Wuolah Free APUNTSLCAT

APUNTSLCAT.
pdf
pauletax
Lengua catalana
1º Grado en Filología Catalana
Facultad de Filología, Traducción y Comunicación

Universitat de València
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Llengua catalana, 1r curs
Paula Simó i Enríquez: pausien@alumni.uv.es
Tema 3
Pronoms febles
Els pronoms personals i els pronoms febles.
Els pronoms són paraules que s’utilitzen per a fer referència o substituir, per tal de
no repetir, elements d’una oració o una oració sancera.
Els pronoms personals forts o tònics.
Són aquells que fan referència a persones gramaticals. Tenen un accent fònic propi i
fanfunció e subjecte o de complement quan van precedits de preposició.
No es recomana l’ús abusiu dels pronoms personals, ja que normalment aniran
implícitament al verb, és a dir: si diem anem al cinema no és necessari dir que anem
nosaltres. Sols el posarem en algunes ocasions per a afegir èmfasi.
S’ha de tindre en compte que el pronom vosté, tot i que fa referència a la 2a persona
del singular, concorda amb els verbs en 3a persona del singular. En canvi, els
pronoms nos i vos són plurals majestàtics, però pel sentit són singulars equivalents
a jo i tu, respectivament. El tractament de vos s’usa com a fórmula de cortesia en
documents administratius i en textos instructius en general, sobretot quan el
destinatari és col·lectiu. Així mateix, s’utilitza nosatres com a plural de modèstia o
d’autoria. En aquest cas, l’autor s’inclou dins d’un grup hipotètic.
⤷Els pronoms personals forts de tercera persona referits a éssers inanimats.

No és recomanable utilitzar els pronoms personals de 3a persona per a referir-se a
coses. Com a alternativa podem:
Repetir el nom i eliminar el pronom innecessari, o substituir-lo per en (quan va
darere de la preposició de) o per hi (quan va darere de les preposicions a, en, amb,
etc.); si no és possible cap d’aquestes opcions utilitzarem un relatiu.
Els pronoms personals febles.

Els pronoms febles fan referència a un element de l’oració que no cal repetir perquè
ja ha aparegut. Aquests poden anar davant o darrere del verb segons el seu temps
verbal:
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7679994
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Posició Temps verbal Exemples
Ves a llavar-te.
Darrere: Infinitiu, gerundi i participi. Està trencant-ho tot.
Posa-li la roba.
Davant o darrere (millor Passat perifràstic i altres El vas portar/vas portar-lo.
davant): perífrasis. Ho he de fer/he de fer-ho.
El degué avisar/degué avisar-lo.
L’hem convidat.
L’agafà de la mà.
Davant: La resta de temps M’avisarien si els calguera.
Li prega que la portara a casa.
Que l’haguera esmentat no era
important.
Els pronoms febles també es poden elidir, reduir o mantindre la forma originària
(plena) segons la seua possició respecte del verb:
Forma Possició Unió Exemple
Plena Darrere de verbs acabats per Guionet Has de donar-me el

cons o diftong decreixent. llibre.
Reduïda Darrere de verbs acabats per voc. Apòstrof Dona’m el llibre.
Reforçada Darrere de verbs començats per — Em dones el llibre?

cons.
Elidida Davant de verbs començats per Apòstrof M’has de donar el

voc o hac. llibre?
Cal tindre en compte les remarques següents:

➔ Els pronoms li, hi, ho i les no canvien mai de forma.
➔ Davant d’un verb començat per consonant són recomnades les formes
reforçades.
➔ Si el verb comença pel so [s] és preferible usar la forma plena per a evitar el
contacte del so alveolar del pronom i del verb.
➔ La forma vos sempre es pot substituir per us.
Caracterització i pronominalització de les diferents funcions sintàctiques.
La pronominalització és la substitució d’un constituent de l’oració per un pronom. En
el cas dels pronoms febles, fan la mateixa funció sintàctica que l’element substituit.
Plan Turbo - Eliminar los vídeos + 10 descargas sin publicidad por sólo 0,99€ / mes - Oferta limitada
Lengua catalana
Banco de apuntes de la
Funció Persona Característica Pronom
Subj 3a — en
1a — em
CD/CI ens
2a — et
vos/us
3a reflexiu es
determinat el
CD la
els
3a les
indeterminat en
neutre o ho
oracional
CN 3a — en
Atr. 3a — ho
CI 3a no reflexiu li
de+CCL en
CCL —
altres prep. hi
CC — amb qualsevol hi
prep./sense
idea de hi
transformació
CPred. —
amb verbs
factitius: dir-se, en
nomenar, elegir
CRV+de en
CRV —
CRV+altra prep. hi
⤷El subjecte.
El subjecte pronominalitza en el pronom en en els anomenats verbs inacusatius
(comparéixer, arribar, pujar, entrar, eixir, nàixer, morir, caldre, faltar, fer falta). En
estos casos el subjecte va posposat al verb i s’assembla molt a un CD.
Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

Ex: Han comparegut els testimonis? Sí, n’han comparegut.

