Història Antiga d’Espanya

Tema 4: Els Cartaginesos I El Conflicte Amb Roma

I. CARTAGINESOS EN LA PENÍNSULA IBÈRICA

La primera fase de les relacions entre els cartaginesos (púnics per als romans) i la península
ibèrica és confusa. Segons la tradició, Cartago va ser fundada per habitants de Tir en el 814
a.C. Des de mitjan segle VI a.C, coincidint amb la caiguda d'aquesta ciutat en mans de
Nabucodonosor, Cartago substituí a la metròpoli com a potència rectora en el món fenici
occidental. No obstant això, la influència tíria es mantindrà al llarg del temps, ja que la part
més occidental va conservar un notable grau d'independència. Així, entorn de Gadir es va
formar una zona peculiar, el denominat cercle de l'Estret, que arribà fins al sud-est peninsular.
Ací la inclinació a les tradicions fenícies estigué molt present. Per contra, un cercle púnic,
clarament davall la petjada cartaginesa, va ocupar la zona africana d'Algèria, Tunísia i les illes
del Mediterrani occidental, és a dir, l'oest de Sicília, Sardenya i Eivissa.

Sobre la península ibèrica la influència púnica va ser més

difusa i complementària, encara que constant, en uns casos pel
que concerneix aspectes religiosos, com en l'establiment del
culte a Tanit, deessa de la fecunditat, versió cartaginesa de la
Astarte fenícia, a la qual es feien sacrificis de xiquets en
recintes sagrats (tofet), si bé no estan testificats a Occident. A
més, la cultura púnica modificà alguns costums, com el ritu de
la incineració dels morts, pròpia dels fenicis, substituït pel de
Il·lustració 1. Vas de Tanit de l’Alcúdia la inhumació. A finalitats del segle III a.C es va recuperar el
d’Elx. Museu Arqueològic Municipal
d’Elx. costum antic de la cremació. Un altre element peculiar són les
ceràmiques púniques, diferents de les fenícies (sense l’engalba roja fenícia), molt ben
admeses a tot arreu. A més, apareixen els pitxers de boca de bolet, les lluernes, les terracotes,
els ous d'estruç, els grans collarets esmaltats, etc. Cal incloure en el terreny dels objectes
1
 Història Antiga d’Espanya

materials les denominades navalles d'afaitar, que potser es van utilitzar per a rasurar els
difunts ja que es presenten tant en enterraments masculins com femenins. Finalment, però
de forma destacada, un element de gran transcendència en l'aportació púnica va ser
l'establiment de l'ús de la moneda.

La zona més significativa de presència púnica a Espanya era, sens dubte, l'illa d'Eivissa.
D'acord amb Diodor de Sicília, que es basa en Timeu,
Ebusus era una fundació dels cartaginesos 160 anys
després de la creació de Cartago, és a dir, el 654 a.C.
Les restes arqueològiques de les excavacions
realitzades a l'illa han provat un passat fenici i no
púnic: en el jaciment del Puig dels Molins s'han
trobat incineracions dels segles VII-VI a.C, la qual
cosa deixa patent aquest punt. Anys després
començà una etapa púnica que constata la necròpoli
2. Poblats i necròpolis púniques ebusitanes (segons
Gómez Bellard)
esmentada i els santuaris de la Cova des Cuierams i
d’Illa Plana, a més d'altres emplaçaments que corresponen a hàbitats rurals xicotets. Sabem
molt poc d'aquests últims, però sí bastant de les necròpolis, especialment de la del Puig dels
Molins, en la zona alta i vella de l'actual Eivissa. D'aquest lloc procedeixen nombroses peces
fenícies, com a àmfores del segle VII a.C i altres objectes, que són derivació dels atuells de
boca de bolet. Aquesta necròpoli, molt deteriorada per les espoliacions, presenta un arc
cronològic que va des de finals del segle V a.C fins a l'època romana (segle II a.C). Presenta
tombes d'hipogeu, de fossa, sarcòfags i enterraments infantils, que confirma que la
incineració fou anterior a la inhumació, fins que en els segles IV-III a.C es reprenga aquella.
Els aixovars de la necròpoli presenten tot tipus de peces per a contindre líquids, terracotes
de persones o déus i els característics ous d'estruç decorats. Les tombes més riques contenen
recipients de pasta de vidre o atuells grecs. També s'han trobat escarabeus, espills metàl·lics
i navalles d'afaitar de formes diverses. Els cartaginesos també impulsaren l'economia
monetària. Gadir, que al començament del s. III a.C comença a encunyar monedes de bronze,
en principi anepígrafes, a partir de la dominació dels cartaginesos inicia sèries de plata per a
cobrir les necessitats militars de les guerres púniques a Espanya. També Ebusus encunyà
moneda de bronze entorn de l'any 300 a.C.

