INTRODUCCIÓ

A LA
HISTÒRIA
Temes per a preparar l’examen d’Introducció a la Història, Grup A

Consistirà en una pregunta de resposta ampla i dos de resposta més concises d’entre
las següents:

Preguntes de resposta ampla (50% de la nota de l’examen, excepte aquells que

preparen lectura de Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? o La guerra civil española
en 100 objetos, imágenes y lugares; en aquest cas 1/3 de la nota):

1. Memòria col·lectiva, Memòria democràtica i Història

2. Característiques, arrels i etapes de la història social (1921-2022)
3. L’escola dels Annales (1929-1973)
4. La historia social com a socio-economia (1945-1973)

Preguntes de resposta més concisa (50% de la nota de l’examen, excepte aquells que
preparen lectura de Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? o La guerra civil española
en 100 objetos, imágenes y lugares; en aquest cas 1/3 de la nota):

1. Document i Text
2. Fonts històriques
3. Fet històric
4. Fets de vida quotidiana i fets institucionals.
5. Esdeveniment
6. Característiques de l’ésser humà
7. Individu i Persona
8. Societat (sistema social)
9. Habitus o Associacions implícites
10. Cultura i Civilització
11. Falsabilitat
12. Estructuralisme i interaccionisme simbòlic
13. Sèrie (p. e. documental)

Per a la pregunta llarga, màxim dos pàgines (un full d’examen per les dos cares); per a
les curtes màxim una pàgina per pregunta (una cara de un full d’examen).
Una pàgina es la cara de un foli o full d’examen, i dos pàgines las dos cares.
INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA : Història i memòria 1-A

Memòria i història

Per conèixer la implicació de la memòria en la història i viceversa en primer colp cal definir
els termes. D'una banda ens trobem amb la memòria, la qual és la capacitat que fem us per
recordar les experiències de vida, les quals no són més que els aprenentatges que em
tingut al llarg de la nostra vida.

Aquesta memòria pots ser individual, on recordem les experiències pròpies, o col·lectiva,
on recordem fets construït des de un punt de vista politicosocial amb l'objectiu de donar
identitat a una comunitat i, en conseqüència, a un individu que alhora s’enquadra dins
d’aquesta.

Els records de les nostres experiències de vida, el que ens ha passat i el que em fet, conjunt
amb la influència dels element de la cultura social, els quals tot i que no son propis s'integren
com a tal, configuren la identitat personal. Tot i que compateixen a grans trets la selecció,
segregació i la contaminació de records, hi ha un gran diferència entre la memòria col·lectiva
i la individual.

La memòria individual com el seu nom indica és una memòria única i distinta per a cada
individu, així, el individu recorda les seues pròpies experiències. La limitació d'informació
que té el cervell explica que en el procés de codificació i emmagatzematge d'informació
viscuda hi haja un mecanisme de selecció d'informació. D'aquesta forma els records vans
passen a la memòria de curt termini on s'obliden ràpidament, i el records importants tan
bons com roïns s'estableixen a la memòria de llarg o mitja termini on son reiterats i recordats
constantment.

Aquest procés de selecció caracteritza la memòria individual com enganyosa i fràgil, ja que,
la recuperació d'experiències es troba contaminada e influenciada. Ço és, per una part, pel
estat d'ànim on l'optimisme o el pessimisme del moment filtra, modifica i condiciona el record
i, per l'altra, pel procés d'eliminació ja siga conscient (ex: ací d'açò no es parla) o inconscient
dels records, principalment, desagradables o vans.

1
La eliminació tant inconscient com conscient pot suposar l'oblidament dels records roïns, la
substitució d'aquestos per un de bo o el negar-se a recordar-los. De totes formes aquesta
manipulació es deu a interessos de la afectivitat, la inhibició o la censura. Aquesta última
pot fer, si es deu a un factor extern (sociocultural), que la persona impedisca el record, tot i
que amb el temps la censura que impedia el recordar desaparega.

Dit això, tots els records estan contaminats en major o menor mesura. Per aquest motiu es
diu que la memòria no és història, ja que quan la gent recorda la història recorda les seues
experiències pròpies (sentiments, emocions...), records subjectius influenciats tant pels
factors intern com externs, la gent recorda el que vol recordar i com vol recordar-ho.
Malgrat això la memòria és fonament clau en la construcció de la història, ja que
complementa l'exposició de fets objectivitzats que busca aquesta en la seua finalitat de
donar una visió didàctica i científica.

Pel que fa a la memòria col·lectiva, podem definir aquesta com una construcció
politicosocial amb l'objectiu d'organitzar i seleccionar els records d'una comunitat social.
Aquesta selecció no és un conjunt de diferents records individual, sinó de fets,
esdeveniments, símbols... que amb la reiteració constant es busca omplir-los de simbolisme
amb el qual es cohesiona i es dona sentit a la comunitat aportant un record comú, es a dir,
una mateixa cosmovisió a la qual recórrer per tal de justificar la identitat de la comunitat.

Aquesta identitat col·lectiva condiciona també la identitat individual, però també hi ha una
contaminació a la inversa. Així doncs, els agents que construeixen la memòria col·lectiva
ho fan des de la seua visió subjectiva, un visió influenciada tant per la seua identitat
individual com per la cultura social. Una cultura que també es utilitzada per construir la
identitat de la comunitat.

La memòria col·lectiva es caracteritza per ser una construcció política, que arriba a ser una
mena de propaganda a favor del col·lectiu propi. A més a més aquesta construcció es plural,
ja que segons com i quin agents la construeixen podrem trobar dos o mes identitats que
apel·len a una mateixa comunitat però exaltant símbols/records distints. Aquest fet de
selecció caracteritza la seua construcció com un procés d'exclusions i seleccions
interessades per tal d'afavorir sempre el col·lectiu.

2
Per fer aquesta construcció és important que es donen dos figures claus: la primera, tindre
partidaris que creuen i practiquen la seua identitat col·lectiva i, la segona, fer ús de
recursos/símbols per exaltar aquesta interpretació mitjançant: fets, dates, banderes,
monuments, noms de carrers, mites o rituals, pel·lícules, llibres, sèries de televisió, turisme,
difusió en el món educatiu, entre altres coses. Així com també fer ús del memoricidi, on
s'elimina qualsevol símbol d'altra identitat, d'altre col·lectiu contrari, ja siga dins de la
mateixa comunitat o d'una altra, que pose en perill al establert.

Al parlar de la memòria col·lectiva cal també fer menció a la seua antagònica la memòria
històrica o democràtica. La memòria col·lectiva s'exemplifica molt bé amb aquell dit que diu
que la història la fan els vencedors, així doncs, aporta un cosmovisió interessada de la
història moltes vegades distorsionada i mal interpretada per tal de afavorir l’interès
sociopolític que busca.

Pel cas contrari ens trobem amb la memòria democràtica o històrica la qual té un objectiu
clar afrontar la recuperació de la memòria col·lectiva des de un punt democràtic i humà
propiciant la defensa d’aquests valors. Això vol dir que buscarà la reflexió democràtica, i
sempre des de els valors i els drets humans, de la història col·lectiva mitjançant
plantejaments democràtics com els debats on es comprove i es discutisca tot els element a
investigar sense segregar res.

Per tant, aquesta memòria feta per la unió de tost els sectors de la comunitat: poders públics
i la societat civil conjunt amb el recolzament de la historiografia, abraça tot els aspectes tant
del vençuts com del vencedors, tant dels més rellevants com dels no, des de un únic filtre
subjectiu aquells que reivindica els valor humans i la consciencia democràtica, la qual cosa
fa de aquesta la narració de la memòria mes versemblant.

D'altra banda ens trobem amb la història, la qual és una construcció científica dels fets
històrics. Això vol dir que afronta la investigació des de el punt més objectiu possible i
deixant la part de la interpretació subjectiva en un procés continuat de contrastació. La
utilització d'un mètode científic fan possible que mitjançant proves, investigacions i
evidències es comproven/refuten els fets històric documentats.

3
Tot i que la història siga una explicació contrastada de l’experiència humana passada i
present, aquesta no està exempta de la influència del seu context. Una relació amb aquest
que està condicionada pel poder polític. Així doncs troben el condicionament dels poders
públics: en l’adoctrinament del material didàctic escolar, en la selecció intencionada de les
subvencions i promocions a algunes investigacions, publicacions o estudis, en la selecció
del personal docent amb la utilització de tribunals elegits per la conselleria o el ministeri
d’educació, en la utilització de cortines de fum per tal d’ocultar i/o desviar esdeveniments
històrics, i en les commemoracions històriques oficials, entre altres.

Per aquest motiu cal tindre en compte les funcions i usos de la història, la qual ha de elaborar
un coneixement objectiu i contrastat dels esdeveniments històrics. Una funció oberta a la
societat però no sols per cercar la seua identitat com a nació sinó també per ser el motor
impulsor en aplicar els valors humans en la elaboració d’aquest coneixement, per tal d’evitar
una narració històrica únicament androcèntrica, classista, oligàrquica i condicionada pels
poders fàctics.

En aquest sentit la societat ha de contribuir, i no sols en l’aplicació del valors humans en la

narració històrica, sinó també en la crítica i en la reflexió del que s’explica i del com s’explica.
Es a dir, de la relació històrica entre les persones i d’aquestes amb el medi, i de com
s’explica aquesta relació. Per tant s’ha de ser crític amb la historiografia, amb com s’escriu
la història.

Un exemple del control sobre la historiografia es l’orientació d’aquesta en adoptar una

cosmovisió occidental de la història basada principalment en l’eurocentrisme,
l’androcentrisme, el nacionalisme, i en el valors de la classe mitjana. Idees que cerquen el
manteniment del estatuts quo del actual sistema social assentat en la justificació de les
classes, en l’idea del treball i l’esforç com mecanisme per canviar d’estament, en el consum,
en el materialisme, i en l’egoisme individualista.

Espanya memòria i història

Espanya resulta ser un exemple magnífic de tots els aspectes tractat anteriorment a causa
de la seua història recent. Una historia que té quatre períodes protagonistes: la segona
república, la guerra civil, el franquisme i la transició. Els tres primers períodes suposaran
l’origen de les dues grans memòries col·lectives que divideixen encara avui la societat
espanyola.

4
Dos memòries col·lectives que s’han intentat ocultar per tal de superar-les recorrent a un
pacte de silenci materialitzat en la llei d’amnistia de 1977, i justificat en la necessitat del
moment de mantenir calmats els poders fàctics per tal d’evitar l’enfonsament del projecte
democràtic que s’estava duent a terme.

Una mesura que no resol el problema de superar la dualitat de la memòria col·lectiva

espanyola, sinó que únicament l’amaga, produint dolor a la totalitat de la societat. Aquesta
mesura suposa que fora la historiografia l'única en tractar de solucionar aquest problema
des de l’hermetisme de l’àmbit acadèmic recorrent a la reconstrucció històrica baix un únic
filtra subjectiu, els valors democràtics. Sorgia així la tercera via, la resolució al conflicte
materialitzada en la construcció d’una memòria democràtica o històrica que no filtrava per
ideologia política sinó per valors democràtics.

No serà fins al nou segle, el 21, quant la tercera via isca de l’àmbit acadèmic i comence a
influir en una societat que cada vegada començarà a demanar un canvi en el tractament de
la història recent espanyola que tingué com a objectiu cercar la veritat històrica. Un
moviment recolzat per organismes internacional en defensa dels DDHH, i que es
materialitzarà en Espanya amb la Llei de Memòria Històrica del 2007 encarregada d’estudiar
i desenvolupar la història del temps present espanyola, però que es veurà paralitzada el
2011 amb el canvi d’un nou executiu conservador en el govern central. No serà fins als
canvis de governs territorials amb signes progressistes en 2015 quan des d'aquests
comencen a reimpulsar la mesura des dels àmbits autonòmics.

