FREDERIC SANTAEULÀRIA

ETNOS I SEXUALITAT
DELS IBERS

MNEMOSINE
PORTADA: déu Bes o príap jònic-
foceu adorat pels ibers.
FREDERIC SANTAEULÀRIA

ETNOS I SEXUALITAT
DELS IBERS

emboscall
© Frederic Santaeulària i Roig
© D’aquesta edició: Emboscall
Dipòsit legal: B-32.703-2007
ISBN: 978-84-96716-36-0
Primera edició convencional: juny de 2007
Primera edició digital: abril de 2012
Per Herodot d’Herakleia, Asclepíades
el Mirleà o Polibi de Megàpolis, el
poble iber és un «ethnos» del tronc o
nació dels ibers (Iberikon genos).
FRANCESC CARRERAS I CANDI

És quan dormo que hi veig clar.

J. V. FOIX

Qui perd els orígens perd la identitat.

RAIMON

La veu dels ibers és ronca d’ofec.

JOAN SALVAT PAPASSEIT
 Agraïments

Al corrector Josep Colobran i a aquelles persones que

han col·laborat en les fotografies, viatges i localització de
llocs i objectes ibers com Josep Colobran, Albert Motis, Sarra
Taoufik, Eva, Ivet i Ivan Santaeulària i a Imma Tort pels
audiovisuals.
 PART I

ETNOS, CULTURA I LLENGUA

DEL PAÍS IBER
 Capítol 1

INTRODUCCIÓ

Començo esmentant quelcom del meu entorn més proper,

viscut quan en Josep Puig i Cadafalch va acabar la primera
restauració de l’antiga Ègara o Esglésies Visigòtiques de Sant
Pere de Terrassa. Els nostres avantpassats, els romans, els
visigots o els ibers em fan pensar en les explicacions del
meu avi en parlar de les inscripcions de les làpides romanes
de Sant Pere referides a la tribu Galeria tarragonina i dels
primers noms coneguts d’ibers egarencs descrits en els escrits
llatins citats per diferents autors, on consten amb el seu nom
de NEITIN BEL ES i BASTO AUNINI, en les relacions
d’Hübner i ambdues amb la referència arqueològica-
lingüística C.L.I. II 6144 Terrassa (B).1

Conjunt de ceràmica de cuina ibera. Museu d’Illici

(Atzavares Baix).
1
Les referències d’aquests dos noms de Terrassa, les tenim en els llistats
d’Èmil Hübner i ara en els de Luis Silgo, ambdues com C.I.L. II 6144 Te.

11
 Diferents circumstàncies familiars em van permetre anar
coneixent tot l’entorn iber. Més tard els contactes amb
l’historiador Joan Santaeulària i Pujol, de Guissona, em van
fer créixer l’interès per temes com la santificació dels noms,
els arbres genealògics o la història de les religions, en els
quals ell treballava juntament amb qüestions sobre el
romanisme i l’iberisme de Guissona.
Més endavant les xerrades amb l’historiador de Lleida
Josep Lladonosa i Pujol, van posar-me al dia sobre aquesta
temàtica dins de l’àmbit lleidatà.

Estela ibèrica de Guissona (segle I aC), escrita en caràcters ibers.

Totes les obres dels diferents autors de la Geografia

General de Catalunya, Josep Carreras i Candi (àlies Cèsar

(B), citades també a les Actes del II Col·loqui de Llengües Preromanes

celebrat el 1976 a Tübingen, pàgines 29, 49, 50 i 88, per Luis Michelena a La
Langue Ibère i també Untermann i Maluquer, a les pàgines 49 i 56 pel nom
de BASTO (g) AUNINI. El 1961 i 65 són referides novament per
Untermann i altres en descriure inscripcions llatines amb onomàstics ibers
com a afixos adnominals de l’iber i elements formatius de noms de persona,
apel·latius o teònims (Beltrán 63), segons el llistat de la Gens Licinia
(actualment traduït en 21 folis), del testament on surten noms ibers també

12
Cardiran), Cels Gomis, Botet i Sisó, Serafí Rocafort o
Sampere i Miquel, em van iniciar en la meva investigació
bibliogràfica, camí complementat per nombroses visites a
museus, biblioteques, monuments històrics i poblats,
resseguint tots aquells llocs relacionats directament o
indirectament amb la Cultura Ibèrica genuïna.
L’amic Joan Daifa –ceramista eivissenc– va ser qui més
em va ajudar en el tema de la Cultura Púnica dins l’àmbit de
les illes Pitiüses, aprenent a conèixer in situ tot el tema cultural
libi-fenici-púnic i especialment el referit a la ceràmica.1bis

de Sabadell, Caldes de Montbui i de molts altres llocs (any 10 aC aprox.),

per on tenia escampades les seves propietats Marcus Licinius Neitinbeles,
nom component d’aquest escrit d’epitafi llatí egarenc d’onomàstica ibera
però amb fórmules semblants utilitzades en molts altres llocs dels territoris
ibers genuïns o en inscripcions com la d’Ascoli, segons ho refereixen i
documenten Piero Berni, Carrera i Olesti (IRC I – 73), tema també tractat
actualment per Noemí Muncunill (UB 2007), en referència a la part lingüística
del bronze d’Ascoli.
1bis
GUISSONA i Signatura topogràfica de Joan Santaeulària i Pujol.
Grafos. Barcelona, 1982; i del mateix autor diferents articles a la revista
Dialnet.
El procés de l’obra de Joan Daifa (1907-1992) es troba en el llibre i
vídeo homenatge titulat Joan Daifa, el mestre gerrer d’Eivissa, editat per
l’Ajuntament de Santaeulària des Riu, d’Eivissa, el 2001.

13
 Capítol 2

NOSALTRES SOM ELS AUTÈNTICS

DESCENDENTS DELS IBERS

Dins del context històric general sobre l’iberisme, cal dir

que nosaltres, la gent dels actuals Països Catalans
Continentals, som els descendents més directes dels antics
pobles ibers. Els diferents pobles que anaven arribant des
de fora, sempre hi descobreixen gent de cultura i llengua
molt peculiar que a través dels mil·lennis coneixerem com a
pobles preibers en Etapa de Formació, o després com a part
integral d’un etnos propi amb les seves diferenciacions
comarcals. Estem parlant de més de 5.000 anys de població
continuada dels territoris ibers. No hi ha ibers del nord i del
sud, hi ha senzillament ibers. Els d’Occident a la península
i els orientals a la Transcaucàsia. Els altres pobles ja no són
ibers genuïns. En tot cas seran tartessis, turdetans, bastetans,
celtes o celtibers que no formaven part de la Confederació
de tribus comarcals entre pobles ibers, confederació existent
de fet i ben justificada en pactes, relacions amb països
estrangers, accions conjuntes per defensar la Confederació
amb els diferents signes tribals inscrits en una mateixa
moneda ibèrica feta en homonoia.
Lleigint Ruiz y Molinos (Los Íberos, 1993), trobem ben
definits el que ells anomenen «los íberos del norte» i «los
íberos del sur» –denominació adoptada també per J.
Santacana el 2005 en el seu llibre Els Ibers del Nord–. Per
Ruiz y Molinos, l’any 1940 havia començat «la muerte de
los íberos...», convertits en una part dels celtes hispans o
dels indígenes preromans amb cronologies històriques

14
rebaixades. Per Garcia y Bellido, va ser amb Gómez Moreno
quan va començar la corrent celtòfila que negava
pràcticament l’existència dels ibers.
Durant les èpoques primerenques, aquests territoris
havien anat rebent gent de diferents cultures precedents, de
pobles que havien format l’antiga nació de la Ibèria Oriental
Transcaucàsica (actual Geòrgia europea i part d’Armènia) i
seguidament de la Jònia Focea o de les colònies jòniques
minorasiàtiques del Mediterrani i dels pobles berbers del Nord
d’Àfrica.
Iber era l’únic nom que es feia servir per designar la gent
tribal de les diferents comarques del País Iber. Aquest nom
deriva en el seu origen d’un d’autòcton que significa riu,
ribera o vall. Quan els jònics, foceus o grecs van sentir que
els ibers s’anomenaven a ells mateixos i al seu país «iber,
ibai, ibar o ibas», van generalitzar aquest nom convertint-lo
en l’epònim dels habitants del País Iber, que després acabaria
convertint-se en Ibèria i utilitzant-se més tard per designar
tota la península. Ni ibers ni Ibèria són els noms originals, ja
que iber és el nom que es donen els habitants a si mateixos
i al seu País, però Ibèria ja és el nom o topònim que els
donen els escriptors grecs foceus. El nom es va utilitzar
també pels grecs per designar llocs i rius com l’Ebre. El nom
està totalment vinculat també a la llengua i a la nació o País
de la Ibèria Oriental transcaucàsica que el va mantenir fins
després dels romans. Antigament comarques iberes com la
Bercavònia, l’Edetania o la Contestania, fins el Segura, el
Cinca i el Vinalopó –o riu Tàder, en iber–, iniciaven la ja
coneguda divisió peninsular dins de l’àmbit dels territoris
que actualment formen els Països Catalans Continentals, ben
definits i separats de la Celtibèria, la Bètica turdetana o
tartèssia, la Bastetania o dels ligurions i bascs del país

15
càntabre. La frontera entre cartaginesos i romans també es
va establir en el Cabo de Palos (Plini 3, 19-20) i així ho
certifica més tard Avié en la seva Ora Maritima.
Segons Estrabó els jònics-grecs coneixien els dos països
ibers, i així ho confirmen la majoria d’autors. Els romans
van continuar amb el mateix nom per designar els autòctons
ibers però els van incloure dins de l’organigrama de les
hispànies Citerior i Ulterior, fins que amb l’arribada dels
pobles germànics, gots i visigots, la Resistència Ibera
antiromana va aconseguir recuperar de nou pels seus territoris
el nom dels ibers.
Els paleontòlegs Jordi Agustí i David Lordkipanidze2
descobrien a Dmanisi (Geòrgia), el 1963, restes fòssils
d’homínids de 1,8 milions d’anys, classificats amb el nom
d’Homo Georgicus.
Aquestes troballes dels homínids més antics d’Euràsia
van obrir noves investigacions sobre la primera colonització
d’Europa.
L’última troballa d’aquest jaciment és del 2004 i pertany
a un home vell desdentat, el més antic del món. Les
investigacions d’aquests experts han estat revolucionàries i
segurament ajudaran a justificar encara més les relacions
existents entre els ibers dels nostres territoris, els de la Ibèria
Oriental i la relació entre les llengües kartvelianes d’aquestes
dues cultures i la Uska o Euskara del País Basc.
Les seves teories situen l’evolució dels primers pobladors
d’Europa en el Caucas, just en els territoris transcaucasians
de l’antiga Ibèria Oriental i amb vinculacions amb les restes
de Tautavel a la Catalunya Nord en territori de França o
dels primitius homes azilians del Mas d’Azil o de l’Ase.
2
Jordi Agustí i David Lordkipanidze a Del Turkana al Cáucaso. National
Geographic. Barcelona, 2005.

16
 Les troballes africanes ens mostren una combinació de
caràcters d’aquests homínids que ens porten fins el suposat
origen africà de l’Homo Sapiens Sapiens.
Aquests nous plantejaments de Jordi Agustí i David
Lordkipanidze, incansables treballadors a Geòrgia,
demostren que ja tenim evidències clares d’un poblament
humà molt més antic que el de la Gran Dolina d’Atapuerca
i contemporani dels africans.
A Terrassa, en el Parc de Vallparadís, a pocs metres del
Castell i de l’antiga Ègara, s’estan fent importants
descobriments de materials fòssils divers que justificarien
possibles assentaments humans de 1,8 milions d’anys.
Aquestes restes podrien haver estat dipositades en aquesta
raconada on s’han trobat, per les importants rierades de
Vallparadís (vall paraire o de pedres) que el nom aclareix per
si mateix. Les grans quantitats de «peres» (pedres) trobades
en aquest lloc, al cap dels segles van ser utilitzades per
construir tots els edificis de l’entorn monumental del Sant
Pere egarenc.
Bé, els ibers que de moment nosaltres hem conegut per
l’arqueologia i les fonts escrites, no arriben d’enlloc, sinó
que són gent que ja es troba dins de l’àmbit dels actuals
Països Catalans Continentals, una cultura primer en etapa
de formació, que rep les diferents aportacions de la
immigració constant que rebien dels diferents llocs esmentats.
Si reculem una mica, veiem com a partir del 5è mil·lenni,
s’inicia el nostre contínuum cultural que primer serà iber i
després català. És aquell moment en què des de la part
llevantina del Mar Ibèric es començava a transformar el nostre
sistema econòmic. A la Catalunya Nord s’havia
desenvolupat a Pec de l’Aze o Pech Maho, la Cultura Aziliana
(9-10000 aC aprox.), amb el seu alfabet azilià preiber del

17
Mas d’Azil, Glozel o Niaux i l’Home de Talteüll, amb troballes
que s’estenen fins a Olèrdola i Calaceit, amb un signari que
bé podria formar part dels indicis de l’escriptura ibera per
les seves semblances.
Tenim molts exemples avançats com els
de la Cova del Toll al Moianès, l’Abric Agut
o l’Abric Romaní de Capellades.
A El Parpalló un art Paleolític
primerenc. Les troballes de Mura i el seu
Puig iIi o el Santuari del Cogul al Segrià,
amb continuïtat fins l’època ibèrica: Són
fets culturals que s’inicien en el Paleolític,
l’Epipaleolític i el Mesolític, segurament
abans de l’any 11.000 aC i de manera molt
destacada a tota la part llevantina
peninsular.
En l’Art Rupestre o Art Llevantí,
iniciat des de feia 25.000 anys, també en
terres lleidatanes i tarragonines, fins les
fronteres de Múrcia i Almeria o Albacete,
amb gravats i pintura del 6500 al 2000
aC, destaquen els Pintors de les Serres
que practicaven un art pictogràfic nou,
amb llarga tradició dins de la
Prehistòria.2bis
Chauvet a la Catalunya Nord ibèrica i
Pont de l’Arc, ens mostren pintures de fa
Alfabet azilià
30.000 anys semblants a les de Cosquer i
preiber antic
Ulldecona, però sense figura femenina.
(Països Catalans).
Les d’Os de Balaguer, Els Vilars o
2bis
Geografia General de Catalunya i moltes altres obres sobre la Prehistòria
peninsular de F. Carreras Candi.

18
Vilassos i Sèllecs o Ulldecona són semblants a les del Cogul,
amb figures femenines i danses fàl·liques.
El famós tresor de Villena a Alacant o les troballes de
Terlinkes i el Vinalopó, en seran altres exemples fins que
entrem en el Neolític dels territoris ibers dels Països Catalans
Continentals, totalment avançat al Neolític de la resta
peninsular, com ho demostren les ceràmiques del Bages,
Solsonès o Montserrat, la ceràmica Cardial, les mines d’aram
de Riner (Solsonès) o els enterraments tumularis i de Fossa
a més dels sepulcres megalítics, les mines amb galeria de
Gavà o els motlles de foneria de Manresa.
Estem arribant al 2200 aC amb la Cultura dels Sepulcres
de Fossa, com a sistema propi i exclusiu d’inhumació, als
territoris catalans d’èpoques tan antigues. Recordem només
els Pirineus, Montboló o Montserrat i Matadepera.
Tot plegat ens portarà cap a l’Edat del Bronze amb les
seves tres etapes, el Calcolític i l’etapa Protoibèrica del primer
mil·lenni aC. En aquesta etapa preibera de potser el 1200
aC i anteriors o posteriors, tindrem moltes onades de gent
de «Grups No Permanents» com els «Urnenfelder» o gent
dels Camps d’Urnes ligurions, procedents del Llenguadoc-
Rosselló, que aniran principalment seguint el curs del riu
Segre, cap a Tarragona i a molts diferents indrets de tot
Catalunya. Can Micert o Missert a Terrassa, en seria un
exemple clar amb els més de tres-cents enterraments d’urna
trobats. De l’Edat del Bronze preibera tenim també les recents
troballes de Montanissell a Coll de Nargó.
Des del Neolític –en el que serien després els territoris
ibers genuïns– s’havia intensificat la pesca i teníem una
societat agrícola, minera i ceramista que ja es movia dins
d’una economia mixta i amb equilibri propi. A la Ilercavònia,
a l’Horta de Sant Joan i en el Riu Matarranya tenim mostres

19
abundants de la gran tecnologia dels ibers i de la seva obra
hidràulica anterior a l’arribada dels romans. A la Plaça de la
Constitució de Sant Boi de Llobregat s’ha descobert
recentment una mina d’aigua ibera del segle VI aC amb les
seves canalitzacions cap al poblat i les termes que després
van utilitzar també els romans. Trobem grans assuts i
canalitzacions fetes amb pedres quadrades d’una tona de
pes, amb encaixos de fixació i canal interior, i en el poblat hi
ha voltes iberes de mig punt fetes en pedra seca. Les sitges i
les llavors de cereals de Vilanova del Camí ens donen
informació del dia a dia iber. A la resta de la península, no hi
ha res de tot això en èpoques tan primerenques, i és que
políticament tot just anaven cap a una concentració de poder
formada per petites unitats senyorials, autarquies i
enterraments molt sumptuosos, només per a uns quants.
L’art rupestre es desenvoluparà amb força també a
Cantàbria, Astúries o al País Basc, però sense signes
escripturaris i sense figures humanes femenines com en els
territoris ibers genuïns.
Al sud de la península, la ceràmica pròpia és tardana i
serà a partir del segle VIII aC quan començarà la seva etapa
de progrés amb la important fase orientalitzant líbia i
fenopúnica que seria com un preludi del que s’anomena com
la Cultura del Mite de Tartessos o de la Turdetània, que
s’inicia amb una sèrie de tallers fenicis portats per artesans
orientals que van escampant les llengües i les costums
semites, en tota aquesta àrea –com a Eivissa–, excepció feta
dels territoris del Camp de Gibraltar i Sierra Morena que
eren de cultura Celta com la resta peninsular indoeuropea i
no ibèrica ni basca.
L’entrada a l’Edat del Ferro resulta ja evident. L’etapa
ibèrica plena és un fet. Els clàssics es comencen a adonar de

20
la germanor ètnica de les diferents tribus, especialment entre
laietans, lacetans, cossetans, indigetes, ausetans i bergistans
o dels ilergetes amb els indigetes o entre cossetans i laietans,
veient els seus pactes i les relacions de tipus cultural, com
podem descobrir-ho a Fontscaldes, Puig Castellar, la Moleta
del Remei, Olèrdola o l’Urgell, on veiem una continuació de
totes les tradicions ibèriques del Primer Període i l’inici del
que serà la Confederació de tribus i pobles de les comarques
que van anar formant la Ibèria genuïna i el País iber
pròpiament dit.
Cada tribu comarcal es distingia pels seus simbolismes
propis que durant l’etapa monetària seran inscrits en les
monedes de les comunitats tribals comarcals confederades.
A Crevillent es van trobar uns indicis escripturaris ibers
del segle VII aC en grafits ceràmics de retícula brunyida,
vinculats segons De Hoz a l’ibèric antic.
Les diferents muralles ibèriques de la majoria de poblats
deixen constància de la seva necessitat de defensar-se i les
inscripcions a les pedres de la base, ens ofereixen
coneixements de la seva escriptura o símbols del seu culte al
sol o referències de la sexualitat, com en el cas del sol en
moviment o Lauburu de les muralles de Barcelona que es
pot veure gravat a la pedra de la muralla ibera del carrer
Tapineria número 5 de Barcelona, deixant clar que totes les
muralles dels poblats són iberes, igual que les de Barcelona,
Tarragona o Olèrdola, que només són romanes perquè els
romans les van fer ampliar en altura, llargària o amplades
amb mà d’obra dels ibers esclavitzats. Com a molt, podríem
parlar de muralles iberoromanes, pel fet que Ibèria havia estat
conquistada i per tant formava part del nou Imperi Romà.

21
 Inscripció petrològica o petrogràfica en Signari Iber del tram de
muralla Iberoromana de Barcelona, ubicada en el tros corresponent
al Carrer Tapineria núm. 5 de la Ciutat Comtal i no publicada
anteriorment en cap llibre, estudi ni treball científic o arqueològic de
la muralla de Barcelona. També hi veiem els 3 sols en moviment o
lauburus, representant el poder del sol i utilitzats com a signe
astral o com a representació sexual de còpula.

Aquesta inscripció es troba a la part baixa, primera filera

després del sòcol, cantonera i amb aquest disseny dels tres
sols en moviment, diferents raigs, imatges d’una muntanyeta
cònica de les iberes definides amb morfemes tipus «MOR-
MUR» (Mura, Mora, Morunys...) o com si fos el Mont Taber
laietà del Laie-Barcino iber amb quatre ratlles paral·leles a
la base (potser el mar). Entre els tres sols, d’esquerra a dreta
i de baix a dalt es veu una inscripció en signari iber d’unes
nou lletres de difícil identificació. Antoni Jaquemot hi veu
dos possibles signes TO ibers. També s’hi veu una ü (amb
dièresi) ibera (U-V-W-ü = Y). Aquesta pedra és procedent
d’una edificació anterior a la muralla i per tant reutilitzada
durant la seva reconstrucció, segurament durant el segle II
aC en època iberoromana o de dominació. (Estudi
petroarqueològic de l’autor S1-Maig 2006).

22
 EL NOM D’IBÈRIA DEFINIT PELS GRECS

Els grecs coneixien la Ibèria Occidental en els territoris

dels actuals Països Catalans Continentals i la Ibèria Oriental
Transcaucàsica en el Mar Negre i escriuen el nom de les
dues Ibèries, tal com el van sentir o el van veure escrit,
exactament : «Iber» i «Ibèria» escrit en grec (Ibnr). Quedi
clar que no van escriure «íber» amb accent ni «íbero», ni res
semblant, perquè l’iber només és consemblant amb l’Uska
antic o Euskara. Per això, per ser correctes hem de parlar de
l’iber o dels ibers (sense accent).
Amb l’Ebre s’havien format algunes de les comarques
iberes de la regió de l’Iber o Ibre, l’Ebre actual. El mateix
nom el trobem encara en un dels principals rius que reguen
l’actual Geòrgia o antiga Ibèria Oriental.
Sobre tots aquests temes tenim molts bons treballs de
diferents autors.3 i 4

Vas d’apèndix de botó del sepulcre megalític de Castellterçol

3
A. Gibert, Focenses. Ed. Avenç. Barcelona, 1900, Maluquer de Motes,
Juan R. Zaragoza, Pío Beltran, Pierre Vilar, G. Humboldt i molts altres que
ells citen a les bibliografies dels seus llibres. Actualment tenim les obres de
Joan Cavaller, úniques en el tema hel·lènic-iber.
4
Museu Diocesà de Solsona.

23
 Alguns dòlmens es poden veure a Llanera i Ceuró. A Riner
s’hi van descobrir motllos per destrals i eines agrícoles, així com
estris diversos al poblat iber del costat del Castellvell de Solsona
i en diferents poblats dels marges del riu Cardener. Els ibers,
amb l’arribada dels romans s’instal·len més en viles rurals. La
diòcesi d’Urgell va ser una creació visigòtica del 527 dC.
Per vies terrestres i fluvials com les dels nombrosos ports
del Llobregat, l’Ebre i altres rius com el Cardener o el Vinalopó,
s’havia arribat durant l’època ibèrica a la gran difusió de la
metal·lúrgia, l’art o la joieria, junt amb altres activitats.
El Ferro, per exemple, des del llevant iber (no massa lluny
del Cap d’Erne, que en iber vol dir «que vigila o guarda»,
actualment Guardamar i Pola o Santa Pola, que mira al mar),
passa a Grècia i Itàlia en el segle X aC, per introduir-se, en el
VIII aC, en les colònies gregues de l’Etrúria no indoeuropea
i en el Mediterrani occidental.
De fet, l’ús del ferro entre els ibers va precedir el de la
resta peninsular, on no va començar a ser efectiu fins la seva
arribada des de l’Europa indoeuropea i celta. La utilització
d’aquest material canvià moltes de les eines agrícoles, les
armes i els costums dels ibers.
Escampats pels diferents territoris ibers descobrim també
des d’èpoques molt primerenques, diferents signaris o signes
escripturaris preibers com l’Azilià del Mas d’Azil, Lascaux,
Niaux, Glozel o Talteüll a l’antic Comtat de Foix de la
Catalunya Nord i també a Olèrdola o Calaceit. Altres
caràcters escripturaris es van localitzar al Mas Llort, a
Espolla, Serinyà i a tot el territori del País Valencià. Els signes
del Fal·lus de la Cossetània, la Cova del Tabac a Lleida, els
signes solars, lunars i astrals, ògmics i tants altres com els
aviformes, naviformes o arborescents, ens situaran en un
ambient que determina els inicis que marquen el que podrien

24
ser les primeres insinuacions escripturàries cap a l’iber,
anteriors al sumeri, l’acadi o el fenici.

Senyals ibers o representacions del culte solar heliolàtric i el sol en

moviment comparable amb el lauburu basc. El signe marcat amb
una «r» és el lauburu basc, que podríem definir com un antiquíssim
signe basc-iber del sol en moviment que trobem en esteles funeràries,
pedres i coves prehistòriques, com a amulet, talismà, signe astral,
sexual de còpula o signe escripturari representant el poder del sol.

25
 Caràcters del fal·lus de la Cossetània.

Potser per aquestes circumstàncies ens trobem que mentre

totes les cultures gal·loceltes eren encara totalment àgrafes,
els ibers ja tenien alfabet i sabien escriure, entrant de ple en
el període històric molt abans que cap altre cultura peninsular.
Les persones ibers que escrivien eren moltes, per això al
parlar de l’alfabet descobrirem tantes variants comarcals
diferents i tants tipus cal·ligràfics.
Es troben inscripcions ibers en molts objectes ceràmics,
en falcates i també en una de les bales de fona (segle IV aC)
de plom trobada en el poblat de Jàtova (Valencia) amb la
inscripció A.BE.R (Fletxer, 1985) que en basc vol dir «fona»
(bala de fona) i que podem vincular a l’escrit extens de Jàtova.
En el jaciment de Can Gambús de Sabadell els arqueòlegs
de les empreses que portaven les investigacions hi van trobar
el que ha esdevingut la joia del Museu d’Història de la ciutat,
un AMULET IBER de forma ovalada utilitzat com a penjoll.
Aquesta valuosa peça està feta amb pedra de pissarra i porta
una inscripció completa en signari iber ben llegible que podria
ser del segle II aC o anterior. La peça va ser exhibida amb
motiu del Dia Internacional dels Museus i encara no es coneix
el significat exacte de la inscripció.
Altres amulets eren fets amb ullals de senglar, destraletes
votives com les de Lloret de Mar, denes o pedres foradades.

26
 Inscripció ibera de l’Amulet de Can Gambús de Sabadell i
primera transliteració coneguda feta pel lingüista i toponimista
Antoni Jaquemot el març 2007: GUN ANDU AURR /
BERR BEIR / ARR BIRR i la seva aproximació en Euskera:
Gure andere aur = GUN ANDU AURR = La Nostra
Senyora Mare o Dona, BERR = Buru bein: cap principal i
BEINKE = Buru bein = en efecte. Per tant sabem que l’amulet
parla de la dona en un sentit matriarcal i segurament referit a la
fertilitat fecunditat com advocació religiosa.

Pel que respecta a la ceràmica –al marge de les

civilitzacions de Hallstatt o La Tène i les semites
orientalitzants–, cal remarcar que la ceràmica ibera no obeeix
a cap impuls extern, i no mostra cap preocupació obsessiva
per la simetria grega, permetent-nos distingir bé tant la
ceràmica com l’escultura pròpia i totes les obres artístiques,
els bronzes, les figures votives, els exvots, els pebeters, joies,
adorns, decoracions i estris divers. Els batuts, la soldadura,
el repussat, la filigrana, el niellat, el gravat, els gots per beure
i les tasses decorades de Montiego, els bols, el Vas de la
Sardana de Llíria, el Vas cerveser de Vilafranca del Penedès,
la pintura o els estampats a base de pigments naturals i
l’adobat de la pell. Tot això i molt més, era conegut dels

27
ibers genuïns, tal com ho posen de manifest l’arqueologia, la
història, l’antropologia i la lingüística.

Plafó ceràmic iber de la Serreta d’ALCOI en el Museu Camil

Visedo Moltó d’Alcoi.

En el camp de la música, gràcies a la ceràmica, hem pogut

descobrir instruments com l’aulós, les trompetes, les flautes,
la lira, la tuba, el xoc rítmic d’escuts, les maraques, tambors
i altres instruments de percussió.
Del vestir hi hem vist la xarxa catalana per recollir el cabell
(gandalla), el xitó, els pantalons a mida de genoll, etc.
Pel que fa a l’escultura ibèrica, els millors especialistes,5
mantenen que les escultures de Porcuna i Pozo Moro, són
totalment orientals i diferents de les ibèriques autèntiques,
opinió que cal mencionar perquè en aquest tema s’ha creat
molta confusió.
També cal distingir especialment l’obra ibèrica de la
considerada ibèrica d’època romana i de les obres
5
Es poden veure les obres de Richard J. Harrison i també les de J.
Hernández Sanahuja, especialment a Historia de Tarragona, 1931.

28
d’importació, que els ibers coneixien però no utilitzaven en
les seves creacions ni tan sols durant la dominació.
No hi ha, per tant, cap motiu per haver de confondre les
escultures orientalitzants del sud andalús, amb les ibèriques
autèntiques.
Que la pintura ibèrica de les coves o de la ceràmica no
respon a un cubisme iber? No ho sé; seria qüestió de pensar-
hi, ja que entre els descobriments hi pot haver algunes obres
que no siguin més que una «nota divertimento» de l’artista,
el que no vol dir que per tal situació no hi puguem apreciar
igualment tots els seus autèntics valors. De totes maneres
crec que per poc expert que siguis, en l’obra de Picasso cal
veure-hi un reflex exacte de les obres pintades en les
ceràmiques iberes. Per descobrir les peculiaritats picassianes
dels seus retrats només cal mirar per exemple la peça Calat
en Barret de Copa coneguda com de «les pepones», trobada
a l’Alcúdia d’Elx i actualment en el Museu Ramos de la
mateixa població.
I seguint amb aquesta continuïtat històrica en els territoris
ibers o dels actuals Països Catalans Continentals, descobrim
que nosaltres, els catalans actuals, som senzillament la
continuació dels ibers.

29
 Capítol 3

LA CULTURA AZILIANA

L’existència d’aquesta cultura preibera amb moltes

mostres de la seva escriptura i alfabet escampades per
Catalunya, obliguen a fer-ne una especial menció.
La cultura que descobrim en els seus inicis en el Mas
d’Azil a la Catalunya Nord, la descobrim formant part del
Paleolític, escampada pels territoris de l’antic Comtat de Foix
i fins a Calaceit i en tot cas abans del Neolític llevantí iber,
junt amb gravetians i solutrians (10000-4000 aC).
Dintre d’aquest període tenim també la Mineria Neolítica
en Galeria a Gavà.
Aquesta cultura pirinenca i mediterrània que va ser
colpidora en la formació de la ibèrica, tenia un sistema
d’escriptura propi molt avançat, que sempre ha fet pensar a
tots els investigadors que va haver de servir, si no de base,
sí almenys com a coneixement inicial utilitzat per arribar a
formar el posterior Signari Iber.
La civilització Aziliana forma part doncs del territori de
formació de la cultura ibera, igual que passa amb la seva
escriptura de registres fòssils. Molts autors antics havien
arribat a plantejar-se si el Fenici derivava de l’Azilià.
A la Balma del Gai i altres llocs, s’hi han trobat estris
aziloides del 8.000 aC, estudiats per tècnics de Tolosa de
Llenguadoc, conjuntament amb arqueòlegs de la Universitat
de Barcelona.
L’alfabet Azilià –veient els seus signes anteriors a tots
els que comparem–, ens fa veure que l’iber pot estar
connectat amb l’Azilià, però no amb el Fenici que ja és

30
posterior. En tot cas el Fenici sembla tenir signes adoptats
de l’Azilià. L’aparició de l’alfabet Azilià va fer perdre al fenici
la seva hegemonia. Aquesta civilització pirinenca és posterior
a l’art glíptic i de les cavernes. Es considera que la civilització
aziliana podria ser la més remota de tota la Mediterrània i
ben representada en els Pirineus catalans. Piette va publicar
importants treballs a la seva Antrophologie (vol. VII p. 385,
volum IX p. 531 i vol. XIV p. 641) junt amb els treballs de
Breuil en el Butlletin archéologique de 1902 titulat «Mas d’Azil».
El fenici provenia del pelasg micènic cretenc de la
civilització micènica i les connotacions sil·làbiques dels
pobles Sumer de llengua Kenyer o Emekenyer.
Podríem parlar de les puntes de sagetes exclusives dels
nostres territoris, dels daus d’Agramunt, de la Cova del Toll,
de Fontscalents, les Teixoneres, l’Espluga, Falset o de
Margalef de Montsant, descobrint sempre singularitats
diferenciadores de les cultures dels nostres territoris. Per què
ho hem d’amagar?
Recentment el descobriment de la Màscara púnica del
Vendrell, en un dels poblats ibers del Vendrell, demostra
que ibers i púnics, tot i ser pobles contemporanis, eren pobles
ben diferenciats culturalment.
Aquesta màscara pot demostrar relacions, visites o
intercanvis, però mai altres tipus de vinculacions entre
aquesta cultura i la ibera.

31
L’alfabet o Signari Azilià comparat amb l’Azilià de Glozel i
aquest amb el fenici com a alfabet posterior.

32
F. 10. Mapa de les ciutats ibèriques que havien encunyat moneda
amb el seu nom original en signari iber i traducció llatina segons J.
Zobel de Zangroniz (1880).

33
 DE L’AZILIÁ A L’IBER

Als voltants del segle IV aC, a Palamós ja trobem els

primers texts filosòfics i poètics escrits en iber. A la Roca-
Santuari del Cogul en el Segrià, veiem una inscripció extensa
a la roca, a les Alcusses de Moixent, una inscripció a dues
cares sobre planxa de plom... I no cal parlar de les molt
nombroses sobre ceràmica, plata, os, pedra, ferro i plom en
vaixelles, tasses o falcates i en contexts molt diferents com
escrits, cartells, carta amb remitent, comercial, comptable,
poètic i filosòfic, o les notes del dia a dia sobre planxes de
cera.
Pels territoris ibers genuïns el primer mil·lenni aC, ve a
ser com un compendi general de tots els aspectes culturals
propis que s’havien anat forjant en els mil·lennis anteriors i
que veurem renéixer de nou després de la dominació romana,
amb l’arribada dels visigots a partir del 250 dC
aproximadament. Amb ells es recupera de nou el nom de la
Ibèria Occidental que havien certificat primer tant Scilax de
Carianda com Hecateu de Milet, Plini o Estrabó, recuperant
al mateix temps, les llibertats i la autonomia perduda amb
l’esclavitud a que els havia sotmès l’Imperi Romà.
Estrabó afirma amb claredat que els turdetans (o tartessis)
de la Bètica, tenien una llengua i una escriptura diferents de
la dels altres pobles peninsulars, el que justifica suficientment
la posició diferenciadora de les llengües ibèrica i basca amb
relació amb les altres.
El Lleó de Bocairent, les ceràmiques de les Valls de
Galbis, Albaida o el Vinalopó, l’urbanisme de la Bastida de
les Alcusses, Sant Martí d’Empúries, la Moleta del Remei o
Ullastret, les troballes de Sant Just d’Esvern (escrits ibers,
ofrenes i enterraments infantils), la Mola d’Agres, el Caroig

34
i tants llocs; esteles com la de Guissona, l’escultura del
Guerrer de Moixent o les de l’Alcúdia d’Elx a Atzavares
Baix, Elx, la Serreta o Alacant. Molts objectes dels trobats
contenen inscripcions ibers en els dissenys ceràmics, a les
falcates i també en una de les bales de fona de plom (segle
IV aC) trobada en el poblat de Jàtova (València) amb la
inscripció A.BE.R (Fletxer 1985) que en basc vol dir «fona».
El tema monetal o de les seques ibèriques, el poblat i la
Dama d’Eusti de Sentmenat, la moneda d’Eusti de Planoles
o les nombroses dames sedents trobades a diferents llocs,
del tipus de les del Museu de l’Alcúdia d’Elx –algunes d’elles
incloses en l’exposició temporal d’Illici del Museu d’Història
de Barcelona–, la parella d’Albelda, les peces de Sagunt, les
escultures o monuments de Malla, Sant Martí Sarroca i
Olèrdola...6
La llista es pot anar ampliant amb la Venus del Penedès o
els molins del Museu de Sant Martí Sarroca, el poblat de la
Torre Roja de Sentmenat, el Camí dels Ibers de Caldes de
Montbui, els plafons ceràmics de La Serreta o les pàteres de
Tivissa i les nombroses inscripcions detallades en el
Monumenta Linguae Ibericae o MLI d’Èmil Hübner, els
fonaments de part de l’edificació de La Mola de Sant Llorenç
del Munt o els esglaons de l’escalinata del Santuari de Lord
a l’Alt Cardener, les restes de la Cova Freda de Collbató i
tantes altres troballes com les de Gard, Anseduna, Caminreal
o Barxín, Ègara en el Vallès Occidental o Sallent en el Bages,
ens parlen d’uns fets i d’una cultura diferent, amb total
continuïtat des de temps anteriors al Neolític iber, amb una
integració total entre els autòctons, la gent de pas i els
procedents de les diferents migracions.

6
Antoni Delgado, M. L. Albertos, J. De Hoz i J. Correa.

35
 A Avinyonet el jaciment protohistòric de la Font de la
Canya, ens presenta un nucli iber d’acumulació d’excedents
agrícoles a la Cossetània del Segle VII aC A Riba Roja i Flix
es demostren els contactes entre pobles de la Confederació
iber de la Terra Alta, el Matarranya, l’Ebre i la zona del Segre
i el Cinca des del segle VII aC El mateix cas es manifesta a
l’assentament ibèric d’Olius al Solsonès amb el seu graner
fortificat del segle III aC, amb acumulació d’excedents
agrícoles i complexa estructura econòmica que vincula els
pobles ibers lacetans amb els altres de la costa. Des del pont
romànic de Buidasacs sobre el riu Cardener hi podem arribar
amb pocs minuts.

Descobriments dels poblats de Collbató i necròpolis del Bruc.

Museu de Montserrat i Ajuntament del Bruc.

No costaria gaire anar fent relacions de troballes ibèriques

valuoses com les del Vertumne Fal·lus de Montjuïc, els
descobriments d’Arbeca, les lletres o firmes ibers en les
pedres de les muralles de Tarragona i els paviments i la
ceràmica Ibèrica dels poblats de la part baixa de Kesse i
Tarakon (Tarraco o Tarragona) o la urbanització ibèrica
trobada sota de les construccions romanes del carrer Jaume
I de Tarragona.

36
 En una pedra de la part baixa de la muralla de Barcelona
del tram de després del número 5 del Carrer Tapineria, hi ha
dos sols en moviment gravats a la mateixa pedra, ben visibles
i un tercer molt deteriorat. Entremig hi ha una inscripció en
Signari Iber impossible de desxifrar. Més avall s’hi poden
identificar els raigs solars, una muntanya cònica i el mar.7

El simbolisme de la rutlla solar com a signe sexual de còpula i els

dos sols esvàstics, indicadors del moviment solar.

Tots aquests objectes esmentats ens aboquen cap a una

situació que havia donat uns caràcters personals ben definits,
que es van anar mantenint sense comportar cap varietat racial
diferent de la detectada, durant les invasions del primer
mil·lenni aC.
Quan intentem aprofundir en la cultura iber dins del que
és la Història d’Espanya, ens trobem amb una sèrie
d’informacions deformadores de la realitat històrica,
oposades al que en realitat demostren els descobriments
arqueològics esmentats.
La Península que ara coneixem com a ibèrica, molt abans
de l’arribada dels romans era un territori amb una gran divisió
cultural i lingüística que escapa a la pretesa unitat peninsular

7
Resulten interessants les descripcions de Pierre Paris i Enric Morera en
els seus treballs.

37
espanyola que ens volen inculcar els diferents cercles
hispanistes. Hispània, nom segurament cartaginès adoptat
pels romans, ens porta cap a les seves arrels líbies o
fenopúniques semites, ben implantades a tot el sud
peninsular des de temps immemorials però amb clara
distinció dels trets ibers.
Resulta curiós que molts dels nostres pobles i ciutats
actuals es sentin orgullosament romans, segurament perquè
desconeixen que van ser aquells exèrcits imperials els que
van destruir i aniquilar la nostra cultura autòctona, igual que
van fer amb les altres peninsulars.
L’única excepció va ser Euskadi, no perquè no ho
intentessin, sinó perquè, tal com va passar en el País de
Gal·les, no ho van poder aconseguir. Per aquest motiu els
bascs encara conserven la seva llengua, l’Euskara o Uska.

Per mi, l’altra gran falla dels historiadors espanyols –a

part de voler historiar tota la península conjuntament–,
sempre ha estat, voler començar la història peninsular partint
de l’invent del Mite de Tartessos, en lloc de veure la realitat
d’un món oriental i orientalitzant que s’havia anat establint
en el sud peninsular andalús, de la mateixa manera que les
cultures gal·lo-celtes ho havien fet establint-se a la part
indoeuropea peninsular, ambdues com a cultures vingudes
de fora, encara que totalment diferents l’una de l’altra.8, 9 i 10

8
Elisenda Vives i Carme Miró. Pel tema celta Ramón Sainero a Lenguas
y Literaturas Celtas. Madrid, 1994 i Sagas Celtas Primitivas en la Literatura
Inglesa. Madrid, 1994, del mateix autor.
9
P. P. Berger i molts altres autors.
10
Artemidoros i Posidoni. Capítol II Geographoumena. Segle I aC (Didot
Paris).

38
 Francesc Carreras i Candi, destaca les opinions d’Scilax
de Carianda en el 522 aC, les posteriors d’Herodot
d’Halicarnas o Asklepíades el Mirleá (tots del segle IV aC)
que descriuen una Terra Ignota peninsular al costat d’una
Ibèria genuïna, amb un nom que després s’aniria estenent
entre els grecs per anomenar tota la península en conjunt,
degut al fet que la resta peninsular encara no tenia un nom
geogràfic general i a l’expansió gradual d’alguns trets de la
Cultura Ibera cap a altres llocs peninsulars fronterers amb
La Cèltica o La Bètica, tal com passava també a la inversa.11
En una part d’aquests territoris designats com els de la
«TERRA IGNOTA», sorgirà després el que coneixerem com
la Celtibèria aragonesa i messetària.
Ara com ara, està ben demostrat que els territoris del sud
coneguts com a tartessis, turdetans, tersites o bètics, estaven
habitats per gents de cultures semites en general: etíops, libi-
fenicis o púnics, pobles de mar, siríacs i cartaginesos, tot i
que el nom de Al Andalus o Andalusia, sigui una creació
dels Vàndals que havien format allà la Vandalucía.
Tota la gent de les migracions líbies, fenopúniques i etíops
o semites, anaven cap aquests territoris per fer extraccions
de minerals a cel obert o per recollir altres materials que
després utilitzaven en construccions tan importants com les
del Temple de Jerusalem.
Els pobles d’ascendència fenopúnica són els que a partir
del segle VI aC funden Cadis, Carteya o Eivissa (654 aC).
Fins el segle IV aC, tant a Carthago Nova (Cartagena) com a
Cadis i altres llocs orientalitzats, es practicava a diferència
dels ibers, el Culte a Schmunn, per intentar fer front als
problemes derivats de la insalubritat d’algunes de les ciutats
11
Francesc Carreras i Candi (pseudònim Cardiran), Geografia General de
Catalunya. Barcelona, 1902.

39
del sud peninsular i Cartagena. Les àmfores ibers són diferents
de les ebusitanes, les jòniques, les fenícies, les púniques o
les romanes i sempre van muntades sobre trípodes de fusta
servint-se d’un estri per agafar els seus continguts.
A fi d’anar clarificant les diferents ètnies peninsulars,
cal començar dient que la cultura del sud, és doncs totalment
orientalitzant en tots els seus aspectes culturals i sempre
ben diferenciada de la ibèrica.
La divisòria peninsular entre la Ibèria antiga genuïna i
Tartessos, queda ben establerta en els territoris de Carthago
Nova (Cartagena), tal com els descriu Aviè i altres autors
clàssics.
Aquesta delimitació és molt important per entendre bé el
món iber i els seus territoris, almenys fins la destrucció de
Carthago Nova (Cartagena) el 146 aC.12
La població actual de Tharsos, una mica més al sud de la
Carthago tunicina, podria ser també l’antiga Tharsis dels
tartessos.13
Va ser a partir del segle VI aC que –segons M.E. Aubet–
, el sud es va sumir en una crisi de supervivència deguda a la
desaparició del comerç fenici.14 Per molts autors, Tarsis és
Carthago (Tunis),15 perquè és la ciutat on es fonien els metalls
importats del sud i les importacions fenícies en aquell
moment, es feien única i exclusivament via Carthago. Les
ciutats portuàries feno-púniques eren Cadis, Màlaga,
Villaricos, Almuñecar i altres.

12 i 13
Rufus Festa Avienus. Orae Marítima (366 dC). Periple. Fundació
Bernat Metge (Barcelona, 1986), i moltes altres edicions amb comentaris de
diferents autors.
14
Treballs de M.E. Aubet en diferents publicacions.
15
P.P. Berger entre altres i Timeu a l’Enciclopèdia Didot Paris.

