viatge de nadal enric valor VIATGE DE NADAL Enric Valor A primeries de segle, a la Vila Joiosa, serena i marinera, hi havia una petita, saborosa i familiar industria que guaitava cap a terra, cap a les amples i intricades muntanyes alcoianes. Sf; en aquell temps no gaire llunya existia alla una modesta casta de xocolaters, més riquets 0 més modestos, al capdavall tots pobres, que no podien parar un sol dia de treballar. | entre ells creixia una classe aventurera a l'estil pairal: la dels qui agafaven el carro entendat i travessaven els alts ports de la serralada per anar a vendre la negra i aromatica mercaderia en les cases i mercats d’Alcoi i de la seua rodalia muntanyesa. El cami més transitat per aquelles expedicions mercantils i bohémies era el port de Sella o dels Todons, aquell grandiés esvoranc enlairat sobre un ample laberint de moles abruptes, tossals i pics que s'esvaeixen a poc a poc fins afonar-se en la llunyana mar. Pujant de la Vila a Alcoi, a ma dreta del llarguissim port s'estén la descarnada crestallera de l'Aitana, i a l'esquerra els contraforts de la fosca i garrigosa serra de Penaguila. Liavors aquest cami carreter —avui enrevessada carretera d'asfalt— serpejava primer entre bancals i escaleroles doliveres i garrofers, entre lloms i pujols suaus proxims a la mar, i per fi s'enfilava muntanyes amunt salvant turons, vorejant precipicis, engolfant-se per vidrienques rieres, amunt i avall com un tobogan de gegants i trobant-se amb el prodigi —als ulls dels vilatans— d'un canvi sobtat de clima en un trajecte de deu hores de pujada: de la tebior marinera al buf gélid de les altures, tek Per alld, en els volts de mil nou-cents, tal com ho conten els vells de la vila, muntaven un mati solejat del vint-i-quatre de desembre dos carros atapeits d’oloroses "unces" de xocolat. El sotragueig calmés que feien en |. orimeres, rialleres revoltes del cami, es barrejava amb les paraules soltes dels dos mercacers, i tot plegat s'ho enduia un ventijol fi i fresc que>rejava mansoi i joganer per dins la brosta del plantat. Q 1 oul hivernenc no calfava gaire, perd si que enllumenava gloriosament la terra grisa i la pregona mar. Quan els mercaders s'hi giraven, potser d'esma, aquesta relluia cada volta més allunyada, com una franja immensa de lapislatzuli, com una promesa refusada d'atzars que se'ls perdia entre l'angoixa de les llomes ressequides i pelades, mentre que els feixucs vehicles seguien, amunt amunt, un darrere l'altre, arcadics i polsosos, omplint l'aire, a cada recolp, a cada clotxa del vell cami, a cada sotragada, d'una mescla de flaires calentes de fabrica i estable. Un dels venedors, el Jordi, que anava al darrere, era home vell i esprimatxat, vigorés encara per a fer tan llargues caminades, nevat de polsos i de mirada dolsa; laltre era un jovencol alt, cepat i bru, feréstec i d'aire satisfet de no se sap quines misterioses superioritats. Eren companys d'ocasié —com tantes vegades s'esdevenia en els camins—, perqué s'havien trobat a l'eixida de la Vila; perd es coneixien prou, puix que eren tots del mateix poble. Jordi sabia de Jesus que s'havia criat a la dula i sense pare i era una mica discol... Tanmateix, sempre era bo —es deia— tenir una companyia jove per a transitar per dins les muntanyes. De primer, caminaven silenciosos, cadascun vora el seu carro, mula del morro a vegades i atabalats per la musica monétona i ensopidora dels cascavells. Eren tots dos, altrament, gent rustega i de pocs sabers: si no parlaven del cacau, del sucre, de les mescles, del preu del xocolat a Alcoi, els seus temes de conversa s'esgotaven aviat. Demés, no podien emprendre el tema saborés de les fadrines, perqué Jordi era massa vell ino li parava bé. Sf: caminaven en silenci. Aix{ i tot, no guaitaven aquell pic geganti, arid i misteriés com una muntanya biblica, que se'ls acostava per ma dreta —el Puigcampana—; no veien aquells fondals que s‘obrien als seus peus en els revolts impressionants de la pujada: petits jardins