1.

AUTONOMIA PERSONAL I
DEPENDÈNCIA

El paper del/la tècnic/a superior en Integració social ha d'intervenir amb persones que necessiten
desenvolupar les habilitats personals i socials per tal de poder adquirir major autonomia. Per això, ha
de potenciar que les persones ateses tinguin la major qualitat de vida possible i, per altra banda, ha
d'estimular habilitats personals i socials per afrontar la inclusió.

EL CONCEPTE D'AUTONOMIA:

Es considera una persona autònoma aquella que té la capacitat de decidir i de prendre decisions
personals, de manera lliure i no coaccionada, sobre com viure a partir de les seves preferències i
tenint en compte les normes socials; és a dir, amb autodeterminació. I que, a més a més, pot realitzar
les activitats bàsiques de la vida diària.
Cal diferenciar dos aspectes importants, tal com es pot veure en la taula següent:

• L’autonomia funcional, que fa referència a la possibilitat de fer un mateix les activitats de la

vida diària, com aixecar-se, rentar-se, vestir-se, alimentar-se… En general, quan es parla de
pèrdua d’autonomia es fa referència a l’autonomia funcional.
• L’autonomia decisional, o la capacitat de prendre decisions o gestionar els assumptes propis
per un mateix. Aquest segon aspecte té a veure amb l’autodeterminació; va molt més enllà,
ja que fa referència a la llibertat de cada persona de decidir sobre la pròpia identitat, la
manera de fer les coses, els interessos i les preferències
La situació d’autonomia o dependència de les persones dependrà del seu estat de salut, entès
aquest des del model biopsicosocial, i dels mitjans o suports dels quals disposi en el seu entorn.
Tenir més o menys autonomia, o més o menys dependència, variarà en funció de l’estat físic de cada
persona, de la seva competència cognitiva i emocional per actuar o decidir i del suport que tingui del
seu entorn.
Quan treballeu amb persones amb situació de dependència cal mantenir i promoure la seva
autonomia per escollir les pròpies opcions.
 D’aquesta definició es desprenen dues grans dimensions que integren l’autonomia personal i social:

Dimensió psicosocial, relacionada amb el control que s’exerceix a l’hora de prendre les decisions
pròpies. L’autodeterminació concreta aquesta capacitat.

Dimensió física, relacionada amb l’execució de les activitats quotidianes. Les habilitats que inclou
aquesta dimensió es corresponen amb el concepte d’independència.

ACTIVITATS DE LA VIDA DIARIA:

Les activitats bàsiques de la vida diària són aquelles que es porten a terme quotidianament per tenir
cura d’un mateix i per fer una vida autònoma.
Aquestes activitats es divideixen en tres grans grups, segons el seu grau de complexitat:
Amb la Llei de Dependència, aquesta classificació s’actualitza i les AVD passen a agrupar-se en tres
activitats o grups:
• Activitats bàsiques de la vida diària (ABVD): fan referència a les tasques més elementals que
pot realitzar la persona, permetent-la viure amb un mínim d’autonomia i independència. Són
de caràcter universal. Hi destaquen quefers quotidians com la cura personal, les activitats
personals més bàsiques (higiene personal, menjar, vestir-se), la contenció d’esfínter, la
mobilitat, el reconeixement de persones i objectes i la comprensió i execució d’ordres i
tasques senzilles.
• Activitats instrumentals de la vida diària (AVDI): són més complexes, ja que impliquen una
major complexitat a nivell cognitiu i motriu. Es troben relacionades amb la interacció amb el
medi, tot i que algunes es poden delegar a altres persones. Hi destaquen el manteniment de
la llar (cura de la roba, compra i preparació d’aliments), llegir i escriure, fer ús del transport
públic, prendre la medicació, fer ús dels diners, emprar les noves tecnologies (com el telèfon)
i també tenir cura dels altres, vigilar i cuidar infants, entre d’altres.
• Activitats avançades de la vida diària (AVDA): són aquelles que no són necessàries per
poder-se desenvolupar de manera independent. Són força complexes i estan molt
relacionades amb l’estil de vida del mateix individu. Són de caire lúdic i relacional, i ajuden
els individus a poder desenvolupar-se en diferents rols socials. Hi destaquen la participació
social, l’activitat laboral, l’oci i el temps lliure o l’educació, entre d’altres.