En van nàixer tres, però en van morir dos.
També cal tindre present que:
➔ Si el subjecte es col·loca davant d’un verb ha d’anar precedit de la preposició
de.
Ex: De testimonis si que n’han comparegut. De certificats, en falta un
➔ El subjecte també pronominalitza en oracions de passiva reflexa amb els
verbs construir-se, aprovar-se, celebrar-se.
Ex: Se celebra una festa religiosa ➞ Se’n celebra una.
➔ En oracions subordinades amb verbs copulatius el subjecte pronominalitza en
ho.
Ex: Sembla que va a ploure ➞ Ho sembla.
➔ En oracions amb haver-hi el grup nominal es reemplaça per en.
Ex: Hi ha una poma ➞ N’hi ha una.
⤷El CD.
El complement directe, és un constituent nominal subordinat a un verb transitiu. El
CD de 1a i 2a persona pronominalitza en els pronoms em, et, ens, us/vos. Si és de
3a persona, no reflexiu, es poden donar els casos següents:
Tipus de CD Pronom
Determinat (per un article, un demostratiu o un possessiu). el, la, els, les
Indeterminat. en
Un verb en infinitiu. en
Quantificat o qualificat per un numeral, un indefinit, un adverbi o en

un adj qualificatiu.
Format per nom+adj. en
És un pronom neutre (això). ho
⤷El CI.El complement indirecte indica qui és el destinatari o qui rep la conseqüència
de l’acció verbal. El CI de 1a o 2a persona pronominalitza, com el CD en els
pronoms me, nos, te i us/vos. Si és de 3a persona, reflexiu, substitueix, com el CD,
amb el pronom se. Els pronoms corresponents a la 3a persona (li, els) són
invariables quant al gènere.

➔ El CI es refereix sempre a una persona o ésser personificable.

Ex: No hi (CRV) dones més voltes i compra’l Bé ➞ No li (CI) dones més voltes i
compra’l X.
➔ El pronom els, que representa un CI en plural, és coincident amb el pronom
que representa el CD masculí plural i es poden usar combinats.
Ex: Donaré els diners a ells ➞ Els els donaré.
➔ El pronom se no s’ha d’usar en el lloc del CI de 3a persona no reflexiu (li, els)
Ex: Li ho vaig dir Bé ➞ S’ho vaig dir X.
⤷L’atribut.
L’atribut és el predicat en oracions amb verb copulatiu i expressa la qualitat del
subjecte. L’atribut generalment pronominalitza en el pronom ho.
➔ D’acord amb algunes gramàtiques l’atribut determinat —per un article, un
possesiu o un demostratiu— pronominalitza en el, la, els, les.
Ex: Pere és el meu professor ➞ Pere l’és.
⤷El CN.
El complement del nom és un complement amb funció adjectiva que indica
possessió, pertinença, especificació; del nom al qual acompanya. El CN va introduït
per la preposició de i pronominalitza sempre en en.
➔ Si substituim tot en CD, el CN queda introduït en la substitució, tot i que
també podem substituir el CN i deixar el CD.
➔ En cas que el CD i el CN pronominalitzen en en, cal optar per substituir-ne
només un.
Ex: Compraran uns quants llibres de lectura ➞ En compraran uns quants llibres.
➔ Igualment, si el CN fa funció d’atribut el substituirem per en.
Ex: D’aquell institut, Lluïsa n’era professora.
⤷Els CC.
Els complements circumstancials expressen circumstàncies de manera, temps, lloc,
causa, finalitat, companyia, quantitat, etc. Aquests pronominalitzen en hi.
➔ Els de lloc introduïts per la preposició de, pronominalitzen en en.
➔ Els CC introduiïts per les locucions locatives damunt (de), a sobre (de),
davall/sota (de), etc. pronominalitzen en hi i es torna a repetir la locució en la
substitució però excloent la prposició.
Ex: Es va col·locar davant del cotxe. ➞ S’hi va col·locar.

En la major part dels parlars, col·loquialment, aquests complements no
pronominalitzen, sinó que es substitueixen per un adverbi de lloc o es deixa l’oració
com estava.
Ex: Deixeu les maletes a l’habitació ➞ Deixeu-les allí.
⤷El CRV.
El complement de règim verbal és un complement que necessiten alguns verbs per
a tindre sentit i va introduït per una preposició àtona.
Verb Preposició Pronom
Contribuir
Renunciar a
Dedicar-se
Acostumar-se
hi
Acontentar-se
Aliar-se
amb
Amenaçar
Conformar-se
Abusar
Adonar-se
Oblidar-se de en
Parlar
Dubtar
Saber
Apostar
Interessar-se per
Preocupar-se
Afanyar-se
hi
en
Pensar

Anar
Rebel·lar-se contra
Recórrer
Lluitar
Cal tindre en compte que:

➔ Aquest complement pot coexistir amb el CD.
➔ Pot haver dos CRV depenent del mateix verb
➔ Davant d’una oració d’infinitiu les preposicions en o amb han de canviar per
a o de.
➔ Tota preposició cau quan el CRV és una oració introduïda per que; per tant,
s’ha de tindre en compte per a fer la substitució pronominal.
➔ No és correcte enllaçar dos verbs de règim diferent amb un mateix
complement.
➔ Si el verb recalma un CRV citat abans, s’ha de substituir per un pronom.
⤷El CPred.
El complement predicatiu és un adjectiu o participi que apareix en oracions amb
verbs predicatius que complementa alhora el verb i el substantiu que fa de subjecte
o CD.
➔ A diferència de l’atribut, aquest no va amb verbs copulatius, sinó amb verbs
predicatius com acabar, aparéixer, arribar, considerar, elegir, fer-se, nomenar,
posar-se, presentar-se, quedar-se, resultar, etc.
➔ De vegades el CPred va introduít per les preposicions de, per o com a.
Com fer la substitució del CPred:
CPred Pronom
Amb verbs que donen idea de canvi hi

(acabar, aparéixer, mantindre’s,
quedar-se, tornar-se, resultar, etc.)
Amb verbs factitius o causatius (dir-se, en

elegir, nomenar, designar, triar, etc.)
⤷Substitució d’expressions redundants pel pronom en o hi.
Con el Plan Turbo, además de eliminar los vídeos también recibes descargas sin publicidad mensuales
Les construccions en castellà de ello/a, del mismo/a, en ello/a, en lo mismo/a, con

