La vil·la romana de Centcelles (Constantí,Tarragonès)

JOSEP ANTON REMOLÀ VALLVERDÚ*

En aquesta breu contribució ens centrarem en la historiografia relativa a Cent-

celles, en la seqüència evolutiva i en la problemàtica que, des d’una òptica arqueo-
lògica, encara planteja el monument. No és el nostre objectiu entrar en l’anàlisi ico-
nogràfica del mosaic de la cúpula de l’edifici tardoantic, i ens remetem a l’àmplia
bibliografia que ha generat aquest aspecte del monument, clau però no l’únic per
esclarir la seva significació.
Centcelles està emplaçada en el marge dret de la desembocadura del riu Fran-
colí, una extensa i suau planura que fins al segle XIX va ser la via natural de comu-
nicació entre la costa, Tarraco, i l’interior peninsular (fig. 1).
La primera referència escrita presumptament referida a Centcelles és el docu-
ment de la donació feta pel comte Guifré el Pilós d’un lloc anomenat Centumcellas
al monestir de Ripoll (888).1 La primera referència expressa a la vil·la de Centcelles
correspon a principis del segle XIII.2 Segons F. Cortiella (1981, 102-106), entre els
segles XII i XIV Centcelles fou una entitat de població completament diferenciada,
amb institucions semblants a les de Constantí, tot i que no es va arribar a consoli-
dar. Segons E. Morera, en el segle XII la sala de la cúpula de l’edifici tardoantic era
ja església, argumentant que l’obertura circular sobre l’entrada imitava la fesomia
d’una rosada medieval (MORERA 1897, 156). Sembla que en el segle XV el lloc ja
no s’esmenta com a vila pròpiament dita sinó com a terme o horta cada cop més
integrada en el domini de la universitat de Constantí. Amb la desaparició de la vila
de Centcelles, l’església, sota l’advocació de sant Bartomeu, esdevé una ermita amb
una activitat cultual esporàdica.
La primera al·lusió a la romanitat de l’edifici correspon a la segona meitat
del segle XVI, quan Ll. Pons d’Icart inclou Centcelles en la seva descripció de la

*Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT).

1“Et in alio loco in ipsa marcha iuxta civitatem Terragonam locum quem vocant Cen-
tumcellas cum miliarios IIII in giro, decimis et primitiis et cum exiis et regressiis suis, et cum
omne libertate” (MARCA 1688, 819, apèndix XLVI). Tant la donació (nominal en tot cas, donada la
situació històrica de la regió en aquesta època) com la localització del lloc i la datació del docu-
ment han estat controvertides. Segons R. d’Abadal, es tractaria d’una interpolació introduïda amb
anterioritat a l’any 982 (1958, 134-135), mentre que per F. Udina aquesta modificació s’hauria
produït en el segle XII (UDINA 1951, 108).
2 Document de concòrdia entre l’abat de Ripoll i l’arquebisbe de Tarragona. Centcelles esta-
va sota el domini de l’arquebisbe d’una forma ambigua, un fet que va provocar conflictes amb el
procurador reial de Tarragona (24 de setembre de 1201) (Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
- Índex Vell, 146v).

171
Tarragona romana.3 L’atribució del monument a època d’Adrià i les seves conjec-
tures sobre la seva funció i personalitat històrica van tenir un gran predicament en
la bibliografia posterior.
Entre els segles XVI i XVIII sembla que es van realitzar diversos treballs de remo-
delació de l’ermita. Concretament, l’aspecte exterior es va modificar amb el reves-
timent de la cúpula amb un octògon i la construcció d’un campanar d’espadanya.
L’espai intern també devia patir alteracions: es va enlluir la superfície de la cúpula,
cobrint els mosaics ja malmesos, i es va col·locar una cornisa de guix (SCHLUNK/
HAUSCHILD 1962, 14). La fi de l’activitat litúrgica es va produir entre finals del segle
XVIII (MORERA 1911?, 334) i la seva desafectació l’any 1831 (MASSÓ 1991, 10). La desa-
mortització es va produir l’any 1855 (CERDÀ/ROCA/SABATÉ 1992, 16) i l’alienació qua-
tre anys després (ROVIRA 1986, 89). A finals de l’any 1859 o a inicis del següent, és
adquirida per Antoni Soler i Soler (MASSÓ 1991, 10; CERDÀ/ROCA/SABATÉ 1992, 16).
A mitjan segle XIX corresponen les primeres referències a troballes arqueolò-
giques.4 El mes de setembre de 1859, B. Hernández Sanahuja visita el monument i
realitza diversos dibuixos —no localitzats— que li permeten constatar la posterior
destrucció de part de les restes per adequar la finca als treballs agrícoles (HER-
NÁNDEZ 1888, 70). En aquesta mateixa visita va poder observar la presència d’una
cripta i una subcripta en l’interior de la sala amb cúpula, així com l’enderroc de la
sala quadrilobulada.
Per B. Hernández Sanahuja, la vil·la de Centcelles hauria estat construïda per
Marcus Fulvius Musaeus en època d’Adrià i destruïda per la invasió franca del
260 dC. Després d’un període d’abandonament s’hauria alçat, durant l’imperi de
Constantí, “un espacioso monasterio de ascéticos cenobitas […] con su corres-
pondiente basílica ó templo, y baptisterio contiguo” (HERNÁNDEZ 1888, 69). La
basílica, d’arquitectura plenament bizantina, correspondria a la sala amb mosaics,
mentre que la sala quadrilobulada tindria la funció de baptisteri i els àmbits a l’est
de la sala de la cúpula correspondrien a les habitacions dels monjos.
El 23 d’octubre de 1877, Antoni Soler descriu en una carta adreçada al seu fill
Conrad les circumstàncies del descobriment del mosaic.5 A través de la seva cor-
respondència (1877-1888) podem constatar també l’estat ruïnós de l’edifici —que
va obligar a diverses reparacions— i l’eliminació del lliscat que cobria el mosaic i
de la cornisa, molt degradada (MASSÓ 1991, 13-18).

