M06, Uf1

Intervenció en el
desenvolupament
sensoperceptiu
Isabel García Martos i M. Àngels Gil Fernández
Desenvolupament cognitiu i motriu

Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial 9

1.1 Sensació i percepció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.1 La sensació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.2 La percepció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 Límits de les capacitats sensorials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2.1 Llindar absolut i llindar diferencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3 Teories de les sensacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.4 Classificació de les sensacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.4.1 Les sensacions interoceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.4.2 Les sensacions propioceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.4.3 Les sensacions exteroceptives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2 El desenvolupament dels òrgans sensorials 21

2.1 El sistema visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.1.1 Anatomia ocular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.1.2 Desenvolupament de les capacitats visuals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.1.3 Alteracions de la visió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.2 El sistema auditiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.2.1 Anatomia de l’orella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.2.2 Desenvolupament de les capacitats auditives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.2.3 Alteracions de l’oïda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.3 L’olfacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.3.1 L’anatomia del nas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.3.2 Desenvolupament de les capacitats olfactives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.3.3 Alteracions de l’olfacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.4 El gust . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.4.1 Anatomia del gust: la llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.4.2 Desenvolupament de les capacitats gustatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
2.4.3 Alteracions del gust . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.5 El tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.5.1 Anatomia de l’òrgan tàctil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.5.2 Desenvolupament del tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.5.3 Alteracions del sentit del tacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
3 L’educació sensorial 37
3.1 L’estimulació visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
3.1.1 Materials didàctics: desenvolupament visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
3.1.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
3.2 L’estimulació auditiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
3.2.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu

3.3 L’estimulació tàctil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
3.3.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
3.4 L’estimulació gustativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
3.4.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.5 L’estimulació olfactiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3.5.1 Materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3.6 L’observació i el registre sensorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
3.6.1 Pautes per a l’observació i l’elaboració dels registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
3.6.2 Els infants amb necessitats educatives especials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
Desenvolupament cognitiu i motriu 5 Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu
Introducció
El desenvolupament sensorial és l’inici, la porta d’entrada de tot el desenvolupa-

ment cognitiu i motor.
Els sentits són els òrgans per on entren les primeres informacions de l’entorn i a
través de les quals que es van elaborant les primeres sensacions i percepcions que
són els processos bàsics del coneixement.
Els nens i nenes toquen, oloren, veuen, miren i exploren el seu entorn i és
així com van assimilant noves experiències i descobrint els objectes, les seves
característiques, els olors, els sabors, és a dir, van descobrint el món que els
envolta.
La intel·ligència es va desenvolupant a partir de la informació que rebem dels

diferents sentits i de l’exploració motriu que duu a terme l’infant des dels primers
mesos.
La unitat “Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu” mostra els aspectes

necessaris per entendre la importància que tenen tots els processos sensorials
perquè la mainada pugui adquirir nous coneixements.
En l’apartat “Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial” trobareu

una anàlisi de la informació que la psicologia aporta sobre els conceptes de
sensació i percepció: les definicions, els llindars sensorials, les teories sobre la
manera en què els infants reben la informació de l’entorn, els tipus d’estímuls
sensorials i la seva relació.
En l’apartat “El desenvolupament dels òrgans sensorials” veureu l’anatomia i el

funcionament dels òrgans sensorials (orella, vista, tacte, olfacte i gust), l’evolució
dels sentits des del naixement fins que presenten característiques semblants a les
de l’adult, i les disfuncions sensorials (alteracions dels òrgans dels sentits que
impedeixen un funcionament correcte).
En l’apartat “L’educació sensorial” es destaca la importància de la tasca de

l’educador o educadora, que en aquest aspecte és molt important i complementa
o compensa la que l’infant té en l’entorn familiar; per tant, hi trobareu eines i
orientacions per estimular els diferents sentits dels nens i nenes que té a l’aula.
Fer les activitats i els exercicis recomanats, així com llegir les lectures comple-
mentàries dels annexos i recursos proposats, us pot ajudar a ampliar els vostres
coneixements.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:
1. Planifica estratègies, activitats i recursos d’intervenció en l’àmbit sensoper-

ceptiu, analitzant les teories explicatives i les característiques especifiques
del grup al que va dirigit.
• Identifica les teories explicatives de l’àmbit sensorial.

• Identifica les característiques evolutives en l’àmbit sensorial dels
destinataris en funció de la seva edat
• Identifica les principals alteracions i trastorns del desenvolupament
sensorial.
• Formula objectius d’acord amb les característiques evolutives en
l’àmbit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.
• Proposa activitats apropiades a les característiques evolutives en l’àm-
bit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.
• Selecciona recursos apropiats a les característiques evolutives en
l’àmbit sensoperceptiu dels destinataris en funció de l’edat.
• Organitza els espais adequant-los tant a les característiques evolutives
en l’àmbit sensoperceptiu dels destinataris com en funció de l’edat.
• Estableix una distribució temporal de les activitats per adaptar-se a les
característiques evolutives en l’àmbit sensoperceptiu dels destinataris
en funció de la seva edat.
• Realitza propostes creatives i innovadores en la planificació de la
intervenció.
• Valora la importància de la intervenció educativa en l’àmbit sensoper-
ceptiu com a mitjà per afavorir l’exploració de l’entorn per part del
nen i de la nena.
2. Implementa activitats d’intervenció en l’àmbit sensoperceptiu, relacionant-

les amb els objectius previstos i amb les característiques dels nens i nenes.
• Descriu les principals dificultats que poden sorgir en la realització de

les activitats.
• Organitza els espais en funció de l’activitat i de les característiques del
grup.
• Prepara els recursos materials propis de l’activitat.
• Realitza les activitats ajustant-se a la planificació temporal.
• Respecta els ritmes i necessitats individuals en el desenvolupament de
l’activitat.
• Selecciona estratègies d’intervenció promotores d’un clima d’afecte i

confiança.
• Valora la coherència de la implementació de les activitats amb la
planificació.
• Dona resposta davant les contingències.
• Genera entorns d’intervenció segurs.
3. Avalua el procés i el resultat de la intervenció realitzada en l’àmbit senso-

perceptiu, argumentant les variables en el procés i justificant la seva elecció.
• Selecciona els indicadors d’avaluació.

• Selecciona els instruments d’avaluació adients a les característiques
individuals i a l’edat del nen i de la nena.
• Aplica l’instrument d’avaluació seguint el procediment correcte.
• Registra les dades extretes del procés d’avaluació en el suport esta-
blert.
• Interpreta la informació recollida del procés d’avaluació de la inter-
venció.
• Identifica les situacions de les que és necessari la col·laboració d’altres
professionals.
• Identifica les possibles causes d’una intervenció no adient.
• Ajusta l’actuació i l’actitud del professional a la pauta prevista.
1. Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial
Al matí, quan us desperteu, després de dormir, comenceu a rebre molta informació

a través dels sentits. Heu sentit l’alarma del despertador que anunciava l’hora de
llevar-vos, heu posat els peus nus al terra, i n’heu notat la fredor, heu sentit l’olor
del cafè acabat de fer a la cuina i, després d’esmorzar, us heu raspallat les dents
amb una pasta que tenia un sabor agradable...
Totes aquestes experiències són exemples del paper força important que tenen els
sentits a la nostra vida. D’ençà que neix i fins que mor, la persona és bombardejada
contínuament amb un gran nombre d’estímuls que ofereixen informació sobre
l’exterior i la confronten a una contínua presa de decisions: primer sobre com
ha de percebre aquests estímuls i, després, com ha de reaccionar davant d’aquests
estímuls.
Al llarg de la història de la filosofia i de la ciència, s’ha constatat que els sentits

són la base del coneixement. Si els òrgans dels sentits no poguessin transmetre la
informació, segons afirma Luria, “no seria possible cap vida conscient”, és a dir,
cauríem en una mena de “somnolència”. Així, per exemple, els infants que són
cecs i sords de naixença si no se’ls estimula mitjançant recursos especials que
compensin aquestes deficiències (estimulació primerenca), les seves capacitats
cognitives no tindran un bon desenvolupament.
El nen i la nena toquen, veuen, flairen les olors, s’adapten i exploren l’entorn i
d’aquesta manera assimilen a poc a poc experiències i descobreixen els objectes i
les característiques que tenen. Descobreixen un món de colors, de sabors, d’olors,
de formes, de grandàries, sons...
Una mica d’història
Els avenços de la fisiologia europea a principis del segle XIX van donar una base i
una explicació científiques als processos sensorials a partir del funcionament del sistema
nerviós. Científics com, per exemple, Charles Bell, François Magendie i Johannes Peter
Müller van descobrir i explicar el funcionament fisiològic dels estímuls aferents, és a dir,
dels estímuls que són rebuts pels òrgans sensorials i que es transmeten des de la perifèria
al sistema nerviós central.
Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com repercutia el món sensorial en el

desenvolupament humà i van fer tota una sèrie d’aportacions que han permès explicar
com el desenvolupament sensorial afavoreix el desenvolupament integral de les persones.
El desenvolupament sensorial es recolza en el desenvolupament cognitiu i

motor. La sensació i la percepció són els processos bàsics del coneixement.
I és a partir de la sensació i la percepció que, d’ençà dels primers mesos
de vida, es desenvolupen els processos superiors del coneixement, la
intel·ligència i el llenguatge. Per això és molt important estimular l’infant
amb l’objectiu de fer que el seu món cognitiu millori.
Vosaltres, com a educadores i educadors, haureu de compensar algunes mancances

socials i familiars d’alguns infants, i oferir-los un ambient en què hi hagi molts
estímuls –auditius, visuals, tàctils...– i un espai ampli en què es puguin moure
i explorar i, d’aquesta manera, puguin anar construint habilitats perceptives,
motrius, lingüístiques, socials i afectives.
1.1 Sensació i percepció
Per arribar a conèixer els objectes que ens envolten, i descobrir-ne les caracterís-
tiques, cal explorar-los mitjançant els sentits i el moviment.
Les persones estem en contacte i en relació amb el medi mitjançant els sentits.
Les sensacions aporten la informació que fa possible la percepció, no tan sols
de les característiques dels objectes externs i les relacions que s’estableixen entre
ells, sinó també de les emocions, els sentiments i l’estat de l’organisme, si sent
plaer o dolor. La percepció analitza, interpreta, associa, relaciona i reconeix les
sensacions.
Quan sentiu cridar un nen petit, rebeu un seguit d’estímuls sensorials que, imme-
diatament després, en mil·lèsimes de segon, analitzeu i compareu la informació
que han aportat els estímuls –percepció–, de manera que esteu en condicions de
decidir si es tracta d’una situació d’emergència, o si era només una reacció a una
frustració.
1.1.1 La sensació
Els receptors sensorials dels sentits s’encarreguen de rebre els estímuls mecànics,
tèrmics, químics o elèctrics i transmetre’ls als òrgans nerviosos corresponents.
Perquè un receptor rebi informació del medi, cal que el medi actuï sobre l’orga-
nisme estimulant-lo. Aleshores es produeix una excitació i s’origina un impuls
nerviós que es transmet al cervell a través dels nervis sensitius, com ara el nervi
òptic o l’auditiu, entre d’altres. Dit d’una altra manera, els òrgans dels sentits són
L’impuls nerviós...
els encarregats de recollir l’estimulació que envia el medi i trametre-la al cervell,
...és el conjunt de processos on la informació és registrada i es converteix en sensació.
fisicoquímics d’una brevetat
extrema que caracteritzen
l’estadi inicial de l’activitat
funcional elemental d’un nervi,
d’una neurona o d’una de les La sensació és l’efecte que produeix en les àrees cerebrals l’excitació
seves parts, a través dels quals es
duen a terme els fenòmens de causada en l’òrgan sensorial per la recepció d’un estímul que prové del medi,
conducció i transmissió en el
sistema nerviós. tant intern com extern.
Figura 1 . 1 . El recorregut que segueix la informació
D’ençà que l’estímul excita l’òrgan sensorial fins que el cervell l’elabora, la
sensació passa per una sèrie de fases o moments:
• Moment d’estimulació i d’excitació: l’estímul arriba al receptor sensorial i

excita les diferents cèl·lules nervioses. (La llum excita la retina, el so l’òrgan
de Corti...).
• Moment de transmissió: l’excitació és conduïda per les vies nervioses

(els nervis òptic, auditiu, olfactiu...) fins a la zona de l’escorça cerebral
corresponent.
• Moment de projecció i d’elaboració: l’excitació arriba a la zona del cervell

corresponent i allí és transformada en sensació i percepció.
1.1.2 La percepció
La percepció és un procés inclòs en el processament de la informació que permet

organitzar, interpretar i codificar les dades sensorials amb l’objectiu de conèixer
l’objecte. Percebre significa que s’ha pres consciència, que s’ha interioritzat que
aquest objecte existeix i que té qualitats, formes, consistència... Si no elaboréssiu
percepcions, no sabríeu que existeixen els objectes, no podríeu anomenar les coses,
els colors... Cap de les coses que us envolten estarien definides ni diferenciades.
La conducta perceptiva...
“La percepció és l’acte d’adonar-se dels objecte externs, les seves qualitats o relacions, ...dels infants està condicionada,
que segueix directament els processos sensorials, a diferència de la memòria o altres en part, pel codi genètic i, en
processos cognitius.” part, per la història dels propis
aprenentatges.
Howard C. Warren (1970). Diccionario de psicología.

Si mitjançant la sensació es donen a conèixer les qualitats i característiques

de l’objecte, a través de la percepció, es coneix l’essència de l’objecte. En
la percepció, no hi intervenen només els sentits i els òrgans sensorials, sinó
també el sistema nerviós central i la memòria.
La percepció com a interpretació de la sensació
A vegades es pot llegir un llibre i al mateix temps escolar la ràdio. Quan això passa, el
sistema auditiu rep els senyals acústics –sensacions–, però només en certs moments
“escolteu” –percepció– determinats fragments, que després sereu capaços de reconèixer i
identificar.
Els ésser humans podem distingir colors, formes, textures... la percepció es refereix a la
interpretació de la sensació i implica reconeixement (“Ja he vist abans aquest quadre”) i
identificació (“És L’Arlequí de Picasso”).
La percepció ens posa en contacte amb el medi mitjançant els sentits. Cada
espècie té, però, un medi d’adaptació diferent, fins i tot en el cas que comparteixin
el mateix medi físic d’existència. Imagineu-vos que, en una casa, hi viu un
matrimoni amb la seva filla de cinc anys, i que la família té un ocell i un gos. A
la casa hi pot haver també algun ratolí... Tots els éssers vius que viuen en aquesta
casa comparteixen el mateix espai, però dins d’aquest medi, cada ésser té cura de
coses diferents. Aquestes diferències són determinades per l’evolució de l’espècie,
pels ambients als quals cadascuna ha hagut d’adaptar-se.
1.2 Límits de les capacitats sensorials
Les sensacions són percebudes pels diferents òrgans sensorials i cada òrgan
s’especialitza en alguna sensació (vegeu la taula 1.1).
Tau la 1.1. Característiques de les influències objectives dels aparells receptors i de les sensacions percebudes
Processos físics Longitud d’ona (nm) Nombre d’oscil·lacions per segon Òrgan receptor Sensació
Mecànics — Fins a 1.500 Pell Tàctil
Vibracions sonores Superior a 12 Inferior a 20 Orella interna Acústica

12-13 20-20.000
Ultrasò Inferior a 12 Superior a 30.000 — —
Ones elèctriques Fins a 0,1 30.1012 81.014 Pell Tèrmica

0,1-0,004
Ones lluminoses 0,008-0,004 4,10 (14 potència) fins a 8,10 (14 potència) Retina de l’ull Llum, color
0,004-0,00001
Ones Röntgen 0,0000008-0,0000005 8,10 (14 potència) - 5,10 (15 potència) — —

