COMENTARI DE TEXT

L’ALEGRIA QUE PASSA

PAU IGLESIAS

ESCENA IX

(...)

Al ser ZAIRA davant del fill de l’ARCALDE se sufoca de demanar-li caritat. Escena muda.
Se sufoca i abaixa els ulls. En COP-DE-PUNY la vigila, en JOANET no sap què fer, i per fer
alguna cosa deixa caure una pesseta a la safata. ZAIRA la rebot per terra.

UN: Una pesseta!

UN ALTRE: Malaguanyada!
L’ARCALDE: I l’ha llençada, la grandíssima!

En COP-DE-PUNY hi acut i li dóna un cop de puny i una empenta. En JOANET va per

tirar-se-li a sobre i els agafen, formant dos grupos. El CLOWN ha recollit la pesseta i la
safata i, agafant a ZAIRA, quasi desmaiada i plorant, la porta al carro, i ell puja a la
plataforma. Al mig dels dos grupos, L’ARCALDE; crits del poble contra els gimnastes.

COP–DE-PUNY (a ZAIRA): ¿Per què has llençat la pesseta?

ZAIRA: Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY: No? Doncs té aquesta! (Li dóna una bufetada.)
JOANET: Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY (an ella): A dintre! (An en JOANET.) A tu, haig d’arrencar-te la llengua!
L’ARCALDE: Fora del poble!
TOTS: Fora!
L’ARCALDE: Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d’aquí, somiatruites!

(...)

CLOWN (tirant-los tots els quartos a la cara): Què se’ns en dóna, del teu diner! Aquí el tens!
Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us
condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa
alegria!

(...)
COMENTARI DE TEXT

El fragment al qual farem referència en aquest comentari pertany a l’obra “L’alegria que
passa” (1898) de Santiago Rusiñol (1861-1931). Concretament és una part de l’escena IX
d’aquesta. L’alegria que passa és una obra modernista i plena de símbols característics de
l’època. En aquest fragment en concret podem veure-hi clarament el valor dels diners a
l’època i la lluita entre la prosa i la poesia, l’alegria i la tristor del poble.

El fragment comença amb la companyia de circ, en concret la Zaira, passant a recollir la

propina que vulgui deixar el públic. Prèviament, el circ havia arribat al poble gris i trist on
passa l’obra i havia representat el seu espectacle. La Zaira s’havia enamorat del fill de
l’alcalde, en Joanet i li feia vergonya demanar caritat davant seu. Per aquest motiu, quan en
Joanet li dona una pesseta, la Zaira la tira per terra, provocant una reacció agressiva per part
del públic d’aquell poble, que veu els diners com el més important a la vida.
Però no només és el públic qui mostra aquesta perspectiva de la vida envers els diners, el
“líder” de la companyia de circ, en Cop-de-puny, com el seu nom indica porta una vessant
molt violenta dins i pega la Zaira, evidenciant així que és una persona masclista. L’alcalde,
que ho ha vist tot, ordena que el circ marxi del poble i el Clown fa un discurs de comiat a la
gent del poble condemnant-los a viure en una eterna prosa, defensant l’alegria i la poesia.

En aquest fragment podem trobar-hi alguns símbols, com el valor importantíssim dels diners
en aquest poble obsolet i arcaic. Al viure en una vida avorrida on no hi passa mai res, només
els queda l’opció d’aferrar-se tan fort com poden als diners. La vida dels ciutadans d’aquest
poble és monòtona, cada dia és el mateix, per aquesta raó quan veuen que un circ entra a la
ciutat s’espanten perquè veuen una cosa nova i no saben com reaccionar.
Una altra característica clara que veiem és el masclisme evidenciat i semi-justificat per part
dels habitants del poble. Quan en Cop-de-puny pega la Zaira per llençar una pesseta al terra,
per tant injustificadament, demostra el seu caràcter violent envers les dones, en aquest cas la
Zaira. Les tracta com si fossin objectes o micos de circ, com si no tinguessin cap valor ni
dignitat, un gest que l’avalua ràpidament, a en Cop-de-puny.
Per últim tenim la batalla, la lluita entre l’alegria i la tristesa o monotonia, representades per
la prosa i la poesia. El Clown acaba dient “visca l’alegria i visca la bohèmia”, símbol de
l’alegria que suposa el circ, en canvi diu que els habitants del poble viuen en una prosa
eterna. Aquesta és la intervenció que suposa el clímax de l’escena i un dels moments àlgids
de l’obra. També podem observar l’opinió de Santiago Rusiñol, i és que podem suposar que
ell creu que la poesia és més alegre, segurament millor que la prosa i la novel·la.

En aquest fragment hem pogut veure com tres factors importantíssims de l’Alegria que passa:
els diners, el masclisme i la lluita entre poesia i prosa surten reflectats en una mateixa escena.
Podríem dir a mode de reflexió final que L’Alegria que passa és una obra de teatre però a la
vegada és una obra filosòfica, que tracta temes com la monotonia o l’importància dels diners
a la nostra societat, una obra que pot fer pensar.