condicionar
que es convertís en un territori tan fèrtil i que es convertís en un dels imperis agrícoles més importants.
El Nil a part de ser el punt més important era el mitjà de comunicació, es duia a terme el comerc
de tot tipus de mercaderíes. A pesar de ser un territori unificat hi ha una marcada diferència entre el
Baix Egipte i l’Alt Egipte.
El Baix Egipte sobretot en els primers moments sería el lloc habitat per camperols sedentaris,
el seu símbol es la flor de papir, la capital Menfis. L’Alt Egipte, al sud, Tebas, l’egipte de cacadors i
pastors nòmades, el seu símbol es la flor de lotus. Depenent del període històric un dels dos egiptes
estarà per sobre de l’altre depenguent de on fos originari el faraó.

10.2 Inicis dels estudis sobre art egipci.

L’interés comenca a la Epoca clàssica amb Herodot, Estrabó i Plutarc. Varen visitar el territori
i varen escriure sobre els monuments en peu en aquell moment. Els romans eren molt afectes als cultes
mistèrics, relacionat amb Isis.
Durant la Edat Mitjana es va considerar amb el Cristianisme com a idols pagans. En el
Renaixement es va tornar a donar interés, es varen descobrir jeroglífics, momies… però poc científic.
En els segles XVII i XVIII es varen comencar a configurar els gabinets de maravelles on els monarques
coleccionaven peces exòtiques. A finals del s.XVIII els europeus varen comencar a tenir un interés
polític per Egipte. Al 1798 va tenir lloc la expedició de Napoleó i sen va emportar un grup de científics
anomenat Comissió francesa per a les ciències i les arts d’Egipte. Aquests científics varen ser un dels
primers que varen realitzar una publicació monumental respecte al tema. Varen ser els que varen
doonar inici a l’interés per el mon egpci.
Durant el s.XIX es multipliquen les visites al país. Degut a això hi ha expolis i mercat negre no
controlat que estava impulsat per els mateixos museus europeus que volíen tenir les peces.
Paralelament va neixer la egiptología com a ciència. Va tenir un pes molt important la Pedra Rosetta,
va ser descifrada al 1822 per Champollion. A partir del descobriment va ser quan es varen comencar
a recollir i recopilar de manera sistemàtica els jeroglífics per dur a terme la transcripció. També en
aquest moment es varen comencar a dur a terme les excavacions, algun dels principals arqueòlegs eren
de nacionalitat francesa com Mariette. En aquest moment també quan es varen donar compte de la
febre que despertava es va crear una conciència al poble egipte de que tenía que haver una consciència
patrimonial i es varen evitar ensorraments. Es varen crear les primeres coleccions de peces de El Caire
per evitar més expolis.
Al s.XX es va continuar amb aquesta excavació ja desde un punt de vista científic i es varen
descrubir nous llocs: Borcharts va descubrir Tell-Armana, Winclok a exacavar el temple de
Hathsethput.. Carter va descobrir la tomba de Tutankamon, que no estava expoliada. Montet va
descobrir les tombes dels monarques de les dinastíes 21 i 22.

10.3 Organització sociopolìtica i elements comuns que condicionen el llenguatge artístic.

- Autoritat civil: Quan Narmer o Menes va unificar el territori. Fins a les hores Egipte estava
dividit i les diferències era molt marcada. Va ser el primer faraó, es produeix el pas de la prehistòria a
la història. Ja es configura com un estat que estaría configurat per unes 40 comarques que ells
anomenaven Nomos, cada un tenía un Nomarca (virreis, governants). Hi havía períodes on el poder
del faraó era menor i eren considerats per el poble com a moments de caos perque segons la mentalitat
el faraó era el governant designat per les divinitats i per tant era un ordre diví. La autoritat civil en
general es ferrea i homogènea. En part serà la que condicionarà que el llenguatge artístic sigui de
aquesta manera, tan homogeni i continuista al llarg de 4000 anys. Egipte no tendrà influències externes.
Serà la lalrg del primer mileni quan Egipte es deixa influir més per els pobles del voltant.
I. faraó: detentava el poder absolut, era el representant de els deus i el mediador. El faraó serà
una figura divinitzada, en alguns periodes es considerat com un deu. S’encarregarà del benestar
material, institucional, jurídic i religiós del poble. També era el cap de l’exèrcit i el sum
sacerdot. Paleta de Narmer (I dinastía). Generalment els faraons eren homes però trobam
alguna dona com Hatshepsut, una de les més importants, més que Cleopatra, va ser de les més
ferrees.
II. Autoritats locals: Oficials de províncies, nomarques, altres figures de importància…
III. Escrives: grup social amb molta relevància.
IV. Les castes sacerdotals. Sacerdot Ranefer. Sacerdot Kaaper.
Es reflecteix en l’art en el desenvolupament de una arquitectura palatina, es sap per les fonts, estava
realitzada en materials pobres a diferència de la arquitectura religiosa, han quedat més poques restes.
Es veu també en el desenvolupament de una iconografía de poder que està reservada al faraó però que
també es podrà veure a la representació de altres autoritats. El faraó desde el punt de vista formal es
representarà amb unes carácterístiques de hieratisme, frontalitat, simetría, solemnitat i no en tots els
casos perspectiva jeràrquica. Tutmosis III (XVIII dinastía). A més altres simbols o elements son
reservats per la figura del governant, i que en alguns casos poden derivar de les divinitats. En ocasions
es pot trobar un deu determinat amb uns atributs que després apareixeran a la imatge del faraó:
- Barba cerimonial.
- Corona blanca de l’alt Egipte, es diu que deriva de un tocat real dels monarques hitites.
- La corona vermella del Baix Egipte.
- Doble corona, es reservava per determinades ocasions.
- Casc blau, anomenat Kheperes. Per quan lliderva l’exercit.
 - Uraeus: Cobra que portaven al front, simbol de poder i simbol apotropàic. En alguns casos
es acompanyat per un de voltor. La cobra i el voltor podien representar el baix i alt egipte.
Voltor alt, cobra baix. El més normal es que estigui composat només de la cobra.
- Coa de toro o de lleó. Per demostrar la forca i virilitat, la victòria bèlica.

Diuen que podía derivar dels xamans per el simbol de la coa. Alguns xamans es vestíen i adoptaven
formes antropomorfitzades. Segons teoríes podíen ser antecedents dels faraons.

- Creenca en la vida de ultratomba:

Es una qüestió molt present en la societat egipcia. Creuen en la eternitat, en el més enllà però distinta
a la de Mesopotàmia, es positiva. Per als egipcis quan un moría, els altres aspectes de la seva persona
continuaven vivint i era important que tenguesin un cos físic, de aquí la importància a la momificació.
Hi havia diverses emanacions de l’esperit de les quals les més importants son Ba, Aj i Ka.
La concepció que configuren el cos i anima son molt complexos, no tenim termes per descriure-ho.
Ba: concepte de ànima. Es representa amb un ocell amb cap humà-.
Ka: Forca vital.
Aj: la part de la persona que viu a les estrelles.

No sempre eren inmutables, al llarg del desenvolupament varen anar evolucionant i el que en
un període es una cosa en el següent hi ha matissos. Son dificils de distinguir.
El Ba es representa com un ocell amb cap humà. El ba i el ka sortíen del cos durant el día i de nit
tornaven al cos momificat. En el judici de Osiris el Ka i el Ba es podíen unir i configuraven l’Aj i
podíes anar al paradís. Molta importància a les emanacions de l’esperit quan el cos moría i tota la
importància que envoltava aquest fet: objectes, tombes, aixovar funerari…
Va ser el que va generar que es construisisn els monuments funeraris. Propicien el desenvolupament
de la estatuària com a continuació del cos. Les pintures de ultratomba complíen una funció màgica.

Tot això es coneix gràcies a diverses fonts: els textes de les piramides, els textos dels sarcofags i els
llibres dels morts. Diuen que son rituals, encanteris que garanteixen la vida més enllà del difunt. Llibre
dels morts, Nebseny i la seva dona Senseneb reben ofrenes (XVIII dinastía). Està relacionat amb
l’aspecte de la democratització de la mort. En un primer moment només podíen accedir a la vida futura
els faraons, familia reial i personatges principals. A mesura que avanca el temps qualsevol persona que
pogués pagar una tomba i assegurar-se que es duguesin a terme els rituals podíen aconsseguir la vida
al més enllà.

- La religió:
Es un aspecte bàsic. Està molt vinculada a les creences de ultratomba però no vinculada exculsivament.
La religió divinitza els elements naturals: astres, animals, i en menor mesura divinitzen plantes o
elements vegetals.
Hi ha diverses cosmogoníes que expliquen la creació de l’univers. La religió tenía una part política i
en ocasions una divinitat era la patrona de una ciutat. Per tant hi havia moltes divinitats locals que eren
propies de una regió. Els sacerdots de aquestes divinitats estaven interesats en que tengués un paper
important i es convertis en nacional. Així reescrivien les cosmogoníes de manera que sortís de
protagonista la divinitat que a ells els hi interesava.
Per això hi ha una cosmogonía:
- Heliopolitana.
 - Hermopolitana
- Memfita
- Tebana, etc…
Tot i axiò hi ha elements comuns com que hi havía un oceà del que va emergir la primera divinitat, el
alguns casos Ra o Aton de una muntanya de arena o en altres casos de una flor de loto…

PANTEÓ EGIPCI.
- Vinculats al sol:
o Ra o Re, deu sol. Manifestació externa. El senyalen com la més important.
S’associaran a ell els faraons i s’anomenaran fills de Ra. En un moment donat
s’unifica amb Amón i configuraran AmonRa, que es convertirà en una de les
divinitats més importants del regne nou. Se el podía representar de forma híbrida
amb cos humà i cap de falcó amb un disc solar o bé amb un disc solar.
o Amon, en origen una divinitat local principal de Tebes, però a partir de l’imperi
nou es fusiona amb Ra. Se el pot representar amb una corona configurada per dues
plomes de grans dimensions. També en la seva versió com un moltó, xot.
o Aton, variant divina del sol. Va agafar protagonisme en la època de Amenophis IV
(Akenaton), va adoptar l’enoteisme, en la qual només es podía rendir culte a Atón.
Disc solar que de ell emergeixen una sèrie de rajos que rematen en unes mans.

- Deus relacionats al ritual funerari:

o Osiris, deu dels morts i de la resurrecció, deu de la salvació i de la veritat. Vinculada
al mon subterrani, jutjarà als difunts un pic ha mort. Anubis subjectava una balanca,
damunt un es posava el cor i a l’altre una ploma. En funció dels seus actes i de si
havia estat just el cor anava pesant més o no, tenia que pesar menys. S’anomena
psicostasis: pes de les ànimes. Se el coneix també per estar vinculat a Isis, Horus i
Seth. El seu mite es un dels més coneguts. Osiris casat amb Isis, Isis prototipus de
bona dona. El seu germà Seth es va posar gelós i va matar a Osiris, partint-lo en
trosos, Isis va viatjar per el desert i el va recomposar menys el penis. Isis es queda
embarassada i tenen a Horus, que mata a Seth. Porta una sèrie de atributs: els
faraons també s’apropien de ells, quan el faraó vivía s’identificava amb Ra i quan
moría s’identificava amb Osiris. Se el representa amb color verdós.
o Anubis es el deu de la momificació i el guardià de la necropolis. Es tracta de la
divinitat que acompanya al difunt cap al judici de Osiris, pesa les ànimes.
o Thot escriva, redacta el que s’està tractant al judici de Osiris. Per això es la divinitat
patrona de les ciències, escrives, divinitat del saber. Es solia representar com híbrid,
cos humà i cap de ibis, o be de ibis sencer.
- Altres divinitats:
o Horus, fill de Osiris, divinitat local de Liopolis, es converteix en nacional. Divinitat
protectora del faraó, se el representava similar a Ra, com un falcó o un híbrid
d’humà i falcó amb la doble corona.
o Hathor, deesa de l’amor i fertilitat, del camp, de la bellessa. Podia tenir dues
maneres de ser representada: com a figura antropomorfa amb dues variants, híbrid
amb cos humà i cara de vaca o be de forma humana amb un tocat que remet a
l’animal. De forma zoomorfa trobam una vaca amb un disc solar a les banyes. Es
una deesa complicada perque en un moment donat es fusiona amb Isis, que
 assumeixen atributs. A vegades Isis/Hathor pot apareixer representada amb un nin
donant-li de mamar a Horus (fill/germà/espos). Alguns han vist un precedent de la
verge amb infant.

10.4 Periodització.
- Període tinita o primerenc (din I i II) 3100-2686 ane.
- Regne Antic (din III-VI) 1ª meitat III mil·leni, 2686-2181 ane.
- Primer període intermedi (din VII-X) 2181-2060 ane. Es diu intermedi perque està enmig
de dos períodes importants. Son períodes de decadència.
- Regne mitjà (din XI-IV, alguna bibliografia arriba fins XII XIII). 2060-1786 ane.
- Segon període intermedi (din XIV-XVII) 1786-1550 ane.
- Regne nou (din XVIII-XX) Engloba el període amàrnic i ramèssida. 2ª meitat del II
mil·leni, 1550-1069 ane.
- Tercer període intermedi (din XXI-XXV) 1069-714 ane. Més influència de altres cultures,
politicament te menys pes.
- Baixa època (din XXVI-XXXI) din saita i dominacions perses, 714-332.
- Epoca greco-romana, conquesta 332 aC d’Alexandre Magne.

11.PERÍODE TINITA O DINÀSTIC PRIMERENC.