de les Hespérides on relluia el groc sorprenent de les llimes; ni el falcé reial que planava en la calma del mati sobre les rambles pedregoses i desertes. No, no; aquella natura plena dialegria i de belleses humils i grandioses, no era per als seus esperits simples d'artesans xocolaters i carreters incultes; era només per als seus cossos rudes, que en formaven part com els ocells, les plantes. Per fi, Jestis vingué vora el vell a encendre el cigarret, | mogueren la conversa. Parlaren concretament de les matéries primeres, de la grandaria de les dolces “unces", de si arribarien © no a temps de vendre tota la mercaderia “alla amunt" durant les festes nadalenques. Peré, després d'un nou silenci que @ gué abastar més d'un quilémetre de ruta, Jesus es va esplaiar. | es sorprengué el vell de les paraules del iove. less tenia ambicions, proiectes: raX_stur home d'empresa, tal vegada, aquell rustic xicot. Alld que ell, Jordi, no havia ¢ Q _. ti ho havia somiat tan sols. -Si, jo ara m'esllomaré... uns anys; perd no vull estar-me tota la vida aixi com vosté, pels camins, fins a la vellesa. Jo tindré més d'una mula, més d'un carro, i tal volta carreters que no han tingut el pit ample i que treballaran per a mi-li confessa. El vell pensa en la seua propia vida, en la seua prdpia sort. Potser tenia raé Jesus; ell, Jordi, no havia barrinat mai de debd com aquell xicotas. Per fi, digué en veu alta, com en una malenconiosa reflexié: —| aquesta nit, Nit de Nadal! Iho féu alhora contrariat i alhora amb un goig prudent, sense esclat, i els ulls se li entelaven d'un tendre enyorament... Ell no s'havia casat, i treballava amb un germa i la familia en un obrador d'eines antigues i elementals. La seua vida era trista a hores d'ara, perqué anava trobant-se cada vegada més sol, tots els altres amb vides prdpies i plenes. Duia també la part més penosa del negoci familiar: el carro entendat i els camins. Quins goigs casolans, quines melangies endolcides pels anys li venien de record? Jestis no li havia tornat mot de moment, perd d'alli a poc li va dir: —I qué, que siga Nit de Nadal? —Farem nit a Sella —va explicar Jordi—. Jo havia d'haver eixit ahir, perd es féu malalt el meu germa, cosa de no res, i tot s'ha fet en retard i a correguda... | aquesta nit, ni els desgraciats com nosaltres havien d'anar pel mon! El jove va contradir amb veheméncia —Jo he eixit a bona hora; em sobra temps per a arribar a Alcoi el dia de Nadal, i m'estimaria més fer nit a Alcoleja. Vull saltar el port dels Todons abans de la mitjanit. Cal fer cami, que és la nostra feina! —No esta bé aixd —objecta el vell somrient-li—, perqué tu ets Jess, i tu has nascut aquesta nit! Jesus va amollar una rialleta. —Jo he eixit a guanyar-me la vida, a prosperar, ja li ho he dit! No és cosa de badar per hostals i hostalets! Jordi desaprovava aquelles paraules. ll pensava de fer nit a Sella, com havia dit, encara queribassen a mitjan vesprada. Feia fred... Alla a I'hostal —ja s'ho imaginava—, hi harri> rica foguera, xiquets que cantarien alegres cancons amh molta o poca traca, § vermella de les flames, catalana de vi negre en ma, que parlarien animadament: tot plegat, rebombori dolg i casola que [i llevaria el cansament de l'anima i el cos. Les mules tiraven a gat per la costa d'Orxeta No passa gaire temps, i, de sobte, la gran pinzellada blava de la mar s'esfuma entre els lloms interminables que anaven quedant-se lentament al darrere. Llavors, tots dos carros atartanats, en un recolze del cami, es ficaren de debd dins el muntanyam espas, i el poble se'ls ana atansant a I'hora de migjorn. Dins el poblet pegaren una queixalada a base de cansalada entrevirada i pa moreno, tou i ullat com un padou; donaren un grapat de recapte a les bésties i seguiren fent via amunt. Prompte Orxeta es va anar quedant arrere, arredossada i solitaria vora el seu gran tossal mérbid i aspre. La marxa els duia ja cap a la cruilla de carretereues de Relleu i Sella. L’Aitana sells atansava a poc a poc; fulgurava