HISTÒRIA D’ÀFRICA

BLOC 1: EL CONTINENT AFRICÀ. GEOGRAFIA, SOCIETATS, LLENGÜES I

CULTURES. L’ANÀLISI DE LA HISTÒRIA AFRICANA.
A l’hora de tractar el continent africà, s’han de
trencar diversos estereotips. Hem de plantejar
els principis universals establerts per Occident
que marquen què és normal i què no (religió,
cultura, tradicions...). Tradicionalment, la
història s’ha centrat en la tradició del territori
europeu, per tant, el bagatge de recerca és
limitat per a poder abordar societats fora
d’Occident. Quan es treballa la història
d’Àfrica s’han de buscar eines suplementaries,
per tant, suposa un major esforç. Un exemple
d’eines auxiliars és l’antropologia.
DESCRIPCIÓ FÍSICA DEL TERRITORI
En primer lloc, s’ha d’evitar la tendència de
fer generalitzacions del continent africà, que,
sorprenentment, no només ho fan els europeus
sinó també els africans. Hi ha casos en els
quals ells mateixos generalitzen la seva
diferència envers altres continents i engloben
tots els habitants dins d’una mateixa
classificació, cosa impossible a causa de la
diversitat existent.
Quina idea es té del continent? L’Àfrica és molt més gran del que generalment es pensa (més
gran que la Xina, EUA i Europa juntes). Aquesta concepció és causada per la creació dels
mapes, els quals acostumen a estar distorsionats.
Seguidament, és importar remarcar que l’Àfrica està dividida en dos blocs que tenen dues
realitats diferents; l’Àfrica del Nord i l’Àfrica Subsahariana, limitada pel desert del Sàhara. Les
connexions que hi ha entre les dues parts no són del tot clares. Això és visible a l’àmbit
acadèmic, aquells especialitzats en les zones de l’Àfrica del Nord anomenats arabistes i els
altres especialistes que estan enfocats en l’Àfrica Subsahariana. Aquesta transició entre els dos
territoris no ha estat tan marcada anteriorment fins fa uns segles, estudiant les diferències
culturals d’ambdós territoris. En definitiva, són dues identitats diferenciades.
L’Àfrica del Nord, en aquests moments, té una unió amb el món àrab fins a arribar a identificar-
se abans amb la nacionalitat àrab que amb la nacionalitat africana. Quan es fa la divisió del món
àrab és divideix en dues parts; el Magrib (arriba fins a Líbia) i el Magreb (Orient del món àrab i
l’Occident del món africà).
REPENSAR L’ÀFRICA PRECOLONIAL
Un altre error que es comet quan s’estudia el continent africà és la divisió del territori. Les
fronteres que coneixem van aparèixer al voltant del 1900. Hem de desaprendre el mapa de
l’Àfrica que coneixem. També s’ha de repensar l’Àfrica en el temps. Quan es treballa en valors
antics s’ha de pensar que aquest territori ha anat evolucionat al llarg del temps (ex.: els deserts o
les selves africanes han canviat i, per tant, la societat que viu allà també).
El fet que el clima d’un territori canviï fa que diversos factors ho facin també. Hem de pensar
que les societats que viuen al voltant d’aigua salada, la densitat de població és més alta a causa
dels recursos que és possible extreure d’aquesta. El canvi ecològic també és un canvi social,
comença amb la climatologia però acaba afectant a les famílies i a la forma de vida de les
societats en qüestió.
L’ÀFRICA INHÒSPITA
Quan es pregunta què és l’Àfrica, les primeres paraules que se li adjudiquen són desert i selva.
És cert que existeixen aquestes tipologies d’ecosistemes, tanmateix, hi ha una mala concepció
sobre aquests aspectes, ja que, per a que hi hagi desert no ha de ploure gens i per a que la selva
creixi, ha de ploure abundantment. Aquesta visió, en part, és causada per les nombroses
pel·lícules i/o series que s’han filmat sobre aquest territori.
El desert i la selva estan habitats encara que tenen una capacitat menor d’habitatge, ja que, calen
diversos recursos per a poder habitar-hi.
Una altra qüestió que abasta el continent són les malalties. Per començar, les malalties les
originen els animals. Aquestes malalties, normalment, es transmeten a través dels cuidadors dels
animals, per tant, les poblacions que tenen més càrrega de malalties són aquelles que han
practicat la ramaderia des dels seus inicis (els europeus i els asiàtics). Quan els europeus arriben
a Àfrica porten amb ells malalties, per tant, hi ha una davallada demogràfica notable.
Hi ha dues malalties que causen mortalitat; la malària / paludisme i la febre groga. Els africans
són immunològics a la malària, ja que, ja tenen les defenses adquirides inclús abans de néixer
(la mare transmet als fills les defenses durant l’embaràs). En canvi, els europeus que van arribar
allà, no posseïen aquestes defenses, per tant, els afectava més aquesta malaltia. A finals del segle
XIX i principis del segle XX, tant el paludisme com la febre groga es disparen a causa de
l’obertura del colonialisme i les plantacions establertes. En definitiva, les malalties existien i
dificultava la vida als europeus però no als habitants del territori, qui ja tenen les defenses per a
combatibles.
RIFT VALLEY
La població humana va aparèixer a l’Àfrica perquè hi havia un ecosistema favorable per la vida
humana. El Rift Valley és una zona de muntanyes, hi ha pocs mosquits (zona lliure de paludisme
i febre groga), per això, és anomenada pels antropòlegs com “l’autopista de la humanitat”. De
fet, la resta més antiga d’humans va ser trobada al Chad. En resum, a l’Àfrica hi ha deserts i
selves però també altres tipologies de ecosistema.