40
 La posterior recuperació del sud tal com l’expliquen els
autors moderns,16 només podia arribar amb la coneguda
iberització, encara que reconeguem tal com afirmen la
majoria, que la Cultura Turdetana en si, no havia estat tocada
per la ibèrica, per la senzilla raó que ja estava plenament
formada amb els seus propis trets semites a finals del segle
V aC, amb les seves pròpies característiques culturals que la
defineixen perfectament.
En tot cas hem d’acceptar que els poblats ibers o iberitzats
d’Andalusia no són més que una continuació dels anteriors
hàbitats orientalitzants libi-fenicis.17
A més, cal excloure amb tota contundència, d’una possible
iberització, aquells poblats del Bronze final que ni tan sols
havien arribat a cap possible iberització en els territoris del
sud.
Això no priva les relacions culturals o contactes de tot
tipus a nivell fronterer, de pas o comercials, que es demostren
amb el canvi de nom de ciutats molt importants. Alguns dels
noms libifenicis o tartessis desapareixen i s’iberitzen, com
Obulco que amb les influències ibèriques canvia el seu nom
per el d’Ipolka.18

16
Plini el Vell (III,13,14) i descripcions d’Herodot, Ptolomeu Claudi i
Pomponi Mela (430 aC).
17
Aviè: Rufus Festa Avienus, Orae Maritimae (54, 100 a 436). Diferents
edicions. A. Beltrán, J. Pellicer, M. Almagro Gorbea, i altres autors.
18
J. M. Blázquez, D. Plácido, M. Alvarez, Sillières, B. González i M.
Tarradell.

41
 Poblat iber del Cogulló de Sallent,
amb la munyana de sal al fons.

Divisió peninsular cultural i lingüística durant el primer mil·lenni aC

segons els mapes d’Untermann: àrea indoeuropea celta i celtibèrica
indoeuropea (en negre) o la ibèrica i basca (amb ratlles) i els territoris
semites o libifenicis del sud tartessi o turdetà (amb creuetes).

42
 La cultura Jònica s’havia escampat cap el Mar Negre, Àsia
Menor, Focea, Èfes i Milet, arribant fins a Massàlia (Marsella),
com a cultura dels jònics foceus massaliotes grecs que després
van expandir-se cap a Empúries. Les inscripcions jònies i
gregues comencen en el segle VI aC Els rodis van establir-se
a Roses i els eubeus grecs comercien amb el sud però sense
establir-s’hi. Per tant és un fet la presència de la llengua Jònia,
la Ròdia i la Grega, simultaniejant amb la Ibèrica, que també
havia de suportar les libifenícies i les celtes. 19 Tot i això,
l’iber es va imposar a tots els territoris ibers tant del País
Valencià actual com de Catalunya i de la Catalunya Nord,
guanyant terreny al gal-celta, al jònic-grec i a les altres llengües
esmentades.20
Els jònics cretencs s’havien escampat per les illes balears
distribuint l’estany que portaven des de països del Nord cap
el Mediterrani Oriental, fins que cap a l’any 1000 aC van ser
substituïts en aquest tràfic comercial pel poble fenici. Tant
els cretencs com els fenicis eren bons coneixedors del Mar
Negre, la Transcaucàsica, la Ibèria Oriental geòrgica i l’Estret
de Dardanels, per on també transportaven el conegut «or
marí» o àmbar, amb què els pagaven els pobles bàltics.

19
M. Bernal, Atenea Negra. Barcelona, 1987.
20
R. J. Correa, De Hoz, O. Gibert i J. Somolinos, en els extensos
treballs que han publicat sobre el tema de la Hispània Preromana en diferents
obres i editorials.

43
 Capítol 4

EGIPCIS I JÒNICS A IBÈRIA

De la lectura dels diferents autors clàssics es desprèn que

el primer poble que havia conegut la península ibèrica, havia
estat l’Egipci, tot i que degut al problema religiós que no els
permetia navegar per mar obert, no van fer expedicions per
la Mediterrània. Les copies dels seus objectes artístics ens
arribaven via Carthago (Tunis). En no admetre el moviment,
la religió no els permetia anar mar endins, ja que ells
santificaven l’horror al moviment, que també demostren les
piràmides amb el seu sentit immobilista. Contràriament al
pensament naturalista dels ibers, per ells el mar era un
element impur i navegar-hi, sacríleg o pecaminós. Els
libifenicis, cartaginesos, romans i altres pobles es van poder
aprofitar d’aquesta situació per dominar el comerç marítim i
crear els seus emporis. L’egipci era un poble sense mariners
marins, permetent que els altres pobles hi arribessin amb els
seus exèrcits per poder veure al poble immobilitzat del Nil.
Sobre el Mar Ibèric només havien establert que era un
mar rodó amb muntanyes misterioses convertides per la
Mitologia, en les Columnes d’Hèrcules. Els egipcis coptes
són encara avui els cristians del Nil, que han esdevingut com
una relíquia vivent de l’Egipte preislàmic o dels antics
indígenes d’Egipte, convertits al Cristianisme, sense
mestissatge amb cap altre ètnia. El seu Patriarca resideix a
El Caire i encara són gent molt satisfeta de mantenir la seva
puresa racial, procurant no afavorir els matrimonis mixtes.
De fet Copte vol dir Egipci en grec, i el Copte continua sent
la seva llengua religiosa. Aquests coptes cristians continuen

44
totalment separats del món catòlic. El Copte o estadi final
de la Llengua Egípcia, conserva els jeroglífics del III mil·lenni
aC, llengua egípcia dominant en aquella època, tot i que les
classes altes, ja començaven a parlar Grec, de la mateixa
manera que les classes altes ibèriques i l’Església, van ser
les primeres en començar a parlar Llatí i després Castellà a
les ciutats.
El Copte o Demòtic, és per tant la llengua de substrat
d’Egipte, avui parlat per menys d’un 6% de la població. La
llengua Jònica va donar l’Àtic i el Grec i també la Koiné
grega que a Egipte, es van transformar amb l’Alexandrí, que
podríem dir, va ser el Grec dominant en la Versió dels
Setanta i el Nou Testament, que de fet era Jònic Arcaic,
com el que va donar alguns signes als ibers genuïns.

Un arqueòleg egipci fent tractament als monuments.

Els ibers havien adoptat signes jònics que utilitzaven

simultàniament amb els de l’alfabet iber, de forma
complementària, fent servir sobretot aquells signes que ells

45
no tenien, com per exemple la B jònica que complementaria
els sons sil·làbics ibers d’aquesta lletra (BA, BE, BI, BO i
BU). Els contactes van ser importants perquè molts jònics
van seguir entre els ibers, almenys fins els temps dels visigots.
De totes les llengües definides com a paleohispàniques,
l’iber és la millor documentada.21
Tothom dóna per acceptat que l’iber es parlava allà on
s’han trobat les més de 2.000 inscripcions de tot tipus,
exceptuant les aïllades o circumstancials que els arqueòlegs
van justificant.
Quan parlem dels jònics, cal esmentar la multitud
d’inscripcions trobades amb connotacions jòniques, que fan
possible encara més, la justificació del territori iber, des del
sud de França –tal com ho escriu Antonio Correa–, fins el
golf d’Almeria: Inscripcions del Riu Orb, Llenguadoc,
Carcassona, Tolosa i Cerdanya, arribant fins l’Aragó per la
part est del Riu Cinca i a Calaceit en les zones frontereres de
Terol, on ja localitzem les d’Aragó o Saragossa de tall
exclusivament Celtiber com les de Botorrita, Azaila o
Villastar, més tardanes en el temps que les ibèriques.
Algunes d’aquestes són semblants a les trobades en el
sud andalús, que es creu corresponien a celtibers emigrats
des de la Meseta Central, com podrien ser les de Setefilia.
De Hoz considera l’iber com a instrument vehicular de
comunicació, utilitzat al mateix temps pels autòctons ibers i
els pobles de llengua i orígens divers que s’havien anat
establint al llarg dels anys, en els territoris ibers, tal com
passa actualment amb el català.

21
Investigacions d’E. Hübner (MLI 1869-1893) i estudis de G.
Humboldt, A. Tovar, J. Correa, J. Untermann, L. Michelena, F. Quintanilla,
J. Velaza, De Hoz, J. Siles o L. Silgo.

46
 Vull tornar a insistir en que la paraula «iber» és realment
una paraula ibèrica hel·lenitzada i que Ibèria derivaria
d’aquest hidrònim que els grecs van utilitzar per referir-se a
tota la Península. Els jònics-grecs escrivien iber tal com ho
vocalitzaven en iber (ibnp, ibnpia) i mai amb accent en la
primera síl·laba (íber) o amb la formulació castellana (íbero,
íberos...). Entre els georgians de l’antiga Ibèria Oriental –
també colònia jònica–, el cas va ser el mateix, ja que el
georgià és també una llengua ibèrica no indoeuropea.
No s’ha de perdre de vista, que els sistemes gràfics sempre
tendeixen a ser fonològics, tot i que moltes vegades no es
puguin distingir bé els fonemes lingüístics. Sempre dependrà
també de la llengua d’on partim, per fer l’estudi respectiu. Si
ho fem des del català, no tenim cap problema per comprendre
el so de la ix en iber, o per relacionar el so de la ce trencada
(Ç), les dues eles finals, les geminades o les consonants
dobles.
Quan el foceu jònic-grec Himilc en el seu Periple, utilitza
el nom de «iber» (iber, ibai o ibar = riu o país del riu o lloc del
riu, tant en Iber com en Euskera), per referir-se al nom
genèric de «riu» i el fa servir per designar diferents rius com
el Guadalquivir i l’Ebre, alguns historiadors aprofiten la
confusió per poder dir que els territoris de l’àrea del
Guadalquivir també eren ibers, quan pels escrits d’Estrabó22
ja sabem que el Guadalquivir no és ibèric, tot i que l’Alt
Guadalquivir, per la part que s’aproxima al Vinalopó pogués
ser un territori de contactes.
Estrabó distingeix molt bé la Ibèria de la Cèltica i la Bètica.
A més, ja es veu que és impossible considerar al Guadalquivir
com a riu iber, ja que des del Segura cap avall –per la costa–,
22
Estrabó, Geogr. III, 4, 1, 6, 9-11 i A. Gibert, a Focenses, Ed. Avenç.
Barcelona, 1900.

47
mai s’ha trobat ni un sol poblat iber, ni cap objecte referent
a Ibèria i menys encara cap inscripció escrita en iber autèntic.
Les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura, amb el
riu del mateix nom, cent per cent ibèric, són les que marquen
aproximadament els límits finals dels territoris ibers i és en
aquests territoris on el jònic influeix més a l’iber. La població
d’Oriola en el Segura ens fa reconèixer igualment, pel seu
nom, l’ascendència ibera genuïna.
Serà només després de la posterior hel·lenització dels ibers
per part de jònics foceus i la romanització, que els territoris
de més avall o del sud fenici o semita orientalitzat, agafaran
trets i contactes parcialment iberitzadors, donant-se diferents
facetes d’expansió del iberisme, però no d’expansió d’Ibèria
com a País, nació, ètnia o cultura. És el mateix moment en
que es donen situacions de guerra civil per la romanització
forçada de tots els ibers.
També en territoris més interiors d’Andalusia, alguns
sistemes d’iberització per contacte, es van produint només
a partir del moment en que comença la prolongació de la
Via Augusta, que passava pel sud-est mesetari (antic Camí
d’Anníbal, Via Herakleia i antics camins ramaders), en el
sentit nord a sud –i no al revés–, o sigui des de Tarragona
fins a Cadis (Segle I dC), trajecte que anteriorment es podia
fer només per mar, el que comportava una total desvinculació
entre els pobles ibers i els del sud peninsular o regió coneguda
com la Ulterior per jònics, cartaginesos i romans.

48
 Capítol 5

LA DOMINACIÓ DELS IBERS

A partir d’aquest moment, es quan per mi comença a

néixer el postiberisme, amb l’explotació tributaria de les
nostres comarques per part dels romans, produint-se la
desintegració gradual del poble iber autòcton i genuí com a tal.
La principal defensa nacional dels territoris ibers havia
estat la Ilergeta amb l’inici de les Guerres Ibèriques, que
comencen dividint les nostres terres per les influències de
les colònies gregues aliades de Roma i que van iniciar una
corrent proromana en alguns llocs costaners, perdent la lluita
dels ibers el caràcter general que tenia.
Marcus Porci Cató en el 195 aC o Cneu Escipió en el 210
aC, anaven acabant amb la Resistència Iber, perquè estava
fallant la seva Unitat en la política i la direcció militar. Altres
problemes van ser la intermitència en les seves actuacions i
la falta de grans contingents de soldats que a més s’havien
de dedicar a les feines del camp. Tal com ho explica el mateix
Cèsar en els seus escrits i en el Comentari de Bello Civili i a
Bello Hispaniense Comentarii, els ibers només eren temibles
en les emboscades, tot citant a T. Semproni Gracus, Cneus
Pompei Magnus i altres autors referits per Ernest Moliné i
Brasés o Norbert Font i Sagué.
Als ibers se’ls havia prohibit edificar muralles, torres, fars,
talaies o noves poblacions en els punts alts i se’ls obliga a
viure en els plans, junt a les terres de cultiu, a fi de ser més
fàcilment controlats. Havien sorgit els llocs de parada i
control militar anomenats Hibernacula, que va donar nom a
les masies conegudes com a Els Hiverns. Després van sorgir

49
les grans Opida i els Vici o Castella, que fan aparèixer noms
com els de Castellar o Castelló, tots habitats després també
per autòctons.
L’any 27 dC neix la Tarraconense i el 39 la Barcino
romana, creades com a agraïment als militars i funcionaris
jubilats de les guerres ibèriques i basques.
La Hispània romana s’enforteix i dóna peu al nou
concepte de la unitat d’Espanya que encara avui suportem
dia a dia.23

La divisió peninsular duran l’època visigòtica (250-725 dC),

segons les descripcions i mapes de la Ithacio Visigòtica (Ith),
recopilat i publicat inicialment pel Bisbe de Chaves (Madrid,
1826) i el 1902 per Francesc Carreras i Candi a Barcelona, on es
pot veure el nom de la Ibèria genuïna, ocupant només els territoris
dels Països Catalans actuals com a Ibèria Visigoda.

23
M. Ballesteros, Historia de España. Barcelona, 1962.

50
 El jaciment Torre Roja de Sentmenat.
En el segle VIII aC els assiris conquerien Tir i Fenícia
(721 aC). De fet és quan s’establien més a la Bètica i a les
Balears, difonent el seu alfabet Libi. El poble cartaginès és
com la continuació de tots els grups semites anteriors. El
tràfec marítim ja en el segle XII aC, havia estat intens entre
Tir i Cadis.
Els cartaginesos van passar pels territoris ibers anant
d’expedició cap a Roma, però sense quedar-se
permanentment, tot i que un Barca fundés la Barcelona no
ibèrica.
Un cop acabada la Primera Guerra Púnica (S. III aC 237-
216 aC), van estendre la seva dominació sobre alguns dels
territoris ibers (Any 241 aC), sent els Barca els primers
dictadors que els ibers van haver de suportar. La creació de
Carthago Nova (Cartagena) el 237 aC va ser l’inici de les
persecucions cartagineses contra els ibers.
Pensem que Anníbal va iniciar la Segona Guerra Púnica
amb la conquesta de Sagunt, fins que el 218 aC l’exèrcit
romà va desembarcar a Empúries, centre de les comarques
dels ibers indiketes de l’Empordà.

51
 Gradualment es van anar introduint en el sud les costums
dels rituals fenicis, amb la seva Astarté i la deessa Tanit,
introduïdes a quasi tots els territoris peninsulars. La religió
púnica exigia víctimes humanes i la prostitució sagrada de
les dones. De fet Líban i Israel amb les pròsperes Biblos, Tir
i Sidó, havien format la rica Fenícia.
Gràcies al general Magon, havien estès el seu domini fins
a Múrcia mentre els ibers dels territoris alacantins havien
aconseguit posar en retirada als cartaginesos l’any 229 aC.
Ells havien portat cap a Ibèria esclaus de la Ibèria Oriental
Transcaucàsica i africans mentre els pobles de Mar o Filisteus
tirsens de l’antic Pròxim Orient, després d’intentar la invasió
d’Egipte, havien estat expulsats pels faraons, marxant cap
Itàlia, Sicília i la Bètica a més de la seva implantació a Síria
i Palestina.
A Canaan simbolitzen Fenícia o la franja costanera del
Líban que va donar fi a l’hegemonia del País del Nil.
L’ocupació cartaginesa de la Ibèria genuïna només va
durar dos anys. Martin Bernal, citant a Sandars i altres autors,
considera més o menys coincidents les invasions de tots
aquests pobles semites. El terme filisteu es va substituir pel
de gazeu i azoteu, considerant-los com l’antítesi grega,
culturalment parlant.24
Per José Antonio Correa, la presència púnica, fenícia i
cartaginesa, complementada a continuació pel domini
bizantí, és detectable arqueològicament a la Bètica des del
segle IX aC fins el riu Segura (Guardamar, Alacant), o sigui
confirmant sempre els límits aproximats dels territoris ibers
en aquest riu ibèric fronterer, el S(Z)akkara iber. Pensem

24
Mª J. Fuentes Estañol, El Arte Fenicio. Barcelona, 1994.
J. Grangel, Medicina Antigua. Madrid, 1986.

52
que els jaciments fenicis de la costa Bètica, anaven des del
Riu Mondego (Portugal) fins el Segura.
El mosaic de llengües que segons J. Correa, van trobar
els romans quan arriben a la Península el 218 aC, és conegut
en el cas de la llengua ibera, per les seves pròpies inscripcions
i en canvi les altres només ho són per les referències dels
autors antics o per dades onomàstiques i toponímiques. Tant
la onomàstica com la toponímia preromanes perviuen en
tots els nostres entorns, justificant plenament la diversitat
ètnica i lingüística anterior als romans, dels diferents espais
peninsulars.
Les inscripcions púniques, neopúniques i libifenícies del
sud i les seves variants, les hem de situar entre els segles
VIII i I aC.24bis

24bis
Treballs de Guzzo Amadasi, Maria José Fuentes Estañol i José
Antonio Correa.

53
 Capítol 6

L’ARRIBADA DELS VISIGOTS

En aquell moment els ibers genuïns dels territoris dels

actuals Països Catalans Continentals, es trobaven en una
situació d’indefensió total i absoluta.
El Llatí vulgar era la llengua vernacla que havien
d’utilitzar com a pròpia els plebeus o els esclaus ibers, i que
per això té el nom de vernacle, que la diferencia de la Llengua
Llatina Romana del Laci.
L’arribada real dels visigots en els territoris ibers, la seva
posterior estada i la Monarquia Visigoda, l’hem de situar
aproximadament molt abans de l’any 250 dC –potser entre
el 220 i el 230 dC–, amb una duració política i social que
serà plenament efectiva com a mínim fins l’any 725 dC. La
data mitjana d’arribada a la península s’acostuma a situar en
el 409 dC, encara que havien anat arribant paulatinament
des de sempre encara que fos a nivell personal, com ho
demostra la toponímia del País.
Els visigots eren com la branca sud occidental goda,
fundadors del Regne Visigot de Tolosa de Llenguadoc amb
extensions peninsulars. Uns 200.000 visigots es van imposar
a 7 milions d’ibers, romans i hispans. Al nord cantàbric, Pelai
i els reis asturlleonesos van mantenir l’ètnia visigòtica, creant-
se nuclis de resistència a tota la serralada Cantàbrica,
considerant-se sempre el regne de Lleó com d’arrel visigoda.
Els romans els coneixien com a bàrbars pel sol fet de ser
forasters, tot i que era un poble que inicialment havia
demanat als romans ser admesos dins de les seves fronteres.
De fet fins el segle IV la seva penetració va ser generalment

54
pacífica, assimilant plenament la cultura dels ibers amb els
trets romans, arribant fins i tot a adoptar el cristianisme. Al
ser atacats a tot Europa per huns i romans, Alaric decideix
el 410 el primer assalt contra Roma. Tot va empitjorar amb
les batalles dels Camps Catalàunics del 451, fent retirar als
huns hongaresos. Odoacre acaba amb el romà Ròmul
Augústul l’any 476, any de començ de l’Edat Mitja.
Chindasvint i Recesvint van crear un codi de lleis, específic
per vencedors i vençuts.
L’arribada dels visigots, havia proporcionat un respir als
ibers i va permetre la recuperació del nom d’Ibèria pels
territoris ibers-catalans i el renaixement de la idea de «Poble»
o País. Durant les darreries de l’Imperi Romà, els pobles
germànics i visigots, anaven mantenint contactes amb gent
no romanitzada i amb antics caps ibers, fenomen que s’anava
produint des de molts anys abans i en especial entre els anys
100 i 230 dC. Pensem que de gent germànica a Catalunya,
sempre n’havia anat entrant pels espais fronterers dels
Pirineus Cerdans i l’Alt Cardener. Alguns també arribaven
amb els mateixos exèrcits romans i es quedaven en els
territoris ibers. A tota la Lacetània en podem trobar
moltíssims exemples, en continuïtat durant totes les èpoques,
fins i tot a Busa, la Vall d’Ora o la Vall de Lord.
El poble iber, oprimit pel cartaginès i el romà, estava
desitjant una transformació i la construcció d’un nou ordre
social, que es va intentar amb l’arribada dels visigots. Per
part dels romans la segregació de la Cartaginense, no va donar
els fruits que ells desitjaven davant del descontent general.
Tampoc les agrupacions diocesanes amb vicaris al capdavant
de les Diòcesi, ni la dependència de la Diòcesi Hispànica de
la Prefectura de les Gàl·lies, van solucionar els problemes
amb els que s’iniciava el segle III dC i la divisió de l’Imperi
Romà.
55
 A Europa els pobles germànics s’anaven organitzant en
confederacions, en un moment en que els romans ja perdien
capacitat militar i la Confederació Iber entre comarques dels
autòctons ibers es veia possible dins de l’espai visigot.
L’any 251 dC, l’emperador Deci fou mort pels gots. El
260 Valerià va ser empresonat pels sassànides, mentre el
mateix any, Pòstum vol crear el nou Imperium Galliarum,
que comprenia també la Ibèria genuïna.
Amb la mort de Teodosi, l’Imperi es divideix
definitivament i els germànics anaven ocupant poc a poc
des de feia anys i d’acord amb els antics ibers, el vuit de
poder existent, fins que el 406 dC, Sueus, Vàndals, Alans i
altres tribus godes i visigodes s’estableixen definitivament a
la Península en general, acabant així amb els territoris
centuriats, els conventus, les annexions i les províncies
romanes, que havien trencat l’antiga solidaritat entre tribus
i comarques ibèriques.
Finalment es va acabar amb el costum vigent de
considerar a cada població segons el grau de romanització
que tenien atorgat.
Aquests homes francs o lliures, a partir del 256 dC en
plena lluita, van descobrint l’existència dels diferents pobles
peninsulars i les comarques de cada una de les diferents tribus
ibèriques, dins del context general peninsular que valoraran
positivament pels autòctons, en el moment de crear una
realista i efectiva divisió peninsular, dins del conjunt de la
Monarquia Visigòtica, sempre respectant la realitat comarcal
i territorial anterior dels pobles ibers.
Alguns dels territoris que els romans no havien aconseguit
dominar ni romanitzar plenament, tampoc van poder ser
controlats pels visigots. A Euskadi, com a gran part
d’Astúries o Cantàbria, van continuar amb molta

56
independència, i sobretot conservant les seves llengües i
dialectes autòctons.
En canvi pels ibers, el domini Visigot, va ser motiu
d’alliberació i d’inici del camí cap a la formació de la Nació
Catalana, l’Andorrana o la Lusitana.
Durant el segle I aC trobem els gots a Gôthaland. Eren
pobles que venien inicialment de les estepes, amb un primitiu
origen en el Mar Negre i Nord del Caucas, fins el curs inferior
del riu Don i Nord del Danubi, emigrant cap el Sud i
aconseguint la primera gran victòria sobre el romà Trajà Deci
en el 251 dC.
Els visigots havien anat baixant des del Rihn, Magúncia i
Germania cap a la Gàl·lia, especialment a partir del 406 dC.
El 409 havien arribat als Pirineus més massivament, sense
que els romans els poguessin aturar. Tant Orosi com Idaci
(468 dC), coincideixen en les seves obres en què «a la
península romana hi havia fam i canibalisme». Únicament
l’any 409, havien establert un primer pacte amb l’Emperador
romà Màxim que dominava principalment Tarragona i
Barcelona. El 410 s’havien establert a Itàlia i la Gàl·lia i el
Rei Visigot Wallia des de l’any 415 havia ja començat a
oficialitzar la seva presència a la península, calculant-se
aquesta en unes 120.000 persones.
De la etapa peninsular, a més de la Ithacio o cròniques
del bisbe Idaci, tenim un centenar de texts gravats sobre
plaques de pissarra, a més d’altres escrits en pergamins i
papirs de l’època rural visigòtica, dels que en podem trobar
diferents edicions modernes per consulta.
En el fons la Romania havia quedat substituïda per La
Gothia. Durant el segle V-VI ja els Bagaudes, havien estat
una forta amenaça pels terratinents romans, que havien robat
les terres als ibers antics.

57
 Britannia havia quedat també fora del control romà a
partir del 410 i la Gàl·lia des del 406. Tolosa de Llenguadoc,
en el 466, s’havia convertit en el Centre Administratiu Visigot
i residència reial. La Provença era la regió goda predilecte i
el reialme Visigot en el 480 es trobava estès des del Loira i
el Ròdan fins els Pirineus, amb importants extensions per
gran part de la península, en forma d’assentaments o «Sedes
Acceperant», però la Cort reial seguia a Tolosa de
Llenguadoc.
Molts noms que avui considerem llatins com Llull (Lulius),
Antoninus, Sixtus o Valentius, són d’origen Etrusc i altres
com Vifred, Sunifred o Sunyer, són visigots. També ho són
Fernàndez evolucionat des de Fredenand, Gonzàlez derivat
de Gundisalf o Rodríguez des de Hrodic. La llista no acaba
mai!
Als voltants de l’any 409 dC i durant tot el segle V, havia
entrat molta gent de diferents tribus germàniques. Recordem
vàndals (Vandalucia, Andalucia, Al Andalus), també sueus i
alans. Els vàndals anaven només al Sud peninsular i Nord
d’Àfrica (429 dC). Els sueus als territoris lusitans de Galícia
i Portugal.
El Regne Visigot peninsular en el 475 dC, estava ben
establert a la Gàl·lia Narbonesa i a gran part de la Península.
Andalusia que ja havia estat sempre un domini púnic, libi,
fenici i cartaginès, va continuar com a Monarquia Bizantina
fins el segle VII dC, per seguir després amb l’establiment
dels musulmans. De fet tots els primitius assentaments
andalusos del primer mil·lenni aC, eren fundacions síries,
líbies, púniques o fenícies i cartagineses.
En el segle VIII (any 725 dC), els grups àrabs i els grups
berbers, que cal diferenciar entre ells –seguint la seva tradició
d’assentament en el Sud, acaben amb els Gots i Visigots en

58
el moment de la caiguda de Nimes en el Llenguadoc, a la
part ibèrica de la Catalunya Nord.
El 740 arriben molts grups de Síria que entren per l’Estret
de Gibraltar i alguns, tot seguint els camins fluvials de les
vores dels rius, s’estableixen a llocs com Súria o Sòria, ciutats
d’on deriva el seu nom.
Del 722 al 1492 caldria recordar la Reconquesta Cristiana
peninsular, base de la posterior formació de Castella,
Espanya i la seva idea unitària, volent obviar tota la Història
anterior de la Ibèria genuïna, la Visigòtica, l’Antic País de
Narbona o la Gòcia dels Afrank dels Països Iber Catalans,
motiu que va fer que amb el naixement dels Comtats, es
formés el Marquesat de la Gòcia (any 844).
Els territoris de l’antiga Cart-Hadaschat semita fundada
per Àsdrubal en el segle III aC –després Carthago Nova i
Cartagena, amb el Riu Segura com a límit cultural, lingüístic
i polític–, van continuar marcant la frontera entre els territoris
ibers i el Sud tartèssic-turdetá, ben documentat pels autors
clàssics, grecs, romans i especialment per Aviè.
Del mestissatge del Llatí i el Got, amb les diferents
llengües autòctones de cada grup cultural, en van anar
sorgint llengües com el Gascó, l’aranès, l’oc, l’oeïl, l’occità,
l’andosí o l’andorrà arcaic i el Llemosí, formant-se en
conseqüència l’iberoromànic, el romanç català i moltes altres
derivacions, llengües i dialectes, fins arribar a l’escissió de les
llatines anteriors. Fenòmens semblants es donaven amb l’art.
Pel que respecta al Castellà, deriva de la barreja de la
llengua Celta o Gal Celta indoeuropea del tipus «Old Irish»
amb el llatí i el got, donant primer l’hispanocelta, el
celtoromànic i el romanç castellà. Pel mateix procediment a
França s’arriba al gal celta i al romanç gal-celta, d’on neix el
francès.

59
 Cal notar que les llengües romanç de Catalunya, Navarra
i Aragó es defineixen únicament des de l’iber i l’euskara,
com es demostra en les famoses Glosses Emilianenses, escrites
en la variant navarresa del Basc, podent-se estimar per tant
sense cap mena de dubte que aquestes Glosses no tenen res
a veure amb el Castellà ni amb el Romanç Castellà, com
se’ns ha volgut fer creure. En tot cas tindrien alguna relació
només amb el Navarrès basc. Algú ha dit que les glosses
podrien ser com un precastellà, però aquest concepte en
aquesta situació resulta fals, perquè quan van ser escrites,
és claríssim que l’autor encara no coneixia el Romanç
Castellà, perquè no existia.
Després encara hi caldrà afegir els contactes amb les
llengües germàniques, el Got, el Visigot i el Carolingi.
Els territoris ibers de l’Etapa Visigòtica, es troben ben
descrits en la Ithacio o Fitació (Loaysa), coneguda
equivocadament com la de Wamba i escrita en Llengua
Gòtica, amb l’intent d’acabar amb les constants disputes i
lluites dels bisbes.
De la Cultura Visigòtica i de la seva llengua, se’n parla
poc, quan de fet va ser molt important per la recuperació de
la idiosincràsia dels territoris catalans. Avui en dia tenim bons
manuals pràctics per poder conèixer i estudiar la Llengua
Gòtica i la seva gramàtica.
Són els visigots els que atorguen als ibers la plena i total
autonomia que els romans els havien negat, desenvolupant-
se a tots nivells com una nació o com una autonomia o
confederació amb el nom d’Ibèria, podent refer el seu propi
sentiment ètnic i nacionalista. Per aquest motiu moltes
vegades a partir d’Alacant –encara actualment–, per insultar
un català, li diuen «godo». Altres et diuen «polaco». La
Monarquia Visigòtica va comportar, tal com hem vist en el

60
Mapa de la Divisió Peninsular Visigòtica, la recuperació i el
retorn de l’antic nom d’Ibèria que ja no es tornarà a fer servir
–a partir de llavors per tota la Península–, fins la dominació
castellana.
Durant l’època dels visigots eren només els territoris dels
antics ibers, els que formaven la Ibèria peninsular i al mateix
temps visigòtica, o sigui els territoris que després coneixerem
com a catalans.
L’any 388 dC la muller d’Ataulf, de nom Gal·la Placídia,
havia esdevingut la primera Reina Visigoda barcelonina i el
414 dC la capital s’havia traslladat a Tolosa de Llenguadoc.
En el 673 dC, acabada la revolta de Paulus, comença el
camí d’entrada a la nova etapa Musulmana i Carolíngia, un
cop finalitzats els contactes mantinguts entre caps ibers i
representants de diferents grups i famílies musulmanes
otomanes poderoses.
Respecte la Legislació Visigoda (Wisigoda), observem
com bona part, va servir per anar formant la posterior
Legislació Catalana i que les noves formes lingüístiques, van
anar portant noves modalitats de pensament.
El Llatí –no obstant– es va mantenir durant molts segles,
degut a les exigències eclesiàstiques, però la total
descomposició de l’Iber no va ser efectiva fins després de
l’època Mossàrab.
Amb el domini Visigot, molts dels funcionaris i militars
romans se’n van anar, l’autoritat civil i religiosa passa a mans
dels visigots i dels indígenes encara no romanitzats, formant-
se un nou Dret. La llengua havia perdut l’antiga elegància
iber i es conserven coses de l’antic art, però com deia Josep
Puig i Cadafalch, «no llur esperit».
Comença l’Art Visigòtic d’arquitectura estructural, que
va anar mantenint el cos octogonal antic a partir dels

61
quadrats, obviant l’art Romà. Alguns dels artistes pintors
del segle passat, encara utilitzen molt els jocs matemàtics
astrals ptolemàics, junt amb la representació de quadrats,
línies, corbes i octògons, adoptats també pels visigots.
El cristianisme peninsular, en els seus inicis, era practicat
bàsicament per les capes urbanes més riques i aristocràtiques
que l’havien adoptat de les antigues elits urbanes romanes i
que no tenia res a veure amb les classes pobres i esclavitzades
pels romans.
Pel que fa a la població jueva que durant anys havia anat
arribant, es pot dir que en general no es va barrejar amb la
població autòctona ibera fins tres o quatre segles més tard.

62
 Capítol 7

EL SAGRAT, EL MÀGIC ASTRAL I

L’ARQUEOLOGIA DE LA MORT

Els cultes ibers a Liber o Libera i tots els cultes de caire

naturalista o les festes de la Fal·lologia, eren innobles pels
romans. 25 Els seus déus eren sobretot els emperadors,
descendents de deus o deus vivents sobre la terra, que dirigien
l’Estat i feien miracles. August vol dir sagrat! La Dea
Romana, la Religió i el Cristianisme, es converteixen
finalment en el suport polític dels Estats.
Les nostres representacions del deu Sol o Cermunnos com
les de Sant Martí Sarroca, o les de Sucel·los a Sagunt i
Empúries o la Holofermes del Paganisme, eren desestimades
perquè eren ibèriques o autòctones.
Totes les tradicions ibèriques es conserven però
llatinitzades i canviant de nom. Amb el Cristianisme passa
de nou el mateix que durant la dominació romana, repetit
amb el Catolicisme.
Tot i això, es perpetuava la tradició de mantenir alguns
noms ibers, com el de Laia o noia ibèrica, per fer les noves
històries i verges. De laietans i Laie, tenim Laia i Laïeta
(layeta), fins Eulària que després santifiquem.
Davant l’interès, Martí l’Humà li crea una processó i el
Bisbe Sigebut de Narbona, seguint les primitives tradicions
ibèriques de netejar, conservar, dipositar en gerres i després
enterrar els ossos de la cremació, ve a buscar relíquies d’ella
que es van distribuint per tot arreu.

25
Sant Agustí, Civitate Dei, VII, 21.

63
 A Barcelona els Eularis o Mercedaris li dediquen els seus
hospitals i Jaume I els ajuda.
Es segueixen les antigues tradicions religioses ibèriques
com les d’Alcanar, La Serreta, Alcoi, les rutes dels Santuaris,
Tornabous, El Cogul, Roda de Ter, Ili, Il.lici, Dènia, La
Escuera, Savassona, Llobera, Olius, Aitona, Os de Balaguer,
Albages, Soses, Gerp, Albesa, Castellet de Banyoles,
Térmens, Camarles o Benidorm, dins d’un llistat extensíssim
que inclou les molt nombroses Coves Santuari valencianes.

Estrella de vuit puntes en ceràmica ibera del poblat de la Galaieta

de Sant Feliu de Codines.

Els amulets fàl·lics d’os de l’Alcúdia d’Elx, els seus

altarets, les campanetes agafades en els pantalons amb
imperdibles de corall i tantíssims rituals festius, els trobem
representats en ceràmiques, escultures, capfoguers, làpides
i pebeters ibers. Les campanetes a les cames dels pantalons
encara les veiem en els nostres balls tradicionals actuals.

64
 A Lloret de Mar, Sta. Coloma de Gramenet i Sallent s’han
trobat làmpades de ceràmica fetes a ma, fitxes o jocs i altres
objectes que podien ser rituals com els trossets de ceràmica
que posaven al fons de les llars de foc pel ritual de consagració
de les llars. Bé, els capfoguers ibers –zoomorfs o no–, també
eren rituals.
Investigadors com el Pare Fita, Èmil Hübner i Sampere i
Miquel, van examinar la làpida de l’Arc de Sant Ramon de
Barcelona i la Annia Laietania, també barcelonina, el
Vertumne Fal·lus de la Creu Coberta, el Cap de Medusa de
Provençana o les dues Ares de Montcada (la de Mont Aguilar
i la de Caparra), amb inscripció en Llengua i Signari Iber. La
traducció del text diu: «CONSAGRADA AL DEU SOL
POSA AQUESTA ARA, ABASCANT».26
En els vasos del Tresor de Tivissa, hi figura el sol i el
Llop Iber que modernament alguns converteixen en
«carnassier», ben representat per totes les tribus ibèriques
per significar la seva identificació ètnica.
La crema d’efígies en temps inaugurals ens recorden focs
i falles pròpies encara de la nostra cultura.
El bou convertit en brau, taure o toro, serà símbol de
fertilitat.
A Manresa encara es mantenen les primitives Festes de
la Llum, degudament cristianitzades.
Tots els descobriments arqueològics i les inscripcions
ibèriques dels territoris esmentats, ens refereixen un passat
cultural molt intens: L’Home de Tautavel-Talteüll, la Cova
de l’Aragó, els Thymaterions de Calaceit, les Pàteres de
Tivissa, l’Artemissa a Empúries, multitud d’objectes com
les daimones, les Potnia Hippon, els Pondus, les Venus, les

26
Èmil Hübner, MLI, Parts Secunda. Inscriptiones IV. Berlín, 1892.

65
Domatchitsa, els santuaris de la Doma i Dames com les
d’Il.li, Ili o Il.liu i els referents del matriarcat o Dames de
Família que ens parlen de la tradició ibera.
Els Capfoguers amb el sistema d’encaix en forma de mitja-
mossa en altars i decoracions, que s’escampa al camp de la
fusteria i l’ebenisteria antiga, les mosses, els Montgó o els
Mons Iovis d’Alacant i el gironès, ens vinculen amb santuaris
escampats per tot el país. Podem anomenar de nou El Cogul,
el temple de la Illeta dels Banyets, Campello, La Alcúdia
d’Elx, Ullastret o esmentar a Ilhomber, Ber o Bar i Abides
com a deus dels ibers.
En iber bar explica relacions amb el mar, el riu, el pas del
riu i les barques, el material per construir-les o la badia on
fondejar les barques i potser els antics pous ibers com el de
Sant Gem prop del Port de Barcelona. A Pont de Bar
travessem el riu Segre per anar al poblat antic. També pot
significar la travessa del riu amb una barca.
Està clar que també tenien una Deessa Mare de la vida i
la mort, la fertilitat, la terra i l’agricultura, associada a animals
sagrats com el bou, el cérvol o el llop de la gent laietana de
Barkeno (Barcelona).
Pensem que les deesses eren també marines i els santuaris
marins, amb molta devoció pel mar, les fonts, els riu i l’aigua.
Aquesta devoció després es transforma en Marina, de Maria
o mariana, a partir de les aigües, les fonts, els rius i les deus,
les surgències d’aigua o les fonts sobiranes i subterrànies. A
l’època ibèrica l’aigua curava i amb el cristianisme treu el
pecat i fa miracles. Tant Marina com Maria i el Mar, després
es santifiquen.
M. Eliade toca molt bé el tema de les aigües.

66
 Entre els ibers les tradicions termals i medicinals, eren
habituals amb la utilització de les fonts caldes i els banys.
August va viatjar expressament a Tarragona perquè el metge
ibèric Mussa el curés de les seves malalties, amb l’aplicació
de la seva teràpia dietètico-termal aqüífera, marxant després
cap a Roma totalment curat. Aquest metge amb el seu nom
iber surt escenificat en el film «Jo Claudi».
Molts costums han perdurat en coves, fonts, aigües
curatives de les fonts púdies o pudes, llocs alts, puig il.lis o
«ilis» on les sacerdotesses iberes, les deesses o les dames de
l’Alcúdia d’Elx a Atzavares Baix, Alcorissa, Alcoi, la
Cerdanya, Llíria, Montfort o Moixent, ens parlen de les
antigues tradicions amb les costums dels reliquiaris, els
exvots, els aplecs o les ermites i les coses intermediàries
com la música, el cant, les danses agafats de les mans i braços
enlairats, les joies, els dols, els amulets i les imatges, fins
arribar al culte als Caps Tallats, els enterraments infantils a
les cases o les trepanacions. Moltes d’aquestes costums
referides al que en podríem dir de les «Astartés» o «Pal.les,»
es creu que venien ja del III mil·lenni aC. Serien com l’Asserat
d’Aspe, la deessa dels Ceretans de Paller, Eugassa o Epona,
després convertides en santes i en Nostra Senyora.
Èmil Hübner, cita la làpida dedicada a Nescania en el
Gironès, la testa radiada de Tarragona i el Cavall de Bronze
de Calaceit. A Albelda tenim una parella d’herois ibers en
dues escultures de pedra...
El nom iber més acceptat com a divinitat femenina de
tots els ibers de la confederació de comarques o tribus és
Iun, que voldria dir només déu o deessa. A partir del moment
en que el País o nació iber va ser dominat pels romans,
aquests van convertir el Iun iber en Iovis, amb la
nomenclatura ritual llatino-romana de I.O.M. (IUNONI o

67
Juno), fent baixar el Iun a la categoria de deessa local junt
amb altres divinitats iberes com Ilurberri, Kantae o Niskae
del Rosselló, la Vall d’Aran i altres llocs. Les restes dels
principals temples es van localitzar a Illici, Sagunt o Gaussac
entre altres.27
En els poblats trobem forns de fer pa, per coure fang, per
fer calç i altres generalment construïts amb pedres i una volta
de fang o pedra seca. Al mig o al costat de les habitacions hi
trobem el foc a terra fet de pedres amb un forat i un pal per
aguantar els clemàstecs i els cremalls. Aquests forats eren
circulars i alguns cops tenien encaixos per evitar que el pal
de foc es girés i són semblants als forats de pal que feien a
les pedres que duien els pals per aguantar els porxos de les
cases o les taulades amb encaixos, acoblaments i lligams.

RITUALS I ENTERRAMENTS

Esculpit en pedra es va descobrir el pectoral de l’Alcúdia,

amb el llop dels rituals iniciàtics o el llop alat com a culte
proper a la terra. El llop o la lloba ibèrica s’introdueix a l’escut
de la Minerva de Tarragona i a les monedes, com a
delimitador ètnic, igualment que a les ceràmiques i l’epigrafia,
fins que passa a formar part de Roma.
Els sacrificis rituals eren purificadors, de fundació,
propiciatoris pels deus i d’ofrena. Moltes vegades les lesions
internes investigades, responen a teràpia i cirurgia. En altres
casos a sacrifici, actes fundacionals o violents i de vegades
no es poden significar.

27
E. Hübner, MLI 123-147, Scilax de Carianda Periple 360 aC i F. Carreras
Candi.

68
 Hi ha lesions dentaries intencionades, trepanacions
cranials, mans tallades o persones sense enterrament, ritual
ni cremació; enterraments de neonats a casa, suïcidis,
assassinat de fills per evitar el seu abandó o l’esclavitud amb
romans o cartaginesos...
Dins de la cultura ibera el ritual funerari té una
importància cabdal. La cremació és la manera ritual prèvia i
habitual per ser enterrat a les necròpolis ibers; mentre, tant
celtes com tartessis practicaven la incineració. Un bon
exemple d’incineració i urnes celtes amb particularitats locals
diferenciadores en territori iber, es poden copsar veient els
materials de la necròpolis celta de Can Micert o Missert de
Viladecavalls-Terrassa al costat de la Font Freda, el Cau de
les Goges i Can Tries.
Els enterraments de Cremació pròpiament ibers es van
anar acabant amb la desaparició del paganisme després del
segle IV dC. Durant aquest segle encara existia la cremació
ibèrica que desapareix totalment en el segle V dC.
El ritual d’enterrament ibèric destaca també pel banquet
sagrat, el menjar ritual, la música, la dansa o les lluites sobre
la tomba, tot afegit a la part de caire higiènic per fer front a
les possibles malalties o infeccions.
Quan s’acaba el costum de la cremació veurem començar
l’època de les infeccions, les pestes i les grans epidèmies.
Algunes pedres utilitzades com a tapes de sepultures
tenien forats circulars segurament simbòlics o utilitzats per
guardar algun objecte.
Actualment la cremació comporta moltes dificultats als
científics, a l’hora d’obtenir dades fiables sobre les patologies
i altres temes, quan es volen investigar les necròpolis
ibèriques.

69
 La purificació lustral o les Festes de la Llum, les mans
dretes tallades per humiliació i deshonra de l’enemic vençut,
ofertes als seus deus..., tot ens amplia les dades culturals
ibèriques.
La Trepanació practicada per ells de forma terapèutica i
en molts casos amb resultats satisfactoris i vida perllongada
del pacient, no era coneguda ni practicada pels egipcis.
Altres maneres de morir pròpies de l’època eren: la mort
per enverinament, la cirurgia i altres tècniques experimentals
que els conqueridors practicaven en esclaus, les d’avortament
o anticoncepció utilitzant plantes com les «corones», la
«devotio» pactada, la selecció ritual o els accidents i la
punició, que ens donen molta informació sobre el tema.
Qüestions vinculants, podrien ser, les de les dones que
col·laboraven en la defensa dels poblats i les amazones, la
falcata ritual i arma a la vegada, l’arc i les fletxes o el costum
de clavar al voltant de la tomba un nombre de fletxes
determinant dels enemics morts. Escenes de màgia, dones
amb llança i escut, llànties, ciriers i tulipes com les que es poden
veure en algunes esteles i les ceràmiques d’Oliva, Verdú o en
diferents museus, complementen les cites d’autors antics.
La punta de llança iber es veu reproduïda en les monedes
de Kesse i Laie, en les làpides de Calaceit i en diferents
ceràmiques i esteles.27bis
A Elx tenim l’Efígie Ídol del Part, representant un part
en viu que Garcia Donato considera una de les més antigues
representacions iconogràfiques d’un part.
28
Josep Padró, egiptòleg de la UAB a L’Egipte antic i Catalunya
(Barcelona, 1975) i Patología del Cráneo (Barcelona, 1977).
Polibi de Megàpolis VII, 2,5 i posteriors investigacions d’A. Schulten,
H. Schmoll i altres.
Al respecte es poden veure les obres de D. Fletxer, J. R. Zaragoza o Ll.
Pericot.