la seua carena de la blancor de la neu caiguda per la Purissima; el cami es giragonsava entre pujols i comes cada volta en recolzes més tancats, i llavors aparegueren bosquets i més bosquets de pins i pinatells a les parts obagues, i la terra, un poc abans sedejant i arida, es tapava acl d'aromatiques labiades, de terreres i amargoses coscolles, de negres alzines revellides. El vent de garbi, suau adés, anava creixent de to; algun pi donzell alcava solemnement la seua testa pomposa damunt les carenes margoses d'un tossal, i el seu paraigua verd fosc semblava arreplegar curosament el vent entre les seues branques poderoses. —Jo faré nit a Sella, si Déu vol! —deia de tant en tant el vell Jordi, tossudament. —alla veurem!... —comentava emfatic el jove. En la llarga carretereua tingueren temps a tot: a estones, a calcigar el descarnat i blanquinés paviment; a estones, a pujar cadascun en el seu ristec vehicle. No gaire lluny d'Orxeta encara, trobaren algun carro de llauranca o algun ase llenyater mig amagat davall una increible cdrrega de xara; després, només silenci i solitud. Era foscant quan arribaren a Sella. Alla, ja en la mateixa falda de I'Aitana, des de la remota carena, els baixava una alenada glacial. A entrada del poble, vora la font, omplint un canter de dues anses, corbat opulentament com uns malucs de @ a jove, hi havia una fadrina, sana, esvelta i forta com una Raquel de la muntanvax, Q Jess li va dir una amoreta dubtosa; Jordi la va mirar silenciés, tal vegada pensant que ell, d'haver-se casat, bé podria tenir ara una filla aixi, d'una bellesa tan ferma i acabada. Llemprengueren pel poble, i aviat feren cap a I'hostal, on Jordi, efectivament, va trobar-se aquella gatzara que somiava i que es sabia de memoria. El foc, en l'ampla llar, resplendia i esclafia en efimeres plugetes d'espurnes; els xicons entraven i eixien alegres i cantaires; gent coneguda el saludaven breument amb aqueixa cortesia brusca dels homes dels camins. Jordi i Jestis, en aquell ambient calid i remorés, tan acollidor enmig de la nit freda, soparen ben sopats; perd, tanmateix, el jove es va entestar a prosseguir el viatge. —Bé —va accedir Jordi—; ja que ho vols aixi, t'aidaré a enganxar la mula Entraren a l'estable, on poc abans havien deixat els animals, agafaren la mula del ramal i van eixir al pati. Calents del foc, el fred els hi va flagel-lar sense pietat. S'havia mogut un ventet frigid que ja no venia de garbi; ara baixava de la muntanya nevada. La mula, duta del cabestre pel seu amo des de la tebior de la quadra, tremolava com ells i movia la pell en fortes esgarrifances. Jordi va alcar la vista al cel; la nit de lluna s'enfosquia gradualment; un vel blanquinés i a borrallons comencava a enllosar la volta estrelada; més avall, corrien rabents uns esqueixos de boira que pujaven del nord-est com Mengols immensos i esfilagarsats que saltaven fantasmals les altes carenes. —S'ha girat el temps! —es va preocupar el vell Jordi. —Qué! No fara res! —feia la contra el jove, tot ple de primerenca suficiéncia— Aixd és V'Aitana, que qualla el ros de la nit! Jordi bellugava el cap amb disgut, i mentrestant li aidava a enganxar el carro. —Jo, de tu, no eixiria! —li continuava dient—. Pot nevar, és facil, i llavors un home sol en la muntanya no és ningi... Jo en vaig trobar un ert... fa anys. No vull ni recordar-me'n! Jess no s'hi va immutar gens. —Ja ens veurem per Alcoi, vellet! Jordi li va obrir la portalada; el carro entendat bota sonorament el llindar petri de la porta, i uns minuts després se'l va engolir la fosca soliua del cami del port. El fred no deslluia gens ni mica © Nit de Nadal, que es presentava com calia que es Rencantie: dal mati netant Inedi in tnt eal eantinnara canting Is tahala dale minuane a.2nd, UE paul EStaNy, JOTUL, Ja LOL SUI, COTTUTTUdVa SEFUNL a LaUIE GEIS TTunyuNs pers X rs enfredorits. Se'n va entrar de nou a la gran cuina, es va aposentar en un racé Q. caient i es posa a guaitar l'alegria interminable del