Breu introducció

a la història de
les drogues
PID_00290286

David Pere Martínez Oró

Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

© FUOC • PID_00290286 Breu introducció a la història de les drogues

David Pere Martínez Oró

David Pere Martínez Oró (Ponts,
1981). Llicenciat, màster i doctor
en Psicologia Social per la Universi-
tat Autònoma de Barcelona. Post-
grau en Recerca Qualitativa Aplica-
da a l'Àmbit de les Drogues per la
Universitat d'Amsterdam. Ha tre-
ballat com a professor i investiga-
dor a la Universitat Rovira i Virgili i
la Universitat Autònoma de Barce-
lona. Des de febrer de 2008 és
pro- fessor col·laborador de la
Universi- tat Oberta de Catalunya.
Des del 2016 dirigeix Episteme.
Investiga- ció i intervenció social,
una entitat amb la missió de
millorar la qualitat dels programes
d'intervenció social
en general, i de prevenció de les ad-
diccions en particular. A Episteme
dirigeix programes de recerca i ava-
luació per a la millora de la qualitat
preventiva i assistencial en l'àmbit
de les drogodependències i les addi-
cions.

L'encàrrec i la creació d'aquest recurs d'aprenentatge UOC han estat

coordinats per la professora: Miriam Arenas

Primera edició: setembre 2022

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: David Pere Martínez Oró
Producció: FUOC
Tots els drets reservats

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
 © FUOC • PID_00290286 Breu introducció a la història de les drogues

Índex

1. Les substàncies psicoactives a contrallum del procés de

civilització............................................................................................
5

2. L’adveniment del prohibicionisme...............................................10

3. Història contemporània de les drogues a l’Estat espanyol..........12

Consums contraculturals a l’Espanya franquista (1959-1978)...............................12
Crisi de l’heroïna durant la transformació social (1979-1992) ... 13
Normalització dels consums al llarg del període entre crisis
(1993-2008) ................................................................................. 17

Bibliografia.............................................................................................19
© FUOC • PID_00290286 5 Breu introducció a la història de les drogues

1. Les substàncies psicoactives a contrallum del procés

de civilització

La paraula drogues és controvertida. Quants de vosaltres, en llegir el títol Bibliografia complementària

d’aquests materials de la UOC escrits per a l’alumnat de l’assignatura Drogues:

prevenció i formes d’acció socioeducativa, del grau d’Educació Social, heu pen- Si voleu saber més de la histò- ria de les drogues,
Per a una revisió d’ordre in- ternacional, Courtwrig
sat automàticament en drogodependències, ionquis, marginalitat i, fins i tot,
la mort? En una part de la societat encara perviu la idea maniquea que, da- Per a una lectura en clau es- panyola, Romaní (200
vant les drogues, només hi ha dues posicions possibles: abstenció o addicció.
Per una anàlisi de la histò- ria recent de les polítiqu
La primera s’exhibeix no només refusant qualsevol contacte amb les
drogues, sinó mostrant una bel·ligerància radical a tot el que remeti a
substàncies psi- coactives. La segona implica que tot consum provoca
inherentment addicció, marginalitat, delinqüència, bogeria i, en darrera
instància, la mort. No hi ha lloc per a altres gammes cromàtiques més enllà del
blanc o el negre. O tot o res. Aquest maniqueisme és una construcció social
producte del prohibicionisme que, a causa de processos històrics, polítics i
morals es convertí en hegemò- nic, sense opció a esmena ni crítica. Durant
dècades, especialment durant la segona meitat del segle XX, qualsevol
persona amb una opinió dissident del prohibicionisme era considerada una
quintacolumnista al servei del narcotrà- fic o una addicta ingovernable. Poc
més de cent anys després del primer pas per implementar el
prohibicionisme a escala mundial, que podríem situar en la Convenció
Internacional de l’Opi celebrada a Xangai el 1909, la seva hege- monia, tot i
que encara gaudeix d’una salut envejable, es debilita dia a dia.

La política prohibicionista és insostenible i inviable, perquè representa un con-

trasentit històric i un menyspreu a la condició humana. El prohibicionisme,
en el llarg camí del procés de civilització, és només un accident històric, una
particularitat, gairebé una anècdota sense importància, si no fos perquè ha
provocat milions de morts, desplaçaments i empresonaments, ha vulnerat sis-
temàticament els drets humans i ha condemnat a una existència de misèria
milions de persones que s’han atrevit a veure algun color diferent del blanc o
el negre (Martínez Oró i Romaní, 2016). A les pàgines següents trobareu una
història breu i sòbria, gairebé lacònica, de les drogues. Resumir en poques pà-
gines la seva relació amb la humanitat és una quimera, tot i que, aquí, sí que
hi trobareu els elements centrals per entendre les drogues amb perspectiva
històrica i disposar dels conceptes històrics bàsics per exercir la professió de
l’educació social.

Les drogues han acompanyat la humanitat des de la nit dels temps. Les evi- Comentari

dències paleoantropològiques i arqueològiques demostren que els homínids

La pel·lícula Akelarre, de Pedro Olea (1984), mostr
utilitzaven substàncies psicoactives molts mil·lennis abans de qualsevol indi-
ci de civilització humana (Guerra, 2006). Els homínids mostraven una gran
predilecció per l’alcohol dels fruits fermentats, un gust compartit amb altres
animals, com els elefants (Samorini, 2003, pàg. 25-28). En el nostre context,
© FUOC • PID_00290286 6 Breu introducció a la història de les drogues

la droga hegemònica és l’alcohol, gràcies a l’impuls de l’Església catòlica, que

sacralitzà el vi i el convertí en la sang de Crist. És un error pensar que els usos
d’altres drogues han estat aliens a la nostra realitat sociocultural. En el nostre
context, més enllà de l’opi i el cànnabis, moltes altres substàncies han acom-
panyat les antigues comunitats. Així ho acredita una gran quantitat de vesti-
gis i restes arqueològiques; per exemple, les pintures rupestres del Cogul (les
Garrigues, Lleida) representen diferents animals i humans, i en destaquen les
dones amb cap en forma de capell de psilocibes, un bolet al·lucinògen present
de manera endèmica al nostre país (Tarinas, 2013, pàg. 181). L’ús de plantes
psicoactives com l’estramoni (i altres datures), la mandràgora, la mamellera
o herba queixalera, la belladona, la didalera, així com l’opi i el cànnabis fou
ben comú fins ben entrada l’edat moderna. A partir del segle XIV, el deliri cris-
tià catalitzà la persecució del paganisme i els usos de substàncies psicoactives
(a excepció de l’alcohol). La delació fou l’eina per identificar les dissidents
del cristianisme, i els tribunals civils les executaven a la foguera per bruixes
i metzineres. Les bruixes desaparegueren tan bon punt es deixaren de perse-
guir, però el coneixement de les plantes autòctones psicoactives continuà a les
zones rurals fins ben entrat el segle XX, com ho acrediten les trementinaires
del Pirineu.