2
 Història Antiga d’Espanya

Descripció d’Evissa per Diodor 5,16

“Havent dit prou de Sardenya, passarem a parlar de les illes situades immediatament.
Després de l'illa esmentada està la anomenada Pitiusa, que porta aquesta denominació a
causa de la multitud de pins que en ella creixen. Està enmig del mar, i dista de les Columnes
d'Hèrcules tres dies i sengles nits de navegació. De Líbia un dia i una nit, i un dia de viatge la
separa d'Iberia. La seua extensió és igual a Corceira i és de mitjana fertilitat; té poca terra de
vinyes i oliveres, empeltats en els ullastres. I les llanes que en ella es produeixen són
prestigioses i bellíssimes per la seua suavitat. L'entretallen camps riallers i pujols, i té una
ciutat que es diu Ebusus i és colònia dels cartaginesos. Té també ports dignes d'esment i grans
muralles, i un nombre considerable de cases admirablement construïdes. L'habiten bàrbars
de totes classes, principalment fenicis. La colonització d'aquesta illa va tindre lloc cent
seixanta anys després de la fundació de Cartago”.

A poc a poc la influència púnica va anar consolidant-se en la zona mediterrània del litoral
andalús. A la ciutat de Malaka s'observa ja una fase púnica des del segle V. En la zona del riu
Vélez, en la Necrópolis del Jardín (Almuñécar), en Abdera, etc., apareixen diferents tipus de
materials i d'enterraments de característiques púniques dels segles IV al l a.C.

1.1 TRACTATS AMB ROMA

Els tractats que Cartago va signar amb la república romana i aliats grecs (509, 348 i 279 aC)
confirmen un cert protectorat cartaginès al Sud de Mastia (Cartagena).

Els primers tractats entre Catago i Roma, segons Polibi, van ser:

509 a. de C. :

“El primer pacte entre romans i cartaginesos es conclou en temps de Luci Iuni Brutus i Marc
Horaci, els dos primers cònsols nomenats després de la caiguda dels reis. Sota el seu consolat
va tindre lloc la consagració del temple de Júpiter *Capitolí. Això va ocórrer vint-i-huit anys
abans del pas de Jerjes a Grècia... “Que hi haja pau entre els romans i els seus aliats i els
cartaginesos i els seus aliats amb les condicions següents: prohibició als romans i als seus aliats
de navegar més enllà de Kalón Akroterion, a no ser obligats per una tempestat o per uns
enemics...” Polibi 3, 22.

348 a. de C.:

“Després d'aquest, els cartaginesos estableixen un altre pacte. ”Que hi haja amistat entre els
romans i els aliats dels romans d'una banda i el poble dels cartaginesos, el de Tir, el de Utica i

3
 Història Antiga d’Espanya

els seus aliats, per una altra, sota les següents condicions: que els romans no recullen botí més
enllà de Kalón Akroterion, de Mastia ni de Tarseio, que no comercien en tals regions ni fonen
ciutats... Els romans van establir encara un tercer pacte en l'època d'invasió de Pirro, abans
que els cartaginesos iniciaren la guerra de Sicília. Perquè, acabada la guerra de Sicília, els
romans fan uns pactes diferents, en els quals les clàusules contingudes eren les següents: “Els
cartaginesos evacuaran tota Sicília i totes les illes entre Itàlia i Sicília. I a tot el que s'ha dit cal
afegir les últimes convencions acceptades per Asdrúbal en Iberia, segons les quals “els
cartaginesos no travessarien el riu Ebre en to de guerra.” Polibi 3, 24.

