Resum tema 5 historia

4. Bases ideològiques del mov. obrer

El s.XIX pensadors denuncien la situació de la clase obrera i proposen sol. reformistes.
4.1. El socialisme utòpic
Els pensadors utòpics denuncien la misèria del proletariat i proposen maneres de viure
i treballar diferents. Aquests pensadors no consideraven la lluita entre patrons i obrers
(que feia impossible la sol. pacífica). Tenien aquestes idees:
- Volien crear, de manera pacífica, una societat ideal vivint en pau i igualtat.
- Donaven importància a la solidaritat, la filantropia i l’amor fraternal.
- Defensaven les novetats industrials, pero no volien els efectes dolents per als obrers.
Els ideòlegs principals eren:
- Saint-Simon (1760-1825) ➔ Deia que la societat es basava en la indústria, que era
única font de prosperitat. Volia una societat sense classes, on propietaris i treballadors
son dirigits pels + capaços, escollits democràticament.
- Charles Fourier (1772-1837) ➔ Odiava l’empresa industrial capitalista causant
l’explotació i la misèria dels obrers. Va proposar la igualtat entre homes i dones i la
formació de falansteris (cooperatives autosuficients).
- Robert Owen (1771-1858) ➔ Soci de New Lanark, va aplicar mesures per millorar les
condicions de treball dels obrers.
4.2. El socialisme marxista
El marxisme creat per Karl Marx (1818-83) i Friedrich Engels (1820-95). Engels agafa
consciència de la situació dels obrers i comença a col·laborar amb Marx, publiquen el
Manifest Comunista (1848) on reivindiquen la seva doctrina social i política. En aquest
s’aplicaven idees de corrents anteriors (socialisme utòpic) criticant que el proletariat
tenia un projecte polític propi.
Consideraven que les relacions derivades de la producció determinava l’estructura
socioeconòmica de les etapes de l’evolució humana. Marx les anomenava modes de
producció, on en cada mode sorgien noves forces productives que creaven una nova
classe social oposada al dominant, aquesta lluita de classes era considerada el motor
de canvi social en la història.
En aquests períodes hi havia un model de producció capitalista on la societat està
dividida en 2 classes enfrontades, la burgesia (propietaris dels mitjans de producció) i
el proletariat (ven la força de treball al patró a canvi d’un salari). La burgesia havia
estat revolucionaria fins que es queda aturada per les contradiccions del sistema
capitalista, que podria suposar la destrucció d’aquest sistema.

1
En l’obra + important de Marx, El Capital 1867, planteja la diferència entre el valor que
el treballador produeix i la retribució per a la feina. Aquesta diferència, plusvàlua, és
l’acumulació capitalista que serveix per mesurar l’explotació d’un treballador.
Els marxistes volien substituir la societat capitalista per sistema sense classes ni
propietat privada, amb 3 fases: Revolució del proletariat (conquesta violenta del
poder i control de l’estat), dictadura del proletariat (propietat privada = pública) i
establint una societat comunista organitzada en partits socialistes i sindicats
socialistes, on ja no era necessari l’estat.
Aquest mov. va ser la base ideològica d’una part dels mov. revolucionaris de finals del
s.XIX principis del s.XX. S'expandeix en el 1917 després de la Rev. Russa.
4.3. L’anarquisme (sense autoritat)
El primer ideòleg va ser Pierre-Joseph Proudhon (1809-65), que influí en obrers
francesos contraris a l’estat, a la propietat privada i a la influencia de la religió.
Proudhon deia que l'emancipació dels treballadors s’aconseguia de manera pacífica
amb l'associació i el desenvolupament del mutualisme i era partidari d’una societat
sense autoritat.
El teòric rus Bakunin defensava la rebel·lió contra la societat capitalista i l’estat.
Aquest amb altres elaboraren una doctrina anarquista que volia promoure l’acció del
proletariat industrial de tots els sectors oprimits de la societat (camperols, obrers…)
Tinguent una posició radical i rebutjant l’acció política. Tant socialistes com anarquistes
volien una societat sense estat ni classes, però diferien en les estratègies per
aconseguir-ho. Mentre els marxistes defensaven la fase de la dictadura del proletariat
els anarquistes volien suprimir l’estat immediatament. Així que els darrers defineixen
els marxistes autoritaris i centralistes, i ells mateixos antiautoritaris i comunistes.
”L’estat obrer” de Marx impossibilitava el sistema antiautoritari basat en la lliure
federació d’associacions autònomes. Aquesta rev. social + radical volia la destrucció
total de l’ordre social burgès i els seus instruments de control (policia, govern…).
5. Orígens i desenvolupament del mov. obrer
Les dures condicions dels obrers industrials i l’explotació eco. fa que lluitin contra
aquests abusos.
5.1. Els precedents: de les friendly societies al luddisme
Des del s.XVIII existien societats fraternals (clubs socials que feien complir les lleis que
protegeixen als obrers), a finals d’aquest s. van evolucionar als sindicats (associació de
treballadors, defensen interessos laborals). Entre els s. XVIII-XIX s’estenen pel GB les
unions de treballadors i els clubs de reforma política i de tendència democràtica.
El ministre William Pitt, per la por produïda pels successos que hi va haver en la Rev.
Francesa, va fomentar les Combination Laws, que van prohibir associacions amb

