Grup A1 // Maig 2023

EXERCICI 2: Colonialisme i descolonització

Ho Chi Minh i la independència de Vietnam

Després de la coneguda Segona Guerra Mundial, el món va patir una onada de territoris en
cerca de la seva descolonització i independència de les potències colonitzadores que havien
estat majoritàriament afectades per la guerra. La misèria i destrucció que va portar
mundialment tal conflicte va donar l'empenta final a aquelles nacions reprimides a aixecar-se
en contra dels seus opressors durant el segle XX. En aquest treball em concentraré en el cas
de la descolonització de Vietnam, utilitzant com a punt de referència el documental “Ho Chi
Minh y la independència de Vietnam” del canal Historia, estrenat l’any 2012. Vietnam és un
país que s’ha vist obligat durant gran part de la seva història a protegir-se contra diversos
invasors, cosa que ha fet que hagi patit quatre ocupacions estrangeres seguides: es va passar
quasi mil anys intentant impedir l’ocupació del seu territori des del nord per part de la Xina,
després va passar setanta anys sent una colònia, sigui dels japonesos o dels francesos, però
quan finalment van aixecar-se per aconseguir la seva llibertat, els Estats Units va tornar a
ocupar part del seu territori i a esclatar una guerra que va durar trenta anys.

Pel que fa a l’època que va estar sota el control de França, el país fa formar part de la colònia
francesa de la Indoxina (juntament amb Cambodja i Laos) a partir del 9 de juny de 1885, a
través d’un pacte entre la Xina i França, i de forma completament unilateral per part dels
desitjos dels vietnamites. La colònia es va convertir ràpidament en “la perla de l’imperi
francès” gràcies a la gran riquesa del territori per productes agrícoles com el cautxú, que va
tenir molta importància la indústria francesa, i per la facilitat de comerç amb la Xina per la
seva proximitat. El control que els colons francesos exigien sobre la població depenia per
cada zona, ja que la Indoxina era dividida entre diverses regions, de les quals Vietnam era
formada pels protectorats de Tonquín al nord, Annam al centre i Cotxinxina al sud. Mentre
que la Cotxinxina era administrada directament per l’imperi francès, Tonquín i Annam eren
protectorats que tenien una certa autonomia i amb els seus propis caps d’estat en els seus
emperadors “titella”. Tot i això, la voluntat d’unificar tals regions o fins i tot el
reconeixement de la nacionalitat vietnamita conjunta quedava completament prohibit i
comportava un càstig sever.

1
Van ser aquests mateixos càstigs que van impulsar a, en aquell moment conegut amb el nom
Nguyen Tat Thanh, a exiliar-se del país. Després que el seu pare i els seus germans fossin
encarcelats per donar suport a la revolta de l’emperador Duy Tân contra els francesos,
Nguyen Tat Thanh fuig de Annam com a immigrant polític i acaba viatjant arreu del món
buscant-se la vida, on construeix la seva mentalitat internacionalista. Mentre es troba vivint a
França, descobreix els ideals del comunisme i la forma com tracten amb el tema de les ètnies
minoritàries, cosa que podria ajudar a alliberar el seu poble vietnamita; per aquesta raó viatja
a Moscou a l’estiu de 1923, on troba grans diferències entre el comunisme de Stalin i el seu
en qüestió de les nacionalitats minoritàries. En tornar a França uns anys després, forma la
Unió Intercolonial, una associació conjunta d’africans, indoxinesos, etc. contra el domini del
colonialisme francès, amb el seu propi diari: “le Paria”.

