TEMA 5: DE LA SOCIETAT AGRÀRIA A LA INDUSTRIAL: ELS NOUS MOVIMENTS SOCIALS

1. La configuració de la societat de classes

De súbdits a ciutadans (passen a tenir drets)
Amb el triomf de les revolucions liberals es va establir un model de social basat en la igualtat jurídica
de tots els ciutadans (davant la llei). El canvi revolucionari de súbdits a ciutadans va estar limitat pel
liberalisme censatari, que va subordinar la participació política i l’exercici del sufragi a la condició de
propietari. La riquesa es convertiria en l’eix de les diferències socials i la seva concentració en mans
d’una elit que també monopolitzava el poder polític, va limitar la mobilitat social, va consolidar la
desigualtat i va accentuar la polarització social.
La reordenació dels estaments privilegiats
La noblesa va perdre privilegis (pagaven impostos, a extreure tributs de les seves terres i a exercir com
a jutges als dominis dels senyorius — grans propietaris de terres capitalistes). L’alta i mitjana noblesa
van mantenir la seva importància social (perquè tenien sufragi censatari i podien votar), econòmica i
fins i tot política. Conservaven patrimonis que els donaven poder econòmic en un país on la
industrialització era limitada i la burgesia feble.
La mitjana i petita noblesa, que era molt nombrosa a la zona central d’Espanya, es va deteriorar
econòmicament i socialment. A causa de perdre el seu principal privilegi, el dret a l’apropiació
d’impostos, ja que les seves terres els proporcionaven rendes escasses, la majoria es va anar diluint
entre el grup de la classe mitjana de propietaris agraris.
Pel que fa al clero, es va produir una situació similar. Les lleis desamortitzadores, la supressió de
convents i l’eliminació del delme en van disminuir el poder econòmic, malgrat que ràpidament van
quedar compensats pel pressupost públic (els hi pagaven un sou) dedicat al culte i el clero. Les seves
relacions amb la Corona i les classes altes li van permetre mantenir la influència social, dominar
l’ensenyament i formar part de poder social i ideològic dels caciquils.
La societat de classes
En la societat liberal, els estaments van ser substituïts per les classes socials, una nova organització
pròpia del sistema econòmic liberal i capitalista.
SOCIETAT ESTAMENTAL (PRIV. — NOBLESA I SOCIETAT DE CLASSES (CLASSES DIRIGENTS —
CLERGAT) (NO PRIV. — TERCER ESTAT) ALTA BURGESIA, ARISTOCRÀCIA, CLERGAT,
PETITA BURGESIA, PROFESSIONALS LIBERALS I
FUNCIONARIS CESSANTS) (CLASSES POPULARS
— PROLETARIAT, SERVENTS, PAGESIA I
JORNALERS, CAPTAIRES)

● Desigualtat jurídica ● Igualtat de drets civils, no polítics, que es

● Economia: rendes de la terra i del treball
dels no-privilegiats
● Escassa mobilitat social en el Tercer Estat
conquereixen progressivament
● Divisió social segons la riquesa (els ve per
naixement)
● Distribució de béns i beneficis basat en
l'esforç, capacitat i treball.

Dos grans grups socials:

● Les classes dirigents o burgeses: estaven formades per l'antiga aristocràcia, les altes jerarquies
del clergat, de l’exèrcit i de l’administració, i l’alta burgesia, posseidora de riquesa colonial,
urbana, industrial o agrària, provinent de les seves propietats, rendes o capitals. El sufragi
 censatari i la seva representació al Senat les van convertir en un bloc de poder i un poten grup
de pressió.
● Les classes populars: estaven integrades per aquells que vivien del seu treball en el món dels
oficis, les noves fàbriques o el camp: artesans, obrers, pagesos, jornalers, servents… No eren
propietaris i no participaven en la política oficial, hi influÏen per mitjà de les juntes, la milícia, la
barricada, la protesta contra els consums i les lleves, i finalment, la vaga. (per la vida molt
precària).
L’expansió de l'administració estatal i provincial i el creixement de les ciutats va afavorir que entre tots
dos grups es desenvolupés una classe mitjana, molt escassa i més pròxima a la situació social de les
classes populars que a la riquesa de la classe dirigent.
Una nova conflictivitat social
L’expansió del liberalisme econòmic i del capitalisme, va beneficiar els nous sectors dominants
(aristocràcia i burgesia) i va generar noves desigualtats socials. La resistència i la lluita contra aquestes
desigualtats és l’origen del moviment obrer al llarg del segle XIX. La conflictivitat de la societat
industrial es va ajuntar amb les velles formes de protesta característiques de l’Antic Règim. La
desigualtat i la marginació política van estendre noves i eficaces formes de lluita (vaga, associació
sindical) que contraposaven noves ideologies (democràcia, socialisme, anarquisme) al liberalisme
burgès.
2. Els orígens del moviment obrer
La presa de consciència obrera
Cal cercar els orígens de l’obrerisme en el context de la industrialització associada al desplegament del
capitalisme i amb relació a les condicions de vida; de treball, salarials, els accidents laborals…
Els treballadors van anar agafant consciència de la precària condició que vivien, que constituÏen una
classe social diferenciada i que calia millorar la seva situació. Això va originar una nova conflictivitat
social que va posar l’accent en la lluita per la igualtat econòmica. D’aquí va sorgir el moviment obrer, en
defensa dels drets laborals. Les primeres protestes obreres van tenir un caràcter clandestí, espontani i
de vegades violent. La necessitat d’unir forces va comportar el sorgiment de les primeres
organitzacions i de les noves formes de protesta obrera, centrades en la vaga i la manifestació.
La lluita contra la màquina: luddisme
A la dècada de 1820. el luddisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de
noves màquines, a les quals es responsabilitzava de la pèrdua de llocs de treball i del descens dels
jornal (van cremar les màquines). Els treballadors van comprendre aviat que l’origen dels seus
problemes no eren les màquines, sinó les condicions de treball imposades pels propietaris. Per tant, la
protesta obrera es va anar centrant progressivament en aquestes condicions, en la millora salarial i en
la defensa del dret d’associació. El 1834, va sorgir un primer grup d’associacionisme obrer amb un grup
de teixidors.
Les primeres societats obreres
L'associacionisme es va desenvolupar al llarg de la dècada del 1840, malgrat l’oposició dels empresaris i
de les autoritats governatives. Es van crear altres organitzacions obreres que funcionaven com a
Societats de Protecció Mútua. Els treballadors pagaven una quota per sostenir una caixa de resistència
destinada a pagar el jornal en cas de malaltia, acomiadament o vaga. La pionera va ser l’Associació de
Teixidors de Barcelona (primer sindicat lligat a la Protecció Mútua). UN SINDICAT NO PRETÉN PUJAR AL
PODER.
 L’expansió de l’obrerisme
Reivindicava sobretot l’augment dels salaris i la disminució del temps de treball. El fet de més
importància va ser la primera vaga general declarada el 1855 durant el bienni progressista, es va
originar a Barcelona com a reacció a la introducció d’unes noves màquines, que estalviaven mà d’obra i
deixaven molts obrers a l’atur. Es reivindicava la llibertat d’associació, l’establiment d’un horari fix de
treball i la formació d’una comissió d’obrers per resoldre els conflictes laborals. El dret d’associació va
