LECTURA 

 
Jo  no  hi  entenc,  però  em  sembla  que  hi  ha  d’haver  un  cert  tipus  de  neurosi 
caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar‐se d’una neurosi —
d’un  complex  o  cosa  per  l’estil—  perquè,  en realitat,  el  fet  no  pot  admetre  cap  altra 
explicació:  almenys,  jo  no  li’n  trobaria.  Problema  distint  és  el  d’esbrinar  si  aqueix 
temor  a  afonar‐se  en  el  remolí  quotidià  de  les  sorpreses  i  les  tragèdies  és  o  no  és 
justificat  des  d’algun  punt  de  mira.  Potser  ens  trobem  davant  una  malaltia  típica  del 
nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els 
quals  fan  crisi  les  seguretats  essencials  d’una  societat.  Sigui  com  sigui,  importa 
destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara 
inamistosa de la realitat immediata. 
Així  s’esdevé,  per  exemple,  amb  les  lectures.  S’esdevé  igualment  en  d’altres 
ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda 
la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els 
llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, 
si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan 
en  aquest  costum,  ja  se  sap  que  és  a  favor  de  l’innocu,  de  la  filigrana,  de  l’històric: 
d’allò  que,  en  suma,  i  en  si,  ja  és  inactual.  ¿Qui  no  ha  conegut  infinits  exemplars 
d’aqueixa mena de senyor, infal∙lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en 
els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen 
el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, 
i  estan  en  totes  les  seves  glòries,  amb  un  relat  referent  a  Wamba  o  a  les  sogres  de 
Napoleó. 
I  és  curiós  que,  com  s’esdevé  sempre,  si  els  deixen  parlar  no  els  pengen.  El 
lector  anacrònic  esgrimeix,  per  justificar‐se,  raons  d’indiscutible  envergadura.  Es 
referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, 
és  clar,  hereus,  el  qual  sol∙licita  la  nostra  atenció  amb  el  peremptori  «ars  longa,  vita 
brevis»  entès  d’una  manera  molt  estranya.  Ens  diran,  encara,  que  la  comprensió 
exacta  de  l’actual  només  pot  aconseguir‐se  a  través  de  la  comprensió  prèvia  del 
passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia 
concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu 
de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més 
irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il∙lumina des de la perspectiva de 
l’ahir... 
Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que 
és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no 
és  un  ser  abstracte,  deslligat  del  temps—del  seu  temps—,  susceptible  de  cedir, 
impunement,  a  vagues  temptacions  de  convertir‐se  en  una  estàtua.  Si  la  cultura, 
acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua 
tenint  sentit,  és,  en  definitiva,  per  la  seva  permanència  en  l’ordre  de  les  vigències 
actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho 
és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys 
íntegres, els seus al∙licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic 
no  és  clàssic  per  ser  antic,  sinó  perquè  segueix  sent  «modern»,  «actual».  Quan  el 
lector  d’avui  se  li  acosta  en  demanda  de  «refugi»,  mal  senyal:  mal  senyal  per  al 
presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, 
que només sabrà entretenir‐se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. 
Llegir  no  és  fugir.  Encara  que  hi  hagi  molts  que  no  cerquin  en  la  lectura  sinó  el 
succedani  honorable  d’un  estupefaent,  llegir  és  tot  el  contrari  d’embriagar‐se  o 
d’ensopir‐se.  Es  llegeix  per  comprendre’s  un  mateix,  per  comprendre  els  altres,  per 
comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última 
instància,  és  també  passat  «nostre»,  passat  d’«avui».  Acudim  a  l’obra  literària  a  la 
recerca  de  noves  o  millors  dades,  d’opinions,  de  coratge,  respecte  al  món  que  ens 
envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; 
és a dir, perdre el nostre temps. 
Però  convindrà  reprimir,  per  un  moment,  aquesta  inclinació  al  consell  o  a 
l’anatema.  Intentem,  també  ací,  comprendre,  primer  que  res.  I  l’observació  més 
superficial  ens  assabenta  que  no  tots  demanem  les  mateixes  coses  a  la  literatura. 
