tema 5 libro, hasta el p9 (el 10 no entra)

TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I PROCÉS INDUSTRIAL (1833-1900)

1. L’AGRICULTURA, ENTRE LA REFORMA I L’ESTANCAMENT
Endarriment espanyol s.XIX envers ec. europees occidentals, era x lenta i escassa transfor. agrícola
malgrat legislació liberal. A Cat., les transfor. començades s.XVIII, van orientar producció al mercat i van
formar la base per industrialització.

ELS EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA LIBERAL

La reforma, era part de substitució Antic Règim per societat liberal-capitalista. Al procés, s’aboleix règim
senyorial i drets jurisdiccionals, es desvincula la propietat i desamortitzen terres Esglèsia i municipis.

Havien mesures x donar llibertat als propietaris de terres (lleis d'encerclament, llibertat
d’arrendaments…). Les reformes consoliden propietat privada i fan la terra una mercaderia x ser venuda i
comprada lliurement.

La privatització de terres→ atenua problemes d’Hisenda, i posa terra en mans d’obtenidors de beneficis
ràpids sense arriscar en inversions. Les terres eren d’antics propietaris i adinerats, no dels conreadors.

L’AUGMENT DE LA PRODUCCIÓ AGRÀRIA

Conseqüència reforma agrària liberal → augment de rompuda de terres (havien estat incultes), la
superfície conreada puja als primers 60 anys del s. XIX.

L’expansió conreu +gran va ser dels cereals (80% al 1860), van prescindir d’importacions i població va
créixer.
La vinya s’exportava, es va estendre el conreu blat de moro i patata, i va millorar venda d’oli d’oliva
andalús als mercats internacionals. S’augmenta el conreu de taronja (al litoral valencià) x demanda de
França i Gran Bretanya.
La ramaderia ovina i llana en retrocés per baixada d’exportacions de llana per la supressió privilegis de la
Mesta i les rompudes. La cabanya porcina va augmentar.

UNA TRANSFORMACIÓ INSUFICIENT

Augment població agrícola → increment superfície conreable, però no modernització de tècniques de
conreus, estaven endarrerides i productivitat baixa.
El sector agrari no s’estanca, els rendiments final del s. mostren modèstia dels progressos.

L’augment lent de productivitat tmb era pel marc natural (orografia, sòl i clima) poc favorable, i per
estructura de propietat que no fomentava millora tècnica. Com els minifundis (en submeseta nord i
Galícia), la producció era insuficient x alimentar la família, tota la producció era per autoconsum i no hi
havia possibilitats d'innovar o vendre l'excedent al mercat, això va obligar als pagesos a emigrar.

Els latifundis (Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia) tampoc va millorar la productivitat. Els
propietaris no els interesava invertir, sinó obtenir beneficis x mà d'obra barata. Això va frenar la
innovació agrícola i va sumir als pagesos sense terra a condicions casi de subsistència i va provocar
conflictivitat al sXIX. La nova estructura de propietat i relacions contractuals al camp van perjudicar + el
pagès que treballava terres senyorials.

Amb la reforma, molts pagesos es van convertir en arrendataris o assalariats d'un propietari privat, com
no tenien cap dret sobre la terra, es va agreujar el treball a jornal i els arrendaments a curt termini. Molts
pobles van quedar sense propietats comunals, que servien per atorgar terres als pobres o aprofitar els
recursos de muntanyes i pastures.

EL MODEL AGRARI CATALÀ

A Cat. la desvinculació de terra + desamortitzacions no van ser tant importants, pel inferior pes dels
latifundis, nobiliàris o eclesiàstics, i pq alguns canvis ja s'havien fet abans (sXVIII). Els contractes a llarg
termini (emfiteusi) van permetre pagesos tenir domini de la terra.
Havien condicions pq una part de producció agrària sigui dels pagesos, i va sorgir interès de produir + i
per al mercat. Principi sXIX, les rendes senyorials ↓ i ingressos d'alguns dels pagesos ↑.

