L’alegria que passa, de

Santiago Rusiñol
Marc Fernández Cuyàs
Literatura catalana
2n de batxillerat
Escola Súnion
Santiago Rusiñol (1861-1931)

• Barreja pintura, poesia i música

• Nou gènere: el quadre líric

• Allunyar-se del “género chico” i la sarsuela

• Teatre decadentista
• “Se descobreixen tot seguit les queixes d’una ànima malalta, d’una ànima que no
pot gaudir de la vida i que sols se sent acariciada i satisfeta entre tristeses i celatges
entelats per espessos teixits de boires grises”, Ignasi Iglésias, Catalònia, 1898.
L’alegria que passa
• Escrit el 1897, publicat el 1898,
estrenat el 1899 (Sitges)
• Musicada per Enric Morera (art total)
• Estètica simbolista:
• Mínimes accions
• Noms dels personatges
• Temps lànguid i repetitiu
• Sinestèsia abundant
• Marginació de l’artista i condemna al
poble
Antecedents: Els caminants de la terra

• Poema en prosa del 1893 (adaptada el 1898)

• El Jueu Errant com a artista bohemi

• Decatentisme: “Bohemis de la bohèmia dels

pobres, clowns ambulants, carros transportant
misèria, músics repetint un cant sense pàtria,
gent sense ofici i abandonats a la sort”.

• Viatges en carro per Catalunya

El títol
• Tema de la “joie de vivre”
• Pas del temps, mort omnipresent
• Aprofitar l’aquí i l’ara
• Món avorrit del poble vs.
l’alegria dels saltimbanquis
• Qui atrapa aquesta alegria?
El tema
• Oposició entre artista i societat
• Poesia i prosa
• Bellesa i monotonia
• Sensibilitat i racionalitat
• Esforç inútil
• Materialisme societat
• Rebuig de l’artista
• Visions del món incompatible
Joaquim Viñas com
• L’entesa fracassa Clown, L’alegria
que passa, Teatre
Tívoli, 1901
L’estructura
• “Quadre líric en un acte”
• Un acte = obres costumistes i populars
• Aparença d’obra convencional
• S’agermana al teatre líric
• Esteticisme, modernisme i simbolisme
• Plantejament: escenes I-V (presentació fins arribada circ)
• Nus: escenes VI-VIII (conflicte sense acompanyament musical)
• Desenllaç: escenes IX-X (Teatre dins el teatre, visions irreconciliables)
• Estructura circular: només Joanet ha canviat
El text teatral

• Distingim entre:
• Diàleg: acció és interior (simbolisme) i no exterior (tragèdia)

• Acotacions: moltes són més literàries que útils

• Didascàlies sobre personatges. Exemple Agneta

• Didascàlies introductòries. Exemple acotació inicial.

• Diferència entre monòleg, apart i soliloqui

L’espai
• Espai únic, molt detallat
• Adjectivació és fonamental:
• Poble: vulgar, insensible, indiferent
• Carreter adormit
• Descripció del poble: església, plataners...
• Reflecteix estat anímic de Joanet
L’escena passa en un poble indiferent, vulgar i ensopit. En el fondo, travessant l’escenari, hi ha la

carretera, ben polsosa i dos o tres guarda-rodes. Al voltant es veuen les botigues. Un carreter, amb

una roda al peu del portal, cremant encenalls a l’entorn; un fuster, amb una caixa de morts; un

estanc; un boter, amb bots de vi inflats a la porta, i un hostal, amb una tauleta a fora, on, mentres

duri la funció, un menestral farà el solitari, sense dir mai ni una paraula i sense distreure’s per res.

A primer terme, una placeta. A l’esquerra, una iglésia sense estil ni ordre d’arquitectura, amb tres

esglaons al portal, i una capelleta amb un fanal apagat. A la dreta, un ferrer, amb ferradures a la

porta. Al mig de la plaça, mitja dotzena de plàtanos, ben polsosos i malalts, i dos bancs corcats, de

pedra. Comença la tardor. De tant en tant caurà alguna fulla seca. Mentres duri la comèdia, per la

carretera passaran uns pobres amb un carretó, un noi arreplegant fems, un peó, un capellà i, si pot

ser, un carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormit. Són dos quarts de cinc de la tarda.
L’alegria que
passa, Teatre
Tívoli, 1901
Recursos literaris i escènics
• Inici aparentment naturalista

• Plena de simbolisme
• Art total (música)

• Teatre dins del teatre

• Adopció del circ

• Aportacions visuals i sonores

• Repic campanes, carro, fulles, oracions, cops de mall

• Temps breu i cíclic

El temps
• Temps de la història i temps representació coincideixen

• Tarda de tardor
• Acotació inicial: dos quarts de cinc de la tarda

• Escena IV: deuen ser les cinc

• Escena V: vinguin d’aquí a una hora.