él/ella, etc. tenen la seua correspondència al valencià amb els pronoms en o hi,
inexistents en castellà.
⤷Usos pleonàstics dels pronoms.
Hi ha pleonasme quan, en una oració, apareix conjuntament el pronom feble i el
constituent de l’oració a què fa referència. Generalment els pleonasmes no són
correctes, per això cal tindre en compte els casos següents.
➔ S’ha d’evitar la coincidència del pronom i el complement al que fa referència.
Ex: Hi ha molta gent Bé ➞ N’hi ha molta gent X.
Vaig anar a Nules ahir Bé ➞ Hi vaig anar a Nules ahir X.
Tinc això Bé ➞ Ho tinc això X.
➔ Cal sepaarar amb una coma el complement representant pel pronom de la
resta de la frase. Però si el complement de l’oració es desplaça al
començament de la frase no cal posar coma si no es produeix una pausa en
l’entonació.
⤷Pronoms sense valor sintàctic.

Hi ha certes expressions en les que el pronom feble no fa referència a cap element
de l’oració, sinó que acompanya o matisa el sentit del verb.
Pronom Característica
Amb els verbs anar-se’n, eixir-se’n, tornar-se’n, entrar-se’n,

pujar-se’n, baixar-se’n, vindre-se’n, [caure o enfonsar-se].
En
Amb el verb dir.
Amb el verb portar quan comptem.
Amb el verb haver-hi
Hi Amb verbs usats amb sentits específics com jugar-s’hi,

trobar-s’hi, tocar-hi, valdre-s’hi o donar-s’hi.
Amb els verbs anar-hi o estar-hi a favor o en contra.
Amb els verbs pronominals.

Se
Com a indicador d’impersonalitat.
⤷Abús del pronom reflexiu se.
Cal defugir del reflexiu se combinat amb un pronom feble referit a persona.
Ex: Es veia trist Bé ➞ Se’l veia trist X.
També es fa un ús impropi d’aquest pronom amb verbs coopulatius o atributius (s’ha
de reemplaçar per u/un/hom o un altre pronom).
Ex: Quan u/un és jove Bé ➞ Quan s’és jove X.
⤷La combinació de pronoms.

Quan hi ha més d’un pronom s’ha de seguir l’ordre següent:
Reflexiu 2a pers 1a pers 3a pers
CI/CD CI CD Adverbials
Se
Te, vos/us Me/ens Li/els El/la En, ho En, hi
Els/les
La coordinació.
Classe Principals conjuncions
Copulativa i
Copulativa negativa ni / ni…ni
Disjuntiva exclusiva o / o bé / o…o
(alternativa lliure, podem escollir)
Disjuntiva inclusiva (alternativa obligatòria) o
Adversativa no excloent Però / mentre que…
Adversativa excloent Sinó

A la primera apareix un no
A mig camí entre les coordinades copulatives i les disjuntives, hi ha una sèrie de
construccions amb conjuncions en correlació que expressen diferents possibilitats
(habitualment dues), com: Ara... ara, ja... ja, siga... siga, adés... adés, que... que:
Ex: Ara plou, ara fa sol.
Acceptarem el resultat, siga bo o siga dolent.
Recordar:
➔ Mentre = sentit temporal.
Ex: Pararem taula mentre s’acaba de fer l’arròs (incorrecte dir mentre que…).
➔ Quan es coordinen sintagmes nominals no definits que contenen un
sintagma adjectival com a complement, si s’elideix el nucli nominal, apareix
la preposició partitiva “de” entre l’especificador i el complement:
Ex: Té dos fills: un d’adolescent i un de molt petit.
Subordinades.
Substantives
Classe Tipus Forma Exemples
Sembla que vindran a la

Verb en forma que + indicatiu reunió.
Declarativa finita que + subjuntiu M’estranyaria que vingués a
la reunió.
Verb en forma no infinitiu Parlaven d’assistir…

finita Estem d’acord de fer canvis
10

Total (resposta: sí si + indicatiu Li he de preguntar si té cotxe.

o no) si + infinitiu No sé si agafar el metro…
Interrogativa Interrogatiu + Desconec quan vindran els

indicatiu socis.
Parcial Interrogatiu + Tot dependrà de com es
subjuntiu plantege la qüestió.
Interrogatiu + inf No va saber què contestar
No t’imagines quina cara va

fer.
Parcial Quin No saps quant guanya.
(nexe + indicatiu) Quant Mireu que valents (que) són
Que (opcional) Penseu com és d’important
Exclamativa
Com això.
Si Mireu si en tinc, d’informació.
Total Ni parlar-ne.
(exclamatives o I a mi què m’expliques, ara?!
declaratives).
Funcions Exemples
Subjecte És difícil que guanyen el partit.
CD No sé què dir-te.
CRV S’entestava a proposar un nou pla.
CPrep Va sortir sense que te n’assabentessis.
CN La necessitat de parlar amb la directora és urgent.
CADJ Estic pendent que m’avisen.
CADV Independentment que hagi demanat perdó, el mal ja l’ha fet.
Recordar
Com identificar-les?
- Júlia aconseguí que tots participéssem en el concurs = Júlia aconseguí la
participació de tots…
- No sabia quanta gent assistiria a l’acte = No sabia el nombre d’assistents a
l’acte.
Poden expressar-se en discurs directe/indirecte:
11

- La mestra em va recomanar que obrés sempre bé.