AÏLLAMENT DEL CONTINENT
Està generalment acceptat que les societats africanes estaven marginades entre elles i amb el
món i que, no es fins l’arribada dels europeus que es produeix una obertura del continent cap a
la resta del món. Les dues divisions estan separades pel desert del Sàhara, per tant, han hagut de
tenir una comunicació fluida entre ambdós territoris. Les comunicacions terrestres han estat
nefastes, les millors són les comunicacions marítimes, ja que, hi havia la possibilitat de moure’s
a majors distancies i transportar una major càrrega de mercaderies.
La comunicació marítima de l’Àfrica Subsahariana s’ha de fer a través de l’Atlàntic, cosa molt
difícil a causa dels forts vents. Aquests vents alisis dificulten la navegació en sentit Àfrica-
Europa prop de les Canàries fins a l’invent de la vela. Les tècniques de navegació eren molt
primàries, per tant, no permetien remuntar els alisis. La comunicació per l’Atlàntic, per tant, era
gairebé impossible.
ILLES ATLÀNTIC DESPOBLADES
No existeix cap vestigi arqueològic de presència humana precolonial, a Cap Verd ni a Sao Tomé.
Això és una prova de l’escassa tecnologia que es disposava per a una comunicació marítima
fluida. Tenint en compte aquestes premisses, no existia manera de connectar l’Àfrica i
l’Amèrica llatina abans d’arribar els europeus.
Una altra teoria és que l’emperador Abubakar II de Mali va arribar amb una expedició a
Amèrica l’any 1310. S’ha de tenir en compte que és possible enviar una expedició però que no
significa que hagi arribat al seu destí.
En certa mesura, és possible dir que l’Àfrica (sobretot per la part Oest del continent) està aïllada
per l’Atlàntic i mg aïllada pel desert del Sàhara. Per un altre costat, la part més Oriental de
l’Àfrica té una realitat totalment diferent. Les societats entre el Mar Roig i el Mar Indi han estat
en contacte unes amb altres, ja que, la dificultat de creuar aquests mars és inferior. Els vents del
Mar Indi els vents i les corrents són més petites, per tant, la tecnologia i les dimensions de les
barques no siguin tant grans.
REGNE SABA SEGLE VII aC
Hi ha moltes evidències que mostren les connexions entre el món africà i el món àrab com n’és
exemple el regne de Saba, el qual s’estenia pel que ara seria el Iemen, Somàlia i Eritrea. La
reina de Saba és un personatge mític de la Bíblia, ja que, Salomó li dedicava molts escrits i
poemes a aquesta. És un regne citat a la Bíblia i a l’Alcorà com a exemple de riquesa. Va ser
governat per la reina Makeda, amant de Salomó.
Els egipcis tenen un sèrie de gorgs i pels quals navegaven i portaven productes del que avui en
dia és Somàlia.
LA MIGRACIÓ AUSTRANÈSIA
El primer producte que arriba a l’Àfrica de fora del continent és el plàtan, un aliment de
producció no molt exigent, ja que, requereix poc treball. Amb 500 anys arriba de Papua a
l’Àfrica Oriental i 500 anys més de l’Àfrica Oriental a l’Occidental. Hi ha altres productes que
arriben d’Àsia a l’Àfrica com la canya de sucre i a la inversa, com uns cereals que arriben a
l’Àsia.
Hi ha un flux de migració des d’Indonèsia a l’illa de Madagascar. Arriben, s’instal·len i
instauraran la llengua austranèsia. També seguiran en contacte amb el món asiàtic, connexió que
explicaria l’arribada de l’ivori a Àsia. Les dimensions d’aquesta migracions són enormes.
ELS ÀRABS I PERSES A LA COSTA ORIENTAL AFRICANA
Hi ha una altra migració important que són els àrabs i els perses a la costa oriental africana. Les
poblacions a la vora del mar viatjaran amb molta freqüència a la costa africana a comerciar, fins
al punt que s’establiran societats afroperses. La primera presència s’ubica abans de l’islam, la
màxima expressió es troba durant l’imperi d’Oman, amb la capital a Zanzíbar i tenint com a
centres Shiraz (Iran) i l’Est d’Aràbia (Oman).
Els xinesos no arribaven fins el continent africà però si que hi havia un intercanvi, com en són
exemple, l’ivori i antigues ceràmiques xineses. Aquests intercanvis es produïen mitjançant els
indis.
VIATGES DE ZHENG HE
A partir del segle XV hi va haver un canvi polític que va voler modificar l’obertura del territori
al món. Zheng He va vendre diverses expedicions cap al continent africà a l’emperador. Munta
una gran flota carregada de mercaderies exemplars de tot arreu i es dirigeix cap a l’indi a la
costa africana. Aquests viatges pretenia eliminar als intermediaris. Aquesta expedició va crear
grans expectacions però no va tenir èxit a causa de problemes interns de les elits xineses. És el
govern xinès qui acaben amb aquestes expedicions.
L’ÀFRICA: BARRERES NATURALS
L’Atlàntic i el desert del Sàhara són barreres naturals i també ho són el desert de Kalahari i les
zones de selva de l’Àfrica Occidental i de l’Àfrica Central. Les vies de comunicació que
permeten saltar les fronteres són els rius; per un costat, el riu Níger (les mercaderies de la selva
poden arribar des de la selva fins a les zones del desert i a la inversa). I, per un altre costat, el riu
Congo (fer grans desplaçaments a les zones de selva). També existeix el riu Zambesi.