El jaciment més important és, sens dubte, el de l'antiga Baria (Villaricos, Almeria). Es troba
en la desembocadura del riu Almanzora, pròxim a mines de plata i a bancs de pesca que
afavoriren la indústria de salaons i de la porpra. Coneixem molt poc de l'hàbitat, però és
interessant que dins del poblat sembla que existí un santuari consagrat a Tanit, la qual cosa
confirmen les terracotes aparegudes en un depòsit votiu de finals del segle IV fins al I a.C.
Presenta tombes d'inhumació i d'incineració, hipogeus, etc. A vegades apareixen solcs
anepígrafs i, excepcionalment, amb inscripcions o figures de tipus antropomorf. En les
tombes més riques són freqüents les ceràmiques gregues o ibèriques, i en la majoria es troben
els típics ous d'estruç. A la ciutat de Gadir, en les necròpolis de Punta de Vaca, Los Corrales,
Puerta de Terra, etc., hi ha tombes intactes que són hipogeus superposats, probablement per
falta d'espai. A l'interior d'una d'elles es va trobar un sarcòfag masculí antropomorf. Anys
després de ser descobert aparegué un altre femení.

II. LA CONQUESTA CARTAGINESA

Encara que tradicionalment s'ha pensat que el domini cultural i econòmic púnic no arribà a
una ocupació real dels territoris abans del segle III, excepte a Eivissa. Però la veritat és que
cada vegada resulta més evident que en l'àrea tartèssia, a través de Gadir, el seu impacte va
ser molt gran. Ara bé, una vegada finalitzada la primera guerra púnica Cartago va orientar la
seua acció exterior decididament a la conquesta de la península ibèrica. La seua derrota
davant Roma el 241 a.C li va suposar la pèrdua de l'imperi mediterrani, Còrsega, Sardenya i
Sicília occidental, i un fort endeutament. L'única manera de mantindre l'estabilitat sense
alterar la seua estructura econòmica colonial era la conquesta de nous territoris. L'occident
ibèric era l'única zona que presentava les condicions apropiades per a intentar una operació
d'aquesta envergadura, perquè a les seues riqueses econòmiques s'unien els vincles anteriors
amb el món púnic, que ara podien ser reactivats.

4
 Història Antiga d’Espanya

Els tractats que Cartago va signar successivament amb la república romana i els seus aliats
grecs (anys 509, 348 i 279 a.C), confirmaren internacionalment el protectorat cartaginès al
sud de Mastia (Cartagena). Però la intervenció púnica a Occident no era empresa fàcil perquè
el seu influx es limitava a la franja costanera meridional, mentre a l'interior, sobretot en la
part oriental, era molt menor.

2.1 AMÍLCAR

En el 237 a.C Cartago posà al seu millor estrateg, Amílcar Barca, al capdavant d'un exèrcit
de conquesta. Des de Gadir, on va desembarcar sense aparent resistència, el general púnic
emprendré un atrevit avanç cap a la fèrtil zona de la vall del Guadalquivir, la Turdetània, que
presentava escasses condicions per a la defensa organitzada, desmembrada entre xicotets
reietons. Després es dirigí a completar la submissió del sud-est, on els recursos miners eren
essencials (Castulo). Ací la capacitat de resistència indígena es manifestà amb tota la seua
força i es prolongà any rere any la guerra. En un enfrontament contra els oretans en Heliké,
Amílcar perdrà la vida (229 a.C).

2.2 ÀSDRUBAL

Per a succeir-li el senat cartaginès designà immediatament a Àsdrubal, el seu gendre i

lloctinent. Amb la seua política s’arribà al punt culminant de la recuperació cartaginesa. La
fundació d'una ciutat sobre el solar de l'antiga Mastia, coneguda amb el nom de Carthago
Nova, suposà un clar intent de dotar als territoris hispà-cartaginesos d'una capital
provincial. El seu antecessor, Amílcar, ja havia pretès una cosa semblant amb la creació de
la ciutat d’Akra Leuké, que mai arribà a adquirir rang de capitalitat i va acabar per
desaparèixer. L'elecció de la nova ciutat no podia ser més afortunada perquè reunia unes
condicions excel·lents: un magnífic port natural amb bones posicions defensives, la seua
posició geoestratègica, tant en el sud-est de la península ibèrica com davant Àfrica, i la seua
proximitat a importants mines de plata.