trigar molt a ser reconegut a Espanya. A més, el Codi Penal establia sancions contra les associacions
que pretenguessin pressionar sobre els salaris o regular les condicions laborals. No va ser fins la
revolució del 1868 que es va obrir pas a la legalització d’aquestes associacions i a la creació de sindicats
obrers.
Les revoltes agràries
L’augment de la població agrària assalariada (jornalers), sense un creixement del treball i els recursos,
va provocar un greu problema social, sobretot a Andalusia.
A la dècada del 1840, unes manifestacions i ocupacions de terres va agitar el camp andalús, es van
produir cremes de collites i matances de bestiar, les terres finalment es van repartir entre els jornalers.
El problema es va agreujar el 1855 amb la desamortització dels béns comunals dels municipis (Llei
Madoz), perquè aquestes terres d’aprofitament comú va passar a mans privades. Entre els anys 1868 i
1873, durant el Sexenni Democràtic, es van radicalitzar les mobilitzacions pageses sota el lideratge dels
republicans, de tal manera que la qüestió agrària es va convertir en la bandera social del
republicanisme espanyol (es pensaven que les lleis dels republicans es farien d’una dia per l'altre i es
van enfadar). DIFERÈNCIA ENTRE OBRER I JORNALER — els obrers tenien el lloc assegurat mentre que
el jornaler no.
3. Les primeres ideologies obreres i l’internacionalisme
Els precursors: republicanisme i utopisme
En un primer moment, les demandes dels treballadors van estar en l’agenda del partit demòcrata i
republicà amb la defensa del sufragi universal, el dret d’associació, mesures de reforma social i la
revisió del procés desamortitzador. L’any 1868, es va concedir el sufragi universal masculí i els obrers
van votar sistemàticament pel republicanisme. La manca d’un veritable suport polític i la no-satisfacció
d’una bona part de les seves reivindicacions van conduir a importants sectors de l’obrerisme cap a les
noves ideologies (anarquisme o marxisme).
Un nou sindicalisme: les Tres Classes de Vapor
L’any 1868, les associacions obreres es van coordinar en el Centre Federal de Societats obreres. Davant
la negativa dels fabricants (van demanar augment del sou) van convocar una vaga dels tres oficis tèxtils
(filadors, teixidors i jornalers), que va durar 3 mesos. D’aquest fet va sorgir el sindicat Les Tres Classes
de Vapor. El sindicat, tot i quasi ser internacionalista, va tenir un caràcter moderat i centrat en
reivindicacions laborals. Durant la primera etapa de la Restauració, el sindicat va passar per una època
d’inactivitat fins l’any 1881 en què es va reorganitzar.
L’arribada de la Internacional a Espanya
L’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, fundada a Londres en 1864, va
constituir la primera organització internacional per assolir la desvinculació del proletariat i lluitar contra
el capitalisme. S’hi van integrar els seguidors de Karl Marx (socialistes) i Bakunin (anarquistes), encara
que tots dos corrents mantenien desacords.
El marxistes defensaven que la classe obrera havia d’organitzar-se políticament per conquerir,
mitjançant la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou Estat obrer, volien una revolució
preparada mitjançant partits polítics. Els anarquistes s’oposaven a l’acció política i a la formació de
partits polítics, defensaven l’abolició de l’Estat, i no la conquesta, i es mostraven oposats a qualsevol
mena d’autoritat (volien una revolució ràpida i espontània). Eren utopics = idealitzaven.
El triomf de la revolució de setembre de 1868 va permetre que arribessin a Espanya les idees
socialistes i anarquistes (hi ha el sexenni democràtic), i que es formessin els primers nuclis vinculats a
l’AIT. L'italià Fanelli va viatjar a Madrid i Barcelona (pq hi ha obrers) i va crear els primers nuclis d’afiliats
a l’organització. Va difondre els ideals anarquistes com si fossin els únics que hi havia, així els primers
afiliats espanyols a aquesta organització van pensar que el programa de l’Aliança (supressió de l’Estat,
col·lectivització, apoliticisme…) eren els principals generals de la Primera Internacional. Això va ajudar
a l’expansió i arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i la pagesia andalusa —
Revolució del 1917 (Rússia).