• Escena última: és quasi fosc

• Temps molt alentit, rítmic i monòton.

• Acció absent /conflicte intern

El poble adormit
• L’Arcalde i dos o tres vells adormits en els pedrissos (I, p. 39)
• Joanet: Mira’t el poble. No et fa l’efecte que tothom dorm? ¿Aquests
plàtanos, que ni creixen ni revifen, que ni es belluguen ni es moren. (I,
p. 40) [...] D’això em queixo. Em casaré, viuré com viviu vosaltres,
m’adormiré sota els plàtanos, com el pare i els seus amics de conversa.
(I, p. 42)
• Els ferrers: Al dolç compàs del bressol de la manxa, / anem cantant per
no caure ensopits, / anem cantant per distreure la mandra, / anem
cantant per no caure adormits. (IV, p. 46)
La cançó dels ferrers
ELS FERRERS: Al dolç compàs del bressol de la manxa,
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits. [...]
Quan fa un bon sol, i que bona n’és l’ombra!
Quan fa un bon fred, i que tou és el llit!
Diu que el treball redimeix an a l’home.
Treballem, doncs, per deixa’l redimit. [...]
Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
pensant en l’hora del dolç no fer res,
pensant en l’hora d’aquella dormida,
del son etern, a la pau dels xiprers. (IV, p. 46 i s.)
El temps de la prosa i la poesia

• Joanet: Ja passem un altre dia. Un dia de joventut malgastada. (La campana toca.)
Aquesta campana sembla que toqui l’enterro de les meves il·lusions (III, p. 43)

• Han sortit totes les dones. Els ferrers treuen un ferro roent i picant sobre
l’enclusa canten. (III, p. 44)

• Clown: Aquest carro és l’estoig meravellós, l’arca de la nigromància, el palau de

tota la força bruta, i de la roba també bruta, i del joc de la llestesa, i de tot lo que
veuran, si tenen vida i salut, abans que aquest sol es pongui. (V, p. 50)
L’alegria que
passa, Teatre
Íntim, 1899
La llengua
• Català propi de l’època
• Sense normativització
• Directa i viva
• Exemple catalanades dels boters
• Col·loquialismes:
• Arcalde, allavores, gènit...
• Objectiu: versemblança
• Mètode: barrejar lirisme, vulgaritat, poesia, ironia, retòrica...
La literatura i la vida
Poble vs. Ciutat

• NOIES: Déu vos salvi, Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb Vós, i
beneita sou Vos entre totes les dones, i beneit és el Fruit del vostre Sant Ventre (I,
p. 39-40)

• TÒFOL: Veus? Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries; la lletra se t’entra cap
endins, se’t fa un nus al païdor i la tinta t’ennegreix tot el rebost de la vida.
JOANET: Tòfol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m’ha fet
néixer somnis que no pots comprendre (I, p. 41).
La vida bohèmia, escena VI
JOANET: I no voldríeu ser ric?

CLOWN: Tan sols voldria tenir una carretera meva. Una carretera llarga, amb tots els peons a les meves ordres i jo

anant amunt i avall, lo mateix que una oreneta.

JOANET: I estimar?

CLOWN: Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l’altre, i més enllà

una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per a tornar a estimar de nou. [...] No sabeu què és

la il·lusió de lo que fuig ni lo que és la llibertat!

JOANET: L’he tastada. Tancat en aquest poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m’empresona per

fora. Voldria anar-me’n, i em sento encastat al poble.

CLOWN: Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: “Tot és meu!”. Dir: “No tinc parets que m’ofeguin, no tinc arrels ni

afeccions; la vida és meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat, com la boca del meu mico!”.
Joanet i Zaira, escenes VII i VIII

• Comentari escenes VII i

VII

• Relació Joanet i Zaira

• Tots dos volen la vida de
l’altre
• Joanet no l’estima, estima Zaira, L’alegria
que passa,
una vida projectada. Teatre Tívoli,
1901
La cançó de Zaira, escena IX
• Art sembla poesia i enterra prosa
• Objectiu de la vida és l’art i la bellesa
• Sacrifiquen la vida per una societat que no els entén
• Atenció a acotació posterior
• La maledicció del Clown:
• CLOWN: Què se’ns en dona, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant
terrossos! No en tastareu de poesia! Us condemno a prosa eterna; us
condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia!
Visca la santa alegria!