L'expropiació i venda de béns eclesiàstics o comunals no va fer grans alteracions en estructura de la

propietat. Les terres de l'Església es subhastaven a tot Catalunya entre 1836-1844, va ser inferior a
l'extensió de províncies com Sevilla, Madrid o Toledo.

Beneficiaris principals de vendes → professionals, comerciants, administradors de vendes i propietaris

agraris, tmb pagesos amb estalvis. L'abolició de la vinculació va permetre vendre propietats de nobles,
que esperaven poder treure profit de terres que generaven poques rendes per l'emfiteusi.

EL CREIXEMENT DE L’AGRICULTURA CATALANA

Les reformes agràries liberals van fomentar expansió agrària. La vinya era el motor d'agricultura
comarcal cada cop +especialitzada. El 1860, comarques prop del litoral es consideraven de monoconreu
vitícola, però l’expansió es va aturar amb la plaga de fil·loxera, al final del segle.

Tmb es van estendre les oliveres i arbres fruiters; els cereals i els llegums es van aturar i durant el s. se'n
van importar pq la producció catalana era insuficient per necessitats d’una població urbanitzada.

A l'interior de Cat. el desig d’augmentar superfície conreable i incrementar producció en terres de menys
qualitat va impulsar obres d'irrigació com el Canal d'Urgell.

2. LA POBLACIÓ AL SEGLE XIX

Va créixer al sXIX, menys que en altres països europeus, pel progrés limitat de l’agricultura i la dèbil
industrialització. A Cat. el creixement va ser superior i anava lligat a transformació economia cap a
industrialització i mercat, va permetre posar fi a crisis de subsistència i no dependre tant de les collites.

UN CREIXEMENT LIMITAT
La població espanyola va passar de 10,5 milions en 1797 a 18,5 el 1900, era augment superior a 75%. La
taxa de creixement va ser + gran la 1ra meitat del s. i es va reduir a la 2na meitat. Les causes d’increment
van ser la desaparició d’epidèmies, millora de dieta i expansió conreus com blat de moro i patata.

Però el creixement espanyol va ser dels més baixos d’Europa occidental pel manteniment, durant part
del sXIX, dels trets de la demografia tradicional: natalitat i mortalitat altes.

En comparació a països del N d'Europa, al final sXVIII, la natalitat espanyola + alta, i mortalitat superior
a mitjana europea. L'esperança de vida el 1900=34,8 anys, a França, Gran Bretanya o Suècia > 45.
Les dades expliquen el creixement limitat de la població espanyola, que fins avançat el sXIX, i
completament fins 1r terç del XX, no va augmentar realment.

En general, al sXIX, la tendència a creixement demogràfic de les zones costaneres era superior al de
l'Espanya interior, tret Madrid. L'alt creixement en Catalunya, Múrcia, les Canàries i el País Basc
contrasten amb el modest augment d’Aragó, la Rioja, les dues Castelles i Navarra.

CREIXEMENT DEMOGRÀFIC A CATALUNYA

A Cat. el desenvolupament econòmic→ major creixement demogràfic. La població va passar de 0,9
milions el 1790 a 1,9 el 1900, i les variables (mortalitat, natalitat, creixement vegetatiu…) i la distribució
de població van canviar. La transició demogràfica a Cat. va començar a la 2na meitat sXIX.

La caiguda de mortalitat sobretot infantil va pujar la població catalana en edat de treballar. I l'índex de
fecunditat va baixar pq, sobrevivien més fills. L'augment de la població va ser per una supervivència +alta,
no per taxes de natalitat altes que contrastaven les de mortalitat, també altes en l'Antic Règim.

L'increment demogràfic tmb anava lligat amb l'arribada a Cat. d'emmigrants d'altres zones d'Espanya.
ÈXODE RURAL I URBANITZACIÓ
1860 la població va començar l’èxode rural, va comportar l'augment de població urbana, sobretot a
capitals provincials. El 1836 hi vivia -10%, i el 1900 el 16,6%. Al sXIX, per l'endarreriment agrari, que
obligava a població a produir aliments i quedar-se al camp, la urbanització va ser limitada.

