UNITAT 1

PROMOCIÓ DE L’AUTONOMIA PERSONAL I SOCIAL Alba García 1r TIS

·QUÈ ÉS L’AUTONOMIA?

És la capacitat de cada persona de prendre les seves pròpies decisions,tenir la seva pròpia
iniciativa,decisions personals sobre com viure i a la vegada, desenvolupar sense ajuda
activitats que li permeten fer-ho.

·Les persones disposem d’unes facultats que ens permeten funcionar al medi on vivim i
entre aquestes capacitats s’inclouen tant per viure la vida quotidiana com capacitats per
prendre decisions per voluntat pròpia.

Aquestes capacitats s'adquireixen quan naixem i van cresquent a mesura que passen els
anys per afrontar a diverses necessitats que van sorgint durant sa vida i fan que cresqui la
nostra autonomia personal.

·D’aquesta definició surten dues grans dimensions:

→ 1. Dimensió de caràcter psicosocial té a veure amb l’autocontrol que tenim a l’hora de

prendre les nostres pròpies decisions

(El concepte d’autodeterminació és el que concreta aquesta capacitat).

→ 2. Una dimensió més “física” relacionada amb com executam les activitats de la vida
diària.

(Aquestes habilitats serien el que se diu concepte d’independència).

Quan parlam d’AUTONOMIA especifiquem els termes personal i social perquè

l’autonomia de la persona ha de dependre tant de l’àmbit personal (biològic i psicològic)
com de l’àmbit social (capacitat per relacionar-se,interactuar,etc.) ja que els humans som
éssers socials i vivim en societat.
·L’AUTODETERMINACIÓ

Es refereix a les capacitats i drets que té cada persona per actuar de manera lliure per
prendre les seves decisions,així també assumint els riscos que deriven.
·L’autodeterminació com a capacitat i com a dret

→ 1. Capacitat: Conjunt d’habilitats que tenen les persones per prendre les seves pròpies
decisions i responsabilitzar-se’n. Es desenvolupa mitjançant l’aprenentatge i la interacció
social.

→ 2. Dret: Es refereix a la garantia real per a totes les persones independentment de les
seves capacitats, de poder tenir un projecte vital propi sobre el qual tenen el màxim
control possible.

→L’AUTODETERMINACIÓ COM A RESULTAT DEL PROCÉS DE

DESENVOLUPAMENT PERSONAL

L’autodeterminació es va adquirint paral·lelament al desenvolupament del propi procés

evolutiu.

Les persones anem aconseguint les habilitats, l’experiència i les actituds necessàries que
ens permeten avançar en relació amb el control sobre les nostres vides.

A mesura que anem creixent, passem de dependre per a tot d’altres persones que prenen
decisions per nosaltres, a ser més independents, a decidir el que volem fer i gestionar
aspectes importants de les nostres vides: què estudiaré?, amb qui viuré?, amb qui passaré
el temps lliure?

Això ens va fent més responsables del que ens passa i del destí de les nostres vides.
Aquestes situacions ens ensenyen les conseqüències de les nostres accions (tant positives
com negatives) que es van ajustant gràcies al que aprenem, i això repercuteix en el
desenvolupament del nostre projecte personal.
→LA LIMITACIÓ DE L’AUTODETERMINACIÓ

Si l’autodeterminació està lligada bàsicament a variables personals, no hem d’oblidar que

el context i les condicions ambientals n’afavoreixen o n‘obstaculitzaran el
desenvolupament.

Podem dir que ningú acaba assolint plenament el control de la seva vida, ja que estem
limitats de vegades per les nostres capacitats i de vegades per l’entorn: família, economia,
amistats, etc.

Tot i això, la majoria de les persones assolim un alt nivell d’autodeterminació en l’edat
adulta.

No totes les persones arriben sempre a aquest nivell. Algunes persones amb diversitat
funcional (sobretot intel·lectual) s’enfronten a més dificultats a causa de les limitacions
per la seva forma de vida, la sobreprotecció de les persones que les atenen, l’assumpció de
la pròpia incapacitat, etc.
Les persones grans, especialment si pateixen trastorns cognitius, en molts casos també
veuen reduïdes aquestes facultats.
Les persones amb limitacions en la seva autodeterminació poden necessitar suports per a
l’adquisició o el manteniment de les habilitats que els permetin conèixer i posar en
pràctica totes les alternatives que els ofereix la vida.

