El lliurament:

Atreu-me; darrere teu correrem.

El rei m'ha ficat a les càmeres;
Ens gaudirem i alegrarem amb tu;
Ens recordarem dels teus amors més que del vi;
Amb raó t'estimen. (Cap.1:4)

Així mateix, es reflecteixen les paraules damor que l'espòs dirigeix l'esposa i on la seva
estimada respon amb amor, fe i entrega total. El Cantar s'estableix mitjançant la
intervenció de diàlegs i de vegades en forma dramàtica entre l'esposa (Sulamita) i
l'espòs. Igual manera, també es diuen cadascun d'ells germà i germana com una
al·legoria de la tragèdia Grega.

"Vaig obrir jo al meu estimat

Però el meu estimat se n'havia anat, ja hi havia passat
I després de parlar va sortir la meva ànima
El vaig buscar, i no ho vaig trobar;
El vaig trucar, i no em va respondre" (Cap.5:6) (El drama de no veure'l)

"! Com de bonics són els teus amors, germana, esposa meva! (Cap.4:10)

"! Oh, si tu fossis com un germà meu(Cap.8:1)

És important connotar que entre l'espòs i l'esposa no és una simple relació d'amants,
perquè dins de la cultura Israelita només els esposos es tractaven tan estretament i
amb tanta entrega com ho mostra el cant amorós "El Cantar dels Cantars"; però no
només es tracta d'un poema de costums Orientals, sinó com un sistema de
representació del que la bíblia planteja sobre elveritable llaç entre els esposos instituït
per Déu mateix.

Així també s'observa al poema abundants comparacions i metàfores que exalten els
amors entre l'estimat i l'estimada a través de la inspiració de la paraula, on l'espòs veu
l'esposa tota la seva plenitud i cada comparació que fa és una forma d'elogi a la dona.

"Els teus ulls entre guedejas com de colom;

Els teus cabells com a ramat de cabres
Que es recusten als vessants de Galaad.
(Cap.4:1)

Aquí es pot observar la personificació dels ulls i els cabells en animals.

"Com a bresca de mel destil·len els teus llavis, oh esposa;

 Mel i llet hi ha sota la teva llengua;
I l'olor dels teus vestits com l'olor del Líban. (Cap.4:11)

En aquest es relacionen els llavis amb el dolç nèctar de les abelles, així com el vestit es
compara amb el Líban; república de l'Orient que limita al Sud amb Israel, república que
va ser governada per Salomó creant les comparacions alhora una connotació històrica.

Per tant, al poema es poden apreciar condicions històriques de la ciutat d'Israel, es

parla del camp a tota la seva esplendor que al·legòricament simbolitza la religió
d'Israel, sense oblidar destacar que entre els pobles de l'Orient Mitjà la major
aportació que es va donar a la humanitat va ser en l'ordre moral i religiós.
De la mateixa manera, es poden observar al cant una sèrie d'imatges amb sentit
al·legòric com són el jardí, el lliri i el colom que es poden aplicar al poble Jueu.

Els seus ulls, com coloms al costat dels rierols de les

aigües,

Que es renten amb llet, ia la perfecció

col·locada (Cap.5:12)

A l'hort de les nogueres vaig baixar

A veure els fruits de la vall,

I per veure si brollaven les vinyes,

Si florien els magraners (Cap.6:11)

Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu;

L'apacienta entre els lliris (Cap.6:13)

Igual es fa esment, a la ciutat de

Jerusalem; com a símbol de la glòria i del
esplendor Israelita.

Cal ressaltar al poema simbologies

bíbliques que com al Cantic espiritual es fan
presents com ho és la pomera; que en relació a la
bíblia és la fruita prohibida que van menjar Adam i Eva donant
origen al pecat original.

Com la pomera entre els arbres

silvestres,
Així és el meu estimat entre els
joves;

Sota l'ombra del desitjat em vaig asseure,

I el seu fruit va ser dolç al meu paladar. (Cap.2:3)

En aquesta imatge s'observa el fruit com a gaudi de la

estimada i on ella ho compara amb l'estimat.

