El potencial tecnològic de Catalunya.

Alguns elements de reflexió

Miquel Barceló*

1. INTRODUCCIÓ

La tecnologia és coneixement aplicat per les persones que participen en el procés

productiu. El canvi tecnològic aplicat a l’empresa en determina l’evolució, la ca-
pacitat de generació de riquesa i el benestar de la població d’un país. La relació
entre empresa i innovació tecnològica és, doncs, fonamental per entendre la si-
tuació i el potencial econòmic d’un territori. En el cas de Catalunya, per enten-
dre el nostre present, cal conèixer primer els principis generals d’aquesta relació
entre empresa i canvi tecnològic. Tot seguit, hauríem de veure com s’està apli-
cant aquest canvi tecnològic en relació a la manera com ho estan fent els nos-
tres competidors. El potencial tecnològic relatiu de Catalunya determinarà la
nostra capacitat de generació de riquesa durant els propers anys.
L’aportació més important sobre canvi tecnològic i desenvolupament econò-
mic la va fer Joseph Schumpeter a finals dels anys 30, quan va definir la inno-
vació tecnològica com un canvi radical en la funció de producció. La relació en-
tre l’output i l’input del procés productiu augmenta de forma significativa,
resultat de l’aplicació d’una innovació tecnològica a aquest procés.
Però com i per què apareixen aquestes autèntiques explosions tecnològiques?
Schumpeter va aportar algunes idees per a la seva comprensió. Es concentren en
alguns sectors productius, la qual cosa comporta canvis estructurals importants.
Apareixen en cicles, aproximadament cada cinquanta anys, en forma d’un con-
junt d’innovacions interrelacionades, en el que més tard es va anomenar «nous
nuclis tecnològics». La seva difusió comporta la transformació del conjunt del
sistema econòmic i genera períodes de gran expansió econòmica que van seguits
de períodes de crisis estructurals quan s’esgoten els efectes de la primera onada
expansiva. Finalment, la importància de l’empresari innovador com a agent ca-

* Doctor enginyer industrial i llicenciat en Ciències Econòmiques.

93
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

paç d’aprofitar l’oportunitat que representa l’explotació de les noves tecnologies

amb noves formes de gestió de les organitzacions empresarials.
Dos-cents anys després de l’inici de la primera revolució industrial, els dar-
rers quinze anys del segle XX, s’inicia una nova fase expansiva que té la base
tecnològica en un conjunt de tecnologies que anomenem TIC (tecnologies de la
informació i les comunicacions), formada per la microelectrònica, la informàtica
i les comunicacions, la robòtica (i, en general, les tecnologies de la producció), la
biotecnologia i altres tecnologies.
Ara estem vivint un procés de canvi similar al que va representar la primera i
la segona revolució industrial. Un nou nucli tecnològic, les tecnologies de la in-
formació i les comunicacions (TIC) estan provocant un fort impacte en el sistema
econòmic i en unes noves formes de relacions socials a escala global. Aquesta
nova revolució, que ja anomenem la revolució del coneixement, ens porta cap a
una nova societat: la societat del coneixement.
El potencial econòmic d’un país, la seva capacitat de generar riquesa i benes-
tar per als seus ciutadans, depèn de l’estoc de capital intel·lectual de la seva po-
blació. El nivell de qualificació dels habitants d’un país en determina la capaci-
tat competitiva en relació amb els altres països. No depèn dels seus recursos
naturals, depèn sobretot dels seus recursos intel·lectuals, de la preparació de les
persones.
És per tot això que les polítiques públiques d’un país s’hauran d’orientar cap
al coneixement. I donar prioritat a totes aquelles accions relacionades amb la
formació del capital intel·lectual i amb la generació i la difusió de coneixement.
L’educació primària i secundària, la formació professional, l’educació superior, la
recerca i el desenvolupament, la transferència tecnològica, etc.
El potencial tecnològic d’un país estarà determinat per la manera com les
empreses, i les relacions entre elles i amb l’entorn, apliquen el procés innovador.
Però també per la capacitat d’adaptació del conjunt del sistema econòmic a les
noves condicions que representa la societat del coneixement. En l’apartat que
segueix destacarem alguns factors relacionats amb aquesta doble perspectiva del
potencial tecnològic.

2. SITUACIÓ I PERSPECTIVES

Per analitzar el potencial tecnològic de Catalunya proposo una reflexió basada

en un conjunt de factors que expliquen la capacitat innovadora del nostre sis-
tema productiu. Són els següents: 1) cultura científica i tecnològica, 2) forma-
ció del factor humà, 3) infraestructures de suport a la innovació, 4) recursos
destinats a R+D, 5) el nou nucli tecnològic de les TIC, 6) capacitat innovadora
dels sectors tradicionals, i 7) situació dels sectors emergents. S’hi podrien in-
cloure altres factors, però considero que amb aquests podem tenir una perspec-
tiva suficient.

94
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
2.1. Cultura científica i tecnològica
Després de dos-cents anys de la revolució industrial, tenim a Catalunya una
cultura científica i tecnològica? En aquest sentit podríem fer-nos algunes pre-
guntes:
A. Els ciutadans coneixen i valoren el paper que han jugat i que juguen el siste-
ma productiu, la ciència i la tecnologia en les nostres vides?
Per una banda, quan un visita i parla amb el món de la indústria es fa evi-
dent la presència d’una notable cultura industrial, que és un dels nostres princi-
pals actius. A qualsevol racó de Catalunya hi ha una indústria important —que
no vol dir gran— o un petit taller amb gent d’ofici. Sovint aquest petit —o no tan
petit— taller és proveïdor de la indústria del poble o de la comarca. Aquest coixí
d’empreses relacionades, aquesta cadena de clients i proveïdors és una de les
nostres riqueses que dóna una certa estabilitat al territori.
Ara bé, un té la sensació que això es queda aquí, que no és conegut —i per
tant, no és valorat— per la resta dels ciutadans, que veurien la indústria com una
cosa aliena i, fins i tot de vegades, molesta. Sobre la ciència i la tecnologia po-
dríem dir una cosa semblant, desconeixement i fins i tot prevenció o preocupa-
ció davant del que és desconegut.