Es pensa que Narmer provenia de la ciutat de Tinis. En aquest període a part de la unificació va
apareixer la escriptura jeroglífica i també es configura la organització sociopolítica estable concentrada
en l’emperador.
Es tracta de un període de tanteig es comenca a experimentar amb solucions constructives
arquitectòniques i plàstiques que seràn les que configuraran la base a la resta de períodes. Aquestes
bases quan realment es fixaràn sera durant el regne antic. Queden relativament poques restes i les que
es conserven estan al servei del culte als morts i al culte al faraó. Es trobaran concentrades a dues
ciutats: Saqqara (nord) i Abydos (sud).

11.1 Arquitectura funerària.

No es conserven restes de arquitectura religiosa ni d’arquitectura palatina. Totes les arts figuratives
estaven destinades a formar part de l’aixovar funerari, subordinades a la arquitectura. Anteriorment els
enterraments consistien en un forat al terra i en ell es depositaven encongits als difunts, però en aquest
període apareix una tipología vinculada al culte funerari.
- Mastaba:
representen el munt de terra que s’origina al voltant de la excavació per enterrar al mort. Per això la
forma es en talús. El terme mastaba prové de un terme egipci que significa banc. Va ser encunyat per
Mariette perque recordava a un banc. El material era tova, mahó cru. Sembla una priàmide truncada.
Està configurada per dues parts:
o Subterrània: configurada per un o més pous verticals, un dels quals reservats per el
cadaver del difunt i solia estar tapiada.
o Externa o superior: Configurada per distintes habitacions, les més senzilles tenien
dues parts: una habitació per al culte o diposit de aixovar i l’altre per a ubicar-hi la
 estatua de la persona difunta, coneguda com Serdab. Estaven comunicades per una
falsa porta que sería per on suposadament transitaría el Ka i s’alimentaría de les
ofrenes de la primera estanca.
Son caracteristiques del baix egipte. A l’alt egipte no es sap be de quina manera estarien
rematades les tombes. Es en aquest moment que els faraons consideren que tenien que tenir dues
tombes, una a l’alt i l’altre al baix, eren distintes en la seva estructura visible. Una era la tomba real i
l’altre era un cenotafio Segons els estudiosos les diferències es basaven en com esteien rematades les
cases. La de l’alt egipte suposadament sería més senzilla.

Les principals mastabas es troben a la Necrópolis de Saqqara. Hi ha mastabas simples

destinades als alts dignataris. Les de dimensions superiors son reservades per els monarques i faraons
i per a membres reials. Necropolis de Saqqara: mastaba del rei Horus Djet. Configurada per una
succesió de entrants i sortints que configuraríen el perímetre i estaríen pintats, eludint a la arquitectura
palatina. Les més complexes es configurarien per un pou principal amb altres pous secundaris, i a la
estructura superior més habitacions de manera laberíntica. Un altre aspecte es que no es construíen
soles si no en el marc de unes necrópolis amb altres tombes. Es varen trobar materials nobles que
revestíen les parets interiors, com or, fusta de cedre per separar les distintes estances.

La necropolis d’Abidos, amb monarques que s’han trobat a mastabas de Saqqara també. No
son tan ben conegudes i no es coneixen superestructures. A lo millor eren més senzilles i per això no
s’han conservat. Destacaríen les esteles que l’acompanyaríen.

11.2Arts plàstiques.
Suposen les bases per al desenvolupament del futur, sobretot lesz realitzades damunt una
superfície bidimensional.
Un altre aspecte a tenir en compte es la importància que donen al vertical i horitzontal, als eixos
nord-sud vinculat amb el nil i l’eix est-oest vinculat a la sortida i posta del sol. Vinculats ambdos a la
importancia que donaven a la geometría i al numero. Estaven subordinades a la arquitectura funeraria,
localitzades a tombes formant part de aixovars funeraris.

- Relleu:

Les paletes son una producció carácterística de la etapa. Son de reduides dimensions, entre 16-60 cm
que tenien un carácter utilitari i fabricats en diversos materials, pero la majoría usaren pissarra. La
funció era de element on els escrives disposaven els estris per escriure, per altra banda també s’ha dit
que eren usades per el faraó per triturar els pigments amb els que es maquillaven i on disposaven els
estris per afeitar-se. Es decoraven amb baixos relleus. La iconografía que podem trobar podia consistir
en elements zoomorfs i altres decorades amb motius antropomorfs que en alguns casos narraven una
història però a pesar d’això amagaven un component simbolic. Motius de animals enfrontats i que es
deformaven per omplir l’espai.
La paleta de Narmer aprox 3000-3100 ane. Voltant dels 60 cm. Realitzada en una pedra
esquist i es caracteritza per tenir una forma de ametlla. Estava treballada per les dues cares i la
decoració estava disposada a partir de registres horitzontals superposats de diferents tamanys.
CARA A: Apareix el faraó sotmetent a una figura que es tracta de una alegoría dels seus
enemics. Aquesta iconografía es fixa fins al regne nou sense practicament cap variant. Apariex Horus
en forma de falcó, considerat com un pictograma que alguns autors han interpretat com a que Horus
està lliurant als enemics al faraó, altra interpretació considera que es el mateix faraó en lloc de Horus.
Apareix una estilització de la flor dxe lotus (del baix egipte). El faraó Narmer (de l’alt Egipte) sotmet
al baix Egipte i els unifica. La figura de la esquerra representa un portasandalies, una de les persones
més properes i de major confianca del faraó. El registre superior mostra una composició simetrica, a
la part central es coneix com facana de palau o Serkh, mostra la alusió de la construcció de una facana
de un palau enmarcada per un rectangle a la part superior del qual hi havía un jeroglífic que feia
referència al nom de un faraó, amb dos accesos que es correspondríen a l’alt i baix Egipte. Flanquejat
per dos caps de vaca que tenen alguns trets antropomorfs com llavis, ulls… Es creu que pot remetir a
la deessa Hathor. A la part inferior apareixen dos personatges que s’han representat en actitud de
marxa, acompanyats de dos símbols de dues ciutats del baix Egipte, es per això que es considera que
fa referencia a dues ciutats sotmeses.
CARA B: la part superior igual a la cara A. El segon registre mostra al faraó amb la corona del
Baix egipte, portadors amb estandarts. Apareix el portasandalies i els enemics amb els caps tallats
entre les cames, amb un component narratiu. El tercer registre, el de majors dimensions, mostra
panteres amb els caps serpentins entrellacats, es pensa que puguin eludir als dos egiptes que ja han
estat unificats, estan fermats i dominats. També aquest registre es utilitari i funcioanl, presenta una
cavitat per triturar els pigments. El darrer registre mostra un bou que trepitja a una figura i està
destrossant el que suposam que es la representació de una ciutat enmuradada. S’ha identificat com una
alusió a Narmer, el bou es símbol de la forca i poder del monarca que en aquest cas està sotmetent de
nou als enemics.
Per tant l’art es troba al servei de una idea política molt concreta, el poder del faraó. Es un
concepte polític que es fixa en aquest moment, el control, poder i benestar del pais es deu al faraó i
que quan aquest poder es debilita el país entra en un desordre i caos. L’art es convertirà en un mitjà de
propaganda oficial, la garantía de l’exit es deurà primordialment a que el missatge que transmeti sigui
clar, que qui llegeix la obra d’art pugui captar el missatge. Amb aquest baix relleu s’estableix el sistema
figuratiu i compositiu que defineix l’art Egipci, gràcies a la ordenació en registres, la presència i
inclusió de jeroglífics, la perspectiva jeràrquica aplicada al faraó, la llei de la frontalitat i la iconografía
de poder.

Les esteles es solíen vincular a la arquitectura funerària a diferencia de a Mesopotamia. La

estela del rei Serp, es coneix així perque el Serekh te de jeroglific una serp. Originariament es va
trobar a la necropolis de Adibos. Realitzada en pedra caliza, 1’50 m. Representa la facana de un palau,
el rectangle que la enmarca, el simbol del faraó i a sobre un falcó, Horus.

- Escultura exempta.
Molt marcat per tenir la forma del bloc de pedra.
Déu Min, període Nagada, símbol de la fertilitat. Se li dedicaven unes festes anual a l’inici del
cicle agrari. Tot i tenir el seu origen a una època primerenca s’anirà perpetuant. Es una escultura
acèfala, tots els elements del cos estàn esbosats, les cames no estan separades, els bracos estan aferrats
al cos i gairebé no sobresurten. L’unic element que sobresortía es el falus que s’agafa amb la ma.

Estatua del faraó Jajesem, ja del període tinita. Es una estatua sedent que va ser el darrer faraó
de la segona dinastía. Pedra calcària, es una escultura de 62 cm. Es representa amb la corona de l’alt
egipte i està més ben definida i proporcionada. Limitada al bloc de pedra, conmemorava la victoria del
faraó sobre una insurrecció. En el tro s’han reproduit en relleu figures d’enemics assesinats per el faraó,
amb el símbol del baix egipte.
Estatua del faraó Jajesem, realitzada en pissarra, més dificil de treballar però te una bona
representació dels detalls.

12. REGNE ANTIC. (2689-2181 ane.)

Es el de màxim esplendor de tot l’antic Egipte, nivel artístic i polític superior.
Es fixen del tot les bases de l’art tant iconogràfiques com formals, seran vàlides fins al 1 mil·leni ane.
En aquest període les obres assoliran un nivell espectacular que no es troba a cap altre moment, en
certa manera es deu a la importància i poder que varen detentar tots els faraons. Es el moment de
centralització màxima del poder. En períodes posteriors quan hi ha desordres s’intenta tornar a
instaurar el poder de l’antic regne, tots els altres faraons intentaran tornar a les bases de aques període.
Capital a Memfis. Hi ha restes de arquitectura funerària i religiosa, el que no hi ha es palatina.

12.1 Arquitectura funerària.

Dos tipus principals: mastabes que es reserven als alts funcionaris i personalitats importants i les
piràmides, la més identificativa, reservada al faraó.

12.1.1 Piràmide.
Composada per un quadrat a la base i tres triangles. Vinculat a les creences còsmiques. El
triangle i el quadrat eren considerades les figures geomètriques més perfectes. La forma ascendent
facilitava la ascensió del Ka cap a les esferes. Alguns autors diuen que les aretes farien referencia als
rajos solars. Segons Gideon un dels elements que caracteritzen les cultures primitives es la construcció
piramidal. Es una constant a moltes cultures com Maya, Egipcia, piramides de la Xina o India…
Aquest interés està vinculat amb les creences còsmiques que volíen ascendir cap a les altes esferes.
Es important que per primera vegada es va usar com material constructiu la pedra. Construien
en pedra perque tenía unes connotacions simbóliques determinades vinculades a les seves creences, la
perdurabilitat.
Configurades per dependències, la part més important era la cambra sepulcral on es dipositava
el sarcòfag del faraó, altres espais i corredors que comunicaven amb l’exterior. Tenien una entrada que
es disposava a la zona nord i elevada respecte al nivell del sol i dins la piràmide l’espai de la cambra
sepulcral estava construit en falsa volta i a les parets es disposaven jeroglífics que es coneixen com els
textos de les piràmides. S’ha de entendre com un element de diferenciació social dels faraons, símbol
de poder. Es al regne antic on trobam les piràmides més monumentals, quan el poder del faraó es
debilitava aquestes eren més petites i en materials no tan nobles.
Formava part de un conjunt funerari, no estava aillada, es configurava per altres elements.

12.1.2 Tipologia de piràmides.

1. Esglaonada.
2. Truncada o colzada.
3. Clàssica.

12.1.3 Conjunt funerari de Zoser a Saqqara.

Zoser o Djoser va ser el segon faraó de la tercera dinastía. Va elegir aquesta necrópolis propera a
Menfis, per construir el seu conjunt funerari. Es una necropolis que els monarques de la dinastía tinita
també havien usat. Les caracteristiques que perduren i son el punt d’inici son que per primer pic s’usa
la pedra com a material constructiu, en segon lloc per primer pic apareix una nova tipología vinculada
a la arquitectura funerària i en tercer lloc es que per primer pic es te la construcció del recinte complet.
Un fet paradigmàtic es que coneixem el nom de l’arquitecte: Imhotep. Es molt significatiu perque al
mon antic era molt complicat trobar el nom de un artista. A part de arquitecte tenía altres càrregs de
importància: visir reial, metge reial, cap dels escrives, cap de la tresorería i altres a més de gran
sacerdot. Va ser tan destacat que va ser divinitzat amb posterioritat. A la estatua del faraó Djoser als
peus hi apareix el seu nom i tots els càrregs que va detentar.

