LA CONSTRUCCIÓ I MUNTATGE DE LES BOTES DE D’ADOBAR PELLS A IGUALADA

A LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX

L’any 1895 un adober italià de nom Segundo Durio, que era també professor de l’Escola
d’Adoberia de Torí, va patentar a Boston el primer reactor dotat de moviment per adobar pells
al vegetal. Es tractava d’un cilindre de fusta, com una bota de vi, que suportat pels eixos
permetia un moviment de rotació. La bota s’omplia de pells i banys de taní fins a l’eix, i amb el
moviment de rotació les pells anaven canviant contínuament de posició, tot provocant un efecte
de bombeig de la solució de taní cap l’interior de les fibres de la pell, accelerant així el procés
d’adobament.

L’adobament en forma estàtica durava 8 mesos, però a l’interior de la bota en rotació, a la

velocitat d’unes 6 rpm, tan sols precisava de 7 dies. Ajudava però també l’ús de tanins
concentrats que s’obtenien per evaporació (solucions de tanins diluïdes extretes d’escorces,
fustes o fruits de determinats arbres com la mimosa, el quebracho, el castanyer o la valonea).

Les primeres botes d’adobar s’instal·laren a Igualada a la primera desena del segle XX, quan es
va disposar de corrent elèctrica per accionar els motors. Prèviament algunes adoberies havien
obtingut força motriu amb motors de gas pobre, però aquest sistema va durar poc temps.

Imatge 1 Bota de 2x2 m amb politges de tracció per corretges.

ELS OFICIS INDISPENSABLES PER CONSTRUIR I INSTAL·LAR UNA BOTA D’ADOBAR

El fuster tallava i mecanitzava els taulons de fusta i també muntava el cilindre. Recordo com a
fusters la viuda de Benito Núñez amb el seus fills, que tenien l’obrador l’un al carrer Santa Ana
i l’altre al carrer Concepció; en Rauret a la plaça de Sant Miquel, en Serra al carrer de la

1
Creueta, l’Oliva al carrer Joan Abat, l’Ambròs al carrer Sant Antoni Maria Claret i els germans
Romera al carrer de l’Artés.

El torner partia de fusta de roure i feia els bitllots tornejant-los al torn per a fusta. Recordo el
Sr. Rosich, que tenia la torneria a la Rambla General Vives, en un altell al costat del que avui és
la joieria Rosich.

El fonedor fonia les peces de ferro colat, com les bancades de suport o les estructures laterals
de la roda i la creuera, els engranatges i les politges que transmetien la força del motor i
donaven moviment a la bota. De foneries recordo la d’en Felip Verdés (carrer Santa Caterina),
en Carlos Fàbregas (carrer Òdena), i l’Isidre Ventura (a l’Avinguda Balmes i després a Òdena).

El manyà mecanitzava les peces de ferro colat i després feia la instal·lació de la part mecànica
de la bota. Posava les bancades de suport al seu lloc i a nivell abans que les collés el paleta,
ajudava al fuster a centrar i collar la roda i la creuera als fons, i després posava els cèrcols a la
bota ja muntada. També instal·lava els engranatges i politges que permetien la reducció de
velocitat, perquè la bota rodés a la velocitat desitjada (normalment 6 rpm) i pogués canviar el
sentit del gir. De manyàs recordo en Fito, en Rosanegra, l’Andrés, en Joan i en Ramon Prats, i
en Ramon Mascaró, que juntament amb en Magí Llorens van crear la societat Mallo, tots ells
molt competents i bregats amb la feina dura.

El paleta havia de collar amb ciment les bancades de la bota.

El lampista s’encarregava de la instal·lació elèctrica que feia funcionar el motor. De lampistes

recordo en Guitart (Oreneta) de la Rambla, en Cuadres amb el taller al carrer Sant Antoni Maria
Claret, en Prat i en Canals del carrer del Roser (amb en Prat hi treballava en Gabarró fins que es
va establir per el seu compte), en Puiggròs de la Rambla General Vives i en Palomas i l’Escura
a la Soledat.