Aquestes barreres interiors no són immutables. Un exemple és Tassili n’Ajer (zona desèrtica),
on s’han trobat moltes pintures rupestres des del 500 aC fins als 200 aC (una pintada de carros
de bous, cosa que, indica que la climatologia ha canviat, ja que, sinó el bou no tindria aigua per
subsistir). Per tant, les relacions entre l’Àfrica del Nord i de l’Àfrica Subsahariana, per tant, hi
havia una comunicació més fluida que dècades després.
Reflexió sobre el qüestionari

Quan pensem en Àfrica, no podem pensar en què està passant a Europa, és a dir, no és possible
perioditzar el continent segons els paràmetres europeus. Quan es parli d’Àfrica, es dividirà en:

 Període de prehistòria.
 Període clàssic: segles VIII - XV.
 Període militarització (tràfic d’esclaus): 1450 - 1880.
 Període colonial: 1880 - 1960.
 Període post colonial: 1960 - l’actualitat.
La història d’Àfrica necessita la multidisciplinarietat, ja que, hi ha disciplines que tracten els
estudis africans i d’altres no tant. Un exemple d’una branca necessària és l’antropologia. La
història, durant cert temps, va renunciar a estudiar el continent africà i, com a conseqüència,
existeix un retard envers altres continguts.
Fer una història d’Àfrica, com de Xina, és imprescindible per qualsevol historiador, sobretot,
perquè s’adquireixen punts de vista diferents al europeu. A partir d’aquest anàlisi, és possible
fer-se diverses preguntes que qüestioni la història universal i el relat escrit des d’una visió
europea / occidental.
El colonialisme comporta el nacionalisme. Abans de la colonització per part d’Europa, el
concepte de nacionalisme no existia, ja que, aquest concepte va ser creat a finals del segle XVIII
o durant el segle XIX. És per això, que la colonització no significa que les comunitats africanes
perdessin la seva nacionalitat, sinó que s’introdueix aquest sentiment nacional.
Les teories decolonials, són teories que apareixen entre els intel·lectuals indis que esta
instal·lats a Anglaterra. Es plantegen que és obligatori que els científics es plantegin la seva
metodologia a l’hora de reconstruir la història. Defensen que es necessita una crítica sobre la
construcció de la història del tercer món.
La Black History és una història inventada a les universitats afroamericanes, intenta agrupar la
història de les poblacions negres del món. Intenta buscar una font comuna d’anàlisi. Té un
impacte fort als EEUU però no a Àfrica, ja que, no se senten correlacionats amb la diàspora
negra a Amèrica.
Amb referència a l’esclavatge, ja existia abans del colonialisme. El colonialisme com a tal ha
acabat, cosa que no indica que la influència europea dins del continent continuï existint.
Les fronteres són arbitràries? La major part de les poblacions africanes, abans del colonialisme,
no tenia estat. Per això, no existia el concepte de frontera, sinó que només hi havia diferències
entre les societats (tradicions, llengua...). És a partir de l’arribada del colonialisme que hi ha un
impacte amb relació a les fronteres.
Pensar que tots els conflictes que es produeixen al continent africà és per culpa dels europeus
també és vist com una culpa exclusiva. És a dir, abans que els europeus arribessin al continent,
ja existien conflictes dins del continent, per tant, centrar la culpabilitat exclusivament a Europa
és egocèntric.
LES SOCIETAT AFRICANES
“L’emoció és negra, com la raó és Helena” – L. S. Senghor. Aquesta frase prové de la dicotomia
que s’ha establert entre Europa i Àfrica durant el colonialisme. Estava estipulat que la raó
(cultura) era propi de les societats desenvolupades, en canvi, les emocions i els impulsos estan
relacionats amb unes comunitats més “primitives” i vinculats a la natura, a la música, a l’esport
(manca de cultura). Senghor agafa els estereotips negatius i els transforma en positius. Malgrat
tot, aquesta frase continua sent un estereotip, ja que, considerar que els negres estan vinculats a
les emocions i els europeus a la raó segueix sent una visió estereotipada.
Per començar, cal recordar que la colonització africana és molt més tardana que la americana,
més o menys, la colonització comença entre 1880-1905 fins al 1960-1968. El colonialisme no
crea noves generacions amb aquest pensament, ja que, el període de colonialisme és curt. Quan
arriba la independència, pugen al poder elits autòctones, per tant, hi ha un manteniment de les
cultures precolonials. Per això, el continent africà manté les peculiaritats envers Europa
(colonització curta + pugen poder elits autòctones).
Com a conseqüència, hi ha un manteniment de les cultures precolonials. Les societats africanes
d’avui en dia, estan completament integrades a la globalització i, com a tal, han estat
influenciades per diferents successos com la 2GM. Estan subordinades a un sistema mundial
que els col·loca a un segon pla.
Una de les primeres dificultats que tindrem quan treballem el continent africà és que fer la
història envers el territori és complex, ja que, l’Àfrica Subsahariana no ha tingut grans elements
unificadors pels quals construir un fil conductor. Per tant, suposa un esforç més gran per
l’historiador. En el cas africà no tenim un gran imperi, ni cap religió que unifiqui tot el territori.
Tenim un continent que està fragmentat políticament, culturalment i religiosament, cosa que
suposa una dificultat complementaria per a la reconstrucció de la història del continent.
Aquesta divisió del continent no està feta a través de criteris lingüístics. Quan els europeus
arriben, estableixen unes bases nacionalistes que no corresponen a la realitat africana.
Existeixen societats que parlen la mateixa llengua però que estan dividits en dos grups polítics.
El nacionalisme europeu fa la divisió a través de grups polítics, grups culturals i grups
lingüístics, cosa que a Àfrica no serveix. Per les persones africanes, la seva identitat està
relacionada amb el seu clan, sense tenir en compte la llengua. La pertinença al grup lingüístic és
una qüestió secundaria. A banda d’això, tampoc tenen cap identitat política, és a dir, no hi havia
un cap comú que dirigia un conjunt de grups.
