https://red.levante-emv.

com/joseplacreu/2019/07/12/testime-pero-no-et-vullc/

Les paraules tenen el significat que tenen com a conseqüència de múltiples actes de parla.
Jo parle i tu m’escoltes; tu parles i jo t’escolte, i com a fruit d’estos intercanvis anem
configurant un codi de sons associats a significats concrets. Però, a més, això que fem tu i
jo ho fan també moltes altres persones, i entre tots anem conformant un codi col·lectiu.
Gràcies a això, quan jo dicfront, ulls, nas…, aquells que m’escolten saben exactament a
quina part de la cara m’estic referint sense necessitat d’assenyalar-la amb el dit. Però, a
mesura que anem eixamplant el cercle de relacions que compartixen el mateix codi, el
significat de cada paraula es desdibuixa. No tots usen les mateixes paraules per a designar
la mateixa cosa. Alguns, per exemple, per a referir-se a la part posterior del coll, en diuen
bescoll (o bascoll); uns altres, en canvi, en diuen clatell (o clotell). Ni tampoc tots atribuïm el
mateix significat a una mateixa paraula. Si jo dic monyo, alguns parlants potser creuran que
m’estic referint al lligat de cabells de forma arredonida que se subjecta amb ganxets al tos o
als costats del cap, mentre que uns altres pensaran que m’estic referint al conjunt de cabells
que poblen la part superior del cap.
Es tracta de simples exemples que mostren la diversitat del codi lingüístic. I, si en una
parcel·la tan reduïda, com són els termes que designen les parts del cap, trobem ja una
variació important, en el conjunt de la llengua podem trobar múltiples diferències. La variació
lingüística, en definitiva, és consubstancial a qualsevol llengua. No hi ha cap llengua que no
en tinga. Totes presenten variacions internes més o menys profundes que conformen
subcodis parcials compartits per grups de parlants. La fonètica és segurament la part més
vistosa d’estes variacions, sobretot perquè afecta pràcticament totes les paraules. Segons el
lloc a on hàgem nascut o viscut, envernissem les paraules amb un color especial, que ens
identifica davant dels altres. Els parlants de la Marina, els de l’Horta, els de l’Empordà o els
de Mallorca, encara que fem servir les mateixes paraules, les pronunciem amb un deix
peculiar, que ens identifica col·lectivament. A través de la distància, es van acumulant lleus
diferències fonètiques, morfològiques o lèxiques, i és natural que es puguen produir episodis
de perplexitat entre els parlants. Però, a vegades, mesclant trets lingüístics propis de
diversos territoris, creem encara més confusions de les estrictament inevitables.
Dic això a compte de l’embolic en què es clavà un amic per usar paraules d’ací i d’allà, una
pràctica cada vegada més habitual que es confon amb l’estandardització. Però això ja és un
altre assumpte. El cas concret, explicat contextualitzadament perquè s’entenga millor, és
que el meu amic Vicent havia eixit unes quantes voltes a sopar amb una amiga, i una nit es
decidí a manifestar-li obertament els seus sentiments:
—Vullc que sàpies, Imma, que jo t’estime molt.
Ella, amb un somriure amable i complaent, li tornà el compliment:
—Jo també et tinc molta estima, Vicent.
La conversa, a partir d’eixe intercanvi d’afectes mutus, discorregué per uns altres temes
menys compromesos. Però, en acabant de sopar, volent reprendre la qüestió i obviant les
paraules, el meu amic aproximà els seus llavis als d’Imma per a fusionar-los en un bes
d’amor; però, contràriament al que esperava, es trobà amb la mà de la seua amiga que, en
un gest ràpid, feu de barrera infranquejable.
—No estropegem la nostra amistat, Vicent —li digué Imma amb un posat adust.
—Però és que jo t’estime molt, Imma —balbucejà Vicent.
—Jo també t’estime, Vicent; t’estime però no et vullc.
El meu amic, visiblement contrariat, no trobà millor manera d’afrontar la situació que fer una
inoportuna perorata sobre el significat dels verbs voler i estimar:
—Mira, Imma, és que en valencià voler es gasta per a manifestar la voluntat de fer alguna
cosa, i estimar per a expressar un sentiment d’amor.
—Perdona, Vicent, tu saps molt més valencià que jo; però en el meu poble voler és voler, i
estimar és estimar. Tu ja m’entens. Si jo li dic a algú que l’estime, és que li tinc afecte, i
prou; però, si li dic que el vullc, és que estic enamorada d’ell.
—Sí, sí, és veritat… Però ja saps que el valencià està molt castellanitzat. Eixe ús, segons
tinc entés, és un castellanisme. Correctament, s’ha de dir estimar.
—Jo no sé si és un castellanisme, Vicent. Jo l’únic que sé és que sempre ho he dit aixina.
Per a reforçar el que li acabava d’explicar, buscant un referent d’autoritat, no se li ocorregué
una altra cosa que traure el mòbil de la butxaca i consultar el Diccionari normatiu valencià.
