EL PERIÓDICO- Article d’opinió: Antimanifest per

les humanitats
Joan Campàs, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de
Catalunya i doctor en Història Contemporània

El cervell no és de lletres ni de ciències. Segons els neurocientífics, una gran part del
cervell humà es dedica a la visió i al moviment, i no està dissenyat per reflexionar, sinó,
precisament, per no haver de fer-ho: automatitza els processos quan se li va exigint
repetidament la mateixa tasca. Reflexionar és un procés dur, complicat, aproximatiu,
que demana esforç i no sempre se n’obtenen resultats.

¿Com es pot desenvolupar la reflexió o el pensament crític? Plantejant i resolent

problemes, i no encadenant continguts. Aquests serveixen per fer sorgir l’interès, però
no per mantenir-lo: el que és important és el problema que cal resoldre, la recerca o el
procés que s’ha de fer per intentar solucionar-lo. Una programació hauria de consistir en
una llista no de temes sinó de problemes que es volen resoldre i de com s’abordaran.

I potser les humanitats estan en crisi perquè no es plantegen els problemes reals de la
gent, perquè no connecten amb el món actual, perquè consisteixen en metadiscursos
autoreferenciats, perquè ja no serveixen per generar coneixement. Potser per això són
inútils. Constitueixen un lloc comú de tot el que es dóna per suposat, una repetició del
saber sabut, una fraseologia i un discurs críptic autocomplaent.

Els defensors de les humanitats utilitzen arguments com ara que ens fan autèntics éssers
humans, autònoms, crítics, dialogants, demòcrates, tolerants, plurals, empàtics,
apassionats per la bellesa (?), per la llibertat… De fet, serveixen per a quasi tot. Si fos
cert, la gent més crítica, oberta, humana, cultivada, preparada per a la democràcia serien
els membres dels departaments de lletres i els seus estudiants. Per contra, els membres
dels departaments de ciències experimentals i de tècniques hiperespecialitzades estarien
mancats d’aquestes virtuts. I ja no diem res dels qui s’han quedat a la bàsica o han
estudiat FP. I això, òbviament, no és cert. Per tant, les humanitats no deuen servir per al
que diuen que serveixen.

¿De quines humanitats parlen els seus defensors? ¿De les que es van institucionalitzar al
segle XIX al servei dels estats nació? Aportem-hi una dada: la immensa majoria de
batxillers dels darrers 30 anys podrien dir alguna cosa de la caverna de Plató o de
l’hilemorfisme d’Aristòtil, però quasi cap no podria fer una exposició mínima de la
guerra civil espanyola o del franquisme. És curiós, ¿oi? La física quàntica, la
neurociència, la genètica, les matemàtiques, la tecnologia alimentària, la intel·ligència
emocional, les biotecnologies… avui són tan humanístiques com la filosofia, la
literatura, l’art…, sempre que estimulin la reflexió i la crítica. ¿Per què s’ha de
continuar dividint, radicalment, ciències i lletres en un moment en què les fronteres
entre àmbits de coneixement són cada vegada més difuses?

Els defensors de les humanitats se solen referir al Renaixement i als seus humanistes,
però no sempre es recorda per a qui treballaven, qui els pagava per fer què. La majoria
treballava per a dictadors, prínceps, papes i famílies de l’alta noblesa i varen tenir un
paper clau en la creació de la imatge dels seus patrons. Els van fer una impressionant
propaganda dissenyada per augmentar el seu prestigi, utilitzant la retòrica i l’oratòria
clàssiques, a base de lloances ostentoses i metàfores elogioses, per promoure el poder i
l’autoritat que tenien, i presentar-los com a dignes successors de la Roma imperial.
Recordem només la plètora d’humanistes (Poggio Bracciolini, Enea Silvio
Piccolomini, Flavio Biondo, Lorenzo Valla) contractats pels diferents papes per
construir una poderosa propaganda amb la qual contrarestar les crítiques dels abusos del
clergat (sexuals, criminals, econòmics…), la seva extravagància i, sobretot, per defensar
la pretensió de ser el cap i l’autoritat suprema de l’Església. No oblidem que aquesta
era, també, la finalitat dels estudis d’humanitats.

¿S’ha d’estudiar filosofia, art, literatura, història…? Depèn de les preguntes que s’hi
formulin; la mateixa resposta que si la pregunta es refereix a les matemàtiques, la
biologia, la física o l’economia. Centrar-se en la utilitat o no utilitat de les humanitats és
ignorar que molts principis, lleis o hipòtesis de les «ciències» són o han estat, d’entrada,
inútils des de la perspectiva capitalista (com el teorema de Fermat, E=mc2, el bosó de
Higgs, la paradoxa del gat de Schrödinger, el principi d’incertesa de Heisenberg o la
teoria de jocs). La gran utilitat de les humanitats i les cientificitats és que fan avançar el
coneixement, perquè es formulen preguntes, encara que sovint semblin inútils.