Una de les qüestions bàsiques és que a bona part del continent africà abans de l’arribada dels
europeus, algunes de les societats que hi vivien no tenien estat.
Societats sense estat:

 Societats segmentàries: l’estructura política i familiar estan vinculades.

 Societats amb igualtat econòmica: els béns es reparteixen igualitàriament.
 Societats de comandaments: agricultura estable, major densitat.
 El cap té capacitat d’enriquiment però la clau és el repartiment.
 Forta divisió social: el treball es divideix.
 Autoritat depèn del carisma i no de la violència.
Societats amb estat:

 Institucions amb el monopoli de la violència.

 Ciutats-estat: no pretenen tenir una gran extensió.
 Grans imperis.
 Regnes esclavistes: el tràfic d’esclau serà la primera forma de supervivència.
A banda d’aquestes dues tipologies de societat, també s’han trobat unes altres formes. Un
exemple són les autoritats de Viyil només pot exercir la seva autoritat fins l’arribada de l’altre
vaixell (renovació de les autoritats). La temptació que tenia l’autoritat sobre el poble no era tant
alta. Les evidències de les comunitats precolonials és que les autoritats no tenien molt poder, ja
que, no tenien estat, per tant, tampoc tenien exèrcit, no tenien el monopoli de la violència i no
podien reprimir al poble. Hi ha més territori amb societats sense estat que amb estat.
Tenim un continent poblat per realitats diferents, és per
això, que es divideix Àfrica en quatre parts:

 Nord-Àfrica.
 Est d’Àfrica.
 Sud-Àfrica.
 Centre d’Àfrica: selva.
 Oest d’Àfrica.
Aquesta divisió també correspon a la divisió
d’ecosistemes i variant culturals semblants.
Pel que fa a la religió, la barreja és molt densa- fins al
sud del desert són de majoria islàmica i part de la costa
oriental. El cristianisme està molt repartit en diferents confessions. Aquesta divisió té
importància, ja que, la religió té un pes fort. És una dimensió més amplia que a Occident. El
mapa exposat és enganyós, ja que, el percentatge varia molt, per tant, és difícil que en un mateix
territori predomini la mateixa religió. L’islam predomina a
les zones de Sahel i a Àfrica Occidental. Pel que fa al
cristianisme, està molt barrejat i portat pels colonialistes. Hi
ha barreja entre protestants i catòlics. És un fenomen que
arriba per les esglésies americanes que comencen a
implantar l’evangelització i això genera una resposta de
crear noves esglésies africanes, les quals funcionen amb el
delma.
Les religions tradicionals com a tal, pràcticament han desaparegut del continent. només hi ha
una part on encara es practiquen com per exemple al sud de Sudan, de Senegal, etc. no significa
que s’hagin perdut, sinó que han quedat com tradicions aïllades. A banda d’això, han aparegut
noves religions; hi ha algunes que són derivacions del cristianisme o l’islam com ho és el
kimbangüisme (Congo), un cristianisme però amb elements de les societats africanes. Un altre
exemple és el Bwiti, una resposta al cristianisme creada al 1920. Els seus predicadors són locals
i adapten el culte als seus avantpassats.
GRUPS LINGÜÍSTICS A L’ÀFRICA
Hem de tenir en compte que la gran majoria d’africans són plurilingües. És molt freqüent que
algú parli la llengua colonial, del grup matern i del seu país, és a dir, que tingui llengües
diverses. Per això, no podem pensar en un mapa territorial i divisori. Més de la meitat de la
població d’Àfrica viu a les ciutats on gent de grups diversos acaben convivint i es barreja la
llengua, per tant, no hi ha un mapa estricte.
Una de les problemàtiques és que les llengües
africanes han estat descrites de manera incorrecte
(dialectes, llengües oficials, cooficials...), per això,
variarà segons la classificació que es vulgui fer.
Comencen a haver-hi una aparició de les llengües de
contacte, llengües que s’especialitzen amb el
contacte de població de grups diferents. Un exemple
és el Swahili, llengua més parlada a la part Oriental.
No és la llengua de cap col·lectiu en concret, sinó
que apareix com una llengua per a facilitar el comerç
entre diferents grups ètnics. Té grans préstecs
lingüístics i l’utilitzen nombroses persones. Una
altra llengua que s’utilitza com a llengua de contacte
és el Pidgin English, s’expandeix per l’Àfrica
Occidental i l’utilitzen com a ús quotidià. També hi
ha la llengua Lingala que apareix al Congo però es comença a expandir per l’Àfrica Central a
través de les cançons que es comencen a composar i a cantar. Una de les dificultats que tenen les
llengües africanes és que són tonals, segons com es pronunciï té un significat o un altre.
La repartició de les llengües;

 Llengües afroasiàtiques: de l’Àfrica del Nord, desert del Sàhara i Etiòpia. Neixen de
l’àrab. Ex.: egipci antic / copte, àrab, tamaigm, oromo, amhara.
 Llengua austronèsia: es parla a Madagascar (Malgaix). És poblat pels indonesis, per
això, la base de la llengua és una llengua d’origen d’Austràlia.
 Khoisàndia: llengua de caçadors-recol·lectors.
 Grup Nigercongo: la llengua més parlada per més grups. Es divideix en dos grups; el
grup A (Yoruba) i el grup B (Swahili), les llengües bantús.
 Llengües nilosaharianes: la parlen una sèrie de grups establerts al desert. Els més parlats
són a l’interior de Kenia que són llengües com Kanuri o Luo.
