La narrativa

auladecatala.com/narrativa/

La narrativa és el gènere que inclou els textos literaris que expliquen una història de
ficció, ja sigui basada en fets reals, ja sigui imaginària o fantàstica. En l’època antiga
les narracions èpiques s’escrivien preferentment en vers (poesia èpica). En són
exemples les grans epopeies gregues i llatines (la Ilíada, l’Odissea i l’Eneida). En
l’actualitat les narracions s’escriuen en prosa.

Dins la narrativa cal destacar la narrativa popular, formada per relats anònims antics
que s’han transmès oralment de generació en generació.

Formes expressives

Explicar una història és una tasca complexa que exigeix a l’autor l’ús de formes
expressives diverses:

La Ens En un reialme perdut hi vivia un rei amb tres filles.

descripció diu com són els La gran es deia Blanca, era lletja com un
personatges, els pecat, envejosa i egoista; la mitjana es deia
objectes, els Bruna, era bruta com el
ambients, etc. sutge, orgullosa i rabiüda; la més petita es deia
L’adjectiu (paraula Estel, era dolça com la mel, bonica com un lliri
que expressa blanc de primavera i bondadosa com la que més.
característiques) és
la categoria més
significativa de la
descripció.

1/6
 El relat o Ens diu què fan els La pobra Estel va marxar per corriols de
narració personatges. muntanya. Camina que caminaràs, passà dies i
El verb(paraula que nits a sol i serena, fins que va ser molt lluny de
expressa accions i casa i ningú no la podia conèixer. Un bon
esdeveniments) és dia arribà a una masia i esllogà per fer de
la categoria més pastoreta de les oques i els ànecs de la casa.
significativa del Els portava a pasturar a la vora del riu i
relat. s’emmirallava en les tranquil·les aigües
mentre espentinava amb una pinta de marfil.

La veu narrativa

La primera cosa que fa l’autor d’una narració és decidir la veu narrativa, és a dir, qui
narrarà la història. Per tant, ha de triar entre les opcions següents:

Narrador Ésser inventat per l’autor
extern perquè expliqui la història
sense intervenir-hi.
Normalment
és omniscient, és a dir, ho
sap tot sobre els
personatges de la història,
fins i tot els seus
pensaments.
El narrador extern utilitza
la tercera persona.
Hi havia una vegada una noia
que es passava el dia somiant. De
vegades somiava que es comprava una
gran nevera americana i que omplia tot el
congelador de terrines de gelat de xocolata
belga i de cafè, i que tenia un armari
immens fet de fusta de cirerer i tot ple de
porcellanes xineses i de copes de cristall de
Bohèmia amb rivets daurats. Altres
vegades somiava que teniaun munt de
conjunts de roba interior de seda: un per a
cada dia de la setmana.

Narrador És un dels personatges de L’altre dia em vaig asseure en un dels

intern la història. Pot ser el
protagonista o un
personatge secundari que
actua com a observador o
testimoni dels fets narrats.
El narrador intern utilitza
la primera persona quan
intervé en l’acció i la tercera
persona quan fa de simple
observador del que fan els
altres personatges.
bancs que hi ha davant del llac de la plaça
Gaudí i que té bones vistes de la Sagrada
Família. Encara no feia un minut que hi era,
se’m va acostar un individu espellingat que
de primer em pensava que volia demanar –
me caritat, però ben
aviat em vaig adonar que el que volia era
conversa, més ben dit, explicar –me la vida.
«Aquí on em veieu –em va dir– jo havia
estat un pubill ric i prometia molt, però el
meu sogre no ha parat fins que m’ha fet
gastar tots els estalvis.»

L’estructura

Parlem d’estructura narrativa per referir-nos a les parts en què es pot dividir l’argument
de la narració. L’estructura tradicional d’una narració consta de tres parts:

Plantejament

2/6
 Part inicial de la narració. La seva funció
és presentar el protagonista, situar-lo en
un ambient determinat i plantejar
un problema que desperti la curiositat
del receptor.
Una zebra de la sabana té molta set i
decideix baixar a l’abeurador, però amb
molta cautela: sap perfectament que, en
qualsevol moment, li pot aparèixer un lleó
d’entre els matolls

Nus

Part central de la narració en què
l’acció es complica i
el protagonista s’esforça per
aconseguir el seu objectiu i superar
els obstacles que se li presenten.
De cop i volta, apareix una lleona, que
persegueix la zebra amb el seu instint
assassí. La zebra intenta despistar-la corrent
a dreta i esquerra; després s’enfila per un
terreny escabrós

Desenllaç

Part final de la narració en Però aleshores apareix una segona zebra vella i
què es resol el problema central coixa que corre menys. La lleona l’atrapa i li clava
de la història. les mandíbules al coll. La primera zebra s’ha salvat.

El desenllaç d’una narració pot ser obert o tancat. És obert quan el problema o conflicte
plantejat en la narració no queda del tot resolt i, per tant, la narració acaba amb un cert
suspens. És tancat quan el problema o conflicte plantejat queda totalment resolt,
normalment amb un final feliç o tràgic.​

L’ordre d’aparició dels fets

L’autor d’una narració pot decidir ordenar els fets de diferents maneres:

Ordre Una narració presenta un ordre lineal quan els fets que es narren estan
lineal ordenats cronològicament. Per exemple: naixement del protagonista,
infantesa, adolescència, maduresa, vellesa i mort.