AUTODETERMINACIÓ:
L’autodeterminació ens ajuda a analitzar tot allò que volem i ens informa de tot allò que passa al
nostre voltant. És un dret i una capacitat que ens ajuda a prendre per nosaltres mateixos les nostres
pròpies decisions, tot delimitant on volem arribar i com ho farem per aconseguir-ho.
Sense autodeterminació, les persones amb discapacitat, malgrat tenir les seves necessitats bàsiques
cobertes, no tenen control sobre les seves vides ni prenen les seves pròpies decisions, i per tant no
són protagonistes de les seves vides. D’altra banda, l’autodeterminació no es pot entendre sense
analitzar quatre elements fonamentals, com són:
• L’autoregulació, que és el mecanisme que permet a la persona mantenir un bon control
sobre els seus pensaments, emocions i comportaments. Es troba relacionada amb el maneig
adequat del medi social, en el sentit que es tradueix en la manera com la persona es mou en
el medi i respon als diferents estímuls.
• La capacitació psicològica, que fa referència a la competència cognitiva de la persona per
identificar els èxits desitjats, habilitar els mitjans per aconseguir-los i establir unes
expectatives sobre els resultats que s’obtindran.
• L’autorealització, en el sentit de fer una valoració de les pròpies capacitats. Aquesta dona
prou coneixement per actuar d’una determinada manera amb l’objectiu de desenvolupar tot
el nostre potencial per convertir-nos en allò que volem ser.
• L’autonomia moral, que ens permet viure d’acord amb les regles que ens proposem
nosaltres mateixos.

L’autodeterminació s’ha d’interpretar a partir de dues atribucions complementàries:

L’autodeterminació com a capacitat. Es refereix a la competència per prendre decisions i
responsabilitzar-se’n. El desenvolupament de les competències mitjançant l’aprenentatge i la
socialització forma part del procés de desenvolupament personal.
Amb la conquesta del control sobre la pròpia vida, posem en pràctica les nostres eleccions i
preferències, i això ens fa gradualment més responsables del que ens passa i del destí de les nostres
vides.
L’autodeterminació com a dret. Independentment de la capacitat de la persona, hi ha d’haver la
garantia real que podrà tenir un projecte personal propi i exercir el màxim grau de control possible
sobre aquest projecte.
L'autodeterminació és un dret, en tant que cal garantir que totes les persones, independentment de
les seves capacitats, han de poder dissenyar el seu projecte de vida. I és una capacitat que s'ha de
treballar amb elles si resultàs necessari.

Sense autodeterminació, les persones amb diversitat funcional, tot i poder tenir les seves
necessitats bàsiques cobertes, no tindrien control sobre les seves vides ni prendrien les seves
pròpies decisions.
Això vol dir que han de poder dissenyar el seu projecte de vida sempre que puguin; i si no, se'ls ha
d'ajudar i capacitar per que ho facin.
Com a tècnics/ques superiors, heu de tenir molt clar que amb la vostra actuació heu d’afavorir
l’autodeterminació de les persones que atengueu.
En el cas de les persones amb greus dificultats per prendre decisions, és a dir, considerades
jurídicament incapaces, a causa d’un greu deteriorament cognitiu o fruit d’una malaltia mental,
l’exercici del dret d’autodeterminació s’atorga a una altra persona o fundació, que assumeixen la
seva tutela.

LA DEPENDÈNCIA
Una persona es troba en situació de dependència quan necessita altres persones o suports per
relacionar-se amb el propi entorn; per exemple, per desplaçar-se o per cobrir les necessitats
bàsiques, com ara l’alimentació, la higiene, el fet de vestir-se… Sovint la dependència apareix com
una conseqüència de la pèrdua en l’autonomia personal, que pot venir originada per l’edat, per una
malaltia o per una anomalia en el funcionament d’alguna part del cos.
“Dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons
derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades a la falta d’autonomia física, mental, intel·lectual
o sensorial, els cal l’atenció d’una o altres persones o ajudes importants per a la realització de les
activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o
malaltia mental, altres ajudes per a la seva autonomia personal.”
NORMATIVA LEGAL:
el Govern de l’Estat va aprovar la Llei 39/2006, de 14 de desembre del 2006, de promoció de
l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, popularment coneguda
(LAPAD) o Llei de Dependència.
En aquesta llei s’hi remarca especialment la importància dels col·lectius destinataris i tres conceptes
clau: autonomia, dependència i activitats de la vida diària.