5
INRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA: Història i Explicació de la Història, i Temps Històric i
Cronologia 1-B

El concepte d’història està relacionat amb la tasca del historiador, la qual consisteix en
explicar el procés social, l’acció humana i el seu desenvolupament en l’espai i en el temps.
Així doncs la història suposa una explicació racional, contrastada i crítica de l’experiència
humana o històrica per tal d’entendre el present. Per tant es vol entendre el present
coneixent el passat per tal de millorar-ho, la qual cosa suposa una mirada al futur. Per
aspirar a un bon futur cal tindre un millor present, es en aquest on es construeix el futur, i
per millorar el present cal conèixer el passat i evitar allò que ja ha esdevingut i no es vol
que torne a passar.

Així doncs la història planteja un reconstrucció contrastada del passat des del pressent, ja
que és des de l’actual experiència social i des de l’actual coneixement per el qual s’activen
les preguntes, s’investiguen les fonts i s’elaboren els diferents recursos conceptual amb el
qual es vol reconstruir el passat. El qual existeix en les respostes obtingudes per aquestes
"preguntes del present”. Unes respostes operatives – perquè ens permetent pensar en el
futur i actuar en conseqüència-, unes respostes plurals – perquè existeixen diverses formes
d’explicar i interpretar un mateixa dada objectiva, i unes respostes emancipadores, que es
planten en el present per entendre aquest mateix tot i que tracten del passat.

La història presenta una narració retroactiva, on les preguntes del present intenten amb el
coneixement del passant il·luminar el present. Tot i que també il·luminen el passat, ja en el
present es pot estudiar aquells detalls que van passar desapercebuts en el seu moment, i
que permeten conèixer millor el passat.

Cal tindre en compte que aquestes preguntes estaran condicionades pel context del
present, ja que per tal d’entendre un moviment actual que presenta una idea moderna mai
dita fins el moment es voldrà investigar els seus orígens i/o precedents en la història,
condicionant les preguntes històriques del moment i originat alhora de noves, dotant
l’explicació històrica de diverses i diferents visions de la història que abans no existien.

6
El fet que aquestes respostes siguen obertes i plurals, refusant dels dogmatismes, fan que
aquestes estiguen sotmeses a la crítica social i científica. Per tant l’experiència històrica és
un coneixement/saber analític, es a dir, en construcció permanent. En aquesta construcció
de la narració històrica intervé una interrelació entre el que ha passat i l’explicació del que
ha passat, així doncs l’aparició d’un moviment social i l’acceptació de les reivindicació
d’aquest per la societat condicionara l’explicació històrica fent noves preguntes que donaran
una nova visió de l’experiència històrica, contestant preguntes que mai s’havien fet.

L’explicació històrica, la manera de contestar a les preguntes del present, es caracteritza

per tindre una dimensió social i humana, on es centra en el ser humà com a producte de la
societat amb capacitat de canviar la societat, per presentar l’explicació com una
organització sistemàtica de la societat creada per la mateixa societat i amb la capacitat de
transformar-se’n per si mateixa, i per ser multifactorial, es a dir, condicionada i originada per
molts factors.

El temps històric

La lectura de la narració històrica té present el temps, el qual té diferents estructuracions:

la datació cronològica, basada en l’aplicació d’un calendari, la periodització, basada en
relacionar una sèrie de fets i acotar-los en un grups d’anys, i la temporalitat, que consisteix
en veure la repercussió d’un fet al llarg del temps i veure si canvia o roman igual.
En quant a les societats, diferenciem de societats fredes, on els esdeveniments passant
molt poc a poc, i societats calentes, on els esdeveniments passen molt ràpid o de manera
radical.

7
INRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA: Materials o Fets Històrics i Les Fonts Històriques 1-C

Quan parlem de fets històric el primer que hem de tindre en compte és la distinció entre
aquest i els fets del passat. Així doncs, aquest últim fa referència a tot allò que ha passat,
mentre que un fet històric és aquell que es converteix en dades que el historiador puga
processar i incorporar en l’explicació històrica. Per tant l’historiador busca en els fets
històrics dades que li permeten establir explicacions contrastades.

Cal entendre aquest fets històrics com a nusos o nexes d’accions, relacions i interaccions
socials que composen l’experiència històrica de la societat. Aquest tenen diverses maneres
de ser classificats, una d’aquesta seria diferenciar entre fets reiterats, que es presenten
repetidament en l’experiència social (naixement, guerres, morts...), i fets singulars, que són
irrepetibles per les seues singularitats (esdeveniments concrets: guerra del Peloponès,
Batalla de l’Ebre..).
Una altra classificació distingeix entre fets de llarga durada, homologable amb els fets
reiterats, entre esdeveniments, homologables amb els fets singulars, i entre temps socials,
on es relaciona una sèrie de fets històric baix una època (capitalisme, crisis de
subsistència...). Una de les formes de classificació dels fets històric més operatives és la
que diferencia entre fets de masses, que fa al·lusió als actes de la vida diària i quotidiana,
els fets institucionals, són els que fixen formalment les relacions humanes (dret,
organigrames de l’administració política...), i entre el esdeveniments, que són aquells fets
històrics on es vincula la vida quotidiana amb el seu context social.

Fonts

Un element clau en la narració històrica són les fonts, ja que sense aquestes no pot hi haver-
hi una explicació, ja que des d’aquests element s’extreuen la informació per contestar a les
preguntes històriques. Quan parlem de font parlem de tot allò que puga amagar qualsevol
informació de l’experiència històrica. Tot i que es caracteritzen per la seua resistència a ser
classificades, es poden diferenciar pel seu suport, es a dir, segons siga un registres
material, arqueològic, documental, plàstic, sonor, audiovisual, o oral. També pot ser
classificable segons si són materials intencionats, fet a consciència per donar testimoni
d’algun personatge o esdeveniment, o si són material no intencionals, els qual es van
elaborar sens propòsit de deixar constància d’alguna cosa.

8
Poden classificar-les també segons siguen directes, fa al·lusió directa al esdeveniment, o
indirectes, es te que extraure la seua relació amb l’esdeveniment. Per últim una altra
classificació seria segons siguen materials participats, on l’historiador ho busca i ho crea
(entrevista), o no participats, on l’historiador se’l troba.

És important tindre en compte que per a que un material o una peça es convertisca en una
font cal fer-li les preguntes de la "wh”, i aconseguir extreure informació.
Els jaciments, les biblioteques, els museus, les hemeroteques, els arxius... són exemples
de llocs on es guarda i es recupera la memòria. Llocs caracteritzats per tindre una col·lecció,
una organització i un accés a una sèrie de fonts històriques.

INRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA: Els Agents de la història – Individu i Societat 1-D (1 i

2)

Quan parlem d’agents de la història ens referim als autors de l’experiència humana, a qui la
crea, la conforma, i la canvia: aquests són fonamentalment quatre: l’individu i la societat, i
la cultura i la civilització.

En primer lloc en centrarem en el grup format per l’individu i la societat, començant per
l’individu el portadors de la societat. En aquest cas quan parlem d’individu parlem del ser
humà, i el primer que hem de tindre en compte és que aquest és un animal més de les
diferents espècies que conviuen en aquest planeta. Però, tot i ser tant animal com les altres
espècies també tenim diferències importants amb aquestes, les quals sorgiren del procés
de la hominització.

L’hominització la hem d’entendre com un fenomen de desenvolupament/canvi/actualització

continuat de la història biològica i social del sers humans. La qual cosa suposa la
suma/interacció de factors mediambientals (la adaptació al medi), factors biogenètics
(transformació genètica), i factors sociogenètics (dependència social per motius genètics
temporals).

En sí, podem entendre la formació del ser humà actual com la combinació i interacció de
factors mediambiental, biogenètics, sociogenètics, sociocultural connectats entre sí per la
praxis, es a dir, per l’activitat transformadora per la qual es projecta una teoria (elaborada i
pensada prèviament) en la pràctica.

9
Podem mencionar tres exemples principals que diferencien el ser humà dels animals:

- És un ser social, necessita de la societat per viure. Naix prematur i necessita d’una
vigilància i cura intensiva dels adults i del entorn social per poder créixer i desenvolupar-se,
procés llarg anomenat infància. En aquest procés s’aculturitza i es socialitza imitant el
coneixements dels adults i de la societat, quant aquest ja passa d’individu (ser no
socialitzat), a persona ( ser socialitzat), pot i es capaç de valorar socialment. Es a dir, valora
i reflexiona la imitació rebuda i en els casos que ho considera pertinent es revela contra
aquesta, fent ús de la praxis. Canvia la imitació rebuda per una teoria pensada i organitzada
prèviament que es du a la pràctica.

- Produeix la seua vida per la praxis, es capaç de realitzar i transformar a seua vida.
Utilitza la praxis per canviar/transformar les imitacions rebudes, uns canvis que es donen
en el paisatge (agricultura, industria...), en l’organització social (polítiques, religions
educació...), i en la vida social (en la manera de ser, sentir, i comportar-se).

- Sap que sap, i actua en conseqüència, ha passat per una emancipació simbòlica
desenvolupant un complex sistema de comunicació que li permet pensar i reflexionar sobre
la seua manera d’actuar i canviar la seua vida. Mitjançant aquest llenguatge ha sigut capaç
de desenvolupar: la intel·ligència (capacitat d’usar estratègies per aconseguir un fi), el
pensament (capacitat de crear i acumular idees amb les quals solucionar els problemes), i
la consciència (capacitat de interrelacionar, percebre, i reconèixer el món i propi).

Ara bé, aquestes diferencies que fan al ser humà sapiens, també els fan demens. Així
doncs, la intel·ligència, el pensament, i la consciència, s’han utilitzat tan per fer el bé com
per fer el mal. Una demència reflectida en el fet d’explotar altres persones per considerar-
les inferiors a elles per no ser com elles en els mateixos aspectes culturals o ideològics, o
per el fet de creure’ns que el mon gira entorn a ells i té superioritat sobre altres esser vius,
o en el fet d’inventar-se demiürgs.

Així doncs els ser humà és a l’hora Homo Sapiens i Homo Demens. Aquest concepte està
molt relacionat amb la idea de maldat i bondat, una idea que a sigut tractada al llarg del
temps, des de l’àmbit filosòfic com des del religiós, durant tot aquest temps s’ha pensat si
l’home era bo per naturalitza i era la societat que li corrompia, o si era malvat i era la societat
qui li reprimia aquesta. La visió actual hi és que l’home es tan de bo com de dolent, és una
balança que depén de cada persona.
10
INRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA: Canvi i Transformació social 1-E

El mecanisme que articula una estructura social és la organització, aquesta no és estàtica

ni fixa, està en constant activació reestructurant-se per les accions/relacions i la praxis dels
grups socials. Així doncs, el funcionament de les estructures socials permeten no sols
organitzar-se, sinó que també reorganitzar-se, és a dir, transformar-se’n des de dins.
Aquestes interaccions socials produeixen canvis interns i contradiccions socials que aporten
novetats a l’organització propiciant una reorganització.

Al distingir entre dos tipus de canvis, per un costat el canvi social, que és aquell que es
produeix dins de l’organització social d’una estructura sociohistòrica determinada, i per
l’altre costat hi trobem les transformacions socials, és a dir, el canvi d’una estructura
sociohistòrica per una altra.

El canvi social és aquell que comporta una variació en el model d’una estructura
sociohistòrica, és a dir, canvi en la manera de viure, en les mentalitats, en els costums, en
la cultura, en les qualitats de vida... en suma una diversitat de canvis que tenen en comú el
fet que no comporten la dissolució i, en conseqüència, la substitució del model sociohistòric
establert. No obstant això, si que el remodelen, i el reorganitzen, són canvis que assumeix
el sistema sense canviar en el fons l’essència estructural d’aquest.

Els canvis social és el tipus de canvi més habitual al llarg de la història, així doncs, connecten
directament amb la vida social i suposa una canvi d’aquesta sense inserir-se molt en, cap
cas atemptant contra, l’estructura de poder establert. Els canvis socials succeeixen per
diversos motius entre d’altres podem destacar: els canvis de creixement/decreixement,
d’augment o de recessió, i canvis cíclics (ex. població, economia...); de contacte o per
conquista (interrelacions/invasions que comporten canvis); canvis graduals, de obté, o
revolucions (en la reclamació per exemple de drets socials); qualitatius o quantitatius (multi
culturalisme).