Es tractava de un recinte quadrangular circumvalat per una murada de aprox 10 metres de

alcada i configurada per entrants i sortints a mode de contrafort. Te 14 portes de les quals 13 son falses,
només una que dona accés. Les falses es que poguesin servir com a entrada i sortida del Ka del faraó.
Es caracteritzaven perque eren reduides i estretes, arquitravades.
Traspasant la porta d’accés es troba una sala hipòstila (antecedent de les del regne nou). Configurada
per columnes fasciculades de pedra, la decoració que imiten pot ser del tron de palmeres o de feixos
de canyes. L’espai servía per ubicar imatges o escultures de Djoser.
Dona accés al pati sud que es tractava de un pati a cel obert, de caràcter ritual. A dins hi ha
diversos elements com: un altar adosat a la paret sud de la piràmide al qual es pujava per una rampa.
Altres elementos son dos elements en forma de B que no es sap quina era la seva finalitat, alguns autors
han considerat que era en aquest pati on es duia a terme una carrera ritual que realitzava el faraó i que
estava enmarcada en les festes del Sed, vinculats amb la renovació de la energía vital del faraó.
Consistía en una carrera entre dos punts concrets per demostrar la seva energía i forca vital. Altres
autors pensen que la carrera es realitzava en el pati del Heb-Sed.
El següent espai es adosat a la murada, conegut com la tomba sud o be Temple Sud. Alguns
autors pensen que era aquí on es duien a terme els rituals de embalsamement, en qualsevol cas no es
una tomba autèntica. A dins aquest espai hi destaquen alguns relleus vinculats a les festes del Sed.
Actitud de marxa, protegit per Horus, es pensa que aludeix a les festes. Es troba també un fris de les
uraeus, cobres.
La majoría d’autors consideren que aquí es on es duien a terme el Sed i els seus rituals. El pati
del Heb-Sed es caracteritza per una esplanada allargada que en ell trobariem capelles que estaríen
destinades a les divinitats principals de l’Alt i Baix Egipte, testimonis de la reentronització del faraó.
L’element arquitectònic caracteritzant es que son arquitectures massises decorades amb elements com
columnes, decoratius.
Al següent espai trobam la Casa nord i Casa sud, que son estructures no funcionals que no tenen
un espai intern, s’adornen amb columnes amb la particularitat de que les que decorarien la casa del
Sud imiten flors de lotus i les de la casa del Nord son flors de papir.
El més destacat es la piràmide al centre. En origen la idea no era construir una piràmide si no
que es pretenía construir una mastaba, lo que quan es va acabar es va voler ampliar diverses vegades i
després es va voler monumentalitzar més, per tant es va convertir en una priàmide esglaonada, una
superposició de mastabes que la configuren. En un primer moment es va pensar en 4 pisos però
finalment va acabar sent de 6 pisos. Per tant es el primer pic on es construeix aquesta tipología.
 Va ser creada per un major interés en diferenciar-se de la resta de classes socials. El faraó es
l’unic que te dret a aquest tipus de construcció, la resta continuen a mastabes. Un altre dels possibles
motius es per qüestions de caire religiós. Aquestes es vinculen a un increment al culte de Ra. Imhotep
era el sum sacerdot de la ciutat on Ra era la principal divinitat. En aquests moments hi ha una major
vinculació dels faraons amb Ra, ja que son considerats fills seus. Una explicació de que es esglaonada
es perque seríen uns escalons que usaríen el Ka per comunicar-se amb les altres esferes.
Fa més de 60 metres de alcada, feta de pedra calcària, on varen treballar milers de persones.
Al subsol es troba excavada la cambra funerària a 28 metres. El que crida més la atenció es que no es
troba alineada amb l’eix, perque el projecte anava canviant amb el temps, ja que quan era una unica
mastaba si estava alineada. Altres elements son la quanitat de tunels i passadisos que es troben, arriben
a fer 6 kilòmetres de longitud. A la cambra funerària hi ha representacions similars a la de la tomba
sud, on apareix duguent a terme la carrera a més de les parets decorades amb rajola vidriada de color
blau que imitarien la arquitectura palatina de l’època.
El Serdab era una petita habitació tancada que només comunicava a l’exterior ambdos petits
orificis, es dipositava una estàtua del faraó, on hi havia el Ka, que viatjava a través dels forats. S’ubica
fora de la piràmide mentres que en construccions posteriors estarà més proper a la tomba.
Adosat a la cara nord hi ha el temple nord, es pensa que reproduiría el palau de Djoser.
Al voltant del recinte funerari hi ha una necròpolis de Mastabas de alts funcionaris, algunes de la època
o de posterior. Es tracta de un lloc amb moltíssimes restes de gran informació sobre la arquitectura
funerària.
El més important a part de la monumentalitat o de que es la primera, es que gràcies a ell podem
veure la gran complexitat del rite funerari i tot el vinculat a la mort. Permet coneixer i aproximar-nos
a com eren les festes del Sed. A més es important perque informa de forma indirecta de com era la
arquitectura palatina de la època, el pas de la construcció de la tova a la pedra, informació sobre la
decoració arquitectònica i ornamental, així mostra com podía ser la arquitectura civil.

12.1.4 Piramides d’Snefru.

Va ser el primer faraó de la quarta dinastía, va dur a terme un programa arquitectònic consistent
en 3 piràmides i no només això sino tots els elements que les completaven. Serán aquests elements els
que servirán com a base i prototipus per la resta de elements que configuraran la arquitectura funerària
del moment. Per primera vegada va realitzar una piràmide que abandona la forma esglaonada.
La primera es la Piràmide Colzada, en origen es va planificar per ser la tomba, finalment no.
Es va projectar amb la idea de que fos un triàngle perfecte, però quan es va arribar a la meitat varen
aparèixer problemes tècnics i no varen saber resoldrels, varen apareixer cruis i per això es va haver de
canviar l’angle de inclinació, el que dona la forma colzada o romboidal. El sistema constructiu
consistía en posar blocs que s’anaven inclinant cap al centre però es va cruiar i modificar.
Internament es varen planificar dues cambres a les quals s’accedeix per dos accesos distints a
dues cares de la piràmide. Es disposen una mica elevats. Les cambres es cobríen per falsa cúpula i
aquests passadisos es pensa que es deixesin oberts per a que el Ka entras i sortis.
Es la que ha preservat millor la capa superior que recobreix la piràmide.
Formava part de un complexe que contava amb una segona piràmide més petita al costat sud,
piràmide Satèlit, que cutodiava els vasos canopis del faraó. Hi havía un petit temple adosat a la paret
est de la piràmide, una calzada que comunicava la piràmide en si amb una altra estructura que es coneix
com el Temple de la vall, un dels primers temples coneguts que tenía un vestibul, dues cambres, un
pati obert que donava accés a una sala hipòstila decorada amb relleus de Snefru.
 La següent construcció vinculada es la Piràmide de Meidum, no era de nova planta si no que
va trasnformar una piràmide eslgaonada de la època dels succesors de Djoser, i la va adaptar a les
seves necesitats. No es va excavar la cambra sepulcral si no a ras de sol, el que si estava excavat era
part de l’accés. L’accés es feia a partir del corredor descendent que estava elevat del nivell del sol. La
cambra principal es cobría amb una falsa cúpula. Va omplir amb blocs de pedra les cares de la piràmide
per tal de omplir els buits i una vegada omplit això li va donar l’acabament amb una capa de pedra
calcària pulida. Aquesta piràmide formava part de un complexe funerari que contava amb una piràmide
satèlit, un temple de la vall i un temple funerari comunicat per una calzada.

Finalment la Piràmide Vermella per el material, granit vermell. Es la primera piràmide de 4

cares llises perfecta que s’ha conservat. Feia 104 metres de alcada i consistía en una cambra sepulcral
a ras de sol, coberta per una falsa cúpula que es troba precedida per dues avant-cambres que
comuniquen a l’exterior amb el passadís obert a una de les cares, uns metres per damunt del nivell del
sol. Tendría un temple funerari, un temple de la vall i la calzada que comunicava tot.

Els seus programes constructius son importants perque precedeixen el programa constructiu de
Gizeh, en ell es configuren els principals elements que després seran una constant en el temps. Temple
de la vall, temple funerari, calzada, piràmide i piràmide satèlit. En relació al complexe de Djoser s’han
simplificat els elements que constitueixen el complexe.

ESQUEMA DE COMPLEXE FUNERARI DEL ANTIC EGIPTE.

1. Temple de la Vall.
2. Via procesional.
3. Temple funerari, adosat a una de les cares de la piràmide.
4. Piràmide, sol tenir piràmides satèlit que poden variar en nombre.
Els tempels funeraris estaven destinats unicamental faraó i els temples de la vall tenien dues
funcionalitats: Es situaven a prop de la vorera del riu i servíen com a punt de descàrrega del material
constructiu, punt de feina dels artesants, es custodiaven les barques solars destinades a que el faraó
destinas el seu viatge i una vegada construit servía com a pòrtic monumental de tot el complexe. Es
consolidaran a Gizeh.

12.1.5 Conjunt de Gizeh.

Suposa un avanc respecte al programa de Snefru, es on trobam el major esplendor. Va ser elegida per
Keops, fill de Snefru, va decidir canviar de necròpolis perque volía evitar que el seu complexe fos
danyat per les crescudes del nil. Es el conjunt més gran. La piràmide fa 143 metres de alcada. Es la
única de les 7 marevelles del mon antic que ha arribat als nostres díes. No ha conservat el revestimentde
pedra calcària.

A la Piràmide de Keops destaca la tècnica constructiva on veim que els carreus de la piràmide de
Keops son més grans i treballats que les de Snefru. Les parts que internament configuren la piràmide
son:
- 1. Accés a la càmara.
- 2. Passadís descendents.
- 3. Cambra del Caos, excavada al subsol.
- 4. Passadís ascendent que desemboca a la gran galería.
- 5. Gran galería, caracteritzada per l’alt nivell tècnic, carreus molt polits.
 - 6. Petita avantcambra que comunica amb la cambra peulcral.
- 7. Cambra sepulcral amb diverses càmares de descàrrega.
- 8. Passadís abans de la galería que condueix a la càmara de la reina.
- 9. Càmara de la reina, no estava destinada a ella, si no un espai on hi havia una falsa tomba
per despistar.
- 10. Canals de ventilació (Entrada i sortida del Ka).
A partir de una nova tènica varen descobrir que hi havía un espai buit a prop de la càmara del rei i
damunt la gran galería. Sería un espai tancat que no tendría cap comunicació amb la resta. No es sap
per a que servía, es troba en procés d’estudi. La teoría més sensata es que servís com a espai de
descàrrega per evitar que caigués damunt la gran galería.

A mitjan s.XX es va trobar enterrada una de les barques solars realitzada en fusta de cedre. La piràmide
de Keops també estaría acabada per tres piràmides satèlits. Crida la atenció la quantitat de mastabas
que s’ubiquen als dos costats de la piràmide. Son de alts funcionaris que es varen enterrar a prop però
també n’hi ha de gent més humil que hauríen participat en la construcció del complexe. Es va descobrir
un poblat de artesans que vivíen al voltant durant la construcció. Hi havia un temple funerari i temple
de la vall, amb calzada.

La piràmide de Kefrén, fill de Keops. Més petita en dimensions però més ben conservada
perque manté part del recobriment de pedra calcària. Presenta dos accesos, un d’ells a ras de sol, que
condueix de forma subterrània a la cambra sepulcral, i un superior. Ambdos estan a la mateixa cara i
comuniquen al final. La cambra està excavada en eix amb la punta del triangle. El més significatiu del
conjunt es que es conserva millor que cap altre la resta de elements del complexe. La piràmide satèlit
que en aquest cas es piràmide anexa, el temple funerari, la calzada i el temple de la vall.
El temple de la vall es de dimensions més reduides, pensat com a pòrtic monumental.
Quadrangular amb murs molt gruixuts, coberta plana realitzat en pedra que en planta es configuraría
per dues entrades flanquejades per escultures de esfinxs, símbol de l’alt i baix egipte, comuniquen amb
un vestíbul que dona a la sala hipòstila amb forma de t invertida. Adosades als murs hi havía estatues
de Kefren. La calzada era oberta per el sostre però flanquejada per murs. El tempel funerari més gran
disposava de més espais. Dues sales hipòstiles, un pati a cel obert, cinc capelles, la capella sepulcral
per rituals. Es gràcies a aquest temple que sabem com eren els temples. Al temple de la Vall es pensa
que pogués dur-se a terme la cerimònia de la obertura de la boca, on es deixava lliure el Ka del faraó.
Com element significatiu trobam la Esfinx, cos de lleó i rostre de faraó que es va realitzar a
partir de la talla de un monticul de pedra calcària. Fa uns 20 metres de alcada, originariament
policromada. Es sap que representa un faraó i els estudiosos estan dividits i no es defineixen en dir
quin faraó es. Alguns consideren que es el rostre de Keops i que Kefrén la haría manat a construir en
honor la seu pare. Darrerament s’ha fet una comparativa entre una escultura de Keops i una de Kefrén
amb una técnica per veure quina tenía més similituds amb la esfinx, Kefrén.

La piràmide de Micerí, Mikerinos, es la més petita de totes, símbol de que el faraó anava
perdent poder. Es completa amb un temple funerari, un temple de la vall, la calzada i el que s’anomena
com Piràmides de les Reines, piràmides satèlits per a esposes o personatges importants.
Entrada uns metres superiors, corredor que descendeix perque està la cambra funerària al subsol.

12.2 Arquitectura religiosa.

 - Temples solars.
Només es conserven dos. A partir de la cinquena dinastía del regne Antic es produeix un
increment del culte a Ra i es per això que varen apareixer les noves tipologíes de temples vinculades
a ell. Es podíen construir en pedra o en tova. El Temple de Niuserre va ser construit en pedra i gràcies
a això s’ha conservat. Com a acaracterística principal es construíen a cel obert, es deu a que el que es
pretenía es que el deu pogués gaudir directament dels rituals que es duien a terme. Predomina més el
buit que el massís. Es caracteritzava perque igual que els conjunts funeraris hi havía un temple de la
vall que actuava com a pòrtic i una calzada que comunicava amb el temple a imitació de les
construcicons funeràries. En el temple solar el que destaca es un gran pati en format quadrangular o
rectangular i una estructura adosada que reb el nom de Ben-Ben, plataforma en format de telús damunt
el qual s’erigía un obelisc excesivament elevat si no que era ample i achatat, massís. Es caracteritzava
perque es rematava amb un piramidó, que es l’element triangular que remata la estructura revestida de
plaques d’or o que reflectíen la llum del sol i brillaven. Al pati es trobava un altar on es duien a terme
els sacrificis. Decorat amb baixos relleus. Es varen deixar de construir casi de forma sobtada en un
moment determinat, no es sap per qué, però algunes hipòtesis apunten a que hi va haver un increment
del culte de Osiris i un detriment al culte a Ra.