La Llei de Dependència pretén donar resposta a totes aquelles necessitats que la població presenta
vinculades amb l’envelliment progressiu de la població espanyola o la incorporació al món laboral de
la dona. Si analitzem a fons els col·lectius destinataris que té en compte aquesta llei podem
determinar tres grans sectors:
• Les persones majors de 65 anys.
• Les persones que presenten discapacitat.
• Els infants amb edats compreses entre els 0 i els 3 anys.
La Llei de Dependència (39/2006) defineix l’autonomia com la capacitat de valdre’s per si mateix,
amb pròpia iniciativa, controlant, afrontant i prenent les pròpies decisions tant en la manera de viure
(referint-se a les normes) com en les preferències pròpies (article 2.1). Així, l’autonomia és la
capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure
d’acord amb les normes i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la
vida diària. Com es desprèn de la Llei, podem caracteritzar l’autonomia personal i social des de dues
vessants:
• La persona és qui té el control a l’hora de prendre les seves pròpies decisions, tot buscant
afavorir la seva autonomia personal.
• La persona ha de poder executar les activitats de la vida diària de la manera més autònoma
possible.

Pel que fa al concepte de dependència, la Llei de Dependència (39/2006) el defineix com l’estat de
caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, d’una malaltia
o d’una discapacitat, i lligades a la falta o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial,
els cal l’atenció d’una altra persona i/o d’ajudes importants per a la realització de les activitats
bàsiques de la vida diària o, com en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia
mental, altres suports per a la seva autonomia persona (article 2.2).
En aquest aspecte estem parlant de poder prendre decisions personals sobre com viure tenint en
compte les normes i les preferències pròpies, però aquest aspecte presenta una sèrie de
limitacions a l’hora de prendre per un mateix les seves pròpies decisions. Per una banda, ens trobem
amb les variables personals que determinen la voluntat o possibilitat d’assolir una correcta
autodeterminació, i per una altra, les variables contextuals i condicions ambientals, tals com la
família, les amistats, la pressió social, l’economia, entre d’altres, que també influeixen en la
possibilitat d’assolir un cert nivell d’autodeterminació personal.
LA MULTIDIMENSIONALITAT DE LA DEPENDÈNCIA

La dependència vers altres persones es pot donar en diferents dimensions (és multidimensional),
com per exemple a nivell econòmic, social, mental o físic. Segons l’àrea de funcionament afectada de
la persona es poden distingir diferents tipus de dependència:

• Dependència física: quan es perd el control de les funcions corporals i motrius i, per tant, es
necessita altres persones per poder realitzar diverses activitats de la vida diària bàsiques,
com rentar-se, vestir-se, menjar…
• Dependència psíquica o mental: quan la persona no té capacitat per prendre decisions
pròpies o per resoldre problemes.
• Dependència social: es dona per manca de relacions significatives amb les persones de
l’entorn, com pot ser quan hi ha pèrdues d’éssers estimats, per la mort d’amics o familiars, o
quan es deixa de treballar o s’ha de canviar de domicili i d’entorn social.
• Dependència econòmica: està generada per la manca de recursos econòmics. Per exemple,
el cas d’una persona que no tingui ingressos, o que tingui una pensió molt baixa i necessiti un
aport econòmic suplementari, o necessiti que algú l’ajudi a tramitar la documentació per
accedir a alguna ajuda econòmica o prestació de servei.
1-
També és molt important remarcar que el terme dependència pot referir-se a diferents àmbits. Així,
no només l’hem de vincular a una persona, sinó que aquest terme pot englobar altres concepcions,
com per exemple en l’àmbit polític (dependència econòmica de moltes famílies del nostre entorn
proper), en l’àmbit mèdic (addiccions a diverses substàncies tòxiques per a la salut) i en l’àmbit
psicològic (nivell emocional lligat moltes vegades a trastorns depressius i d’ansietat), entre d’altres.
És per això que serà de vital importància destacar quins són els factors que condicionen el
terme dependència. Si analitzem amb rigorositat el terme, ens adonarem que la dependència es
refereix a una limitació de capacitats que incideix sobre la persona provocant-li dificultats en el
desenvolupament de determinades ABVD per si sola i, en alguns casos, fins i tot, requerint-li ajuda
d’un tercer o d’una ajuda tècnica per poder-les portar a terme

