Modul 2

Les polítiques de
drogues. Un genocidi a
càmera lenta
PID_00290290
Òscar Parés Franquero
Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

© FUOC • PID_00290290 Les polítiques de drogues. Un genocidi a càmera lenta
Òscar Parés Franquero

Llicenciat en Filosofia i Antropologia.
Màster en Drogodependències.
Episteme. Investigació i Intervenció
Social - Fundació ICEERS.
L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat

coordinats per la professora: Miriam Arenas
Primera edició: setembre 2022

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Òscar Parés Franquero
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
© FUOC • PID_00290290 Les polítiques de drogues. Un genocidi a càmera lenta
Índex
1. El sistema de fiscalització de drogues. El controvertit rol

de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents
(JIFE)...................................................................................................... 5
2. Els costos de la prohibició............................................................... 9

Dilapidant recursos públics i minant l’economia legal.....................................13
Afectació a la salut pública.....................................................................................14
Amenaça a la pau i la seguretat.............................................................................15
Assetjament als drets humans.....................................................................................15
2.5. Perjudici al medi ambient .......................................................... 17
3. Els beneficis de la prohibició.........................................................18
4. Les alternatives en marxa..............................................................20
Bibliografia............................................................................................ 23
© FUOC • PID_00290290 5 Les polítiques de drogues. Un genocidi a càmera lenta
1. El sistema de fiscalització de drogues. El

controvertit rol de la Junta Internacional de
Fiscalització d’Estupefaents (JIFE)
L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és una entitat de caràcter inter-

governamental mundial. Pertànyer a l’ONU implica, entre moltes altres
coses, signar convenis i tractats sobre diferents qüestions com els drets
humans, l’energia nuclear o les drogues. De manera consegüent a la
signatura, cada país ha d’instaurar legislacions i mecanismes de control, per
fer-ne una apli- cació i un seguiment. A ningú no se li escapa que, darrere de
tota geopolítica, hi ha uns interessos més o menys ocults. Els països amb
més poder imposen un ordre de les coses, una jerarquia de relacions que
busca mantenir els pri- vilegis respecte als seus perseguidors. Els
passadissos de l’ONU són espais de negociació constant. Per això, des de la
filosofia política, es diu que l’horitzó de la política és la guerra.
L’any 2021 es van commemorar els seixanta anys de vida de la Convenció Nota
Única d’Estupefaents de Nacions Unides, de 1961. L’objectiu d’aquest trac-

Prop de 275 milions de persones a tot el món van
tat internacional fou establir uns fonaments sòlids per a la fiscalització dels es-
tupefaents, un cop acabada la segona Guerra Mundial. Com a novetat,
aquest conveni incorporava una perspectiva més prohibicionista dels usos
no mèdics ni científics de certes substàncies. Això va implicar que els països
signants introduïssin l’obligació penal de criminalitzar la producció i el
comerç sense autorització d’aquestes substàncies dins les seves fronteres.
D’entre totes les substàncies possibles a fiscalitzar, les derivades de tres
plantes van ser el fo- cus d’atenció: el cànnabis, el cascall d’opi i l’arbust
de coca (Bewley-Taylor i Trace, 2006).
Tot i que la intenció en redactar la Convenció Única de 1961 era, precisament, Bibliografia complementària
substituir diversos tractats anteriors per refondre’ls en un sol text, al cap de

pocs anys es va demostrar que no era possible, i se li van afegir nous tractats Un text excel·lent per enten- dre la gènesi de la prohib
que van incrementar les incoherències i les dissonàncies en el sistema inter-

nacional de fiscalització d’estupefaents. Així, els tres tractats que delimiten
la fiscalització de drogues en l’àmbit internacional són, a part de
l’esmentada Convenció de 1961, el Conveni sobre Substàncies
Psicotròpiques de 1971 i la Convenció Contra el Tràfic Il·lícit
d’Estupefaents i Substàncies Psico- tròpiques de 1988. En aquests tres
tractats es tipifiquen les mesures de control per garantir la disponibilitat de
substàncies psicoactives per a finalitats mèdi- ques i científiques, i s’hi
inclouen també disposicions generals sobre tràfic i consum d’aquestes
substàncies.
Les convencions de 1961 i 1971 classifiquen les substàncies controlades en

quatre llistes, d’acord amb el seu valor terapèutic percebut i el risc potencial
d’abús. La convenció de 1988 va annexar dues taules en què es llisten pre-
cursors, reactius i dissolvents que s’utilitzen amb freqüència en la fabricació

il·lícita d’estupefaents o substàncies psicotròpiques. Aquest últim tractat, a
més, va reforçar significativament l’obligació dels països d’imposar sancions
penals per combatre tots els aspectes de la producció il·lícita, la possessió i
el tràfic de substàncies psicoactives (Bewley-Taylor, 2012).
La classificació de les diferents «drogues» controlades és una

construc- ció social i cultural dels anys 1950 i 1960, sense cap
justificació farma- cològica coherent.
Encara avui preval el criteri moral per sobre del científic. La distinció
entre droga i medicament és arbitrària.
Hi ha tres entitats que conformen el sistema de control que supervisa i assis-

teix els governs en la implementació dels acords internacionals de control de
drogues:
• Comissió d’Estupefaents: coneguda com a CND, per les seves sigles en

anglès.
• Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte: coneguda

com a UNODC, per les seves sigles en anglès.
• Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE): també cone-

guda com a INCB, per les seves sigles en anglès.
La Comissió d’Estupefaents (CND) és l’òrgan polític dins el sistema de con-

trol de drogues de Nacions Unides, amb la missió principal de debatre i for-
mular les directrius de la política internacional en aquesta matèria. La CND
es- tà conformada per cinquanta-tres estats, que són elegits pel Consell
Econòmic i Social de les Nacions Unides (conegut com a ECOSOC, per les
seves sigles en anglès) d’acord amb criteris geogràfics equitatius. Tanmateix,
durant les sessi- ons, qualsevol estat membre de les Nacions Unides pot
assistir-hi com a ob- servador, tal com poden fer-ho altres agències de
l’organització i representants de la societat civil (Sánchez, 2017).
L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és

l’agència que lidera «la lluita contra les drogues i la delinqüència internaci-
onal», i també contra el terrorisme. La seva missió és millorar la prevenció
dels delictes i assistir en la reforma de la justícia penal, i l’amenaça de la de-
linqüència organitzada i la corrupció. La UNODC està integrada per uns cinc
cents funcionaris d’arreu del món i té la seu a la ciutat de Viena (UNODC,
2018).
Figura 1. Logotip de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents, on es representen