4,10 (7 potència) - 6,10 (potència 10)
Font: A. Luria, 1975, pàg. 13
“[...] En el reflex de certs tipus i formes de moviment de la matèria (o «energia»), La freqüència d’una ona es
mesura en cicles per segon
objectivament existents, els receptors cutanis reflecteixen les influències mecàniques; els (cps), que indica el nombre
auditius, les vibracions sonores; els visuals, determinats diapasons de les oscil·lacions de vegades que l’ona es
electromagnètiques...” repeteix per segon.
A. Luria (1975). Sensación y percepción (pàg. 12).
Perquè els estímuls que recullen els òrgans sensorials siguin realment efectius
s’han de trobar dins d’uns límits de percepció. Tots els animals poden sentir
vibracions sonores, però segons l’espècie, determinats estímuls auditius resulten
imperceptibles. Segons els científics, l’ésser humà només pot percebre vibracions
sonores d’una freqüència entre els 16-20 cps i els 20.000 cps. Per sobre d’aquest
valor (és a dir, una longitud d’ona superior a 16 mm i una freqüència superior a
20.000 cps), els nostres analitzadors acústics no reconeixen les ones dels ultrasons
(vegeu la figura 1.1). En canvi, el sistema auditiu dels gossos i dels ratpenats sí
que està preparat per captar aquesta classe de sons.
Els experts creuen que hi ha una raó biològica: l’ésser humà discrimina aquells
estímuls que són essencials i significatius per al coneixement i l’adaptació a
l’entorn així com per al desenvolupament. Els ultrasons serveixen, en canvi,
al ratpenat per orientar-se en la foscor, però, a l’ésser humà, en canvi, només
aportarien una informació innecessària que distorsionaria la informació auditiva
realment rellevant.
La psicofísica...
Figura 1 . 2 . Corba de Wegel
...és la ciència que estudia la
mesura dels diferents tipus de
sensacions i té com a objectiu
establir la connexió entre el món
físic i el món biològic. Examina
la sensibilitat de l’organisme
humà als estímuls i la forma en
què les variacions que poden
aparèixer en aquests estímuls
afecten la nostra manera de
percebre’ls.
Aquesta gràfica permet comparar els límits de percepció de l’ésser humà. Com es pot veure, el
subjecte humà pot captar estímuls de diferents magnituds.
1.2.1 Llindar absolut i llindar diferencial
Però, en quin moment precís es comença a sentir el so del despertador? Quan es

comença a veure la llum d’un estel? Sona abans que el sentim? L’estel, lluu abans
que l’ull el pugui veure? Les respostes a aquestes preguntes estan relacionades
amb el concepte de llindar. Hi ha diversos tipus de llindar: el llindar absolut, el
llindar diferencial i el llindar superior. Consulteu a la secció
“Més informació” del web
del mòdul la bibliografia
El llindar absolut, és la intensitat més petita d’un estímul que es pot percebre. A sobre la mesura de les
sensacions.
través de proves fetes al laboratori s’ha demostrat que en unes condicions ideals els
òrgans dels sentits poden percebre estímuls tant subtils com, per exemple, la flama
d’una espelma a una distància de 48 km o el tic-tac d’un rellotge a una distància
de 6 m.
El llindar absolut és la capacitat que tenen els òrgans sensorials de detectar

l’estímul més feble. La mesura de les sensacions en el llindar absolut permet
detectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió dels òrgans sensorials.
En canvi, el llindar diferencial és la capacitat de detectar la variació mínima
de l’estímul inicial, i el llindar superior és el nivell màxim de la percepció
d’un estímul que o bé no es percep, o bé pot provocar sensacions doloroses.
De totes maneres, com l’expressió “condicions ideals” suggereix, cal tenir en

compte que la sensibilitat dels sentits depèn del nivell de fons de l’estimulació.
Per exemple, podeu sentir el soroll d’un euro quan cau al terra en un carrer si hi
ha un silenci gairebé total. En canvi, no passa el mateix si hi ha molt de soroll (hi
ha una festa, molt de trànsit...). A la taula 1.2 mostra les capacitats mínimes de
percepció d’estímuls sensorials de l’ésser humà.
Tau l a 1 . 2 . Llindars absoluts

Modalitat sensorial Llindar
Visió La flama d’una espelma a 48 km de distància en una nit fosca i sense núvols
Audició El “tic-tac” d’un rellotge a 6 m en una sala tranquil·la
Gust Una unça de sulfat de quinina en 250 galons d’aigua
Olfacte Un gota de perfum escampada en una casa de sis habitacions
Tacte L’ala d’una abella que cau sobre una galta, des d’una distància d’1 cm
Font: G. A. Kimble i altres. (1991), pàg. 102.
La mesura de les sensacions en el llindar absolut té, però, una gran repercussió
pràctica: permet detectar alteracions sensorials o diagnosticar una lesió dels
òrgans sensorials. Per exemple, la disminució de la sensibilitat òptica, en
canvi, indica una disfunció del sistema visual, o el fet que un infant no percebi
determinats sons pot indicar-nos indica que té un problema auditiu.
El llindar diferencial és la diferència més petita en intensitat que es necessita

perquè es pugui percebre la diferència entre dos estímuls. Es basa en l’augment
suficient de l’estímul inicial perquè es pugui percebre el canvi, és a dir, les
diferències entre els dos estímuls. Per exemple, si som en una habitació totalment
a les fosques i encenem una espelma, en podrem detectar la lluminositat; en canvi,
si enceneu la mateixa espelma a la mateixa habitació a plena llum de dia, la llum
de l’espelma queda diluïda.
La llei de Weber
La relació abans esmentada entre l’estímul original i qualsevol augment o disminució de

la seva intensitat es coneix amb el nom de llei de Weber. El psicòleg alemany Ernest
Heinrich Weber (1795-1878) va ser el primer a adonar-se que com més gran és l’estímul,
més gran ha de ser el canvi perquè es pugi percebre. L’autor de la llei va desenvolupar una
sèrie de raons per a diferents tipus d’estímuls, però les relacions que va establir només es
manifesten en la categoria mitjana de l’estimulació i no en els nivells més forts o més dèbils
d’intensitat dels estímuls.
Segur que més d’un cop heu experimentat alguna d’aquestes sensacions: el so d’un
petard, una música amb un volum extremadament alt, el crit o el plor intens d’un
infant, etc. A vegades, el so és tan intens que heu de tapar-vos les orelles per tal
de reduir la intensitat sonora i pal·liar els efectes negatius que els sons provoquen.
L’adaptació als estímuls...
Els éssers humans han assolit una capacitat d’adaptació als diferents estímuls. ...és un mecanisme que protegeix
Imagineu-vos que esteu asseguts al sofà mentre llegiu un llibre. Noteu la calor que la persona de distreure’s amb els
estímuls que afecten els seus
hi fa, a l’habitació? Sentiu el tic-tac que fa el despertador? Us fixeu en la intensitat sentits en qualsevol moment.
de la llum? Segur que no, cap d’aquests estímuls és prou intens per interferir en
l’estímul principal, que és l’objectiu en què heu centrat la vostra atenció: la lectura
del llibre. Això vol dir que us heu habituat a un nivell d’estímuls determinat i no
hi responeu de manera conscient. La gràfica de la figura 1.3 mostra la graduació
d’estímuls auditius des del llindar absolut fins al superior, i les sensacions que
provoquen en l’ésser humà.
Figura 1 . 3 . Sonoritat d’alguns sons i mitjana d’intensitat per reproduir-los
1.3 Teories de les sensacions
Bàsicament, els estudiosos se centren en dues teories sobre com recollim o ens
arriba la informació del nostre entorn. Segons Luria (1975), cal distingir entre la
teoria receptiva i la teoria reflectora de les sensacions.
La teoria receptiva es basa en la passivitat i la inactivitat del subjecte que espera

ser estimulat per les sensacions. La teoria reflectora de les sensacions, en canvi,
es basa en el fet que el subjecte va a la recerca activa dels estímuls. Això implica
el caràcter actiu i selectiu de les sensacions.
La teoria reflectora de les sensacions és actualment la més acceptada

i és la base de l’aprenentatge sensoriomotor, que consisteix a facilitar
activitats estimulants que motivin la participació i el desenvolupament de
les capacitats sensorials dels infants.
L’estímul
Penseu què passa quan ensenyeu una pilota de coloraines que a més fa sorolls –estímul–
a un infant de dos anys. La reacció més habitual és que, per poder jugar i experimentar
les sensacions noves o ja conegudes que li aporta la joguina, el nen o la nena participi de
manera activa, és a dir, per exemple, mitjançant el moviment del cos, que apropi les mans
i la reclami amb sons acompanyats de gesticulació facial i corporal, etc.
La realitat –l’entorn en què vivim– provoca la nostra curiositat –estímuls–, la qual

capta la nostra atenció i fa que hi participem activament per aconseguir la sensació.
1.4 Classificació de les sensacions
En realitat no som conscients de l’ampli ventall de sensacions que ens envolten.

Hem crescut i ens hem desenvolupat envoltats d’estímuls aferents.
Ara bé, hi ha estímuls que resulten més evidents, com ara els que provenen dels
òrgans sensorials com olors, sabors, textures, etc. i, en canvi, n’hi ha d’altres
que es troben més ocults, com és el cas de les sensacions internes. Per això
una classificació acceptada pels psicòlegs consisteix a diferenciar, segons el nivell
d’estructura i de procedència, tres modalitats sensorials fonamentals: sensacions
interoceptives, sensacions propioceptives i sensacions exteroceptives.
1.4.1 Les sensacions interoceptives
Les sensacions interoceptives agrupen els senyals que ens transmet l’organisme
i asseguren el bon funcionament de les necessitats elementals. Són els estímuls
que arriben al cervell procedents de les parets de l’estómac i de l’intestí, del cor i
del sistema sanguini, i també d’altres aparells i òrgans. Per tant, els receptors es
troben a les parets d’aquests òrgans interns.
Si penseu en la vida quotidiana, trobareu milers d’exemples on apareixen sensa-

cions interoceptives que donen informació sobre les necessitats i l’estat psíquic i
emocional en què us trobeu: sensació de gana, de son, de calor, de fred... Segur
que alguna vegada les heu experimentat i les podeu reconèixer.
Les sensacions interoceptives donen informació del nostre cos relacionada amb els
estats emocionals. Per tant, són sensacions purament subjectives i molt difuses,
però són molt valuoses per a la psicosomàtica, una branca de la medicina que
estudia la correlació entre el cos i els estats psíquics. L’angoixa és un exemple
d’aquesta correlació.
“L’angoixa també es pot transmetre a través del sistema nerviós vegetatiu i originar
trastorns o malalties psicosomàtiques. Tots hem passat per instants d’ansietat en situacions
compromeses que han acabat, per posar un exemple corrent, en vòmits o diarrees. La
freqüència d’aquest fenomen posa en evidència la íntima i constant connexió que hi ha
entre el nostre món emocional i el nostre món orgànic, la seva unitat.”
L. Jordà Lapuyade (2003). Manual del bon neuròtic (pàg. 21).

Els receptors sensorials relacionats amb estímuls interoceptius són (Rigal, 1985;
i diversos autors, 1997, vol. 1, pàg. 104):
• Mecanoreceptors:
– Vasos sanguinis (pressió): terminacions nervioses lliures
1.4.2 Les sensacions propioceptives
Les sensacions propioceptives són aquelles que ens donen els senyals sobre la
posició del cos a l’espai i el moviment corporal (per exemple, l’equilibri, la
utilització d’un múscul adequat, la situació dels membres i extremitats, el to
muscular...). Els receptors de la sensibilitat propioceptiva es troben als músculs,
a les articulacions (tendons i lligaments) i a l’aparell vestibular de l’orella interna
i, després, envien els estímuls al cervell.
La interrupció en un punt determinat dels receptors de la sensibilitat propioceptiva

origina trastorns neuropatològics, com per exemple, casos de paràlisi cerebral,
pèrdua d’equilibri, incapacitat de controlar els membres del cos, etc.
Els receptors sensorials relacionats amb estímuls propioceptius són (Rigal, 1985;
– Vestíbul (acceleració, desacceleració, gravetat)

∗ Accel-desacceleració: canals semicirculars (cèl·lules ciliars)
∗ Gravetat: màcula (otòlits)
– Gravetat: màcula (longitudinals, fusos neuromusculars)
– Tendons (tensió): òrgans tendinosos de Golgi
– Articulacions (moviments): corpuscles de Ruffini i de Vater-Pacini
– Músculs i tendons (vibracions): fusos neuromusculars
1.4.3 Les sensacions exteroceptives
Les sensacions exteroceptives són el grup més gran de sensacions i són externes L’escorça cerebral...
a nosaltres. Els estímuls exteroceptius aporten coneixement del món exterior és el mantell de teixit nerviós
que cobreix la superfície dels
i, per tant, les sensacions exteroceptives són les que relacionen l’ésser humà amb hemisferis cerebrals.
l’entorn. Els òrgans sensorials són els encarregats de percebre l’estímul i enviar-lo
al còrtex o escorça cerebral.
Sensacions per contacte i sensacions a distància
Luria (1975) divideix les sensacions exteroceptives en dos subgrups: sensacions per
contacte i sensacions a distància. Les primeres són aquelles en què es necessita una
aplicació directa entre l’estímul i l’òrgan receptor (el gust i el tacte); és evident que per
poder saber el sabor d’un aliment, cal tastar-lo. Les segones són aquelles en què hi ha un
cert interval de temps fins que l’òrgan sensorial capta l’estímul (l’olfacte, l’oïda i la vista).
Podem saber de la presència d’una persona per l’olor del perfum que ha deixat a l’ambient,
podem sentir el repicar d’una campana a la llunyania, etc.
Els receptors sensorials relacionats amb estímuls exteroceptius són (Rigal, 1985;
– Pell (tacte-tocar)
∗ Tacte: discos tàctils de Merkel
∗ Pressió: corpuscles de Meissner
– Orella (audició)
∗ So: òrgan de Corti
• Termoreceptors:
– Pell (temperatura)
∗ Fred: corpuscles de Krauses
∗ Calor: corpuscles de Ruffini
• Fotoreceptors:
– Ull (visió)
∗ Llum dèbil: bastons
∗ Llum brillant i colors: cons
• Quimioreceptors:
– Nas (olfacte)
∗ Olors: cèl·lules olfactives
– Boca (gust)
∗ Sabors: papil·les gustatives (dolç, amarg, salat i àcid)
• Nocireceptors:
– Pell (dolor)
Els nostres sentits, la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte... no funcionen de manera

aïllada, sinó que la majoria de vegades els estímuls aferents suposen una interven-
ció conjunta dels sentits. Sovint els diferents òrgans tampoc funcionen de manera
aïllada, sinó que la percepció d’un estímul del món exterior necessita la interacció
de diferents sentits , com ara la vista, el tacte i el gust o bé de l’oïda i la vista (vegeu
la figura 1.4).
Figu r a 1 . 4 . Plantar flors comporta haver de fer servir més d’un sentit
Els infants coneixen l’entorn a través dels estímuls externs i interns com els que aporta el
contacte amb la natura.
“Un sentit no funciona sense exercir influència en el funcionament de la resta de sentits [...]
o, dit d’una altra manera, l’estimulació externa s’exerceix inevitablement sobre més d’un
sentit.”
J. R. Gimeno i altres (1986). La educación de los sentidos (pàg. 15).
Aquesta actuació de participació o col·laboració dels sentits es pot donar de tres

maneres (Gimeno, 1986), com a efecte desencadenant, com a efecte simultani o
bé com a efecte inhibitori.
Un sentit principal rep l’estímul i “sol·licita” la cooperació de la resta

de sentits, és l’efecte desencadenant. Quan un sol estímul provoca la
intervenció al mateix temps que diferents sentits, és un efecte simultani,
i quan diferents sentits actuen en un primer moment i, per selecció, n’és
inhibida l’acció d’un o més, aleshores es tracta de l’efecte inhibitori.
Exemples dels models d’interacció sensorial
Un dels exemples més clars de l’efecte simultani és la manera en què es perceben els
aliments. Podeu assaborir-los, olorar-los, mirar-los i, sovint, tocar-los. I es perceben les
diferents qualitats de manera simultània.
Un exemple d’efecte desencadenant el teniu quan se sent un crit –excitació sonora– i

s’aguditza el funcionament de la sensació visual, és a dir, observeu amb més atenció el
vostre entorn.
Un exemple d’efecte inhibitori és quan us voleu concentrar en una cançó i l’escolteu amb
els ulls tancats. D’aquesta manera tota l’atenció se centra a la part auditiva.
2. El desenvolupament dels òrgans sensorials
Trobareu més informació

