Magí Aloguín i Pallach

Fashion Victim (Made in Cat.)

Fa tres o quatre anys, en un taller d’idees finançat per l’administració, algú va descobrir que els
mals símptomes de l’economia espanyola podien esdevenir una oportunitat còsmica pel
nacionalisme.

No en debades, oi que el Desastre del 98 havia catapultar el catalanisme, fins llavors indigent en
termes d’influència política, a ser força la hegemònica en menys de deu anys? Doncs el monstre de
la crisi del totxo i les finances que tothom menys ZP veia venir, podia fer repetir el miracle.

L’independentisme, encara massa testimonial, acabaria transmutada en força preeminent,

garantidora d’abassegadores majories electorals. Magnífica expectativa: Anys de còmode gaudi de
mels institucionals pels membres de la confraria del “Pal de Paller” del país i per algunes de les
seves franquícies més estridents.

Identificada l’oportunitat estratègica, l’anomenat “Concert Fiscal” va sorgir com “idea força”. Simple,
transversal, entenedora. Punta de llança per seduir una majoria massa reticent encara, que tres
dècades de rentat de cervell intensiu, a l’ensenyament, als mitjans de comunicació, a les
institucions i arreu, no havien deixat prou receptiva.

Tot plegat però, aquest pla presenta pegues considerables. Potser cal recordar tres coses almenys.

Primera, que aquesta “Independència” que hauria de ser l’objectiu final de la moguda, resulta ara
mateix una aventura suïcida que el propi govern descarta amb horror (en la intimitat, és clar). Les
càndides utopies que somnien amb una Independència feta a mida, de laboratori, que deixaria
intactes relacions econòmiques, acords internacionals, vincles de parentiu i fins i tot la lliga de
futbol, xoquen amb unes previsions que, amb optimisme, han d’acceptar un període d’adaptació
d’anys en els que la base econòmica cauria fulminada, desproveïda de mercats, de moneda,
d’expectatives i de solvència, que l’estat de dret podria desaparèixer i que les relacions socials
col•lapsarien i podria entrar-se en una espiral d’inseguretat, arbitrarietat i violència desconegudes
des de fa setanta anys. La Independència es converteix en lema polític i en ham electoral: Un
“modus vivendi”, no un objectiu.

Segona. Que el famós “Concert” es justifica amb una teoria d’espoli fiscal que té molts adeptes,
però escassa solidesa argumental: De la mateixa manera que caixes i bancs en quebra real han
tingut la barra de presentar balanços maquillats que els havien presentat com entitats solvents,
però finalment han necessitat un costós auxili de l’estat, el balanç fiscal, quin càlcul autèntic ha de
tenir en compte elements d’intercanvi econòmic que s’amaguen per la senzilla raó que el
convertirien en menys terrible, no semblava preocupar el 2009 a tots aquells que ara se’n planyen
però llavors varen acceptar encantats uns acords de finançament que els semblaven molt
beneficiosos.
Tercera. Que la mateixa força política que pretén beneficiar-se del desafiament, és la principal
responsable d’haver creat una administració pública elefantiàsica, costosa i ineficient. Massa
burocratitzada i d’efectes parasitaris sobre l’economia real. I que ha contribuït decisivament en
generar el dèficit públic colossal que ara l’afligeix, i que de cap manera podem imaginar que seria
menys extrem si encara hagués (cregut) disposar de més recursos.

Fa poc més d’un any, estava de moda el 15-M. Tothom creia que estar molt cabrejat era una
fórmula de màgics efectes que promouria ràpides i gens traumàtiques accions superadores de la
crisi. Ara està de moda l’independentisme i anar-se’n a fer número a la mani de l’11-S.
Previsiblement, s’obtindran els mateixos resultats i la gent, acabarà cansant-se de fer el numeret en
benefici de grans causes etèries, sense resultat pràctic. Passaran de moda.

Però alerta, les noves modes poden ser encara més perverses o estúpides que les d’ara mateix.
Amb foc no s’hi hauria de jugar.
Magí Aloguín i Pallach - 03/09/2012 - 10:19h