Text: Francesc Gisbert

Il-lustracions: Pablo Caracol

CoHeeeió AWroe
... «w
 CoHeeeio Abefroc • ' j la ventana?-»
-------------- a una silla para
•■■'s. Me mir6’

© del text: Francesc Gisbert

© de les il-lustracions: Pablo Caracol
© d’aquesta edicio: Institut Alacanti de Cultura Juan Gil-Albert, 2013
C/ Sant Ferran, num. 44 - 03001 Alacant
Tel. 965 121 214

Coordinació: Joan Borja

Direcció artística: Joan Llobell
Disseny del logo i de les guardes: Aurelio Ayela
Comissió de Publicacions: José Luis V. Ferris (director), Ramon
Baldaquí, Rosa Ballester, Joan Borja, Ramón Castejón, José Luis
González, Rosa María Monzó, Angel Luis Prieto i Emili Soler

Primera edició, abril de 2013

Depósit legal: A 780-2012
ISBN: 978-8477846321
Imprimeix: Llinares Impressors

A la meua familia, a Bego i a Lidia per la paciéncia i l’ajuda, ais metéorits que cauen del
cel i ais meus xiquets de l’horta...
Pablo Caracol
CoHecdó AWroc
|W
Carme vivia amb els seus pares en un poble perdut a la serra de
Mariola. Valentina, la germana major, era alta, prima i espavilada.
Tot el món es quedava amb la boca oberta, mirant-la, i li reien les
gràcies. Per això, Valentina anava més tesa que una canya i es
pensava ser la reina del bancal. Carme, en canvi, era baixeta,
redona i molt, moli fantàstica. Tant, que de vegades semblava que
li faltava una bollida. I tots la miraven amb llàstima, murmurant:
«Veges tu, la pobra, no serà res a la vida».
Per acabar-ho d’adobar, Carme era cap de caps per desbaratar allò
que tocava: si sa mare l’enviava per aigua a la font, esvarava dins
del llavador i tornava més xopa que un fartó; si l’àvia li demanava
posar un perol al foc, botava foc a la casa; si son pare deia que li
portara el dinar al camp, es posava a xerrar amb les sargantanes i
els ocells, i arribava a les sis de la vesprada. No ha d’estranyar-vos,
que la batejaren amb el malnom de Carme Mala Pota.
Carme Mala Pota ajudava els pares en les faenes mes dures. Perqué
malíaenera, no ho era. Agranava, remava la roba, cuinava, donava
menjar a les gallines... A Valentina, en canvi, la deixaven prendre
el sol tot el sant dia, seguda a la porta de casa. Amb ¡’esperanza
que passara un bon partii, s’enamorara de la filia i traguera la
familia de la misèria. Una vesprada d’hivern es va acabar la llenya.
I la mare va manar:
—Carmeeee! Agafa la destral i el cabás. I vés-te’n a fer llenya al
bosc. No tornes fins que el tingues ben pie.
Carme es carregà el cabás a l’esquena, es penjà la destral al muscle
i, camina que caminarás, serra amunt, serra amunt, s’endinsà al
bosc. Com que era tard i no podia tornar fins a omplir el cabás, se
li va fer de nit. Va topar una cabana de ca^adors, perduda enmig
de la serra. I decidí passar-hi la nit. Va encendre la llar, va agranar
la pois i va preparar-se el llit.
5
Un llamp va encendre el cel. Senti un tra. I comen^à a ploure com
si els donyets hagueren foradat els nùvols amb mil punxons. En
això, van tocar a la porta de la cabana:
—Toc, toc, toc.
—Qui és?
—Sóc un conillet, i m’estic banyant. Em deixaries entrar?
Es va al^ar, va mirar per la finestra, previnguda. La nit era fosca,
semblava aigua bruta. Va veure el conili, banyat i tremolós com un
pessic de cotó en pél:
—Passa i queda’t a la vora del foc. Ves per on, em faràs companyia.
—Moltes gràcies.
Hi va entrar, botant botant, i s’arrapi als peus de Carme. A l’estona:
—Toc, toc, toc.
—Qui és?
—Sóc un esquirol, i m’estic banyant. Em deixaries entrar?
Es va al$ar, va mirar per la finestra i obri la porta:
—Em pensava que m’avorriria, sense ningu amb qui parlar. Entra,
entra, que fora fa fred.
—Toc, toc, toc.
—Qui és?
—Una cabra, i m’estic banyant. Em deixaries entrar?
—Una cabra i tot! Quanta gent viu al bosc! Va, passa tu també.
No penseu que va acabar aci. Tota la nit van estar tocant a la porta.
Conills, teuladins, tortugues, cérvols, ànecs, óssos, porcs... Vacaure
tanta aigua que fins l’ùltim dels animals del bosc li demani entrar.
Al remai, no hi cabia ni el cap d’una agulla. Allò semblava un
formiguer de caps, tots becant i arrupits.
Quan clarejà el dia, se’n van anar, xino-xano. Sense fer ■
soroll, a fi de no despertar Carme.
En alçar-se, trobà la taula parada de fruités silvestres. Hi
havia ceroles, gínjols, ametles, anous, aranyons... Fins i tot,
una gerra amb llet. El que més la desconcerté va ser
l’estranya picor que sentía al front. Es va mirar al vidre de la
finestra. I d’un pél no cau de la impressió. Es va fregar amb
força. No desapareixia. Enmig del front li havia aparegut la
figura d’una estrella, una estrella d’or. Carme va tindre una
alegría tan gran, que es posa a cantar:

M’ha eixit una estrella d’or alfront,

ai quina sort, ai que precios!
La Mala Potaja no sóc...
Digueu-me tots Estrella d‘Or!
zZ7
> Z77///ZZ/////
 —Clic, clic, clic —van trucar al vidre de la finestra.
Una velleta li somreia des de l’exterior de la cabana. Arrugada i geperuda,
vestía de negre, amb un mocador lligar al cap:
—Què voi vosté?
—T’he sentit cantar. Pots donar-me sopes amb llet per a esmorzar?
—Els animals del bosc m’han deixat un cabás de fruita. Passe si voi, i
compartirán el que n hi ha.
La dona arrossegava els peus i colpejava el terra amb un gaiato d’oliveta. A
pesar del ruixat caigut durant la nit, estava eixuta i sense fang a les sabates. Va
seure en un cap de taula i l’observà, amb un somriure burleta:
—Trobe que els animals del bosc t’han fet un regai. L’Estrella d’Or.
—Voi dir? Per què?
—A partir d’ara tindràs sort en tot el que faràs. Ja no et dirán Carme Mala
Pota, sino Estrella d’Or.
—Com sap el meu nom?
—Sóc la mare dels vents. Els meus fills recorren el món i escolten totes les
converses. Quan tornen a casa, m’ho conten fil per randa. Tu espera i veurás.
Estrella d’Or li allargà el pitxer de llet i uns quants fruits silvestres. Abans, els
va llevar el pinyol. ¿-‘■'-•rrififrti

—T’estic molt agraïda. No tine diners per a pagar-te. Però si un regal.

Escorcollà les butxaques, fins que deixà una capseta d’or i piata damunt la
taula. Era molt menuda, decorada amb vetes de colors cridaners. I una flor
bianca, pareguda a un lliri, sobre la tapa:
—Només pue donar-te açô. Me la regalà la meua àvia, fa molt, molt de temps.
Jo no la nécessite. Dins hi ha l’esperança. Si mai no la perds, pega très colps i
obri la capsa.
La velleta se’n va anar com havia vingut, capcota, amb el mocador al cap,
arrossegant els peus i colpejant amb la punta del gaiato.

io
■oh?']
Estrella d’Or torná a casa. Quan
explica el que havia passat,
Valentina es va encendre com un
coet. Es moría de l’enveja i pegava a
les parets colps mes forts que els
d’una mascletá:
—Mare, mare, jo també hi vull anar i que em
posen una estrella d’or al front i que em regalen
una capsa d’or i plata!