L’objectiu s’ha de centrar a potenciar l’autodeterminació d’aquestes persones i deixar que,

en la mesura que puguin, siguin elles les qui deicideixin i triïn de quina manera volen
viure.

→COMPONENTS ASSOCIATS A L’AUTODETERMINACIÓ

AUTOREGULACIÓ→ Bon control de pensaments,emocions i comportaments

CAPACITAT PSICOLÒGICA→ Competència cognitiva: èxits,mitjans i expectatives
AUTOREALITZACIÓ→ Coneixements de les pròpies capacitats per convertir-nos en el que
volem

·L’AUTONOMIA I INDEPENDÈNCIA

La independència és la capacitat per realitzar les activitats de la vida diària (AVD) per un
mateix i sense l’ajuda dels altres.
→ ACTIVITATS DE LA VIDA DIÀRIA
ADV BÀSIQUES: Imprescindibles per viure. És fonamental per aconseguir un nivell
d’autonomia elemental: menjar.

ADV INSTRUMENTALS: Fa falta un nivell d’autonomia més elevat. Són necessàries per
adaptar-nos al medi i integrar-se. Com llegir o escriure.

ADV AVANÇADES: Més elaborades i complexes. Permeten a la persona gaudir d’una

major qualitat de vida. Oci,esports…

·LA DEPENDÈNCIA
La dependència és l’estat permanent de les persones que requereixen ajuda per realitzar
AVD o altres actes per a la seva autonomia personal.

La persona pot necessitar ajudes personals (suports) és el contrari a l’autonomia.

● Es deu a raons d’edat, discapacitat, malaltia o malaltia mental.
● Pot ser física, social, intel·lectual, mental o econòmica.
● És permanent a causa de la falta o pèrdua d’autonomia.
● Està relacionada amb la dificultat per realitzar les AVD i altres actes que impliquen
l’autodeterminació.

→GRAUS I NIVELLS DE DEPENDÈNCIA

GRAU I → Dependència moderada

GRAU II → Dependència severa
GRAU III → Gran dependència

DEPENDÈNCIA MODERADA: Necessita ajuda per dur a terme diverses ABVD, com a
mínim un cop al dia o necessitats de suport intermitent o limitat
DEPENDÈNCIA SEVERA: Necessita ajuda per fer diverses ABVD 2 o 3 vegades al dia, però
no requereix la presència permanent d’un cuidador
DEPENDENCIA GRAN: Necessita ajuda per fer diferents ABVD diverses vegades al dia i
per la seva pèrdua total de l’autonomia física, mental, intel.lectual o sensorial, necessita la
presència indispensable i contínua d’una altra persona.
→FACTORS QUE AFAVOREIXEN LA DEPENDÈNCIA
Factors físics:
● Deteriorament dels sistemes biològics orgànics o del seu funcionament
(Envelliment o malalties).
● Problemes relacionats amb la mobilitat o l’absència de força suficient que poden
desencadenar accident, per exemple, caigudes per ruptures de fèmur.

● Limitacions sensorials; vista i oïda, però també altres sentits, com el tacte
(temperatura)
● Malalties cròniques, com l’artrosi. Altres poden requerir tractament que afectin el
funcionament diari, insuficiència renal.
● Fàrmacs/drogues que poden crear dependència, conductes de risc,causar
malalties.
Factors psíquics: solen afectar a l’autodeterminació.
● Discapacitat intel·lectual. El grau de dependència augmenta a mesura que el
nivell d’afectació és més sever.
● Trastorns cognitius (demències) suposen deteriorament de la funcionalitat
cognitiva: memoria, pensament, llenguatge...
● Trastorns de l’estat d’ànim (depressió o trastorns de la personalitat) que
inhabiliten per a una presa racional de decisions.
Factors contextuals: l’entorn també influeix, agreujant o atenuant la situació de
dependència.
● L’ambient físic. Accessibilitat i confortabilitat de la residència de la persona (llar
adaptada, riquesa d’estímuls, lluminositat) de l’edifici (accessos, botons dels
ascensors en braille) i l’entorn urbà (barreres arquitectòniques, accessibilitat dels
transports, etc).
● L’ambient social. Qualitat i disponibilitat de la xarxa de suport (família, amistats).
Hem de considerar la sobreprotecció, els estereotips, la disponibilitat de recursos
socials, l’entorn cultural).
● La situació econòmica. Facilita o dificulta l’accés a recursos com l’atenció
personal, la adquisició de productes de suport d’alta tecnologia, adaptació del
domicili, etc.

