Roger Rabella Figueroa 1-06-2023 1605903

Assassinat de Salvador Puig Antich

El 2 de març de 1974, era executat a la presó Model de Barcelona l'activista anarquista

Salvador Puig Antich. Així és, el règim Franquista es cobrava una vida més, però aquesta no
passaria desapercebuda ni a l'exterior d'Espanya ni sobretot a l'interior.

Corria l'any 1973 quan cinc policies de paisà es trobaven reunits en el bar Funicular situat al
carrer Girona, fent cantonada amb Consell de Cent de la Ciutat Comtal. Els agents havien
preparat una emboscada per a detenir a Xavier Garriga Paituví, àlies "el Secretari", un militant
del MIL (l'anarquista Moviment Ibèric d'Alliberament). Garriga es trobava a un bar amb el
nostre protagonista Salvador Puig Antich, quan aquests es disposaven a sortir es va produir una
batussa fatal que posaria fi a la vida del sotsinspector Barragán. Garriga aconseguiria escapar,
però Puig i Antich després de ser ferit i posteriorment curat va ser traslladat a la presó Model
de Barcelona. Començaria llavors un seguit de judicis, per una banda, i multitudinàries
manifestacions d'altre per decidir la sort del jove de vint-i-cinc anys.

Finalment, el consell de guerra va fer cas omís als arguments esgrimits per l'advocat defensor
de Puig Antich, que va manifestar que s'havia produït una vulneració del dret de defensa al no
acceptar-se les declaracions en la vista dels doctores per no "retardar el procés" i Salvador Puig
Antich serà condemnat a mort.

Aquesta sentència va generar un enorme moviment de repulsa dins i fora d'Espanya ja abans
que es produís. Diversos col·legis professionals i col·lectius d'intel·lectuals van instar l'Estat
perquè perdonés la vida del reu. La notícia va traspassar fronteres i des d'alts mandataris
governamentals com el canceller alemany Willy Brandt fins al Vaticà van intentar evitar la seva
execució. Tristament, no va servir de res, ja que el condemnat seria executat pel garrote Vil el 2
de març.

Es llavorés quan la gent, lluny d'oblidar, faria arribar nombroses protestes al règim i Salvador
Puig Antic passaria a ser un símbol de la lluita antifranquista. Hi hauria una radicalització de la
política especialment a Catalunya, on alguns grups van adoptar la violència com a forma de
lluita contra el règim franquista. Això se sumaria al període d'alta conflictivitat obrera que
estava creixent i intensificant-se constantment. Per tant, es faria més evident que mai que el
règim estava en crisis i vivia els seus últims anys.

Una altra conseqüència d'aquest assassinat serà el despertar les consciències internacionals, ja
que es va generar una gran atenció internacional i va despertar la consciència de molts països
sobre la situació política a Espanya Això va contribuir a l'augment de la pressió internacional
sobre el règim franquista perquè aquest respectés els drets humans i democratitzés el país. El
règim serà més aïllat i més contestat des de fora que mai, en part, pel que passava dins. Els
països mostraran rebuig cap al règim i al setanta-cinc, quan mori Franco, no assistirà cap
dirigent europeu per mostrar respecte. A França, l'execució va generar una forta condemna i un
ampli moviment de solidaritat amb la lluita antifranquista. La Federació de l'Esquerra
Democràtica i Socialista va organitzar manifestacions i protestes a París, i el govern francès va
retirar temporalment el seu ambaixador a Espanya en senyal de protesta. A Alemanya,
nombroses organitzacions polítiques i de drets humans van denunciar la pena de mort a
Espanya i van exigir la seva abolició. En 1976, el Bundestag alemany va aprovar una resolució
en la qual condemnava l'execució de Puig Antich i demanava al govern espanyol que abolís la
pena de mort. A Mèxic, per exemple, es van organitzar manifestacions i protestes en solidaritat
amb el moviment antifranquista, i a Xile es va realitzar una vaga de fam. Als Estats Units, també
va generar una forta condemna per part d'organitzacions de drets humans i moviments
antifranquistes. L'organització estatunidenca Human Rights Watch va denunciar la violació dels
drets humans que va suposar l'aplicació de la pena de mort a Espanya, i diversos artistes i
personalitats públiques es van pronunciar en contra de l'execució.

Pel que fa al mateix estat espanyol, l'execució de Puig Antich va ser condemnada per partits
polítics d'esquerra, sindicats i organitzacions de drets humans. Es van organitzar
manifestacions, vagues i protestes en diverses ciutats espanyoles per a denunciar l'aplicació de
la pena de mort i exigir la democràcia i la llibertat. L'execució de Puig Antich va ser també una
de les raons que van impulsar la legalització del Partit Comunista d'Espanya en 1977.

L'assassinat de l'activista va ser un dels últims casos en els quals es va aplicar la pena de mort a
Espanya. De fet, va ser una de les causes que va indignar més a la població. La pena de mort
havia estat abolida a la majoria dels països europeus en la dècada de 1950 i es considerava un
càstig cruel i inhumà i més tinent en compte el mètode medieval que van usar. Després de la
seva execució, la pressió popular i la influència internacional van contribuir a l'abolició de la
pena de mort a Espanya en 1978. El règim ja era conegut per la seva repressió de les llibertats
polítiques i la violació dels drets humans i aquesta mort va ser vista com un exemple més de la
brutalitat i l'arbitrarietat del règim.