jovent i de la mainada amb el seu esguard de patriarca sense fills. A la cambra del costat, hi havia la resplendor del betlem i s'hi ola el so rugés de les simbombes. tee Jesus, mentrestant, avangava coll amunt en la nit de mitja lluna, a peu vora el carro com tot carreter que es vanta de ser-ho de veritat; el fred pujava per moments de cara a lalta nit i guanyant en altitud i allunyament de la calida Marina; el carro saltava, amb la seua marxa persistent de caragol, una i una altra carena divisoria, i el record de l'acollidora Sella restava tancat amb pany i clau rere el misteri de les muntanyes. Ara, el bosc i el sotabosc s'havien espesseit, i els pins i la garriga baixaven amb la seua foscor vora mateix de les cunetes, mentre que el vent semblava créixer en les fulles dels pins, aspres i tallants com tisores i infinites com les arenes de la mar. Amunt, amunt! A vegades planejava el cami en petites i amagades foies, on el vent brumia en xops invisibles de branques descarnades. Peré tot seguit, amunt, amunt. Continuaven les ratxes dures i crues d'un vent que udolava com un llop dins el pinar; el cel s‘havia tapat d'un cel espés i translticid que deixava a males penes filtrar-se una claror llunar on es desdibuixaven ombres i turons. Les carenes de lAitana, abans tan fulgurants de blancor sota la lluna, van desaparéixer a poc a poc entre boires i nuvolades. Jess, que ho mirava de tant en tant des dels revolts propicis del cami, feia sempre el cor fort. —Va! M'aporegue de no res! Es una Nit de Nadal com una altra! | com ha de ser una Nit de Nadal en aquestes serres? Perd el vent el fiblava, el traspassava, i la seua remor en el bosc cobrava brams i udols de borrasca. La nit s'enfosquia a poc a poc; tanmateix, com que Jestis tenia ulls joves i penetrants, gradualment s'acostumava a la fosca creixent i seguia veient la carretereua com una claror confusa que s'esmunyia davall dels seus peus. La llum del ciri del fanalet semblava destacar més en la negror i enllumenava tétricament les roges anques de la mula. AJesus, el vent, quan li venia de cara, li impedia caminar a bon pas costa amunt; mantenia la mula en el bon camf a forca de braé, tot i agafant-la de la ramalera vora la boca humida i pantaixant, i la ma se li humitejava primer i se li gelava després; el vent, a ratxes, temptava de traure el carro de les carilades (ora seu, els precipicis obrien la seua bocassa invisible al costat mateix de les cunetes... | fanima de Jestis, tan dura i inconscient moltes vegades,va tanmateix encollint, talment com els seus bracos, la seua esquena i les seues cam=- els regolfs crus de la provencada. Ell duia la manta basta, rasposa, resguardant-li c.; muscles i lligada davall la barba, peré el fred li quallava l'alé en Ileus filaments de gel davant la boca. Mal era avangar i mal fora aturar-se; les ferradures i els peus lliscaven penosament en els tolls gelats; si paraven, el fred els atuia. Calia, doncs, seguir avant, pujar el llarguissim port, aquella nit més llarga que mai, i ja descansarien el seu cos i el seu esperit en la gojosa davallada. Una volta dalt, rai! D'alli en avant, ja tot seria baixar i baixar fins a Alcoleja —un nom que prenia en les seues cides calides ressonancies de terra de promissio—. A la matinada tocaria a la porta de I'hostal, i, dins —ja ho veia!— encara trobaria el caliu en la foraca; llavors es calfaria les mans abans de desenganxar la mula, | en acabant Ii llevaria els aparells suats i glacats, en el pati, on no batia el vent, i passarien a l'estable, d'atmosfera carregada i calda; en el pessebre posaria recapte de bones garrofes, de bona palla d'ordi... | ell, al litt... Ja li semblava palpar la girada neta, les flassades toves. Per aquest pensament, senti brollar-li dins el cor un goig fort i jovenivol. També va tenir una altra alegria: adonar-se del silenci de la muntanya; sobtadament I'havia envoltat el silenci, llevat de la remor sorda de les rodes i el tanue dring dels cascavells. Amb la ma dreta