-Els estils de vida saludables contribueixen significativament a optimitzar l’esperança

de vida sense provocar dependència.
·DISCAPACITAT I QUALITAT DE VIDA

Una persona amb discapacitat experimenta qualitat de vida:

● Quan les seves necessitats estan satisfetes i pot desenvolupar plenament

diferents àrees de la seva vida.
● Quan pot participar en decisions de la seva vida.
● Quan se sent acceptada en la comunitat i integrada en aquesta.
● Quan té les mateixes oportunitats que les altres persones per perseguir i
aconseguir metes significatives.

La discapacitat és la condició de la persona amb que presenta limitacions pel que fa

a la capacitat per a dur a terme determinades funcions, a causa d’un dèficit sensorial,
físic o intel·lectual.

Una persona amb discapacitat no té perquè necessitar l’ajuda d’una altra persona per
sortir-se’n a la vida.

Des del punt de vista acadèmic, la discapacitat s’explica:

● Des del model de la CIF.

● Des del model ecològic

Definició de discapacitat segons la Classificació Internacional del Funcionament de la

discapacitat i de la salut (OMS, 2001)

● La CIF presenta la discapacitat com el resultat de la relació entre:

○ La condició de salut d’una persona.
○ Els seus factors contextuals o de l’entorn.
● Aquesta relació té com a manifestacions:
○ Dèficits en el funcionament. Estructures corporals o de la
seva funcionalitat.
○ Limitacions en l’activitat.
○ Restriccions en la participació que alterin la integració de la
persona en la comunitat.
El model ecològic de la discapacitat:
Entén la discapacitat com a resultat de la interacció de l’individu amb el seu context.

● Entre els seus plantejaments cal destacar:

○ La discapacitat no és quelcom fix ni dicotomitzat entre existència o
absència, sinó continu i canviant.
○ Les limitacions funcionals es minimitzen si es proporcionen els
suports necessaris.

El concepte de diversitat funcional:

○ A través seu es considera que:

■ Tothom té el dret, des de la diferència, de viure amb dignitat i
mantenir el control de les nostres vides.
■ Les persones amb diversitat funcional han de poder realitzar les
mateixes oportunitats i eleccions que la resta.

·LA PROMOCIÓ DE L’AUTONOMIA

Es duu a terme evitant situacions de dependència, retardant­‐ne l’aparició,
minimitzant-­‐ne els efectes i alentint-­‐ne la progressió.

Podem utilitzar estratègies com:

1. La prevenció de la dependència.
2. La prestació dels suports necessaris.
3. La normalització de la dependència.

El seu marc legal és el del Sistema per a l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones
en Situació de Dependència regulat per la llei 39/2006.
·PREVENCIÓ DE LA DEPENDÈNCIA

La prevenció de la dependència inclou la capacitació de les persones perquè

redueixin els factors de risc que amenacen la seva autonomia.

Es desenvolupa a tres nivells, segons l’objectiu que persegueix:

● Prevenció primària (promoció i protecció de la salut). Conjunt de mesures

destinades a reduir el risc d’aparició de la dependència en la població
general. Pretén incidir en l’estil de vida mitjançant la promoció d'hàbits
saludables.
● Prevenció secundària. Detectar els indicis que poden alertar sobre
l’aparició de la dependència, per poder prendre les mesures necessàries
abans de que s’instal·li. Actuació precoç → estratègia adequada en aquest
moment per restituir l’autonomia o retardar la progressió de la
dependència, i especialment, evitar la cronificació.
● Prevenció terciària. S’hi recorr quan la dependència està plenament
establerta. Té com a objectiu evitar que progressi cap a estats més severs i
minimitzar-se els efectes sobre la vida de la persona usuària, procurant que
assoleixi el màxim grau d’autosuficiència en les AVD.