EL MODEL DE QUALITAT DE VIDA

Dependència i qualitat de vida:

Autonomia i qualitat de vida són dos conceptes que estan íntimament relacionats, però és errònia
la idea que una persona amb dependència sempre està mancada de qualitat de vida. La qualitat de
vida es compon per a totes les persones dels mateixos factors, vinculats al seu benestar en diferents
àrees

Així, una persona en situació de dependència experimenta qualitat de vida quan:

 • Les seves necessitats estan satisfetes i té l’oportunitat de perseguir una vida rica en els
àmbits principals.
• Disposa de poder de participació en decisions que afecten la seva vida.
• Se sent acceptada i plenament integrada en la comunitat.
• Té les mateixes oportunitats que les altres persones per perseguir i assolir metes
significatives

DIFERÈNCIES ENTRE DISCAPACITAT I DEPENDÈNCIA

La discapacitat és la condició de la persona que presenta limitacions en la capacitat per dur a terme
algunes funcions, a causa d’un dèficit sensorial, físic o intel·lectual.

A diferència del que passa en el cas de la dependència, una persona amb discapacitat no requerirà
necessàriament l’ajuda d’una altra persona per sortir-se’n en la seva vida.
Per exemple, una nena que va en cadira de rodes presenta una discapacitat motriu. Si no requereix
l’ajuda d’una altra persona en cap de les activitats diàries, serà autònoma i independent. Si, per
contra, necessita ajuda per efectuar transferències, per vestir-se, etc., estarà en situació de
dependència.
Des del punt de vista acadèmic, actualment s’explica la discapacitat des de diversos models teòrics,
com són el model de la CIF, el model ecològic i el model de la diversitat funcional.
GRAUS I NIVELLS DE DEPENDÈNCIA

Per mesurar el nivell de dependència que presenta cada persona cal tenir en compte les
característiques d’aquesta i com interactua en el seu entorn; així doncs, caldria tenir en compte com
a mínim tres factors: les característiques de cada persona, el context social en el qual té lloc la
conducta dependent i la interacció entre ambdós.
La Llei 39/2006, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de
dependència, classifica els diferents nivells de dependència que pot presentar cada persona en tres
graus, segons un barem de valoració de la dependència (BVD), que valora la necessitat d’ajuda que
cada persona en situació de dependència pot necessitar per desenvolupar les activitats de la vida
diària

Aquests graus són:

Amb aquesta definició de “dependència”, l’objectiu fonamental de l’aplicació de la Llei 39/2006 era
fomentar una sèrie de mesures destinades a:
• Prevenir que les persones amb dependència cada vegada fossin més dependents del sistema
i de la família.
• Ajudar-les a ser cada dia més autònomes i a realitzar per si mateixes les activitats bàsiques
de la vida diària (ABVD).
Actualment, quan parlem de dependència ens hem de referir a tres graus (segons una escala de
punts o barem de valoració de la dependència) relacionats amb la necessitat d’ajuda que pot tenir
una persona que presenta dependència a l’hora de portar a terme les ABVD; són els següents:
• GRAU I, dependència moderada: la persona necessita ajuda almenys una vegada al dia o té
 necessitats d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal (de 25 a 49 punts
al BVD).
• GRAU II, dependència severa: la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia però no
li cal la presència permanent d’un cuidador, o bé quan té necessitat d’ajuda extensa per a la
seva autonomia personal (de 50 a 74 punts al BVD).
• GRAU III, gran dependència: la persona necessita ajuda diverses vegades al dia i, per la seva
pèrdua total d’autonomia mental o física, necessita la presència indispensable i contínua
d’una altra persona, o té necessitat d’ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal
(igual o major a 75 punts al BVD).
El Consell d’Europa defineix la dependència com “la necessitat d’ajuda o d’assistència per tal de
realitzar les activitats de la vida quotidiana”. De manera més precisa, afegeix: “És l’estat en el qual es
troben les persones que per raons lligades a la falta o la pèrdua d’autonomia física, psíquica o
intel·lectual tenen necessitat d’assistència i/o ajudes tècniques importants per tal de poder realitzar
les tasques de la vida diària, i de manera particular, les vinculades amb la higiene personal”

Al costat d'aquestes persones que serien les protegides per les prestacions de la Llei, cal considerar
també als qui tenen necessitat d'ajuda per a sortir de la llar o fer tasques domèstiques i/o els qui
tenen alguna discapacitat moderada en àrees d'autocura, mobilitat, alimentació i funcionament
mental bàsic.
Sense arribar als alts nivells de dependència que caracteritzen al grup anteriorment considerat.

