+De la revista SAPIENS

EL BLOGCiències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d'una manera didàctica el
món de la història de les civilitzacions, la cultura i l'art a tots els lectors.
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’art

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el

pensament llibertari dissabte, 20/11/2010

L’anarquisme, tot i la seva gran influència en el moviment obrer en el segle

XIX i inicis del segle XX, no té un cos doctrinari tan homogeni com
l’elaborat per Marx i Engels per al socialisme marxista. D’aquesta manera,
darrere de l’anarquisme trobem un seguit de propostes diferents, i poc
connectades entre si, que responen al pensament individual dels seus
ideòlegs.

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera

meitat del segle XIX, l’obra del francès Proudhon. El seu estil vibrant, els
seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva
relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer
estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a
afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal
burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.
 Proudhon

Tot i el seu caràcter poc homogeni, les escoles de pensament anarquista

(etimològicament “sense comandament”) tindrien en comú l’exaltació de la
llibertat individual i de la solidaritat social; el refús de qualsevol autoritat,
especialment de l’Estat (ni Déu, ni amo, ni patró); la crítica de la propietat
privada i la defensa de formes de propietat col·lectives; i la crítica de la
societat capitalista: afirmen que una societat que no garanteix la seguretat
material dels homes no pot assegurar el respecte dels seus drets
fonamentals: la llibertat i la igualtat.

A grans trets, aquests serien els principis fonamentals del pensament

llibertari:

a. La crítica de la propietat privada burgesa i la defensa de la propietat

col·lectiva. Així, els mitjans de producció haurien de ser una propietat de
tota la comunitat o de les cooperatives d’obrers. A més, alguns autors
anarquistes, com Kropotkin, defensarien també la propietat col·lectiva dels
béns de consum i la seva distribució gratuïta entre la població.
 Kropotkin

b. L’oposició a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que fan de

l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que
consideren que és una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana.
Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en
el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de
diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que
substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc
parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien
apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

c. La defensa de l’espontaneïtat de les masses, de l’individualisme i de

l’acció directa. Els anarquistes substitueixen la idea de l’organització en
partits per una exaltació de l’impuls individual i popular. Rebutgen les
organitzacions jerarquitzades i són partidaris dels grups autònoms i les
confederacions. Són partidaris de l’acció i la participació directa i no de la
delegació de responsabilitats en representants o dirigents. No accepten les
normes representatives ni parlamentàries i propugnen una democràcia
directa, basada en les assemblees i l’elecció directa. Creuen que la revolució
no hauria d’estar ni dirigida ni preparada per cap partit, sinó que hauria de
ser el fruït d’un aixecament espontani del poble.

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el

marxisme

dissabte, 20/11/2010

A mitjans segle XIX, Karl Marx i Friedrich Engels van qualificar els primers
pensadors socialistes d’utòpics i van elaborar una teoria que no solament
refusava el capitalisme, sinó que proposava un programa d’acció per
transformar la societat tot denunciant l’explotació de la classe obrera per
part de la burgesia i defensant la necessitat que una revolució obrera posés fi
al capitalisme. En paraules seves: “els filòsofs no han fet sinó interpretar el
món de diferents maneres, però del que es tracta és de transformar-lo”,
reflexions que exemplifiquen la seva voluntat d’intervenir en la societat i
confrontar contínuament la teoria amb la pràctica.h
Karl Marx
 Friedrich Engels

El marxisme seria la teoria socialista més influent i completa. El seu

pensament va nodrir-se de la filosofia alemanya, especialment de Hegel i la
seva concepció dialèctica de l’esdevenir històric, així com dels economistes
britànics i del seu profund coneixement del sistema capitalista. A més, les
seves idees van configurar-se amb un profund contacte amb les lluites
obreres i les experiències organitzatives dels obrers del començament del
segle XIX. Engels, i especialment Marx, van formular un conjunt de teories
basades en l’estudi de les lleis que organitzaven el sistema capitalista,
donant una base científica al socialisme.

El seu pensament comprendria tres aspectes fonamentals que no es poden

aïllar: l’anàlisi del passat a través del materialisme històric i la lluita de
classes; la crítica del present a través de l’anàlisi econòmica del capitalisme;
i un projecte de societat futura: el comunisme, projecte igualitari i sense
classes.

Així, el marxisme va abandonar les concepcions idealistes de la història per

introduir l’anàlisi del passat a través del materialisme històric. Marx va
afirmar que eren els homes i les seves relacions el que donava sentit a la
història. Així, Marx entenia la història com un procés dialèctic en moviment,
transformació i desenvolupament constants. El motor que faria evolucionar
la història seria la lluita de classes, un conflicte permanent entre les classes
opressores i les oprimides.
 Per a ell, la història
de la humanitat hauria estat la successió d’unes etapes definides per la
natura de les relacions de producció –tipus de relació entre amo i esclau,
senyor i serf, obrer i capitalista–. Cada una d’aquestes etapes constituiria un
dels diversos modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el
capitalisme. El pas d’un sistema a l’altre tindria lloc quan les seves
contradiccions i els antagonistes entre les classes acabessin destruint-lo
mitjançant la revolució. Seria llavors quan es configuraria una nova classe
dominant que controlaria els mitjans de producció i els aparells de l’Estat,
imposant els seus valors i la seva ideologia al conjunt de la societat.

A més, per tal de dotar el moviment obrer d’un programa polític propi, Marx
va fer un anàlisi crític del present a partir de l’anàlisi econòmica del
capitalisme. En la seva obra magna, El capital (1867), Marx va afirmar que la
societat industrial es fonamentaria principalment en l’explotació dels
obrers per part dels capitalistes burgesos, que només cercarien augmentar
els seus beneficis a costa dels salaris dels obrers. Així, durant la jornada
laboral l’obrer treballaria primer per produir les mercaderies que
equivaldrien al seu salari, però desprès continuaria treballant i aquesta feina
no pagada constituiria la plusvàlua dels empresaris, l’única font de guany
dels capitalistes.

D’altra banda, Marx va mostrar que la necessitat constant d’una nova

tecnologia per competir i millorar la productivitat, combinada amb la manca
de planificació inherent al sistema capitalista, donava lloc a l’aparició de
crisis periòdiques, de les quals sortien reforçades les grans empreses que
així eliminaven dels mercats a les més dèbils. Això feia que el sistema no
només estigués sotmès inevitablement a les crisis, sinó que cada cop es
reforçava la tendència a la concentració d’empreses i capitals. A la societat
cada cop hi hauria menys rics més rics i més pobres més pobres.

Finalment, per posar fi a l’explotació de l’home, Marx va proclamar la

necessitat que el proletariat, mitjançant la revolució, conquerís el poder
polític i econòmic i crees un nou Estat obrer al servei dels treballadors: la
societat comunista. Aquest nou Estat va ser qualificat per Marx com a
dictadura del proletariat, en la qual ja no existiria la propietat privada, perquè
la primera missió del nou Estat seria la socialització de la propietat que
passaria a mans estatals. Ara bé, segons Marx, la dictadura del proletariat
seria tan sols una etapa intermèdia, perquè la desaparició de les diferències
socials comportaria la dissolució de les classes, i un cop desaparegudes les
classes l’Estat seria innecessari ja que aquest seria només l’expressió de la
dominació d’una classe sobre l’altra. Així, a poc a poc l’Estat s’aniria
autodissolent per donar pas a una societat comunista, igualitària i sense
classes.

L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981)