Si la causa de la dependència és una malatia, incidirà a curar-la i, si no és possible, a

atenuar les seqüeles o efectes que pot tenir sobre l’autonomia de la persona.

·ELS SUPORTS

Els suports són els recursos que es poden activar perquè les persones
dependents puguin incrementar funcionalment la seva autonomia.

Són útils per als aprenentatges i el desenvolupament personal i social.

Per exemple, una persona amb DFV severa podrà adquirir un alt grau d’autonomia i
independència si aprèn a orientar-se i desplaçar-se de manera autònoma, si aprèn a llegir
en braille, etc: per aconseguir-ho necessitarà, a més de l’entrenament necessari, recursos
com el bastó, una línea braille al seu ordinador, l’adaptació del seu domicili.
Per seleccionar-­los i aplicar-­los, cal respondre:

● Quins suports necessita una persona? Dependran tant de les necessitats de la

persona com del seu entorn.
● Amb quina intensitat els requereix? Segons aquest concepte el suport serà:
○ Intermitent. Ocasionalment, només quan cal.
○ Limitat. De manera contínua però un temps limitat.
○ Extens. Regularitat en el temps sense limitació temporal.
○ Generalitzat. De manera intensiva, en diferents entorns, sense
limitació temporal, i es pot arribar a mantenir durant tota la vida.

·LA NORMALITZACIÓ DE LA DEPENDÈNCIA

Hi ha un doble objectiu:

● Que l’entorn social actualitzi la seva percepció sobre les persones en situació de
dependència, eradicant estereotips i reconeixent el dret que tenen a controlar la
seva pròpia vida.
● Que la societat els proporcioni oportunitats per participar en situacions diverses.

Els programes des de les institucions preveuen accions com:

● Fomentar la investigació i accions informatives/formatives sobre els factors que

prevenen la dependència.
● Reforçar i ampliar els diversos dispositius i serveis d’atenció sanitària.
● Aumentar serveis de suport en el domicili.
● Programes i serveis dirigits a les famílies cuidadores de persones
dependents.
● Desenvolupar dispositius d’allotjament: habitatges compartits, etc.
● Polítiques d’habitatge; les administracions públiques haurien de proveir les
necessitats d’allotjament accessible i l’adaptació dels domicilis i la domòtica.

·L’ATENCIÓ A LA DEPENDÈNCIA
En funció de qui presta l’ajuda i de la seva naturalesa, podem diferenciar diversos tipus de
formes d’atenció:

SUPORT INFORMAL → Per part de la família

SUPORT FORMAL → Ampli ventall de recursos de que la societat disposa
ASSISTÈNCIA PERSONAL → Prestada per una persona contractada per realitzar i ajudar en
diverses funcions.
·SUPORT INFORMAL (FAMILIAR)
Són les atencions dins el nucli familiar, de manera altruista i gratuïta, per algun membre
de la família o diversos. Constitueix un dels recursos més importants de la població en
situació de dependència, especialment per la relació afectiva i d’ajuda que proporciona,
però també perquè permet a la persona continuar vivint en el seu propi entorn que
coneix i controla.

→ LA RELACIÓ AFECTIVA I D’AJUDA

Probablement un dels aspectes que la persona en situació de dependència valora més i li
proporciona més seguretat i confiança és la consciència que hi ha una persona rellevant, a
la qual es pot adreçar en el cas que ho necessiti i la garantia que aquesta persona li oferirà
l’ajuda que sigui més adequada d’una manera natural.

Per tal de col·laborar a promoure l’autonomia de la persona en situació de dependència,

els membres de la família haurien de: donar-li suport i animar-la en el desenvolupament
d’activitats que alleugin la seva ansietat, demostrar-li l’afecte que senten cap a ella,
mostrar una actitud empàtica, etc.

En definitiva, es tracta d’ajudar a fer que la persona en situació de dependència no tingui

la sensació de ser una càrrega ni una molèstia a casa perquè així pugui mantenir un bon
nivell d’autoestima i de qualitat de vida.