Aquestes persones s'han distribuït en dos grups, de les següents característiques:

1. Grup A: Persones amb discapacitat moderada per a alguna activitat bàsica de la vida diària
que no necessiten ajuda diàriament.
2. Grup B: Persones amb discapacitat per a alguna activitat instrumental de la vida diària
(mobilitat fora de la llar i tasques domèstiques) que no tenen discapacitat per a cap activitat
bàsica.
Cadascun d’aquests tres graus de dependència es classifiquen en dos nivells segons l’autonomia de la
persona i la intensitat del suport que necessita.
El nivell 2 requereix una atenció més intensa i el nivell 1, menys intensa.

LA VALORACIÓ DE LA DEPENDÈNCIA

Els organismes responsables de gestionar totes les ajudes a la dependència a Illes Balars són:
El Portal de la Direcció general de Dependència
L'IMAS, i els programes i residències que gestiona.
1. Les sol·licituds de reconeixement de la dependència són derivades als serveis de valoració de
la dependència.
2. Després d’estudiar la informació del cas, una persona de l’equip professional d’aquest servei
es posa en contacte telefònic amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili o al
centre en què resideix (en el cas de les persones ingressades). En aquesta trucada li faciliten
el nom i els cognoms de la persona que anirà al domicili o centre a fer la valoració i el dia i
l’hora de la visita.
3. Si no fos possible contactar telefònicament amb la persona, se li envia una carta al domicili o
 centre de residència en què se li demana que es posi en contacte amb el servei de valoració
per concertar la visita.
4. Una vegada realitzada la visita, la Comissió de Valoració, integrada per l’equip consultor dels
i, com a mínim, una persona representant dels Serveis Territorials del Departament, revisa
les valoracions i emet un informe amb la proposta del grau de dependència.

Els indicadors de la pèrdua d'autonomia:

Els indicadors de la pèrdua d'autonomia ajudaran a determinar i valorar l'estat de dependència d'una
persona.
Com saps, hi ha diferents graus de dependència per la qual cosa, en cada cas, la presència d'aquests
indicadors, així com la intensitat amb la qual es presentin, reflectiran un major o menor grau de
pèrdua; són, per tant, eines útils per a avaluar l'autonomia/dependència d'una persona.

Els indicadors que apareixen amb més freqüència en els instruments d'avaluació són aquells que
tenen a veure amb l'acompliment de la persona en les activitats bàsiques de la vida diària.
Un dels aspectes recollits per la Llei de Dependència és el barem o instrument de valoració de la
dependència (BVD), mitjançant el qual es determinarà el grau i nivell de dependència de la persona.
El resultat d'aquesta valoració influirà en la determinació dels serveis i prestacions a les quals tindrà
dret.
Existeixen d'altra banda escales i mètodes d'avaluació de la dependència basats en la realització de
diverses activitats quotidianes i en la necessitat de suport per a desenvolupar-les.
Les àrees més sovint incloses són:
• La necessitat d'ajudes tècniques per a la mobilitat.
• Les activitats d'auto cura (higiene, excreció, menjar, beure, rentar-se, vestir-se, cuidat de les parts
del cos).
• Les activitats de mobilitat (caminar i canviar de postura).
Les senyals de pèrdua d'autonomia, ho són perquè la presència d'un o més d'aquests indicadors
manifesta dependència o la possibilitat d'arribar progressivament a aquest estat.
La prevenció com a estratègia d'actuació enfront de la dependència.

La prevenció de les situacions de dependència és un dels principals objectius que s'han de

treballar.
Entre els principis de la Llei de Dependència es troba el següent: «L'establiment de les mesures
adequades de prevenció, rehabilitació, estímul social i mental".
Prevenció implica anticipar-se a la presència d'un problema, intentant actuar sobre els factors que
poden ocasionar-lo, tenint-los en compte i prenent les mesures necessàries per a evitar-los. En altres
paraules, significa «actuar abans de»

Objectius de la prevenció primària, de la prevenció secundària i de la prevenció terciària.