13
Quan va arribar, el foc de la nit abans ja s’havia apagat. Feia fred i
humitat. Pero com que estava acostumada a manar molt i
treballar poc, no va tindre ganes d’anar per llenya. Va esclatar una
altra tempesta de llamps i trons. Valentina tremolava de por i de
fred, colgada al Hit, cap i tot:
—Toe, toe, toe.
—Qué passa?
—Sóc un conillet i m’estic banyant. Que no em deixaries entrar?
Valentina s’alfa de mala gana. Obrí la porta. D’un puntelló, envía el conill rodant
cap a dins.
—Queda’t en aquell racó i no et mogues! Quina pudor fas! Rata molluda!
—Toe, toe, toe. '1
—Un altre pesat?
—Sóc un esquirol i m’estic banyant. Que no em deixaries entrar?
—Un sac de puces que parla! Fuig!
Obrí, renegant, l’agafa de la cua i d’una revolada l’estampá contra la paret.
—Toe, toe, toe.
—La mare que els ha fet! No s’acaben les visites!
—Sóc una cabra i m’estic banyant. Que no em deixari...?
Agafl la cabra de les banyes i l’envia volant pels aires. Va rebotar un parell de
voltes per térra, fins que va parar al racó amb la resta de convidats.
—Muts i a la gabia! No vull sentir-vos ni respirar! O vos fáré blaus a garrotades!
Els altres animáis del bosc van veure peí vidre de la finestra com se les gastava
Valentina. I no s’hi atreví a tocar ningú mes.
I
Al mati següent, quan escampà, la cabra, el conili i
l’esquirol fan fugir més ràpid que amb un all al cui.
Valentina es despertà de molt mala lluna. Li feien mal els
ossos, s’havia refredat i li penjava un moc ressec de la punta
del nas. Sobre la taula, no trobà res:
—Desagraïts, no m’han deixat l’esmorzar! Sou més agarrats
que el rovelli
Sentia una forta picor al front. Es va aproximar a la finestra.
El que va veure, la tomba de tos. Al front, li havia aparegut
la marca de la pota del burro. Va començar a cridar i cridar.
Tan fort, que va atraure l’atenció d’un gegant de dos caps
que passava prop. El gegant Asclapenyes va allargar el braç
per la finestra, Pagala d’un grapat, la fica al sac i se
l’emportà al seu castell. El castell d’Aniràs, però no tornaràs.
Quan Valentina no regressá a casa, van pensar el pitjor. Feia
temps que parlaven d’un bruixot malvat, que recorría els
pobles de la serra transformat en gegant de dos caps i
segrestava xiquets.
Estrella d’Or no s’ho pensa dues voltes:
—Mare, pare, me’n vaig a buscar la
meua germana!
Ara un pas, ara un altre, Estrella d’Or
enfilà cap al cim del Montcabrer. On,
segons la brama, vivia el gegant
Asclapenyes. No tarda a descobrir un
castell entre penyals que el bruixot
havia construìt, amb els seus poders
màgics.
_:22
Aixi que arribà, va colpejar el gran toc de l’entrada, amb
forma de cap de Ileo:
—Dong, dong, dong.
Eren les nou del matí. Asclapenyes encara dormia a cor què
vols. Va traure el cap per un baleó, badallant i lleganyós:
—Qui gosa despertar-me?
—Sóc jo! Estrella d’Or. Ja estás alliberant la meua germana i
tots els xiquets que tens tancats al castell.
El bruixot Asclapenyes va riure amb una rialla de barrane:
—Ah, ah, ah... Açô és el castell d’Aniràs però no tornarás.
D’ací no escapa ningú. Tret que superes tres proves
impossibles. Si ho aconsegueixes, els xiquets serán lliures. Si
no, compartirás el seu desti.
—Va, ja estás dient la primera prova.
—El meu castell té tres-centes habitacions. Mai no l’ha
netejat ningú, i està pie de pois i teranyines. Vull que me’l
deixes mes net que liepat de caragols. I tens de temps fins
demà, quan isca el sol.