Pel que fa a les llengües oficials dels territoris, a les colònies franceses, ex-colònies franceses i
al Congo Belga, es va imposar el francès amb una intolerància amb relació a les llengües locals.
En diversos països les llengües oficials no han canviat (excepció: Ruanda). La majoria de
colònies angleses mantenen l’anglès com a llengua oficial, però també se li dona importància a
les llengües locals. Als països de llengua portuguesa, el portuguès s’imposa com a llengua
oficial.
Quins són els països on hi ha llengües locals que arriben a l’estatus oficial? Un exemple és
Madagascar, el Malgaix és una llengua oficial. A la República Central Africana el Sango també
és oficial. La part Sud-africana té una peculiaritat, ja que, després de l’apertheid, es va arribar a
l’acord que havia d’haver una tolerància entre les diferents llengües.
Amb l’arribada dels europeus arribaran les
llengües criolles, formen part dels grups
lingüístics europeus i es tracta de la base
d’aquestes estructures lingüístiques. Un
exemple és Pidgin English és una llengua
d’origen anglès però que incorpora alguns
elements típics del territori africà. Un altre
exemple és l’africanès, una llengua que es parla
a Sud-Àfrica tant la població blanca com els
mestissos. Prové de l’holandès amb elements
de les llengües africanes. L’espanyol només és
oficial a la Guinea Equatorial.
Habitualment, hi ha un nivell de disglòssia
enorme, les institucions educatives superiors
utilitzen les llengües colonials que són molt
importants per l’ascensió social.
De totes aquestes llengües, hi ha molt poques que tinguessin escriptura abans de l’arribada dels
colonitzadors. Per una banda, les poblacions on es parlava àrab i altres poblacions que coneixien
l’alfabet àrab l’utilitzaven per a escriure la seva pròpia llengua (ex.: aljamia. Tenim documents
escrits per africans d’Àfrica Subsahariana escrits en àrab). El Swahili, que es parla a tota la
costa Oriental del continent africà s’escriu amb l’alfabet àrab. Un altre exemple és l’Amhara
amb alfabet propi i el Gueez és una mena de llatí que s’utilitzava des de les esglésies i a partir
de la qual es crea cultura africana. El fet de tenir una llengua colonial i ser part d’una mateixa
metròpolis dona una cohesió especial entre els països independents.
Aquest és un mapa polític. A Àfrica s’han
desenvolupat certs països que han servit de referent
al voltant, com per exemple, Sud-Àfrica que es
converteix en una potència regional que serveix
d’intermediari entre països. Nigèria en aquests
moments s’ha convertit en el país que té més riquesa
a l’Àfrica. Per un altre costat, Senegal també té
influència, ja que, va tenir cert estatus i
intel·lectualitat a banda de mantenir relacions amb
França. A nivell regional, Camerun sobre l’Àfrica
Central té influència a nivell industrial. Hi ha alguns
països que per potència militar també són importants
com ho és Huganda.
DEMOGRAFIA AFRICANA
En aquests moments, Àfrica i una part d’Àsia la demografia està disparada. L’edat mitjana de
població no supera els 20 anys excepte a l’Àfrica del Nord i Sud-Àfrica que, encara això, no
supera els 30 anys. Europa creix fins al 1990 i després s’atura, l’Àsia més o menys igual i
l’Àfrica creix de maneres exponencials, és una evolució completament diferent a la d’Europa.
La densitat de població no és tan gran, a més,
varien depenent de l’àrea del continent. A les
zones de grans llacs (Huganda, Ruanda...) existeix
una alta densitat, també a la costa mediterrània i a
la costa nord-occidental. No hi ha hagut cap intent
de controlar la població, és a dir, no s’han plantejat
ni adoptat cap polítiques envers la natalitat o la
fecunditat.

HISTORIOGRAFIA AFRICANA
El continent africà, exceptuant alguns llocs, no té historiografia pròpia. Nicolas Sarkozy (2006)
diu: “El problema de l’Àfrica és que encara no ha entrat a la història”. Aquest pensament de
Sarkozy, en el fons, si arriba a aquesta conclusió és perquè bona part de la població accepta que
la història té una evolució ascendent i a millor. Aquesta creença condueix al supremacisme
racial. Hi ha una frase d’un senyor que escriu ficció de viatges: “África puede ser lo que tu
quieras”.
Quan es construeix el discurs colonial s’intenten crear societats amb elements completament
oposats, és projecte sobre el continent africà el que nosaltres volem. Ho podem fer amb l’Àfrica
però no amb Estats Units, ja que, no es dona veu als africans ni ells han generat una idea de què
és Àfrica. El principi polític que justifica la colonització és el principi de terra nullius, terra de
ningú, per això, els europeus el poden omplir. També es considera un territori buit a nivell
intel·lectual, per tant, cada escriptor i investigador pot atribuir certs trets al continent. Com a
conseqüència, les visions que s’han donat sobre el continent africà són dispars, però en línies
generals, és l’oposat a Europa, allí negatiu (anàlisi sociològic).
Quan s’explica la història d’Àfrica la dificultat principal és la limitació de fonts. Les fonts
arqueològiques són poques per dues qüestions; qüestions climàtiques o qüestions de sòls. Els
sòls són càlids i secs i abunden les pluges i les inundacions, per tant, les evidències
arqueològiques queden destrossades o modificades fins al punt de deixar de ser útils. A més,
s’ha d’invertir en les excavacions arqueològiques, cosa que no acostuma a passar. A banda
d’això, les construccions acostumen a ser de fusta, material poc resistent a les climatologies
adveres.