• La prevenció primària es refereix a les mesures que cal prendre per reduir la incidència de la
malaltia, accidents ..., mitjançant el control de factors com laborals, socials, vials. Exemples:
portar una dieta saludable, fer activitat física, no consumir alcohol, etc.
• La prevenció secundària es refereix a la curació, a l'aplicació de tractaments precoços per
intentar restituir la salut o frenar la seva evolució: seguir controls de salut regulars
(analítiques, mamografia, etc.), acudir al metge als primers símptomes,
• La prevenció terciària té a veure amb la rehabilitació, amb el tractament de la malaltia ja
instaurada evitant el desenvolupament d'altres complicacions i, afavorint en la mesura del
possible l'autonomia de la persona. Per exemple: seguir la medicació rigorosament, seguir
les indicacions mèdiques, etc.
• La prevenció terciària té a veure amb la rehabilitació, amb el tractament de la malaltia ja
 instaurada evitant el desenvolupament d'altres complicacions i, afavorint en la mesura del
possible l'autonomia de la persona. Per exemple: seguir la medicació rigorosament, seguir
les indicacions mèdiques, etc.

A ON ES DUEN A TERME?
En consultes mèdiques i d'infermeria.
• En el domicili del pacient.
• En períodes d'hospitalització.
• En centres sanitaris, comunitaris, o mitjans de comunicació (en aquest últim cas es duen a terme
programes d'educació per a la salut dirigits a grups).

2 - ESTRATEGIAS DE PREVENCIÓN.

VALORAR LA DEPENDÈNCIA

Ara que tenim clar el concepte d'autonomia personal i el de dependència, veurem els instruments i
escales que s'usen per valorar-la de forma més clara i acurada i entendre les accions preventives i els
tipus de suports que pot necessitar una persona.
 La valoració del reconeixement de grau de dependència correspon amb caràcter exclusiu a
l’Administració pública. Per tant, ni cap particular ni cap entitat privada estan autoritzades a fer
aquest tipus de valoració.

Després de l’elaboració de l’informe de valoració, el servei d’atenció a les persones dels Serveis
Territorials del Departament emet la resolució en un termini màxim de tres mesos. El dictamen
determina el grau de dependència i els serveis o les prestacions econòmiques que corresponen a la
persona sol·licitant.
Aleshores, aquesta ha d’esperar que des dels serveis socials del seu ajuntament o des dels serveis
socials del centre (en el cas que estigui ingressada) es posin en contacte amb ella per portar a terme
el Programa individual d’atenció (PIA).

El PIA determina les modalitats d’intervenció més adients a les necessitats de les persones en
situació de dependència pel que fa als serveis i les prestacions econòmiques previstes a la resolució
pel seu grau i nivell/o grau. En l’elaboració del PIA preval el criteri professional, si bé la participació
de la persona beneficiària i/o la família o les entitats tutelars que la representen s’incorpora en
l’elecció dels serveis i les prestacions econòmiques previstes en la valoració que s’ajusten millor a les
seves necessitats.
El procés s’inicia quan l’Administració autonòmica ha emès la resolució de la sol·licitud de
reconeixement de la situació de dependència.
La valoració té entre els seus referents a la Classificació Internacional del Funcionament, la
Discapacitat i la Salut (CIF, OMS 2001).
Una de les escales que més s'utilitza i que recomana la Llei 39/2006 LAPAD és la BVD.
• El BVD permet identificar els dos nivells de cada grau.
Hem de tenir en compte què:
La valoració es basa en l'aplicació d'un qüestionari i en l'observació directa de la persona que es
valora per part d'un professional entrenat en el BVD.
• La valoració es realitzarà tenint en compte els corresponents informes sobre la salut de la persona
i sobre l'entorn en el qual viva, considerant les ajudes tècniques, ortesis i pròtesis que li hagin estat
prescrites.
• El barem ha de ser aplicat en l'entorn habitual de la persona valorada.
BVD Barem de Valoració de la Dependència.
Procedimiento para el reconocimiento, declaración y calificación del grado de discapacidad adaptado
a la CIF-OMS/2001. Baremos
Índice de Barthel
Índice de Katz
Escala de Lawton/ Brody

ELS SISTEMES DE SUPORT

Els suports que donem a les persones en situació de dependència ajudaran a millorar la seva
qualitat de vida i a poder tenir una vida el més normalitzada possible.
No hem de confondre els suports amb la prevenció. Els sistemes de suports també poden tenir una
funció preventiva, però no són exactament el mateix.
Si prendre una medicació és una acció preventiva, dur un bastó per poder caminar millor o una
cadira de rodes per desplaçar-se, ho entenem com a un suport. També pot ser un suport una
persona que ajuda en les activitats de la vida diaria a qui té una dependència. Un ca per a una
persona cega, també és un suport. Per tant, en realitat, tots els suports, d'una forma o d'altra, són
així mateix preventius.