L’arqueologia ha trobat, en jaciments de civilitzacions antigues, restes de les

tres plantes que justificaren la implementació del prohibicionisme: l’opi, la
coca i el cànnabis. La planta de coca és originària de l’Amèrica del Sud. Creix
espontàniament des de l’Argentina fins a Mèxic, no només a l’altiplà andí,
com a vegades se sol creure; això no treu que, a la zona andina, mastegar −més
concretament, acullicar− fulla de coca sigui una pràctica quotidiana
totalment difosa i normalitzada, amb fortes implicacions socioculturals
(Guerra, 2006, pàg. 79). La planta s’utilitza amb finalitats mèdiques,
terapèutiques i adapta- tives des del quart mil·lenni abans de Crist (Hennan,
1981, pàg. 44-55, a Díaz, 1998, pàg. 45). L’Imperi Inca la considerava una
planta sagrada i reservada només a les elits (Díaz, 1998, pàg. 46). A partir del
segle XVI, els colonitzadors espanyols refusaren incorporar la fulla de coca a
la seva panòplia psicoactiva, com sí que van fer amb el tabac.
Contràriament, foren els aborígens els que començarem a abusar de
l’alcohol, la droga dels colonitzadors, especialment del vi (Díaz, 1998, pàg.
58). Més enllà d’alguna importació a Europa de l’arbust o de fulles de coca
per part d’expedicions científiques al llarg dels segles XVIII i XIX, no fou fins al
1860 que Albert Niemann en sintetitzà l’alcaloide principal, és a dir, la
cocaïna, o més concretament el clorhidrat de cocaïna.

Durant la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, primer la farmacèutica ale-
manya Merk i poc després la nord-americana Parke-Davis posaren a la venda
preparats de cocaïna, entre ells productes per fumar (Diaz, 1998, pàg. 72-
73). Uns fàrmacs que es vengueren lliurement a les oficines de farmàcia fins
a la dècada dels anys trenta del segle XX. El 1863 aparegué el Vin Mariani, un
fàr- mac d’autor venut com a panacea que, principalment, contenia vi de
Bordeus amb extracte de fulla de coca. Després de les pressions dels
moralment com- moguts contra l’alcohol i els fàrmacs d’autor, Pemberton,
el fundador del Vin
© FUOC • PID_00290286 7 Breu introducció a la història de les drogues

Mariani, enretirà el vi de la fórmula, hi mantingué l’extracte de coca, afegí

aigua carbonatada, nou de cola i altres substàncies per crear la Coca-Cola. La
popular beguda carbonatada portà alcaloides psicoactius, és a dir, cocaïna fins
al 1929 (Díaz, 1998, pàg. 75-77). Podem veure com la història del producte
de consum més venut de la història, present a tots els Estats del món
(menys a Cuba i Corea del Nord, per raons òbvies), icona de l’imperialisme
nord-ame- ricà i màxima expressió del consumisme mundial, forma part de
la història de les drogues. Un indicador irrefutable que els consums de
substàncies psicoac- tives són un fenomen social total (Mauss, 2006).

La planta Cannabis sativa es cultiva a la península Ibèrica des de fa segles. Sher-

rat (1987, a Guerra, 2006, pàg. 215) apunta que la planta, originària de l’Àsia
central, s’estengué a Europa durant el tercer mil·lenni abans de Crist. En opi-
nió de Guerra (2006, pàg. 215), alguns autors sostenen que s’introduí a Europa
durant l’edat de ferro, però que el seu cultiu s'estengué durant l’expansió
ro- mana (segle I a. C.). Samorini (2003) considera aquesta interpretació com
un exemple d’arqueologia prohibicionista, perquè conceptualitza la planta
com a externa i estranya a la nostra realitat cultural, importada des d’un lloc
remot. Segons l’etnobotànic italià, la planta del cànnabis creix a la península
Ibèrica des de fa milers d’anys i és tan autòctona com l’opi, l’olivera o la
vinya. Les troballes de cànnabis en jaciments neolítics i calcolítics a Europa
són diverses, des de l’Europa central fins a la península Ibèrica. Diverses
restes acrediten la presència de cànnabis durant la prehistòria, com, per
exemple, l’Abric dels Carboners (Múrcia), el coll del Moro (Tarragona) o el
d’As Pontes (Lugo). Les evidències arqueològiques ens demostren que el
cultiu de cànnabis acompa- nya la població de la península Ibèrica des de fa
mil·lennis.

El cànnabis es consumia a l’Al-Àndalus amb finalitats recreatives. Alguns tre-

balls arqueològics han trobat estris per consumir cànnabis a Medina Azaha-
ra, Badajoz, Còrdova i Saragossa. Durant el segon terç del segle XIII, el botà-
nic del sultà d’el Caire, Ibn al-Baytär, originari de Benalmádena, escrigué el
tractat de botànica i farmacologia titulat Kitãb al-Jãmi’ li-mufradãt al-adwiya
wa-l-aghdhiya (Llibre recopilatori de medicines i productes alimentaris simples), en
què dedica una atenció especial al cànnabis, per les seves propietats
curatives (Usó, 2017, pàg. 30-32). Als regnes catòlics de la península Ibèrica,
el cànnabis tenia menys presència en la vida quotidiana. A més, el credo
catòlic, enemic de l’embriaguesa, abominava de totes les plantes amb
propietats psicoactives. El cànnabis era entès com a ingredient propi dels
beuratges de les fetilleres i conceptualitzat pel poder pastoral com a
herba del dimoni. La Inquisició el començà a perseguir a partir del segle XII.

En paraules d’Usó (2017, pàg. 34), «la seva persecució específica pels
tribunals eclesiàstics va adquirir rang d’autèntica croada quan el papa
Inocenci VIII va promulgar la butlla Summis desiderants affectibus (1484), que
declarava el cànnabis com a impiu, herètic i satànic». A partir de llavors, el
cànnabis fou perseguit, estigmatitzat i con-
© FUOC • PID_00290286 8 Breu introducció a la història de les drogues

demnat a la clandestinitat. Durant l’edat moderna i fins al segon terç del

segle XIX, els consums recreatius o terapèutics foren marginals; en
conseqüència, la Cannabis sativa cultivada a la península Ibèrica perdé
psicoactivitat.

