Immersió Lingüística | M1Li1 | Els actors de la inclusió

a l’aula: alumnes i docents

Anotació important sobre les lectures interactives:

Les lectures interactives estan creades sobre una plataforma web de creació de continguts. És possible que, segons
la configuració del vostre navegador, tingueu algun problema de legibilitat (Per exemple: veure el text en varis
idiomes o amb paraules estranyes com si s'hagués fet una mala traducció, etc). Per a solucionar-ho, simplement
heu d'esborrar les galetes (o cookies) del vostre navegador.

Introducció:
La inclusió és un procés amb molts actors en acció. A continuació, es mostren les característiques dels
protagonistes d’aquest procés, el professor de segona llengua (L2) i l’alumne migrant que interactua a
l’aula i en un context escolar més ampli; a més de les característiques de la llengua i la nacionalitat dels
nous alumnes, el seu procés d’adaptació i farem un esbós del perfil ideal del professor amb les seves
habilitats i la seva trajectòria formativa.
Coneguem, doncs, els factors més importants de la inclusió de l’alumnat des de la perspectiva de
l’alumnat i els docents.

Alumnes

Professor
Lliçó 1 de 2

Alumnes

INTRODUCCIÓ

En les últimes dècades, la presència d’alumnes que porten a les escoles llengües i cultures diferents és un fenomen
cada vegada més habitual. Aquells per als quals el català o el castellà són segones llengües (L2) són els que tenen
com a primera llengua (L1) una altra de diferent a l’espanyol o el català, i necessiten, per tant, una atenció i un suport
especials per desenvolupar tot el seu potencial en el sistema escolar del nostre país.

Co n tin u ar
Llengua de l'alumnat

També anomenada “llengua materna”, l’L1 és la primera que s’aprèn a la infantesa i es desenvolupa de manera
natural per comunicar-se i pensar. La segona llengua (L2) s’aprèn, a més de la materna, en un país o comunitat on és
oficial o autòctona, com, per exemple, un alumne que parla xinès mandarí com a L2 i aprèn català a Catalunya. Es
diferencia, per tant, l’L2 de la llengua estrangera (LE) perquè aquesta última és la que s’aprèn en un context on
aquesta llengua no és ni oficial ni autòctona, com, per exemple, l’anglès a Espanya o l’espanyol a Itàlia. Aquesta
diferència comporta exigències educatives: no es pot ensenyar català i castellà a un nen estranger que viu a Catalunya
de la mateixa manera que s’ensenya anglès a un grup de nens catalans.

Co n tin u ar
Nacionalitat i diversitat

La nacionalitat i l’idioma de l’alumne nouvingut no són determinants per a la competència lingüística que pugui tenir
o no en una llengua o en més d’una. Així doncs, es recomana que l’escola i els docents recullin aquesta informació
ad hoc (L1 de l’alumne, llengües que es parlen a la casa, espanyol o català que s’usa en la interacció familiar, etc.),
atès que és fonamental per definir les necessitats d’aquests alumnes i adquirir la resposta més adequada.A la
diversitat cultural i lingüística dels alumnes, s’hi suma la varietat d’experiències de vida que representen. I cal
considerar aquesta diversitat i varietat com a atributs que poden contribuir a enriquir l’aprenentatge de l’alumnat i no
com un problema per resoldre.

Co n tin u ar
Tots els alumnes estrangers són iguals?

En termes generals, els alumnes estranger pertanyen a dos grups:

Els nascuts a Espanya o al seu país i que viuen a Espanya des dels primers anys de vida.

Els arribats d’altres països en edats diferents i en alguns casos amb experiències educatives
anteriors.

Pel que fa als nascuts a Espanya, aquest factor no és sempre un indicador clar de la llengua materna ni del contacte
que els infants hagin tingut o tinguin amb els nostres idiomes oficials. Aquesta part, doncs, és la que hem
d’investigar parlant amb la família.En aquest cas, és important entendre, a més de la història de la migració familiar o
si hi podria haver causes de traumes, quina experiència d’educació formal ha tingut l’infant al seu país i quant de
temps (nivell d’escolarització).

Co n tin u ar
Procés d'adaptació
Si bé, segons la situació i les característiques individuals, el procés d’adaptació pot tenir variants, els
nouvinguts experimenten, en general, alguna mena de xoc cultural, i és probable que, en aquest procés
d’adaptació, passin per diferents etapes:
 Etapa 1

Un primer moment d’eufòria i excitació per tot el que és nou i diferent del lloc.
 Etapa 2

Un segon moment de xoc cultural a mesura que les diferències culturals es fan més evidents (els poden
resultar estranyes moltes coses, com, per exemple, el menjar o les formes d’interacció) i es perden els
referents quotidians. Els individus solen buscar el suport de la seva comunitat, prefereixen comunicar-se
amb aquells que parlen el seu idioma, rebutgen la nova cultura o se’n queixen i solen mostrar-se deprimits,
cansats i irritables. Aquest estadi és llarg i difícil.
 Etapa 3

Es comencen a acceptar alguns aspectes de la nova cultura. En general, es progressa en l’acceptació de les
diferències, comença una certa identificació amb la nova cultura, atès que descobreixen que també hi ha
coses positives, i concilien aspectes de la seva cultura i de la nova.
 Etapa 4

Cap al final del procés, s’assumeix la nova cultura com a pròpia sense renunciar a la d’origen, però no
tothom arriba a aquest estadi, que pot tardar molt de temps a aconseguir-se.