les tretze cadires dels representants escollits pel Consell Econòmic i Social per a un mandat de
cinc anys
Font: Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents
La JIFE és l’òrgan «independent i gairebé judicial» que controla la

implemen- tació que fan els estats membres dels tractats de control de
drogues de l’ONU (INCB, 2022).
Els anys 1999 i 2000, la JIFE va criticar l’Estat espanyol per ser dels primers al
món a posar en marxa programes de reducció de danys, en referència a les
sales de consum assistit de drogues. L’argument per oposar-s’hi era que
«l’aprovació expressa o tàcita d’aquest tipus de centres es considera un pas
cap a la legalit- zació de les drogues» (Inter Press Service, 2000). També el
2002, aquest cop menys explícitament, va repetir la crítica a causa de
l’autorització del primer estudi clínic al món sobre el potencial terapèutic de
l’MDMA (conegut com a èxtasi) per tractar l’estrès posttraumàtic en dones
que havien patit violència sexual (MDMA, 2021). L’argument de la JIFE era
«la preocupació per la possibilitat que les activitats de recerca s’utilitzin
indegudament per propagar l’ús de les drogues amb altres fins» (JIFE, 2002,
pàg. 29). La implementació de les sales de consum assistit de drogues
qüestionades no es va aturar i, avui, s’han exportat amb èxit a diversos
països del món en què hi ha una mirada progressista sobre aquest
fenomen (EMCDDA, 2018). La recerca clínica sobre el potencial de l’MDMA
sí que fou paralitzada políticament. Quinze anys més tard, investigadors dels
EUA la van reprendre i s’espera que l’enllesteixin abans del 2025, quan
esdevindrà un fàrmac de prescripció legal per a l’estrès posttrau- màtic
(MAPS, 2022).
La JIFE està integrada per tretze membres individuals que hi serveixen en virtut
de les seves capacitats personals. Cada any, la JIFE publica un informe, que
es pot trobar a la seva web, on passa revista al compliment dels convenis de
fiscalització al món.
D’ençà de fa tres dècades i de manera creixent, les organitzacions que repre- Nota
senten la societat civil consideren a la JIFE com un ens obsolet, mancat de

Cada 26 de juny se celebra una campanya global d
transparència i ideològicament esbiaixat (IDPC, 2022). El secretisme amb #supportdontpunish #apoyenocastigue
Històricament, els governs han utilitzat aquesta da
què opera (comunicacions confidencials, no confecció d’actes de reunions,
sense mecanismes de rendició de comptes, etc.) l’ha portat a ser conegut
com l’organisme menys transparent i més impermeable de tot el sistema de
l’ONU. De fet, és revelador llegir els seus informes anuals, on s’explicita una
inter- pretació rígida dels tractats i els convenis de fiscalització. D’alguna
manera, aquestes tretze persones perpetuen un rol de guardes inflexibles de
«l’esperit de les convencions», com s’ha dit, un esperit prohibicionista.
Aquest es posa de manifest quan repetidament fan prevaldre les estratègies de
control de drogues sobre els estàndards internacionals de salut o de respecte
als drets humans. També ha estat recurrent que la JIFE trepitgi les
atribucions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) amb l'oferiment
consells no sol·licitats sobre la pe- rillositat de certes substàncies.
2. Els costos de la prohibició
Les polítiques de drogues engloben les estratègies governamentals de pre-

venció, reducció de danys, tractament, integració social, i les de control per
part dels cossos i les forces de seguretat. Des d’aquest àmbit, es promouen
legislacions i normes per influenciar les prevalences de consum de drogues
en els individus i la societat. Cada país té les seves pròpies polítiques de
drogues, que deriven de l’obligació contreta en ratificar els tres convenis
internacionals explicats a l’apartat anterior. Així doncs, les polítiques de
drogues tenen di- verses dimensions: la internacional, la nacional, la
regional o autonòmica, i la municipal (amb les seves variants: consells
comarcals, diputacions, etc.).
Una manera oficial de presentar el funcionament de la guerra contra les dro-

gues és dir que aquesta té dos objectius: d’una banda, aturar l’oferta de
drogues i, de l’altra, aturar-ne la demanda. L’any 1998, en la reunió
especial de la CND que va tenir lloc a Nova York, la conclusió fou: «A drug-
free world– we can do it!», i l’eufòria prohibicionista allí desfermada dugué
els estats a comprometre’s a aconseguir una reducció significativa i
mesurable de l’oferta i la demanda de drogues il·lícites en deu anys.
Sorpresa!, al cap de deu anys, havien augmentat els nivells globals d’oferta i
demanda (Blick- man, 2008).
Figura 2. Cartell promocional de la sessió especial de l’Assemblea General de les Nacions

Unides sobre el problema mundial de les drogues a Nova York (1988). L’eslògan resa: «Un món
lliure de drogues. Podem fer-ho»
Font: Assemblea General de les Nacions Unides
Parlar de «reduir l’oferta» és fer referència a les accions que realitzen les au-
toritats per tal de disminuir la disponibilitat de drogues i els delictes criminals
que hi estan associats. Aquí trobarem involucrat el sistema policial i judicial,
l’exèrcit, el cos diplomàtic, els serveis secrets, etc. Tot i que els convenis
internacionals de fiscalització de drogues són els mateixos per a tots els paï-
sos signants, si comparem les diferents legislacions nacionals entre si desco-
brim que hi ha molta variabilitat en com es concreta internament un mateix
conveni internacional. Actualment, l’exemple més clar és el del cànnabis. Les
lleis nacionals sobre el cultiu, la possessió i el consum varien molt d’indret
a indret, des de la legalització total (l’Uruguai o el Canadà) a dures penes de
presó pel sol fet de consumir-ne (Malàisia, Dubai o Indonèsia). Dins l’àmbit
de les polítiques de drogues, les de reducció de l’oferta i el control són les
que s’emporten bona part del pressupost. Aquest element ha generat cada
cop més crítiques, perquè, més enllà de les suposades bones intencions que
legitimen les polítiques basades en el control de les drogues per la via del dret
penal, cada cop hi ha més estudis que sostenen que els efectes d’aquesta polí-
tica es tradueixen en problemàtiques més greus que les que es volien solucio-
nar (Global Commission, 2021).
1
Si ens referim a les accions de «reducció de la demanda» que pot empren-