Des del segle XVI i fins al primer terç del XX, el cànnabis apareix als relats
d’aventurers i exploradors, per exemple a les narracions de Domènec Badia i
Leblich, conegut com a Alí Bei. Les cròniques de l’època en destaquen els efec-
tes gratificants. Des de finals del segle XIX, per influència dels decadentistes
francesos, el cànnabis començà a atreure l’atenció dels poetes i els bohemis.
El màxim exponent de la literatura bohèmia cannàbica és Ramón María del
Valle-Inclán, amb l’obra La pipa de kif (1919). Al llarg del segle XIX, el cànna-
bis estigué inclòs a les Ordenanzas de Farmacia, de 1860, que en permetien
la venda a drogueries i oficines de farmàcia en tres formats: mantega de
cànna- bis, extracte hidroalcohòlic i flors de cànnabis, és a dir, el que avui
anome- nem cabdells (Usó, 2017, pàg. 34). Al llarg de la primera meitat del
segle XX, l’epicentre de la cultura cannàbica espanyola s’ubicà al protectorat del
Marroc. Al nord d’Àfrica, el cultiu de cànnabis és endèmic, particularment al
Rif. El seu consum està integrat amb tota normalitat a la realitat
sociocultural dels pobles nord-africans. El contacte entre els nadius i els
residents espanyols a la zona del protectorat (militars de carrera, soldats de
lleva o civils expatriats) possibilità la difusió i la popularització del consum de
kifi entre els espanyols. La gènesi de l’actual normalització del cànnabis la
trobem en els consums dels legionaris destacats al Marroc. González Duro
(1979, pàg. 71-78) apunta que foren aquests pàries els responsables
d’introduir l’hàbit de fumar cànnabis a la Península. Romaní (1982, 1983)
il·lustra el seu paper, indispensable per en- tendre els posteriors consums
del jovent contracultural a les grans ciutats es- panyoles durant els anys
seixanta i setanta.

L’opi és el principal analgèsic de la història de la humanitat. L’opi, amb fina-

litats mèdiques i narcòtiques, s’utilitza com a mínim des del sisè mil·lenni
abans de Crist. Els ancestres començaren a guarir-se de manera habitual
amb opi, com a molt tard, ja a les albors de les primeres civilitzacions
humanes a Mesopotàmia, perquè s’han trobat evidències de l’ús del Papaver
somniferum en inscripcions sumèries, assíries i babilòniques de finals del
quart mil·lenni abans de Crist (Guerra, 2006, pàg. 110). L’ús de l’opi es va
mantenir ininter- rompudament fins a la segona meitat del segle XX. En el
nostre context cultu- ral s’emprà com a analgèsic, astringent i antitussigen,
cosa que el convertí en el fàrmac de capçalera per a qualsevol mena de
dolència, gairebé fins a con- vertir-se en un elixir universal. Més enllà de les
aplicacions mèdiques, també s’utilitzava per «elevar l’esperit» i millorar el
benestar emocional. El làudan, inventat pel metge Paracels al segle XVI, fou
la primera fórmula magistral de la família dels opiacis. El làudan és una
tintura alcohòlica que conté opi, vi blanc i espècies (clau, canyella, safrà, entre
d’altres) i adquirí molta popularitat al llarg del segle XIX, perquè s’utilitzava per
mitigar tota mena de dolències, tant físiques com psíquiques.
© FUOC • PID_00290286 9 Breu introducció a la història de les drogues

Els avenços cientificotècnics del segle XIX propiciaren la revolució de la quí-

mica farmacèutica, que permeté conèixer un bon nombre de principis actius
i mercantilitzar una gran quantitat de fàrmacs. El 1805, Sertürner aïllà la
morfi- na, el principal alcaloide de l’opi, comercialitzada com a medicament
el 1827 pels laboratoris Merck. El 1832, el químic francès Robiquet obtingué
la codeï- na, el segon alcaloide més important de l’opi. El 1874, l’anglès
Alder Wright sintetitzà l’opioide semisintètic diacetilmorfina (heroïna),
pensant que havia obtingut la tetraacetilmorfina. El 1897, els químics de la
Bayer, Eichengrun, Hoffman i Dresser, la descobriren de nou i la batejaren
amb el nom comercial d’heroïna, perquè els seus efectes són heroics
(Carnwath i Smith, 2006, pàg. 31-35; Hidalgo, 2007, pàg. 31-32). Tots aquests
avenços comportaren que, du- rant el darrer terç del segle XIX i molt
especialment al llarg de les dues primeres dècades del segle XX, les oficines de
farmàcia dispensessin una varietat ingent de fàrmacs opioides. El 1918,
Espanya ratificà el Conveni Internacional de la Haia de 1912; en
conseqüència, les autoritats implementaren les primeres ac- cions
legislatives per controlar la dispensació de fàrmacs amb opi, morfina o
cocaïna. El control es reduïa a l’obligatorietat de presentar la recepta mèdica
a l’hora d’adquirir-los (Usó, 1996, pàg. 30). La legislació s’endurí el 1928 amb
l’aprovació de les bases per a la Restricción del Estado en la distribución y venta de
estupefacientes, i el 1932 amb la Ley de vagos y maleantes. Fins a la Guerra Civil
espanyola, tot i la intensificació de controls, fou factible comprar productes
amb heroïna als circuits legals. Les restriccions comportaren que,
progressiva- ment, aparegués el mercat negre.

Durant el primer terç del segle XX, la morfinomania fou el principal problema
associat a les drogues. Aquesta malaltia generà un gran interès entre els profes-
sionals de la medicina, perquè fou el tema principal de la literatura científica
sobre estupefaents de l’època. En relació amb l’etiologia, bona part dels
mor- finòmans eren addictes iatrogènics que havien desenvolupat l’hàbit
després d’un tractament mèdic. Aquests, en bona mesura, eren professionals
de la me- dicina o familiars seus, descendents de les classes acomodades,
aristòcrates, ve- terans de les guerres colonials (Cuba, Filipines i Rif) o poetes
bohemis (Herre- ro, 2007). Només una minoria no s’ajustava a aquests
perfils (González, 1979, pàg. 17). Durant el segon franquisme, encara hi
havia milers de morfinòmans iatrogènics. La Dirección General de Sanidad
abastia aquests addictes mitjan- çant el talonari de tòxics, conegut
popularment com a carnet de extradosis, a fi i efecte de tenir-los controlats
fins a reduir-los a zero, cosa que s’aconseguí a finals de la dictadura,
almenys segons el règim (González, 1979, pàg. 47).
© FUOC • PID_00290286 10 Breu introducció a la història de les drogues

2. L’adveniment del prohibicionisme

Els usos de les drogues al llarg del temps, més enllà dels mèdics, han tingut
diferents funcions: extàtiques, litúrgiques i ritualistes. L’element central i
més important que diferencia els usos ancestrals dels contemporanis de les
socie- tats postfordistes és que, en les primeres, hi ha un conjunt de
regulacions for- mals i informals que delimiten com, quan i de quina manera
s’han de prendre les substàncies psicoactives; en canvi, en les segones, les
normes formals es delimiten a prohibir-ne l’ús, i les informals són tèbies i
amb poca capacitat d’influència en les persones consumidores (Martínez
Oró, 2014, pàg. 76-82). La regulació dels usos implica que, en el primer cas,
la població no pateixi cap conseqüència negativa i la noció d’addicció no
tingui cap mena de sentit; en el segon, les drogues, de manera massa
recurrent, provoquen danys i addic- cions. Això fou fonamental perquè la
progressiva implementació dels valors individualistes traspassés a l’individu
la responsabilitat de cuidar-se. En con- seqüència, els consums de drogues
es desvincularen dels rituals de regulació propis dels usos ancestrals
(Menéndez, 1990).