3 Ll. PONS D’ICART: Libro de las grandezas y cosas memorables de la ciudad de Tarragona,
Lleida, 1572/1573, fols. 324v-326v: “Censellas [al marge] Cerca de la villa de Constantín se mues-
tra un muy antiquíssimo edificio que se dize Censellas y sin duda es obra de los romanos.”
4 “[…] se han descubierto vestijios de habitaciones, pavimentos, urnas cinerarias y al-
gunas medallas, de las cuales poseemos una de Adriano, cuyos restos atestiguan una villa ó
granja romana.” (ALBIÑANA/BOFARULL 1849, 177). Poc després, l’any 1858, es va localitzar una làpi-
da dedicada al Sevir Augustalis Fulvius Musaeus (RIT 906) “en unas excavaciones practicadas
entre estas ruinas” (HERNÁNDEZ 1888, 68).
5 “Hace algún tiempo había notado que habiéndose desgajado algunos pedazos de yeso
de la cúpula de San Bartolomé, se observaban varios dibujos, pero creyendo que serían pin-
turas gastadas y de poco mérito, no di importancia a aquel suceso, mas días atrás estuvo el
Padre Pallarés con otros compañeros suyos a visitar aquellas ruinas y la casualidad les hizo
descubrir que toda la cúpula era un mosaico de mérito.” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 16).

172
 Possiblement l’any 1893, E. Morera va visitar el monument —unes “Thermas”,
en la seva opinió—, on encara no s’havien construït els pisos que, més endavant,
compartimentaran l’espai (MORERA 1894, 201), i es posa de manifest la dificultat
de fer una interpretació iconogràfica correcta d’unes figures conegudes molt par-
cialment (MORERA 1894, 200-201). Entre 1893 i 1898, Ángel del Arco va emprendre
nous treballs de neteja que aquest cop van tenir un resultat més satisfactori (ARCO
1898). A través de les fotografies publicades podem observar que en el moment
de dur a terme aquesta intervenció l’interior de la cúpula ja havia estat compar-
timentat en planta baixa i dos pisos, una distribució que es va mantenir fins l’any
1969. Centcelles esdevé, així, un mas i les estructures existents són adaptades a les
noves necessitats (fig. 2). Pel que fa a la interpretació, Ángel del Arco insisteix en el
caràcter termal de l’edifici i la seva relació amb Adrià (MASSÓ 1991, 19-22).
Les actuacions posteriors es van centrar, bàsicament, en la documentació i des-
cripció de la iconografia de la cúpula. Així, l’any 1901 Antoni Gallisà va realitzar els
primers dibuixos i fotografies dels mosaics, una notícia recollida per Josep Gudiol,
qui va visitar el monument l’any següent (GUDIOL 1926). L’any 1906, Joan Molas va
realitzar, a petició del Baró de les Quatre Torres, un dibuix complet del mosaic que
és reproduït per E. Morera (1911?) i Lluís Domènech i Montaner (1921). Aquest dar-
rer autor va visitar Centcelles l’any 1909, juntament amb els seus alumnes de l’Esco-
la Superior d’Arquitectura de Barcelona. En aquesta visita es van realitzar diverses
aquarel·les del mosaic (MORERA 1911?, 202), reproduïdes per Domènech i Montaner
(1931). Per aquest darrer autor, Centcelles són les restes d’una institució religiosa cris-
tiana dels segles IV-VII que incloïa un gran baptisteri, una cellae memoriae i una basí-
lica, probablement de tres naus, que va servir temporalment de residència episcopal
de Tarragona (DOMÈNECH I MONTANER 1931). Més tard, Francesc Camprubí descarta les
hipòtesis precedents i proposa una funció funerària: “La importancia arquitectónica
y decorativa del monumento, juntamente con la toponomástica, nos lleva a sos-
pechar que fué el mausoleo de algún noble cristiano, quizá de la familia imperial
de Constantino, cuyas posesiones en la comarca de Centcelles bien pudieran haber
dado origen y nombre al antiquísimo pueblo de Constantí” (CAMPRUBÍ 1953, 97).
A finals de la dècada dels 50, s’inicia el període més rellevant per a la història
recent del monument de la mà de l’Institut Arqueològic Alemany (DAI). L’interès
del DAI pel monument es va començar a concretar amb el calc complet del mosaic
i una sèrie d’aquarel·les a grandària natural realitzades entre els anys 1956 i 1958,
amb l’autorització del propietari, Guillem Soler i Bas (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962). A
partir de 1959, amb l’adquisició del monument a la mort del propietari, s’inicia un
programa d’intervenció sistemàtica que inclou tant les excavacions arqueològiques
com la recuperació i rehabilitació de l’edifici (figs. 3-5). En un primer moment, els
treballs es van centrar en la neteja dels mosaics, sota la direcció d’Ernest Hawkins,
“Assistant Field Director” del Byzantine Institute of America a Istanbul (SCHLUNK/
HAUSCHILD 1962, 21-22). Mentre van tenir lloc aquests treballs de neteja i consolida-
ció, les excavacions es van concentrar al sud-oest i a l’est de l’edifici, concretament
a l’àrea ocupada per la vil·la altimperial (dolia, murs de pedres irregulars, canalitza-
cions excavades al tapàs…), restes que en determinats casos eren tallades pels murs
associats a l’edifici tardoantic.
Després d’aquestes primeres actuacions, les excavacions es van traslladar a
l’interior de les sales amb cúpula i quadrilobulada. En aquesta segona, la seqüència