2
finalitats laborals. El 1824 va ser abolida amb una llei que permitia la lliure associació.
Però els sindicats es van legalitzar anys després.
En els anys de prohibició, els sindicalistes feien mítings i moviments luddites. Es deien
així en honor a Ned Ludd, un home fictici. Amb el seu nom es firmaven les protestes i es
cremaven i destuien màquines i matèries primeres de fàbriques.
Els motins luddites + famosos es van fer a finals del s.XVIII, a GB (on hi havia obrers
que no volien les màquines que els llevaven el treball). La màxima agitació va ser en els
anys de guerra contra Napoleó (males collites, preus alts i poca act. comercial).
5.2. El sindicalisme a GB: la lluita per la llibertat d’associació
El 1819 va ocórrer la matança de Peterloo (Manchester). A Saint Peter es van juntar +
de 100.000 manifestants per demanar l’abolició de les lleis que dificultaven la
importació de gra. L’exèrcit els va disparar. Això va provocar un mov. de solidaritat amb
les víctimes (herois de Peterloo). Que va ajudar a que els britànics s’adonessin dels
problemes dels obrers industrials.
Aquest clima social va fer que es govern britànic legalitzés les associacions obreres. La
llei del 1824 va provocar vagues i manifestacions. Això fa que, el 1825, el Parlament
aprovés una llei que incloïa la vaga o els boicots dins la Llei de Conspiració, amb la qual
tota acció contra la monarquia o l’ordre era crim. Els sindicats i les vagues eren il·legals,
però no era delicte pertènyer a AO. Des del 1830 es va voler crear una gran unió
sindical, que va ser possible gràcies a Robert Owen. Owen defensava que els sindicats
gestionessin les indústries, deixant de banda els propietaris. Però el Gran Sindicat va
desaparèixer el 1835 per vagues i pel processament de dirigents.
Per aquest fracàs molts sindicalistes van pasar al cartisme (mov. polític que demanva
drets com el sufragi universal, la retribució eco. als diputats, la jornada de 8h…). El nom
provenia de la Carta del Poble, que tenia peticions dels obrers i de la baixa burgesia.
Aquest mov. va tenir una 1r fase d’auge entre el 1838-39, pero les peticions van ser
denegades pel Parlament i hi va haver vagues, protestes… El 1848 es va dissoldre.
Aquest fracàs va dur el mov. sindical britànic cap a mètodes pacífics i de negociació. El
1850-60 es van crear sindicats d’àmbit nacional formats per obrers tècnics. Els seus
dirigents no tenien doctrines revolucionaries ni projectes ambiciosos. Al GB es van
crear molts de sindicats, fins el 1871-75, amb lleis que van legalitzar les associacions
de treballadors.
5.3. El sindicalisme a la resta d’Europa
Aquest es va difondre tenint com a model el cas britànic a la vegada que la
industrialització.