dre habitualment un govern, trobaríem tant les polítiques de prevenció del
consum com les destinades a donar resposta a les seves conseqüències negati-
ves a través de programes de tractament, reducció de danys, reinserció,
etc. Els estaments professionals involucrats en aquesta tasca són
−principalment− professionals de la salut i del món social, educatiu i laboral.
També el sector privat (com les comunitats terapèutiques, clíniques, etc.) i
diferents tipologies d’organitzacions de la societat civil organitzada (inclosos
grups religiosos) tenen el seu rol i els seus interessos en la gestió d’aquest
fenomen social.
Sobre el paper, la distinció entre la política de «reducció de l’oferta» (Mi-

nisteri de l’Interior o Departament d’Interior en l’àmbit autonòmic) i la
de «reducció de la demanda» (Ministeri de Salut/Acció Social o Departa-
ment de Salut/Acció Social en l’àmbit autonòmic) sembla molt evident,
però en la realitat quotidiana no deixen de curtcircuitar. La prohibició
crea una paradoxa: el mateix govern que persegueix les persones que
usen drogues ha de cuidar la salut de les persones que usen drogues. És
per això que es diu que les drogues desapareixeran el dia que deixem de
perseguir-les, com va passar amb les bruixes.
Figura 3. Distribució del pressupost estatal Nota
En aquest gràfic, publicat per l’European Monitorin

va destinat a la reducció de l’oferta;
és transversal; i
redueix la demanda.
L’autor d’aquest text es per- met posar en dubte el
que són a la part superior del gràfic. Hi pot haver b
Font: EMCDDA (2019)
D’ençà de 1961 i al llarg dels primers quaranta anys de la prohibició, les críti- Bibliografia complementària
ques a les polítiques de drogues basades en la prohibició, és a dir, al paradig-

ma de la guerra contra les drogues, eren minoritàries. Els darrers vint anys, Un text que explica perfec- tament la qüestió dels cos- to
«Els danys de les polítiques prohibicionistes en l’àmbit de
la tendència s’ha invertit i cada cop són més ineludibles. Els motius que hi
ha darrere d’aquest canvi de dinàmica són múltiples i complexos. Per
exemple, fa dues o tres dècades no hi havia models alternatius als basats en
la prohi- bició i l’abstinència, però progressivament s’han anat
experimentant i avalu- ant altres propostes d’accés a les drogues, noves
perspectives comunitàries i de drets humans, missatges preventius
divergents al de «Simplement, digues no!», nous programes de reducció de
danys, etc. Tot i això, en termes globals, les polítiques basades en la
prohibició i una mirada més moral que no pas ci- entífica sobre les drogues
segueix prevalent. Aquest debat social, a poc a poc,
3
es va traslladant a les reunions de la CND. Si fa vint-i-cinc anys hi havia un

consens absolut sobre la idoneïtat de la prohibició, actualment hi ha una
apa- rent polarització entre països que donen suport a un cert grau
d’alternatives i flexibilitat a la rigidesa dels convenis internacionals, i els que
en segueixen fent una interpretació netament prohibicionista, basada en
l’abstinència i el càstig. En el primer grup trobem països com Colòmbia,
Mèxic, Jamaica, Sud- àfrica, els països d’Europa (menys Hongria), l’Uruguai,
el Canadà i els EUA. En el segon grup hi hauria la Xina, Rússia, Egipte, l’Iran,
el Japó i, principalment, estats de l'Àsia i l'Àfrica.
La visibilització dels efectes no desitjats de les polítiques prohibicionistes

hegemòniques ha anat guanyant protagonisme dins els corrents
reformadors. Els defensors de la mirada prohibicionista sempre han provat
de mantenir la conversa al voltant dels costos derivats de l’abús de drogues,
però les dades par- len per si soles i, per més diners que s’inverteixin en la
repressió, la persecució i l'estigmatització, el nombre de persones
consumidores no deixa d’augmentar i el valor de mercat de les drogues
declarades il·lícites segueix creixent any rere any. Acompanyant les polítiques
basades en la prohibició hi ha un món ocult a primera vista, als marges de la
societat. És el món de les conseqüències no intencionades, les baixes
col·laterals, els efectes iatrogènics, etc.
De manera general, podríem categoritzar aquests «preus a pagar» en, com a Bibliografia complementària
mínim, cinc categories (Rolles et al., 2016; IGHRDP, 2019).

Sobre la qüestió dels «efectes no desitjats» de les polí- ti
Dilapidant recursos públics i minant l’economia legal
Cada vegada que un representant polític vol «ser més dur contra les drogues» o
«protegir el jovent», el que fa és augmentar les penes de presó per delictes
relacionats amb les drogues, així com els pressupostos destinats al sistema
policial, judicial i penitenciari, i a l’exèrcit. Aquests increments no comporten
una dis- minució a llarg termini de l’oferta i la demanda de drogues, però
aquests diners sí que deixen de ser invertits en altres recursos i serveis
públics, com poden ser educació, prevenció, sanitat, o lluita contra la
pobresa i l'estigmatització. És a dir, no s’inverteixen en les causes
estructurals subjacents a l’addicció i l’abús de les drogues.
Exemple
Les estimacions diuen que la guerra contra les drogues té un cost d’uns 100.000
milions de dòlars anuals. S’estima que els ingressos anuals del mercat mundial de
drogues pugen a 500.000 milions de dòlars. Menys de l’1 % dels diners blanquejats de
les drogues acaba essent confiscat (Global Commission, 2021).
D’altra banda, el fet de declarar il·lícit el mercat de certes drogues fa que els
seus beneficis vagin a parar a les mans d’organitzacions criminals amb un
gran poder d’erosió de la democràcia i l’economia. El mercadeig il·lícit de
drogues ve acompanyat d’un clima hostil per a qui vol emprendre
legalment un negoci, tot dissuadint la inversió i el turisme, creant volatilitat,
competència deslleial (associada al blanqueig de capitals), així com
distorsions macroeco-
nòmiques més àmplies. En canvi, com es veu actualment en el cas del cànna-
bis, aquells governs que han optat per una regulació obtenen elevats ingressos
per redistribuir i millorar el sistema públic.
Afectació a la salut pública
La persecució legal de les drogues és, en realitat, una persecució de les

persones que consumeixen drogues. En l’ADN de la prohibició hi ha el
racisme i el classisme (Fordham, 2020). A més, les evolucions de la
prohibició i el sistema biomèdic s’han retroalimentat, tot reforçant una
mirada biologista, individu- alista, ahistòrica, asocial, mercantilista i
d’eficàcia pragmàtica (Llort, 2015).
El sistema de fiscalització internacional de les drogues s’acarnissa amb Bibliografia complementària
pobla- cions migrades i pobres. Especialment, amb dones i menors d’edat. A