173
estratigràfica corresponia a època contemporània, concretament a un moment que
podem situar entre 1859 i 1898.6 Per tant, no comptem amb cap nivell arqueo-
lògicament significatiu associat a la construcció, funcionament, abandonament i
enderroc d’aquest àmbit.
Dins de la sala de la cúpula es va intervenir en les anomenades “cripta” i “subcrip-
ta”, molt desfigurades per la construcció d’un cup de vi al qual s’accedia a través d’un
forat obert en el vèrtex de la cúpula de la cripta. Després de la neteja, els excavadors
plantegen que es tracta d’una cripta amb una cambra inferior “que mantuviera seca
la cripta” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 50). La continuïtat del procés d’excavació a la
sala de la cúpula va permetre observar com les fonamentacions dels murs eren fetes
a sac i s’associaven a un nivell de construcció, els residus de morter del qual s’ad-
herien també “en algunas partes a la cripta” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 50). Una
constatació de contemporaneïtat que podria tenir una gran transcendència a l’hora
de determinar la relació constructiva entre l’edifici i la cripta (v. infra). Per sobre del
nivell de construcció, s’estenien les restes d’una capa de terra i graves que es lliurava
als murs de la sala i cobria parcialment la part superior de la cripta, actuant com un
nivell de regularització previ a la col·locació del paviment. Aquest nivell de prepara-
ció era cobert per una capa de fang amb tessel·les que hauria funcionat com a pavi-
ment medieval/modern de la sala. Per sobre, els nivells eren d’època contemporània.
Finalment, també es van localitzar dos enterraments que, per relació física, han de ser
posteriors als nivells constructius de la sala i anteriors al paviment de fang.
Les excavacions van continuar al costat de la porta de la sala de la cúpula (fig.
4). No es van localitzar estructures antigues, tot i que continuava el nivell de cons-
trucció documentat a l’interior. També es van localitzar nou enterraments i es va
excavar en l’absis de l’àmbit situat al nord-est de l’edifici de la cúpula. Tota la se-
qüència estratigràfica era d’època postclàssica. Les excavacions van continuar vers
l’est i van constatar la continuïtat de l’edifici tardoantic. La zona occidental presen-
tava un nivell de sòl més alt, una circumstància que feia pensar en la conservació
d’una potència estratigràfica més gran i més rica. Durant les primeres campanyes
es van localitzar diversos àmbits corresponents a un conjunt bàlnic perpendicular
a l’eix longitudinal de l’edifici, afegit en una fase posterior al projecte original.
Les campanyes següents es van centrar —però no exclusivament— en la zona
situada al sud-oest de la sala de la cúpula (figs. 6 i 7). A més de completar l’exca-
vació dels banys ja identificats, es va intervenir en el conjunt bàlnic que ocupava
l’extrem occidental del cos principal de l’edifici (fig. 8). Uns banys, aquests darrers,
que, en opinió dels excavadors, no haurien estat utilitzats. Es van realitzar diversos
sondeigs per determinar la possible existència d’un porticat en la façana meridio-
nal —sense obtenir resultats— i rases de delimitació per establir l’extensió de l’àrea
arqueològica.També es va intervenir a l’altra banda del camí de Montblanc, on es va
identificar un interessant conjunt d’edificacions d’època medieval (segles XII-XIII).
A partir d’aquests treballs es conclou que “parece probable que se dió un
nuevo destino al edificio de la villa antes de terminar su construcción y se

6 Abans de la primera de les dates, no era possible accedir a aquesta sala per la gran quantitat
de runa existent (HERNÁNDEZ 1888), mentre que aquestes restes d’enderroc no eren ja visibles en
les fotografies publicades en la segona (ARCO 1898).