3
FRANÇA
Des de l’EM ja hi havia associacions de treballadors que va perviure fins a la 2n meitat
del s.XIX quan es van convertir en sindicats. Aquestes societats foren nombroses en els
inicis de la industrialització.
Motins, protestes o vagues com la de Lió 1831 i 1834 (treballadors de seda) o la de
París 1845 (miners/fusters), van acabar com a lluites de carrer reprimides per l'exèrcit.
Els sindicats eren il·legals i desafiaven l’autoritat. La legislació sorgida de la Rev. F era
contraria a la llibertat de l'associació (considerada com element d’inseguretat). Entre
1825-47 van detenir obrers per pertànyer a aquestes associacions. Tot hi així els
sindicats s’ocultaven fent-se passar per societats d’ajuda mútua.
La prohibició legal dura fins al 1864, només si les associacions eren temporals. En el
1868 autoritzen de manera permanent els sindicats obrers (són tolerats però no
reconeguts legalment fins la Llei d’associacions del 1884).
ALEMANYA
El mov. sindical apareix lentament, les primeres associacions sorgiren en el 1830, i
entre el 1830-48 obrers alemanys (influits per pensadors utòpics) adopten els corrents
socialistes i comunistes.
Les associacions obreres eren il·legals fins el 1860, quan les lleis franceses influeixen
als governs prussians i al 1869 aproven una llei que garanteix el dret d’associar-se als
obrers. El mov. sindical va ser tolerat, però es va fer legal el 1918.
La connexió entre el sindicalisme i la política era molt present, així que hi ha 3 tipus de
sindicats:
- Unions socialistes: + nombroses i influents (marxistes).
- Sindicats liberals: volen imitar el model britànic professionalitzat i apolític.
- Sindicats cristians: no qüestiona l’ordre social i cerca l’equilibri entre patrons i obrers.
ESPANYA I ITÀLIA
En aquests països el mov. va ser tardà, ve amb la industrialització i en certes regions.
Espanya: Cat (tèxtil)/And anarquistes i Mad/Ast (mineria)/Pb (siderúrgic) socialistes. I
a Itàlia Milà i Torí.
A Espanya imiten el luddisme (destrucció maquinària), però en el 1840 es crea
l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera.
Entre el 1840-50 hi va haver molts de conflictes laborals (1842 a la indústria cotonera
coincideixen els interessos dels obrers amb els de la burgesia, provoca vagues i l’estat
bombardeja la ciutat). A partir de la Rev. del 1868 el mov. obrer agafa importància amb
la Prim. Internacional. Encara que s’autoritza per primera vegada el dret d’associació
en la Constitució del 1876, el reconeixement ple és amb la Llei d'associacions del 1887.

4
A Itàlia les lluites sindicals s’inicien amb les vagues tèxtils i es desenvolupen a finals del
s.XIX principis del s.XX, quan les lluites obreres es generalitzen a EU i Amèrica.
6. Primera Internacional (AIT) 1864-1876
Des de principis del s.XIX existia la idea de crear una organització obrera internacional
i es va materialitzar amb la formació de l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT: org. internacional d’obrers que internacionalitza el mov. obrer).
6.1. Orígens, formació i objectius
L'origen va ser la reunió celebrada a Londres entre líders obrers francesos i britànics
quan els francesos visiten l’Exposició Universal de Londres. L’AIT es funda en el míting
del 1864 a Londres.
Els exiliats tingueren un paper molt influent. Es creà un comitè que encarregà a Marx
la redacció del manifest inaugural i del projecte d'estatuts de la nova organització. El
seu lema va ser: “Proletaris de tots els països, uniu-vos”.
El manifest comparava els avenços dels obrers i animava al proletariat a fer-se amb el
poder polític. Els estatuts establien la creació d’un consell general, seccions locals,
propaganda i solidaritat amb conflictes i vagues obreres.
6.2. Problemes interns i divisió ideològica
A l’AIT convivien sindicalistes i socialistes de diverses tendències, i per tant, van
aparèixer discrepàncies. Oposat al sector + autoritari (Marx i Engels) que preten
reforçar el consell general, sorgeix un mov. que vol l’autonomia de les organitzacions
locals i nacionals, similar a l’antiautoritarisme de Bakunin.
Encara que es va expandir la Internacional, els problemes seguien presents. Els
socialistes moderats són desplaçats per les tesis de Marx. L’enfrontament s’agreuja
quan Bakunin entra en la Internacional. El fet que condueix a la ruptura es el rebuig
bakunista a qualsevol intervenció dels treballadors en la política burgesa.
En el 1871 esclata a París un mov. revolucionari: La comuna de París. Enfrontament
que sorgeix durant la guerra Franco-Prussiana, quan P derrota a F, les autoritats
fuegen i queda un buid de poder on el sector obrer governa i acaba quan les autoritats
de P reprimeixen la Comuna.
El fracàs de la comuna enforteix l’enfrontament entre B i M. Les diferents visions sobre
aquest fet produeixen un enfrontament entre les dues tendències i en el congrès de
l’Haia el 1872 expulsen a Bakunin.
6.3. El final de la Primera Internacional
Després d’aquest fet els suïssos, italians i esp. abandonen el Consell general i creen una
nova Internacional antiautoritària seguint les propostes de Bakunin. Aquesta ruptura
i el desenvolupament de les organitzacions obreres nacionals debiliten a Marx (a favor
de la AIT). Així el mov. obrer va perdent força. I al 1876 es dissol.