B. Els poders públics fomenten aquest coneixement?

La setmana de la ciència que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca
seria segurament el tipus d’acció que caldria fer per part de l’administració.
També, en el mateix sentit, les jornades de difusió científica com la ciència als
barris de l’ajuntament de Barcelona o la setmana de les noves tecnologies per a
tothom que organitza cada any l’ajuntament de Mataró, o la Fira dels inventors
de Vilanova, entre moltes altres.
Són tots ells exemples positius, però possiblement insuficients. Encara massa
sovint, la política cultural de les diferents administracions públiques s’identifica
només amb la cultura artística i literària. Quants consells de cultura, premis de
cultura o plans de cultura ignoren encara la cultura científica i tecnològica que,
per altra banda, afecta cada vegada més la vida quotidiana de les persones? Els
Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat per exemple, tenen deu apartats i
ni un de sol dedicat a la ciència o a la tecnologia.

C. Què hi fa la societat civil catalana?

La Cambra de Terrassa organitza cada any unes jornades sobre innovació que
anirien en la direcció que aquí estem apuntant. És probable que, com la Cambra
de Terrassa, altres institucions empresarials organitzin accions similars, però
també és possible que tot plegat sigui insuficient i que el món empresarial també
s’hagi de plantejar la necessitat d’aplicar una nova estratègia de comunicació en
aquest sentit.
És important, doncs, destacar la importància de la cultura científica i tec-
nològica d’un país. La tecnologia no només es crea i es difon als centres de re-

95
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

cerca i a les empreses, que són molt importants. El procés comença en l’educa-
ció. La tecnologia no és el que fan els tecnòlegs, és sobretot aquell coneixement
difús en la població d’un país que permet la canalització de prou vocacions cap
a les carreres científiques i tècniques a tots els nivells i que fa possible els conei-
xements bàsics de tots els ciutadans per incorporar l’ús de la tecnologia a la se-
va activitat professional i ciutadana. Finalment, però no menys important, tam-
bé fa possible la capacitat dels ciutadans d’un país per saber valorar l’activitat i
els resultats dels científics i de les empreses. Per això són tan importants els pro-
grames de divulgació científica que, en part, ja s’estan fent, però que caldria am-
pliar.
Serveixi aquest primer factor per posar l’èmfasi en l’existència avui a Catalu-
nya d’un problema previ molt important: la falta d’una cultura científica i tec-
nològica que plana sobre tot el conjunt i que cal fer-hi front per part de les ad-
ministracions i de les institucions pròpies de la societat civil. Sense aprovar
aquesta assignatura serà molt difícil, si no impossible, fer el salt endavant que
necessitem fer.

2.2. El factor humà

A. L’escola catalana aporta les capacitats, les actituds i els valors que requereix
la societat del coneixement?
B. Transmet avui el sistema educatiu els valors de creativitat, de treball en equip
i de cultura emprenedora i innovadora que necessita el sistema productiu i el
mercat laboral en general?
C. L’escola catalana està formant les persones que necessita la seva economia en
el marc de la nova societat del coneixement?
D. S’han definit i aplicat nous models pedagògics, adaptats als requeriments de
la nova societat, que a més utilitzin el potencial de les TIC?
Ens podríem fer aquestes i altres preguntes a l’hora de pensar sobre l’element
més important de la societat del coneixement: el factor humà. En la societat del
coneixement el recurs més important són les persones i la seva qualificació, en-
tesa com el conjunt d’aptituds, valors i actituds que en conformen la personali-
tat. Una bona part d’aquesta qualificació es configura en el sistema educatiu
entès com el conjunt d’institucions plural i a l’abast de la població al llarg de to-
ta la vida que permet donar resposta als reptes de la nova societat.
El coneixement és el principal factor de producció. La falta d’accés al conei-
xement determina la marginació social. El sistema educatiu passa a ser, doncs, el
primer instrument de la política econòmica d’un país, però també el primer ins-
trument de la seva política social. Cal donar la màxima prioritat a les polítiques
educatives com a instrument de política econòmica i social. Ja ens hem referit a
la importància econòmica del coneixement. Hem d’insistir, però, en el fet que la
nova societat amaga un enorme potencial de marginació de sectors socials i de
territoris.
Segons el professor Oliver, Catalunya presenta un nivell de formació de la