- Et preguntarà: “El candidat té estudis”.
Interrogatives encobertes:
- No ha sabut dir el llibre que li agrada més (= No ha sabut dir quin llibre li
agrada més).
Exclamatives encobertes (són informals):
- Els llibres que ha llegit (=> + formal = Quants llibres que ha llegit!
Caiguda de les preposicions a, de, en i amb davant que.
Canvi de preposició davant d’infinitiu: a-de (+ formal); en, amb (informal,
incorrecte).
Alternatives en casos forçats:
- Es basa en que/què els jutges no hi van ser convidats (incorrecte) => es
basa en el fet que… (correcte).
En el cas de per/per a davant de que:
- Mostrava preocupació per donar una bona educació als fills / Mostrava
preocupació perquè els fills tinguessin una bona educació.
Remarques normatives i d’ús.

S’admet la preposició de abans de l’infinitiu si la subordinada realitza la funció
de:
➔ Subjecte. Ex: No li basta de parlar-hi per telèfon.
➔ CD. Ex: Van decidir de tornar-se’n.
És obligatori davant de verbs com: assajar, dir (proposar), mirar (procurar), pregar
o provar:
- M’han dit d’anar demà.
- Proveu de fer-ho en un dia.
Ser de + infinitiu (s’usa en verbs que expressen processos mentals, com ara agrair,
suposar, admirar…):
- Es d’agrair que…
- El coratge de la teua germana és d’admirar.
Error normatiu: escriure la preposició de davant de la conjunció que:
Ex: Tothom assegura (de) que és veritat.
Error normatiu: no escriure la conjunció que quan el verb està en forma finita:
12

Ex: Li agrairem tingui que l’amabilitat d’avisar-nos.

No és acceptable escriure el + que:
Ex: No ens interessa (el) que es divilgui la informació.
No és acceptable escriure que + infintiu:
Ex: No tenim res que dir (incorrcte) => res a dir (correcte).
És correcte la preposició amb davant d’infinitiu si es pot substituir per “tenir
relació” “té a veure amb”:
Ex: Haver fet un curs de cuina no té relació/res a veure amb ser bon cuiner.
Adjectives/relatiu.
Ex: Va escriure un llibre que no tenia gaire interés = Va escriure una novel·la no
gaire interessant.
Ex: Tenir en compte que el relatiu fa una funció de connector, estableix una relació
anafòrica amb l’antecedent i assumeix una funció sintàctia determinada dins de
l’oració de relatiu.
Ex: En els registres formals no s’accepta “prep + el + que/qui”.
QUE (no va precedit de prep): Agafeu tot el/allò que

necessiteu.
QUI (en relatives amb antecedent humà darrere de

preposició o en relatives sense antecedent). Vam trobar un
Pronom home amb qui s’avenia molt.
demostratiu
QUÈ (antecedent no humà). Desconec el tema de què ens vol
parlar.
EL/LA QUAL, ELS/LES QUALS (darrere va una preposició, i

en les explicatives es lleva). Vam comprar un gravat l’autor del
qual no coneixem. Llegirem el llibre de Rodoreda, la qual és
una…
ON Podeu anar on vulgueu.

Adverbi
QUAN (sense antecedent). El compraren l’any passat, quan
estaven junts.
COM (sense antecedent). No m’agrada la manera com ens
mira.
Determinant EL/LA QUAL, ELS/LES QUALS. No sabem res, la qual cosa ens
preocupa.
1. Amb antecedent
13
➔ Un nom: L’home que has vist…

➔ Un pronom demostratiu: Tornarem ara a allò a què ha fet…
➔ Pronom indefinit: Qualsevol que el senta creurà que és boig.
➔ Una oració: L’anunci ha estat un èxit, la qual cosa…
➔ Un pronom personal: Ella, que tant deia…
Especificatives: que, preposició + qui / què / el qual.
Ex. Vull ser atès pel cirugià que haja fet més operacions.
Explicatives: que, el qual, preposició + qui / què / el qual. Sempre en indicatiu.
Ex. La Joana, que és una gran amiga, ens ajudarà.
➔ Quan l’antecedent és tota l’oració: cosa que, la qual cosa, cosa + preposició +
què / la qual, preposició + la qual cosa (which en inglés = He has passed the
exam, which surprises me).
➔ L’antecedent pot estar elidit. Ex. Vam anar a Mataró amb el cotxe de Pere i
amb el que ens va deixar la Lídia (= amb el cotxe que ens va deixar la Lídia”
(per tant, sí que és vàlida en aquest cas la construcció “prep + el + que”).
QUI = antecedent humà. La periodista a qui van

QUE (no porta dir-ho…
Especificatives prep) QUÈ = no humà. He vist la pel·lícula de què
parleu.
EL QUAL = La periodista a la qual van dir-ho…
QUE / EL QUAL (no QUI. Han felicitat l’artista que/la qual ho ha

porten prep) agraït
QUÈ. Aquesta màquina, amb què/la qual
treballe…
Explicatives EL QUAL. “ “, amb la qual treball.
COSA QUE / LA COSA+PREP+QUÈ. Ha aprovat les oposicions,

QUAL COSA (no cosa de la qual està molt orgullós.
porten prep) LA QUAL + PREP + LA QUAL COSA. Arribaren
tard al concert, per la qual cosa/cosa per la qual
no els deixaran entrar
2. Sense antecedent
Exemples:
➔ No has d’escatimar recursos als que cregues preparats (= als que = a tots
aquells qui o a les persones que).
➔ El que ha dit això no coneix aquest sector.
➔ Ens va explicar tot allò que volíem saber.
14
➔ On no hi ha justícia, no hi ha pau.
➔ Començarem quan arribi el conferenciat.
Valor humà: qui (Qui no té cap ha de tenir peus), article definit o demostratiu + que /
qui (El que/qui s’humillarà serà exalçat).
Valor no humà: el que (Tot el que diu sembla veritat), allò que (Afafeu tot allò que
sigui necessari).
* És necessària la presència d’un demostratiu de llunyania quan dues preposicions
són diferents: Convé encaminar l’atenció de la comissió cap a allò de què de debò
es tracta.
* Quan són la mateixa, s’elideix una: Caldrà indemnitzar a qui l’Estat va expropiar
terres (i no: Caldrà indemnitzar a aquells a qui l’Estat va expropiar terres).
3. Subordinades amb un relatiu amb valor:

Temporal
➔ Vine quan vulgues.
➔ Des del moment en què ens van conéixer…
➔ Ara que arriba l’estiu… (Adverbi + que)
Locatiu
➔ Ho he trobat on ho vaig deixar
➔ Aquest és el local des del qual vaig telefonar-te (Antecedent locatiu + prep +
què/el qual).
De manera
➔ Fes-ho com vulgues.
➔ Em molesta la manera en què em parla.
Després de “quan” ha d’haver un verb. Incorrecte ➞ Quan la vaga general, el
país es va paralitzar (correcte ➞ Quan hi va haver una vaga general…).
Es preferible escriure “on” que “a on”.
En contextos amb valor temporal, s’usa el relatiu. Incorrecte ➞ Eren uns anys on
semblava que… (correcte ➞ Eren uns anys en què…).
Evitar usar el relatiu que amb antecedents locatius no precedits de preposició.
Correcte Per la manera de parlar puc endevinar el lloc on ha nascut. Incorrecte ➞
el lloc que ha nascut…
Evitar les subordinades de relatiu amb duplicació pronominal.
15
Incorrecte ➞ L’agència ha descobert un planeta on les plantes hi poden créixer.

Correcte: on les plantes poden créixer.
En canvi, sí que pot aparéixer un pronom feble en els següents verbs: haver-hi,
sentir-hi, tocar-hi, veure-hi, anar-hi, anar-se’n, sortir-se’n + psicològics = agradar,
costar, importar, interessar o repugnar + ex: ens van dur 1’ vehícles, dels quals
només en vam poder arreglar tres (Correcte) + quan el relatiu i el pronom feble
tenen antecedents diferents: Seguíem el curs del riu Túria i ens vam aturar a l’indret
on hi conflueix…
Recordar “cuyo” en català: La xiqueta el pare de la qual treballa ací…
Adverbials no circumstancials.
1. Causals.
L’han suspès perquè/ja que desconeixia la matèria.
Puix que / car / com que ha excedit la velocitat permesa, li han posat una mula.
No cal que et justifiques, que ja t’entenc.
Vam decidir deixar-ho córrer, donat que el guany del negoci era molt petit.
Tenien una percepció esbiaixada degut al fet que no havien considerat totes les
dades.
El van condemnar pel fet que…
L’han premiat per haver creat això.
Atès que/ Vist que havia fet molt bona feina…
En + infinitiu: En saber que no tindríem vacances aquell dia, ho vam cancel·lar.
Participis = ablatiu absolut: Ateses les propostes, vistes les reaccions del públic…
Gerundi: Havent excedit el límit de velocitat, haureu de pagar una multa.
El van condemnar pel fet d’haver filtrat/pel fet que s’havia filtrat informació
confidencial.
No és acceptable “com” en les causals, la forma correcta és “com que”.
Ex: incorrecte ➞ Com l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu.
En certs casos pot tenir un valor temporal-causal. Ex: En saber que no tindríem
vacanaces aquell dia, vam la cancel·lar = Com que / quan vam saber que…
2. Finals.
*Propòsit “Fa puzzles per entretenir-se” (resultat esperable d’una acció).
*Destinació “Els cinturons s’usen per a evitar accidents” (objectiu o utilitat)
16

➔ Nexes:
◆ Et telefone perquè em digues si acceptes.
◆ Obriu la finestra, que surti el fum.
◆ Van anar a la botiga per tal de comprar el regal.
◆ Parlarem amb ella a fi d’aclarir la qüestió.
◆ Han vingut molts amics a felicitar-lo.
◆ Anem a Terrassa per/per a veure el nostre pare.
Per ➞ acció voluntària (equival a fer).
Ex: Els esportistes han viatjat deu hores per parlar amb ell.
Per a ➞ contrari i solen ser éssers innanimats (és preferible en les
passives/impersonals també).
Ex: Llegiu bé el prospecte del xarop per a calmar la tos.
En els nexes per tal de i a fi de la preposició s’elideix davant de que.
És incorrecta l’expressió per a que, ara bé, quan és interrogatiu sí que és correcte.
Afegir el mot com en les finals és incorrecte. ➞ La Núria estava massa disgustada
com per a considerar la proposta. X
3. Consecutives
➔ Les oracions il·latives = consescutives no ponderatives expressen el
resultat que es dedueix de la situació plantejada per l’oració precedent.
➔ Aquestes oracions se situen obligatòricament darrere de l’oració principal.
➔ Nexes:
◆ Encara és d’hora, així que no cal córrer.
◆ És un objecte delicat, o sigui/siga que ves amb compte
◆ M’ho ha demanat com un favor, de tal manera que no…
◆ Fas tard? Afanya't. No l’assumirem, doncs.
➔ Connectors parentètics: per tant, en conseqüència, consegüentment, per
consegüent, així doncs…
➔ Les oracions consecutives ponderatives expressen el resultat o la
conseqüència d’una situació extrema. Els elements que aporten el valor
extrem són tan/tant, que tenen valor quantitatiu, i tal. En l’oració composta.
➔ Nexes:
17
◆ Està tan cansat que s’adorm dret.

