Solucionari PAC2: Model de Resposta Estudiants

**A continuació s’exposen algunes de les millors respostes dels alumnes per a cada pregunta,
per a que tingueu una referència de com havia de ser executat cada exercici. Tingueu en compte
que les respostes no son perfectes, però si s’aproximen molt al que s’esperava.

Les respostes son reals d’alumnes de l’aula que han realitzat la PAC. Totes les respostes han estat
anonimitzades per garantir la protecció de dates i privacitat de l’alumne, i son usades única i
exclusivament per a que els alumnes de l’aula tinguin una referencia del que es demanava en
cada pregunta. No obstant, en cas de que algun alumne prefereixi que la seva resposta no sigui
publicada, em pot escriure per privat i retiraré la seva resposta del solucionari.**
BLOC 1

PREGUNTA 1

MODEL 1

Bé, Marc, abans de res, vull explicar-te en que consisteix el model des del qual treballo: el model
psicoanalític. Aquest enfocament parteix de la base que tota simptomatologia és l’expressió
d’un conflicte intern inconscient i, per tant, la tasca o objectiu a assolir a través del tractament
psicològic és fer conscient aquest conflicte per tal de donar-li un significat i resoldre’l. Per tant,
la por i malestar que sents a l’escola, la frustració al no assolir el nivell de coneixements marcat
pel temari o davant la impossibilitat d’acabar un examen, etc. és la simptomatologia visible d’un
conflicte intern i inconscient en tu. Com que, ara mateix, no sabem exactament de què es tracta,
no podem eliminar els símptomes i prou; al contrari, hem de treballar en el seu significat, ja que,
de no fer-ho, podria generar-te altres símptomes pitjors i incrementar el teu malestar. D’entre
els diferents elements tècnics que s’utilitzen, d’entrada, et faré una interpretació d’allò que
m’expliquis de manera lliure, per tal de donar sentit a allò que m’exposi i que tu encara no has
percebut. Tot i així, vull que quedi clar que aquesta interpretació no és una certesa, és només
una hipòtesi realitzada des del meu punt de vista clínic.

Dit això, passem a la interpretació del que m’has exposat fins ara. El centre del problema es
troba a l’escola i, concretament, a l’aula. Des de sempre, has tingut problemes en l’àmbit escolar
i t’has hagut d’esforçar molt més que els teus companys/es per assolir un nivell mínim que et
permetés continuar l’escolarització. El currículum escolar del teu actual centre educatiu és
massa elevat per les teves actuals capacitats i, aquesta situació, resulta cada vegada més evident
per tu (aclariment). Les conductes que presentes actualment: manca d’atenció a classe, mala
actitud dins l’aula (és a dir, la mala postura a l’hora d’estar a classe i la manca de participació),
tristesa i plor, manca de motivació i sensacions físiques (com el mal de cap o panxa); són
conseqüència de la transferència o influència de les anteriors vivències escolars (de fracàs o
impossibilitat d’aconseguir bons resultats malgrat l’esforç realitzat) en la percepció de la
situació actual. Aquesta percepció, actualment, és més conscient de la problemàtica i dificultats
generades per la dislèxia diagnosticada fa 4 anys (interpretació). Si l’origen d’aquestes
conductes es trobés en un problema de base, no es limitaria a l’àmbit escolar i, per tant, també
tindries dificultats a l’hora de mostrar perseverança, motivació i atenció a altres aspectes com
la participació en dos equips de futbol. Per aquest motiu, sembla evident com l’acció de la
transferència és fonamental per entendre l’actual situació (interpretació). Dius que t’ho passes
realment malament davant d’aquesta reiterada situació i, per tant, em pregunto: quines
estratègies o conductes has provat per tal d’afrontar i resoldre la situació? (confrontació).
MODEL 2

Com, fins ara, només hem fet una sola entrevista a soles amb el Marc i de la única informació
que disposem és la que ens han passat la família i la seva mestra pesem que un element tècnic
de la teràpia psicoanalista que pot ser útil i que podem fer servir, en aquests moments, per
poder explicar-li al Marc la seva situació clínica pot ser la interpretació.

Terapeuta: Hola Marc, tenim ja una sèrie de informació que ens pot ajudar a saber que et pot
estar passant i que et fa sentir tant malament. Per al que sabem deduïm que tens molt bona
relació amb els companys, que jugues feliç amb ells a l’hora del descans de les classes. També
sabem que jugues a dos equips de futbol cada tarda i que t’apassiona aquest esport. Això ens
demostra que estàs integrat socialment, i que convius sense dificultats amb la resta de
companys, per tant ens fa descartar l’existència de problemes de desajustos socials. Estàs
d’acord oi Marc? [Analitzem la resposta d’en Marc -comunicació verbal o no verbal- i veiem que
somriu i assenteix amb el cap per confirmar-nos que efectivament aquesta és la situació].
Així doncs, des d’un punt de vista psicoanalític si analitzem què fa que d’una forma inconscient
comencis a trobar-te malament, a tenir mals de cap i de panxa quan estàs, només, dins de les
classes podem deduir que una possible raó és perquè alguna cosa no funciona dins de classe i
que per al que sabem i ens has explicat un dels principals motius pot ser perquè et sents superat
per al nivell d’exigència d’aquestes classes. [observem a en Marc i veiem que assenteix amb el
cap]

Deixa’m dir-te Marc, que això que et passa, té una raó ja que les accions humanes on podem
incloure el comportament i els pensaments tenen relació o són conseqüència de múltiples
factors per això dient que estan multideterminades. Si, com m’has dit només tens mal de panxa
o de cap quan vas a l’escola, que no vols tornar-hi perquè l ’estàs passant malament, que són
molt exigents, que el temari és molt llarg i que no et dona temps d’acabar els exàmens llavors,
podem deduir que tenim acotat l’origen o causa arrel del problema!. O sigui que hem fet
conscient i hem donat sentit el que el teu inconscient t’estava transmetent mitjançant
sensacions, emocions i problemes de salut.

El problema es planteja quan has d’anar a l’escola i això et va sentir-te malament. És així oi Marc?
[en Marc confirma aquesta hipòtesi]. Marc, tens només 14 anys i encara has de viure moltes
situacions noves, però deixa’m dir-te que la salut mental no significa evitar conflictes sinó que
hem d’aprendre a gestionar aquests conflictes. Si queden dins - amagats inconscientment- ens
crearan problemes físics o psicològics. Per això els conflictes l’hem d’afrontar. I el problema que
t’ha portat a la nostra consulta té una solució bastant fàcil ja que la mestra ha plantejat a la teva
família que una bona opció és canviar d’escola on el temari no sigui tan exigent i així puguis
sentir-te millor i superar aquests desajustos que estàs vivint actualment i que t’està creant
problemes de salut físics i psicològics. Dir-te també que la teva família està d’acord amb aquesta
proposta! [el Marc somriu agraït i alliberat].
MODEL 3

Bé Marc, els pares t’han portat preocupats perquè l’últim any estàs molt trist i no vols anar a
l’escola, encara que t’agradi estar amb els amics. Sembla que en els últims temps les coses se
t’estan fent més difícils. Fa quatre anys et van diagnosticar dislèxia, però malgrat les dificultats
acadèmiques anaves content a l’escola. Ara, però, se’t fa molt complicat i et trobes malament,
amb mals de cap i de panxa, estàs trist i poc participatiu, i et sents amb un malestar molt gran
(aclariment) (Tuset i Talarn, 2018, 15-20).

Aquesta tristor, els mals de cap i de panxa, i la mateixa dislèxia (Costa, 2017, 1-7), són símptomes
que estàs experimentant. A través d’aquests símptomes es manifesta el teu malestar com un
dolor i un patiment. És com si tinguessis una càries que et fa tenir mal al queixal. Si tens una
càries i no la tractem, encara que et traguem el dolor amb medicaments, aquella càries va
corcant tot el queixal. Per tant, cal que ens fixem sobretot en la càries. És a dir, no atacarem els
símptomes que manifestes, sinó que anirem a buscar quina és la causa del mal de queixal. Com
en el queixal, hi ha una causa més profunda, més inconscient, que és la que causa aquest dolor.
Segur que al sortir de les nostres sessions aniràs experimentant alleugeriment, però alhora,
nosaltres anirem a esbrinar en l’inconscient i ho portarem al conscient. Aquesta és la feina que
podem fer conjuntament. Conforme ho anem esbrinant, els símptomes aniran afluixant, i de ben
segur que voldries que et desaparegués el malestar de cop, però si ho féssim així, el patiment es
desplaçaria i faria nous símptomes (Tuset i Talarn, 2018, 10) (aclariment).

M’expliques també que el temari és molt llarg, que no et deixen temps per acabar els exàmens,
i que saps que no arribes a les exigències del curs. Els pares m’han dit que vas a una escola on el
nivell és molt alt. De tot el que m’expliqueu em fa la impressió que tanta exigència, i des de fa
tants anys, és molt feixuc per a tu. Et van diagnosticar la dislèxia i sembla que l’escola és molt
inflexible i no s’adapta a la teva realitat. Però potser a casa també els costa d’acceptar aquesta
realitat. Has pensat o els pares han pensat alguna vegada que potser en una altre escola amb un
ritme més pausat i un nivell més abordable podria ser una opció que et podrien beneficiar i posar
les coses més fàcils? (confrontació). Ets tu el que t’has d’adaptar al ritme de l’escola, i potser el
que manifestes és una resistència velada, una cosa que no t’atreveixes a dir-li als pares, i és que
ells semblen esperar molt de tu i per això et porten a una escola que el ritme tan alt i exigent
que et fa patir tant. Potser l’exigència és tan gran que sents que apaga el teu aprenentatge
(interpretació).
MODEL 4

Hola Marc, després d’escoltar atentament el que m’has comentat, i la informació rebuda pels
teus pares i escola, vaig a intentar explicar la teva situació a partir del mecanisme de la
interpretació. Intentaré que sigui fàcil d’entendre i així puguis comprendre millor el que et
succeeix. En qualsevol cas, si tens dubtes m’atures i preguntes el que necessitis saber, jo estaré
encantada de fer qualsevol aclariment. Per començar, m’agradaria comentar-te que des del
model psicoanalista ens basarem en les forces del teu inconscient, que promouen el teu
comportament. Perquè m’entenguis, el teu inconscient en sap que tens dislexia des de la teva
infantesa, i a més diagnosticat, és a dir, que un altre terapeuta et va fer aquest diagnòstic i tu
ets conscient que tens un trastorns d’aprenentatge. Tot això et condiciona en l’actualitat i et
comporta conflictes interns, pors i inseguretats que es reflexen sobretot a l’escola. Marc, les
teves dificultats a l’escola des de la teva infància han comportat que tinguis una imatge de tu
d’incapaç de poder dur a terme les tasques escolars. Aixií doncs, les teves reaccions inconscients
són amagar-te a través de la teva vestimenta, a més et provoquen emocions de por i tristessa,
que et generen malestars físics com els mals de panxa i de cap. Et tapes amb una caputxa i et
recolzes amb els teus braços, fent l’acció d’amagar-te, perquè el record traumàtic que sents
quan no et sortien les feines de l’escola s’apoderen de tu. Això s’ha quedat gravat en el teu
inconscient, i ara que estàs en un curs superior, la teva visió és que no pots asumir tota la feina
que comporta el curs, a més de la complexitat metodològica d’aquest centre.

M’has verbalitzat “que el temari és massa llarg, no em deixen prou temps per acabar els
exàmens, sé que no arribo i aquest curs ho estic passant molt malament”. Aquestes paraules
estan projectant en ti un autocàstig, que t’està condicionant i et frena, i t’ha generat la por que
sents quan t’has d’enfrontar als treballs de l’aula. Aquesta situació de repressió i por, i càstig, no
et fa demanar ajuda, perquè tot i ser un centre on s’exigeix segurament que el professorat pot
ajudar a millorar les tècniques d’estudis, com afrontar l’allau de treballs, etc. En cap cas,
contemples una ajuda per part del professorat, i perquè el teu jo, està immers en la teva dislèxia
i en la dificultad que provoca no arribar als aprenentatges d’una manera autònoma. En tot cas,
això provoca frustació, que pel que m’has explicat t’està causant malestars físics, que només són
actius a l’escola. Per contra en el teu àmbit fora de l’escola, el teu inconscient no té cap motiu
perquè no gaudeixis del futbol, esport que t’encanta i et fa sentir molt bé. Per tant, el veuret
etiquetat a la teva infantesa, i que ara ets adolescents, i com a tal, demanar ajuda no es
contemplat, estàs provocant que dur el curs escolar sigui per tu una situació d’angoixa i por, i
que a més no pots controlar. Tot això t’està perturbant, perquè no deixes de veure’t en tu, aquell
nen etiquetat per una dislèxia, amb dificultats d’aprenentatges, i això aflora en el present i no
et deixa avançar i com a conseqüència no et deixa actuar. Marc la teva actuació a classe és ajupir
el cap i tapar-te, no sent capaç de demanar ajuda, i enfrontar-te a aquestes dificultats, que estic
segura es poden treballar a l’aula, a casa, i que el teu professorat i segurament els pares podrien
ajudar-te. Tots els pensaments inconscients lluiten per no afrontar-se, i passa el que et passa,
per tant, un cop aquests pensaments es facin conscients començaràs a trobar el camí.
PREGUNTA 2

MODEL 1

La diferència fonamental entre el model psicoanalista i la resta de models es basa en la manera

que tenen de tractar la simptomatologia. El model psicoanalista pretén donar-li una significació
al símptoma, ja que el considera com la expressió d’un conflicte, el Marc expressa mitjançant
els símptomes que presenta quelcom que no és capaç d’expressar, ja que potser no es conscient
de quin és l’origen ni la causa. Els símptomes des d’aquesta perspectiva també suposen un eina
d’autocuració ja que és una manera de protegir-la de l’ansietat que li pot provocar la realitat en
sí mateixa, aquests al cap i a la fi no deixen de ser una emmascarament del problema real, el
Marc està trist amb malestar somàtic, el psicoanàlisis pretén entendre que hi ha darrera
d’aquests símptomes, en el cas del Marc podria ser una fòbia a l’escola a causa del nivell que se
li exigeix. Un altre aspecte en la necessitat d’entendre el símptoma és la possibilitat que aquest
vingui donat per una part de la personalitat del subjecte la qual no presenta patologia (Tuset i
Talarm, 2020), el Marc pot pensar que al tenir dislèxia ja no pot seguir amb el ritme d’estudi.