96
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
seva població activa clarament inferior al de la mitjana europea i al de les prin-
cipals comunitats autònomes espanyoles. Això és degut a l’alt pes relatiu del
col·lectiu que només té estudis primaris. Als països europeus més avançats, el
nivell d’estudis predominant és el de secundària, mentre que els actius amb estu-
dis primaris o sense cap formació tenen un pes residual que no arriba al 20%; a
Catalunya, en canvi, és superior al 50%.
Aquesta situació greu de retard relatiu s’està aguditzant durant els darrers
anys a causa d’una taxa d’escolarització dels joves inferior a la d’altres comuni-
tats autònomes i a un ritme de creixement d’aquesta escolarització també me-
nor. Ambdós factors es deuen al fet que el mercat de treball català ha tingut una
dinàmica més intensa que el de la resta d’Espanya, amb una taxa d’atur inferior
i una taxa d’activitat dels joves més elevada. L’alt nivell del fracàs escolar que es
dóna a Catalunya explica també en part el problema de la baixa escolarització
dels joves.
El baix percentatge de joves catalans que continuen l’escolarització postobli-
gatòria, perquè molts d’ells s’estimen més anar a treballar, és un greu problema
que aguditza la falta de treballadors que ja es deixa sentir en el món empresa-
rial. Es calcula que en un termini de deu anys l’oferta de treball catalana no
podrà cobrir uns 400.000 llocs de treball demanats per les empreses. I el coll
d’ampolla és en els nivells de qualificació mitjana, que no es poden improvisar.
L’única resposta possible a curt i a mitjà termini és la immigració amb un cert
nivell de qualificació, la formació ocupacional i permanent i la reforma del sis-
tema educatiu.
Per altra banda, durant el període 1995-2000 les tensions del mercat de tre-
ball s’han concentrat en les formacions intermèdies pròpies de la formació pro-
fessional. L’escassetat de treballadors amb aquestes qualificacions s’ha resolt en
part amb la formació a l’empresa de personal no qualificat, i també amb la con-
tractació de persones amb formació universitària de disciplines amb poca sortida
professional. Tenim, doncs, alhora, una situació de sobreeducació i de falta de
formació professional.
Finalment, si observem la despesa pública en educació per habitant a Espa-
nya en relació amb la mitjana de la UE (dades disponibles a la web del Banc
d’Espanya) veurem que l’any 1998 estàvem en el 70,6%. Sí que és cert que l’any
1985 estàvem en el 54,7%, que l’any 1990 havíem pujat al 66% i que el 1995
arribàvem al 70,1%, o sigui que en deu anys vam pujar més de 16 punts percen-
tuals, però sembla que ens hauríem estancat. Caldria continuar l’esforç inversor
en educació per equiparar-nos com més aviat millor a la mitjana europea. Les
dades per Catalunya són inferiors a causa del fort pes de la formació privada en
relació amb el total espanyol.
Algunes de les preguntes —i de les respostes— que ens hem fet en referir-nos
al sistema educatiu primari i secundari són també vàlides per a la formació pro-
fessional i per a la universitat.

97
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

2.3. Infraestructures de suport a la innovació

Tenim les infraestructures tecnològiques que necessiten les empreses? No. Cata-
lunya té un dèficit important d’infraestructures tecnològiques tant públiques
com privades.
A. Sistema públic de recerca actual (destacarem aquelles infraestructures més re-
lacionades amb el món industrial):
1. Universitats
Les universitats catalanes representen la part més important del potencial de
recerca pública a Catalunya i hauria de ser la peça fonamental de la política
de recerca i innovació tecnològica del futur.
A grans trets, el sistema universitari català representa un total d’uns 13.000
professors (en teoria, això equival a uns 4.000 investigadors a temps total), que
facturen un total d’uns 15.000 Mptes. (90 Meuros) a través dels Centres de
Transferència de Tecnologia (CTT). La xifra és important atesa l’evolució recent,
però és modesta si tenim en compte la mitjana per professor.
Tres universitats catalanes (UB, UAB, UPC) estan situades entre les vuit prime-
res espanyoles en el rànquing de captació de recursos del Pla Nacional d’I+D,
amb un 50% del total (convocatòries competitives). La UB i la UAB estan entre les
quatre primeres, no politècniques, en producció científica. S’ha fet un gran esforç
basat en el treball personal d’una generació de professors que avui estan entre els
45 i els 60 anys i que plantegen un problema de relleu i de renovació. Aquest és
un dels principals problemes que s’han de resoldre durant els propers anys.
La capacitat de recerca universitària es concentra actualment en tres territo-
ris: el campus de la UAB amb centres mixtos com el Centre Nacional de Micro-
electrònica, el Centre de Materials o el Centre de Visió per Computador i amb
nombrosos laboratoris en els camps de la química, la sanitat animal i la física,
entre altres. El campus nord de la UPC amb una important concentració de re-
cerca en informàtica i telecomunicació. Finalment, el Parc Científic i Tecnològic
de la UB i la UPC, entre la Diagonal i el camp del Barça, amb centres importants
com l’Institut de Recerca Biomèdica del Parc Científic o el Centre CIM dedicat a
les tecnologies de la producció al Parc Tecnològic.
Altres espais de recerca universitària significatius són l’Institut de Recerca
Biomèdica de la UPF a la Barceloneta, els centres de recerca de la Universitat
Ramon Llull, a La Salle en multimèdia i TIC, el centre UdL-Irta a Lleida en el ter-
reny agrícola i el centre de la carn UdeG-Irta a Girona.
Per la seva importància territorial, cal també fer esment de campus universi-
taris a Manresa, Vic, Mataró, Mollet, Sabadell, Terrassa, Castelldefels, Vilanova,
URV (Reus i Tarragona) i Tortosa.
L’any 1999 el govern de la Generalitat va crear la Xarxa IT o xarxa de cen-
tres d’innovació tecnològica, basada en laboratoris de la Universitat que reben
ajuts durant tres anys per orientar més bé l’actuació cap a la transferència tec-
nològica a les empreses. Els resultats fins ara han estat positius per la quarante-
na de centres actuals. Caldrà, però, superar els punts febles que ja es comencen a

