KIRMEN URIBE, Mentrestant agafa’m la mà, Proa, 2010 Trad.: L. Noguera & J.
Elordi
IBAIA
Garai batean ibaia zen hemen
baldosak eta bankuak dauden tokian.
Dozena bat ibai baino gehiago daude hiriaren azpian,
zaharrenei kasu eginez gero.
Orain langile auzo bateko plaza besterik ez da.
Eta hiru makal dira ibaiak hor
azpian jarraitzen duen seinale bakar.
Denok dugu barruan uhola dakarren ibai estali bat.
Ez badira beldurrak, damuak dira.
Ez badira zalantzak, ezinak.
Mendebaleko haizeak astintzen ditu makalak.
Nekez egiten du oinez jendeak.
Laugarren pisuan emakume nagusi bat
leihotik arropak botatzen ari da:
alkandora beltza bota du eta gona kuadroduna
eta zetazko zapi horia eta galtzerdiak
eta herritik iritsi zen neguko egun hartan
soinean zeramatzan txarolezko zapata zuribeltzak.
Hegabera izoztuak ematen zuten bere oinek elurretan.
Haurrak arropen atzetik joan dira arineketan.
Ezkontzako soinekoa atera du azkenik,
makal batean pausatu da baldar,
txori pisuegi bat balitz bezala.
Zarata handi bat entzun da. Izutu egin dira oinezkoak.
Haizeak errotik atera du makaletako bat.
Zuhaitzaren erroek emakume nagusi baten eskua dirudite,
beste esku batek noiz laztanduko zain.
BISITA
Heroina larrua jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen garai batean.
Medikuek esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da berriro esnatu ez dela
azken ebakuntzaz geroztik.
Hala ere egunero egiten diogu bisita
Arreta Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
Aurreko oheko gaisoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola bisitara agertu diotso erizainari.
Hilabetea arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu bat besterik ez.
Amak eta biok soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da agertu ere egiten.
Aita atean geratzen da, isilik.
Ez dut gauez lorik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min egiten didate eta hotz naiz,
hotza zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.
Gorputz ustel honi ihes egingo banio.
Bitartean heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
EL RIU
Temps enrere, hi havia un riu en aquest lloc,
on ara hi ha aquestes lloses i aquests bancs.
Hi ha més d’una dotzena de rius sota la ciutat,
si fem cas del que expliquen els més vells.
Ara no és més que una plaça d’un barri obrer.
I tres pollancres són l’únic
indici que el riu continua aquí sota.
Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.
Si no són les pors, és el penediment.
Si no són els dubtes, la impotència.
El vent de l’oest sacseja els pollancres.
La gent camina amb dificultat.
Al quart pis una senyora gran
llença roba per la finestra:
ha llençat la camisa negra i la faldilla de quadres
i el mocador groc de seda i les mitges
i les sabates de xarol blanques i negres que portava
el dia d’hivern que va arribar del poble.
Enfonsats a la neu, els seus peus semblaven fredelugues glaçades.
Els nens han corregut rere la roba.
Al final ha agafat el seu vestit de núvia,
que s’ha enganxat maldestrament en un pollancre
com un ocell massa pesat.
S’ha sentit una gran fressa. Els vianants s’han espantat.
El vent ha arrencat de soca-rel un dels pollancres.
Les arrels semblen la mà d’una velleta
que espera una altra mà que l’acaroni.
VISITA
L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella temps enrere.
Els dies passen i els metges diuen que no ha empitjorat
i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no ha tornat a despertar-se,
des de l’última operació.
Però la visitem cada dia
al sisè box de la unitat de cures intensives.
Avui en entrar hem vist que plorava el malalt del llit de davant;
diu a l’infermer que ningú no l’ha anat a visitar.
Fa un mes que no sentim la veu de ma germana.
No veig com abans tota la vida per davant,
ens deia.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d’amor.
Solament li parlem la mare i jo.