Al llarg de la història trobem diferents experiments prohibicionistes de curta

durada que acabaren en fracàs. Per exemple, la prohibició del cafè a la Meca
i el Caire a la primera meitat del segle XVII. La Gin Act de 1736 a Anglaterra,
que amb la voluntat de reduir l’alcoholisme i la violència associada a
l’augment d’impostos provocà l’increment del contraban, la destil·lació
il·legal, els enve- rinaments i les morts. O la mateixa llei Volstead, més
coneguda com a llei seca, que va ser operativa als Estats Units entre 1919 i
1933, la qual no només cata- litzà el consum d’alcohol, sinó que
institucionalitzà la màfia italoamericana capitanejada per Al Capone. Totes
aquestes prohibicions responen a un ordre moral que abominava dels estats
alterats de consciència. En aquest sentit, el prohibicionisme és producte
d’una campanya moral, intensificada a les darre- ries del segle XIX per la
minoria WASP (white anglo saxon & protestant, protes- tants i anglosaxons
blancs) als Estats Units. La finalitat era eliminar les subs- tàncies perquè
representaven «un vici moral que pertorbava els sentits» (Díaz, 1998, pàg. 65).
En el moment de la construcció de la nació americana, els pro- testants
volien imposar a les altres ètnies la cosmovisió moral pròpia, basada en el
puritanisme, el classisme i l’etnocentrisme (Romaní, 2003). Les substàn- cies
perseguides eren les utilitzades per les minories: la comunitat xinesa fu-
mava opi, la negra prenia fàrmacs d’autor que contenien cocaïna, la
mexicana fumava marihuana i la irlandesa, blanca, però catòlica, bevia
alcohol (Díaz, 1998, pàg. 70). Fou relativament fàcil criminalitzar les drogues,
perquè la co- munitat protestant posseïa els mitjans de producció i el poder
(Courtwright, 2002, pàg. 243-261).
© FUOC • PID_00290286 1 Breu introducció a la història de les drogues
1

En paral·lel al procés de control als EUA, la diplomàcia nord-americana

pressi- onà la comunitat internacional perquè adoptés la fiscalització de les
drogues. Al llarg del segle XX, mitjançant arguments tremendistes, s’aprovaren
tractats i convenis (Xangai, 1909; la Haia, 1912, 1913, 1914; Ginebra, 1925,
1931, 1936) que progressivament restringiren la producció, el transport i la
venda de cer- tes drogues, amb especial interès en l’opi i els seus derivats, el
cànnabis i la fulla de coca. La culminació de les polítiques prohibicionistes es
produí amb la signatura de la Convenció Única d’Estupefaents de Nova York,
l’any 1961, complementada pel Conveni sobre Substàncies Psicotròpiques
de Viena, el 1971, i la Convenció de Nacions Unides Contra el Tràfic Il·lícit
d’Estupefaents i Substàncies Psicotròpiques, el 1988, també de Viena.
Després de poc més de cent anys, la moralitat protestant es convertí en la
normativa internacional d’obligat compliment per a tots els Estats que
volguessin formar part de les Nacions Unides. Els Estats Units foren els
impulsors del prohibicionisme, tot i que el seu èxit mundial en cap cas no
hagués estat possible sense les compli- citats i la necessària col·laboració de
la resta d’Estats. En molt d’ells, els mo- viments per l’abstenció i la
temprança també foren ben presents, entre ells a Espanya. En el cas
espanyol, la prohibició estigué facilitada per la publicació d’articles
antidrogues en diaris radicals, que feren pressió política i aconsegui- ren
modificar la regulació de les substàncies psicoactives (Usó, 2012, pàg. 145). El
1967, Espanya adaptà la seva legislació a la Convenció Única de 1961 amb la
creació de la Brigada Especial d’Estupefaents i l’aprovació de la Llei 17/1967, de
8 d’abril, coneguda com a llei d’estupefaents, una llei franquista encara vi-
gent el 2022 i sense expectatives de reforma.

Per al prohibicionisme, perseguir els consums esdevé una fal·lera moral,

ama- gada rere motius de salut pública, que s’articula mitjançant el
paradigma mè- dic −és a dir, totes les persones consumidores són addictes i
malaltes− i el pa- radigma punitiu − totes les persones consumidores són
potencialment delin- qüents. El primer paradigma provoca l’estigmatització
i, el segon, la crimina- lització de les persones consumidores. Els convenis
internacionals de fiscalit- zació ordenen el control de les substàncies a partir
de la classificació en quatre llistes. Els criteris d’inclusió d’una substància en
una llista o una altra es deu a una qüestió moral i política, i no a criteris
objectius d’evidència científica (Nutt, King i Phillips, 2010). La classificació
arbitrària comporta la inclusió a la llista I (la més restrictiva) de substàncies
amb un gran valor sociocultural, perquè compleixen finalitats específiques
(Furst, 1980), com la fulla de coca a la regió andina (Díaz, 1998, pàg. 219),
l’opi a l’Índia (Charles, 2005, pàg. 163-166) i el sud-est asiàtic, el san Pedro i
els bolets al·lucinògens a Mèxic i l’Amèrica Central (Bouso, 2013, pàg. 366-
367), l’ayahuasca a l'Amèrica del Sud (Bouso, 2013, pàg. 354-366), el khat a la
península d’Aràbia i la Banya d’Àfrica, o el kava i el bètel als pobles
d’Oceania (Gamella, 2003, pàg. 80). La intransi- gència dels tractats de l’ONU
comporta perseguir pràctiques mil·lenàries sense que s’obtingui cap benefici i
només es contribueixi a l’homogeneïtzació cul- tural.
 © FUOC • PID_00290286 12 Breu introducció a la història de les drogues

3. Història contemporània de les drogues a

l’Estat espanyol

La història recent de les drogues a l’Estat espanyol es divideix en tres etapes:

1) Consums contraculturals a l’Espanya franquista (1959-1978).

2) Crisi de l’heroïna durant la transformació social (1979-1992).
3) Normalització dels consums al llarg del període entre crisis (1993-2008).

Consums contraculturals a l’Espanya franquista (1959-1978)

Durant el segon franquisme, començà a gestar-se la tríada que ha caracteritzat

la història recent de les drogues: joventut, oci nocturn i substàncies
psicoacti- ves. A mitjan dècada dels seixanta aparegué, a l’Estat, una
joventut identifica- da amb els moviments contraculturals gestats a Europa i
l’Amèrica del Nord. La necessitat d’obertura del règim a l’exterior per
obtenir divises estrangeres i deixar enrere els funestos anys de l’autarquia,
les cartilles de racionament i la misèria comportà l’arribada de milions de
turistes que buscaven sol i plat- ja. Fraga Iribarne, en qualitat de ministre
d’Informació i Turisme, provava de captar els turistes amb l’eslògan «Spain
is different». El règim esperava recap- tar milions de dòlars en divises, però
es trobà amb la conseqüència no previs- ta que el turisme provocà un efecte
de modernitat entre el jovent espanyol, especialment entre els fills de les
famílies afins al règim, universitaris i pro- fessionals liberals, és a dir, entre
els més ociosos. Més enllà de les tendències artístiques i musicals, el turisme
també importà l’ús de substàncies psicoacti- ves amb finalitats tant
recreatives com introspectives. Per a les autoritats del règim, les drogues
eren elements estranys, consumides per una minoria de jo- vent estrafolari, i
despertaren una atenció escassa. Els consumidors estigueren sota control, més
per la seva ideologia que no pas pel consum de drogues.