→ LA PERMANÈNCIA AL PROPI DOMICILI

Suposa per a la persona en situació de dependència l’opció més desitjable és quedar-se a
ca seva, perquè és la que li proporciona més benestar i avantatges:
● Li facilita moure’s amb seguretat, no només física, sinó també emocional, perquè
manté un domini sobre les seves pertinences i sobre les vivències que l’han
acompanyat durant la seva vida.
● És un element essencial que ajuda a mantenir l’orientació tant espacial com
temporal, perquè la persona té interioritzats diferents punts de referència, que li
permeten desplaçar-se per les estances, trobar-hi el que busca o identificar en
quin moment del dia es troba.
● És molt important per mantenir la xarxa de relacions socials que ja té establertes,
la qual contribueix a mantenir la seva integració en la societat i a prevenir la
soledat i l’aïllament.
·SUPORT FORMAL (ACTUACIÓ DEL PROFESSIONAL)
Inclou tots els recursos i serveis creats per la societat per donar resposta a les persones
que no poden viure de manera independent a casa seva i no poden ser ateses
íntegrament per la seva família,

Centres residencials, ofereixen:

● Sistemes alternatius d’allotjament; apartaments per a persones grans, habitatges
tutelats, cases-llar…
● Centres intermedis o de respir familiar: centres de dia, centres de nit, programes de
vacances…
● Suport al domicili: teleassistència, programes d’assistència sanitària a domicili…
● Centres de formació, ocupació i inserció laboral: centres ocupacionals i centres i
serveis de rehabilitació...

→ PRINCIPIS D’ACTUACIÓ PROFESSIONAL

La pràctica professional exigeix un respecte profund envers les persones a qui s’atén i la
seva capacitat de triar lliurement. Partint d’aquest criteri, alguns dels principis que han de
presidir una pràctica professional correcta en la promoció de l’autonomia són:
● Principi d’AUTONOMIA I ELECCIÓ. Dret que té qualsevol a persona a mantenir el
control sobre la seva pròpia vida.
● Principi de PARTICIPACIÓ. Tenen dret a participar en diferents àmbits, laboral,
educatiu, cultural...
● Principi d'INTEGRALITAT. S’han d’atendre adequadament els aspectes biològics,
psicològics i socials.
● Principi d’INDIVIDUALITAT. Cadascuna d’elles és única i diferent de la resta.

● Principi d’INTEGRACIÓ SOCIAL. Han d‘estar integrades en els diferents nivells de

la societat en la que viuen i han de poder participar activament.

● Criteri d’ACCESSIBILITAT. Planificar en els diferents contextos, elements

facilitadors que millorin el funcionament i redueix la dependència (productes de
suport, domòtica, etc).
● Criteris de PROXIMITAT I ENFOCAMENT COMUNITARI. Els recursos de suport
s’han de situar en l’entorn més pròxim, i a prop d’on viuen les persones.
● Criteris de FLEXIBILITAT I ATENCIÓ PERSONALITZADA. Els programes i serveis
s’haurien d‘adaptar a les necessitats específiques de les persones i no al revés.
·EL/LA TÈCNIC/A EN INTEGRACIÓ SOCIAL
És el/la profesional que, en matèria de la promoció de l’autonomia, atén un repertori divers
de funcions que bàsicament es poden caracteritzar com d’intervenció socioeducativa.

Aquest professional pot participar en la valoració de la persona, la programació,

l’organització i l’execució d’activitats - la instrucció i l’entrenament de les habilitats
necessàries i la prestació dels suports, i també en l’avaluació del programa.

Per dur a terme aquestes funcions ha d’assolir algunes competències:

● Dominar les tècniques d’intervenció directa socioeducativa en les diferents àrees:
TMC, tècniques cognitives, etc.
● Disposar d’HS, d’escolta activa i empatia que facilitin la comunicació amb la
persona usuària.

● Conèixer en profunditat els productes de suport, la seva utilització, maneig i

manteniment.
● Tenir aptituds personals o professionals relacionades amb la iniciativa, el treball en
equip, la flexibilitat, la responsabilitat…
● Mostrar actituds com la sociabilitat, la solidaritat, la implicació, el compromís, etc.

El/la TSIS en les seves actuacions, podrà ser complementat per la xarxa de suports de què
disposi la persona usuària, especialment per part de la família, perquè els ensenyaments
es consolidin i es converteixin en hàbits.