El meu germà abans no li deia gran cosa;
ara ni apareix.
El pare es queda a la porta, en silenci.
De nit no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, por dels malsons.
Les agulles em fan mal i tinc fred;
el sèrum m’escampa fredor per les venes.
Si pogués escapar-me d’aquest cos podrit.
Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
 KIRMEN URIBE, Mentrestant agafa’m la mà, Proa, 2010 Trad.: L. Noguera & J. Elordi
maitasun keinu bat besterik ez.
IRLA
Horixe da zoriona,
orduka lan egiten duen behargina.
Anne Sexton
Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.
Hango harrabots urruna entzuten da irlatik.
Uretara sartu gara biluzik,
Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Begira, haizeak garia bezala mugitzen du urak hondarra.
Urpera sartu eta azpitik begiratu zaitut.
Atsegin dut esku eta zangoen mugimendu geldoa,
Atsegin sabelpeek itsasbelarren forma hartzean.
Lehorrera igo gara. Bero da eta itzal egiten dute pinuek.
Gaziak dira zure besoak, gazia bularra, sabela gazia.
Ilargia itsasoarekin lotzen duen indar berak
lotu gaitu geu ere.
Mendeak segundu bihurtu dira eta segunduak mende.
Udare zurituak gure gorputzak.
Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.
SAGUZARRA
Saguzar bat dut sabelean.
Zure osin lohitik jaio da, salamandrak bezala.
Nire barruko horma arrosetan egiten du lo,
eta lodituz doala nabari dut egunez egun.
Esnatu egiten da gauez
pentsamenduak iluntzen zaizkidanean.
Eta bira eta bira egiten du hegaz, txilioka.
Mugi ditzaket besoak,
mugi ditzaket zangoak,
baina ez naiz sabeleko giharren jabe.
Saguzarra kanporatzeko nire garuna ez da nor.
Gela zuri batera eramanda,
xurgagailu bat sartu didate barrenak husteko.
Orain brontzezko irudi bat naiz parkean,
huts-hutsik eta geldirik.
Lasaiago nago
negar egiteko.
MUSUA
Nire titiak txikiak dira eta begiak biribilak.
Zure zangoak, luzeak eta freskuak
iturritik behera datorren zurrusta bezala.
Hozka egin dizut zaman,
sendoa duzu, heldu gabea oraindik,
intxaur erori berriaren antzeko.
Nire gainera igo zara eta musuka hasi sabelean,
uhin umelak barreiatu dizkidazu azalean,
orain hemen, gero han,
ekaitza hasi baino lehen erortzen diren
lehen tanta lodiek bezala, pla, pla, pla.
Lo geratu gara bizkar eta bular,
biltzen diren moduan ezpainak
hasperenaren ostean.
només un gest d’amor.
ILLA
O sigui que això és la felicitat,
aquest treballador per hores.
Anne Sexton
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l’illa se sent el seu renou llunyà.
Ens hem ficat a l’aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat.
M’he submergit i t’he mirat des de sota.
M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga.
Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
RATPENAT
Tinc un ratpenat al ventre.
S’ha engendrat al teu pou fangós, com les salamandres.
Dorm a les parets roses de dintre meu,
i noto que s’engreixa dia rere dia.
Es desperta de nit
quan se m’enfosqueixen els pensaments.
I vola fent voltes i xisclant.
Puc moure els braços,
puc moure les cames,
però no puc controlar els músculs del ventre.
El meu cervell no és capaç de fer fora el ratpenat.
M’han dut a una habitació blanca
i m’han introduït un aspirador per buidar-me les entranyes.
Ara sóc al parc, una estàtua de bronze
quieta i completament buida.
Estic més tranquil·la
per plorar.
PETÓ
Els meus pits són petits i els meus ulls són redons.
Les teves cames, llargues i fresques
com el raig d’aigua que cau de la font.
T’he mossegat el coll,
el tens ferm, no ha madurat,
s'assembla a les anous acabades de caure.
Has pujat a sobre meu i has començat a fer-me petons al ventre,
m’has espargit ones humides per la pell,
ara aquí, ara allà,
com les primeres gotes gruixudes que cauen
abans de començar la tempesta, plaf, plaf, plaf.
Ens hem quedat adormits espatlla contra pit,
tal com s’ajunten els llavis