174
usó la sala de la cúpula, por su semejanza con un mausoleo, como panteón”
(SCHLUNK 1966, 168). Ja a l’informe publicat l’any 1962, H. Schlunk i Th. Hauschild
assenyalen que “lo único definitivo es que nos hallamos frente a una gran villa,
provista de baños, de una sala absidal solemnemente abovedada y de un sector
destinado a vivienda, siendo parte integral de esta villa tanto la sala cuadrilo-
bulada como la de la cúpula. […] La escalera que conducía a la cripta, la puer-
ta que la cerraba y las dimensiones de la cámara misma desvanecen, a nuestro
parecer, toda duda sobre el hecho de que esta parte de nuestro monumento fue
construida con el fin de que sirviera de tumba a un personaje de rango” (SCH-
LUNK/HAUSCHILD 1962, 60). Més endavant, es pregunten si “¿Será factible identifi-
car esta cabeza [el personatge central del grup de caçadors], caracterizada por
la mirada elevada al cielo y las profundas arrugas en la frente, con el retrato de
un emperador o príncipe? Nosotros pensamos sobre todo en Constante († 350),
al cual, por razones especiales, ya mucho antes de conocer la cabeza, quería-
mos atribuir el mausoleo” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 66-67).
Posteriorment, A. Arbeiter profunditza en l’atribució imperial del mausoleu a
partir, bàsicament, dels panells on es representen personatges “entronitzats”, di-
buixant una complexa interpretació històrica del monument (ARBEITER/KOROL
1988-1989, HAUSCHILD/ARBEITER 1993). En poques paraules, segons aquesta tesi,
Magnenci, inductor de l’assassinat de l’emperador Constant, impulsa l’erecció d’un
mausoleu per acollir les despulles del sobirà mort. Per motius que no queden prou
clars, el lloc escollit per ubicar aquest monument funerari seria una vil·la en cons-
trucció situada en les proximitats de Tarraco. Es tractaria d’un intent de concilia-
ció amb l’emperador legítim Constanci II, germà de Constant, i una representació
d’una desitjada tetrarquia: Magnenci, Constanci II, Vetrani i Decenci.
Aquesta proposta ha generat una encesa resposta d’altres investigadors que
veuen en els personatges “entronitzats” la representació d’un bisbe (ARCE 1994 i
2002) o d’un matrimoni de l’alta aristocràcia (WARLAND 1994). Fruit d’aquest debat
va ser la reunió celebrada a Roma l’any 1996 on es van exposar els arguments de
base de cadascuna de les propostes existents (ARCE (ed.) 2002).7
Pel que fa a les activitats d’excavació arqueològica, després de la cessió del
monument a l’Estat espanyol (1978), sembla que es devia produir una intervenció
dirigida per P. M. Berges, director del Museu Arqueològic de Tarragona, de la qual
no tenim més dades que aquesta referència (PIÑOL 1993, 85). Entre els mesos de
novembre de 1996 i gener de 1997 es van excavar distints sondeigs en el perímetre
del monument previs a la construcció del tancament actual on es van documentar,
pel que fa a època antiga, una sitja (reblerta amb posterioritat al 150 dC) i un tram
de canalització (REMOLÀ 1998). Finalment, entre 2005 i 2006 es van dur a terme
distintes actuacions adreçades a millorar la comprensibilitat del monument i a fi-
nalitzar l’excavació de tres estances del sector dels banys que, en aquest moment,
estan sent objecte d’estudi.

7 Una mostra recent de la intensitat dialèctica sobre la qüestió es pot trobar en els textos
de J. Arce i M. Sotomayor publicats en el volum 37-2 (2006) de la revista Pyrenae. També recent
(2007) és la resposta d’A. Arbeiter (2004) a un article anterior de J. Arce (1998-99, però publicat
l’any 2002) on es mostra les profundes discrepàncies interpretatives.

175
 A partir de la documentació arqueològica disponible, es constata l’existència
d’una primera ocupació (segles II-I aC) al voltant del que més tard serà l’empla-
çament de la sala de la cúpula. Les evidències, escasses, podrien correspondre, a
nivell hipotètic, a un hàbitat rural de tradició tardoibèrica (REVILLA 2004 i 2006).
En època altimperial (segles I-II) es construeix una vil·la parcialment coneguda
a partir de les restes documentades en els distints sondeigs d’excavació realitzats
al sud de l’edifici tardoantic. Un dels àmbits identificats correspon a una àrea d’em-
magatzematge en dolia associada, probablement, a uns equipaments productius. A
l’oest d’aquest espai es documentà, també parcialment, un edifici de planta rec-
tangular compartimentat internament que els excavadors atribueixen al segle III
dC. Aquesta fase del segle III està caracteritzada per murs de maçoneria, paviments
gruixuts d’opus signinum i canalitzacions de morter i sòl de teules romanes.
Per les estructures identificades fins al moment, es tractaria d’una vil·la estreta-
ment vinculada al procés d’explotació agrícola que no diferiria substancialment
del model evidenciat en altres establiments rurals d’època altimperial del Camp
de Tarragona com, per exemple, les fases inicials de les vil·les romanes del Moro
(Torredembarra) i dels Munts (Altafulla). El final de la vil·la altimperial és fixat pels
mateixos excavadors en un moment avançat del segle III.
En un moment encara incert del segle IV (o inicis del V?),8 al nord i a l’est de la
ja enderrocada vil·la altimperial s’alça un nou edifici amb un cos principal de planta
rectangular que s’estenia en una longitud de 90 metres en sentit E-O. Els murs que
arrenquen en sentit N-S dels extrems d’aquest cos principal semblen indicar l’exis-
tència de dues naus que delimitarien, almenys en part, un gran jardí central. És de
destacar la contundència i qualitat de l’obra, especialment si la contextualitzem en
el marc de l’arquitectura d’època tardoantiga coneguda a Tarraco i el seu entorn.
La part més destacada del cos principal estava formada per dues sales comuni-
cades de planta circular amb cúpula decorada amb mosaics (7, segons la numera-
ció del DAI) i quadrilobulada (8), la funció original de les quals no ha estat definiti-
vament resolta (figs. 9-14). En tot cas, la presència d’obertures per sota del nivell de
sòl indica que van ser concebudes per ser calefactades mitjançant hypocausta.
Aproximadament en el centre de la sala de la cúpula es localitza un àmbit so-
terrat de planta quadrangular amb les parets internes revestides amb una potent
capa d’opus signinum.9 S’hi accedia a través d’una porta d’arc de mig punt ober-
ta en el mur oriental i connectada amb unes estretes escales. A través d’un forat
contemporani en el paviment s’observa la presència d’una “subcripta” de reduïdes
dimensions, amb una compartimentació interna amb arcs, possiblement relacio-
nada amb el mateix procés constructiu, i destinada a protegir de la humitat i les
filtracions d’aigua la cripta (HAUSCHILD 2002). L’aparent contradicció entre l’hypo-

8 Sobre les dificultats d’establir una datació a partir de les evidències arqueològiques, vegeu
REMOLÀ 2002.
9 Ja a l’informe preliminar publicat per H. Schlunk i Th. Hauschild s’assenyala que l’estudi
de la cripta es considera “especialmente importante y decisivo para la interpretación de todo el
edificio” (1962, 8). En un recent article —que reprèn, amb altres arguments, les propostes de Ll.
Domènech i Montaner (1931)— la cripta, interpretada com a martirial, es presenta com un indici
per ubicar-hi un hipotètic altar (GALDÓN 2002, 133 i 184).