Ordre Una narració no presenta un ordre lineal quan els fets narrats no estan
no ordenats cronològicament. Per exemple: maduresa del protagonista (in media
lineal res –’a la meitat de la cosa’–), salt enrere (flashback) per explicar la infantesa
i l’adolescència, retorn a la maduresa, vellesa i mort. O bé: vellesa del
protagonista i salt enrere per explicar tota la seva vida fins a arribar de nou a
la vellesa (punt inicial).

Els personatges

Els personatges són les persones ideades per l’escriptor que prenen part en l’acció de
la història. En les narracions fantàstiques també poden ser personatges els animals, els
elements de la natura, els robots, les divinitats, els dimonis, etc.

Els personatges es classifiquen en funció dels tres criteris següents:

3/6
 Segons la importància que
adquireix el seu paper al llarg
de la història
El personatge principal, que
s’anomena protagonista; si hi ha un
personatge que s’enfronta al protagonista,
s’anomena antagonista.
Els personatges secundaris. Si el seu paper
és de poca importància,
s’anomenen figurants.

Segons l’evolució que Els personatges dinàmics, que van canviant

experimenta el seu a mesura que avança el relat.
comportament Els personatges estàtics, que sempre es
comporten de la mateixa manera.

Segons Els personatges rodons, que apareixen

la profunditat psicològica amb
què els presenta el narrador
descrits de manera detallada, principalment
pel que fa al seu caràcter, els seus
pensaments, les seves reaccions.
Els personatges plans, que apareixen
descrits de manera esquemàtica o superficial.
Quan encarnen un model de conducta fixat
per la tradició, s’anomenen arquetips (l’heroi,
l’antiheroi, el somiador, el realista…); si
encarnen un grup social,
s’anomenen tipus (el soldat, el lladregot, el
criat…).

El tema i l’argument

El tema és l’assumpte general de què tracta la història. Són temes freqüents de les
narracions les relacions familiars, l’amistat, l’enamorament, els conflictes socials, la
injustícia, la guerra, la delinqüència, la mort, etc.

L’argument és l’esquelet de la història, és a dir, el conjunt de fets i accions que són

essencials en la narració. Així doncs, si ens encarreguen d’explicar l’argument d’una
narració, el que hem de fer és un bon resum de la història.

L’espai i el temps

L’espai és el lloc on es troben els personatges i on passa la història. L’espai pot ser real,
imaginari o fantàstic.

Espai Lloc que existeix en la realitat. Pot ser una ciutat concreta (Roma), una
real àrea geogràfica (el desert del Sàhara), un país (l’Índia), etc.

Espai Lloc que no existeix però que té una gran similitud amb algun lloc real.
imaginari

Espai Lloc totalment inventat.

fantàstic

4/6
El temps és, d’una banda, l’època en què passa la història (temps extern) i, de l’altra,
el període que dura l’acció narrada (temps intern).

Temps Època en què passa l’acció: època antiga, època medieval, època
extern actual, època futura.

Temps Període que dura la història: dos anys, trenta anys, vuitanta anys.
intern

Els gèneres narratius

Els textos narratius es poden classificar en diversos gèneres i subgèneres:

Narrativa Faula: narració breu protagonitzada per animals o éssers

curta inanimats que té com a finalitat transmetre un ensenyament moral
(conte) (moralitat).
Rondalla: narració popular, normalment de caràcter fantàstic, que
té com a objectiu entretenir els infants.
Llegenda: narració breu, generalment de caràcter popular,
d’aparença més o menys històrica, però amb elements fantàstics.

Narrativa Novel·la d’aventures: gènere caracteritzat pel viatge i les

llarga aventures en terres remotes, amb episodis inquietants.
(novel·la) Novel·la de cavalleries: gènere medieval que neix al voltant del
món dels cavallers que lluiten per una dama i pels valors cristians.
Novel·la de ciència-ficció: gènere que explora indrets possibles
des del punt de vista científic, però encara no imaginables com a
reals.
Novel·la gòtica: gènere que desenvolupa històries de terror en
escenaris truculents i carregats de misteri.
Novel·la negra: gènere que tracta de la corrupció i de la violència
institucional.
Novel·la realista: gènere que narra una història donant-hi una
ambientació que la fa molt pròxima a la realitat.
Novel·la psicològica: gènere que aprofundeix en el caràcter, els
sentiments i l’evolució psicològica dels personatges.
Novel·la rosa: novel·la de caràcter sentimental i que se centra
generalment en els problemes amorosos d’una parella. Acaba
sempre amb un final feliç.

Per practicar

Treball Cooperatiu sobre la narració a partir del text Atenció: alarma verda de
Pere Calders (dins Un estrany al jardí).

5/6
Es tracta de resoldre unes qüestions plantejades, estructurades en 3 grups:
Procés de lectura i comprensió lectora. Activitats d’1 a 6
Anàlisi del conte i activitats de coavaluació. Activitats de 7 a 11
Escriptura. Activitats de 12 a 15

Clica aquest enllaç per descarregar el document

6/6