1. El suport formal o professional:

 El suport principal per a una persona amb poques habilitats per a l’autodeterminació consisteix a
ajudar-la a construir un projecte de vida significatiu i a coordinar una xarxa de suport que pugui
ajudar-la a desenvolupar-lo i complir-lo.

Aquests recursos poden ser de tres tipus:

• Productes de suport. Es tracta d’instruments o ajudes materials com ara bastons, cadires de
rodes, coberts adaptats, etc.
• Ajudes personals, és a dir, persones que ajudin a dur a terme les tasques.
• Tècniques o metodologies, perquè la persona aprengui la realització de tasques per si
mateixa i s’hi exerciti. Per exemple, aprendre a posar una rentadora o l’entrenament per fer
servir un producte de suport o un sistema de comunicació.
Per altra banda, hem de conèixer a on podem aplicar els sistemes de suprts.
Bàsicament, ho pode fer dins la seva unitat de convivència (ca seva) o en les unitats alternatives.
Per altra banda, a més, i a diferència dels /les tècniques en atenció a la dependència, podem donar
suport a altres àmbits com ara:
• A l'àmbit laboral.
• A l'escola.
• A les activitats de temps lliure.
• A l'hora de millorar les relacions familiars.

QUINES SÓN LES UNITATS DE CONVIVÈNCIA ALTERNATIVES?

Les unitats convivencials alternatives són centres que no són el domicili propi i en els quals són
ateses les persones en situació de dependència.
D’acord amb la funció que compleixen, es poden classificar en tres grups:
1. Centres residencials. Són centres d’allotjament i convivència que tenen la funció de substituir la
llar familiar, de manera provisional o permanent. S’hi ofereix una atenció integral. Hi ha centres
específics per a persones grans o per a persones amb discapacitat afectades greument.
2. Opcions alternatives d’allotjament. Inclouen un conjunt d’iniciatives que busquen una opció
d’allotjament en condicions tan semblants a una comunitat familiar com sigui possible.
En són exemples els habitatges tutelats per a dones víctimes de violència de gènere a la llar, , els
pisos protegits per a persones amb malalties mentals o els habitatges supervisats per a persones
amb discapacitat intel·lectual lleu.
3. Centres intermedis o de respir familiar. S’hi ofereix una atenció intermèdia entre l’atenció
residencial i la domiciliària, que permet alleugerir la càrrega que suposa per a la família l’atenció en
l’entorn domiciliari.
Els més importants són els centres de dia, però també hi ha unitats de nit, programes de vacances o
per als caps de setmana, etc.
A més, hi ha altres serveis que donen suport domiciliari: servei d’ajuda a domicili,
teleassistència, programes d’assistència sanitària al domicili, hospitalització a
domicili.
• Teleassistència
Aquest servei consta d'un terminal i un polsador que connecta, des de qualsevol estada de la casa
en la qual et trobis, amb els professionals les 24 hores, els 365 dies, facilitant una resposta i
intervenció immediata davant qualsevol necessitat o eventualitat.
El polsador, que pot emportar-se penjat o en el canell, és important tenir-lo posat sempre a casa, fins
i tot a la dutxa ja que és impermeable. En cas de necessitat només s'ha de prémer-ho.
SAID: Servei Integrat d'ajuda a domicili.
El Servei d'Atenció Integral a Domicili (SAID) és un servei d'ajuda a domicili centrat en la persona
impulsat per l'IMAS arreu de Mallorca per afavorir que totes les persones majors o en situació de
dependència puguin rebre l'atenció adequada a casa seva. L'objectiu és que aquest programa sigui
una alternativa real a l'ingrés residencial i facilitar així que tothom puguin envellir en el seu propi
entorn.
L'assistent personal:
Un assistent o una assistenta personal és la persona que n’ajuda una altra a dur a terme les tasques
de la vida diària que, per la seva situació, no pot executar per si mateixa.
L’assistència personal és un recurs de suport que es troba inclòs en la Llei de promoció de
l’autonomia personal, i és un element clau perquè les persones amb discapacitat puguin assolir
l’autonomia, ja que facilita l’exercici del control de la vida pròpia a la persona en situació de
dependència, d’acord amb l’autonomia moral de què gaudeixi, i el dret que tothom té de a viure amb
dignitat.
Existeixen ajudes públiques destinades a contribuir al cost de contractació d’un o una assistent
personal, tal com veurem més endavant.