després de sospirar.
 KIRMEN URIBE, Mentrestant agafa’m la mà, Proa, 2010 Trad.: L. Noguera & J. Elordi
ARRISKUA
Arriskua zenuen maite.
Zenbaiten ustean haurtzaro latzak
betiko markatu zizkizun esku ahurretako erreka lehorrak,
eta horregatik mugak hauste hori,
bazterrera, zulora hurbiltzeko joera.
Irlandatik, Danimarkatik zetozen kamioiak arraina biltzera.
Atzeko kolpe-leungailura abantean igo eta
abiada hartzen zutenean jauzi egitea zenuen gogoko,
hirulau urrats egin eta lurrera erortzeko.
Bonba zaharrak hartzen zenituen eskuan,
gerra zaharreko frontean erdietsiak,
sasi artean lubakiak antzematen ziren,
ezin sendatuzko zauri sakonegiak bezala.
Arriskua zenuen maite,
eta konturatu naiz ezer ez garela arriskurik gabe,
atea zeharkatzerik ez, itsasoratzerik ez, maitalerik ez.
Denbora igaro da urte haietatik
eta, gaur, zure akabera aurreratzen zutenen begiak
neguak hildako kardantxiloenak dira.
ZUHAITZEN DENBORA
Zugan da zuhaitzen denbora
elkar maitatu ondoren.
Ohean lo, betazalek
soilik estaltzen zaituzte.
Ez jarraitu beldurrari,
ez esan beti, ez esan inoiz ez,
utzi libre munduari
bidea egiten.
Zugan da zuhaitzen denbora
elkar maitatu ondoren.
Plazer-urak biltzen zaitu
malkoak begia legez.
Ez jarraitu beldurrari,
ez esan beti, ez esan inoiz ez,
utzi libre munduari
bidea egiten.
Zugan da zuhaitzen denbora
elkar maitatu ondoren.
ARIMA GAIZTOAK
Amaren amona hartu dut gogoan.
Bazuen arima errarien berri.
Bazekien, goizean suaren hausterrei erreparatuz gero
gauez arima gaiztoak ala parte onekoak ibili ziren.
Behin, baltseotik bueltan,
etxetik kanpo aurkitu zuten amak eta ahizpek.
Etxera ez sartzeko agindu zien,
kamisoia soinean eta argizaria eskuan,
han barruan arima gaiztoren bat zebilelako.
Oheko maindireei erreparatu diet goizean.
Zure usaina darie eta zure zainetako ur arrastoak dituzte.
RISC
Estimaves el risc.
Hi ha qui pensa que una infantesa dura
et va marcar per sempre rius secs als palmells de les mans,
i que d'aquí et ve això que fas de trencar límits,
la tendència a apropar-te al caire, a l’abisme.
Els camions arribaven d’Irlanda, de Dinamarca, a carregar peix.
T’agradava pujar en marxa als para-xocs de darrere i
saltar quan agafaven velocitat,
per fer tres o quatre passes i caure a terra.
Agafaves amb les mans bombes velles,
trobades al front de la guerra vella;
entre els esbarzers es percebien les trinxeres,
com ferides incurables massa profundes.
Estimaves el risc,
i m’he adonat que sense el risc no som res,
ni podríem travessar portes, ni embarcar-nos, ni estimar.
Ja ha passat temps des d’aquells anys
i, avui, els ulls dels que predeien el teu final
són els de les caderneres que ha mort l’hivern.
EL TEMPS DELS ARBRES
El temps dels arbres és dins teu
després d’haver-nos estimat.
Adormida en el llit, només
et tapen les palpebres.
No t'escoltis la por,
no diguis mai ni sempre,
deixa fer el temps,
que vagi per on vulgui.
El temps dels arbres és dins teu
després d’haver-nos estimat.
T'embolca l'aigua del plaer
com la llàgrima embolca l'ull.
No t'escoltis la por,
no diguis mai ni sempre,
deixa fer el temps,
que vagi per on vulgui.
El temps dels arbres és dins teu
després d’haver-nos estimat.
ÀNIMES DOLENTES
M’ha vingut a la memòria l’àvia de la meva mare.
Sabia coses de les ànimes errants.
Mirant al matí les cendres del foc, podia saber
si les ànimes que havien rondat a la nit eren bones o dolentes.
Una vegada, en tornar del ball,
ma mare i les seves germanes la van trobar fora de casa.
Amb la camisa de dormir i una espelma a la mà,
els va manar que no hi entressin,
perquè a dins hi havia una ànima dolenta.
Aquest matí he mirat els llençols del llit.
Desprenen la teva olor i tenen rastres de l’aigua de les teves venes.
 KIRMEN URIBE, Mentrestant agafa’m la mà, Proa, 2010 Trad.: L. Noguera & J. Elordi
Zure arimaren aztarnak.
Gaiztoa ala parte onekoa zen ez dakit.