176
caustum —si més no previst en el projecte inicial com indica l’entrada de forn en
la façana septentrional— i la cripta és de complexa resolució per les discrepàncies
en les dades estratigràfiques publicades.
Com indicàvem anteriorment,de l’informe preliminar (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962)
es desprèn una relació de contemporaneïtat10 entre l’edifici i la cripta que, en pu-
blicacions posteriors (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, HAUSCHILD 2002), és substituïda per
una de posterioritat11 de la cripta respecte de l’edifici. En aquesta darrera publicació,
els autors proposen l’existència d’una modificació del projecte de construcció de la
vil·la que implica que tot el conjunt, excepte la sala de la cúpula, quedi inacabat.12
Per tant, la construcció de la cripta no hauria estat prevista en el projecte inicial. Es
tractaria d’una modificació lligada al canvi de destinació de la sala de la cúpula. Sigui
com sigui, el que encara queda per resoldre definitivament és la seva funció.13 El ca-
ràcter funerari defensat pels investigadors vinculats a les excavacions realitzades pel
DAI i altres (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, HAUSCHILD 2002, GALDÓN 2003,…) no deixa
de ser una hipòtesi que no ha d’impedir la recerca d’altres explicacions funcionals.
A través d’una porta oberta en el mur oest s’accedia a la sala quadrilobulada, un
àmbit del qual havia estat extreta pràcticament tota la seqüència estratigràfica en
època contemporània.14 No es pot deduir, per tant, que l’absència d’elements arqui-
tectònics caiguts sigui una prova que aquesta sala no havia estat acabada.15

10 “Según confirman las exploraciones realizadas hasta el momento, se construiría la crip-

ta al mismo tiempo que el edificio de la cúpula; y, si esto es cierto, no puede existir ya la menor
duda de que dicho cuerpo de la cúpula fue erigido para mausoleo, estando provisto de una
cámara sepulcral destinada a un difunto ilustre; todo ello se construyó de una vez junto con
la parte de la villa conocida hasta ahora. Lo más posible sería suponer que también en la sala
cuadrilobulada existía un mausoleo, ya que sólo tiene acceso desde la sala de la cúpula, siendo
los nichos el lugar adequado para los sarcófagos.” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 61). .
11 “Descobrírem d’aquesta manera uns estrats intactes, que demostren que la cripta és un
xic posterior al mur de la sala.” (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, 39).“Un altre estrat de grànuls de mor-
ter [UE 4], pertanyents a la construcció de la cripta, cobreix l’anterior [UE 3]; la seva presència
ens permeté assignar-li definitivament una data més tardana.” (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, 39).
“Sigui com sigui, el resultat d’aquestes investigacions fou decisiu per a la interpretació del mo-
nument: es posà de manifest, com ja hem dit, que la cripta fou posterior a la construcció de la
sala amb cúpula que l’acull, la qual cosa donaria suport a la tesi d’un sobtat canvi de funció del
conjunt” (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, 41).
12 “No sabem si la vil·la, que a mitjans segle IV estava en fase de reformes, pertanyia al mateix
Constant; però és obvi que aquesta obra, ja de per si singular, fou requerida improvisadament per
a un radical canvi de destinació.” (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, 115).
13 Sobre la cripta i la problemàtica d’aquests àmbits en construccions de planta circular de
l’antiguitat tardana, vegeu l’article de B. Brenk (2002).
14 “B. Hernández Sanahuja escribe, loc. cit., 74, que, a causa de la cantidad de escombro
existente en el edificio cuadrilobulado, no pudo ver acceso alguno. Por consiguiente, el aula
debió descombrarse entre los años 1859 y 1898, pues en la fotografía de Ángel del Arco este
cuerpo de edificio tenía puertas y al exterior presentaba el mismo aspecto que en la actuali-
dad. Ángel del Arco, loc. cit., 185.” (SCHLUNK/HAUSCHILD 1962, 47).
15 “Tampoc hi havia [dins de la sala quadrilobulada] vestigis ni fragments arquitectònics, com
per exemple de voltes. Aquesta absència d’elements decoratius va fer pensar, una vegada més, en
una construcció inacabada.” (HAUSCHILD/ARBEITER 1993, 37).