Tot plegat fa que des d’aquesta perspectiva psicoanalista es tingui molt present la
simptomatologia i no es pretengui eliminar-la, ja que eliminar-lo sense entendre el seu significat
podria comportar un mal major, i possiblement augment del malestar que pugui presentar la
persona (Tuset i Talarm, 2020).

Per la seva banda la resta de models tenen una concepció diferent dels símptomes, el que
pretenen és que el símptoma desaparegui ja sigui eliminant-lo o bé modificant-lo, per exemple,
des del model conductual es promou el tractament dels símptomes, s’han de tractar les
conductes desadaptades apreses i a diferència dels psicoanalistes consideren no es necessari
fixar-se en les possibles causes intrapsíquiques que les causen (Miró, 2020). En el cas del Marc
tractarien les conductes desadaptades com anar amb la caputxa o el no voler anar a l’escola.
Des de el model cognitiu el que es busca és modificar els pensaments erronis i corregir patrons
cognitius que generen el malestar de la persona (Feixas i Parra,2020).
MODEL 2

En primer lloc, el model conductual pretenen modificar des de l’orientació terapèutica, la

conducta que considera normal i l’anormal amb els mateixos principis d’aprenentatge, és a dir,
amb la utilització de procediments i tècniques basades en la psicologia experimental, una
avaluació objectiva i verificació empírica, on l’objectiu principal és eliminar les conductes no
adaptades i substituir-les per altres. Es considera que de la mateixa manera que s’aprèn una
conducta no adaptada, es pot desaprendre. Per tant, és factible reduir o eliminar conductes
inadaptades i promoure l’adquisició de conductes més adaptades al medi i al context en el qual
es troba (Miró, 2020).

En segon lloc, el model cognitiu treballa amb els esquemes que es creen d’un mateix, ja que són
generalitzacions cognitives centrals i estables que filtren i esbiaixen la informació processada.
Tota informació és organitzada amb els esquemes que reflecteixen en cada àrea de la vida, els
socials, el d’un mateix i el de la resta. Això significa, que cadascú interpreta el que rep des d’una
perspectiva subjectiva. L’objectiu del terapeuta amb el Marc serà mantindre una actitud activa
i directiva per conèixer la filosofia de vida d’aquest, la manera de pensar sobre el que ocorre a
l’escola a partir de les creences irracionals que es troben en l’estructura cognitiva del Marc, que
podran ser modificats per altres més raonables (Feixas i Parra, 2020).

En tercer lloc, el model experiencial és un mètode que desenvoluparia la capacitat d’en Marc
per aprendre de la seva pròpia experiència dintre d’un marc conceptual i operatiu concret.
Aquest model, percep al Marc com capaç de decidir de manera lliure i responsablement qui és i
com es posiciona davant la realitat, sense que el passat, el futur, les normes o les expectatives
interfereixin en la decisió (Pubill, 2020). En quart lloc, el model sistèmic intenta comprendre la
complexitat dels fenòmens interrelacionats que tenen lloc. La motivació no es situa dins del
Marc, ni prové del seu passat, més aviat defensen que les accions del Marc s’explicarien perquè
s’acaben de realitzar unes altres, és a dir, els pensaments i emocions varien segons el que fan
en el seu entorn. Així que el Marc s’observaria com a part d’un sistema complex i el seu
símptoma s’explicaria segons la dinàmica del sistema actual i no del que succeeix a la seva
intrapsique (Feixas, 2020).

En canvi, el model psicoanalista proposa un model salut-malaltia ideal en el que estudia la

comparació amb el grup i la valoració intrínseca. Li dona un valor concedit als símptomes,
diferent de la resta de models esmentats anteriorment. Els símptomes són l’expressió d’un
conflicte, és la forma de comunicar quelcom que el Marc no podria expressar d’una altra
manera. Defensa que el símptoma el protegeix de l’ansietat, ja que es preferible pel Marc que
patir pel que ho provoca. Per últim, el símptoma seria generat per la part sana de la personalitat
del Marc, per tant, no s’ha de procedir a l’eliminació del símptoma, sinó que s’ha d’atendre el
significat del símptoma per no produir un altre pitjor o augmentar el patiment del Marc (Tuset i
Talarn, 2020). Aquestes serien les diferències observables del model psicoanalista respecte a la
resta de models.
MODEL 3

El model Psicoanalista es diferència de la resta de models terapèutics, per la forma que té de

tractar la simptomatologia del pacient. Aquest model no té per objectiu fer desaparèixer els
símptomes, sinó analitzar-los, per determinar els seus significats. Així, el model considera als
símptomes (Tuset i Talarn, 2020):

- Una forma de comunicació mitjançant els quals, el pacient s’expressa: en Marc presenta una
sèrie de símptomes, que només manifesta en l’entorn aula/classe on es mostra trist, diu trobar-
se malament sovint, es queixa de mal de panxa i de mal de cap... Segons els pares, en Marc
sempre havia tingut dificultats a nivell acadèmic, però era un nen que es mostrava content, però
aquest últim any, la seva actitud havia canviat. Des del model, es considera que en Marc
expressa el seu conflicte intern, mitjançant la simptomatologia descrita (el nen ho passa molt
malament anant a l’escola, perquè creu que no superarà el curs, perquè a l’escola l’exigeixen
molt).
- Una manera de protegir-se de l’ansietat: el nen “prefereix” patir els símptomes de mal de
cap, mal de panxa, tristesa, etc, abans d’haver d’afrontar-se a l’angoixa que li produeixen les
accions formatives de l’aula. A més, amb la manifestació d’aquests símptomes, moltes vegades
aconsegueix evitar les classes (8 cops en l’últim mes), perquè l’escola acaba trucant als seus
pares i acaba marxant a casa, esquivant les classes i, per tant protegint-se de l’ansietat que li
produeix.
- Generats per la part sana de la personalitat: en la línia de l’argument anterior, la part sana
d’en Marc, manifestaria aquesta simptomatologia per esquivar l’angoixa i ansietat, que li
produeix el context de l’aula.
MODEL 4

En el model Psicoanalític el símptoma és un element substancial de treball i que el diferencia de

la resta de models psicològics. A diferència d’altres models, en aquest cas l’esforç no es centra
tant en la desaparició del símptoma com en la comprensió de com opera aquest símptoma en
l’inconscient de l’individu i en ajudar-lo a “donar un sentit” al símptoma i els processos més enllà
del que el pacient pot entendre. L’objectiu seria fer conscient aquell símptoma inconscient que
es converteix en un element en el que es manifesta el malestar del pacient, i on es fa evident un
conflicte desconegut. D’aquesta manera el símptoma posa en evidència una cosa que el pacient
no pot expressar o dir d’una altra manera. En el cas del Marc, la dislèxia seria un símptoma en
el que es manifestaria quelcom que no és capaç de comunicar en el seu entorn d’una altra
manera. Aquest símptoma provoca un enorme malestar en el noi qui “ho passa molt malament”,
té mals de panxa o de cap quan va a l’escola –més concretament quan és dins de l’aula i no quan
està al pati amb els amics– i la mestra el creu deprimit. En aquest cas, tot aquest malestar
associat a la dislèxia i la possible avaluació d’una TDAH, és més desitjable per l’inconscient del
Marc que no pas saber l’arrel que provoca aquell símptoma. Hi ha un origen que no pot assumir
i que li generaria un malestar encara més gran i que queda protegit pel símptoma. En aquesta
línia, “Freud assenyala que el símptoma és un intent de curació” (Tuset i Talarn, 2018, 10). Voler
eliminar el símptoma sense entendre el significat del símptoma pot produir la substitució del
símptoma per una altra cosa.

Segons Costa, la dislèxia es pot considerar un fenomen multifactorial i abordat des de diversos
camps del saber que tenen mirades i enfocaments diversos (Costa, 2017, 2). Els tractaments de
la dislèxia des de la psicoanàlisi requereixen d’una condició fonamental, que només poden
produir un efecte positiu quan s’ha posat a punt el desig de saber i quan s’estableix una
transferència positiva entre les dues parts. “No es pot ensenyar res a qui està decidit a rebutjar
el saber”. Entenem que el “rebuig a saber” és quelcom inconscient i on es manifesta el
símptoma. Els orígens són diversos, i cal explorar-ho en cada cas. La transferència es dona quan
qui educa es centra en el nen, les seves possibilitats, i en saber què el mou i desitja. Es tracta
d’encendre una flama i mantenir-la viva (Costa, 2017, 6).
PREGUNTA 3

MODEL 1

Agafant de referència a Pubill (2020), la concepció que té Perls sobre l’organisme i l’ambient en
el qual es desenvolupa, és de nexe o unió, on l’organisme s’adapta i reajusta davant les
variacions ambientals. Així, les necessitats que ressalten sobre altres necessitats, seran
satisfetes així, aquelles persones que guiades per les seves necessitats, siguin capaces d’adaptar-
se flexiblement a les condicions de vida (per disposar de nombroses experiències assimilades
adequadament), seran persones que funcionen correctament. Aquestes persones gaudiran de
benestar i equilibri, ja que no distorsionen les seves emocions i mobilitzen els seus recursos
correctament.

Ara bé, les persones que no siguin capaces de viure les seves experiències de manera
enriquidora, són persones difuncionals, perquè no disposen de les suficients experiències o
perquè les han assimilat inadequadament i distorsionen les emocions, fet que els aboca a
mobilitzar-se de manera inadequada (Perls, 1975, citat a Pubill, 2020). Dintre d’aquest últim
grup, situaríem en Marc quan es troba dintre del context de l’aula, ja que malgrat el diagnòstic
de dislèxia i que sempre ha mostrat dificultats a nivell acadèmic, el nen s’ha quedat “enganxat”
a aquesta dinàmica i no aconsegueix sortir-se. No és capaç de mobilitzar els seus recursos i les
seves energies de manera eficaç, perquè no disposa d’experiències suficients o no les ha
assimilat de manera correcta (segurament ha integrat i assumit la seva “incapacitat” pels estudis
i no mobilitza recursos per solucionar-lo). Si bé en Marc, no mostra cap problema amb les
relacions socials, ni amb les activitats esportives, que gaudeix plenament, en les activitats
acadèmiques mostra una actitud ben distinta i en lloc d’enriquir-se amb l’experiència de
l’aprenentatge i madurar, el que fa és distorsionar les seves emocions i funcionar malament (va
sempre amb la caputxa posada, que la cara li queda oculta, ho passa molt malament anant a
l’escola, no atén a classe, no participa, està assegut a primera fila amb el cap recolzat sobre la
taula, plora).
MODEL 2

Segons Perls (1975) existeixen dos tipus de persones: les persones que funcionen bé, que serien
les que es guien per les seves pròpies necessitats, amb una riquesa d’experiències acceptades i
assimilades. Aquestes persones senten les seves emocions però sense distorsionar-les i
canalitzant correctament la seva energia. Tenen la capacitat de discriminar i identificar les
experiències satisfactòries i rebutjar les que no ho són i separar-se’n d’elles. Tenen capacitat i
flexibilitat per adaptar-se a les diferents condicions vitals i assolir l’equilibri i el benestar.

I d’altra banda, segons Perls, existirien els individus disfuncionals que poden tenir poques o
moltes experiències però malament acceptades o assimilades o que poden estar supeditats a
situacions inconcluses. Segons Perls, aquestes persones distorsionarien les seves emocions i
provocarien dificultats per mobilitzar i fer servir correctament els seus recursos impedint alhora
gaudir de l’experiència, enriquir-se i madurar. Aquesta actitud dificultaria sentir les emocions
correctament i provocaria bloqueig o sentir-les com amenaces provocant el bloqueig als
individus que actuen d’aquesta forma. Malgrat que sovint poden saber el que és més adient per
ells no sempre actuen amb la suficient energia o convicció per assolir el que és millor i necessari
per a ells. Tot això generaria a l’individu insatisfacció i patiment que es manifestarien amb
diferents tipus de simptomatologia.

Segons aquesta classificació d’en Perls podrien incloure al Marc, degut a la simptomatologia
que presenta, dins d’aquest grup anomenat individus disfuncionals.
Les raons per classificar-li dins d’aquest grup és perquè està somatitzant el malestar que sent a
l’escola i li far patir mals de cap i de panxa quan està o va a l’escola. Sap que té dificultats per
assolir els objectius i el contingut curricular del centre on estudia actualment. Ha raonat i ha
arribat a la conclusió que és un centre molt exigent però no ha tingut prou energia o convicció
per plantejar-li a la seva família un canvi de centre (sabem també pels professors que és un
centre molt exigent). Ha patit molt de temps perquè els qüestionaris realitzats donen nivells
alts d’ansietat, depressió i fòbia escolar. Per tant té un bloqueig que l’està fent patir físicament
i psicològicament.
MODEL 3

Partint de l’enfocament de Fritz Perls, fundador de la psicoteràpia gestàltica, les persones vivim
un constant procés de maduració a partir del qual adquirim l’autonomia i la independència
necessàries per fer front a les nostres necessitats de forma adequada i sense patiments.
D’aquesta manera, s’estableix una jerarquia de necessitats que pressionen per a ser satisfetes
i retornar, així, el repòs a l’organisme, donant lloc al cicle de l’experiència gestàltic. Per això, és
essencial prendre consciència del moment present i establir un ordre adequat de les necessitats.