Cal tindre en compte que aquest canvis no es presenten de la mateixa manera en totes les
estructures sociohistòriques, o en tot els grups socials, és a dir, es donen per diferents
factors. En aquest punt caldria mencionar alguns dels factors que intervenen en aquests
canvis. La majoria d’aquests són fruit d’una novetat, en tenen per aquesta una alteració o
ruptura de la norma o de la pauta a seguir (ex.: una manera de governar, de pensar, de
produir), ja siga introduint una nova tècnica o una nova organització, o un nou
plantejament…
11
La novetat imposa una desviació que si aconsegueix implantar-se, es converteix en la
tendència a seguir (la nova norma), que es desenvolupa, s’amplia i condiciona l’estructura
d’un sector de la societat o a tota la societat, si és d’una gran dimensió. Cal dir que a tota
novetat li acompanya la resistència, la oposició, les contradiccions... les novetats es poden
donar en avanços tecnològics, econòmics, fruit d’un conflicte o una contradicció social,
d’una difusió culturals i institucional, de la creativitat…

La transformació social és un canvi que comporta una mudança completa o quasi que
atempta contra l’estructura sociohistòrica establerta, comportant la seua substitució per
altra. Aquestes alteracions afecten els fonaments d’una manera d’organitzar-se, i els
canvien per altres. La transformació social és una canvi a gran escala que suposa l’aparició
d’una nova estructura sociopolítica, i la caiguda de l’anterior. Aquesta transformació és molt
poc usual al llarg de la nostra existència, a més a més, mostra com aquesta es caracteritza
per tindre una evolució discontinua, és a dir, no-lineal. Les transformacions socials es
fonamenten en:

- En un procés de creixement continuat o acumulat, que genera desequilibris en

l’estructura social obligant-la a reorganitzar-se. (ex.: augment població = major aliments =
col·lapse/crisi = necessitat de cultivar més i millorar tècniques de producció) el desequilibri
generat força al sistema a cercar nous equilibris que comporten la introducció de novetats.
El creixement és un canvi quantitatiu que força o provoca altres canvis.

- En el desenvolupament, el qual és un canvi qualitatiu (de propietats de la organització

social), o també vist com un creixement en cadena que provoca desorganitzacions i
reorganitzacions a gran escala i que promou imprevistos, noves necessitats, novetats.

- En la contradicció, és a dir, en la diversitat, en la discrepància que es dona en la

societat en qualsevol procés històric.

- En la acumulació de novetats, les quals una vegada apareixen es multipliquen, sent

impossible a llarg termini la seua contenció, ja que la seua presencia, en augment
progressiu, genera una sèrie de desequilibris que afecten a l’harmonia de la societat fins
que assoleixen imposar-se.

Cal tindre en compte que els canvi i la transformació social, són fenòmens sistèmic, i en
conseqüència multifactorials. Tenen origen i es troben influïts per multituds de factors
interrelacionats entre si.

12
APUNTNS INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA
Al llarg de la història, l’experiència històrica s’ha explicat de diferent maneres, podem
destacar sis:
- La Explicació Mítica
- La Explicació Clàssica Grecoromana
- La Explicació Providencial Cristiana
- La Explicació Humanista

- La Explicació Historicista (L’historicisme)

- La Explicació Social (La Història Social)

L’explicació Mítica fusionava el mite i la religió amb els esdeveniments històrics (no
contrastats, i sempre contaminants, alterats, i modificats) per tal de construir una memòria
col·lectiva que donarà origen i identitat a la comunitat, alhora que legitimava els drets dels
grups socials dominats i justificava totes les seues accions, les quals eren enaltides. En
general presentaven una explicació de la història on la realitat estava o era, exagerada,
inventada, omesa, i seleccionada intencionadament, i per tant mancava d’un interès per
contrastar i tractar objectivament l’experiència històrica. Aquesta explicació va predominar
a les civilitzacions de l’orient Mitjà, fins el sorgiment de Grècia i després de Roma.

Cal dir que a l’antiga Grècia i a Roma la majoria de l’explicació històrica es basava en els
mites i la religió, però, és en aquest moment quan sorgeix un nou tipus d’explicació històrica,
la Grecoromana. Aquesta, tot i ser molt minoritària, va aportar dues novetats: la primera, la
substitució del mite per la cerca de la veritat, i la segona, la humanització de l’explicació
històrica. Una explicació que passa del Mite (Mytos) a la paraula - humana- (Logos), la qual
cosa comporta un nou mètode constructiu. La historia, experiència històrica, era la narració
d’una investigació: la dels esdeveniments humans.

Aquesta nova historiografia es va desenvolupar de manera didàctica, es a dir, no fou un

canvi radical sinó progressiu, a mesura que passaven les generacions, les quals amb la
praxi humana modificaven i milloraven la narració històrica dels seus predecessors amb la
invenció i assimilació de nous conceptes que afavorien l’explicació, la qual estava
encaminada a una narració racionalista, humana i contrastada.

13
Els canvis socials, econòmics, i polítics que començaren al segle III i que s’evidenciaren al
segle V, donà una nova organització social i un nou grup dirigent, que es basava en el
cristianisme. La historiografia es va veure condicionada per aquest canvi, i la seua
explicació es va fonamentar en els principis de l’antic i del nou testament.

La religió es va convertir en el saber auxiliar on es recolzava l’explicació històrica

providencial cristiana, la qual establia que les persones eren lliures d’escollir el seu camí (el
de Cain o el de Abel), i per tant eren elles els agents de (quin fan) la història, però, era Déu
qui guiava la seua realització. Es a dir, tot passava per la voluntat divina – perquè Déu ho
volia –; el homes elegien el seu camí en un panorama fixat per Deu.

Encara que, i malgrat que totes les persones gaudien de lluiré albir, no totes eren agents
(productors) de la historia perquè aquests eren un reduït nombre de grans personatges,
elegits per la voluntat divina, els que amb els seus fets i gestes podien fer-la. Tot i la
providència, par de la metodologia grecoromana encara persistia, així doncs, la narració
històrica tenia un procés de recerca d’informació i de contrastació.

Ressaltant el més rellevant, l’explicació providencial era lineal, l’historia començava amb
Adam i Eva i acabava amb el judici final. En aquest sentit es tenia fe en el progres, es a dir,
es pensava que la humanitat cada vegada aniria a millor, fins el dia del Judici Final. Així
doncs es classificaven tres etapes o eres en la història de la humanitat: la del Nen o del Fill,
on era Déu qui tenia cura i dirigia a les persones ja què aquestes encara no tenien ús de
raó, la adulta o de Jesús, on les persones ja tenen raó i eren lliures d’actuar i d’elegir el
seua camí (bé o mal), i la del Esperit Sant, on totes les persones en el seu ús de la raó
elegirien el bé en el camí de la providència, i per tant ja no faria falta la funció clerical, i tot
el que aquesta requeria com els delmes. Aquesta última apel·lava un mon idíl·lic per a
presentar l’explicació històrica com una ferramenta de transformació social.

De nou canvis socials, econòmics i polítics van dur a un nova organització social
emmarcada en un període que coneixem com a Renaixement. En aquest es construeix
l’origen (la gènesi) de l’actual historiografia científica, una base que es desenvolupa des de
l’Europa de mitjans del segle XV fins el segle VXIII. Durant aquest període la historiografia
passarà per tres grans etapes relacionades cronològicament amb les dels moviments
culturals d’aquets segles: l’humanisme/Renaixement (s. XV-XVI), Racionalisme Barroc (s.
XVII), i la il·lustració (s. XVIII).

14
El principal canvi que es troba ja amb els humanistes fou el desenvolupament del lliure
examen per a poder explicar el món. Aquest no és com el lliure albir medievalista, que
corresponia a la capacitat d’obrar el bé o el mal, sinó que correspon ha aplicar l’opinió crítica
i la raó per explicar-se el fenòmens del món, una gosadia que qüestionava la explicació
dogmàtica anterior. Aquesta nova visió del món feia prendre consciencia de les capacitats
de les persones, de la raó i la intel·ligència que, tot i que s’entenia com a un a facultat dotada
per Déu, suposava la independència de l’home alhora d’escriure i de fer la història.

Així doncs, es desprèn de la concepció del Déu com a guia i constructor de la història, i per
tant les coses ja no passen per voluntat divina, sinó per voluntat humana, on són els instints
humans (amor, avarícia, ambició, generositat, amistat...) condicionats per la cultura i el clima
en que es desenvolupen qui desencadenen els esdeveniments històrics.

Pel que fa al mètode, aquets continua i perfecciona la recerca, i posterior contrastació, de

la informació, basant- se en la crítica del document, analitzant totes les seus
característiques i comprovant la seua veracitat. Tot i que hi ha via critica de el anàlisis del
document (quant a la seua originalitat i procedència), en cara no se havia desenvolupat la
crítica de continguts con respecte a la teoria.

Característiques de l’historicisme
El sorgiment de l’historicisme té lloc entre el segle XIX i principis del XX, en un moment on
el liberalisme (nou sistema social) sestava desenvolupant. Com a conseqüència, el saber
històric es va posar al servici d’aquest nou sistema, convertint-se en un producte més dels
canvis socials, polítics i econòmics que comportà.

La ferramenta o producte més important del liberalisme fou sens dubte els Estats Nacions,
els quals comencen a construir-se durant el segle XIX. Un factor clau en la construcció
d’aquestes nacions era la memòria col·lectiva, la qual no era més que un selecció
intencionada de fets històrics d’una nació amb una gran carga simbòlica per tal de construir
i aflorar uns sentiments nacionals que donaven origen i identitat al nou estat.

En aquest context, la història es va posar al servici del nou estat liberal per tal de crear,
divulgar i conscienciar aquesta memòria col·lectiva donant una identitat nacional i construint
una visió al ciutadans positiva i sobrevalorada de la seua nació, i en conseqüència del nou
sistema. Així doncs, la història comença a institucionalitzar-se i enquadrant-se en el nou
estat dins del sistema educatiu per tal d’actuar com una ferramenta al servici del estat
nacional.

15
Dit això, podem afrontar el concepte d’historicisme, el qual no és més que una determinada
manera d’explicar l’experiència històrica, on aquesta és un conjunt de singularitats
irrepetibles (esdeveniments, institucions, invents, obres d’arts...) produïdes per la
intencionalitat de gran personatges, el quals estaven influïts (conscients o inconscientment)
per la influència de la cultura nacional (l’esperit del poble).

Es a dir, l’historicisme desenvolupa una historiografia de grans esdeveniments i de grans

personatges, els quals tenien una personalitat psicològica singular (un caràcter personal
únic), influenciada i forjada per l’entorn i l’esperit del poble (la cultura de la seua nació).
Utilitzant una metàfora, aquests personatges son com àmfores de ceràmica, totes formades
per el mateix material (l’argila), però amb característiques distintes segons les condicions
culturals que determinen la seua forma i decoració, fent d’aquestes àmfores singulars i
irrepetibles. Per tant, per a l’historicisme, la cultura de la nació determina les accions dels
grans personatges que fan la història, ja que es una cultura impresa (conscient o
inconscient) en el caràcter singular i irrepetible de la persona.

Pel que fa al mètode, l!historicisme dona una canvi de perspectiva que orienta la investigació
cap a l!estudi individualitzat dels fets històrics, la qual cosa no vol dir que s’abandonarà la
visió general de la història (aquesta continuava), sinó que consideraven més enriquidor i
productiu aplicar una visió més concreta dels fet ja que es pensava que aixina s’estava
aportant una visió més exacta dels esdeveniments.

En aquest sentit, en la cerca pel concret i en conseqüència per la veritat, l’historicisme es

va basar en els documents històrics en detriment de la teoria. Uns document que no eren
sotmesos a la crítica històrica, sinó, únicament al rigor empíric. A més a més, els historiadors
desenvoluparen una gran empatia amb els grans personatges de la història, empatia que
provocava l’enaltiment d’aquests personatges com a herois nacionals. Una de les escoles
historicistes més rellevants és sents dubte, l’escola alemanya.