El corretger proporcionava les corretges de cuir per transmetre el moviment de la politja del
motor a l’embarrat i d’aquest a les politges de tracció de la bota. Com a adober corretger hi
havia l’Esteve Onclet que, a més d’adobar les pells, muntava, cosia, encolava i reparava les
corretges de la majoria de les adoberies.

LES MIDES DE LES PRIMERES BOTES D’ADOBAR PELLS A IGUALADA

La mida de les botes responia a tres condicionants principals:

1. L’alçada de sostre de les antigues adoberies, ja que moltes d’elles eren tallers artesanals
normalment baixos de sostre per mantenir l’escalfor en èpoques d’hivern.

2. La dificultat d’accés a las parts baixes de les adoberies, perquè normalment tenien l’entrada al
carrer dels blanquers, però les botes s’instal·laven a la planta baixa. Aquesta era soterrada
respecte al carrer i tenia sortida al rec, que era un carrer peatonal de 3 m d’amplada i, en molts
casos, sense accés de carro. Això significava que les peces havien de poder baixar, en algun
casos, per escales d’1 m d’amplada. Les diverses peces havien de poder ser transportades a mà
per 2, 3 o màxim 4 persones; eren els mitjans que tenien a l’època.

3. La mida dels taulons de fusta que es podien tallar dels arbres de la comarca. Un pi de 80 anys
pot tenir un diàmetre de 25–30 cm, que una vegada escorçat i adreçat ens donarà un tauló de

2
menys de 23 cm d’amplada. Pel que fa a la llargada, obtenir taulons rectes de 220 cm es més
fàcil que obtenir-ne de més llargs.

Entre els anys 1905, quan es construïren les primeres botes, fins el 1970, la mida interior més
normal fou de 2 m de diàmetre per 2 m d’amplada. Aquesta mida donava un volum total de
2 ' 3
π 1 ×2=6 28 m . Com que la bota es carregava fins a l’eix, el volum útil de càrrega era la
meitat: 3 ' 14 m3. Si calculem que per adobar es treballava amb càrrega fins a l’eix i 1 part de
pell per 1’5 parts d’aigua, a dins la bota podien ficar 1.250 kg de pell i 1.800 litres d’aigua
tànica.

Degut a les necessitats de producció, es feren a Igualada autèntics disbarats de càrrega de botes
de 2×2 m. Jo havia vist adobar dins d’una bota 1.700 kg de pell amb 2.600 litres d’aigua, en
total més de 4.000 kg, amb un volum molt per sobre de l’eix. Algun eix no podia resistir aquesta
càrrega en moviment, es trencava i la bota anava a parar al terra. En aquest cas, per descarregar-
la i poder tornar-la al seu lloc, el fuster havia d’obrir una nova boca de càrrega a la part alta i per
allí s’anaven traient les pells amb un ganxo i l’aigua amb galledes fins a deixar-la buida. Llavors
amb ternals, palanques i algun gat hidràulic es tornava la bota al seu lloc. Això sí, tenien des
d’aquell dia una bota amb dues boques de càrrega.

El forat de la boca de càrrega era d’uns 80×60 cm i la tapa era també de fusta. La tapa amb els
ferros de suport podia pesar entre 35 i 40 kg i els manejava un sol home després de fer una forta
inspiració. A partir dels anys 70 aparegueren les tapes de metacrilat, que pesaven uns 7 kg i
tenien una mida molt més gran, com de 90×70 cm, i facilitaven la càrrega i descàrrega.

A partir dels anys 70 aparegueren les botes de 3 ×3 m d’interior, aptes per a 3.000 kg de pell; les
de 3’5×3’5 per a 4.500 kg de pell i les de 4×4 m, que podien carregar fins a 8.000 kg.

ELS MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ DE LES BOTES D’ADOBAR

Fusta per l’estructura cilíndrica i bitllots
L’estructura cilíndrica de la bota estava feta de fusta i normalment eren taulons tallats d’arbres
de la comarca: hi havia botes de pi i de roure. Aquestes fustes tenien una resistència limitada a
la fricció de les pells i als productes curtents i no duraven més de 25 anys.