Llati- noamèrica, més del 60 % de la població carcerària femenina està Podeu trobar recursos molt interessants sobre aquest te
<>.
empresonada per venda o possessió de petites quantitats de drogues per
subsistir; d’aquestes dones, fins al 95 % són mares solteres (WOLA, 2017). A
Barcelona, hi ha un projecte d’intervenció que és pioner mundialment i que
se centra en aquesta intersecció: «Metzineres»; a la seva web i a les xarxes
socials trobareu més informació. La inclusió de la perspectiva de gènere i
la mirada feminista a aquest àmbit ha estat recent i encara té molts reptes
per endavant (Romo, 2005).
La criminalització de les persones que usen drogues comporta processos Nota
d’estigmatització i patiment innecessaris o evitables. Això multiplica les con-

Als països on les polítiques de reducció de danys es
ductes d’alt risc a l’hora de consumir, per exemple, injectar-se en indrets
ina- dequats o consumir intensivament, per la por de patir un robatori o una
deten- ció. També, obstaculitza l’oferta de serveis d’atenció i reducció de
danys, de manera que es dispara el risc de patir una sobredosi o contagiar-se
de malalties com el VIH, l’hepatitis B i C, o la tuberculosi. Els espais on
aquestes con- tradiccions es veuen més nítidament són les presons.
La llei de ferro de la prohibició de les drogues explica que, a mesura que la

persecució legal contra les drogues es fa més intensa, augmenta la potència de
les substàncies prohibides (Cowan, 1986). El consum drogues més potents
sol implicar més riscos per a la salut, perquè no és el mateix el consum de
fulla de coca que el de cocaïna o crack, com tampoc no és el mateix el
consum d’opi que el de morfina, heroïna o fentanil. A més, el factor de
l’adulteració de la qualitat del producte, inherent a un mercat no regulat,
també pot afegir un risc extra al consum.
Tot i que els convenis internacionals de drogues permeten l’ús mèdic i

cientí- fic de les drogues, encara hi ha molta població que no pot accedir a
fàrmacs per controlar el dolor a causa dels controls i les restriccions que
imposen les legislacions supeditades als convenis (Global Commission,
2015). Quelcom
5
semblant succeeix a l’hora d’aconseguir els permisos per fer recerca

científica amb substàncies controlades, tot dificultant estudiar-ne
objectivament els riscos i els beneficis.
Amenaça a la pau i la seguretat
Les convencions de control de drogues de les Nacions Unides i la se-

va implantació en els ordenaments jurídics nacionals han posat moltes
traves al «dret a la ciència i la llibertat en recerca», entès com a dret a
gaudir dels beneficis del progrés científic i les seves aplicacions,
especialment pel que fa a la salut i la llibertat d’investigació en
benefici dels científics.
La condició de possibilitat del narcotràfic és la prohibició. A causa de les lleis

prohibicionistes, es crea un mercat paral·lel que pot acabar creixent tant
que, fins i tot, podem parlar de narcoestats. L’economia del narcotràfic mou
més capital que les quatre següents economies il·lícites juntes: falsificació, i
tràfic d’humans, petroli i vida salvatge. Quan el narcotràfic entra per la
porta, la de- mocràcia surt per la finestra. La capacitat de la corrupció de
desestabilitzar la governabilitat està fora de discussió i, en països del sud
global, aquest fenomen és especialment punyent. Les organitzacions
criminals debiliten les institucions i fomenten la cultura de la impunitat.
L’ús de la força i la violència són el motor dels mercats declarats il·lícits i
dels agents que hi operen; és com diu la famosa expressió que Pablo Escobar
escrivia a les notes per negociar amb militars, polítics o policies: «Plata o
plomo».
Exemple
De les cinquanta ciutats més violentes del món, quaranta-dues són a l’Amèrica Central
i l’Amèrica del Sud, al llarg de la ruta del trànsit de la cocaïna cap als Estats Units
(Global Commission, 2021).
Quan es produeix una operació policial i es deté un traficant, en comptes de

pacificar una zona es produeix una lluita de poder per dirimir qui ocuparà
aquella plaça buida −habitualment− a través de la violència. És el que es coneix
com a efecte globus: les accions de repressió en la producció o la distribució
de drogues d’una regió s’associen a augments d’aquestes activitats en altres
regions, a causa de l’efecte desplaçament.
Assetjament als drets humans
Es diu que la guerra contra les drogues és el règim d’opressió global més no-
ciu del que tenim memòria viva. Es tracta d’una política imperant a totes les
regions del món, que assetja els drets humans a través de l’erosió de les
lliber- tats civils i la justícia social. Aquests processos d’estigmatització a
individus i col·lectius comporten, sovint, la imposició de càstigs injustos,
abusius i, fins i tot, inhumans.
Les violacions dels drets humans en nom del control de les drogues són
molt àmplies, començant pel mateix dret a la vida, ja que a trenta-cinc
països encara hi ha vigent la pena de mort per delictes relacionats amb
drogues (Larasati i Girelli,2021). El dret a la salut es veu afectat quan es nega
o es dificulta l’accés a una assistència sanitària de qualitat a les persones
consumidores. A molts països encara estan prohibits els programes d’accés a
xeringues. De fet, si fem memòria, a Espanya no es van generalitzar fins a
principis de la dècada dels noranta, quan ja havien mort per sobredosi i VIH
més de trenta mil persones consumidores d’heroïna (Parés i Bouso, 2015). El
mateix passa amb els programes d’accés a opiacis, com la metadona, la
buprenorfina o la naloxona. O, per ser més precisos, amb els programes de
reducció de danys en general.
De manera global, amb més o menys intensitat, l’ús de drogues per part de
dones embarassades també és objecte d’estigma i penalització, tot
vulnerant així el seu dret a la salut.
Encara avui, a molts països, hi ha centres de detenció i rehabilitació obligatò-