Era clarament visible, doncs, que la situació del règim havia canviat molt des dels seus inicis i
s'estaven donant canvis. Durant els anys 40/50 el règim va condicionar la societat, les normes
establertes eren base pel funcionament de la societat. A la dècada dels seixanta començaran a
haver-hi canvis, la societat espanyola conviu amb el règim, perquè aquest no és capaç de
condicionar-la a causa dels canvis que viu la societat són molt notoris. A finals dels 60 i
sobretot als 70 serà el règim qui s'ha d'adaptar als requeriments de la societat. Es produeix una
retroalimentació entre la conflictivitat social i l'oposició política que incideix en progressiva crisi
del règim franquista.

L'octaveta ens mostra la mobilització social típica de l'època, on els factors ideològics tindran
poca influència, i l'important seria generar moviments revolucionaris. Les reivindicacions calia
que seguessin assumides per una part amplia dels sectors majoritaris, ja que calia que la
mobilització sigui àmplia, si no no servia de res. Dites mobilitzacions seran en ones, com per
exemple la vaga del ferrocarril. Seria a partir d'actuacions com aquesta que es desenvoluparien
moviments rellevants durant el franquisme, cosa que era molt complicada. També van ser
artífexs d'una participació de democràcia de base, el que passava depenia del que feia la gent,
ells tenien la capacitat de fer tremolar el règim i acostar-se a introduir canvis.

Igualment coincideix amb un moment de canvi de mentalitat de la classe obrera passaran a ser
de mobilitzacions defensives, que es basaven en defensar i no perdre el poc que tenien, a unes
reivindicacions molt més ofensives que buscaven millorar les condicions en les quals estaven
vivint. No es tractava de mantenir el mateix poder adquisitiu, sinó millorar-lo.

L'octaveta també ens serveix per a il·lustrar que la població activa a Catalunya era més gran
que a Espanya. Això era així perquè la població activa a Catalunya era industrial mentre que a
Espanya pertanyien al sector primari, fet que també va provocar una gran migració cap aquí
instaurant una situació de macrocefàlia en vers la resta de l'estat espanyol. El partit que havia
reactivat políticament la lluita era el PSUC d'entre altres maneres practicant l'entrisme és a dir
presentant-se a les eleccions sindicals no com el mateix PSUC sinó com a franquistes fent un
personatge per a així poder fer mal al règim des de dins amb els seus propis recursos. La CNT
també estava present però molt lluny dels seus anys de màxima esplendor.

El règim es va afanyar a cobrir algunes de les moltes demandes que li estaven caient damunt,
sobretot les del sector obrer, ja que els tenia por. Es van construir més escoles, més hospitals
etc, però tot era una enorme pantalla. Aquestes mesures per a res seran suficients (encara que
ells diran que sí) per tant, hi haurà una falta de control sobre la població. Al règim només li
quedava la repressió com a instrument de control i en aquesta línia crearan el Tribunal d'ordre
públic que serà un aparell especialitzat en delictes d'ordre públic que per a aquest moment era
qualsevol activitat que al règim no li semblés correcta. Aquest tribunal podia emetre sentències
de mort i estaria en funcionament fins a 1977 quan se li canviarà el nom a audiència nacional
(canviarà de nom, però no els treballadors que eren aquí). Podem concloure, per tant, que la
lluita obrera serà la punta de llança de la lluita antifranquista

Durant els anys setanta, també va haver-hi una presència significativa d'anarquistes en la lluita
antifranquista a Espanya. El moviment anarquista, amb una llarga tradició al país, va exercir un
paper important en l'oposició al règim dictatorial de Franco. Els anarquistes es van organitzar
en grups i sindicats llibertaris, com la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Aquestes organitzacions van promoure la resistència i la lluita contra el
franquisme a través de mètodes d'acció directa, com la vaga, l'ocupació de fàbriques i la
participació en moviments socials.

El moviment anarquista compartia objectius comuns amb altres grups i moviments

antifranquistes, com la lluita per les llibertats civils, els drets laborals i la democratització
d'Espanya. No obstant això, també mantenien la seva ideologia específica, que promovia
l'abolició de l'Estat i l'autoritat, i l'organització basada en l'autogestió i l'horitzontalitat. Van
fomentar la formació de col·lectivitats i experiències autònomes en àrees rurals i urbanes, on
es practicava l'autogestió en espais com la producció agrícola, l'educació i la salut.

A més, els anarquistes també es van enfrontar a la repressió del règim franquista. Molts
activistes anarquistes van ser perseguits, empresonats i exiliats a causa de la seva participació
en la lluita antifranquista, d'altres com Salvador Puig Antich van ser condemnats a mort. No
obstant això, malgrat la repressió, el moviment anarquista va mantenir la seva resistència i el
seu compromís amb la lluita per la llibertat i la justícia social.