12.3 Les arts figuratives.

Durant el regne antic es varen vincular casi en exclusiva a la arquitectura funerària i la seva
funcionalitat principal era garantir al difunt una vida de plaers al més enllà.

12.3.1 Ubicació i funció.

Les trobam als temples i a les rampes d’unió. També apareixen a les cambres sepulcrals
d’algunes piràmides. Per norma general no estaven decorades a l’interior. La falsa cupula a vegades
podía anar pintada de blau amb estrelles per similar el cel. Es cert que en aquest moment apareixenels
textos de les piràmides i en algunes ocasions es disposaven als passadisos que conduíen a les cambres
sepulcrals. Per últim a dins les mastabes dels alts dignataris, es on més exemples trobam de pintura i
relleus, també d’algunes escultures exemptes però les més destacades es vinculaven al faraó. Dins les
mastabes hi podem trobar relleus del difunt, nínxol amb una estatua del difunt, una estela o be una
porta que comuniqui diversos ambients decorada i a la resta de les parets decoració vinculada al
banquet funerari, aspectes relatius a la vida del difunt…
Per tant la seva funcuió era estar vinculades a la arquitectura funeraria, i aquesta a la familia
reial i al faraó i per altra banda es vinculaven als alts dignataris. Només eren aquests dos estaments
socials els que disposaven de accés a les arts decoratives. Teníen la funció exclusiva de garantir el
benestar del difunt en el més enllà. No es volia embellir la tomba ni per qüestions estètiques.

12.3.2 Materials i técniques.

Per a la estatuària de ple volum s’usava diversos tipus de pedra i fusta.
Relleu, pintura i en major quantitat una combinació de pintura i relleu, la pintura totasola te major
exponent al regne nou.

- Estatuaria de ple volum: varen aprofitar els diversos tipus dels que disposaven per tal de
dur a terme les obres escultòriques. La pedra, excepte el granit, solía anar policromada. La
tècnica es la talla. Es dibuixava a cada costat el perfil de la imatge que volíen tallar i s’anava
 eliminant el material sobrant. Un altre material es la fusta, material escas i de poca qualitat,
per norma general els trons solíen ser estrets i petits i per aquest motiu havíen de acoblar
diversos troncs. Implicava que quedasin juntes, després es recobrien de guix per tapar les
juntes. Podíen anar combinades amb altres materials com el cuarzo, cristal de roca,
obsidiana… per realitzar la forma dels ulls. Implicava que les escultures estaven revestides
de major vivacitat. La diferència entre la talla dels dos tipus de material es que amb la
primera no hi havia necesitat de esculpir la part posterior perque solien anar adosades a un
mur.

- Relleu: solía ser un baix relleu, poc pronunciat. Varen inventar el relleu enfonsat, que
consisteix en tallar només el contorn de la figura en un angle de 90 graus. Es va usar no
tant al regne antic, sobretot al mitjà i nou. Es significatiu els constrastos de llums i ombres
que ofereix. Per el fet de estar treballat d’aquesta manera segons com es projecte la llum
es marcarà més una zona del relleu que una altra. Si es fa a l’exterior del temple el joc de
llums i ombres era molt interesant.

- Pintura: durant l’antic regne va ser escasa per ella totasola. Hi ha algun cas però son
menors. El que va abundar es la combinació de pintura i baix relleu. La paleta de colors va
ser reduida, pigments naturals o minerals i la paleta consistía en negres, vermells, blancs,
ocres i blaus, algun verd. Eren usats de manera convencional: en les representacons de la
figura humana el color rojenc per als homes, l’ocre era per les dones i deeses. Aquest
convencionalisme al regne nou canvia, tots els essers humans es representaran amb el color
rojenc mentre que l’ocre es reservarà per les deeses.

12.3.3 La quadrícula.
Era usat com a cànon per a que totes les figures estiguesin en un mateix modul. La unitat de mesura es
el puny, cada quadrat es un puny. El cos humà son 18 punys, dos desde el front. Dos del front fins al
coll, 10 fins als genolls i 6 fins als peus. Quan la figura anava asseguda es rebaixava a 14 punys.
S’aplicava tant a la escultura com a la pintura. En ocasions es podia dibuixar a escala en un papir. Per
això les representacions antropomorfes tenen aquesta constancia i similitud entre elles al llarg de tots
els regnes. Es a la dinastía saíta quan el módul canvía a 25

12.3.4 Carácterístiques generals, formals.

La frontalitat a l’art egipci, no trobam cap representació on les figures apareguin amb el cap inclinat,
sempre mirant a l’infinit. Una altra caracteristica es el hieratisme, donat per la frontalitat de les figures.
A pesar de que tenguin un peu avancat dona la sensació de que son estàtiques. Aporta majestuositat
que en part implica que hi ha una concepció sagrada darrera les escultures. Aquesta concepció es el
que queda exemplificat a través de la rigidesa. Confereix un carácter etern, de inmutabilitat i un reflex
de poder. L’estatisme s’aconsegueix gràcies a la adaptació de la figura a determinades formes
geomètriques del cub i el rectangle. Solen tenir els memebres aferrats al tors del cos, estaven destinades
a un concepte sacre, teníen que reflectir la concepció religiosa. El cos pot ser objecete de expolis etc,
per tant necesitaven tenir un sustitut per al cos, les estatues. Eren les dipositàries del Ka i per tant
interesava que fos el més perfecte posible, sense defectes, per tant si esculpien a un faraó amb els
bracos aixecats i per el que fos la escultura es fragmentava el cos quedava mutilat. Es representava al
model en les millors condicions físiques posibles, si algú tenía una tara se el representava perfecte.
Sempre es representaran amb un cos atlètic i juvenil, amb un rostre atemporal, no es pot identificar la
edat del model. El faraó sempre havia de estar en bones condicions per governar tant a la vida present
com a la altra vida. Amb algunes representacions de sacerdots els escultors, els que promovíen la
escultura, es podíen permetre certes llicències i representar-se més propers a la realitat. Fins i tot alguns
es volen representar amb defectes físics. La perspectiva jeràrquica, la llei de la frontalitat, els rostres
son inexpresius, tenen la mirada cap a l’infinit. Els homes es solen representar amb el tors nu i una
faldilla i les dones amb una tunica llarga fins als peus. No hi ha paissatge, no hi ha profunditat ni intents
de aconseguir-ho. S’aplica al regne antic perque als següents hi ha canvis. Les figures es poden
identificar gràcies a perruques, joies i atuells personals que permeten identificar al difunt, a més
demostraven el seu estatus social. L’altre manera es a partir de les inscripcions jeroglífiques que poden
acompanyar les estàtues o relleus, que indiquen el propietari.

12.3.5 Temàtiques iconogràfiques.

- Representacions del difunt.
Sol apareixer representat en pintura i relleu, no sol apareixer totsol si no acompanyat de altres escenes
vinculades al banquet funerari i activitats agrícoles i ramaderes. Les representacions més importants
son les realitzades en escultura exempta. Escultura del faraó Zoser en el seu Serdab. Restes de
policromía rojenca al rostre i mans, blanca a la túnica o mantó del jubileu, es posava a la festa del Sed,
i negre per a la barba i perruca. Està realitzada en pedra i presenta totes les carácterístiques formals
anteriors. Hieratisme, frontalitat, estatisme, adaptació de la imatge a la figura geomètrica,
imobilisme….
- Recreacions de tot el que té a veure amb els rituals i creences funeràries i amb les necessitats
materials del difunt.
Trobam 3 subiconografies.
o Banquet funerari: difunt assegut davant una taula de ofrenes. Estela de Nefertiabet, princesa
de la IV dinastía, familiar de Keops, la seva tomba a la Necrópolis de Gizah, la decoració i
aixovar va ser molt ric. Veim a una dona de edat indefinida, frontalitat, asseguda a un banquet
de potes de bou, vestida amb túnica de lleopard, perruca. Envoltada de una sèrie de jeroglífics
que indiquen qui era, però també hi ha altres elements que no son jeroglífics. Elements
vinculats a la alimentació. Es representava a esteles o parets de mastabes, havíen de ser els
sustituts dels menjars reals que portaríen els familiars.
o Activitats agrícoles i ramaderes: es podía esculpir i pintar la sembra de aliments, camps, caza,
tot allò destinat a l’aliment del difunt. Mastaba d’Akhethepet, representat en perspectiva
jeràrquica, pell rjenca, es veu la quadrícula. Les altres persones porten ofrenes. La diferència
de la iconografia anterior es que a aquesta s’ha optat per plasmar tot el procés per obtindre els
aliments. No només es el fet de tenir el menjar, fa una pasa mes i opta per tot el procés. No hi
ha fons, es blanc, no hi ha una intenció prospectica, de crear un espai o contexte determinat. A
més en la anterior es disposen de forma ‘’aleatoria’ mentre que en la de Akhethepet hi ha una
seqüenciació de les escenes, es un avanc. Ànecs de Meidum.
o Festa del Sed o Jubileu: destinada al faraó per garantir la seva reentronització o revitalització.
Relleu del conjunt funerari de Zoser. Apareix correguent amb la corona blanca, acompanyat
per Horus, subjecta el nejej.

- El faraó en companyia dels déus (protecció i associació). Escultures dels faraons on apareix
acompanyat de algun deu. Kefrén. Escultura de Kefrén localitzada al tempel de la Vall de la seva
Necrópolis de Gizah, frontalment només apareix ell però de perfil es veu a darrera del Nemes apareix
Horus amb les ales desplegades, indicant protecció. Tríada de Micerí. Es representa amb una divinitat
més i un altre personatge. Es Micerí, al temple de la vall de la seva piramide es varen trobar diverses
com aquestes. Es Micerí amb un deu i una personificació de un Nomos (províncies). El faraó
s’acompanya del Nomos de Cinopolis. A la part superior hi ha esculpit el símbol, un ca. Cinopolis:
ciutat del ca. Mateixes carácterístiques. Es disposa en actitud de marcha, en el seu costat dret apareix
Hathor per el seu símbol. Les dues figures femenines son molt similars, però es sap per l’atribut i
perque ella també està representada donant una pasa cap anvant. El Nomos no mou la cama. Un altre
element es que les dues figures femenines abracenel faraó. Es un alt relleu, garebé escultura exempta.

- Alts dignataris, escribes i castes sacerdotals. Per norma general les figures apareixen reproduint
aquestes carácterístiques formals però en alguns casos poden mostrar trets més propers a com era el
difunt en vida. Kaaper o Sheik-el-Balaad. En aquest cas està representat en trets realistes en quant al
rostre i tors, hi ha una prominència a l’estomac, tambe padada, cap arredonit. Els ulls estan fets de
quarz i cristal de roca per conferir expresivitat a la mirada. També es representa en actitud de marxa
però segueix sent hieràtica i frontal. El mateix es pot dir de l’escriba, es caracteritzen per ser
representats amb la seva tasca amb les cames creuades, un rotlle de papir per escriure. Que es
representàs així implica que tenía una bona consideració de la seva profesió, es sap també perque ha
arribat un texte on els escrives enalteixen la seva profesió. Pedra calcària que anava policromada. Els
ulls també son de quarz i cristal de roca. Hesire, altre personatge destacat dins la administració, cap
dels escribes però també cap dels metges, elements vinculats a les seves profesions, pals com a símbol
de poder i estatus, el material es fusta, es una part de les portes de la dependència de la seva mastaba.
També estaven pintades i amb guix. Ranefer, sacerdot de la V dinastía, reprodueix els mateixos trets
de les escultures els faraons. Hieratisme, adaptació al bloc, actitud de marxa, frontalitat, pedra no tan
dura com la del faraó, policromada, du perruca. Rahotep i Nefret, Rahotep era sacerdot, cap de
l’exercit i cap de les construccions, Nefret era la seva esposa. Pertanyen a la IV dinastía, les dues
escultures es trobaren a la Necropolis de Meidum, on eren enterrats. Han conservat practicament tota
la policromía original. Rojenc per el cos de l’home i cos de la dona en ocre. Mateixes carácterístiques,
els ulls fets en quarz i cristall de roca. Es diferenciaven per el nom i per els atributs que els
acomanyaven. Nefret amb perruca, diadema, els collars. A pesar de que el model estigui idealitzat es
pot dir que es tracta de un retrat en aquell moment perque s’intentava representar un model concret.
Herkare i Merseankh, mateixes carácterístiques, color. Nan Seben i la seva família, reprodueix els
mateixos patrons iconografics, se l’ha representat amb el defecte físic, es nanet, devia tenir molt bona
consideració de si mateix perque es representa igual a com era en vida. Es representa amb els fills. A
pesar de ser nan s’ha intentat ubicar la seva figura per que no es notes tant i de paso ubicar els seus
fills.

- Grups populars. Son menors perque no tenien dobers per una tomba. Acompanyaven les tombes
dels personatges importants, garantíen que tendrien una vida amb igual de plaer que en la seva vida
humana. Havia de quedar molt clar la feina que feien per garantitzar que seguisin en la feina en la
següent vida.

