Tema 2.

Música i poiesis: aproximacions al fenomen de la

inspiració

Testimonis de compositors

La transmissió del missatge invisible de la música a través de la

partitura adquireix encara un sentit més pregon: si el missatge d’una
partitura inspirada equival al d’una escriptura sagrada –la qual requereix
l’alè del mateix Esperit que l’ha inspirat, per a ser interpretada
exegèticament en consonància amb les seves capes de significació
ontològica–,1 imaginem, doncs, a quina alçada se sentirà convidat
l’intèrpret quan viu des de la seva consciència la missió d’assolir les cotes
més elevades de ressonància en la seva exegesi interpretativa!
Quan la inspiració és viscuda com una revelació, l’artista ho sap i,
per tant, ho viu amb la plena consciència de participar en una «missió»
transmissora de sacralitat. Semblantment a un sacerdot –de sacrum-dare,
«donador del sagrat»–, l’artista pot prendre consciència del fet sagrat –del
sacrificium, «fer el sagrat»– que l’art pot assumir en la seva reconducció a
Font primordial, atesa la seva missió ontològica, ja que d’ella procedeix,
en la creació compositiva, i a ella recondueix, en la recreació
interpretativa.
Quan això s’esdevé, el do d’aquesta inspiració esdevé com el
regalim de mel que les Muses aboquen damunt la llengua de l’aede –de la
seva boca s’escolen «paraules dolces com la mel»–,2 o com un alè de
l’Esperit en l’esperit de l’artista, del compositor, del poeta o del creador,
en qualsevol camp del saber, el qual se sent conduït «a respirar en cada
mot el desig de desitjar –que ja és posseir– la presència de l’Esperit en
l’home interior».3
Avui dia, tenim prou coneixements per saber que així ho
visqueren compositors com Monteverdi, Bach, Mozart, Beethoven,
Brahms… i tants i tants d’altres que, a part del fruit de les seves
«inspirades» creacions, han deixat ben pocs testimonis documentals al
respecte en el decurs de la història de la música. Tanmateix, tot i ser poc
nombroses les declaracions o confessions d’artistes que es podrien citar
per d’il·lustrar una experiència tant íntima com la de la inspiració, se’n
poden trobar algunes de ben significatives.

1 Cal recordar, pel cas, el cèlebre advertiment de Sant Pau a 2 Co: 3, 6: «la lletra mata, però
l’Esperit vivifica.»
2 HESÍODE. Teogonia, 27-29.
3 RIBOT, Pere. A mitja veu. Poemes. Riells del Montseny, 1988, p. 3.

© Josep Maria Gregori i Cifré 2023

 Vegem-ne algunes de les que J. Harvey esmenta en el seu llibre
Música e inspiración:

p. 33-35: Txaikovski, Mahler

p. 54-55: R. Strauss, Stravinski, Mahler
p. 58: R. Strauss, Txaikovski
p. 65-67: Txaikovski, Haydn
p. 114: Hindemith

A mitjan segle XX, el pintor i pensador Louis Cattiaux oferia

respecte a això unes reveladores afirmacions: «la inspiració és com la
gràcia, movedissa i molt inestable; pot aparèixer i desaparèixer sense cap
raó aparent.»4 I en un altre passatge del seu tractat sobre pintura
assenyalava:

«l’artista ha de romandre immutable enmig del moviment, lliure en

el món, coadjutor de Déu creant l’Univers. Essent la sensibilitat el
seu únic mitjà de comunicació amb la creació, i intervenint
l’intel·lecte només en segon terme com a ordenador de la
inspiració, és del tot necessari protegir aquesta sensibilitat
generadora mitjançant l’exercici d’una ascesi; atès que l’aptitud
natural per ‘sentir’ es pot fàcilment transformar en sofriment,
susceptibilitat, irritació perpètua, i fins i tot es pot convertir en
orgull delirant.»5

La pràctica d’una ascesi artística és el que permet, segons Cattiaux,

«salvaguardar el do inicial deixant circular lliurement la gràcia entre els
límits de la tècnica més consumada.»6

*Sobre el concepte d’ascesi artística, vegeu al mateix tractat, p. 91-

92 i 95-96.

Anem a parlar, però, dels testimonis sobre la inspiració que va

recollir el violinista nord-americà Arthur Abell (1868-1958), mentre era
corresponsal a Berlin del magazín Musical Courier.

*Arthur Abell. Música i inspiració. Converses amb Brahms, Strauss,

Puccini, Humperdinck, Bruch i Grieg. Barcelona: Fragmenta, 2020, pròleg
d’Arthur M. Abell, p. 45-47.

4 Louis CATTIAUX, Física y metafísica de la pintura, p. 117.

5 Id., p. 113.
6 Id., p. 95.