Principi sXX la majoria de població era rural. 70% vivia en nuclis de -20000 habitants, +de la meitat eren
pobles de -5000 habitants.
El creixement +important fou a Madrid, el centre polític i administratiu de l'Estat, i a BCN, principal
nucli industrial. Al sXX va haver gran moviment migratori del camp a ciutats.

A Cat. els moviments migratoris interns van ser importants al sXIX. El 1800 2/3 catalans viuen en nuclis
rurals de -2000 habitants, el 1900 només 1/3, i els nuclis de +10.000 habitants van augmentar. En zones
com Alt Pirineu o Solsonès van perdre +40% de població per l'emigració.

L’EMIGRACIÓ A ULTRAMAR
Dècades finals sXIX el desequilibri entre augment població + escasses oportunitats de feina van obligar
espanyols a emigrar a ultramar per millorar condicions de vida. La destinació important era Amèrica
Llatina, a partir de 1850-1860 també el nord d'Àfrica.
Focus d'emigració +importants→ Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries, zones amb escassetat de terra i
de treball. També Cat. cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels comerciants catalans.

Fins 1860 van anar-se'n a Amèrica +200.000 persones, x les oportunitats del nou continent i per facilitat
del viatge pel vaixell de vapor. Al darrer terç sXIX, els emigrants anuals van arribar a 100.000.
Els gallecs eren els +nombrosos: 1853-1882 van emigrar a Amèrica 325.000 gallecs, el 60% del total.

3. LA REFORMA AGRÀRIA LIBERAL VA TRANSFORMAR EL CAMP ESPANYOL?

Els polítics liberals que van afrontar les reformes de l'agricultura, volien fi de la tradició agrària. Erradicar
pes de noblesa i Església al camp, tmb dels terratinents i obrir agricultura al mercat capitalista,
modernitzar explotacions, augmentar productivitat, alliberar braços per a l’indústria i augmentar rendes
agràries per convertir els pagesos en consumidors dels productes industrials.

La reforma no va complir els objectius. Les desamortizacions del sXIX van passar a gent benestant. Els
problemes d’Hisenda i la pressió de grups +poderosos va impedir crear base de pagesos de classe mitjana.
Es va crear greu problema de jornalerisme i pobresa al camp. La propietat era de nobles encara que
només tenien la jurisdicció anteriorment. Gran part de propietaris cercaven rendes fàcils, per garantir els
seus ingressos, pressionaven governs per impedir importacions agràries o els gravaven fort ingressos.

4. EL NAIXEMENT DE LA INDÚSTRIA MODERNA A CATALUNYA

Expansió indústria moderna a Espanya sXIX va començar a Cat. pel sector cotoner. Va ser sector dedicat
a produir per al mercat i no per autoconsum, a diferència de la majoria d’activitats manufactureres.

LA INDÚSTRIA COTONERA
1780 començen els 1rs canvis en la fabricació d’indianes, les noves màquines de filar angleses, van
revolucionar la producció allà. La consolidació definitiva de indústria cotonera moderna va ser al 1802,
quan Espanya va prohibir l'entrada de cotó filat, això va impulsar el sector. L’empenta inicial la van frenar
la Guerra del Francès i la conseqüent desarticulació de mercats.

Després del conflicte, i que el procés d'emancipació de colònies va parar el comerç colonial, el ritme de
producció es va adequar al mercat interior i a colònies espanyoles (Cuba). 1830 durant els decennis
següents, la indústria tèxtil va progressar molt.

1832 es va instal·lar la 1ra màquina de vapor a fàbrica Bonaplata, BCN, la mecanització va rebre impuls.
El 1861 els fusos mecànics van substituir els manuals, però la mecanització de telers era 50% del total.
Una causa de la mecanització de la filatura era l'escassetat de mà d'obra pel descens de població per la
Guerra del Francès. Això va augmentar cost de la feina i la mecanització era l'opció +rendible. Aquesta va
disminuir costos i preus de venda, això va estimular demanda i va ampliar mercat de l’indústria cotonera.
CRISI I EXPANSIÓ DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL
La fase de creixement del sector tèxtil, començada amb la mecanització, es va interrompre en la Guerra
de Secessió dels EUA per dificultats dels empresaris per proveir-se de matèries primeres.

