He solcat l'estiueig d'un cel blau sense que ningú s'adonés.

Ho he fet durant el rebombori dels

matins, aprofitant cada instant en que ningú mirava el cel. O quan algú hi mirava, però no veia
res. Llavors m'endinsava cap els horitzons, arribava ple de polseguera i suor, com després d'un
llarg peregrinatge. Però un cop allà, naixia als meus peus el brot del cel blau. I jo, agenollant-
me davant dels núvols recents nascuts, els hi parlava com tu parles als camps de cultiu i a les
praderies d'herbes, amb trossos de cançons i riures i plors enroscades. I mica en mica, anaven
creixent castanys, verds, forts, purpurins, deixant un cel de cabells terrosos sobre els caps de
tothom.

Les persones no trigaren gaire en veure aquesta diferència que havia acabat amb les
diferencies. S'aproximaven a la vora dels estels i no podien distingir els núvols de les capçades
dels arbres, els llamps dels rius, el cel de la terra, les aus dels gossos... I durant molt de temps,
els psiquiàtrics van obrir les portes i els seus interins van poder escampar lliurement les cames
i els braços, doncs ningú sabia dir si tenia els peus vertaderament a terra. Va arribar el dia en
que algú, buscant un nou nom a aquell mon, decidís acariciar els colors amb els palmells,
vorejar les veus amb les galtes i ensumar les olors amb els plecs de la pell. Així va estar més
d'una setmana, rebolcant-se per cel i terra, tractant de distingir-les. Les persones al seu
entorn, s'hi apropaven curioses, intrigades i, desitjoses de trobar per elles mateixes també
aquell misteri, començaren a donar peu al tacte en la seves parles. Van deixar de sostenir el
pes de les parpelles i van obrir les pupil·les dels porus, d'aquesta manera van traçar els camins
que portaven a les cendres dels pits, van bufar ben fort per dissipar les brases de la carn i amb
molta cura, van agrupar tots els cors que encara conservaven un alè de pols al centre de la
plaça. Un cop allà, es va decidir que cadascú i cadascuna dels habitants de la terra hauria de
guardar un d'aquells cors i vetllar-lo com si fos el seu. Ningú no sabia on es trobava el seu propi
cor, però poc va importar a aquells que ja no veien amb els ulls.

Així doncs, tothom es va endur un i tothom es va afanyar en trobar un racó on poder protegir-
lo del dolor. Al inici, hi havia qui ho amaga dins la guardiola, com un veritable tresor. També,
qui el disfressava amb maquillatge fins camuflar-ho amb les parets i els mobles de casa. Però
no gaire temps després, algú va trobar un molt bon racó on poder ubicar el seu cor; a les
còncaves dels ulls. Aquestes havien quedat buides amb la fuga de la vista i ara, reclamaven un
hoste al que vetllar. El cor, apropant-se a les fosses del crani, es va preguntar si li faria mal
romandre en aquell avenc del rostre, però la pell, amb dolçor, li va respondre que no es
preocupés, que fins feia no gaire allà hi habitaven els òrgans que abraçaven el món i si no
hagués sigut perquè el mon havia canviat, mai s'haguessin marxat d'aquell lloc. Ara -va dir la
pell- toca acaronar amb el cor.