L’estàndard és la varietat lingüística menys marcada per trets temporals, geogràfics o

socioculturals i la que menys informació aporta a l’hora de determinar l’origen dels parlants. Es
basa en la llengua normativa, a diferència dels registres no formals. L’estàndard es constitueix a
partir de la tria de les formes més neutres de la llengua, amb la finalitat d’aconseguir el màxim de
claredat expressiva amb el mínim esforç i de facilitar la comunicació entre parlants de dialectes
diversos. Per això, els àmbits d’ús que corresponen a usos públics de la llengua (mitjans de
comunicació, acadèmic, relacions amb institucions) requereixen la varietat estàndard. Ningú no
aprén l’estàndard espontàniament, com s’aprén la varietat dialectal pròpia, sinó que cal estudiar-lo a
l’escola. D’altra banda, els mitjans de comunicació, les institucions polítiques i les acadèmiques
tenen un paper important en la difusió i acceptació de l’estàndard.
L’estàndard és també la forma internacional d’una llengua, la varietat que aprén un estudiant
de segona llengua o un parlant no nadiu, a partir de la qual configurarà un ús col·loquial, acostat al
grup de parlants amb qui conviu.
El català ha tingut un normativització feta amb criteris amplis, podem diferenciar modalitats
de l’estàndard que incorporen alguns trets característics dels principals gran dialectes que es
consideraran igualment vàlides en la varietat estàndard.

Variants fonètiques
Variants lèxiques : xiquet, noi, al·lot, diners, doblers, etc.
Variants morfosintàctiques:
Varietat dialectal Varietat dialectal oriental
occidental
Valencià Central Balear
1a pers. Present ind. -e(pense) -o(penso) -ᴓ (pens)

1a per. Present subj. -e/-a (pense, faça) -i (pensi, faci) -i (pensi, faci)

Increment incoatiu -isc/esc (patisc, patesc) -eixo (pateixo) -esc (patesc)

-ix (patixes) -eix (pateixes) -eix (pateixes)

Imperfet de subjuntiu amb -ss- o amb -r- amb -ss- (fessin) amb -ss- (fessin)
(fessen/feren)
Díctics dos graus (açò, això, dos graus (açò, això,
tres graus (açò, això, etc.) etc)
Possessius allò, etc.)

Article determinat amb -u- (meua, tec.) amb -v- (meva, etc) amb -v- (meva, etc)

la, el, les, etc. la, el, les, etc. article salat (es carro,
sa taronja, etc.)
Text i gramàtica, M. Conca, A. Costa, M. Josep Cuenca, G. Lluch. Editorial Teide.