70
 Si parléssim de Paleopatologia i Terapèutica, el tema seria
extensíssim. En la inscripció sobre planxa de plom de
Moixent, tenim un exemple de Medicina Màgica i coneixem
per les investigacions arqueològiques com era la Medicina
Creencial, la Cirurgia i la Teràpia termal o farmacològica
utilitzada: les diferents aigües, el vi, la cervesa, el most, l’oli,
la sal, el somnífer, el cascall (rosella, pipiripí o paparola com
a Papaver Rhoeas), i l’Opi com a sedant, calmant, narcòtic
o relaxant, els tractaments amb herbes, orins, aigües
sulfuroses, banys a les fonts púdies o pudes (el nom deriva
del grec potamós o potamía, després Senyora de les Fonts
Púdies i medicinals o curatives), seguint la història en llocs
com ara Lourdes, teràpies en base al refredament del cos i la
utilització d’altres drogues com la LSD (àcid lisèrgic), ben
documentada en les investigacions universitàries recents
sobre l’època ibèrica.
Pel que fa al consum del cànem, sembla que es va avançant
amb els estudis referits a la pipa ibèrica amb restes de cànem
de Cornellà.
La deessa sedent de l’Alcúdia d’Elx té entre les seves
mans una flor d’Opi.
A Sagunt, s’ha pogut documentar la part referent a
Obstetrícia, Ginecologia i Traumatologia.28
Prop de les aigües es documenten les Xanes, janes o
xanas/es-xana/e, com a verges que hi vivien. Per aquest
motiu trobem prop de riuets o fonts les masies de nom Cal
Xanes i el nom de Xanes. De fet moltes fonts encara
mantenen el nom de Jana o Jaca, transformat modernament

28
Maria Jesús Peréx Agorreta, Termalismo Antiguo. Casa de Velázquez.
Madrid, 1997.
Alejandro Pérez Pérez, Salud, Enfermedad y Muerte. UB. Fundació Uriach.
Barcelona, 1996.

71
amb Jaques, Jacques i Cal Jacques, en entorns on mai hi ha
hagut cap casa amb aquest nom. És un dels cultes aqüífers
ibers que dona a conèixer els aspectes lúdics, salutífers,
dietètics i higiènics dels poblats ibers propers a aquestes fonts,
que també disposaven de conduccions d’aigües, cisternes,
dipòsits, desguassos, llocs per les deixalles, cementiris i
crematoris.
Alguns autors comenten la molt antiga costum de tenir
determinats animalons i sangoneres dins de les cisternes o
pous, per saber si l’aigua era potable. Si el bitxo moria l’estat
de l’aigua era clar.
La Deessa Ibèrica de la Salut de Guissona, del segle I aC
presenta una microgemma incrustada en els ossos de
l’esquelet d’una noia jove, que en aquest cas segueix el
costum egípcia i preromana. Es pot veure en el Museu de
Guissona, on també hi ha la impressionant estela funerària
amb una inscripció extensa en llengua iber. 28bis

Joan Santaeulària, Iesso-Guissona. Catàleg exposició de Guissona, 1992,

que es pot consultar al Museu de Guissona i a la Biblioteca de Catalunya de
Barcelona.

72
PART II
 Capítol 8

LA QÜESTIÓ ASTRAL ENTRE ELS IBERS

LES ESTRELLES DE 8 PUNTES

Sobre el tema astral vinculat al màgic, tenim poques

troballes arqueològiques, tot i que és molt important el tema
de l’estrella de 8 puntes, perquè es pot veure representada
en la inscripció octogonal de la Vaixella de Llíria i en la
inscripció del Call Juich de Barcelona, estudiada i publicada
inicialment per diferents investigadors.29 El mateix tema es
pot veure en ceràmiques diverses i molt especialment en el
Càlat ceràmic iber de Barret de Copa conegut com el de «les
pepones», de taller local indiscutible, trobat a l’Alcúdia d’Elx
i actualment en el Museu Ramos de la mateixa població. A
la mateixa ceràmica hi ha dues estrelles de 8 puntes.
Destaquen per la seva continuïtat en el temps, les «firmes
de 8 puntes», de temps històrics antics posteriors, que
segueixen la mateixa línia i sistema de la inscripció octogonal
de Llíria. Comtes, vescomtes, comtesses i bisbes de la nova
Catalunya seguien el costum i iniciaven les seves firmes amb
signes crucífers estelats de 8 puntes.
Molts dels dissenys trobats en ceràmiques tenen estrelles
i rosetes de 8 puntes amb molts exemplars tant a la Catalunya
Nord com a la resta dels Països Catalans. En el Museu de
Sant Feliu de Codines s’hi pot veure una estrella de 8 puntes
en una teula iberoromana i diferents exemplars en les pintures

29
Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1892 i estudiades també per Francesc
Carreras i per Sampere i Miquel.

75
visigòtiques de l’església visigòtica de Santa Maria d’Ègara
de Terrassa.

Estrelles i rosetes de 8 puntes en diferents ceràmiques iberes.

La làpida del Call Juïc manifesta els simbolismes ibers

del sol i la lluna com la hubneriana de Tarragona (Prefecto
Orae Maritimae Laetanae) o com la d’Annia Laietania
dedicada per la família Manilia als seus lliberts Iunius (IUN
en iber) i Filarmónia, descrits pel Pare Fita d’Arenys junt
amb les Pedres Arques referides al mal anomenat Camp de
l’Arpa.
76
 La mateixa estrella però de 6 puntes, es pot veure en
altres inscripcions, ceràmiques o esteles funeràries i també
en la inscripció ibèrica dels «3-4 pals, barres o fletxes»,
publicada en el MLI d’È. Hübner i en el MLH de J.
Untermann, que també publiquen Sampere i Miquel o
Carreras Candi.30 Es poden veure estrelles de 6 o 8 puntes
en decoracions i ebenisteria antiga dels Pirineus catalans i
també en inscripcions ibèriques frontereres de clara
iberització, en la part del Cinca i La Llitera, com la de Azaila
del segle III aC, escrita en llengua Celtibèrica, utilitzant
l’alfabet iber.31 Aquesta estrella la trobem tradicionalment
en les decoracions d’ebenisteria d’esglésies, rectories i cases
antigues amb continuïtat en els Pirineus fins fa un centenar
d’anys. Es tracte d’un signe astral simbòlic utilitzat pels ibers,
bascs i càntabres, amb gran continuïtat en el nostre país.
En l’actualitat la gent dedicada a l’astrologia pensa que
el nombre de puntes astrals utilitzades en inscripcions de
diversa índole, podria referir-se al nombre de planetes
coneguts en una determinada època en concordança amb
els 8 punts de les brúixoles.
Els 8 signes ibers del plat de Llíria comparables amb
firmes notarials antigues, un cop transliterats, s’escriuen
ELEKARKOEL, que en Euskera pot ser Ele Karkala, que
segons alguns autors pot significar «comptes de riure».
L’estrella de 8 puntes que trobem ben representada només
en els territoris ibers genuïns antics dels actuals Països
Catalans Continentals, normalment va acompanyada de

30
Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1893.
Jurgen Untermann, MLH. Wiesbaden, 1990.
Carreras Candi, Geografia General de Catalunya. F. Barcelona, 1902.
31
J. Cabré 1944, R. Sánchez 1945 i A. Beltrán 1951:
TURTIBEIRKAKORKEAOS OKALATAM.

77
representacions de dofins, mitges llunes, quadrats col·locats
en forma de sanefa i altres animals significatius per la Cultura
Ibèrica. Amb les representacions d’estrelles de 6 puntes passa
el mateix i tenim el cas de la inscripció d’Azaila que va
acompanyada també d’uns pals verticals o signes numèrics
que poden semblar 4 barres numèriques o 4 llances sense un
significat conegut dins de la cultura dels ibers. Per alguns
autors aquests pals o barres poden ser també fletxes
autòctones ibers que per altres podrien haver donat pas al
costum català de les 4 barres.
A la població d’Horta de Sant Joan, s’han localitzat també
inscripcions neolítiques i iberes amb signes anomenats «pals»
i «ratlles» que autors com Alfons Marín qualifiquen com de
signes o símbols semblants als de l’alfabet iber. En el poblat
d’aquesta important zona ibèrica també s’han trobat pilars
octogonals amb sistema de 8 a 4 costats més el triangle
resultant en construccions molt antigues i amb fons iber.
L’estudi d’estels o estrelles i la investigació referent al
seu entorn astral, ve de molt antic, trobant-se les primeres
representacions conegudes, – tant de 8 com de 6 puntes-, a
Egipte i Orient en general, traspassant territoris i arribant
entre els ibers presumiblement amb contactes habituals amb
gent que des d’ Egipte, la Jònia, la Fòcia i tants altres llocs
s’havien traslladat a l’antiga Ibèria per comerciar o establir-s’hi.
Els Visigots també havien adoptat la tradició, introduint
les estrelles de 8 puntes i l’arquitectura octogonal en la seva
arquitectura que després adopta el naixent cristianisme, amb
les tradicions arquitectòniques siríaques i bizantines, molt
diferents de les romanes. En les cúpules de les esglésies de
Santa Maria i Sant Miquel del conjunt d’Ègara de Terrassa
hi podem veure l’estrella central de 8 puntes i diferents signes
estrelliformes (S V dC).

78
 En el segle I aC Marc Vitrubi Polió descriu les torres on
s’instal·laven els penells per veure la direcció dels vents com
a «torres octogonals».

79
 Capítol 9

JOSEP PUIG I CADAFALCH I EL TEMA ASTRAL

EN L’ARQUITECTURA ANTIGA

Josep Puig i Cadafalch, en els seus treballs i llibres

referents a les excavacions de l’any 1946 sobre el Temple
Visigòtic d’Ègara a Sant Pere de Terrassa, publicats per la
Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis
Catalans de Barcelona, ja ens descriu el mosaic i la planta de
l’edifici del 306 dC aproximadament, com a pertanyent a la
Primitiva Catedral i on el disseny d’aquest antic mosaic,
presenta una gran estrella en el centre oest que no forma
part de la Vil·la o Casa Romana, construïda just al costat,
per alguns dels components de la població de soldats i
funcionaris que havien ocupat la ciutat d’Ègara.
Aquest terra o mosaic de la Gran Sala Rectangular de la
Primitiva Catedral, va ser excavat sota la direcció de Josep
Puig i Cadafalch l’any 1946-47, amb la col·laboració de la
Junta de Museus de Terrassa representada davant de
l’Ajuntament pel meu pare Joan Santaeulària i Fàbrega.
Cal fixar-se que l’octògon del Temple Primitiu es torna
quadrat , afegint-hi unes fornícules angulars per tornar de
nou a l’octògon o a les 8 puntes que s’obren amb la cúpula,
primer indici peninsular d’aquest tipus d’estructura.
El símbol cristià dels peixos en el mosaic, és un afegit del
segle IV dC. Mateu i Llopis esmenta tres bronzes trobats
sota d’aquest mosaic.
È. Hübner va publicar les dades de les dues ares votives
romanes trobades.32 Altres descobertes d’Ègara havien estat
32
Ref. 449495. Èmil Hübner i posteriorment Josep Godiol i Ricart i C.

80
fetes posteriorment amb la col·laboració de gent de l’entorn
de Sant Pere com per exemple el campaner Frederic Roig i
Morral i altres veïns del carrer de la Rectoria.
Sempre cal distingir la Primitiva Catedral del Primer
Temple Cristià d’Ègara, les restes ibèriques, el Bisbat d’Ègara,
la Casa Romana, la Catedral Visigòtica i el conjunt del
Monument Visigòtic format per les esglésies egarenses de
Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel.
La decoració esmentada va acompanyada amb
combinacions de quadrats, hexàgons, octògons i estrelles de
8 i 6 puntes en arcs de cercles i altres símbols tots idèntics
als de Roma, Parenzo, Aquileia o Grado a Itàlia.
Tant el Baptisteri descobert pel mateix arqueòleg en el
recinte de Santa Maria d’Ègara com la planta de Sant Miquel,
també són octogonals, seguint l’antiga tradició dels àbsides.
Les pintures de l’absis de Sant Miquel, del segle VI, encara
incorporen la tradició dels antics símbols ibers del Sol, la
Lluna, les rodes solars i diferents dissenys visigots significant
estrelles de 8 puntes. Mirant els plànols de l’Antiga Catedral
fets per Josep Puig i Cadafalch, es pot veure el sistema dels
quadrats inscrits en els 4 angles, amb els quatre nínxols que
marquen un octògon. Els octògons de les cúpules són
habituals en els temples antics d’Orient i especialment a Síria
o Fenícia. El grup episcopal del Museu d’Història de la Ciutat
de Barcelona ofereix també una preciosa piscina baptisteri
octogonal visitable en aquest Museu. Aquest sistema es va
estendre per tota l’Europa romànica.
L’edifici de Sant Miquel, conegut com a balneum,
baptisteri, panteó o lloc sepulcral, dins del recinte d’Ègara,
esta format igualment per 8 columnes que suporten els
Serra i Ràfols.
També es pot consultar la Naturalis Historiae de Plini per Nissard-Litré.
Paris, 1851.
81
octògons de la cúpula visigòtica. Per les descripcions de Leto
i Plini –llibres 63 i 10–, el Pare Arnella creia molt
encertadament que l’edifici de Sant Miquel era un panteó
on es veneraven els Déus antics, tot i que això no priva que
més tard s’utilitzés també com a baptisteri. També hi ha la
possibilitat d’haver estat primitivament un lloc de banys
termals.
Aquests tipus d’ edificacions són doncs esferoides, amb
nínxols esfèrics en els angles, tal com ho podem admirar en
la pintura de la Catedral Basílica d’Ègara o actual Santa Maria
d’Ègara. S’hi pot veure una estrella formada per 2 quadrats
superposats, inscrits dins d’un octògon, que segurament ens
portaria cap al simbolisme de la creu egípcia.
En aquest art primitiu, el cristianisme hi va veure i
representar la Visió d’Ezequiel del segle VII aC, com a profeta
d’Israel del Llibre bíblic homònim.
El tema astral havia sigut especialment estudiat durant
l’època egipciana antiga per Hiparc, donant-li un gran impuls
els faraons de la Dinastia Ptolemaica. Claudi Ptolomeu era
astrònom, matemàtic, òptic i geògraf, havent escrit el famós
Tetrabiblon –el llibre més important en Astrologia Antiga–,
que recull també, tots els coneixements anteriors, dedicant
especial importància als horòscops i les propietats de la llum.
El sistema Ptolemaic servia de model teòric per explicar
els moviments dels astres, essent donat a conèixer per
Alexandrí Ptolomeu i anunciat per altres astrònoms anteriors,
propers al Temple d’Idfú en èpoques anteriors al 367 aC.
El Teorema de Ptolomeu enuncia la condició necessària
i suficient perquè un quadrilàter convex sigui inscriptible en
un cercle.
Hiparc es va dedicar a l’estudi del càlcul de l’any solar i a
la redacció del primer catàleg d’estels i estrelles anomenat

82
Astrolabi.33 El nom esmentat de Tetrabiblon és referit al
numero quatre grec.
L’astrolabi, aparell conegut també com a Octant, per la
seva referència al 8 i a l’estrella de 8 puntes, servia per
mesurar l’altura dels astres junt amb una taula de cercles i
cartes estel·lars. Va ser molt utilitzat per poder conèixer els
navegants el pas dels estels, la graduació i la distància zenital.
Més tard va ser adaptat a la numeració llatina, estenent-
se entre els visigots i fent-se diferents còpies com les de
Paris, Ripoll o les àrabs, especialment durant el Renaixement
europeu.
El 8 de l’antic art egipci, siríac, fenici i oriental, està
present entre nosaltres amb la Cultura Ibera autòctona i
s’introdueix en l’art visigòtic d’arquitectura estructural no
romana, que va mantenir el cos arquitectònic octogonal antic.
La tradició astral en cada numero defineix un tipus d’estel
o estrella. Així el 8 representa els estels fulgurants en que la
brillantor augmenta bruscament. En canvi el 6 correspon a
l’estel fix que brilla amb llum pròpia, llevat del Sol.
Josep Puig i Cadafalch deia: «Tots els plans de baptisteris
són fets a base del nombre 8».

33
Expedició cultural a Egipte amb «cachettes» a la Vall de Tebes. Estiu
1997, sota la direcció de l’egiptòloga Francesca Berenguer del Museu Egipci
de Barcelona i la Fundació Arqueològica Clos.
Per una ampliació en tots els temes relacionats amb les creences,
divinitats, mort, malaltia i teràpia, podeu consulteu la Part II del meu llibre
Cultura i Llengua Ibèrica. Ed. Emboscall, Vic 2004 o vegeu els treballs de
Luis S. Granjel i altres de la Bibliografia, a més dels esmentats.

83
F. 32 Josep Puig i Cadafalch acompanyat per Joan Santaeulària
–pare de l’autor–, Josep Rigol i altres durant la inauguració de la
primera restauració d’Ègara (anys 40-50).

84
 Capítol 10

EL TEMA RELIGIÓS

Pels autors especialitzats en la temàtica religiosa , religió

o temor religiós, és un concepte jònic que descobrim en molts
clàssics.33bis Alguns d’ells ens parlen ja de la religió com
escrúpol o temor, que es converteix en obligació i culte,
pietat, puritanisme o imposicions, tant pels egipcis, els siríacs
com pels cristians. Pels romans era més un presagi sinistre,
una superstició o incitacions al culte, el ritus i el sacrifici.
En època ibèrica el culte al sol, la lluna, les aigües i la natura
el trobem ben representat en ceràmiques, esteles, exvots i
en inscripcions de tot tipus, que també ens parlen dels animals
respectats pels ibers, com els llops, els bous o els dofins.
Ells tenien moltes divinitats locals i donaven culte de
tipus naturalista a arbres, muntanyes, rius o fonts, moltes
vegades de tipus curatiu. Diferents escenes en objectes ibers,
ens documenten sobre la religió dels ibers, tal com ho fa
notar Obermaier.
A. Schulten, creu que els lígurs podien haver influenciat
bastant als pobles ibers, pels seus contactes constants, des
dels territoris pirinencs. Algunes influències les trobem
descrites en el Summum Pyrineum de Cneus Pompei Magnus
(71 dC) Segurament també havien rebut influències de pobles
egipcis, berbers i mediterranis en èpoques molt primitives.
Les pintures rupestres, donen importants referències amb
les figures humanes, les danses fàl·liques i altres idees que
també ens acosten a les creences ibers.
33bis
E. Benveniste, G. Herten o P. Legrand, pel que respecte a les obres
d’autors moderns i Herodot, Estrabó, Plini i Polibi, citats anteriorment
pel que respecta als clàssics.
85
 Amb l’arribada de celtes i romans, amb gent de moltes
procedències, van començar a aprendre a conviure amb les
idees religioses dels altres pobles, canviant i adaptant noms
de divinitats i barrejant costums. Després amb el cristianisme
i l’arribada de bizantins, gots i visigots entre altres, las
costums religioses aniran adoptant altres costums o adaptant
les unes a les altres. A les comarques més interiors les
tradicions, creences i costums més autòctones es van
mantenir durant molts segles, encara que adaptessin el nom
a la nova realitat. Per aquest motiu van seguir algunes
costums idolàtriques o supersticioses. Els cultes dels ibers i
entre ells els de la Fal·lologia, eren considerats pels romans
com a «cultes innobles». Especialment cap el 303 comencen
les persecucions oficials amb una amnistia general el 17 de
Novembre, com a dia en que es permetia oferir sacrificis als
déus. El 304 es decreten noves persecucions i el 274 Aurelià,
comença les noves reformes, proclamant-se a ell mateix i
als flavians, com a descendents del Sol que els ibers adoraven.
Per tant, encara que sigui indirectament, es torna a recuperar
el culte al Sol, encara que representat per la figura de
l’Emperador.
Chlorus va aturar les persecucions per preparar la nova
etapa del seu fill Constantí. La representació ibèrica més
vistosa, es conserva en l’estela funerària de Gaussac (Era
Val d’Aran). Es comença ja a introduir la creu cristiana a
partir de la creu gammada ibèrica, que no és més que un Sol
amb moviment rotatiu.
Va ser el febrer del 313 quan els romans van decretar la
llibertat de les pràctiques religioses dels anomenats pagans.
Fins el 324 encara es troben monedes ibero-romanes de
Tarakon (Tarraco), commemorant encara al déu Sol, moment
en que s’introdueix la senyera cristiana del «Labarum» i el

86
monograma «X.P.» i altres copiats de les senyals que els
soldats romans duien pintats en els seus escuts, amb un
d’aquests exemplars en el Museu de Sant Martí Sarroca.
Del 361 al 363 Julià, va tornar a restaurar l’Heliolatria o
el culte al Sol dels ibers, fent que se’l conegui com l’Apòstata,
per aquest motiu.
Els ibers practicaven una religió de tipus Animista Màgic
de la Natura, basada en idees salutíferes, per allargar una
vida que lligaven plenament a la realitat del Cosmos, amb
noms com els de Sucel.los, Cermunnos, Neto, Aneito,
Tioque, Sarmis, Liber, Libera i molts altres representant
planetes i astres solars.
Les comunitats i les tradicions matrilineals, es documenten
en els territoris ibers genuïns des del Neolític Iber, amb dones,
que a més de treballar la terra, n’eren propietàries i amb
l’existència de sacerdotesses, deesses i cultes a divinitats
mares i de caràcter lunar. La terra, l’agricultura i la fecunditat
són femenines i tot es vincula amb la predilecció dels ibers
per la terra d’origen, amb assentaments estables i urbanisme.
Les divinitats adorades pels ibers estaven relacionades sempre
amb el cicle vegetal anual, els fenòmens atmosfèrics i la
natura.
Els testimonis dels diferents poblats i santuaris, ens
testimonien l’existència d’éssers intermediaris com les
daimones.
La idea del matriarcat i la fecunditat, sempre hi són
presents. Raimon Llucià explica que els ibers adoraven
Ilhomber, entès com a déu de l’Antiga Ibèria o Abides (Ibèria
Occidental en Egipci) i ens parla del culte solar iber al déu
Ber o Bar.

87
 Algunes creences les associaven a animals sagrats com el
cavall, el cérvol, l’àliga i altres aus. També trobem
representacions de deesses del Mar o representacions alades.
El bosc sagrat, les coves santuari, els amulets, fetitxes,
els déus terapèutics, adorns, les relíquies i les cel·les o sagraris,
tot ens dignifica el cicle vital, la reproducció i la mort, entre
els ibers. Les divinitats masculines són més secundaries
perquè no són nutrícies, fertilitzants ni fecundadores, com a
fenòmens de la natura, la terra i la maternitat, sempre
vinculades al mar, com si parléssim de l’Asserat o l’Atàrgatis,
sempre amb el nen als braços, donant el pit o amb coloms i
flautes al costat, com en les imatges dels poblats ibèrics de
La Serreta d’Alcoi o de l’Alcúdia d’Elx.
Com que a les cases no hi podien tenir figures grans
d’aquest tipus per falta d’espai, tothom disposava de les
mateixes figures simbòliques en miniatura, per poder-les
encabir dins de la casa.
El Sol o astre rei, era el principi de vida i fecunditat,
introduït als voltants del Neolític entre les creences populars,
el que fa que sigui un dels emblemes ibers més representats
en esteles, fusaioles, fíbules, pondus i ceràmiques.
A les pedres de la part baixa o ibèrica de les muralles
d’Olèrdola (33 c), diferents estudiosos hi van trobar signes,
raigs solars i formes hemisfèriques, descriptives de formes
escripturàries pre-ibèriques que vinculen també amb els
signes ògmics trobats a Calaceit i els inicis primitius de
l’escriptura ibèrica, vinculada igual que la Aziliana als
simbolismes astrals i solars, que més tard adoptaren formes
humanes com les d’Helios, Bellorofont o Belenus, dels que
desconeixem els antics noms. Recordem també els sols en
moviment, el disseny descriptiu i la inscripció de la muralla
iberoromana de Barcelona, al costat del número 3 del carrer
Tapineria.
88
 Potser sí que és important saber que les figures, dames o
esfinx que veiem molts cops en ceràmiques, plafons o
escultures, no són precisament representacions dels déus o
deesses, sinó imatges de les seves sacerdotesses.
Les divinitats sempre les veiem ben representades amb
simbolismes de rutlles solars, esvàstiques, rodes i carruatges
solars com els de Malla, o en els treballs en sistema de
mitjamossa dels altarets trobats o en les puntes dels
capfoguers. Mela en els seus escrits anomena el diòscur Castor
déu iber confós amb Perseu i Meliagre, déus eqüestres. Molts
déus curatius i de simbolisme mèdic, van adoptar el nom
Grec, Fenici i Romà, com en el cas del Chrisaor o el Pegàs
de la ciutat d’Indika del segle III aC, en el nostre Empordà.
La corona de raig solars apareix a totes les monedes de la
majoria de seques ibèriques i en làpides com la dedicada a
Nescania, en el gironès o la de la testa radiada de Tarakon.
A Calaceit tenim el famós cavall ritual de bronze i per tot
arreu, l’Artemisa iber que igualment havia estat jònica, focea,
efèsia, grega, georgiana i síria, convertint-se amb la Tanit
púnica, fenícia i eivissenca, que després serà la Diana romana,
fins que es converteix en la Marina i la Maria cristiana a
partir de les aigües, les fonts, les deus, i el mar a elles
dedicades. Tal com diu Jacinto Antón, tot va ser un
desenvolupament autòcton de l’Edat del Ferro ibèrica, amb
un primer indici material a Sagunt, amb el Temple fundat
l’any 1409 aC, o sigui 200 anys abans de la caiguda de Troia.
A l’Alcúdia d’Elx, el Temple de la Deessa Local, ens
ofereix cinc mil·lennis de cultures superposades.
Els testimonis litúrgics trobats en aquest temple, ens
parlen del seu consort –déu emparentat amb Sabazios–, déu
iber de la cervesa i la bogeria i al mateix temps Taure i joguina
de la deessa.

89
 Els romans ho van canviar tot, anomenant a l’Emperador
«Déu vivent» i a l’Estat, «Dea Roma»..., substituint la popular
Holofermes. De l’etapa iberoromana dels anys 10 aC, trobem
la commemoració del Temple a Juno en una moneda
d’IVNONI, trobada a l’Alcúdia i que respon a la realitat de
les divinitats autòctones, dins del que coneixem com la Ruta
dels Santuaris Ibers que podríem iniciar a Alcanar amb la
Moleta i ermita del Remei i el seu poblat i museu ibèric.34
Tothom sap que a Tarragona podem obtenir la més extensa
informació en tots els aspectes tant ibers com romans.
La cultura ibèrica va convertir en sagrats molts llocs
naturals i punts alts de forma cònica (Mor-Mur, d’on deriven
Mur, Mora, Mura, Morunys, Munt, Mor...), on desenvolupar
els seus ritus de la fecunditat, de transició, iniciació, de la
llar, de nounats, de fundació, fàl·lics, propiciadors i altres,
representats generalment per figures femenines nues.
Només en l’àmbit foceu grec, les deesses eren verges o
mares, sense devoció pels fills.
La figura humana i la imatge divina està ben justificada
en vasos ceràmics, relleus, plafons, mosaics, pàteres i
vaixelles, vasos de libacions trencats ritualment, en
escultures, pebeters, cremadors de perfums o en amulets
fàl·lics fets d’os o làpides i escrits votius, vertumne fal·lus,
caps de Medusa, ares d’altar amb invocacions, discs solars
de marbre amb forat rodó i dibuixos o signes escripturaris
ibers en ceràmica o en les campanetes i amulets fàl·lics que
duien enganxats a la roba amb agulles imperdibles fetes de
corall, bronze i ferro, que els protegien del Mal d’Ull.
Els rituals es celebraven en els llocs sagrats. Els d’iniciació
es feien cada any amb cerimònies propiciatòries que
permetien als joves entrar a formar part de la comunitat
34
J. Dechelette, T. Joulin, Pau Milà i Fontanals i Fidel Fita.

90
d’adults, amb deures, obligacions i també privilegis. Els que
morien sense complir amb aquest ritus, eren enterrats a
l’interior de les cases.
En alguns rituals hi veiem ofrenes, vasos sagrats, sacrificis
sagnants, cultes mitològics amb el Sol o el Llop Ilergeta i els
funeraris amb tombes, crematoris i aixovars.
Les danses del Vas de la Sardana de Llíria, que es feien
durant les nits de pleniluni, es consideren de tipus ritual. En
les escenes s’hi veuen els músics i els seus instruments i les
lluites rituals. En canvi les danses fàl·liques, són amb figures
humanes femenines ballant al voltant d’un personatge
masculí, excessivament ben dotat sexualment, semblant a
les representacions del déu Bes d’Èfes.
La dansa per protegir els cavalls, encara es fa en el poble
de Paller del Cadí i entre els Cerdans trobem fins avui el Ball
Cerdà Eugasser, per afavorir els acoblaments d’animals i la
deessa d’Epona presidint danses de les valls pirinenques.
Algunes referències apunten cap els mitreus o les cases del
Mitreu, relacionats amb el culte a Mitra (mosaics amb
simbolismes cosmològics, llocs o altarets subterranis...).

Escultura del déu Bes o

Príap egipci i jònic foceu
en el Museu d’Efes
(Turquia).

91
 El tema del bou i els taurs antropocèfals es va
desenvolupar també en el món iber potser per influències
mediterrànies i especialment pels contactes continuats amb
els jònics cretencs seguidors de la cultura de Minos i el
Minotaure, que seguint aquesta tradició, també la veiem entre
els lusitans que gaudeixen amb l’animal encara que no el
maten. El símbol tauriforme com a masculinització, podria
respondre a costums jòniques.
El bou convertit en Taure o brau com a símbol de la
fecunditat, seguia tradicions de festes de cicles naturals que
podien haver-se transformat en les curses de braus, igual
com les antigues cremes d’efígies, en temps inaugurals,
recorden les falles valencianes.
El llop Ilergeta o la lloba ibèrica, els trobem ben
representats a totes les comarques ibèriques i ben adoptats
pels invasors. En algunes ceràmiques, hi ha la dualitat àliga-
llop, representant les creences entre éssers intermediaris i
homes.
Aus i llops a les ceràmiques, signifiquen el bé i el mal, la
vida i la mort o la iniciació, amb imatges de tonsura, barba,
cabell llarg i arracades masculines.
Molts cops el llop té braços i mans humanes, com a «home
llop», i és utilitzat com a delimitador ètnic.
El sacrifici ritual podia ser purificador, de fundació o
propiciador, possiblement heretat de cultures anteriors.
Moltes vegades en el cas iber no sabem si es practicava
com a acte violent o si les diferents lesions localitzades
corresponien a casos terapèutics o de cirurgia. Els dubtes
són nombrosos en les lesions dentaries intencionades així
com en altres parts del cos, les trepanacions cranials, els
caps tallats, les amputacions de mans dels enemics o els
casos d’enterraments de persones sense cremació ni ritual.

92
 El cas dels enclavats és diferent, perquè el costum
d’enclavar no era ibèrica. Podem relacionar també els
enterraments de neonats o infants a casa, casos
d’enterraments en murs i muralles, o el suïcidi familiar per
evitar l’esclavitud. Els enterraments sense cremació prèvia,
impliquen que es tracte d’un enterrament no ritual, com en
el cas de lesions de càstig.
Les pràctiques que ara coneixem com esotèriques, de
bruixeria o akelarre en euskera, es segueixen practicant en
els mateixos llocs ibers o preibers on es seguien les tradicions
sagrades.
El costum de tallar les mans dretes als enemics era per
deixar-los inútils per atacar de nou.
El Culte al Cap Tallat, amb dipòsit ritual d’ofrenes i
desaparició de la resta del cos es centra fins els voltants del
segle IV aC i es poden interpretar com a cultes, sacrificis o
execucions en les que intervenen idees de caràcter màgic i
religiós referides al crani dels enemics. La trepanació de la
calota amb extracció d’os és diferent, perquè un percentatge
molt alt sobrevivien, fent-nos pensar en teràpies i cirurgia,
curiosament una especialitat no practicada pels egipcis.
Tots els escriptors clàssics,35 ens descriuen com les dones
ibèriques es suïcidaven després de degollar als fills per no
caure en mans de cartaginesos o romans, relacionant les seves
lluites amb el matriarcat iber i les amazones.
Hi havia altres maneres de morir no rituals com
l’enverinament amb vegetals, ungüents o aigües que com a
contrapartida van crear els antídots, els remeis amb plantes
com la coneguda d’Artemisa utilitzada pels ibers a Aspe.

35
Apià, Diodor, Plini, Estrabó o Sèneca entre altres.

93
 També es practicava l’avortament i l’anticoncepció
intencionada, utilitzant plantes del tipus de les corones, com
a mètodes de selecció social o ritual.
Durant l’època iber l’esperança de vida estava al voltant
dels 32 anys amb un límit de vellesa situable en els 50 o 60
anys.
A la Canonja Josep Solé i Llagostera descriu en el terme
de La Pineda i partida del Clot del Lledoner, l’antic convent
de monges terranes que posa de manifest l’existència
primitiva d’un temple cuidat per sacerdotesses de Vesta
(Hestia) com demostren les pintures murals descobertes en
aquest lloc, amb divinitats i ratlles de signes (Bustro
fedonte), terrissa i vasos, tot d’estructura local iber segons
ho explica també A. Dumont.

94
 Capítol 11

PALEOPATOLOGIES I TERAPÈUTICA

Costums i dieta formaven part de l’entorn de les malalties

i les seves teràpies a partir de les investigacions
paleoantropològiques i de la paleopatologia.
Els ibers practicaven la hidroteràpia i els primers
medicaments havien estat elaborats amb substàncies animals,
el que fa que es relacioni també els primers sacrificis amb la
dimonologia i els hàbits alimentaris. La inscripció del plom
ibèric de Moixent ens parla de la Medicina Màgica, les
deesses o els santuaris de la Creencial i el coneixement iber
del somnífer de la farmacològica, igual que la dieta, la higiene,
les aigües minerals i el termalisme, sense obviar el vi, la
cervesa, la sal, els orins o les drogues, ja que coneixien molt
bé l’Opi i el LSD com a sedants i calmants.
L’organització dels poblats amb desguassos, llocs per les
escombraries, la cremació i l’enterrament, tal com s’ha
detallat abans, complementen els aspectes mèdics.
Els poblats sempre tenen al costat fonts, rierols, rieres,
torrents, rius i riuets que garantien un abastament d’aigua i
al mateix temps unes zones d’humitat aptes pels cultius.
Les altres fonts, medicinals o termals esmentades, poden
estar en llocs més apartats, com també els llocs d’oració o
les ermites. Els exvots sempre estan prop de les fonts, degut
a les creences en les seves virtuts terapèutiques, com en el
cas de les fonts i banys de les púdies o sulfuroses. Les teràpies
d’aigua freda i calenta, eren molt utilitzades entre els ibers i
ben conegudes dels romans que venien per guarir-se amb les
teràpies dels nostres metges de Tarakon (Tarragona). Molts

95
noms antics de cases i de verges, encara conserven la seva
relació amb les aigües o les fonts properes com Xanes,
Marcaxanes, Jana i altres referits a nimfes o personatges
femenins. El Mar i la marina donaran moltes fonts de Santa
Marina i Santa Maria i l’aigua serà com sempre símbol de
purificació i de culte lúdic o salutífer.
A Benifaió havien introduït el costum de les creences
amb Mitrha, un déu vèdic amb font i mitreu en aquesta
població.
La deessa de les costes era la Artemis Aktaia, semblant
a la deessa Lluna, les deesses Mare o les Potamia, senyores
de rius i de les fonts púdies de les vores dels rius, derivat del
nom jònic «potamós».

ELS BAPTISTERIS SUBSTITUÏEN LES TERMES

Amb les noves tradicions cristianes, es tendeix a inutilitzar

els conjunts termals, construint en el seu lloc cisternes, pous,
esglésies, mausoleus i baptisteris o banyeres.
En el jaciment de l’Aiguacuït35bis de Terrassa es demostra
que a finals del segle II dC, encara hi havia el conjunt termal,
remodelat en el segle IV i finalment inutilitzat en el segle
VI, moment en que el cristianisme agafa embranzida.
Un cas il·lustratiu d’aquest fet és el del nimfeu del Palau
de la Família dels Laterani de Roma, transformat més tard
en el Baptisteri de Letran. A Ràvena o a Sant Giovanni Fonte
passa el mateix, que es repeteix amb els banys de Neró,
Baccuco o del Tívoli, passant de banys a baptisteris i al seu
abandonament total durant l’època musulmana.
35bis
Pels noms de ciutats ibers, topònims o hidrònims, val la pena
consultar el mapa de Zobel de Zangroniz.

96
 El mateix cas es podia haver donat en el anomenat
Baptisteri de Sant Miquel d’Ègara a Terrassa o en el baptisteri
visigot del segle V/VI descobert per Josep Puig i Cadafalch
en el subsòl de l’església de Santa Maria d’Ègara durant les
excavacions i restauracions de la dècada dels anys 40 fetes a
Sant Pere de Terrassa.36
En general la submissió dels ibers amb mort, incendis,
esclavatge i setges, practicats per part dels romans, va ser
molt forta, especialment fins l’any 100 aC i posteriors. És
quan comença l’anul·lació de la realitat política de la gent dels
territoris dels Països Catalans actuals, deixant de tenir
ambaixadors, unions, exèrcits i pactes, autonomia monetària i
lingüística, comerç, camins propis, recs i tantes altres coses.36bis
Les costums romanes ens van introduir les salvatges
costums de la lluita en els circs, el costum de clavar en creu
i la de penjar i enclavar a les muralles dels poblats ibers les
testes dels seus dirigents, com a trofeu romà i escarment
perquè fos més fàcil la submissió i la rendició del poble.
Com a gran concessió, sens permetrà continuar posant la
llegenda iber en algunes de les monedes ibèriques, durant
tota la dominació. Fins el mandat de Claudi es va mantenir
l’autorització de la moneda iber de bronze per ús intern.
En el tema Celta, cal remarcar l’adopció de l’alfabet iber,
perquè és un fet que va convertir el Celta peninsular, en
l’única llengua celta de tot el continent, amb escriptura
pròpia. Tots els altres grups celtes no van tenir escriptura
fins després del cristianisme i la romanització, o sigui a partir
del segle VII dC.37
36-36bis
J. Jüngermann, L. Lapesa, Garcia Bellido, E. Hübner i altres.
37
J. Xuriguera, Tres moments històrics. Barcelona, 1971.
Per una bona informació sobre l’indoeuropeu i el celta, podem veure
A. Tovar, M. Palomar, M. L. Albertos, De Bernardo i molt especialment F.
Villar i E. Benveniste, relacionats a la Bibliografia.
97
 Capítol 12

LA VISIÓ HISTÒRICO-LINGÜÍSTICA

En el tema lingüístic, els sumeris havien passat de la fase

pictogràfica del IV mil·lenni aC en l’afegit d’uns signes
auxiliars associats al seu valor fonètic sil·làbic –que ajuden
al signe base o arrel–, resultant que és una llengua sense
parentiu lingüístic i aglutinant, com totes les no indoeuropees
tipus Iber, Euskara, Sami, Suomi, Finès, Iber Georgià, les
húgries, l’Etrusc i altres del mateix grup, però deixant clar,
que estem parlant d’un fenomen lingüístic anterior a la
dominació fenícia dels sumeris. Per tant es demostra que si
hi hagués possibles parentius de l’iber amb el sumeri, aquests
no provindrien del Fenici.
El meu amic hebraista Jordi Salat, pensa pels motius
exposats i altres que podeu llegir a la seva web, que l’Iber
l’hauríem de vincular al Fenici, però de moment jo continuo
creient que ara com ara no és factible, sobretot si comparem
l’iber amb l’Azilià, que va ser anterior al Sumer, l’Acadi i el
Fenici , tenint presents les opinions de diferents autors.38

38
È. Hübner, A. Schulten, H. Schuchardt, Bosch i Gimpera i Humbold.

98
 A partir del segle XII aC la Ibèria autòctona i genuïna es
consolida. Entre altres tenim les troballes de Sant Martí
d’Empúries sota del poblat jònic foceu grec o la importància
dels Vilars a Arbeca, així com moltes estructures ibèriques
escampades per tots els territoris dels Països Catalans.
Els clàssics grecs i llatins o els documents entre
cartaginesos i ibers, ens en parlen. Durant els segles anteriors
havien anat entrant a la península, gent de les més diverses
cultures –potser com actualment–, que també van fent els
seus assentaments en territoris ibers, però mantenint cada
grup, les seves costums i trets culturals propis. Així ho veiem
amb fenicis, celtes, gals o grecs. Durant la dominació romana
els autòctons ibers, tornen a formar els seus poblats. A
Empúries el poblat jònic grec estava separat de l’iber per un
mur i a tot arreu el poblat o les necròpolis ibèriques estan
separades de les celtes. Cada ú amb els seus ritus funeraris,
el seu estil ceràmic, el seu urbanisme, les seves escultures i
sobretot la seva llengua i la seva escriptura pròpies.
Com sabem, alguns dels celtes peninsulars, havien
adoptat l’alfabet iber com un pas més cap a una creixent
iberització, que donarà nom a la Celtibèria i a l’alfabet
Celtiber, tot i que ells seguiran parlant la seva Llengua Celta.
La iberització de La Celtibèria va ser intensa i molt ràpida,
iniciada a les vores del Cinca, de l’Ebre i en els punts
fronterers d’Aragó per Terol o Saragossa, o sigui, per la part
dels territoris d’ascendència gal·la, celta o indoeuropea de
la Península, que es corresponen bàsicament, amb tots els

99
de cultura i parla castellana o galaico-portuguesa actuals,
excepte els de la part semita-bizantina del sud.39
Els pobles europeus eren els que s’havien anat formant
per la Vella Europa, de parla Alteuropaïsch pre-indoeuropea,
com per exemple els de parla Picte, mestissant-se amb les
migracions procedents del món hindú, per donar lloc als
indoeuropeus, segons les molt bones descripcions de
Gimbutas, M. al referir-se als Kurgans, molt ben comentades
també per F.Villar.40
L’antiga Ibèria genuïna havia estat mancada d’invasions
importants, abans de l’arribada dels exèrcits d’Anníbal. Els
historiadors jònics, foceus, hel·lènics, grecs, cartaginesos o
romans no donen notícies d’invasions anteriors contra els
ibers, esmentant-los sempre, en base a la seva prioritat per
mantenir els seus territoris ben defensats i sense ànim de
conquesta.
Per aquest motiu, és només a partir de l’arribada massiva
de celtes, gals i romans, que ells comencen a aixecar i ampliar
les muralles existents, multiplicant el nombre de torres de
defensa i construint noves talaies, fars i torres de terrassa
(argamassa de pedres de riera i terra argilosa) o els punts de
vigilància militar, com els dels poblats de Lloret de Mar.
Aquests punts van ser anomenats pels colonitzadors com
«vici, viki o castella». Inicialment les cases de camp
importants també eren torres o karmels, noms que han
39
Durant les entrevistes mantingudes durant els anys 70 amb
l’historiador Josep Lladonosa i Pujol, en parlar dels punts fronterers dels
ilergets i el Cinca, ell era de la opinió que els plans d’Osca podien haver
format part dels territoris de la Ilergècia i per tant no celtibers, i així ho
expressava en la seva Història de Lleida que va publicar el 1972.
40
M. Gimbutas, Proto Indo-European Culture. The Kurgan Culture.
Filadelfia, 1970.
F. Villar, La Hispania Prerromana. Salamanca, 1996.

100
perdurat a vegades com a Torre Om o d’Om/s, com a lloc
de benefici comú o en el cas de Portugal com a karmels,
nom estès també als països colonials de parla portuguesa.
Les talaies iberes eren després reaprofitades pels exèrcits
llatins romans, obligant als ibers sotmesos que no havien
mort, a baixar al pla.
La principal defensa contra invasors, tant celtes com
cartaginesos i romans, la van portar a cap la Confederació
de tribus ilergetes, ajudades per Lacetans, Ausetans i
Bergistans, dirigits per Amusic, Bilistage, Indíbil i Mandoni,
fins que els poderosos Cneu Escipió i Marcus Porci Cató
van acabar amb la Resistència Iber l’any 95 aC
Marcus Porci Cató havia hagut de vèncer inicialment
fortes resistències a l’Empordà, fins que els ibers es van
rendir. Després es van rendir els bergistans, sedetans,
suesetans, els ausetans amb el setge de Malla i a continuació
els lacetans, decretant finalment el desarmament de tots els
ibers des de Sagunt fins els Pirineus, justificant i reconeixent
una vegada més amb aquesta ordre, quin era el Territori Iber.

Mura: casa de la balma.

101
 Quinto Sertorio va posar la seva confiança en els habitants
d’Osca que a canvi de la seva adhesió i en compensació,
Osca va ser nomenada la capital de la Celtibèria i la Lusitània
romanes.
Va haver de ser Cneus Pompei Magnus i després Juli Cèsar,
qui posés fi a les revoltes iberes als voltants de l’any 72 aC,
sense aconseguir apagar plenament la Resistència Iber.
La ciutat romana d’Empúries, va substituir a la Indika
ibera.
Euskadi es va mantenir independent i els foceus, jònics,
grecs i asiàtics anaven arribant sense ànim conqueridor i
afavorint els diferents aspectes culturals dels ibers. Els
Eubeus grecs anaven a comerciar cap el sud, però en general,
sense establir-s’hi.
Quan els indoeuropeus i doris germànics comencen a
envair els territoris hel·lènics, amb la intenció de crear la
futura Grècia, el món hel·lènic anava canviant. Els beocis
de les costes jòniques i altres pobles, anaven emigrant cap a
la nostra Ibèria i amb ells la filosofia no eclèctica. Eren
moments d’arribada cap aquest País de Pas que els oferia
vies de comunicació per les vores dels rius i també fluvials.
Súria en seria un exemple amb el Cardener i el riu Negre.
L’Ebre, un altre com a punt de connexió fins Euskadi. A
Olesa de Montserrat, en el Llobregat, aquests trajectes
utilitzats per la gent de pas, es demostren amb la troballa de
la pedra piramidal fenícia, la deessa lluna i el bou Apis. Altres
exemples els podríem buscar a Castellgalí amb l’antic poblat
iber i el castell. A Sant Vicenç de Castellet amb la Via
Augusta i la Torre del Breny (de les bruixes, el dimoni o
l’Akelarre), en El Bruc amb diferents objectes i el seu poblat
iber o a Rajadell amb el poblat iberoromà.