ria, que venen a ser presons sense llei, dirigides per funcionaris sense coneixe-
ments mèdics. Així doncs, el dret a no ser sotmès a tortures ni tractes cruels,
inhumans o degradants està en constant risc en el marc de la guerra contra les
drogues. Ho està especialment en institucions tancades com presons, centres
d’atenció a la salut mental o comunitats terapèutiques, on es produeixen trac-
taments o penes cruels que inclouen aïllament, pallisses, agressions sexuals,
dejunis forçats i tractes humiliants (Stevens, 2011). Massa sovint tenim notícia
que, en aquests centres, es viola el dret a no ser sotmès a un treball forçat,
que habitualment es justifica com a part del «procés terapèutic» sense rebre a
canvi cap retribució econòmica.
Altres drets humans que es posen en situació de risc són:
• El dret a un procés i un judici just: augmenta en indrets amb un sistema

judicial i penitenciari sobrecarregat.
• El dret a no ser objecte de discriminació: ho pateixen especialment els

grups ètnics minoritaris i les dones.
• El dret a gaudir d’un nivell de vida adequat, i la realització progressiva

dels drets econòmics, socials i culturals: colpeja especialment qui es dedica
al cultiu de drogues il·lícites en països pobres.
• Els drets econòmics, socials i culturals dels pobles indígenes: tot impe-
dint-los produir i consumir substàncies que han utilitzat de manera nor-
malitzada al llarg de segles (fulla de coca, kratom, opi, etc.).
• Els drets dels infants: negant-los l'accés a informació objectiva i serveis

de salut, essent estigmatitzats causa de l’ús de drogues per part dels seus
pares, detinguts i empresonats amb les seves mares quan són petits, com
7
és el cas de les mal anomenades mules, o quedant orfes a causa de la vio-

lència relacionada amb el tràfic o per les dificultats d’accés a medicaments
essencials per alleugerir el dolor, sotmesos a fiscalització.
• El dret a l’autonomia, la intimitat o «el lliure desenvolupament de la

personalitat»: per exemple, en perseguir la tinença de quantitats petites de
drogues per a ús personal, la policia té màniga ampla per aturar, escorcollar
i detenir «persones sospitoses», és a dir, qui vulgui (Barrett, 2020).
Exemple
El 2018, a escala mundial, hi havia 10,35 milions de persones preses. El 20 % ho estava

per delictes relacionats amb drogues i el 16,6 % per delictes no violents relacionats
amb drogues. D’aquestes, un 21 % ho estava per consum o possessió de petites
quantitats de drogues.
Perjudici al medi ambient
Aquest és un dels aspectes menys visibles o coneguts dels efectes no

desitjats de la guerra contra les drogues, però no per això menys greu.
L’afectació més directa a la destrucció ambiental és l’erradicació de cultius

il·lícits mitjançant l’aspersió aèria amb herbicides, com el glifosat. Aquesta
tècnica representa una amenaça a la salut (Camacho i Mejía, 2017) i la biodi-
versitat, alimenta la desforestació (Greenpeace, 2022) i impulsa els productors
de cultius il·lícits a perseguir mètodes de producció més perillosos per al
medi ambient. A més, és una estratègia que no aconsegueix acabar amb els
cultius, simplement els canvia d’ubicació. Aquesta cursa sense fi també
comporta que es desforestin àrees immenses en regions del món que tenen
una riquesa ecològica única, per tal d’ubicar-hi nous cultius, més
inaccessibles i ocults.
Finalment, atès que l’elaboració de drogues comporta processos químics, els Nota
productors han d’eliminar els residus químics de manera clandestina i això,

A Colòmbia, el 2004, per erra- dicar una hectàrea d
en molts casos, suposa abocar residus tòxics a les vies fluvials o al sòl. Les
conseqüències són la degradació del sòl, la destrucció de la vegetació, la con-
taminació de les fonts d’aigua i la pèrdua de vida aquàtica en zones ecològi-
cament importants (Rolles et al., 2016).
3. Els beneficis de la prohibició
Arribats a aquest punt, és lícit preguntar-se: si la guerra contra les drogues pot
ser tan desastrosa, com és que fa més de seixanta anys que funciona arreu del
món? Doncs perquè, com totes les guerres, és un gran negoci. Sis dècades
de recorregut han creat un entramat d’interessos descomunals i molts jocs de
poder a diferents escales. Vegem-ne alguns.
Tal com havien estat anteriorment els «comunistes» o, en el seu moment, els
«terroristes», les drogues són un element que justifica l’acció i la invasió mi-
litar a països empobrits. Els exèrcits i els cossos de seguretat tenen elevats
pressupostos per perseguir les drogues, i autorització per detenir i
escorcollar qualsevol persona sospitosa. Si parlem de control social, la
prohibició de les drogues ofereix la cobertura legal per tal que els
funcionaris públics identifi- quin, controlin i castiguin fàcilment els pobres,
els pobles indígenes i els grups ètnics minoritaris. De fet, les drogues actuen
com a «boc expiatori» per tal que polítics puguin obtenir vots, o perquè els
mitjans de comunicació obtin- guin clicks o likes a històries alarmistes,
morboses i esbiaixades. A més, hi ha un seguit d’indústries o mercats que
viuen de l’actual statu quo, és a dir, del fet que es mantinguin determinades
substàncies prohibides com, per exemple, la indústria de l’alcohol, el cafè, el
tabac, el sucre i els fàrmacs legals. També, empreses que venen tecnologia
(test) per detectar-ne el consum, bancs i para- disos fiscals que blanquegen
capital del narcotràfic o la corrupció, científics i institucions que estudien «els
mals de les drogues», la indústria penal (a països com els EUA, on és privada),
cossos diplomàtics involucrats en debats i con- sultes sense fi, grups
religiosos que diuen «No a les drogues, són el dimoni!», o el mateix negoci
de la rehabilitació de «drogoaddictes», especialment els de famílies riques,
perquè, habitualment, els pobres van a la presó (Buchanan, 2015).
La prohibició de les drogues se sosté, en part, gràcies a la difusió i la

repetició de mites i tòpics (Buchanan, 2021) com, per exemple:
• Les persones que consumeixen drogues pateixen un trastorn per consum

de substàncies.
• Les persones que consumeixen drogues són perdedores, brutes, immorals
i perilloses, o les consumeixen perquè tenen problemes.
• El consum habitual de drogues condueix inevitablement a l’addicció.
• El consum de drogues causa la delinqüència.
• El govern pot protegir la societat amb la prohibició de les noves drogues.
• Les persones que consumeixen cafeïna, tabac i alcohol no són consumi-
dores de drogues.
• Les drogues legals són més segures i causen menys danys.
9
• Si tanquem qui trafica a la presó, podem reduir la violència relacionada