ANARQUISTES MARXISTES — SOCIALISTES

● Contraris a l’acció política ● Partidaris de l’acció política

● Oposició de la formació de partits (només ● Defensa de la formació d’un partit de
sindicats) classe obrera
● Defensa de l’individualisme ● Defensa de la revolució obrera
● Rebuig a l’autoritat i la jerarquia. Abolició organitzada
de l’Estat ● Creació d’un Estat obrer. Dictadura del
● Defensa de la revolució espontània i de proletariat
l’acció sindical

Els 2 tenien el màxim objectiu que era arribar a una societat igualitària.

L’expansió de la Federació Regional

L’any 1870 un Congrés obrer de Barcelona va aprovar la creació de sindicats d’ofici, agrupats tots ells en
la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT. Hi van assistir 90 delegats en representació de 30000
afiliats, s’hi va regular l’organització de seccions i s’hi van fixar els objectius sindicals.
Al final, la majoria de delegats es va decantar per l’apoliticisme, es va definir la vaga com l’arma
fonamental del proletariat, i la necessitat de la revolució social per la via de l’acció directa.
Els nuclis més importants van ser a Catalunya, Madrid, Llevant i Andalusia.
 La crisi i escissió de la FRE
L’internacionalisme va tenir el seu moment més important durant la Primera República, però uns
esdeveniments van provocar un declivi gradual.
El desembre de 1871 va arribar Lafargue i va impulsar un nou grup d’internacionalistes favorables a les
posicions marxistes. Aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya a favor de la necessitat de la
conquesta del poder polític per part de la classe obrera.
Les diferències entre els 2 corrents va provocar que el 1872 l’expulsió del grup madrileny de la FRE i la
fundació de la Nueva Federación Madrileña (marxista) i es va originar el PSOE.
Durant l’aixecament cantonal del 1873, alguns anarquistes van adoptar una posició de revolució. El cop
de Pavía, va produir la dissolució de la Internacional a Espanya i les organitzacions marxistes i
anarquistes van seguir a Espanya camins diferents.