Per altra banda, Àfrica tenia una part del continent aïllat, per això, durant tot el període que va
estar aïllat no existeixen fonts. A bona part del continent no tenim escriptura, per tant, no es
generen documents, només tenim escriptura entre el Swahili, el Amhara / Gueez, el Aljamia i
l’àrab. Hi ha una sèrie de fonts clàssiques que s’han destinat a l’estudi del continent africà.
També tenim un problema amb les fonts que arriben al segle XVII, XIX i XX. Són fonts
marcades per l’eurocentrisme, són europeus que van al continent amb pretensions de dominar,
molt marcat pel racisme i marcant certs trets d’estereotips. A més, a això se li suma el
desconeixement del territori.
El problema recau en què els africans escriuen poc i tard i això provoca que altres escriguin per
ells. La història colonial no tenia problemes en utilitzar aquests documents, ja que, l’objectiu
principal era escriure una història centrada en l’europeu al continent africà. No és fins més tard
que els europeus volen crear una història centrada en els africans. La idea que tenen els nous
historiadors és buscar noves fonts, per això, a partir dels anys 60/70/80 s’inicia la recerca de
noves fonts. La primera idea és buscar fonts orals, en aquells moment sorgeix la idea que els
vells africans tenien un coneixement molt gran sobre els esdeveniments del continent. Es
busquen a especialistes que tenen una saviesa tradicional, és a dir, busquen a gent que estan
considerats per les societats com persones sàvies. A partir d’aquí, s’identificaran als Griots, una
casta propi només de l’Àfrica Occidental. Les famílies de griots estaven a servei de les famílies
nobles, aquests aprenien a recitar poemes, a tocar instruments. Recitaven històries que els
havien explicar i històries inventades. Una avantatge que tenien era aquesta habilitat de recitar,
cosa important i excepcional, ja que, el gran problema de les fonts orals són les modificacions
que es van produint al llarg del temps i al llarg de la transmissió. Els griots reciten en vers i, per
tant, transmeten de forma exacte. Les històries circularan de manera aproximada. Als anys
60/70 van haver historiadors que va buscar un griot i va recopilar una història i va descobrir que
els esdeveniments coincidien.
Les fonts orals acostumen a tenir una sèrie de problemes, solen ser precises pel que fa a les
cronologies. Si amb les coses recents ja hi ha debat, amb qüestions més antigues és encara més
difús. Moltes vegades, les classificacions entre les fonts orals i escrites són bastant gratuïtes.
Qualsevol font ha estat creada per alguna persona que té un objectiu en concret, per tant, la
fiabilitat d’aquestes es veu qüestionada. Per això, a l’hora de tractar les fonts s’han de valorar
envers la seva finalitat. Amb el cas dels testimonis orals, seria important dominar la llengua i el
context de la persona amb la qual s’està treballant. En segon lloc, s’ha de pensar que la font oral
no surt de l’emissió original, sinó que té relació directa amb la persona que recull la informació.
Això significa que les entrevistes i la informació que es recopili dependrà del receptor, és a dir,
no és una informació neutre (la talla d’una entrevista no depèn de l’entrevistat sinó de
l’entrevistador). Hi ha una tendència a pensar que la gent té una cultura oral que se li ensenya a
casa i una cultura escrita que l’aprèn a classe. Tanmateix, molts cops es barregen els dos
aprenentatges, per això, la seva cultura oral també és la llegenda familiar. En el fons és un reflex
de tot un sistema mental.
Per altra banda, s’ha de ser conscients que tothom té coses per explicar, una altra cosa és que
vulguin explicar-ho. Treballar amb fonts orals té la dificultat que s’ha de treballar amb les
persones, per tant, és un treball personal que implica diversos factors ètics. Tradicionalment,
fins fa 30 anys, els historiadors buscaven a aquests grans africans, actualment, aquesta dinàmica
ha canviat. Per començar, perquè els savis africans han mort i, per un altre costat, avui en dia hi
ha tota una percepció de la cultura oral. Té una dimensió molt més participativa, és possible
recollir informació de gent molt més variada. Anteriorment, només es buscaven aquells vells
que tenien certes característiques i certs pensaments i valors. La diversitat aporta més
informació des de perspectives diferents. Els historiadors volen buscar altres fonts orals. Es
necessita buscar altres fonts orals d’altres tipus.
Pel que fa a les fonts escrites, ens trobem amb un altre problema; la pobresa. Els estats africans
tenen molt poca capacitat administrativa, per tant, a partir de 1960 el volum de documents en
arxius ha disminuït, hi ha temàtiques que no han estat classificades ni guardades. Altres estats
s’han convertit en dictadures militars, per tant, no és possible accedir a la documentació. A
altres llocs si que és possible, tanmateix, per diversos motius s’han perdut alguns documents.
Tenim una limitació en ambdues fonts, per això, els especialistes africans intenten buscar altres
fonts com l’arqueologia que permet altres versions. Un exemple són les fonts fotogràfiques.
Tradicionalment, tenen un problema, ja que, en el món colonial, les màquines estaven a mà dels
colonitzadors, per tant, les fotografies són fetes des d’una perspectiva dels colons. Bona part
dels testimonis fotogràfics no representen la realitat africana. S’ha descobert que, des de 1960,
ja hi havia ambulants africans que anaven fent fotografies, cosa que reflectia com es veien ells.
Últimament, s’estan fent estudis lingüístics per a veure com les llengües han evolucionat.
També s’estan fent estudis genètics que s’apliquen a les plantes i als animals, per a saber com ha
evolucionat l’agricultura, i també s’aplica a les poblacions. Això implica un grau de debat i
polèmica. Aquests estudis, individualment, són una estafa i només són útils si s’aplica a un cert
grup, per a marcar la tendència.