A les acaballes del franquisme i durant la seva reconversió, els significats as-
sociats als consums de substàncies denotaven un estil de vida vinculat a la
contracultura, una actitud enrotllada, un compromís amb l’agitació política i
cultural, i sobretot ànsies de canvi. Aquells anys, els consums de substàncies
tenien un important component ideològic. El jovent les consumia en un
marc hedonista, espiritual i místic. Participar de les dinàmiques de consum
era per- cebut com una pràctica reservada a una minoria selecta, gairebé
elegida, per- què l’allunyava de l’estil de vida gris, mundà i conformista de la
joventut de la classe mitjana i popular, afanada a comprar-se un Seat 600,
accedir a un piset de protecció oficial, casar-se i tenir la parelleta.
 © FUOC • PID_00290286 1 Breu introducció a la història de les drogues
3

L’LSD fou la substància per antonomàsia dels anys de la contracultura, tot i Bibliografia complementària

que els viatges lisèrgics eren reservats per a ocasions especials. El cànnabis, en
format haixix, era la substància d’ús quotidià. A principis dels anys setanta, Per entendre l’ús del cànna- bis entre els legionaris, po-

l’heroïna es començà a estendre. La cocaïna, tot i que era present, tingué un

paper més testimonial. Més enllà d’aquestes substàncies, farmacològicament,
Espanya era diferent respecte a altres països europeus, perquè les farmàcies
dispensaven sense recepta mèdica una gran varietat d’amfetamines fins ben
entrats els anys vuitanta. Fins a mitjan anys setanta, el jovent contracultural
es desplaçava a Amsterdam i −menys habitualment− a Londres per comprar
cocaïna, heroïna i LSD. Fins i tot, alguns intrèpids expedicionaris viatjaren a
Tailàndia per abastir-se d’opiacis, alguns foren interceptats i, amb unes lleis
draconianes, pagaren amb llargues penes de presó (García, 2002). L’haixix es
comprava al Marroc, especialment a la zona del Rif (Xauen i Ketama), per
des- prés vendre’l entre amics i coneguts. Fernando Colomo il·lustrà aquest
procés a la pel·lícula Bajarse al moro, de 1988. També alguns soldats de lleva i
legiona- ris aprofitaven l’estada a les places espanyoles del nord d’Àfrica per
introduir haixix a la Península.

Durant la reconversió del règim franquista (1976-1978), les substàncies es

po- pularitzaren entre el jovent obrer. El cànnabis arribà més enllà dels
cercles contraculturals i es difongué en manifestacions, festes i barris de
marcat signe obrer. El consum de cànnabis fou conceptualitzat per alguns
cervells privile- giats com una conquesta contra el règim i una actitud
netament progressista. A partir de 1975, l’heroïna deixà de representar una
substància mística pròpia de les classes benestants i es començà a estendre
entre els estrats més populars. El 1976 finà, a Madrid, la primera persona per
sobredosi d’heroïna (Gamella, 1989, pàg. 395). Aquesta mort representa el
primer antecedent de la funesta cronologia de l’heroïna a l’Estat espanyol,
que causà estralls al llarg dels vui- tanta i els noranta. La seva ranera encara
arriba als nostres dies.

Crisi de l’heroïna durant la transformació social (1979-1992)

Com a futurs professionals de l’educació social, hem d’entendre per-

fectament el que anomenem crisi de l’heroïna, perquè les polítiques de
drogues implementades a l’Estat espanyol els darrers quaranta anys són
deutores del relat construït aquells anys. Esdevé una quimera entendre
com funciona, als anys vint del segle XXI, la xarxa assistencial o pre-
ventiva de drogodependències del país sense parar esment a la crisi de
l’heroïna.

A principis dels anys vuitanta es desencadenà l’anomenada crisi de l’heroïna, a

causa de la difusió de la diacetilmorfina entre certs col·lectius de joves,
proce- dents de diferents estrats socials i amb múltiples motivacions per
consumir-la (Pallarés, 1995). Els anys vuitanta són sinònim d’heroïna,
resultat d’un biaix de la memòria col·lectiva, perquè també hi foren ben
presents altres drogues
© FUOC • PID_00290286 14 Breu introducció a la història de les drogues

fiscalitzades (cocaïna, cànnabis i amfetamines). La crisi de l’heroïna la

podem explicar a partir de vuit elements estretament relacionats entre ells.
Elements que ens ajuden a entendre per què encara avui les drogues
remeten a epidè- mia, decadència i mort. Per separat, cap element no ajuda a
entendre la imatge pejorativa de les substàncies, però tots aporten un punt
de vista significatiu per entendre la crisi de l’heroïna en la seva totalitat.
Vegem-ne els vuit aspec- tes centrals:

• «L’epidèmia» fou anunciada abans que es produís. A partir de 1976,

quan a Espanya el nombre d’addictes i de sobredosis eren anecdòtics,
els mitjans de comunicació, prenent de referència la realitat nord-
americana, difongueren una imatge esfereïdora de l’heroïna. Quan la
profecia es com- plí, les sinergies entre certes institucions i mitjans de
comunicació crearen el monstre de la droga. Alarmar injustificadament
ha estat una constant, com si generar angoixa a la població tingués algun
efecte preventiu.

• La transformació politicoeconòmica, esdevinguda durant la reconversió

franquista i el primer Govern del PSOE (1982-1986). El món de l’heroïna
fou el destí del jovent expulsat cap als marges socials com a resultat del
procés de «dualització» social emergent. Els desajustaments estructurals
provocats pel canvi de model social foren amagats rere el boc expiatori del
«problema de la droga». El jovent de classe baixa, davant la
impossibilitat d’incorporar-se al mercat laboral, en patí les
conseqüències més terribles. El nou escenari politicoeconòmic li negà el
tren de la modernitat i el món de l’heroïna es convertí en l’únic espai
social on forjar una identitat.

En les ciències socials en general i en l’àmbit de les drogues en particular,

el concepte de boc expiatori és clau. Al Levític s’explica com el jueus
sacrificaven bocs per purificar les seves culpes. A partir d’aquesta idea, la
figura del boc expiatori s’utilitza per culpar un col·lectiu de certs mals,
a fi i efecte d’exculpar-ne el col·lectiu acusador.