16
Característiques de la història social i principals diferències amb l!historicisme

La història social sorgeix al segle XX condicionada per els esdeveniments reivindicatius

socials i la consolidació de la democràcia i l’augment de la seua importància. En aquest
període la historiografia va superar les singularitats històriques, al obrir el seu camp d’estudi
interaccionat entre les diferents ciències socials. Així doncs, el saber històric buscava la
relació entre el concret (la singularitat) i les generalitzacions, es a dir, es volia donar una
explicació històrica tenint en compte la experiència social al llarg del temps.

Aquets nou objectiu va modificar la perspectiva històrica tenint en compte no sols la vida
social sinó els agent que la conformen i les relacions que entre aquests s’estableixen. Per
tant, la historia ja no són sols els grans fets i els gran personatges, sinó, que són aquests
en relació amb el seu context social i cultural, es a dir, amb els seus condicionats (economia,
cultura, societat, religió, clima social...). Un condicionants que abracen multitud de
disciplines amb les quals la historiografia a de col·laborar per poder estudiar aquests
esdeveniments.

Aquesta interdisciplinarietat fa que la metodologia històrica es diversifique, es transforme, i

s’especialitze segons les diferents relacions interdiciplinar que s’estableixen alhora
d’estudiar un objecte o un tema històric. A més a més, s’adopta un concepció sistemàtica
per estudiar la història, així doncs la història la fan les societats o grups socials i aquests no
son més que una interacció entre factors i elements (persones i condicionants). A
l’explicació històrica s’integra la vida social conformant-se "la historia des de baix”, on es
fan qüestions i plantejaments referents a les societat i al seu estil de vida.

En aquest punt, la història social es pot entendre de dues formes: com a un camp
especialitzat en els aspectes socials de la història, on s’estudia el esdeveniments del
comportament social, la seua estructura i els seu moviments cultural o reivindicatius; o com
a una perspectiva d’anàlisis històric, on s’estudia la vida humana en relació amb el seu
context cultural, es a dir, el HABITUS de les societats, les maneres d’actuar (susceptibles
de modificació) que estan incrustades en les persones per la seua cultura on el col·lectiu
(el general) està dins de cada individu, i per tant s’ha de tindre en compte la psique de les
persones i el medi en que aquesta es desenvolupa.

17
Per tant, per estudiar el concret es necessari tindre i conèixer la visió general d’aquest per
poder establir comparacions i relacions i així veure la seua particularitat. A diferencia de
l’historicisme el concret no es la regla general, sinó una particularitat condicionada pel
conjunt (el qual s’ha de entendre per poder veure les relacions que s’estableixen).

A més a més, altra diferencia que podem trobar amb l’historicisme, es que amb la història
social la historiografia no és lineal, un sol fet no desencadena un esdeveniment, sinó que
son diversos els factors que actuen, i per tant la historiografia s’ha de diversificar i adaptar
aquesta nova visió de percebre la historia com una interrelació sistemàtica entre factors i
elements (persones i condicionats). D’altra banda ja no és el poder qui modifica la
historiografia, sinó, que és la historiografia qui modifica al poder al integrar i donar
importància a la vida social.

Característiques de la història social i etapes Pregunta anterior + etapes

La història social actual es fruït d’una evolució constant que comença al principi del XX, i un
evolució que es pot dividir entres etapes segons les variacions i diverses percepcions que
adopta la historiografia. Aquestes són: Antecedents (no conta com a etapa) de 1900 fins a
1929, El gènesi: la etapa gremial dels Annals de 1929 fins 1945, La història social com a
socioeconomia de 1945 fins 1973, Crisis y renovació de 1973 fins l’actualitat.
A partir del canvi de segle la historiografia comença a qüestionar i criticar l’estructura
metodològica del historicisme al considerar que la historia era més que la reducció a una
quants fets i personatges importants i singulars. Així doncs comença a canviar la manera
de percebre i explicar la historia, la qual es comença a veure com una interrelació de
factors i elements, de personatges i condicionants. Una nova visió que acaba per
transformar la historiografia en un coneixement científic.

La etapa coneguda com la dels Annals, es caracteritza per aproximar la historia a les
ciències socials, per revisar/criticar els supòsits de l’historicisme, per concebre i defensar
una historia científica, raonada, seriada, econòmica y social, i per qüestionar i buscar una
nova concepció de la disciplina històrica. En definitiva per construir una visió de la historia
antagònica a la percepció historicista (la évenémentielle) que qüestionava la reducció
singular de la historia tradicional.

18
Una transformació que va problematitzar la historia, es a dir, el seu mètode es basava en
fer preguntes i hipòtesis i constatar-les i contrastar-les. A més a més donava visions més
globals on es tenia en compte l’economia, la societat, la societat, la política i les idees, en
definitiva al col·lectiu humà. Una visió més ampla que va fer que la historia s’obrirà a altres
ciències, i en conseqüència també el seu mètode. Per tant la historia comença a pluralitzar-
se i a diversificar-se.

En el segon període, la historiografia es va veure dominada per l’interès en estudiar les

estructures sociopolítiques i en conseqüència per la socioeconomia. Un canvi relacionat
amb el context sociopolític, on el món s’estructurà en dos bloc un capitalista i altre
socialista/marxista. La historiografia occidental va evolucionar primer des de un segon
període d’annals, on la historia començava a percebre com l’estudi de la socioeconomia, es
a dir, l’estudi de models econòmic en relació amb la societat, fins que es va dividir en dos
part: una historiografia estructural i funcionalista, on la influència capitalista dona lloc a el
anàlisis de la història de la economia, la qual cosa va donar una percepció de la historia de
fluctuacions econòmiques, de creixements i decreixements; i una historiografia marxista, on
a l’estudi socioeconòmic de la historia se li afegeix una relació amb la política i la cultura (es
a dir, la societat).

L’últim període comença amb la crisi dels sistemes econòmic del dos blocs: capitalista i
marxista. Aqueta crisis es va expandir a la historiografia en el fet en que es trenquen les
certeses, es a dir, es qüestiona la metodologia emprada per la historiografia. Els estudio de
les estructures es va substituir per el estudi dels agents, la qual cosa va produir nou temes
i centre d’interès. En aquest sentit podem destacar tres de les corrents que assenten la
historiografia actual i que propiciaren la diversificació i dispersió de la història social:

- El constructivisme, que rebutja el plantejament estructural per donar pas a una

nova visió on són les mateixes persones, dins de la societat que la envolta i des de la que
operen, les que formen i construeixen la estructura social.

- El interaccionisme simbòlic, defensa que la identitat de les persones (ja siga de

manera individual, o en col·lectius) està formada per significat construïts per la mateixa
societat, per la seua cultura.

19
- El postmodernisme, unió de diverses corrents que suposaren la gran crítica al
model historiogràfic que s’estava portant ha terme. Les seues aportacions més rellevants,
foren: la critica a les metanarratives, es a dir, a les granes narracions històriques que
deixaren de desenvolupar la crítica i adoptaren la idea de progres il·lustrada (on la
humanitat sempre va a millor), la crítica a la visió divina de la història, on la narració històrica
adoptava una visió acrítica, universal i vertadera, i la defensa de la visió social, aquella amb
la que realment es pot entendre la historia ja que es té en compte la condició cultural i
sociohistòrica que fa possible que les persones apliquen un punt de vista humà que ens
permet conèixer de manera més aproximada la experiència històrica, la qual no es pot
entendre amb veritats absolutes (ja que aquestes no existeixen.

20
INRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA: La Història com a Disciplina 3 – 4

La construcció de l’explicació històrica es basa en l’aplicació del mètode científic, es a dir,

en donar explicacions contrastades i comprovades. Cada disciplina adapta el mètode
científic al seu treball, per tant tot i que l’objectiu és el mateix, el procés no. En el cas de la
història, el seu mètode parteix de fer preguntes per poder investigar, per després
desenvolupar el procés/organització del treball, i finalment formular enunciats contrastat que
donen compte o expliqui la pregunta.

Cal tindre clara la diferència entre les preguntes (qüestionar-se coses) i les hipòtesis
(plantejaments susceptibles de contrastació i modificació), i que entre aquestes té lloc una
retroacció, on les primeres dan a les segones que modifiquen les primeres que alhora
modifiquen les segons i així reiteradament fins que s’assoleix l’objectiu. En aquest procés
de construcció de la explicació s’ha de tindre en compte l’estat de la qüestió (el que ja s’ha
dit sobre el tema), la metodologia (els passos a seguir per resoldre el problema i la
importància de conèixer els conceptes). En general tot treball segueix l’estructura de
l’OMRC (Organització, Metodologia, Resultats i Conclusions).

El desenvolupament de la investigació/treball compta amb tres gran recursos: practiques

metodològiques, tècniques d’investigació, i l’utillatge conceptual. Les practiques
metodològiques són les regles que operen per observar, analitzar i validar hipòtesis, són
aquelles regles que en ajuden a reformular o verificar la hipòtesis. En història són:
l’observació (mirar atentament una cosa) sistemàtica i ordenada de manera directa o
indirecta, participant o no participant; i la comparació, la qual pot ser: individual (entre
element específics d’un tema [ex. Dict, Franco Madrid/Barcelona]), universalitzadora
(buscar element comuns d’un tema [ex. Dict, europes]), diferencial (factors diferencials entre
un tema dict. Franco/Hitler), globalitzadora (comparació global d’un tema); i la
interdiciplinarització observació/comparació d’un element des de la visió de diferents
disciplines.

21
Les tècniques d’investigació són el conjunt de regles que ens ajuden a traure dades, es a
dir, a convertir la informació (obtinguda per les pràctiques metodològiques). Entre les
diferent tècniques podem destacar el anàlisis documental, de fonts figuratives o orals. Per
últim l’utillatge conceptua són tots aquell elements que fent ús per elaborar teories.
Podem destacar tres: els conceptes, les lleis socials i els models. Els conceptes són
paraules o relacions de paraules que defineixen una cosa concreta i diverses coses no
concretes. Les lleis socials són nexes o relacions socials objectives (al marge del agents),
i a vegades, reiterades. En les ciències socials son causalitats sistemàtiques
(multifactorials). Els models són construccions conceptuals descriptives fetes des del
coneixement científic per a entendre la realitat. Presenten reiteracions però cap d’elles igual.
Exemple les diferents explicacions històriques. En conclusió entenem tota teoria com una
xarxa de model, lleis, conceptes... En les CCSS solen ser plurals.

22
1. Explica que és la memòria individual.

La memòria individual és una peça clau de la nostra identitat que es nodreix de la

experiència viscuda. És fràgil i enganyosa, selecciona, interpreta i reconstrueix. Recordar
comporta seleccionar certs capítols de la vida i oblidar-ne la resta. A mesura que els fets
van quedant més enrere, van semblant-se més a estereotips o esquemes culturals
compartits per un grup social. Existeixen manipulacions conscients o inconscients
exercitades sobre la mem ria pels interessos de l’afectivitat, la inhibició i la censura.

2. Argumenta com la mem ria individual es veu afectada per diversos factors i com
açò influeix en la creació de documents o testimonis basats en les fonts orals.

La mem ria personal comporta filtrar i tamisar els records, enriquint-los o contaminant-los
per coneixements i experiències posteriors, a més el record inclou falles de la mem ria
(conscients o inconscients). La mem ria de las persones és subjectiva, es lliga a les
experiències que s’han viscut, que s’han incorporat al record. Com el mateix subjecte, la
seua mem ria no és fixa, es una carta inacabada, oberta. La mem ria està relacionada amb
l’oblit, desdibuixa, selecciona, reté all que ens esdevé i que amb el transcurs del temps es
converteix en record. No és fidedigne, ja que es reestructura i s’incorre en omissions
involuntàries o voluntàries (censura), en l’amnèsia i en l’oblit intencionat (llançar a l’oblit).

3. Quina relació hi ha entre la mem ria individual i la història científica o acadèmica?

La història basada en fonts orals es coneguda com, a “història des de baix” perquè dona la
paraula a qui no sol deixar-la en altres registres, les fonts orals permeten accedir als records,
vivències, percepcions y valoracions de les persones i, fins i tot, als canvis de valoració i
identitat de les persones.
Aquesta mem ria individual, fins als anys 80 del segle XX va estar marginada de la
historiografia, va entrar aleshores al taller de l’historiador al mateix temps que es
consolidava l’estudi de la historia del temps recent, amb un interés pels testimonis dels
supervivents dels desastres de la II Guerra Mundial o de la Guerra Civil Espanyola. Vidal-
Naquet diu que: “l’historiador, mitjançant el procés científic, recull les mem ries dels homes
i les compara entre si, les confronta amb els documents, amb els objectes, amb les restes i
estableix els fets.” La mem ria no és la història.

