El riu i la barca

Mª Pilar Bañón Ferrero

Introducció a les grans obres de la
Literatura catalana contemporània
Filologia Catalana
El riu i la barca és un conte inclòs en l’obra La meva Cristina i altres contes, un
recopilatori de peces breus escrit per Mercè Rodoreda. L’autora, d’origen barceloní, va
escriure aquesta obra entre els anys 1957 i 1964 mentre estava exiliada per causa del
franquisme i la repressió contra la llengua i cultura catalanes. Rodoreda fou una
personalitat essencial per la literatura catalana contemporània, les obres de la qual
continuen sent llegides i estudiades, com ara La plaça del diamant (1962), Aloma
(1938) o Mirall trencat (1974).

Les obres de Mercè Rodoreda es situen en un període històric perillós pel que fa a les
lletres catalanes. L’exili tant interior com exterior fou una realitat quotidiana que havien
de patir tots els escriptors que no feren les seues obres en castellà. Les obres escrites
durant l’exili són un reflex del dolor i la pena que els feia haver d’abandonar la seua
terra i un crit de rebel·lia. Mercè Rodoreda utilitzà l’exili per experimentar noves
formes estilístiques en les seues obres, com ara la peculiar lectura de Zerafina, un dels
contes del recull que comentem.

La trajectòria de Mercè Rodoreda es divideix en 3 etapes: anys d’aprenentatge,

maduresa i vellesa. La meva Cristina i altres contes pertany a l’última etapa. La seua
obra destaca pel seu simbolisme, el tractament psicològic dels personatges i la recurrent
al·lusió a la natura. A més, és una escriptora que utilitzà la seua experiència vital per
reflectir-la en els seus personatges. La presència de Rodoreda en el pla literari català
provocà l’augment d’importància del rol femení en les obres, que eren la majoria de les
vegades les protagonistes de les històries i reflectien les injustícies que havien de viure.

El conte que he elegit és El riu i la barca, el tema del qual és la metamorfosi d’un home
a peix. El protagonista de la història és un apassionat de l’aigua i se’n va a passar el cap
de setmana a la finca del bosc dels seus amics. Una vegada allí, la dona d’un dels seus
amics que coneix la seua inclinació pels mitjans aquàtics, li diu que hi ha una barca prop
del riu, per si de cas hi vol anar. Efectivament, l’home s’alça de matí i se’n va a navegar
pel riu amb la barca. Després d’una estona gaudint de l’aigua i de la natura que
l’envolta, comencen els problemes. El lloc on es troba comença a canviar, i també ell
mateix. Les transformacions augmenten de manera gradual: febre, desorientació,
mancança d’aire... Fins que comença a ofegar-se i decideix llançar-se a l’aigua, on
s’adona que s’ha convertit en un peix.

2
La història sencera la desenvolupa un home, el nom del qual és desconegut. L’autora no
fa cap descripció física ni tampoc psicològica del personatge. Només se’ns explica que
és un fervent amant de l’aigua dolça. L’elisió de la descripció del protagonista humà
intensifica la posició de l’aigua en l’obra i aconsegueix que apleguem a la conclusió que
l’aigua és la vertadera protagonista. Tot el que sabem sobre l’humà, ho sabem depenent
de la seua relació amb l’aigua. La seua infantesa, l’aparició de la seua mare, les seues
reflexions... tot està acompanyat amb la presència de l’aigua dolça. La seua vida gira al
voltant de l’aigua, ell mateix no és sense l’aigua. Com qualsevol altre personatge,
l’aigua pateix una sèrie de transformacions al llarg del conte. Comença sent l’aigua
d’una banyera, després es transforma en aigua de pluja, aigua de fonts, aigua potable,
aigua de riu, i al final de l’obra, el que en principi havia de ser aigua de riu acaba sent
aigua estancada i fang. Després de la metamorfosi, torna a ser un aigua fresca i clara.
L’aigua simbolitza la vida de l’humà. Una aigua amiga i divertida durant la infantesa,
que li feu passar els millors moments de la seua vida, es transforma en altres tipus
d’aigua a mesura que passa el temps. El que abans havia sigut l’aigua d’un riu en
constant moviment, poc profunda, clara i sense perill, es converteix en una trampa
mortal al final del relat. El riu que ja no avança, que es queda estancat i que converteix
l’aigua en fang simbolitza el final de la seua vida, la qual torna a començar en el
moment de la metamorfosi.