• L’augment de l’oferta. A finals dels anys setanta i molt especialment du- Corrupció policial

rant els vuitanta, les xarxes criminals s’interessaren pel negoci de les
L’octubre de 2021, gairebé la meitat dels cos de la
dro- gues. En el cas de l’heroïna, els traficants italians i turcs, amb cumental, suborn, tortures, de- tenció il·legal i reve
sinèrgies amb tinyetes i peristes locals, començaren a proveir el mercat
espanyol sense gaire dificultat. A principis dels vuitanta, la venda
d’heroïna era una realitat a gairebé tots els punts de la geografia
espanyola. L’augment de l’oferta comportà que el Ministeri de l’Interior
exercís més pressió policial; en conseqüència, destinà més efectius i més
recursos econòmics a la «lluita contra la droga». Els esforços policials
provocaren que les xarxes de narco- traficants aguditzessin l’enginy per
comercialitzar les substàncies sotmeses a fiscalització. Entre les eines
utilitzades per aconseguir els seus objectius, la corrupció policial ha estat
extremadament recurrent. Només entre 1980 i 1995 es documentaren
més de cent cinquanta casos de corrupció policial,
© FUOC • PID_00290286 1 Breu introducció a la història de les drogues
5

suborn judicial, o contactes entre narcotraficants i servidors públics Bibliografia complementària

(Usó, 1996, pàg. 365-375). Les polítiques prohibicionistes són un cistell

que cor- ca fàcilment qualsevol fusta, i la corrupció policial podreix els Vegeu el llibre Nos matan con heroïna, de Joan Carles Us

fonaments de l’Estat social i democràtic de dret. És fal·laç afirmar que,

durant els anys vuitanta, l’Estat, a través de la policia, introduí l’heroïna
per desmobilitzar políticament els moviments socials més combatius,
especialment a Cata- lunya i el País Basc. En cap cas hi hagué un pla
d’Estat perquè, amb fons reservats, es comprés heroïna al mercat negre,
es distribuís a les comissari- es de l’Estat i els agents la regalessin al jovent
radical. Una altra cosa és que agents corruptes participessin, per acció o
omissió, en el tràfic de drogues.

• L’excessiva atenció mediàtica. Les funestes conseqüències del consum

compulsiu d’heroïna foren amplificades pels mitjans de comunicació. Da-
vant d’un fenomen social desconegut, els mitjans s’encarregaren de tra-
duir-ho amb grans dosis de dramatisme i retòrica dantesca. En conseqüèn-
cia, es desencadenà una paranoia col·lectiva desproporcionada (Pallarés,
1996, pàg. 15). Les activitats informals (prostitució, venda ambulant,
etc.) o il·legals (furts, robatoris, atracaments a mà armada, etc.) per
costejar-ne els consums estimularen una reacció moral de menyspreu i
una percepció de manca de seguretat ciutadana. Els heroïnòmans foren
etiquetats com a delinqüents i, amb la irrupció del VIH-SIDA, també de
malalts contagi- osos. Subjectes que s’havien de controlar perquè
representaven un perill públic. L’estigma del consumidor, forjat durant
els anys vuitanta, segueix ben vigent, perquè els mitjans de comunicació
el perpetuen en qualsevol notícia relacionada amb les substàncies.

• Una resposta comunitària bel·ligerant al «problema». A certs barris, el

clima «contra la droga» era de conflicte obert contra tot el que es relacio-
nava amb la compravenda de psicoactius. Les imatges de patrulles veïnals
que «lluitaven contra la droga» amb amenaces, intimidacions i pallisses
són extremadament sòrdides. Un veïnat tan instal·lat en el deliri que con-
fonia víctima amb botxí i estomacava sense consideracions els heroïnò-
mans que buscaven la següent dosi per saciar la síndrome d’abstinència.
Accions que només agitaven l’ambient sense solucionar el «problema». Els
drogodependents funcionaven com a boc expiatori en uns barris mancats
de recursos públics i, fins a cert punt, desatesos per les administracions. El
veïnat entengué la droga com la responsable de tots els seus mals, quan la
pobresa i la desigualtat social foren els autèntics problemes de l’Espanya
dels vuitanta, els quals, entre altres desventures, desencadenaren el «pro-
blema de la droga» (Romaní, Espinal i Rovira, 1989).
© FUOC • PID_00290286 16 Breu introducció a la història de les drogues

• La qüestió residencial i generacional. No és casual l’any de naixement, Comentari

ni tampoc el barri de residència. La immensa majoria d’heroïnòmans

Jordi Cussà, a Cavalls salvatges, narra les peripècie
dels vuitanta nasqueren entre el 1955 i el 1969, i molt especialment
entre el 1960 i el 1965, cresqueren en un barri perifèric d’una gran
conurbació i s’enganxaren a l’heroïna entre el 1978 i el 1986.

• El desencís polític. Finalitzada la reconversió del règim, una part del jo-
Bibliografia complementària
vent militant dels partits d’extrema esquerra considerà que els resultats
obtinguts eren ignominiosos i es quedaven lluny de les expectatives inici-
als. En molts d’ells es feu palesa la sensació de fracàs i desil·lusió. Alguns El títol del llibre de García Pardo (2002), Los años de la ag

trobaren en el cavall la panacea per mitigar els seus malestars.

• La transformació dels valors. Els sectors més conservadors entengueren

la droga com una conseqüència no desitjada de l’excés de llibertat. Els «ex-
cessos» de llibertat es desvinculen de la drogoaddicció, perquè la clau de
volta és el sistema de valors en què foren socialitzats els heroïnòmans.
La seva infància es desenvolupà sota el jou del nacionalcatolicisme,
educats en famílies patriarcals i escoles diferenciades per sexes, on era una
quimera separar ensenyament d'adoctrinament. La violència i la por
foren ingredi- ents habituals de la seva educació. Valors que comportaren,
en molts casos, créixer en la més profunda de les misèries emocionals. El
canvi de model polític, la transformació dels valors i l’arribada de
discursos progressistes coincidí amb el seu ritual de pas a l’adolescència.
Un cúmul de canvis que impactà de ple en uns adolescents ansiosos de
llibertat i nous horitzons. Experimentar, explorar, conèixer, subvertir,
protestar, lluitar, entre altres verbs prohibits fins al moment, foren
conjugats fins a la sacietat per ado- lescents que descobrien el món quan
l’Estat espanyol estava en procés de transformació. I, atès que les drogues
simbolitzaven transgressió, alguns les abraçaren sense dubtar-ho, encara
que en desconeguessin completament les conseqüències.