98
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
observar en una xarxa basada en el model de la Fundació Steinweis de Baden-
Württemberg.
Finalment, el govern de la Generalitat ha anunciat la creació o el desenvolu-
pament dels centres següents:
– Institut Català d’Investigació Química a la URV.
– Institut Català de Ciències Cardiovasculars a la UAB a l’Hospital de Sant Pau.
– Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya al campus de la UPC
a Castelldefels.
– Institut Català d’Arqueologia Clàssica a la URV.
– Institut de Recerca de Regulació Genòmica de la UPF al Parc de Recerca
Biomèdica de Barcelona.
– Centre de Recerca en Sanitat Animal a la UAB.
– Ampliació de l’IDIBAPS a l’Hospital Clínic (UB).
Quant al laboratori de llum de sincrotró, ja hi ha constituït el consorci i s’ha
firmat un conveni entre la Generalitat i el Ministeri de Ciència i Tecnologia que
hauria de permetre el desenvolupament del projecte durant els propers anys.
2. Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)
A grans trets, el CSIC representa avui (2001) a Catalunya i a Espanya el se-
güent:
– A Espanya: el CSIC disposa d’un total de 107 centres d’investigació. La
plantilla consta de 4.513 persones, de les quals 2.061 són investigadors.
– A Catalunya: el CSIC disposa d’un total de 14 centres d’investigació (onze
de propis, dos de mixtos i un de coordinat). La plantilla és composta per un
total de 1.200 persones, de les quals aproximadament unes 250 són inves-
tigadors. Les despeses a Catalunya van sumar un total de 7.573 Mptes., un
13,17% del total.
3. Centres de la Generalitat
Depenent de diferents conselleries, com LGAI i IDIADA del Departament
d’Indústria i l’IRTA del Departament d’Agricultura.
– LGAI (Laboratori General d’Assaigs i Investigacions): centre d’assaigs i cali-
bratges situat a Bellaterra. Forta inversió realitzada. Possiblement necessita
ampliar el mercat de Catalunya i de fora.
Inversions acumulades a 31-12-1999: 11.234 Mptes. (67,5 Meuros)
Ingressos 2000: 1.545 Mptes. (9,29 Meuros)
Dèficit 1999: 886 Mptes. (5,32 Meuros) (amortització 828 M) (any 2000
cash flow positiu).
Empleats: 170
– Altres institucions científiques: com l’Institut d’Estudis Catalans, la Funda-
ció Catalana per a la Recerca, les Acadèmies de Ciències o l’Observatori de
l’Ebre, entre altres, seran elements per tenir en compte en l’articulació del
Sistema Català de Ciència i Tecnologia.
B. Centres tecnològics privats
A Catalunya, a diferència del País Basc o del País Valencià, no han tingut

99
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

un desenvolupament important els centres tecnològics privats sense finalitat lu-

crativa segons el model de Fedit (Federación Española de Centros de Innova-
ción y Tecnología). Els dos elements necessaris per al seu desenvolupament, la
iniciativa privada d’associacions empresarials o professionals i el suport públic,
no s’han donat a Catalunya de la mateixa manera que a les comunitats autòno-
mes esmentades més amunt.
No obstant això, se’n poden destacar dos casos importants, com ASCAMM
(Associació Catalana de Motlles i Matrius), situada al Parc Tecnològic del Vallès,
i ICT (Institut Català de Tecnologia), promogut pels enginyers industrials de Ca-
talunya i situat al 22@ del Poble Nou.
En el camp dels serveis tècnics privats hi ha una profusió d’empreses de ser-
veis tècnics, d’enginyeries i de consultores que cobreixen un ampli ventall d’ac-
tivitats i d’àrees de coneixement. Segurament, però, farien falta empreses catala-
nes amb prou dimensió per plantejar-se la competència internacional. Avui la
importància del mercat català i el caràcter estratègic d’aquest sector permetrien
pensar en la possibilitat d’iniciatives que, sense pretendre cobrir tots els camps
—cal tenir en compte la diversitat del sector—, es poguessin plantejar la dimensió
internacional.
Tot el que hem exposat fins ara, malgrat la profusió de noms i de sigles, con-
figura un país amb una dotació d’infraestructures tecnològiques públiques i pri-
vades clarament insuficient comparat amb la majoria de països i de regions eu-
ropees. La transferència de tecnologia a la indústria des dels centres referits és
molt limitada en termes quantitatius (facturació i dimensió dels centres) i quali-
tatius (àrees tecnològiques, sectorials i territorials cobertes).

2.4. Recursos destinats a R+D

La formulació de l’Espai Europeu de Recerca (EER) per part de la Unió Europea
és d’una enorme transcendència per a tots els països membres i, per tant, també
per a Catalunya. El Consell Europeu de Lisboa del març del 2000 va aprovar la
creació d’un EER per orientar un nou horitzó en l’activitat científica i tecnològi-
ca i en les polítiques de recerca a Europa. Es tracta de reforçar les activitats de
recerca en el marc de la societat del coneixement, i va implicar en aquest procés
el conjunt de la ciutadania europea. El document marca un conjunt d’objectius i
de criteris d’elecció i de prioritats que configuren el contingut de l’EER. Concre-
tament, aquest important document de la UE planteja com un dels instruments
les xarxes d’excel·lència. Caldria definir i aplicar una política de centres i de
xarxes d’excel·lència a Catalunya en el context de l’EER.
Per altra banda, durant el primer semestre de l’any 2002, de presidència es-
panyola de la UE, els ministres de Ciència i Tecnologia van acordar l’objectiu
comú d’arribar al 3% de despeses en R+D/PIB l’any 2010 per al conjunt dels paï-
sos comunitaris. En aquest context europeu, destinem a Catalunya i a Espanya
els recursos necessaris en recerca i desenvolupament tecnològic (R+D)?
Per al cas espanyol, vegem-ne algunes xifres:

100
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
QUA DRE 1

ESFORÇ TECNOLÒGIC I DESPESES EN R+D DELS PAÏSOS DE L’OCDE, 1999

Esforç tecnològic Despeses en R+D Despeses en R+D
(milers de milions de $) /habitant
($ per habitant)
Japó 2,93 95,1 750,6
EUA 2,65 245,0 896,3
Resta UE* 1,86 35,2 394,3
Regne Unit 1,87 25,5 427,9
Itàlia 1,03 13,8 239,9
França 2,19 29,2 486,1
Espanya 0,89 6,4 161,7
Alemanya 2,44 47,6 579,6

* Resta UE excloent Irlanda i Luxemburg

Font: «Main Science & Technology Indicators», OCDE, extret de BARCELÓ, Miquel (2003), Catalunya país industrial.

