LA SALUT I LES MALALTIES A

L’EDAT MITJANA
INDÈX
 1.ESTIL DE VIDA

Les cases de la gent dels pobles eren molt senzilles.

Nomès tenien una habitació per dormir, menjar…
Ho feien tot en aquella única habitació.
A les cases del camp hi vivien els animals, tots a la mateixa cambra ja que així
es donaven escalfor encara que això suposava que les cases fessin molt mala
olor.
Els sostres eren de palla o de canya i les parets eren de fusta.

Hi havia molt pocs mobles, no tenien llits, dormien sobre roba o sobre palla.
No tenien cadires ni coberts, nomès tenien una taula.
Feien servir les llesques de pà com a plats.

Tampoc tenien neveres i havien de guardar la carn i el peix en barrils amb sal
per a que no es podrissin.
Tampoc tenien aigua corrent i havien de portar l’aigua en cubs de fusta.

LES MALALTIES I ELS HOSPITALS

Els coneixements anatòmics estaven limitats i hi havia pocs tractaments curatius o

quirúrgics. Els metges fonamentaven el seu treball en una bona relació amb els
pacients, combatent les petites dolènies I calmant les cròniques, I poc podienfer
contre les malalties epidèmiques que van acabar expandint-se per mig món.
La medicina medieval va ser una barreja dinàmica de ciència i misticisme.
En la primerenca Edat Mitjana el coneixement mèdic es basava bàsicamen en els
textos grecs i romans supervivents que van quedar preservat en monestirs i altres
llocs.
El saber mèdic fou utilitzat per l’Esglèsia cristiana com a forma de continuar
consolidant el seu poder i autoritat. La medicina estava en mans de monjos,
sacerdots, sagristan, bisbes i fins papes, els clergues estudiaven medicina, les
malaties es consideraven un càstig diví. Només s’exercia la medicina en els
convents i hospitals cristians.
La medicina medieval va haver d’enfrontar amb plagues que es van expandir per les
rutes marítimes i les caravanes, com la Pestan Negra que veneint d’Àsia va envair
tot Europa. La lepra que era pandèmica va asolar tot aquest continent.

PESTA NEGRA

L’apel·latiu “negre” amb que els coetanis anomenaren a malaltia prové del fet que
els afectats presentaven taques fosques a la pell com a conseqüència
d’hemorràgies subcutànies. La peste era causada pel bacteri Yersinia Pestis,
afectava als rosegadors. Les rates de les aglomeracions humanes i els seus
paràsits, les puces, actuaven com a pincipal vehicle de transmissió als humans.
A l’edat mitjaa es pensava que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar
a exterminar-los. La cosa va empitjorar perquè els gats es menjaven les rates i com
que mataren els gats, el nombre de rates augmentà, i també el nombre d’afectats
per la malaltia.
Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la
persona invectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però la
malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien

en el termini de quatre a set dies.

DIFUSIÓ DE L’EPIDÈMIA

No és del tot clar l’origen del brot de pesta que afectà l’Europa del segle XIV.
S’especula que hauria pogut originar-se al nord de l’Índia, per bé que la teoria més
estesa situa els primers casos a les estepes de l’Àsia central, des d’on els exèrcits i
els mercaders mongols l’haurien transmès, en direcció est i oest, tot aprofinant la –
Ruta de la Seda. Així, seguint aquesta teoría, troben els primers brots a la Xina
durant la dècada de 1330, on saben que la plaga afectà la província xinesa d’Hopei
el 1334.
Ara bé, l’entrada de l’epidèmia a terres europees cal busca-a a la península de
Crimea (Rússia). La República de Gènova, una de les principals potències
comercials d’aquell temps, havi establert una colònia a Kaffa (actual Feodòssia).
Els exèrcits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un desl
mètodes d’atac emprats consistia a llençar amb catpultes cadàvers infectats dins la
ciutat. L’octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de
Kaffa arribà a la ciutst siciliana de Messina amb la majoria dels seu tripulants
infectats o morts. A més, se suposa que els vaixells portaven també rates i puces
infectades.
Des de Messina la plaga saltà cap a Gènova i Venècia, i des de Itàlia s’estengué en
firecció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la Península Ibèrica, França i
Gran Bretanya abans del juny de 1348. S’escampa, llavors, cap a Alemanya i els
països escandinaus, i finalment a Rússia cap al 1351. Tanmateix, algunas zones
del continent no es van veure afectades per la plaga, co per exemple Polònia o
algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos.

ANALFABETISME I SUPERSTICIÓ

Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d’afetats per la Pesta Negra

creien en la ira de Déu, artribuint la plaga a un merescut càstig diví. D’aquí que es
comencessin a generalitzar processons de penitents gengantines, gent que es
flagel·lava constantment per tal de redimir-se als ulls de Déu. De fet, com que
anaven de ciutat en ciutat, van participar de maners involuntària en la propagació de
la pesta.

També, sovint acusaven els jueus, s’afirmava que ells eren els culpables de
l’enverinament premeditat de pous i fonts, possible causa de la pesta.

Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d’astròlegs i físics,

deien que tot plegat era culpa d’una maligna conjunció astrològica dels plantes
Saturn, Júpiter i Mart.

CONSEQUÈNCIES DEMOGRÀFIQUES

El cop que rebé la població afectada per la Pesta Negra fou considerable, prop de
75 milions de morts arreu del món, fet que suposa almenys una disminució notable
de la població humana de l’época (a Catalunya es va perdre un terç de la població).

Es pot conèixer l’impacte d’aquesta epidèmia a través del recompte de les làpides
medievals, la rapidesa de rotació dles càrrecs públics i clericals –quedaven vacants-
o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarrets que havien rebut
l’impacte de l’epidèmia de forma directament devastadora. També es conserven
cròniques que descriuen els efetes i les consequències de l’epidèmia.

Consequències directes de la disminució de la població va ser l’abandonament dels

camps, masos i pobles; l’èxode dels pagesos cap als nuclis urbans deixpa
despoblats molts territoris. La pèrdua dels cultius i la seva substituciño per la
ramaderia (a Castella la famosa ovella merina) arrüinà molts camperols.
ZONES NO AFECTADES

Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europero aconseuiren
deslliurar-se’n almb penes i trebells. Entre elles destaquen bona part dels <pirineus
occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les llunyanes terres
de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per exemple, és un
cas a part, perquè s’aïllà del món exterior a base d’extraordinàries mesures de
control i d’isolament.

MARGINACIÓ SOCIAL E HISTÈRIA COL·LECTIVA

Els empestats van ajuntar-se a un altre col·lectiu terriblement marginat de la vida

social com era el dels leprosos (que anaven de poble en poble fent servir una
campaneta o un esquellot per advertir de la seva presència).

Com que, com he dit abans, es pensaven que la pesta era un càstig diví, moltes
contrades del contintent es an veure inundades de fidels que se suïcidaven
col·letivament bé es llençaven a predicar una nova croada alliberadora per a redimir
els seus pecats.

Amb l’excusa de redimir els pecats, fanàtics religiosos, influien completament les
masses de nens i adolescents fent que milers d’ells es mobilitzessin rere un ideal
exaltat que prometia la reconquesta de Terra Santa de les mans dels infidels
musulmans. Allà on els cavallers no havien triomfar, asseguraven que els infants i
joves assolirien una victòria definitiva sense ni tan sols pendre les armens.

A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular del –
Flautista d’Hamelin) el record quedà molt marcat a Alemanya- uns 15.000 nois i
noies moriren de fred i fam pels camins…. o acabaren convertits en esclaus quan
foren capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l’avinentesa per fer un sucós
negoci.

ALTRES MALALTIES

Un altre cas d’autèntica histèria col·lectiva que es va produir l’any 1352, va ser a la
ciutat d’Asquisgrà, on aparegué tot un seguit de persones que –de cop i volta- es
llençaven a ballar amb crits, contorsions, udols i un ritme tan frenètic que acabaven
per caure a terra estabornides i quasi sense alè. La gent creia que aquell deliri de
ballar s’encomenava. L’anomenat “Ball de Sant Vitus” –que ha quedat en el lèxic
popular per referir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge a la ciutat
d’Estrasburg. No es va saber exactament que ho provocaba, alguns deieb que la
malaltia es produïa per una infecció els centres nerviosos produint contorsions a la
cara, les mans, els braços iel peus. D’alres van atribuir-lo a la picada d’una
taràntula.

Al 1089 va haver-hi també una espècie d’epidèmia que assolà Europa. Ennegria els
membres dels malalts fins a produir-los una gangrena doloresament fatal.
S’encomenava a primers de tardor, després d’un estiu humit. Es va relacionar amb
la mala collita i la humitat arran d’uns fongs paràsits que infectsven la civada
intoxicant el cereal i acabant por produir la gangrena als qui en menjaven.

2. ALIMENTS HABITUALS

La gent menjava, sopes de pa, verdures i

hortalisses i la carn que menjaven era xai,
porc o ovelles.
També menjaven el que podien conseguir
fàcilment.
Les classes més pobres menjaven les parts
de menuts com ara el fetge o els budells.
Havien de demanar permís per caçar perquè
el camp era del senyor del castell.
Les ciutats que estaven al costat del mar
tenien més aliments gràcies al comerç dels
vaixells i a més a més tenien peix fresc.
La beguda que més bebien era l’aigua pero
sobretot el vi.
En aquella època era millor estar gras que no
pas prim.
Menjaven molt pà, cada habitant consumia
més de 600 grams de pà al dia.
També menjaven productes làctis.
El formatge es considerava menjar de pobres i
poc apropiat per a la taula del senyor.
Alguns productes que menjaven els rics eren:
potes de corder, truites, dàtils i costoses
espècies.

Els animals eren molt importants en aquella época perquè donaven el que
necesitàva la gent per exemple: la llet, els ous, carn, la llana…

No es de extranyar que amb aquestes condicions de vida, pobressa, falts

d’higiène i gana, les malalties eren força habituals, i l’índex de mortalitat
molt alt, ja que la medicina en aquella época no estava desenvolupada.