Però l'èxit més assenyalat durant els anys de govern d'Àsdrubal fou la signatura de
l'anomenat Tractat de l'Ebre amb Roma (226 a.C). Alarmada per l'expansió cartaginesa en
la península ibèrica, la república romana acordà amb Àsdrubal que el límit septentrional
dels seus avanços restara en el riu. Una altra cosa és que es tractara de l'Ebre, del Xúquer o
del Segura, perquè les contradiccions entre les fonts permeten totes aquestes opcions.
Encara que l'acord era acceptable per a la República, doncs deixava establida una frontera i
garantia el seu comerç, podent així concentrar-se en altres escenaris exteriors, beneficiava

5
 Història Antiga d’Espanya

de lluny als cartaginesos que ara veien reconeguda i ampliada la seua zona de domini
exclusiu. Per al control dels nous territoris Àsdrubal desplegà, com ja havia fet en altres
parts, la seua millor diplomàcia, en la qual no van faltar els acords matrimonials i les
relacions de clientela, amb les quals aconseguí ser reconegut per les tribus iberes com a cap
suprem (strategós autokrator) d'una gran coalició polític-militar.

2.3 ANNÍBAL

No obstant, la mort d'Àsdrubal (221 a.C) donà un nou caire a les relacions romà-
cartagineses. El seu successor en el comandament, Anníbal, fill d'Amílcar, encaminà la seua
política en una direcció manifestament bel·licista. Les dues campanyes estiuenques del 221
i 220 a.C contra els olcades primer i després contra les ciutats vaccees d’Helmantika
(Salamanca) i Arbucala, buscaven ostensiblement preparar la maquinària militar púnica de
cara a un nou enfrontament amb Roma, que Anníbal semblava tindre ja decidit. La qüestió
de Sagunt es transformà així en un casus belli. La ciutat, emplaçada en la costa mediterrània,
era un important centre ibèric de comerç, que feia gala d'un suposat origen grec (Zakintos)
i llatí (Ardea). La influència romana havia anat en augment gràcies a les alteracions internes
que la ciutat patí des de l'entrada en vigor del tractat de límits amb Àsdrubal. Anníbal
aprofità aquestes circumstàncies per a exigir la submissió de Sagunt, malgrat els
requeriments romans de respectar el statu quo. La intervenció militar cartaginesa (219 a.C)
conclourà amb la caiguda de la ciutat després de huit mesos de setge, durant els quals no
rebrà ajuda. No obstant això, l'ambaixada plenipotenciària romana que arribà poc després
a Cartago exigí el restabliment de la situació anterior i el càstig dels culpables, això és,
d'Anníbal. Els seus arguments a favor d'uns acords amb els saguntins, garantits per les
estipulacions que havien posat terme a la Primera Guerra Púnica i per les quals s'havien de
regir les relacions entre totes dues potències, no van ser acceptats pel senat cartaginès,
emparat en la ferma convicció del seu dret a intervindre sense cap trava en la zona, per la
qual cosa esclatà la guerra.

2.4 EL CONFLICTE AMB ROMA

Prova que es tractava d'un enfrontament llargament preparat, és que Anníbal desplegà uns
plans d'operacions militars que no podien ser fruit de la improvisació. D'una banda, el
cabdill cartaginès partí en la primavera del 218 a.C des de Carthago Nova en direcció a Itàlia
al capdavant d'un fort exèrcit, pretenent sorprendre l'enemic amb la invasió terrestre del
seu territori. Sense donar temps a reaccionar adequadament, aconseguí mitjançant aquesta
estratègia grans victòries en breu termini. No obstant això, conscient de la importància que
6
 Història Antiga d’Espanya

tenia la península ibèrica com a terra d'aprovisionament de recursos, deixà al seu germà
Àsdrubal al capdavant d'una poderosa reserva.