Més enllà de l’heroïna, durant els anys vuitanta començà la difusió silenciosa
de la cocaïna, eclipsada socialment i mediàticament per «la droga». El
consum de cocaïna evidencia la segmentació social dels anys vuitanta. D’una
banda, els consumidors d’heroïna en una situació d’exclusió social extrema,
que tam- bé s’injectaven cocaïna; d’una altra, els yuppies, que la consumien
per via na- sal, ajudaren a crear la representació social de la cocaïna com a
símbol d’èxit i prestigi social (Díaz, Barruti i Doncel, 1992, pàg. 318). La
cocaïna esnifada es considerava neta, no addictiva i compatible amb les
responsabilitats quotidi- anes. Entre les elits tingué un paper inclusiu i alhora
exclusiu, perquè només una minoria es relacionava amb els contextos
elitistes.
© FUOC • PID_00290286 1 Breu introducció a la història de les drogues
7

Normalització dels consums al llarg del període entre crisis

(1993-2008)

Durant l’estiu de 1987 es produeixen, en ambients selectes d’Eivissa, els pri-

mers consums d’èxtasi (Oleaque, 2004, pàg. 62-65). En anys posteriors, es
di- fongué al Regne Unit amb la cultura acid i techno (Collin, 2002), i també a
la península Ibèrica, especialment al País Valencià. A mitjan dècada dels
noran- ta, l’èxtasi i la cultura de club eren presents a tota l’Europa
occidental. Al País Valencià apareix la ruta del bakalao, on la indústria de
l’oci nocturn, afavorida per una legislació laxa en qüestió d’horaris, proposà
un model de festa carac- teritzat per llargs itineraris en distància i temps; a
Catalunya, amb caracterís- tiques semblants, aparegué l’ambient màkina
(Oleaque, 2004, pàg. 73-79). A les festes electròniques, el jovent buscava el
plaer mitjançant la grupalitat i la música, i l’èxtasi hi tingué un paper central.
Al llarg dels noranta, l’èxtasi i altres drogues s’estengueren a altres contextos
de festa. En conseqüència, una part del jovent, independentment de la seva
classe social, la seva ideologia, el seu sexe o els seus valors es relacionà amb
els consums de drogues (Díaz, Pallarés i Barruti, 2001, pàg. 166). La premsa
sensacionalista criminalitzà la ruta del bakalao perquè era el context de
consum que representava una ame- naça per al jovent. Les notícies de
consumidors absorbits pel frenesí extàtic ajudaren a perpetuar «el problema
de la droga», i fins i tot, com puntualitza Oleaque (2004, pàg. 107):

«[...] de manera al·lucinant, els fulls parroquials de Barcelona, Lleida, Tortosa i la Seu
d’Urgell publicaren un editorial en què atribuïen la proliferació de “les rutes” a la “crisi
de valors” i a “l’erosió moral que els adults transmeten als joves”».

La societat de consum preparava un nou sistema de valors i uns nous

escena- ris per als consums que canviarien l’opinió sobre les drogues d’una
part de la població, especialment entre el jovent. Els nous consums es
desvincularen dels problemes associats a l’heroïna, deixant pas a uns consums
més acceptats i menys problemàtics. A aquest procés l’anomenen procés de
normalització (Martínez Oró i Arana, 2015).

Després de la crisi de 1993, la implementació de la societat de consum, en-

tre altres conseqüències politicoeconòmiques, comportà dificultats més grans
perquè el jovent assolís l’adultesa. La joventut es convertí en un període
vital més llarg i, com a compensació, bona part d’ella gaudí intensament de
l’oci, el consum i un estil de vida alliberat de les responsabilitats adultes. En
el nou escenari, les drogues es convertiren en un producte de consum a
l’abast de qualsevol jove. En una societat on els contextos formals oferien
oportunitats precàries i inestables, les drogues funcionaren com a element
d’autoatenció per mitigar els malestars produïts per la incertesa i l’ansietat
vers el futur (Al- dridge, Measham i Parker, 1996). Els consumidors havien de
mantenir-se nor- malitzats si volien gaudir dels plaers i la diversió que els
oferia la societat de consum. Havien d’evitar els problemes, perquè
s’associaven a l’estigma del món marginal. En el marc de la societat de
consum, la normalització afavorí el canvi en la construcció social del
«problema de la droga». Amb el temps,
© FUOC • PID_00290286 18 Breu introducció a la història de les drogues

tot i la resistència dels moralment commoguts, la normalització ha

comportat un cert assentament cultural dels consums de drogues, és a dir,
s’han emmot- llat en el nostre entramat sociocultural tot permetent una
convivència menys problemàtica. Parker, Aldridge i Measham (1998, pàg.
151-159) consideren la normalització com un procés conformat per set
eixos:

• Disponibilitat de les drogues.

• Augment de les prevalences.
• Acceptació dels consumidors.
• Expertesa dels consumidors.
• Intenció de seguir consumint.
• Assentament cultural d’allò il·lícit.
• Acceptabilitat del risc com a habilitat per a la vida.

A més, en el context espanyol, fou molt important per a la normalització la

disminució de l’alarma associada a les drogues i també que els consums dei-
xessin de pertànyer exclusivament a la generació juvenil, un aspecte més re-
cent però fonamental per a la normalització (Martínez Oró, 2016).

Des de fa més de vint anys, per a bona part dels consumidors, el consum de
drogues s’inscriu en uns temps i uns contextos molt determinats, especialment
a les nits de festa dels caps de setmana. Les drogues s’han convertit gairebé en
un producte més de consum, amb l’excepció d’estar sotmeses a una
fiscalitza- ció internacional. Consum de marxa, de roba, de cotxes,
d’emocions i també consum de drogues, principalment d’alcohol i cànnabis,
però també d’èxtasi, amfetamines, cocaïna i, menys habitualment,
ketamina, al·lucinògens i GHB. De manera il·lustrativa, es diversificà el
consum d’alcohol i les marques es vincularen a certs estils de vida. El
consum d’èxtasi desplaçà mediàticament l’heroïna. El nom de les pastilles
d’èxtasi eren marques comercials per diferen- ciar-les entre elles. El GHB fou
comercialitzat a finals dels noranta com a èxtasi líquid per aprofitar
l’embranzida de l’èxtasi, encara que farmacològicament fossin totalment
diferents. Pel que fa al cànnabis, a finals del segle XX emergí una potent
indústria que creà centenars de varietats de marihuana, tot des de l'estricta
retòrica del màrqueting més capitalista. També apareixen «marques» i
presentacions de cocaïna i speed per distingir-ne la qualitat −més simbòlica
que no pas real−, com ara la cocaïna boliviana o l’alita de mosca; l’speed
basc, el groc (spiz amarillo) o el de poma (manzanita). Estratègies de
comercialització per fer atractives les drogues al jovent desitjós de consum.

Des de llavors, les tendències en els consums de drogues han evolucionat,

especialment marcades per l’impacte de la crisi socioeconòmica iniciada el
2009 i la crisi pandèmica de la COVID-19 iniciada el març de 2020. Noves
tendències d’uns fets recents que és millor discutir-les en altres espais, i no pas
en un mòdul dedicat a la història de les drogues.
© FUOC • PID_00290286 1 Breu introducció a la història de les drogues
9

Bibliografia
Aldridge, Judith; Measham, Fiona; Parker, Howard (1996). Drugs Pathways in the
1990s: adolescents’ decision making about illicit drug use. Londres: DPI Home Office.

Bouso, José Carlos (2013). «Alucinógenos etnobotánicos». A: Martínez Oró, David Pere;
Pallarés, Joan (coord.). De riesgos y placeres. Manual para entender las drogas (pàg. 351-368).
Lleida: Milenio.