TEMA 6: LA DINASTIA RESTAURADA (1875-1902)

Després dels anys agitats del Sexenni, la Restauració és un període d’estabilitat constitucional i de
modernització econòmica i social, per mitjà d’un règim elitista i oligàrquic que es basava en el
caciquisme, el clientelisme i el frau electoral constant. Es va mantenir fins que van perdre les últimes
colònies del Carib i el Pacífic el 1898.
Els anys finals del Sexenni, i en particular durant el govern de Serrano (1868), les forces conservadores
van preparar el retorn de la monarquia amb Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit amb la seva
mare, Isabel II.
1. La preparació de la restauració alfonsina
El principal encarregat va ser Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l’abdicació de la reina
Isabel a favor del seu fill Alfons. Va crear el Partit Alfonsí, el seu objectiu era instaurar un règim
moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils (carlines,cantonalistes…),
d’intervencionisme militar i d’aixecaments populars. El 1874 Alfons XII va fer públic el Manifest de
Sandhurst, redactat per Cánovas, presentava una monarquia constitucional amb un caràcter obert que
defensés l’ordre social establert i fes compatible la tradició catòlica amb les noves llibertats. El
pronunciament militar de Campos va proclamar la restauració de la monarquia amb el nou rei Alfons
XII.
Un programa d’autoritat i ordre
El cop d’estat va ser rebut pels grans grups conservadors amb l’esperança que la monarquia retornaria
l’estabilitat política, econòmica i social. A més, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes
que s’estaven arrossegant de molt temps: el caràcter partidista, l’intervencionisme militar i els
enfrontaments civils. El nou sistema polític canovista es basava en 4 pilars bàsics:
● La Constitució del 1876: inspiració moderada, però tenia un caràcter obert i flexible. Deixava
molts assumptes en mans del desenvolupament de futures lleis.
● La Corona: una institució inqüestionable, el seu paper era d’exercir d’àrbitre en la vida política i
garantir el bon enteniment i l’alternança en el poder entre els partits polítics.
● Els partits dinàstics, el conservador i el liberal: s’alternaven el poder i garantien l’estabilitat
política. Renunciaven a accedir al govern mitjançant cops de força o pronunciaments, però
recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el monopoli del poder. Estaven d’acord en la
monarquia, unitat, centralisme i la propietat privada.
● L’exèrcit: es volia allunyar de la política, es va identificar el rei com el cap i símbol de l’estament
militar i es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, però atorgant llibertat a
l’exèrcit en els seus assumptes interns.
La Constitució del 1876
Defensava els valors tradicionals (família, religió, propietat) i que fossin compatibles amb la
incorporació d’alguns dels principis democràtics. Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona
(sobirania compartida). El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, se li atorgava
el dret a vet, la potestat legislativa i el nomenament i cessament de ministres. Les Corts comptaven
amb dues cambres: el Congrés dels Diputats, escollit pels ciutadans, i el Senat amb una part electiva
(ciutadans) i una altra designada pel Rei o formada per membres de l’aristocràcia, l’Església i l’Exèrcit.
El dret al sufragi es deixava pendent segons futures lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi
censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí (es quedarà, i els hi és igual pq
amanyen les eleccions).
Es va proclamar la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme (tornaven a pagar a
l’Església). Comptava amb una declaració de drets detallada, però van restringir (època dels
conservadors) el dret d’impremta, d'expressió, associació i reunió. També defensava un caràcter
centralista de l’Estat.
La tercera carlinada
La restauració borbònica va privar la causa carlina de bona part de la seva legitimitat i alguns carlistes
van reconèixer Alfons XII (pq és espanyol i borbó). El 1876 es va produir la rendició total i el pretendent
carlí va marxar a l’exili. Va provocar l’abolició definitiva del règim foral (tenien les seves lleis) i les
antigues províncies forals van quedar subjectes al pagament d’impostos i al servei militar comuns de
l’Estat. En el seu lloc, hi va haver concerts econòmics que els atorgava una certa autonomia fiscal.
La fi de la insurrecció cubana
La fi de la guerra carlina, va facilitar l’enviament de noves tropes a Cuba, que va debilitar les
revolucions. El 1878, es va signar el conveni de Zanjón, que incloia una àmplia amnistia (perdonar els
presoners polítics), l’abolició de l’esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les
quals Cuba tindria diputats a les Corts espanyoles (autonomia). L’incompliment dels acords va provocar
l’inici d’un nou conflicte el 1879 i la posterior revolta del 1895.
Bipartidisme i alternança al poder
El sistema polític de la Restauració Liberal es basava en l’existència de dos grans partits, el conservador
i el liberal que coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la
centralització de l’Estat. La seva base social es nodria bàsicament de les elits econòmiques i de la classe
mitjana acomodada, encara que era més gran el nombre de grans propietaris de terres, entre els
conservadors i el de professionals entre els liberals. Tots 2 eren partits de minories, que comptaven a,b
diaris, centres, comitès distribuïts arreu del territori espanyol (no són partis de muses).
Els conservadors es mostraven més propensos a l’immobilisme polític i a la defensa de l’Església,
mentre que els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic (però encara
paguen a l’Església). El Partido Conservador es va organitzar al voltant de Cánovas del Castillo i el
Partido Liberal tenia com a dirigent a Sagasta. Quan el partit del govern patia un procés de desgast
polític o hi havia alguna greu crisi al país, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar un
nou govern. Aleshores, es convocaven eleccions que li permetessin governar de forma estable.