Així doncs, en funció de com processem les experiències viscudes, hi poden haver dos tipus de
persones. Per una banda, les persones sanes son les que funcionen bé, atès que accepten i
assimiles les vivències, enriquint-se i madurant, en definitiva, augmentant la seva flexibilitat i
llibertat, i donant resposta a les seves necessitats. D’altra banda, les persones disfuncionals no
accepten les experiències o bé s’han quedat bloquejades en situacions inconcluses i executen
contínuament els mecanismes que afavoreixen el manteniment de la disfunció.

El Marc es situaria en aquest segons tipus de persones, que no actuen de manera funcional,
patint els símptomes i el malestar que això li genera. El Marc, amb l’ajuda dels pares, sempre
havia pogut mantenir un rendiment acadèmic prou adequat, tot i que amb esforços, però a mida
que s’ha anat fent gran no ha dut a terme aquest procés de maduració i d’autonomia que hauria
suposat passar de l’ajuda dels pares a l’adquisició de les pròpies capacitats per fer front a les
seves necessitats i conèixer els seus límits.

La situació en la qual es troba actualment suposa una experiència que no concorda amb la
imatge que té d’ell mateix, doncs ara se sent incapaç de mantenir el ritme de treball a l’aula i
superar el curs. Per això, posa en marxa mecanismes de resistència davant d’aquesta amenaça,
i distorsiona la realitat alhora que evita fer-se responsable de si mateix.
MODEL 4

Seguint la tipologia de Perls, el Marc formaria part dels individus disfuncionals ja que les seves
experiències han estat mal acceptades o assimilades, o són inconcluses. Això es manifesta en la
distorsió de les seves emocions. El Marc no pot expressar el seu malestar emocional:
probablement no sap identificar bé què sent (àmbit emocional) i li costa explicar què li passa
(cognitivament) més enllà dels efectes negatius que li provoca a la seva vida. Per això, part del
seu malestar es manifesta corporalment. Quan ens quedem a soles amb el Marc ell explica els
problemes que té amb el temari i els exàmens i que sap que no arriba al nivell del curs, però no
ens explica de la seva tristesa o angoixa, ni ens parla dels plors. En canvi, sabem que el Marc es
camufla amagant-se dins de la caputxa, fins i tot a la classe, en la que la mestra li crida l’atenció.
Probablement li costa identificar les seves emocions o són tan desbordants que es bloqueja al
identificar-les. En canvi, els pares i la professora són els que identifiquen la tristor del Marc, la
seva mestra fins i tot “ens informa que està passant per una depressió [i que] quan aixeca el cap
veiem que plora”. El seu malestar estaria relacionat amb necessitats no satisfetes o que van ser
interrompudes prematurament. El seu procés de maduració ha quedat interromput o bloquejat
d’alguna manera que l’impedeix créixer de manera autònoma i independent per si mateix. Al
tenir les emocions distorsionades, no pot utilitzar apropiadament els seus recursos propis, i no
pot viure en l’aquí i l’ara i continuar amb normalitat el seu procés de maduració (Tuset i Talarn,
2018, 11-12).
PREGUNTA 4

MODEL 1

La tècnica que utilitzaríem amb el Marc seria la tècnica de les dues cadires (Greenberg, Rice i
Elliot, 1996) a Pubill (2020) que també és conegut com a “autopsicodrama” imaginari. Així
ajudaríem al Marc a enfocar les seves veus internet, és a dir, el Marc inestable emocionalment
quan es troba dins de l’aula i el Marc que està bé fora de l’aula, que son aquelles parts que li
generen un problema. Veurem com el Marc incorpora de forma dramàtica totes les seves parts
(veus internes) que li generen el problema i inestabilitat, i hi sumarem un desplaçament espaial.

En aquest cas posarem dues cadires, una davant de l’altra i li proposarem al Marc que s’assegui
en una d’elles. Li assenyalarem i amb l’altra li indicarem que la cadira de davant és el Marc que
es mostra inestable quan està a l’aula, el Marc que té dificultats, el Marc que es sent impotent.
Li expliquem que es tracta d’establir un diàleg entre el Marc que està bé fora de l’aula (ell mateix)
i el Marc que està malament dins de l’aula. Per tant, ha d’establir un diàleg entre les dues
posicions i quan estigui en una cadira serà el Marc que està bé, i quan estigui a l’altra serà el
Marc que es sent malament. El que pretendrem és que el Marc pugui empatitzar amb l’altre “jo”
i això l’ajudi a millorar les seves possibilitats al posicionar-se davant d’un conflicte.

Comencem i es posiciona a una de les cadires.

- Marc (bé): Marc, estic decebut amb tu perquè penso que no ets capaç d’enfrontar-te als
teus problemes. Tot et crea malestar i penses que no ets capaç d’ensortir-te.
En Marc canvia de cadira

- Marc (institut): Ho sento, jo pensava que era capaç de fer-ho però hi ha alguna cosa dins
meu que no em deixa.. no sé com m’hi puc enfrontar. Tinc por de no ensortir-me. Tu ets
tan capaç de fer les coses... surts amb els amics, jugues a futbol, ets feliç fora...i jo, en
canvi, només sento por i tristesa amb el que em depararà el futur. Per això em
protegeixo d’aquesta por...
En Marc canvia de cadira.

- Marc (bé): I tant que et protegeixes, no deixes que vagi a l’institut, no deixes que em
senti bé amb mi mateix ni que valori els meus objectius acadèmics, per petits que siguin.
Fas que pensi que no sóc capaç de fer res i que els professors no m’ajuden.
En Marc canvia de cadira.

- Marc (institut): Sóc tan impulsiu i poruc que mai he pogut dir-te que ets capaç de fer tot
allò que et proposes, Marc. Que la nostra dislèxia no ens limita i que simplement és un
diagnòstic que ens dificulten els aprenentatges, però no és impossible aprendre i treure
bons resultats. Però a vegades no em sento capaç...
En Marc canvia de cadira.

- Marc (bé): Sé que sóc capaç de fer allò que em proposi, però no em deixes fer-ho... has
de canviar-ho perquè sinó no podré avançar mai i sempre em sentiré malament.
Necessito sentir que m’ajuden i que sóc capaç de fer-ho. Marc, tu sempre has sigut fort.
En Marc canvia de cadira:
 - Marc (institut): Sí, però ara no sé què passa, no puc ser igual que abans (plora).
En Marc canvia de cadira:

-
Marc (bé): Abans no necessitaves tanta ajuda i la dislèxia també hi era, potser és hora
de que demanis ajuda.
En Marc canvia de cadira:

- Marc (institut). Sí, sé que he de demanar ajuda i sé que això m’anirà bé...
En Marc canvia de cadira:

-
Marc (bé): pensa que si ara et deixes ajudar tot canviarà i et podràs enfrontar al que et
passa.
TERAPEUTA: Què diries sobre això, Marc de l’institut?

-
Marc (institut): Que puc ser capaç de fer el que em proposi... i que demanar ajuda no
vol dir que sigui dèbil, sinó que sóc fort perquè entenc les meves limitacions. Tot és
actitud...
TERAPEUTA: Aleshores... com et sents ara?

- Marc (bé): La veritat és que millor... no entenc com...

TERAPEUTA: Tu mateix t’has respòs, Marc... demanar ajuda no significa ser dèbil. El fet de que
et trobis a l’institut i que tinguis dificultats no vol dir que no siguis capaç d’aconseguir allò que
et proposis. Al llarg de la vida sempre hi haurà coses que ens vagin millor i altres pitjors, forma
part de l’aprenentatge. La vida és com una muntanya russa... pujades i baixades.

- Marc (bé): He de pensar que tinc a uns pares que em volen ajudar i a uns professors que
possiblement també... per això estan.
[...]

Nosaltres com a terapeutes deixaríem que el diàleg anés avançant fins que es trobi una solució
o el propi jove reconegui els seus conflictes. Però sense evitar caure en un cercle de repressions.
A vegades el diàleg per sí mateix ajudarà a que el jove trobi solucions per si mateix i això suposi
la resolució del conflicte.
MODEL 2

Dins les tècniques experiencials, es treballarà amb les tècniques projectives, ja permeten
obtenir material emotiu no conscient i, alhora, treballar les sensacions, emocions i associacions
experimentades durant la sessió amb l’objectiu de fer conscients aspectes del conflicte
inconscient (Pubill, 2020). Per l’edat d’en Marc (14 anys) es considera més adequada al tècnica
dels dibuixos i històries metafòriques.

Bona tarda Marc,

La sessió d’avui la dedicarem a utilitzar una tècnica projectiva anomenada dibuixos i
històries metafòriques. Concretament, consisteix en fer un dibuix d’un element en un
context o situació i, a partir de la il·lustració, narrar la història que et suggereixi el dibuix. No
posis aquesta cara! No vull una obra d’art, no valoraré si dibuixes més bé o més malament.
Jo tampoc sóc una experta així que senta’t lliure d’expressar-te com vulguis i puguis,
d’acord? Bé, doncs, comencem:
Vull que dibuixis una pilota i el lloc on es troba amb tota mena de detalls. Pots utilitzar tot
el material d’aquesta taula. Quan ho tinguis llest fes-m’ho saber. No hi ha pressa.
(Es deixa temps perquè en Marc faci el dibuix i se li responen les possibles preguntes
que puguin anar sorgint; tals com, puc fer el públic del camp?, puc pintar amb
aquests colors?, si m’equivoco, què faig?).
Ha quedat molt bonic, m’agrada molt. Veus com si que ho podies fer? Bé, seguim! Ara vull
que t’imaginis una historia. Què li passa a aquesta pilota?
(En Marc ens explica que aquesta pilota està sola, tirada pels marges del camp de
futbol on es juga el partit més important de la temporada. Es entrada la tardor i
comença a fer fred. Hi ha molta gent a les grades però cap la veu, només veuen
com els jugadors, enèrgics, atletes i perfectes, porten a les noves pilotes, dures,
fortes i perfectes, d’un cantó a l’altra. No paren de fer gols. La pilota que utilitzen
va fora del camp i l’agafen a ella. La seva bona sort canvia i l’equip comença a
perdre. “Ha de ser la pilota! És massa vella i té moltes imperfeccions, és evident
que amb aquesta perdrem el partit!”, crida el capità de l’equip. Canvien la pilota
per una altra nova de trinca i... tachan! Torna la bona sort! La pilota vella i
imperfecte queda de nou aïllada, incapaç de ser útil.)
Molt bé! Ara que ja tenim la història, vull que la tornis a narrar però, que substitueixis la
pilota per tu i parlis de la teva persona. Per tant, a tall d’exemple, començaríem així: “Em
trobo sol, al marge del camp de futbol on estan jugant el partit més important de la
temporada”. Ho entens? Genial! Doncs continua.
(En Marc explica la història amb la nova consigna i, a partir d’aquí, s’indaga en la
vinculació que aquesta història té en l’actual situació del noi, a través de preguntes
com: creus que, actualment, et sents sol i al marge, aïllat? Quines imperfeccions
creus tenir, en comparació amb altres “pilotes” o, en aquest cas, companys?).
MODEL 3

Tenint en comte el model experiencial, s’utilitzaria la tècnica del treball amb les polaritats,
concretament la tècnica de les dues cadires, anomenada també autopsicodrama imaginari, ja
que en Marc podrà incorporar les seves veus internes que li genera el seu problema i el malestar
realitzant un desplaçament espacial de manera alternativa (Pubill, 2020a). Per tant, al treballar
les incongruències que mostra en Marc, per una banda el conflicte estaria associat a uns valors
i normes i per una altra, a les reaccions emocionals i necessitats. Així doncs, es podrà posar a la
pell de cadascuna d’aquestes dues veus per poder resoldre el seu conflicte intern. També
recordem que el terapeuta ha d’aconseguir estimular la seva curiositat, motivació i participació,
fomentant la seva relació terapèutica amb en Marc (Brandell, 1992, citat a Feixas i Pacheco,
2020).

Terapeuta (T): Bona tarda Marc. Estudiant el teu cas, crec que seria interessant fer un treball de
polaritats per poder acceptar el teu problema amb la dislèxia. Concretament utilitzarem una
tècnica anomenada dues cadires, també anomenada autopsicodrama imaginari.

Marc (M): D’acord, en què consisteix?

T: Bé, primerament et posaré aquesta cadira davant teu que representarà la polaritat de tu
capaç, on trobem un Marc que confia amb les seves capacitats, habilitats i recursos, fent front
al problema... I llavors tenim al Marc que està assegut on estàs tu ara, del qual no es sent capaç
de tirar el curs endavant, que esmenta que no superarà el curs, que no arriba, que ho passa
malament, el que es sent trist..., del qual és una polaritat que no et permet desplaçar a la cadira
de davant, afrontant el problema. Però, si ara seus a la cadira que t’he posat davant (En Marc
seu a la cadira de davant). Explica’m com et sents aquí.

M: M’esforço molt per obtenir pocs bons resultats, em sento desmotivat i aclaparat, em fa molta
por equivocar-me i veig que no arribo. Tots els meus companys i companyes se’n surten i jo sé
que també ho puc fer, necessito fer un esforç més que ells, però demanant ajuda i explicant la
meva situació per a que l’escola s’impliqui.

T: Necessites treure això que portes dins i escoltar-te. Ara, et faig una altra pregunta, què li diries
al Marc de la cadira que tens davant, el que creu que no superarà el curs, que ho passa molt
malament a l’escola.

M: Sé que tens moltes potencialitats i ets intel·ligent, ja sé que la dislèxia t’ho posa difícil, ningú
ha dit que era fàcil, sé que et costa realitzar algunes feines a l’aula més que els teus companys i
companyes, però això no vol dir que siguis menys. Has de confiar amb les teves capacitats i
demanar ajuda.