Agafem la variable que agafem, en valor absolut o relatiu de despesa, o l’in-

dicador d’esforç tecnològic de l’OCDE, Espanya se situa a la cua. Hi podríem afe-
gir que fa molts anys que hi és, i que durant la dècada dels noranta no s’han re-
cuperat posicions.
Observem el quadre de patents i despeses en R+D. En patents veurem que
estem fins i tot per sota de països com Polònia. En despesa R+D per habitant es-
tem molt lluny de la majoria de països de l’OCDE.

QUA DRE 2

PATENTS I DESPESES R+D

Nombre de patents Població Despeses en
R+D/habitant $
Japó 349.211 126,5 732,6
EUA 119.452 270,3 838,5
Corea 68.410 46,4 365,7
Alemanya 45.105 82,0 531,0
Regne Unit 18.010 59,2 395,8
França 13.451 60,4 461,6
Austràlia 7.870 18,7 360,9
Itàlia 7.102 57,6 219,0
Suècia 4.192 8,9 773,8
Canadà 3.394 30,2 408,9
Polònia 2.399 38,7 58,4
Espanya 2.270 39,4 155,4
Àustria 1.877 8,1 430,4

Font: OCDE, extret de BARCELÓ, Miquel (2003), Catalunya país industrial.

101
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

A Catalunya estem en una situació similar a la mitjana espanyola, potser una

mica per sobre segons l’indicador. Ens podem aplicar, doncs, la majoria de les
conclusions del cas espanyol. Si considerem el període 1993-2002:
i. Les empreses: han incrementat la seva participació en les despeses
R+D/PIB.
ii. L’administració: Estat i Generalitat han congelat pràcticament les seves
aportacions a R+D durant la dècada dels 90.
Com podem recuperar el temps perdut a Catalunya? Incrementant notablement
els recursos públics i privats en R+D i aplicant polítiques públiques i estratègies em-
presarials similars a les que s’estan aplicant avui a molts països i ciutats europees.
Sense la reforma de la universitat i l’aplicació de noves polítiques públiques
serà molt difícil continuar incrementant les activitats de R+D. La societat del co-
neixement necessita més inversió i estructures més flexibles i adaptades a les
noves condicions de la competència. Per altra banda, països petits com Finlàndia
demostren que és possible passar en pocs anys (entre deu i quinze) d’estar situats
a la cua d’Europa a ser líders europeus i mundials.
Per completar aquesta anàlisi del sistema de R+D hem de tenir en compte el
punt de vista de l’empresa. Fent una fotografia de la innovació al sector empre-
sarial català ens fixem en tres aspectes principals:
A. Innovació de procés i metodologies de gestió: tot i que les xifres agregades
no ho deixin veure així, les empreses (especialment les industrials) catalanes han
realitzat un important esforç en innovació els darrers anys. Un indicador poc
emprat com és el d’importacions de béns d’equipament demostra una pujada des
de la crisi del 92. Els béns d’equipament actuen com a via d’entrada d’incorpora-
ció de tecnologia al procés. Tot i no tenir a Catalunya un sector de béns d’equi-
pament propi, les empreses incorporen tecnologia important-la.
B. Innovació en productes: tenint en compte la progressiva reducció del cicle
de vida dels productes es pot veure la gran importància que té per a l’empresa la
creació continuada de nous productes. A Catalunya s’innova poc en productes.
A manca d’un estudi que en determini el perquè, es pot apuntar una de les pos-
sibles raons: existeix una desconnexió entre la cultura del disseny i la de l’en-
ginyeria del producte. En un món de productes i marques, un dèficit en la inno-
vació de productes podria comportar un cost molt important en el futur.
C. Infraestructures tecnològiques. Ja ho hem vist a l’apartat anterior. La man-
ca d’infraestructures de suport a la innovació hauria de tenir en compte no no-
més els centres tecnològics i de R+D, sinó també les empreses de consultoria,
enginyeria o unitats d’informació distribuïdes pel territori. Es tracta de potenciar
allò que el professor de la UPC Solé Parellada anomena l’espai de suport.

2.5. El nou nucli tecnològic de les TIC

Utilitzaré com a base documental d’aquest apartat el magnífic informe elaborat
per Manuel Castells i Maria Isabel Isla titulat «Diffusion and uses of internet in
Catalonia and in Spain», en el marc de l’IN3-UOC, editat el desembre del 2001.

102
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
L’informe és una recopilació de les dades publicades sobre el tema referides al
període de 1999 al 2001.