◆ Ha menjat tant que…
◆ Ha dit tal disbarat que tothom s’ha quedat de pedra.
◆ Trobes cada beneit pel món que te’n faries creus.
Doncs té un significat consecutiu i no es pot substituir per ja que/perquè. ➞
Estàvem tots molt contents, doncs el nostre equip havia arribat a la final. X
4. Concidionals.
➔ Nexes:
◆ Si hi ha un incendi, demaneu ajuda.
◆ En cas de perdre el tren, truca’m.
◆ Us faran un descompte a condició de presentar el carnet de soci.
◆ Demà anirem a la muntanya, sempre que no plogui.
◆ Posat que pagui tots els deutes, no serà jutjat (+ formal).
◆ Segur que vindrà; en cas contrari, m’ho hauria dit.
◆ Altres: fora, llevat, tret, excepte o a menys que/de

Amb valor d’exclusió, no és acceptable l’ús de la construcció a no ser que.
Incorrecte: De + infinitiu en valor condicional. S’ha de posar si/En cas de:
Ex: D’haver-ho sabut… (incorrecte), En cas d’haver-ho sabut, si ho haguera sabut
(correcte).
5. Concessives
➔ Nexes:
◆ Encara que tenia molta son, vaig sortir a sopar.
◆ Si bé / bé que / per bé que no m’ho va dir, jo ja ho sabia.
◆ Malgrat haver estudiat molt, vaig suspendre
◆ A pesar de/ a desgrat de/ a despit de tot vaig insinuar que sobren les
paraules (Smoking Souls).
◆ Tot i que són molt amigues, no anirà al seu casament.
◆ Ni que m’ho suplique, el perdonaré.
◆ Per molt que/per més que em mori i torni a néixer cremaria 7 vides
per tornar-te a conéixer (Buhos).
18

◆ Altres: No obstant això, tot i així, amb tot…

Coneixent que no s’havia preparat prou, l’han fet presentar-se a l’examen. ➞
Gerundi
Fins i tot modificat el pressupost, el projecte tindrà problemes d’aprovació. ➞
Participi

No és acceptable l’ús de malgrat amb el valor de malgrat que. Incorrecte: No hi va
anar, malgrat l’havien avisat. Correcte: No hi va anar, malgrat que…
Conjuncions i connectors parentètics

➔ Tenim conjuncions de coordinades i de subordinades.
Ex: i, però, sinó, que, si…
*El “que/què” pot ser un relatiu, un interrogatiu o una conjunció.
➔ Els connectors parentètics són mots o locucions morfològicament
invariables i formalment heterogènies que estableixen relacions semàntiques
connectives (addició, disjunció, contrast o conseqüència) entre oracions, cosa
que afavoreix la coherència del text o del discurs. Però, a diferència de les
conjuncions, els connectors parentètics no creen cap vinculació sintàctica per
si mateixos. Tenen mobilitat i van entre signes de puntuació.
Ex: de manera que, per bé que, per tal com, com que, mentre que, així que, si bé,
tot i que…
La negació.
Els activadors negatius.
Els activadors negatius (AN) són elements que creen un context negatiu. Els
principals són:
➔ No: ens agrada ballar > no ens agrada ballar
➔ Sense (que): va anar-se’n sense fer soroll
➔ Ni: Equival a “i no”, és activador negatiu només si coordina oracions. Ni ell vol
venir mai ni nosaltres el volem ací.
Recorda:
19

La presència d’un activador negatiu en una oració hi exclou la presència d’un altre
activador negatiu. Ex: Va entrar sense que ningú li digués res (i no: *Va entrar
sense que ningú no li digués res)
Els termes de polaritat negativa.
Els termes de polaritat negativa (TPN) són elements que s’usen en els contextos
següents:
a) En contextos que inclouen una marca de negació (un AN), generalment no,
sense o ni.
b) Sense valor negatiu, en construccions que, tot i no ser negatives, obliguen a
tenir en compte dos estats de coses, un de positiu i un de negatiu, com les
interrogatives, les comparatives o les condicionals (contextos hipotètics).
Els quantificadors negatius poden ser: nominals ( cap, gens, gaire), pronoms (res,
ningú) o adverbis (gaire, gens, mai, enlloc, tampoc).
També funcionen com a termes de polaritat negativa expressions com en ma vida,
per res del món i d’altres que fan referència a una qunatitat mínima.
Remarques normatives i d’ús:
Van amb no obligatòriament darrere del verb.
La presència de no és opcional si apareixen davant del verb, encara que el
manteniment de no és la solució més habitual en els registres formals.
Quan l’adverbi tampoc se situa davant del verb, es pot mantenir o elidir l’adverbi no.
El mateix s’esdevé en la conjunció ni quan uneix sintagmes. El mateniment del no,
amb tot, és la solució habitual en els registres formals. Ex: ni tu ni jo el coneixem >
ni tu ni jo no el coneixem.
El quantitatiu gaire, que indica una quantitat o un grau més aviat baix, no admet
anteposició al verb i, per tant, en oracions negatives es combina necessàriament
amb l’adverbi no. Ex: No menja gaire.
La majoria de quantificadors negatius s’usen tots sols com a resposta negativa a
una oració interrogativa parcial o en altres tipus de contextos en què s’elideix el
verb.
La negació expletiva.
20
• Hi ha negació expletiva Quan l’adverbi no, a vegades reforçat amb pas, s’susa
sense que aporte un veritable valor negatiu a la construcció. La negació expletiva
és, generalment, opcional, però hi ha casos en què és l’opció preferible o obligatòria.
Apareix en oracions que contenen algun element de sentit negatiu (un activador
negatiu) o que estableixen un contrast que obliga a tenir en compte un estat de
coses positiu i un altre de negatiu.
Contextos:
➔ Noms I verbs de temor: por, temor, fer/tenir por, témer > la subordinada es
construeix en subjuntiu i la principal ha de ser afirmativa o no veure’s
afectada per la negació. La negació és opcional.
➔ Quantificadors de grau i verbs de valor comparatiu; més/menys, millor/pitjor,
preferir, estimar-se més ➞ la comparativa de desigualtat va introduïda per la
conjunció que i sovint reforçada amb pas.
➔ Preposicions temporals: abans (que), fins que ➞ la negació és opcional,
excepte amb abans quan no va seguit de que. Amb fins que la principal ha de
ser negativa.
➔ Locucions que expressen situacions que han estat a punt de produir-se: de
poc (que), per poc (que).➞ la negació és obligatòria en les construccions
amb que.
➔ Quantificadors que designen un alt grau: quant, quin ➞ construcció
encapçalada per un quantificador exclamatiu. La negació és opcional.
Remarques i mormatives d’ús.