102
 Scilax de Carianda a l’Àsia Menor –País limítrof amb Lídia
i Frígia–, escriu en el segle VI aC, que els ibers, tot i l’arribada
dels altres pobles, es regien sempre per les seves lleis i
costums, certificant que l’Ebre o Ibris, era el riu de nom
«Iber».
La realitat és que el país dels ibers, amb les seves
comarques ben delimitades per rius i muntanyes, havia quedat
en un estat de guerra i persecució permanent. Marcial escrivia
que «la llengua ibèrica era indigna del verb llatí» i clar, la
llatinització s’anava obrint camí. Els romans posen en marxa
l’explotació dels ibers a gran escala i en profit de Roma, en
els aspectes agrícola, ramader, miner, forestal i en totes les
activitats.
Les terres es converteixen en latifundis propietat dels caps
militars i els ibers són esclavitzats des de les «Villae» que es
converteixen en vil·les, en Cal Villa i Vila o Vilanova, Vilar,
Vilars i Casa o Vil·la romana...

Pintura del vas ceràmic iber de l’Alcúdia descrit per

Luis Silgo amb les rosetes de vuit puntes.

Després seran les masies catalanes. Les termes de Roma

comencen a funcionar amb les resines i les fustes que
s’emporten dels territoris ibers fins a Roma, tot seguint la
Via Augusta.

103
 El llop o símbol dels ilergets ibers, es transforma amb la
lloba romana. Les seves xarxes de recs i camins per
desenvolupar l’agricultura, són aprofitades pels invasors.
En els mateixos llocs on hi descobrim les vil·les romanes,
hi trobem sempre sitges, enterraments de fossa i objectes o
construccions divers d’èpoques molt anteriors a l’arribada
dels romans i sobre tot dels inicis de l’Edat del Bronze i
Ferro, demostrant-se que en tots els casos abans de les
instal·lacions romanes, aquestes havien estat precedides per
les dels seus habitants autòctons: els ibers, tal com ho podem
veure a la majoria de vil·les o cases conegudes com romanes.
Pensem que els romans sempre s’instal·laven en els llocs ja
habitats, un cop els havien conquistat i dominat.
No trobareu mai cap instal·lació romana en un lloc
deshabitat. Sempre funden pobles o ciutats allà on n’hi havia
alguna d’iber. És la manera de tenir ma d’obra esclavitzada,
materials per treballar i construir, vies de comunicació,
regadiu i poder dominar bé tot l’entorn.
Com exemple podem veure el jaciment conegut com de
la Vil·la Romana de Can Bonvilar a Matadepera, on a més
del magatzem de dolles romanes, hi descobrim 4 sitges de
l’Edat del Bronze preiber (1800-1200 aC) i una de l’Edat
del Ferro ibèrica 1200-650 aC, amb restes de pots de
ceràmica o estris de cuina que conserven les senyals d’haver
estat utilitzats per coure el menjar al foc. Tot d’aquesta època.
També caixes ceràmiques, urnes, bols i tapadores, a més d’un
Sepulcre de Fossa autòcton i 3 en sitja. Que jo sàpiga aquest
jaciment és ibèric pur, amb continuïtat d’utilització durant
l’època romana posterior, com passa amb tot el que es troba
en els nostres territoris ibero-catalans. En canvi els
arqueòlegs el classifiquen com a Romà. Aquests llocs de
treball ubicats en els mateixos indrets de les nostres masies,

104
s’acostumen a abandonar entre els segles II i V dC, amb la
retirada definitiva dels romans.
Resulta curiós llegir com moltes vegades els arqueòlegs
es queixen que diferents punts i jaciments on s’han trobat
objectes ibers, es considerin ibèrics tot i tenir estructures
romanes, però és que tots sabem que els romans no anaven
a ocupar un camp deshabitat, sinó que sempre van anar a
tots aquells llocs on hi havia gent autòctona, instal·lant allà
mateix el seu nou poblament, utilitzant pedres i materials
dels altres i sobretot la ma d’obra dels nous esclaus.
Per tant és fàcil deduir que si trobem restes d’una casa
romana hi trobarem les autòctones anteriors que els romans
no haguessin destruït.
En el jaciment de Torrebonica, passa el mateix, sobre les
localitzacions del Bronze inicial (1800-1200 aC) s’hi
localitzen les de les cultures posteriors. El nom iber del poblat
o de la ciutat, senzillament es llatinitza. D’Egosa per exemple,
segurament passem a Ègara.
Claudi Ptolomeu, quan descriu els territoris i poblats ibers,
encara cita la distinció que feien els anteriors autors, de la
comarca dels laietans: la Laietania Marítima, la Mediterrània
i la dels Castellani, o sigui que la distribució dels territoris,
era molt més amplia que la que ens ha arribat a nosaltres.
En els jaciments propers a fonts i masies, com els de la
Font de la Tartrana de Matadepera o en els de St. Quirze, La
Salut, Can Feu, Can Piteu, Sabadell, Castellarnau, Sant Pau
de Riu Sec, l’Aiguacuit de Terrassa, Can Bosch de Basea,
Castellgalí, Les Fonts, Sant Cugat, Castellar del Vallès o Rubí,
el cas és semblant.

105
 L’autor en el jaciment de la Font de la Tartana de Matadepera,
restes ceràmiques, sitges i el forn de calç iber.

Els ibers havien estat també els introductors dels sistemes

de regadius a tota la península. Ells ja s’havien canalitzat
l’aigua i havien fet recs i altres instal·lacions aqüíferes que
els romans van fer ampliar. No gaire lluny dels jaciments
sempre hi descobrim torrents, rieres i riuets, fonts, pous,
basses i cisternes com les dels poblats de Castellfollit del
Boix en el Bages-Cardener.
Cal deixar clar, tal com diuen Peris, Glick, Sanchis o
Pagès, que els àrabs no van ser els introductors dels regadius
peninsulars, afirmació que cal tenir present , a fi de no anar
creant falses dades històriques.
El vi i l’oli era conegut només a un nivell domèstic i
elemental, fins que els foceus, fenicis i romans, fan que es
desenvolupi en l’àmbit general i comercial, tot i que de època
plenament iber tenim molins d’oli manuals construïts sobre
una gran pedra amb diferents nivells i forats-recipient fets a
la mateixa pedra on separar l’aigua de l’oli d’oliva o de

106
gingebre com hem pogut veure en els poblats de Castellfollit
del Boix o de l’Horta de Sant Joan on també es poden admirar
primitives premses de lliurar.
Finalment quan la Confederació dels Ausetans, els
Lartolaiets i els Ausocerets (Ausoceretans), es sotmetia als
cònsols L. Lentulus i L. Manli, els caps ilergetes Indibil i
Mandoni van ser portats al suplici, quedant la confederació
sense els seus caps, que en les assemblees dirigien els temes
de política exterior, lligues, guerra o tractats de pau.
L’existència d’aquestes assemblees i de la mateixa
Confederació tribal iber està ben confirmada per les
encunyacions de monedes ja que en una mateixa peça
monetària hi ha presència de diferents llegendes geogràfiques
comarcals o ètniques per on podia circular de entre les
diferents localitats mancomunades o en homonoia.
El nom dels castells ens acosta cap a la Confederació
ètnica iber amb les seves ciutats fortes, com ho assenyalen
els noms de Puig Castellar, castellans, castelldans, castellasos,
Castellar, castellars, Castelló, Castellet o després vici o
castella equivalents al Castro de la resta peninsular. Titus
Livi nombra alguns dels diferents opida ibers com a «opidum
lacetanorum» (dels ibers lacetans), citant als petits nuclis
habitats amb el nom de VICS, Vici, Vichs o Vic com a
«Viculosque circumfectos», d’on deriven vicus, castellum,
turris, tribu, gens, populus i confederació, lloc, poble o
ciutat.41

41
Adolf Schulten, Berlín 1905 i Butlletí del Centre Excursionista de
Catalunya Abril 1912 en Excursions per la Barbetania i articles d’Hübner,
Delgado, Pujol i Camps o Lénormant.

107
 Capítol 13

LA IBÈRIA ORIENTAL ASIÀTICA

S’han trobat moltes relacions culturals i lingüístiques entre

els ibers orientals i els peninsulars genuïns o occidentals.
Les seves llengües ibèriques no indoeuropees ni semítiques,
han estat comparades partint del georgià antic amb l’Euskara
i l’Iber obtenint bons resultats l’enginyer georgià estudiós
del tema, H. Velidze que refereix Magdalena Isaeva,
considerant que els tres alfabets estan totalment emparentats.
La revista Iberya que s’edita a la actual Geòrgia (Mar Negre)
es va ocupar del tema, ja que Geòrgia correspon a l’antic
País de la Ibèria Oriental Transcaucàssica.42
Blat en basc és gar-a-gar, en iber georgià gar-i, en iber gar
i en català encara diem gar-ba per anomenar el feix de blat.
Les migracions cap a la nostra Ibèria i el País Basc, havien
estat freqüents entre aquests dos països ibers. Durant la
dominació romana encara es va mantenir el seu nom com a
Ibèria Oriental, per a distingir-la de la Occidental. Els seus
habitants eren coneguts per grecs i romans com «Els Ibori».
A la Narbonense, s’hi van descobrir també alguns vestigis
d’ells. Aquesta ètnia iber provenia dels kartlos, kartli o
kartleví (kar en iber vol dir pedra).43
Els jònics foceus que tants contactes havien establert amb
els ibers, també havien fundat colònies a la Ibèria Oriental
abans d’anar a Empúries. Aquestes llengües tampoc són
uràliques ni eslaves. En els diccionaris antics el concepte
42
Salusti (Historiae 2,9,8, 5 Segle I aC Indikets), Estrabó (Lartolaiets
III, 4,I i III,4,8) i Avié (Ora Maritima: Ausocerets).
43
J. Potocky, Viaje a las Estepas del Cáucaso. Barcelona, 1994.

108
iber-a, sempre tenia aquesta versemblant explicació:
«pertanyent a qualsevol d’aquestes dues nacions on habitaven
els ibers, la Ibèria Oriental o la Occidental».
A la Transcaucàsia del Oest, els dos estats més importants
van ser, la Ibèria Oriental i Armènia. El Mediterrani s’unia
amb el Mar Negre per Helesponto i El Ponto que era un bon
camí per arribar a la Ibèria Occidental des de l’Estret de
Dardanels i l’Istanbul actual. Per l’Imperi Romà el Caucas i
el País Basc, van ser els seus límits de penetració. Tant els
uns com els altres, van quedar aïllats durant molts segles.
Fixeu-vos que les ètnies de la Ibèria Oriental, han estat
sempre molt nacionalistes.44
Tant els turcs com els russos, sempre han acceptat
l’entroncament entre les diferents llengües ibèriques i la seva
vinculació amb el Basc.
En aquests territoris també hi ha un vegetal anomenat
iberide (iberis en grec i llatí).
Ibèria Oriental com a Estat oficial, es va formar en el
segle III aC, amb continuïtat de les mateixes ètnies des
d’abans del Neolític. Des de l’època cristiana i fins avui tenen
com a patró a Sant Jordi i anteriorment havia estat el país
del Gur o Kur. Hi ha restes a les cavernes de Kutais amb
inscripcions, com a Dmanisi (prop de Tblisi, amb continuïtat
des del Pleistocè inferior, demostrada per mes de 3.000 eines
lítiques trobades i mandíbules del gènere Homo Georgicus.
Igual que els ibers peninsulars, els orientals, es dedicaven a
l’agricultura i el seu culte era solar i naturalista com el dels
Kazacks o Kouzacks mogols. En els relats de Jan Potocky i

44
F. Hubschmid i J. Pokorny van fer importants treballs sobre aquest
tema. Caro Baroja, A. Tovar i F. Pressedo, havien estat bastant d’acord amb
aquesta tesi. A. Beltrán va fer una proposta en el mateix sentit però L.
Mitxelena no la va acceptar.

109
en els vocabularis comparatius de Pal·las, es troben
referències d’aquests pobles de La Còlquida ibèrica.
L’amistat i la constància eren la base social entre ells,
igual que entre les tribus dels Mingreli, ètnia també ibèrica.
Els Legghi, segons Estrabó, també eren ibers i els georgians
meridionals són designats com a Kouzacks o Kazacks. El
lloc que ens situa estratègicament és La Porta, antigament
Porta Sublim, que en les cruïlles d’Ibèria, segons l’emperador
Tàcit Marc Claudi, servia de frontera amb Rússia. Després
es van convertir en les Portes Sarmàtiques ja que els
Sàrmates, segons Estrabó, van ser els preibers orientals.
J. Reineggs diu que hi ha quatre camins per entrar a Sibèria
o a la Kar-elia Russa i que un d’ells, és el de la Ibèria Oriental,
tot seguint el riu Aragus i els camins de Terek i Aragvi que
surten de l’actual Geòrgia com un dels seus rius principals,
el Riu Iber o Ebre.
Plini les anomena «Portes Kaucassianes del Pas d’Ibèria
Oriental» i són també citades per Neró. Claudi Ptolomeu,
diu que cal creuar-les per anar a Tiflis i Armènia. Ara es
diuen Les Portes d’Ariel. Els típics prefixes de la nostra Ibèria
genuïna, els trobem també a Geòrgia (ili, iri o ilti) i són
habituals noms com Urus, Urvalla, Monguts, Missost, Osses,
Ossets, Kar o Karsos... motiu que va fer que E. Philipon el
1909 i també Pallas i Joherig, Schulten, Plàcido Suarez o
Alvar i González, apostessin decididament per la tesi del
parentiu entre les dues ètnies i les dues llengües, considerant
també les migracions que s’havien produït cap a la Ibèria
Occidental des de l’Edat del Bronze.
Actualment per anar a Geòrgia per mar, seguint el camí i
el viatge antic, val la pena fer-ho amb vaixell vorejant des
del Mediterrani, la Mar Jònica grega i el Mar de Creta, seguint
cap el Mar Egeu fins a Kushadasi on es pot fer una estada

110
per anar a visitar l’antiga Èfes amb la seva biblioteca o seguir
les rutes que va fer Sant Pau, continuant després per aquest
mar fins Istambul, tot travessant l’Estret de Dardanels i el
Mar de Màrmara per entrar finalment en el Mar Negre que
ens portarà directament al destí volgut de les costes de l’antiga
Ibèria Oriental georgiana o armènia.
Des dels països nòrdics és un bon camí el que surt de les
esplendoroses muntanyes de Uimaharju-Aunus a Suomi
(Finlàndia) o des de la Karelia russa, que jo havia fet fa
molts anys entre trencagels durant la primavera i estiu sortint
des de Uimahaiarju.

Del llibre Istoria, decadenza e rovina del l’Impero Romano,

d’Eduard Gibbon. Pisa, 1690.

111
 Capítol 14

LA MONEDA IBERA I EL SIGNE ÈTNIC DEL

LLOP

Les diferents tribus dels ilergets tenien 19 tipus diferents

de monedes, totes amb la Lloba Ilergeta, sempre al costat de
la mitja lluna. Una lloba que també trobem en la orfebreria
ibèrica i la ceràmica, però que tal com explica Cerefí
Rocafort,45 ens la van convertir amb romana. El llop era un
símbol ètnic per totes les tribus ibèriques, ben documentat a
nivell arqueològic i lingüístic. Les monedes fetes amb
comunitat amb altres tribus ibèriques de Tarragona també
duien inscrit el cap de la lloba al costat d’una espiga de blat
i el genet iber a cavall.
La primera moneda ibèrica coneguda, pertany al segle IV-
V aC, són monedes fraccionàries del Ripollès i l’Empordà.
A l’Aude se’n van trobar a Sigean i Pech Maho (Llenguadoc
català), totes anteriors a l’any 500 aC i amb un cap de Moltó.
Són les primeres a nivell peninsular. Després n’encunyaren
Roses i Empúries, seguits de les altres comarques, posant
cada tribu l’emblema que distingia a la seva gent: un llop, el
moltó, senglars, dofins o cavalls. Gals, celtes, celtibers i
tartessis van imitar les monedes ibers i els seus emblemes.
Els bascs utilitzaven el denari iber. Cartagena va començar
l’encunyació de moneda en època molt tardana, el 218 aC
Cató va haver de prohibir l’encunyació de monedes de plata
a tota la Bètica o la Hispània Ulterior, perquè l’explotació
de les mines de Tartessos encara seguia cedida a les
45
Cerefí Rocafort a la Geografia General de Catalunya de F. Carreras Candi
(Barcelona, 1902).

112
companyies d’equites i particulars que encara mantenien els
seus drets de l’època fenícia anterior.
El nom de les ciutats en les monedes iberes, es va seguir
gravant en signari iber fins després dels romans.
Els ibers representaven la nostra gent –pels romans eren
els ibers d’Hispània–, amb la figura d’un iber a les monedes
–home o dona–, portant llances curtes i escut rodó.
En el disseny de les monedes, es representava el
simbolisme del rigorisme romà, l’esclavisme i la punició
contra els pobles autòctons, a base de representar les dones
amb vel i els seus cabells desordenats i deixats anar, al costat
d’un feix de llenya i la destral junt a l’àliga imperialista
romana.
En altres inscripcions i monedes, hi representen matrones
o «turrites», portant com a corona talaies o torres ibèriques
conquerides, en senyal de dominació i submissió total dels
ibers.
S’han trobat monedes de les anomenades «retallades», que
la gent anava retallant de les vores a fi de vendre a pes els
retallons del metall sense que la moneda perdés la seva
validesa. Un cop retallades eren ben arrodonides perquè
semblés un desgast natural. Aquesta costum va anar
perdurant al llarg dels segles.
Moltes monedes es feien en homonoia entre les diferents
comunitats ibers com les trobades en homonoia o dobles de
Lleida i Salou amb text en signari iber que juntament amb
d’altres van descriure Llobregat, Finestres i Cortés que també
van descriure la interpretació i estudi comparatiu de les
llegendes ibers dels segells ceràmics de Sagunt, Tarragona i
Empúries catalogats per Chabret, Botet i Sisó i R. Font.
Destaquen un denari amb dofins, el cavaller amb palma i
els mòdul d’argent amb dues inscripcions ibers diferents.

113
Algunes peces d’argent justifiquen el comerç entre Ibèria i
Massàlia com s’acredita amb les petites peces amb la mitja
roda i la roda de 4 raigs, semblants a les de Gaussac a la Vall
d’Aran o les del monument de Malla a Osona, on també hi
veiem una lloba iber mirant cap a la dreta i descrites també
per M. de Saussaye membre de l’Institut de França que cita
referències de Plini, llibre III, Cap. 3.
Anteriorment s’havien utilitzat sistemes de fitxes (tesserae
en llatí) i altres objectes amb valor monetari, peces de
ceràmica, os, cuir, petxines, pedra, ferro o plom que es podien
bescanviar per aliments o més tard en llocs sense moneda
per diners.46

46
Estrabó, historiador grec nascut a la Capadòcia. GR, III, 1, 2, 3.
Geografia de 17 llibres, un d’ells dedicat a Ibèria.
Anton de Bofarull, Historia d’Euskadi (Pamplona 1879) i Historia de
Catalunya (Barcelona, 1876).
Diversos treballs de Bachofen i J. Correa.
F. Jordà, Historia de España I. Prehistoria. Gredos, Madrid, 1989.
Si seguim Luigi Luca Cavalli-Sforza, Jaume Bertranpetit, Ramón
Margalef, Ramon Folch, Claudi Esteva Esteva, Francesc Calafell, Ma Àngels
Roque, Montserrat Ventura i altres, podem dir amb tot el rigor científic que
tribu és equivalent a nació, en designar una societat i una ètnia.

114
 Capítol 15

CAP A LA CONSTRUCCIÓ D’UN PAÍS

El primer pas cap a la formació de Catalunya, serà

l’existència de la Ibèria Occidental genuïna i el reconeixement
actual d’aquesta realitat primigènia.
La nostra continuïtat cultural ens predisposa amb els
mestissatges, ja des del V mil·lenni abans del canvi d’era.
La formació de les comarques i els seus noms, les unions
entre tribus comarcals, els pactes escrits en llengua ibèrica
per enfrontar-se als romans, la unitat lingüística amb variants
comarcals en el signari utilitzat i el manteniment fins i tot a
Barcelona, de la llengua ibèrica fins el segle VI després de C.
o en documents de tipus notarial a Osona fins el XIII, segons
certificació del Bisbe Pacià, marca realment una situació
diferenciadora culturalment parlant. Durant l’època
musulmana, el mossàrab encara adoptava paraules ibers pel
seu vocabulari.
A més –diu E. Hübner–, durant la dominació romana, a
la Ibèria genuïna, per escriure en Llatí, havien adoptat
l’escriptura cursiva Ibero-Romana, diferent de les altres
llatines.
De petites coses que donen fe de tants trets diferencials
específics de la cultura ibèrica, en podríem trobar una
infinitat, sigui en els vestits, les armes, els adorns personals,
la música, les danses, la religió i tantes altres explicades en
les ceràmiques pintades, les monedes i sobretot en les
inscripcions de tota mena fetes en llengua i signari iber. Els
emblemes que distingien cada tribu comarcal, les
representacions amb determinats animals, signes heliolàtrics

115
i astrals com les estrelles de 8 i 6 puntes o els 4 pals o barres
sobre pedra, que tot i poder ser signes numèrics o llances,
mai sabrem si la seva significació té alguna cosa a veure
amb les 4 barres catalanes.47

47
La inscripció amb text iber i signe astral de 8 puntes, trobada a l’Arc
de Sant Ramon de Barcelona esta documentada en la Geografia General de
Francesc Carreras i Candi de la Biblioteca de Catalunya, amb les opinions de
Sampere i Miquel; l’estela amb inscripció i signe astral de 6 puntes i els 4
pals o barres es pot veure en el MLI d’Hübner, també a la Biblioteca de
Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès o en el MLH d’Untermann Volum 3 pàg.
98 inscripció C.8.1, en préstec a les biblioteques de la UB i la Diputació de
Barcelona. Decoracions amb estrelles de 8 puntes se’n veuen encara en
moltes cases del Pirineu i Prepirineu, marcant una veritable continuïtat
entre la cultura ibèrica genuïna i la catalana.
La decoració escripturària amb alfabet iber del Plat de Llíria, amb els 8
signes alfabètics ibers en posició d’estrella de 8 puntes, es pot examinar en
el seu Museu i tants documents notarials antics com vulgueu, amb les
firmes formant cada una 8 puntes en situació astral, se’n poden veure a tots
els arxius històrics de les diferents comarques de Catalunya i especialment
en el Solsonès. Èmil Hübner, MLI. Berlín, 1869. Jurgen Untermann. MLH
Volum 3.2 pàgina 98
Llegint a Jud podríem reafirmar-nos en la idea que el nostre substrat
iber del català, crea realment una consciència de comunitat diferent.

116
 Capítol 16

EL PROCÉS ESCRIPTURARI

La manera d’escriure l’Iber, amb el seu alfabet, la riquesa

cal·ligràfica i la varietat en el signari deguda a la molta gent
que sabia escriure; tot comporta la necessitat de valorar l’iber
com a substrat primer del català. La circumstància de poder
trobar en un mateix manuscrit inscripcions llatines, ibèriques
i hebrees en l’anomenat «lligall 2921» pels responsables dels
arxius nacionals espanyols, valora per si mateix l’existència
de les diferents llengües preromanes, fent-nos veure les
diferències culturals plenament manifestes en les inscripcions
rupestres extenses de la Cerdanya amb signes molt semblants
als ibers del Cogul.
El domini natural de l’iber sobre el Gal, el Celta i el Jònic,
en els territoris de la Catalunya Nord i l’Empordà, va acabar
amb les llengües jonic-focees, gregues i altres d’orientals,
que cada dia fan més necessària la creació d’un fílum no
indoeuropeu que ens permeti acostar posicions amb
l’Euskara i l’Iber Oriental Georgià, en el tema del
desxiframent de l’iber.
D’èpoques prehistòriques apareixen els primers signes de
forma circular i geomètrica en forma de triangle i de X i
ratlles que dos mil anys abans dels ibers ja comporten
semblances molt properes al Signari Iber especialment entre
els ilercavons. En les etapes preibers els autòctons d’aquests
territoris ja feien inscripcions i grafits sobre pedres planes
constituint el que sembla realment una paraula o una frase.,
trobant-se algunes ceràmiques amb dibuixos incisos ibers
de tradició neolítica ibèrica.

117
 Richard J. Harrison en el seu estudi sobre l’escriptura iber,
quan treballa amb la inscripció de Moixent, escrita amb
l’escriptura ibèrica coneguda com a clàssica (425 aC),
manifesta que en el cas de l’iber no estem parlant d’una
escriptura només de comunitats i feta per un escriba, sinó
d’una escriptura realitzada personalment per molts individus
diferents, el que motiva que l’iber tingui una cal·ligrafia molt
rica i variada.
Cada comerciant iber l’utilitza per portar els seus comptes.
En els objectes propis, cada ú hi vol el seu nom i si és de
plata, porta també el seu pes. En els cementiris, hi veurem
les esteles funeràries amb els seus texts ibers –com en el cas
de l’Estela de Guissona–, ja sigui durant l’època ibèrica com
durant la iberoromana o romana.
La copa de vi jònica-grega trobada a Ullastret, porta el
nom del seu propietari grec, però escrit ja en lletres ibers a la
base de la copa, marcant una autèntica iberització dels forans.
Tot això anirà creant les diferents variants locals i
comarcals de l’iber.
Un historiador tan reconegut a nivell internacional com
Martin Bernal, aquí classificat com a «enfant terrible» i la
seva obra com de polèmica, en els seus treballs ens parla
molt documentadament del que ell en diu «la invenció de
l’indoeuropeu», que d’alguna manera justificaria
indirectament, l’abandó en que s’ha mantingut sempre, el
coneixement i la investigació entorn de les altres llengües
no indoeuropees, com és el cas de la ibèrica.
Aquestes llengües que mai han interessat, es corresponen
plenament amb els pobles, llengües i cultures que han estat
sempre més perseguits al llarg de la història: ibers i catalans,
bascs, guanxes, berbers, samis, suomis, georgians, etruscs...

118
 Si ens volem referir a diferències, cal pensar que tots els
pobles que venen a la península arriben de fora i quan ho
fan, sempre troben als ibers ben establerts, en els territoris
dels actuals Països Catalans Continentals, com a gent
autòctona d’aquests llocs.
Els celtes, que estaven a tocar dels ilergets i de la gent
del Cinca, es van anar iberitzant, fins que adoptaren l’alfabet
iber, encara que sense deixar de parlar la seva llengua pròpia,
el Celta. Per tant utilitzaven el signari i l’alfabet iber només
per poder escriure.
És així com més enllà del Cinca, a l’Aragó es va formant
la gran regió Celtibèrica, que sense deixar de ser Celta,
s’estendrà quasi fins a Navarra i la Meseta Central, des d’on
s’engegaran tot un seguit de conquestes, establint-se com a
Celtibers (que alguns confonen amb els ibers), en els territoris
de Càceres o prop del mar, en determinats punts dels
territoris fenopúnics del sud i molt especialment en la part
de Sierra Morena, Gibraltar i territoris propers, dominats
primer per libifenicis procedents de la zona de Carthago.
També es van anar estenent cap el sud altres grups celtes
de la península, que encara no estaven iberitzats com els
celtibers.
Aquesta circumstància, de confondre ibers amb celtes
parcialment iberitzats o celtibers, ha fet creure a molta gent
–també a molts acadèmics i científics– que del riu Segura en
avall també s’hi havien establert ibers genuïns, quan els que
s’hi establien, eren realment grups celtes indoeuropeus
peninsulars, que per raons de veïnatge i altres exposades,
s’havien anat iberitzant, però sense perdre mai ni la seva
cultura pròpia, ni la seva llengua, tot i que adoptessin el
signari del nostre alfabet o el nostre urbanisme, tal com es

119
pot veure a la ciutat celtibèrica de Contrebia Belaisca, l’actual
Botorrita aragonesa.
Per tant ha de quedar molt clar que la Celtibèria era un
poble format per gent principalment celta o gal-celta que
seran coneguts com a celtibers, per distingir-los dels altres
grups de La Cèltica peninsular. La Ibèria genuïna o Ibèria
Occidental, era un poble format principalment per ibers de
les diferents tribus o comarques, convertides després en el
que coneixem com a territoris dels actuals Països Catalans
Continentals.
De fet, l’autèntica cultura Hispànica o Hispanocelta, tant
lingüística com culturalment parlant, neix en l’entorn de La
Celtibèria, continuadora de la gent «urnenfelder» de la
Cultura dels Camps d’Urnes establerta bàsicament a l’actual
Meseta Central.
En el Museu de Numància (Sòria), s’ha presentat
recentment, una exposició molt ben documentada sobre la
Celtibèria,48 clarificant per separat ibers, celtes i celtibers. Si
es visita Numància, és important veure també Uxama,
Tiermes i Contrebia Belaisca (Botorrita).
Bopp i Rask entren en el tema, explicant-nos que els grups
de cultures no indoeuropees de la península (bàsicament ibers
i bascs), formaven uns grups culturalment diferents, que es
poden relacionar amb grups autòctons preexistents amb
anterioritat i detectables en la nostra toponímia, la
onomàstica, la hidronímia, la filiació ètnica de cada grup i la
documentació arqueològica.

48
Dioscòrides Pedanio, Hecateu de Milet, Darío Histapes, Asclepíades
el Mirleà, Herodot d’Halicarnas, Èfor, Scymno de Chias, Eratòstenes, Claudi
Ptolomeu, Pausànies, Polibi de M., Estrabó, Plini i Scilax de Carianda. Ben
documentat també pels estudis d’Anna Pujol, Elisenda Vives, Carme Miró,
F. Gusi, O. Barrial, D. Campillo i altres.

120
 Capítol 17

EL BILINGÜISME EN TERRITORI IBER

J. Aitchison diu que el bilingüisme és el primer pas per

assassinar una llengua. A la península, aquell bilingüisme
que només obliga a un bàndol, va acabar amb la llengua
ibèrica, amb el Celta i el Celtibèric i amb les llengües libi-
fenícies del sud, salvant-se només de la crema l’Euskara, al
evitar els diferents intents de dominació soferts.49
En el nostre cas que teníem llengua escrita, la constatació
de la seva existència o de les que ens van precedir, l’hem de
trobar en els descobriments arqueològics d’inscripcions
autòctones ibèriques i en la investigació entorn de la primera
llengua de substrat del Català: l’Iber, rastrejable en les arrels
ibèriques de les paraules catalanes actuals.
El Romà i el Llatí, són els precedents de les noves
llengües. des del moment en que s’imposa el bilingüisme que
provoca d’immediat, un fenomen de diglòssia entre l’idioma de
l’Imperi i l’autòcton relegat (J. Aitchison), que provocarà la mort
de l’Iber, igual com podria passar actualment amb el català.
El llatí es va anar diversificant donant diferents dialectes
que amb les influències de l’Euskara, arribarà als inicis de la
formació del lleonès-navarrès-asturià-bable i més tard del
castellà. L’hegemonia política de Castella durant la Reconquesta
va convertir el castellà en llengua oficial i de la Cort en temps
d’Alfons X, arribant a convertir-se en la llengua que «convenia»
conèixer, com abans va passar amb el Llatí.
49
Sobre aquesta qüestió es poden llegir els estudis esmentats abans de
Martin Bernal, Luis Silgo, E. Benveniste, o J. Correa, que trobareu a la
Bibliografia.

121
 Entre els ibers de la Catalunya Nord només s’utilitzava
la llengua iber preindoeuropea, ben adoptada també pels gals
i celtes que si van establir. En el Museu d’Enserune es poden
veure totes les inscripcions fetes exclusivament en llengua
iber.

122
 Capítol 18

FALSIFICACIONS, OBRES IBÈRIQUES

RETOCADES I IBERISME

En el camp de l’art, la decoració i l’escultura, es posen de

manifest les diferents manifestacions de l’art peninsular,
doncs les escultures ibèriques –contràriament al que se’ns
ha volgut fer creure–, poc tenen a veure amb les altres. Ivan
Negueruela quan explica que per exemple les de Porcuna no
poden ser ibèriques, ens fa veure com els escultors no ibers
eren grups provinents de Carthago i altres llocs, instal·lats
en el Sud, contractats per gent poderosa des de voltants del
segle V aC En els temes artístics, tenim el mateix problema
que amb la llengua, doncs tot el que és peninsular ho han
volgut convertir en espanyol.
Totes les escultures ibèriques dels Països Catalans, són
molt diferents de les altres. Les dames sedents; els exvots –
per no assemblar-se–, no s’assemblen ni a la Dama d’Elx.
Bé, és que la nostra dama, ha estat sempre polèmica a tot el
món, doncs no té semblances amb les altres alacantines ni
amb les altres del mateix Elx.
Pensem que durant molts anys va existir el problema de
les falsificacions, sobre tot a Andalusia, creant-se una situació
de desconfiança respecte a tot el que era espanyol.
Amb el muntatge i la creació del fals descobriment de la
Dama d’Elx el 5-8-1895, per interessar els possibles
compradors estrangers, es dóna el primer escàndol i
comencen a néixer les polèmiques.
El nord-americà John F. Moffitt, tot recollint dades
d’autors anteriors com Nicolini o Garcia Bellido, el 1995 va

123
fer una exhaustiva investigació per intentar demostrar al món
que la Dama d’Elx, utilitzada com a signe representatiu de
l’Espanya Una, és una falsificació de finals del segle XIX. Jo
penso que també podria tractar-se d’un original retocat i amb
afegits, per convertir-la en una dama més senyorial i
aristocràtica que les altres localitzades. El cas és que el tema
no s’ha tancat i que la polèmica mundial continua.
El passat 18 de Maig del 2006 la Dama va tornar a Elx,
al costat del seu lloc d’origen que és l’Alcúdia ilicitana, de
moment de forma temporal. De totes maneres, retocada o
no, de moment és la peça més important de l’arqueologia de
la protohistòria peninsular prehispànica, exposada en el nou
Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE) amb motiu
de l’exposició «D’Ilici a Elx 2006".
Entre la gran quantitat de falsificadors, destacaven grups
de Granada, el ja famós grup de Cándido Maria Trigueros de
Carmona i altres de Yecla, Sevilla i d’Andalusia en general.
Antiquaris com Vicente Juan Amat, col·leccionistes,
historiadors, investigadors i gent molt diversa i suficientment
coneguts, com els que van actuar al voltant de les
falsificacions dels jaciments del Cerro de los Santos a
Albacete o els del Llano de la Consolación i Yecla.
Pensem que els jaciments ibers del Cerro de los Santos o
El Cigarralejo, estan en plena zona fronterera entre les
províncies d’Alacant, Castelló, Albacete, Saragossa i Terol.
Èmil Hübner 1834-1901, creador el 1869 del MLI
(Monumenta Linguae Ibericae), amb totes les inscripcions
ibèriques conegudes, davant de tant caos, es va veure obligat
a publicar en prestigioses revistes científiques alemanyes,
un llistat de les inscripcions falses o sospitoses espanyoles,
pel coneixement general dels investigadors. En el seu llibre
La Arqueología en España –traduït al castellà–, les menciona

124
i explica, igual que ho va fer en el MLI –amb un exemplar a
la UB ara sospitosament extraviat–, citant alguns dels
falsificadors amb noms i cognoms. Podria ser que aquesta
situació hagués donat peu a no parlar mai més d’aquest
prestigiós filòleg i investigador.
Bé, ell també va descobrir la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI)
a Tarragona –ara també extraviada–, i va començar a
desxifrar l’iber a partir de l’Euskera. Està clar que aquest
tema era igualment perillós, doncs Hübner i altres lingüistes
del seu temps, havien introduït l’ensenyament de l’Euskera
a les universitats alemanyes, mentre a tot Espanya encara
estava prohibit junt amb el Català.
A partir del moment en que al Museu de Tarragona, se
l’hi extravia la Pedra Rosetta Ibèrica trobada per Hübner,
comença com una mena de campanya en el tema iber,
explicant a cada moment que en iber no hi ha una inscripció
tipus Rosetta que pugui demostrar la seva relació amb
l’Euskera antic.
Sort que Hübner, en el seu llistat del MLI edició de 1893,
hi va incloure el text complert del text trobat en Iber i Llatí.
Anteriorment ho havia publicat en diferents revistes
científiques berlineses.
O sigui que a l’escàndol de la Dama d’Elx hi hem de
sumar les falsificacions de tota mena d’objectes, escultures,
peces ibèriques i nombroses inscripcions epigràfiques de tot
tipus, a les quals s’hi han d’afegir les monetàries i totes
aquelles coses hubnerianes dels nostres museus i biblioteques
que sembla continuaran extraviant-se.
Un capítol apart, el formarien el de les escultures, dames
i objectes ibèrics autèntics però RETOCATS, o sigui el capítol
de les coses ibèriques autèntiques retocades, afegint-hi
decoracions, joies i adorns a fi que els objectes en qüestió

125
semblessin més majestuosos i importants per guanyar en
sumptuositat i categoria. Moltes inscripcions falses van ser
fetes sobre suports autèntics per poder enganyar millor. Tots
aquests treballs es feien precisament en uns llocs que no
tenien cap tradició ibèrica, en territoris com els de la costa
andalusa, on no s’ha trobat ni un sol poblat ibèric i on
l’afecció per trobar coses que expliquin des de molt antic «la
España una», sembla molt important.
Alguns no volen acceptar que per la costa, quan s’acaben
els Països Catalans Continentals, s’acaben les inscripcions
ibèriques.
Potser per aquest motiu, els nostres científics segueixen
buscant encara la mítica ciutat de Tartessos, amb grans
inversions arqueològiques, com les fetes en el Parc de
Doñana, sense cap resultat. Això passa perquè busquen allà
on volen trobar i no allà on hi ha els indicis.
Pel que fa a la polèmica amb la Dama d’Elx, personalment
hi veig una quantitat d’adorns impropis de la cultura ibèrica
genuïna, veig una dama massa recarregada de tot,
especialment si la comparem amb les altres trobades. Un es
mira per exemple el plafó de La Serreta d’Alcoi, on també es
va trobar la inscripció ibera Sakalakuka (Serreta VI), el Vas
de la Sardana de Llíria, la Vaixella d’Argent de Tivissa, les
joies ilergetes o la dona ibèrica que es pinta (Inscripció ibera
Unsgeldegiar) o les altres dames sedents d’Elx, i veu que
estem parlant de coses molt diferents.
Alguns diuen que la Dama d’Elx és falsa per massa
perfecta o per les mides d’una escultura de mig cos, per altres
podria ser de les retocades, per mi no té semblances amb
cap de les trobades. No ho podrem saber mai, si Madrid no
la deixa portar a un laboratori seriós. Moltes de les peces
falses i retocades, en el seu moment van ser adquirides pel

126
Museu Arqueològic Nacional, per poder establir un nou punt
de partida suficientment creïble. L’Expo de Paris del 1878
va presentar al món tota mena de dubtes sobre les obres
presentades del Cerro de los Santos o del Llano de la
Consolación que Adrien de Longperier va desestimar amb
la seva totalitat, muntant una exposició amb el nom de
«Curiosidades españolas».
En aquests temes es pot llegir Fabré Mayer, G. Mora o J.
Velaza, l’opuscle de Carlos Lasalde, la Col·lecció Velasco,
els articles de Rodríguez Amador de los Rios (Albacete 1863)
o la fantasiosa Memoria de Juan de Dios Radea y Delgado
(1875), José Ramón Mélida en les seves denúncies sobre la
corrupció existent i el seu catàleg de falsificacions ratificat
per Pierre Paris i la Monografia del 1906 entre altres.
Vicente Juan Amat era el que havia tramitat les 566
compres fetes pel Museu Arqueològic Nacional que ens
parlen de xifres astronòmiques en aquell moment. Altres
falsificadors com «El español», «El Curro» i «El Rosao», es
van mantenir anònims.
Pel que fa a la Dama d’Elx cal dir que Moffitt creu que
va ser construïda per Francesc Pallás i Puig, nascut el 1859
a Quart de Poblet, mort a València el 1926 i amic de Gómez
Moreno (Moffitt, 1996). Pel que sembla Pallás era un bon
escultor de talles de fusta, marfil i d’antiguitats islàmiques o
medievals que rebia molts encàrrecs de Frankfurt i Nova
York o Baltimore.
Tot plegat ens obliga a parlar també dels conceptes erronis
establerts pel famós granadí Manuel Gómez Moreno, del que
les seves afirmacions falses sobre l’iberisme, El Argar o
Tartessos, a nivell oficial i acadèmic, havien «sentado
cátedra», sent considerades com dogmes de fe, fins el 1974.
Amb els canvis de règim, el tema es va modificar un xic,

127
però no massa, perquè encara se’l vol mantenir com el gran
creador de l’alfabet iber, tot hi haver perdut la seva
credibilitat científica i la consideració d’eminència nacional,
en que el mantenien en els estaments acadèmics oficials
anteriors.
És natural que Prescott ens parli de la tradició cal·ligràfica
iber, Oroz de la metrologia i altres dels primers indicis del
signari iber i l’iberisme, tal com ho anirem veient a
continuació.50
Pel que podem veure en algunes ceràmiques o en els forns
ibèrics dels voltants de Terrassa, crec que es podria insinuar
una ceràmica de tradició local egarenca esmentada per
diferents historiadors, tenint presents les recents troballes
de la Font de la Tartrana, les del jaciment de l’Aiguacuït, les
de Can Fonollet, les de la mateixa Ègara descobertes l’any
1.959 per Salvador Alavedra al carrer de La Rectoria, les de
Can Fatjó de Rubí o Can Parellada de Les Fonts, Can Jofresa
o Can Anglada, com a descobriments treballats també per
l’incansable Jaume Masdeu de Terrassa.
En la inscripció de Terrassa apareix un text que sembla
igual als de Azaila, Sant Miquel de Sorba i Llíria.
El Campaniforme, des del Guadalquivir, s’estén cap a
Europa i només entra a la Ibèria genuïna penetrant des de la
Gàl.lia i el Roine iber, però no des de la mateixa Península.
El Campaniforme a La Cèltica, es desenvoluparà a partir
del 2.000 aC aproximadament.51
El Llevant peninsular iber, mantenia contactes amb la
península Itàlica i el Mediterrani. Tant Martínez Santaolalla
com A. Arribas o F. Molina, ens parlen d’una època tant
ibera com preibera, suficientment important i de molta
50
Al respecte val la pena visitar el Museu Diocesà de Solsona.
51
Luis S. Granjel, Cloussier J., Ballesteros M. i Fuentes Estañol.

128
difusió, segons el punt de vista d’Hervás i Panduro que
seguien les dades de Titus Flavi Vespacià i de Tàcit Publi
Corneli entre altres.52
José Blánquez Pérez destaca en els seus estudis, la
importància de les comarques del Segura i el Vinalopó que
segons ell, són les que havien impulsat l’expansió dels trets
ibers cap el Sud-est peninsular, utilitzant les noves vies de
comunicació.
Inicialment, segons relata J. P. Morel, el comerç
d’Empúries, anava només fins a Múrcia, límit del comerç
jònic-foceu-grec i iber. És aproximadament en aquests
territoris on ja es delimita la Ibèria genuïna Occidental i és
on Aviè també fixa aproximadament el Tér minus
Tartéssicum, ben significat pels territoris de Carthago Nova,
(Cartagena), depenent ja de Carthago (Tunis) i sense signes
d’iberització real o en tot cas només de contacte entre les
dues cultures.
De fet l’arribada de gals-celtes, serà l’artífex del primer
bilingüisme i de la més amplia divisió peninsular anterior als
romans, iniciant-se el que Martin Bernal defineix com «la
celtomania».

Escultura ibera dels bous del poblat de Tivissa.

129
 Escultura de la dama de Pontós.

Enterrament iber a la ciutat d’Illici.

El tema cultural tindrà una forta distinció pels rituals

fàl·lics i pels sistemes o rituals d’enterrament del tipus
Sepultura de Fossa (4500-3000 aC), antropomorfes i després
de Cremació. El tipus de sagetes, diferenciadores dels nostres
territoris, la mineria en galeria, la metal·lúrgia, els botons
d’os de petxina, les tècniques agrícoles, la cervesa o la vida
urbana, la ceràmica o l’escultura i el contínuum en santuaris,
abrics i instal·lacions divers, constitueixen sense cap dificultat
científica, un criteri oposat per simple observació, al de la
unitat peninsular des dels inicis més remots. Tot això es dona
senzillament per falta d’homogeneïtat amb les altres cultures
de signe molt divers.
L’estil ceràmic el distingirem pels estils inicials de
Montboló i Molinot, escampats pel Montsià, l’Empordà i el

130
Penedès, a més del sistema Cardial o d’aplicació de petxines
sobre l’argila tova.
Les diferents Venus trobades, ens ampliaran aquests
coneixements.
Les diferències més marcades entre territoris peninsulars,
es donaran molt especialment durant el període Solutrense
que a la llarga, donarà pas al període iber.
En moltes coses el context general apareix com a
Mediterrani, però reconeixent que la primera ceràmica
Neolítica del Mediterrani Occidental, s’inicia a Alacant, en
territori iber.
Es donen contactes amb Massàlia, i per tant el món iber
rep influències filosòfiques molt avançades i no eclèctiques
de filòsofs presocràtics jònics-foceus com Tales de Milet,
Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, Pitàgores
o Alcmeon, deixant clar que aquestes corrents jòniques no
eren orientalitzants. Els jònics havien creat 90 colònies en
el Mar Negre, Caucas i El Pont ( 676 aC). En l’Atenes Jònica-
Focea, es desenvolupa la democràcia, sense l’esclavatge i el
militarisme espartà dori que estaven aconseguint que el nivell
cultural del panhel·lenisme grec, anés baixant, mentre
començava el retrocés i la decadència grega.
Els Barca van ser els primers dictadors que suportaren
els ibers. Des de Carthago Nova (Cartagena), a partir de l’any
237 aC, s’inicia un període terrible pels ibers que va continuar
tot seguit, amb la conquesta romana.52
Un cop Anníbal havia establert el Setge de Sagunt, va
conquistar aquesta important ciutat ibera i el 218 aC, els
romans ja es troben entre els indiketes de l’Empordà.
Cartagena, no gaire lluny de Sagunt, ja havia marcat
històricament la divisió real entre la Bètica, la Cèltica i la
52
Pere Blasi, Terres Catalanes. Ed. Aymá. Barcelona, 1952.