Les parets laterals de la bota rebien el nom de fons. Els taulons més grans i bons eren els dos de
la part central del fons i podien fer uns 200 ×30 cm i 6 cm de gruix. Les peces que composaven
la part cilíndrica es deien delgues. Les delgues eren uns taulons d’uns 2’25 cm de llargada per
16–22 cm d’amplada i 6 cm de gruix.

Les delgues es mecanitzaven a cop de ribot per donar-los certa curvatura, tant en la part externa
com la interna. Tenien un encaix d’uns 6 cm d’amplada situat a uns 6 cm de l’extrem del tauló,
també de certa curvatura, on s’encaixava el fons. El fons estava una mica afuat; d’aquesta
manera es donava estanqueïtat al cilindre. La mida entre encaixos havia de ser exacta, ja que
marcava l’amplada de l’interior de la bota. La darrera delga que es col·locava en muntar la bota
normalment tenia una amplada diferent d’un extrem a l’altre per ajustar l’estanqueïtat, i se’n
deia la clau.

3
L’obertura de la boca de la bota es feia quan estava ja muntada i amb els cèrcols posats.
D’aquesta manera, quedava regular i tot ben encaixat.

A partir dels anys 60 començaren a arribar fustes africanes d’importació com la teca, l’iroc i la
més dura de totes, el bolondo. Aquestes eren fustes tallades d’arbres molt grans i d’una gran
resistència per la seva compacitat i estructura, alhora que eren força resistents als productes
químics i l’aigua salada. De la fusta de teca se’n fan els bucs dels iots, que resisteixen l’aigua de
mar. Una bota de bolondo podia tenir una vida útil de més de 50 anys si s’utilitzava per adobar
al vegetal, malgrat l’abrasió del procés. El bolondo és una fusta molt densa, ni tan sols flota a
l’aigua, i els líquids d’adobar amb prou feines penetraven la seva estructura.

El mecanitzat de la fusta de bolondo era delicat i perillós. Com que era una fusta molt dura, feia
mes pols que encenalls i aquesta pols, si l’operari no es protegia amb ulleres, es ficava a l’ull i
podia fer-li perdre la vista temporalment. Recordo una vegada que en Xavier Núñez va quedar
cec a causa de la pols de bolondo i en desconèixer de què li venia la ceguera, va tenir un gran
ensurt, fins que un metge li ho va aclarir. Va tardar mig dia a recuperar la visió. A partir
d’aquell dia va protegir-se i va instal·lar extractors de pols al seu taller.

Pel que fa als bitllots, eren unes peces de fusta de roure en forma de bitlla de 40–45 cm de
llargada total i estaven mecanitzats al torn. El bitllot tenia dues parts. Una era una peça
cilíndrica d’uns 8 cm, amb un gruix de 5’8 a 5’9 cm, que s’encaixava a la delga i quedava
estrebada dins del forat. Si el bitllot era massa gran, s’hi afegia un gruix d’arpillera. L’altra part
del bitllot era un tronc cònic que podia fer uns 9 cm de gruix a la base i uns 7 cm acabats en
punt rodó a la punta. El bitllot que era la peça que forçava el moviment de les pells i havia
d’estar fet amb fusta molt dura. Sobresortien de 25 a 32 cm dins de la bota.

Per encaixar el bitllots i que quedessin repartits regularment, algunes delgues havien de tenir
forats. Hi havia delgues amb dos forats i d’altres amb tres forats, repartits a 60 cm de cada punta
i amb uns 70 cm entre ells. Segons el nombre de bitllots que es desitjava tenir a la bota calia
seguir una seqüència de muntatge diferent. Si fèiem una delga de dos forats, dues delgues sense,
una delga amb tres forats, dues delgues sense i tornàvem a començar la seqüència, arribàvem a
tenir uns 30 bitllots, nombre que es considerava correcte. A cada costat de la boca de càrrega
sempre hi havia un bitllot. La tapa no en portava mai. El més important era que estiguessin
regularment repartits.