Se sol usar la negació expletiva (no o no pas) en les construccions comparatives de
superioritat o d’inferioritat introduïdes per la conjunció que, a fi d’evitar la confluència
de dues conjuncions que seguides. A més, la negació expletiva és obligatòria quan
la subordinada amb que pot alternar amb un simtagma introduït per de. Ex:
S’estimava més que ho llencessin que no (pas) que m’ho donessin (i no *S’estimava
més que ho llencessin que que m’ho donessin).
La nagació expletiva pot aparèixer en les subordinades introduïdes per abans (que) i
fins que. És optativa amb abans que, però obligatòria amb abans, en el cas de fins
que, tan sols és possible si l’oració principal és negativa. Ex: Calia resoldre-ho
abans que (no) fos massa tard // parla amb ella abans no se’n vagi // no entris a la
consulta fins que (no) t’avisin.
21
Amb les locucions de poc i per poc, la negació expletiva és generalment opcional,
però té caràcter obligatori en les construccions amb que (de poc que, per poc que).
Ex.: Hi havia molta boira i (de poc / per poc) no ens perdem.
També admeten la negació expletiva les subordinades que depenen dels verbs
evitar i en menor mesura impedir. Ex.: Va evitar que el mariner no caigués a l’aigua.
El complement predicatiu
El complement predicatiu expressa una propietat del subjecte o del complement
directe (sempre que l'oració no sigui copulativa, perquè, en aquest cas, parlaríem
d'atribut). Generalment, els complements predicatius són sintagmes adjectivals,
nominals i preposicionals. Quan el predicatiu és un sintagma adjectival o un
sintagma nominal, concorda en gènere i nombre amb el sintagma del qual predica
una propietat. A diferència del complement CCM, el CPred concorda amb el seu
antecedent, mentre que el CC no. Per exemple, en les oracions Els nens fan els
deures tranquils, i El nen fa els deures tranquil. Tranquil i tranquils són el
complement predicatiu de l’oració.
D’altra banda, la categoria més freqüent del predicatiu és el sintagma adjectival; en
canvi, el complement circumstancial de manera mai no és un adjectiu, i sol ser un
adverbi (L’avi caminava lentament) o un sintagma preposicional (Abans ens mirava
de reüll). També els sintagmes preposicionals d’oracions com Va endreçar els
llençols sense planxar i Despatxava de mal humor es poden considerar predicatius
perquè poden aparéixer com a atribut d’una copulativa amb estar: Els llençols
estaven sense planxar, i Estava de mal humor.
Categories gramaticals i sintagmàtiques.

Sintaxi oracional.
1 Paraula – Categoria gramatical
2 Sintagma
3 Oració
Categories.
Hi ha 8 categories bàsiques:
a. Categories nominals: nom, adjectiu, determinant i quantificador
b. Categries no nominals: verb, preposició, nexe i adverbi.
22
*Des del punt de vista sintàctic, aquestes vuit categories es divideixen en:
a. Categories nuclears (o majors): nom, adjectiu, verb, adverbi i preposició. ➞
Poden tenir complements i generen sintagmes.
b. Categories no nuclears (o menors): determinants, quantificadors i nexes
(conjuncions i connectors parentètics).
Altres parts de l’oració:

a. Pronoms. Es consideren un tipus de nom.
b. Interjecció. Es comporta com una oració.
Sintagmes.
Parts del sintagma: (Especificadors) + Nucli + (Complements)
El nucli és obligatori, i els especificadors i complements són opcionals.
1. El nucli: determina la naturalesa del sintagma.
2. Els especificadors: són categories de naturalesa gramatical o
lexicogramatical que solen aparéixer a l’esquerra del nucli
➡ Especificadors nominals: determinants i quantificadors
➡Especificadors del verb: alguns adverbis
➡Especificadors de l’adjectiu, de l’adverbi i de la preposició: quantificadors i
adverbis.
3. Els complements: d’una categoria nuclear són sintagmes que la
complementen.
➡ Complements subcategoritzats: Mantenen una relació directa amb el nucli; són
exigits lèxicament i regits sintàcticament per la categoria nuclear.
Subcategoritzats respecte del verb:
a) Complement directe. Ex.: Han contractat l’enginyer.
b) Complement indirecte. Ex.: Han contractat a l’enginyer.
c) Complement de règim verbal. Ex.: Han parlat de l’enginyer.
Subcategoritzats respecte del nom: Adjectius classificadors i sintagmes
preposicionals exigits. Ex.: Enginyer aeronàutic. Professor de matemàtiques.
Subcategoritzats respecte de la preposició: La preposició subcategoritza el SN
que l’acompanya. Ex.: de matemàtiques.
➡ Complements no subcategoritzats: Modifiquen el nucli restringint-ne la
interpretació semàntica, però no són exigits lèxicament ni regists. Són no
subcategoritzats:
23

Respecte del verb: Els complements circumstancials. Ex.: Llegir atentament.