T: Com et sents després d’esmentar el que has dit?

M: Em sento bé, alleugerat. És veritat que em sento una mica trist, perquè jo no voldria pas
aquesta dificultat, aquest diagnòstic, però ho he d’acceptar i demanar ajuda i estratègies per
tirar endavant els estudis.
T: I si ara, et poses a la cadira on estaves abans i que fins ara t’ha acompanyat, què li respondries
al Marc que t’ha expressat aquestes paraules? (En Marc canvia de cadira).

M: Tens tota la raó, he d’acceptar el diagnòstic i saber que em costa més que als meus companys
i companyes, però que demanant ajuda segur que podré tirar el curs endavant. Li demano
disculpes per no fer-ho abans, per estancar-me i pensar que no soc capaç, en no confiar en mi.
Vull ser com ell, tenir la seva autoestima i seguretat.

T: Molt bé Marc, ara de manera simbòlica abraçat a tu mateix, com si abrasessis el Marc segur i
capaç, integrant amb tu aquesta polaritat. Has d’acceptar que la dislèxia t’acompanyarà sempre,
però ets igual de capaç que la resta de treure’t el curs endavant.

M: Doncs sí, sé que m’he d’esforçar més que la resta, sé que puc. Gràcies per ajudar-me a obrir
els ulls, m’estava tancant i no podia sortir d’aquell forat, moltes gràcies.
MODEL 4

Marc, desprès de tot el que hem parlat, m’agradaria que realitzar una tècnica que es coneix com
la cadira buida. Veuràs, es tracta de treballar a partir de les polaritats que presentes, per una
banda està el Marc Trist, aquest es presenta en situació escolar, a l’aula que és l’escenari on
apareixen els problemes i les dificultats, per un altre banda trobem a un Marc totalment
diferent, aquest és un Marc alegre, que gaudeix amb l’esport i jugant amb els amics, ja que són
situacions en la que esta còmode. Es tracta que aquests dos Marcs mantinguin un diàleg, jo
t’aniré guiant, no et preocupis.

Col·locarem dues cadires, en la de la dreta seurà el Marc alegre i en la de l’esquerra el Marc trist,
has de mirar sempre la cadira del davant, no has de parlar amb mi ho has de fer a la cadira que
representa a l’altre Marc.. A quina cadira escolliries seure primer?

Marc Trist: No ho sé, en la de l’esquerra mateix

Terapeuta: Molt bé Marc, ara tanca els ulls, respira fons, intenta recrear com et sents quan vas
a l’escola, quines emocions tens, situat en aquesta situació. Ara obre els ulls i explica al Marc
alegre com t’estàs sentint cada vegada que has d’anar a l’escola

MT: Crec que no superaré aquest curs, em costa molt i no vull anar a classe per que allà veig que
no arribo i ho passo molt malament. Soc tonto per que no puc seguir el ritme. Cada cop em sento
més petit i veig que no serveixo per això.

T: Molt bé Marc, ara m’agradaria que t’asseguis a l’altra cadira, aquesta representa el Marc
alegre, el que és més positiu. Intenta focalitzar els sentiments que tens sobre tu mateix des de
aquesta altra perspectiva.

Marc Alegre: El futbol m’apassiona, quan estic jugant em sento capaç de tot, sé que jugo bé,
que sóc bo i m’ho passo molt bé, soc feliç quan jugo. A més tinc molts amics tant al futbol com
a l’escola, a l’hora del pati m’ho passo molt bé ells, juguem a futbol i ens divertim molt, estic
agust i content.

T: Torna a seure a la primera cadira, tanca els ulls, com et sents al sentir tot això, què li voldries
dir a aquest Marc, sembla que per ell és tot més senzill, no?

MT: Clar que és més senzill, m’agrada i se’m dóna bé. Però a l’escola tot és més complicat el
temari cada cop és més difícil, ningú m’ajuda, la resta de companys segueixen el que es diu a
classe i jo no els puc seguir, em fa sentir molt malament em sento inferior i molt sol.

T: Tots aquests sentiments tant negatius, sembla que estan fortament arrelats, creus que el
Marc més positiu, pensaria el mateix?, a veure Marc seu a l’altre cadira, tanca els ulls, pensa en
totes les emocions positives que tens quan jugues a futbol, amb aquest sentiment positiu, que
li diries al Marc més pessimista?

MF: jo crec que no estic sol, però tampoc demano ajuda, es cert, que tinc dificultats, però fins
ara no m’havien canviat l’estat d’ànim. Els amics els tinc a classe també, i estic segur que si els
hi demanés que m’expliquessin alguna cosa ells ho farien sense problemes. I desprès estan els
pares, es preocupen molt i sempre m’han ajudat, ara tampoc els hi demanes ajuda, i també
tindries que demanar ajuda a la professora, si necessites més temps per als exàmens te`l tindrien
que donar. Hi ha molta gent que té dislèxia i encara que li ha costat, supera els estudis. Però
t’has d’esforçar.

T: Molt bé Marc, és una bona resposta aquesta. Has demanat ajut? O t’has anat deixant portar
per aquest sentiment “de no puc fer res per millorar”.

MT: és veritat, és molt difícil, no és culpa meva tenir dislèxia, tot és més complicat ningú sap el
que estic passant. Però tampoc he demanat res a ningú, em fa por que els meus amics pensin
que soc tonto o alguna cosa semblant. Em sento un inútil, incapaç de fer res bé i és més fàcil
amagar-me tapar-me sota la caputxa, de que serveix esforçar-me si per molt que m’esforço mai
trec unes notes que tinguin a veure amb tot el que m’he esforçat? Ja sé que no passaré el curs
faci el faci.

T: Molt bé sembla que comences a aprofundir amb les teves emocions, canvia’t de cadira un
altre vegada, creus que ara que estàs al lloc del Marc positiu podria donar algun consell a aquest
altre Marc més negatiu. Pren-te el teu temps, tanca els ulls, concentrat en les emocions
positives. Què li diries?

MF: És el camí fàcil, com que no puc, no m’hi esforço, però fins ara ho havies fet, si que és cert
que sempre esperaves millors resultats, però a veure que per tenir dislèxia no estaven tampoc
malament. Amagar-te sota la caputxa només et proporcionarà més problemes, no t’ajudarà a
superar tot això. Hi ha molta gent preocupada i que esta disposada a ajudar-te, però tu també
has de demanar aquesta ajuda. El deixar-te portar per tot el que es negatiu no és bo, i això si
que farà que no passis el curs, però no serà per que el curs es complicat, serà per que tu no t’has
esforçat. Jo crec que ho pots fer.

T: molt bé, seu per últim cop a l’altre cadira. Que en penses de tot això?

MT: És cert, no m’estic esforçant res, ja ni ho intento, em deixo portar pel meu malestar i he
caigut en aquesta rutina d’amagar-me. No he demanat ajut a ningú i potser tindria que fer-ho,
aquesta etiqueta de que no puc, me l’he posat jo, no els demés.

T: Molt bé Marc. Ara pren-te un moment, tanca els ulls, respira, torna al lloc on estem, pren un
temps per pensar tot el que s’ha dit. Crec que han sortit aspectes molt interessant sobre els
quals seria interessant aprofundir. Si et sembla bé, els analitzarem tranquil·lament en la propera
sessió.
PREGUNTA 5

MODEL 1

El psicoanàlisi entén la transferència com el fet de traslladar determinades emocions, reaccions

o experiències del passat al present (Tuset i Talarm, 2020). En definitiva la persona el que fa, és
actuar en el present, en el seu dia a dia a través de totes les seves experiències, vivències,
emocions del seu passat. La història que té cada persona li influeix en el moment present,
qualsevol experiència viscuda és conservada i superposada en el present, quedant aquest
deformat (Tuset i Talarm, 2020). Aquesta transferència és quelcom universal i també utilitzable
en teràpia per l’estudi del psiquisme del subjecte.

Per la seva banda, la contratransferència permet al terapeuta entendre i analitzar les

transferències del pacient (Tuset i Talarm, 2020), i això ho fa, a través de les seves pròpies
emocions. El terapeuta ha de prendre consciència d’aquestes emocions per tal de ser capaç de
realitzar tant l’anàlisi com la interpretació de la transferència que fa el pacient, impedint que es
barregin les seves emocions amb les del pacient (Tuset i Talarm, 2020). És a dir, durant la teràpia
el pacient mostra les seves emocions que a la vegada provoquen una resposta emocional en el
terapeuta. Realitzar un anàlisi dels seus propis sentiments i els que expressa el seu client dóna
les eines necessàries per comprendre’l i ajudar-lo.

5.1.- El terapeuta, davant el que li està succeint al Marc, pot experimentar una
contratransferència mostrant sentiments de compassió, ja que el Marc està vivint una situació
difícil i ho està passant realment malament, deixant de ser el nen alegre que era abans. També
possiblement tingui sentiments d’injustícia, ja que un nen amb un diagnòstic de dislèxia tindria
que tenir un suport addicional per part de l’escola, amb un temari adaptat a les seves necessitats
i més temps a l’hora de realitzar els exàmens. Aquests aspectes sembla que no s’estan tenint en
compte per part de l’escola. També podria experimentar un sentiment de tendresa, al tractar-
se d’un nen de 14 anys, el podria identificar amb un fill seu o un nebot, el que li pot remoure
aquest tipus de sentiments.

5.2.- El terapeuta per ser capaç de separar les seves vivències personals i els conflictes que pugui
tenir sense resoldre (Tuset i Talarm, 2020), i que puguin interferir amb el tractament d’en Marc,
haurà de realitzar el seu tractament personal amb el qual podrà resoldre els conflictes que
pugui tenir, per exemple ell també de petit podria haver tingut algun tipus de dificultat a l’escola,
i així evitarà perdre l’objectivitat de la contratransferència. També seria convenient tenir una
supervisió del treball terapèutic, això és realitzarà mitjançant la supervisió d’un professional
que tingui més experiència (Tuset i Talarm, 2020), d’aquesta manera podrà observar matisos en
la comunicació que està tenint amb el Marc i els seus pares i que és possible que no hagi
percebut en un primer moment. Aquesta supervisió permetrà al terapeuta filar més prim tant
en les seves intervencions com en quin serà l’objectiu del seu tractament (Tuset i Talarm, 2020).
MODEL 2

La transferència i la contratransferència són dos fenòmens observats pel model psicoanalític

que tenen una gran importància en la relació terapèutica. Segons aquest model, la transferència
es dona en totes les relacions humanes i especialment en la teràpia, en la que un pacient es veu
influït per la seva pròpia biografia i les maneres apreses a relacionar-se amb les persones
significatives per a ell. D’aquesta manera, el pacient actua o recrea en el present situacions
viscudes en el passat, combinant elements reals propis de l’aquí i l’ara, amb els de la pròpia
història biogràfica. En el cas del Marc, podria actuar amb la terapeuta com ho ha fet en el passat
amb altres figures de referència com podrien ser el seu pare o la seva mare. Si té un progenitor
exigent i ell no s’atreveix a confrontar-lo, i el seu mecanisme per encarar les dificultats en la
relació amb ell sigui mitjançant els silencis i la evasió pot ser que amb el terapeuta adopti la
mateixa actitud.

De la mateixa manera, la contratransferència també és un aspecte substancial de la relació

terapèutica. En aquest cas, la terapeuta pot observar les seves emocions que entren en joc en
la relació amb el Marc i adonar-se’n i comprendre el pacient a través de les seves pròpies
respostes emocionals. Com a terapeuta caldrà estar sempre en tractament personal i supervisió
d’un altre professional més experimentat que l’ajudarà a observar-se i a actuar d’una manera
neutra amb el pacient. És a dir, a adonar-se que si té alguna impressió contratransferencial del
pacient no sigui quelcom propi del terapeuta sinó que ho pugui identificar clarament com
quelcom del pacient que li dona una informació rellevant. En el cas que ens ocupa, la terapeuta
podria adonar-se que el Marc està absent, que té tendència a anar amb la caputxa posada i a
estar assegut amb el cos abandonat sobre el seient, com si estigués molt laxe. Aquesta manera
d’actuar ens causaria una impressió negativa, com de falta d’interès i d’atenció al que succeeix
en sessió, però al saber que actua de la mateixa manera en l’escola i probablement ho actuï
també a casa, ens adonem que el malestar experimentat com a terapeuta per la falta de
“formalitat” del Marc en la sessió és fa més comprensible. Podria ser una conducta evasiva i
abandonada perquè no es sent capaç d’aprendre ni de canviar la seva manera d’estar en un
context formal, com pot ser l’escola.

La terapeuta pot fer evident la sensació que té que el Marc es posiciona físicament com a l’escola
i fer notar que ella no és la mestra. Que la relació que establiran ells dos és una relació
terapèutica i que la seva finalitat no és d’avaluar-lo sinó d’acompanyar-lo a un procés
d’autocomprensió i de poder desenterrar un inconscient que s’expressa com pot fins a
comprendre’l conscientment.

(Tuset i Talarn, 2018, 13-15).

MODEL 3

Definició dels elements psicoanalistes següents:

➔ Transferència: aquesta es fonamenta en els continguts mentals del passat,

experimentats i viscuts, traslladats al present a “l’aquí i l’ara”. Tot individu té conexions
amb el seu passat que trasllada al seu present, i aquestes situacions, gairebé sempre
resultant inconscientment. Així doncs, aquestes situacions també es podent donar entre
pacient i terapeuta en una sessió, essent aquesta transferència un objectiu d’estudi en
l’articulació mental del pacient.