4
De vegades, per l’acció mecànica, es trencava un bitllot o sortia del seu encaix cap a l’interior
de la bota. Si es trencava no era massa greu, ja que la bota no perdia l’aigua i quan es buidava la
bota el bitllot es tornava a posar al seu lloc. Però si, per exemple, es desprenia a la nit sense
trencar-se, pel forat de la delga es podia buidar la bota i quedar-se rodant en sec. Llavors,
normalment s’anaven trencant un bitllot darrera l’altre pel pes de les pells. L’endemà podíem
trobar les pells passades de temperatura, perquè s’havien escalfat massa per la fricció; la corretja
trencada o cremada i el pinyó d’atac trencat: un desastre.

Peces de foneria
Les bancades de suport, la creuera, la roda dentada de la bota i els daus de suport eren de ferro
colat. Hi havia a Igualada tres foneries: la del Felip Verdes al carrer Santa Caterina, la del
Carlos Fàbregas (Carlos Manyà) i, més tard, la de l’Isidre Ventura. Totes tres tenien els seus
models d’aquestes peces.

El dia de la fosa, quan estaven preparats els motlles de sorra al terra i s’havia fos el ferro en el
gresol, s’introduïa el líquid dins dels motlles per uns forats estratègicament repartits per tota la
peça. Era una operació molt delicada, ja que no podien quedar bosses d’aire en la peça fosa, fet
que hauria disminuït la seva resistència. En refredar-se quedava solidificada. Es treia la peça de
ferro colat del motlle de sorra i ja es podia portar a mecanitzar. L’operació mecànica la feien els
manyans.

La cargoleria
Els cargols per collar els fons a la roda o creuera en un principi eren d’acer, però la cabota que
estava a l’interior de la bota havia de ser de llautó i anava roscada a una punta del cargol. El
llautó resistia l’atac dels banys tànics, que son àcids (pH 3,2–4). Si haguessin estat de ferro,
l’atac de l’àcid hauria format tannat fèrric de color negre, que taca les pells, i s’haurien
desgastat els cargols molt ràpidament. Les femelles per collar els cargols que anaven a l’exterior
també eren d’acer. Quan aparegué l’acer inoxidable s’anà adaptant aquest material per la
cargoleria, tant a l’interior com a l’exterior de la bota, per la seva resistència i mínima corrosió.

Els cèrcols
Els cèrcols de la bota es feien d’acer. La seva mida era una mica més de la meitat de la
circumferència de la bota i tenien a les puntes una rosca que havia fet el manyà a mà amb un
mandrí. Els dos mitjos cèrcols s’enllaçaven amb l’ajut d’unes peces de fosa, que rebien el nom
d’esclops i actuaven de volandera. Sobre aquesta es collaven les femelles d’acer, que eren
dobles perquè no s’afluixessin. Una bota tenia 6 cèrcols com a mínim i 8 com a màxim. Quatre
cèrcols, dos i dos, es posaven just sobre el lloc on anaven encastats els fons per assegurar
l’estanqueïtat. La resta anaven al costat del forat de la boca de càrrega. Els cèrcols arribaven al
muntatge amb la forma corba aproximada de la circumferència de la bota, que se’ls havia donat
a cops de mall. També a cops de mall s’anaven adaptant a la circumferència de la bota, alhora
que es collaven les femelles dels esclops.

L’ORDRE DE MUNTATGE DE LA BOTA D’ADOBAR

1. El fuster tallava els taulons de les delgues a mida, amb gruix d’uns 6 cm, els mecanitzava per
donar-los certa curvatura i feia els encastos de les puntes. Els encastos tenien una amplada d’uns
5’9 cm perquè quedessin estrebats al forat del fons en posar-los. Després, a les delgues que
tocava, els feia els dos o tres forats per als bitllots, repartits en equidistància.
5
Fet això, tallava els taulons a mida i gruix de 6 cm per fer els fons, que anava muntant formant
una circumferència. Cada fons tenia un tauló central d’uns 25–30 cm. Els altres taulons, posats
horitzontalment i simètrics, anaven sent més curts. Alguns fusters posaven clivelles entre els
taulons del fons per assegurar que es mantinguessin en la seva posició. Sobre els taulons, el
fuster dibuixava la circumferència de 200 cm de diàmetre i amb una serra tallava el que sobrava.