Un altre element significador a part de les referències

religioses i bíbliques és l'exaltació constant de
la bellesa dels enamorats amb imatges naturals, els
llavis comparats amb la bresca d'abelles, les galtes amb les
espècies aromàtiques, cuixes com joies, el paladar com el
bon vi i tantes imatges que recreen la
sublimitat del poema. A més es presenta el comiat de
l'època de l'hivern i el plaer de la trobada amb la
primavera.
El meu estimat va parlar, i em va dir:

Aixeca't, oh amiga meva i vine.

Perquè heus aquí ha passat l'hivern,

S'ha mudat, la pluja se'n va anar;

S'han mostrat les flors a la terra,

El temps de la cançó ha vingut,

I al nostre país s'ha sentit la veu de la

tórtora.

Per tant, es pot dir que el Cantar dels

Cantares reflecteix determinats esdeveniments claus: El
casament de Salomó amb la donzella Sulamita (Cap. 1:2 a
2:7), les trobades felices entre els estimats (Cap.2:8 a 3:5), el
record del matrimoni (Cap3:6 a 5:1), l'amor perdut i
recuperat (Cap. 5:2 a 6:9), i finalment el diàleg entre
la núvia, els germans i el rei. Tots aquests elements envolten un
context històric, cultural i religiós com ho mostra
el Cantar.
FIGURES LITERÀRIES QUE SOBRESORTEN AL POEMA
Al text abunden les comparacions i les
metàfores, però igual també es fa present
la perífrasi verbal, l'antítesi, la
anàfora, l'onomatopeia així com múltiples
imatges.

ELEMENTS COMPARATIUS:

El teu nom és com un ungüent vessat.

Morena sóc, oh filles de Jerusalem, però

cobejable

Com les botigues de Cedar

Com les cortines de Salomó

Com el lliri entre els arços

Així és la meva amiga entre les donzelles.

Com la pomera entre els arbres

silvestres

Així és el meu estimat entre els

joves

Els teus cabells com a rajades de cabres

Les teves dents com a ramats d'ovelles

esquilades

Els teus llavis com a fils de grana

Les teues galtes, com cachos de magrana darrere teu

vel

El teu coll com la torre de David, edificada per

armeria

L'olor dels teus vestits com l'olor del

Líban

El seu cap com a or finíssim

Els seus cabells crespos, negres com el corb

Els contorns de les teves cuixes són com joies

El teu melic com una tassa rodona

El teu ventre com un munt de blat

Els teus dos pits, com bessons de gasela

El teu coll, com a torre d'ivori;

Els teus ulls, com les estampes d'Hesbó al costat de la

porta de Bat-rabim;

El teu nas, com la torre del Líban

METÀFORES:

Qui és aquesta que puja del

desert com a columna de fum,

Sahumada de mirra i encens

I de tota pols aromàtica

En aquest cas, aquest fragment està referit

a la Llitera de Salomó utilitzant altres paraules ens porta
a aquest significat.

A euga dels carros de

Faraó

En aquest cas, es relaciona amb l'estimada

Sulamita.

Raïms de flors de llenya a

les vinyes d'En-gadi

En aquest cas fa referència a l'estimat,

visualitzat a la primavera ja que aquestes flors es donen a la
primavera.

PERIFRASÍS VERBAL:
Jo sóc la rosa de Sarón,

I el lliri de les valls

Aquí s'utilitza una volta de paraules

per nomenar i fer referència a la seva estimada.

ANTITESI:

Em van posar a guardar les

vinyes

I la meva vinya, que era meva, no

guardi

Jo dormia, però el meu cor

volava.

Totes dues reflecteixen una realitat però

contradictòria

ONOMATOPEIA:

El temps de la cançó ha
vingut

I al nostre país s'ha sentit

la veu de la tórtora
NÀFORA:

És la repetició d'una paraula que

es pot donar al començament d'una frase o vers o de diversos versos
així com també la reiteració d'una
paraula al poema.