La funció principal dels sistemes sensorials, com heu vist, és informar l’organisme sobre els sistemes
sensorials en la secció
de les condicions que hi ha tant a l’interior com a l’exterior. La capacitat sensorial “Recursos de contingut”
del web d’aquest mòdul.
és una de les característiques que diferencien els éssers humans de les plantes i dels
animals, entre els quals els mamífers formen el grup que ha assolit una precisió
sensorial més gran.
En aquest apartat trobareu exposades les característiques dels diferents sistemes

sensorials, l’anatomia bàsica de cada sistema i el desenvolupament de les capaci-
tats sensorials a l’infant, i també un resum de les alteracions principals que poden
provocar possibles disfuncions sensorials.
2.1 El sistema visual
La vista és un dels sentits més importants i més estudiats, sobretot en l’actualitat,

ja que els estímuls visuals aporten una gran quantitat d’informació. Penseu només
en la complexitat i la dificultat que comporta haver de moure’s en l’entorn sense
veure-hi.
Al cervell, l’àrea dedicada als mecanismes de la visió és molt més gran que la de
qualsevol altre sentit. Allò que veieu a través de la vista dóna una informació del
80% de tot allò que us envolta. El sentit de la vista domina la informació que prové
de tots els altres sentits.
2.1.1 Anatomia ocular
L’òrgan receptor de la visió és l’ull, que té una forma esfèrica, el globus ocular,
elàstic i dur, i un pes de gairebé 8 grams en una persona adulta. S’hi poden apreciar
diferents capes: la capa externa o fibrosa, la capa mitjana o úvea i la capa interna
o la retina i la fòvea (figura 2.1).
La capa fibrosa o externa està formada per l’escleròtica i la còrnia. L’escleròtica

és la part d’aquesta túnica fibrosa externa que, situada a la part posterior de l’ull i
de naturalesa transparent, compleix una funció protectora. És com la pell de l’ull,
i conté receptors sensibles a la pressió, la temperatura i el dolor. La part anterior
a l’escleròtica és la còrnia, una membrana avascular en forma de lent convexa i
transparent, la funció de la qual és enfocar les imatges (sense nitidesa) sobre la Els ulls amb l’iris molt
pigmentat semblen marrons
retina. i els que tenen poca
pigmentació semblen blaus.
La capa mitjana o úvea està constituïda per l’iris, la coroide, el cos ciliar i el
cristal·lí. L’iris és la formació membranosa pigmentada de forma circular que
dóna color a l’ull i es troba situada darrera de la còrnia i davant del cristal·lí. La
funció de l’iris és regular la quantitat de llum que entra a l’ull, funció que compleix
mitjançant l’orifici circular de color negre que té al centre i que rep el nom de
pupil·la. Quan hi ha poca llum, la pupil·la es fa més gran (s’obre), i, en canvi,
quan hi ha molta llum es fa més petita (es tanca).
La coroide és una capa vascular posterior que es troba entre l’escleròtica i la retina.
El nervi òptic passa per la coroide a la part dorsal del globus ocular. El cos ciliar
està format per una sèrie de músculs que mantenen al seu lloc el cristal·lí, una
estructura rodona i elàstica situada darrere la pupil·la, que enfoca les imatges sobre
la retina, i ho fa de la mateixa manera tant si els objectes es troben lluny com si són
a prop. Aquest procés és possible gràcies al reflex d’acomodació, que consisteix
en les modificacions coordinades que l’iris, el cristal·lí i els músculs de l’ull fan
per enfocar, segons les diverses distàncies, els objectes.
La capa interna o retina és la part més important i complexa de l’ull, ja que fa

possible la formació d’imatges. La retina està formada per dues classes de cèl·lules
receptores microscòpiques, els cons i els bastons. Els cons són les cèl·lules
sensibles responsables de la visió del color i de la visió diürna. Els bastons són
cèl·lules sensibles que s’activen amb la recepció de la llum tènue i actuen com a
receptors de la llum nocturna.
La fòvea és la regió de l’ull, situada a la part central de la retina, amb més agudesa
visual. La fòvea envolta una àrea groguenca anomenada màcula lútia que, situada
al pol posterior del globus ocular i al centre de la retina, és la regió més sensible
de la capa interna.
El líquid que secreten les
glàndules lacrimals neteja la
superfície de l’ull de les
F i g u r a 2 . 1. El sistema visual amb indicació de les diferents parts que configuren
petites partícules de pols. l’anatomia de l’ull
A més de les parts que, tal com il·lustra la figura 2.1, formen l’anatomia de l’ull,
també hi ha altres elements addicionals que fan possible que l’ull creï la imatge.
Aquests elements són:
• La cambra anterior, que es troba darrere de la còrnia i davant del cristal·lí.

És plena d’un líquid anomenat humor aquós, que té per funció nodrir la
còrnia i es recicla contínuament.
• La cambra posterior, situada darrere de l’iris i abans del cristal·lí, conté

l’anomenada cambra vítria.
• La cambra vítria es troba darrere del cristal·lí i és plena d’humor vitri, un

líquid de color clar que, a diferència de l’humor aquós, no es recicla i es
manté a l’ull tota la vida.
Els humors de l’ull
L’humor aquós omple les cambres anterior i posterior de l’ull, i és secretat pels processos
ciliars de la cambra posterior. És un líquid incolor i transparent que nodreix i oxigena la
còrnia i hi manté la pressió constant. Si el drenatge i reciclatge de l’humor aquós pel
conducte de Schlemm (vegeu figura 2.1) no es produeix com cal, la pressió intraocular
augmenta i pot degenerar en glaucoma.
La major part del volum intraocular, però, l’ocupa l’humor vitri, una substància gelatinosa i
viscosa que nodreix la còrnia i els teixits no vascularitzats de l’ull.
L’ull disposa també d’una sèrie d’estructures auxiliars que contribueixen al seu
funcionament i li serveixen de protecció. Aquestes estructures auxiliars són:
• La musculatura ocular, que està constituïda per quatre músculs rectes i el

múscul elevador de la parpella superior. Aquest conjunt de músculs permet
la mobilitat del globus ocular i l’obertura i el tancament de les parpelles.
• Les parpelles protegeixen els ulls d’elements externs i ajuden a regular

la quantitat de llum que rep l’òrgan. Per exemple, quan es passa d’una
habitació massa fosca a un lloc amb molta claror, es tendeix a tancar les
parpelles per protegir els ulls de l’excés de llum.
• El sistema lacrimal, situat a l’extrem dels ulls, està format per glàndules
lacrimals que secreten un líquid que lubrica els ulls quan són tancats i els
protegeix.
• La conjuntiva és una membrana fina i transparent que protegeix la part

anterior de l’escleròtica.
Com s’arriba a veure-hi?
Fins aquí heu vist l’anatomia de l’ull i la funció que tenen les diferents parts que la formen.
Per explicar com arribem a veure cal resseguir el camí que fa la llum a través de l’ull.
La llum passa a través de la còrnia, i després entra a la cambra anterior de l’ull. Un

cop la llum ha passat per aquesta cambra, entra a la pupil·la, travessa el cristal·lí i passa
a la retina, on estableix contacte amb els cons i els bastons. Aquests elements són la
part exterior de les cèl·lules fotoreceptores que estan en contacte amb les terminacions
nervioses del nervi òptic, que és l’encarregat de conduir finalment la informació visual fins
a les àrees del cervell on els impulsos visuals són processats, i la imatge visual elaborada.
2.1.2 Desenvolupament de les capacitats visuals

L’agudesa visual és la
subtilesa en la discriminació
visual.
Els nadons neixen amb la capacitat de veure-hi, però és una visió limitada que
assolirà la visió adulta als dotze mesos, una vegada que l’ull i les estructures
cerebrals encarregades de la visió han acomplert el procés de maduració.
Els infants, quan naixen, tenen una capacitat de diferenciar el clar del fosc, però
la seva agudesa visual és pobre ja que no pot distingir les formes de les coses.
Durant les primeres setmanes, aquesta agudesa visual, millorarà molt ràpidament.
A mes, pot fitxar la mirada en un objecte gran situat davant seu i seguir-lo 90
graus. Als dos mesos fitxa la mirada i pot fer-la convergir i acomodar; pot seguir
un objecte amb la mirada un recorregut de 180 graus (d’un costat a l’altre del llit).
Als tres mesos pot girar el cap per seguir un objecte que es desplaça; pot desplaçar
la mirada d’un objecte a l’altre. Als 4 mesos la seva capacitat visual s’aproxima
a la de l’adult; pot percebre els petits detalls dels objectes. Als sis mesos, ja
ha adquirit la coordinació ull-mà i percep la profunditat. Als dotze mesos ja ha
adquirit l’agudesa visual de les persones adultes.
La visió binocular...
...és la coordinació de les dues Les preferències visuals dels infants
imatges que no es perceben
exactament igual a causa de la A banda del que poden veure, els infants també mostren preferències visuals, és a dir, es
localització diferent dels dos ulls. fixen més en les línies corbes que en les línies rectes; els criden més l’atenció els patrons
complexos que els patrons simples (Bermúdez i Bérmudez, 2004); es fixen més en objectes
tridimensionals que en els bidimensionals o en els llocs que són nous per a ells que en els
llocs que els són més familiars, i en les cares humanes que en els objectes.
2.1.3 Alteracions de la visió
Les alteracions de la visió poden tenir diverses causes i es poden classificar en

alteracions visuals refractives que són degudes a problemes de refracció (miopia,
hipermetropia i astigmatisme), de mobilitat (estrabisme) i de recepció (daltonis-
me) i, entre altres alteracions, podem trobar l’ambliopia (pèrdua d’agudesa visual)
i la ceguesa.
Alteracions refractives de la visió
La refracció...
La miopia és una alteració visual que es produeix quan el punt focal és més a
...és un procés pel qual, quan una
ona incideix sobre la superfície prop de la còrnia perquè el globus ocular és massa llarg. La imatge, aleshores, es
de separació entre dos medis,
una part de la seva energia es forma davant de la retina i només es té una visió correcta quan es tracta d’objectes
transmet al segon medi i en
canvia la direcció de propagació. propers, mentre que els objectes més llunyans es veuen borrosos.
La miopia es pot corregir amb una lent divergent (vegeu la figura 2.2), és a dir,
En el punt focal amb una lent que és més ampla als extrems que al centre. Quan un feix de llum
convergeixen els rajos
lluminosos que travessen el
incideix en una lent divergent, el raig se separa, divergeix.
pla focal, i es forma
nítidament la imatge.
Figura 2 . 2 . La miopia: esquema de la visió en un ull miop i la funció que fa la

lent correctora
La hipermetropia és l’alteració contrària a la miopia. La imatge es forma darrere

de la retina perquè el globus ocular és massa curt. Es corregeix amb lents
convergents (vegeu la figura 2.3).
Figura 2 . 3 . La hipermetropia: esquema de la visió en un ull amb hipermetropia sobre la miopia en la
i la funció de la lent correctora secció “Recursos de
contingut” del web
d’aquest mòdul.
L’astigmatisme és l’alteració que es produeix perquè la còrnia o el cristal·lí estan

deformats i, per tant, la imatge no es reprodueix en el punt correcte de la retina.
La correcció es fa amb lents cilíndriques (vegeu la figura 2.4).
Figura 2 . 4 . L’astigmatisme: esquema de la visió en un ull amb astigmatisme i

la funció de la lent correctora
Alteracions visuals de mobilitat
L’estrabisme consisteix en la pèrdua del paral·lelisme normal dels ulls: un ull

mira a l’objecte enfocat mentre que l’altre es desvia en una direcció diferent. Hi
ha diverses classes d’estrabisme (vegeu la figura 2.5) segons si la desviació és
vertical, i aleshores un dels ulls es desplaça cap amunt o cap avall, o si la desviació
és horitzontal.
Hi ha dues classes de desviacions horitzontals que donen peu a dos tipus d’estra-
bisme: l’estrabisme convergent o l’“ull guenyo” quan un dels ulls es desvia cap a
dins, i l’estrabisme divergent o ull gandul quan un dels ulls es desvia cap enfora.
F i g u r a 2 . 5. L’estrabisme: esquema de la visió d’un ull amb diferents tipus

d’estrabisme
Es poden donar combinacions de desviació horitzontal i desviació vertical, la

correcció de les quals es pot aconseguir mitjançant el tractament mèdic (correcció
òptica amb l’ús d’ulleres, pegats, vidres especials o la realització d’exercicis
musculars, etc., per tal d’evitar la visió de l’ull gandul) i mitjançant un tractament
quirúrgic, destinat a enfortir o debilitar els músculs.
Alteracions visuals de recepció

Els cromosomes són
estructures portadores de
l’herència genètica que, El daltonisme és un trastorn de la visió que consisteix en la dificultat per
amb una forma semblant als
bastonets, es troben al nucli
diferenciar els colors a causa d’una deficiència en les cèl·lules de la retina, els cons.
de les cèl·lules. Normalment un daltònic confon amb molta facilitat el color vermell i verd. Es
tracta d’una alteració molt lligada al gènere sexual de l’organisme, concretament
al cromosoma X, la qual cosa fa que gairebé tots els que pateixen aquest trastorn
siguin homes.
Altres alteracions visuals
L’ambliopia és un trastorn que consisteix en la disminució de la visió o de

l’agudesa visual en un dels dos ulls. Apareix en el procés de desenvolupament de
l’infant i acostuma a ser el resultat d’un defecte refractiu que ha estat compensat
massa tard o d’una desviació manifesta, com ara l’estrabisme, per la qual el cervell
no rep informació visual de la qualitat adequada.
L’infant que presenta aquesta alteració a l’ull no acostuma a queixar-se i això fa que
no es detecti fins al moment en què es fa una revisió optomètrica. Així doncs, com
més precoç sigui la detecció del problema, més garanties hi haurà que el tractament
aconsegueixi resultats positius, perquè en la majoria dels casos l’ambliopia es pot
corregir.
La ceguesa és un tipus de deficiència visual que té com a característica més

important la pèrdua de visió total o molt accentuada en un sol ull o en tots
dos ulls. S’acostuma a distingir entre ceguesa total, l’absència total de la
visió o simplement la presència d’una percepció lluminosa, i ceguesa parcial,
pèrdua no completa de la visió, en la qual la presència d’una resta visual permet
encara l’orientació a la llum i la percepció de volums, cosa que facilita molt els
desplaçaments i l’aprehensió del món extern.
La baixa visió és una classe de visió parcial que permet fer servir la vista per
aprendre i obtenir informació. En la baixa visió severa, la resta visual permet
definir volums i percebre els colors. La baixa visió moderada, en canvi, permet
la lectoescriptura amb tinta, amb diferents ajudes pedagògiques i òptiques.
2.2 El sistema auditiu
Moltes coses que coneixem sobre el món ens arriben a través del sentit de l’oïda. L’audició...
és la capacitat de copsar les
Normalment fem servir aquest sentit per comunicar-nos amb les altres persones, vibracions mecàniques emeses
per una font, transmeses a través
quan hi parlem cara a cara o per telèfon. de l’aire i recollides per un òrgan
especialitzat, l’orella.
Per dur a terme l’acte comunicatiu ens cal un òrgan receptor, l’orella, especialitzat
a captar els estímuls sensorials auditius –els sons– de l’exterior i, com a conseqüèn-
cia d’això, el mateix sistema fa possible la capacitat d’adquirir i desenvolupar la
parla –els sons humans– i del poder d’escoltar allò que diu el nostre interlocutor.
2.2.1 Anatomia de l’orella