177
 A l’extrem occidental de l’edifici se situen dos petits conjunts de banys. El
primer, ocupant l’extrem occidental del cos principal, està format pels àmbits 15
i 16 (tepidarium), 20 i 21 (caldarium) i 17 i 18 (frigidarium), i, segons els exca-
vadors, no van ser mai operatius (no es va identificar el praefurnium ni evidènci-
es d’ús). Aquests banys estaven comunicats amb un departament contigu format
per una sèrie d’àmbits d’interpretació incerta (9-14). En aquests àmbits es van
localitzar nombroses tessel·les i evidències de producció que van ser relacionades
amb la fabricació de tessel·les de vidre per a la decoració de la cúpula de la sala 7
(HAUSCHILD/ARBEITER 1993 i HAUSCHILD/SCHLUNK 1986). Les excavacions dels anys
2005-2006 del que restava de seqüència estratigràfica a l’estança 14 també han re-
portat una notable quantitat de tessel·les en els nivells de rebliment d’un rebaix del
nivell de pavimentació original de l’àmbit.16 Una presència que interpretem com
un indici de reaprofitament en un moment encara per precisar. Aquest rebaix del
nivell d’ús es documenta també en les estances veïnes (12 i 13) i en altres àmbits
excavats pel DAI a l’est de la sala de la cúpula (àmbits 5 i 6). En aquest darrer cas
es van relacionar amb l’ocupació medieval del conjunt.
En un segon moment sembla que es construeix un segon conjunt bàlnic, ados-
sat a l’anterior i formant un cos emergent i perpendicular al cos principal. El calda-
rium estava format per les sales 25 i 26. La sala 24 sembla que podria identificar-se
com el tepidarium, mentre que l’àmbit 22 estava ocupat per una piscina d’aigua
freda. En aquest cas sí que es van localitzar evidències d’ús que permeten establir
el funcionament d’aquest conjunt bàlnic.17 L’evolució posterior de l’edifici no ha
estat clarificada per les intervencions arqueològiques realitzades fins al moment,
ja que no tenim evidències estratigràfiques immediatament posteriors als nivells
constructius, tot i que coneixem l’existència, fora de context o en posició secundà-
ria, de monedes d’època visigòtica (Recesvint, 649-672) (ZEDELIUS 1980, 186).
En definitiva, Centcelles continua sent un enigma en el qual l’anàlisi iconogrà-
fica del mosaic de la cúpula, tot i la seva importància objectiva, no ha de ser l’única
font de coneixement. La documentació arqueològica, tant la pendent de definitiva
publicació com la que es generi en futures intervencions, ha de permetre respon-
dre a qüestions tan fonamentals —i tan oblidades en la major part de les anàlisis
iconogràfiques— com no resoltes de manera concloent: la cronologia de l’edifici,
la funció (vil·la o mausoleu), el projecte arquitectònic i la seva execució (hipotètic
caràcter inacabat de l’obra, la cripta, el presumpte taller de fabricació de tessel·les,
la cota original del paviment de les sales centrals, etc.), el context històric i arqueo-
lògic de la Tarraco tardoantiga, etc.

16 Excavacions dirigides per J. Sánchez (Codex) i J. A. Remolà (MNAT). L’escàs material recu-
perat està en fase d’estudi.
17 Una revisió de la problemàtica dels banys de la vil·la romana de Centcelles pot trobar-se a
PIÑOL 1993.

178
Fig. 1. Plànol de situació de Centcelles (J. A. Remolà / Arxiu MNAT).

Fig. 2. Vista de Centcelles a mitjan segle XX (Th. Hauschild / Arxiu MNAT).

179
Fig. 3. Planta esquemàtica de l’edifici tardoantic amb la numeració d’àmbits del DAI
(plànol base: Hauschild/Arbeiter 1993).

Fig. 4. Vista de la façana meridional (Arxiu MNAT).

180
Fig. 5. Vista de la façana septentrional (R. Cornadó / Arxiu MNAT).

Fig. 6. Banys sudoccidentals (àmbits 25-26) (P. Serres / Arxiu MNAT).

181
Fig. 7. Banys sudoccidentals (àmbit 22) (P. Serres / Arxiu MNAT).

Fig. 8. Banys occidentals (àmbits 15, 16 i 20) (R. Cornadó / Arxiu MNAT).

182
Fig. 9. Mosaic de la cúpula de la sala central (A. Saludes / Arxiu MNAT).

Fig. 10. Detall de les franges inferior (escena de cacera) i intermèdia (Antic i Nou Testament)
del mosaic de la cúpula (Arxiu MNAT).

183
Fig. 11. Grup de personatges que presideixen l’escena de la cacera (P. Serres / Arxiu MNAT).

Fig. 12. Detall de la representació d’una vil·la (A. Saludes / Arxiu MNAT).

184
Fig. 13. Detall de l’escena de Daniel a la fossa dels lleons (A. Saludes / Arxiu MNAT).

Fig. 14. Representació de la tardor entre dues de les escenes amb personatges asseguts
en càtedra (A. Saludes / Arxiu MNAT).