13. REGNE MITJÀ.

El primer període intermedi no s’analitza perque desde el punt de vista artístic no hi ha canvis ni
evolucions. Desde el punt de vista politicosocial es un moment de canvis i caos perque hi ha una
pèrduda de poder del faraó, per tant l’ordre del país desapareixía. Per a ells el Maat desapareixía
(justicia divina). Hi havia faraons però no eren com els anteriors. Hi ha un canvi en les arts i ja no hi
haurà grans construccions si no que ara es tornen a enterrar en mastabes o be de reduides dimensions,
realitzades en materials més pobres. El nomarques varen assolir més poder que el faraó i eren com a
reis dels nomos. Va implicar que el país es tornas a dividir i no es va reunificar de nou fins que va
apareixer Mentuhotep, que a partir de campanyes militars i de la diplomàcia va aconseguir reunificar
el territori. Abans de que succeís això hi ha una singularitat, els enterraments dels faraons i als
funcionaris del baix egipte a mastabas senzilles a prop dels conjunts dels faraons mentre que els de
l’alt egipte en hipogeus. Un hipogeu es una tomba excavada en roca.

Per tant en els inicis del Regne Mitjà es gracies a Mentuhotep que s’estableix el Maat. Durant el regne
antic la capital havia estat Menfis. Mentuhotep era originari de l’alt Egipte, imposa la capital a Tebas.
Durant el regne mitjà la arquitectura funerària segueix sent el més quantitatiu.

13.1 Arquitectura funerària.

El temple funerari o conjunt funerari de Mentuhotep a Deir-el-Bahari. El més significatiu es que
a la arquitectura funerària es substitueix la piràmide per l’hipogeu. Es un híbrid en el sentit de que no
es ni una piràmide ni un hipogeu, es pot qualificar com a semi-hipogeu o hemispeos. Te una part
excavada a la roca i una part construida d’obra. Les seves parts son:
- Primera estructura: dos nivells de terrases porticades. L’accés es duia a terme per la
monumental rampa que estava enmig de una gran explanada, a banda i banda arbres:
sicòmor, que estava vinculat amb la resurrecció. Una vegada s’accedía a la segona terrasa
hi ha un tercer nivell, una estructura en format piramidal (en aquesta reconstrucció). No
s’ha conservat i no es sap exactament que hi havia, varies hipòtesis: piràmide, rematat per
una mastaba, espai usat per sembrar uns tipus d’arbres.
- La segona estructura: es pot qualificar de una sala porticada o pati porticat a l’aire lliure on
s’han trobat enterraments pertanyents a la familia reial, sobretot dones. Després hi ha una
sala hipòstila, on en el centre te una estructura que es projecta cap a l’exterior, directament
excavat dins la roca, on es troba la tomba de Mentuhotep.
La innovació d’aquest temple es l’equilibri entre el buit i ple, tot es columnat, eix accial. Demostra la
unió dels dos egiptes a partir de les dues construccions tipiques dels dos llocs: la mastaba del baix
egipte i l’hipogeu de l’alt. Unifica les dues tradicions i tipologies principals com a faraó. A la primera
estructura es va trobar una escultura d’ell dins una falsa tomba, mentres que el cos estava dins
l’hipogeu. Diverses teories de si tenia o no temple de la vall i si s’han combinat les dues estructures
dins una mateixa edificació. Un altre element significatiu es que per primera vegada es va voler
fusionar amb la naturelsa degut a la plantació dels arbres.

Els alts dignataris també s’enterren a hipogeus. Molts dels hipogeus privats es troben a les zones de
muntanyes escarpades. L’unic element que indica que hi ha una construcció son les dues columnes
pseudoinantis. La estructura interior pot variar però estaría composta de una sala i la càmara
propiament dita.

13.2 Les arts figuratives.

 13.2.1 Estàtues del faraó.
o Estatues clàssiques: segueixen els mateixos patrons del regne antic. Mentuhotep II, corona
vermella del baix egipte, assegut, amb les mans creuades sobre el pit. No sobresurten elements,
es una escultura policromada. El faraó es representa amb el mantó blanc del jubileu. Es més
tosca i basta, l’acabat no es tan fi i sutil com les anteriors. Sobretot es perceb en les cames i
peus molt grans, carácterístic de la escola Tebana. Es cert que presenta uns trets més propers a
un retrat de forma subtil. Sesostris I, en forma de parella, amb les dues corones, una cada un.
Les carácterístiques es que per una banda estan en actitud de marcha, el material es fusta. El
fet de que estiguin en fusta es probale perque es varen trobar a les tombes de un funcionari, no
a la del faraó. Sesostris III, es la més significativa perque es pareix molt a un retrat, les orelles
molt grans, els ulls caiguts i tristos, amb ojeras, la boca caiguda i les celles arrufades. Durant
el regen mitjà hi va haver una sensació generalitzada de desencant, la literatura també es
demostra aquesta sensació de mal estar. Es un tors atletic i juvenil, es una dualitat de
representacions, havia de ser una figura forta per poder governar el país. Sesostris I, els rostres
idealitzats segueixen estant vigents.
o El faraó com esfinx: no sería una tipología innovadora perque reprodueix uns trets molts
similars a la de Gizah. Hi ha algunes com Amenemes III, on el cap del faraó ha estat substituit
per el del lleó i només queden les faccions humanes.
o Estatues ossiríaques: Sesostris I, culte a Osiris. Va ser l’iniciador. En certa manera estaríen
vinculades a la seva associació en la mort a Osiris. Cos d’Osiris amb els símbols de la vida i el
rostre del faraó amb la corona. Solien ser monumentals, una altra carácterística es que es solien
realitzar en serie, destinades a adosar-se a les facanes de temples.

13.2.2 Escultures de particulars.

La més innovadora son les estàtues cub, tipología nova que consisteix en representacions del difunt
assegut amb les cames dolegades, subjectant els genolls amb els bracos i amb el mantó a munt a
vegades. A vegades es podíen acompanyar de un altre membre de la família que podía apareixer
davant. Només sobresortíen els peus i el cap, la resta era el cub. S’aprofitava la superfície per fer
inscripcions vinculades al difunt o a rituals funeraris. A vegades es més geometric el cub. Estàtua-
cub del tresorer Si-Hathor. Estàtua-cub de Hetep, es veuen les cames, molt més marcat el cub.
També son significatives les maquetes, escala reduida, 20 cm. Configurades per distints elements, fetes
en fusta, fetes per protegir al difunt al més enllà. Maqueta de tropa de soldats. Apareixen molts
d’elements que donen informació de com eren les tropes i com es configurava, es una font d’informació
molt important. Dins una tomba es varen localitzar unes 23 maquetes, una d’elles la Presentació d’un
ramat. Sota la estructura porticada el propietari i va desfilant el ramat que forma part de la seva
posesió. Graner amb escribes, la estructura representa un graner, tenien dues parts: on es dipositava el
gra i la zona de contabilitat destinaa als escribes.

13.2.3 Relleu.
No hi ha gaires innovacions, es continua la mateixa tipología. La diferència principal es el tamany, que
eren un poquet més grans. Es poden trobar alguns elements anecdotics. Capella blanca de Sesostris I.
Tomba de Senbi, servent portant anecs.

13.2.4 Pintura.
Assoleix més protagonisme. La pintura del regne mitjà decorarà els murs o parets de mastabes d’alts
dignataris. No necesariament està combinada amb relleu i una innovació es que s’intenta que hi hagui
un component més anecdòtic, ‘narratiu’, no intenten narrar una història però si hi ha més petits detalls.
Tomba de Khnumhotep, millor conservades. Major interés en la narrativitat, hi ha més personatges,
flora i fauna, s’intenta crear un contexte de forma subtil. El seu màxim esplendor es amb el regne nou.
S’experimenta amb les noves formes. Part d’anecdotisme però a la vegada es un símbol, els servents
que fan aprovisionament de l’aliment, en aquest cas una espècie de cabres, un altre element es que tot
i que el fons es monocrom a partir de la disposició dels elements en el mur es veu com s’intenten crear
diversos planos.

14. REGNE NOU.

Altre període de crisis. Els Hikses, poble procedent de l’est penetren dins el regne i es varen instalar
al Delta, varen governar el territori durant un temps determinat. La dinastía XVIII els expulsa. La nova
etapa continua sent Tebas la capital. Hi ha importants canvis en tots els sentits. Per una banda la
sustitució de la principal divinitat Amón es canvía per Aton. Tot i que va ser un període curt va tenir
unes implicacions notables en la renovació de la plàstica. Les campanyes militars varen provocar que
entrasin en contacte amb altres cultures i que hi hagués influències externes i que ells també influissin.
Socialment i religiosament es pot dir que es produeix una democratització del ritual de la mort gràcies
a l’auge del llibre dels morts. Tota persona que es pogués permetre pagar podía tenir dret al més enllà.

14.1 Arquitectura.
Els trets bàsics son que es produeix un auge de la arquitectura religiosa, es troba al mateix nivell
de la funerària. Es fixarà un model de temple. La arquitectura funerària es caracteritzarà perque es
voldrà apropar formalent a la religiosa, hi ha similituds entre les dues. Es separa el temple de la tomba,
fins ara eren el mateix. Hi ha una major activitat edilícia a l’Alt Egipte, Tebas també dirigirà
artisticament.

14.1.1 Religiosa, temples.

Els temples no tenen precedents. Es propiament un temple egipci. El temple en si es un símbol
de l’univers i de la creació d’aquest segons la cosmogonía egipcia. Es una materialització de totes les
idees cosmogòniques, cada element te el seu significat i simbolització. El temple simbolitza la
muntanya de les cosmogoníes, tot el que queda fora es la massa aqüiforme. Dins el temple es veuen
columnes que simbolitzen boscos de palmeres i vegetació. Estaven en conexió amb altres temples
religiosos o funeraris. Es comunicaven entre si a través de una xarxa de ‘carrers’ vies procesionals,
avingudes. Aquesta xarxa cumplía una funcionalitat ritual, eren els camins per els quals desfilaven els
deus acompanyats per el faraó, dignataris, poble… Presentaven unes carácterístiques que sempre eren
les mateixes, amb algunes variacions en funció a remodelacions o ampliacions.

- Elements, estructura i funció:

El primer que trobam es una avinguda procesional flanquejada per esfinx o escultures el mateix deu.
En el cas del temple de Karnak destinat a Amón, en contes de esfinxs hi havia el símbol de Amon
(xot). La seva funcionalitat era protegir el temple i servir de rebedors dels fidels. El següent element
son els pilons, una construcció formada per dues torres en talús que estaven comunicats per una porta
arquitravada que donava accés al temple. Gairebé sempre es decoraven amb motius vinculats a la
mitología del Deu, la técnica era el relleu enfonsat. L’interió era buit, però hi havía escales que
conduíen fins al cim, on es disposaven estandarts. El seu significat simbólic era el de les muntanyes
darrera les quals es posa el sol. L’accés al temple es caracteritzava per dos obeliscs que flanquejaven
la entrada rematats per un piramidó i també hi podía haver dues escultures sedents del faraó que havia
promogut la construcció del temple. Els pilons suposaven el límit que comunicava l’espai profà del
sacre. Segons alguns autors el poble no podía traspasar els pilons, altres si.
El següent element es el pati que alguns anomenen pati solar i altres sala hipetra, a cel obert. Pati
porticat per 3 dels seus costats o be pels 4, podia tenir un portic individual o doble columnata. Segons
les teoríes que apunten que el poble podía entrar aquest era el límit. Després de la sala hipetra hi ha la
sala hipòstila, una o més, generalment una monumental. Una sala de columnes, que significaven un
bosc, decorades amb flors de lotus, papir… Es solia dividir en 3 espais, amb una nau central
caracteritzada perque sería més ample i alt que els laterals, a vegades les columnes eren més grans.
Quedava marcat en alcada també, era major a la part central. El desnivell d’espais era important perque
s’ubicaven gelosíes que projectaven llums, que conduíen als sacerdots a comencar a recollir-se
internament. En el cas de que hi hagués dues la segona era reservada a sacerdots de major rang. A
vegades als extrems podíen contar amb altres habitacions secundàries destinades a guardar p.e les
barques solars. Després de les sales hipòstiles, hi ha la part més important, el santuari. Era un conjunt
de sales, per als sacerdots, magatzems, capelles per altres deus, però la part més important era la cel·la,
o anomenat santuari. Era un espai rectangular o quadrangular sense cap tipus d’obertures, tancat
hermèticament amb una porta d’accés. Dins la cel·la es qustodiava la estatua de la divinitat titular i
només hi tenía accés el sum sacerdot o be el faraó. A part d’això era la part més obscura i baixa. A
mesura que es va avancant es va baixant de nivell, hi ha una graduació de altures. Aquests elements
son un constant en tots els temples fins la època greco-romana. A part hi podía haver altres que en
ocasions hi eren i en ocasions no: un mur perimetral que enrevoltava tot el temple. Un altre element es
un llac sagrat, on es podien sembrar plantes aquatiques, la funció es objecte de discusió: alusió al caos
primigeni, dur a terme determinades ablucions, espai on es crien animals aquatics per realitzar
sacrificis, espai per rituals de les barques… Jardins amb plantes exòtiques i a part en el conjunt hi
podria haver altres edificis com biblioteques, dependències d’us sacerdotal…
Un altre aspecte es la orientació, solíen estar orientats de cara al nil, en ocasions podía fer-se de est a
oest. Eix accial de tot el temple, la simetría de parts, es tracta sempre de arquitectura travada, mai s’usa
la volta, decorat amb relleus i pintures, espai on les arts es subediten a la arquitectura. La degradació
d’espais en consonància. Moltes tipologíes de columnes: Lotiformes i papiriformes més importants,
altres protodòrica, palmiforme i la hatòrica amb el rostre de vaca, remarcat per el sistre.
El ritual que es duia a terme era mistèric, secret i ocult però per el que es sap el principal punt de culta
era la cel·la i cada día es duien a terme actes rituals destinats a rendir homenatge. Consistíen en la cura
de la divinitat, ofereixen aliments, renten la estatua, la maquillen, tornen a sellar fins al día següent.