es va apartar la roba de l'orella, i escolta: I'huraca sf que s‘aturava; els seus brams perdien violéncia i es sentien cada vegada més Iluny; els pins fantasmals ja no gesticulaven amenagadors quan el fanalet els llambregava feblement. Si, ara callava per complet! Ara es sentia com una fressa dolcissima que baixava dels alts, com si hi cantassen suaument un esbart d’angels i serafins. Era, perd, un silenci estrany i sinistre. Jestis caminava i caminava. De sobte va dur-se la ma a la mig tapada galta, on notava que se li apegaven uns mosquits frigids que duia el ventet quasi impalpable i que el picaven com a petites brases, el cremaven amb un fred diminut i intens. —Qué és acd? —va dir-se en veu alta, furiés. Perd ell massa i tot ho sabia. Comencava a nevar, nevava! | es trobava ja en la gran altitud, puix no devia ser gaire lluny la coronacié del port, i ara ja no era cosa de tornar-se’n arrere. Es va esborronar de cap a peus. —Arri, arri! —crida. Amb el manec de la tralla, va pegar aespiadadament en les anques enfredorides de la mula;nal, llavors, féu una curta correguda costa amunt, i ell a la seua vora. Pero el pantviv apte els va véncer, tots dos. -Paral Entra dins el carro i en va traure la manta mulera, amb qué tapa l'esquena i les anques de la bstia. Les purnes de la neu es feien més espesse ; aviat entapissaren el cami, | ell ho conegué per la remor de les rodes, que es feia més somorta, i per la de les seues passes, que es transformava en un cruiximent surenc. La marxa, abans penosa per la costa, es tornava un treball esgotador: amo i mula estaven espeats de les hores de pujada, els assotava la neu, els peus i les ferradures relliscaven... A Jesis, ara, no li plaia el silenci de la muntanya; s'adonava que abans li feia una certa companyia la remor grossa del vent. La nevada es féu copiosa. En Falta nit, la seua blancor miraculosa, sota un cel clos perd lleument translucid, impedia una fosca total, i Jess, amb els ulls acostumats, guaitava de totes bandes, entreveia les desigualtats dels pujols que voltaven el cami, la boca negra dels barrancs pregons, i, de tant en tant, en una lleu aclarida del celatge i la borrasca, albirava els pins grossos, dalt dels tarussos, endoblegant les ramulles sota el pes creixent de la neu que sells apegava. Alld el va animar uns minuts: s'hi veia! —Arri, arril Tanmateix, en la proximitat del port, la nuvolada s'espessia damunt els seus caps i augmentava la foscor una altra vegada. —Ara ja no veig res, res! —es va dir una mica acovardit Com podia ser, ell tan agosarat, de tanta espenta per a tot en la vida? {No pensava que s'estava fent ric, hora rere hora, dia rere dia, i que alld no era més que un entrebanc de tants entre ell ila fortuna? Es va posar a riure, "Aixi, patint, és com es fan els diners", pensava, "i després ve el descans i la llibertat". La manta enrotllada que duia, comengava a pesar molt de la neu incrustada, Ell i la mula, tots blancs, semblaven ja dues figures d'apareguts en aquella hora propicia de la mitjanit Va pujar una altra volta en el carro, i, una vegada dins, subjecta la lona del darrere i, al davant, va deixar caure el morrid, i es va asseure i es trobava millor que no abans. Torna a animar- se. Qui havia dit que caminant qua.© fred?neu, neu, Fora d'aquell petit recinte entendat, el temporal seguia desfermant-se, p~ Q ore en un relatiu silenci. Jestis es deia que les nevades grosses solien presentar-se ain. No caminar, al final li féu sentir més la gelor, que alli, en la banqueta travessera, semblava gel pur que li clavava els fiblons per l'esquena i pel pit El seu cervell s'ofuscava; vagament sentia recanga per la seua obstinacié a continuar el viatge; |i dolia, en el fons obscur de anima. Ara, perd, no hi havia remei Pensava confusament en la foguerada de la llar vora la qual Jordi, a hores d'ara, devia estar ben calent i segur fent la vetlada nadalenca... Ell, el vell Jordi, era qui en tenia la culpa, de tot! No hagués contraditl... Jordi havia