La previsió era molt adequada perquè Roma activà una doble estratègia. Mentre un exèrcit
consular havia de dirigir-se al sud d'Itàlia per a emprendre una expedició sobre Àfrica, l'altre
cònsol, Publi Corneli Escipió s'abalançaria sobre la península ibèrica per a desbaratar les
reserves cartagineses. Com hem vist, la major diligència en l'acció per part d'Anníbal obligà
els romans a rectificar els seus plans. L'exèrcit adscrit a terres africanes rebrà l'ordre de
tornar per a defensar la vall del Po. A pesar que la situació era delicada, s’encomanà a una
part de les tropes, encapçalades per Gneu Corneli Escipió, germà del cònsol, obrir un front
de guerra a Hispània i crear així un motiu d'alarma i desgast a esquena d'Anníbal. El
desembarcament d'aquesta expedició tindrà lloc en Emporium i ràpidament aconseguí el
control del nord-est de la península ibèrica, malgrat els intents dels cartaginesos per evitar-
lo. La situació es consolidà definitivament l'any següent (217 a.C) amb l'arribada de l'altre
germà, el cònsol Publi Corneli, que després dels primers revessos a Itàlia, s'havia fet càrrec
del comandament suprem en la guerra hispànica. Els progressos romans, malament
continguts per Àsdrubal, els va portar finalment a recuperar Sagunt (212 a.C). En aquests
èxits comptà molt la propaganda romana sobre els indígenes, davant els quals es va mostrar
com una força organitzada amb l'únic objectiu d'expulsar als cartaginesos, sense cap
pretensió annexionista. Quan més falaguer es presentava el panorama per a les armes
romanes, una desafortunada incursió sobre la zona meridional acabà en els desastres de
Castulo i Ilorci, en els quals les defeccions indígenes jugaren un paper de no poca
importància, i que a més comportaren la mort dels dos generals romans (211 a.C).

La reacció de Roma va ser ràpida i decidida davant un desastre que presagiava

conseqüències catastròfiques. Després de l'inevitable replegament defensiu sobre el nord-
est, i el comandament interí de Claudi Neró, en la tardor del 210 a.C arribà a la península el
jove procònsol Publi Corneli Escipió, fill del cònsol mort l'any anterior, al qual en un futur
se'l coneixeria com l'Africà. En la primavera següent (209 a.C), el general romà emprendrà
una espectacular i arriscada incursió terrestre, combinada en la mar amb l'auxili d'una flota
dirigida pel seu lloctinent Cai Leli, que li va permetre la presa per sorpresa Carthago Nova,
molt desguarnida. El mal al poder cartaginès en la península fou devastador. Amb la capital
es perdia un punt estratègic essencial i les reserves financeres enllà acumulades, al mateix
temps que suposava un efecte molt negatiu al prestigi de Cartago. La conseqüència més
immediata fou el suport que va aconseguir Escipió d'importants líders indígenes, clau per al

7
 Història Antiga d’Espanya

control oriental de la península, com el dels reietons ilergets Indíbil i Mandoni i el del edetà
Edecó.

Escipió no volgué donar temps de reacció als seus enemics. A l'any següent (208 a.C) va
realitzar la invasió de l'Alt Guadalquivir, que es consolidà en la batalla de Baecula (Bailèn),
encara que Àsdrubal aconseguí retirar-se amb una part de les seues tropes cap a Itàlia. El
control de l'Alta Andalusia permeté a Escipió llançar a l'any següent (207 a.C) la campanya
final, amb la qual donà el colp de gràcia als seus enemics. L'enfrontament davant Ilipa (Alcalá
del Rio, Sevilla), es saldà amb la derrota dels cartaginesos manats per Àsdrubal Giscó. Els
turdetans amb el seu rei Attenes es van passar als romans, mentre la ciutat d’Astapa
protagonitzava una desesperada i inútil resistència a favor dels cartaginesos. La caiguda de
la vall del Guadalquivir deixà a aquests solament amb el control de Gadir. Al poc la ciutat
s’apartà d'ells, rendint-se als romans (206 a.C), en aprofitar l'absència de les tropes
púniques, que havien partit per a intentar un colp de mà, que va resultar fallit, contra
Carthago Nova. El domini cartaginès de la península ibèrica havia finalitzat
irremissiblement.