Al 1874 va començar nova fase expansiva marcada per mecanització del teixit, renovació de l'estructura
industrial, creació de societats per ampliar capitals i extensió de mecanització al sector català de llana.

El creixement d’indústria cotonera es va desplaçar, pq +qualitat i millor preu. Malgrat creixement de

producció, les quantitats absolutes eren petites comparades amb altres països d'Europa. El sector cotoner
català van ser suficients per industrialitzar Cat., però no x arrossegar la indústria espanyola.

ELS LÍMITS DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL

● Escassetat carbó de la mineria catalana i ho importaven a gran cost. L'hulla asturiana no va arribar a
BCN fins 1892. La falta de carbó va estimular el sorgiment de colònies industrials, al marge dels rius
per l'energia hidràulica.
● Debilitat mercat espanyol, format per pagesia de poca capacitat adquisitiva, generava demanda dèbil
i lligada a la producció agrària. Les indústries tèxtils exigien al govern la promulgació de mesures
proteccionistes per fer front a la competència dels teixits estrangers.

5. PER QUÈ CATALUNYA ES VA CONVERTIR EN LA FÀBRICA D'ESPANYA?

Cat. era excepció en el panorama industrial espanyol pq es va patir un procés de revolució industrial
comparable a regions industrials com a Gran Bretanya o França.

Primeres dècades sXIX les noves tecnologies van canviar la manera de produir al sector tèxtil cotoner. Va
créixer la producció i la productivitat. L’arrencada industrial de Cat. ve del sXVIII i la consolidació d'una
manufactura dedicada a producció d'indianes.
Les manufacturades d’indianes van estimular el sorgiment de burgesia emprenedora, que van crear
empreses, molt sovint amb els petits estalvis familiars.

L’empresariat era receptiu a innovacions tecno. i s’adaptava a dificultats com petitesa mercat o manca
d'energia. Tmb invertien i creaven sectors industrials nous (metal·lúrgia) que van anar consolidant Cat.

6. MINERIA I SIDERÚRGIA
Darreria sXIX, només País Basc era economia industrialitzada, lligada a siderúrgia i mineria carbó i ferro.

L’EXPANSIÓ DE LA MINERIA
La legislació minera 1868, va liberalitzar el sector i lliurar de concessions a companyies. L'expansió de
producció minera és x demanda internacional lligada a industrialització, pels avenços en tècniques
explotació i endeutament d’Hisenda, va impulsar l'explotació de jaciments a companyies estrangeres. F-A

Importants jaciments→ plom, sud peninsular (Linares, La Carolina); coure de Riotinto (Huelva);
mercurio d’Almadén (Ciudad Real) i zinc de Reocín (Cantabria). La major part fou exportada el
1899-1908, les exportacions de metalls i minerals representaven 1/3 del total d’exportacions espanyoles.

El cas + evident de cessió a companyies estrangeres, és el de mines d'Almadén, riques en mercuri. L'Estat
va oferir la comercialització del mercuri a la companyia Rothschild i així pagar Hisenda pública.

EL CARBÓ I EL FERRO
L'augment demanda de carbó es va afavorir x la màquina de vapor i desenvolupament de siderúrgia. A
Astúries la mineria del carbó va tenir desenvolupament +gran, per l’abundància i facilitat d'accés al
transport marítim, malgrat poca qualitat de l'hulla asturiana.
La mineria del ferro va ser sector en expansió a partir de difusió del convertidor Bessemer, que volia un
mineral sense fosfor, una característica del ferro del País Basc.

El mineral biscaí tenia la proximitat de les mines al mar, això abarata el transport. L'escassetat de
demanda interior va fer que la producció s’exportès: Gran Bretanya, Alemanya, França i Bèlgica. Les
exportacions van fer d’Espanya el proveïdor principal d'Europa de ferro.
LA INDÚSTRIA SIDERÚRGICA
2na meitat sXIX, acompanya el tèxtil en implantació en l’indústria moderna. Estava lligada a
desenvolupament de mineria del ferro i carbó, pq les altes temperatures dels forns a la producció de Fe
laminat exigien el combustible.