1
4. Qui construeix la mem ria col·lectiva?

La mem ria col·lectiva és un record o conjunt de records d’una experiència viscuda i/o
mitificada per un a col·lectivitat, alimentada per una identitat de la que el sentiment del
passat és la part integrant. La seua construcció és social, de l’experiència social, i all que
construeix són representacions col·lectives del passat fetes des del present. Aquesta mem
ria organitza identitats socials, les inserta en trames de continuïtat històrica i els imposa
coherència i continguts. Consisteix en construir un passat, real o mític, que aporta cohesió
social, legitima valors, i fins i tot, confiança a un grup o comunitat humana. És una
construcció selectiva de records, amb inclusions i exclusions, creences, ries i mites. És un
constructe basat en el llenguatge, la mem ria col·lectiva fa propaganda, fonamenta
ideològicament els successos. No és fals per està distorsionat. La mem ria individual és
una construcció pròpia, la mem ria col·lectiva la construeix qui té el poder de la paraula, és
una construcció política orientada a prendre decisions y assolir objectius.

5. Per què a societats diversificades hi ha diverses mem ries col·lectives?

La mem ria col·lectiva és plural, no hi ha una única mem ria col·lectiva, sinó que conviuen
o poden conviure varies. En la conformació de la mem ria col·lectiva, la ideologia intervé
determinant all que activament es recorda i quins aspectes es modifiquen. Per això, en una
societat on conviuen diverses ideologies, conviuen diverses mem ries col·lectives, que
creen un relat històric.

6. Quina relació hi ha entre la mem ria col·lectiva i la identitat col·lectiva o

les representacions històriques col·lectives?

La mem ria col·lectiva fa referència als fets rellevants per a un grup social, encara que no
hagen sigut viscuts directament per aquestes persones, ja que aquestes tenen una
representació compartida sobre aquests. Aquestes representacions històriques
constitueixen una de les fonts de la identitat col·lectiva i compleixen funcions de defensa
d’aquesta, com mantindré una visió nostàlgica del passat com a una cosa positiva per a
diferenciar-se d’altres grups socials, i funcions de cohesió social.
La defensa de la identitat col·lectiva es reflexa en un record selectiu d’all positiu, d’oblit dels
fets negatius, i una reconstrucció positiva del passat del grup social (que poden ser també
ètnic o nacional, en el cas de la identitat cultural o la identitat nacional).

2
 7. Identifica i caracteritza algunes de les mem ries col·lectives que ha
generat la guerra civil espanyola.

Després de la guerra civil, es configuren dues mem ries col·lectives sobre la guerra i la
dictadura, amb distinta capacitat d’influència social. Les dos (de manera asimètrica)
seleccionen, ometen, minimitzen, neguen o emfatitzen all que els convé.

En primer lloc, tenim la mem ria col·lectiva de “l’Espanya nacional”, que en la mesura en
que els seus practicants són els vencedors de la guerra, s’imposa a tota la societat perquè
està impulsada per l’Estat, és promou mitjançant l’educació i els mitjans de comunicació,
fins a ser considerada com una veritat absoluta.

En segon lloc, tenim la mem ria col·lectiva de “l’Espanya roja” o republicana, els practicants
de la qual, molts són exiliats, molts empresonats, i d’altres sofreixen una repressió i
persecució constant, queda relegada a un espai clandestí, construint el seu discurs des de
la posició de víctimes i en un constant intent de no perdre els seus marcs de mem ria.

8. Per què considerem que la mem ria col·lectiva necessita “practicants”?

La mem ria col·lectiva requereix la concurrència dels seus seguidors, existeix perquè té
practicants. Vertebra els nuclis de gent que són partícips d’una determinada mem ria
col·lectiva, i s’articula en “marcs de mem ria” entre els que es mouen els seus seguidors,
que són imatges, idees, conceptes o representacions. La memòria col·lectiva es pot definir
com aquell capital social intangible que només existeix en el nivell simbòlic i que determina
la adscripció al mateix de unes determinades persones i no d’altres.

9. Per què la mem ria col·lectiva necessita ritus?

Els ritus són els mitjans a través dels quals el grup social es reafirma periòdicament i es
constitueix una comunitat moral. Té un caràcter socioafectiu, és necessari fomentar els ritus
col·lectius en la societat moderna per a reforçar els vincles morals entre els individus.

3
 10. Posa exemples de ritus.
Exemples de ritus poden ser el baptisme en la religió cristiana, les processons de moros i
cristians, les fogueres de Sant Antoni, els homenatges a les víctimes de terrorisme o morts
de guerra, un correllengua...

11. Què són els llocs de la mem ria? En sabries reconèixer algun?
Un lloc de la mem ria és un espai que simbolitza el temps i que fan recordar. Són materials,
simb lics i funcionals, en diferents graus. És un conjunt conformat per una realitat hist rica i
una simb lica, quan un personatge, un lloc o un fet és constituït com a lloc de mem ria és
que s’està tractant la seua veritat simb lica més enllà de la seua realitat hist rica. Alguns
exemples de llocs de la mem ria podrien ser El valle de los caidos, el monument a Abraham
Lincoln, El Panteó de París, La casa de la Moneda de Xile,
Auschwitz, El Castell de Montjuïc…

12. Com consideres que afecten a les persones les mem ries col·lectives?
La memòria col·lectiva és un dels emergents de la dinàmica grupal, d’aquesta dinàmica
històrica en la que els individus han anat creant de manera conjunta marcs de referència
per a orientar-se en el món que els envolta. La mem ria col·lectiva és un dels productes de
la intersubjectivitat, és una de les conseqüències de la capacitat que els éssers humans
tenen per a la interacció i la comunicació, i des d’ací, per a la construcció d’all social.

1. Comenta la gestió de la mem ria col·lectiva feta a Espanya durant el franquisme.

Durant el franquisme es creen una sèrie de mites sobre la mala gestió del govern republicà,
com que feia polítiques de divisió social o que aquestes polítiques responien a la direcció
del govern de Moscou, i que en última instancia, l’origen de la guerra respon a una
necessitat de encarrilar el destí de la nació. L’aparell de l’Estat i el seu poder propagandístic,
contribueixen a difondre la mem ria col·lectiva de “l’Espanya nacional”, instaurada en llocs
com l’escola, l’església, i tots els espais de concurrència pública, així com en els mitjans de
comunicació, tots controlats per l’Estat. Fins i tot, es prova d’anular qualsevol altra visió o
versió d’aquest passat recent. Aquell que no està adherit en aquest marcs de mem ria
queda excl s socialment i en alguns casos, l’adhesió pública a la mem ria republicana és
causa de repressió.

4
2. Què passa en la transició? Per què?

En la transició, s’estableix un pacte o un consens de silenci, que no qüestiona la il·legitimitat

de la dictadura. Es produeix una desmemoria oficial, entre la qual figura la Llei d’Amnistia
de 1977. Aquesta desmemoria suposa una exclusió per als vençuts de la guerra, que no
tenen cap reconeixement, i la transició no arregla el tracte asimètric de la mem ria
col·lectiva.
Des del 2000, passa de l’àmbit historiogràfic a l’àmbit públic. Al 2007 és promulga la Llei de
Mem ria Hist rica (30 anys després de la Llei d’Amnistia, i de manera molt tímida). Al 2011,
no es deroga la llei per es des dota i es posen traves al seu compliment (Per exemple, Rita
Barberà impedeix que s’exhumen cadàvers documentats per mitjà de burocràcia), són
accions a nivell local o auton mics en els llocs governats pel Partit Popular.
Aix és una manera de legitimar el discurs que planteja que la guerra va ser una desgràcia,
per sense aclarir les seues causes, ni l’origen del conflicte. D’aquesta manera la transició
dóna una versió pr pia de la hist ria, que justifica una no ruptura amb les institucions de
l’etapa de la dictadura.

3. Quina diferència hi ha entre la hist ria (acadèmica o científica) i la memòria

col·lectiva?

La explicació hist rica, és una construcció que es proposa explicar el procés social amb
un mètode científic que comporta el contrast i la prova dels seus enunciats, la destrucció
de mites i fal rnies, la cerca de la veritat, i la destrucció de falsificacions.
La cerca d’informacions vertaderes i fiables és un dels fonaments essencials de la
historiografia científica, de la explicació hist rica que naix en un llarg procés que comença
al segle XVI i condueix a la historia social del segle XX. Combatre els mites de les mem ries
individuals, i sobretot de les col·lectives és la seua funció, aportar dades rigoroses sobre la
experiència social és la seua comesa, interpretar-los contrastadament la seua meta.

5
1. Quina és la funció de la historiografia en la construcció de la mem ria
col·lectiva?

Pérez Garzón assenyala quatre “etnocentrismes” de les mem ries col·lectives que operen
sobre el coneixement hist ric:

- L’eurocentrisme, espai on naix la hist ria científica moderna, que aporta una
concepció que determina el coneixement de la hist ria des del raser dels països del
Centre i subordina als de la Perifèria.

- El pes dels estats-nació.

- La influència dels valors occidentals, en concret, els de la classe mitjana de les

societats industrials, maneres de viure i pensar que són rasers amb els que la
historiografia científica mesura a tota la hist ria humana.

- Androcentrisme, concepció hist rica que condiciona la explicació sense a penes

comptar amb la meitat del gènere humà i que es cola en els conceptes aparentment
més asèptics com “sufragi universal” (quan només era masculí), “drets universals”
(que exclouen a les dones de molts d’aquests drets; de la ciutadania plena, etc.).

A aquests conceptes de mem ria individual, mem ria col·lectiva i la seua relació amb la hist
ria deu afegir-se el memoricidi, practicat sistemàticament pel poder al llarg de la hist ria,
estripar, destruir, desfigurar tots els llocs, monuments, noms de carrers, símbols, imatges,
espais, festes, calendari... El memoricidi és un fenomen que el historiador deu tindre molt
present perquè fonamenta la invenció de la tradició y la creació d’un passat mític.

La hist ria, amb la seua estratègia de treball, preguntes, hip tesi, exhumacions de materials,
comprovacions... és un coneixement que contribueix a controlar la mem ria hist rica, és una
ferramenta crítica front al mit leg, el distorsionador del passat, el que no record i el que no
vol recordarho que analitza els seus propis “etnocentrismes” o concepcions que la atrapen
i es proposa netejar-los.

6
2. Com influeix el poder en la construcció de la historiografia?

Tant en la producció del coneixement acadèmic o científic com en la projecció social

d’aquest, intervenen de manera directa o indirecta els poders públics (organitzant cossos
de professionals de la hist ria com els professors, els arxivers, els conservadors de museus,
etc., dissenyant plans d’estudi, perfilant assignatures, organitzant commemoracions,
produint series televisives, subvencionant pel·lícules, premiant novel·les hist riques...).
També intervenen altres interessos socials de diversos grups, sindicats, associacions de
mem ria hist rica, etc. I sens dubte pesen les tradicions heretades, començant per les que
van emergir quan va nàixer i es va institucionalitzar la historiografia moderna al segle XIX.

1. Comenta breument els usos públics de la història.

Fins a la història social que ha desenvolupat després de la II Guerra Mundial, una de les
principals funcions que tenia el coneixement històric acadèmic i professional era forjar les
identitats nacionals, all que comportava la selecció de fets rellevants dels estats-nació que,
encara que foren creació recent, usualment del segle XIX, retrotreien la seua explicació
històrica als temps primitius.

En els usos socials de la història, es filtren concepcions pròpies de les mem ries col·lectives
esmaltades de mites i intencions identitaries que ocuparen la història acadèmica i científica
i la distorsionaren. Aquestes distorsions, transcorregut el segle XX i amb una font de
desenvolupament de la història social, segueixen moltes voltes en peu.