131
Ibèria o entre grups fenicis i semites i les tribus ibèriques
properes.53
Púnics, fenicis i cartaginesos, amb les seves influències i
colonització, van anar formant l’ambient apropiat per la
posterior intervenció romana a tota la Península.

53
Alguns deriven Spanus de Pània, Spanion o Span (conill). Pels grecs
era conegut com «petita llebre», per Polibi de M., Kiniklos o Cunículus.
Span, spanya, spanos, span-ha..., en iranià spenta, spen, span, spen-yah,
spanyah, spen-ista. En fenici skephanim com a nom semita d’i-shepham-
in que equival a Hispània i es tradueix per terra de conills.

132
 Capítol 19

LA RESISTÈNCIA IBERA I ELS VISIGOTS

Tal com hem anat veient, des de molt abans de l’any 250
dC, havien començat a arribar en els nostres antics territoris
ibers, diferents pobles germànics, gots i visigots que es van
anar escampant per la Península en general. En el segle V, ja
havien aconseguit eclipsar als llatins romans, iniciant el que
es convertiria en el Regne Visigot de la Península, el Franc
de la Gàl·lia i el dels Ostrogots a Itàlia. Pel que toca a la
resta peninsular espanyola els territoris de l’antic regne de
Lleó serien els seguidors de la tradició visigoda. Aquests
homes francs o lliures, l’any 256 dC, en plena lluita, havien
descobert l’existència dels pobles ibers, distribuïts per les
diferents comarques dels territoris catalans actuals,
comportant la recuperació de la identitat del poble iber, la
seva autonomia i el nom pels seus territoris autòctons i
genuïns. Simultàniament a la seva arribada progressiva,
s’havia tornat a reorganitzar la Resistència Iber, que de fet
mai havia deixat d’existir.
Narbona i Barcelona, havien arribat a ser capitals de la
Monarquia Visigoda. L’any 238 dC, havien atacat als romans
en diferents territoris fronterers i s’havien establert en altres
de minorasiàtics, establint-se també a la Transsilvània
oriental i central, Síria i el Sud d’Atenes. El rei Euric de
Tolosa de Llenguadoc, va ser el fundador de la Monarquia
Visigòtica de Toledo, desintegrada amb la invasió musulmana
del 711.
Les «Runes» que ells utilitzaven, són escrits gòtics, nòrdics
del segle II dC, que perduraren fins el IV. Als voltants de la

133
Ibèria Oriental en el Mar Negre s’hi havia desplaçat la branca
dels ostrogots.
Arriba un moment en que les comarques ibers, passen a
formar part de La Marca, convertint-se en Districtes o
Waliats i Comtats (segle VIII al XI dC).
Els habitants dels antics territoris ibers, eren coneguts
com a Gots, dins d’uns territoris que en aquells moments
s’anomenaven Afranks. La gent de la resta peninsular ens
coneixia com a Afranks i Francs.54
Més tard els castellans i lleonesos, als pobladors de La
Marca ens deien «los Francos». Pels àrabs érem coneguts
com els del País de Narbona. Això era degut a que tant la
Septimània, la Gòcia com la Ibèria Antiga, formaven part
dels antics territoris coneguts com a ibers, perquè són els
que van aproximadament del Roine al Segura. Per aquest
motiu, la gent de les altres cultures, ens anomenaven amb
un nom únic i conjunt per tots els que formàvem el que ara
són els Països Catalans Continentals.
Cal recordar que La Marca, era el lloc de frontera entre la
Ibèria genuïna (Septimània, Gòcia o Catalunya Nord ) i
Espanya.
Per aquest motiu aquest punt fronterer era conegut amb
el nom de «Hispanicus limes», després convertit en La Marca
i finalment en la Marca Hispànica.
Cal clarificar que «La Marca» era La Marca de Gòcia o
senzillament Gòcia, perquè els Francs, –com he dit-, mai
havien fet distinció entre la gent del conjunt dels territoris
dels antics ibers, no diferenciant en absolut entre Septimània,
Marquesat de Gòcia o la Gàl·lia gòtica i l’Antiga Ibèria. Això
feia que culturalment, es mantingués el reconeixement unitari
de tot el grup iber antic, del Roine fins el Segura o El Carxe
54
A. Schulten, V. Bochart i altres.

134
murcià. Aquesta organització administrativa, va perdurar
oficialment fins l’any 865 dC.55
Durant les últimes dècades anteriors a l’entrada dels
musulmans, hi ha dades que deixen palesa, l’existència de
revoltes promogudes pels autòctons de la Resistència Iber
de la Septimània gòcica i la tarraconense iberoromana (antiga
Ibèria Occidental genuïna), engegades sota les ordres i el
domini d’Àkhila i després d’Ardó, en contra de la pretesa
dominació unitària peninsular des de Toledo.
El domini visigot va culminar el 725 dC amb la conquesta
musulmana de la Septimània, recuperant els francs part del
territori a principis del segle IX en establir La Marca fins el
riu Francolí, que va perdurar tres cents anys més fins la
formació de les comunitats mossàrabs.

55
En aquest tema es poden veure les obres de M. Dozy, J. Pujades,
Antoni de Bofarull, Sampere i Miquel, Carreras Candi o E. A. Thompson
i les seves bibliografies.

135
El signari iber, el seu alfabet i les variants comarcals segons
l’autor. Transcripció Eva Santaeulària Tort.

136
137
 Capítol 20

LINGÜÍSTICA IBERA

Quan parlem de la Llengua Iber, estem parlant sempre

d’una llengua anterior a totes les indoeuropees, classificable
per tant entre les no indoeuropees ni semites, que per raons
històriques, s’ha convertit en la primera Llengua de Substrat
del Català, al ser també prellatina i preromana, molt anterior
a l’arribada de celtes, fenicis, grecs o romans i consemblant
amb l’Euskara o l’Uska antic. Té escriptura pròpia i diferents
variants comarcals en el seu Signari, reflectint-se en el Català.
Comença el seu fenomen d’expansió, en el moment en que
el seu alfabet, és adoptat per part de les tribus celtes de la
Península, permetent la creació de la llengua coneguda com
a Celtibèrica en els territoris propis de la Celtibèria, des de
on el Celtiber va establir connexions amb les llengües i
formes d’escriure pròpies d’alguns dels diferents territoris
del sud tartessi. Tot i que els celtibers adoptessin l’alfabet
iber per poder escriure, van seguir utilitzant i parlant la seva
Llengua Celta.
Per aquest motiu tant les inscripcions celtibèriques com
les tartèssies, a l’hora de desxifrar, mai es poden barrejar
amb les ibèriques, doncs el seu significat és totalment
diferent. Molts estudiosos aquí és on compliquen les coses,
al confondre o barrejar iber amb celtiber, dues llengües
totalment diferents. Quant després veuen semblances entre
aquests signaris i el tartessi, ho volen barrejar tot, creant un
conglomerat incomprensible per tothom.
Per mi el millor és considerar cada una de les tres llengües
esmentades separadament, encara que utilitzin signes

138
semblants per l’escriptura, evitant així problemes greus a
l’hora del desxiframent, la interpretació o la possible
traducció.
L’iber l’hem de comparar amb l’Euskera. El Celtiber amb
el celta indoeuropeu i el Tartessi amb el libifenici i les
diferents variants semites. Pel que respecte al Signari Iber es
poden establir comparacions entre el Celtiber i el Tartessi.
Si ho fem així, les dificultats seran les normals, sense
problemes afegits creats per nosaltres mateixos.
En altres territoris ibers de l’Empordà i la Catalunya Nord,
l’Iber havia desbancat el Jònic Foceu o cretenc, el Grec i el
Gal-Celta.
Ho podem veure examinant els escrits ibers exposats a
les vitrines del Museu de l’Opida Iber de Nissan les
Ensserunes a la Catalunya Nord (abans Ensedona,
Ansedona i Anseduna).
Es barreja amb el Llatí, fent-hi aportacions, i s’utilitza
durant tota la dominació romana en monedes, esteles,
inscripcions i contractes entre ibers, cartaginesos i romans.
Les monedes ibèriques són imitades en el sud, on la llengua
Tartèssica-Turdetana, de caire consonàntic Libi-Fenici,
n’agafa alguns trets, tot i que en el Sud, es va seguir escrivint
segons les normes de la tradició Fenícia, Púnica i Cartaginesa:
de dreta cap a esquerra, de baix cap a dalt, sistema
consonàntic i sense signes de puntuació. Per alguna cosa el
famós nom d’Hércul també és líbic (Oron).
Si hagués existit una llengua tartèssia, aquesta havia ja
desaparegut abans del segle V aC, a no ser com sembla, que
fos la fenici-púnica, totalment desvinculada tant de l’Iber
com de l’uska o euskera.
S’ha creat molta confusió al voler donar a la Llengua
Tartèssica el nom de «Ibérico 1» o meridional i a la ibèrica

139
autèntica i genuïna el de «Ibérico 2», barrejant sempre les
diferents famílies lingüístiques peninsulars: la de les llengües
no indoeuropees (Iber i Euskera), la de les indoeuropees
(Celta i Celtibèric) i les del Sud de caire Semita o Fenopúnic
i Libi.
Incomprensiblement alguns lingüistes i historiadors
anomenen l’Euskera «Hispano-Euskera» i l’iber «Hispano-
ibérico».
Correa designa el tartessi escrit com a semisil·labari
indígena sudoccidental, confirmant que va ser creat des de
l’alfabet fenici més alguns signes propis, considerant que la
seca de Botija (Càceres) o seca Tamusia, correspon a
Celtibers emigrats. Albertos també destaca la opinió
d’Estrabó confirmant que els turdetans de la Bètica tenien
una llengua i escriptura diferent de les altres peninsulars.
És cert que l’iber rep contactes i connotacions d’altres
llengües de l’època, adoptant alguns signes del Jònic arcaic
en determinades comarques, però sense abandonar el seu
propi Signari i sense tenir res a veure amb les llengües
classificables com de hispanes o hispanoceltes i llatines que
també es van influenciar plenament amb les paraules ibers.
L’entonació i emissió del Llatí tardà –que ja no tenia rés
a veure amb el de Roma– s’ha d’atribuir a la parla ibèrica.
És imprescindible ressaltar que la gran majoria
d’inscripcions ibèriques –àdhuc les monetàries–, tampoc
tenen cap connexió amb els escrits del Sud coneguts com a
tartessis, no existint cap comparació possible, ja que en tot
cas aquelles inscripcions que coneixem com a tartèssies,56
no serien més que una continuació de la líbia o fenopúnica
semítica.

56
M. Almagro Gorbea, J. Correa i altres.

140
 De Hoz considera l’iber com una llengua vehicular de
comunicació entre els pobles ibers i altres d’origen divers.
Per les contrarietats d’alguns, resulta imprescindible
certificar que l’important text extens de la inscripció de
Moixent-Les Alcusses, àmpliament treballat per Richard J.
Harrison, tampoc té cap vinculació amb les llengües semites
del Sud, per més que determinats autors diguin que el Text
de Moixent és una «Ley tartésica». Gràcies a les ampolles de
Vi de Moixent, que porten una etiqueta amb el text, aquesta
inscripció esta sent molt difosa per tota la Península, Europa
i Nova York, podent-se adquirir en la web del Celler del
Roure de Moixent.
A Terrassa el fem servir en les menges o celebracions
ibèriques amb aquells que segueixen el Curs de Cultura i
Llengua Iber que organitza l’Institut d’Estudis Ibers a la
Biblioteca Central de Terrassa.
Finalment cal dir que tot i el mestissatge de l’Iber amb el
Llatí, el Got, el Mossàrab i altres llengües d’on sorgirà el
Català, l’Iber, es va seguir utilitzant en algunes ciutats i
comarques, fins el segle VI dC. i en altres fins el XIII dC.
Des del Mar Iber fins Astúries, les diferents llengües
s’escrivien d’esquerra a dreta.57
En la branca de les llengües no indoeuropees hi tenim a
més de l’Iber i l’Euskera, el Georgià o Iber Oriental, l’Etrusc,
les Berber, el Guanxe, totes les fino-húgries com el Sami o
Suomi-Finès i Lapó i les abasgokerketes.
L’iber és la llengua que es parlava i s’escrivia en els
territoris de la Ibèria genuïna o dels actuals Països Catalans
Continentals fins el Roine –amb Andorra i la Vall d’Aran–,
el Segura i el Cinca, aproximadament.
57
J. Gibert, F. R. Lénormant, È. Hübner, Costa i Pujol, E. Camps,
Carreres Candi, E. Carthailac, Milá i Fontanals i Ernest Moliné i Brasés.

141
 Tots els autors grecs, romans i minorasiàtics, en els seus
mapes o referències geogràfiques i lingüístiques sempre hi fan
constar el riu Roine, a més de l’Ebre peninsular i l’Ebre georgià.
El tema més controvertit i sempre esperonador, és el de
poder saber d’on surt l’iber o com s’origina. Clar, això de
moment, no ho pot contestar ningú, però sí que hem de
pensar amb tots aquells descobriments fets en els nostres
territoris ibers-catalans, localitzant signes i inscripcions
d’èpoques molt anteriors, que per simple comparació, podem
notar que alguna cosa tenen a veure amb la posterior
formació de l’iber i la seva escriptura.
A l’Horta de Sant Joan (Ilercavònia) des d’abans del
Neolític hi anem localitzant diferents signes de tipus ògmic,
ratlles, pals i triangles amb inscripcions no desxifrades que
ens acosten a l’iber.
Allà mateix podem veure un primitiu monument amb
inscripció, amb ratlles diagonals, triangles i signes en forma d’ics
(X), una lletra ben identificada en els fonemes ibers i catalans
com xana, xalet, xic i tants d’altres, mai prou ben reconeguda
com a tal pels lingüistes espanyols que fan servir la ch.
És lògic suposar que l’iber pot venir d’uns contactes
primitius amb diferents llengües no indoeuropees i qui sap
si derivat de l’Hati o Hitita arcaic no indoeuropeu,
predecessor de l’Hetita dels pobles ja indoeuropeitzats.
Aquest Hati arcaic, és el que parlaven els antics hatis o
chethas, no gaire allunyats inicialment de la Ibèria Oriental,
segons les referències que podem llegir en la Iphigèsi de Plini.
També poden haver existit influències amb les llengües a/o
o dels hidrònims, pre-indoeuropees. De tot plegat, se’n poden
trobar àmplies referències en els escrits dels clàssics jònics,
foceus, massaliotes, grecs i llatins o romans.58
58
Hi ha bones traduccions en la Col·lecció de la Fundació Bernat Metge
de Barcelona, localitzable a la Biblioteca de Catalunya.

142
 Rufus Festa Avieno va fer grans aportacions al tema i ja
modernament, en el 1500 és Fulvio Ursino a Itàlia qui inicia
investigacions sobre l’Iber i l’Euskera, aconseguint que molts
estudiosos de tot Europa vagin obrint camí.
A Itàlia s’han localitzat bastants escrits en Llengua
Ibèrica, com els d’Ascoli i objectes amb inscripció ibèrica
com la de les Tasses de Plata de Montiego, estudiades per
Hübner, Lanzi, Gamurrini i Lènormant el 1882, pertanyents
a algun soldat iber de l’exèrcit d’Asdrúbal, mort a la batalla
de Sena-Metauro contra els romans.
Signes pre-escripturaris com els del Neolític iber o els
ideogràfics, els tipus gràfics de copes o cavitats, les
semiesfèriques o ògmiques, vinculades a les ibèriques del
Cogul segons Rivett Karnac, les representacions i emblemes
del culte solar, sexual o astral, els signes escripturaris ògmics,
els del Mas Llort, els d’Espolla, Serinyà, Olèrdola, Calaceit
, Cretes i sobretot els azilians interpretats àmpliament per
Edouard Piette i distribuïts per diferents llocs dels Països
Catalans Continentals –especialment per la Catalunya Nord,
el Gironès i el Priorat–, amb els que s’ha pogut confeccionar
l’alfabet Azilià prefenici i preiber amb uns 9500 anys
d’antiguitat d’aquesta cultura.
Qui sap si totes aquestes troballes podrien estar en els
inicis de la formació del Signari Iber. Sense cap dubte, es
veu fàcilment que l’alfabet Azilià és molt proper a l’Iber, i té
l’avantatge afegida d’haver-se trobat totes les seves
inscripcions dins dels territoris ibers genuïns, a més d’estar
datat amb molta anterioritat a l’existència del Súmer, l’Acadi
(Akkad) o el Libi-Fenici.
Tot i aquests fets, és cert que en èpoques anteriors o
posteriors –sense dades concretes justificades
adequadament–, podien haver existit contactes amb la

143
llengua i escriptura Súmer o Emekenyer, pel tema dels sons
o ideogrames sil·làbics semblants als ibers i per la seva
característica aglutinant com totes les no indoeuropees i
sense parentiu lingüístic, que al mateix temps, ens acostaria
al Iber Oriental Georgià Transcaucàssic i a l’Uska primitiu o
Euskara. Ni el Súmer ni l’Euskara o Euskera, tenen gènere.
El que queda totalment clar, és que trobem inscripcions
azilianes a molts punts ibèrics i catalans al mateix temps i
no en altres llocs i que a Azil, a la Catalunya Nord, havien
començat un procés escripturari preiber, que després veiem
estendre’s fins a Calaceit i sense penetracions en cap territori
peninsular no ibèric.
Aquest fenomen donarà pas a les protollengües ibèriques:
l’Iber, l’Uska, l’Iber Oriental, les Abasgokerquetes i els
possibles contactes amb llengües cretenques no
indoeuropees, minoiques i altres com la tant desconeguda
del Disc de Festos. De fet la sil·làbica Jònica, abans del segle
X aC, havia precedit totes les hel·lenístiques gregues,
utilitzada pels presocràtics jònics foceus i creant la Filosofia
no eclèctica. Homer en les seves obres, va utilitzar també
aquesta llengua, perquè ell era Jònic Foceu. També
l’utilitzaven totes les estirps pregregues de Tessàlia, Laconia,
Leucas i Corfú, que parlaven llengües no indoeuropees.
Thalassa per exemple, és un substrat pre-grec. Cloussier veu
contactes entre les jòniques-escites, l’iber occidental i
l’oriental transcaucàssic, mentre que Frombetti i Marr, troben
clars parentius entre l’iber oriental transcaucàssic i
l’occidental.
Un cop comencem a treballar amb els descobriments
ibers, pensem amb els seus topònims més primitius
investigats, que ens situen cap el 1.800 aC i seguim amb les
seves inscripcions més primerenques conegudes, com les del

144
Fal·lus de la Cossetània, la de la Cova del Tabac o les del
Cogul, l’Alcúdia d’Elx, Moixent, Nissan les Enserunes,
Guissona i un llarg recorregut que ens porta a tots els llocs
dels territoris ibers genuïns amb inscripcions a la roca, en
pedres, sobre plom i ferro, en planxes de cera o en ceràmiques.
Tot plegat no ens aparta dels contactes entre el Jònic arcaic
Foceu, l’Homèric o el Samien i altres de pregrecs cretencs,
també no indoeuropeus, o els posteriors amb llengües llatines,
celtes, visigòtiques o mossàrabs que en alguns casos, no
farien més que enriquir l’Iber.
El Signari Iber bàsic, sense tenir en compte variants
comarcals ni signes singulars, capritxosos, analfabètics o
esporàdics, es composa de 29 signes bàsics o sons, entre
alfabètics vocàlics, consonàntics i sil·làbics.
És important comprendre les diferents variacions en sèrie
d’un mateix signe i que responen a les diferents i personals
maneres d’escriure, costums comarcals i locals o adaptacions
i derivacions en el temps. Pensem que la gent que escrivia
en Iber era molta, que no es tracta d’inscripcions fetes per
uns mateixos escribes, sinó per gent diversa dels nostres
pobles.
Potser s’hauria de remarcar que les llengües sil·làbiques,
tenen les mateixes propietats que les alfabètiques,
circumstància que expressa Artur Evans, conegut com a
investigador d’ escriptures prefenícies.
Actualment jo crec que la clau per poder treballar
còmodament amb l’iber, deixant de banda la transliteració
al llatí, seria l’adopció del mètode informàtic que proposa la
lingüista Carme J. Huertas de la que més endavant faig uns
comentaris sobre el seu treball.
Estem parlant d’un alfabet hemisil·làbic, amb diferents
variants comarcals escripturàries, com les del Nord-est o les

145
llevantines. D’aquest alfabet en deriva el Celtiber i es poden
establir determinades possibles relacions entre aquest –el
Celtibèric– i el Tartèssic-Turdetá que algunes vegades, fan
pensar als lingüistes, arqueòlegs i historiadors, amb contactes
o derivacions entre el Tartessi i l’Iber, quan en tot cas podrien
ser només contactes entre el Celtiber i el tartessi o viceversa,
que també podien haver existit en llocs de pont entre el
Tartessi, el Turdetà, el Bàstul, el Cilbicé i l’Iber.
Però segurament que si és que hi van haver contactes
amb el tartessi-turdetà, aquests s’havien donat amb l’alfabet
Celtiber i no amb l’Iber, degut a que molts dels celtibers de
la Meseta s’havien establert en el Sud peninsular. Donat que
el Celtiber i l’Iber tenen el mateix Signari, és fàcil pensar
equivocadament que l’Iber i el Tartessi eren semblants, quan
de fet no tenien res a veure, al ser de famílies lingüístiques
diferents, l’Iber de la no indoeuropea i el Tartessi de la Púnica,
Líbia o Semita.
Com que el Celtiber al derivar de l’Iber, té pràcticament
el mateix Signari, és fàcil que alguns pensin que l’Iber i el
Tartessi, estiguessin emparentats lingüísticament.
Els contactes del Celtiber amb les llengües del Sud, eren
molt possibles degut com sabem, a les invasions que els
celtibers havien fet des de la Meseta cap a la Bètica. Cal
tenir igualment present la colonització Celta del Campus de
Gibraltar i Sierra Morena.
Molta confusió ve del costum de considerar ibèriques
totes les llengües preromàniques peninsulars. Si cada llengua
es referís amb el seu propi nom, llavors tots aquests dubtes
i problemes s’evitarien.
Cal tenir molt clar que el Signari Iber i el Celtiber, són
molt semblants, però que estem parlant de dues llengües
diferents, impossibles de comparar o desxifrar conjuntament.

146
 A la península una cosa són les llengües celto-gal·les
indoeuropees, amb el Celta i el Celtiber (tipus Old Irish o irlandès
arcaic), un altre les de tipus semita-libi-púnic i un tercer grup
format per les no indoeuropees com l’Iber i l’Euskera.
Encara que el sistema tècnic o de mètode que podem
utilitzar per llegir, transliterar i segmentar l’Iber, el Tartessi
o el Celtiber, pugui ser el mateix, això no vol dir que les tres
llengües tinguin res a veure entre si.
Jorge Alonso Garcia, de qui jo admiro molt la seva
investigació i els treballs que ha portat a terme sobre el
desxiframent de l’iber, opina que el Tartessi i l’Iber són la
mateixa llengua, sense descobrir que els contactes i
vinculacions que hi pugui trobar, en tot cas han estat entre
el Celtiber i el Tartessi o potser només a nivell de signari o
escriptura, tal com va passar entre l’Iber i el Celtiber, que
quan adopta el signari ibèric segueix essent una llengua Celta.
I és que Jorge Alonso només comet la falla –com molts–, de
no respectar el principi elemental bàsic que jo tant he recalcat
en els meus treballs, de no fer comparacions entre llengües
de famílies lingüístiques diferents.
Com sabeu, les llengües de tipus libi-feno-púnic o semites,
només tenen signes consonàntics, perquè aquests, són una
simplificació dels signes jeroglífics egipcis. Per tant el fet
que el tartessi, essent originàriament una llengua libi-fenícia
o feno-púnica amb vocals, complica la situació. Tot dependrà
de saber si les vocals van ser una adopció o afegit posterior.
Per poder aprofundir en el tema del tartessi jo crec que caldria
seguir els estudis publicats in situ pel lingüista Juan Antonio
Correa Rodríguez de la Universitat de Sevilla.
La Família Lingüística a que pertany l’Iber –encara no
ben especificada oficialment–, és la de les llengües «no
indoeuropees ni semites».

147
 Pel que fa a l’Indoeuropeu, haig només de manifestar que
és una llengua suposada i repetir que un lingüista tan
prestigiós mundialment i tan reconegut per tothom com
Martin Bernal, no l’accepta com a tal, afirmant que és una
pura invenció.
Davant d’aquestes opinions tan rotundes d’un gran
acadèmic, jo no puc afegir res més.
De fet, la gent d’universitat del nostre país, s’ha limitat a
no dir pràcticament res sobre la seva obra Atenea Negra i els
pocs articles de fons publicats a la premsa fins avui no han
parlat de la qüestió en profunditat perquè no interessa, ja
que en tractar-se d’un lingüista de prestigi internacional,
ningú el vol contradir i es limiten a dir que en Bernal és com
«l’enfant terrible» i coses per l’estil, sense que ningú es
comprometi. Diferent seria si el que diu en Bernal ho digués
jo, perquè llavors tothom se’t tiraria a sobre. Amb ell, fan
veure que no l’han lleigit, passen... i dissimulen.
Els signes del Jònic arcaic que s’utilitzaven en l’iber,
servien per escriure aquells sons que en iber no tenien signe
propi, fent una funció complementaria com en el cas del so
alfabètic consonàntic de la B, que és jònic. Tot i adoptar la
B jònica, els ibers no deixen de fer servir indistintament, els
sons sil·làbics ibers: BA, BE, BI, BO i BU.
O sigui que la utilització d’alguns sons i signes jònics
arcaics per part dels ibers, no canvia ni modifica el sistema
iber, sinó que únicament el complementa i l’amplia.
La llengua de més bon comparar amb l’iber és l’Euskara
o Euskera Neo-iber actual, amb els seus dialectes i l’Euskera
Batua, tant per la lectura com pel desxiframent, traducció i
significats, en haver-se identificat moltíssims morfemes de
significació igual.

148
 Tingeum ben present que tant È. Hübner com W.
Humboldt afirmen categòricament que l’Iber i el Basc eren
la mateixa llengua i que Cavalli Sforza, com a protobasc, el
situa en períodes anteriors als de l’arribada dels indoeuropeus
a Europa.
L’onomàstica de l’Iber i el Basc és la mateixa (iri.berri –
ili.berri); en tot cas són dues llengües de característiques
basques.59
L’Iber disposa d’uns signes de puntuació que indiquen la
separació de frases, sistema no existent en el tartèssic-turdetá,
que dificulta i fa inviable la traducció d’inscripcions tartèssies.
Hübner, E., troba inscripcions llatines i gregues, escrites
en caràcters ibers i altres d’ibèriques en Llatí o Grec.
Per la Toponímia Pirenaica, s’han anat descobrint
semblances entre llengües de l’àmbit Berber, Iber i Basc de
fa uns 9.000 anys, que es corresponen amb les dades de
separació lingüística, apreciables en territoris berbers, com
els de Douga o l’Atlas.
Encara que es doni aquesta situació, no és possible en el
cas de l’Iber, pensar en un substrat mediterrani que no seria
possible, perquè comportaria una barreja d’elements de
famílies lingüístiques diferents.
La majoria d’inscripcions estan escrites sobre planxes de
plom, gravades amb punxó des dels temps de l’època del
Bronze. També sobre pedra, os, fusta, ceràmica, ferro i cera.
La combinació de sons i signes alfabètics i sil·làbics, és un
cas únic a la majoria de territoris d’Occident.
Els estudis actuals han permès que diferents autors,
poguessin fer anàlisi grafo-psicològic de diferents escrits en

59
W. Humboldt, J. Schmidt, A. Vhlenbech, F. Soler i Juan Luis Román
del Cerro.

149
Llengua Iber, utilitzant el Mètode Marchesan Alegret, per
estudiar els paràmetres del «jo».
El prestigiós lingüista de la Universitat de Sevilla, José
Antonio Correa, afirma en les seves publicacions, que l’Iber
es parlava allà on s’han localitzat la majoria d’inscripcions,
«des del sud de França fins Almeria».
Avui almenys, esta plenament demostrat que la llengua
materna dels ibers era l’Iber.
Ma E. Aubet creu que l’iber neix d’una reelaboració
netament pròpia dels mateixos ibers, a més de les variacions
que provoquen fenòmens lingüístics naturals, com els de
tafxim o les metàtesi.

150
 Capítol 21

DESXIFRAMENT I INTERPRETACIÓ DE L’IBER

A partir dels estudis i descobriments d’Èmil Hübner es

pot iniciar un treball de desxiframent suficient per poder
interpretar com a mínim el sentit general dels diferents texts
encara que no es pugui donar una traducció exacta com a
tal. És amb Hübner, Schuchardt i altres lingüistes alemanys
que es va fixant l’alfabet, amb l’ajuda de les inscripcions
monetaris, votives, religioses, funeràries, socials, texts de
missives, poètics, filosòfics, en amulets, topònims onomàstics
i geogràfics divers i hidrònims que encara perviuen, ajudat
especialment per la important troballa que va fer a Tarragona
de la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI), com a primera inscripció
bilingüe Iber–Llatí (Inscripció VII del llistat d’Hübner) que
li va permetre fer la traducció del Llatí a l’Uska i comprovar
que el text iber era igual al de l’Euskera. Ara resulta que un
text tant important i significatiu, està extraviat i els
responsables del Museu de Tarragona no el localitzen. Sembla
com si hi hagués interès en què tot el referent a l’Hübner es
perdi, ja que a la Universitat de Barcelona Humanitats també
diuen que se’ls ha extraviat el llibre Monumenta Linguae Ibericae
del 1892 –tot i estar exclòs de préstec–, llibre on teníem tot
el llistat de les inscripcions ibèriques classificades per ell.
Sort que si el volem consultar, ho podem fer amb l’edició
del 1893 de la Biblioteca de Catalunya o del Ateneu
Barcelonès. No creieu que aquesta qüestió resulta força
escandalosa? En tot cas la UB, ja que l’ha perdut, crec que
en podria tenir alguna fotocopia a disposició del públic i
estudiosos universitaris.

151
 Bé, aquesta pot ser una subtil manera d’aconseguir que
ningú pensi en el basc-iberisme ni en el desxiframent des de
l’Euskera!! Sembla allò del «silencio negativo» dels estaments
oficials.
En l’extens llistat d’inscripcions ibers d’Hübner, hi trobem
també la de la làpida dedicada a Nescània, la de la Testa
Radiada i la segona pedra roseta ibèrica trobada a Sagunt
(Inscripció XII del llistat d’Hübner). També tenim moltes
monedes bilingües iber-llatines i comparables al seu text
equivalent en Euskera, fent obrir el camí iber-euskera més
el llatí per desxifrar, sense obviar les semblances de l’iber i
l’euskera amb el georgià o llengua iber de la Ibèria Oriental.
L’abundant lèxic iber en les inscripcions llatines, tan ben
conegudes per ell, són un bon complement al seu treball.
Els seus llistats i estudi de totes les inscripcions llatines
peninsulars, també es poden consultar a les biblioteques
especialitzades.
Estrabó ens permet descobrir que des del segle V aC,
l’Iber es transcrivia al Grec. Els noms propis ibers, tant en
els texts llatins com en els grecs, s’escrivien en Iber. En canvi
en la toponímia ibèrica no hi ha cap presència celta, tot i la
seva constància a la resta peninsular.60
En els seus escrits, Hecateu de Milet, viatger de les costes
ibers durant l’any 500 aC, dona moltes dades que fa servir
Stefan de Bizanci i que junt amb dades d’altres autors,
formaran la important col·lecció de Didot Paris o la
Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras i
Candi.61
60
E. Hübner, MLI VII. Tarracone 1794. Pedrera del Port, Horta dels
Caputxins, casa de Josep Antoni de Castellarnau i Estrabó S. III, GR 4, 6.
61
Obres d’Èfor, Timeu, Salusti, Plini, Strabó, Herodot o Hecateu
entre altres, dins de la important col·lecció de Didot Paris o en la Geografia

152
 De l’època antiga de Pericles tenim el Periple sobre el
Mar Intern i l’Ibèric, escrit per Euctémón, ben monografiat
per H. Berger a Leipzig i R. Stielhe el 1856.62
En el tema de la Ibèria antiga, van ser clarificadors els
treballs de G. Kramer a Berlín, citant Dübner o Zimmermann
i Jean Jacobo Barthelemy.
George Phillips de Viena va presentar el 1871 en llengua
Euskera, un síloge d’inscripcions ibèriques, mentre A. H. Sayce
a Òxford, explicava una inscripció sobre plom de Castelló
de la Plana.
De fet és Èmil Hübner qui després de seguir els treballs
de Humboldt, Schuhardt i altres alemanys, comença a iniciar
el nou sistema per desxifrar l’iber des de la seva comparació
amb l’Euskera, seguit per molts estudiosos i utilitzat
pràcticament per tots els experts i lingüistes, encara que molts
no ho vulguin reconèixer. Hem de pensar que l’Euskera o
Neo-iber, és l’únic reducte viu actual que ha quedat de la
mateixa família lingüística.
La majoria de problemes actuals, venen de la comparació
que els hispanistes han volgut fer amb llengües de família
diferent o amb llengües indoeuropees i celtes, com el gal o
amb neoceltes tipus irlandès (Old Irish), Gal·lès o Bretó.
Per desxifrar, el més important és partir de llengües de la
mateixa família, utilitzant els mètodes més adients i tants
sistemes com vulguem, sempre que al final hàgim fet una
última comprovació utilitzant l’Euskera i els seus dialectes
per veure si obtenim els mateixos o semblants resultats. Un

de Francesc Carreras i Candi. També resulten molt aclaridores les obres de

Capelle,W., Kirk J.S. i J.E. Raven de Ed. Gredos, Madrid 1981 sobre els
filòsofs pre-socràtics jònics.
62
Obres d’Artemidor, Estrabó, Marcià, Stéfan, Asclepíades, Posidoni,
Piteas, Diodor i Menippo en les col·leccions de la nota anterior.

153
cop s’ha arribat a una conclusió final del text analitzat, no
està de més la utilització complementaria del Mètode
Referencial del catedràtic alacantí Juan Román del Cerro i la
seves relacions de morfemes ibers.
A l’hora de treballar, és interessant tenir present que els
elements gràfics tendeixen a ser fonològics, recordant també
que el Llatí no coneixia l’article i que les llengües que d’ell
n’han derivat, l’han adoptat de les altres llengües. És una
conseqüència del primer substrat de cada llengua. Just quan
es comença a utilitzar el Llatí vulgar dels plebeus i esclaus,
comença la utilització de l’article que ja feien servir els
parlants i escriptors de les llengües dels pobles dominats.
Seguint el que en podríem dir la part històrica del
desxiframent, Èmil Hübner el 1862 ja havia fet diferents
treballs publicats en diaris científics alemanys i en el Butlletí
de l’Acadèmia de la Història, tots de Berlín, demostrant la
possibilitat de desxifrar l’Iber des de l’Euskera actual o Neo-
iber, amb l’exemplificació de la Pedra Rosseta Ibèrica trobada
per ell. S’havien fet altres demostracions en base a diferents
inscripcions de Sagunt i altres llocs ibers. Alguns
investigadors com Jullius Pokorny, van arribar a les mateixes
conclusions per desxifrar l’Iber Oriental Transcaucàssic, amb
l’ajuda de l’Euskera, obtenint bons resultats. È. Hübner, es
va dedicar molt al tema de les falses inscripcions o
inscripcions sospitoses fetes per antiquaris i gent diversa del
Sud andalús i molt especialment pels grups de Granada,
Sevilla, Còrdova i Carmona, que eren distribuïdes per
antiquaris entre els diferents museus espanyols i a
col·leccionistes de tot el món. D’aquesta manera ell intentava
evitar el caos esdevingut a l’Estat espanyol, perquè no
s’estengués entre els investigadors europeus. A les retocades,

154
hi afegien molts adorns per fer-les més importants i
adornades, cara als compradors estrangers.63
Impulsar el desxiframent de l’Iber des del Basc, a Espanya
sempre ha estat contradictori i mai s’ha parlat obertament
del gran treball que va fer aquest lingüista alemany que el
1869 publicà molts dels seus estudis completats el 1893 amb
el seu gran compendi MLI: Monumenta Linguae Ibericae,64 amb
totes les inscripcions descobertes fins aquell moment i la
corresponent a la Pedra Rosseta Ibèrica (PRI), junt amb les
seves tesi sobre l’alfabet, el desxiframent i el basciberisme.
Abans ja havia publicat totes les inscripcions llatines
peninsulars.
Molts altres estudiosos del tema van anar seguint la línia
hübneriana de desxifrar a partir de la comparació amb
l’Euskera, dins d’un context basciberista. Carles Guillem
Humboldt, filòleg berlinès Prussià, va dedicar-se molt als
topònims i antropònims ibers, tramesos pels autors clàssics
i comparats amb els de l’Euskera, confirmant-se com un
dels principals executors que havia aconseguit introduir
l’Euskera en la Filologia acadèmica alemanya, en un moment
en que estava encara totalment prohibit a Espanya igual que
el Català.
Altres, seguien en aquesta mateixa línia, igual que Hug
Schuchard que havia aconseguit molts avenços per arribar
al desxiframent del iber i a la creació del primer Signari o
Alfabet Iber, ideant tots junts sistemes coherents per poder
fer correctament la transliteració, la transcripció fonètica i

63
MLI Volum 2 i Suplement 1892 en consulta a l’Ateneu Barcelonès i
Biblioteca de Catalunya.
64
Obres d’A. Schulten, P. Bosch i Gimpera, L. Cacciotti, D. Fletxer
Valls i A. Delgado sobre iberisme.

155
el procés de segmentació-fragmentació respectius, en el
desxiframent dels texts ibers.
Schuchardt, H. a Oxford comparava els noms ibers amb
els ètnics bascs, de la mateixa manera que Azkue, M. ho ha
fet amb els derivats adjectivals.
Julio Cejador y Franca va dir que el Basc «era la lengua
más primitiva de la península porque es la única que conserva
los demostrativos, base de comparación entre todos los
grupos glotológicos».
Hervás y Panduro consideraven l’Iber, el Basc i el Celta,
com les tres llengües «matrius» de les antigues nacions del
territori peninsular.
La placa de bronze descoberta a Ascoli (Itàlia) el 1908,
portava tots els noms escrits en Llengua Ibèrica. Aquesta
inscripció, va cridar molt l’atenció de tots els investigadors
europeus de l’iber.
Carreras Candi explica en la Geografia General de
Catalunya, País Basc i València, la veu ibèrica «Laie»
evolucionant cap a laya, layak i els layaks euskes que
utilitzaven la laya com a eina i arma, designant les opida
llatines com a «ciutats de la laya». A la mateixa obra hi trobem
aclariments de Sampere i Miquel sobre la paraula NERENE
que alguns han llegit per NERONE = a Narbona o Narbo i
per altres a Rône o Roine, i on veiem la curiositat que en
una mateixa paraula, la primera lletra E correspon a un préstec
jònic i la segona a l’iber genuí, demostrant que els ibers
combinaven a l’hora d’escriure, signes adoptats dels jònics
foceus de Massàlia o de la Ibèria Oriental, amb els pròpiament
ibers, sense distinció especial.
A continuació R. Stillmann, amb les seves troballes de
Knossos, fa que C. Milchoefer, demostrés que l’art Micènic
era diferent del fenici. El mateix any Artur Evans descobreix

156
l’escriptura prefenícia, semblant al Xipriota i l’Assiànic,
mentre Flanders, Petrie o De Morgan ja pressuposen una
autonomia lingüística i escripturària a Occident.
Cretenc, Egeu, Jònic i Azilià, ens proporcionen en aquells
moments, noves idees sobre l’origen i els contactes possibles
de l’iber.65
Altres investigadors destacables serien F. J. Simónet, que
va recopilar el lèxic iber utilitzat fins a l’època mossàrab i
investigadors citats per ell com Giacomino, Mélida,
Almarche, Batlle, Mayans, Meyer Lübcke, Prescott, Fidel
Fita –que va ser conegut com «l’Hübner català»–, Ernest
Moliné o R. J. Harrisson, per citar gent més recent.
Van fer treballs molt importants en la mateixa línia
d’Hübner, Schmoll, Zobel, Heiss, Van Dijk, Furlani,
Falkenstein, Jestin, Sampere i Miquel, Cels Gomis, Botet i
Sisó, Cerefí Rocafort, Morera E., Berlanga o Batista i Roca
des del seu exili de Londres.
Actualment hi ha molts investigadors de les diferents
Universitats que estudien i treballen en el tema, alguns
accepten les coincidències entre el basc i l’iber, però la gran
majoria volen que la investigació continuï des de
l’indoeuropeu, el llatí i el castellà.
Aquells que segueixen la línia hübneriana són criticats i
deixats de banda, com el professor Juan Luis Román del
Cerro o l’investigador Jorge Alonso García. El primer té
publicats dos llibres que permeten entendre el desxiframent
i veure els millors raonaments per desxifrar paraules i
morfemes, oferint també el Mètode Referencial que resulta
65
H. d’Arbois de Jubainville resumeix molt bé aquestes temàtiques,
en les que també hi van treballar molt Schweighaueuser a Strasburg o
Dindorf i després Müller a Didot Paris o Abicht des de Leipzig i Stein o
Hübner des de Berlín.

157
interessant com a mètode complementari i de comprovació,
al temps que molt útil en la investigació de la Toponímia
ibèrica i catalana. El segon encara que com he dit, fa el
plantejament erroni de barrejar llengües de família lingüística
diferent i de no diferenciar essencialment entre el tartèssic i
l’iber en el moment de traduir, ha publicat diferents llibres
que són molt útils al estudiós del tema, perqué presenta els
texts originals en signari iber, transliterats i transcrits al nostre
alfabet, traduïts al llatí i l’Euskera i finalment dona la
traducció al castellà establerta per ell, –equivocada o no-, a
més d’incloure diferents notes tècniques i gramaticals o
sintàctiques de gran interés. Un bon informador sobre els
treballs de Jorge Alonso en els mitjans de comunicació
actuals ha estat el periodista J. Risquete amb diferents treballs
sobre el basciberisme i el desxiframent de l’iber localitzables
en la seva web.
Fora d’aquesta línia, també hi ha altres treballs molt bons
i de gran qualitat científica.66
El poc interès dels estaments oficials i acadèmics, per
desxifrar des de una llengua actual i contemporània de la
ibèrica com és l’Euskera, resulta incomprensible, tot i que
66
Resulten molt interessants els que han presentat Jürgen Untermann
o Javier Velaza. El primer va publicar el seu tercer llibre l’any 1990 com a
MLH (Mónumenta Linguarum Hispanicarum Volums 3.1 i 3.2 edició
alemanya disponible a les biblioteques de la UB en préstec), del que prepara
nous volums, i que posarà al dia amb els nous descobriments i totes les
inscripcions ibèriques localitzades fins avui. Mª Isabel Panosa en el seu
moment va publicar més de 60 inscripcions de menor entitat, així com una
sèrie de signes de valor desconegut que ella anomena «marques
analfabètiques». Totes les inscripcions i marques de Mª Isabel Panosa, no
constaven en el MLH d’Untermann i per tant cal consultar-les apart. En
aquest estudi hi destaquen algunes inscripcions descobertes per Josep Puig
i Cadafalch i altres localitzades per Salvador Alavedra i Invers i una d’Antoni
Moro en les diferents excavacions de Terrassa.

158
és cert que hi ha un interès general per avançar al màxim
possible en la qüestió de la investigació en el camp de l’iber,
sempre i quan tot es faci des de una visió global d’Espanya
i treballant coordinadament amb l’Iber, el Basc, el Tartèssic,
el Celta i el Celtibèric, sense distincions i evitant que
sobresurtin llengües com l’Iber o l’Euskera, suposo que degut
a que estan fora de l’esfera global del castellà.
En l’actualitat es disposa a nivell oficial i acadèmic
d’instruments molt bons que tothom pot utilitzar, tot i les
contradiccions esmentades, com per exemple el Banco de
Datos Lingüísticos y Paleohispànicos o les Investigaciones
sobre los Textos Preromanos que en poc temps oferiran noves
dades, lèxics i glossaris. Hi ha treballs molt interessants com
els del Dr. J. Martínez, o Del Barrio, que treballen en projectes
internacionals. Tenim un Corpus Inscriptionum romà, els treballs
de Ruiz, De Erro i Azpiroz o l’MLH d’Untermann, que en
dates properes oferirà un nou volum. També les dades de la
Wikipedia amb informacions sobre les inscripcions
paleohispàniques, grups que treballen en un índex de
topònims, els treballs de J. Velaza, els del Laboratori
d’Investigació i Tractament de Texts Epigràfics Romans i
Antics de la UB o els presentats per altres catedràtics.67
A tot el que he anat referint, cal afegir-hi els projectes
oficials Lacenet, Littera, Hesperia, Paradeigmata, Csana Data
Base Humnet, Auctarium Corpora Epigraphia Barataria,
Elengoa, Centro Corpus Inscriptionum, Hispania
Epigraphica UAM, Arqueologia ibérica Academia de la
Historia, Corpus Untermann, Banco de Datos Léxico Ibérico
2005 i Base de Datos Léxico Ibérico també del 2005 que
s’amplien el 2006.
67
J. Velaza, Junyent, J. Correa, De Hoz o F. Villar, entre molts
d’interessants.