L’espai del conte està directament relacionat amb l’aigua i la natura en tot moment.
Com ja he comentat abans, l’aigua simbolitza la vida, el recorregut vital del personatge
humà del conte. És un element que li acompanya durant tota l’obra i que es situa en
escenaris diferents, com ara una torre, un got o un bosc. El conte es desenvolupa en
paisatges naturals, en macro espais reals i oberts. Cal afegir que a l’obertura dels espais
es contraposa al final del fragment, quan l’home s’està ofegant i sembla que l’espai cada
vegada es redueix més. La llum també juga un paper important en el desenvolupament
de l’obra, ja que a mesura que comença la metamorfosi, la llum desapareix i és
substituïda per la foscor. Aquest tractament de llum afegeix una sensació d’angoixa i de
terror a l’escena.

El temps en el qual es desenvolupa el conte és lineal, encara que al començament es

torna al passat per recordar la infantesa de l’home. El conte comença amb la història
passada del nostre personatge, amb episodis familiars en els quals s’inicia el seu
contacte amb l’aigua. Continua d’adult, quan en el viatge a la finca dels seus amics, li

3
ofereixen anar al riu perquè saben que li agrada remar. A partir d’eixe moment, l’home
se’n va al riu a nedar i a jugar en l’aigua, fins que comencen els problemes i tot esdevé
estrany i canviant. Després de patir diverses transformacions, completa la metamorfosi i
es converteix en un peix.

La narració es fa en primera persona del singular (narrador intern), mitjançant un

discurs indirecte en el qual no trobem cap diàleg, sinó una única cita literal de la dona
de l’amic del protagonista, que diu: “Si li agrada remar, darrere el bosc hi ha el riu i la
barca”. Aquesta cita torna a repetir-se quan l’home està a punt de començar la
metamorfosi i afirma que té un feble record de la seua vida. Per comprovar la seua
afirmació repeteix en veu alta “si t’agrada remar...”, però és incapaç de completar la
frase. La història és contada a través del personatge humà, solament i única des del seu
punt de vista, sense fixar-se en cap altre personatge. Per això i com ja la paraula indica,
la narració es caracteritza per tindre una focalització interna i fixa.

Probablement, el tret més curiós d’aquest conte siga l’estil. Rodoreda intensifica tot el
que té a veure amb el tractament de l’aigua, les diferents formes que pren, els adjectius
que l’acompanyen, les descripcions del paisatges on s’hi troba... I utilitza figures i
recursos literaris per dibuixar el seu món místic pel qual són tan coneguts els relats de
La meva Cristina i altres contes.

Primerament, cal destacar el camp semàntic present al llarg de tot el relat i que
caracteritza aquest conte: l’aigua. Al començament de la lectura, Rodoreda inclou la
pluja, l’aigua que omplia les fonts, l’aigua dolça, l’aigua de primavera, l’aigua poc
profunda i l’aigua amb joncs, entre altres. No obstant, a mesura que avança l’obra, el
tractament i la percepció d’aquest element canvien i es transformen en aigua espessa,
aigua estancada o fins i tot en un riu que semblava que fos d’oli. Mentre que les aigües
del començament del relat representen pau, seguretat i goig, les segones simbolitzen el
perill i la inseguretat que representa el fi de la vida. Aquesta dualitat sensorial va
acompanyada d’una adjectivació que, de la mateixa manera que el tractament de les
aigües, evoluciona al llarg de l’obra. En la primera part s’utilitzen adjectius positius
com dolça i transparent i es descriuen uns paisatges lluminosos amb la presència del
color blanc (les puntes de les ales més blanques que la sal o una teranyina blanca). En
la segona part el paisatge canvia i també els adjectius, que es transformen en negatius.
L’autora empra podrit, espessa, feixuga, rovellats, penosa o terrible, entre altres. De la
mateixa manera que en la primera part, juga amb la llum i amb les tonalitats i explica
4
que tot era verd i negre, que la llum era fosca i penosa i descriu el paisatge com tot
ombres on no es veia ni un clap de sol. Eixa adjectivació fa que l’atmosfera siga
angoixant i ajuda a la creació d’un sentiment d’ofec, similar al qual experimenta l’home
en el moment de la metamorfosi, un procés lent i dolorós. La metamorfosi a peix és un
treball d’adjectivació admirable en el qual l’autora juga amb la majoria dels sentits amb
la finalitat de fer l’experiència el més realista possible. Rodoreda empra una paleta de
colors acompanyada amb un sublim joc de la lluminositat (la vista); descriu superfícies
que podríem tocar amb els dits (el tacte) com la humitat calenta de l’aire o els ulls
redons quan comença la metamorfosi; sensacions auditives que ens transporten al bosc
(l’oïda), l’absència de sons en mig del bosc o el moviments característic de les fulles i
els animals; i experiències corporals que tothom sap diferenciar, com ara la febre, l’ofec
i l’angoixa.