- Karnak.
Conjunt de temples monumental. La tríada tabana era: Amon, Mut i Montu. Els tres recintes es
vinculaven entre ells a través de vies procesionals que en alguns casos s’anomenen Dromos.
Flanquejats per escultures esfinx que podíen tenir rostre humà o rostre dels símbols dels deus. La
majoría de faraons va voler construir al menys un element al recinte de Karnak, algunes porten el nom
del promotor. Com que es monumental i complexe de explicar, perque no s’ajusta als esquemes degut
a les nombroses construccions, es difícil seguir un procés constructiu. El més evident es que es tracta
de un temple amb dos eixos principals: un longitudinal i un transversal configurat per pilons i patis.
L’eix longitudinal destaca els pilons, el pati solar o sala hípetra, la sala hipòstila, seguidament més
pilons i el complexe configurat per capelles, magatzems, sales auxiliars i altres petites dependències
ja sigui de aixovar o per residir els sacerdots, i el santa santorum. El nivell del temple es va degradant.
Vies que conectaven diferents conjunts funeraris.
- Luxor.
Es trobava a aprox 3 km, dedicat a Amon. Comunicava amb una via procesional amb esfinx de cap
humà. Les construccions es varen deure a Amenofis III i a Ramsés II. Es troba una mica en diagonal
degut a les ampliacions de Ramsés II que les va planificar així per a que comunicasin millor amb
Karnak. Era un enclauament geogràfic important en quant a la religiositat. Durant el regne mitjà hi ha
una construcció de un temple però que no s’han conservat restes erigides. El piló el va dur a terme
Ramsés II, originariament amb dos obeliscs devora les figures, però un d’ells es troba a París. Es
segueixen els esquemes tradicionals. Pilons + escultures + obeliscs. Just després hi ha el pati solar o
peristil o sala hipetra. Te una doble columnata de columnes papiriformes que entre elles disposaven
estatues de Ramsés II. A un lateral hi havia una capella per les barques sagrades, construida en
Tutmosis III, per el que a va integrar a la sala. La columnata processional era la via procesisonal que
donava accés al temple abans de la ampliació. Dues fileres de columnes monumentals amb el capitell
campaniforme. Seguidament trobam el pati solar o una altra sala hipetra que presentava columnes a 3
dels 4 costats, perque a la zona restant hi havia columnes també però comunicaven a la sala hipòstila.
Les columnes son papiriformes. Sala hipòstila amb columnes papiriformes tancades. Actualment no
està coberta, només queden restes. Finalment el santuari estava configurat per distintes cambres i
capelles i el santa santorum.

Una particularitat es que durant el període amarnic hi va haver un canvi tant a les arts figuratives com
a la arquitectura. Algunes construccions son un poc diferents al que ja s’ha vist. Amenofis IV va fer
que hi hagués un culte unic, Atón, sol. Va decidir construir uns temples on en contes de una succesió
d’espais que es cobríen era al contrari, similars als temples solars.

14.1.2 Funerària.
Fins ara els temples funeraris i les tombes es trobaven al mateix conjunt. A partir d’aquest moment hi
ha una separació perque en aquests moments els robatoris estaven més al día i per tant els faraons
varen decidir que hi hagués un temple funerari però que el seu cos havía d’estar a salvo dels expolis,
per tant eren enterrats a llocs secrets. Es varen enterrar a la vall dels reis, a hipogeus a roques. Un altre
canvi es que es separa la tomba del monarca de la seva família. Les esposes s’enterren a la vall de les
reines. Els temples funeraris recorden a la tipología dels temples religiosos, a través de l’analisis de la
planta es dificil destriar de quin dels dos es tracta, tenen moltes similituds. No es així en tots els casos
però en alguns si. Els temples funeraris poden ser mixtos, fins ara un temple estava destinat al culte
del faraó, també pot estar destinat al culte de altres divinitats on trobam diverses capelles de distintes
divinitats. Es pot aplicar als faraons de les dinastíes XVIII, XIX i XX.
 El temple de Hatsepsut es la excepció de tot això. Està construit adosat al temple funerari de
Mentuhotep. S’organitza a partir de rampes i terrases i a més era hemispeos. La principal diferencia
entre els dos es que Mentuhotep estava enterrat allà i Hatsepsut no. S’estructura a partir de terrases
decreixents que es comuniquen a partir de rampes. A la primera hi havía un piló i una via processional
que comunicava amb Karnak. A la segona terrasa era lamés monumental perque en ella es reunía la
gent que venía en processó. Les terrases es carácteritzen perque a la part frontal es disposa un pòrtic.
Comunica amb l’espai més elevat e important. El sentit te a veure amb la idea d’asces a les regions
celestials. Excavat dins la roca hi ha un temple de Hathor i una capella de Anubis. La tercera terrasa
te un pati que donava accés al santuari principal de Amón i a altres capelles. Els pilars de la tercera
terrasa son més treballats que la resta, son osiríacs mb el rostre de Hatsepsut. A les terrases en orígen
es varen plantar diversos arbres, que es fusionava amb la naturalesa. Destaca la axialitat i simetría. Va
ser molt important la decoració mural perque va decidir introduir temàtiques noves que fins al moment
no s’havien implementat en edificis d’aquestes carácterístiques. Motius vinculats a Hatsepsut com a
faraona i altres vinculats a la expedició que es va dur a terme al país de Punt durant el seu regnat. El
primer es el motiu per el qual es vol legitimar que es faraona. Als motius es veu el naixement diví de
la reina, on s’autodenomina filla de Amón. (Historieta de Amon convertit en el seu pare). La expedició
al país de Punt: els altres es mostraven com a guerrers victoriosos, Hatsepsut es va voler mostrar com
pacífica i diplomàtica, que donava prosperitat al país. Va ser una expedició comercial a canvi de
matèries primeres de pes destacat en la economía, productes de luxe. Ho va representar a través de la
monarca de Punt i joves que s’encarregaven de tallar arbres o recollir matèries primeres. La
importància iconografica es completa amb la seva manufactura, son molt ben treballades i detallades.
Es coneix el nom de l’arquitecte, Senenmut, diplomàtic de primer ordre i polític amb paper rellevant.
Alguns diuen que es va convertir en el seu amant i que varen tenir a la filla Neferure. Hi ha una peca
en la qual apareixen els dos com si ell fos el seu protector i mestre.

Un altre temple es el de Seti I a Abydos. Seti I es de la dinastía dels Rameses. Abydos era un
enclavament notable per el que fa a les necròpolis. No era un enclavament on hi havía grans
construccions i es singular que Seti I l’eligis. En planta s’assembla a un temple religiós perque està
configurat per pilons, patis, sales hipòstiles i finalment el santuari amb varies capelles per varis deus,
entre elles la de Seti I. A part hi ha l’osireion, construcció que es va posar de moda, destinada a Osiris.
Tant les columnes com els murs estan completament revestits de relleus. Detall de la capella de Seti I
on es representat ell entre altres divinitats. El faraó es divinitza.

Un altre temple es el de Ramsés II o Ramesseum. Igual que el temple de Seti I (pare) te una
estructura molt similar als temples religiosos. Formava part de un complexe més ampli, tenía més
edificacions al voltant, destinades a servei però també restes de un palau i altres temples funeraris. Va
ser un dels monarques que va dur a terme propaganda basada en la arquitectura. Pilons, pati porticat
per dos dels costats, un amb pilars i l’altre amb dues fileres de columnes. Unes escales o rampa cap al
segon pati porticat decorat amb pilars osiriacs. Tres petites escales o rampes que comunicaven a la sala
hipòstila. Després el santuari. La sala hipòstila estava configurafa per columnes campaniformes i la
coberta pintada de color blau i amb estrelles. Columnes i murs decorats amb relleus. Ramsés davant
Amón que li insufla la vida, altres divinitats com Sekhmet. Algunes construccions que trobam estan
fetes amb altres materials i formes, de materials més pobres i de estructura de volta. El temple va ser
molt important perque va influir a arquitectura posterior. El temple de Ramsés III va seguir la mateixa
estructura.
 Els Speos d’Abu Simbel. Els Speos son els temples construits per Ramsés II a les fronteres
del seu Imperi per la part Sud, frontera que geogràficament marcaven les catarates de Asuan. Els Speos
eren un element de propaganda política per mostrar als pobles veins el seu poder, una forma subtil de
que no transpasasin les fronteres. Es varen haver de translladar pedra a pedra per el temor de que
quedesin anegats. Un speos es un temple completament dins la roca. Eren temples mixtes, dedicats a
Ramsés II i altres i l’altre dedicat a Nefertari i Hathor. L’Speos de Ramsés II imita la forma de un piló
de temple, una porta central allindanada a la qual flanquejen 4 escultures de Ramsés II. Als peus es
veuen membres de la familia i la seva esposa Nefertari. La planta segueix un eix axial, un passadís
que comunica la facana amb una primera sala hipòstila, una segona sala hipòstila més petita, un petit
vestíbul i finalment el santuari amb un altar central i 4 escultures de 3 divinitats i el monarca. El que
més crida la atenció es que els espais es van fent més petits i baixos. Pilars osiríacs de les sales
hipòstiles, tots els murs decorats amb relleus. Dos pics a l’any entrava el sol de tal manera que es
projectava fins la part més profunda. Les divinitats son Ramsés II, Ptah, Amon i Ra-Horajti. El que
es destacable es que el faraó es contempla com una divinitat més. Ramsés II representa les seves
victòries bèliques a Nubia, agafant els cabells als enemics i colpejant-los amb una maca.
L’Speos de Nefertari es de dimensions menors i en comptes de representar només a Nefertari
s’alterna a Ramses i Nefertari que adopta els atributs de Hathor. La facana adopta la forma de piló.
Entre estatues apareixen pilars decorats amb jeroglífics. La construcció te un eix accial. Sala hipòstila
amb columnes hathòriques i un vestíbul que precedeix el santuari. Els murs tenen diverses
iconografíes, una de les quals reprodueix a un monarca victoriós i sotmetent als enemics.

14.2 Arts figuratives.

Es caracteritzen per una ugment de la escultura reial. Els tallers reials no produiran per la arquitectura
funerària en exclusiu, també per la religiosa. Això va provocar un augment de la producció, varen
augmentar els pilars osiríacs i hatòrics, les esfinxs, els colosso per als pilons i un increment de altres
escultures de dimensions més reduides que teníen una funció cerimonial, destinades per als temples i
també per als aixovars funeraris. També hi ha un increment de les arts menors, ushebtis i de mobiliari
litúrgic, a més de joiería. Durant el regne nou hi ha un increment d’obra d’art destinada als arts
dignataris i altres membres del govern. A les tombes d’alts dignataris de la dinastía XVIII es on es
troben els millors exponents de pintura de tot l’antic Egipte. Es a aquestes tombes on hi ha exemples
pictòric amb innovacions.
14.2.1 Període preamàrnic.
Durant aquest període la capital era Tebas. La principal divinitat es Amon-Ra.
- Escultura exempta: Monarques de la dinastía XVIII. Es caracteritzà per intentar retornar
a l’ideal més clàssic, els principis del regne antic. L’estatua de Amenofis I, mostra unes
carácterístiques pràcticament idèntiques: simetría, estatic, solemnitat, circumscripció al boc
de pedra, cos juvenil i rostre atemporal. Més que recuperar-se l’ideal es manté al llarg del
temps. Es policromada. Pedra calcària que es prestava millor a ser policromada.
L’escultura de Tutmosis III, mateixes carácterístiques. L’unic tret que pugui ser del regne
nou es el somriure Tutmoside, molt carácterístic d’aquesta època i de uns faraons en
concret: faraons tutmosids. Son unes escultures una mica més estilitzades.
L’estatua de Amenofis II, feta en granit, no es policroma. Es caracteritza perque segons
fons escrites era un home molt fort i poderós fisicament parlant. Li agradaven els esports i
es caracteritzava per la seva robustesa física. S’intenta representar de forma més marcada
la musculatura. Es dona una major amplitud al torax en altres escultures seves.
 Apart la estàtua de la Dama Tuya, feta en fusta, petites dimensions. Fusta molt dura de
bona qualitat, Boj o Boix, material bastant resistent. La qualitat de la peca es pot veure en
el modelatge de la perruca. Les que portaven eren molt voluminoses i complexes, difícils
de realitzar. A més te molt de detall els collars pectorals, mostra que els artífexs tenien bona
técnica.
Les escultures de Hatsepsut, dona però es volía representar com a home a moltes de les
seves estàtues, volía les mateixes condicions que els soberans masculins. Son figures
asexuals, els trets definitoris de la seva feminitat son molt subtils. En algunes es
representava amb la barba cerimonial. En la primera esculura els pits s’insinuen
lleugerament. El rostre es més arredonit i les faccions més suaus, la silueta del cos es
lleugerament femenina. En la següent es representada amb els símbols de poder, el rostre
es una mica més realista.
Els colossos que es disposaven als pilons. El colosalisme es un invent del regne nou perque
a part de la esfinx de Gizah no hi ha altres escultures del faraó com les que hi ha al regne
nou. Aquestes escultures eren la imatge o efigie del governant que el poble tenía més
propera. Teníen una funció propagandística i política a més de religiosa i cultual. Els
colossos de Memnó, es l’unic que queda del temple funerari de Amenofis III o Amenhotep.
Altres escultures vinculades a una promoció privada. Semut i Neferurre segueix la
tipología de les estàtues cub, filla de Hatsepsut i el seu amant Semnut.
- Relleus: Un exemple significatiu son els del Temple de Tutmosis III a Karnak. Victoria del
faraó damunt els seus enemics golpejant-los amb una maca, es un tema extrapolable a
diferents suports i técniques, es una obra propagandística.
- Pintura: durant el regne nou te un desenvolupament espectacular amb innovacions
determinants. Durant el regne nou la major concentració estàa Tebas, a les tombes privades.
Es caracteritzarà per una sèrie de qüestions: una alliberació respecte del relleu, ja no es
troba sempre acompanyada, no vol dir que no es pugui trobar relleu pintat. Les escenes
tenen un major naturalisme tant per la indumentària com els gestos, també les postures i els
elements decoratius (perruques, collars, objectes). La característica ve vinculada per el
tractament més lliure de les figures, ja no presenten unes postures tan convencionals, ¾,
perfil, frontals, que interactuen entre elles… la gamma cromàtica es més variada,
predominen els mateixos colors però hi ha un increment de tonalitats degut a que la pintura
no sempre s’usarà de forma plana si no que es combinen colors. Els fons segueix sent
monocrom però a pesar d’això hi ha un il·lusionisme pictòric ja que s’intenta
contextualitzaar la escena a un lloc concret (llac, bosc, estanc…) En quant a la iconografía
els temes tradicionals es mantenen però experimenten algunes modificacions: seràn més
detallistes, majors referències contextuals i un major nombre de elements secundaris que
donaran més riquesa. El banquet funerari integra més personatges com ballarines, membres
de la família… Hi ha una expansió de detalls. Apareixen nous temes profans, un exemple
es al temple de Hatsepsut amb la expedició al país de Punt. Pintures de tombes privades on
es representa la seva profesió, no estan vinculats amb el més enllà si no que fan referència
a temes de la seva vida. També s’intenta que la naturalessa tengui importància autònoma,
per si mateixa. Fins ara la naturalessa s’havia subeditat a representar els elements que
serviríen per alimentar al difunt al més enllà, en aquest moment es dona un pes que no havia
tengut. Apareixen escenes anecdótiques de un moix cacant un au. Hi ha un interés molt
marcat per representar la vida quotidiana del difunt. Un exemple es la Tomba de
Nebamon, càrreg important dins la administració reial. Mateixes carácterístiques però es
 contextualitza el lloc amb plantes i animals. Damunt la seva barca cacant aus amb un
boomerang, es vincula amb Osiris. Moix de forma naturalista agafant una au, peixos,
papallones, en els peixos observam una gradació tonal. En quant a la indumentària de la
dona s’han usat gradacions tonals per a la túnica, en alguns casos en altres pintures es veuen
transparències. Una altra escena de la tomba es la vinculada al banquet funerari, es veuen
tots els convidats i les ballarines que participen, les posicions son molt més naturals i
diverses, les perruques i joies complexes, tot representat amb un grau molt alt de detallisme.
Un altre exemple es la Tomba de Nakh, molt parescut a la de Nebamon, apareix el mateix
tema de la cacera amb boomerang, mateixes carácterístiques anteriors. Les figures
femenines presenten els mateixos trets. La imatge de la tomba de Menna mostra molt be
tots els detalls de les perruques i joies que portaveb, porta a les mans una cistra, en quant a
la perspectiva i llei de frontalitat es convencional. En la tomba de Zoserkareseneb, presenta
perspectiva jeràrquica.