Horregatik, errito zaharrak artoski errepikatuz,
bart entzun genuen musika jarri dut berriro,
eta ohera sartu ezari-ezarian.
Maindireak estutu ditut nire kontra,
azala laztandu,
eta gogora ekarri ostera ere, bata bestearen atzetik,
bart gaueko mugimendu oro.
Izan dut zure arimaren berri.
Zalantzarik gabe, gaizto horietakoa da.
SAGARRAK
Homerok hitz bakarra zerabilen
gorputza eta azala izendatzeko.
Safok lagunen bularretan hartzen zuen lo.
Etxeparek emazte biluzgorriekin egiten zuen amets.
Aspaldi isildu ziren denak.
Gaur badirudi perfektuak izan behar dugula ohean ere,
supermerkatuko sagar gorri horiek bezala,
perfektuegiak.
Larregi eskatzen diogu geure buruari
eta norberaz, ondokoaz
espero duguna ez da ia sekula gertatzen.
Legeak bestelakoak dira gorputzak korapilatzean.
Homerok hitz bakarra zerabilen
gorputza eta azala izendatzeko.
Safok lagunen bularretan hartzen zuen lo.
Etxeparek emazte biluzgorriekin egiten zuen amets.
Gogoan dut oraindik
elkarri besarkatuta lo egiten genuen garaia,
tigrekume ikaratiak gu, gaubeilan.
ARROTZA
Ez dakit noiztik izan zen, ezin dizut esan.
Duela hilabete bat jabetu nintzen eta
gauero gertatu zen geroztik.
Kontu handiz egiten nituen egiteko denak,
autoa ohiko toki seguruan utzi,
ateak ondo itxita zeudela ziurtatu. Baina alferrik.
Biharamunean zabalik aurkituko nuen.
Hasieran autoa beste auzo batzuetan
uztea deliberatu nuen. Alferrik.
Zabalik aurkitzen nuen. Agi denean,
norbaitek lo egiten zuen barruan.
Eta haren usainarekin joaten nintzen lanera.
Gero pentsatu nuen, lo besterik egiten ez bazuen
ez zela hainbesterako. Azken batean,
ez zuen autoa lapurtzen. Areago,
atsegin zitzaidan urruneko lurrin hura.
Nongoa ote zen galdetzen nion neure buruari,
nolakoa, beltza ala ezti kolorekoa.
Lore bat utzi nion behin. Hartu egin zuen.
Hurrengo egunean, mezu bat utzi nion.
Alferrik. Ez da geroztik agertu.
Traces de la teva ànima.
No sé si era bona o dolenta.
Per això, repetint minuciosament els antics ritus,
he posat de nou la música que hem escoltat aquesta nit
i m’he ficat al llit a poc a poc.
He cenyit el meu cos amb els llençols,
m’he acaronat la pell
i he evocat de nou, una vegada rere l’altra,
tots els moviments d’aquesta nit.
He sabut coses de la teva ànima.
Sens dubte, és de les dolentes.
POMES
Homer feia servir una sola paraula
per anomenar tant el cos com la pell.
Safo s’adormia sobre els pits de les amigues.
Etxepare somiava en dones despullades.
Ja fa temps que van callar.
Avui sembla que hem de ser perfectes fins i tot al llit,
com les pomes vermelles tan perfectes
del supermercat.
Ens demanem massa a nosaltres mateixos
i allò que esperem de nosaltres, dels que tenim a la vora,
no passa gairebé mai.
Les lleis són diferents quan els cossos s’entrellacen.
Homer feia servir una sola paraula
per anomenar tant el cos com la pell.
Safo s’adormia sobre els pits de les amigues.
Etxepare somiava en dones despullades.
Encara recordo
el temps en què dormíem abraçats,
cadells espantats de tigre, en vetlla.
L’ESTRANY
No sé quan va començar, no t’ho puc dir.
Vaig adonar-me’n fa un mes i
des de llavors ha passat cada nit.
Feia amb molta cura tot el que havia de fer:
deixar el cotxe en un lloc segur,
assegurar-me que les portes estiguessin ben tancades. Però en va.
L'endemà el trobaria obert.
Primer vaig decidir deixar
el cotxe en barris diferents. En va.
El trobava obert. Sembla ser
que algú hi dormia.
I anava a treballar amb la seva olor.
Després vaig pensar que, si només dormia,
no era gaire greu. En definitiva,
no robava el cotxe. Fins i tot
m’agradava aquell perfum llunyà.
Em preguntava d’on devia ser,
com era, si era de pell negra o del color de la mel.
Una vegada li vaig deixar una flor. La va agafar.
El dia següent, li vaig deixar un missatge.
En va. No ha tornat a aparèixer
 KIRMEN URIBE, Mentrestant agafa’m la mà, Proa, 2010 Trad.: L. Noguera & J. Elordi