No obstant, al final del relat, una vegada ha acabat la metamorfosi i es converteix en un

peix, el paisatge canvia i els adjectius tornen a ser positius, com ara fresc, fàcil i diví.

L’altre camp semàntic que tracta l’autora és la natura. Amb la finalitat d’aconseguir
descripcions que il·lustren l’obra, trobem una considerable varietat de vocabulari de la
natura, com ara joncs, fulles, garsa, arbres, herbes, riba, matoll, canyissar o terra. La
gran majoria relacionats amb el paisatge característic dels boscos i els entorns aquàtics.

Al principi del fragment es fa un aclariment de les preferències aquàtiques del

personatge. Ací, Rodoreda utilitza una anàfora amb la qual repeteix la paraula aigua
més de quinze vegades. També durant aquesta repetició, fa ús d’una enumeració amb la
qual explica els tipus d’aigua que li agraden: No m’agrada l’aigua del mar. La meva
aigua és l’aigua dolça, l’aigua de primavera, (...), amb palets al fons.

El conte de El riu i la barca compta amb nombroses descripcions que ens ajuden a
visualitzar l’escenari on s’està desenvolupant l’acció. Per completar aquesta descripció,
l’autora empra comparacions, com ara obria la boca com un peix, hi havia una abella
com un glop d’or o aquella mort que em creixia per dintre com una herbeta verinosa.
També cedeix condicions humanes a objectes inanimats mitjançant l’ús de la
prosopopeia, com per exemple, l’aigua que fugia, l’aigua salada ataca o l’aigua salada
et pren. A més a més, Rodoreda inclou diverses antítesis en les seues descripcions,
l’aigua brillava tacada d’ombra i de llum, moria sobre l’aigua i tornava a néixer al
fons o un incendi glaçat.

5
Encara que l’estil del relat del Riu i la barca siga de caràcter descriptiu, Mercè
Rodoreda no utilitza un vocabulari complicat que faça de l’enteniment de l’obra un
repte. És una obra d’estil cohesionat, amb una sintaxi complexa i extenses descripcions.
No obstant, aquesta obra de Rodoreda és prou més senzilla de comprendre que la de
Josafat, per exemple. L’autora es centra en ampliar el vocabulari de temes específics, de
l’aigua i de la natura, amb la finalitat d’aconseguir descripcions minucioses i detallades.

En conclusió, El riu i la barca és un relat original i breu que es troba dins del recull La
meva Cristina i altres contes i que pertany a l’etapa de vellesa de Mercè Rodoreda.
Aquest conte és prou similar a la famosa Metamorfosi de Franz Kafka, el personatge de
la qual es transforma en una panerola. No obstant, mentre que en l’obra de Kafka la
metamorfosi es converteix en un gran problema pels personatges de la història, en el
conte de Rodoreda ocorre el contrari, la metamorfosi dona peu a la felicitat del
protagonista. El fet de trobar goig després de convertir-se en peix, concorda con
l’expressió de sentir-se com a peix fora de l’aigua. Encara que ens podríem conformar
amb la misticitat de l’obra de Rodoreda, també es podria comparar amb la vida i els
sentiments de l’autora. Mercè tingué una infantesa feliç al igual que el protagonista,
però quan es va casar i sobretot després de l’opressió franquista que patien les lletres
catalanes, es sentia fora de lloc en el seu país i en la seua vida personal. Potser la
metamorfosi del protagonista és un paral·lelisme de l’oportunitat que va tindre
Rodoreda en exiliar-se a França, un país en el qual trobà l’amor i on pogué
desenvolupar la seua tècnica creativa envoltada de les influències franceses. La llibertat
del protagonista era l’aigua, i la de Rodoreda, l’escriptura.

BIBLIOGRAFIA

1. Ruiza, M., Fernández, T. y Tamaro, E. (2004). Biografia de Mercè Rodoreda. En

Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. Barcelona (España).
Recuperado de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/rodoreda.htm el 7
de mayo de 2020.
2. 2. La meva Cristina i altres contes. (2019, 9 de juny). Viquipèdia, l'Enciclopèdia
Lliure. Data de consulta: 07:38, juny 9, 2019 de

6
3. https://ca.wikipedia.org/w/index.php?
title=La_meva_Cristina_i_altres_contes&oldid=21288118.