185
Bibliografia

J. F. ALBIÑANA i A. DE BOFARULL (1849), Tarragona, ó sea descripción histórica y

artística de todas sus antigüedades y monumentos celtas y romanos,Tarra-
gona.
G. ALFÖLDY (1975), Die römischen Inschriften von Tarraco, MF, 10, Berlín.
A. ARBEITER (1995),“Eine selten wiedergegebene Jagdtechnik: Der Einsatz von Lei-
nen mit Blendzeug nach Darstellungen in Conimbriga, Centcelles und Qusayr
‘Amra”, Madrider Mitteilungen, 36, 303-309.
A. ARBEITER (2002), “Centcelles. Puntualizaciones relativas al estado actual del de-
bate”, dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, ico-
nografía y arquitectura, 1-9.
A. ARBEITER (2004), “Las túnicas no son clámides. Replica a un enunciado sobre
Centcelles de J. Arce”, Anas, 17 (2004), 221-229.
A. ARBEITER i D. KOROL (1988-1989), “El mosaico de la cúpula de Centcelles y el
derrocamiento de Constante por Magnencio”, Butlletí Arqueològic, 5, 10-11
(1988-1989), 193-244.
J. ARCE (1994), “Constantinopla, Tarraco y Centcelles”, Butlletí Arqueològic, 16,
147-166.
J. ARCE (ed.) (1998-99),“Los mosaicos de la cúpula de la villa romana de Centcelles:
iconografía de la liturgia episcopal”, Anas, 11-12 (1998-99), 155-161.
J. ARCE (2002),“Nuevas reflexiones sobre la iconografía de la cúpula de Centcelles”,
dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconogra-
fía y arquitectura, 11-20.
J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconografía y ar-
quitectura, Bibliotheca Italica - Monografías de la Escuela Española de Historia
y Arqueología en Roma, Roma.
J. ARCE (2006), “Obispos, emperadores o propietarios en la cúpula de Centcelles”,
Pyrenae, 37-2 (2006), 131-141.
A. DEL ARCO (1898),“Centcellas”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, año II
(abril de 1898), núm. 4, Madrid, 184-188.
J. BLANCH (1985), Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada
de Tarragona, 2 vols., Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV,
Tarragona (reedició facsímil; 1a edició: Agrupació de Bibliòfils de Tarragona,
Tarragona 1951).
B. BRENK (2002), “Zum Problem der Krypta unter spätantiken Rundbauten”, dins
J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconografía y
arquitectura, 59-81.
F. CAMPRUBÍ (1942), “I mosaici della cupola di Centcelles nella Spagna”, Rivista di
Archeologia Cristiana, 19, 87-110.

186
F. CAMPRUBÍ (1953), El monumento paleocristiano de Centcelles (Tarragona),
Barcelona.
Catalunya Romànica (1995), vol. XXI, Barcelona.
M. A. CERDÀ, J. M. ROCA i J. M. SABATÉ (1992), Notes per a l’estudi dels molins hi-
dràulics de l’antic terme de Centcelles,Tarragona.
F. CORTIELLA (1981), Història de Constantí,Tarragona.
J. CUBELLS (1987), “Fonts d’informació sobre Centcelles”, Estudis de Constantí, 3,
81-93.
Ll. DOMÈNECH I MONTANER (1921), Centcelles. Baptisteri y cellae-memoriae de la
primitiva església metropolitana de Tarragona, Barcelona.
Ll. DOMÈNECH I MONTANER (1931), Centcelles, baptisteri i celle-memoria de la pri-
mitiva església-metropolitana de Tarragona, Barcelona.
X. DUPRÉ (2002),“Il mausoleo di Centcelles e l’alveus in porfido nel monastero di
Santes Creus”, dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorro-
mano, iconografía y arquitectura, 83-96.
J. ENGEMANN (1989), “Die Mosaikdarstellungen des Kuppelsaals in Centcelles. An-
lässlich der Publikation von Helmut Schlunk”, Jahrbuch für Antike und Chris-
tentum, 32, 127-138.
R. GALDÓN (2002), “El mosaic de Centcelles, I. La significació de la cacera dels cér-
vols”, Butlletí Arqueològic, V, núm. 24,Tarragona, 131-184.
R. GALDÓN (2003),“El mosaic de Centcelles, II. L’accés a la comprensió del conjunt”,
Butlletí Arqueològic, V, núm. 25,Tarragona, 171-254.
J. GUDIOL (1925),“Primeres manifestacions de l’art cristià en la província eclesiàsti-
ca tarraconense”, Analecta Sacra Tarraconensia, vol. I, 301-329.
J. GUDIOL (1926),“Centcelles”, Gaseta de les Arts, vol. III, núm. 48, Barcelona, 5.
T. HAUSCHILD (1964-1965), “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”,
Noticiario Arqueológico Hispánico, 8-9, 169-171, làms. 26-28.
T. HAUSCHILD (1965),“Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (III). Der Spätanti-
ke Bau”, Madrider Mitteilungen, 6, 127-138, figs. 1-4, làms. 41-52.
T. HAUSCHILD (1966a), “Die Grabungen in Centcelles”, Archäologischer Anzeiger,
86-92.
T. HAUSCHILD (1966b),“Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”, Notici-
ario Arqueológico Hispánico, 8-9 (1964-1965), 169-171, làms. 26-28.
T. HAUSCHILD (1972), “Untersuchungen im Monument von Centcelles”, dins Actes
del VIII Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana (Barcelona, 1969),
333-338, làms. 145-149.
T. HAUSCHILD (2002),“Centcelles: exploraciones en la sala de la cúpula”, dins J. ARCE
(ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconografía y arqui-
tectura, 51-57.
T. HAUSCHILD i A. ARBEITER (1993), La vil·la romana de Centcelles, Barcelona.
T. HAUSCHILD i H. SCHLUNK (1986),“La vil·la romana i el mausoleu constantinià de Cent-
celles”, Fòrum. Temes d’història i d’arqueologia tarragonines, 5,Tarragona.
B. HERNÁNDEZ SANAHUJA (1888), “Basílica bizantina de Centcellas y duración del
paganismo en la ciudad de Tarragona”, apèndix número 1 (i únic) d’El Pretorio
de Augusto en Tarragona. Estudios histórico-arqueológicos en indagación
de los principales acontecimientos ocurridos en su recinto desde su funda-
ción hasta la invasión de los árabes,Tarragona, 67-90.