14.2.2 Període amàrnic.

El més curt, 20 anys però el més ric en quant a innovacions de les arts figuratives sobretot en escultura
i relleu. Es romprà el convencionalisme que havíen definit l’art egipci. Es substitueix Amon per Aton.
Es el temps en que regna Akhenatón, en realitat anomenat Amenofis IV. Es el més significatiu perque
trenca amb la tradició, els convencionalismes que havíen aparegut a la etapa tinita i que s’havien
consolidat sofreixen un canvi estilistic total. Es molt facil de distinguir perque te uns trets definitoris.
Va ser un personatge singular perque va decidir el culte monoteista a Atón. Amón tenia molts de
temples i un clero molt gran, ric i poderós politicament parlant per la influència que tenía, alguns
governants varen aconseguir el poder gracies als sacerdots d’Amón. Va decidir cambiar a Amón per
Atón i que ell sería l’unic intermediari entre la divinitat i el poble, sense contar amb el clero i els
sacerdots. Alguns autors diuen que no es pot parlar de monoteisme si no enoteisme, s’accepten diversos
deus però es considera que només 1 es digne d’adoració. Els sacerdots d’Amón varen perdre tot el
poder i varen tenir un poder important en la desaparició del poder de Akhenaton.
- Escultura exempta: Les estatues es carácteritzen per varis trets definitoris, estilització,
rostres allargats, ulls rasgats, llavis carnosos, la panxa prominent. En quant al cos
predomina un cos bastant femení en lloc de un cos més masculí, alguns autors diuen que es
perque havia de asumir el principi femení i masculí, els principis generadors de vida del
qual deriva tot. Altres teories son malaltia, consanguinitat, aliens… El Colós d’Akhenaton
mostra totes aquestes carácterístiques.
La estatua de Nefertiti acèfalam, es suposa que representaría a Nefertiti, la seva esposa,
formalment son similars en quant a la representació del cos. El cos es mostra a través de
les teles de una túnica plisada. L’escultor principal de Akhenaton, Bec, se li deixa
constància de que vol ser representat així, en el taller de un altre escultor s’han trobat fets
en guix rostres de ell i ella com a model per les altres escultures oficials.
El bust de Nefertiti, fet en guix i pedra calcària, damunt hi ha capes de guix. Consistía en
un dels models de l’escultor per altres representacions. Esteia gairebé en igualtat de
condicions que ell, tenía casi tant de poder com ell. El nom de Nefertiti aludeix a la seva
bellesa.
- Relleu: Estela de Akhenaton i la seva família donant culte a Aton o escenes familiars
baix la seva protecció, representat amb el disc solar amb rajos i mans. A nivell iconogràfic
apareixen temes que humanitzen, temes familiars, jugant amb les filles, filles que tenen
relació entre elles. No es una iconografía formal, es totalment distinta e innovadora. En
 quant a les carácterístiques formals son les mateixes. Apareixen amb la llei de la frontalitat
però hi ha interacció entre totes les figures. Tampoc hi havia fins ara les dues figures en
condicions de igualtat, no hi ha perspectiva jeràrquica. Akhenaton i la seva familia,
mateix tema, igualtat en les dues figures. Akhenaton i la seva familia adorant a Aton, el
faraó es representa més gran que la resta, es una escena de culte i adoració, ofrenes.
Akhenaton adorant a Aton, mateix.
- Pintura: es conserven poques restes i fragmentades. Les filles d’Akhenaton, pintura sobre
estuc, apareixen dues princeses que es troben a un contexte familiar i en actitud afectiva.
La postura es molt més natural. El fons en aquest cas no es espacial, es vermell i decoratiu.
La majoria de restes d’aquest període no es conserven perque quan va caure el seu poder,
els seus succesors varen considerar que la seva època havia estat un desastre per el país i
varen decidir eliminar tot el que havia fet. Les escultures varen ser destruides, el seu nom
de jeroglífics destruits, consideraven que destruir el nom era destruir la seva memòria. La
majoría de restes s’han conservat perque varen ser reutilitzades en altres construccions.

14.2.3 Període postamàrnic i ramèssida.

Dinastíes governades per diversos Ramsés. Es caracteritza per retornar a les formes clàssiques i
tradicionals que havien perdurat tant de temps. Serà significatiu que Amon torna a ser la principal
divinitat. Es va iniciar quan el diví pare Ai, juntament amb Horemheb asumir el poder. El succesor va
ser Tutankhamon. Interesa per les obres artístiques. Algunes obres encara presenten trets estilístics
anteriors. La representació de Parella reial mostra el crani, mentó, els cossos, els vestits plisats…
Tutankamon i la reina, mostra també carácterístiques. Trono de Tutankamon. Es la unica trobada
amb tot l’aixovar complet, no perque ell va ser important.
Hi ha un tipus de peces que retornen a la estatuaria tradicional, que recorden a les peces del regne antic
i el període preamàrnic. La màscara mortuaria de Tutankamon, feta de or, lapislazuli i pasta vítrea
mostra els trets idealitzats del monarca, no hi ha rastre dels trets fisionomics tot i que algun autor
engloba aquesta obra dins peces que reprodueixen els trets anteriors (es basa en els llavis carnosos).
Altres peces com la escultura de Ramsés II, feta en una pedra dura i que torna a representar-lo en la
seva forma tradicional. Es una estàtua sedent, simétrica, frontalitat, hieratisme… Recorda a la escultura
més clàsica. Apareix amb la corona Kheperes. Rostre més gràcil, indumentària amb túnica llarga,
manigques en punta i plisades es caracteristic d’aquest període. Colosos de Ramsés II a Luxor.
Durant la etapa ramèsida es produeix un increment de la temàtica bélica, ja que els Ramésides de la
dinastía XIX varen ser molt guerrers i varen voler deixar constància. Es troben als murs de Temples i
de tombes. Per exemple al Temple funerari de Ramsés III a Madinat-Habu. En els relleus es veu
una batalla naval amb una quantitat de personatges molt gran en diverses posicions, es molt dinàmica.
El faraó apareix al carro de combat amb perspectiva jeràrquica amb els mateixos convencionalismes.
En quant a la pintura presenta les mateixes caacterístiques del període preamarnic, no hi ha diferències
significatives. Desde el punt de vista iconogràfic la novetat es que a les tombes de particulars
s’incorporaran representacions de divinitats. Destaca la Tomba de Sennedjem, un funcionari de baix
rang, degut a la democratització de la mort. Totes les parets estan pintades, es distribueixen en
requadres i registres horitzontals superposats i la iconografía es variada: divinitats, barca solar, figures
que treballen els camps, arbres… La figura de la Ballarina acrobàtica es va trobar a un ostracon,
petit fragment de ceràmica per dur a terme esbosos abans de que es passasin al mur. Tenien una llibertat
compositiva molt més marcada que a les tombes perque sabien que era un esbós. La pintura de la
Toma de Nefertari, dona de Ramsés II, es trobava a la vall de les reines, reconstrucció, diverses sales.
Destaca iconograficament perque es representa un cicle de pintures en les quals la reina es presentada
a l’altre mon per altres divinitats femenines. Desde el punt de vista formal les caracteristiques son
convencionals, pells, fons monocrom, no hi ha contexte, algunes innovacions son la reproducció de
detalls en el rostre en el coll, petites arrugues, a més de les transparències de la indumentària. En la
Tomba d’Huy, virrei de Nubia, durant el regnat de Tutankamon. Son escenes de la seva vida
quotidiana, del que havia estat la seva tasca política i de algunes de les accions que va dur a terme. Es
narren passatges que es varen realitzar duarant el seu govern. La Tomba d’Anhurkhau presenta le
smateixes carácterístiques. Una innovació que es produeix es que per primera vegada apareix la
manifestació del dolor en una tomba, apareix un conjunt de ploraneres, ploren perque el difunt ens ha
deixat. Diversitat de postures, superposició intentant donar profunditat, perruques, fons blanc, gestos…

15. PERÍODE INTERMEDI I BAIXA ÈPOCA.

Període intermedi (1069-714 ane) i baixa època (714-332 ane) Son períodes de crisis generalitzada,
puntualment hi ha algun moment de reviscolar.
Del tercer període intermedi hi ha 3 etapes:
- Dinastía Tanita (XXI Dinastía).
- Dinastia de Bubastis o període de bubastis (XXII dinastía).
- Dinastía Kushita (reis procedents de Sudan). Periode de crisis perque els Assiris invadeixen
Egipte.
En la Baixa Època.
- Dinastía Saïta (princeps Sais recuperen el control del territori).
- 525 ane els perses comandats per Cambises II conquereixen Egipte.
- 380 ane Nectanebo expulsa els perses i s’idependitza fins el 332 ane.
- 332 ane alexandre Magne conquesta Egipte.

15.1 Arquitectura.
No te capa interés. Es caracteritzava perque es va mantenir la tipología dels temples del Regne Nou,
els governants tenien tan poc poder que es varen limitar a dur a terme intervencions en edificacions
previes, p.e a Karnak. No varen dur a terme una política constructiva. Es caracteritza perque es poc
rellevant degut a la debilitat del faraó. Petites piràmides o petits hipogeus.