despertat el seu desbocat amor propi, i aquest amor el feia encarar-se, a ell, a Jestis, amb la crueltat perillosa d'aquella nit. El ventijol tornava a moure, i aquell carro endiastrat era un garbell: tot ple de forats. El buf es colava per darrere, pels costats de la lona mal enganxada, entre la barana de l'escala i Venvelat, per davall del morrié, que ja no podia abaixar-se més. Jestis acotava el cap i mirava al davant, les regnes en la mé; volia foradar amb l'esguard el tapié atapeit de la nevada; intentava de congixer un tarts, un cantal, una soca de pi d'aquell cami que havia fet tantes vegades amb millor oratge.., quelcom que li fos familiar i li fes saber on es trobava ja. Perd no reconeixia res, ni quasi s'hi veia. Calculava que marxava per les darreres revoltes; d'alli a poc, el terreny planejaria, i aquell gaudiés planeig seria, per fi, el port. Li devia quedar, a tot posar, una mitja hora de patir; posem-ne una hora! No era res. | alla dalt, a ma dreta, ben prop del cami, hi havia la casa del port esperant-lo. Li obririen! S'hi quedaria; renunciaria a davallar fins a Alcoleja! Vejam! Ara escampiava un por, la tempesta. Les volves es feien més clares, certament, per bé que encara nevava bastant. —Perd no pots refiar-te! —deia entre dents. Pega un parell d'estirades a les regnes. —Avant, avant! L’escometé un optimisme exagerat; es va posar a riure una altra vegada, tal volta sentint secretament la necessitat de poblar aquella solitud lletja de dins el carro amb la seua propia veu —Amunt, amunt! No tardarem a arribar. Si senyor: faria nit a Alcoleja. Si, tal g7 havia dit aquell gallina de Jordi! No hi renunciava, no! 1s que no es podia amb els vells ni amb homes que no tenen pit. Nit de Nadal! | qua? Aixi esels diners: patint i treballant, i per aixd hi ha uns homes que manen per damunt Q s. Es va trobar esgotat Sentia una son estranya. {Li la feia la fressa monatona de les rodes, tan apagada pel coté-en-pal de la neu? S'adona també que obrir els ulls li costava un bon esfors. Llatemoritza un pensament: si s'adormia, es quedaria gelat! Llavors la mula podia esgarriar- se i fer-los caure en la mort freda i ignorada d'un abisme. Va procurar dessonillar-se. Baixaria del carro; aniria a peu! —No tinc més remei, no tinc més remei —repetia de baix en baix—. Aci fa més fred que no fora. Ben enrotllat en la gruixuda manta de caminant, se'n féu millor feta la caputxa i es deslliga el cordell de davall la barba per tornar-se'l a lligar més ferm. Va temptar per alla dins per la fosca del carro i hi va trobar uns trossos de sac. Assegut en la banqueta, s‘hi va folrar conscienciosament les cames, dels peus en amunt, lligant-los per damunt dels camals de pana dels pantalons. Ja anava ben calgat! ( duia les minses espardenyes de pobre ben passades.) Caminaria, s'hi calfaria. |, unes poques passes endavant ell trobaria que si que planejava la maleida carretereua, aquell endimoniat cami que s'amagava davall la flassada tova de la neu i que no li donava la gana de planejar. | de seguida notaria que arribaven al capdamunt, al beneit capdamuntl, i que, a ma dreta, sf, ala dreta, n'estava cert, el mas del Port els obriria la porta. —Un portal enllumenat com el de Betlem —va dir com entre somnis abans de decidir-se a baixar. Qué s'esdevenia ara? El carro envelat s‘havia aturat bruscament, i Jestis salta tot encondolit a la carretereta, i tot dos peus se li van estacar sencers fins el coll de la cama dins la neu Quanta que n’hi havia ja! El moviment el va reviscolar. —Anem, muleta, anem! —va dir amb una certa paciéncia, tan inusitada en ell. Peré com que no havia desemparat la tralla, la va brandar lleugerament i la féu esclafir, una volta encara, damunt les anques de la béstia. El castig, perd, va ser sord i sense efecte, —Arri, avant oO~ rodes del carro continuaven estacaaes, raicades. Ell mateix Tela un bon estorg per X_ stacar els peus, cada passa que pegava. Avant! Calia seguir avant! Estira de la re Q amp violencia Toca! Ara