1rs intents de crear siderurgia moderna van ser al 1826 a Andalusia, Málaga, amb el ferro d'Ojén. La
producció siderúrgica andalusa va ser superior a la Península durant 30anys. Aquesta 1ra temptativa va
fracassar per l'ús de carbons vegetals, que elevaven costos de producció. Va fer que la siderúrgia
malaguenya entrés en decadència a mitjan sXIX.

Amb els jaciments d'hulla, Astúries va convertir-se en el centre siderúrgic el 1864-879. Les mines de
carbó asturianes van afavorir la localització de siderúrgiques, malgrat l'escàs poder calorífic de l'hulla
asturiana, la producció de Fe va augmentar fins darreres dècades sXIX, on l'arribada del carbó gal·lès va
comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes.

La preponderància de la siderúrgia de Biscaia:

Biscaia tenia extenses mines de ferro i ferreries, al 1876, amb l'arribada de carbó gal·les a Bilbao, es va
reforçar l’indústria siderúrgica al País Basc per l'eix comercial Bilbao-Cardiff, basat en l'exportació de
ferro a Gran Bretanya i la importació de carbó gal·lès per els alts forns bascos.

Les 2últimes dècades del s., van crear empreses sidérurgiques basques: 1880, Altos Hornos de Vizcaya i al
1882 es crea Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao.

1885, Altos Hornos de Vizcaya instal·la al país el 1er convertidor Bessemer, que fabricava acer en sèrie
d'un lingot de Fe, al final de dècada es posa en funcionament el 1r forn Martin-Siemens, produïa acer de
molta qualitat.
Així la producció de ferro a Biscaia, on en 1861-1879 era un 20%, a la darreria del s. va passar a 2/3 del
total. L’influència eix comercial va ser notable tmb Cantàbria, on al 1899 es va fer Nueva Montaña S.A.

7. QUINES DIFERÈNCIES TENIA LA INDUSTRIALITZACIÓ A ESPANYA RESPECTE A LA

D’ALTRES ECONOMIES D’EUROPA?
Principis sXX, l'economia espanyola és principalment agrària, no pot competir en mercat internacional, i
la participació de la indústria en renda nacional no era molt gran.
La posició geogràfica d'Espanya, implicava gast elevat en transport, per adquirir matèries primeres i per
exportacions. Tmb escassetat recursos naturals, com carbó de qualitat o Fe, i manca de recursos hídrics.

Causes +importància→ Endarreriment agrari i agricultura no modernitzada, van originar escassa

capacitat x adquirir productes manufacturats de la població, amb molts de pagesos amb ingressos
escassos. La indústria tenia demanda baixa i pocs incentius per augmentar la producció.
En segon lloc, repercussions negatives dels capitals absorbits pel deute públic a un interès elevat.

La industrialització es va focalitzar a Catalunya o el País Basc i no s'expandeix a altres zones fins sXX.

8. TRANSPORTS, FERROCARRIL MERCAT

LA INSUFICIÈNCIA DELS TRANSPORTS
Mitjan sXIX havia endarreriment dels transports comparat amb altres països d’Europa. Tenia carreteres i
camins, 8 vegades - que França. No existia xarxa hidrogràfica pel transport fluvial.

Als problemes econòmics s'afegia la manca de xarxa de transports pels intercanvis. El ferrocarril va
intentar vertebrar un mercat nacional que impulsés l'ec., tant per la velocitat que assolia, com per
reducció del cost del transport de mercaderies i passatgers.

LA CONSTRUCCIÓ DEL FERROCARRIL

El 1r ferrocarril espanyol va ser a 1848 i unia BCN i Mataró, la construcció d'una xarxa àmplia va haver
d’esperar la Llei general de ferrocarrils, de juny 1855. Es va obrir una etapa de construcció intensa.
La crisi financera de 1866 va provocar enfonsament d’accions del ferrocarril a la borsa i paralització de les
construccions, es van reprendre el 1876-1885.
La rapidesa en construcció + volum de capitals mobilitzats era x subvencions del govern a companyies
ferroviàries per km de via construït. Les companyies van construir un monopoli del ferrocarril, la
inversió va ser sobretot espanyola. Cat. va aportar molts inversors, interessats a fer línies que
contribuïssin a l'expansió industrial i comercial catalana.