187
B. HERNÁNDEZ SANAHUJA i J. M. DE TORRES (1867), El indicador arqueológico de
Tarragona. Manual descriptivo de las Antigüedades que se conservan en
dicha ciudad y sus cercanías con designación de los puntos donde se en-
cuentran y ruta que debe seguirse para recorrerlos con facilidad,Tarragona.
A. ISLA (2002),“La epifanía episcopal en los mosaicos de la villa de Centcelles”, dins
J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconografía y
arquitectura, 37-50.
V. LAMPÉREZ (1930), Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad
Media, según el estudio de los elementos y los monumentos, tom I, Madrid.
P. de MARCA (1688), Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, París.
J. MASSÓ (1989), “Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat”, dins
XXXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya (Valls-Vila-rodo-
na, 24-26 de novembre de 1989), Valls, 201-218.
J. MASSÓ (1990), Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat, Centre
d’Estudis de Constantí,Tarragona.
J. MASSÓ (1991), “Centcelles a la darreria del segle XIX”, Estudis de Constantí, 7,
9-22.
J. MENCHON (1996), “Sobre Centcelles medieval, algunes notes”, Estudis de Cons-
tantí, 12,Tarragona, 15-26.
E. MORERA (1894), Tarragona antigua y moderna,Tarragona.
E. MORERA (1897), Tarragona cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y
del territorio de su provincia (Cataluña la Nueva), tom I,Tarragona.
E. MORERA (1911?),“Provincia de Tarragona”, dins F. CARRERAS I CANDI (dir.), Geogra-
fia General de Catalunya, Barcelona.
H. G. NIEMEYER i C. RÜGER (1962),“Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles 2. Die
Keramik der Grabungen 1959/1961”, Madrider Mitteilungen, 3, 101-118.
LL. PIÑOL (1993),“El conjunt termal de Centcelles”, dins R. MAR, J. LÓPEZ i LL. PIÑOL
(eds.), Utilització de l’aigua a les ciutats romanes,‘Documents d’Arqueologia
Clàssica’, 0,Tarragona, 84-100.
Ll. PONS D’ICART (1572/1573), Libro de las grandezas y cosas memorables de la
metropolitana insigne y famosa ciudad de Tarragona, Lleida.
J. PUIG I CADAFALCH (1934), L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona.
J. PUIG I CADAFALCH,A. DE FALGUERA i J. GODOY I CASALS (1909), L’arquitectura romà-
nica a Catalunya, volum I, Barcelona.
J. A. REMOLÀ (1998), “Recents intervencions arqueològiques a Centcelles (1996-
1997)”, Estudis de Constantí, 14, 29-60.
J. A. REMOLÀ (2002),“Centcelles y las uillae de Tarraco durante la Antigüedad Tar-
día”, dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, ico-
nografía y arquitectura, 97-112.
V. REVILLA (2004), “El poblamiento rural en el noreste de Hispania entre los siglos
II a.C. y I d.C.: organización y dinámicas culturales y socioeconómicas”, dins
Torres, atalayas y casas fortificadas. Explotación y control del territorio en
Hispania (s. III a. de C. - s. I d. de C.), Universidad de Jaén, 175-202.
V. REVILLA (2006),“L’ocupació ibèrica i romana al Vilarenc (Calafell, Baix Penedès): re-
sultats de les darreres campanyes”, Tribuna d’Arqueologia, 2004-2005, 157-178.
S.J. ROVIRA (1986),“La desamortització a Constantí (1835-1886)”, Estudis de Cons-
tantí, 2,Tarragona, 77-95.

188
C. RÜGER (1969), “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (IV). Datierende rö-
mische Keramik”, Madrider Mitteilungen, 10, 251-275.
H. SCHLUNK (1959),“Untersuchungen im frühchristlichen Mausoleum von Centce-
lles”, dins Neue Deutsche Ausgrabungen im Mittelmeergebiet und im Vorde-
ren Orient, Berlín, 344-365.
H. SCHLUNK (1965),“Sucinto informe sobre las excavaciones de Centcelles”, Noticia-
rio Arqueológico Hispánico, 7, 181-183.
H. SCHLUNK (1966), “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”, Noticia-
rio Arqueológico Hispánico, 8-9 (1964-1965), 166-168, làms. 26-28.
H. SCHLUNK (1988), Die Mosaikkuppel von Centcelles, 2 vols., Mainz am Rhein.
H. SCHLUNK i T. HAUSCHILD (1962), Informe preliminar sobre los trabajos realiza-
dos en Centcelles, Excavaciones Arqueológicas en España, 18, Madrid.
M. SOTOMAYOR (2006), “Centcelles sigue siendo un enigma”, Pyrenae, 37-2 (2006),
143-147.
F. TARRATS (2002),“Centcelles, la evolución histórica de un conjunto arqueológico”,
dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monumento tardorromano, iconogra-
fía y arquitectura, 113-118.
F. UDINA (1951), El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona.
J. UNTERMANN (1967), “Namenkundliche Bemerkungen zu Constantí und Centce-
lles”, Madrider Mitteilungen, 8, 226-229.
R. WARLAND (1994), “Status und Formular in der Repräsentation des spätantiken
Führungsschicht”, Römische Mitteilungen, 101, 175-200, taf. 71-75.
R. WARLAND (2002), “Die Kuppelmosaiken von Centcelles als Bildprogramm spä-
tantiker Privatrepräsentation”, dins J. ARCE (ed.) (2002), Centcelles, el monu-
mento tardorromano, iconografía y arquitectura, 21-35.
V. ZEDELIUS (1980), “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (V). Die Fundmün-
zen”, Madrider Mitteilungen, 21, 180-188, làms. 46ss.

189