5
La Internacional antiautoritària agrupa les federacions d’Europa (-Alemanya) però amb
el temps perd membres als congressos i Bakunin abandona el 1874.
7. Segona Internacional (1889-1914)
A final del s.XIX hi va haver un augment dels sindicats, l’expansió del socialisme i
l’implantació dels partits socialistes. Aquests canvis van reorganitzar el mov. obrer i
van formar la Segona Internacional.
7.1. L’expansió del mov. obrer: partits i sindicats socialistes
Per l’augment dels treballadors industrials i l’expansió del socialisme es van formar i
expandir els partits socialistes i les organitzacions sindicals nacionals.
El 1875 es va fundar el Partit Socialdemòcrata Alemany. El 1891 es va adoptar un
programa revolucionari marxista per millorar les condicions de les clases treballadores
i aconseguir reformes democràtiques.
A finals del s.XIX es van fundar altres partits socialistes: l’Espanyol (1879) o l’Italià
(1892). El 1905 a França es crea la Secció Francesa de la Internacional Obrera. GB va
formar el Partit Laborista el 1905.
7.2. Tendències i divisions en el si del socialisme
Els partits socialistes NO tenien uniformitat ideològica pero tenien influència
marxista als seus programes. El socialisme va ser + parlam. i afavorí la via reformista.
Al final del s.XIX es diferencien 3 tendències socialistes:
- Tendencia revisionista ➔ impulsada per Edguard Bernstein, que critica el marxisme.
Va negar que el sistema estava a prop de la seva fi i que només es pogués canviar la
societat amb la lluita de classes i la rev. Creia que el socialisme no s’imposaria amb la
violència, sinó amb reformes successives. Per això, el partit s’havia d’aliar a l’esquerra.
- Tendència esquerrana ➔ + estricta i minoritària, abarcava l’ala revolucionària de
l’SPD, encapçalada per Rosa Luxemburg, i en el si del Partit Socialdemòcrata rus, per
Lenin (bolxevic). Defensava la lluita de classes i la rev. per acabar amb el capitalisme.
- Tendència centrista ➔ via intermitja entre les 2 tendències, la tenien la majoria de
partits socialistes. En la socialdemocràcia alemanya, teòrics van criticar la posició de
Bernstein d’abandonar el marxisme. Però no van suprimir les pràctiques reformistes.
7.3. De la fundació a la crisi de la SI
La SI es va fundar el 1889 a París (orientació marxista). El 1900 es crea un Buró
Socialista Internacional. Un dels seus objectiu era legislar a favor dels treballadors
(jornada 8h, prohibició treball infantil i dret a vaga). Es va establir l’1 de maig com a Dia
Internacional del Treball. El 1910 van proposar el dia 8 de març com a Dia
Internacional de la Dona Treballadora.
A principis del s.XX la SI es va enfrontar a debats sobre el revisionisme, la qüestió
colonial i la guerra, i va haver d’arribar a propostes conciliadores. L’esclat de la 1r GM

6
(1914) va mostrar que el socialisme no podia oposar-se a la guerra i va augmentar les
divergències. La ruptura es produeix amb el triomf de la rev. bolxevic i la creació de la
Tercera Internacional Comunista el 1919.

Tema 6
4. Els imperis plurinacionals
A les grans potències del s.XIX se li sumaven 3 imperis: l’austrohongarès, el rus i
l’Otomà. Aquests tenen unes característiques comunes:
- Tenen formes de govern + autoritari (- liberals)
- Territoris de grans extensions
- Estats plurinacionals (moltes ètnies, cultures, religions…)
- Industrialització dèbil (només a grans ciutats)
- Construir una nació amb una ètnia/raça dominant (amb l’educació)
4.1.L’imperi austrohongarès
Aquest imperi tenia diferents ètnies, cultures i religions, això el va fer inviable. Els mov.
independentistes i nacionalistes eren una amenaça per a la seva continuïtat. L’imperi
tenia 3 grans centres: Àustria (cultura alemanya), Hongria (cultura magiar) i Praga
(cultura txeca i eslovaca). El seu governador era Francesc Josep I, que va aplicar una
política de centralisme i absolutisme germànic. Això va dividir l’imperi en 2 regnes
(compromís 1867).
- Àustria ➔ on predominaven els alemanys. A l’interior es va intentar germanitzar
pobles com: els txecs de Bohèmia, els polonesos i els rutens de Galítzia o els serbis,
croats, eslovens i italians de Dalmàcia.
- Hongria ➔ format per Hongria, Eslovènia, Croàcia i Transsilvània. Predominava la
població magiar (però també romanesos i eslovens). Amb l’educació es va imposar la
magiarització.
La monarquia dual estava formada per l’emperador i els ministeris de guerra, relacions
exteriors i financeres. Però Àustria i Hongria tenien lleis, govern i parlament propis. La
signatura d’aquest compromís (1867) va solucionar el problema hongarès, però no els
de les altres nacionalitats, per això els nacionalismes eren constants.
Això amb l’ànsia d’expansió d’Àustria-Hongria als Balcans van desestabilitzar la zona i
va originar la qüestió d’Orient. Desde finals del s.XIX aquest imperi NO tenia molt de
futur pel personalisme de l’emperador, l’equilibri impossible entre magiars i germànics,
i el no poder tenir un sistema democràtic.