El fons tenia uns taulons de reforç. El tauló central de reforç feia 190 cm de llargada per uns 25
d’amplada i 6 de gruix. Es posava perpendicularment als taulons del fons, els quatre rajos que
faltaven per formar una estrella es posaven repartits. Tots els rajos eren d’uns 22 cm d’amplada
i 6 de gruix. Tot el reforç es clavava amb puntes d’enllatar.

2. En cada fons muntat, el fuster marcava el punt del centre i afuava uns 2 mm tota la
circumferència perquè s’ajustés als encaixos de les delgues, que eren 1 mm més petits que el
guix del fons sense afuar.

Normalment els fons es traslladaven muntats a la fàbrica. Una delga podia pesar entre 20 i 25 kg
i el fons sencer, entre 200 i 230 kg. El fons es movia fent-lo rodolar entre 3 o 4 operaris.

3. Un cop decidida l’altura sobre el terra a la que el blanquer volia la bota i sabent també les
mides de la bota, el manyà presentava les bancades, les anivellava, posava els cargols a les
bases i ho deixava a punt perquè el paleta ho collés.

4. Quan l’obra del paleta estava consolidada, ja es podia collar la base dels daus sobre la
bancada sense posar les tapes.

5. Es traslladaven els fons i les delgues fins al punt de muntatge.

6. El muntatge era feina per a 2 o 3 operaris. Entre dues bancades posaven uns capitells d’acer.
Sobre aquests, es col·locava el fons de la roda, amb la cara plana avall i els radis mirant amunt.
Sobre el fons es posava la roda, es centrava i es feien els forats pels cargols que collaven el fons
amb la roda. Una vegada tot collat, amb ajut d’un ternal colgat del sostre, es pujava la roda amb
el fons en posició vertical fins a posar-la amb l’eix dintre del dau, que ja s’havia col·locat sobre
la bancada. Llavors es posava la tapa al dau, es collava posant un tros de sola entre l’eix i la tapa
per tal de que quedes immòbil, i alhora es falcava el fons per sota amb falques de fusta. Es
repetia l’operació amb la creuera. Quan es tenien els dos fons en posició vertical, aguantats pels
daus i falcats per sota, es posaven quatre delgues a 90 una de l’altra i es clavaven al fons amb
puntes d’enllatar.

7. En aquest moment es treien les falques del terra i s’afluixaven una mica els daus perquè
l’estructura de la bota pogués girar. Un cop comprovada la verticalitat dels fons, que estiguessin
els taulons llargs ben encarats i el perfecte nivell de la primera delga, s’anaven afegint la resta
de delgues. S’anaven encastant i clavant als fons, procurant que quedessin ben juntes. Calia
posar les delgues en la seqüència prevista perquè els bitllots quedessin ben repartits. La bota
anava girant i s’anaven clavant les delgues fins a tenir-la tota quasi coberta. No cal dir que calia
anar retirant les quatre delgues que s’havien col·locat perquè la bota s’aguantés
provisionalment. Calia adaptar l’amplada de la clau, la darrera delga, perquè normalment
quedava una petita diferència d’un cantó a l’altre.

6
Un cop posada la clau, es repicaven totes les delgues per sobre de la zona d’encaix amb el fons
amb una maça de fusta grossa, perquè quedessin ben encastades, i es començaven a posar
cèrcols. Dos a cada punta de bota i després els del centre. Es collaven i s’anaven repicant també.

8. Es feia el forat de la tapa.

9. A l’obrador el fuster feia una tapa a mida, s’hi col·locaven els ferros de suport amb els
agafadors i s’hi posava una junta de cànem per assegurar l’estanqueïtat.

10. Es collaven a la bota els ferros de suport de la tapa.

11. Amb la bota col·locada, el manyà muntava l’eix amb el pinyó d’atac, el mecanisme de
reducció i les politges.

13. Es repicaven els cèrcols, es pintaven i ja es podia carregar la bota amb aigua.

14. S’havia de dilatar la fusta fins a aconseguir l’estanqueïtat. En posar aigua a la bota,
normalment hi posaven alguna mena de cistell. Llavors s’afegia aigua i s’anava fent girar a mà
perquè anés canviant de posició i la fusta s’anés xopant d’aigua fins a aconseguir la total
estanqueïtat. Aquesta operació podia durar dos dies.