Co n tin u ar
Lliçó 2 de 2

Professor

INTRODUCCIÓ

El docent que es relaciona amb alumnes migrants és el director d’un grup d’aprenentatge amb unes característiques
particulars —que acabem de veure— i, per tant, ha de tenir una formació específica i unes habilitats personals i
emocionals adaptades a aquest tipus de grup.

Co n tin u ar
EL PERFIL "IDEAL" DEL DOCENT

El perfil ideal del docent, tenint en compte la seva funció integradora amb l’alumnat nouvingut, se centra en tres
aspectes importants: la formació, les habilitats i els coneixements, i els trets personals. Vegem-ho:

La seva formació hauria de seguir tres eixos:

Aquest tipus de formació s’ha d’integrar amb altres coneixements i habilitats:

Tenir informació del país d’origen de l’alumnat immigrant, com ara la història, la situació política i
social, l’economia, la cultura i la llengua.

Conèixer el marc normatiu de l’ensenyament de llengües estrangeres i educació inclusiva.

Saber quin és el marc jurídic de cada família migrant.

Tenir competències de comunicació intercultural (elements de reflexió i apropament cap a les claus
culturals de l’estudiantat).

Co n tin u ar
Principals trets personals del docent:








 

Tret 1

Sensibilitat cap a l’alumnat com a aprenents i com a membres d’altres comunitats culturals.
 

Tret 2

Absència de prejudicis cap a determinades ètnies i cultures.

 

Tret 3

Obertura i abstenció de fer cap mena de judici a les pràctiques culturals de l’alumnat i la família.
 

Tret 4

Consciència de la igualtat de dignitat de totes les cultures (absència d’actituds “colonialistes” i paternalistes).
 

Tret 5

Curiositat i ganes de descobrir cultures diferents a la pròpia.

 

Tret 6

Empatia.
 

Tret 7

Actitud de col·laboració amb la família i la comunitat cultural a la qual pertany.

Co n tin u ar

Objectius i finalitat del docent

Parlar d’aquests trets formatius i personals serà útil per al docent per interactuar amb els alumnes provinents de
diverses cultures perquè ells adverteixin que són respectats i valorats. Això no vol dir que no apareguin, de manera
clara i explícita, expectatives relacionades amb la cultura majoritària, sinó al contrari, cal partir dels seus valors i
patrons culturals sense establir judicis, ja siguin correctes o incorrectes) per presentar noves formes de conducta i
interacció per permetre a l’alumne distingir en quins contextos i en quines circumstàncies és apropiada o no una
conducta.
El mestre ha de crear una dinàmica de classe perquè els alumnes que no parlen espanyol o català tinguin espai per
contribuir-hi amb les seves fortaleses, puguin aprendre el nou context i els seus companys i companyes tinguin
l’oportunitat d’aprendre d’ells i també els ajudin i col·laborin en els objectius comuns d’aprenentatge. L’escola i els
mestres promouran l’adquisició dels idiomes oficials quan es valorin la llengua i la cultura de l’alumne, permetran
que les comparteixin i els donaran un lloc tant a l’aula com a l’escola en general.

Per aconseguir-ho, cal que els docents:

S’assegurin que la classe reflecteixi i celebri la diversitat lingüística i cultural de tots els alumnes.

Fomentin la interacció dels alumnes estrangers amb els companys a través de tasques específiques.

S’assegurin que la informació sobre el treball escolar i el progrés arribi a les famílies, tenint en compte
que la cultura de l’escola pot resultar aliena i que la seva comprensió de l’espanyol potser és limitada.

Identifiquin i practiquin la correcta pronunciació del nom de l’alumne i/o la manera com vol que li
diguin.

Encoratgin els companys a ser “tutors” o “mentors” dels alumnes estrangers per orientar-los en les
rutines escolars i ajudar-los a complir determinades tasques, tant dins de l’aula (per exemple, un
problema matemàtic, un experiment, una lectura...) com fora ( jocs al pati, rutines de neteja...).
 Pensin quins són els recursos habitualment emprats a les aules i com fer-los accessibles, com, per
exemple, l’horari de classes, que podria estar fet amb colors i ubicar-lo en un lloc visible per tenir-lo
com a referència.

Usin materials (textos, imatges, àudios, Internet...) interessants i representatius de tots els alumnes,
inclosos els estrangers.

Estableixin, per als alumnes estrangers, alguns objectius a curt termini relacionats amb la rutina diària,
com, per exemple, al començament, aprendre a respondre a consignes freqüents, com ara saludar i
algunes fórmules de cortesia, i seguir la rutina sense confusió.

Incloguin, en la mesura que sigui possible, els interessos d’aquests alumnes en les activitats i les
tasques per incentivar-los a participar i aprendre.

 Lectura finalitzada. Tanqueu la pestanya del navegador per tornar al curs.