➔ Contratransferència: es descriu com a resposta emocional del terapeuta als estímuls

que provenen del pacient, com a resultat de la influència d’aquest sobre els sentiments
inconscients del terapeuta. Les emocions provocades són un element important, en
quant entendre, analitzar i captar la transferència del pacient. Es pot dir que la
contratransferència del terapeuta no és la reacció a la transferència del pacient, tampoc
és la manifestació d’una patologia en el professional, sinó que és la forma com aquest
organitza la vinculació amb el pacient a totes les seves vivències i coneixements previs.
Així doncs s’entén que tant transferència com contratransferència formen part d’un
sistema intersubjectiu, influenciant-se mutuament (Daurella, 2018).

El terapeuta al sentir al Marc quan explicava que es sentia malament a l’escola on són molt
exigents i sent com no arriba i no és capaç, en certa manera recorda el seu pas per primària,
quan es va començar a posar més difícil de matemàtiques, recordant que no volia anar a classe,
no sabia com afrontar els problemes. Recorda deixar en blanc les solucions, i arraconar-se al seu
pupitre darrera del company del davant perquè la mestra no el cridés per sortir a la pissarra a
resoldre el problema. Recorda quan arribaven les proves, i deixava els problemes en blanc, la
resta podia, però la resolució de problemes li angoixaven per no saber-ho fer. Van ser un temps
difícil. Així doncs, queda constatada per la situació i la resposta emocional del terapeuta, que es
troba influenciada per un conflicte no resolt i/o per la influència d’aquesta vivència personal.

El terapeuta podria millorar a partir de dos recursos fonamentals: el seu tractament personal i
la supervisió del treball terapèutic amb un professional amb més experiència (Tuset i Talarn,
2020). Dit això el terapeuta hauria treballar aquest aspecte de la seva infància, per exemple
treballant una “escolta inconscient” perquè sigui escoltat per algun professional sense
prejudicis. Per tant, això implicaria que el terapeuta traballés amb el mateix també, augmentant
el seu propi insight, a més de la supervisió per un altre professional amb més experiència que
tindrà la capacitat d’explorar aspectes del món interior del terapeuta, explorant la seva cognició,
conducta i part afectiva. A més amb la supervisió pot arribar a una objectivitat pel casos tractats,
i així doncs objectivitzar les seves intervencions i la direcció dels tractaments amb els seus
pacients que com el Marc li fan recordar la seva infantesa.
MODEL 4

Pregunta 5:

En primer lloc, la transferència és un mecanisme en què el pacient transmet conflictes, és a dir,

les seves emocions, pensaments, els desitjos, les reaccions entre altres del passat al moment
present en el qual es troba. El que es realitza és traslladar aquestes emocions, vivències,
reaccions, etc. d’un lloc a un altre i d’un temps a un altre. Per tant, el/la pacient realitzarà una
projecció en la persona terapeuta de les seves emocions que es troben en l’inconscient i
despertarà les vivències que va viure en aquell moment del passat, vivint en el present les
emocions. L’objectiu és que es produeixi la transferència i la persona es situï en el present de
manera mediatitzada pel seu propi passat, i així la persona terapeuta pot entendre la ment
d’aquest, segons les emocions que experimenta quan parla de la seva experiència (Tuset i Talarn,
2020).

En segon lloc, la contratransferència és el conjunt de les respostes emocionals de la persona

terapeuta davant les comunicacions de la persona pacient, és a dir, són els sentiments que
manifesta el/la pacient juntament amb els sentiments que observa la persona terapeuta amb
les quals aconsegueix entendre i captar per analitzar la transferència de la persona pacient
(Tuset i Talarn, 2020).

5.1

La contratransferència que pot sentir el terapeuta cap en Marc, podria donar-se si el terapeuta
ha sentit i ha explorat les mateixes emocions en la seva infantesa quan anava a l’escola, i quan
el Marc relata la seva experiència, el terapeuta experimentaria emocions trobades que
sorgeixen d’aquest relat. En el cas de tindre alguna persona propera amb la mateixa
problemàtica, com podria ser el cas del seu fill, també ocorreria el mateix. Per tant, si té una
persona propera amb dislèxia probablement hi haurà una contratransferència. Donant el cas
que no sàpiga separar les vivències que han sorgit a partir del relat del Marc, i podrien interferir
notablement la teràpia.

5.2

L’objectiu de millorar la contratransferència del terapeuta i que no suposi un problema notable

en el desenvolupament de la teràpia, podem trobar dues vies diferents. D’una banda, el
terapeuta ha d’observar i ser conscient de la seva possible contratransferència per determinar
quins sentiments i pensaments li sorgeixen com a terapeuta i quins en resposta al que ha explicat
el Marc i que veu reflectit en si mateix, generant la problemàtica per a la teràpia esmentada
anteriorment. Per tant, per separar-ho, acudiria a teràpia personal i sota la supervisió d’un
professional amb experiència. Finalment, quan hagi aconseguit resoldre les seves
problemàtiques relacionades amb el que ha anat experimentant en la contratransferència a la
teràpia personal, tindrà l’objectivitat òptima i professional desitjada. A més a més, a partir
d’aquesta supervisió aconseguirà tindre consciència del que no pogut veure i perfilar en les
seves intervencions, direcció i objectiu de tractament (Tuset i Talarn, 2020).
BLOC 2

PREGUNTA 1

MODEL 1

Les fronteres o límits es poden considerar com les barreres invisibles que embolcallen els
membres de la família i els seus subsistemes (Feixas, 2020). En el cas de la família del Joseph no
podem dir que existeixi un sols tipus de frontera o límit que englobi a tota la família, com que el
pare normalment és fora per la seva feina, presenta uns límits envers el fill diferents els que
presenta la mare.

La mare és la que esta la major part del temps a casa i per tant la que conviu diàriament amb el
Joseph. La frontera que estableix la mare amb el Joseph la podríem considerar difusa, aquesta
vol saber tot el fa en Joseph constantment, vol conèixer tot el que pensa i sent el seu fill, podríem
parlar d’aglutinació, on els límits no estan ben definits, ja que tolera malament la independència
que necessita tenir en Joseph. Com a conseqüència d’aquesta relació en Joseph estableix unes
fronteres rígides envers la mare, ell mateix reconeix que no té relació amb els seus pares que
només hi conviu, busca la independència a casa, no té cap interès per saber que pot sentir la
seva mare.

La relació amb el pare aparentment sembla diferent, ell normalment no està a casa, degut que
per la seva feina es requereix viatge molt. Els límits que mantindria amb en Joseph serien més
aviat rígids, ja que sembla que no s’involucra gaire en la vida d’en Joseph, de fet es posa a favor
d’ell quan aquest es baralla amb la mare, afavorint aquesta independència. Es podria entreveure
una manca socioafectiva en la relació establerta entre en Vasile i en Joseph. En aquest cas
estaríem parlant d’una família deslligada.

Les dificultats en aquesta família venen esdevenides per aquest tipus de relacions establertes
entre ells, per tant és necessari una millora de les estructures familiars. La mare que intenta
saber-ho tot del fill provoca que aquest cada cop busqui més la seva independència. Els pares
no sembla que estiguin d’acord en les normes que hi ha a casa, ja que quan el pare no està fora
es posiciona al costat del fill. I a la vegada el fill afavoreix la relació amb el pare per que aquest
li dóna la raó i li permet la independència que busca.
MODEL 2

Des de l’orientació sistèmica, les intervencions no aniran dirigides a la persona que presenta el
problema o conducta, sinó a la família, atenent a les interaccions que es produeixen entre els
membres. Des de l’escola estructural-estratègica, es considera determinant estudiar
l’estructura i l’organització familiar, on les interaccions entre els membres, possibilitaran o no,
el seu desenvolupament correcte. Així, agafant de referència a Feixas (2020), s’ha de tenir en
compte:

- La jerarquia o qui pren les decisions familiars. Segons Minuchin (s.f., citat a Feixas, 2020), els
nens es desenvoluparan adequadament quan els pares col·laboraren en la cura (del cas es
desprèn que el pare no s’ha implicat en la criança d’en Joseph i és la seva mare, la que sempre
ha manat a casa. Els pocs cops que els membres coincideixen en el nucli familiar, el pare es
desentén dels conflictes entre mare i fill i més aviat recolza al noi, fet que porta més confusions,
sobre els rols de cadascú dels membres de la unitat familiar).
-
- Els límits o fronteres entre subsistemes o a les “barreres invisibles” que delimiten a cada
membre i regula la interacció amb els altres. En aquest sentit, podem observar com la família
d’en Joseph presenta fronteres rígides, característiques de les famílies deslligades, però alhora
també mostra certes característiques de límits difusos entre els seus membres. Pel que fa a les
fronteres rígides, les observem en el Joseph, perquè clarament expressa que “...no té relació
amb els seus pares, només conviu amb ells al mateix domicili”. És a dir, en Joseph manté unes
barreres impermeables respecte als seus pares perquè “va la seva” i no s’interessa gaire per ells.
Això comporta un dèficit socioafectiu que és indispensable pel desenvolupament personal. De
fet, la seva mare ho expressa obertament a la consulta quan diu: “...a més... si fos carinyós o ens
dirigís la paraula però... no es comunica amb nosaltres, no ens explica res”.
-
Pel que fa la Mihaela, observem trets de sobreprotecció i de sobreinvolucració, en els problemes
del seu fill, presentant unes fronteres difuses, que més aviat encaixarien amb les
característiques típiques de membres de famílies psicosomàtiques. Concretament manifesta
que: “No fa res a casa ...[...] tot li faig jo! [...] és com si convisqués amb un nen petit! I ara a sobre
l’han fet fora de la feina! [...] no ens explica res. Ens vàrem assabentar que ho havia deixat amb
la seva parella 3 setmanes després”. Aquest fet dificulta el desenvolupament d’en Joseph, ja que
no se li respecta la intimitat i la independència. De la mateixa manera, el pare d’en Joseph, que
passa molt de temps fora per la seva feina, tampoc contribueix a facilitar la situació viscuda en
la unitat familiar, perquè quan és a casa, evita els conflictes i es posiciona al costat del fill, en les
seves baralles amb la mare.

MODEL 3

Segons la orientació sistèmica els límits que presenta la família d’en Joseph són els propis d’una
família deslligada amb les fronteres molt rígides, on tots els membres de la família funcionen
amb independència els uns dels altres. La mare li retreu al fill que “no fa res a casa […] tot ho
faig jo! […] És com si convisqués amb un nen petit” i també li retreu que l’han fet fora de la feina
i a sobre es converteix en algú més que és depenent dels altres membres de la família, quan es
necessiten els diners a casa (Feixas, 2020, 22). Pel que sembla, aquest comportament deslligat
de la família és una dinàmica molt antiga que pot haver causat un dèficit en les necessitats
socioafectives del Joseph, ja que és un noi que té moltes dificultats a l’hora de relacionar-se, ja
des de nen. No va tenir amics de petit ni tampoc els té ara d’adult, i ha patit episodis de bullying.
Aquesta falta de relacions socioafectives tampoc es dona amb els pares, i probablement aquesta
mancança ha estat un llast per al seu desenvolupament.

També sembla que els patrons familiars són disfuncionals, ja que la mare estableix una
comunicació paradoxal, pròpia del doble vincle, ja que emet missatges incongruents a diferents
nivells. Fa notar en la sessió lo poc independent que és el fill i que es comporta com un nen petit,
però alhora el fill explica que “em tracta com un nen petit i no em deixa espai”. Per tant, té una
actitud controladora i persecutòria amb el fill, com si fos un nen petit que no és capaç de cuidar-
se a sí mateix, i alhora li reclama que es comporti com un adult. En el desenvolupament de nen
a adult hi ha un conjunt de moltes dificultats pròpies del creixement i de la natural evolució de
la vida, com independitzar-se dels pares, marcar-ne els límits, etc. Sembla que la dificultat
evolutiva que suposava la gradual independització del fill adult no només no s’ha resolt per part
de la família, sinó que s’ha convertit en un problema que s’ha anat fent gran com una bola de
neu i que genera un cercle viciós (Feixa, 2020, 10-12).

Centrant-nos en la comunicació que manifesten la mare i el fill podem entendre la interacció

disfuncional que esdevé entre els membres de la família. La mare i el fill formen part d’un patró
comunicacional en els que el fill no fa res a casa i tot li ho fa la mare, “com si convisqués amb un
nen petit”, i al seu torn, la mare el tracta com un fill petit i no li deixa espai i alimenta aquesta
causalitat circular que a més, està amenitzada amb els silencis del fill. Sabem a part que el
primer axioma de la comunicació és que és impossible no comunicar, i aquests silencis estan
compensats amb la conducta del fill, que adopta el valor del missatge (Feixa, 2020, 10-12).
Sembla que la principal relació és de tipus diàdic, ja que el pare, que és camioner, és fora de
casa la major part del temps. En el cas comentat sembla que hi ha una interacció
complementària en la que la mare manté una posició superior, com quan el fill era petit. Actua
envers ell com si fos un nen, i sembla que li parla i el tracta com un nen petit que no ajuda a casa
ni ordena la seva habitació. Ara bé, la realitat és que el Joseph és un home de 28 anys, i sembla
que els patrons han quedat estancats en una edat infantil i no han variat depenent de l’estadi
de desenvolupament del fill. Així, el Joseph no ha pogut desenvolupar-se i la complementarietat
s’ha tornat rígida de tal manera que impedeix el desenvolupament de qui és en la posició
inferior, quan a dia d’avui hauria de ser una interacció més propera a la simètrica. D’altra banda,
quan el pare és a casa i entra en joc la interacció triàdica, s’estableix una aliança entre pare i
fill. En Josep explica que té una bona relació amb en Vasile, però que es veuen poc. “m’entén,
està d’acord amb mi i em recolza quan em barallo amb la meva mare.” Aquesta relació adopta
una forma d’aliança perquè es manifesta la proximitat natural i l’interès dels dos per estar junts.
El pare no hi és per feina, però quan hi és ha promès estar més amb el fill, que també ho vol
(Feixa, 2020, 14-15). En aquest cas el fill és qui manifesta el símptoma amb els atacs d’ansietat.
La rigidesa familiar es manifesta en els canvis estructurals i de la dinàmica familiar que calen per
a l’evolució de tota la família que s’ha d’adaptar a un fill que creix i que necessita canvis que
estimula a nous reequilibris
MODEL 4

Des de la perspectiva sistèmica podem afirmar que la família d’en Joseph presenta fronteres o
límits entre els membres que la formen del tipus difuses o borroses. Això significa que entre els
diferents membres del seu nucli familiar no hi trobem una existència de límits clars entre els
membres, és a dir, els rols i funcions de cada membre no estan ben definits.