Nguyen Tat Thanh, ara ja anomenat com Ho Chi Minh des del seu exili, retorna a Àsia,
específicament al sud de la Xina, on viuen grans comunitats d’ètnia vietnamita. Allà
organitza el moviment comunista de “Joventuts revolucionàries”, que a conseqüència va
acabar desenvolupant el Partit Comunista Vietnamita (i després de tota la Indoxina) el febrer
de 1930. Va viure un temps allà fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial, lo qual li va
donar l’oportunitat de retornar a Vietnam el febrer de 1941 i crear el Viet Minh (la Lliga per
la independència de Vietnam), que en aquell moment estava controlat pel Japó. La raó per la
qual les polítiques de Ho Chi Minh van ser tan acollides pels vietnamites va ser perquè la
seva ideologia va aconseguir unir els pagesos pobres i els nobles i burgesos rics sota un sol
objectiu, creant un front d’unitat nacional comunista molt fort. Aquest front va ser el que va
començar la revolució al 15 d’agost de 1945 des de la zona nord quan els japonesos van
retirar-se del país per l’atac d’Hiroshima i la pèrdua final de la guerra, declarant la seva
independència i creant un nou govern en un mes.

La independització i descolonització de Vietnam va donar-se en una època molt convulsa, ja

que just s’havia iniciat el conflicte que es coneixeria com la Guerra Freda, el capitalisme dels
Estats Units i el comunisme de la Unió Soviètica, per lo qual, quan la ideologia de Ho Chi
Minh va liderar tal revolució, es va considerar massa comunista pels americans, massa
nacionalista pels soviètics i massa anticolonialista pels britànics. Tot i això, l’emperador Bảo
Đại li va donar el poder pacíficament i Vietnam va poder defendre’s contra l’exèrcit francès i
les tropes britàniques enviades (la divisió Leclerc) fins a 1949 només amb les seves guerrilles
de maquis i sense cap ajuda.

2
La guerra va continuar amb el Viet Minh i França enfrontats durant quasi una dècada, amb
França com la clara favorita per guanyar la guerra en els primers anys. Però mentre la
situació econòmica i política de la metròpolis francesa anava cada vegada complicant-se més,
les tropes del Vietnam del Nord s’anaven organitzant i agrupant encara més. A partir del
1950, la Xina va començar a donar suport militar als revolucionaris vietnamites a través de la
carretera del nord que delimitava els dos països, on els francesos van atacar aquell mateix any
a la Batalla de la frontera. Va ser en aquell moment que la guerra va entrar en una nova fase
on el Viet Minh tenia l’avantatge militar sobre els francesos, els quals van començar a perdre
moltes batalles en el front de guerra. Les victòries que els maquis vietnamites estaven
aconseguint contra l’exèrcit francès es van anar convertint en una classe de “revenja” per la
resta de pobles colonitzats (que va inspirar, per exemple, la independització d'Algèria), en
especial la victòria de la gran batalla de Dien Bien Phu (1954), que va acabar de sentenciar el
final de la guerra. En el juliol de 1954 es va pactar l’Acord de Ginebra, a partir del qual la
guerra va acabar amb França retirant les seves tropes del país i amb el acabat d’independitzar
Vietnam dividint-se en dos països pel paral·lel 17, però amb la intenció de fer un referèndum
en el futur per decidir la seva unificació.

Les polítiques del Vietnam del Nord i Vietnam del Sud eren molt diferents, mentre que al
nord era on més estava arrelat l’ideal unitari i comunista de la revolució, al sud es
caracteritzava per la influència que encara tenia l’imperi francès en els seus afers interiors. El
seu govern estava format per l’emperador Bảo Đại com el seu cap d’estat i amb el Ngô Đình
Diệm com el seu primer ministre, el qual després va expulsar l’emperador i va convertir-se en
dictador del país en menys d’un any. Els Estats Units donava suport al seu desig de controlar
la resta del país per la seva política altament anticomunista, així que tropes americanes van
ser enviades per lluitar contra el Front d'alliberació nacional que s'havia creat en el Vietnam
del sud. Aviat, l’exèrcit americà va començar a mobilitzar-se per atacar també el govern
comunista del Vietnam del Nord, cosa que Ngô Đình Diệm no va acabar d’autoritzar i per
aquesta raó va ser assassinat en el que ara sabem que va ser un complot de la CIA al 2 de
novembre de 1963.