Fonamentalment, es podrien distingir dos tipus bàsics de lector —bàsics i extrems—: el 
que  busca  en  el  llibre  —en  el  llibre  de  creació,  és  clar:  poesia,  conte,  novel∙la—  un 
viatge al món de las grans fantasies humanes, i el que pretén, a través d’ell, i a través 
de l’escriptor, acostar‐se a un enteniment més subtil i net del món que l’envolta. 
Existeix, també, el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació, crític o 
historiador  de  les  lletres,  que,  per  bé  que  en  el  fons  participa  del  caràcter  d’un  dels 
altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la 
sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani del lector corrent. 
M’apresso a dir que, tant el qui desitja l’evasió o el tècnic, com el qui ànsia una 
millor  visió  de  la  realitat,  tenen  alguna  cosa  prèvia  en  comú:  alguna  cosa  que,  sens 
dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això 
es  diferencien,  sobretot,  del  lector  que  hem  adjectivat  de  «professional».  I  aquesta 
«alguna cosa» és l’índole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de l’acte de llegir. Hom 
llegeix, efectivament, per «distreure’s», per «divertir‐se». La lectura literària s’intercala 
en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa conforta‐
dora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar‐nos al seu curs. 
Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos 
peculiars,  els  atributs  usuals  del  gaudi  estètic.  Però  la  literatura  s’aparta,  en  aquest 
aspecte,  de  les  anomenades  Belles  Arts,  en  posseir,  sempre,  un  contingut  lògic  —si 
se’m  permet  el  terme,  que  empro  amb  tota  reserva—  i  una  referència  constant  a 
l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldre’s en 
un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, 
diuen, és un art «abstracte» —una arquitectura de sons —; les obres plàstiques poden, 
així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendre’s de tota signifi‐
cació.  Però  la  poesia  i  la  novel∙la  viuen  de  l’home,  es  lliguen  a  ell,  l’han  de  cantar  o 
narrar:  cantar  o  narrar  les  seves  il∙lusions  o  els  seus  problemes.  Per  tant,  el  lector, 
alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic en si, s’embolica i es compromet amb el 
fragment d’humanitat que el llibre li ofereix. 
És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al∙ludit per fer la 
distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç —el vici impune de Larbaud—, 
cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns —i 
torno a la simplificació— tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; 
els  altres,  un  suplement  de  vida.  Uns  voldran  escapar,  amb  el  llibre,  de  la  urgència 
dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb 
l’amargor  inevitable,  voraç  i  temptadora,  d’aquesta  mateixa  vida.  Convé,  però,  fer 
encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel 
sol  fet  de  ser‐ho,  de  ser  lectors,  ja  suposen  una  distància  entre  ells  i  la  vida.  L’home 
que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament— no sent el desig 
de  llegir.  Teòricament,  l’home  vital  no  en  sentirà  més  que  qualsevol  animal  —una 
vaca—  sa:  ell  seria  l’animal  sa.  Però  aquest  home  no  existeix:  l’home  és  sempre  un 
animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres 
recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui. 
De  tota  manera,  per  paradoxal  que  sembli,  el  suplement  de  somni  i  el  suple‐
ment  de  vida,  adés  esmentats,  no  es  corresponen  amb  els  respectius  mancaments. 
Seria  natural  que  l’home  de  realitats  acudís,  com  a  lector,  als  llibres  d’evasió,  i  que 
l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per 
regla general, la compensació no es dóna, en aquest punt. Veiem, en canvi, que cada 
lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui 
té  por  a  la  vida  del  carrer  segueix  tenint‐ne  a  la  mateixa  vida  en  els  llibres:  les 
repugnàncies  no  es  resignen  a  desaparèixer  perquè  el  seu  objecte  es  presenti  sota 
espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, 
es  manifesta  igualment  en  el  gust  de  lector.  Al  capdavall,  llegir  és  seguir  vivint,  i 
cadascú ho fa a la seva manera. 
 
https://blocs.mesvilaweb.cat/wp‐
content/uploads/sites/1639/2009/04/RnVzdGVyLCBKb2FuIC0gRGljY2lvbmFyaSBwZXIgYSBvY2lvc29zICgx
OTY0KQ==_131145_1_2639_1.pdf