A més, també existeixen estudis d’ecologia per a saber com eren les societats africanes. A través
de l’anàlisi dels carbons dels jaciments arqueològics, és possible saber quin tipus de fusta
utilitzaven i, per tant, quina era la vegetació que abundava en una determinada zona.
Hi ha un altre problema amb relació als referents intel·lectuals. La tradició europea ha establert
certes narratives com la de Noé (2n inici de l’inici de la humanitat). Amb aquest relat, anomenat
llegenda de Cam, sorgeix l’origen dels africans (un dels fills se’n riu d’ell i maleeix al seu grup
a ser esclaus). Cada fill de Noé va donar peu a una branca de la humanitat, Cam a als africans
que haurien de servir als blancs. És una teoria longeva, es va repetint des de molt antic i
s’utilitza com a justificació que els africans estiguin sotmesos als blancs. La història d’Àfrica es
comença a escriure des d’Europa i des dels EUA.
La història d’Àfrica es comença a escriure a partir del segle XVII, vinculada al colonialisme, en
un moment en el que la història té un posicionament evolucionista. Hi ha la creença que la
humanitat passa d’una misèria econòmica, social i cultural a una societat millor, és a dir, es
passaria de ser un salvatge, a ser un bàrbar i, per últim, a ser una persona civilitzada amb
tecnologia i cultura. Aquesta visió s’usa durant el període colonial. La base d’aquest pensament
és pensar que els africans encara són salvatges o, en tot cas, que ha evolucionat molt més lent
que nosaltres de manera menys accelerada. La història colonial entronca amb el sentiment
colonialista, és a dir, els colons tenen dret a controlar les terres africanes perquè són els bàrbars
més civilitzats o perquè els forts han de dominar als més dèbils. Les dues versions responen al
mateix esquema. Aquest esquema el trobem a bona part de la gent que es preocupa pel continent
africà. Hegel fa una evolució del món i es fixa en Àfrica, dedicant-li una línia i mitja:
“abandonamos el tema de África porque no tiene historia”.
Això es relaciona amb la visió dels historiadors que la història comença amb l’escriptura i com
que els africans no han tingut, sempre han estat igual. Davant d’això, la història colonial és la
història dels europeus a l’Àfrica, explica com els europeus s’han desenvolupat al continent
africà, no interessa què ha passat a les poblacions africanes perquè són societats que no canvien.
En bona part, la història renuncia a estudiar les societats africanes i la relleven a l’antropologia,
disciplina que se centra en explicar la història o el relat d’aquelles comunitats immòbils.
De tant en tant, els historiadors europeus es troben amb problemàtiques. Un exemple és quan es
trobem els caps d’Ifè enterrats a Nigèria datats al 1300. La reacció dels descobridors és que això
no ho poden haver fet els africans, per tant, ha de venir d’altra banda, ja que és propi d’una
civilització clàssica com els grecs (l’Atlàntida, civilització de la qual no s’ha trobat res). A partir
d’aquí, en molts casos les civilitzacions africanes que tenen coses que els europeus no
s’esperen, s’atribueixen a civilitzacions externes al continent. les teories es multipliquen, les
civilitzacions que acostumen a ser atribuïdes aquests objectes són els cartaginesos, els fenicis,
els egipcis, la tribu perduda d’Israel. Això s’aplicarà a qualsevol cosa de la cultura africana que
sembli extraordinari que les hagin produït els africans. A aquestes teories se les anomena
Hamites, atribuir la creació de certs objectes a societats no africanes. La versió actual de les
teories Hamites és la teoria alien. Això el que reflecteix els estereotips dels europeus envers el
continent africà. La visió d’Àfrica té origen en un conjunt de prejudicis. Aquestes teories faran
que aquells especialistes en la història del continent es plantegin aquests estudis com n’és
d’exemple H. H. Johnston, un historiador colonial que començarà a plantejar la història de les
civilitzacions africanes.
La història marxista també és evolucionista, es parteix d’una societat sense classes, que passa
a una societat classista (burgesa) per a arribar a una societat sense lluites. Marx no es preocupa
gaire per les societats africanes, cosa que obre debat. La història marxista es preocuparà per
l’Àfrica però no des del punt de vista de la història africana, sinó que la gran preocupació és
l’explotació d’Àfrica pels occidentals. Un exemple és Walter Rodnet que explica les relacions
d’Occident amb Àfrica amb relació a l’explotació d’aquests últims envers el continent africà.
En realitat, hi ha una escola historiogràfica que serà clau per a la història africana; els Annals.
Esmenten que qualsevol continent té història, per això, tothom té història. No va haver una
especial atenció en la història d’Àfrica però si que obligava a fer una reflexió sobre el continent.
Realment, el que mourà la història africana no és una preocupació cultural sinó política. Entorn
a la 1GM, coincideixen dos moviments culturals i polítics que tracten les mobilitzacions dels
africans; per un costat, el panafricanisme. És un moviment polític que diu que s’ha de parar
amb l’explotació dels negres tant pel racisme com per els explotacions establertes al continent i
a altres bandes. Convida a una mobilització. Tenen dos tipus d’organitzacions una és la de
Dubois (defensava la pressió dels negres per la resistència al continent Amèrica per part dels
negres) i l’altra la de Marcus Garvey (a Amèrica hi havia un racisme molt arrelat i s’havia
d’afavorir el retorn a Àfrica. Aquesta teoria va estar recolzada per el Kukuxclan), amb visions
bastant oposades. S’organitzen congressos de negres d’arreu del món a partir del segle XX i
d’aquesta manera, les elits afroamericanes i africanes es comencen a articular per fer demandes
conjuntes.