La funció més coneguda de l’orella, l’òrgan del sentit de l’oïda, consisteix a recollir sobre l’orella i el
mecanisme de l’audició en
l’energia de les ones acústiques i convertir-la en impulsos auditius nerviosos. els “Recursos de
contingut” del web del
Tanmateix, cal recordar que l’orella, i més en concret el sistema vestibular, mòdul.
s’encarrega també del sentit de l’equilibri del nostre cos. Amb els dos pavellons
de l’orella externa situats un a cada costat del cap, a l’altura dels ossos temporals
del crani, l’òrgan sensorial de l’oïda té una anatomia singular estructurada en tres
parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna. Tot seguit trobareu una
descripció general de cada una d’aquestes parts (vegeu figura 2.6).
L’orella externa està formada pel pavelló auditiu, un plec cutani que, reforçat a
l’interior per una massa cartilaginosa, compleix la funció de concentrar les ones
sonores i dirigir-les cap a l’interior de l’orella; i pel conducte auditiu, un canal
ondulat que té la funció d’introduir les ones cap a l’interior de l’oïda mitjana i
serveix, a més a més, de cambra de ressonància i d’amortiment dels sons aguts.
L’orella mitjana està formada per la cavitat timpànica, una cavitat que actua com
a amplificador mecànic i transmet el so cap a la finestra oval, situada a l’entrada de
l’orella interna. El so, és a dir, les ones sonores es transmeten a través d’uns petits
ossets anomenats martell, enclusa i estrep que es troben dins d’aquesta cavitat.
D’altra banda, a la part anterior de la cavitat timpànica hi ha també un conducte
osteocartilaginós, l’anomenada trompa auditiva o trompa d’Eustaqui, que arriba
fins a la paret externa de la faringe, i per tant a l’exterior, i té com a funció regular
la pressió dins de l’orella.
L’orella interna és la part més gran de l’òrgan de l’oïda i està situada a la base
del crani en una regió de l’os temporal que té una forma piramidal i es coneix
vulgarment com a penyal. L’orella interna comunica amb l’orella mitjana a través
de la finestra oval i és l’encarregada de convertir les ones sonores en impulsos
nerviosos que es transmeten al cervell a través de les terminacions nervioses que
hi ha a l’òrgan de Corti. D’altra banda, a través dels centres nerviosos del sistema
vestibular, l’orella interna s’encarrega també d’enviar informació al cervell sobre
l’equilibri del cos.
El laberint ossi és la part de l’orella interna situada com una càpsula dins de l’os
temporal, que conté el laberint membranós, i està formada per la còclea, els
canals semicirculars i el vestíbul.
La còclea o cargol és un tub d’uns 3 cm de longitud, enrotllat en forma d’espiral,

a l’interior del qual hi ha un líquid ric en potassi, anomenat endolimfa, i l’òrgan
de Corti, dotat de cèl·lules de sosteniment i sensorials, que són les receptores
de les ones sonores. Els canals semicirculars tenen la funció de mantenir
l’equilibri corporal (sistema cinestèsic). La cavitat central del laberint ossi és el
vestíbul de l’orella, en el qual es troba la finestra oval. El vestíbul conté dues
vesícules: el sàcul, de forma arrodonida que comunica amb el conducte coclear;
i l’utricle, vesícula en la qual s’obren els canals semicirculars. El vestíbul és ple
d’endolimfa i s’obre, per la part de davant, a la còclea o cargol.
El laberint vestibular...
F i g u r a 2.6. El sistema auditiu amb indicació dels diferents òrgans que hi
és la part de l’orella interna que, ha a l’orella
constituïda pel vestíbul i els
canals semicirculars, s’encarrega
del manteniment del sentit de
l’equilibri.
Com arribem a escoltar els sons?
Fins aquí heu pogut copsar l’anatomia de l’orella i la funció que tenen les diferents parts
que la formen. Ara, per explicar de quina manera arribem a sentir-hi, cal resseguir el camí
que recorren les ones sonores a través de l’orella.
Les ones sonores entren a l’orella externa pel pavelló auditiu i es dirigeixen cap a l’orella
mitjana a través del canal auditiu, al final del qual hi ha el timpà, que es mou cap endavant
i enrere a mesura que les ones sonores entren.
Quan el timpà es mou entra en contacte amb la cadena d’ossets –el martell, l’enclusa i
l’estrep–, i un d’ells, en concret l’estrep, pressiona la finestra oval, que comunica amb la
part interna de l’orella. Aleshores la finestra oval transmet l’impuls nerviós al líquid Un neurotransmissor és una
endolimfàtic i es produeix una sèrie de vibracions que provoquen l’alliberament dels substància química que
neurotransmissors que hi ha a les fibres nervioses auditives, les quals envien informació s’encarrega de dur la
informació a través de les
al cervell, on els senyals seran interpretats com a sons concrets. neurones.
2.2.2 Desenvolupament de les capacitats auditives
L’orella funciona abans de néixer i aquesta capacitat auditiva del fetus ha esta
demostrada per estudis científics que han comprovat mitjançant registres elèctrics
les reaccions del cervell a partir de percepcions sonores.
En néixer, el nadó sembla que és menys sensible al so que els adults, a causa de
la immaduresa del nervi auditiu i també de la mucositat que omple els conductes
auditius. A partir de la setmana de vida, però, la capacitat auditiva del nadó
millora i cap als 6 mesos, el bebè té una capacitat d’audició igual de bona que
l’adult.
A partir dels 4 mesos l’infant
pot localitzar un objecte que
Tot i que poden sentir una gran varietat de sons, sobretot prefereixen els sons que fa un soroll amb força
precisió.
seran importants per a la percepció del llenguatge (s’estimen escoltar més una veu
humana que el so d’un objecte). Des de molt aviat el nen o la nena pot diferenciar
un so en intensitat o gravetat. Aquestes característiques auditives li permeten, al
cap d’un mes, reconèixer la veu de la mare i distingir-la respecte d’altres veus. La
capacitat de localitzar els sons és present des del naixement i anirà millorant al
llarg dels primers 6 mesos.
2.2.3 Alteracions de l’oïda
Entre les alteracions més greus del sentit de l’oïda cal esmentar la sordesa, que és
una alteració produïda en l’òrgan auditiu o en la via auditiva. Des del punt de vista
educatiu cal considerar dos tipus de sordesa: la hipoacúsia i la sordesa profunda.
Els logopedes...
La hipoacúsia és una pèrdua d’audició unilateral o bilateral que es pot presentar ...són especialistes en la
amb diferents graus. Les persones que pateixen aquest trastorn poden adquirir correcció de les dificultats que
afecten la veu, la paraula i el
un llenguatge normal per via auditiva, però per fer-ho han de recórrer a ajudes llenguatge oral i escrit aplicant
tècniques de reeducació.
protèsiques o audiòfons i a l’ajuda logopèdica.
La sordesa profunda significa en els infants que la pateixen una pèrdua auditiva
tan gran que ni tan sols amb l’ajuda de sistemes d’amplificació poden adquirir ja
un llenguatge oral per via auditiva.
2.3 L’olfacte
En els éssers humans el sentit de l’olfacte està menys desenvolupat que en els
altres mamífers i el seu paper és menys important comparat amb el que tenen
altres sentits com ara la vista o l’oïda.
La funció més coneguda de l’olfacte és la de percebre tant la qualitat com les

diferències quantitatives de les olors i transformar-les en sensacions olfactòries.
L’olfacte, però, també participa en el procés digestiu, per exemple, quan l’olor
dels aliments estimula les secrecions salivals i gàstriques.
2.3.1 L’anatomia del nas
Els receptors del sentit de l’olfacte es localitzen a la part superior de les fosses
nasals, al cornet nasal superior, on hi ha la mucosa olfactòria o pituïtària groga,
es a dir, les cèl·lules olfactòries, especialitzades en la detecció de les olors presents
en l’aire.
Aquestes cèl·lules olfactòries especialitzades transformen les olors en impulsos

nerviosos que són transmesos al bulb olfactori, que està situat a sobre de les fosses
nasals. Aquests impulsos nerviosos passen als nervis olfactoris i, finalment,
arriben al cervell (vegeu la figura 2.7).
L’olor...
F i g u r a 2 . 7. El sistema olfactiu amb la localització dels diferents òrgans que
...és la sensació que percep permeten captar les olors
l’òrgan de l’olfacte produïda per
les partícules volàtils que
emanen dels cosos i que, en
general, estan formades per un
gran nombre de components i
poques vegades es poden trobar
en forma simple.
2.3.2 Desenvolupament de les capacitats olfactives
Els nadons tenen la capacitat de distingir diferents olors. Aquesta capacitat es

manifesta en l’expressió de plaer quan oloren aromes de vainilla i de maduixa, o
les ganyotes de desgrat quan es tracta d’ous podrits o peix. Una setmana després
de néixer, els nadons que s’alleten amb llet materna poden distingir l’olor de la
mare; en canvi,els nadons que prenen biberó no fan aquest tipus de diferències.
Cap als tres anys l’olfacte de l’infant estarà del tot desenvolupat i moltes de les
olors s’associaran a sensacions agradables i desagradables segons les experiències
que hagin tingut.
2.3.3 Alteracions de l’olfacte
L’alteració més freqüent del sentit de l’olfacte és l’anòsmia, pèrdua de l’agudesa

olfactòria o de la insensibilitat olfactiva, que es pot produir per una deficiència
en els receptors sensorials situats a la mucosa olfactòria o pituïtària groga.
La insensibilitat olfactiva o la pèrdua del sentit de l’olfacte pot ser parcial, si

nomes afecta la percepció olfactòria de certes olors, o total si no es percep cap
mena d’olor.
2.4 El gust
Igual que succeeix amb el sentit de l’olfacte, el sentit del gust no està tan
desenvolupat a l’espècie humana como en altres espècies de mamífers. És un sentit
que té una funció auxiliar, ja que col·labora en el reconeixement dels aliments i,
generalment, actua amb el sentit de l’olfacte, ja que comunica anatòmicament amb
el sistema olfactori a través del conducte nasofaringi.
2.4.1 Anatomia del gust: la llengua
El sentit del gust està localitzat a la boca, l’entrada de l’aparell digestiu. Consisteix
en un epiteli que recobreix la llengua i el paladar, i està constituït per les papil·les
gustatives.
Les papil·les gustatives tenen la forma de botons ovalats, amb un porus a la

part superior, i apareixen disposades en perpendicular a la superfície de l’epiteli.
Cadascuna d’aquestes papil·les o botons gustatius conté una gran quantitat de El sistema gustatiu amb els diferents
òrgans que capten els sabors
cèl·lules sensorials gustatives que capten les substàncies químiques dissoltes a
la saliva i les converteixen en sensacions del gust.
Com arribem a percebre el sabor?
Totes les àrees de la llengua que contenen papil·les gustatives poden captar les qualitats
dels sabors. Tal com es pot veure en la figura 2.8, les papil·les són diferencialment sensibles
a cadascun dels quatre sabors bàsics segons el lloc que ocupen a la llengua. Les fibres
nervioses envien informació des d’aquests botons gustatius al cervell.
L’epiteli...
F i g u r a 2 . 8. El sistema gustatiu amb indicació dels sectors de la llengua que
...és el teixit format per cèl·lules perceben els quatre sabors bàsics: salat, amarg, àcid i dolç
prismàtiques que recobreix les
superfícies externes i internes de
l’organisme animal.
Com podeu observar en la figura 2.8, el sabor dolç es troba a la punta de la llengua;
el sabor salat, als laterals de la punta; l’agre, als laterals; i el sabor amarg, a la
part posterior. Els éssers humans descriuen virtualment tots els gustos combinant
aquestes quatre sensacions.
2.4.2 Desenvolupament de les capacitats gustatives
El sentit del gust es comença a desenvolupar a l’úter matern. De fet, els sabors
que consumeix la mare es poden transmetre al fetus a través del líquid amniòtic.
El líquid amniòtic...
...és un líquid clar que protegeix Els nadons són sensibles al gust
l’embrió i el fetus dels
traumatismes externs i fa Hi ha estudis que han comprovat que poden distingir diferents sabors bàsics a través de les
possible el desenvolupament seves reaccions quan tasten diferents substàncies. Així, quan succionen una substància
embrionari i fetal.
dolça relaxen els músculs i ho fan durant un període més llarg de temps que si succionen
una altra substància que tingui un altre sabor.
Cal recordar que l’evolució i el funcionament del sentit del gust està estretament
relacionat amb l’olfacte. Així els infants comencen a preferir el sabor salat cap als
quatre mesos, un canvi que afavoreix l’acceptació dels aliments sòlids.
2.4.3 Alteracions del gust
El sentit del gust i el de l’olfacte són sentits receptors d’estímuls químics. Els
sabors dels aliments i les begudes estimulen les cèl·lules nervioses gustatives que
hi ha a la boca, la faringe i la laringe. Els sabors, com les olors, són identificats al
cervell, on arriben en forma d’impulsos nerviosos. Per això en les alteracions del
sentit del gust interven causes de tipus odontològic i les lesions cerebrals, entre
d’altres.
El sentit del gust pot presentar diverses alteracions, entre les quals cal esmentar
les següents: la hipogèusia o la pèrdua de la capacitat gustativa, és a dir, menys
sensibilitat per distingir entre dolç, salat, agre i amarg; l’agèusia o la pèrdua
gairebé total de la capacitat de detectar els diferents sabors; i la paragèusia o
confusió en la percepció de sabors.
2.5 El tacte
La pell és una membrana que recobreix tot el cos i, entre altres funcions, actua com
a òrgan sensorial amb diferents receptors repartits per tota la superfície cutània.
El que normalment es coneix com a sentit del tacte, en realitat, són diferents sentits
que produeixen sensacions de calor i fred, pressió i dolor. Les sensacions tàctils
són recollides per les diferents terminacions nervioses, que envien la informació a
la medul·la espinal i a l’escorça cerebral, on la impressió percebuda és processada.
En aquest apartat trobareu, a més d’una breu descripció de l’anatomia bàsica
de la pell, l’òrgan sensorial més extens de l’organisme humà, una ressenya del
desenvolupament en l’infant del sentit del tacte, l’alteració més rellevant del qual
és la insensibilitat.
2.5.1 Anatomia de l’òrgan tàctil
La pell, com a òrgan sensorial, té diferents receptors repartits al llarg de tota la

superfície. Des d’un punt de vista anatòmic, però, la pell es divideix en diferents
capes: l’epidermis és la capa exterior de la pell, per regla general protegida per La ceratina és una proteïna
fibril·lar que protegeix
la ceratina i formada per un teixit epitelial estratificat; la dermis és la capa l’epidermis de les
alteracions ambientals.
subjacent a l’epidermis i està formada per teixits connectiu i muscular i està
irrigada per vasos sanguinis. En aquesta capa es troben les terminacions nervioses,
els fol·licles pilosos i les glàndules sudorípares; la tercera capa és la hipoderma,
la capa més profunda que està formada per un teixit connectiu lax que continua la
dermis.
Els receptors sensorials (vegeu figura 2.9) es localitzen en diferents indrets de les
tres capes superposades que formen la pell.
Així, a l’epidermis, la capa més superficial de la pell que està en contacte amb el
medi exterior, es troben les diferents terminacions nervioses receptores del dolor.
A la dermis, capa subjacent a l’epidermis, hi ha situats els receptors sensibles

a la calor (corpuscles de Ruffini), al fred (corpuscles de Krause), a la pressió
(corpuscles de Merkel) i a la textura (corpuscles de Meissner), que capten
sensacions de contacte, la forma i la grandària dels objectes.
A la hipoderma, la capa més profunda, hi ha els receptors de pressió i vibració

(corpuscles de Pacini).
F i g u r a 2 . 9. El sistema tàctil amb la localització dels receptors tàctils
Com es percep la sensació tàctil?
Les diferents terminacions nervioses situades a la pell –els corpuscles de Ruffini sensibles
al calor, o els corpuscles de Krause, sensibles al fred; els corpuscles de Vater-Pacini
sensibles als estímuls de pressió i vibració, o els discos tàctils de Merkel que recullen
les sensacions tàctils estimulades per la pressió– envien els impulsos mecanoreceptors
que han rebut a la medul·la espinal i al còrtex cerebral, on la impressió percebuda és
processada i es generen les respostes motores medul·lars que anomenem reflexos.
2.5.2 Desenvolupament del tacte
El fetus ja presenta sensibilitat al tacte, la qual augmenta durant els primers dies
de vida. El nadó, per exemple, respon de manera especial als estímuls al voltant
de la boca i als palmells de les mans i les plantes dels peus. Des del primer dia,
doncs, els nadons tenen sentit del tacte i poden sentir dolor, i a mesura que passen
els dies es tornen més sensibles.
Els nens circumcidats,...
... és a dir, els nens als quals s’ha El tacte és una de les fonts més importants de coneixement del nadó que explora
extirpat sense anestèsia el
prepuci que recobreix el gland ja el seu entorn tocant els objectes. Un altre aspecte molt important del tacte és
del penis, són més sensibles al la capacitat de crear vincles afectius entre els pares i els nadons i, per tant, cal
dolor que els nens als quals
aquesta intervenció els ha estat
practicada amb anestèsia.
destacar la importància que aquest sentit té en el desenvolupament emocional dels
infants.
La percepció tàctil millora amb l’edat
Observeu els infants i comprovareu que la percepció tàctil primer es fa amb la boca i
després amb les mans. Fins als sis mesos llepen els objectes i se’ls posen als llavis, i
després, a partir del setè mes, els manipulen amb les mans, els toquen, els fan girar,
els premen i els miren atentament. Aproximadament cap al primer any són capaços de
reconèixer un objecte quan l’exploren amb la mà.
2.5.3 Alteracions del sentit del tacte
La insensibilitat tàctil és el trastorn més freqüent a causa de deficiències als

receptors sensorials.
3. L’educació sensorial
L’educació sensorial és un aspecte molt important en el desenvolupament de

l’infant, ja que el primer contacte amb l’entorn el fa a partir dels sentits. Aquest
coneixement és la base del desenvolupament posterior de les capacitats cognitives
i motores.
La cenestèsia...
Per tot això, és important una sistematització –establir uns principis clars d’actu- ...és el conjunt de sensacions
d’origen muscular o articulatori
ació– de la intervenció educativa en la presentació d’activitats sensorials, en la que informen sobre la posició en
valoració de la manera en què l’infant percep aquests estímuls i en la interpretació l’espai, el pes i els moviments de
les diferents parts del propi cos.
que l’educador o l’educadora en fa.
Alguns autors han desenvolupat teories sobre com s’ha de guiar aquest
desenvolupament-aprenentatge dels sentits. Tot seguit veureu comentades les
teories de dos autors, M. Condemarín i J. R. Gimeno, que després es recolliran
en la intervenció educativa que es proposa en els apartats del material i activitats
sensorials.
L’educadora M. Condemarín proposa un programa de desenvolupament sensori-

al basat, d’una banda, en la percepció hàptica, és a dir, l’estimulació sensorial
del tacte i de la cinestèsia a partir d’experiències tàctils i cinestèsiques i del
reconeixement d’objectes familiars i geomètrics; i, de l’altra, en la percepció
visual i en la percepció auditiva, és a dir, reconèixer, diferenciar i interpretar
impressions visuals i auditives.
J. R. Gimeno i altres proposen l’educació dels sentits basada en l’exercitació

multisensorial i interactiva –l’aprenentatge, en aquest cas, necessita l’activitat
simultània de més d’un sentit– i en la concreció d’una metodologia de l’educació
sensorial. Aquest programa es basa en graus que fan referència als diferents nivells
de coneixement o domini del sentit.
El mètode de l’estimulació multisensorial no pretén forçar cap aspecte del

curs lògic i normal del creixement, la maduració i el desenvolupament de
l’infant, tan sols d’afavorir-ne l’evolució.
Un exemple de grau 0 pot
En el mètode de l’estimulació multisensorial (J. R. Gimeno i altres, 1986) es ser manipular diferents
fruites, i un exemple de grau
diferencien un total de cinc nivells o graus: 4 podria ser preparar un
batut de fruites.
• Grau 0 d’iniciació o coneixement. Consisteix a identificar les qualitats

dels objectes a partir de manipular-los: tocar, olorar, sentir, veure i tastar
diferents tipus de materials. Aquest nivell implica familiaritzar-se amb les
característiques dels objectes per després fer activitats més complexes.
• Grau 1 de domini o d’exercitació. Segons Gimeno, en aquest nivell

comença l’educació sistemàtica dels sentits. L’infant pot classificar o
diferenciar fruites per la grandària, forma, sabor, olor, etc.
• Grau 2 de memorització de determinats aprenentatges tant a curt termini