A partir d’aquell moment la guerra va escalar a un conflicte molt més directe per part dels
Estats Units, que va iniciar l’operació militar coneguda com a “Rolling Thunder”, segons la
qual van llançar més de mig milió de tones de bombes sobre les majors ciutats de Vietnam
del Nord durant 38 mesos consecutius. Pel que fa al Vietnam del Sud, la majoria de la

3
població ja es trobava sota el control americà, així que només aquells que formaven part de la
resistència del Front d'alliberació nacional havien de patir por de ser sotmesos a tortures i
obligats a viure en clandestinitat. Per contraatacar els atacs dels EUA, els comunistes van
realitzar l’ofensiva del Tet a partir del 1968 utilitzant els armaments que els hi van ser
entregats per part dels governs comunistes de la Xina i Corea del Nord. L’ofensiva requeria
assaltar les bases militars americanes en territori vietnamita, però va resultar en una gran
derrota militar pel bàndol comunista i en una escalada massiva de la potència dels atacs per
part dels americans com a conseqüència.

Malgrat tot, aquesta escalada va repercutir de forma inesperada en la moral i política de la

població civil dels Estats Units, que es va veure escandalitzada per la violència
desproporcionada contra els vietnamites. Això va iniciar un moviment social que va causar
una gran pressió per la fi de la guerra i la pacificació del conflicte. El govern dels Estats Units
va intentar calmar el moviment i buscar una resolució del conflicte durant cinc anys, fins que
finalment va cedir i es va resoldre amb la Conferència de París l’any 1973. A través d’aquest
tractat l'exèrcit americà va acordar d’abandonar el conflicte per complet, lo qual encara
deixava oberta la qüestió sobre la unió dels dos Vietnams. Del 1973 al 1975, els Estats Units
va bloquejar el govern vietnamita per pressionar al sud de no pactar per un govern comunista
unificat, però finalment el Vietnam del Nord va acabar guanyant la guerra quan les tropes del
Front d'alliberació nacional van prendre la capital del sud, Saigon.

Després de la guerra, el país va intentar establir-se com una potència socialista en mig de les
tensions de la Guerra Freda, cosa que va dificultar el seu creixement, ja que va ser sotmès a
un aïllament econòmic internacional (només amb suport i subvencions de l’URSS, Cuba, la
República Democràtica Alemanya i altres països comunistes). L'estratègia que havien seguit
de nacionalitzar les empreses va continuar fins a 1986, quan el 6è Congrés del Partit
Comunista va crear l'estratègia Doi Moi especialment pel cas de Vietnam: a partir d’aquesta
es va renovar la política i l’economia del país, es van privatitzar les empreses, va entrar nou
capital estranger i es va redistribuir la terra i liberalitzar els seus preus. El canvi va acabar
repercutint en l’eliminació final de l’impost que els EUA i els seus aliats havien imposat a
Vietnam per garantir el seu aïllament econòmic l’any 1994. En l’actualitat, Vietnam és un
país en auge econòmic i amb gran potencial pel futur, el seu govern ha hagut de saber
equilibrar una societat encara altament socialista amb una economia de mercat lliure, com

4
molts altres països amb tradició comunista han hagut de fer per sobreviure a la globalització
que vivim avui en dia.

Per finalitzar d’explicar el cas de la descolonització de Vietnam, voldria donar la meva opinió
respecte a la forma com ho van aconseguir. Comparant la seva independització amb la
d’altres que van succeir al voltant de la mateixa època del segle XX, queda clar que Vietnam
va ser una de les més llargues i més violentes, havent estat pràcticament en guerra constant
durant 30 anys. Igualment, també va ser una de les més memorables per l’impacte que va
suposar en la societat americana d’aquells temps, influint a una generació sencera cap al
pacifisme en mig d’una època de gran tensió mundial per una possible catàstrofe amb
l’impuls de les armes nuclears. Vietnam, com tants altres territoris durant la Guerra Freda, va
servir com a camp de batalla perquè el bàndol capitalista i el comunista que dividia el món
poguessin lluitar sense que escalés a un conflicte internacional com es temia, però a
diferència de la resta, Ho Chi Minh i el Viet Minh van tenir una ajuda exterior mínima i van
aconseguir derrotar a dues de les majors potències del món (França i els Estats Units)
solament amb la seva dedicació i unitat.