7
4.2. L’imperi rus
El tsar tenia un poder teocràtic (polític i religiós), similar a una monarquia absoluta. La
extensió de l’imperi es va potenciar amb el Congrés de Viena (1815), però es volia
seguir expandint en 3 direccions:
- Extrem Orient ➔ annexió Manxúria i l’illa de Sakhalin el 1875.
- Sud ➔ Turquestan i intents d’ocupar zones de la frontera d’Irán i del nord mar Caspi.
- Oest ➔ Bessaràbia i part de Polònia i Finlàndia.
Hi havia diversitat ètnica. Predominaven els eslaus (+80%), russos, ucrainesos,
polonesos i bielorussos.
Les ètnies importants eren la caucàsica (georgians, armenis…), asiàtica (turcmans,
tàrtars…) i bàltics (Letònia, Estònia…). A més s’hi afegia una comunitat jueva i alemanya.
Per la diversitat ètnica es van produir: la tendència centrífuga (pobles que volien
separar-se) i la tendència centrípeta (volia assimilar les altres minories a la cultura
eslava). D’aquesta darrera deriva la política de russificació practicada per tots els tsars.
La política interna dels tsars consistia en mantenir el règim autocràtic amb petites
reformes. Alexandre II era condicionat pels efectes de la derrota de la g. Crimea
(1853-56). I va haver d’emprendre reformes socials, com l'abolició de la servitud, però
no millora la pagesia russa. Comença una petita industrialització (petroli) i fan les 1r
xarxes ferroviàries. A més, intensifica la repressió de mov. oposats als tasrisme
(nihilisme, anarquisme i populisme) que feien atemptats i acabaren assassinant-lo.
Alexandre III va ser molt conservador però potencià el desenvolup. eco. amb la reforma
fiscal i la captació de capital europeu (francès). L’estat impulsa la industrialització en
sectors com: minerometal·lúrgic (Doneck), petroli (Transcaucàsia), tèxtil (Moscú i
Polònia) i ferrocarril: Transsiberià (comença al 1891). A més hi va haver un control de
l’ensenyament i la cultura, russificació de fronteres i persecució d’oposicions.
Nicolau II segueix amb la repressió i la política de russificació, que suposa el
descontentament. Comença la guerra amb Japó (1904-05) quan suporta
l’expansionisme cap orient. La derrota desacredita el tsar i comencen las revol. del
1905. *Dones, nins i persones majors fan una manifestació pacífica davant el palau del
tsar a Sant Petersburg, el tsar treu tropes (comença el diumenge sagnant) i estableix la
Duma (assemblea per proposar reformes profundes).*

4.3. L’imperi otomà o turc

Es va formar a l’EM, era complex i estens format per molts de pobles, però la debilitat
del govern central otomà provocà molta inestabilitat política. Era format per Anatòlia
(turcs) i balcans (cristians i islàmics), extensió cap a Orient Mitjà, Aràbia i nord d’Àfrica.