159
 Cal tenir present que actualment ja són més de 2.000 les
inscripcions ibèriques descobertes i més de 300 els morfemes
equiparats amb significats de l’Euskera, així com al voltant
de 1.500 paraules que ja tenen un significat base o inicial
com a punt de partida per iniciar-se en el desxiframent de
l’iber.
Per treballar o analitzar i després començar amb la tasca
de la identificació, desxiframent i traducció d’un text iber,
tant si treballem amb un text original com amb una còpia
d’algun llibre o museu ja ben presentada, cal que el text hagi
estat inicialment netejat, restaurat, identificat, datat i
classificat.
Per l’estudi i examen del text, resulta més efectiu treballar
amb lupes o comptafils perquè ens sigui més fàcil el primer
intent de lectura o d’interpretació inicial i d’identificació dels
signes que hi veiem.
És important primer estudiar tot el referent al suport en
que està escrit, així com l’estudi, referències i coneixença
del lloc i l’entorn on va ser trobat, tenint en compte els
aspectes històrics, geogràfics, arqueològics, antropològics,
mèdics i cartogràfics, utilitzant tota la bibliografia existent
al respecte. Així per exemple en el cas de les inscripcions
ceràmiques, per poder establir la cronologia, els arqueòlegs
a més d’altres dades, en les ceràmiques, estudien si l’esgrafiat
va ser fet abans o després de la cocció o si l’escrit havia
estat fet sobre una planxa de plom o com una nota del dia a
dia que feien sobre tauletes de cera.
Pot ser interessant començar fent les nostres fotografies,
diapositives, filmacions (alguns museus com el de Nissan
les Anserunes deixen fotografiar i filmar les inscripcions),
escanejats, fotocòpies, etc., fent el respectiu muntatge en
l’ordinador.

160
 Per entrar de ple en el coneixement del text i amb
profunditat, tot seguit hem de mirar de fer el nostre esbós o
disseny particular del text, ordenant i classificant les línies o
espais de què es composi: els seus trams, marges, signes,
separacions, glosses, etc.
Si fos convenient, es poden numerar també lletres,
síl·labes, morfemes, paraules o frases.
D’aquesta manera podrem anar anotant referències prèvies
que podem anar descobrint al llarg del treball.
A continuació hem d’identificar bé cada signe del text,
per descobrir a quin del signari general correspon, segons la
manera de fer de l’escrivent ibèric, les variants comarcals,
les del jònic arcaic utilitzades, etc., repetint nosaltres el text,
de nou i de manera fàcil i intel·ligible, per poder anar-hi
treballant, seguint les normes paleogràfiques al nostre abast.
Des del primer moment, cal fixar-se en els signes de
puntuació ibers de separació de frases.
Seguidament podem iniciar el treball de conjunt, sabent
de quin tipus de rètol es tracte, veure si hi ha alguna paraula
o nom llatí, grec o d’altres llengües, veure si trobem alguna
semblança amb noms del lloc iber on s’ha trobat, pensant si
pot ser un recordatori, un amulet, una dedicatòria, una
inscripció funerària, un exvot, exclamacions, mencions del
mateix monument, fórmules que es repeteixen a moltes
inscripcions tipus estela com la bilingüe d’Hübner i altres
com noms de propietaris, lloc, preu o pes de la peça.

161
 Arribat aquest moment, que seria com el de preparació i
investigació prèvia, podem ja seguir algun dels mètodes
existents, sense abandonar tot el que podem fer des del
Mètode Comparatiu, l’Analític i altres que coneguem no
dissenyats precisament expressament per l’iber, com el
comparatiu de E. Benveniste o el Decaglota, que ens poden
també aportar algunes dades complementaries interessants
com el que utilitza en els seus desxiframents l’Antoni
Jaquemot.
Hauríem d’intentar tenir sempre present tot el conjunt
del text, el seu suport i l’entorn investigat, encara que
estiguem analitzant un morfema o una sola paraula. Tot,
donant la importància necessària als aspectes referents a la
Toponímia i la hidronímia del lloc del mateix text.
El meu mètode, tant és utilitzable per treballar amb un
text iber com amb el significat de morfemes o paraules
ibèriques que formin part del substrat iber del català, com
passa amb Vall-CAR-ga o Era Val D’Aran o Cal Ga-laietá.
Jo crec que independentment dels resultats que
s’aconsegueixin, es pot treballar amb qualsevol mètode i
sistema, sempre que al final es comprovin els resultats amb
un dels reconeguts pels lingüistes. A cada un d’ells s’hi poden
descobrir coses interessants que podem adoptar, total o
parcialment.
De totes formes és molt interessant poder treballar des
del coneixement de l’Euskera i el Català, com a úniques
llengües íntimament vinculades a l’Iber.
Tots els coneixements que tinguem de Grec o Llatí, ens
poden ajudar moltíssim en la feina de la traducció en general.
Hem de tenir seguretat que el text que ens disposem a
examinar sigui iber, no confonent-se amb escrits celtibers o
tartessis, tot i que el mètode de treball seria el mateix.

162
 El primer punt bàsic i imprescindible per treballar i
establir comparacions identificant semblances i diferències,
és saber que cal treballar comparant només amb llengües de
la mateixa família lingüística que la ibèrica, o sigui del grup
de les no indoeuropees ni semites.
És important saber escriure i llegir bé tots els signes ibers,
jònics, celtibers i tartessis o bé tenir una taula d’equivalències
sistema encolumnat per poder anar comparant.
Tenir fet el propi diccionari de morfemes, sufixos,
prefixes, paraules i llistats de frases fetes o texts ja desxifrats
o coneguts, ens ajudarà molt a l’hora de treballar, igual que
tenir els diferents llistats i glossaris publicats fins avui, també
ens serà molt útil. Igualment la informació localitzable a
internet, especialment sobre topònims, hidrònims,
metodologies i corpus d’inscripcions.
Per iniciar el treball tècnic i gramatical definitiu hem de
començar amb la Transliteració de tot el text, traspassant
tots els signes ibers als seus equivalents del nostre alfabet
actual, fixant-se amb les diferents grafies d’un mateix signe,
sempre escrivint amb lletres majúscules.
Podem iniciar el treball concret examinant els prefixes,
sufixos, morfemes i paraules iberes ja conegudes i desxifrades
pels lingüistes.
Ens fixarem en les paraules o morfemes repetits en el
nostre text o en d’altres i qualsevol norma gramatical visible
que coneguem i ens pugui ajudar, identificant també plurals,
diftongs, articles, noms propis, topònims, hidrònims, signes
metrològics o numerals, etc.
El segon pas serà anar marcant la primera segmentació-
fragmentació inicial, separant amb un punt lletres i síl·labes
segons es tracti de sons alfabètics vocàlics i consonàntics o
de sons sil·làbics (Ex.: A.R.E. TA. CE), tenint present que
el so de C és K.
163
 Després es podrà ja començar la transcripció fonètica o
la segmentació-fragmentació per intentar anar formant les
diferents paraules de la frase que estiguem treballant.
Finalment, el més important a intentar, si es coneix
l’Euskera, es establir intents de comparació buscant paraules
equivalents sobretot en l’Uska més primitiu. Per exemple en
el cas de UNS GELDE GIAR traduïda com la dona que es
maquilla –però que jo crec que ha de ser «la dona que es
pinta» –, la identificació és molt senzilla fins a cert punt,
perqué en basc es troben les tres paraules: uns o iuns/z,
gelde i giar.
Un dels molts que l’han desxifrada, el professor J. Román,
aconsegueix arribar al seu resultat amb el Mètode
Referencial, que jo trobo molt encertat per tothom, no com
a únic mètode, sinó com a mètode complementari per
comprovar i justificar el treball fet, amb qualsevol altre
mètode. El mètode i el diccionari del propi Antoni Jaquemot
són també molt útils per tothom.
Si no sabem Euskera podem treballar amb altres sistemes;
el referencial també és possible en les seves vessants
arqueològiques, cartogràfiques, històriques, ceràmiques i altres.
És important veure que el que sembla una paraula, és
una frase sencera, que haurem anat descobrint mentre
segmentem, que sempre descriu i explica alguna cosa o un
lloc determinat (Ex.: ILDUBELES ilhunbeltz en basc, traduït
en general per «la noche cerrada», però que per mi és millor,
«la nit fosca», ja que beltz, és foscor o color fosc de la fusta
del Balç, habitual en el Berguedà i el Solsonès o la Cerdanya.
Per segmentar hi ha també diferents sistemes i és interessant
veure com una seqüència de signes, es repeteix seguida o
precedida d’una que també es pot repetir. Per això detectar
radicals idèntics amb diferents sufixos i viceversa, sempre
és positiu.
164
 Una frase també molt coneguda podria ser K.A.L.U.N –
S.E.L.DA. R que coneixem com «la tomba de l’esquelet».
Per mi, ja que suposem la cremació ibèrica i els reliquiaris,
hauria de dir: «el reliquiari del crani» o «de la calota», ja que
kalun és crani o calota. Aquesta paraula va derivar com a
nom de persones i cases. El Calot i la Calota, Cal Calot,
Calota...
No es pot deixar d’analitzar les sèries de noms, les
constants, els processos gramaticals, les categories
gramaticals, els noms propis, els significants i significats, les
agrupacions i seriacions, ni la interpretació fonològica i
semàntica.
Finalment, si no es treballa directament amb el sistema
del basciberisme, caldrà traspassar la frase al sentit fonològic
invers de l’iber (ba-kar-ese = ese-kar-ba), abans d’iniciar la
construcció de la frase en català o a la llengua en la que
estiguem treballant.
És bàsic tenir present que podem intentar transliterar,
transcriure o desxifrar de l’iber al nostre alfabet actual, buscant
la significació possible, però no al revés, o sigui del nostre
alfabet actual cap a l’iber, perquè llavors estaríem intentant
convertir paraules actuals a signes ibers, obtenint uns resultats
falsos, il·lògics i impossibles. Dic això perquè jo ho he vist
fer a gent que treballa en el tema i també a cases comercials
i fabricants de productes, rememorant noms ibèrics laietans.
Si a nivell experimental volguéssim fer proves intentant
construir un text iber, ho hauríem de fer únicament repetint
i copiant paraules o frases ja conegudes i desxifrades pels
lingüistes que ens servissin per expressar allò que volem dir.
També hi ha epigrafia ibèrica sobre suports romans que
cal no deixar que ens confonguin.

165
 Fixeu-vos que encara que la transliteració sigui
tècnicament correcte, l’empresa comercial que fabrica
objectes o peces de vestir, recordant el passat ibèric de la
Ciutat de Barcelona, ha escrit primer el nom actual de
BARCELONA, posant després els signes ibers, el que és
totalment fals, perquè els ibers no coneixien el nom
Barcelona sinó el de BARKENO o BARKENE o bé el de
LAIE. Sempre que es vulgui posar un text iber, cal fer les
noves inscripcions copiant fidelment la paraula o frase
original, sense creacions pròpies.
En canvi una empresa vinícola de Moixent, molt
correctament posa a les seves caixes de vi el text original de
la inscripció de Moixent que reprodueix parcialment a les
ampolles.
En els treballs de desxiframent i traducció, sempre hem
de mirar que la traducció donada s’acosti a la realitat de la
llengua actual del lloc on habitaven els ibers, o sigui, utilitzant
paraules que tinguin sentit des del català i no com passa ara
que tot està desxifrat des de la forma de pensar en castellà.
Si intentem buscar sentit o explicar morfemes que es
puguin localitzar dins del lèxic actual del Català, degut a
que l’Iber és el primer substrat del Català, llavors haurem de
treballar des dels sistemes comparatius establerts per la
Filologia.
Quan utilitzem llistats i relacions de paraules amb
significats, glossaris o possibles diccionaris d’iber, hem de
tenir present que aquests treballs, sempre són parcials per
necessitat i que per tant el significat que es dona, o és només
per aquella inscripció en concret o per les desxifrades fins el
moment, o bé que està escrit com a sentit bàsic i primari
d’una determinada paraula, però tenint present que no és un
sentit exacte, únic ni definitiu, sinó introductori.

166
 Així per exemple UR o bé OR ens poden donar una idea
referent o relativa a l’aigua; aigua corrent o que corre,
estancada, de font, estany, terma o per beure, però això no
vol dir que es pugui traduir com «l’aigua».
Tot sovint hi ha canvis, perquè es descobreixen noves
variacions comarcals, com per exemple les dels signes CO
de l’Empordà, que es poden correspondre amb els TA, fent
variar alguns dels desxiframents i les paraules dels glossaris
actuals.

SIGNES NUMÈRICS I METROLOGIA

Pel que respecta als signes numèrics i la metrologia, cal

dir que la identificació dels valors exactes, encara no es pot
deduir amb exactitud, tot i ser un camp molt conegut. En la
bibliografia específica podem trobar demostracions molt
detallades de càlculs i operacions comptables o metrologia,
que demostren l’existència d’aquests paràmetres en època
ibèrica, amb les seves mides i sistemes. Amb fenicis, grecs,
celtes i romans, apareixen variacions i adaptacions com les
expressades per Botet i Sisó o Delgado. Es pot dir que cada
mida i cada número té un nom autòcton i un signe o lletra
iber, que es complementa amb ratlles verticals per donar el
seu valor. En aquest tema, els millors exemples, es poden
trobar en obres de J.Oroz Arizcuren o en el llibre Actas del II
Coloquio sobre Lenguas y Culturas Preromanas de la Península
Ibérica (LCPPI), de la Universitat de Salamanca.
En els jaciments s’han trobat algunes fitxes de jocs que
també podrien haver estat utilitzades per contar o com a
móneda per fer intercanvis.

167
 Sobre el tema estrictament gramatical, hi ha informació
àmplia sobre la majoria d’aspectes coneguts i investigats pels
diferents autors i lingüistes, el que permetria fer una
gramàtica bàsica amb tots els continguts coneguts, per ajudar
a tots aquells que volen treballar en el desxiframent.
Mentre no es faci, ens podem guiar per la bibliografia
existent, seguint les diferents obres publicades i aprofitant
la bibliografia que cada autor ofereix o seguint la corresponent
informació de la Guia del Curs de Cultura i Llengua Ibèrica
de l’IEI (Institut Privat d’Estudis Ibers de Terrassa.
Asociació).

168
 Capítol 22

ASPECTES LINGÜÍSTICS I GRAMATICALS

Gran part de tot el que es coneix dels aspectes gramaticals

i lingüístics de la Llengua Ibèrica ho podem deduir de la
gramàtica i els diccionaris de l’Euskera i de llengües antigues
que també utilitzin sistemes sil·làbics semblants amb els ibers.
És cert que sempre es van produint canvis com a
conseqüència dels nous descobriments que es van fent.
Poden anar sorgint noves variants en la forma d’escriure i el
signari iber que en el fons no seran més que diferents maneres
d’escriure un mateix signe, però el cert és, que el Signari o
alfabet bàsic, sofreix poques variacions.
Entre les obres dels diferents autors esmentats en el
present treball i en la bibliografia dels meus llibres, es poden
trobar totes les qüestions molt explicades. Ara bé, sense
menysprear cap altre autor, trobo molt interessants per poder
començar a entrar en el tema, les obres de J. Correa, Fabré
Mayer, G. Mora, De Hoz i J. Velaza.
Aquells que volen comprendre bé el raonament necessari
ha fer en el moment d’anar analitzant i desxifrant un text
iber, des de l’Euskera i poder agafar el fil de la manera de
pensar i raonar al desxifrar, tot veient la millor manera de
construir les frases, crec que val la pena que consultin les
obres de Román del Cerro, J. i després les de Jorge Alonso
Garcia per poder veure exemples pràctics de traducció en
iber –encertada o no–, amb inscripcions originals, signes
ibers, treballs pràctics de transliteració, transcripció i
traducció al Llatí, l’Euskera i el Castellà, amb algunes notes
gramaticals al marge.

169
 Ara bé, si volem entrar ja en un perfeccionament més
profund, cal llegir finalment les obres principals d’Hübner i
sobretot el seu MLI , continuant amb el MLH d’Untermann.
Aquells estudiosos més erudits, filòlegs i lingüistes ja
especialitzats, poden també profunditzar amb les obres de
L. Silgo Gauche i en especial utilitzant el seu llibre Léxico
Ibérico. Núm. 1, ELEA, València, 1994, editat per
l’Ajuntament de València.
També caldria poder conèixer les investigacions de Carme
J. Huertas, les més avançades i actualitzades que he vist com
a plantejaments metodològics des del català.
Voldria resumir, a nivell només de recordatori, alguns
aspectes gramaticals de l’iber, en la majoria de casos
esmentats per diferents lingüistes:
L’iber i l’Èuscar es corresponen en tots els aspectes, i
són pràcticament la mateixa llengua, emparentades al mateix
temps amb l’Iber de la Ibèria Oriental i amb les altres del
grup de les «no indoeuropees» ni semítiques de tipus aïllant.
La variant d’escriptura llevantina ibera és considerada com
l’escriptura ibèrica Clàssica, en ser la que va tenir més
contactes amb el Jònic arcaic foceu.
Existeixen algunes inscripcions bilingües Iber-Llatí com
la de la Pedra Rosseta, les monetals, les metrològiques i altres
justificades amb els dissenys ceràmics explicatius de les
inscripcions.
La llengua ibèrica té diferents variants comarcals tant pel
que fa al signari com a la cal·ligrafia. Al intentar transliterar
els signes, cal fixar-se amb els Signes Entrellaçats que fan
servir alguns autors ibèrics enganxant dues o tres lletres,
aprofitant part del signe anterior.
Resulta interessant notar com el signe de la U en azilià té
la mateixa forma que el més primitiu de la U,V (W) en iber,

170
semblants a una mena d’i grega, a més de la forma normal
en fletxa vertical. En el cas de la u cal afegir-hi la u amb
dièresi (ü) amb el signe en forma d’i grega.
Cal esmentar el so de la ll (ella) aplicable al de la y,
sinónimes encara en la pronúncia habitual del maresme o la
plana de Vic entre altres.
La lectura és d’esquerra a dreta i de dalt a baix.
Hi ha diversos signes de puntuació per separar les frases.
L’escriptura té un sol format tipus majúscula.
Tenim inscripcions en molts diferents suports i grafittis:
sobre planxa de plom, ferro, fusta, os, pedra, ceràmica i sobre
tauletes de cera si la inscripció corresponia a les notes fetes
pel dia a dia.
L’escriptor iber tenia consciència semiòtica de
l’escriptura.
No hi ha presència d’elements celtes.
Es coneix el valor de cada signe, però no sempre el seu
significat.
La denominació es composa del nom individual i del nom
patern.
La pluralitat s’indica amb un sufix, es donen diverses
tendències de canvi en les vocals i variants de diftongació i
monoftongació, tancaments cap a vocal, tendències
d’obertura de fonema, palatalitzacions, sufixes de causa
agent, sistemes alveolars, sufixes modals, fonemes oclusius
bilabials sonors, algunes consonants no existeixen i en
generen altres, es donen metàtesi, desaparicions en posició
final, agrupacions, ensordiments i altres qüestions
gramaticals que es poden ampliar en les meves obres
publicades anteriorment o en les dels autors esmentats.
No s’inicien paraules amb R, altres presenten oposició
fonològica, fonemes oclusius que reforcen principis de

171
paraula, evolucions, fluctuació de l’article i no té tipus flexius
excepte la pluralitat.
Els elements gramaticals s’expressen per variacions
vocàliques, consonàntiques o seqüencials, com en anglès.
Hi ha relacionants amb valor de genitiu que serveixen de
signe d’aglutinació.
Podríem afegir que l’oposició sorda – sonora no es
distingeix, que no es pot representar una oclusiva final no
seguida de vocal, la M depèn de la vocal precedent, el diftong
ui evita llegir vi o wi i falta la P.
La S és una combinació molt freqüent.
Per segmentar, normalment a nivell fonètic va bé fer-ho
sil·làbicament, tipus BA, KAR, etc.
En el signe que feien servir per designar el so GI, hi
afegien els dos puntets per convertir-lo en el so KI.
Per distingir els dos sons de la S i la R, moltes vegades
posaven la cometa a dalt.
La vocal U a vegades escrita en forma de V, en iber
s’escriu amb una fletxeta en posició vertical i mirant amunt.
Alguns cops es representa en iber per una mena d’i grega
(Y), especialment per referir-nos al diftong iber i català «UI»,
desxifrat com a senyal de dolor o expressió d’admiració,
equivalent a l’antiga costum pirinenca i ceretana de dir «ai,
ui o aiui i uiai». Aquest segon signe iber (Y), corresponent al
so de la U, el podríem escriure amb dos punts sobre la U (Ü)
per distingir de la U normal. Per indicar l’antic so de la W en
iber –tipus UI–, es fa posant el símbol semblant a la Y. Un
exemple més tardà seria el so de «wisigot = uisigot, enlloc
d’escriure el Visigot actual).
De fet aquest símbol iber en forma de Y, el trobem també
ben descrit com a U o UI, a l’antic alfabet Azilià prefenici
(any 9000 aC aproximadament), estès des de la Catalunya

172
Nord (Azil, Enserune, Niaux, Foix, Talteüll i Glozel fins
Olèrdola i Calaceit o de molt semblants al Mas Llort de
Tarragona. El símbol Azilià esmentat, ve a ser un signe de Y
arrodonida i en forma de «copa».
Tal com diu Carme J. Huertas, el sistema consonàntic
llatí no s’adapta a la fonètica de l’iber i els seus texts tenen
molta informació gràfica complementària, sèries de caràcters
que es repeteixen i on només varia el darrer signe seguit de
punts (quantitats). La segmentació és quasi sempre de sons
i es pot demostrar que els morfemes derivatius són les restes
de sufixes d’una llengua aglutinant, el que fa segons aquesta
investigadora que ens calgui informatitzar els escrits per
poder treballar la morfologia i la sintaxi informàticament.
Durant els últims anys ella ha anat presentant la seva
metodologia que parteix de la necessitat de l’estudi amb
profunditat de l’estructura interna gramatical, prescindint
del sistema de la transliteració i creant un corpus complert
amb tot els escrits originals ibers per treballar des dels
mateixos amb la metodologia que ofereix el sistema
UNICODE al que de moment no s’ha integrat la llengua
ibèrica. El seu sistema ens permet treballar només amb el
signari iber i les seves variants i amb els texts ibers sense
necessitat d’utilitzar el llatí i poguent treballar des del catalá
sense cap mena de complicació. El mail de la Carmen J.
Huertas és carmenjh@coacb.com
Hübner fa notar que en la inscripció de l’Arc de Sant
Ramón en el Call Juich, hi ha un signe vertical amb fletxeta
a dalt i a baix, sense significació coneguda formant part del
text. Podria tractar-se d’un nou signe de puntuació.
S’han descobert moltes altres inscripcions que pel seu
deteriorament són impossibles de desxifrar tot i poder notar
que es tracte de símbols del Signari Iber. Aquest seria el cas

173
de la inscripció de la pedra de la muralla iberoromana del
costat del carrer Tapineria número 5 de Barcelona que mai
he trobat descrita en cap estudi.

174
 Capitol 23

EL FÍLUM LINGÜÍSTIC

Pel que fa a un possible Filum Lingüístic de les llengües

no indoeuropees, de fet pre-indoeuropees i pre-neolítiques,
com la Basca i la Ibèrica, hem de pensar que cal identificar-
les com a contraposició a la família de les indoeuropees.68
Per poder entrar de ple en aquesta temàtica serà necessària
una bona col·laboració amb la gent dedicada a la Paleografia
veient els cicles que van des de l’escriptura aziliana fins a la
ibèrica i fins la visigòtica, sense obviar la sigil·lografia o la
vexil·lologia que ens acostaran als senyals ibers
d’identificació.
En el moment de desxifrar cal tenir també presents els
mètodes del lingüista Antoni Jaquemot que treballa amb el
lèxic iber català extret del substrat coincident amb les
paraules relacionades per Joan Coromines en els seus
Diccionaris en els continguts de paraules preromanes
d’origen iber o mediterrànies no indoeuropees preceltes i
sorotàptiques.
Personalment crec que per aconseguir portar a cap la
realitat d’un fílum lingüístic i millorar els actuals mètodes
de desxiframent, caldrà també conèixer els treballs de la
filòloga Carme J. Huertas per informatitzar l’actual corpus
iber d’inscripcions en format Unicode69 que ens permetria
tal com diu ella, teclejar els caràcters ibers i treballar damunt
68
Cal tenir en compte l’oposició que el lingüista anglès Martin Bernal
(Londres, 1937), fa, en no admetre de cap manera la creació de la suposada
llengua Indoeuropea, que ell en el seu llibre Atenea Negra (Ed. Crítica-
Grijalbo, Barcelona 1993) qualifica molt raonadament i justificadament
com de pura invenció.

175
dels texts originals prescindint de la transliteració al llatí. La
Carme afegeix que aquest treball informàtic pot permetre
veure més be les variacions dels texts.
Últimament la investigadora de la UB Noemí Moncunill
Martí, també ha arribat a conclusions molt interessants al
acceptar que si be els texts ibers no resulten traduïbles en la
seva totalitat, SÍ QUE RESULTEN INTERPRETABLES.
Ella destaca l’aportació de la Numismàtica, la hubneriana i
altres, valorant els treballs de Humboldt referents a la
declinació iber-basca, els estudis antroponòmics a partir de
l’esmentat Bronze d’Ascoli, la identificació de sufixos i les
diferents funcions gramaticals de la lingüística iber que ens
proporciona una explicació general dels texts i del seu
funcionament lingüístic intern.70

69
Noemí Moncunill Martí, Quina llengua parlaven els ibers? UB. BCN,
gener 2007.
70
Alphabetum UNICODE per idiomes antics. Unicode S.L.,
Infowinper, Atys S.L.

176
 PROTOLLENGÜES IBÈRIQUES (NO
INDOEUROPEES):

AQUITÀ O BASC ANTIC

USKA, EUSKARA, EUSKERA, BASC O NEO-IBER
ELS DIALECTES DE L’EUSKERA
EUSKERA ADITZ BATUA
LLENGUA IBÈRICA DELS PAÏSOS CATALANS
CONTINENTALS I VARIANTS
IBER ORIENTAL TRANSCAUCÀSSIC, KARTVELIÀ
I VARIANTS
Pel que fa als signaris més antics coneguts hem de
considerar el de l’Aziliá amb una antiguitat mínima referida
a l’any 9000 aC i per tant no fenici.

LLENGÜES POSTERIORS AMB SUBSTRAT IBER:

CATALÀ
CATALÀ-VALENCIÀ
ARANÈS
ANDORRÀ ARCAIC
ANDORRÀ ACTUAL
IBERO-BASC DEL PALLARS JUSSÀ I PIRINEUS
PROVENÇAL
GASCÓ
LLEMOSÍ
OCCITÀ, D’OC I D’OEÏL
LLENGUADOCIÀ
ROSSELLONÈS
(ELS SIGNES ESCRIPTURARIS UTILITZATS EN
L’ESCRIPTURA CELTIBÈRICA)

177
 LLENGÜES DE COLONITZACIÓ:

JÒNIC-FOCEU-SAMIEN i homèrica.
CRETENC
RODI
GREC
GREC IBÈRIC
LLATÍ: Romà, del Laci, Clàssic, Vulgar, Eclesiàstic,
Quotidià, Usual Pedestris, Vernacle o dels esclaus, Nobilis,
Plebeu, Sermo Rústicus, Neo-llatí, Africà...
GERMÀNIQUES
GOT –VISIGOT-OSTROGOT
SEMITES
MOSSÀRAB
MUSULMANES – ÀRABS

DIVISIÓ LINGÜÍSTICA PENINSULAR PRE-

ROMANA:

LLENGÜES INDOEUROPEES: CELTA,

CELTIBÈRIC I LUSITÀ
LLENGÜES SEMITES: FENOPÚNIC, LIBI,
CARTAGINÈS, ETÍOP, TARTÈSSIC I VARIANTS
LLENGÜES NO INDOEUROPEES NI SEMITES:
IBER I EUSKARA

LLENGÜES PRE I POST ROMANES I

ROMÀNIQUES A LA PENÍNSULA :
IBER I DIALECTES O VARIANTS

178
 EUSKARA I ELS SEUS DIALECTES
LUSITÀ
CELTA
CELTIBER
HISPANOCELTA
CELTOHISPANO
HISPANOLLATÍ
ROM I ROMÍES

SEMITES: LIBI, FENICI, PÚNIC, CARTAGINÈS,

SIRÍAC, ARAMEU, NEOPÚNIC, BASTUL, RASCHI,
RABÍNIC, JUEU, SEFARDÍ, TARTÈSSIC, CILBICÉ O
LIBI-GADITÀ...

ALTRES ROMÀNIQUES:

IBEROROMÀNIC
IBEROROMANÇ
ROMANÇ CATALÀ
CATALÀ i dialectes
CASTELLÀ i dialectes
ROMANÇ CASTELLÀ
ARANÈS
ANDORRÀ

LLENGÜES ROMÀNIQUES AMB SUBSTRAT IBER:

CATALÀ
VALENCIÀ
ARANÈS
ANDORRÀ

179
ALGUERÈS
OCCITÀ
SARD
XARQUÍ VALENCIÀ
CARXE MURCIÀ

Dama sedent de l’Alcúdia d’Elx.

180
 RESUM HISTÒRIC
Ordre cronològic.

*Paleolític Inferior.
*Paleolític Mig amb Pec de l’Aze i Cultura Aziliana.
Signari i Alfabet Azilià.
El Toll, Abric Romaní, Abric Agut i Gironès.
*Paleolític Superior amb figures humanes. El Parpalló.
*Epipaleolític-Mesolític a Catalunya amb figures
femenines i dansa fàl·lica a El Cogul.
*Neolític amb ceràmiques a Móntserrat, Solsonès,
València, Alacant i Catalunya Nord.
Ceràmica Cardial. Mines d’Aram al Solsonès. Mines amb
galeria de Gavà, Enterraments de Fossa en general i tumulars
en alguns llocs. Pirineus, Montboló, Montserrat i
Matadepera. Mónuments, assuts, inscripcions i pintures
rupestres de l’Orta de Sant Joan i Calpetà.
*Megalitisme.
*Edat del Bronze amb enterraments a Riner, Sorba, Navès
i llocs dels Solsonès i onades de grups no permanents
d’indoeuropeus del Llenguadoc-Rosselló (territoris ibers de
la Catalunya Nord), cap el Segre, Tarragona, Terrassa... Urnes
de Can Micert de Viladecavalls-Terrassa.
*Edat del Ferro. Època ibèrica genuïna. Ibèria Occidental.
Utilització del Ferro sense tecnologia (Segle VII aC).
Expansió del Ferro que passa des de la Ibèria genuïna cap a
Grècia, sense expansió a la resta peninsular. Tota la societat
ibèrica accedeix al Ferro com a societat agrícola i no
ramadera. Obres hidràuliques i assuts ibers al Riu Matarranya
i l’Orta de Sant Joan.
*Comarques ibers amb nom i territoris ben delimitats.
*Consolidació de tribus per comarques.

181
 *Trobem les diferents comarques ètniques– tribals, amb
nom autòcton iber i continuïtat fins avui.
*Confederacions tribals comarcals ibers.
*El País iber.
* Va apareixent la moneda, els signes escripturaris, el
Signari Iber i l’escriptura definitiva.
*Convivència amb gent de les altres cultures.
*Grups Hallstàtics.
*Grups de La Tène.
*Etapa Protoibèrica.
*Grups post-hallstàtics aïllats.
*Fi del Primer Ferro.
*Enterraments i sistema de Cremació.
*Llengua i Escriptura Ibèrica.
*Jònics foceus a Empúries.
*Rodis a Roses.
*Ibèric ple.
*Alguns dels celtes peninsulars adopten l’alfabet Iber per
escriure el Celta que esdevindrà Celtiber peninsular.
*Segona Guerra Púnica.
*Ibèric tardà.
*Derrota dels Ilergets, Eusetans i Bergistans.
*Intents de submissió dels ibers per part dels romans.
*Setges, incendis, esclavitud i mort pels ibers.
*Setges de Sagunt, Malla, Euse, Lleida.......
*Ampliació de la Via Augusta de Tarragona fins a Cadis (
Per l’interior i de Nord a Sud).
*Iberització en llocs de construcció de la Via Augusta.
*Guerra Civil amb els romans.
*Defensa nacional del territori iber per part dels ilergets.
*Divisions internes per la romanització promoguda per les
colònies gregues aliades de *Roma en territoris ibers costaners.

182
 *Guerres ibèriques.
*Oppida i hibernàcula, muralles, castella, vici i talaies o
fars.
*La Resistència Iber.
*L’any 210 aC Cneu Scipió vol acabar amb la Resistència
Iber.
*Romanització forçada.
*Època Ibero-Romana.
*Domini de funcionaris i militars romans.
*Explotació tributaria dels ibers.
*Desintegració gradual del poble iber.
*La Tarraconense a Ibèria.
*Es funden Colònies de Militars i Funcionaris com la de
Barcino en els antics poblats ibers o al seu costat i es van
construint establiments rurals romans en els establiments
ibers destruïts o conquistats, premiant als militars i
funcionaris romans per les conquestes de territoris, ciutats
ibèriques i obtenció del botí.
*Es reparteixen les propietats entre els funcionaris i
militars romans, formant les Villae (Masies), per dirigir el
treball dels esclavitzats en el camp, a fi d’alimentar els seus
exèrcits.
*Divisió peninsular romana: Gal·laecia, Lusitània, Bètica,
Cartaginense, Tarraconense i Narbonense.
*Reaparició tímida de la Resistència Iber.
*Dependència de la Península ex-romana de la
Narbonense.
*El postiberisme: Gots-Visigots.
*La Gòcia.
*El País de Narbona.
*Els Afranks.

183
 *Recuperació oficial del nom d’Ibèria pels territoris
catalans durant l’època visigòtica (230-725 dC)
aproximadament.
*Divisió peninsular visigòtica.
*La Ibèria, territori genuí iber dins de l’entorn Visigot
amb el nom d’Ibèria.
*La resta peninsular visigòtica no ibèrica.
*Els ibers entre els pobles no indoeuropeus.
*Persecució històrica constant dels pobles de cultura i
llengua no indoeuropea.
*Revolta de Paulus.
*Divisió peninsular Bizantina.
*Musulmans.
*Mossàrabs.
*Francs.
*Carolingis, Carlemany.
*La Marca de la Gòcia.
*La Marca.
*La Marca designada posteriorment com a Marca
hispànica.

184
PART III
 CAPITOL 24
LA SEXUALITAT DELS IBERS

INTRODUCCIÓ AL TEMA

Després de passar dos anys estudiant Sexologia Clínica a

l’Institut Superior d’Estudis Psicològics de Barcelona, fent
el curs pràctic a l’Institut Dexeus i el d’Antropologia Sexual
a la UNED, em vaig adonar que tot i tenir les idees clares,
en el tema sexològic era molt difícil obtenir dades sobre la
sexualitat dels ibers.
Difícil és trobar més de dues ratlles seguides sobre el tema
i complicat poder veure imatges o referències. Molts dels
objectes trobats havien estat destruïts o robats durant les
guerres o les èpoques fosques al ser considerades paganes o
pecaminoses. La investigació a partir de l’Antropologia
Sexual en el món iber, resulta molt dificultosa per l’absència
de dades i l’escassa bibliografia existent. Tot el tema sexual
iber el trobem barrejat amb l’erotisme, el culte, el ritual, les
divinitats, la màgia, les costums o la religió, sense cap estudi
específic.
Per tant conèixer el comportament sexual dels ibers serà
complicat. Les dades més importants les haurem d’obtenir a
partir dels estudis antropològics i allò que es pot descobrir
en les excavacions arqueològiques, en necròpolis i
enterraments, veient els resultats dels estudis mèdics dels
esquelets investigats per obtenir dades sobre les malalties,
les lesions, la natalitat o les costums dels ibers.
Haurem de pensar en la sexualitat individual, en parella
o en grup, l’heterosexual i l’homosexual, distingint aquesta
de l’erotisme i desenvolupant un estudi d’intencions
holístiques i transculturals. Caldrà tenir present l’aprenentatge,

187
els gens, la cultura i la societat. La sexualitat és un tema
molt important pel conjunt de la societat i això és el que ha
establert sempre un control excessiu extensiu tant en èpoques
de pau com de guerra. Cartaginesos i romans s’enduien
prostitutes i gent homosexual a les seves files per poder
divertir-se després de cada batalla. Entre els pobles semites
la prostitució comença en els temples i era considerada
sagrada. En el sud peninsular tenim les Gaditanae Puellae
encara en època iber. L’Antropologia sexual ens enumera
molts d’aquests fets referits sobretot a costums religioses,
màgic creencials, astrals i altres de violència o divinitats.
Els temes tabú s’han silenciat molt o contràriament s’han
exagerat, dificultant l’estudi seriós. Les proves de tot allò
que les religions han prohibit s’han destruït, especialment
les relacionades amb avortament, natalitat, enterraments o
sacrifici infantil, lesions o violència. Durant molts segles la
tendència va ser fomentar la ignorància perquè l’obtenció
de plaer sexual no era ben vista.
Tota la sexualitat dels antics se’ns explica només des de
la religió, sense valorar adequadament la fecunditat ni la
sexualitat. Les imatges intifàl.liques presents en el nostre
entorn des de les èpoques més primitives, mai han estat
valorades a partir del desig i el plaer, aspectes que caldria
revisar des d’un estudi interdisciplinari.
No sabem si entre els ibers s’incitava el sexe o s’afavoria
el silenci en determinades situacions. Tampoc coneixem el
tema de la repressió sexual o el de la marginació de
determinades minories o desviacions que potser existien.
Tampoc sabem si alguns dels actes de violència descoberts
entre els ibers, eren practicats per motius sexuals.71
Cultura i llengua ibèrica. II Part: Els ibers i la violència. Ed.
71

Emboscall. Vic, 2006. (Del mateix autor).

188
 Formes sexuals característiques dels ibers segons Nicolini 1969.

Examinant fets sexuals de les societats més pròximes en

el temps a la dels ibers, trobem possibilitats per iniciar un
estudi ampli del tema. Val la pena doncs conèixer les costums
dels jònics, celtes, grecs, etruscs, romans, púnics o
transcaucàsics per poder entendre les influències
intercanviades. El sexe és cultura i societat i l’amor participa
del sexe transculturalment, transportant-nos cap a la conducta
humana dels respectius grups, dels que també formen part
les minories amb costums diferents, desviacions i
aberracions. La conducta modèlica l’entenem com a
heterosexual reproductora però no sempre és així.
En les imatges ibers del Museu Ramos de l’Alcúdia d’Elx,
la bogeria sexual, la cervesa i l’home presentat com a taure
o joguet de la deessa ibèrica local, són considerats com
veurem més endavant, uns fets normals i desitjables.

189
 Sertori, per justificar determinades actituds sexuals, deia
que tenia una cérvola que el posava en contacte amb les
divinitats...

LA SEXUALITAT PREIBERA

La sexualitat dels ibers només la podem entendre i

descobrir analitzant com era el sexe en les èpoques
immediatament anteriors a la ibèrica, durant les etapes de
formació d’aquesta cultura en aquells territoris genuïns on
s’havia desenvolupat aquesta cultura, en aquells de l’entorn
més proper o amb contactes evidents amb la gent propera al
mateix País Iber.
Sabem que havien mantingut contactes importants amb
els jònics foceus massaliotes, amb els jònics de la Anatòlia,
amb els ibers de la Transcaucàsia i amb tants altres.
Cal, doncs, citar imatges i escenes bàsiques de sexualitat
que veiem en les pintures rupestres dels territoris ibers
genuïns, com les de l’Abric Santuari del Cogul a la comarca
de Les Garrigues que d’entrada ens presenten unes imatges
en una cova de tipus obert de manera que des del camí es
puguin veure les imatges representades.
Per tant, estem referint una obra feta amb sentit social,
per tothom i sense limitacions. Diferent per tant de les
imatges que altres cultures ens ofereixen en llocs plens de
foscor on l’artista treballava tancat o potser amagat de la
gent de pas. Aquesta circumstancia és encara més destacable
en l’aspecte sexual, si resulta com en aquest cas que l’escena
que es presenta és sexual i fàl·lica, en un entorn utilitzat
pels pobles preibers i pels ibers que hi van deixar constància
en un text extens escrit en el seu signari iber. Durant la

190
dominació romana hi van afegir un text en llatí que marca la
continuïtat d’ús d’aquesta cova santuari amb clares
evidències de celebracions comunitàries amb connotacions
sexuals. En les imatges a més de les figures femenines
(úniques en pintures rupestres d’aquella època) i masculines,
hi descobrim una dansa fàl·lica i un art pictogràfic nou per
la prehistòria europea, entre El Cogul, l’Albargés i el marge
del riu Set. En total hi ha 42 figures pintades amb dues
gammes de color, d’estil naturalista estilitzat i esquemàtic,
amb algunes representacions de fauna i 260 signes
escripturaris. L’escena comunitària està integrada per nou
dones amb els pits descoberts i en rotllana, envoltant un
personatge masculí amb un fal·lus erecte de dimensions
exagerades, representant en conjunt una dansa fàl·lica.
A la cova s’hi van trobar objectes epipaleolítics, neolítics
i del bronze final preiber, així com ceràmica iberoromana
que situa la seva continuïtat d’ocupació mínima des del 7000
aC fins després dels romans. El Cogul situa doncs la sexualitat
primitiva entre els components de la Confederació de tribus
comarcals ibers, com de tipus fàl·lic i naturalista.
No podem tampoc obviar totes les nombroses troballes
en coves i abrics de tots els Països ibers catalans com les de
l’Agut Romaní, Margalef, Mas Llort, El Parpalló, Serinyà,
Calpetà, Lascaux, Glozel, Mas d’Azil (o de l’Ase), Valltorta,
Chauvet, Cosquer, Ulldecona, d’En Joan d’Os, del Tabac,
Sèllecs, Trago, Serradell, Vilabella, Begues, Colldecanes,
Torralla o Collbató i altres com les figures nues femenines
dels Vilars o Vilassos dansant al voltant de la masculina amb
les dones agafades de la cintura per l’home que ja assenyalen
en el 9000 aC, connexions i semblances entre simbolismes.
Les diferents coves o abrics ens mostren també clares
relacions amb actes de culte.

191
 La sexualitat de la Cova de l’Or de Beniarrés (Alacant),
té simbolismes de caire femení i matriarcal que es repeteixen
en les pintures macroesquemàtiques del Pla de Petracos en
el Castell de Castells d’Alacant. 72
A Tivissa les deesses femenines, a Sidamunt les figures
nues i a Gavà la seva Venus neolítica, semblen icones solars
embarassades, relacionables amb les deesses prenyades de
la vegetació i la fertilitat de la terra com les altres –algunes
negres– de Bolívia o Europa.
Per alguns estudiosos del tema els cercles simbolitzant el
sol o el sol en moviment quan els cercles porten ratlles, estries
o són fets en forma esvàstica, aquests símbols podien haver
representat primitivament simbolismes relacionats amb la
sexualitat coital.

Escultura intifàl·lica ibera de l’antiga Col·lecció Vives.

72
Gil Mascarell, 1975, Gusi 1994 i Historia Universal (Ed. Nájera, Madrid,
1987) amb estudis de Carmo, Chapa, Delibes, Moure, Querol i Santonja.