15.2 Les arts figuratives.

15.2.1 aixovar funeraris.
El més interesant son els sarcòfags, es tornen més decoratius que als períodes anteriors, ja que hi ha
una manquesa de materials bons degut a la crisis i es supleix amb la decoració. Es fusta recoberta amb
una capa de estuc o guix i pintada amb colors molt brillants i vius. Sarcòfag d’alt dignatari
Ankhpakhered. Sarcòfag del visir Sisebeck. Ushepti/Ushebti, trobats a períodes anteriors però ara son
més nombrosos, diferents materials que representaven a una persona momificada i solíen presentar el
cos recobert d’inscripcions. Seríen una espècie de servents, eren els que havien de dur a terme les
tasques a l’altre vida que no volía realitzar el difunt.
 15.2.2 Escultura exempta o estatuaria.
Bona part de la producció d’aquest període remet als models anteriors, del regne anitc, mitjà i nou amb
alguna particularitat que suposa la innovació. Estàtua de Montuemhat, alt funcionari. El cos presenta
els mateixos trets anteriors, la innovació es el rostre, que te trets distintius, pertany al període al qual
els Kushitas varen governar Egipte. Sacerdot, escultura realitzada en fusta però amb un acabat molt
bo, polit. Jutge Bes com escriba, es manté la tipologia però te alguna variant, la cama en una disposició
diferent. Nakhthoreheb, de genolls. Hor, sacerdot de Montu, estatua cub, es manté amb algunes
variants, el cos està més present. Governador Ouahibre, més similar a les tradicionals. Cap Verd,
només queda el cap, la més coneguda, realitzada en una pedra de tons verdosos, es difícil de treballar
i la pericia de l’artesà es veu en l’osament del crani, a més els trets del rostre son molt reals. Faraó
Amossis, es manté la estatuària clàssica dels faraons. Una innovació son les escultures femenines, de
reines, princeses o sacerdoteses que es coneixen com les divines adoratrius. Teníen un rol polític i
religiós, eren sacerdoteses de Amon i com a tant les esposes de la divinitat, per tant teníen influència
política. Es troben en diverses postures, en peus, esfinx, etc… Reina princesa Karomama, consort
divina d’Amom, fetade bronze amb molts de detalls a la roba i perruca. Shepenupet II, consort divina
d’Amom, esfinx que sosté una representació zoomorfa de Amom. La estatuària zoomorfa i híbrida te
un auge molt important, alguns animals eren considerats sagrats, en aquest cas un moix. Es solía
associar a la deesa Bastet. Horus fent una libació. Déu Thot, forma animal, ibis, fet amb fusta i estuc.
Deesa Tueris o Thoeris, assistia en el part, es zoomorfa, no te trets humans, rostre de hipopotam, urpes
de lleó, pits marcats, pantxa, coa de cocodrilo.

15.2.3 Pintura i relleu.

Torna a juntar-se la pintura i relleu. N’hi ha molt poc significatiu. Tomba Montuemhat, es pot deduir
que estava en registres horitzsontals superposats. Com a innovació es la postura del personatge, amb
les cames creuades. Tomba de Pabassa, tot el mur de la tomba i altres elements estaven revestits de
estuc policromat i també amb jeroglifics. Les escenes son de vidia quotidiana, el difunt pescant, cacant,
o be fent tasques de apicultura.

16. PERÍODE GRECOROMÀ.

16.1 Introducció.
S’inicia al 332 i finalitza al 30 ane quan Octavi venc a Marc Antoni i Cleopatra a Actium. Cleopatra
VII era la descendent de la dinastía Ptolomeica, que descendíen de un general de Alexandre Magne.
Es varen dur a terme obres després del 30 ane amb carácterístiques Egipcies però es varen mesclar
amb altres.

16.2 Arquitectura.
El més caracteristic es que ens trobam amb dues tendències paral·leles que es poden vincular. La
tradició Egípcia representada per obres que duia a terme el poble i els més vinculats a les castes
tradicionals. L’altre vesant es hel·lènica que assumeix el model grec. Aquesta vessant grega està
representada per les castes socials més elevades i extrangeres, les que no eren autòctones. Els dos
vessants a vegades poden donar resultat a obres d’art sincrètiques, eclèptiques. Quan Alexandre Magne
va conquerir Egipte no va canviar les tradicions autòctones ni hi va haver un canvi dràstic en l’art
perque va voler mantenir la tradició dels faraons desde el punt de vista polític. Ell va ser coronat com
a faraó en el temple de Karnak.
- Model clàssic:
Els principals son el Temple de Horus a Edfú, manté les carácterístiques clàssiques, els pilos, pati
solar, dues sales hipòstiles i el santuari amb altres dependències. Axialitat, simetría, us de la pedra,
arquitectura arquitravada, degradació de volums… La decoració son relleus enfonsats. Com a
carácterística propia es poden assenyalar els panells que es disposen a la part inferior de les columnes
entre elles i que estan decorats amb relleus els quals donen una sensació d’espai tancat.
El següent es el conjunt de Hathor a Dendera, no està tan ben conservat però va ser significatius. Va
ser rellevant perque amb posterioritat alguns emperadors romans varen promoure construccions. Hi ha
el temple i altres elements com basílica, sanatori, altres edificis. En quant a carácterístiques en plana
son les mateixes, eix accial, el mateix. Les columnes son Hathoriques. Les columnes, sotil, etc decorat
amb relleu i policromat.
El darrer conjunt es el Temple d’Isis a Philae. Una de les deeses més importants, durant el període
romà va tenir molta importància. Construit a una illa que segons el mite era propera a una altre més
petita on estaría enterrat Osiris, per tant en aquesta illa vetlaría per el cos del seu difunt espos. Aquesta
illa quan es va construir la presa d’Asuan i el temple es va haver de translladar peca per peca a una
altra illa. Es molt significatiu perque es va convertir en el darrer bastió del paganisme en front al
cristianisme. El que crida la atenció es que a diferència de els altres dos no segueix un eix accial si no
que es irregular, uns primers pilons, un pati, unes escales i un segon piló i a una sala hipòstila, santa
sanctorum. Hi ha altres estructures a la illa.

16.3 Art figuratives.

Es on millor es veuen les dues vies. Retrat de Ptolomeu I, representat de forma Egipcia, trets
carácterístics de un faraó. Altres monarques com Ptolomeu III es va fer el retrat seguint la vessant
grega.
El relleu manté la iconografía i els trets tradicionals del relleu egipci. El trobam als temples anteriors,
sobretot al de Horus i al de Isis. Temple de Horus a Edfú, coronació de Ptolomeu IX, dues figures que
son la representació de l’alt i baix egipte, tecnica del relleu enfonsat, es completa amb jeroglífics.
Les restes de pintura son molt escases, les més interesants son les pintures de El Fayum, de caràcter
funerari. Els trets del rostre, taula de fusta amb pintura encaustica presenta trets clàsics d’art clàsic,
d’època romana.

17. ART PERSA.

17.1 Introducció.
S’enquadra dins el 559 fins al 331 ane, quan Alexandre Magne conquereix l’Imperi. En els seus origens
era un poble petit subeditat als Medes, però poc a poc varen agafar protagonisme i Cir II va ser el
monarca que va donar la empenta definitiva, va ser el configurador de l’Imperi. Cir II va conquerir
Babilònia al 539 i va ser vist per altres pobles com un alliberador, perque va ser un monarca tolerant,
que va respectar les lleis, tradicions, cultes dels paisos que anava conquerint. Era molt respectuós, no
volia imposar res. Cir va alliberar als jueus i el varen considerar el mesías. Cambises va conquerir una
part d’Egipte. Cambises, Dario, Dario va dividir el territori en setrapies.

17.2 Religió.
En quant a la religió els perses, no monoteistes, creien en el maniqueisme, l’enfrontament del concepte
del be i el mal, es te una concepció dualista. Zaratrusta va ser el profeta que va transmetre la religió.
El poble baix podia adorar altres divinitats com elements naturals però les castes altes creien amb el
zoratrisme. Les divinitats no es solien representar i el culte que se li donava era a l’aire lliure, per tant
no hi ha grans construccions religioses de l’art persa. Ahura Mazda, el be. Alguns investigadors opinen
que això no es ell perque consideren que no es representava.

17.3 Arquitectura civil.

17.3.1 Pasargada.
Serà una arquitectura de palaus, imperial que està concebuda com un instrument de exaltació del poder
del monarca. La coneixem gràcies a les runes de les tres principals ciutats, Pasargada, Persèpolis i
Susa. Pasargada va ser erigida per Cir el Gran, son construccions aillades del qual el més significatiu
es la columna, un tret carácteristic en temps dels monarques aquemenides. S’usa per determinades
construccions com per fer pòrtics. No es originaria de allà, per tant es pensa que pugui ser un prèstec
dels egipcis i dels jònics. Una carácterística es que les cobertes eren de fusta i per això les columnes
podíen ser més primes i estilitzades a diferència de les egipcies. Es podran disposar en major espai
entre elles. A més podíen ser de dos materials, generalment de pedra i el fust estriat per influència
grega però a vegades eren de fusta recobertes de guix i després pintades de vermell, blanc o blau. El
principal element de totes les construccions es la columna. A Pasargada es troba un tipus de decoració
que recorda a l’art assiri. Els ortostats com a element decoratiu els agafen els perses dels assiris, però
la iconografía es distinta.
17.3.2 Persèpolis.
La ciutat de Persèpolis es obra de Darío I, Xerxes i Artaxerxes. La ciutat està a la planura de una
muntanya: pòrtic que dona accés, la Apadana (edifici inventat per ells) la sala de les 100 columnes o
saló del tro, la tresorería, i diversos edificis com el palau de Darío i palau de Xerxes. La porta de les
nacions es tractava de un propileu de planta quadrada costingut per 4 columnes que presentava 3
accesos, qustodiats per bous antrocefals alats (lamassu). La diferència entre els perses o assiris son que
els perses tenen les ales i les potes diferents. La apadana es una sala de audiències, on el monarca
despatxava els asuntes principals. Consistia en una gran planta rectangular amb un nucli central amb
moltes columnes, tres dels costats eren porticats i el quart era una estructura destinada a magatzems.
En els angles hi havia 4 torres amb escales que pujaven cap al sostre. Tenía a més escales a dos dels 3
costats porticats, decorades amb relleus. El següent edifici es el saló del tro o sala de les columnes,
de pedra i alguns casos fusta. Columnes mes primes i estilitzades amb espai de separació enmig. El
capitell bicèfal es el que rematava la columna persa, la aportació més original de l’art persa a tota la
història de l’art. 3 parts: una forma de corola, una peca rectangular amb diversos parells de volutes i
rematat per una estructura amb bous, toros, grifons, enfrontats però per les potes traseres i entre ells
un espai que s’aprofita per dipositar la viga del sostre.
17.3.3 Susa.
La ciutat de Susa era la antiga capital Elamita, després convertida a Persa, es varen aprofitar alguns
edificis. Incorporen la Apadana a la part superior.

17.4 Arquitectura funerària.

17.4.1 Monuments isolats o mausoleus.
Com a més representatiu es la Tomba de Cir el Gran a Pasargada, construit a un jardí. Al voltant de 10
metres d’alcada i destaca per la sencillesa estructural. Te una única i petita cambra sepulcral construida
sobre una socolada de pedra formmada per 6 esglaonss els quals van disminuint de tamany. Te un
accés allindanat i es remata per un frontó a dues aigües.
17.4.2 Hipogeus.
Tombes dels reis aquemènides a Naqsh-i-Rustam. Aquestes tombes es troben a dos costats: aquí i a
Persépolis. Recorden a una creu grega on esta decorada la part central i superior. Al brac central es
disposen mitjes columnes a imitació d’un portic rematades per el capitell bicèfal. Al centre es disposa
l’accés i a la part superior hi ha la decoració de dues fileres que representarien els pobles que ha sotmés
Darío. A la part superior Darío realitzant una ofrena davant un altar on es suposa que cremaría el foc
sagrat, i Ahura Mazda a la part superior. Tomba de Darío. La tomba de Artaxerxes es molt similar
amb la diferència de que la part inferior de la creu no s’ha esculpit. L’interior dels hipogeus era un
vestíbul i una estanca més baixa, amb fornicules de carácter funerai. La disposició de la decoració es
la mateixa.

17.5 Arquitectura religiosa.

Solien ser cerimònies a l’exterior o a temples de foc. Temple de foc a Naqsh-i-Rustam, unica
arquitectura religiosa digna de menció.

17.6 Arts figuratives.

17.6.1 Relleu.
No hi ha imatges de divinitats. Els més importants es troben a Persépolis, en quant a la técnica i
disposició i us que té es pot dir que es igual que el relleu assiri, agafen la seva tècnica i significat, la
diferència es que el relleu persa presenta un major modelat que l’assiri. Es molt detallista sobretot en
els plecs de la indumentària, de manera molt evident, influència de l’art jonic. Disposen els elements
de forma juxtaposada i seriada, son iguals i reiteratius, mentre que els assiris configuraven escenes els
perses no. Iconograficament parlant no s’assemblen perque els perses no representen mai batalles ni
escenes bèliques. El que volen representar son els beneficis de les campanyes bèliques. Desfilades de
tributaris i elements que aportaven riquesa al poble persa. Detall de Apadana escala oriental, guàrdies.
Els relleus es troben disposats als socols dels edificis, els més significatius son els de la escala de la
Apadana.

17.6.2 Mahó vidriat.

Varen emplear sobretot als edificis de Susa. Son més decoratius i originals que els de Babilònia.
Grifons, toros alats, elements hibrids, esfinxs, lamassu… Arquers del palau de Dario a Susa, es dels
més coneguts, la guàrdia del monarca coneguts com els inmortals. No es representen com un moment
bèlic, la indumentària no es apropiada, es cerimonial. Dona vivacitat a la escena el mahó vidriat.

17.6.3 Capitell bicèfal.

Es la creació més important. Format per 3 parts, peca en forma de corola, bloc ornamentat amb volutes
dobles i dos elements zoomorfs afrontats per les potes, com si només tenguesin un cos. La part que
queda buida es on es recolza la viga del sostre. Es tracta de una solució constructiva original, pràctica,
funcional i a munt decorativa.

La importància de l’art persa es que assimila el que va conquerint però es innovador per si mateix. Els
monarques perses varen tenir sota les seves ordres artesans de tots els territoris que anaven conquerint,
varen reunir diferents per crear un art eclèctic, original per reunir influpencies diverses, crear un art
original a partir de tots els pobles que varen conquerir a més del capitell bicèfal, que es original. No
varen imposar res, varen ser molt tolerants i varen reunir totes diferents cultures.

4 preguntes comentari imatges. Resposta llarga desenvolupar tema. 1 sola imatge o comparrativa de
imatges sempre hi ha un element significatiu que comparar. No hi ha pregunta.