8
El sobirà de l’imperi tenia els títols de sultà (autoritat política) i califa (religiosa sobre
els musulmans), així que era un estat teocràtic.
La ruïna del país era causada per l’estructura política i admin., el sistema fiscal que
pesava sobre camperols, la corrupció i el cost de l’exèrcit. Els intents de canvi
fracassaren fins que apareix el grup reformista Joves Turcs (format per intel·lectuals,
funcionaris i membres de l’exèrcit que criticaven el despotisme del soldat) que fa un
cop d’estat al 1876 per instal·lar un govern liberal d’estil occidental.
Després de la rev. el nou soldà, Abdul Hamid es fa amb tots els poders, manté els
tribunals religiosos i la xaria i suspèn la Constitució fins el 1908.
Els pocs recursos eco., la dependència financera de GB i França, i els problemes
exteriors (sobretot Balcans) acceleren la debilitació d’aquest imperi. És feren
conspiracions per acabar amb el soldà. El 1908 la societat per al Progrés i la Unió (part
de l’exèrcit, joves turcs i estudiants) feren un cop d’estat i el soldà va haver de restablir
la Constitució del 76, però el 1909 es tornà a suspendre i provoca la revolució dels
Joves Turcs (destitueixen el solà) i nomenen a Mehmet V Resat (09-18) que inicia un
conjunt de reformes. i s’apropa a alemanya perquè desconfiava de Fr. i GB (interessats
en posicions otomanes).

6. Les relacions internacionals (1870-1914)

Entre la guerra francoprussiana i la 1rGM hi havia enfrontament entre les principals
potències per la supremacia d’Europa i a zones de conflicte.
6.1. L’Europa de Bismarck (1870-90)
A l’era bismarckiana aquest canceller va imposar els interessos d’Alemanya a la resta
d’europa, i tenia un política amb els objectius següents:
- Mantenir França en un aïllament diplomàtic ➔ i fer-li pagar, després de la batalla de
Sedan, una gran indemnització., debiliant així Fr. i evitant que es pugui venjar
- Mitjançar entre Rússia i Àustria-Hongria ➔ enfrontats pels balcans
- Desenvolupar una pól. de rearmament bèl·lic ➔ com element coactiu per possibles
futurs enemics que provoca una cursa d’armament amb altres països (GB, EUA, Itàlia…)
La seva política es basava en el principi de la Realpolitik que al prendre decisions
anteposava els resultats als principis morals.
6.2. Els sistemes bismarckians
la política de Bismarck es plasma en 3 sistemes (1872-1893): que tenien l’objectiu de
mantenir la pau i aïllar França.
· La predominància alemanya o “primer sistema” bismarckià (1871-79)
Un lloc de conflicte eren els Balcans (rivalitat entre Rússia i l'Imp. Austrohongarès) on
RU suportava l’imperi turc per mantenir l’Statu Quo (mantenir l’equilibri internacional).

9
La diplomacia de Bismarck aconsegueix signar 2 acords al 1873 (1 germanorús i 1
austrorús) per calmar tant les pretencions russes com austríaques. I formaren l’Aliança
dels tres Emperadors (Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria) i al 1874 s’uneix Itàlia.
Les revoltes nacionalistes i la repressió turca va fer que Russia intervenís (ajuda a
Sèrbia i Montenegro). Això va forçar la signatura del tractat de San Stefano (1878),
que creava als Balcans la Gran Bulgària (sota influència russa). El tractat va rompre
l'equilibri als Balcans. El 1878 es convoca el congrés de Berlín: la Gran Bulgària es
dissol, Àustria-Hongria te un protectorat a Bòsnia i Hercegovina, RU obté Xipre. Rússia
es va separar de l’Aliança.
· La plenitud del sistema bismarckià o “segon sistema” (1879-85)
Alemanya participa + en la diplomàcia d’EU. El 1879 es signa la Doble Entesa
(Alemanya i Àustria). El 1881 es renova l’Aliança dels 3 Emperadors (Bismarck atreu
Russia). El 1882 es crea la Triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia).
Aquest sistema va respectar l’statu quo als Balcans i inaugurar la pau a EU fins al 1910.
Però les potències van produir armament (pau armada) fins que va començar la 1r GM.
· El final del sistema bismarckià o “tercer sistema” (1885-93)
Des del 1885 esclaten rivalitats entre Rússia i Àustria per qüestions territorials i
dinàstiques.
Bismarck fa signar 2 tractats que garanteixen l’equilibri als Balcans i aïllaven França. El
primer tractat era entre Alemanya i Àustria i el tractat de Contrassegurança (era
secret entre Alemanya i Rússia). Però aquest sistema es va ensorrar quan França signa
2 tractats amb Rússia (un polític i un militar). L’aïllament francès i l’allunyament de
Rússia va acabar amb l’era bismarckiana.
Es formen 2 blocs de potències enfrontades: la Triple Aliança (Alemanya,
Àustria-Hongria i Itàlia) i la Triple Entesa (RU, França i Rússia).

10