Per tant, en Joseph pertany al grup de les famílies aglutinades en que la independència i
individuació de cadascun dels membres no es veu respectada per la resta de membres, ja que
en aquest tipus de família, tots han de saber el que li passa, com actua i que pensa el membre
que té algun problema. Segons les característiques, d’aquest tipus de família, proposades per
Minuchin i el seu equip podem observar; per una banda, que en la relació entre mare i fill existeix
una sobreprotecció de la Mihaela, ja que no accepta que el seu fill no li expliqui els seus
problemes perquè creu que els problemes del seu fill també són els seus. Durant la conversa
amb en Joseph ens diu “sempre em tracta com un nen petit i no em deixa espai” . I per l’altra, en
la relació entre pare i fill hi ha una evitació del conflicte per part del pare, ja que per tal de no
discutir amb el seu fill, en Vasille li dóna sempre la raó al seu fill en qualsevol conflicte que aquest
tingui amb la seva mare
PREGUNTA 2

MODEL 1

És necessari crear un vincle amb la família, només d’aquesta manera es podrà guanyar la seva
confiança i poder així treballar amb ella adequadament, seria el que Minuchin anomena unió i
acomodació, per tal d’aconseguir el grau de confiança necessària, com Minuchin anomena, un
acoblament cap a la família, aquest mateix autor utilitza un seguit de passos.

En primer lloc el rastreig, el terapeuta haurà de conèixer totes les normes establertes dins el
nucli familiar, la Michaela comenta que ella és la que s’encarrega de tot, que en Joseph no fa
res de casa, s’haurà d’esbrinar si envers aquestes tasques hi ha establert algun repartiment de
tasques o simplement és quelcom que ella ha anat assumint. Informar-se sobre les regles, si hi
ha alguna regla que en Joseph havia de seguir, si la seguia i va deixar de fer-ho, o si mai n’havia
tingut i ara se li volen imposar. Aquí es parlaria també de les aliances que hi ha entre el Vasile i
en Joseph ja que quan aquest torna d’un viatge es posiciona a favor del seu fill. Per aconseguir
esbrinar tot això és necessari observar com expliquen les diferents situacions i qui les explica,
en aquest cas és la mare qui ho explica tot, en Joseph no parla en tota la visita, es veu la distancia
que hi ha entre tots dos.

Com que sembla que la mare és la que parla per tots dos durant la visita, el terapeuta mantindrà
aquest paper intermediari, és el que Minuchin anomena manteniment. Es respectarà en un
primer moment aquest paper, deixarem que la mare parli i expliqui tot el problema des de la
seva perspectiva, però en el moment que veiem que tothom es sent més o menys còmode, es
farà un canvi i es procurarà que sigui el fill el que parli i expliqui la situació al temps que evitem
que la mare intervingui. En aquest moment és quan en Joseph ens explica que la mare sempre
intenta posar-se en els seus assumptes personals, intentant saber-ho tot. El terapeuta pren
consciència dels diferents punts de vista que hi ha de la situació que està vivint aquesta família.

L’últim pas per aconseguir aquesta confiança es tracta del mimetisme, el terapeuta procurarà
realitzar accions paral·leles a les que realitza algun del dos membres de la família per tal que
aquests trobin aspectes similars entre el terapeuta i ells. En el cas de que en Joseph begués
aigua, el terapeuta ho faria també, o si la mare es pugés les mànigues de la camisa el terapeuta
també ho podria fer, aquestes són accions que aproximaran al terapeuta a la família com si
aquest formés part del seu sistema.
MODEL 2

Tècniques per vincular-se i treballar amb la família, Minuchin.

Minuchin (1974), aconsellar que el terapeuta entri dins el nucli familiar i es guanyi la
confiança dels seus membres per tal de poder realitzar el següent:
• Es rastreig: Hem de recollir informació sobre qui mana a casa, qui especifica les
tasques a realitzar, com es comuniquen aquestes tasques, de quina forma. Tot això
ho haurem de fer a través d’entrevistes a cada membre (mare, pare i filll), per tal de
veure i explorar les situacions que es donen i com les explica i viu cada membre.
També és important que indaguem sobre la relació pare i fill per veure quina aliança
existeix realment i quin és el funcionament d’aquesta relació, donat que tenim poca
informació. També la relació mare i fill, vista des dels tres punts de vista per tal
d’entendre el tipus de comunicació que mantenen i sobre tot, perquè si aquesta ha
estat sempre així o no. Tota aquesta informació ens aportarà una visió més amplia i
un coneixement sobre les pautes, els canals de comunicació, les regles i les
estructures que es donen dins aquesta família i per tant, ens ajudarà a entendre les
dinàmiques internes.
• El manteniment: Ens haurem d’adaptar a la dinàmica actual, en aquest cas, és la
mare la que porta la veu cantant i la que ha portat al fill a teràpia, per tant, d’entrada
li preguntarem a ella sobre perquè creu que es comporta així el seu fill i la deixarem
intervenir. Quan arribem en aquest punt en el que la relació amb la família es bona
i ens vegin com una persona de confiança, llavors serà el moment de, poc a poc,
anar traslladant les preguntes cap el Joseph i que sigui ell qui contesti directament
a; com viu la relació amb la mare, perquè es dona aquesta relació, sempre ha estat
així?, des de quan fa que tenen aquest distanciament? què creu ell que és el que li
provoca els atacs d’ansietat, ... però haurem d’impedir que la mare parli quan el fill
ens expliqui.
• El mimetisme: Ens hem de mimetitzar amb la família, fer coses que provoquin la
percepció de que som una persona propera. Per exemple, imaginem que durant la
sessió el Joseph té les cames creuades i en un moment determinat les descreu,
nosaltres imaginem que fins el moment també les teníem creuades, doncs farem el
mateix que ell.

L’objectiu de tot això és aconseguir introduir-se en la dinàmica de la família i entendre-

la durant la primera fase del tractament, ja que sinó s’entén el funcionament intern,
 difícilment podem aconseguir una millora en l’estructura que permeti que tots els
membres estiguin satisfets.

MODEL 3

.- Per poder atendre als problemes que presenta la família d’en Joseph i millorar la seva
estructura familiar, primer he de crear una connexió amb ells. Seguint a Minuchin (1974, citat a
Feixas, 2020), per establir aquesta connexió, hi ha una primera fase d’unió i acomodació, on he
d’aconseguir accedir al sistema familiar per mitjà de les següents tècniques:
- Rastreig: recull d’informació necessària per conèixer les interaccions entre els membres i
l’estructura familiar. En aquest sentit tant en Joseph com la Mihaela m’han donat informació
molt valuosa, amb la que puc determinar quin tipus d’interaccions es produeixen i quins és el
tipus d’estructura familiar que presenten (hi ha un problema de comunicació important: en
Joseph no es comunica amb els pares, es mostra distant. Per altra banda, la jerarquia familiar
està clarament definida, on la mare pren totes les decisions, perquè el pare està la major part
del temps absent. A més la Mihaela sobreprotegeix a en Josehp i es posa en els seus
assumptes...).
- Manteniment: primerament, respectaré les regles establertes del sistema (permetré que la
mare parli pel Joseph, sense interrompre-la. Ara bé, quan m’hagi acomodat al sistema, no
deixaré que la mare li faci de portaveu).
- Mimetisme: mostraré una actitud propera a la família, perquè em percebin com a part del
sistema. Per aconseguir-ho, imitaré alguns moviments del Joseph i/o la Mihaela de manera subtil
(si en Joseph acomoda la seva posició a la cadira, jo també acomodaré la meva; o si la Mihaela
es passa la mà pels cabells, seguidament jo retiraré els meus cabells a darrere de l’orella).
En la següent fase, un cop estigui prou acomodada a la família i hagi aconseguit que confiïn en
mi, em disposaré a utilitzar una tècnica de reestructuració, concretament la tècnica del
desequilibrament, que consisteix a establir una forta connexió i aliança amb un dels membres,
per desequilibrar el sistema. En aquest cas serà en Joseph: la mare i el pare detectaran aquesta
aliança per les meves actituds durant les intervencions: mostraré comprensió i suport quan parli
en Joseph i mantindré una actitud distant, quan s’expressin els pares. En aquesta fase, impediré
a la mare d’en Joseph, li faci de portaveu. D’aquesta manera, forçaré que es produeixi una
reestructuració dels límits del sistema. El mapa familiar reflecteix: problemes de comunicació
entre els membres, bona però escassa relació pare-fill, mala relació mare-fill i falta d'unió
conjugal. El meu objectiu consistirà a definir el límit al voltant del subsistema conjugal, per
posicionar correctament a la mare i al pare, respecte al fill; i redefinir els límits entre mare i fill
(perquè abandonin les posicions anòmales que ocupen: mare atenent a un fill adult i fill,
esquivant les seves obligacions).
En el procés desequilibri, la confiança de la família en el terapeuta és determinant, perquè quan
el terapeuta s'associa amb un membre, els altres experimenten estrès. El terapeuta ha d’atendre
a la dinàmica familiar, reforçant aspectes de la seva personalitat, encara que desqualifiqui altres.
Si el terapeuta no és capaç de proporcionar a la família, sentit de respecte per a cadascun i
demostrar la seva voluntat d’ajudar, perdrà a la família en el procés de transformació (Minuchin,
1974).
MODEL 4

És fonamental que el terapeuta es connecti amb la família per aconseguir millorar-ne

l’estructura. En primer lloc, caldria entrar (joining) a família del Joseph. En el rastreig recolliríem
la informació sobre les interaccions i l’estructura familiar. En el cas de la família del Joseph
sembla que la mare té molt poder a la família i té la posició jeràrquica més alta, i es dóna una
interacció complementària quan per l’edat de la mare i el fill pertocaria una interacció més
simètrica. Hi ha una disfunció en el fet que el Joseph es sent tractat com un nen i la mare es
queixa que es comporta con un nen, quan ja és un home fet i dret, de 28 anys. També sembla
que hi ha una aliança entre pare i fill que pot ser un element afavoridor pel canvi, i cal explorar
si és així.

En la següent fase, la de manteniment, la mare és l’única que parla en la primera visita i el Joseph
es manifesta clarament incòmode davant d’això, de manera que la funció del terapeuta serà
mantenir aquest paper d’intermediària i no qüestionar-lo. Per afavorir la proximitat del
terapeuta amb la família es poden fer actes de mimetisme com accions verbals o, fins i tot millor,
no verbals, que poder ser moviments corporals semblants com si en la conversa un dels
membres canvia de posició i tenia les cames doblegades cap a la dreta, el terapeuta fer el mateix
canvi i fer de mirall en aquella posició.

Un cop guanyada la confiança amb la família i valorades les hipòtesis de treball de com es
comuniquen i quines són les estructures familiars, es pot dur a terme la reestructuració. Una
estratègia que podria dur a terme el terapeuta és el desequilibrament del sistema, que en el cas
que ens ocupa pot ser aliar-se amb el Joseph, o fins i tot amb el Vasile, per reestructurar de nou
els límits familiars.
PREGUNTA 3

MODEL 1

Les tècniques projectives ens ajuden a obrir la porta a aspectes emotius no conscient o aspectes
de la nostre personalitat que amaguen altres parts que ens costa expressar com emocions,
necessitats, desitjos i mancances. Els treballs de projecció treballats al mòdul son:

• Fantasies guiades: Consisteix en deixar que el pacient es relaxi, tanqui els ulls i
nosaltres ens inventem una història, el situem en un lloc determinat i comencem a
fer preguntes que obliguen al pacient a descriure determinats aspectes sobre les
escenes. Això ens donarà pistes de com es sent davant determinades situacions, en
quant a emocions, sensacions i associacions.
• Somnis: Se li demana al pacient que descrigui un somni com si estigués passant ara
mateix, després ha d’assimilar els diferents elements del somni com si ell fos allò,
se li demana deixar la ment oberta, que es deixi porta. Després haurem de connectar
cada element del somni amb un element de la realitat del pacient. Es una forma de
fer aflorar informació no conscient en forma simbòlica sobre les actituds, sensacions
i emocions del pacient.
• Dibuixos i històries metafòriques: En aquest cas es demana que el pacient faci un
dibuix, se li dona material i temps necessari. Un cop fet el dibuix, ha de fer una
història amb per després substituir el protagonista del dibuix per ell mateix i a partir
d’aquí, el terapeuta ajudarà al pacient a treballar sensacions i emocions, així com el
vincle entre el dibuix i la realitat del pacient. Expliquem aquest cas amb el Joseph.

Demanarem al Joseph que ens dibuixi un arbre i on està arrelat aquest arbre, l’entorn
on viu. Per això li donarem paper y colors de diferents tipus i temps perquè es pugui
expressar dibuixant amb llibertat i sense preses. Un cop acabi de dibuixar l’arbre li
demanarem que ens expliqui una història sobre l’arbre i sobre el perquè es així aquest
arbre (amb arrels, sense, amb fulles, sense, amb nusos, sense, on està, etc.), un cop
finalitzi la història, li demanarem que ens torni a explicar aquesta història però en aquet
cas haurà de substituir l’arbre per ell mateix. Haurem d’estar molt pendents, de que
explica, com ho explicar i quin és l’impacte emocional que genera en el Joseph aquesta
història per poder treballar amb ell tant les sensacions que li provoquen, com les
emocions que experimenta.
MODEL 2

Dins la intervenció experiencial existeixen diferents tècniques projectives, aquestes el que

busquen és mitjançant la projecció, que la persona sigui capaç de revelar les emocions no
conscients. Com a tècniques projectives existeixen les fantasies guiades, els somnis, els
dibuixos i històries metafòriques.