7
2. Com explica Vidal-Naquet que la mem ria és història acadèmica? En quins
aspectes subratlla la diferència? Creus que és coherent aquest tipus de reflexió,
per què?

Els testimonis orals són una font notòria, valuosa, la veu dels sense veu, per la història és
més que mem ries de persones. Comporta contrastar aquests testimonis amb altres, amb
altres tipus de fonts, dominar els recursos te rics i metodològics de la disciplina, etc. La
relació entre la història i la mem ria col·lectiva és més complexa. Les dos són construccions
per a explicar el procés històric, encara que molt distintes: la història busca la veritat i
contrasta els seus enunciats i la mem ria col·lectiva es construeix socialment sense les
exigències te riques, metodològiques, documentals i interpretatives de la historiografia. En
canvi, la explicació històrica no és només un conjunt de idees i processos de investigació
per a donar comte d’una manera contrastada de la experiència històrica de la humanitat,
sinó també, és un saber social creat en entramats socials determinats que projecta els seus
resultats en la societat.

3. Qui és Pierre Vidal-Naquet?

És un reconegut historiador francès especialitzat en l’Antiga Grècia, també va ser un

activista compromès amb el seu temps, posicionant-se en contra de la guerra de França
contra l’alliberament nacional d’Argèlia i denunciant les tortures de l’Estat, també contra la
guerra de Vietnam, les guerres a Iraq, la guerra a Gaza i Cisjordània. També va fer una
forta campanya contra el negacionisme de la historia, i el revisionisme sobre l’holocaust
nazi.
Junt a Michel Foucault i Jean-Marie Domenach, va signar al 1971 el manifest del Grup
d’Informació de Presons, denunciant la situació de les presons franceses.
Era membre del Comité de patrocini de la Coordinació Francesa per a la dècada de la
Cultura de la Pau i la No Violència.

8
TEMA 1: LA HISTÒRIA I EL CONEIXEMENT HISTÒRIC

LA MEMÒRIA INDIVIDUAL

- Son records de vida que ens permeten actuar i sobreviure en la societat. Aquesta es
basa en la experiència, en records i oblits.
- És líquida, està en un canvi constant. També és fràgil i enganyosa, perquè es pot
oblidar alguna cosa (in)conscientment.
- Aquesta filtra els records o lleva les memòries roïnes, és a dir, selecciona i oblida.
- Influeixen els estereotips culturals de qui parla, és subjectiva.
- És una font històrica que aporta una mirada des de baix, de persones corrents.

LA MEMÒRIA COL·LECTIVA O PÚBLICA

La memòria col·lectiva és una imatge del passat, pròxim o remot, que no està construïda
sols per records d’experiències vinculades, sinó també per imates adquirides o imposades
pel poder. Aquesta imatge no és permanent.

Es tracta de la construcció de relació que mantenen les societats amb el passat. En esta
construcció predomina la visió que imposa el poder.
Travessa el discurs social respecte al passat, els monuments, els rituals i formes
cerimonials...
Comporta una mena de “religió civil” (Traverso) perquè aquestes memòries solen tindre
practicants, són plurals i creen una identitat comunitària del nucli de la societat a la que
afecta.

Aquesta és la que tracta:

- Un esdeveniment important
- Està dins de nosaltres, però és creada, la crea i la imposa el poder.
- El poder polític la construeix
- Té rituals: festes nacionals, processions cíviques... que la fortifiquen.
- Mitifica el passat: ens oculta coses i magnifica altres
- Es transmet a la societat a través de l’escola, pintures, pel·lícules...

1
LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA O HISTÒRICA

NO ÉS LO MATEIX QUE LA HISTÒRIA

La memòria democràtica (hi també anomenada memòria històrica) és una imatge actual
del passat, siga pròxim o remot, que no està construïda sols per records d’experiències
viscudes, sinó també per imatges adquirides i, en gran part, negociades i acordades
entre el poder i la societat civil. Aquesta imatge no és permanent.

És negociada pels poders públics que la vehiculen i la institucionalitzen. L’educació també

és clau, és lo més important i inclou també: els testimonis i associacions de la societat civil,
la historiografia, arxius, la comunicació social i la cultura.

En la construcció d’aquesta relació amb el passat participen l’Estat (democràtic) amb

subvencions... i la societat civil.

Travessa tot el saber: els discurs social respecte al passat, el saber, els relats, les novel·les,
les pel·lícules, els llibres escolars, els museus, els monuments, els rituals i formes
cerimonials...

És un tipus de memòria col·lectiva però la diferència és que en esta hi ha participació civil

i en la anterior no.

D’aquesta manera comporta una socialització de la memòria, sobretot del passat més
recent.

Dona també una identitat compartida i és molt més líquida, és a dir, hi ha més punts de vista
i per tant és més canviant.

Parla de la veritat, la justícia i la reparació. Per exemple s’han de desfer els mites creats pel
franquisme sobre la guerra civil.

2
DIFERÈNCIA ENTRE HISTÒRIA I MEMÒRIA

La Història és una reconstrucció verosímil i contrastada amb fonts i mètodes. Ensenyen

als estudiants a fer una reconstrucció.

La historiografia és el conjunt d’explicacions que s’han fet durant l’experiència humana.

No és un saber axiològicament neutre, sinó que està implicat en la societat des de la que
es fa, el poder el pressiona i el condiciona. És a di, la Història no és un saber neutre, està
implicat en determinats valors i provoca reflexions sobre determinats temes.

A més, l’historiador té passió pel fet i per la prova que determinarà amb la recerca de
l’evidència i l’exposició completa de la globalitat.

La Història té uns usos públics que utilitza el poder i està relacionada amb la memòria
col·lectiva.

Contràriament, la memòria no busca una finalitat política ni sacralitzar el passat. Només

busca presentar els fets. (definida en tot lo de dalt)

La història no busca excloure res, per exemple estudia la violència feta al període de la
guerra civil i la repressió franquista. No busca ometre cap aspecte ni ocultar res. Tot i que
en la Història hi ha influència dels poders públics en la construcció que es fa, el historiador
ha de ser conscient d’això.

A més, normalment es té una concepció eurocentrista dels esdeveniments. Es centra en

l’estat-nació i té els valors propis de la classe mitjana. També l’androcentrisme (masclisme).

3
LA HISTÒRIA I EL CONEIXEMENT HISTÒRIC

LES FOTNS HISTÒRIQUES

Son materials o elements que transmeten informació quan se’ls sap interpretar.

CLASSIFICACIÓ: (son prou relatives

- Pel registre: fonts materials(pedres i de mes(registre arqueològic)), documentals

(tot allò escrit sobre un suport), simbòliques (símbols religiosos, franquistes, l’art...),
oral i audiovisuals
- Per propietats internes: intencionals i no intencionals
- Per l’accés: directes (ESGLÉSIA) o indirectes (UN DIARI)
- Per l’actitud: participada/ no participada.... depèn de si el que usa la font ha
participat en la extracció de la font o no. (primaria o secundaria)
- Pel tipus: fonts qualitatives i quantitatives. Les quantitatives vol dir si hi ha poc o
molts, per exemple un sens de població es quantitativa perquè conta el numero de
persones. La qualitativa es la qualitat. Per exemple averiguar el registre de
natalitat,

Arquitectura parlant: la arquitectura te un significat que al veure-la interpretem, com les

esglésies, cases quotidianes, estacions de tren... pel material q estan fetes...

FIABILITAT/ADEQÜACIÓ

Els fets històrics depenen de les fonts, fets... i estan tots interrelacionats entre si.
És l’historiador qui retalla el fet històric.

El nucli de la historia son interaccions humanes.

Per exemple, la batalla de troya es com un nuc de interaccions humanes. L’historiador
retalla els fets històrics i busca les proves, fonts, preguntes...

S’HA DE BUSCAR LA vida quotidiana, com afecten els fets a les dones, ciutsdans...
La historia es una reconstrucció contrastada i verosimil amb tots els recursos que tenim a
l’abast (fonts, ideologia implícita d’un discurs...)

4
Darrere de retallar hi ha preguntes. Són el fonament del coneixement.

LES FONTS HISTORIQUES PODEN SER:

- Reiterats i singulars: reiterat: que se repeteix (les guerres en generals,

epidèmies, revolucions, genocidis, els invents, soterraments, l’art)
- Llarga durada ( els fets de vida quotidiana, la mort, treballar, anar a classe,
menjar(les costums de com se menja)el folklore, moda...)/temps social o mitjà (esta
inclòs en la llarga durada exemple: sembrar (en tractors o no) vestir-se de diferent
manera...)/esdeveniment (com trencar un partit per exemple)

L’esdeveniment marca una ruptura en un moment, il·lumina l’experiència/ trajectòria

històrica plena.

- Els fets de vida quotidiana (fets de masses: la manera de viure, canvi de religió...),
fets institucionals ( son els q fixen relacions de les persones amb la organització
social. Son els marcs institucionals.Casar-se, contractes, el sistema judicial, la
constitució, codi civil, sistema eductaiu, vagues, sindicats... )i esdeveniments que
enllacen la vida quotidiana amb la dinàmica de canvi o transformació de la societat
tal com la coneixem (divisió de partits, passar de rella a tractor, de fusell a
metralladora...)

Els llocs on es guarda i es recupera. La memòria o fets històrics son:

- Jaciments
- Biblioteques, museus...

Un esdeveniment posa en relació fets de masses i els fets institucionals amb el canvi per
exemple el 9 d’octubre de 1238

5
TEMA 1 C

Els agents son qui fa la historia, son:

- Individu i societat
- Cultura i civilització

L’INDIVIDU:
No hi ha separació entre esser humà i animal, som animals que formem part de l’escala
evolutiva, que hem sorgit del mateix espai físic i biològic que les altres especies, que podem
existir nomes amb l’intercanvi de recursos amb la natura, som part de la natura. No som el
centre del planeta, tots estem en companyia, tenim sobre un 99% de gens compartits amb
els primats, però esta diferencia es la que ens fa humans, es diu la HOMINITZACIÓ.

Hi ha factors mediambientals, biogenesics i sociogenesics que produeixen este canvi

Els mediambientals: condicions de clima favorables per a que es produeixca una mutació
en una part de animals que es pareixen a nosaltres. Apareixen fenòmens geogràfics físics
que fan que hi haja una separació entre homínids i ximpanzés, els que es queden en la
zona mes seca de la savana s’han d’adaptar al nou clima i les noves condicions o mor i per
això es fan bipeds, perque no hi ha arbres per a saltar... i perque bipedixen o desapareixen.
El bipedisme esta relacionat també amb el desenvolupament de la vista i l’alliberació de les
mans, també hi haurà canvis en el sistema digestiu, la columna vertebral, el cap es fa mes
gran u creix la massa encefalica

6
Els biogènesics: esta relacionat amb el bipedisme, la columna mes recta (el que provoca
que el part siga mes dolorós) , el canvi en la massa del cervell...

Els sociogènesics: el viure en la selva ens dona un cervell hiperdesenvolupat pel canvi
climàtic i la necessecitat d’adaptació. Sols s’arriba a adult dins d’un nucli de interaccions
humanes, arrelades a la societat e¡que ens envolta

La praxi és pensar una cosa i fer-la, després rectificar-la si cal. La pràctica. Es una de les
grans característiques de la espècie humana

EVOLUCIO HUMANA

1- Bipedisme
2- Terrestralitat
3- Encefalització
4- Civilització

Naix a africà i colonitza tot el planta. S’adapta a cada territori per mitja de la sociogènesi

America es l’ultim continent colonitzat.

Característiques de l’esser humà despres de la hominització

1- ANIMAL SOCIAL QUE APREN SOCIALMENT I VALORA: Potenciat per l’emancipació simbòlica
o revolució cognitiva. Permet major cooperació: p. e. comerç
2- PRODUEIX LA SEUA VIDA PER LA PRAXI O ACCIÓ SOCIAL: creem el paisatge, fem aeroports,
camins... marca línies entre unes tribus i altres, domestica animals...