nevava més! | el que era pitjor: tornava a moure el ventet, que raia, que el traspassava talment com si no portas cap roba damunt. Les volves ja no queien mansament, siné que corrien horitzontals i se li n'entraven per la boca, pels ulls, li tallaven Male, Vencegaven. L'animal s'esforcava a fer sortir el carro de l'estacador. Jestis, tan feble com es sentia, volgué ajudar i s'agafa debades a la roda. El pantaix de I'extrem els ofegava, home i bestia, i el vehicle, feixuc de caixes i caixes de xocolat, no feia el més lleu moviment, Es devia haver ancorat en un toll de gel, com atrapat en un cep. Mentre que Jestis maldava, potser es posa mig pam de neu damunt de la que hi havia; alld es veu que era un punt on es formava ventisquer. Aquella neu del dimoni! No parava de caure'n! Els colgaria! Ho colgaria tot! Deixa el carro i va anar a poc a poc a la vora, al recés del vent, a la cuneta, i alla feia tarus i s'hi podia aixoplujar davall les branques espesses d'un pinatell. Es va torcar la cara —el rodalet destapat—, es frega els ulls, es lleva un poc la neu que se li apegava per les celles, les pestanyes, el nas. El vent venia a ratxes, amb intermiténcies, alenava de tard en tard com un monstre immens. I fou en una d'aquelles intermiténcies, en un dels silencis que s'esdevenien, que va sentir una veu llunyana que clamava dins les profunditats invisibles dels barrancs: Jestis, Jeeestiuus! {Com es podia sentir, de tan lluny, amb les seues orelles tapades per la manta lligada? Una suor freda li va humedir el cos. Tenia por, por d'infant, una cosa que havia oblidat feia molt de temps. Prova de destapar-se una mica lorella. Perd ja no senti cap cosa: cap altra veu, cap altre crit misteriés. Un minut... dos, cinc potser. Res. Només el buf glacial que feia sonar de tard en tard la ramulla dels pins damunt la seua testa. Jestis comprenia que no es trobava en el mén de tots els homes. Alld no era el mén aquell que havia deixat arrere unes hores de cami; ell vivia ara dins una forta tempesta, en un terreny que se li havia tornat fosc i desconegut. Aquella veu que havia sentit, que I'havia cridat... tal volta fos mentida, una ©.ntida del vent i dels tornaveus de les muntanyes, un“aL. gQuI navia ae criaar, a ell, que era nome que tenia pocs amics, que quasi sempre X asol? Q Jestis no havia travessat mai |a muntanya en un oratge com aquell; ell sabia que es trobava alt, molt alt, perd no tenia la mida d'aquella respectable altitud; ell sabia que feia fred, un fred cruel, perd no tenia llums ni sabers per a conéixer que el d'aquella nit s'amidava en molts graus sota zero. Només pensava foscament que tal volta es podia morir dins aquella gelor irresistible, com havia sentit a dir de tempestes antigues i de caminants desconeguts. | si es moria, era una gran llastima, perqué fora vora el port de la seua salvacid, prop de la casa, que ara potser obria ja la seua porta meravellosa Recolzat en el tarts, davall del pinatell que 'arredossava, va guaitar cap al carro. L'entrevela al davant seu, débilment enllumenat pel fanalet, i també veia la mula, com una ombra desdibuixada rere els rosaris de les volves... O creia veure'ls. De tota manera, se li apareixien en una positura estranya, estrafolaria. | el cor liva fer grans batecs. Ell estava bé all; no li pegava la neu en les galtes; dins les butxaques no se li calfaven les mans enfredorides, perd no se li gelaven del tot... Tanmateix, calia que anas al carro a veure qué era alld rar que hi notava. Va fer una passa avant i va caure agenollat. Els membres se li enravenaven com en una sobtada parallisi. Es va arrossegar lentament, amb molt d'esforg i amb una gran paciéncia. Li feia molt de mal tot el cos. Potser gelades tisoretes de pinassa se li havien clavat misteriosament a través de la roba. Tot podia ser en aquella nit lletja, fins les coses més destrellatades. "Jess, tu tan valent... Jesus, tu tan forgut...", es deia sense paraules. Ara arribaria i pujaria en el carro, que potser sf