A. Ús d’internet (abans d’entrar en les dades estadístiques de Catalunya, farem

un repàs al que avui representa internet i l’economia en xarxa al món):
Segons les dades publicades a NUA (www.nua.ie/surveys), a mitjan any
2001 hi havia al món al voltant de 510 milions d’usuaris d’internet. D’aquests,
un 35% (180 milions) eren als EUA i Canadà, un 30% (154 milions) a Europa.
Àsia, amb dos terços de la població mundial, tenia un 28% del total d’usuaris.
Si observem les dades d’usuaris d’internet de cada país en relació amb el total
de la població també veurem que hi ha un gran desequilibri entre països pobres
i rics, cosa que ens permet manifestar que els països amb més renda i riquesa
són els que tenen més accés a internet i a la societat de la informació. D’alguna
manera podríem dir que els desequilibris presents estarien reforçant els dese-
quilibris futurs.
Més de 500 milions d’usuaris al món l’any 2001 (el 1996 eren uns 50 mi-
lions), més de mig bilió de pàgines web i més de 2.000 milions de missatges de
correu electrònic diari ens donen una idea de la dimensió espectacular que ha
adquirit ja el fenomen internet i de les repercussions socials, econòmiques i
culturals que està tenint i que tindrà en el futur. A la Unió Europea, a cada país
o regió, fins i tot a cada àrea metropolitana, la penetració d’internet correspon
més o menys als nivells de renda de cada territori. Segons les dades de la comis-
sió europea del desembre del 2001, el nombre d’usuaris d’internet és molt dife-
rent als països del nord dels del sud. Aquella constant de Grècia, Portugal i Es-
panya a la cua en tants temes també es manifesta en la penetració d’internet.
Hem vist els desequilibris entre països i àrees geogràfiques, però també cal
tenir en compte els desequilibris socials que provoca internet dins cada país. Se-
gons les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) per al conjunt d’Espanya, a
finals del 2001 la classe alta i mitjana-alta representava el 43,8% del total i la
mitjana-mitjana, el 43,2%, per un total d’uns set milions d’internautes. Les clas-
ses mitjana-baixa i baixa només representaven el 13% del total d’internautes.
Durant els anys 2000 i 2001 s’hauria estès l’ús d’internet a les capes mitjanes i
altes, però les dificultats de penetració cap a les zones de renda més baixes ex-
plicarien l’actual estancament d’internet a Espanya i a Catalunya. La majoria de
la població restaria al marge d’internet i, segurament, dels mecanismes culturals
i materials que hi faciliten l’accés. Tot això s’explicaria per la falta d’acció públi-
ca orientada a evitar la divisió digital i justificaria la necessitat de polítiques ac-
tives en aquest sentit.
Situació a Espanya i a Catalunya
Considerant la penetració d’internet, i segons l’EGM de finals del 2001, la mitja-
na espanyola es trobava en el 20,3%, encapçalada per Catalunya amb el 26,6%,
seguida per País Basc, la Rioja i Madrid. Segons les dades més recents del 2002,
el País Basc hauria superat Catalunya. Es manifesta també a Espanya la referida

103
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

correspondència entre nivell de renda i penetració d’internet, amb una gran con-
centració urbana. Només el 13,5% d’usuaris d’internet a Espanya viu en pobla-
cions de menys de 10.000 habitants.
Si ens comparem, però, amb Europa, la posició de Catalunya és clarament
deficitària. Si mirem per exemple el nombre de llars amb accés a internet, Cata-
lunya se situa uns 10 punts per sota de la mitjana europea, que era del 37,7% a
finals del 2001, i més de 3 punts per sobre del conjunt espanyol. Estaríem més
prop d’Espanya que d’Europa.

B. Incorporació de les TIC a les empreses

A l’apartat anterior s’han presentat algunes dades estadístiques sobre l’ús que
fa la població catalana de les TIC; ara veurem l’ús que en fan les empreses. La
primera té relació amb el canvi cultural de la població i amb la creació d’una
demanda per un mercat de productes i serveis a la xarxa. La segona ens dirà el
grau d’adaptació del teixit productiu català a les noves tecnologies i la capacitat
de transformació del propi sistema productiu a la nova economia en xarxa.
Del referit informe de Castells i Díaz, en traurem algunes conclusions. Els au-
tors afirmen que la utilització d’internet per part de les empreses catalanes «was
extremely limited» (era molt limitada) en les vendes, en la gestió interna i en les
relacions amb clients i proveïdors. La connexió a internet no seria un instrument
real de comunicació externa i interna per a l’organització, i la web seria més un
pòster publicitari (poc visitat) que un instrument operatiu.

2.6. Innovació, sectors tradicionals i territori

En períodes de crisi industrial, com la forta crisi que vàrem patir durant els anys
80, podem observar que hi ha territoris que en resulten molt afectats, mentre
que altres zones ho resisteixen més bé. A Catalunya ho podem observar compa-
rant comarques veïnes, com per exemple la Garrotxa i el Ripollès. La primera va
mantenir uns nivells d’ocupació elevats, mentre que la segona va registrar un
increment molt important de l’atur. Quina era la diferència entre un i altre terri-
toris tan propers? La resposta la tenim en el pes de la indústria endògena i exò-
gena a cada comarca.
Aquells territoris on, per raons diverses que tenen a veure amb la història, hi
ha hagut una iniciativa empresarial des del territori mateix saben resistir més bé
les crisis i busquen alternatives als problemes d’un sector, d’una activitat o d’u-
na empresa. Els empresaris són gent de la comarca, que viuen a la comarca, que
es coneixen amb les famílies de la comarca. Sovint trobem empresaris de prime-
ra generació que van començar de treballadors en altres empreses del sector,
sense necessitat de conèixer el terme spin-off. Aquesta gent, empresaris i treba-
lladors, «hi posen el coll» per trobar solucions abans de tancar, i si no hi ha cap
més remei engeguen —uns i altres— noves iniciatives empresarials.
En sentit contrari, les comarques on predomina la indústria de caràcter exo-
gen, amb plantes de producció d’empreses que tenen la seu central a Barcelona,