(MCT ) com a llarg termini (MLT ). Per exemple, reconèixer les fruites pel
sabor just després d’haver fet l’activitat o quan han passat uns quants dies.
• Grau 3 de l’agudesa. S’arriba a aquesta etapa després d’haver fet amb

èxit exercicis, i representa la rapidesa d’execució, economia d’esforços i
automatització, seguretat i confiança en sí mateix, capacitat d’autocorrecció
i de selecció d’activitats i iniciativa en l’execució.
• Grau 4 d’aplicació. En aquest nivell es duen a terme les aplicacions

pràctiques d’allò que ha après.
Tot seguit trobareu exposada la proposta d’un model d’intervenció educativa, feta
a partir d’uns materials i amb unes activitats que afavoreixen el desenvolupament
dels diferents sentits.
Abans, però, d’examinar aquest model d’intervenció educativa, convé tenir en

compte aquestes precisions:
• Les activitats han de fomentar la participació activa de l’infant tenint

en compte el seu estadi evolutiu i d’acord amb les seves característiques
individuals i personals. Per tant, els continguts de les activitats s’han
d’adaptar a les necessitats i les possibilitats dels nens i de les nenes.
• Les activitats o els materials presentats estan classificats segons diferents

àrees sensorials, tot i que som conscients que un mateix material o activitat
pot servir per estimular diferents sentits. Per tant, es poden fer servir per
a activitats més globals o multisensorials tot respectant la manera natural
d’aprendre dels nens i de les nenes.
• La relació de material didàctic i d’activitats que es presenta en aquest apartat

respon a la intenció d’aportar una guia inicial que es pot ampliar segons els
coneixements i les experiències de l’educador o l’educadora.
• En la presentació i la utilització del material didàctic cal que hi hagi

un equilibri entre les activitats i els materials que són ja coneguts, i
les activitats i els materials que són nous. El material nou anima a la
participació i a la vivència de noves experiències, mentre que l’activitat
o el material que els infants ja coneixen ajuden a la interiorització de
l’aprenentatge o a l’avançament d’aprenentatges.
• Cal recordar que els materials i les activitats utilitzats han de garantir la
seguretat plena i íntegra de l’infant. Per tant, tant els espais com els
materials han de complir la normativa de seguretat i higiene de la Unió
Europea.
3.1 L’estimulació visual
Els infants aprenen a conèixer i a diferenciar els objectes per la forma, els colors,
la funció i la grandària, entre d’altres. Així, distingeixen entre una cadira i una
taula, saben que els pares són més grans que ells, que el sol, el mar i la terra tenen
colors diferents...
La visió també ajuda a entendre la situació espaciotemporal i el sentit de l’equilibri.

Conceptes com dintre-fora, lluny-prop, amunt-avall, abans-ara i recte-tort, entre
molts altres, són més fàcils d’entendre gràcies a la visió.
El material didàctic i les activitats que es proposen estan enfocades a iniciar-se,

millorar i estimular els aspectes de la percepció visual següents:
• Fixació i seguiment visual.
• Capacitat d’atenció i d’observació de l’entorn.
• Discriminació visual.
• Coordinacions visuomotores (ull-mà, ull-peu).
• Memòria visual (recordar allò que s’ha vist).
• Anàlisi i síntesi visual.
L’anàlisi i les síntesis visuals
La discriminació visual és la capacitat que l’infant té de reconèixer i distingir visualment

els diferents elements de l’entorn i d’observar les diferències i les similituds a partir de
formes, colors, distàncies, dimensions, grandària, nombre d’objectes, etc.
Si la discriminació visual permet comprendre allò que envolta l’infant i fer altres operacions
més complexes com classificar, comparar i descriure, entre d’altres, segons M. Pietersen
(2005), l’anàlisi i síntesi visual és la capacitat que l’infant té de percebre un objecte com
una unitat, separar-lo en diferents parts i tornar-lo a compondre.
3.1.1 Materials didàctics: desenvolupament visual
Els diversos materials didàctics que serveixen per estimular el desenvolupament

visual els trobareu organitzats en dues taules.
La taula 3.1 proposa diferents materials idonis per al desenvolupament de les

capacitats visuals, organitzats segons dos grups d’edat, de 0 a 6 mesos i de 6 a
12 mesos.
Tau la 3.1. Materials didàctics per al desenvolupament de les capacitats visuals (0-12 mesos)
De 0 a 6 mesos De 6 a 12 mesos
Mòbils de diferents colors, brillants, amb volum; globus de diferents colors. El mateix material utilitzat als 0-6 mesos.
Ninos de diferents colors; ninos mecànics i ninos lluminosos. Ninos i peluixos; objectes de dos colors.
Cartolines amb dibuixos de diferents expressions; làmines amb dibuixos Galledes i caixes de colors vius i variats; anelles grans i petites de
de cares humanes (mare, pare, germà, educador o educadora...); làmines diferents colors vius.
amb diferents dibuixos (sol, osset, llit, estrella, lluna...).
Catifes de molts colors. Objectes de diferents formes geomètriques i de diferents colors vius.
Mirall irrompible. Mirall irrompible enganxat verticalment a la paret.
Llums amb pantalla de moviment amb dibuixos; llums ultraviolades. Pilotes inflables de diferents colors.
Titelles de guant i de dit. Joguines de tres dimensions, fàcils d’agafar i de passar d’una mà a l’altra.
La taula 3.2 presenta una sèrie de materials didàctics distribuïts segons grups
d’edats des dels 12 fins als 36 mesos. En aquesta sèrie es recuperen inicialment
els materials que s’han utilitzat en les etapes anteriors, i s’hi introdueixen després
altres materials “nous”.
Tau la 3.2. Materials didàctics per al desenvolupament de les capacitats visuals (12-36 mesos)
De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos
El mateix material utilitzat als 6-12 mesos. El mateix material utilitzat als 12-18 mesos. El mateix material utilitzat als 18-24 mesos.
Encaixos de diferents colors, de fusta o de Jocs per classificar formes de diferents colors Trencaclosques de quatre o cinc peces;
plàstic; torres de niu de diferents colors; torres (tipus Montesori); jocs de classificació de encaixos i jocs que estimulin la discriminació
de diferents colors amb eix de plàstic o de fusta. diferents colors. visual.
Jocs de discriminació de colors.
Caixes bústia de diferents formes i colors, de Diferents objectes (llistons, caixes, cilindres...) Jocs de “loto” (seriacions); dòmino de colors;
fusta o de plàstic. de colors diversos per aparellar-los. jocs de cartes.
Llibres de plàstic o de roba amb dibuixos de Contes de roba o de plàstic amb diferents Blocs lògics (caixes on hi ha figures
color; ampolles de plàstic i de diferents colors imatges; trencaclosques de dues peces. geomètriques de grandàries, grossors i mides
amb aigua. diferents, de fusta o de plàstic.
Trobareu una descripció

de les etapes de l’evolució Exemples dels diferents nivells d’aprenentatge amb un mateix material
del sentit de la vista en
l’apartat
“Desenvolupament dels Objectiu: Reconèixer diferents grandàries (gran-petit).
òrgans sensorials”
d’aquesta unitat. Nivells:
L’infant als 12 mesos ja ha
desenvolupat la capacitat de
discriminació visual, és • Grau 0: coneixement. Identificació. L’educador o l’educadora manipula fustes de diferents
capaç de fixar la vista i de formes i grandàries (cercles grans, petits, quadrats, triangles...).
seguir els objectes amb la
mirada, però encara li cal
desenvolupar a fons la • Grau 1: exercitacions. Domini. L’educador o l’educadora manipula diferents fustes i ensenya
coordinació visuomotora i la quines són grans i quines són petites. Després classifica els objectes en grans i petits.
memòria visual.
• Grau 2: memòria. A curt termini: després de l’explicació, els infants han de cercar un quadrat
petit i un de gran. A llarg termini: passats uns quants dies, han de trobar la figura amb la
grandària demanada.
• Grau 3: agudesa. Trobar un triangle gran i vermell, i un quadrat petit i groc, etc.
J. R. Gimeno. (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.

3.1.2 Activitats que cal implementar: exemples Conceptes...

com dintre-fora, lluny-prop,
amunt-avall, abans-ara i
recte-tort, entre d’altres, són més
La visió, com heu vist, és una font important de coneixement de l’entorn. Els fàcils d’entendre gràcies a la
visió.
infants aprenen a conèixer i a diferenciar els objectes per la forma, els colors, la
funció, la grandària, etc. D’aquesta manera, distingeixen entre una cadira i una
taula, saben que els pares són més grans que ells, que el sol, el mar i la terra tenen
colors diferents. El desenvolupament de la visió també és important per reforçar
el sentit de l’equilibri i entendre la situació espaciotemporal.
En la taula 3.3 trobareu les activitats idònies per als infants petits fins als 12 mesos.
La sensibilitat visual s’estimula amb
papers de colors.
Taula 3.3. Activitats orientades a desenvolupar la percepció visual (0-12 mesos)
Mirades directes a 20 o 30 cm. Podeu fer les mateixes activitats dels 0 a 6 mesos adaptant-les a les
possibilitats de l’infant.
Moure objectes de colors vius a una distància de 20 o 30 cm del rostre de Desplaçar una joguina a l’interior del camp visual de l’infant perquè la
l’infant (podeu moure l’objecte uns cops en sentit vertical i d’altres en segueixi amb la mirada. Mostrar diferents objectes a l’infant i amagar-ne
sentit horitzontal, de manera circular). un perquè el segueixi amb la mirada.
Posar diferents objectes de colors vius al bressol i dins del camp visual de Posar a l’abast de l’infant diferents objectes de colors vius perquè els
l’infant. pugui tocar i mirar.
Posar-li, a la mà, objectes petits i lleugers de colors vius perquè s’hi fixi. Posar dins d’un cistell diferents objectes de colors i fer que els vagi traient
Podeu acompanyar l’activitat amb la paraula, tot dient, per exemple, el i, després, els torni a posar al cistell.
nom de l’objecte.
Mostrar a l’infant la seva imatge al mirall. Mostrar una làmina amb Jugar a apropar i allunyar objectes i persones. Jugar al “cucut”.
diferents dibuixos (podeu mostrar el dibuix i dir-ne el nom).
En la taula 3.4 trobareu les activitats idònies per estimular el desenvolupament i

millorar la percepció visual dels infants entre els 12 i els 36 mesos, organitzades
en tres etapes (12-18 mesos, 18-14 mesos i 24-36 mesos).
Taula 3.4. Activitats per al desenvolupament de la percepció visual (12-36 mesos)

Podeu fer les mateixes activitats que amb els Podeu fer les mateixes activitats que amb els Podeu fer les mateixes activitats que amb els
infants de 6 fins a 12 mesos, adaptant-les a les infants de 12 fins a 18 mesos, adaptant-les a les infants de 18 fins a 24 mesos, adaptant-les a les
possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant.
Rodar pilotes, cotxer, trens... perquè l’infant Demanar a l’infant que us doni un objecte que Col·locar cada objecte (triangle, quadrat, cercle)
pugui seguir aquests objectes amb la mirada. tingui el mateix color que li ensenyeu. a la caixa corresponent. Abans de demanar a
l’infant que ho faci, l’adult li ha d’ensenyar com
fer-ho, també pot servir d’ajuda el fet que cada
caixa dugui el dibuix de la figura que li
correspon.
Construir una torre de dues o tres peces. Davant d’objectes de diferents formes i del Ensenyar tres objectes a l’infant i, tot seguit,
mateix color, ensenyar-ne un a l’infant i demanar-li que tanqui els ulls i amagar-ne un.
demanar-li que en busqui un d’igual. Demanar-li que obri els ulls i preguntar-li quin
objecte falta.
Construir, davant de l’infant, una torre fent una Jugar a “lotos” de colors i objectes. Jugar a
seriació de tres colors i demanar-li que en faci cartes de colors. Jugar a dòminos de diferents
una d’igual. Mirar llibres amb diferents dibuixos. colors, formes... jugar a encaixos. Jugar amb
Fer puzles senzills. ampolles de plàstic que estiguin buides, plenes,
grans i petites, que pesin molt poc.
Les activitats indicades en la taula 3.3 i taula 3.4 han estat pensades per iniciar,
millorar i estimular la percepció visual.
3.2 L’estimulació auditiva
L’oïda, junt amb la vista, és un dels sentits que més informació ens transmet
de l’exterior. La percepció auditiva és la capacitat d’interpretar els sons que
escoltem. Els sons humans tenen una importància especial, ja que són la base de
l’aprenentatge posterior del llenguatge. Una recepció i una estimulació correctes
de la parla humana són necessàries per al desenvolupament lingüístic posterior.
L’objectiu d’aquest apartat és proporcionar una sèrie de materials i activitats

que ajudin a educar l’oïda, així com a desenvolupar els següents aspectes de la
percepció auditiva:
• Discriminació i agudesa auditiva
• Memòria auditiva
• Atenció auditiva
L’agudesa i l’atenció auditives
L’agudesa auditiva és la capacitat de discernir i discriminar diferents tipus de sons (sons

semblants i diferents, agradables i desagradables), sons de diferents intensitats (forts i
suaus), sons de tonalitats diverses (aguts i greus), la durada del so (llarga i curta), la
diferència entre so i soroll, sons propers (familiars) i llunyans (nous o que els infants no
estan acostumats a escoltar), diferents tipus de professions (relacionar so amb professió),
el silenci, etc.
L’atenció auditiva és la capacitat de reconèixer un so específic envoltat d’altres sons. Per

exemple, reconèixer la veu de la mare entre altres veus.
3.2.1 Materials
L’objectiu d’aquest apartat és proporcionar una sèrie de materials que ajudin a