Decisions de la Llei general de ferros van condicionar la història ec. d'Espanya durant dècades següents.
Es va establir una amplada entre carrils +gran que les línies europees. Les motivacions eren tècniques:
instal·lar calderes de vapor +grans per augmentar potència locomotores i superar pendents +pronunciats.

Es van dificultar els intercanvis per ferrocarril amb Europa, pq les mercaderies s'havien de transbordar a
la frontera, amb l'augment de costos i temps que comportava.
Tmb es va fer estructura radial amb Madrid, que va dificultar comunicacions entre les zones industrials.
La llei va autoritzar les companyies a importar sense aranzels els materials de construcció ferroviaria, i
fins 1887 la importació no hi havia gravamen (impost). L'augment de demanda en siderúrgia i
maquinària, que podria haver sigut la construcció del ferro com en altres economies, aquí no va passar.

FERROCARRIL I MERCAT INFERIOR

El ferro va dotar Espanya d'un sistema de transport massiu, barat i ràpid que va afavorir l'intercanvi de
persones i mercaderies i va augmentar el comerç interior. El problema del creixement comercial era el
poc desenvolupament industrial i que predominés l’economía agrícola i l’escassa capacitat adquisitiva. La
manca de demanda va dificultar la producció i va reduir els intercanvis interiors.

El comerç de Catalunya envers la resta d'Espanya es va intensificar, i el mercat espanyol va absorbir part
de la producció industrial, així que arribaven a Cat. matèries primeres i aliments de la Península.

EL COMERÇ EXTERIOR
Amb vaixells de vapor, navegació va convertir-se en element clau de comerç llarga distància, va
augmentar el cabotatge i reduir durada viatges. El port de BCN era clau via d'entrada del comerç català.

Durant sXIX van increment les exportacions q van créixer per sobre el PIB, a ritme semblant a Europa,
mentre les importacions a una taxa menor. Començament sXIX, les exportacions +rellevants eren oli i vi,
i les importacions, els teixits de cotó i lli. Al final s., els minerals i teixits de cotó eren productes agraris a
les exportacions, i el cotó en floca i carbó eren les importacions principals. El pes dels productes agraris
en desacord amb límits de transformació econòmica i desenvolupament escàs del sector industrial.

Amb la pèrdua de colònies americanes, Espanya es va vincular + a economies d'Europa. França i Gran
Bretanya absorbien +meitat d’exportacions, les importacions d'aquests tmb van ser rellevants.

9. LLIURE CANVI ENFRONT DE PROTECCIONISME

La vinculació comercial amb Europa va ser inseparable de la política comercial, que fou el centre del
debat econòmic del sXIX entre lliurecanvistes i proteccionistes.
Lliurecanvistes→ defensaven entrada lliure de productes estrangers pq estimularia competitivitat i
especialització d’indústria espanyola.
Proteccionistes→ partidaris de posar obstacles a la competència exterior per fomentar desenvolupament
de producció interna. Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià
i els siderúrgics bascos eren proteccionistes.

La política aranzelaria dels governs va evolucionar seguint pautess nacions influents d'Europa. 1ra etapa
de progrés del lliurecanvisme, fins 1870 que va passar al proteccionisme.
S'ha defensat que la política proteccionista obstaculitzava la vinculació amb mercat internacional, que
proveía Espanya de noves tecnologies, i frenava l'especialització de producció. El proteccionisme seria
una causa de la debilitat del desenvolupament industrial.

És exagerat responsabilitzar la política aranzelària de l'endarreriment industrial espanyol, que va ser per
molt factors: inestabilitat institucional, subdesenvolupament agrari, absència de reforma fiscal... I tot en
marc geogràfic on els recursos naturals eren poc favorables x impulsar creixement ec. com a Gran
Bretanya.