que era més calent que la intempérie i que encara tenia el fanal encés... un fanalet roig amb un ciri cremant, un ciri que s'acabava també com la seua forca. Quant de temps trig’ a travessar aquelles poques passes sobre la neu i el gel? Aixi, de genollons, hi va poder arribar, i va esbarrallar els ulls, que li pesaven arroves, i va mirar-ho tot bé. El carro havia tombat cap avant, | la mula, de genollons com ell, quieta, roscada, estava adormida damunt la catifa freda. No li calia, a ell, de fer-li res ja: animal no patia, estava quiet, dormint divinament amb la suor glacada. Volgué cerciorar-se’n, perd, i es va arrossegar fins a tocar el morro mig colgat. Ja no alenava... Millor; aix{ no tindria el patiment del pantaix. No la veia bé, perqué el fanalet quasi no feia llum, una llum rogenca, de morts, i perqué hi havia massa volves i polsina de neu. Ah, aquesta pobra mula mal menjadal: Ell es troba bé sobtadament. Ja no el fiblaven aquelles agulles del fred. Pensava de pujar en el carro, si podia, a poc a poc; perd © a qué? Dal tot fora el mateix.tina son! —va badallar tot musti i resignat, sense cap inflexié d'ira en la veu rogallosa s sempre tan vehement i iracund. | es va deixar caure suaument, amorosament, vore <: cap de la seua mula, d'aquell ésser que havia sofert sense tornar-se, durant anys, totes les seues ires. | aixi es queda, abracat al coll encara tebi. Is'adormia... ben adormit, sense cap angoixa ni dolor. Veges quin goig! Ja podia nevar, ja! I si que continuava la nevada, que els va colgar en poc temps, com si volgués abrigallar-los. tek Lesperit de Jestis s'havia refugiat en un racé petitissim i calent del seu cos, alla endins, en aquell laberint fosc on habita allo que som, allé misteriés que en ell era ja a la porta del que no som. Perd ara venien a destorbar-lo. Per qué cantaven a la seua vora molts, molta gent, i no el deixaven gaudir d'aquella dolca son? Encenien llum en el Portal! Venien a veure'l! Que bé! Ara sabrien que, malgrat la seua corpenta i el seu coratge, ell era molt petit i dormia. Quant de temps que no s‘havia lliurat a manifestar-se com alld que era de veres, com un infant! Es dar... ell era Jesus... i dormia placidament... i, a més, naixia en aquesta mateixa nit, com deia aquell d'alla avall. Veia una llum clara i una cara blanquinosa d'home vell i cansat de les maldats del mon. Ell, Jesus, li tocava la barba, llarga i blanca com la d'un patriarca; i una dona jove i bella el mirava de molt prop, tota compassiva i maternal —Jestis, Jestis —li deien en veu baixa. No va saber res més. L'endema, no; va ser I'endema no I'altre: el segon dia de Nadal. Ell retornava, parlava a tots: a Jordi, a 'amo del mas del Port, a uns carreters de mitjana edat, colrats i vermells, que voltaven el lit. -Com ha estat aco? —Ens has donat molt de treball, Jess —li deia Jordi—. Quan va comengar a nevar, vaig dir a I'hostaler que ens calia anar per tu. Jo m’havia algat de tant en tant del racé del foc i guaitava Voratge per la finestra. | vam eixir a trobar-te. —Perd de tan lluny! —Si, i vam patir de deveres! Perd €© n cinc, i ens emparavem els uns als altres. Que amunt2 vam tropar! Eres Ja Vora aquesta Casa del Port. x Q rd... escolte -feia Jestis tot esbalait. | la seua cara es transfigura per un pensament esborronador—. Act s6n tots? | el qui tenia la barba tan larga i tan blanca?... Jo estava enmig de la neu una bona estona... i el de la barba blanca em va socérrer primer que ningu. | la seua dona, tan jove, tan bonica, com hi havia vingut també en aquella crua nit? Es miraren els uns als altres, i entre ells va c6rrer una pregona esgarrifanca de supersticié. —No hi havia cap dona... ni cap home de barba blancat. Com no fos que... —va retrucar Jordi tot esborronat de temor. Es va fer un silenci. Jo, el que sé de cert —conclogué Jess eixinti una llagrima viva— és que si que he nascut la Nit de Nadal. valencia, 1962, Narracions perennes. Tandem Edicions.Cy ey Beda ra A aw 5 vA y Ri ig _s e “a CS Pan ake