En el cas del Joseph aplicaria la tècnica dels somnis. Es tracta d’una tècnica que es realitza de
manera individual, per tant en aquesta sessió estaríem tots dos sols. El primer de tot seria
explicar-li en que consisteix la sessió i que es pretén. Amb aquesta tècnica el que es busca és
que en Joseph sigui capaç de trobar els significats amagats en l’inconscient, és a dir fer conscient
l’inconscient. La persona al dormir es relaxa i per tant les defenses es relaxen. Per tant es més
probable que apareguin les pors, emocions, desitjos que la persona tingui, també poden mostrar
solucions als problemes que la persona estigui vivint. .

Un cop explicat en que consisteix li demanaria al Joseph que penses en el problema que l’ha
portat a consulta i que anés comentant tot el que li preocupes, és una manera de donar forma
al problema. Un cop fet això li demanaré al Joseph que s’estiri i tanqui els ulls, que es vagi
relaxant i sentint el seu cos, llavors li demanaré que expliqui el somni.

En Joseph explica que es troba en un núvol, es sent lleuger i feliç, passeja per aquell núvol sense
cap preocupació al cap, veu més enllà un altre núvol, més gran, i decideix acostar-s’hi pot volar
i es sent totalment lleure. De sobte el núvol ja no hi és, al voltant no hi ha res, es sent perdut.
Cau. Es troba en un lloc àrid, es sent atrapat, ja no és sent bé. Està espantat es sent sol i això li
crea molta angoixa, no pot moure’s lliurament d’una banda a l’altre.

Un cop explicat el somni, el terapeuta intenta interpretar els signes que s’amaguen darrera el
somni. Per una banda sembla que en Joseph és sent sol, el fet de que li costi relacionar-se li
produeix un cert aïllament, i això li fa sentir malament. El sentir-se vigilat per la seva mare també
li provoca un malestar, necessita més llibertat, es sent atrapat a casa seva vigilat, és possible que
sigui necessari trobar un punt entremig. Hi ha un fort sentiment de soledat, aquest li està
generant un fort malestar, també apareix la sensació de no sentir-se lliure, es possible que el
control que exerceix la seva mare cap a ell sigui excessiu i ell no el porta bé, el que provoca que
cada vegada s’aïlli més de la convivència familiar i com ell diu “només conviu amb ells”. Seria
necessari tractar aquests aspectes que li creen aquest malestar i és possible que a rel d’aquestes
tensions apareguin aquests atacs d’ansietat.
Un cop feta la interpretació serà necessari treballar sobre els sentiments, actituds i sensacions
que s’han extret a través d’aquesta tècnica.
MODEL 3

Les tècniques projectives, molt usades per la Gestalt, poden ser les fantasies guiades, el treball
amb els somnis, o els dibuixos i les històries metafòriques (Pubill, 2020, 25-28). Aplicarem la
tècnica del roser, que és una tècnica que implica el dibuix d’un roser i la conseqüent història
que imagina el client i que descriu el dibuix com si el roser fos ell. D’aquesta manera el roser fa
una funció metafòrica. S’ha utilitzat en persones amb ansietat i depressió i com un “diagnòstic
fenomenològic” i “constitueix un test projectiu amb la finalitat de fer aflorar material no
conscient i identificar aspectes rellevants de la personalitat” (García i Lizeretti, 2017, 193-194).
Així s’afavoreix la manifestació de les emocions o els conflictes emocionals tant a nivell personal
com relacional. Per això aquesta tècnica sembla molt apropiada pel Joseph, perquè permet
comprendre al terapeuta les dificultats que presenta el client per assimilar les experiències. En
aquest cas ens permetrà adonar-nos com s’ubica ell en les relacions i permetre accedir a les
emocions d’un home que té dificultats per expressar-les. També ens permetrà accedir a la seva
manera de percebre, pensar, saber quines emocions emergeixen i la presentació del propi
temperament.

La tècnica comença quan el terapeuta demana al client que dibuixi un roser i el lloc on viu i
ofereix varietat de colors i pintures perquè pugui tenir tots els materials necessaris per a
expressar al màxim la pròpia creativitat. Després li demanem que ens expliqui la història del
roser. En tercer lloc li demanem que substitueixi la paraula “roser” per “jo”. Així es pot treballar
els aspectes de contacte amb la realitat del client. Finalment cal centrar-nos en l’impacte
emocional d’aquest exercici en el client (Pubill, 2020, 27).

A continuació imaginem que el Joseph dibuixa un roser sense fulles i amb el fons en blanc, sense
un paisatge de fons. En el seu roser només hi ha una flor i es presenta desnodrit. Els colors són
fidels a la realitat, i el dibuixa amb molt poques espines. El Joseph aleshores ens pot començar
a explicar la història del roser, de que ha estat poc regat, que no ha pogut créixer amb normalitat
perquè no ha rebut bona alimentació. També ens explica que hi havia nens que el tractaven
malament i li colpejaven les flors i les fulles i quan podia créixer això el feia estar molt capcot.
Ens diu que les espines no li van servir de res i no el van poder protegir.

Segons Garcia i Lizarran (2017) les dades extretes del seu estudi comparatiu ens permeten
plantejar un seguit de preguntes al Joseph. Si en la seva història no en parla espontàniament li
podem demanar per les fulles, que segons l’estudi manifesten els recursos personals que la
persona sent que disposa, mentre que el dibuix del fons dóna informació sobre si es sent el
context com a favorable i alegre (les persones que dibuixen insectes, altres flors, etc.) o hostil.
Les persones que es senten segures acostumen a dibuixar rosals amb flors i ben nodrits, mentre
que les persones que han patit maltractes físics o psicològics el dibuixen poc nodrit. Pel que fa
als colors, la majoria de les persones que han patit abusos sexuals o maltractes no dibuixen el
rosal amb colors fidels a la realitat (García i Lizeretti, 2017, 199).

Aquesta tècnica permet identificar experiències no acceptades ni assimilades i situacions

inconcluses, com per exemple, poder expressar el patiment pel bullying quan era nen. També
expressa la dificultat per identificar emocions, i necessitats, la qual cosa és molt característica
del comportament del Joseph a la família. També expressa les dificultats per a utilitzar
mecanismes per a defensar-se com es manifesta amb els silencis a la mare, a la que no pot
confrontar o les que van succeir en el passat amb el cas de bullying i la falta de temps per
assimilar les experiències en la qeu com a terapeutes afavorirem la reflexió i el repòs per
assimilar-la (Pubill, 2020, 27).
MODEL 4

Les tècniques projectives que s’han treballat durant el mòdul de les Intervencions Experiencials
són: les fantasies guiades, els somnis, els dibuixos i les històries metafòriques. En el cas del
Joseph, podem utilitzar la tècnica del dibuix i les històries metafòriques (Tuset i Talarn, 2020).

“Demanem a en Joseph que dibuixi una planta i, al voltant, el lloc en el que viu, i que, sobretot,
no es deixi cap detall. En Joseph ens dibuixa un cactus amb cames i braços en la que representa
la seva habitació, tres quarts d’ell pintat de color blau i un quart, la part de més a munt pintada
de verd. Al costat, sobre del cactus i a l’altre costat ha pintat la seva mare, 3 vegades. I en una
altra sala de la casa, separada s’hi troba el pare, un de sol. Per últim, fora de la casa, ha pintat
un altre cactus però sense cames. Li preguntem pels colors del primer cactus i ens respòn que
és l’aigua que rega el cactus. Ell sap que els cactus no necessiten regar-se però que a aquest
l’han regat massa. Treballem el canvi del cactus amb el jo d’en Joseph i segueix: “Així és com em
sento, regat fins a dalt quan no necessito tanta aigua, amb la meva mare rondant-me per tots
els costats i demanant-me explicacions per a tot: si he fet això, si he fet lo altre, com va la busca
de feina, i si he parlat amb la meva ex parella alguna vegada. A ella què més li dona?. El meu
pare, no obstant, està en una altra sala, quasi mai comparteix la vida amb nosaltres perquè
viatja molt per feina i penso que m’ajudaria molt si no evités ser-hi en algunes circumstàncies.”.
Li preguntem pel cactus que ha pintat a fora i perquè no té cames i refereix: “El cactus no té
cames perquè no està motivat, no té força per buscar feina, se sent aïllat i incapaç”.

Arrel d’aquest dibuix treballem la desvinculació i els límits en la relació amb la mare i la
proximitat en relació amb el pare. A més, la motivació i la satisfacció de les seves necessitats per
trobar feina, independitzar-se, socialitzar, etc.
PREGUNTA 4

MODEL 1

.- Bé Joseph, em comentes que: …et sents perdut. No saps cap a on enfocar la teva vida, no
trobes “el teu camí” i que estàs molt desanimat... M’agradaria explicar-te de manera
entenedora, el que t’està passant, des del model d’intervenció experiencial i com puc ajudar-te
a superar aquesta situació. Si us plau, si en algun moment no entens alguna cosa, no dubtis en
interrompre’n.

Bé Joseph, està clar que les experiències que has viscut, des de la infància fins a l’actualitat
(dificultats a l’hora de relacionar-se, mai ha tingut amics, va patir episodis de bullying a l’escola),
t’han produït un bloqueig emocional, perquè bàsicament no les vas assimilar de manera
adequada. El model experiencial es basa en els principis d’autonomia i realització individual, és
a dir en la cerca de sentit existencial (que està relacionat amb el que em comentes que no trobes
el teu camí) i concep a l’home globalment, pel que fa a sentiments, accions, pensaments…
(Feixas i Miró, 1993 citat a Pubill, 2020). Per tant, les persones ens trobem immersos en un
procés de maduració personal, que progressarà adequadament, si assimilem les experiències
vitals correctament, mostrant flexibilitat. En el teu cas Joseph, mostres dificultats davant les
experiències i uses certs mecanismes de defensa davant aquestes, que fan que et bloquegis
emocionalment.

Tinc la certesa que si ens centrem a fer que estableixis contacte amb tu mateix, seràs capaç
d’aflorar les teves emocions no conscients, per fer-les conscients. Estic convençut que si podem
aconseguir que siguis capaç d’adonar-te de les teves necessitats, mancances, desitjos, etc, seràs
capaç de continuar amb el teu procés de maduració personal.

Mira Joseph, per ajudar-te amb el teu cas, t’aplicaré la tècnica projectiva de les fantasies
guiades, que es tracta d’una tècnica molt fàcil, en la que et guiaré en tot moment i a través de
la qual, podrem treballar amb les teves emocions, sensacions i associacions. Bàsicament,
partirem d’un estat de relaxació (et col·locaràs en una superfície còmoda i et guiaré perquè facis
uns exercicis de respiració). Un cop relaxat, et guiaré verbalment, perquè t’imaginis una sèries
d’escenaris i situacions. A partir de les meves indicacions i de les teves visualitzacions, m’aniràs
narrant el que imagines.
MODEL 2

Joseph, entenc que la teva problemàtica actual és un sentiment molt fort d’estar perdut, de no
trobar el teu camí, i no saber cap a on anar i enfocar la vida. Necessites una brúixola, i no tenir-
la ara et fa sentir totalment desanimat.

Des del model terapèutic en el que jo treballo entenc a tots i a cadascun dels meus clients com
una persona completament única que busca el significat de la pròpia vida i la pròpia
transcendència. L’ésser humà és un tot, un conjunt integral que inclou pensament, sentiment i
acció. Per això Joseph, és important quan un està perdut trobar una manera de poder orientar-
se i trobar un camí que és propi i únic i que només tu pots transitar. Jo com a terapeuta
t’acompanyaré i t’ajudaré a trobar allò que només tu interiorment pots trobar. Només tu pots
trobar el teu focus i el teu camí, i t’acompanyaré en el procés de decidir lliurement i
responsablement en funció de la teva realitat sense que aspectes limitants del passat o les
preocupacions pel futur limitin les teves decisions.

Em sembla que potser no has pogut desenvolupar-te amb totes les teves potencialitats i has
pogut estar en un context en el que emocionalment no han aflorat les teves potencialitats.
L’emoció és un element essencial, i poder-te connectar amb les emocions que potser van quedar
apartades o poc ateses pot permetre donar sentit i recuperar allò que íntimament sents que és
teu, que t’és propi. Em fa la impressió que estàs en un procés de cerca de sentit, ja que no només
la vida és el treballar per subsistir, també hi ha una necessitat d’autorrealitzar-se i de vegades,
costa estar en contacte amb les pròpies necessitats.