amb les drogues.
• Hi ha drogues «dures» i «toves».
• Hi ha una definició farmacològica clara de droga.
• L’addicció és una malaltia del cervell.
• Prendre drogues causa danys a les persones.
• Les drogues són il·legals perquè són perilloses, i la prova que són perilloses
és que són il·legals!
• Les persones que consumeixen drogues no són delinqüents però
necessi- ten ajuda.
• Les lleis sobre drogues afecten tothom per igual.
• Un món sense drogues és desitjable.
4. Les alternatives en marxa
Es diu que el prohibicionisme és un gegant amb peus de fang. El cert és que,

avui, el prohibicionisme regna de manera global, però des dels anys setan-
ta s’han anat obrint escletxes a les costures dels convenis internacionals de
fiscalització de drogues que revelen la fragilitat d’un experiment que pot
col·lapsar més aviat que no pas tard. Cada cop hi ha més col·lectius, ONG,
administracions i estats que desafien el model basat en la prohibició i el càstig.
Principalment, hi ha dues maneres de fer-ho. Una és buscant equilibris dins
dels marges de maniobra i interpretació dels mateixos convenis. La segona
és confrontant els tractats amb polítiques que van en la direcció contrària,
és a dir, envers la legalització. Dins del primer grup, trobaríem exemples de
projectes i estratègies que privilegien la salut individual i la seguretat
comunitària per sobre de la persecució i la punició, com la filosofia de la
reducció de danys. Tractar les persones de manera integral i no com a
malaltes, desviades o delin- qüents salva vides. Un famós cas d’estudi són els
programes de dispensació d’heroïna que funcionen a Suïssa des de 1994
(Csete, 2010). També n’hi ha hagut al Regne Unit, Alemanya, els Països
Baixos, Austràlia, el Canadà i un programa pilot a Espanya, a Granada,
concretament.
S’esmenta Portugal de manera recurrent per haver descriminalitzat, el

2001, l’ús i la possessió de drogues i adoptat, des de llavors, un model de
salut pú- blica que, vint anys més tard, ha acreditat ser efectiu per disminuir
alguns dels principals indicadors, com les prevalences de consum (en adults i
ado- lescents), les sobredosis, els delictes relacionats amb drogues, el
nombre de persones empresonades per delictes de drogues i els contagis de
malalties de transmissió (Gonçalves et al., 2015; Domosławski, 2012). És
important saber que, a l’Estat espanyol, el consum i el transport de drogues
no han estat mai criminalitzats. Això és per l’aïllacionisme de la dictadura de
Franco, no pas a causa d’un canvi progressista en la legislació sobre drogues.
Però aquesta con- dició legal ha fet possible que, en el nostre context, s’hagin
posat en marxa projectes molt progressistes, com en el seu moment els
programes d’accés a xeringues, les sales de consum higiènic de drogues o
les associacions can- nàbiques (Parés i Bouso, 2015).
Un altre cas molt conegut que des de l’any 1976 ha posat contra les cordes
les lectures repressives dels tractats internacionals són els coffee shops
d’Holanda i la seva «política de tolerància», compromesa amb una mirada més
pragmàtica que no pas ideològica del fenomen de les drogues (Grund i
Breeksema, 2013). Per això, sempre han estat referents mundials en
polítiques de cànnabis i re- ducció de danys.
1
Exemple
Malta es va convertir en el primer país de la Unió Europea a regular l’accés al cànnabis

a través de l’autocultiu i els clubs socials de cànnabis, la tardor del 2021.
Finalment, trobem els exemples de països que han aprovat legislacions que
contravenen l’esperit prohibicionista dels tractats internacionals. El primer
va ser l’Uruguai, que el 2013 va aprovar la legalització del cànnabis per a ús
adult. Al cap de pocs dies, el president de la JIFE va acusar públicament els
dirigents del país de ser uns «pirates» per no respectar els convenis de
l’ONU. El 2017, el Canadà va seguir l’exemple i també va aprovar la
legalització total del cànnabis. Aquest cop la JIFE no va ser tan abraonada i
només va publicar una discreta nota de premsa, tot expressant la seva
«profunda preocupació» per la salut pública del Canadà i «l’exemple que
dona a altres països». Ara bé, cap d’aquests dos països no ha rebut sancions
de part de l’ONU per haver trencat el tabú de les convencions. Això és un
indicador clar de la feblesa de la JIFE i que els temps estan canviant en
aquest genocidi a càmera lenta que és la prohibició de les drogues.
Exemple
L’estiu del 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb una majoria aclaparadora,
la Llei 13/2017, de les associacions de consumidors de cànnabis, que era fruit d’una ini-
ciativa legislativa popular (ILP) amb 57.000 signatures de catalans i catalanes.
Catalunya es convertia així −durant quatre mesos− en el territori d’Europa amb una
legislació més avançada en matèria de cànnabis. A petició del Partit Popular, la llei va
ser suspesa i anul·lada pel Tribunal Constitucional.
Bibliografia
Barrett, Damon; Hannah, Julie; Lines, Rick (2020). «What Does it Mean to Adopt a
Human Rights-Based Approach to Drug Policy?». Health and human rights (vol. 22, núm. 1,
pàg. 355-357).
Bewley-Taylor, David; Trace, Micke (2006). The International Narcotics Control Bo-
ard: Watchdog or Guardian of the UN Drug Control Conventions?The Beckley
Foundati- on Drug Policy Programme [en línia]. Oxford: The Beckley Foundation
[consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://www.beckleyfoundation.org/wp-
content/uploads/2016/04/BF_Report_07.pdf>.
Bewley-Taylor, David (2012). «Towards revision of the UN drug control con-