Vet aquí que tu ets bella,

amiga meva;

Vet aquí que ets bella; els teus ulls són

com coloms.

Des del cim de Senir i de

Hermón,

Des del cau dels lleons,

Des de les muntanyes dels
lleopards.

Torna't, torna't, oh
Sulamita;

Torna't, torna't, i et
mirarem.

Allí va tenir les teves mares

dolors,

Allí va tenir dolors la que et va donar a

llum.

Obre'm, germana meva, amiga

meva, colom meu, perfecte meu.

Font tancada, font segellada.

Aquí es poden observar la

repetició de la paraula en un i diversos versos. Igual
forma es reiteren paraules en diversos versos al llarg del poema
com les següents:

Jo us conjuro, oh donzelles de
Jerusalem (Es reitera als Cap. 2:7,3:5,
5:8,8:4)

Pels cabirols i per les cérvoles del camp

(Es reitera als Cap. 2:7,3:5)

El meu estimat és semblant al cabirol,

O al cervatillo. (Es reitera als Cap.

2:9,2:17,8:14)

Vet aquí que tu ets bella, amiga

meva. (Es reitera als Cap.1:15,4:1)

La seva esquerra està sota meu

cap,

I la seva dreta m'abraça. (Es reitera als

Cap.2:6,8:3)

El vaig buscar, i no ho vaig trobar. (Es

reitera als Cap.3:1,3:2,5:6)
CLIMAX:

Obre'm, germana meva, amiga

meva, colom meu, perfecte meu.

Aixeca't, oh amiga meva,

bella meva i veuen.

Jo us conjuro, oh donzelles de
Jerusalem, pels cabirols i per les cérvoles del camp. Que
no desperteu ni feu vetllar l'amor.

On s'ha anat el teu estimat,

oh la més bonica de totes les dones?

On es va apartar el teu
estimat,

I ho buscarem amb tu?

CÀNTIC ESPIRITUAL
1) BIOGRAFIA DE L'AUTOR DEL
POEMA

EL CÀNTIC ESPIRITUAL, constitueix una

versió del text bíblic El Cantar dels
Cantars; se li atribueix com a autor a Sant Joan de la Creu
qui ho va escriure quan era a la presó
de Toledo.

Sant Joan de la Creu (1542-1591), poeta místic

més pur i d'expressió poètica més
intensa de la literatura espanyola. Va néixer a
Fontiveros (Àvila) i el seu nom original era Juan de Yepes,
va estudiar a la Companyia de Jesús, però
va ingressar a l'Ordre dels carmelites el 1563 i
va cursar estudis a la Universitat de Salamanca fins que
va ser ordenat sacerdot el 1567. El seu compatriota, Teresa de
Jesús, el va integrar al moviment reformador
iniciat per ella, i va editar les seves obres. El 1568, Joan de la
Cruz va fundar el primer convent de Carmelites Descalços, els
quins insistien en la contemplació i la
austeritat extremes. Els seus intents de reforma monàstica, i
la seva activitat incansable com a propagandista, el van fer patir
presó a Toledo, el 1577, durant la qual va compondre,
segons la tradició, els versos del
Càntic espiritual i algun altre poema. Al
igual que Santa Teresa, va haver de sobreposar-se, a força de
voluntat, a la feblesa física d'una naturalesa
malaltissa, agreujada pels extrems dejunis.
Va fugir de la presó i es va refugiar a
un monestir. Posteriorment va continuar l'obra de la
Reforma carmelitana, fundant diversos convents. El 1584
va inaugurar el convent de Granada, i va acabar el
Càntic espiritual i la Pujada de la Muntanya
Carmel, i va escriure la Nit fosca de l'ànima
i la Flama d'amor viva, que constitueixen tota la seva obra.
Els darrers anys de la seva vida van ser els més
tranquils, lliurat, després de les batalles de la
joventut, a la solitud. S'hi trobava molt bé, segons
escriu, quan va morir a Úbeda el 1591. Canonitzat
el 1726, i declarat doctor de l'església el 1926, és, sense la
menor dubte, el poeta místic més important de la
llengua espanyola.