En el món francòfon, el moviment que agafa força és la Negritude, un moviment intel·lectual
que té escriptors com L.S. Senghor i Aimé Césaime. Formen un moviment poètic, artístic i
intel·lectual que indica que ser negre és una cosa bona, la bellesa de ser negra, la cultura dels
negres. Dins d’aquesta reivindicació de ser negre una de les qüestions que es comencen a tractar
és l’orgull per la història pròpia dels africans, ressaltant els imperis, els herois propis del
continent. És una lluita contra la inferioritat colonial. Hi ha alguns historiadors que s’afiliaran a
la causa com és Teophile Obenga, un historiador del Congo influït per aquest moviment.
Quan acaba la 2GM, comença a veure’s clar que el món colonial s’acaba. A partir d’aquest
moment, naixerà una nova reflexió sobre la història dels europeus i la història d’Àfrica. Apareix
un nou moviment format per historiadors europeus com Oliver-Fage, historiadors anglesos que
han estat a Àfrica que intenten fer una nova història d’Àfrica.
Apareixerà un individu que revolucionarà la història del continent; un científic senegalès
anomenat Cheikh Anta Diop, serà reivindicat com un dels líders del moviment africà. Aquest
pensament parteix de dues bases: considerar l’Egipte Clàssic (faraons) com la futura mare de
tots els africans (com la clàssica l’europea). La cultura dels africans prové d’Àfrica i que, a més,
influenciarà sobre totes les cultures negres actuals. Tots els negres tenen cultures similars. La
principal via d’investigació que segueix és la filologia, partint de la llengua dels egipcis i de la
seva llengua natal. També tindrà una vessant etnogràfica (símbols...). I, també es basarà en
estudis biològics. Les teories són criticades, per començar, es criticarà els estudis filològics
perquè allò que marca realment són les estructures filològiques i no les semblances entre les
dues llengües. El sistema etnogràfic tampoc és del tot fiable perquè són elements versàtils i els
biològics tampoc. Metodològicament, té algun sentit que els egipcis són un poble negre? És a
dir, la concepció racial d’una població no és la concepció natural, sinó que és cultural.
D’aquesta manera, no es considera algú negre al Brasil com a EUA, per tant, la percepció serà
diferent perquè les races no existeixen, sinó que existeix el racisme (la classificació de les
races). Aquesta visió racial de Cheikh Anta Diop és bastant discutida. De totes maneres, tindrà
un pes fort en la història d’Àfrica.
1960s: APARICIÓ D’HISTÒRIES NACIONALS
Als anys 60’ és el moment de la descolonització africana, tots els països passen de ser colònies a
ser països independents. Això comporta un boom del sentiment anti-colonial, i també comencen
a aparèixer nous historiadors africans criticant la història colonial. Tots aquests països
s’independitzin aplicaran el model europeu a l’Àfrica. Comencen a aparèixer històries
nacionals, intentant legitimar-se. A l’hora, hi ha la voluntat també de fer una història
panafricana, una gran història vista des dels ulls dels africans, prenent importància Joseph Ki-
Zerbo, el pioner en escriure la història dels africans des d’una visió africana. Paral·lelament, la
UNESCO va donar suport a la creació de la història d’Àfrica des d’un punt de vista africà per a
poder fer un gran manual de tot el món barrejant diverses visions.
Les característiques que tenen aquestes històries nacionals són la tendència de maximitzar els
conflictes externs i minimitzar els conflictes interns, com una cosa secundària. La història
africana es destaca molt les explotacions colonials i l’esclavatge però no se li dona tanta
importància a problemes locals. La crítica de la història nacionalista ve directament d’una sèrie
d’historiadors d’esquerres, gent que al·lega que aquesta visió centrada amb els conflictes del
règim exterior i que és justament el relat que interessa a les elits africanes. La història colonial
anirà desapareixent i aquesta rebrà altres obres amb crítiques metodològiques cap a les fonts.
Cal reformar la metodologia amb la qual s’estudien les societats africanes. Bona part dels
historiadors tant africans i europeus, han canviat la manera d’apropar-se a l’objectiu d’estudi.
Aquesta història nacionalista, és hegemònica en l’Àfrica fins avui. Els discursos que fan els
governants africans o les publicacions, centren la temàtica en la història general africana.
Avui en dia, la història d’Àfrica s’ha d’enfrontar a una crítica des dels estudis culturals que
critica la legitimació del discurs històric. Bona part dels discursos és fins a quin punt és
possible escriure una història d’Àfrica des de fora del continent, defensant que qui ha d’escriure
el relat són els mateixos africans. Fins a quin punt, la política depèn de la identitat. Bona part
dels discursos africans han estat escrits per ells mateixos. La legitimació colonial no només són
dels blancs, sinó que diversos negres s’hi van afegir, per això, el fet de ser negre no determina
que tinguis certs valors o uns altres.
La segona gran corrent crítica són el Black Radical Studies centrats a l’afrocentrisme. Destaca
Asante (Afrocentrism). Aquest corrent és crític amb la història d’Àfrica des de fora del
continent. l’afrocentrisme parteix de la base que l’home té un origen negre i, per tant, els negres
tenen la primacia del llegat cultural (han inventat el foc, la dansa...). El segon gran argument diu
que els egipcis són la cultura clàssica dels negres i, a més, els grecs i els romans van confiar en
els egipcis, per això, els europeus copien als negres. Defensen que hi ha una conspiració
d’amagar aquest protagonisme negre i apel·len a la consciència de donar-li la importància que
té. La gran critica que té aquest gran corrent és la tendència a identificar a un negre com un
fenomen biològic i cultural, és a dir, la categorització de ser negre. Considerar que hi ha una
cadena que uniria identitàriament al primer Homo Sapiens que a un negre de Jamaica.