ventions. The logic and dilemmas of Like-Minded Groups Series». Legislative Re-
form of Drug Policies (núm. 19) [en línia]. Disponible a: <http://fileserver.idpc.net/li-
brary/Towards_a_revision_of_the_UN_drug_control_conventions.pdf>.
Blickman, Tom (2008). Refreshing Costa’s memory [en línia] [consulta: 9 de gener del
2022]. Disponible a: <https://www.tni.org/en/article/refreshing-costas-memory>.
Buchanan, Julian (2015). «Vested interest is the driver of prohibition » [en línia].
Julian Buchanan Wordpress [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://
julianbuchanan.wordpress.com/2015/04/02/20-benefits-from-the-war-on-drugs>.
Buchanan, Julian (2021). «What We’ve Been Told About Drugs Isn’tTrue» [en lí-
nia]. Julian Buchanan Wordpress [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://
julianbuchanan.wordpress.com>.
Camacho, Adriana; Mejía, Daniel (2017). «The health consequences of aerial spraying
illicit crops: The case of Colombia». Journal of health economics (vol. 54, pàg. 147-160).
Dis- ponible a: <https://doi.org/10.1016/j.jhealeco.2017.04.005>.
Cowan, Richard (1986). «How the Narcs Created Crack: A War Against Oursel-
ves» [en línia]. National Review Magazine [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponi-
ble a: <https://www.tapatalk.com/groups/endingcannabisprohibition/how-the-narcs-crea-
ted-crack-by-richard-c-cowan-t634.html#.VMpqlmjF9KY>.
Csete, Joane (2010). Desde las Cumbres de las montañas. Lo que el mundo puede aprender del
cambio en las políticas sobre drogas en Suiza. Nova York, NY: Open Society Foundations. Dis-
ponible a: <https://www.opensocietyfoundations.org/publications/mountaintops>.
Domosławski, Artur (2012). Política sobre drogas en Portugal. Beneficios de la descri-

minalización del consumo de drogas. Nova York, NY: Open Society Foundations. Dispo-
nible a: <https://www.opensocietyfoundations.org/publications/drug-policy-portugal-bene-
fits-decriminalizing-drug-use>.
EMCDDA (2018). Salas de consumo supervisado de droga: una visión general de los servicios pres-
tados y los datos disponibles [en línia]. European Monitoring Centre for Drugs and Drug Ad-
diction [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://www.emcdda.europa.eu/sys-
tem/files/publications/2734/Drug%20consumption%20rooms_POD2017_ES.pdf>.
EMCDDA (2019). Infographic: drug-related public expenditure: estimated breakdown betwe-

en demand reduction and supply reduction [en línia]. European Monitoring Cen-
tre for Drugs and Drug Addiction [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible
a: <https://www.emcdda.europa.eu/media-library/infographic-drug-related-public-expendi-
ture-estimated-breakdown-between-demand-reduction-and-supply-reduction_en>.
Fordham, Ann (2020). La guerra contra las drogas se basa en el racismo. Es hora de
descolonizar las políticas de drogas [en línia]. International Drug Policy Consortium. Dis-
ponible a: <https://idpc.net/es/blog/2020/06/la-guerra-contra-las-drogas-se-basa-en-el-racis-
mo-es-hora-de-descolonizar-las-politicas-de-drogas>.
Global Commission (2015). The negative impact of drug control on public health: the glo-
bal crisis of avoidable pain [en línia]. Ginebra: Global Commission on Drugs. Disponi-
ble a: <http://www.globalcommissionondrugs.org/reports/the-negative-impact-of-drug-con-
trol-on-public-health-the-global-crisis-of-avoidable-pain>.
Global Commission (2021). Hora de poner fin a la prohibición [en línia]. Global Commissi-
on on Drugs. Disponible a: <https://www.globalcommissionondrugs.org/wp-content/uplo-
ads/2021/12/Time_to_end_prohibition_ES_2021_report.pdf>.
Gonçalves, Ricardo; Lourenço, Ana; Da Silva, Sofia Nogueira (2015). «A social

cost perspective in the wake of the Portuguese strategy for the fight against drugs». The
International journal on drug policy (vol. 26, núm. 2, pàg. 199-209). Disponible a: <https://
doi.org/10.1016/j.drugpo.2014.08.017>.
Greenpeace (2022). «Glifosato» [en línia]. Greenpeace [consulta: 9 de gener del 2022]. Dis-
ponible a: <https://es.greenpeace.org/es/trabajamos-en/agricultura/glifosato>.
Grund, Jean Paul; Breeksema, Joost (2013). Coffee Shops and Compromise Separated Illicit
Drug Markets in the Netherlands [en línia]. Nova York, NY: Open Society Foundations. Disponi-
ble a: <https://www.opensocietyfoundations.org/publications/coffee-shops-and-compromi-
se-separated-illicit-drug-markets-netherlands>.
IDPC (2022). INCB WATCH. Promoting the transparency and accountability of the Internatio-
nal Narcotics Control Board [en línia]. International Drug Policy Consortium. Disponible a:
<https://idpc.net/incb-watch>.
IGHRDP (2019). Directrices internacionales sobre derechos humanos y política de dro-

gas [en línia]. Disponible a: <https://www.humanrights-drugpolicy.org/site/assets/fi-
les/1671/hrdp_guidelines_spanish_2020.pdf>.
INCB (2022). International Narcotics Control Board [en línia]. Disponible a: <https://
www.incb.org>.
Inter Press Service (2000). DROGAS: ONU critica centros de inyección para heroinómanos
[en línia] [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a:
<http://www.ipsnoticias.net/2000/02/ drogas-onu-critica-centros-de-inyeccion-para-
heroinomanos>.
Eugene Jarecki (dir.) (2012). The House I Live In [documental] Disponible a: <https://
www.imdb.com/title/tt2125653>.
Jelsma, Martin; Blickman, Tom; Bewley-Taylor, David (2014). Auge y caída de la

prohibición del cànnabis. La historia del cannabis en el sistema de control de drogas de la ONU
y opciones de reforma [en línia]. Amsterdam: Transnational Institute [consulta: 9 de gener
del 2022]. Disponible a: <https://www.tni.org/es/publicacion/auge-y-caida-de-la-prohibici-
on-del-cannabis>.
JIFE (2002). Informe anual. Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes.
Larasati, Ajeng; Girelli, Giada (2021). The Death Penalty for Drug Offences: Global Over-
view 2020. Londres: Harm Reduction International. Disponible a: <https://www.hri.global/
files/2021/04/07/HRI_Death_Penalty_Report_2020_FINAL.pdf>.
Llort, Antoniu (2015). «Antropología médica y consumo de dro-