PARTIT CONSERVADOR PARTIT LIBERAL

LÍDER Cánovas Sagasta

DIRIGENTS Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i

republicans moderats
 IDEOLOGIA ● Sufragi censatari ● Sufragi universal masculí
● Immobilisme social ● Reformisme social
● Desconfiança de l’ampliació de ● Ampliació de drets i llibertats
llibertats ● Estat confessional
● Estat confessional i suport a
l’Església

BASES Aristocràcia (grans propietaris de Mitjana burgesia i classes mitjanes

SOCIALS terres), alta burgesia i jerarquia (metges, advocats…)
eclesiàstica

Frau electoral i caciquisme

L’alternança al poder només era possible gràcies a un massiu frau electoral, des del govern i en qual
exercien un paper fonamental els cacics. Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible gràcies
al restabliment del sufragi censatari l’any 1876. També hi va influir el tracte favorable als districtes
rurals i l’elevat abstencionisme de l’electorat. El control del procés electoral s’exercia mitjançant el
ministre de la Governació i els cacis locals. El ministre elaborava l’encasellat (una graella amb totes les
províncies d’Espanya i cada una té una circumscripció electoral), normalment els candidats eren aliens
(cuneros — candidat fora de la província). Els governadors civils transmeteien la llista de candidats als
cacics o l’aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l’elecció. Per aconseguir-ho es
feien tupinades electorals: falsificar el cens, incloent-hi persones mortes o impedint votar a les vives,
manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i forçar l’electorat.
El sistema es fonamentava en la xarxa clientelista del caciquisme (gent que pel seu poder econòmic i
social controlaven una determinada circumscripció electoral). Els ajuntaments feien informes o
certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves (els que han de fer el servei militar obligatori),
proposaven el repartiment de les contribucions i proporcionaven llocs de treball.
Els governs del torn
La Restauració es va iniciar amb un govern del Partit Conservador mentre els liberals van accedir per
primera vegada al poder l’any 1881. El temor d’una possible desestabilització del sistema polític
després de la mort del Rei, va impulsar una entesa entre conservadors i liberals (Pacte d’El Pardo), que
va donar pas a un govern liberal que va assegurar la continuïtat del sistema. Es van aplicar alguns drets
i pràctiques com ara: sufragi universal masculí per a comicis municipals, abolició de l’esclavitud, llei
d’associacions, el judici per jurat perquè els ciutadans participessin en la justícia i el Codi Civil que
regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes. El 1890, es va
establir el sufragi universal masculí i el cens electoral va pujar de 800 000 a 5 000 000 ja que es va
atorgar el vot als homes majors de 25 anys. El torn dinàstic va funcionar amb regularitat fins al 1898,
les forces de l’oposició van trencar el monopoli dels partits dinàstics. Però el torn encara que estigues
desprestigiat va sobreviure fins el 1923.
Els partits dinàstics a Catalunya
Els conservadors catalans s’agrupaven en l’anomenada Lliga d’Ordre Social, que aplegava un conjunt de
prohoms (Josep Ferrer i Vidal…), van ser la franja més catòlica i conservadora del partit, van oposar-se
a la tolerància de cultes sancionada per la Constitució del 1876 i al reformisme proposat pels liberals
(sufragi universal masculí, judicis amb jurat…) Van enfrontar-se amb Cánovas a causa de la política
centralista i uniformista, mentre defensaven el dret civil català, i la conveniència del proteccionisme
econòmic, també criticaven el caciquisme i la corrupció electoral. (DIARIO DE BARCELONA)
Els liberals catalans eren antics progressistes i alguns demòcrates, defensaven un reformisme que
augmentés les llibertats individuals, baixes la influència de l’Església i ampliés les bases socials del
 sistema (sufragi universal masculí), també es van mostrar partidaris de fer refomes a Cuba. Es van
distanciar dels sectors socials més dinàmics, que apostaven per nous partits catalanistes.LA
VANGUARDIA
2. L'oposició del règim moderat
Les bases del règim moderat
La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de l’oposició. Però va marginar
l’oposició real (republicans, carlins, socialistes i regionalistes), que no van aconseguir mai prou diputats
per formar govern o per formar una minoria parlamentària.
El carlisme i els partits integristes
Es presentaven com els únics catòlics, però el suport de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia
alfonsina va dificultar-los l’èxit. Bona part del clero va apostar per la integració dels catòlics en el
sistema canovista (Unión Católica — Pidal). Vázquez de Mella va intentar modernitzar la ideologia
carlina, era una força política de caràcter catòlic i tradicionalista, amb la recuperació d’antics furs.
Mantenia les jerarquies militars i va promoure insurreccions armades. Acceptava el nou ordre liberal.
Però Nocedal (integrista) va optar per crear un Partido Tradicionalista definit per l’antiliberalisme i per
la defensa de la tradició i la religió catòlica. Tenien el suport del clergat, les classes altes i les classes
mitjanes rurals.
El republicanisme
Van haver de fer front al desencant dels seus seguidors i a les diferències doctrinals de les diferents
tendències. Una petita part del republicanisme dirigida per Emilio Castelar, va fundar l’anomenat
Partido Republicano Posibilista. Els nuclis més radicals van ser el Partido Republicano Progresista dirigit
per Zorrilla que estava exiliat, va participar en els pronunciaments antimonàrquics del 1883 i el 1886.
La resta del republicanisme unitari es va organitzar al voltant de Salmerón, mentre els federals van
seguir sota la influència de Pi Margall. La introducció del sufragi universal masculí va significar la
revitalització del republicanisme i va estimular la serva reunificació amb la creació de Unión
Republicana (1893), que agrupava federals, centralistes i progressistes. Va haver una minoria a les
Corts, però l’auge obrer va afeblir el republicanisme i va perdre gran part de les seves bases socials i
electorals. Al principi del segle XX, l’ascens i l’enfortiment de nous sectors socials i econòmic va afavorir
un increment del republicanisme (lerrouxisme — Catalunya, blasquisme — València). Tenia el suport de
la petita burgesia, les classes mitjanes i populars urbanes i de treballadors industrials.
L’obrerisme: socialisme i anarquisme
Després de la crisi de l’AIT, els corrents socialista i anarquista van seguir camins separats. Els socialistes
donaven suport als principis marxistes que volien la formació d’un partit de la classe obrera, mentre
que els anarquistes negaven l’actuació política i defensaven l’acció revolucionària. La Nueva Federación
Madrileña, fundada per Pablo Iglesias —> PSOE. El 1888 els socialistes van impulsar la creació de la
Unió General de Treballadors, organitzada en sindicats d’ofici, combinaven la política de negociació
amb la mobilització obrera (vagues i manifestacions) , Madrid, Biscaia i Astúries es on va tenir més
influència.
El PSOE, es definia com un partit marxista, d’orientació obrerista i partidari de la revolució social.
defensava les 8h de treball i va protagonitzar vagues a Biscaia. Tenien el suport de la classe obrera.
Els corrents anarquistes es van mantenir en la il·legalitzada secció espanyola de l’AIT, va canviar el nom i
es va dir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), va créixer en afiliats i va
desenvolupar una acció sindical reivindicativa. Una part del moviment anarquista negava l’actuació
política i defensava l’acció revolucionària, optava per l’acció directa i protagonitzaven diversos
atemptats contra personalitats de l’Estat, va culminar en els processos de Montjuïc (acusats 67
anarquistes i 5 executats).
Això va provocar la divisió d’anarquistes en partidaris de l’acció directa i els qui propugnaven una acció
revolucionària de masses. També hi van haver grups d’obrers que es van manifestar contra el
terrorisme (anarcosindicalista) i va promulgar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter
sindical. Al segle XX va provocar la creació a Catalunya de Solidaritat Obrera i la CNT el 1910. Tenien el
suport de la burgesia i les classes mitjanes.