- Producció: hem de menjar

- Poder: podem produir
- Idees: pensem com producir

La PRAXI transforma el món natural, crea i organitza el món social i autocrea la persona (per mitjà
de la observació, costums…)

3- SAP QUE SAP (sapiens sapiens) : el cervell s’hiperdesenvolupa. Hi ha una emancipació

simbòlica: té capacitat cognitiva important, capacitat de comunicació simbòlica (converses)

- Revolució cognitiva que comporta:

7
 - Desenvolupament del llenguatge figurat o simbòlic (converses: paraules, gestos...)
- Capacitat per a crear una realitat imaginada: la ficció/hipòtesis
- Evolució cultural: diversitat d’opcions culturals o modes de vida
- Alteracions històriques imparables
- empatitza

Les religions son un acte de imaginació total utilitzades per a explicar en societats antigues els
fenòmens naturals.

La imaginació es la capacitat de fer hipòtesis

Com a conseqüència de l’emancipació simbòlica:

1. Es desenvolupa la ficció, que figura entre les ferramentes més potents de la caixa de
ferramentes de la humanitat.

2. Es construeixen relats que confereixen significats a idees i accions (donen identitats, sentit a la
vida...).

Reflexionar, Observar, Investigar...

CARACTERISTIQUES DE L’ÉSSER HUMÀ

- INTEL·LIGÈNCIA: estrategia per a usar Mitjans i aconseguir fins (ex. Si no arribe en la ma,
pues en el peu)
- PENSAMENT: capacitat per a ordenar informacions, crear idees I resoldre problemes
- CONSCIÈNCIA: capacitate de percebre I renconeixer el mon exterior i el propi, i també les
relacions amb el món exterior.

Interaccionisme simbòlic : que les persones interactuem simbòlicament.

Es la relació entre les persones, front a l’estructuralisme que diu que la estructura social ja
esta creada. Es una teoria sociològica que diu que la societat no sols es una construcció
des de les estructures que tenim damunt, sinó q tb eixes estructures son una coconstruccio
entre elles i nosaltres, les fem les persones interactuant de diferents maneres entre
nosaltres. I que se poden modificar per les nostres accions. Per exemple la moda. No esta
en contra de l’estrucutralisme però afegeix el factor de les relacions personals. El
interaccionisme simbòlic ens ajuda a crear la nostra personalitat.

8
Persona: ser sociable que viu i es desenvolupa en una societat. Es un individu socialitzat.
Saben com hem d’actuar en persones.

• Interacció amb els altres (activa mútuament): Importància de les relacions

socials.

• Les accions humanes no sempre són racionals, i les conseqüències poder

ser imprevistes i no buscades.
• Les accions humanes s’han d’involucrar el processos (en la durée o
duració): des de la motivació a les conseqüències.
• La persona adopta diferents formes d’actituds i interacció: Personalitat múltiple.
Màscara. Per a si i per als alters

Homo sapiens/homo demens

• Actes sublims i actes miserables.

• Entre les demències:
• Considera “els altres” inferiors.
• Es creu l’amo del Planeta.
• S’inventa demiürgs, mites i ideologies que el subordinen i l’esclavitzen (l’alienen).
Ex: la religió: no es deu qui crea l’home, es l’home qui crea a deu
• La raó instrumental i el “mal banal”: la escola de Frankfurt: diu q la rao crea el mal
banal, comportaments de costum, sense adonar-nos. Es rao instrumental perque
pot ser criminal perque pot ser utilitzada per al mal (ex. La construccio d’armes ….)
pot ser bona si la uses be.

9
 “critica de la razón”

Homo demens : dement

La societat esta dins del cap de les persones.lo que ha apres, el que se li ha
ensenyat. L’adaptacio que ens ajuda a sobreviure.

El 90 per 100 de les connexions entre neurones es construeixen progressivament en funció

de les influències familiars, de la educació, de la cultura, de la societat. -Catherine Vidal
(neurobióloga)

HABITUS

La nostra cultura ens fonamenta la nostra manera d’actuar. Estem condicionats des del dia
que naixem per la nostra societat, en la musica, gustos... no es herència genètica, es
herència cultural, que canvien segons el temps, lloc...

“HABITUS”, INDIVIDU I SOCIETAT SEGONS BOURDIEU

“Contra la representación común, que consiste en asociar sociología y colectivo, hay que
subrayar que lo colectivo se halla depositado en cada individuo en forma de disposiciones
duraderas, como las estructuras mentales”.

Habitus o associacions implícits son per exemple el classisme, masclisme... tot el que vinga
d eherencia cultural.

SISTEMA SOCIAL

El sistema es un conjunt de elements. Conjunt ordenat de funcionament

Una qualitat original social seria per exemple la dependència de la tecnologia de internet,
el treball assalariat, la comunicació aèria, l’alfabetització, societat imperialista (control,
cooperació...)...

Un sistema social seria una cultura, poliglotisme, cada persona que vivim perque tenim
relacions simbòliques entre nosaltres i les projectem en la cultura, el govern, el poder en
general en tots els àmbits,

Un sistema social es un conjunt de elements (individus, classe social, cultures, ideologies,

religions, estructures de poder...)

10
HABITUS: idees incrustrades d’origen cultural al cap que duen una practica que son
duradores. Se ho inventa Pierre bordieur

PARCIALITAT SOCIAL IMPLICITA:

FETS INSTITUCIONALS: exemple: la casa dels bojos, la església catòlica, l’organitzacio

de l’estat... . es aquell fet social que esta enquadrat en relacions determinades per
institucions

FET HISTORIC: nuc d’interaccions socials

11
 TEMA 2

Arrels de la història social: la vida de les dones, la manera d'alimentació, la infància

dels xiquets i xiquetes.

•La historiografia social occidental és un producte que es genera a la Il·lustració del segle
XVIII. Es basa en el concepte de progrés.

•Arrela en la concepció humanista de la història de la Edat Moderna (XV-XVIII).

•Té antecedents que remunten a la historiografia clàssica greco-romana.

•Afegeix aspectes de la historiografia providencial cristiana.

Explicació historicista (la història amb bandera):

• Prové del segle XIX amb el sorgiment dels Estats-nacions i s'extén a principis del

s. XX. Podem parlar ja amb el govern de Napoleó d'Estat-nació. És un Estat modern amb
institucions modernes. Per exemple, l'exèrcit es reforma, s'ascen per mèrit i no per títol
nobiliàri. Apareix un sistema educactiu centralitzat, que per un costat serveix per a
adoctrinar els pobres i també és elitista, ja que els fills de la burgesia són els únics que
reben una educació més enllà d'escriure, llegir i el bàsic. Com -depen de país- no és
obligatòria, els obrers envien els fills a treballar.

- Aquest tipus d'història tracta de crear memòria col.lectiva nacional mitjançant instruments
com la premsa, l'escola i l'arxiu o el museu, que tenen un boom amb les desamortitzacions
d'esglésies i nobles.

- Construeix una identitat legitimadora (imposada, des de dalt). Tracta de justificar

l'existència de l'Estat-nació en concret i dels imperis colonials d'aquests. Llavors, servia per
a justificar la burgesia nacional de cada país. Aquest tipus d'historiografia comença a fer
escletxes després de la Primera Guerra Mundial, al 1929 amb la revista dels Annals. A partir
de la segona meitat del segle XX decau.
 • La historiografia és humana, la fan els humans.

1. Tenen rellevància els grans personatges que han contribuit a “fer” la història, els que
prenen les decisions: Washington, Churchill, Alexndre el Gran, Jaume I, Felip II.

2. Depen de la intencionalitat subjectiva de les grans personalitats.Es dedica un espai a la

personalitat psicològica de la persona. No existeixen en va, sinó que reben la cultura de
l'Estat i la influència de l'entorn. Influència del poble.

3. L'esperit del poble (Volkgeist: esperit del poble) o la cultura nacional.

▪ “Puesto que el hombre nace de una raza y dentro de ella, su cultura, educación
y mentalidad tienen un carácter genético. De ahí esos caracteres
nacionales tan peculiares y tan profundamente impresos en los pueblos
más antiguos que se perfilan tan inequívocamente en toda su actuación sobre
la tierra. Así como la fuente se enriquece con los componentes, fuerzas
activas y sabor propio del suelo de donde brotó, así también el carácter de
los pueblos se originó de los rasgos raciales, la región que habitaban, el
sistema de vida adoptado y la educación, como también de las ocupaciones
preferidas, las hazañas de su temprana historia que le eran propias. Las
costumbres de los mayores penetraban profundamente y servían
al pueblo de sublime modelo” .Johann Gottfried Herder Ideas para una
filosofía de la historia de la humanidad [1784], Buenos Aires, Losada,
1959, p. 378.

“Podríem dir que tot individu és un resultat històric... En néixer, entra en el conjunt de les
coses formades, en les realitats històriques del seu poble, en la seva religió, el seu Estat,
dels seus registres i sistema de signes ja elaborats, amb els quals hom copsa, pensa i parla
de totes les nocions i conceptes ja desenvolupades, que són el fonament dels actes de la
voluntat, de les actuacions i les configuracions”. Johann Gustav Droysen, Històrica,
Barcelona, Edicions 62, (1986, p. 37). “Cromwell va saber comprendre l’esperit purità
esverat de les masses inferiors i organitzar-lo en constitució democràtica, civil i
militar” Johann Gustav Droysen, Històrica, Barcelona, Edicions 62, (1986, 227).
 • La cultura o esperit del poble és històrica:

◦ És el que fa que es guie la trajectòria històrica d'aquest poble, modificant-la al

voltant de la història.

◦ Crea ideantitats nacionals i el recorregut pel temps de les identitats nacionals.

◦ Les nacions-estat són pensades en termes quasi ontològics (entitats en sí i amb un

destí) de les que emergeixen grans personatges.

• La història és una relació de grans esdeveniments que realitzen els “grans

personatges” (Carles V, Washington, Bismark), una història de relats i batalles.

• El mètode es fonamenta en:

◦ El rigor empíric: es busca la contrastació de documents.

◦ Gran confiança en el document, que es concep com a verídic. Aquest, però, el que
mostra és el resultat de qui té el poder en el moment. Enfront d'això, la història
social recolza que els documents són subjectius.

◦ Desconfien de les teories, només confien en una hipòtesi si està suportada per
documents escrits.

◦ Es construeix mitjançant l'empatia.

◦ Mètode historicista: “Cal servir-se del fets, i els fets són la voluntat del govern”
Guillermo Morón (1984).

Característiques superades per les següents corrents: intencionalitat subjectiva

(historia duta a terme per grans personatges, que és un instrument) i enfatitza el
nacionalisme dels grans Estats-nacions.
 Història Social:

• 1a: L'escola dels annals, 1929 - 1945 (Lucien Fevre i marc Bloch)

• 2a: La història social com a socieconòmica, 1945-1973

◦ La segona generació dels Annals, com Leroy Lauderie, per exemple.

◦ Socioeconomia: Història serial, història comparativa, història econòmica,

demografia històrica. Pesen molt les estructures, que ens enquadren i; per tant,
es fixarà en aquestes. És molt estructuralista.

▪ La història serial tracta els preus dels productes i de les mercaderies, arxius
eclesiàstics per a veure rogacions de proplúvia i proserenitate degut a la
necessitat de plutja o sol per al blat...

◦ Parteix del clima i medis naturals, també.

◦ Historiadors marxistes britànics, 1945-1989:

▪ Com Anderson. Incideixen molt en la política i la cultura com a factor de canvi social dins
del marc socioeconòmic.

Parteix de la concepció de que la història és una experiència social . Hi ha dues lectures

d'aquesta corrent historiogràfica:

• Estudia: el moviment obrer, les vagues, la demografia, procesos socials, pràctiques

religioses, Jaqueries (protesta de camperols contra els senyors, els bisbes o reis...
¿Quién mató al comendador? Fuenteovejuna, señor.)
• Estudiar una biografia, un diari... des de la historiografia social: encuadrar això en
monuments, imatges, documents... Capta la història dels factors socials i veu com
aquests afecten les persones.

Copsa el conjunt de l’experiència social i les parts que la integren, i explica la vida
social sistèmicament: els elements s’entenen en el conjunt i a l’inrevés Explica l'experiència
social sistèmicament: conjunt d'elements relacionat i influenciats entre ells. Els elements
s'entenen des d'el consum i vicerversa.