Carnwath, Tom; Smith, Ian (2006). El siglo de la heroína. Santa Cruz de Tenerife: Melusina.

Charles, Molly (2005). «El papel de la cultura en el control del consumo de drogas: El caso
de la India», Humanitas Humanidades Médicas. (núm. 5, pàg. 163-171).

Colling, Mattwen (2002). Estado alterado. La historia de la cultura del éxtasis y del acid house.
Barcelona: Alba Editorial.

Courtwright, David T. (2002). Las drogas y la formación del mundo moderno. Barcelona:
Paidós.

Davenport-Hines, Richard (2003). La búsqueda del olvido. Historia global de las drogas,
1500-2000. Madrid: Turner.

Díaz, Aurelio (1998). Hoja, pasta, polvo y roca. El consumo de los derivados de la coca. Barce-
lona: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Díaz, Aurelio; Barruti, Milagros; Doncel, Concha (1992). Les línies de l’èxit?: estudi
sobre la naturalesa i extensió del consum de cocaïna a Barcelona. Barcelona: Laboratori de
Soci- ologia, ICESB / Ajuntament de Barcelona.

Díaz, Aurelio; Pallarés, Joan; Barruti, Milagros (2000). Primer informe 1999. Observa-
tori de nous consums de drogues en l’àmbit juvenil. Barcelona: Institut Genus.

Furst, Peter T. (1980). Alucinógenos y cultura. Madrid: Fondo de Cultura Económica.

Gamella, Juan Francisco (2003). «Drogas y control social: Una excursión etnohistórica».
A: Pantoja, Luis; Abeijón, Juan Antonio (eds.). Drogas, Sociedad y Ley. (pàg. 77-199).
Bilbao: Universidad de Deusto.

Gamella, Juan Francisco (2008). La historia de Julián: Memorias de heroína y delincuencia.

Madrid: Popular.

García, Gonzalo (2002). Los años de la aguja: Del compromiso político a la heroína . Saragossa:
Mira Editores.

González, Enrique (1979). Consumo de drogas en España. Madrid: Villalar.

Guerra, Elisa (2006). Las drogas en la prehistoria. Evidencias arqueológicas del consumo de
sustancia psicoactivas en Europa. Barcelona: Bellaterra.

Hennan, Anthony (1981). Mama coca. Bogotá: La Oveja Negra.

Herrero, Marta (2007). El paraíso de los escritores ebrios. Madrid: Amargord.

Hidalgo, Eduardo (2007). Heroína. Madrid: Amargord.

Martínez Oró, David Pere (2014). Sense passar-se de la ratlla. La normalització dels
consums de drogues. Barcelona: Bellaterra.

Martínez Oró, David Pere (2016). Del tabú a la normalización. Familias, comunicación y
prevención del consumo de drogas. Barcelona: Bellaterra.

Martínez Oró, David Pere; Arana, Xabier (2015). «¿Qué es la normalización en el ám-
bito de los usos de las drogas?». Revista Española de Drogodependencias (núm. 3, pàg. 27-42).
València: Asociación Española de Estudio en Drogodependencias, AESED.

Martínez Oró, David Pere; Conde, Fernando (2013). «¿Consumo de drogas o drogas de
consumo? La influencia de la sociedad de consumo en los consumos de drogas». A: Martínez,
David Pere; Pallarés, Joan (ed.). De riesgos y placeres. Manual para entender las drogas (pàg.
39-54). Lleida: Milenio.
© FUOC • PID_00290286 20 Breu introducció a la història de les drogues

Martínez Oró, David Pere; Romaní, Oriol (2016). «Els danys de les polítiques prohi-
bicionistes en l’àmbit de les drogues». Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia (vol. 21,
núm. 1, pàg. 33-49).

Mauss, Marcel (2006). Manual de etnografía. Madrid: Fondo de Cultura Económica.

Menéndez, Eduardo L. (1990). Morir de alcohol. Ciutat de Mèxic: Alianza Editorial

Mexi- cana.

Nutt, David J.; King, Leslie A.; Lawrence, Phillip (2010). «Drug harms in the UK: a
multicriteria analysis». The Lancet. (vol. 376, núm. 9752, pàg. 1558-1565).

Pallarés, Joan (1995). La dolça punxada de l’escorpí. Lleida: Pagès Editors.

Parés, Òscar; Bouso, José Carlos (2015). Hacer de la necesidad, virtud. Políticas de drogas
en Cataluña, de la acción local hacia el cambio global. Nova York, NY: Open Society
Foundations.

Parker, Howard A.; Aldridge, Judith; Measham, Fiona (1998). Illegal Leisure. The Nor-
malisation of Adolescent Recreational Drug Use. Londres: Routledge.

Oleaque, Joan Manel (2004). En éxtasi. Barcelona: Ara Llibres.

Romaní, Oriol (1982). Droga y subcultura: una historia cultural de «haixis» a Barcelona
(1969-1980). Tesis doctoral. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona.

Romaní, Oriol (1983). A tumba abierta. Autobiografía de un grifota. Barcelona: Anagrama.

Romaní, Oriol (2003). «Prohibicionismo y drogas, ¿un modelo de gestión social agotado?».
A: Bergalli, Roberto (coord.). Sistema penal y problemas sociales (pàg. 429-450). València:
Tirant lo Blanch.

Romaní, Oriol (2004). Las drogas. Sueños y Razones Barcelona: Ariel.

Romaní, Oriol; Espinal, Núria; Rovira, Josep Maria (1989). Presa de contacte amb els
drogodependents d’alt rics, (PCDAR). Barcelona: Institut Municipal de Salut / Pla d’Acció
Mu- nicipal de Drogodependències de Barcelona.

Samorini, Giorgo (2003). Animales que se drogan. Barcelona: Cáñamo Ediciones.

Sherratt, Anthony (1987). «Cups That Cheered: the introduction of alcohol to prehistoric
Europe». A: Waldren, William H.; Kennard, Rex Claire (ed.). Bell Beakers of the Western Medi-
terranean: definition, interpretation, theory and new site data. The Oxford international conference
1986 (vol. 2, pàg. 81-114). Oxoniae: British Archaeological Reports.

Tarrinas, Joaquim (2013). «Visiones de los hongos en la península Ibèrica». A: Carlos,

José. Psilocibes (pàg. 172-245). Madrid: Ultrarradio.

Usó, Joan Carles (2017). Cannabis en España. Continuidades y puntos de inflexión histó-
ricos». A: Martínez Oró, David Pere (ed.). Las sendas de la regulación del cannabis en España
(pàg. 33-44). Barcelona: Bellaterra.

Usó, Joan Carles (1996). Drogas y cultura de masas. España 1855-1995. Madrid: Taurus.

Usó, Joan Carles (2012). Píldoras de realidad. Madrid: Amargord.

Usó, Joan Carles (2015). Nos matan con heroína. Sobre la intoxicación farmacològica como
arma de Estado. Bizkaia: Libros Crudos.