educar l’oïda, així com a desenvolupar els diferents aspectes de la percepció
auditiva. Els diversos materials didàctics els trobareu organitzats en dues taules.
La taula 3.5 proposa els materials idonis per desenvolupar i millorar la percepció
auditiva i educar l’oïda, organitzats segons dos grups d’edat, de 0 a 6 mesos i de
6 a 12 mesos.
La taula 3.6 presenta els materials idonis per desenvolupar la percepció auditiva i
educar l’oïda, organitzats segons tres grups d’edat: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24
mesos i de 24 a 36 mesos.
Taula 3.5. Materials didàctics pel desenvolupament de la percepció auditiva (0-12 mesos)
Sonalls, de fusta, de plàstic... El mateix material utilitzat en l’etapa dels 0 a 6 mesos.
Peluixos i ninos que facin sorolls. Pilotes petites sonores.
Cascavells i campanes; mantes musicals; cavallets sensorials; mòbils Tot tipus de material d’ús quotidià que tingui un so significatiu i que es
musicals. pugui identificar (un assecador, l’aigua que raja d’una aixeta...).
CD o gravacions de música variada; titelles de guant; Objectes i joguines que facin soroll; papers de diferents tipus (de plata,
folis, cel·lofana, etc.)
Taula 3.6. Materials didàctics per desenvolupar la percepció auditiva i educar l’oïda (12-36 mesos)
El mateix material utilitzat dels 6 als 12 mesos. El mateix material utilitzat dels 12 als 18 mesos. El mateix material utilitzat dels 18 als 24 mesos.
Instruments musicals: panderetes, triangles, Contes sonors; jocs de discriminació auditiva. Jocs d’associació auditiva; jocs de memòria
tambors, campanetes, flautes... auditiva; instruments musicals de vent.
Diferents tipus d’imatges amb un so Jocs de seguiment auditiu Jocs de reconeixement sons.
característic.
La memòria auditiva...
Exemple dels diferents nivells d’aprenentatge amb un mateix material
...és la capacitat de recordar una
Objectiu: discriminar els diferents sons de la vida quotidiana. sèrie de sons i repetir-los en la
mateixa seqüència.
L’aprenentatge de paraules, la
Nivells: retenció de l’ordre correcte dels
fonemes i l’aprenentatge de
cançons en són alguns exemples.
• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular, tocar una pilota, una batedora, una cullera de
metall. Comprovar que quan s’engega l’assecador o la batedora elèctrica fan soroll.
• Grau 1: exercitacions. Dominis. Escoltar el soroll que fa la cullera metàl·lica quan cau al
terra, el soroll de la batedora i de l’assecador quan estan engegats, botar la pilota. Identificar
l’objecte amb el soroll que l’ha produït. Identificar entre dos soroll (batedora i pilota) sense
contacte visual.
• Grau 2: memòria. Posar en funcionament l’assecador del cabell, canviarem a diferents

velocitats i els infants les hauran d’identificar (les hauran d’escoltar prèviament).
• Grau 3: agudesa. Amb els ulls tancats, escoltar el soroll que fa la pilota quan la botem i la
cullera quan cau a terra i haurà d’identificar cada so.
(Font: J. R. Gimeno (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)
3.2.2 Activitats que cal implementar: exemples
Les activitats que trobareu indicades en la taula 3.7 i taula 3.8 han estat pensades
perquè les pugueu adaptar a les diferents edats dels infants. Cal, però, tenir present
que en el cas dels infants petits és convenient que tinguin contacte visual amb
l’estímul auditiu per facilitar-los l’atenció i perquè puguin manipular els objectes
que produeixen els sons i d’aquesta manera s’hi familiaritzin.
La taula 3.7 indica les activitats triades per desenvolupar la percepció auditiva i
iniciar l’educació de l’oïda de l’infant fins a l’any de vida.
Tau la 3.7. Activitats destinades a desenvolupar la percepció auditiva (0-12 mesos)

Tot fent servir objectes que sonin com ara sonalles, campanetes, Les mateixes activitats que dels 0 als 6 mesos, adaptades a les
picarols... fer-los sonar davant de l’infant, al costat dret, al costat esquerre, possibilitats de l’infant.
desplaçant-los de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta.
Fer sonar alguns dels objectes abans esmentats, procurant canviar-ne el Amb l’infant assegut, posar-li a l’abast diferents joguines que facin so.
ritme. Primer li’n mostreu una i la feu sonar, i tot seguit estimuleu l’infant perquè
també ho faci.
Parlar amb veu suau a l’infant. Posar-li CD amb cançons infantils.
Cantar-li cançons. Cantar-li cançons infantils.
Posar-li a la mà una joguina tova que faci sons i ajudar-lo a moure-la per Sobre una manta de sons, accionar les diferents parts de la manta que
provocar el so. continguin sons perquè l’infant els escolti i els faci, al seu torn, sonar.
Posar un CD amb música clàssica enregistrada mentre l’infant està estirat Arrugar diferents tipus de paper (cel·lofana, d’alumini, de seda...) davant
al bressol o a la gandula, segons l’edat. de l’infant i estimular-lo perquè també ho faci.
Reproduir sons amb diferents elements (culleres de fusta o metàl·liques,

recipient d’alumini, tambor, pandereta petita...) i estimular el nen o la nena
perquè ho faci.
La taula 3.8 presenta algunes de les activitats idònies per desenvolupar la per-
cepció auditiva i millorar l’educació de l’oïda dels infants fins als tres anys. Les
activitat han estat distribuïdes en tres etapes: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24 mesos
i de 24 a 36 mesos.
Tau la 3.8. Activitats destinades a desenvolupar la percepció auditiva i educar l’oïda (12-36 mesos)
Les mateixes activitats que dels 6 als 12 mesos, Les mateixes activitats que de 12 a 18 mesos, Les mateixes activitats que de 12 a 18 mesos,
adaptades a les possibilitats de l’infant. adaptades a les possibilitats de l’infant. adaptades a les possibilitats de l’infant.
Picar en un tambor, tot fent sons forts i fluixos Jugar a cantar i escoltar cançons infantils; Jugar a discriminar els sons aguts i els greus
de manera alternada i convidar l’infant a amagar una joguina sonora mentre sona i (podeu fer servir campanetes que produeixin
reproduir-los. convidar l’infant a buscar-la. diferents sons, pots metàl·lics...).
Jugar a reproduir els sons que fem les persones Jugar a localitzar sons des de diferents Explicar contes infantils i utilitzar onomatopeies
quan tossim, esternudem. situacions espacials. (imitar la veu del gat, del gos, el soroll d’un
cotxe, el plor d’un nen) i estimular el nen i la
nena perquè, al seu torn, els reprodueixin.
Jugar a fer molt soroll i a fer poc soroll. Jugar Parar atenció i reconèixer diferents sons de la Relacionar imatge i so.
amb la caixa de música. vida quotidiana com, per exemple, el soroll
d’una aixeta quan raja, d’una porta quan es
tanca, el xiulet de l’escola, el so del carretó del
menjar...
Algunes recomanacions
Als bebès els agrada la música barroca segons han demostrat estudis científics, de manera
que els enregistraments de música de cambra, amb instruments de corda i de vent, es
poden utilitzar, junt amb la música de piano, com un recurs didàctic força ric.
La utilització de CD de música amb el so de les veus humanes i dels animals, o bé sorolls

característics diferents objectes té un gran ventall d’aplicacions, que van des d’aprendre a
diferenciar els sons nous fins a memoritzar-los.
3.3 L’estimulació tàctil
L’estimulació tàctil és un procés complex, ja que el nen o la nena ha de tenir

contacte amb les diferents sensacions que capten els diferents receptors tàctils,
desenvolupar-les i interioritzar-les. Per això, cal anar variant el grau de l’estímul
per diferenciar bé els llindars tàctils, per exemple, passant d’una sensació agrada-
ble com ara una carícia, a una sensació desagradable, com ara un pessic.
El tacte és una de les eines més importants d’exploració que té l’infant. Només
cal fixar-s’hi per veure com un nadó i un infant a partir del tercer mes intenten
agafar tot el que tenen a l’abast. Quan agafen l’objecte, no l’exploren només amb
el tacte, sinó que simultàniament l’exploren amb la boca, l’oïda i la vista.
Segur que heu vist un nen o nena tocar una nina, observar-la atentament o tractar
de ficar-se-la a la boca. Amb aquesta interacció dels sentits té una visió més global
i una informació més completa de les qualitats dels objectes. Per això l’infant toca
tot el que té al voltant i tracta de ficar-s’ho a la boca.
El desenvolupament del tacte és un procés complex d’ensenyament-aprenentatge,

ja que s’han de proposar activitats diverses que proporcionin als infants diferents
experiències tàctils (superfície, consistència, matèria, temperatura, forma, dimen-
sió i humitat) amb el màxim nombre de parts del cos.
El millor inici de la sensibilitat tàctil
Els psicòlegs acostumen a considerar que la millor manera d’iniciar el nadó en la sensibilitat
tàctil de pressió i suavitat és el contacte directe de pell amb pell (la mare que agafa el nen o
la nena i se’l posa damunt del cos nu), els massatges, les carícies, etc. Després, els bebès
utilitzen les mans (i posteriorment els peus) per tocar i conèixer els objectes; més endavant,
els infants utilitzen altres parts del cos com ara les galtes, els llavis i la pell, etc., que són
fonts d’informació tàctil.
L’aprenentatge tàctil s’ha de fer proporcionant a l’infant una sèrie de materials i

proposant-li activitats que estimulin els aspectes tàctils següents:
• Conèixer i controlar les possibilitats del cos. En un primer moment, és molt

important que l’infant domini i controli el moviment de les mans i dels dits
(articulant els dits, obrint, tancant i girant les mans, fent la pinça, pressionant
l’objecte, etc.) i, posteriorment, de tot el cos. Es pot aprendre divertint-se
• Desenvolupar la discriminació tàctil, és a dir, aprendre a reconèixer les

diferents qualitats tàctils.
• Desenvolupar la memòria tàctil.
Les principals qualitats tàctils
L’estimulació de la discriminació tàctil ha de fer possible que l’infant reconegui aquestes

qualitats tàctils que es poden agrupar en els set grans conjunts següents:
• Superfície: aspra, amb relleu, contínua, discontínua, lliscant, espinosa, esponjosa, ferma,
granulada, llisa, plana, amb nusos, enganxosa, peluda, plegada, porosa, polida, rasposa,
relliscant, roma, rugosa, setinada, suau, tensa.
• Consistència: arrugada, tova, consistent, tallant, esgrunada, dura, elàstica, espessa,

flonja, fràgil, gelatinosa, irrompible, liquable, líquida, mal·leable, tova, pastosa, plegable,
polvoritzable, trencadissa, que és pot ratllar, resistent, rígida, trencable, sòlida, tensa, viscosa.
• Matèria: cotó, fang, cartró, cartolina, llana, fusta, malla, metall, metacrilat, paper (cel·lofana,
estrassa, diari, etc.), roba, pedra, plàstic, aigua, reixeta, seda, sorra, vegetal.
• Temperatura: calenta, fresca, freda, gelada, tèbia, molt calenta.
• Forma: oberta, aguda, allargada, tancada, cilíndrica, circular, cònica, dentada, esfèrica,
forma d’animal, forma humana, forma d’objecte usual, ovalada, punxeguda, rodona.
• Dimensió: abastable, ampla, alta, baixa, curta, prima, diminuta, encongida, estirada, estreta,
prima, gran, gruixuda, inabastable, llarga, mitjana, molt gran, petita, profunda.
• Humitat: xop, humit, mullat, eixut.
3.3.1 Materials
Si bé fer un inventari de material didàctic per al desenvolupament del sentit del

tacte pot semblar un propòsit agosarat, ja que per a l’infant qualsevol objecte que
compleixi les normes d’higiene i seguretat pot esdevenir un material d’estimulació
tàctil, a continuació trobareu una sèrie de materials didàctics idonis per desenvolu-
par la percepció del tacte. Els materials han estat distribuïts en la taula 3.9 i taula
3.10, que inclouen els diferents grups d’edat fins als tres anys.
La taula 3.9 presenta materials didàctics que potencien el desenvolupament tàctil

de l’infant. Aquestes propostes s’han organitzat en dues etapes: una dels 0 als 6
mesos, i l’altra dels 6 als 12 mesos.
Tau l a 3 . 9 . Materials didàctics per desenvolupar la percepció tàctil (0-12 mesos)
Mòbils de bressol i cotxet amb diferents figures i El mateix material que s’utilitza en l’estimulació visual.
textures. El mateix material que s’utilitza en el grup dels 0 als 6
mesos.
Objectes de tocar, palpar. Sonalles. Joguines que rodin (pilotes). Jocs d’encaix senzill.
Joguines de textures diferents.
Manta tàctil amb diferents textures i dibuixos i Ninots de plàstic i de drap. Teles i draps de diferents
activitats. textures i grandàries. Paper de classes i mides
diferents.
En un primer moment és molt important dominar i controlar el moviment de

les mans i dels dits (fer articular els dits, obrir, tancar i girar les mans, fer la
pinça, pressionar l’objecte, etc.) i, posteriorment, de tot el cos.
La taula 3.10 presenta alguns materials didàctics útils per afinar la percepció tàctil
de l’infant, i els organitza en tres grups d’edats: de 12 a 18 mesos, de 18 a 24
mesos i de 24 a 36 mesos.
Taula 3.10. Materials didàctics adequats per desenvolupar la percepció i la memòria tàctils (12-36 mesos)
El mateix material que s’utilitza dels 6 als 12 El mateix material que s’utilitza dels 12 als 18 El mateix material que s’utilitza dels 18 als 24
mesos; Bancs de fusta per picar. mesos. Estris per jugar amb l’aigua. mesos. Dòminos sensorials.
Encaixos de dues peces, de fusta o de plàstic. Jocs de classificació de formes amb diferents Encaixos. Plastilina. Menjar.
textures.
Torres niu. Torres amb eix de plàstic o de fusta. Galledes, pales i diferents recipients que es Nines, vestits. Cuines de fira. Bressols.
Caixes bústia de diferents formes, que poden puguin omplir i buidar.
ser de fusta o de plàstic.
Llibres de plàstic o de roba, de diferents Tacs de fusta de diferents formes i mides. Nines Cadires.
textures. i ninots d’animals.
Objectiu: Identificar fruites segons la mida que tenen.
Nivells:
• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular taronges, mandarines, tomàquets, aranges,

etc. Sospesar les fruites. Passar les mans per les superfícies.
• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les fruites per la grandària, de la més gran a la
més petita.
• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats, passar la mà per diferents fruites i dir de quina fruita
es tracta.
• Grau 3: agudesa. Amb els ulls tancats, fer una escala segons la grandària.
• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possible de

fruites.
(Font: J. R. Gimeno. (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)
Tot seguit trobareu organitzada en dues taules la proposta d’activitats orientades

a iniciar i desenvolupar la discriminació i la memòria tàctils de l’infant. La taula
3.11 presenta, en dos grups d’edat (0-6 i 6-12 mesos), algunes de les activitats
que, a tall d’exemple, es poden dur a terme amb infants de fins a un any per assolir
aquests objectius.
Els bebès utilitzen primer
les mans i després els peus
La taula 3.12 presenta algunes de les activitats adequades per desenvolupar i per tocar i conèixer els
millorar la percepció tàctil dels infants fins als tres anys. objectes; més tard, utilitzen
altres parts del cos com les
galtes, els llavis o la pell,
que també són fonts
d’informació tàctil.
Tau la 3.11. Activitats orientades a millorar i desenvolupar la percepció tàctil de l’infant (0-12 mesos)
Fer carícies i pessigolles a l’infant en aquelles parts que són més Les mateixes activitats que dels 0 a 6 mesos, però adaptades a les
sensibles (cara, palmell de la mà, planta dels peus columna vertebral). possibilitats de l’infant.
Jugar a fer massatges i, en especial, després del bany, per tot el cos amb Donar una continuïtat als massatges, sobretot, després del bany.
crema hidratant.
Posar a la mà de l’infant petit diferents objectes (peluixos petits, ninos, Posar diferents objectes a l’abast de l’infant perquè els pugui manipular.
sonalles, pilotes petites...). Passar diferents objectes (ninos, peluixos...)
per diferents parts del cos de l’infant.
L’adult pot apropar la cara al nadó perquè pugui palpar les diferents parts Col·locar-lo sota un mòbil perquè pugui tocar els diferents objectes.
(ulls, cabell, nas, boca...).
Tau la 3.12. Activitats orientades a millorar i desenvolupar la percepció tàctil de l’infant (12-36 mesos)
Les mateixes activitats que en el cas dels Les mateixes activitats que en el cas dels Les mateixes activitats que en el cas dels
infants de 6 a 12 mesos, adaptades a les infants de 12 a 18 mesos, adaptades a les infants de 18 a 24 mesos, adaptades a les
possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant.
Estimular l’infant a caminar per una catifa Identificar les diferents parts del cos (saber el Reconèixer primer objectes i desprès les parts
confeccionada amb diferents textures. nom de la part del cos que toca). del cos humà amb els ulls tancats.
Jugar a caminar per un camí fet de diferents Aparellar objectes de dos textures diferents Identificar fruites per la forma i la mida, o per
textures (paper de vidre, plàstic de bombolles, (han de ser textures molt contrastades). com és la pell (rugosa, fina, llisa...).
sorra, guix, pedretes, etc.).
Donar al nen i a la nena diferents tipus de Jugar amb sorra (omplir i buidar galledes, Reconèixer els objectes que heu ficat dins
papers perquè els arrugui. camions...). Omplir i buidar galledes amb aigua. d’una bossa (abans haureu d’ensenyar a l’infant
què hi ha dins la bossa).
Trossejar diferents tipus de paper. Jugar amb recipients que contenen aigua freda i Jugar a dòmino amb fitxes de textures diferents.
calenta perquè aprengui a diferenciar la
sensació de fred i de calor.
3.4 L’estimulació gustativa
El desenvolupament de la sensibilitat gustativa està estretament relacionat amb la

incorporació d’aliments a la dieta. Comença amb sabors dolços (llet materna, llet
artificial, cereals) i després s’incorpora el salat (verdures, carn, peix, etc.), l’àcid
i l’amarg (fruites).
L’estimulació de la sensibilitat gustativa pretén desenvolupar els aspectes se-

güents:
• Conèixer i identificar els sabors bàsics (dolç, salat, àcid i amarg) i la

graduació de temperatures (fred, tebi i calent).
• Conèixer i diferenciar els sabors dels aliments: tant els sabors que són
força diferents (vinagre-oli) com aquells que són semblants (infusions i
mandarina-taronja entre d’altres).
• Desenvolupar la memòria gustativa.