15. Es recollaven els cèrcols i els cargols del fons. Després de girar dos dies amb l’aigua neta, ja
es podia tornar a collar tota la cargoleria de la bota.

Els eixos de les politges i del pinyó d’atac

Una vegada muntada la bota, el manyà procedia a muntar la bancada petita. En aquesta hi havia
un dau que suportava l’eix de politges, que anava collat també a la bancada de la roda. L’eix
portava incorporat un pinyó petit que engranava a una roda més gran, muntada al mateix eix que
el pinyó d’atac, suportat per dos daus. Aquest joc de pinyó i roda és el que permetia la reducció
de velocitat perquè la bota rodés a 6 rpm. El pinyó d’atac era de ferro fos i tenia entre 12 i 14
dents, segons el mòdul de la bota, i pesava uns 20 kg.

Greixat dels daus i els engranatges de la roda, el pinyó d’atac i les rodes de reducció de
velocitat
16. Havent muntat la bancada petita, es posava greix o oli als daus. Els daus de la bota podien
ser de dues maneres: o bé greixats amb greix, que es repartia per un canaló que s’havia fet a la
mateixa tapa del dau i que s’introduïa mitjançant un greixador roscat, o podien funcionar amb
oli. Hi havia daus amb un disseny que tenia a sota l’eix una cavitat per l’oli. Llavors es
col·locava un anell d’uns 2 cm de diàmetre més que l’eix i aquest, en passar per la cavitat amb
l’oli, anava pujant-lo a sobre de l’eix perquè sempre estigués greixat.

També s’havien omplir d’oli els daus de l’eix de politges i els de suport del pinyó d’atac. La
tapa del dau tenia un petit forat per on introduir l’oli i hi havia també un anell per repartir-lo.
Alguns daus portaven un greixador de bombeta, que era de vidre, de forma rodona i anaven
descarregant oli a través del tub de sortida, que tenia un cargol amb rosca petita que feia de
dosificador. Aquets daus no tenien anell perquè no tenien cavitat per l’oli.

17. Es posava greix a les rodes dentades. Després de netejar-les amb un raspall per si tenien pols
d’obra o restes de fusta, totes les rodes dentades s’empastifaven de greix. Llavors es feia rodar
la bota accionada per les corretges durant una bona estona, comprovant la temperatura de tots
7
els daus i escoltant el soroll que feien les rodes dentades. Si els daus no s’escalfaven i el soroll
de les dents era el correcte, ja es podia donar la feina per acabada. Tan sols faltava posar greix a
la rosca dels volants del ferro d’apretar la tapa, ja que la pressió de la tapa la donaven les
rosques dels cargols dels volants.

Les corretges de pell

Les corretges que transmetien el moviment de l’embarrat a les politges eren de pell adobada al
vegetal, normalment de pell de vedell greixada. Podien ser d’un gruix de pell o de dues, però
sempre havien sofert abans del seu muntatge un procés d’estirament perquè no s’allarguessin
amb l’ús. Les corretges de dos gruixos podien ser enganxades o cosides. Las més grans es
cosien amb tireta de pell en tripa seca. Hi havia diferents enllaços de les corretges: amb
passador o amb peces de ferro collades amb cargols.

Les corretges més grans eren les de transmissió del motor a l’embarrat. Podien medir 10 m de
llargària, 15 cm d’amplada i 12–14 cm de gruix. Podien arribar a pesar 100 kg. Les corretges de
l’embarrat a les politges de la bota eren també bastant llargues, d’uns 10–12 cm d’amplada i uns
10 mm de gruix.

Per poder donar a la bota moviment en els dos sentits, hi havia un dispositiu de tres politges
amb dues politges boixes (que rodaven sense fer girar la bota). L’una tenia una corretja directa i
l’altra creuada: d’aquesta manera, cada una donava el gir en un sentit. Quan es desplaçava la
guia de corretges, segons la corretja que anava a parar sobre la politja que accionava el pinyó
d’atac, la bota rodava en un sentit o un altre.