104
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
París o Frankfurt, la resposta a les crisis no és la mateixa. Amb el problema afe-
git que sol tractar-se de fàbriques grans, amb molts treballadors assalariats, que
davant d’un tancament o d’una reducció de plantilla es poden trobar amb un
entorn sense la capacitat d’iniciativa del primer cas. A la pràctica, però, trobem
situacions mixtes, com per exemple en el cas del Ripollès, on hi ha de tot: em-
preses creades per ripollesos i empreses amb el centre de decisió una mica o
molt lluny.
Especialització productiva
La indústria catalana s’ha especialitzat en la producció industrial dels sectors de
mitjà i baix valor afegit. L’ocupació industrial en sectors de baix valor afegit su-
pera la tercera part del total de l’ocupació industrial (230.000 llocs de treball). Es
tracta dels sectors tèxtil, cuir i confecció (15% del total de l’ocupació industrial),
alimentari (prop del 12%), fusta i moble (2,5%) i altres indústries manufactureres
(6%). L’any 2000 aquests sectors representaven el 35 % del total.
Prop del 40 % de l’ocupació en la indústria es troba en sectors de valor afegit
intermedi (261.000 llocs de treball el 2000). Material de transport (9,4%), cautxú i
plàstics (9%), paper i arts gràfiques (8,8%) i metal·lúrgia (3,8%). Només una quar-
ta part de l’ocupació industrial es podria considerar vinculada a sectors d’alt va-
lor afegit, amb matisos en relació amb les funcions realitzades dins la cadena de
valor. Per exemple, el sector químic (8,6% del total) es considera dins aquests
paràmetres, i a Catalunya predomina la funció de producció. Representaven uns
162.000 llocs de treball l’any 2000. Altres sectors són maquinària no elèctrica,
maquinària d’oficines i ordinadors (9,7%), maquinària elèctrica i material electrò-
nic (6,6%), en què podríem fer afirmacions semblants a les del sector químic.
En el cas dels serveis, el domini dels de menys valor afegit encara és molt
més elevat, i hi predominant el comerç (34%), l’hostaleria (12,7%) i altres serveis
personals que en total representen dues terceres parts del total de serveis pro-
ductius i personals. Els serveis de valor afegit intermedi representen el 27% del
total (transport, immobiliàries, etc.). Finalment, els serveis d’alt valor afegit no-
més representen el 12% del total (telecomunicacions i correus, finances, R+D i
informàtica).
Producció i ocupació industrial
Si observem ara l’evolució de la producció i de l’ocupació de la indústria cata-
lana (Hermosilla, Ángel, 2001), durant el període 1997-1999, que fou de gran
creixement, veurem que, amb un augment de la producció del 22,1% l’ocupa-
ció només creix el 10,2%. Per altra banda, si ho comparem amb l’evolució se-
guida a les comunitats autònomes de Madrid i de València, com fa el referit es-
tudi de la Caixa, veurem que la indústria catalana és la que té un creixement
menor de la producció (València 36,3% i Madrid 27,5%) i la que genera menys
ocupació (València 16,9% i Madrid 11,2%). La conclusió és que tenim un sec-
tor industrial que genera pocs llocs de treball, tant si ho comparem amb el di-
ferencial respecte del creixement de la producció, com en relació amb les CA
de València i Madrid.

105
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

En definitiva, l’increment del pes de la indústria exògena i l’especialització

productiva en sectors de baix o mitjà valor afegit situen la indústria catalana, i
de manera especial algunes de les seves comarques i regions, en una posició de
gran vulnerabilitat davant de les crisis econòmiques cícliques.

2.7. Sectors emergents

Tenim a Catalunya una estructura sectorial que permeti el desenvolupament in-
dustrial futur? Segons les estadístiques sectorials de l’OCDE, el pes dels sectors
emergents, que són els que generen més nous llocs de treball, és reduït si ens
comparem amb la majoria de països europeus.
L’any 1995 el professor de l’IESE Pedro Nueno presentava públicament, en
memorable sessió celebrada a Llotja davant d’un nombrós grup d’empresaris ca-
talans, una recerca que portava per títol: «Catalunya: cap a l’economia europea
del 2000», i per subtítol: «El declivi industrial català: possibles conseqüències,
difícils solucions». A la primera part, titulada «Un panorama desolador», el pro-
fessor Nueno afirmava: «cada vegada que l’evolució tecnològica ha permès oferir
productes nous capaços d’estimular demandes potents, catalans emprenedors o
persones arrelades a Catalunya hi han respost amb rapidesa aprofitant les noves
oportunitats que s’obrien. Però l’energia d’aquesta resposta ha estat cada vegada
més dèbil a mesura que passaven els anys».
L’autor afirmava més endavant: «la biotecnologia, les telecomunicacions i els
nous materials ja no han trobat gens de sensibilitat en l’empresariat català.
Aquestes noves tecnologies pràcticament ja no han generat empreses». Les con-
clusions del professor Nueno eren que l’empresariat català havia estat capaç de
generar nou teixit productiu a partir de les diferents onades de canvi tecnològic
que s’havien anat succeint al món. Des del tèxtil fins a l’electrònic, passant pel
químic, el mecànic, l’automòbil o el material elèctric, a cada nova onada tec-
nològica, a Catalunya sorgia una nova generació empresarial que se situava amb
més o menys força en aquell nou sector industrial. Això s’havia estroncat amb
un sector electrònic que va emergir els anys 70, però que va desaparèixer els 80.
Aquest havia estat el preludi de la falta de presència al nou conglomerat secto-
rial que ara anomenem sector TIC o hipersector de les tecnologies de la informa-
ció i de les comunicacions.
En analitzar les causes del que Nueno anomenava «el declivi industrial», se’n
presentaven les següents: la pèrdua gradual de l’esperit emprenedor, el fracàs del
sistema universitari, l’entorn empresarial hostil, la rigidesa laboral, l’actitud de
les institucions financeres i la política industrial. Sobre aquest darrer punt, s’afe-
gia: «la política industrial ha estat incapaç d’estimular la creació de grans grups
industrials, de crear una base tecnològica presentable i de facilitar el desenvolu-
pament internacional de les nostres empreses».
Crec que moltes de les reflexions del professor Nueno continuen sent vàlides
actualment, i que el poc pes del sector TIC a Catalunya i Espanya és un dels
condicionants més importants del futur econòmic del nostre país.