Així que escrigué «voler» i allargà el braç per a mostrar-li la definició que hi apareixia: «1.
Tindre intenció (de fer o de fer que es faça alguna cosa)».
—¿Veus, Imma? Això és el que jo et volia dir…
—Sí… —arribà a reconéixer dubitativament; però, desviant la mirada una miqueta més
avall, entropessà amb la informació necessària per a poder fer una rèplica contundent—:
Però mira què diu ací: «4. Tindre amor (a algú)». Això és el que jo he dit jo tota la vida.
Vicent no tingué més remei que reconéixer la seua contundent derrota. En tots els sentits. Al
sendemà, de bon matí, em telefonà per a contar-me el que li havia succeït. Estava enfadat
amb no sabia exactament qui. Amb ell mateix, segurament, pel que havia fet: se sentia
estúpid per no haver captat els sentiments de la seua amiga; estava molest també amb els
que li havien fet creure que en valencià no es podia dir voler amb el significat de ‘amar’; i
també pareixia ressentit amb l’Acadèmia, per acceptar el que ell creia que eren
castellanismes discutibles…
Som amics des de fa molt de temps, i vaig voler mostrar-me solidari amb el seu malestar.
No era qüestió de començar a fer-li explicacions lingüístiques. Ja en tenia prou, el pobre,
amb tot el que li havia passat la nit anterior. I, en gran part, tenia raons per a queixar-se.
Entre els uns i els altres l’havien marejat. I no sols a ell. Hi ha molta gent sumida en un gran
desconcert. I, al final, volent parlar bé, ja no són capaços ni d’entendre’s amb el veí. Així
que, per a aconhortar-lo una miqueta, li vaig dir que escriuria un article sobre estes paraules
especialment dedicat per a ell. Crec que tampoc el consolà molt, però poca cosa més podia
dir-li en eixe moment.
I en això estic ara: intentant explicar al meu amic —i a tots aquells que vullguen aprofundir
en el coneixement de la pròpia llengua, és clar— que l’ús del verb voler en el sentit de
‘amar’ no és cap castellanisme recent. Ausiàs March en feia un ús recurrent. Hi ha un verset
molt conegut del poema «Veles e vents», musicat per Raimon amb un èxit considerable,
que diu així:«Jo só gelós de vostre escàs voler / que, jo morint, no meta mi en oblit». I, com
Ausiàs March, molts altres autors clàssics també feien servir el verb voler amb este mateix
sentit. Antoni Canals, per exemple, es referia a «lo gran bon voler del molt amat»; sant
Vicent Ferrer també parla de «voler a sos prohismes»; Jordi de Sant Jordi es lamenta que
«Ay, ay, voler!, amor és perduda per ver»; Jaume Roig, de «llur voler cech»; Joanot
Martorell, de «senyora de mon voler»…
Este ús de voler era del tot habitual en la llengua antiga. Ho era fa més de cinc segles, i ho
continua sent en la llengua actual de tots els valencians. I, per això mateix —com és natural
—, tots els diccionaris valencians contemporanis arrepleguen este significat del verb voler.
No és cap innovació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El Diccionari valencià de la
Generalitat Valenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, editat per Bromera
en 1995, ja definia el verb voler (concretament l’accepció 6) com «Amar, com a expressió de
la voluntat feta passió vital humana». I abans encara, Francesc Ferrer Pastor, en el seu
Diccionari general, editat en 1985, també arreplegava este mateix significat del verb voler. I
exactament igual feia el Diccionari català-valencià-balear, que indica explícitament que es
tracta d’un ús valencià. Per la seua banda, Enric Valor, en la seua faceta de novel·lista,
l’usava també en L’ambició d’Aleix: «És persona que ens vol de veres». M’abstinc d’aportar
més citacions per no fer-ho llarg.
És, per tant, del tot evident que el verb voler, amb el valor de ‘sentir amor’, no és cap
castellanisme. I, sent tan evident, costa comprendre com alguns ensenyants de valencià —i
remarque alguns; que no se’m malinterprete: no tots— dediquen tantes energies a esmenar
paraules o expressions plenament correctes. Ensenyar llengua no és fàcil. Però l’obsessió
per extirpar errors, presumptes o reals, no és saludable socialment. No ho és per la
inseguretat que genera. I, sovint, contràriament al que es pretén, induïx a cometre més
errors encara, fent que molts parlants s’autocorregisquen el que diuen perfectament i creant
un popurri de formes lingüístiques que fan mal a l’orella. Caldria centrar l’ensenyança del
valencià en l’objectiu de crear parlants que siguen capaços de comunicar-se amb fluïdesa i
precisió. Però el que està ben dit ja va bé. No cal fer correccions innecessàries. No és millor
dir estimar en compte de voler perquè així ho diuen els parlants d’altres àrees del domini
lingüístic. Ni són tampoc formes més adequades per a un registre formal. ¡Per favor…!
Incidir en eixe tipus de correccions no fa que els valencians parlen millor. Més prompte al
contrari: si de cas, fa que s’entenguen pitjor.