LLENGUA I LITERATURA CATALANES 1r BATXILLERAT

3r TRIMESTRE

Teatre modernista
Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades

La gent del poble de muntanya és molt fidel als valors més tradiconalistes: els joves
han d'obeir els pares cegament; la gent ha de seguir de manera estricta els rituals
religiosos; les creences i les tradicions no poden ser discutides i s'han de respectar;
els avenços de la ciència i la tècnica es consideren perillosos, etc. Els joves
universitaris provinents de la ciutat duran al poble el conflicte: una noia del poble
s'enfrontarà als seus pares; i un jove forester s'enfrontarà a les autoritats.

En època de sequera, el poble surt en processó pregant perquè plogui. El foraster,

un enginyer, proposarà aprofitar les aigües d'una font esplèndida, però les autoritats
s'hi oposaran: consideren que, d'acord amb una tradició molt antiga, són aigües
sagrades i, per tant, cap obra d'enginyeria no pot modificar la font. El foraster serà
apedregat i se n'anirà del poble.

En aquest fragment, una estudiant universitària discuteix amb els seus pares, gent
sense estudis, sobre com hauria de ser la relació entre pares i fills i quins són els mals
de la societat.

JULIANA (la mare): Filla, el teu pare t'estima molt.

CECÍLIA (l'estudiant universitària): Però és un amor que em lliga i em redueix a ser
una esclava de totes les seves voluntats. Sóc filla vostra,sí; però el meu esperit és ben
meu, lliure. Si no em compreneu, respecteu-me...
AMAT (el pare): No comprenc que una filla pugui dir el que tu dius als seus pares. On
ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I quant a obeir..., a qui
obeeixes?
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no
ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts...
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així, però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal
és una altra cosa: la ignorància. La ignorància és la font de tots els mals; el vostre
fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens
escampem pels pobles... metges, mestres, farmacèutics... i la combatrem amb totes
les nostres forces; sigui allà on sigui, la combatrem.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé. I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta:
l'any que et manca per acabar la carrera, dóna'l per cursat... Llibres, papers, tot anirà
al foc...
CECÍLIA: Pare, prou! Adéu, mare. Adéu tot el d'aquesta casa!
Santiago Rusiñol, L'alegria que passa

La trama de l'obra planteja un dels temes més tractats en l’obra rusiñolana:

l’enfrontament de l’artista (representat simbòlicament per la faràndula) amb
la societat (habitants del poble), que respon a la defensa de l’art per art, esmentada
anteriorment. L’espai on transcorre l’acció es troba en un poble desconegut que rep la
visita d'un carro d’artistes. A partir d’aquesta arribada sorgirà un conflicte entre
la Prosa (poble) i la Poesia (circ) que acabarà amb la marginació dels artistes per part
d’una societat prosaica que no tolera els canvis. Els artistes del circ, representants de
la bohèmia, pretenen esplaiar la gent del poble amb el seu espectacle, però el
poble no els entén i els rebutja. Entre els dos mons, hi ha un personatge pont,
en Joanet, el fill de l'alcalde, que, tot i pertànyer al grup del poble, ha pogut estudiar i
prefereix la vida dels artistes. No obstant això, els components del circ se'n van del
poble, enutjats pel materialisme de la gent de la vila, i en Joanet es resigna continuant
vivint al poble.

El fragment següent correspont al final de L'alegria que passa, quan Joanet es resigna
a veure com la noia que estima se'n va per sempre, seguint la poesia de la bohèmia,
mentre ell no pot sortir de la seva vida rutinària.

L’ARCALDE: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui en aquest poble! El diner
és lo més sagrat que tenim!

CLOWN: (Tirant-los tots els quartos a la cara): Què se’ns en dóna, del teu diner! Aquí
el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa
eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la
bohèmia! Visca la santa alegria!

[...]

JOANET: (Mirant per on ha marxat el carro.) Déu meu! Adéu, poesia! Adéu, visió d’un
instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres
cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d’un trosset de
joventut que corre darrera vostre! Sou l’alegria que passa. I que trista és l’alegria per
als que passen i els que es queden! [...] Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la
poesia.