23
El bruixot va désparéixer enmig d’un núvol de polseguera. Estrella d’Or no tenia ni idea dé
com aconseguir-ho. Va recordar-sc’n de la capsa. La Va traure, la colpejá contra el térra i la
deixa sobre un escaló. Al punt, «Clec», s’obrí la tapa, impulsada per un molí. I en va eixir
una dona menuda, amb un mocador roig lligat al cap:
—Sóc Esperanza. Qué vols? Qué manes?
Va fer-li cinc céntims del problema. Esperanza escolté atentament. A continuado, sacsejá
el cap amb for^a, per fer sonar el picarol que penjava de l’extrem del mocador. Al punt,
comentaren a saltar de la capsa mes donyets com ara ella, vestits amb roba multicolor, de
dos en dos, de quatre en quatre...
Una riuada amb davantals, graneres, poals... va recórrer els racons del castell. Tot el dia i
tota la nit van estar treballant de valent. Finalment, quan no quedava ni una busca de pois,
van tomar ordenadament a la capseta màgica. L’ùltima a entrar va ser Esperanza. I va
26
El bruixot Asclapenyes es va encendre com un misto. Aquella no se
l’esperava. Va pensar que ho havia posât massa fácil. De manera que la
següent prova va ser encara més difícil:
—El segon impossible és que constru'isques una ciutat, a la vora del castell. I
recorda: tens de temps fins demà a l’alba.
Ara volia una ciutat! I en un dia! Aixô si que era un disbarat! Estrella d’Or va
tomar a colpejar la capsa contra el terra, tres vegades. Al punt, aparegué
Esperança:
—Que vols? Qué manes?
Estrella li explicà la prova. Esperança no es desanima. Va tornar a fer sonar
el picarol. Ara, durant quasi mitja hora. De la capseta isqueren donyets a
dolls, com en un brollador. Donyets de totes les races i racons del mon,
parlant les llengües més diverses. No van tardar a posar-se a treballar.
Picaven pedres, talaven arbres, feien pasteres, alçaven murs, hastien
Aquesta vegada el bruixot Asclapenyes va regressar abans d’hoi
Ja a la primera prova havia sospitat que Estrella d’Or havia
demanat ajuda. Quan va veure aquella multitud, pensá que la
Estrella s’adoná que no li la podia donar. Era massa valuosa. Els
donyets es trobaven escampats per la falda de la muntanya.
Havien acabat la faena i esperaven el vistiplau d’Esperan^a per a
tornar a la capsa. Estrella els dona una última ordre:
—Donyets del món, vull que tanqueu el bruixot dins la capsa.
Pensat i fet, tots els donyets es van Hangar sobre el bruixot de dos
caps. Sense donar-li temps de reaccionar, l’estovaren de valent a
mossos i pessics. L’espentaren fins a la capsa i l’embotiren dins, a
espentes i puntellons. Tan bon punt tancaren la tapa, sentiren un
gran guirigall.
Les portes de les presons es van obrir i els xiquets van eixir en tromba per les portes del
castell. També Valentina, que s’abraca a la seua germana.
Tots estaven contents. Tret d’Esperan^a. Feia cara de preocupada:
—Escolta, i nosaltres on viurem? Ara el bruixot és a casa nostra. Si obrim, s’escapara.
—A partir d’ara, tu i els teus germans no viureu tancats en una capsa. Casa vostra sera el
món sencer. Vos repartireu per tot el món, i ajudareu la gent a no perdre mai 1’esperanza.
I per aixb diuen, des d’aleshores, que l’esperan^a és l’últim que s’ha de perdre.
33
35
DIPUTACIÓ
D'ALACANT