APARTE-APARTEAN ENCARA MÉS LLUNY

Sei urterekin egin zuten lehen itsasoratzea aitak eta osabak, El meu pare i el meu oncle es van embarcar per primer cop quan tenien
eta patroitza Bustio baporean ikasi. sis anys
Gogorrak ziren garai hartako patroiak, i van aprendre la feina de patró al vapor Bustio.
Aleshores els patrons eren homes forts,

ekaitz egunetan ukabilak estutu eta zerura begira d’aquella mena d’homes que els dies de tempesta
“bizarrik badaukazu etorri hona!” tancant els punys i mirant el cel amenaçaven Déu dient
Jainkoari amenazu egiten zieten horietakoak. «Vine aquí, si t’hi atreveixes!».

Mutil koskorrak zirenean, igandeko mezetara Quan eren jovenets, els quatre germans grans
txandaka joan behar izaten zuten lau anai nagusiek, havien d’anar per torns a la missa de diumenge,
traje bakarra baitzen etxean. Bata elizatik etorri, perquè només tenien un vestit de mudar. Quan un tornava de l’església,

trajea erantzi, besteari eman es treia la roba, la donava al següent

eta horrela joaten ziren mezetara, i així anaven a missa,
nor bere orduan, nor bere zapatez. cadascú a la seva hora, cadascú amb les seves sabates.

Umetan, aita itsasotik iristen zen egunean, De petits, el dia que el pare tornava del mar
portuko morro luzeenean egoten ginen zain l’esperàvem a l’espigó més llarg del port,
mendebaldera begira. Hasieran mirant cap a l’oest. Al començament,

ezer ikusten ez bazen ere, laster tot i que no es veia res, de seguida
antzematen zuen gutariko batek hodeiertzean un de nosaltres notava a l’horitzó
puntu beltz bat, pixkanaka itsasontzi bilakatzen zena. un punt negre, que a poc a poc es convertia en vaixell.

Ordu beteren buruan heltzen zen ontzia morrora, Al cap d’una hora arribava el vaixell a l’espigó
eta bira egiten zuen gure aurrean portura sartzeko. i virava davant nostre per entrar al port.
Aitak agur egiten zigun eskuaz. El pare ens saludava amb la mà.

Ontzia igaro orduko, ariniketan joaten ginen Quan la nau passava, corríem
atrakatu behar zuten tokira. al lloc on havia d’atracar.
Aita ohean azkenetan zegoela ere El pare, fins i tot agonitzant al llit,

gorazarre egiten zion bizitzari, feia lloances de la vida,

eguna bizi behar dela esaten zigun, ens deia que s’ha de viure el dia,
beti arduratuta ibiliz gero ihes dagiela bizitzak. que, si sempre estàs preocupat, la vida se te’n va.

Eta agintzen zuen: Beti iparralderago I ordenava: Sempre heu d’anar

joan behar duzue, ez da sarea bota behar més cap al nord, no s’ha de llençar la xarxa
arraina ziur dagoela dakizuen tokian, al lloc on sabeu segur que hi ha peix,

aparte-apartean bilatu behar da, cal buscar encara més lluny,

daukazuenarekin konformatu gabe. sense conformar-vos amb allò que teniu.
“Heriotzak ez du irabaziko” «La mort no guanyarà»,

idatzi zuen Dylan Thomasek, va escriure Dylan Thomas;

baina nonoiz irabazten du, però de tant en tant guanya,
eta halaxe amatatu zen aitaren bizitza ere, i així també es va apagar la vida del nostre pare,

mendebaldera eginez anant cap a l’oest

hodeiertzean galtzen zen itsasontzia bezala, com el vaixell que es perd a l’horitzó,
uberan oroitzapenak marraztuz. dibuixant records en el seu solc.