192
 Segons Robert Graves, el cristianisme va prohibir la
participació de sacerdotesses per por que introduïssin
elements sexuals en el sentit místic.
A la Cova de Ciurana s’ha comprovat l’existència de tallers
de construcció d’objectes, relacionats per Hübner junt amb
els de Caldes de Malavella citats per Alsius, els de Banyoles
o els que refereix Pellicer i Pagès a Argentona. Com a d’art
protohistòric tenim les de Marcamps, Eyziés, Aigüese o
Marsoulas a la Catalunya Nord. Lluis Maria Vidal examinant
les de Lleida, va descobrir dues pedres de moldre color.
Del Neolític podem passar al Neolític recent, amb les
representacions femenines en els Sepulcres de Fossa,
exclusius dels territoris ibers catalans, amb tècniques de
gravat en vasos de ceràmica de tipus llis. En el País Valencià
tenim el famós Art Llevantí Esquemàtic postpaleolític amb
imatges divers que ens van conduint l’estudi de la sexualitat
iber dins d’una visió naturalista i expressionista esquemàtica
pel que fa a les representacions artístiques plenes
d’estilitzacions que creen una mena de frontera divisòria a
nivell peninsular a partir del riu Segura i coincident amb la
divisió de la Ibèria genuïna, sempre relacionada amb la divisió
toponímica catalana actual, ben diferenciada de la part de
parla castellana.
La figura humana de l’art rupestre dels territoris ibers, és
estilitzada i les dones porten faldilles amples i el pit descobert
marcant intencionalitat sexual. Els homes van nus o amb
proteccions a les cames, com els ballarins i els dansaires.
H. Breuil quan estudia les pintures del Cogul amb el seu
mascle intifàl.lic, estableix comparacions amb les figures
descobertes en el País Valencià o en les diferents comarques
tarragonines i especialment amb les troballes de Tivissa o al
voltant del Fal·lus de la Cossetània, amb una inscripció feta

193
en un signari molt proper al iber. Referent a aquests caràcters
Gibert diu a la Tarragona pre i protohistòrica que són una de
les fases evolutives entre l’escriptura jeroglífica dels
autòctons i el seu sistema gràfic de signes alfabètics i sil·làbics
ibers.
Anirem fonamentant el present context a partir de les
troballes del Perelló, Vandellós, Ulldecona, La Sènia, o Flix
amb dues figures abraçades i personatges intifàl.lics.
A Lleida els escrits votius o màgics astrals, ens donen fe
de la Iltirda iber junt a descobertes del Calcolític, l’Eneolític,
l’Edat del Coure i el Bronze, amb imatges fetes al batut i la
fona que ens donen entrada a figures nues i inscripcions en
ferro i plom pertanyents ja a l’Edat del Ferro iber.
Durant mils d’anys, mites i tabús han condicionat la
sexualitat, confonent a tothom, però les evidències
arqueològiques han anat confirmant les primeres deesses
femenines. El sexe femení havia estat considerat com sagrat,
perquè les dones eren coneixedores úniques amb profunditat
dels misteris relacionats amb el sexe, la fecunditat i la
concepció. En el 2300 aC la sacerdotessa i poeta Enheduana
dels pobles Sumer-Akad, havia escrit en alfabet Sumer
Kenyer o Emekenyer semisil.làbic preindoeuropeu i no
semita, un himne a la deessa Inanna.
Després quan tothom ja va conèixer els secrets de la
concepció, és quan la dona comença a perdre el seu entorn
màgic diví i comencen les històries de deus i Sols masculins,
passant la dona a una segona categoria. Totes les religions
van anar demonitzant i rebaixant la dona fins arribar a les
cremes de bruixes o a la negació del orgasme femení que va
passar a ser un signe histèric. La divinitat de l’antiga ciutat
d’Herakleion (Thonis), anterior al 331 aC era femenina i el
seu temple era conegut com el de la deessa Neith que entre

194
els ibers coneixerem com a Neitinbeles segons les inscripcions
ibers desxifrades per Luis Silgo. Cal no confondre la Heraklion
de Creta amb la Herakleion ptolemaica de Herakles, de la
que en va ser descobridor el francès Yoyotte en trobar l’estela
de Neith. Herodot (484-424 aC), l’havia descrit en els seus
llibres.
Els descobriments que ens parlen del comportament de
cada ètnia són molt importants per poder interpretar les seves
tendències sexuals i valorar les diferents actituds. Ara bé,
les diferents conductes humanes o les costums pròpies dels
ibers, analitzades des del camp mèdic, el de la sexologia
clínica i l’antropològic, ens aniran descobrint una sèrie de
fenòmens que caldrà analitzar. Un tema molt controvertit és
el de les perversions sexuals que cal esmentar per la senzilla
raó que els actes de violència descoberts entre els ibers no
han tingut una explicació satisfactòria ni completa. Explicar-
ho només des del camp dels rituals i la terapèutica no
soluciona el problema.
Dins del camp de la Psicologia, trobem els estudis de
M.Villaín Ramos i J.D. Villalaín Blanco sobre l’aplicació del
anàlisi grafopsicològic al estudi de l’escriptura iber, on a més
d’estudiar tots el paràmetres del jo, podem arribar a una sèrie
de reflexions relacionades amb la manera de ser i de pensar
dels diferents escribes ibers pel que respecte a la afectuositat
sexual, la gelosia, el desordre sexual, la satisfacció o la
intolerància en front a comportaments sexuals dels altres,
valorant els compromisos morals, els afectes, aspectes
sentimentals i sobre com podia ser d’actiu sexualment parlant
un determinat individu dels estudiats. Aquests estudis han
ajudat a conèixer aproximadament l’edat de la persona o
escriba estudiat geològicament a través dels signes dels texts
ibers fets sobre planxes de plom i altres suports on el punxó

195
utilitzat per escriure, descriuen la personalitat de l’escrivent
de manera molt més efectiva que quan escrivim amb un
bolígraf, distingint sempre si en un mateix escrit hi ha lletra
d’un o més individus.73
El comportament sexual de l’individu té una significació
fonamental tant pel fet de l’obtenció de plaer com per ser el
que condueix cap a la perpetuació de l’espècie. La conducta
sexual cal examinar-la no només des de la sexualitat, sinó
des de totes les actituds socials i també des dels rituals de
sacrifici antics, el circ romà o les tortures inquisitorials.
En sexualitat no tot és dolent com ens volien fer creure,
ja que també té els seus mecanismes integradors que
contribueixen en tots els components de l’estructura social.
El coit heterosexual o intercurs entre mascle i femella, ha
estat corrent en totes les societats, també en la ibera, però
també és cert que hi devien haver moltes altres tendències,
variants i comportaments sexuals. Com que la societat ibèrica
ens parla en imatges sobre la fecunditat, la fertilitat, els ritus
i les divinitats, del sacrifici infantil o de les danses fàl.liques
i els actes violents, haurem de pensar també amb altres
possibilitats. Els descarnaments descoberts en l’estudi de
les paleopatologies, el culte als Caps Tallats, les trepanacions
o els enterraments infantils a casa, lògicament presenten
alguns interrogants que afecten al camp de la sexologia iber.
Per tant al llarg del present estudi anirem referint tot allò
que coneixem per referències bibliogràfiques, per les imatges
dels jaciments arqueològics i pels estudis mèdics o
73
Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed. de Alejandro Pérez-Pérez.
Actas del III Congreso Nacional de Paleopatologia. Universidad de
Barcelona. Fundación Uriach, Barcelona 1996.
Actas del II Congreso Nacional de Paleopatologia; Valencia, 1993. M. V.
Ramos i J. D. V. Blanco, pel que respecta als anàilisi grafopsicològics i els
seus aspectes sexuals.

196
antropològics dels esquelets descoberts en els diferents
enterraments o necrópolis.
La societat iber era una societat d’intercanvis i relacions
comercials, el que comporta sens dubte l’adopció de costums
dels pobles amb qui comerciaven i que havien de motivar
les seves costums i la seva sexualitat. Llàstima que tot el
que trobem sigui fragmentari i referit només a les classes
socials més aristocràtiques. Yerkes el 1933 ja es referia a la
filogènesis en el tema de l’evolució i la convivència social,
creient que el desenvolupament i les transformacions de les
formes en les carícies sexuals, havien donat lloc a l’art tonsuri,
la criança dels petits i a molts altres costums de la societat
humana.
En el cas dels ibers tenim referències en els escrits de
Plini sobre els concursos femenins de bellesa organitzats
tradicionalment pels ibers amb jurat masculí, on es posa de
manifest la importància de les característiques fisiològiques,
el diàmetre de la cintura i una sèrie de temes que van
directament relacionats amb la sexualitat. La importància
de l’aspecte físic és ben manifesta també en l’escena de
tocador amb mirall i pintures de la inscripció de La Serreta
d’Alcoi «Unsgeldegiar», on la dona iber s’està pintant, no
seguint per tant la prohibició d’altres cultures com la grega
que no deixaven pintar a les dones.
Tot en conjunt demostra que l’aspecte exterior era
important per l’establiment de les relacions sexuals, basades
a tots els pobles amb les caracteristiques corporals externes.
També veiem que els genitals tenien una importància
cabdal entre els ibers. Els grans penes i les vulves en
representacions i exvots, no deixen de ser una exposició dels
genitals que pot implicar desig o provocació sexual, per més
que es vulguin referir a la fertilitat i la fecundació.

197
 Els pits de les dones al descobert en diverses
representacions ceràmiques i danses fàl.liques, les imatges
de Bocairent, d’Agost, de la Valltorta, de Beniarrés o del
Fal.lus de la Cossetània, es vulgui o no són sempre una
incitació o una referència al sexe.
Que tot això ho vulguem interpretar només com a danses
religioses o rituals, és un altre tema, però diferents dones
només amb faldilla, al voltant d’un home amb un priapisme
exagerat, a mi no em fa pensar gaire amb la religió. Potser si
que la sexualitat la vinculaven a la fertilitat i la fecundació,
però l’escena és purament sexual.
No està clar si les faldilles tenien alguna significació
referent a l’edat, maridatge múltiple, poligàmia, virginitat,
intercanvi sexual o altres.
Diferents productes com el perfum o els estimulants
eròtics, s’han de relacionar també amb la sexualitat. Molts
costums havien estat ideats per augmentar l’atractiu, com
l’oferiment de flors, els regals, els pebeters, les herbes
aromàtiques, els olis perfumats, algunes begudes i la
utilització de drogues, el ball, la música amb instruments
tocats habitualment per dones ibers, la màgia o els picarols
que els homes ibers duien a les cames per ser vistos o els
amulets peneals que tothom utilitzava, fent-nos reconèixer
fets i situacions d’iniciativa eròtica i sexual.
Altres costums les havien rebut de gent de cultura etíop,
cirenaica, transcaucàsica, etrusca, jònica, egipciana o llatina
entre moltes més.74
Entre els mags alguns autors refereixen unions entre
germans, mare, fill i altres pràctiques com l’amor natural

74
Estrabó XVI, 783. Sexto Empirico, Pyrrhi Hip. III, 168. Teopompo,
Ateneo XII, 14. Heràclit fr. 32. Mela I, 8. Plató, Rep. V.461.

198
entre familiars i pares amb filles que anaven desapareixent
per lleis socials. Moltes costums i creences estan basades en
mites antics, especialment en el referent a les relacions entre
les diferents divinitats, com passa entre Isis i Ossiris que
encara que déus eren germans casats. Grecs i hebreus van
fer com els ibers, adoptar les creences més diverses adaptant-
les a les seves necessitats. La majoria de cultures vinculades
amb el món grec permetien tenir una dona per casar-se i una
per tenir fills. Demèter, Artemis o Persèfone perfectament
ben reconegudes entre les creences dels ibers, representen
la matèria terrenal per la maternitat, mentre els creients els
hi oferien menjars amb mel i sésam.75

LA INVERSIÓ

Moltes de les tradicions antigues de caire sexual, com ara

els rituals femenins d’inversió o masculinització han arribat
fins els nostres dies. La inversió, sigui masculina o femenina,
sempre ha existit ja que els dos sexes tenen continguts
secundaris de l’altre en major o menor grau. Antigament els
sexes s’invertien durant les festes d’inversió sexual com les
de Carnaval i altres. La inversió de rols es presentava amb
continguts festius i estava estesa per entre la gent de les
diferents cultures peninsulars. A la població de Zamarramala
s’ha conservat fins l’actualitat, celebrant-se la festa de la
inversió per Santa Águeda. És una festa d’inversió sexual
transitòria o de pas, en què les dones adopten els rols
masculins durant els dies de realització del transformisme
sexual cultural en què la dona agafa els atributs, els vestits
75
Ovidi, Met. X, 323. Ateneu XV, 692 i Diògenes Laerci, II, 26. Plutarc,
Quaes. rom. 105.

199
masculins i el bastó de comandament de l’alcalde. Degut a
la seva transitorietat no hi ha transsexualitat ni bagardisme.
Pels motius exposats Santa Àgueda porta els pits amputats
com algunes dones lesbianes que sels fan reduir per adoptar
la condició masculina.
Altres autors expliquen el primitiu costum d’associar les
dones amb el mal i el diable degut a aquestes situacions. Per
motius semblants la màgia era perseguida i els xamans,
transvestits i bagardes es representaven amb faldilles,
distingint entre efeminat, bisexual (modernament «gillette»
perqué talla per les dues bandes, maricó i maricó viril o inseridor
anal). En altres apartats hi hauria els impotents i els castrats.76
Alguns dels descobriments en jaciments i necròpolis, ens
fan pensar en casos de possibles parafílies i variants sexuals
que durant l’època ibèrica es podien haver practicat, tenint
presents les mutilacions descobertes en alguns esquelets.
Actualment en els laboratoris de Medicina Legal de les
universitats, es fan revisions mèdiques «post mortem» de
tots els esquelets localitzats en enterraments d’èpoques
primitives, creant bancs d’ADN per establir relacions de
parentiu entre les restes i les diferents paleopatologies que
deixen marques en els ossos.
Cal pensar que les diferents desviacions sexuals són
finalitats per aconseguir l’orgasme que molts cops disfressem
com a cultes o rituals.
En altres circumstàncies l’homosexualitat es fa servir per
dissimular la impotència molts cops manifesta ja en el
moment de l’aparició del pubes o pèl a la regió genital com a
significació del començ de maduració sexual que podem
veure en diferents imatges. Després arriba la maduresa
reproductiva, la fertilització i la concepció que tanta
76
Brandes Stanley, 1981

200
importància tenia pels ibers, al igual que la gestació o la
lactància, tal com ho demostren les figures de Sagunt o de la
Serreta d’Alcoi.
Es calcula que la reproducció no es donava abans dels
15 anys, encara que practiquessin l’intercurs des dels 11 o
12. L’esterilitat feia créixer entre els ibers la necessitat de
demanar als deus les seves influències amb ofrenes i exvots
ceràmics molt abundants en els jaciments ibers. Eren
habituals les cerimònies especials durant la pubertat i
l’adolescència amb forma de purificacions rituals de fons
sexual com les iniciacions amb grup, la circumcisió i altres
costums.
Fins avui no s’ha trobat cap representació clara de casos
d’hermafroditisme o intersexualitat de persones amb genitals
externs de tipus intermedi que també havien d’existir.

EL BAGARDISME

La religió naturalista dels ibers i la seva manera de viure

amb diferents creences de tipus màgic astral, estan d’acord
amb algunes de les línees descrites per escriptors clàssics
com Diògenes Laerci que escrivia consultant moltes fonts
anteriors que li permetien donar opinions de la vida antiga
en general i de la filosofia jònica, permetent equiparar
diferents opinions descrites que P. Gassendi el 1649 amb les
seves obres, havia fet redescobrir de nou.
Per ells sabem que a la Transcaucàsia, Gilgamesh als
voltants del 3000 aC, havia creat un poema eròtic sobre
l’erotisme i la sexualitat a Uruk (Ibèria Oriental, Geórgia),
parlant de la nuesa, el cos, l’amor, els perfums i l’Eros
divinitzat.

201
 En els nostres territoris trobem també justificacions
escrites del 1308 sobre el bagardisme, el bardaix, la bardaixa
o la bagassa com a dona deshonesta. En àrab apareix el mot
bardag o barday que vol dir sodomita.78
El bardaix desitja ser del sexe contrari al que és i no és
necessariament homosexual ni travestí. En tot cas seria
transsexual un cop hagués canviat de sexe com a fet d’inversió
de rols i sexualitat de manera no transitòria.
La majoria d’autors clàssics ens parlen del principi matern
iber-cántabre i de costums semblants entre els habitants ibers
i ligurs de Ruscino a la Catalunya Nord (Perpinyà o Illiberis).
Els pensaments de les escoles epicúries també podien
haver influenciat als ibers pels contactes mantinguts amb
els jònics. Pensem que Epicur havia nascut a Milet (Jònia)
l’any 341 aC, passant la seva joventut a Samos, fundant la
seva escola a Mitilene el 310 aC, sistema que Lucreci havia
fet triomfar fins el segle II dC a tot el Mediterrani.79
Tal com deia Ruth Benedict, fer un estudi de societats
antigues resulta molt laboriós però està clar que les cerimònies
de fertilitat dominaven durant els temps ibers, comportant
implícitament un simbolisme que parteix de la sexualitat,
doncs les danses o alguns dels exvots pertanyen a la
sexualitat.
Les deesses i deus ibers no castigaven la sexualitat. La
convivència entre homes i dones era natural i amb sexualitat
ben acceptada.
Està clar que les costums preibers, havien establert la
seva sexualitat representada en tradicions, cultes i rituals.
El nu hi és present igual que els genitals femenins i masculins,
78
Carpentier. Paris 1738 en llatí consta baghardi (any 1318) amb sentit
de bagardisme.
79
Polibi III, 2. Diodor V, 23. Ateneu XIII, 79. Livi XXI, 24.

202
ambdós representats exageradament amb tot èmfasi. Moltes
costums màgiques astrals, ritus esotèrics, sacrificis o altres
com el consum d’opi, LSD, cervesa i vi ens porten cap a
concepcions de festa i sexualitat, temes ampliables en el meu
volum Cultura i llengua ibèrica de la mateixa editorial. Durant
l’època iberoromana, les coses canvien mentre s’introdueix
el costum de gaudir en públic veient patir les persones
martiritzades en els circs. Amb el naixent cristianisme i els
Pares de l’Església romana, van desapareixent les imatges
d’època ibera per eradicar el pecat i el sexe... resultant difícil
localitzar amulets fàl·lics i altres objectes ibers representatius
dels autòctons que s’aniran convertint en sers de costums
molt mestissades. Els geògrafs clàssics van conèixer als ibers
transcaucàsics de la Ibèria Oriental i als ibers peninsulars,
dos països amb el mateix nom ètnic i un mateix nom pel seu
principal riu, l’Ebre. Els ibers també s’havien desenvolupat
en els territoris de la Catalunya Nord fins el riu Roine, amb
algunes excepcions que havien arribat fins el Cantó Suís de
Valais o Wallis, que forma en la ciutat ibèrica de Sió (ara
Sion), una de les peculiaritats més curioses de l’alta conca
del Roine en territori gal-suís envaït per celtes, romans i
francs. Sió (Sonderbund), havia estat una república
independent fins el 1.802 per passar després a ser francès i
helvètic.

EL PRÍAP

Les representacions priàpiques tan habituals entre els

ibers, podrien respondre a contactes amb jònics, tant de
Massàlia com de la Transcaucàsia, ja que algunes de les
divinitats focees, jòniques o egípcies eren coincidents, com

203
les festes i costums fal.lofòriques representades en coves i
abrics.
A l’opida de Nissan les Enserunes es va trobar un fal.lus
lligat amb un cordill al coll, a Montjuïc i Can Tunis, a prop
de la Creu Coberta de Barcelona un Vertumne fal.lus de 2
metres trobat el 1840, propietat de l’Academia de Bones
Lletres de Barcelona i a Tarragona l’esmentat Fal.lus de la
Cossetània amb inscripció.80 Totes aquestes figures són
estilitzades i expressen de manera màgica el poder de la
sexualitat, la creació de vida, i la generació i formació còsmica
des de l’existència d’un món femení.
Aquestes danses són cultes a la vida, la fecunditat i la
fertilitat, amb presència d’erotisme i sexualitat.81
Tots els pobles prehel.lènics portaven sempre imatges
fal.liformes processionalment, igual que en les festes de tipus
dionisíac, de la Llum o de les anomenades fal.lofòries, en les
que el penis sempre havia de tenir un format inflamat o erecte.
Priapisme vol dir penis erecte o inflamat i Príap o Priapus,
era el deu del desig genèsic a partir de la sexualitat del fal.lus.82
Les representacions del Museu d’Èfes són comparables
per la seva dimensió amb el guerrer intifàl.lic iber de la
col.lecció Vives, actualment en el Museu Arqueològic
Nacional de Madrid. Es tracta d’un exvot de bronze fet a la
cera perduda, vestit amb túnica curta, cinturó amb relleus i
casc.83

80
Josep Puig-garí. Barcelona, 1879.
81
Diferents estudis d’A. Schulten, amb cites de Plini i altres.
82
Diferents estudis de J. Mariana, amb cites dels Gerions, llibre I VIII,
27 i altres d’A. Arribas, de Religion y ritual o Hersart de la Villamarque i
F.Ripoll Perelló.
83
Nicolini. Núm. 1.103. 1.969.

204
 Els romans també van adoptar aquestes celebracions amb
el nom de «les vertumnals», seguint amb Vertumno el tipus
grec del Proteo o Fal.los grec de les festes de tardor o de
collites amb relació amb les idees ètniques d’origen, font
primera, engendrament i creació.
Les representacions de la vulva i el fal·lus eren
protagonistes en els significats de la vida dels ibers. Els
bronzes de les ceràmiques o les pintures amb sexe molt
marcat o aquelles imatges d’homes nus o tocant-se el penis,
són també significatives com les dels guerrers despullats amb
llança i un penis gegant. A Llíria tenim un «numen itifàl.lic»
amb dones agafades de les mans.
Després l’església dels primers temps va combatre amb
molta duresa les costums ibers per evitar que aquests
combinessin el culte cristià amb l’iber o culte pagà. Es van
donar moltes confrontacions i sincretismes com durant
l’època iberoromana que eren de base astrològica i gnòstica.
Durant el segle III dC els bisbes encara acceptaven alguns
elements pagans ibers, bascs i àsturs, fins que Priscil.liá va
crear el «Priscil·lianisme» que constituïa una barreja de
costums cristianes i elements ibers pagans, fent que l’església
participés també d’aquestes tradicions que tothom
acceptava. Més tard aquests seguidors van ser castigats en
els primers concilis i a partir del segle IV comencen les noves
prohibicions pels autòctons de tota la península. La tradició
ibera va ser tractada com de criminal igual que la basca, la
celtibèrica o la celta i a partir del segle VIII es van crear els
cànons penitencials, castigant la «masturbació femenina amb
instruments» o amb ajuda d’una altra dona, començant una
gran lluita social.
Les festes nocturnes de Bacus inaugurades per Temis es
van convertir en orgies sagrades i les verges o sacerdotesses

205
es prostituïen. La Jònia era un lloc considerat voluptuós on
Artemis és com la Lluna que a Efes estima la nuesa i
personifica la Natura segons explica Marius Fontane.
La festa anomenada Hennula Cervula, amb processó
després del banquet sagrat, homes i dones ben emborratxats,
amb la cara tintada de maras i disfressats de bèsties diverses,
practicaven actes declarats després com a impúdics mentre
anaven passejant el «phallus» conegut com la «Estaca de
Caldea» enmig de balls i cants. Alguns grups des de un carro
recitaven poemes interromputs per acudits dins una trama
intel·ligent. Es pensa que Susarió de Megara en el món grec
havia reglamentat aquesta festa estesa a tot el Mediterrani.
El costum dels focs en camps i carrers també es troba
ben descrita en els autors clàssics que parlen del solstici
d’estiu, on homes i dones es barrejaven ballant o cantant en
cor cíclic i girant en rodona agafats de les mans, recordant
les primitives danses astrals.

ELS CERCLES SOLARS O ELS GENITALS

FEMENINS

Així com en el País Basc, Astúries i Cantàbria, tenien

com a simbolisme ètnic religiós el Lauburu basc o Sol en
moviment, semblant al Sol iber, en alguns territoris d’aquelles
contrades al inici de la primavera es feien pans reproduint
els genitals masculins i femenins, costum que va arribar fins
el segle passat amb el nom de «el bollo y la bolla». Segons
Horaci tenia la consideració de pa diví, fal.lus o Príap.
Alguns autors pensen que els cercles, els Sols o els panets
rodons podrien significar també els genitals femenins.

206
 Entre els ibers era costum portar amulets eròtics fàl·lics i
altres penjats al coll, tant per part de les dones, els homes o
els nens. A Aix, nom derivat del basc iber, es va trobar el
gran fal.lus de marbre i diferents monuments dedicats al culte
fàl.lic en divers punts de Catalunya, com el Príap amb la
figura d’Hermes a Sant Beltran. A la Provença i el
Llenguadoc es poden veure figures semblants i ofrenes de
genitals masculins i femenins amb imatges de sants de tipus
fàl.lic. En altres llocs no ibèrics de la península com a Mave,
Pisuerga, Clunia, Sulióbriga o Carrión, també s’han trobat
representacions d’aquestes pràctiques i figures sexuals en
els mànecs de pàteres, xartells, picadors de portes i altres
objectes a més dels taures itifàl.lics amb dones nues cavalcant
a sobre d’ells. Estrabó dona moltes referències sobre la
Artemis efèsia entre els ibers, com a contraposició amb la
Cibeles que no havien assimilat ni els ibers ni els bascs,
càntabres o àsturs, mencionant en els seus escrits les danses
considerades obscenes que es ballaven en els santuaris
dedicats a les deesses.

LA GRAN MARE DE LA GLEVA IBERA

Entre els estudis de la Medicina d’època preromana iber,

trobem moltíssimes referències a les deesses iberes i els seus
temples vinculats a temes màgics astrals de sexualitat,
fertilitat, fecunditat, Mare Natura o Gran Mare Terra, la
Gleva com a terra ètnica i la Lluna, sempre vinculades al
matriarcat, els seus rituals, els cultes respectius i les Verges
Negres com l’Astarté, equivalent a la Tanit eivissenca o a la
Istar babilònica, ben representada en exvots, terracotes i
figuretes. Escriptors com Clariana, tot citant Plini, Estrabó,

207
Eudoxo i Kyzikos, comenten diferents cites sobre
l’embarcament de noies i noies músiques o dansarines en
vaixells. Les històries mítiques estan també plenes de temes
sexuals jònics o grecs relacionats amb Eros, Artemis o
Afrodita, explicant històries del jove Dionís nu amb sàtirs i
el deu Bes efesi adoptat pels ibers com a deu del sexe i Príap
amb el famós penis gegant trobat a la casa de prostitució
d’Èfes, on encara es pot veure a quatre passes de la
biblioteca, escrit a les pedres de la vorera l’anunci de la casa
de sexe.
Entre nosaltres també s’han trobat diferents Eros
utilitzats com aixetes de fonts.
L’origen de Bes era egipci i se’l va identificar amb Set
fins l’adopció romana.
Les diferents estatuetes trobades, reben el nom de Venus
com la d’Eusti de Sentmenat, la del Penedès, la de Gavà,
Sagunt o l’Alcúdia. Les parts del cos es relacionen amb la
nutrició, la fecunditat, la sexualitat, l’embaràs i el part, dins
d’uns aspectes màgics que personificaven esperits protectors
de primitius matriarcats anteriors. Les representacions eren
diferents segons els ideals de bellesa de cada poble.
No sabem si alguns edificis públics o temples, tenien
finalitats de tipus eròtic o sexual en funció de la deessa a
que estiguessin dedicats, com en el cas del temple de la Illa
de Campello, el d’Ullastret, Sagunt, Roses o el d’Empúries
dedicat a Artemis. Si seguim a Blázquez,84 veurem que la
religió ibèrica té un sentit practic i naturalista, provinent de
cultes molt primitius, acceptant que la sexualitat també hi
tenia cabuda.
84
J.M. Blázquez, Religiones prerromanas primitivas. Ed. Ibèrica. Madrid, 1983.
Primitivas religiones ibèricas. Ed. Cristiandad. Madrid, 1983.
Religiones en la España antigua. Ed. Cátedra. Barcelona, 1991.

208
 IUN, LA DEESSA IBERA

L’arqueologia catalana ens presenta el cap de marbre de

l’Afrodita praxiteliana, monedes amb la figura d’Artemis i
diverses ceràmiques pintades. Els foceus-jònics havien influït
molt en el sentit de bellesa del poble iber i les comparacions
escultòriques celtes ens presenten també semblances i
diferències entre les dues cultures, doncs les imatges celtes
sempre eren més plenes i arrodonides com veiem amb les de
Dordonya, Wisterniltz, Savignano, Mesopotàmia o
Willendorf amb amplàries de la pelvis superiors als 110
mil·límetres. Les dames alades o assegudes en trons com les
d’Illici, portant túniques curtes i caps de taure o les taules
d’ofrenes, els simbolismes de massatges, les deesses locals o
de testimoni de contingut plenament orgiàstic i sexual que
ens presenta el paredre de la divinitat ibera local d’Illici, són
ctònies i femenines. El seu consort i al temps deu emparentat
amb Sabazios, el refereix com a déu de la cervesa, la bogeria
i com a taure i joguina de la deessa local, presentada en el
mosaic de l’Alcúdia d’Elx junt amb altres decoracions
geomètriques amb representacions de zoomorfes com
elements secundaris i amb la inscripció iber «Sailacos». En
el Museu Ramos d’Atzavares Baix hi ha representacions del
bé i el mal i altres simbologíes mítiques que podem identificar
amb formes semblants a les de Deméter del temple de la
deessa Iun ibèrica, convertida pels romans en la seva Ivnoni
(Juno). Ha de quedar clar que la Iun ibera no s’ha de
confondre amb la Ivnoni romana, ja que Iun és un nom iber.
Els diferents autors que parlen de la ginecologia, l’embaràs
o el part,85 esmenten la fortalesa de les dones ibèriques en
tals situacions, ja que treballaven abans i després del part.
85
Mónica Ruiz Bremón 1996; i Stromata VIII, 62, 2; i Naturalis Historiae,
de Plini, VIII, 35.
209
 LES GRANS DEESSES LOCALS

Ja sigui com a Mare Natura, Gran Mare, Terra, Lluna,

Gleva o Negre, les denominacions femenines són freqüents
en la terminologia antiga dels ibers. Les referències o són
eròtiques i sexuals o parlen de fertilitat i fecunditat amb
relació sempre amb la Mare Terra o amb el nom de la deessa
que la representava o noms ibers com el conegut Iun o altres
adoptats.
Si parlem de màgia hem de reconèixer que sempre va
lligada amb la fetitxeria que en els actes de bruixeria es
relacionava amb el ritual, el culte, les creences i la sexualitat
des de temps molt primigenis. De fet l’atracció sexual i els
poders de seducció residien en la màgia amorosa, pròpia de
totes les cultures antigues.
Els enfocaments de Malinowski o Frazer,86 relacionen
aquests temes de funció ritual i sociològica amb la gran
importància dels ritus agrícoles, cultes de vegetació o de
virginitat i altres com els dels mites amb Adonis, Attis o
Osiris.
En canvi Bachofen parteix de les concepcions de la
historiografia de l’antiguitat clàssica per referir-se a la idea
de la dona i la mare que li permet reconstruir l’estadi primitiu
antic de cada societat. Engels havia assumit també aquestes
hipòtesi en investigar les unions sexuals naturals no conjugals,
el matriarcat, la ginecocràcia, la castedat exigida, el patriarcat
i els sistemes d’aquells pobles que tenien dones en comú
sense formar una llar. Ampliant els seus estudis amb cultures
com la dels etíops, les líbies o les hel·lenístiques va estudiar
el tema de la bisexualitat, la copulació i els acoblaments
sexuals.
86
B. Malinowski, Màgia, ciencia y religion. Ariel. Barcelona, 1982.

210
 El dret matern o els simbolismes utilitzats per parlar de
la cohabitació entre un home i una dona, descobreixen
secretismes referits a les persones amb qui es vinculaven i la
llibertat de les dones per triar les seves unions personals com
entre els etíops.
Segons Evans i Murdock, és només amb el cristianisme
que canvia tot el tema sexual natural i especialment quan
s’adopta el codi jueu contrari a l’intercurs amb bèsties i
considerant la cohabitació d’un cristià amb una jueva com
equivalent a sodomia amb animals. Els legisladors hi van
incloure turcs i sarraïns en la mateixa categoria. Els convictes
de copular amb algú que no fos cristià, eren sentenciats a
mort junt amb els seus consorts sexuals.87
Entre els ibers predominava la monogàmia. Com en la
majoria de societats antigues, l’incest de pares a fills, germans
i familiars es pensa que no era ben vist.
Els mites cretencs, jònics o grecs estaven escampats per
tot el Mediterrani tot i no conèixer alguns continguts com
els del Disc de Festos. Les dones lunars en la línea de la
Artemis efèsia o de Diana, estan presents entre els ibers amb
les seves històries que parlen de la lluna, Orfeu o de les
festes saturnines on Afrodita és la Lluna. Totes les grans
mares o deesses de la natura són Lluna i Terra o les Aithérié
Gé. A les nostres comarques trobem els noms de Ge, Ges,
Ger i a Ait hérié, gé, que significa la terra.
Pels egipcis la lluna era Apis fins arribar al «deus Lunus»
enfonsat sota el Sol. El Taure desenfrena la sensualitat i neix
el Minotaure entre els jònics cretencs que arriben a territori
iber i baleàric menorquí. El Taure pels ibers ja és vist com
una força generadora de sexualitat.

87
G. P. Murdock, Social structure. 1949.

211
 El Neptú de Sabadell representa l’aigua i un dels deus
escollits pels ciutadans com a protector de l’antiga Arrahona
iber on s’hi ha trobat recentment un collar de variscita del
Neolític mig. Neptú representa el patriarcat que va suplantar
el dret matriarcal. El colom d’Afrodita també en plafons
ceràmics ibers o les Mares Natura com a força creadora, els
noms dels colls i cims catalans escampats amb la
denominació d’Ares, ens fan pensar en aquest món antic
amb la seva sexualitat, la terra i en la mítica Clitemnestra o
les amazones, un cop Ares ja havia estat sacrificat en el mite
que es perpetua en alguns cims dels nostres territoris.
Amb els cultes i els ritus a les Grans Mares locals,
comarcals, ètniques i altres (els diferents autors en diuen
Deesses), és celebrava i divinitzava tota la tradició i costum
popular. Tenien la Gran Mare Terra o a l’Alcúdia la Gran
Deessa Local, la Gran Mare Tel.lúrica primitiva o la
Karmenta, que amb el significat de «lloc» crea els Karmens
o tros de terra on hi pot haver una casa o una mena d’ermita
on vivien les Karmenta. El nom de Carmens o Carmenes
s’ha conservat encara a Portugal per designar torres o xalets
en llocs apartats del poble. En els Karmens és on assitien a
les matrones romanes per fer bé la seva feina. Amb Atenes
van anar canviant aquests noms i símbols, com els de les
fíbules o imperdibles al guanyar en poder l’home. Entre els
grecs el culte femení de la natura perd tota la seva
importància i neix la idea de la virilitat procreadora que
enllaçarà amb la de Sòcrates i el cristianisme. Anteriorment
les idees dels filòsofs presocràtics eren no eclèctiques i
plenament científiques. Ells havien creat la filosofia jònia i
homèrica –que en diem grega–, escrita totalment en la llengua
jònica arcaica que més tard va donar el grec, la koiné, el llatí
i de la que també els ibers havien adoptat pel seu alfabet
alguns signes.
212
 Per entendre la relació entre jònics i ibers cal llegir la
obra de l’historiador Joan Cavaller on entendrem perquè amb
Ateneu desapareix el principi femení de la terra sensual que
queda en un lloc secundari. El vestit dori es canvia pel vestit
jònic que tots adopten, marcant un progrés notable i una
evolució constant. En l’arquitectura el canvi és semblant.88
Només trobem relació entre Deméter i les antigues
deesses mares de la terra. La terra cuita o l’argila está entre
les relacions Deméter-Mares de la Terra... Canvien els cultes,
els vestits, les fíbules i el seu simbolisme i tot s’acosta més
al culte Beoci coincident amb el romà de Larentia ara ja
amb la amant de la Mare Terra... Tot s’oposa a la innovació
presocràtica, Apol.lo és la contradicció de Demèter... Etruscs,
locris, epicefiris, lèlegs, i alguns transcaucásics, són els únics
que van seguir conservant algunes de les antigues costums
de les deeses maternes com entre els ibers.
Cretencs, caris, jònics, transcaucásics, licis, meonis, lidis,
milis, termilis, cauconis, pelasgs, samis o iliris i altres de
l’Àsia Menor, creien en deesses maternes semblants a la Gran
Mare Samia, l’Artemisa Ada, Afrodita o la Deméter
fructífera.89
El principi femení de la Natura i la Terra, amb la seva
sexualitat innata, és el que dominava entre els pobles més
antics de la Síntia, Licia, Creta, Ática, Megara o Lemnos.90
El patriarcat dionisíac àmpliament comentat per Friedrich
Nietszche, acaba amb el matriarcat tel·lúric a partir del nou
món dori grec germànic.
Les dones tusculanes a l’Argòlida, les lidies o les
etrusques, practicaven intercanvis i es donaven elles
88
Eliano. Hist. I, 18: «el vestit llarg de llí caigut i de mànigues amples de baix...»
89
Estrabó IV, 656.
90
Apoloni de Rodas, I, 608, Píndar IV, 415, Herodot IV, 166.

213
mateixes en matrimoni, escollint marit. La dona ibera era
propietària i heretava i treballava la terra, el que motiva que
tinguessin deesses pròpies en èpoques ja preibers després
representades per les Verges Negres. 91
Herodot explica com el mateix sistema era vigent a tots
aquells llocs on les dones tenien dot i eren propietàries. A la
península la tradició seria càntabre, astur, basca i iber, que
eren societats molt ginecocràtiques, agrícoles i vinculades a
la terra d’origen.
La divinitat masculina era el Sol entès com a fecundador
de la Terra. La terra amb aigua porta la fecunditat, dos
principis molt divinitzats. Diana era la grandesa efèsia unida
als cultes àtics. La terra, la gleva en sentit ètnic o la natura
de la gleva d’on neix, és la base del principi. També a Santa
Maria supra Minerva de Roma hi ha la imatge d’una vaca
amamantant un nen com si fos la Afrodita asiàtica en el
Santuari d’Isis. En el seu mite el taure i la vaca eren molt
respectats entre els minoics cretencs perquè representaven
la potència sexual, la fecunditat i la maternitat.
Les idees del culte i la sexualitat en la mare, es repeteixen
en la Deméter sagrada, terrenal i material. A Creta Deméter
fa l’amor amb el fecundador Jesión en camps ben llaurats i
Jesión és el llaurador que escampa les llavors.
El mascle caprí és un atribut d’Afrodita, subordinat com
el Sucel.los de l’Alcúdia d’Elx a ella i sotmès als seus desitjos
i capricis.92
El mascle home es transforma en el seu mascle ovicaprí
favorit, en el seu portador i en fal·lus acompanyant junt a
Diana i Afrodita.

91
Virgili. Egloga, VIII, 91. Dioniso, I, 19. Cistelaria II, 3, 20. Diodor, 34.
92
Plutarc. Parall, 9.

214
 LES VERGES NEGRES

El nom de Verge no volia dir res més que donar a llum.

Són cultes isíacs a Isis practicats des del 9000 aC entre els
seguidors de les tradicions grecoegípcies que regien la
maternitat. Les Isis negres o les Deméter melanies d’Arcàdia,
l’Afrodita negra de Corintia, Arcàdia i les tespianes de Beòcia
o Èfes, vénen a ser com la Isis negra gipta o gíptia i altres
verges negres, fosques o morenes que havien existit en els
territoris pirinencs ibers catalans amb noms molt semblants
en diferents llocs. En els texts més primitius egipcis són
conegudes com a «Dona Negre». A l’Índia la deessa Kali és
anomenada amb el nom de «la Negra».
Entre gals i celtes és Dana o Doma. En canvi el masculí
Osiris o el Gran Taure eren «Kem Ur» que vol dir «Gran
Negre» traduït de l’egipci, el demòtic o el copte. En el nostre
entorn tenim també molts noms ibers formats amb la síl·laba
UR, també utilitzada en noms de població. Aquestes verges
anomenades deesses o divinitats «Negres», volien destacar
amb el seu nom certs aspectes de fertilitat, fecunditat o de
terra negre, com Nostra Senyora de Kazan a la Ibèria Oriental
Transcaucásica.
A les rutes jónico-cretenques de l’Estany, des de l’Atlàntic
cap el Nort d’Europa, hi localitzem sempre verges negres.
La Isis negre de la famosa col.lecció Fouquet, està modelada
en terra negre del riu Nil, simbolitzant la «terra negre
fecunda». A la Marsella jònico-focea pre-emporitana i pre-
grega, la verge efèsia era i encara és negre, com a deessa
tutelar de la ciutat de Marsella (Massàlia), (S. IV aC). Els
foceus de la Focia, havien introduït també la Artemisa entre
els ibers i els romans, una deessa també negre que Plini el
Vell i Pausanies esmenten en els seus escrits com la deessa

215
del Temple de La Fòcida, feta de fusta negre o fosca, potser
semblant al Balç iber descrit en el meu Glossari iber català.
El negre era el color utilitzat per honorar Isis amb el «Negre
Perfecte», en un sentit màgic i de doctrines secretes dels
«Papirs Màgics», doncs Isis regnava sobre el Negre Perfecte
de la terra, la nit, la fecunditat o la fertilitat i la sexualitat en
els cultes iniciàtics sexuals antics. El Negre Perfecte, es
descriu sempre invocant a Isis en els escrits màgics grecs del
segle VII, 492-3. L’Esglèsia havia destruït moltes d’aquestes
imatges negres d’Isis, fent que la gent les amagués. Durant
el segle V se’n van amagar moltes, tornant a reaparèixer
durant els segles X i XI, època en que les ordres religioses
les tornaven a implantar junt amb la creació de miracles
després de ser novament retrobades. A France se n’havien
conservat algunes d’antigues fins el 1700.

EL PRINCIPI SEXUAL

Segons les costums antigues totes les coses penetrades

per la humitat o el semen humit que tot ho fructifica quan
l’aigua hi penetra, fecunda la terra i la fa de qualitat... Aquest
és el principi de la sexualitat present en Isis.93
En els territoris mediterranis i ibers transcaucàsics, hi
havia el costum d’ennegrir-se la cara i fer imatges fosques o
negres com la Venus de Gavà i tantes altres. Amb les imatges
de fusta posteriors, va continuar el costum amb les deesses
morenes, morenetes o negres. Ennegrir-se la cara ens condueix

93
Jean Hani, Craplet i Leclant a Inventaire bibliographique des Isiaca. Leyde,
1990.
W. von Humboldt citant a Herodot i Esteban de Bizanci, S V aC a
Iberiai, Gesammelte Werke, 2, Floro I, 1 i Pausanies VIII, 24-6.

216
cap el concepte de terra, fertilitat i sexualitat. Les deesses són el
significat primigeni de la terra i el principi femení material present
a la Natura. Hipoleon tenia verge negre, la terra bona per les
plantes era la més negre, la més útil per fer fecundar arbres i
plantes amb l’ajuda de l’aigua. Per això la Deméter Hippia dels
fígals, anomenada Melaine, també era negre.94
Fosc és el mugró del pit matern i negre és la nit, la terra i
la lluna... Alguns autors també hi relacionen la pintura negre
dels ulls i celles de les dones que la dona ibèrica també es
pintava, doncs ennegrir-se esdevenia un concepte fonamental
prohibit pels nous grecs doris.
Els xipriotes95 parlen del ius civile i del ius naturale per
examinar les diferències entre els dos tipus d’actituds i les
lleis civils, sexuals i el matriarcat. Calia doncs diferenciar el
dret patern del matern en uns temps en que la unió sexual
lliure o natural estava bastant generalitzada. La comunitat
de dones era ben manifesta des dels troglodites o els etíops
i els ibers del Mar Caspi i Negre, on les herències eren per
filiació uterina com entre els licis, lidis i etruscs. Entre els
romans ja veiem com Cató cedia la seva dona Marcia a
Hortensi a petició d’aquest i amb una total falta de decisió
per part d’elles en el tema sexual. En canvi anteriorment les
«deisi daimones» eren femenines i actuaven com d’àrbitres
en temes de sexualitat. Tàcit buscava en les costums
germániques solució a la visió del món romà que tots els
ibers van haver d’acatar. Cécrope afirma que ell havia estat
el primer en adoptar un deu fàl.lic entre els romans seguint
costums dels altres pobles.96

94
Plutarc. Isis i Osiris, 33. Apiá, De bello civile II, 99. Pausanies, X, 2.
95
Plutarc. Teseu,20. Estrabó III, 165). Ateneu XIII, 2.
96
Estrabó XI, 501 i X, 480. Clearc a Ateneu XII, 11.

217
 Pitàgores o Plató recuperen coneixements del món
primitiu i renoven les idees òrfiques i entre els ibers ceretans
la Mare seria la Terra originaria i fèrtil que trobem
documentada com a Verge del Paller o la deessa Pal.les dels
cerdans, creença que ve de tradicions referides al Part femení
i la mare originaria d’on tot neix des de la sexualitat.97
La dona era «Astrateia» o sigui, amb dedicació a la casa,
l’amor, la sexualitat i no a la guerra. Tant els homes com les
dones ibers honoraven també a la Artemisa efèsia, no es
dedicaven a les conquestes i eren bàsicament agricultors
llauradors. Artemis era la dona senyora de la lluna amb poder
generador. Afrodita era l’amor material. Gé és terra i giné
dona, derivades de l’arrel jònica gya que és la terra per llaurar
i gyes l’arbre cultivat. Els cristians practicaven la nova religió
en els santuaris pagans o antics temples autòctons, utilitzant
els objectes de culte pagans o ibers fins que les autoritats ho
van anar prohibint. També utilitzaven paraules dels cultes
anteriors com eros, erecte, erictomo, erigone o eridano.98
La fisiologia dels cicles femenins de fertilitat sempre han
estat lligats a la maduresa sexual i reproductiva, presents al
mateix temps en totes les mostres externes de la religió, els
ritus i la societat iber. Tot ens endinsa en un desig i una
activitat sexual en forma de ritual sexual, fàl.lic, màgic astral,
etc., doncs els ritmes de la conducta sexual de cada poble i
les influències corresponents, es combinen donant la resposta
eròtica corresponent.
És fèrtil allò que és capaç d’adobar i reproduir-se amb
l’ajuda del complex argilo-humífer que crea amb la sexualitat,
97
Diodor IV,16 i 28-2, III 25-3, II 32-9, Pausanies I, 41-7, Plutarc 27-
9, Muller FHG Herodot fr.16, Pausanies IV 31-8 i Marangoni, Roma 1744.
98
Nicolas de Damasc gr. 3.462, Virgili Georgia IV-291, Apoloni Arg.I-
943, Herodot IV-107 i Livi I-13.

218
la fertilitat procreadora de les dones. En edats fèrtils,
sexualitat i fertilitat és igual a fecunditat si no s’impedeix la
concepció.
Els ritus de fertilitat de civilitzacions agràries com la
ibèrica, reconeixen sempre la cosa sagrada que es manifesta
en la fecunditat de la terra i els seus cultes. Aquests rituals
han perdurat des de les «religions de la terra» a les universals
festes de sembra, recol.lecció, collites, hierogàmia, orgia,
nuesa, ofrenes sexuals, sacrificis de sang, sexualitat,
aspersions amb semen o aigua com a fecundació mística i
àpats de comunió amb divinitats agràries com Dionís, Osiris,
Prajapati o Jesucrist.
De les diferents representacions plàstiques destaquen les
deesses de fecunditat i les figuretes alades com a
representacions d’Artemisa, com a deesses de la vida
semblants a les Venus de Benajoan. les intifàl.liques de
Minateda, El Cogul i Llíria o les figuretes d’Alcoi, Elx,
l’Alcúdia, La Serreta, Moixent o Empúries amb molts detalls
etnogràfics.
En els exvots ibers hi veiem la presentació d’orgasmes,
masturbacions, pits i diferents òrgans sexuals anatòmics tant
masculins com femenins.
Els santuaris sempre estan situats al costat de llocs
d’aigua, on és fàcil interpretar un entorn màgic, terapèutic i
sexual com el costum d’untar-se el cos, el consum
d’adormidora o papaverum somniferus.99
La major mortalitat detectada per alguns estudiosos entre
les dones ibers, podria ser també conseqüència d’una major
fecunditat, igual que la forta mortalitat infantil, es atribuïble
als parts i les accions rituals i culturals diverses ja esmentades.
99
Es poden veure les diferents obres de Juan R. Zaragoza, Ramón
Folqués, Benoit i Cultura i llengua ibèrica. Ed.Emboscall. Vic, 2006.