La força motriu
La força motriu necessària per accionar una bota era de uns 12–15 CV i la proporcionava un
motor elèctric. Les fàbriques que tenien embarrat accionat per un motor d’uns 40 CV podien
accionar tres o quatre botes a més dues bombes de treure aigua, la cubeta i la màquina d’estirar.

Els motors que es varen instal·lar a Igualada a principis del segle XX després de la Primera
Guerra Mundial eren americans, ja que les fàbriques europees havien quedat molt malmeses.
Eren de la casa Westinhouse, la General Electric Company i Brown Boveri. Més endavant
arribaren alguns motors alemanys de la casa Siemens o algun d’Itàlia de la casa Marelli, i
després aparegueren els motors catalans, de marca Vivó Torres, que tenien molt de prestigi.
Tots aquests motors antics anaven amb daus d’oli i els calia un bon control i manteniment.

Es carrega per primera vegada la bota amb les pells i el taní

Ja es podia carregar la bota de pells quan ja estava muntada, amb tots els cèrcols recollats, els
daus plens d’oli o greixats, les rodes dentades greixades, s’havia comprovat la tensió de les
corretges i s’havien untat els daus de l’embarrat i del motor.

El recollat de cargols després del primer adob

Durant el primer procés d’adob amb la bota nova, l’encarregat havia de controlar l’escalfament
dels daus, la tensió de les corretges, mirar si vessava una mica per algun cantó i comprovar el
soroll de les rodes de engranatges. Després de fer el primer adob i amb la bota descarregada, es
recollaven de nou tots els cargols.

8
Averies de la bota
Les averies més normals d’una bota era que es trencava el pinyó d’atac o un pinyó de les rodes
de reducció per un defecte de foneria, es trencava una corretja o s’escalfava un dau. Quan un
dau s’escalfava, acostumava a fer un soroll agut. En aquest cas era costum enviar l’aprenent o
algun operari al manyà per avisar-lo que anés a la fàbrica a mirar què passava.

En Joan Fitó, manyà de moltes fàbriques, el primer que li deia al missatger era: “netegeu la vora
del dau i tireu-hi oli, que ja baixo”. I si es tractava de la trencada d’un pinyó d’atac i de la
reducció, li deia: “netegeu els pinyons i les politges fins que pugui veure els daus i prepareu el
portàtil, que ja baixo”. L’estat de netedat de moltes adoberies era deplorable i la il·luminació,
molt deficient. Normalment destapant el dau, netejant l’eix amb una mica de tela d’esmeril,
desembussant el canaló del greix o comprovant l’estat de l’anell de l’oli i posant oli nou ja n’hi
havia prou perquè els daus tornessin a funcionar bé.

Si el dau s’escalfava a la nit, el més probable era trobar-se l’endemà la bota a terra, ja que amb
dues o tres hores de grinyolar i escalfar-se n’hi havia prou tornejar l’eix i fer caure la bota. Quan
l’averia era un trencament d’alguna dent o d’alguna roda de reducció de velocitat, la cosa era
més complicada i el blanquer es posava molt nerviós, perquè la bota estava carregada i es
tardava de 2 a 4 dies a solucionar el problema. No era gaire normal que les fàbriques tinguessin
recanvis per la varietat de mòduls i models de peces de foneria que hi havia.

La costum dels blanquers igualadins d’anar a parar la bota

Era normal que els dies de festa els blanquers igualadins, ja estiguessin al ball o al cinema, a la
mitja part o al final de la sessió, anessin a afegir l’extracto o a parar la bota. Les botes parades a
la nit garantien que no caiguessin, però en temps de molta feina alguns se la jugaven malgrat
que, a les fàbriques on no hi havia sereno, el risc de trobar-se la bota al terra al matí era molt alt.

LA REPERCUSSIÓ ECONÒMICA D’INSTAL·LAR UNA BOTA

A la primera desena del segle XX, la decisió d’instal·lar una bota d’adobar a una teneria
artesanal comportava un avantatge econòmic molt important pel blanquer. Li permetia
incrementar substancialment la producció sense haver d’incrementar el finançament i sense més
necessitat d’espai. A més, aquest avantatge arribava en un moment de gran demanda de sola i
guarnimentera, ja que Europa estava en plena Primera Guerra Mundial i amb les adoberies
aturades, mentre que Espanya s’havia declarat neutral.