3.4.1 Materials
Els materials didàctics que es poden utilitzar per a l’estimulació de la percepció

gustativa de l’infant són principalment:
• Els productes alimentaris com ara fruites, iogurts, pa, hortalisses i verdures,
entre d’altres
• Líquids com ara aigua, llet, infusions, mel i sucs de frites, entre d’altres
• Productes granulats o en pols, com són la sal, diferents menes de sucre i

diferents classes d’espècies, entre d’altres
• Substàncies de textures diverses com ara llaminadures, la melmelada i el

cabell d’àngel, entre d’altres
Objectiu: Identificar aliments pel sabor que tenen.
Nivells:
• Grau 0: coneixement. Identificació. Identificar les fruites pel sabor que tenen. Àcid-dolç.
• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les fruites pel sabor que tenen.
• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats tastar una taronja, una mica de sucre i dir el sabor que
tenen.
• Grau 3: agudesa. Provar diferent sucs i identificar la fruita a què correspon.
• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possible

d’aliments pel gust.
(font: J. R. Gimeno (1986). La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)
La proposta d’activitats orientades a estimular el desenvolupament de la percepció

gustativa és més aviat una guia d’introducció dels aliments i els sabors. La taula
3.13 en recull algunes d’aquestes activitats per a edats fins als 36 mesos.
La familiarització amb els sabors pot

començar, com el cas d’aquesta
nena, pel "dolç"
Tau la 3.13. Activitats orientades a desenvolupar el sentit del gust (0-36 mesos)
De 0 a 6 mesos De 6 a 12 mesos De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos
L’infant percep el sabor Introduir de manera Les mateixes activitats que Les mateixes activitats que Les mateixes activitats que
dolç a través de la llet gradual nous aliments a la en el cas dels infants dels dels infants dels 12 als 18 dels infants dels 18 als 24
materna. dieta (carn, peix...). 6 als 12 mesos, adaptades mesos, adaptades a les mesos, adaptades a les
a les possibilitats de possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant.
l’infant.
Presentar els sabors Continuar introduint nous Aprendre a reconèixer els Agrupar fruites que tenen
amarg i àcid (taronja, aliments i textures (ampliar sabors fonamentals –dolç i sabors diferents i sabors
poma, plàtan, pera). el ventall de sabors). salat, amarg i dolç, salat i semblants.
amarg– tastant els Activitats de cuina
aliments. (aprendre a diferenciar el
cru del cuit).
3.5 L’estimulació olfactiva
El nadó, com ja sabeu, pot reconèixer l’olor de la mare des del moment mateix de
néixer. Aquesta sensibilitat olfactiva s’anirà desenvolupant a mesura que, amb el
pas del temps, vagi tenint noves experiències olfactòries amb diferents olors.
L’estimulació olfactiva tendirà a desenvolupar aquestes capacitats olfactives:
• Discriminació d’olors i gaudir amb experiències olfactives
• Coneixement a través de l’olor
• Memòria olfactiva
3.5.1 Materials
Els materials que es poden utilitzar per estimular la sensibilitat olfactiva són:
• Espècies de cuina com ara la canyella, la nou moscada i el comí, entre d’al-
tres; herbes aromàtiques i plantes medicinals; aliments olorosos; essències.
• Draps de cotó; pots que tanquin hermètics o que tinguin tapa; fotografies de
fruites, de flors i d’aliments o d’altres.
Trobareu classificades per edats les diferents activitats destinades a estimular l’olfacte,
però ja us haureu adonat que moltes es poden adaptar a les característiques evolutives
de l’infant.
Objectiu: identificar diferents olors.
• Grau 0: coneixement. Identificació. Manipular diferents bosses petites amb olors i olora-les.
• Grau 1: exercitacions. Dominis. Classificar les diferents olors en agradables i desagradables.
• Grau 2: memòria. Amb els ulls tapats identificar una olor (coneguda abans per l’infant) i
anomenar-la.
• Grau 3: agudesa. Olorar pots que continguin canyella, taronja i vinagre, i identificar el nom i
dibuix que li correspon.
• Grau 4: aplicacions. En un temps determinat, classificar el nombre més elevat possible

d’olors.
(font: J. R. Gimeno (1986) La educación de los sentidos. Madrid: Santillana.)
Igual que enla resta de sentits i d’òrgans sensorials, amb l’olfacte i el nas també es
poden proposar algunes activitats orientades a estimular-ne el desenvolupament, i
d’una manera gradual la memòria olfactòria. Cal, però, tenir present que l’apre-
nentatge natural de l’infant és multisensorial, de manera que algunes d’aquestes
activitats es poden dur a terme juntament amb les activitats que heu vist, per
exemple, en el cas del gust.
Si bé al llarg dels sis primers mesos de vida, l’univers sensorial de l’infant gravita
entorn de la mare, una activitat que es pot fer a casa a partir del tercer o quart mes
consisteix a omplir bosses petites amb extracte de vainilla, coco, aigua de roses,
canyella... i apropar-les al nas de l’infant. En la taula 3.14 trobareu indicades L’infant experimenta diferents
sensacions mentre juga amb
algunes activitats que podeu fer per estimular la percepció de les olors i la memòria diferents objectes.
olfactòria de l’infant a partir dels sis mesos i fins als tres anys.
Taula 3.14. Activitats destinades a estimular el desenvolupament del sentit de l’olfacte (6-36 mesos)
De 6 a 12 mesos De 12 a 18 mesos De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos
Omplir bosses petites amb Les mateixes activitats que en el Les mateixes activitats que en el Les mateixes activitats que en el
extractes de vainilla, coco, aigua cas dels infants dels 6 als 12 cas dels infants dels 12 als 18 cas dels infants dels 18 als 24
de roses, canyella... i apropar-les mesos, adaptades a les mesos, però adaptades a les mesos, però adaptades a les
al nas de l’infant. possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant. possibilitats de l’infant.
Posar a l’abast de l’infant petites Posar herbes aromàtiques en pots Presentar algunes fruites, Identificar diferents olors amb els
bosses amb aromes i estimular-lo i estimular l’infant perquè les olori. verdures, llet i iogurt als infants ulls tancats.
perquè les agafi i olori. perquè les olorin.
Introduir en un pot hermètic olors Presentar olors de llet i de llet Classificar pots de diferents olors
de fruites conegudes. L’educador o fermentada perquè els infants segons si l’olor que contenen és
l’educadora s’encarrega d’obrir diferenciïn l’olor agradable de la agradable o desagradable.
cada pot i fa que l’infant l’olori. desagradable.
Associar una olor amb una fruita a

partir d’imatges.
Aparellar olors iguals.
Tot i que és veritat que per raons metodològiques hem fet una relació de materials
i activitats per a cada un dels sentits, ens agradaria recordar-vos que és una Trobareu més informació
sobre les activitats
presentació artificial que no correspon a l’aprenentatge natural de l’infant, més didàctiques a la secció
“Més informació” del web
proper a l’aprenentatge multisensorial. del mòdul.
La panera dels tresors i el joc heurístic
Hi ha activitats, però, que s’ajusten més a l’aprenentatge multisensorial de l’infant. Les

dues que trobareu tot seguit exposades són propostes d’intervenció multisensorial en les
quals intervenen tots els sentits.
La panera dels tresors és una proposta de joc multisensorial que, adreçat a nens i nenes
de 6 a 12 mesos, consisteix en un cistell de vímet, ple d’una gran diversitat d’objectes (de
mides, textures, sonoritats, etc. diferents), perquè l’infant pugui descobrir i experimentar els
diferents sentits: la vista, l’oïda, el tacte, el gust i l’olfacte.
El joc heurístic és una activitat posterior o de continuació de la panera dels tresors que
es pot utilitzar a partir del 12 mesos, és a dir, una vegada que l’infant té una capacitat més
gran de moviment. Consisteix a proporcionar-li una gran diversitat d’objectes en un espai
més ampli (distribuïts per tot arreu dins d’una habitació o sala), en contenidors (cilindres,
pots, etc.) i en bosses, la qual cosa amplia les possibilitats del joc (introduir, treure...).
3.6 L’observació i el registre sensorial
L’observació és una eina molt important per a les persones que es dediquen a
l’educació i la formació dels infants de 0 a 6 anys, a partir de la qual podeu obtenir
informació sobre qualsevol problema sensorial que pugui presentar l’infant.
L’observació constitueix l’eina d’avaluació per excel·lència a la llar

d’infants i a l’escola infantil.
L’educador o l’educadora portarà a terme l’observació de manera sistemàtica, i per

fer-ho cal anar anotant qualsevol incidència en uns registres o escales d’observació
que permeten després fer-ne el seguiment i analitzar-les.
3.6.1 Pautes per a l’observació i l’elaboració dels registres
De cara a l’elaboració de la guia, cal seguir una sèrie de passos. El primer pas és
arribar a un acord sobre els aspectes que s’han d’observar, és a dir, tant l’àrea
sensorial com l’àmbit que s’ha d’observar, i què s’hi vol observar. Allò que es vol
observar està format per diferents aspectes: uns són els objectius i els altres són
les activitats amb tot allò que té a veure amb el seu desenvolupament.
Els objectius són els referents indispensables que marcaran l’avaluació de

l’activitat, la qual és una manera activa i ordenada de dur a terme les
experiències d’aprenentatge.
Pel que fa als objectius, cal concretar els aprenentatges que els infants han
d’assolir. D’acord amb l’edat i les característiques de l’infant, els objectius es
poden classificar segons tres eixos:
• De 0 a 1 any: experiències de descoberta de sensacions i el registre de la

reacció de l’infant.
• De 0 a 2 anys: experiències de descoberta de sensacions i el registre de la

reacció i de l’interès que desvetlla en l’infant.
• De 2 a 3 anys: la iniciativa de l’infant en la realització d’activitats.
Pel que fa a les activitats, cal descriure el contingut de l’activitat i per fer-ho s’ha
de tenir clar:
• Com fer-les? Descripció metodològica de l’activitat (en grup –petit o gran–

o de manera individual, amb l’ajuda d’educadors o educadores, si és una
activitat lliure, semidirigida o dirigida, etc.).
• Quan fer-les? Si la durada té lloc dins de l’horari lectiu, en el temps

d’esbarjo o mentre es fan activitats fora del centre.
• Qui les farà? El nom de l’educador o de l’educadora.
• On es faran? El lloc on es duran a terme (el pati, l’aula...).

El segon pas consisteix a definir i seleccionar els indicadors específics que voleu sobre què són les
activitats i com s’han
observar. Els indicadors es poden classificar segons el sentit o els sentits que d’estructurar en els
“Annexos” del web del
seran objecte de l’observació. Depenent de l’activitat proposada, poden aparèixer mòdul.
indicadors per a un únic sentit o diversos sentits. La taula 3.15 mostra alguns
exemples d’indicadors, i com podeu veure, les possibilitats de formular indicadors
és molt àmplia. Tot depèn dels objectius que es vulguin avaluar i de les activitats
proposades.
Taula 3.15. Indicadors de l’observació
Sentits Indicadors
Vista a) Segueix amb la vista la trajectòria de l’objecte?

b) Ha seleccionat, de les pilotes, les de color groc?
c) Quina expressió fa quan es mira al mirall?
d) Identifica persones de l’entorn familiar?
...
Oïda a) Sap reconèixer les veus dels animals?

b) Cerca amb el cap el so emès per darrere?
c) Identifica sons de la vida quotidiana?
...
Tacte a) Li agraden els massatges?

b) Es diverteix caminant per diferents textures?
c) Distingeix entre fred i calor?
d) Manipula els objectes?
...
Gust a) Accepta el sabor agre?

b) Gaudeix tastant diferents sabors?
c) Demana per tastar els diferents aliments?
...
Olfacte a) Mostra interès per olorar els continguts dels pots?

b) Intenta obrir el pot per olorar les substàncies?
c) Li agrada participar en les activitats olfactives?
...
El tercer pas és escollir la guia o taula d’observació. En una pauta d’observació

ha d’aparèixer la informació següent:
• Data i lloc.
• Nom i edat (classe a la qual pertany).
• Nom de l’observador o de l’observadora.
• Àrea de desenvolupament.
• Objectius.
• Codificació d’indicadors.
Per avaluar els indicadors, cal disposar d’uns codis que poden ser els següents:
• Codi numèric (0, 1, 2,...) en funció del grau d’assoliment de l’aprenentatge.
• Codi quantitatiu: S (sempre), M (molt), Ma (mai).
• Codi qualitatiu: MB (molt bé), B (bé), R (regular), M (malament), etc.
• Codi amb connotacions que caracteritzen la conducta: AI (amb ajuda

individual), AC (amb ajuda col·lectiva), A (autònomament), etc.
El quart pas que cal seguir consisteix a aplicar i analitzar el buidatge de la

informació recollida. És important avaluar la informació i posteriorment buidar-
la per valorar el ritme d’aprenentatge i les activitats necessàries per assolir els
objectius plantejats.
Exemples de pautes d’observació i registres
Tot seguit trobareu diversos exemples de pautes d’observació i registres. La figura