A diferència d'altres místics, vida i obra

estan dissociades en ell, doncs es va ocupar
exclusivament de la seva experiència interior, sense que aparegui allò
personal. En la seva poesia apareix reflectit allò sensible a
imatges lluminoses que transformen la natura en
símbol, a fi de comunicar una experiència
espiritual gairebé inenarrable. Aconsegueix així un misteri
verbal incommensurable per mitjà d'unes lires inconnexes i unes
imatges delirants que deixen el lector tan confós
com ho estava el seu autor, que amb aquest procediment transmet
eficaçment els estats d'arrobament místic. Per
fer més comprensibles els seus versos, Juan de la Cruz
afegeix alguns comentaris en prosa que el converteixen en
un dels teòrics del misticisme més
importants.

La seva poesia se centra en la reconciliació

dels éssers humans amb Déu a través d'una sèrie de
passos místics que s'inicien amb la renúncia a les
distraccions del món. És així com Sant Joan de la Creu
va ser considerat poeta a allò diví, convertint la matèria
religiosa a terrenal.
ANTECEDENTS IMPORTANTS QUE HI HAGI DIT LA CRÍTICA SOBRE EL CÀNTIC
ESPIRITUAL
La crítica ha destacat al Càntic
espiritual, la unió que realitza Sant Joan de la Creu de
dues tradicions, una bíblica i una altra italiana que li arriba
a través de Garcilaso de la Vega. Els crítics
assenyalen la riquesa i varietat del seu lèxic,
sorprenent dins una obra tan breu, però que explota a
fons les possibilitats de fervor religiós i estètic que
inspira el misticisme espanyol, a qui porta a cims
inabastables.

D'altra banda, els Carmelites Espanyols

van decidir publicar el seu Càntic Espiritual fins al
any 1630 perquè consideraven el Càntic massa
místic i que podia ser objecte de
censura.

Hi ha dues versions conegudes del Càntic

Espiritual: El Càntic A que té 39 estrofes, i el
Càntic B, més tardà, reelaborat per Joan
de la Creu a fins pedagògics, tenint una estrofa
més. Després d'una polèmica entre
comentadors Espanyols i Francesos al voltant de la
autenticitat de la segona versió, les traduccions
Franceses donen només el Cantico A. Les edicions
Espanyoles, donen aquest com un esbós i posen al
primer pla el Càntic B.
Així mateix, es tenen dues famílies de manuscrits
de les dues redaccions (però cap autògraf). Un
text important emergeix de la primera família (la del
Càntic A): el manuscrit de Sanlúcar de Barrameda
que comporta nombroses anotacions autògrafes que
seran desenvolupades en la segona versió. Aquest
manuscrit, que no és escrit de la seva mà, però que Joan de la
Creu va retocar, és qualificat per ell d'esborrany.
Serveix de pont entre les dues redaccions. A la segona família
(la del Càntic B), el manuscrit més
representatiu és el de Jaén. Serveixen de base avui a les
edicions daquesta versió.

Hi ha diferents opinions quant a les versions

dels textos les edicions espanyoles, des de la de 1703
del Pare Andreu de Jesús Maria fins a les
més recents del Pare Gerardo (1911) i del Pare
Silverio, donen com més acabada la versió B del
Cantico (les edicions espanyoles populars fins i tot
contenten aquesta segona versió), les edicions
franceses persisteixen a no donar més que la traducció
de la primera, augmentada de l'estrofa onzena recuperada
al Càntic B. Aquestes edicions (del Pare Lucien de Saint
Joseph i del Pare Grégoire de Saint Joseph) tenen per
excusa que aquesta presentació va ser, des del 1630, la del Pare
Jerònim de Sant Josep que ja havia practicat
aquest afegit, sense donar d'altra banda cap
raó (ni tan sols esmentar una segona
redacció).