Podríem anomenar, també altres com ara:

Els Centres de formació, ocupació i inserció laboral: ocupació protegida, centres ocupacionals i
centres i serveis de rehabilitació.
 El suport informal: l'entorn familiar i social de la persona dependent.

La persona depenent no viu de forma aïllada.

Hem d'assegurar-nos de que la seva socialització no queda interrompuda, i en tot cas, hem d'ajudar
a potenciar els suports naturals, especialment si viuen al seu domicili, però també si estan a unitats
convivencials alternatives si fos possible.

TIPUS DE SUPORTS:

• Intermitents: els suports es proporcionen quan es necessiten. Això significa que no sempre
són necessaris, o que només són necessaris durant períodes curts que coincideixen amb les
transicions de la vida.
• Limitats: aquesta intensitat de suport es caracteritza per la seva consistència en el temps,
per un temps limitat però no intermitent. Pot exigir un cost inferior i menys personal que
altres nivells més intensos de suport. Per exemple, podria ser un entrenament en una
activitat o tasca per un període limitat: entrenar a Mikel amb discapacitat intel·lectual a
través de la tècnica de l'encadenament l'hàbit de vestir-se i desvestir-se la jaqueta.
• Extensos: es defineixen per la implicació contínua i regular, per exemple cada dia, en relació
a alguns entorns i sense límit de temps. Per exemple, un suport extens en l'alimentació a
Juanan un usuari amb paràlisi cerebral.
• Generalitzats: la constància i alta intensitat caracteritzen aquest tipus de suport. Es
proporciona en diferents entorns i són, potencialment, per a tota la vida. Normalment són
més intrusius i exigeixen més atenció personal que les altres intensitats de suport. Per
exemple, endreçar completament a un usuari amb mal neurològic, enllitat i en estat
vegetatiu, realitzar-li els canvis posturals, alimentar-li...
El/la Integradora social ha d'analitzar els principis i criteris de la seva pràctica professional:
• Principi d'autonomia i elecció de la persona depenent.
• Principi d'accessibilitat.
• Principi de participació en la comunitat de la persona depenent.
• Principi de socialització, relacionada amb l'anterior.
• Principi de confidencialitat de les dades personals de la persona depenent.
• Principi de sectorització (o proximitat dels recursos a la persona depenent.
• Principis o criteris de flexibilitat en l'actuació professional cap a la persona depenent.
• Criteris de interdisciplinarietat: que suposa treballar amb múltiples professionals (personal
mèdic, fisio terapeutes, psicòlegs o psiquiatres, treballadors/es socials, educadores socials
 etc.).

Els drets de la persona dependent. La capacitat de triar.

No oblidem el dret a l'auto determinació de la persona, que és el dret a triar el que vol per a millorar
la seva qualitat de vida.
Així i tot, el/la Integradora social haurà de saber determinar si aquest dret a poder triar està influït
per deterioraments significatius en algunes d'aquestes àrees:
• Persones majors amb deterioració cognitiva (dependrà del nivell de deterioració).
• Persones amb discapacitat intel·lectual.
• Persones amb unes certes malalties mentals (o en fase aguda amb alt nivell d'incapacitació).
• Persones amb problemes del llenguatge (en el seu vessant tant expressiu com comprensiva)

Síntesi dels conceptes que heu vist:

Un exemple:
AQUÍ TENS UN QÜESTIONARI DE REPÀS I CONSOLIDACIÓ
Embed://<iframe width="640px" height="480px"
src="https://forms.office.com/Pages/ResponsePage.aspx?
id=DQSIkWdsW0yxEjajBLZtrQAAAAAAAAAAAANAAY2E3oFURFpHTUQxTDBNMk1GRExZTEMzRk5IWE
FKTy4u&embed=true" frameborder="0" marginwidth="0" marginheight="0" style="border: none;
max-width:100%; max-height:100vh" allowfullscreen webkitallowfullscreen mozallowfullscreen
msallowfullscreen> </iframe>