219
De fet les morts femenines doblen les masculines per la
mortalitat genèsica i maternal, tot i que desconeixem altres
possibles motius que no es poden documentar.

LA MÀGIA I EL MAL D’ULL

Pel que fa al sexe, aquest es determina segons els exàmens

anatòmics i mètrics practicats en base al dimorfisme analític
hormonal i de sexe cromosòmic sexual, referents a dona,
dona viril, home efeminat, etc.
Clar que la major informació sexual s’obté dels esquelets,
objectes i aixovars trobats a les necròpolis, tot i els
condicionants que ens interposen les cremacions practicades
pels ibers. També cal pensar que els enterraments trobats
acostumen a pertànyer a una determinada elit social i per
tant amb poques dades dels que havien sofert morts forçades
o violentes per raons sexuals o no que en algunes ocasions
es podien haver donat també sota els efectes del vi o l’opi.
La sexualitat podia ser incentivada per banys i tractaments
higiènics en aigües termals, bases lustrals i altres costums
de valor terapèutic.100
La medicina màgica podia incloure el culte al taure, amb
inscripcions d’intenció màgica com la de Moixent, referida
per Pio Beltran Vilagrasa amb un contingut que desitgen no
ser atacats, no rebre mal d’ull i no desitjar borratxeres,
«porqueria», mals o vicis. El mall d’ull es considerava efectiu
quan un home tenia problemes d’erecció o altres. La
immolació de taures en nom de la deessa Artemis s’havia
100
Es poden veure diferents estudis de Martin Almagro Gorbea.
Aportación inicial a la Paleodemografia ibérica, 1985 i de F. A. Hassan, 1981,
Mónica Ruiz Bremón 1989 i altres com Lillo 1992 i J. M. Blázquez 1991.

220
practicat a Micenes amb la separació dels testicles tal com
consta en les informacions de Rius, Hermos i Meandre. Entre
els ibers el taure tenia qualitats sexuals, fertilitzants i
fecundadores en la seva sang.101
En general els pobles de les cultures preliteràries anteriors
a la dels ibers, ens havien aportat costums com les dels adorns
personals de les dones tal com ho veiem en els estudis de les
500 sepultures prehistòriques d’Agullana o en les costums
de culte natural relacionat amb la natura, les aigües, els astres
o el sol. L’animisme màgic de la natura i el concepte de salud,
vida i sexualitat, eren els puntals de les creences ibers
favorables per la mateixa vida de la persona i del grup, amb
bons exemples en el santuari de Sagunt.102
A la celtibèrica ciutat iberitzada de Contrebia Belaisca
trobem els noms de Togos, Toique i Sarmis Tioque i Aneito
mentre que a la Llitera hi ha l’estela ibera astral de Neto.
A Sant Martí Sarroca Cermunnos i a l’Alcúdia el déu de
la cervesa, sempre amb predomini de deesses femenines. Es
pot suposar que les infernals tindrien connotacions sexuals.
A la Serreta d’Alcoi tenim ben representada la fertilitat amb
Deméter. En alguns dels bronzes dels santuaris s’han trobat
figures de sexe masculí i femení ben marcats, fal·lus gegants,
masturbacions, etc. També s’han localitzat comentaris sobre
representacions sexuals, deesses exapteres, animals bicèfals
i objectes pel consum del vi en libacions o lekythos pel perfum
relacionables amb la sexualitat dels ibers.103
Els ibers un cop havien estat dominats pels romans, eren
membres «togats» o pacificats que havíen adoptat moltes
101
Blázquez 1991, A. de Miranda 1953 i Garbini 1981.
102
Estrabó IV,1,5 i III,4,6.
103
Es poden veure els estudis de Almagro Gorbea 1982, Olmos 1984
i altres.

221
variants en les seves tradicions de creences i sexualitat tot i
seguir molt temps amb el culte al Sol amb noms romanitzats,
tot mantenint el seu sistema d’inscripcions lapidaries i esteles
amb signes lunars, heliolàtrics, dofins, llops i representacions
astrals de 8 puntes com veiem a Barcelona, Gaussac,
Guissona o Malla.
En serien una bona mostra el carruatge solar del
monument exposat en el Museu de Malla, les rodes de 4
raigs solars, els discs radials, les rutlles, les estrelles solars,
els cavalls o cérvols solars, les esvàstiques, els lauburu bascs
i els sols en moviment com expressió iber manifestat també
mitjançant una trinqueta o en emblemes, pondus i fusaioles
on el signe solar pot ser també el signe de la sexualitat quan
la forma circular no va acompanyada de cap ratlla que indiqui
moviment o raig de llum. En general es tracte de simbols
heliolàtrics presents des del Neolític i el Bronze iber que
van perdurar fins després dels visigots en el País de l’antiga
confederació tribal d’Ibèria (Veure mapa visigots). A
Barcelona en tenim bones representacions en la pedra de la
muralla del carrer Tapineria, a la inscripció iber del Call Juïc
i altres amb dofins, peixos o postes de sol en el mar.104
La corona de raigs i altres simbolismes també es poden
veure en les monedes ibers, ja que els símbols i les divinitats
ibers eren deus únics comuns per a totes les tribus de la
Confederació que de fet formaven l’etnos iber. El IUN o
iunovis esmentat anteriorment, és el deu iber confós pels
romans amb Iovis (I.O.M.) que els romans van baixar a numen
local com Ilurberri, Kantae o Niskae que Hübner cita en 17

104
Josep Dechellette. Paris, 1909.
Cristina Gambin a Diari de Terrassa dia 11-08-06 (pàg. 25): Pedra
inscripció ibera muralla de Barcelona carrer Tapineria. Diari de Terrassa 11 –
08 – 06.

222
inscripcions diferents. El Mons Iovis romà és una adaptació
llatina del IUN iber.
En el Mont Aguilar de la Serra de Badalona es va localitzar
la inscripció d’Abascant, dedicada al Sol. El Lucus de Mont
Aguilar és doncs una ara al Sol escrita pels ibers sobre les
roques d’aquesta muntanya.105
Hi ha també moltes referències a Astarté, equivalent a la
Tanit eivissenca i la Istar babilònica.

LA SIMBOLOGIA SEXUAL DE LES

IMPERDIBLES

En el camp del vestit i l’adorn personal cada cultura tenia

tradicions pròpies. Herodot sempre diferència el vestit cari-
jònic del dòric-hel.lènic i es pensa que tant els uns com els
altres havien influenciat als ibers, la seva sexualitat i erotisme.
En les agulles imperdibles trobades a tots els jaciments ibers,
hi veiem significacions molt simbòliques. Les dones atenees,
les argives i eginetes, també les utilitzaven tot i ser de major
dimensió. En veiem algunes en deesses maternals, morenes
i negres com en Auxesia i Damia, de les que deriven les
verges Doma de La Garriga, Girona i altres. La seva
simbologia no deixa de tenir connotacions sexuals i
afrodítiques eròtiques ben documentades perquè les «poné-
porpé» o agulles imperdibles, tenien el mateix significat que
els primitius cinturons femenins que assenyalen l’entrega de
la virginitat i el ritus de pas cap a la sexualitat maternal i la
possible relació o vida amb parella.

105
El text diu: «consagrada al Deu Sol, posà aquesta Ara, Abascant».
Aquesta inscripció és semblant a la de Caparra.

223
 La imperdible era el símbol primitiu de la virginitat, igual
que el vestit tancat que al esdevenir vestit obert, canvia la
seva significació al convertir-se en quelcom més sexual.
La imperdible fa un cercle ovalat que parteix per la meitat
l’agulla que marca el sexe junt al cercle de la penetració sexual
i la maternitat posterior, relacionades amb el cereal i la terra.
Caldria veure les primitives agulles en qualsevol disseny o
bé les que hi ha en els museus arqueològics.
Sense la simbologia de les fíbules o
imperdibles, les dones haguessin estat
sense protecció tradicional com la dels
amulets fàl.lics o les campanetes
simbòliques utilitzades per cridar a la
sexualitat i l’erotisme. Totes aquestes
tradicions es complementaven amb els
exvots anatòmics i figuretes relacionades
amb els pits, la sexualitat o malalties i
deficiències en la potència sexual i la
fertilitat. Algunes de les imatges
màgiques sexuals o divines descrites per
autors clàssics, havien estat fetes amb
un tronc d’arbre, per tant molt proper a
la fertilitat de la terra i la dona, que
poden ser fecundades o germinades
promovent les respectives unions
sexuals. El centre del culte eren el Fal.lus
i el Deu Bes, present en molts dels
amulets d’os trobats. De la trilogia
home, dona i nounat, neix a les més
antigues cultures la preponderància del
Imperdibles ibers en número 3 que després les religions
bronze del Museu del aprofitaran per crear l’Esperit Sant i la
Louvre. Santisima Trinitat.
224
 Els exvots priàpics ibers, s’han de valorar com una
necessitat o desig de tenir un penis gran, demanant la
intervenció del deu respectiu. Els amulets es portaven a les
cames, el coll i altres llocs del cos. També agafats a la roba
amb imperdibles ibèriques de corall, com les que es poden
veure en el Museu d’Història de Barcelona. Aquestes agulles
també es vinculen amb la infibulació quirúrgica, sacrificial i
d’avortament.106
En moltes representacions hi és present la sexualitat
promíscua i adúltera, així com la utilització de diferents
productes com la mel per aliment dels deus acabats de néixer,
utilitzada per la gent com a medicament per les malalties
sexuals barrejada amb Melissa i altres herbes. També s’havia
utilitzat per untar els genitals de la novia. Cabré Mora en els
seus treballs ens parla de les pinces de depilació masculina
iberes.
En el Louvre de Paris, l’Arqueològic de Madrid o els
museus de prehistòria de València, Alacant, Castelló de la
Plana, Alcoi, Nissan les Enserunes, Terol o Osca hi podem
admirar imperdibles, exvots de bronze o ceràmica amb
escenes representant la potència sexual, l’erecció, la nuesa,
les danses junt amb homes o dones nues, orants també nus,
guerrers itifàl·lics, escenes de copulació o de matrones
urbanes i parts, destacant el guerrer itifàl·lic de la Col.lecció
Vives ara en el Arqueològic Nacional de Madrid i altres
objectes ibers trobats a Itàlia procedents de les espoliacions
fetes pels romans en territori iber.
A Etaules tenim les figures femenines ibers nues, a Malla
un altre personatge nu i centaure, un geni alat i personatges
106
Sampere i Miquel i Hübner sobre el Fal.lus de la Creu Coberta de
Barcelona 1849, Nicolini, Zafra y Ruiz 1987, Prados 1991, Garbini 1981,
Pausanies II 30-5, Plutarc Symp. 9-14 i Servi. Ad. Verg. Aen. 10-198.

225
d’ambdós sexes nus i a Albelda ( La Llitera), les dues
escultures sedents nues de sexe diferent.
En general el paper sexual iber queda ben definit pel cicle
vital i la divisió sexual, visible en els regals i forma de vestir,
depilar-se, pintar-se i adornar-se. Alguns escriptors llatins
parlen de la llibertat i promiscuïtat entre els ibers que
dedueixen dels balls sardanístics que fan homes i dones
barrejats sense ser parella amb les mans agafades, esmentant
també les dones i filles d’Indibil i Mandoni que Escipió
mantenia segrestrades com a moltes dones ibers segrestrades
pels soldats romans durant la seva dominació.107
L’art de pintar-se que podem admirar en la inscripció de
Llíria I amb una dona asseguda en una butaca alta, un mirall
a la ma dreta, ulls i celles molt pintades, vestit llarg i una
escena de tocador expliquen mitjançant el text de sobre en
signari iber, tot el referent als adorns cosmètics femenins i la
pintura.
Les dones ibers es pintaven ulls, cara, celles, llavis...amb
colors blancs, vermells, negres i altres matisos elaborats en
sec, dissolts o amb bases de grasses i afegits minerals de
color per fixar el perfum.
En canvi la societat grega de la mateixa època, (S IV aC),
reprovava el costum de pintar-se de les dones, el que va
comportar que entre els hel.lens algunes dones es pintessin
només en privat i secretament. Per tant no totes les costums
havien estat adoptades dels foceus grecs.
Efor en els seus escrits admira les bones proporcions del
cos de la dona ibèrica i Climent Alexandrí destaca que

107
Esperandieu III 1910, Marco F. Las esculturas de Albelda, Zephyrus
XLIII. Univ. Salamanca 1990, Polibi 10-18 per Cone, Pelto i Harris, Estrabó
III 3,7, Cuadrado 1987 i Rep. S.I.P i Grillet 1975 segons Antífanes CAF II
71, Climent III-2-7 ap. II-X a Metzer 1951.

226
treballava immediatament després del part. Entre els ibers
eren habituals els concursos de bellesa amb jurat masculí,
les noies músiques i les dansarines.
La prostitució transcultural a canvi d’una contraprestació
era pròpia de totes les cultures ja sigui amb referències
cerimonials, rituals, sagrades o màgiques. Al sud trobem les
Gaditanae Puellae, a Babilonia les hieròdules o les prostitutes
de Heliópolis i en el Mediterrani les noies que es prostituien
en temples com els de Militta, Baal o Isthar, molts cops
entesos com a actes rituals de desfloració sexual femenina
anteriors al casament en els temples d’Astarté. El rei hebreu
Rehoboam permetia la prostitució sagrada masculina entre
els homosexuals devots d’Ishtar. A Èfes tenim les cases de
prostitució ben marcades en els carrers més cèntrics amb
imatges del deu Bes, Príap o Priapos que també adoraven
els ibers com a símbol sexual.108

SEXE I VIOLÈNCIA

S’ha parlat molt en diferents àmbits de la violència, el

dolor o el sacrifici però sempre ho hem fet sense vinculació
amb la sexualitat i el cert és que no es poden deixar
d’esmentar les possibles pràctiques sexuals amb violència
perquè sempre han existit. Alguns entesos volen amagar la
realitat dient que els actes de violència descoberts en
esquelets són únicament manipulacions de rituals post mortem.
Jo crec que és un tema que caldria revisar, ja que molts
costums sacrificials o violents com els descarnaments en
108
Dogan Gumus. Yayinlari. Dogu. Istanbul. Museu d’Èfes (Selçut)
1991.
Notes visita de l’autor a la Jònia focea, Efes i Milet.

227
diferents parts del cos, les intervencions dentaries, els caps
tallats, els enterraments infantils a casa o les mateixes
trepanacions, poden provenir de situacions en alguns casos
semblants a les practicades per altres societats com les
actuals. Algunes costums sacrificials i violentes es remunten
al II mil.leni aC, com per exemple les fimosis fetes amb sílex,
els actes fundacionals, la mateixa antropofàgia i un llarg
etcètera. Els sacrificis fundacionals aporten dades
encaminades cap el ritual domèstic sense provar en quines
circumstancies es desenvolupava. En els casos de restes
perinatals no cremades, aquestes eren enterrades dins de les
habitacions sota el nivell del paviment, en parets, murs i
muralles el que les relaciona amb els habitatges nous o amb
la col.locació de la primera pedra simbòlica, tot i que també
podrien ser enterraments practicats amb posterioritat a la
construcció de l’edifici. En els museus tenim enterraments
perinatals, fetus immadurs, neonats, lactants, prematurs i
altres de mig any de vida i també dades sobre creences,
supersticions i mort intencionada o preparada, tractant-se
de costums anteriors al bronze preiber en que l’infanticidi
sacre o ritual era la justificació d’un acte propiciatori a les
divinitats en que la víctima –fins i tot per mort natural–,
torna al lloc d’origen cosmogònic voluntàriament o
involuntàriament, segons el tipus de mort tinguda. Els cultes
agraris tenien aquests rituals necrolàtics i cerealístics. Lillo
entre altres, pensa que pot ser una pràctica privada domèstica
i familiar, sense control ni relació amb la comunitat general.
Tampoc podem descartar les diferents aberracions en el camp
sexual en totes les societats. Beltran creu més en el sacrifici
ritual.

228
 Segons Frazer els rites funeraris infantils per propiciar la
fertilitat dels camps de cereals que exigeixen el sacrifici anual
cruent, més tard serien substituits pel d’animals joves.
Penso que cal admetre també les diferents formes
d’homicidi universals com l’abort amb l’ajuda d’herbes com
les corones o altres i diferents tècniques com la del mercuri
olorat o begut, etc. L’infanticidi per asfixia també está ben
documentat i s’ha practicat en totes les époques. En els
escrits médics referits a la medicina d’època greco-romana,
es fa menció de més de 400 procediments diferents, entre
els que hi trobem la infibulació amb agulles, la clitoridectomia
i la circumcisió masculina i femenina.

SEXUALITAT I SOCIETATS HUMANES

Sabem que les societats humanes són coitocèntriques

monovalents per natura amb còpula heterosexual per la seva
perpetuació i la anal o interfemoral purament sexual. Les
posicions coitals van segons cultures com els sistemes de
carícies, estimulacions i les actituds doloroses.
El sexe també es practicava per celebracions, cerimònies
i en festes de caça o pesca com veiem en algunes de les
pintures rupestres. Els perfums, la música, els obsequis, la
màgia, els filtres, les pocions, els rituals o els diferents actes
d’incitació a la sexualitat demostren la importància de
l’orgasme sexual. La historia més oficial ens presenta la
sodomia i els càstigs rebuts per algunes ciutats, la pederàstia,
el sexe oral, l’anilinctus o les fantasies més diverses com les
antigues pràctiques amb un «partner» dins un sac, els
afrodisíacs, les flors, els ungüents o els càntics com a
complements importants.

229
 L’antropologia reconeix també la homosexualitat
d’ambdós sexes com una forma de comportament social
institucionalitzada en totes les èpoques. També es reconeix
l’exhibicionisme ostentós, com el que veiem en les nostres
figuretes, ceràmiques i exvots involucrats com a actes
individuals en els socials generals com la sexualitat anal o el
cunnilingus. Caldrà no confondre sexe amb vici o sexomania.
També podien existir l’explotació, la submissió i
l’hermafroditisme.
És ben sabut que l’entrega de noies verges als temples
era una pràctica corrent ja des de l’antic Egipte, que les orgies
han existit a totes les societats i que les dones dels clans
rebien la copulació i els regals de molts homes, com veiem
en les danses fàl.liques del nostre entorn. També cal pensar
en l’abús familiar, l’incest, les violacions i els crims sexuals.
En general es pot deduir dels diferents estudis que la
hipergàmia o l’adulteri no eren ben rebuts entre els ibers. En
canvi l’avortament i l’infanticidi estan molt documentats des
de Anseduna fins a Sagunt per motius socials, econòmics,
religiosos, terapèutics o politics.109

LA SEXUALITAT DURANT EL POSTIBERISME

IBÈRIC

L’any 1217 la naixent església ja va anatemitzar els amulets

fàl·lics ibers, mantenint-se aquest costum només en alguns
llocs d’Itàlia per continuar preservant-se dels maleficis. Els
mateixos escrits negatius dels Pares de l’Església i els concilis,
ens demostren les vinculacions de la societat ibèrica a cultes
109
Campillo, Miró, Vives, Gusi i Jener, Lillo, Guérin, Calvo, Guillén,
Beltrán, Frazer... en les seves obres editades entre 1976 i 1998.

230
i ritus sexuals anteriors que tot de cop van passar a ser pecat
com els ritus de fertilitat, fecunditat i altres. Les denúncies
eren constants contra persones que seguien practicant actes
de tradició antiga relacionats amb la sexualitat que es va
seguir practicant en secret. A l’Alcúdia d’Elx trobem un Eros
adormit. El culte a Príap o el fàl.lic, van perviure durant
moltes dècades després del període iberoromà i iberovisigot
en els territoris de la Ibèria visigótica.110

VULVA I PENIS SAGRATS

Més tard l’Església va voler associar alguns sants patrons

a determinats poders quan aquests tenien característiques
itifàl·liques, eròtiques o relacionades amb la sexualitat
generadora de vida. El sexe havia tingut una importància
bàsica en totes les creences ancestrals i una valoració positiva
per part de tots els pobles, comportant que vulva i penis
fossin sagrats perquè eren portadors de la potència
generativa. En els cultes mistèrics ben propagats durant les
etapes de romanització, es valoraven també els òrgans sexuals
femenins i masculins junt als ritus de fecunditat i les
representacions oficials del «Sinus Veneris» o sexe femení
que es portava en desfilades tipus processó junt a un penis o
fal·lus gegantí en estat de gran erecció durant les festes
dedicades a Venus que va substituir la deessa ibera Iun.
Es conserven escrits que descriuen aquest cerimonial de
pompa fàl.lica, perpetuat per ibers i romans. Al costat hi
anaven dos «genis» indicant «el camí» per on el fal·lus havia
de penetrar com element sexual i fecundador.
110
Durant l’època visigòtica Ibèria era només el territori format pels
actuals Països Catalans. Veugeu el mapa de la divisió peninsular visigòtica.

231
 Jámblico en les seves obres parla de les consagracions de
penes, durant la primavera en l’entorn de les cultures
d’influències jònico-gregues mediterrànies, com a mostra que
els déus els assistien en la força sexual generadora. Diodor
de Sicília explicava que els genitals del mascle ovicaprit eren
adorats com a personificació del principi dels sers i Plutarc
explica els estatus antropomòrfics del Ossiris adorat també
pels ibers, sempre amb el penis erecte, conegut amb els noms
de mutinus, mutunus i tutunos. Segons Lucil.li, Tertulià o
Sant Agustí, era considerat com un amulet o divinitat de

Amulet fàl·lic del jaciment iber

de Sant Quirze del Vallès.
plaer sexual i fecundació per les dones o pel vigor dels homes.
Aquest amulet servia també per espantar els mals d’ull, les
fetitxeries i els encantaments dolents sobre el sexe. L’òrgan
genital femení tenia característiques de sagrat que segons
Béranger s’invocaven per expulsar dimonis, parar tempestes
o destruir insectes dolents. Per aquest motiu es col·locaven
en les entrades de coves o habitacles i altres a l’interior o en
tombes, ja que tenien les mateixes virtuts que el Sol de
primavera iber amb forma de cerclers rodons que com he
explicat poden ser al mateix temps Sols, Fal.lus o símbols
sexuals que allunyaven les forces malignes i negatives,
donant felicitat sexual, fecunditat i abundància.
232
 Després van començar les lluites i les persecucions contra
totes les costums ibers i la dona autòctona, creant les històries
d’expulsió del Paradís, temptació, pecat i còlera divina contra
les divinitats sexuals, destruint totes les representacions que
es trobaven.
Els escrits de Sant Agustí ja tracten a les dones com de
corrompudes i enverinadores de l’home... creant pors, odis,
mort, diables i gent dolenta i luxuriosa.
Del Naturalisme passem a l’Edat Mitjana amb sexualitat
desviada i erotisme només per uns quants. Es fa una neteja
total i es crea la Verge immaculada... Només en alguns pobles
italians van aconseguir mantenir la festa de «Il Santo
Membro» –perquè és clar els deus també devien tenir penis–
, amb un priapisme gegant que arriba fins el coll del sant. A
la iconografia del segle XVIII a Fontaine les Sèches, es
conservava encara una creu en la que en lloc d’un crist
crucificat, hi havia un fal.lus en erecció i testicles amb un
text explicatiu de F. Baudevant i Avare. Els cultes a Príap i
els heliolàtrics, van ser la gran prohibició de l’església junt
amb les anulacions de les altres tradicions paganes i els mites
cosmogònics, cíclics, sexuals i rituals.

233
 BIBLIOGRAFIA

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Cultura i Llengua Ibèrica. Ed. Emboscall, 2a edició. Vic 2006

de l’autor del present treball. Amb extensa bibliografia,
glossari iber català, guia didàctica i signari iber complet
incorporats.

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

A més de la general localitzable en els llibres i la guia

anteriors, he pensat que seria interessant oferir una
selecció a recomanar, segons temes específics, a fi que
resulti més pràctic per l’interessat i sempre ampliable amb
la que ofereix cada un dels autors esmentats.

PRIMERS POBLADORS
Agustí, J. i Lordkipanidze, D., Del Turkana al Cáucaso.
National Geographic. Barcelona, 2005.
Museu de Geòrgia. Georgian State Museum de Tblisi.
(Geòrgia). Exposició permanent del Museu, materials i
restes dels jaciments esmentats i catàleg general.

MIGRACIONS
Villar, F., Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Gredos.
Barcelona, 1991.

235
INDOEUROPEUS
Bopp, F., El problema indoeuropeo. México, 1960.
Gimbutas, M., The Kurgan Culture. Ed. Cardona. Barcelona,
1970.

POBLES PENINSULARS NO INDOEUROPEUS

Actas Coloquios Lenguas y Culturas Prerromanas Peninsulares.
CLCP. Universidad de Salamanca. 1974-1996.
Harrisson, R. J., España en los albores de la historia. Ed. Nerea.
Madrid, 1989.

GRAMÀTICA COMPARADA
Benveniste, E., El Vocabulario de las instituciones indoeuropeas.
Taurus. Madrid,1984.

PRESOCRÀTICS I ENTORN JÒNIC GREC

Cavaller, J., Teoria de les Nacions. Kath’Hel.lens. Prohom
Edicions. Barcelona, 2005.
Kirk, G.C., Los filósofos presocráticos. Gredos. Madrid, 1979.

CELTES
Sainero, R., Sagas Celtas primitivas en la literatura inglesa. Akal.
Torrejón de Ardoz, 1993.

MITE DE TARTESSOS
Sainero, R., Lenguas y literaturas celtas. Uned. Madrid, 1994.
Blázquez, J.M., Tartessos y los orígenes fenicios. Univ. de
Salamanca, 1983.
Almagro, M., El problema de Tartessos. Empúries. Barcelona,
1978.
Correa, José A., La Hispania Prerromana en Historia de la
Lengua Española. Universidad de Salamanca, 1992.

236
IBÈRIA OCCIDENTAL
Blázquez, A., El Periplo de Himilco. RSG. Madrid, 1909.
Maluquer de Motes, J., Prehistòria i Edat Antiga. Ed. 62
Barcelona, 1987.

CULTURA I LLENGUA IBÈRICA

Fita, F., Los primeros habitantes de España. Teide. Barcelona,
1970. En resposta al discurs de Mèlida sobre la Ibèria
preromana. Madrid, 1906.
Humboldt, G., Primeros pobladores de España. Teide. Barcelona,
1970.
Marín, A., L’abans i el després dels ibers. Edició CR, S.L. Horta
de Sant Joan, 2000.
Santaeulària, F., Conferència de tardor al Patronat de Masllorenç
«Cultura i llengua ibèrica». DVD ed. per Bonavista
Multimèdia del Vendrell (info@bonamedia.com).

CELTIBÈRIA I LLENGUA CELTIBÈRICA

Beltrán, A. – Tovar, A., Contrebia Belaisca. Univ. de Zaragoza,
1982.
Santaeulària, F., El Celtibérico y las lenguas de substrato. Tesina
curs de Lingüística Indoeuropea de la Facultat de Filología
Clásica Uned. Bcn, 1992.
Cultura i llengua a la comarca del Ripollès. Videos & Search.
www.youtube.com (Broadcast Yourself).
Video Player Ibèria. Videos per internet: Conferència
Primera Diada sobre Història, Art i Pensament.
www.videoplayer.es

LLENGUA TARTÈSSICA
Correa, José A., El signario tartessio. Actas IV Coloquio.
Universidad Vitoria, 1987.

237
IBERITZACIÓ PENINSULAR
Correa, J., La Hispania preromana. Univ. de Sevilla, 1990.
Pellicer, M. Los inicios iberización en Andalucía. Empúries, 1978.
Blánquez, J., La formación del mundo ibérico en el Sudeste de la
Meseta. Albacete, 1996.

LLENGUA IBÈRICA
Fletxer, D., Lengua y epigrafía ibéricas. Univ. d’Alacant, 1983.
Carpenter, D. P., Glossarium Novum. Paris, 1766.

ESCRIPTURA IBER
De Hoz, J., El Euskera y las lenguas vecinas antes de la
romanización. Bilbao, 1981.

DESXIFRAMENT DE L’IBER I MÈTODES

Román del Cerro, J. L., El desciframiento de la lengua ibérica. Id,
El origen ibérico de la Lengua Vasca. Ambdós d’Amalgama.
Ed. Aguaclara. Alacant, 1990 i 1993.
Alonso, J., Desciframiento de la Lengua Ibérica. Id. Traducción de
nuevos textos ibéricos. Ambdós de l’Ed. Mainer. Barcelona,
1996.
Panosa, Mª I., Nuevas inscripciones ibéricas de Catalunya. Univ.
de Barcelona, 1993.
Untermann, J., MLH. Vol. 3.1 i 3.2. Editat en alemany,
Wiesbaden, 1990. En préstec a la UB i Biblioteques de la
Diputació.
Hübner, Èmil, La Arqueologia de Espanya. Barcelona, 1888.
En préstec bibl. Diputació.
Id., MLI (Monumenta Linguae Ibericae). En llatí. Reimeri, Berlín
1893 En consulta a la Biblioteca de Catalunya a
Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès.

238
NUMERALS
Guadan, A. M., Los signos alfabetiformes con valor de numerales,
marcas contables, ponderales en la primitiva escritura ibérica.
Núm. 7 Madrid, 1987.

LÈXIC IBER
Siles, J., Léxico inscripciones ibéricas. Univ. de Alicante, 1985.
Silgo, L., Léxico ibérico. ELEA. Núm. 1 València, 1994.

TOPONÍMIA IBÈRICA
Jaquemot, Antoni: Els seus treballs es poden consultar en
els buscadors d’internet clicant el seu nom.
Román Del Cerro, J. L., Toponímia. CAPA. Alicante, 1983.

FENICIS
Olmo, G. /Aubet, M. E., Los fenicios en la península. Ed. Ausa.
Sabadell, 1986.

ROMANS
Alvar, J., De Argantonio a los romanos. Historia 16. Madrid,
1995.
Almagro G. M., Historia de España. Vol. I. Roma. Ed. Planeta.
Barcelona, 1990.

MOSSÀRABS
Simonet, F., Glosario de voces ibéricas usadas entre los mozárabes
(1888). Univ. de Salamanca, 1982.

GOTS-VISIGOTS
Agut, A. i Fernandez, Mª P., Manual de Lengua Gótica, Antología
y Glosario. Acta Salmanticensia. Salamanca, 1988.
ITH. Obispo de Chaves. Ithacio (Ith). División peninsular.
Madrid, 1826

239
Thompson, E. A., Los godos en España. Alianza Ed. Madrid,
1985.
MGM. Leges Visigothorum. Legum Sectio I. Vol.1 Hannover,
1902.
Teillet Suzanne, Des Goths à la nation gothique. Didot, Paris,
1984.
Documentos en pizarra visigóticos. 2 vols. Turnholt, 2000.
Giménez, Ana Maria, Orígenes Reino Visigodo de
Tolosa.Valladolid,1983.

BIZANTINISME
Warren Treadgold, A History of the Byzantine. Standford, CA,
1997.
Hillgarth Jocellin, Byzantium. London, 1984.

FALSIFICACIONS I OBRES IBÈRIQUES RETOCADES

Arnau, F., El arte de falsificar el arte. Tres mil años de fraudes.
Noguer. Bcn, 1961.
Fabré, M., Falsae et alienae a l’épigraphie de Catalogne. Bordeus,
1981-Paris 1984.
Falomir, V., Dos inscripciones ibéricas falsas. BAAC,3. Barcelona,
1982.
Hübner, E., Inschriften von Carmona. RHM 17, Berlin 1869.
Relació d’inscripcions falses en el seu MLI apartat
desxiframent de l’iber i Arqueologia de España.
Die buste von Illici. JKAI,13, 1898
Mora, J., Trigueros y Hübner. El concepto de falsificación. AESA
61, Bcn, 1988.
Velaza, J., Falsificación ibérica. Fortunatae, 3 Univ. de La
Laguna, 1992.
Beltrán, A., Sobre la inscripción falsa del Museo de Zaragoza.
1951.
Nicolini, G., Opuscle catalogue des griefs. Paris 1974.

240
 La Dame d’Elche. Paris, 1974.
Mélida, J. R., Cuestión de autenticidad. Revista AB y M. 1903,
04 i 05.
Moffitt, J. F., El caso de la Dama de Elche. Destino. Barcelona,
1996.

EL SAGRAT, RELIGIÓ I DIVINITATS

Santaeulària, F., Els ibers i la violència. Ed. Emboscall. Vic,
2003. Reeditat dins Cultura i Llengua Ibèrica. Ed.
Emboscall, 2a edició. Amb extensa bibliografia, glossari
iber català, guia didàctica i signari iber complet
incorporats.
Blánquez, J. M., Religiones preromanas ibéricas. Ed. Cdad.
Madrid, 1983.
Graves, R., Rey Jesús. Edhasa. Edhasa. Barcelona, 1984.
Renan, E., Vida de Jesús. Edaf. Madrid, 1981
Móneo, T., Religio Iberica. Real Academia de la Historia.
Madrid, 2003.

ARQUEOLOGIA DE LA MORT I PALEOPATOLOGIA

Pérez, A., Salud, Enfermedad y Muerte. Fundación Uriach.
Barcelona, 1995.
Ruiz Bremón, M., Arqueología y antropología ibérica.
Complutense. Madrid, 2000.
El Santuario del Cerro de los Santos. Microted. Madrid,1987
Los exvotos. Instituto. Madrid, 1989.
La Antropología al servicio de la Arqueología. Museo
Arqueológico Nacional. Exposición dirigida por Mónica
Ruiz Bremón, Madrid, 2004.

TERMALISME I AIGÜES
Pérex, Mª J., Termalismo antiguo. Casa de Velázquez. Madrid,
1997.

241
ESCLAVATGE IBÈRIC
Xuriguera, J., Tres moments històrics. Pòrtic. Barcelona, 1971.

GUERRES
Hernández, X., Història Militar de Catalunya. Barcelona,
2003.

ART
Winckelmann, J. J., Historia del Arte. Ed. Iberia. Barcelona,
1967.
Fontaine, J., El prerrománico y el mozárabe. Ed. Encuentro.
Madrid, 1982.
Ancoechea, G., El simbolismo del número. Ed. Obelisco.
Barcelona, 1992.

SEXUALITAT
Olabuerga, A. i Ojeda, R., Carta a Meneceo. Epicuro. Ed.
Alhambra. Madrid, 1985.
Farrington, B. La Rebelión de Epicuro. Ed. Laia. Barcelona,
1983
Piqué, A. Diógenes Laercio. Vida de Epicuro, llibre X de
Vidas de los filósofos ilustres. Universitat de Barcelona,
1981.
Ackernecht, E. H., Medicina y antropologia social. Madrid, 1985.
Álvarez de M., A., Magia y medicina popular en la Península
Ibèrica. Madrid, 1993.
Armijo, M., Compendio de Hidrologia. Barcelona, 1968.
Alvarez V., A., Sexo y Cultura. Bibl. Nueva. Madrid, 1971.
Albertini, A., Fouillies d’Elx. Bulletin hispanique. Paris, 1906.
Almagro, M., Los orígenes de la toréutica ibérica. Trabajos de
Prehistoria. Madrid, 1979

242
Alcobe, S., La mortalidad en España desde el Neolítico. Trabajos
de Antropologia, 18. Madrid, 1976.
Agusti, B., Antropologia prehistorique. Sarrians. Paris, 1989.
Autors clásics diverses edicions greco-llatines: Plini, Polibi,
Estrabó, Pausanies, Diodor, etc. en Enc. Ed. Didot. París,
1880 i edicions posteriors.
Avié, R., Periple. Ed. Villalba. Fundació Bernat Metge.
Barcelona, 1986.
Barberá, J., Las inhumaciones infantiles y otros ritos en el poblado
de Sant Just Desvern. CPAC. Barcelona, 1980.
Beach, F. A. i Clellan, S., Conducta humana 2: Conducta sexual.
Ed. Fontanella, Barcelona, 1978
Bachofen, J. J., El Matriarcado. Akal Universitaria. Madrid,
1987.
Benedict, R., El hombre y la cultura. Investigación sobre los orígenes
de la civilización. Edhasa. Barcelona, 1971.
Bermejo, J. C., Mitologia y Mitos en la Hispania prerromana, I.
Madrid, 1994.
Blázquez, J.M., Imagen y Mito. Ed. Akal. Madrid, 1977.
Religiones en la España Antigua. Madrid, 1991.
Danzas sagradas de Illici. Elche, 1985.
Diccionario de las religiones prerromanas de España. Madrid,
1975.
Borovia, L., Instrumental médico, quirúrgico y farmacéutico. Tesis
doct. UCM. Madrid, 1986.
Bertet, G., Análisis por difracción de rayos X de cerámicas ibéricas
valencianas. Univ. de Valencia, 1973.
Bandera, M. L., El atuendo femenino ibérico. Habis 7-8 i 8-9.
Sevilla, 1977-78.
Carré, E. y Morán, J. A., Pinzas ibéricas caladas. Verdolay, 2,
77. Valencia, 1990.
Campillo, D., Abrasiones dentarias y cráneos enclavados de Ullastret.
Ed. Ampurias. Barcelona, 1976-78.
243
Estudi de les restes humanes incinerades necrópolis ibérica. Turó
dels Dos Pins. Barcelona, 1992 (J. Garcia Rosselló).
Campillo y Agustí, B., Serra de Daró. Estudi restes humanes.
Univ. de Barcelona, 1993.
Capel, R. Mª, La prostitución en España. Estudio
Sociolingüístico. Ministerio de Cultura. Madrid, 1975.
Curb, R. y Manahan, N., Monjas lesbianas. Seix y Barral.
Barcelona, 1985.
Chang, J., El Tao del amor y del sexo. Plaza y Janés. Barcelona,
1984.
Dalla, Y., N., Los juegos sexuales. Gedisa. Barcelona, 1983.
Evans-P., E. E., La mujer en las sociedades primitivas. Ed.
Península. Madrid, 1975.
Eckstein, W., Les Cares ou Cariens de l’antiquité. Revue Arq.
14. París, 1857.
Farrés, J. M., Comportamientos sexuales. Ed. Fontanella. Madrid,
1980.
Figueras, F., Exvoto ibérico de Vilajoyosa. Aespa XXV. Alacant,
1952.
Garbini, G., La religione fenicia. Ed. Roma, 1981
Gomez Pellico, L. i altri, Determinación del sexo mediante anàlisis
restos de cresta ilíaca. Actas II Congreso Paleopatologia.
Valencia, 1993.
Gonzalez Duro, E., Represión sexual. Ed. Akal. Marid, 1976.
Garcia, A., España y los españoles hace dos mil años segun la
Geografia de Estrabón. Espasa Calpe. Buenos Aires, 1945.
Gusi, F., Enterramientos infantiles ibéricos en vivienda. Pyrenae,
6. Barcelona, 1970.
Gonzalez, W.C., Psicoactivos, misticismo y religión. Gerión.
Madrid, 1984.
Haba, S. y Rodrigo, V., El culto a las aguas y su continuidad con
las vías de comunicación naturales. Zephyrus XLIII. Madrid,
1990.
244
Harris, M., Muerte, sexo y fecundidad. Calpe. Madrid, 1991.
Hoyos de, N., Fiestas en honor de Santa Águeda. Revista
dialectológica.
Hunt, M., La conduta sexual hoy. Edhasa. Madrid, 1978.
Iglesias de Usel, J., La sociologia de la sexualidad en España.
REIS. Madrid, 1983.
Katchadourian, H., Un estudio comparativo de la sexualidad
humana y su evolución. Fondo Cultura Económica. Edhasa.
Madrid, 1983.
Lucas, R., Santuarios y dioses de la Baja Época Ibérica. Revista
Española de Estudios Ibéricos. Madrid, 1981.
Mead, M., Sexo y temperamento en las sociedades primitivas. Ed.
Laia. Barcelona, 1973.
Martinez, J., Las drogas en la Antiguedad. Historia, 16. Madri,
1987.
Moltó, L., Yacimientos termales. Arqueología. B. Soc. Esp.
Hidrol. Med. V.3 Madrid, 1990.
Montero, S., Historia de las religiones antiguas. Ed. Cátedra.
Barcelona, 1993.
Miguel de, A., Sexo, mujer y natalidad en España. Edicusa.
Madrid, 1974.
Negueruela, I., Los monumentos escultóricos ibéricos. Ministerio
de Cultura. Madrid, 1990.
Olmos, R., Iconografia y culto a las aguas de época prerromaa en
los mundos colonial e ibérico. ETFH, 5. Madrid, 1992.
Imágenes de la mujer en lo sagrado. Occidente I. Ed. G. Duby –
M. Perrot. Paris, 1991.
Obermaier, H., Bronce ibérico representando un sacrificio. Bol.
Sociedad Española de Excavaciones. Madrid, 1921.
Peña, M., Mortalidad infantil en el mundo antiguo y causas
biopatológicas y conductas culturalmente pautadas. I Congreso
de Paleopatologia. Valencia, 1993.

245
Pérez, A., Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed. Fundación
Uriach, 1838. Universitat de Barcelona, 1996.
Estudio paleopatológico de lesiones traumáticas. Canarias, 1974.
Pitt-Rivers, J., Antropologia del honor o política de los sexos. Ed.
Critica. Barcelona, 1979
Prados, L., Exvotos anatómicos ibéricos. Tra. Preh. 48. Madrid,
1991.
Exvotos ibéricos del Museo Arq. Nac. Ministerio de Cultura.
Madrid, 1992.
Puig i Cadafalch, J., Les excavacions d’Empúries. Anuari Institut
d’Estudis Catalans. Barcelona, 1908.
Plinio Historia Natural de Plinio. Ed. Medicina Española.
Madrid, 1962.
Ribichini, S., Creencias y vida religiosa en los Fenicios. Ed. Dir. S.
Moscati. Barcelona, 1988.
Ramos, A., Religiones y Cultos antiguos en Elche. Revista Instituto
de Estudios Alicantinos. Alacant, 1970
Reeves Sanday, P., Poder femenino y dominio masculino sobre los
orígenes de la desigualdad sexual. Ed. Mitre. Barelona, 1986
Rocafort, C., Les pintures rupestres del Cogul. Butlletí Centre
Exc. de Cat. Lleida, 1908.
Ruiz Bremón, M., Aproximación antropológica al mundo ibérico:
el ciclo vital. Revista de Estudios ibéricos. Madrid, 1996.
Estado actual de la investigación sobre Paleopatologia y
Antropologia Ibéricas. II Congreso Nacional de
Paleopatologia. Barcelona, 1995.
Santaeularia, F., Els ibers i la violencia. Colecció Mnemosine.
Ed. Emboscall. Vic, 2003.
Santonja, M., Estudio anatómico y métrico. Ed. Gredos. Madrid,
1986.
Turbón, D., Antropologia de Catalunya en el II Milenio aC.
Universitat de Barcelona, 1981.

246
Varis autors, Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya.
IXè. Col.lqui Internacional d’Arq. de Puigcerdá. Institut
d’Estudis Ceretans. Ceret-Puigcerdá, 1992.
Vidiella, S., Las pinturas rupestres de Cretes. Boletín de Historia
y Geografia del Bajo Aragón. Barcelona, 1907.
Virgili. Obras completas. Ed. Aguilar. Madrid, 1961.
Vives, S., Poliformismos en el Pirineo Catalán. Univ. Barcelona,
1990.
Vives, E. y Miró, C., Patrimoni Artístic Nacional. Prada. Servei
d’Arqueologia. Casalet.
Andorra la Vella. Principat d’Andorra, 1983
Restos humanos de época ibérica en Montjuich (Barcelona).
Granada, 1991.
Zaragoza, J. R., La Medicina de la España Ibérica. Inst. Hist.
Med. Valencia, 1982.
Aspectos médicos de la España primitiva en la Geografia de
Estrabón. Instituto de Historia de la Medicina. Valencia,
1882.
Idem sobre Plinio en Asclepio 16, 1964.
La Medicia en la España Antigua. Cuadernos de Historia de la
Medicina, 4. Madrid, 1965.
La medicina de los íberos. II, 2.
AA.VV. Tartessos. Revista de Arqueologia. Madrid, 1986.
Celtíberos. Diputación Provincial de Zaragoza. 1988.
Escultura ibérica. Revista de Arqueologia. Madrid, 1998.

247
 ÍNDEX

PART I 9

Capítol 1 Introducció 11
Capítol 2 Nosaltres som els autèntics
descendents dels ibers 14
Capítol 3 La Cultura Aziliana 30
Capítol 4 Egipcis i jònics a Ibèria 44
Capítol 5 La dominació dels ibers 49
Capítol 6 L’arribada dels visigots 54
Capítol 7 El Sagrat i el Màgic astral 63

PART II 73
Capítol 8 La qüestió astral entre els ibers 75
Capítol 9 Josep Puig i Cadafalch i el tema
astral en l’arquitectura antiga 80
Capítol 10 El tema religiós 85
Capítol 11 Paleopatologies i terapèutica 95
Capítol 12 Visió històrica 98
Capítol 13 La Ibèria Oriental Asiàtica 108
Capítol 14 La moneda ibera i el signe ètnic
del llop 112
Capítol 15 La construcció d’un País 115
Capítol 16 El procés escripturari 117
Capítol 17 El bilingüisme en territori iber 121
Capítol 18 Falsificacions, obres retocades
i iberisme 118
Capítol 19 La resistència iber i els visigots 119
Capítol 20 Lingüística iber 138
Capítol 21 Desxiframent i interpretació de l’iber 151
 Capítol 22 Aspectes lingüístics i gramaticals 169
Capítol 23 El fílum lingüístic 175

PART III 185

Capítol 24 La Sexualitat dels ibers 187

Bibliografia 235