106
 El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió
Cal canviar aquesta tendència, o anomalia històrica en termes de l’estudi de
Pedro Nueno, però com?
Altres sectors emergents com el sector aeronàutic i de l’espai, el de la biotec-
nologia, els nous materials o el del medi ambient són avui molt poc presents a
Catalunya.
En el sector biomed/biotec tenim capacitat de recerca, tenim sector productiu
farmacèutic, falta massa crítica i accions concertades públic-privat. Països i re-
gions com el Quebec, algunes regions franceses, alguns lands alemanys o la ciu-
tat de Cambridge, entre altres, ho estan fent. A Catalunya ho podríem intentar.
També es podrien constituir clústers, segons el model basc, en determinats
sectors com l’aeroespacial, turisme i TIC, salut i turisme, medi ambient, esport,
serveis tècnics etc., basats en un conglomerat d’indústria, serveis, recerca, for-
mació, etc. La iniciativa correspondria als sectors empresarials i el govern hi do-
naria suport.

3. ALGUNES CONCLUSIONS

El potencial econòmic d’un país ve determinat pel seu potencial tecnològic, que
es basa en la capacitat d’innovació.
La capacitat d’innovació tecnològica d’un territori depèn d’una pluralitat de
factors entre els quals es poden destacar els següents: existència d’una cultura
científica i tecnològica, qualificació del capital humà, existència d’infraestructu-
res de suport a la innovació, recursos destinats a R+D, cultura informacional i ús
de les TIC, especialització productiva en sectors intensius en tecnologia i capaci-
tat innovadora dels sectors tradicionals.
Hem repassat la situació de cada un dels anteriors factors a Catalunya i la
conclusió és que tenim dèficits molt importants que caldrà superar en el futur,
com dèiem el juny del 2002, «...si volem evitar anar, suaument, això sí, pendent
avall».

107
El futur econòmic de Catalunya: lideratge econòmic i poder polític

Bibliografia

AGUILERA, Vicenç (2002), «El mercat de R+D a Catalunya», Jornada del Col·legi d’Economistes de Ca-
talunya, Barcelona (7 de novembre).
ANIEL (2001), Informe del sector electrónico y de telecomunicaciones 2000, Madrid.
BADIA, Fèlix (2002), Internet: situació actual i perspectives, La Caixa (Estudis Econòmics, 28), Barce-
lona.
BARCELÓ, Miquel (1993), Innovació tecnològica a la indústria, Llar del Llibre, Barcelona.
– (2003), Catalunya, un país industrial, Editorial Pòrtic i Biblioteca Universitària, Barcelona.
BARCELÓ, Miquel i OLIVA, Antoni (2001), La ciutat digital. Pacte industrial, Beta, Barcelona (ed. revi-
sada en castellà: 2002).
CASTELLS, Manuel (1997), La era de la información. Economía, sociedad y cultura, Alianza, Madrid.
CASTELLS, Manuel i HALL, Peter (1994), Technopoles of the world: the making of 21st century indus-
trial complexes, Routledge, Londres.
CASTELLS, Manuel i HIMANEN, Pekka (2002), The information society and the Welfare State. The Finish
Model (Sitra 250), Oxford University Press. Traducció catalana (2003), La societat de la informa-
ció i l’estat del benestar: el model finlandès, Pòrtic/Editorial UOC, Barcelona.
DOMÈNECH, Eudald i ALMIRON, Núria (2001), Negocis 3.0. Mites i realitats d’Internet i la nova econo-
mia, Vergara/Business, Barcelona.
FONTRODONA, Jordi i HERNÀNDEZ, Joan Miquel (2001), Les multinacionals industrials catalanes 2001,
Generalitat de Catalunya, Departament d’Indústria, Barcelona.
GENERALITAT DE CATALUNYA, DEPARTAMENT D’INDÚSTRIA, COMERÇ I TURISME. DIRECCIÓ
GENERAL D’INDÚSTRIA, Informe anual sobre la indústria a Catalunya (anys 1998, 1999, 2000,
2001), Barcelona.
HERMOSILLA, Àngel i ORTEGA, Natàlia (2001), Creixement i ocupació en les empreses industrials, La
Caixa, Barcelona.
MAJÓ, Joan (1997), Chips, cables y poder, Planeta, Barcelona.
NUENO, Pedro (1995), Catalunya: cap a l’economia europea del 2000. El declivi industrial català:
possibles conseqüències, difícils solucions, IESE, Barcelona.
OECD (1999), Science, technology and industry scoreboard. Benchmarking knowledge based econo-
mies.
OLIVER, Josep (2002), Alguns reptes rellevants de l’economia catalana en la propera dècada: nova
economia i capital humà, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
ROSENBERG, Nathan (1979), Tecnología y economía, Gustavo Gili, Barcelona.
RUBIRALTA, Màrius (2002), Els reptes de la política científica a Catalunya. Xarxes i aliances, Universi-
tat de Barcelona, Parc Científic de Barcelona, Barcelona.
SEDISI (2002), Reflexiones sobre la sociedad de la información en España, SEDISI, Madrid.
– (2002), Las tecnologías de la sociedad de la informació en la empresa española 2001 (març),
SEDISI, Madrid.
SOLÀ, Joaquim, MIRAVITLLES, Paloma i RODRÍGUEZ, Gonzalo (2001), Estratègies industrials de les multi-
nacionals estrangeres a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Departament d’Indústria, Comerç i
Turisme, Barcelona.

108
TRULLÉN, Joan (2002), El territori de Barcelona cap a l’economia del coneixement, Diputació de Barce-

El potencial tecnològic de Catalunya. Alguns elements de reflexió

lona, Barcelona.
VIVES, Xavier (2002), «Centres de decisió empresarial i activitat econòmica: els efectes de la globalit-
zació». Papers d’Economia Industrial, núm. 17, Generalitat de Catalunya, Departament d’Indús-
tria.

109