Abasta tota l’experiència humana, incloent els individus.

 Característiques de la història social:

Societat + Persones + Relacions/Interaccions + Conflictes + Canvi/transformació.

Concepció sistèmica: no es pot entendre sense entendre el conjunt d'elements en el que
s'enquadra.

Analítica, noves preguntes, noves fonts: no es fa de forma empírica (registrant les fonts
sense pensar en la seva objectivitat), sinó fents preguntes, indagues convertint la pregunta
en hipòtesi i, mitjançant el mètode científic, corroborar per a arribar a un enunciat
contrastable. Busca noves fonts, com tractats de medicina per a buscar constància de les
infeccions post-parto i tractar d'explicar l'alta mortalitat de dones en edat jove o femers a la
prehistòria; o utilitza les velles però amb ulls noms, com els quinquelibri (registre eclesiàstic
de naixements, matrimonis i defuncions); que s'havien utilitzat per a estudiar grans
individus.

Oberta a ciències socials i humanes, recorreix constantment a l'arqueologia,

l'antropologia, la filologia (buscar com canvien les paraules de significat al llarg del temps,
per exemple)...

Oberta al pensament complex (medi, psique, informació). El medi és la interacció entre

el planeta i els éssers humans. La psique, és l'ànima o mentalitat de les persones, que
canvia amb el llarg del temps. La informació vol dir que les persones estan en relació entre
elles i es transmeten informació.

Oberta a l’estudi de qualsevol element cultural vinculat a les relacions humanes, com
per exemple el don.

Telescopi i microscopi: grans procesos o relacions per una banda, i la microhistòria per
altra. Es complementen entre sí.

L'histoire des paysans de Languedoc (telescopi), Emmanuel Leroy Ladurie: estructurava en

dos volums aquesta història estudiant en primer lloc el medi natural del segle XVII al XVIII,
després la demografia, l'estructura econòmica, les social i les del poder, les estructures
mentals (idees i concepcions: supersticions, com explicaven el món...) ...
Més tard escriu Montaillou, village occitane (microscopi); poblet al Pirineu francés del
Langedoc. Estudia un conflicte religiós. Resulta que tot el poblet era càtar, heretge. La
Inquisició els interroga i els pregunta de tot (qué cuinen, en qué treballen, relacions íntimes,
com pasturen...). La Inquisició va preguntar el que un bon historiador preguntaria, ja que
ajuda a reconstruir com vivien els habitants de Montaillou.

Escola dels Annales:

Apareix en França al voltant d'una revista el 1929: els Annals d'història... amb dos
grans historiadors: Marc Bloch i Lucien Fevre. Té precendents en una revista a França, a
Anglaterra, Itàlia.

1. El context és el món d'entreguerres, el que provoca una oposició a la guerra

decerts intel.lectu7als d'esquerres, i que aquestes utilitzen la història amb bandera per als
seus propòsits.

2. Supera la ingenuïtat empírica de copsar la història com la narració del que

havia passat atenent les causes i conseqüències pels seus documents, i per contra entén
que s’ha de fer una una reconstrucció analítica. Sustitueix la narració per un anàlisi que té
com a divisa diferents preguntes i es dedica a estudiar totra la població. Parteix sobre la
pregunta sobre un problema (l'histoire probleme), donant importància al coneixement de
notícies de l'actualitat com a motivació per a formular preguntes.

3. Mètode: pregunta > hipòtesi (passa per tècniques historiogràfiques i

pràctiques d'investigació) > enunciats, que es deixen oberts a la crítica i l'anàlisi de la
historiografia.

Tot i que no és positivista, se li diu història positivista, el que no té molt de sentit, quin
problema té esta gent, tio.

4.Critica l’historicisme i en fa burla: “histoire événementielle”, que adora tres ”ídols”:

lídol polític, lídol individual i l’ídol cronològic.

Ídol polític: la historiografia anterior estava centrada en les nacions, enteses com la
política del govern, dels grans personatges que manen.

Ídol individual: els que construien la història eren els grans personatges, i la resta no.

Ídol cronològic: per a analitzar un problema historiogràfic, el comences a analitzar i

se'n van al més antic dels antecedents. Buscaven l'anterior i se n'anaven a Roma... el món
clàssic.
 Hi havien més, com l'empíric.

5. S’interessa pel funcionament global o de la totalitat històrica encara que siga des
d’un aspecte concret:
Importa el Col·lectiu humà
Importa l’Economia-societat-política-idees.

Com hi han milers de factors que influeixen en un fet i s'han d'enquadrar els factors que
expliquen els fets i en els quals influeix el comportament humà. Primer estudiaven el medi
natural, com un estudi del paisatge. Tot el procés de canvi que ha fet l'ésser humà.

6.Proposa un Mètode obert “Abattre les cloisons”, multidisciplinarietat.

”Historiadores: sed geógrafos, sed juristas también, y sociólogos y psicólogos” Lucien
Febvre.

7.Pluralitat d’interpretacions: mitjançant el debat es genera una pluralitat de resolució

d'enunciat.

Combats per la història de Lucien Fevre, artícle de la història historitzant.

Marc Bloch:
Socialista d'orígen jueu afusella pels nazis el 1944. Va escriure “Introducció a la
història”. La història és una construcció de l'experiència humana que no només respon a
com s'ha gastat sinó que serveix per a fer crítica. Era medievalista. Els reis taumaturgs
conta la història de les monarq britànica i francesa des dels temps més remots. Evita
estudiar la monarquia francesa fent una comparació entre ambdues, estudiant Anglaterra
des del s XVI i XVII, el XVIII en el cas de França, ja no torna de la mateixa menra després
d'una revolució. La monarquia, més enlla de la imatge que es construeix, la hisenda que
desenvolupa, del seu poder... té un fonament taumaturg, que fan “miracles”, representantse
com a persona superior a la resta, i com el poble s'el creu. A Europa, la monarquia té un
poder també màgic que necessita de la complicitat de la població. Abans, es creia que els
reis curaven les escròfules mitjançant el touche, tocant l'escròfula per a que es curés.
L'explicació científica és que quan arribava la primavera es collien les fruiteds i verdures, i
hi havia menjar. Per això es curaven. Aquestes persones anaven de tot el regne per a que
els fera el touche, i per a costejar-ho necessitaven tindre cert nivell econòmic.
 Lucien Fevre:
Era modernista i s'interessava molt en les mentalitats. Va escriure molt llibres, com
“Le probleme de l'incroyance au 16 º siècle”. Les interpretacions dels fenòmens naturals i
sobrenaturals estan mesclats, per exemple, com quan Júpiter s'enfadava i enviava llàmpegs
o com quan tronava, Sant Pere arrosegava els mobles. Ell busca les causes d'això i els
efectes que té. Ell es centra en un comentari del llibre de François Rebellais sobre que Déu
no existeix pels francesos, la conclusió del llibre és que a la mentalitat, sí existeix.

LA HISTÒRIA SOCIAL COM A SOCIECONOMIA:

• Es caracteritzava per la predominància de la socieconomia: Medi natural >
demografia (natalitat, mortalitat, fecunditat...) > estructura econòmica > estructura social
(classes, estratificació social) > estructura política (org dels poders, confl entre poders) >
idees o estructures mentals (tant els cultes: poesia barroca... com les populars:
supersticions...) i la política (què hi ha derrere de certes decisions, que té un marc material).
Tots estan intercomunicats entre sí. L'economia més la societat és la base de l'explicació
històrica.
• Long durée: fets de llarga duració, que estudiem al llarg de la història. Per exemple,
l'agricultura, que tot i que varia amb els modes de producció, es practica al llarg de tota la
història. L'estructura econòmica no és sempre igual, sinó que té oscilacions. El capitalisme,
per exemple, pateix crisi cícliques.
• Les arrels dels esdeveniments és allò que volen analitzar, intentant abastar la història
completa, tota l'estructura social incidint en l'economia. Per exemple, el plantejament de
Braudel al llibre de El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II.

• LECTURA 9. Hi ha una història immòbil: arrela en el medi, les etapes de sembar el

blat... Però també tracta de la demografia i l'economia (en Astúries no hi ha olivera,
si no plou, elblat no creix...). Fins i tot les estructures mentals: rogatives propluvia i
proserenitate, o les danses de la mort. Després hi ha una de ritme lent, una història
social, de les economies i els estats, les societats i les civilitzacions. La tercera part,
la tradicional i d'oscilacions breus i ràpides, de la qual s'ha de desconfiar quan encara
està en asques, és la dels esdeveniments, fets concrets i puntuals amb arrels i
influències en l'organització social, que la modifiquen. La mort d'un rei i el
coronament d'un altre depen del context es pot o no considerar un esdeveniment.
 HISTÒRIA SERIAL, ECONÒMICA I DEMOGRAFIA HISTÒRICA (1945-1973)

• Historia serial: es basa en series documentals: unitats d'informació homogènia. Es

poden traure dels quinquelibris o dels registre civils, més tard. Poden ser
demogràfiques, econòmiques. Una sèrie és una unitat documental que té un
contingut homogeni.
• Fluctuacions: vol dir variació, com una estructura es modifica en uns moments o
uns altres. (hi ha moments en que naixen o moren més o menys persones per
exemple)
• Creixement: Idea de Rostow en l'explicació del creixement: quan una nació té un
cert percentatge als tres sectors està al nivell1, amb un altre amb el dos... planteja
una estandardització de les etapes del creixement econòmic i generalitza un model
del creixement econòmic amb 5 etapes (plantejament social):
- Societats tradicionals precapitalistes
- Condicions prèvies al despegament
- Despegament (revolució industrial), un moment en què els països fan el canvi
social, econòmic i demogràfic
- Maduresa: coincideix amb el nivell dels països més desenvolupats d’occident
- El postconsum (no ha arribat ningú)
El problema es que exclou de este model la política, la revolució i mobilització
social, nomes es centra en el creixement econòmic, un creixement hipotètic.

• New economic history o cliometria: anàlisi econòmica (mètode històric, estadístic

i teoria econòmica). Naix al 1958 als EUA. Té tres elements:

- L’ús d’estadístiques
- L’ús del mètode històric
- Anàlisi econòmica (llei d’oferta i demanda...) els cliometres utilitzen el model de
Marshall i no el keynesià perquè el de Marshall fa un plantejament universal amb
unes lleis tretes de les matemàtiques, Keynes és més conjuntural. El error de
esta interpretació es creure que la teoria de Marshall funciona igual en totes les
èpoques, i no funciona igual perquè les condicions socials canvien totalment.
Marshall construeix el seu model basat en una societat capitalista.

Autors com Fogel van parlar de l’esclavatge

El problema de açò és que està molt condicionat per estos factors.

 • Demografia històrica: estudia les series i la transició demogràfica. De la demografia
històrica a la història i la família. S’estudia amb l’estadística. Va passant durant els
anys de la guerra freda de la demografia històrica amb estadística a la història de la
família, com viuen les famílies, com es condiciona, la pressió social.

CONTRAFACTUAL: història contrafactual: què haguera passat per exemple als EUA si no
s’haguera abolit l’exclavatge. Depén de la ideologia dels autors. És pot usar també per a
explicar el per què dels esdeveniments.

Autors com: Ramón Garrabou, Ángel García Sanz y Carlos Barciela tracten l’agricultura
espanyola als segles XVIII, XIX I XX. Es produeixen al final de l’època de la història
socioeconòmica, però tot i que tracten d’un lloc específic, Espanya, tracten la globalitat. Hi
ha una relació d’agricultura proindustria. Els pous se feien amb dinamita, que després
es vendran per fer castells de foc, i necessites la industria química per a fer-los. Si fas els
pous, per a regar desenvolupes esta indústria. Per a exportar les taronges, es necessiten
caixes de fusta. Per tant, a pobles com Alfafar i Benetússer es desenvolupa la indústria de
la fusta i de ahí naix la indústria del moble, una de les més fortes del país valencià. És una
cadena.

Calpo M. Cipolla dirigeix una historia económica europea des de l’Edat Mitjana fins a la
revolució industrial en dos volums. A més, té altres treballs com el recorregut de la plata de
l’imperi espanyol...