3.1 mostra un instrument d’avaluació per observar el desenvolupament d’un sentit
concret en una classe.
Figura 3.1 . Programació inicial
Instrument d’avaluació per observar el grau d’adquisició o desenvolupament d’un sentit al grup classe (font: J. R.
Gimeno i altres, 1986, pàg. 204).
La taula 3.16 presenta una pauta d’observació amb indicadors per cada sentit i
segons dues franges d’edat (6 i 12 mesos). La taula 3.17 i taula 3.18 mostren
dos quadres de registre de l’observació sensorial per a infants de 6 mesos d’edat
(taula 3.17) i per a infants de 12 mesos d’edat (taula 3.18).
Taula 3.16. Programació inicial. Repertori d’entrada
Sentit i grau Mai Poques Força Gairebé Sempre

vegades vegades sempre
Vista
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: agudesa
Grau 4: aplicació
Oïda
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: agudesa
Grau 4: aplicació
Tau l a 3 . 1 6 (continuació)
Sentit i grau Mai Poques Força Gairebé Sempre

vegades vegades sempre
Equilibri
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: agudesa
Grau 4: aplicació
Olfacte
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: agudesa
Grau 4: aplicació
Gust
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: Agudesa
Grau 4: aplicació
Tacte
Grau 0: coneixement
Grau 1: domini
Grau 2: memòria
Grau 3: agudesa
Grau 4: aplicació
(Font: J. R. Gimeno, 1986, pàg. 203.)
Tau l a 3 . 1 7 . Quadre de registre d’observació sensorial per a infants de 6 mesos
Sentit Sí No Observacions
Tacte
L’infant mostra desgrat quan se’l posa amb contacte amb
textures aspres?
Intenta moure’s o es posa a la boca els objectes que
passen per les seves mans?
Explora i manipula objectes estimulants?
Gust
L’infant ha manifestat algun senyal quan heu introduït a
la dieta les farinetes de fruita?
Ha donat senyals de plaer o desgrat quan li heu donat
farinetes que no són dolces?
Olfacte
L’expressió facial de l’infant canvia quan li feu olorar
substàncies aromàtiques?
Oïda
L’infant gira el cap per buscar o localitzar d’on prové el
so?
Quan sent una veu familiar, fa algun senyal de
reconèixer-la?
S’espanta quan sent un soroll fort?
Vista
L’infant fixa la mirada i observa persones i objectes
estimulants que són a prop?
Segueix amb la mirada el desplaçament de persones o
d’objectes estimulants?
Quan se li presenten persones o objectes estimulants, fa
algun senyal de reconèixer-los ?
(Font: E. Pons; D. Roquet-Jalmar (2003). "Desarrollo cognitivo y motor" (pàg. 57). Barcelona: Altamar.)
Taula 3.18. Quadre de registre d’observació sensorial per a infants de 12 mesos
Sentit Sí No Observacions
Tacte
L’infant fa demostracions de plaer quan és atès en les
rutines d’higiene diària? Fa la impressió que manipula
amb intenció, investigant les propietats tàctils dels
objectes? Pot construir una torre de dos o més cubs per
imitació?
Gust
Manifesta alguna predisposició gustativa? Ha expressat
algun senyal quan s’ha introduït l’element salat a la
dieta?
Olfacte
Sembla que té alguna preferència per alguna olor o
aroma especial?
Oïda
Quan juga, sembla que li agrada fer soroll donant cops
amb els objectes? Pot donar respostes diferents davant
una veu amistosa, i davant una veu enfadada o
enutjada? Manifesta reconeixement quan sent el so d’un
objecte sonor familiar?
Vista
Quan observa persones o objectes estimulants que són
lluny, sembla que fixa la mirada? Fa la impressió que
observa i examina amb deteniment els objectes que li
resulten interessants?
(Font: E. Pons; D. Roquet-Jalmar (2003). "Desarrollo cognitivo y motor" (pàg. 57). Barcelona: Altamar.)
3.6.2 Els infants amb necessitats educatives especials
A les aules els infants estan agrupats per edats i, malgrat la variabilitat dels seus
ritmes d’aprenentatge, gairebé tots evolucionen seguint els paràmetres propis de
l’edat. Tot i així, us podeu trobar, però, amb infants que tenen algun handicap prou
important perquè hàgiu de fer un pla de suport individualitzat (PI). En aquests
casos es parla d’infants amb necessitats educatives especials.
Els infants amb discapacitat sensorial presenten variabilitat de característiques, sobre les mesures i
suports en els “Annexos”
algunes de comunes a tots ells i d’altres que són específiques de cada cas. Aquestes del web d’aquesta unitat.
característiques són les que definiran si cal o no un pla de suport individualitzat

(PI) i, en el cas en què sigui necessari, quins hauran de ser els objectius i quina la
metodologia que s’ha d’emprar.
Per a tot això caldrà tenir en compte que el grau d’incapacitat sensorial varia
molt d’un infant a un altre i depèn d’una sèrie de factors que el poden agreujar o
disminuir. Aquests factors són els següents:
El grau i la causa de la lesió: si es tracta de ceguesa total o de baixa visió; si és

un sord profund o pateix hipoacúsia; si la causa de la lesió permet un tractament
mèdic o protèsic que minimitzi les seqüeles, etc. L’edat de la lesió sensorial: hi
influeix molt el moment de la vida en què es pateix la pèrdua sensorial.
La sordesa i l’edat de la lesió
No és el mateix néixer sord que esdevenir sord. L’edat en què es produeix la pèrdua del
sentit de l’oïda és, però, molt important, ja que pot afectar l’aprenentatge d’una manera més
àmplia. Així, per exemple, dins de la sordesa que sobrevé després del naixement es pot
distingir, segons Marchesi, entre la sordesa prelocutiva, que apareix durant els tres primers
anys, abans que l’infant hagi adquirit la parla, i la sordesa postlocutiva, és a dir, que es
produeix després dels tres anys, quan ja s’ha adquirit la parla.
Les característiques i l’actitud de l’entorn familiar: hi ha diferències si els

pares accepten la discapacitat o no; l’acceptació o no de l’alteració sensorial pot
incidir a prendre mesures d’intervenció en una edat primerenca; una actitud massa
protectora pot, entre altres coses, incidir negativament en el desenvolupament
de l’infant. I l’aspecte més important és que la família és el primer entorn
socialitzador en què l’infant s’ha de sentir segur i establir forts vincles afectius
per superar les limitacions, i la família ha de ser la base del suport de l’evolució
del nen o la nena sord o cec.
Un exemple
Una de les característiques i l’actitud de l’entorn familiar, la il·lustra el fet que els fills sords
de pares sords tenen de seguida contacte amb el llenguatge de signes, la qual cosa els
afavoreix.
En el cas de l’educació primerenca, però, és molt important en el cas d’infants sords afavorir
l’exploració de l’entorn a partir del tacte i els estímuls sonors sense tenir una por excessiva
de les caigudes i fer el tractament que es pot fer de 0 a 3 anys, ja que és l’època d’adquisició
del llenguatge.
L’educació primerenca afavoreix el desenvolupament de l’infant estimulant més

tant el sentit afectat com la resta de sentits, sempre, però, respectant les seves
possibilitats.
Els infants amb problemes sensorials poden presentar problemes d’adaptació

familiar i de relació social. A. Marchesi, per exemple, destaca els trets següents
en les persones invidents:
• Dependència forta de la mare i dels adults.
• Grau d’ansietat alt, sobretot en les separacions.
• Necessitat de controlar l’entorn.
• Manca de seguretat en ell mateix.
• Tendència a evadir-se, aïllar-se i tancar-se en el “propi món”.
• Criteris rígids o poc flexibles.
• Sentiment de soledat.
• Desinterès aparent per objectes i persones.
• Absència de competitivitat.
• Sensibilitat alta a les frustracions.

Les carències sensorials condicionen la percepció del món exterior. Per exemple,
un infant sord perd molta informació de l’exterior, ja que no pot reconèixer
aspectes de la realitat pel so característic. Un infant invident té un coneixement de
l’entorn fragmentari, a diferència del nen o la nena que hi veu, que té informació
global que li aporta la visió.
Quan un sentit presenta una disfunció, els altres sentits es desenvolupen

més per compensar-la. Recordeu que els sentits són la via d’entrada dels
coneixements.
Un infant sord, sense estimulació o recursos adequats, no pot aprendre el llenguat-

ge, el qual és la base del pensament abstracte i reflexiu; i un nen o una nena cec
presenta o pot presentar dificultats de moviment espacial i d’adequar-lo a l’objectiu
(desplaçar-se, jugar, hàbits d’autonomia, lectura i escriptura, etc.).
En casos greus de deficiència
Quan la deficiència en el desenvolupament és notòria, cal la intervenció de professionals

en discapacitat sensorial (logopeda, psicopedagog, professor de suport, especialista en
llenguatge de signes, etc.), tant en centres ordinaris d’integració social com en centres
especials.
Als centres ordinaris s’han d’avaluar els recursos materials i professionals de la

metodologia emprada i la implicació de tot l’equip docent per garantir la integració de l’infant
amb discapacitat sensorial i el seu desenvolupament integral (personal, social i acadèmic).
Tot aquest equip de suport orientarà l’educador o l’educadora a determinar els objectius.
Per exemple, en el cas de l’infant sord l’objectiu prioritari és la relació i l’aprenentatge del
llenguatge oral; en el cas de l’infant cec que encara té, però, una visió residual, l’objectiu
prioritari és l’estimulació de la visió.
Necessitats educatives especials en el deficient visual
L’educació dels alumnes amb deficient visual pretén afavorir el desenvolupa-

ment integral i la maduració tenint en compte les possibilitats de l’alumne.
Per aconseguir-ho, l’educació ha d’afavorir el desenvolupament dels aspectes
següents:
• Desenvolupament psicomotor: familiaritzar-se amb el cos i reconèixer

l’esquema corporal; fomentar el desig de moviment i desenvolupar l’ori-
entació espacial a partir de pistes tàctils i sonores.
• Desenvolupament perceptiu i cognitiu: desenvolupar altres sentits, so-

bretot el tacte i l’oïda; desenvolupar la coordinació audiomotora, ja que
allò que no es veu o no es toca no existeix; desenvolupar la percepció i
localització/procedència del so; motivar conductes de recerca i d’exploració
d’objectes.
• Desenvolupament del llenguatge i la comunicació: fomentar comporta-

ments preverbals com somriures, plors, etc.; fomentar el desenvolupament
del llenguatge per mitjà de l’exploració de l’entorn i anomenar els objectes,
persones i accions.
• Desenvolupament de l’autonomia personal en activitats de la vida diària:

agafar el biberó i els coberts, controlar els esfínters, vestir-se i desvestir-se
sol.
Recursos metodològics en el deficient visual
El desenvolupament de l’infant que pateix ceguesa o té una baixa visió requereix

l’aplicació de tot un seguit de recursos. Aquests recursos ajuden a entrenar els
residus visuals en cas que l’infant pateixi baixa visió, o bé constitueixen un
aprenentatge per a la lectoescriptura posterior en Braïlle. Entre aquests recursos
metodològics cal assenyalar els següents:
• Controlar els sons que envolten l’infant (controlar-ne la intensitat, com a

màxim proporcionar dos estímuls auditius, etc.);
• Parlar-li en un to suau i tranquil, ja que ajuda a calmar-lo.
• Comentar-li verbalment les diferents accions que es fan, els noms dels
objectes, les parts del cos, etc.
• Afavorir el contacte físic i les relacions amb altres nens tant cecs com
vidents ajudaran a potenciar les relacions afectives.
• Fomentar postures d’estar asseguts que ajudin a la manipulació d’objectes,

el gateig i la marxa.
• Proporcionar-li tot tipus d’experiències tàctils i sonores (que compensin la

deficiència visual): planxes de Thermoform, dòminos tàctils, abecedaris
amb lletres grans i diferents relleus, ninots amb diferents sons, reconèixer
objectes de la vida diària a partir del so que emeten, colors per textures,
aprenentatge de la tècnica del punxó, reconèixer objectes petits a través del
tacte, etc.
• Utilitzar ajudes tècniques –lents- que augmentin el camp visual i millorin

l’agudesa visual –ordinadors, projectors de diapositives, retroprojectors de
transparències, fotocòpies, etc.– que ampliïn la imatge de l’objecte.
Necessitats educatives especials en el deficient auditiu
L’objectiu principal, igual que amb els infants que no tenen cap deficiència
sensorial, és el desenvolupament integral i la maduració de l’infant d’acord amb
les seves possibilitats.
Per aconseguir aquest objectiu, en el cas del nen o de la nena amb una deficiència
auditiva, l’aspecte més important que cal tenir en compte és l’aprenentatge del
llenguatge oral, el qual li permetrà la relació amb l’entorn en què viu i el
desenvolupament de les capacitats cognitives. Els aspectes que s’han de treballar
per aconseguir el domini de la llengua són:
• La progressió fonètica: ajuda a tenir una bona veu i un registre normal,

corregir elements prosòdics (ritme, entonació, pausa, intensitat, etc.) i
fonemes de pronunciació incorrecta, etc.
• La progressió lingüística: ajuda els alumnes a enriquir el vocabulari i

a millorar-ne la capacitat d’expressió, i el capacita perquè comprengui
preguntes bàsiques –qui, què, com, on, etc.–, i perquè sigui capaç de
formular-ne.
• La progressió auditiva: ajuda a millorar la discriminació auditiva i esti-

mular la capacitat auditiva de les orelles, tant per separat com totes dues
alhora.
Recursos metodològics en el deficient auditiu
El desenvolupament de l’infant amb deficiència auditiva requereix aplicar tota una

sèrie de recursos metodològics, entre els quals cal esmentar els següents:
• Mantenir sempre el contacte ocular amb l’educador o educadora.
• Comprovar que ha entès l’activitat que s’ha de fer.
• Comprovar la sonoritat i lluminositat de l’aula (és important que els reflexos

lluminosos no dificultin l’audició).
• Utilitzar la mateixa llengua a l’escola i l’entorn familiar.
• Proposar activitats musicals que ajudin a interioritzar aspectes com el ritme,

la melodia i l’entonació o, per exemple, jocs rítmics i cançons infantils, entre
d’altres.
• Proposar activitats que estimulin la parla, com crear situacions en les quals
l’infant sord participi de manera activa, o bé dramatitzar una escena, etc.
• Presentar imatges que el nen reconegui i pugui verbalitzar.
• Utilitzar pròtesis que millorin l’audició de l’infant.

M06, Uf1

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

M06, Uf1

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Intervenció en el

Desenvolupament cognitiu i motriu

1 Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial 9

2 El desenvolupament dels òrgans sensorials 21

3.2.2 Activitats que cal implementar: exemples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

El desenvolupament sensorial és l’inici, la porta d’entrada de tot el desenvolupa-

La intel·ligència es va desenvolupant a partir de la informació que rebem dels

La unitat “Intervenció en el desenvolupament sensoperceptiu” mostra els aspectes

En l’apartat “Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial” trobareu

En l’apartat “El desenvolupament dels òrgans sensorials” veureu l’anatomia i el

En l’apartat “L’educació sensorial” es destaca la importància de la tasca de

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Planifica estratègies, activitats i recursos d’intervenció en l’àmbit sensoper-

• Identifica les teories explicatives de l’àmbit sensorial.

2. Implementa activitats d’intervenció en l’àmbit sensoperceptiu, relacionant-

• Descriu les principals dificultats que poden sorgir en la realització de

• Selecciona estratègies d’intervenció promotores d’un clima d’afecte i

3. Avalua el procés i el resultat de la intervenció realitzada en l’àmbit senso-

• Selecciona els indicadors d’avaluació.

1. Factors que intervenen en el desenvolupament sensorial

Al matí, quan us desperteu, després de dormir, comenceu a rebre molta informació

Al llarg de la història de la filosofia i de la ciència, s’ha constatat que els sentits

Una mica d’història

Posteriorment, els psicòlegs van estudiar com repercutia el món sensorial en el

El desenvolupament sensorial es recolza en el desenvolupament cognitiu i

Vosaltres, com a educadores i educadors, haureu de compensar algunes mancances

1.1 Sensació i percepció

Figura 1 . 1 . El recorregut que segueix la informació

• Moment d’estimulació i d’excitació: l’estímul arriba al receptor sensorial i

• Moment de transmissió: l’excitació és conduïda per les vies nervioses

• Moment de projecció i d’elaboració: l’excitació arriba a la zona del cervell

La percepció és un procés inclòs en el processament de la informació que permet

Howard C. Warren (1970). Diccionario de psicología.

Si mitjançant la sensació es donen a conèixer les qualitats i característiques

La percepció com a interpretació de la sensació

1.2 Límits de les capacitats sensorials

Mecànics — Fins a 1.500 Pell Tàctil

Vibracions sonores Superior a 12 Inferior a 20 Orella interna Acústica

Ultrasò Inferior a 12 Superior a 30.000 — —

Ones elèctriques Fins a 0,1 30.1012 81.014 Pell Tèrmica

Ones Röntgen 0,0000008-0,0000005 8,10 (14 potència) - 5,10 (15 potència) — —

A. Luria (1975). Sensación y percepción (pàg. 12).

1.2.1 Llindar absolut i llindar diferencial

Però, en quin moment precís es comença a sentir el so del despertador? Quan es

El llindar absolut és la capacitat que tenen els òrgans sensorials de detectar

De totes maneres, com l’expressió “condicions ideals” suggereix, cal tenir en

Tau l a 1 . 2 . Llindars absoluts

Audició El “tic-tac” d’un rellotge a 6 m en una sala tranquil·la

Gust Una unça de sulfat de quinina en 250 galons d’aigua

Olfacte Un gota de perfum escampada en una casa de sis habitacions

Font: G. A. Kimble i altres. (1991), pàg. 102.

El llindar diferencial és la diferència més petita en intensitat que es necessita

La relació abans esmentada entre l’estímul original i qualsevol augment o disminució de

Figura 1 . 3 . Sonoritat d’alguns sons i mitjana d’intensitat per reproduir-los

1.3 Teories de les sensacions

La teoria receptiva es basa en la passivitat i la inactivitat del subjecte que espera

La teoria reflectora de les sensacions és actualment la més acceptada

La realitat –l’entorn en què vivim– provoca la nostra curiositat –estímuls–, la qual

1.4 Classificació de les sensacions

En realitat no som conscients de l’ampli ventall de sensacions que ens envolten.

1.4.1 Les sensacions interoceptives

Si penseu en la vida quotidiana, trobareu milers d’exemples on apareixen sensa-

L. Jordà Lapuyade (2003). Manual del bon neuròtic (pàg. 21).