Analitzem els perquès dels avantatges. Per fer una producció d’un adob a la setmana, una
adoberia artesanal havia de disposar de dos remulls, sis calciners, dues cubetes i quaranta clots
d’adobar. Si instal·lava tan sol dues botes d’adobar, els remulls, calciners i cubetes podien ser
els mateixos, però podia prescindir dels quaranta clots. Per assegurar la producció d’un adob a
la setmana havia d’instal·lar un motor que accionés l’embarrat i dues botes amb sistema de
politges compartit, que ocupaven aproximadament l’espai de cinc clots. Podia instal·lar també,
accionada per l’embarrat, una màquina d‘estirar, que li permetia estirar un adob en un dia entre
dues persones. Per fer-ho manualment necessitava tres taulells i quatre homes durant tota una
setmana. Tenim doncs una reducció d’espai corresponent a trenta-cinc clots i a l’estenedor
l’espai d’un taulell.

9
Deixar de treballar als clots amb escorça de pi per passar a treballar amb tanins a la bota també
comportava un estalvi important de feina i espai degut al gran volum d’escorça que s’havia de
moure, ja que una vegada s’havia extret el taní de l’escorça aquesta s’havia d’assecar per poder-
la reciclar com a combustible.

Des del punt de vista financer, tenir immobilitzats quaranta adobs de pell als clots d’adobar en
el sistema artesanal era tot un capital, mentre que amb la bota només hi havia dos adobs
immobilitzats: la reducció de finançament era impressionant. Això va fer que alguns blanquers
es plantegessin posar botes perquè així podien augmentar la producció sense haver de demanar
cap crèdit. Amb les botes, podien augmentar més de dotze vegades la rotació de capital.

Un altre avantatge era la qualitat i regularitat del producte acabat. Amb el moviment de la bota
podien aconseguir arribar a una temperatura de 38C, que garantia una major absorció, reacció i
fixació del taní. També s’aconseguia un alt rendiment en pes, important també, perquè la sola es
venia a tant el quilo.

La instal·lació d’una o dues botes i una màquina d’estirar era de ben segur una inversió
important, però penso que ja quedava amortitzada el primer any. Amb uns números tan clars,
com és que va costar tant instal·lar botes? Pot ser degut a la resistència als canvis que hi havia
en aquella època. Es deia també que la sola adobada en bota sortiria cremada, que tindria menys
qualitat, que sempre s’havia fet artesanalment i així ja estava bé. L’energia elèctrica era cosa del
dimoni, una tecnologia completament desconeguda, ben segur que es produiria algun accident
mortal en alguna instal·lació: feia molta por, com ara en fa l’energia nuclear, perquè se’n
desconeixien el funcionament i els efectes.

Algun disbarat s’havia fet a les adoberies que varen instal·lar las primeres botes, perquè si la
bota s’escalfava abans que el taní hagués penetrat totalment les pells es produïa el fenomen de
la curtició morta: un bloqueig d’entrada del taní a la pell, que deixava una veta central de cuir
sense adobar. De vegades la sola se separava en dues fulles. La curtició morta comportava una
baixa de rendiment i un article no del tot estabilitzat. Calia ser molt curós per no escalfar massa
la bota sense tenir la seguretat que les pells estaven totalment travessades pel taní, sobre tot en
les parts gruixudes i fortes com els malucs de la culata. Si el blanquer controlava el procés amb
cura i no queia en el “ja esta bé, no cal comprovar-ho!”, la bota era un gran aparell. Quant de
mal ha fet el “ja esta bé” a les adoberies!

Entre el 1910 i 3el 1935 s’instal·laren a Igualada unes 340 botes, una mica més d’una per mes.
No eren moltes, però de mica en mica Igualada es va fer un nom i un mercat a la Península
Ibèrica per la qualitat, la producció i el servei degut a haver apostat per una innovació
tecnològica, la bota, que li va permetre arribar a representar el 90% del mercat espanyol de sola
de cuir.

10
 Imatge 2 Dibuix de la patent que Segundo Durio va presentar a Boston l’any 1895.

11