gas: hacia nuevas propuestas de conceptualización del fenómeno» [con-
sulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://www.researchgate.net/
publication/275651714_Antropologia_medica_y_consumo_de_drogas_hacia_nuevas_
propuestas_de_conceptualizacion_del_fenomeno>.
MAPS (2021). MDMA-Assisted Therapy for PTSD: Spain [en línia]. Multidisciplinary Associa-
tion for Psychedelic Studies [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: < https://maps.org/
mdma/ptsd/spain>.
MAPS (2022). Phase 3 Trials: MDMA-Assisted Therapy for PTSD – News Timeline [en línia].
Multidisciplinary Association for Psychedelic Studies [consulta: 9 de gener del 2022]. Dispo-
nible a: <https://maps.org/mdma/ptsd/phase3/timeline/?query-3-page=1>.
Martínez, David Pere; Romaní, Oriol (2016). «Els danys de les polítiques prohibicionis-
tes en l’àmbit de les drogues». Quaderns-e (núm. 21, pàg. 33-49).
Parés, Òscar; Bouso, José Carlos (2015). Hacer de la necesidad virtud, po-
líticas de drogas en Cataluña, de la acción local hacia el cambio local [en
línia]. Nova York, NY: Open Society Foundations [consulta: 9 de gener
del 2022]. Disponible a: <https://www.opensocietyfoundations.org/uploads/39cdd853-
bd7b-4de6-80cc-9a0aeb03aaec/innovation-born-necessity-pioneering-drug-
policy-catalonia-es-20150512.pdf>.
Rolles, Steve; Murkin, George; Powell, Martin; Kushlick, Danny; Saunter, Nicky;
Slater, Jane (2016). The alternative world drug report (2a ed.) [en línia]. Bristol: Trans-
form Drug Policy Foundation [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a: <https://
transformdrugs.org/assets/files/PDFs/alternative-world-drug-report-fulltext-2016.pdf>.
Romo, Nuria (2005). «Género y uso de drogas: la invisibilidad de las mujeres».

Monografías Humanitas (vol. 5, pàg. 65-83).
Sánchez, Constanza (2017). El Control de Drogas. Normas internacionales, desafíos nacionales.

El caso de la política de drogas en España. València: Tirant lo Blanc.
Stevens, Alex (2011). «Drug policy, harm and human rights: A rationalist approach» . In-
ternational Journal of Drug Policy (vol. 22, núm. 3, pàg. 233-238). Disponible a: <https://
doi.org/10.1016/j.drugpo.2011.02.003>.
UNODC (2018). Annual report. Covering activities during 2018. United Nations Office on
Drugs and Crime. Disponible a: <https://www.unodc.org/documents/AnnualReport/Annu-
al-Report_2018.pdf>.
UNODC (2021). Informe Mundial sobre las Drogas [en línia]. United Nations Office on
Drugs and Crime [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a:
<https://www.unodc.org/res/ wdr2021/field/V2104298_Spanish.pdf>.
WOLA (2017). Mujeres, políticas de drogas y encarcelamiento en las Américas [en línia]. Washing-
ton, DC: Washington Office on Latin America [consulta: 9 de gener del 2022]. Disponible a:
<https://www.wola.org/es/mujeres-politicas-de-drogas-y-encarcelamiento-en-las-amer>.

Modul 2

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Modul 2

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Les polítiques de

Òscar Parés Franquero

Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

Òscar Parés Franquero

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat

Primera edició: setembre 2022

1. El sistema de fiscalització de drogues. El controvertit rol

2. Els costos de la prohibició............................................................... 9

3. Els beneficis de la prohibició.........................................................18

4. Les alternatives en marxa..............................................................20

1. El sistema de fiscalització de drogues. El

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és una entitat de caràcter inter-

Única d’Estupefaents de Nacions Unides, de 1961. L’objectiu d’aquest trac-

substituir diversos tractats anteriors per refondre’ls en un sol text, al cap de

que van incrementar les incoherències i les dissonàncies en el sistema inter-

Les convencions de 1961 i 1971 classifiquen les substàncies controlades en

cursors, reactius i dissolvents que s’utilitzen amb freqüència en la fabricació

La classificació de les diferents «drogues» controlades és una

Hi ha tres entitats que conformen el sistema de control que supervisa i assis-

• Comissió d’Estupefaents: coneguda com a CND, per les seves sigles en

• Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte: coneguda

• Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE): també cone-

La Comissió d’Estupefaents (CND) és l’òrgan polític dins el sistema de con-

L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) és

Figura 1. Logotip de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents, on es representen

Font: Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents

La JIFE és l’òrgan «independent i gairebé judicial» que controla la

senten la societat civil consideren a la JIFE com un ens obsolet, mancat de

2. Els costos de la prohibició

Les polítiques de drogues engloben les estratègies governamentals de pre-

Una manera oficial de presentar el funcionament de la guerra contra les dro-

Figura 2. Cartell promocional de la sessió especial de l’Assemblea General de les Nacions

Font: Assemblea General de les Nacions Unides

Si ens referim a les accions de «reducció de la demanda» que pot empren-

Sobre el paper, la distinció entre la política de «reducció de l’oferta» (Mi-

Figura 3. Distribució del pressupost estatal Nota

En aquest gràfic, publicat per l’European Monitorin

Font: EMCDDA (2019)

ques a les polítiques de drogues basades en la prohibició, és a dir, al paradig-

es va traslladant a les reunions de la CND. Si fa vint-i-cinc anys hi havia un

La visibilització dels efectes no desitjats de les polítiques prohibicionistes

mínim, cinc categories (Rolles et al., 2016; IGHRDP, 2019).

Dilapidant recursos públics i minant l’economia legal

Afectació a la salut pública

La persecució legal de les drogues és, en realitat, una persecució de les

El sistema de fiscalització internacional de les drogues s’acarnissa amb Bibliografia complementària

pobla- cions migrades i pobres. Especialment, amb dones i menors d’edat. A

La criminalització de les persones que usen drogues comporta processos Nota

d’estigmatització i patiment innecessaris o evitables. Això multiplica les con-

La llei de ferro de la prohibició de les drogues explica que, a mesura que la

Tot i que els convenis internacionals de drogues permeten l’ús mèdic i

semblant succeeix a l’hora d’aconseguir els permisos per fer recerca

Amenaça a la pau i la seguretat

Les convencions de control de drogues de les Nacions Unides i la se-

La condició de possibilitat del narcotràfic és la prohibició. A causa de les lleis

Quan es produeix una operació policial i es deté un traficant, en comptes de

Assetjament als drets humans

Encara avui, a molts països, hi ha centres de detenció i rehabilitació obligatò-

Altres drets humans que es posen en situació de risc són:

• El dret a un procés i un judici just: augmenta en indrets amb un sistema

• El dret a no ser objecte de discriminació: ho pateixen especialment els

• El dret a gaudir d’un nivell de vida adequat, i la realització progressiva

• Els drets dels infants: negant-los l'accés a informació objectiva i serveis