Explorarem les experiències que hagis pogut tenir mal acceptades o que hagin quedat
inconcluses i d’alguna manera estiguis revivint en una mena de bucle infinit. Això distorsiona
clarament les emocions i impedeix viure al aquí i en l’ara i continuar el procés de la teva vida
amb una maduració natural, sense sentir-te enganxat en algun punt del passat i que puguis
madurar i créixer amb naturalitat, com pertoca. Hi ha persones que no senten, no identifiquen
o reprimeixen emocions, o no saben que necessiten o no ho poden demanar. De vegades un no
pot anar cap a on desitja i tot això genera molt malestar i símptomes diferents, com en el teu
cas pot ser l’angoixa.
MODEL 3

Joseph, des de la perspectiva que jo treballo, que és el model experiencial donem una gran
importància a aspectes com l’autonomia i l’autorealització. Comentes que tens moltes
dificultats per tal de saber com enfocar la teva vida i que no saps quin és el camí que tens que
seguir. Probablement això sigui degut a que hagis tingut algun tipus de problema durant el
procés de maduració, és per aquest motiu que mostres aquesta falta de motivació i la incertesa
de no saber cap a on orientar la teva vida. Les persones que presenten dificultats en el procés
de maduració els hi costa integrar les seves experiències i acaben construint un estructura rígida.
A més presenten dificultats per expressar les seves emocions i actuar d’acord a aquestes, això
els hi suposa una dificultat per a actuar de manera correcta en relació a aquestes. Com que
existeix aquesta dificultat per a integrar noves experiències provoca una inhibició en la seva
capacitat per enriquir-se i així poder aconseguir un procés maduratiu correcte. Per contra les
persones que no han tingut cap tipus de dificultat durant el seu procés de maduració són
capaces de viure bé i integrar de manera complerta les seves experiències (Feixas i Parra, 2020)
són les que viuen el aquí i el ara, tot i tenir en compte el seu passat i essent capaç de planificar
el futur, és capaç de viure, pensar i actuar en el present, (Feixas i Parra, 2020) aprofiten les
experiències que van adquirint al llarg de la seva vida per créixer amb elles. Reconeixen les seves
emocions i saben expressar-les de manera correcta.

Aquesta por que tens a que serà del teu futur és propi de les persones que han tingut aquest
tipus de procés maduratiu, és possible que el bullying que vas patir en la teva infantesa sigui una
possible causa d’aquest problema de maduració. Amb tot el que em dius sembla que apareix
poca flexibilitat a nivell emocional, però aquestes dificultats també influeixen a nivell cognitiu,
és dir de pensament i a nivell conductual, com actuem. Es per aquest motiu que actues tal i com
t’havia comentat abans de manera més rígida, presentant problemes a nivell d’autonomia i
interdependència social, per això tens aquestes dificultats per a redirigir la teva vida, i et costa
prendre decisions sobre quin rumb vols que prengui, com enforcar-la. Apareix per tan un
conducta regressiva i desorganitzada que el provoca és que existeixi una incongruència entre la
imatge que tens de tu mateix i l’experiència, el que genera és que aparegui una conducta erràtica
i contradictòria que dificulta encara més la possibilitat d’encarar la teva vida. Aquesta
incongruència provoca que els mecanismes de defensa siguin incapaços de sostenir
l’organització (Feixas i Parra, 2020) influint en el procés de maduració ja que impedeixen que
aquests es desenvolupin d’una manera correcta, el que al seu torn provoca que no hi hagi un
bon desenvolupament de l’autonomia i l’autorealització. Es necessari que treballem en la
manera que tenen d’actuar els teus mecanismes de defensa, que tu mateix siguis capaç d’
identificar-los i poder-los modificar, per tal que actuïs d’una manera més flexible, això ens
permetrà millorar la teva autonomia i l’autorealització, que és el que t’impulsa a créixer com a
persona. Si tot això ho treballem et serà més senzill donar-li un sentit a la teva vida.
MODEL 4

Joseph després d’escoltar-lo li puc explicar el que li està succeint i perquè nota aquesta sensació
de “sentir-se perdut” i no saber cap a on enfocar la seva vida que fa que estigui totalment
desanimat. Des de la meva perspectiva, el model experiencial, el fet d’aquest malestar és deu a
com vostè ha interpretat la seva situació actual. És a dir, com l’ha percebut, quines sensacions
ha tingut, quines emocions han aflorat en vostè, quins han sigut els seus pensaments i quines
conductes ha estat adoptant per tal de donar resposta a la situació actual. El fet de que vostè no
sàpiga el que sent i que li és difícil expressar les seves emocions, ha provocat que no les ha estat
utilitzant adequadament en el procés d’activació de la conducta. Aquest fet ha desencadenat
que es senti perdut i no sàpiga cap a on enfocar la seva vida. I per tant, estigui desanimat.

Des d’aquest model treballarem principalment amb el seu estat emocional actual per tal de
potenciar les seves capacitats perquè pugui decidir lliurement i de forma responsable qui és i
com es posiciona davant la seva realitat, en el seu cas aquesta realitat és que amb 28 anys viu a
casa dels seus pares i no té feina actualment. Sense que el passat, el futur, les normes o les
expectatives interfereixin en la seva decisió de qui és i com serà la seva vida a partir d’ara, és a
dir, sense fer el que s’espera de vostè, sense tenir en compte el que el seu passat li ha marcat o
el que creu que pot passar en el futur sinó fent el que vostè considera el més adequat per la
seva vida i el seu benestar emocional.
PREGUNTA 5

MODEL 1

Avantatge i inconvenient d’aplicació de la perspectiva integradora en el cas del Joseph.

Avantatges: Des de la perspectiva integradora, l’avantatge principal és el fet d’integrar diversos

models teòrics que ens permet endinsar-nos en la problemàtica del Joseph des de diferents
vessants. Hem de tenir en compte que existeix la variabilitat intraindividual i per tant, cada
persona respon a una mateixa teràpia de forma diferent. El fet d’integrar diferents models ens
dona un vano de possibilitats molt més ampli amb el que adaptar-nos a les necessitats i
característiques d’en Joseph. Per exemple, podem tenir en compte els components cognitius
que fan que el Joseph pensi d’una determinada manera i descobrir el perquè, també els
components emocionals que ens diu que sent davant determinades situacions i els components
corporals que ens ajuden a identificar coses que el pacient no és capaç de transmetre
verbalment. Així, podríem integrar les diferents perspectives i adaptar el model d’intervenció
segons el moment en el que ens trobem amb el Joseph i l’evolució del seu conflicte o bé si
sorgeixen nous conflictes. Es a dir, en funció de com veiem al Joseph i del moment en el que es
troba, podrem utilitzar un model o un altre segons el que sigui més adient per a ell i per el seu
problema.

Inconvenients: des de la perspectiva integradora l’inconvenient principal és que si cada model

teòric te una visió i una perspectiva concreta de la problemàtica del comportament humà i la
forma en que s’ha de treballar, és molt difícil integrar tots en una sola perspectiva. Per exemple,
si el model cognitiu creu que la base del conflicte es troba en las creences errònies i irracionals
del pacient, com ho fem per casar amb els models que defensen que el conflicte es troba en
problemes no resolts del passat?. Es a dir, l’inconvenient principal és com enfoquem la teràpia
des del començament? Des de quina perspectiva? I després, com la continuem? Al que sembla
una bona idea per una banda, es desmunta per un altre. Per exemple, si abans comentàvem que
el problema del Joseph, vist des d’una perspectiva experiencial, es deu a les dificultats que te
per experimentar, utilitzant mecanismes de defensa que provoquen un bloqueig que no el deixa
evolucionar, com fem per entendre la part cognitiva i emocional que puguin venir de conflictes
del passat?
MODEL 2

Seguint a Feixas i Jarque (2020), a causa de la gran quantitat de teràpies existents i de la seva
diversitat, un dels avantatges d’aplicar la perspectiva integradora en psicoteràpia, és la no
adhesió a un únic model que et limiti en una única manera de dirigir la intervenció. És a dir,
basar-se en un únic model d’intervenció, implica guiar-se per una concepció de l’esser humà
delimitada, que condiciona la manera de fer teràpia i que pot resultar no ser vàlida, ni eficaç per
tothom. Per exemple, en el cas d’en Josep i la seva família, ens podríem plantejar aplicar
diferents models de tractament, que segurament beneficiarien a la unitat familiar, bàsicament
perquè cada membre és diferent de l’altre i el model que funciona per un membre de la família,
pot no ser eficaç per l’altre. Per tant, des de la perspectiva integradora es busca augmentar
l’eficàcia de la intervenció, articulant els diferents models.

En aquesta línia, si apliquéssim una intervenció integradora basada en l’eclecticisme, podríem

escollir i combinar tècniques i procediments, per tal d’augmentar l’eficàcia de la psicoteràpia, i
ho podríem fer a partir dels criteris segons el tipus d’eclecticisme escollit que pot ser:
eclecticisme d’orientació (se seleccionen les tècniques segons els criteris d’una teoria concreta)
i eclecticisme sistemàtic (es selecciones les tècniques en base a un esquema sistemàtic, tenint
en compte les característiques del pacient i l’estil terapèutic) (Feixas i Jarque, 2020). Tanmateix,
si apliquéssim a la família d’en Joseph una intervenció basada en la integració teòrica híbrida,
integraríem dues teories diferents, però complementaries, amb la consegüent combinació de
les seves tècniques respectives. I si apliquéssim una intervenció basada en la integració teòrica
àmplia, integraríem més de dues teories diferents, tenint en compte components cognitius,
emocionals, corporals i combinaríem la varietat de tècniques resultants d’aquesta integració
(Feixas i Jarque, 2020).

Ara bé, com a inconvenient de la perspectiva integradora, podríem argumentar la dificultat que
suposa la combinació de teories que tenen maneres diferents de concebre a l’esser humà. A
més, per exemple en el cas de l’eclecticisme, es pot presentar una falta de coherència entre les
tècniques emprades i/o els significats en què es basen i on el tipus de relació terapèutica que
s’estableix, és diferent. Si bé és cert, que no hi ha una forma correcta, eficaç i absoluta
d’intervenció, hi ha autors que plantegen reunificar diverses teories psicoterapèutiques sota un
marc comú teòric i una possible solució a aquesta problemàtica podria ser, utilitzar com a marc
teòric, l’epistemologia constructivista (Feixas i Jarque, 2020).
MODEL 3

La perspectiva integradora pot aportar una gran avantatge, ja que facilita la possibilitat d’utilitzar
més d’un model, d’aquesta manera el terapeuta es pot adherir al model i tècnica que pugui
aportar més beneficis a en Joseph. Treballar a partir del model integrador podria suposar
treballar amb el Joseph amb tècniques pròpies del model conductual que l’ajudes a millorar la
seva predisposició a actuar davant la problemàtica que presenta i a la vegada, mitjançant el
model psicoanalític esbrinar el significat de la seva simptomatologia.

La possibilitat de treballar amb diferents models comporta actuar davant una problemàtica
concreta d’una manera més global i englobar aspectes com els emocionals, conductuals,
cognitius i interpersonal d’una manera integradora.

El terapeuta pot escollir quina és la millor perspectiva i/o tècnica que pugui ser més beneficiosa
per al conflicte que tingui el seu client, i pot triar dins un gran ventall de possibilitats. Amb
aquesta fi, es poden suplir les mancances que es puguin esdevenir de utilitzar una única
perspectiva.

Per altre banda també apareixen aspectes que presenten certs inconvenients. Per a un
terapeuta li pot resultar bastant complicat compatibilitzar tècniques que de vegades venen
donades per filosofies molt diferents i fins i tot oposades, compatibilitzar per exemple una
perspectiva cognitiva que postula que els problemes venen donats per creences errònies o
irracionals de la persona, amb un model psicoanalític, que treballa més a nivell de inconscient.

A més d’aquesta dificultat a l’hora d’integrar perspectives tant oposades per a la intervenció
d’un determinat problema, també suposa un repte i un esforç per part del terapeuta, el qual té
que tenir formació específica per a les tècniques que hagi d’usar en la seva intervenció amb el
client.
MODEL 4

La psicoteràpia té a dia d’avui una enorme varietat d’orientacions i tècniques que tenen
posicionaments ben diversos. La psicoteràpia integradora afavoreix fer una mena de vestit a
mida al client. És a dir, no hi ha una forma de psicoteràpia que sigui útil per a tots els clients ni
amb clients amb la mateixa diagnosi. Cada client és diferent i potser que hi hagi una orientació
terapèutica més apropiada a la persona, a la diagnosi o fins i tot al moment vital. En el cas del
Joseph, que és una persona que presenta dificultats relacionals o de comunicació i que no ha
tingut l’espai per a manifestar les seves emocions i necessitats és probable que pugui tenir una
major dificultat per accedir a aspectes més introspectius i això li dificulti la capacitat de fer un
insight com seria una proposta pròpia de la psicoanàlisi, per això, un enfocament sistèmic, en el
que es té en compte els processos relacionals familiars, i que adopta canvis conductuals en el si
de la família el pot afavorir més al canvi (Feixas i Jarque, 2020, 9). En el cas del Joseph la teràpia
familiar sistèmica el pot permetre adonar-se que la rigidesa familiar ha dificultat els canvis i el
desenvolupament que anava sent adient conforme anava creixent. Poder desbloquejar això el
pot permetre desenvolupar-se, i les teràpies existencials com la centrada en la persona de Carl
Rogers, la recerca de sentit de la vida de Víctor Frankl, i tècniques de la Gestalt poden ser un
enfocament que l’ajudin “trobar el seu camí” i a no sentir-se més perdut. Aquest plantejament
propi de la psicoteràpia integradora per al Joseph pot ser un avantatge (Feixas i Jarque, 2020,
10-11).

D’altra banda, l’inconvenient d’aplicar la perspectiva integradora és que les bases teòriques o
filosòfiques de les diverses teories poden ser difícils de comptabilitzar. Hi ha visions de l’esser
humà i dels problemes diferenciades. Mentre que la teràpia sistèmica es centra sobretot en els
aspectes relacionals, ja que la persona creix en el si d’un sistema i considera que no es pot
entendre un individu sense el seu sistema de referència, en les teràpies experiencials hi ha una
visió de la persona com a ésser únic que va a la recerca d’un sentit de la vida. En aquests models
es dona importància als processos cognitius, però també a les emocions i al cos i la conducta. En
el cas del Joseph ja hem escollit dues orientacions teòriques que no sentim tan diferenciades, i
hem buscat la seva complementarietat per evitar que teories amb visions molt diferenciades
entrin en conflicte.