·LES HABILITATS DE L’AUTONOMIA SOCIAL I PERSONAL

Un cop coneixem els conceptes d’autonomia, independència i autodeterminació, estem
en condicions d’iniciar-nos en l’estudi de les habilitats que ens permetran assolir-les.

Les habilitats d’autonomia personal i social (HAPS) són les capacitats, conductes i
destreses de què disposa una persona per funcionar en la seva vida diària.

Aquestes habilitats no s’han d’abordar com a valors absoluts, sinó que estan
condicionades per les necessitats de la persona, els dèficits que presenta i les seves
expectatives.
Per entendre la magnitud de les HAPS haurem d’ampliar la nostra informació sobre:
● Les diferents àrees en què s’organitzen aquestes habilitats; així sabrem com
categoritzar-les per dissenyar la intervenció.
● Els conceptes d’habilitats, hàbits i rutines, perquè la seva concatenació ens ajudarà
a entendre com es produeix l’adquisició d’habilitats.

→ ÀREES EN QUÈ S’ORGANITZEN LES HAPS

Des del currículum del mòdul de PAPS, quatre àrees:
1. Habilitats de realització de les AVD.
2. Habilitats cognitives.
3. Habilitats socials.
4. Habilitats de mobilitat i orientació.

→ HABILITATS, HÀBITS I RUTINES

Al llarg de tota la vida anem incorporant coneixements i desenvolupant habilitats, hàbits i
rutines que ens ajuden a moure’ns amb efectivitat en contextos molt variats.

→ DE L’HABILITAT A L’HÀBIT
Entenem per habilitat la capacitat o destresa d’una persona per a executar una activitat.
Però això no suposa l’exercici de l’autonomia.

Per exemple hi ha persones que saben fer una tasca, però no la duen a terme quan cal
fer-ho. Una persona usuària pot haver adquirit la destresa per vestir-se. Però si no
selecciona la roba adequada, no considerarem que sigui autònoma en aquella activitat.
Per avançar cap a l’autonomia, l’habilitat s’ha de transformar en un hàbit.
L’hàbit és una conducta apresa que la persona executa automàticament en el moment
oportú i de manera adequada.

L’adquisició de l’hàbit afavoreix la consecució de l’autonomia i és un factor fonamental per

al desenvolupament de la maduresa personal i social.

Passar de l’habilitat a l’hàbit suposa un temps i un entrenament. Quan una persona

usuària sigui capaç de realitzar l’activitat en aquestes circumstàncies, podrem dir que
l’hàbit estarà adquirit o s’haurà consolidat.
→ DE L’HÀBIT A LA RUTINA
L’hàbit, quan es realitza repetidament s’interioritza, i esdevé una rutina.
Les rutines són ritmes d’activitat que es mantenen estables i que, un cop apresos,
apliquem repetidament gairebé sense adonar-nos-en.
Molts d’actes que duem a terme en la nostra vida diària són rutinaris. Els fem, de manera
gairebé inconscient, seguint uns passos concrets que executen en el moment oportú.

A diferència dels hàbits, les rutines sí que podem canviar-les per altres, o fins i tot poden
desaparèixer quan ja no les necessitem. Per exemple agafar l'autobús per anar a l’escola.
Les rutines són adquirides en el context social, no són innates, i per tant cal que les
establim i aprenguem.

→ FASES D’ADQUISICIÓ DE LES HAPS

Fase 1. Preparació. La fase inicial consisteix en la preparació psicològica de la persona
usuària per a l’adquisició de les noves habilitats. És una condició necessària que la persona
estigui predisposada i motivada per iniciar l’aprenentatge.

Fase 2. Aprenentatge. Es produeix l’aprenentatge de l’habilitat pròpiament dita, que es

concretarà en l’execució de la conducta desitjada.

Fase 3. Automatització. Suposa la reproducció de la conducta apresa de manera

automàtica. En aquesta fase la persona usuària pren consciència de quines són les
situacions en què s’ha d’executar la conducta apresa.

Fase 4. Consolidació. Suposa el reforçament de l’aprenentatge i la interiorització com a

hàbit, de manera que s’executi l’acció rutinàriament en qualsevol situació que requereixi
aquell comportament.