Paula Pérez Rebollo Català 2n Batxillerat

JO I L’ILLA
Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben a prop, que no podria
resistir tant de sol ni tanta solitud. Pertot arreu aigua, allà on giressis els ulls, aigua
blava o grisa i un horitzó adormit i el so de les onades xopant la blancor de la sorra.
El primer que em va impactar va ser l’olor. Fins i tot abans d'obrir els ulls, vaig
saber on era. L'aroma tempestuó s de les onades i el dels pocs arbres que hi havia
allà es van convertir en un. Vaig sentir cada gra de sorra calent contra els meus dits
i la brisa fresca contra la meva cara. Vaig sentir que el mar s'arrossegava cap a la
sorra i, més lluny, el mateix monstre s'escampava contra les roques. Quan vaig
obrir la boca per prendre una mica d'aire, vaig notar el gust de la sal a la gola. No
era el mateix gust que el de la platja del cantó de casa, aquell el qual havia degustat
durant tantes hores, però sí que era fresc i net, era aire pur.

Només llavors, quan els meus altres quatre sentits van prendre la seva part en
l’entorn, em vaig permetre obrir els ulls. Em vaig quedar sorpresa de la facilitat
amb què la fantasia i la realitat es van entrellaçar en aquell moment. Va ser com
continuar amb un somni després de despertar-se. Quan vaig aixecar les parpelles,
quan es va eliminar la barrera entre la meva imaginació i la realitat, la precisió de
la meva predicció em va sorprendre. Em vaig preguntar a mi mateixa com era
possible que estès viva. Com podia estar viva després d’haver intentat no estar-ho?

―Potser és una senyal. ―vaig dir en veu alta.

Un cop em vaig asseure i vaig observar el meu voltant, vaig decidir recollir el més
ú til d’aquella petita illa: plà tans dels arbres, fustes del terra... Després de diversos
intents, vaig aconseguir fer una petita flamarada per no passar la nit a les fosques.
Després, em vaig estirar i vaig mirar les estrelles fins quedar-me dormida.

El sol em va despertar, batent, calent i groc. El meu rellotge marcava les 4:15,
ò bviament no era impermeable. Em vaig aixecar i vaig pujar a una gran, suau i
plana roca. Un sobtat sentiment de felicitat es va fer cà rrec del meu cos. Vaig saltar
a l’aigua i allà vaig cridar i cridar d’alegria. Estava eufò rica per estar completament
lliure d'estrès, amb res i ningú per molestar-me. Ningú em feia falta. Ningú no
m’anava a buscar. Ja no estava preocupada per la solitud. La solitud només era un
estat d’à nim.