En aquest sentit, no s'ha dubtat mai a Espanya

de l'autenticitat d'aquests dos textos, encara més
quan Juan de la Cruz no va cessar, segons el dir de
diversos testimonis, de retocar els seus escrits, fins a la fi del seu
vida.

LECTURA COMPRENSIVA DEL TEXT (CÀNTIC ESPIRITUAL)

El "Càntic Espiritual", és un text que se li pot considerar com el més sublim de la poesia
Espanyola; aquesta inspirat en el Càntic dels Càntics i ens reflecteix l'amor entre
l'estimada i l'estimat, existint una exaltació mística amb cada imatge al·legòrica que es
presenta com: El pastor, allò creat per l'estimat, la colom, el cérvol, la pomera creant
una relació entre el diví i el terrenal.

El Càntic Espiritual va ser compost per Sant Joan de la Creu quan va estar a la presó de
Toledo, escrit que esbossa el seu coneixement en Literatura mística Sufí (Doctrina
mística i ascètica de l'Islam sorgida al voltant del segle VIII) i sense deixar d'esmentar-
ne la mirada poètica que constitueixen la sublimitat del poema.

El seu text conté un misticisme i a través dels seus versos transforma cada imatge en
un element que permet exaltar cada moment, creant un context de significat celestial i
terrenal per mitjà de les diferents imatges que se'ns presenta.
A la seva temàtica predominen imatges naturals que es comparen amb tota
l'esplendor dels amants de igual forma símbols religiosos que permet fer analogies
amb diferents referències bíbliques.

El poema es constitueix en tres moments essencials; la pèrdua, la cerca i la trobada de

l'estimat, on cada al·lusió presentada no només ens refereix a un espai amorós
plenament humà sinó que els elements del context recreen una relació de l'existència
espiritual que fa referència al pla religiós associat a la bíblia.

Així mateix, la combinació de imatges naturals i símbols religiosos creen una atmosfera
emotiva, elevant el significat de la vida més allà de la simple existència que enriqueixen
i enalteixen el poema. Aquí es reflecteix una naturalesa que no és estàtica sinó que es
mostra en tota la seva esplendor ens comunica ens parla.

En aquest sentit, Sant Joan de la Creu ens porta a un espai semiòtic diferent; on la
poesia permet relacionar aspectes terrenals amb la divinitat mateixa com és el Càntic
Espiritual.

FIGURES LITERÀRIES QUE SOBRESORTEN AL POEMA

ANTITESI:

La música callada,
La solitud sonora.
Oh vida! No vivint on vius.
I no prens el robatori que vas robar.

METÀFORA:

El cant de la dolça Filomena. Aquesta frase ens remet al cant dels grills a la nit.

Com que el cérvol vas fugir havent-me ferit. En aquest cas, aquest fragment està
referit a la imatge de l'estimat corrent ràpidament i allunyant-se.

Passo per aquests Sotos amb presura. Fa referència a la entrada al bosc.

Torna't colom,
Que el cérvol vulnerat
Per l'oter treu el cap.

Aquest es relaciona amb els amants, el colom (l'estimada) que torna la seva mirada cap
a l'estimat (el cérvol).

ONOMATOPEIA:
Els rius sonors
I el xiulet dels aires amorosos
Un no sé què queden
balbuixant.

ANÀFORA:

Ni agafaré les flors,

Ni tindré por de les feres. (Cant 3)

Allí em va donar el pit,

Allí m'ensenyo ciència molt saborosa
Allí li vaig prometre ser la seva dona (Cant 18)

Allà amb mi vas ser desposada

Allí et vaig donar la mà (Cant 28)

En solitud vivies
I en solitud ja ha posat el seu niu
I en solitud la guia. (Cant 34)

Allí em mostraria
Allà, tu, vida meva. (Cant37)

CLIMAX:
Aquell que jo més vull,
Digueu-li que pateixo, peno i moro.
Ni agafaré les flors, ni témer les feres
i passaré les morts i fronteres.
Oh boscos i espessors
Plantades per l'estimat!
Oh marró de verdures,
De flors esmaltats!