Respecte del nom: Els complements nominals no classificadors. Ex.: Enginyer
més eficient.
Respecte dels adjectius i dels adverbis: Alguns sintagmes preposicionals que
complementen alguns adjectius i adverbis. Ex.: Vermell d’ira. Sortosament per
a tu.
➡ Complements apositius. Aporten una modificació semàntica, però no
restringeixen l’abast significatiu del nucli ni són sintàcticament exigits.
Complementen tot el sintagma i apareixen separats entonativament del sintagma
bàsic, per la qual cosa s’escriuen entre comes. Només el SN té complments
apositius: es tracta de les aposicionsi de les oracions de relatiu explicatives. Ex.:
L’enginyer més eficient, Josep Cabrera.
Adjectiu classificador: Adjectiu que delimita la classe a la qual pertany el nom que
modifica. Per exemple, civil, constitucional o valencià en els sintagmes guerra civil,
dret constitucional i ceràmica valenciana.
• Els adjectius classificadors, a diferència dels qualificatius, no admeten
quantificació, han d’anar sempre posposats al nom i mostren poca naturalitat quan
es parafrasegen per oracions de relatiu.
Els determinants
L’article, els demostratius i els possessius s’agrupen sota la denominació de
determinants. Els determinants es caracteritzen típicament perquè s’anteposen al
substantiu, amb el qual concorden i respecte al qual aporten una especificació de
caràcter díctic (els demostratius), individualitzador (l’article), o bé expressen una
relació de possessió (els possessius).
L’article.
L’article és el determinant per excel·lència. Tenint en compte el tipus d’especificació
que introdueix i el tipus de substantiu que modifica, l’article es classifica en:
a) Definit, si especifica un nom que té una referència unívoca;
b) Indefinit, si especifica un nom que té una referència no unívoca
c) Personal, si especifica un nom propi de persona.
Article definit.
24

L’article definit no s’usa encapçalant les oracions subordinades substantives (tant les
d’infinitiu com les introduïdes per que).
Quan es fa una enumeració de noms, convé que tots porten l’article al davant o que
cap no en porte.
Hi ha una sèrie d’expressions i frases fetes on la presència o l’absència de l’article
està suficientment fixada. No s’usa l’article, per exemple, en expressions del tipus
parar i llevar (o desparar) taula, seure a taula, anar a escola (amb el valor
d’estudiar), jugar a cartes, etc.
S’usa, en canvi, en expressions com anar pel bon camí, donar l’abast, com l’anell al
dit, no alçar el cap, etc.
L’article en els dies de la setmana:
➔ Referència concreta:
◆ Referida a un dels 7 dies precedents o següents, i sense cap
complement o amb els complements passat, que ve, vinent: NO
PORTA ARTICLE.
◆ Resta de casos: s’utilitza l’article EL.
L’article amb noms propis de persona.

Els noms propis de persona poden aparéixer precedits per l’article personal o per
l’article definit: en Jordi (o el Jordi), na Júlia (o la Júlia). En valencià es tendeix a
prescindir de l’article (i, quan s’usa, en registres poc formals, es recorre a l’article
definit).
L’article lo.
S’evita l’ús d’allò davant adjectiu o participi: *Allò important X ➞ L’important.
L’article el no és acceptable si introdueix una subordinada de relatiu explicativa. En
aquest cas es pot recórrer a les relatives introduïdes per cosa que, la qual cosa o a
alguna construcció equivalent.
*El que ningú no esperava X ➞ La qual cosa (o cosa que) ningú no esperava.
No és acceptable usar ni l’article neutre (lo) ni l’article definit per a ponderar
adjectius o adverbis. En aquests casos, es disposa d’exclamatius com que, si, com
o tan. *El/Lo petita que és! X ➞ Que petita que és!.
25
Resum
Lo té sovint un valor generalitzador:

‣ Lo + adj: lo suau ➞ el suau, les coses suaus.
‣ Lo + participi: lo establert ➞ el que s’ha establert, les coses establertes.
‣ Lo + SP: lo d’ell ➞ això d’ell, les coses d’ell.
‣ Lo + possessiu: lo meu ➞ les meues coses, el que és meu.
‣ Lo + que (relatiu): lo que ➞ el que
‣ Lo + qual (relatiu): lo qual ➞ la qual cosa
Algunes vegades actua com a intensificador.
‣ Lo bo que és i no en vol ➞ tan bo que és i no en vol.
‣ No saps lo llest que és ➞ no saps com de llest és.
‣ Torna lo més pronte que pugues ➞ torna tan prompte com pugues.
Finalment l’ús de l’article lo es pot correspondre amb l’adaptació de

modismes o d’expressions
fetes procedents del Castellà. Aquest tipus d’expressions també cal
evitar-les.
‣ En lo successiu ➞ d’ara en avant.
‣ A lo gran ➞ en gran, de primera
L’article indefinit.
És un determinant que s’usa quan l’emissor considera que el receptor no coneix
l’entitat o l’individu que té previst fer aparéixer en el discurs.
Quan l’article indefinit acompanya un nom que és el·líptic o que està
pronominalitzat, necessita que el sintagma vaja amb una subordinada de relatiu, un
sintagma preposicional o un sintagma adjectival enllaçat a l’article amb la preposició
partitiva de.
Amb valor ponderatiu, el nom s’acompanya d’un complement obligatori, excepte si
es pronuncia amb una entonació suspesa.
26

Els demostratius i altres díctics espacials.

⤷Els demostratius i els pronoms neutres.
Els demostratius i els pronoms neutres són díctics espacials: expressen relacions de
proximitat o llunyania respecte als interlocutors de l’acte de parla. El sistema del
valencià diferencia tres graus díctics de proximitat o llunyania:
a) La proximitat respecte al parlant (primer grau).
b) La distància intermèdia respecte al parlant –que sol interpretar-se com a
proximitat respecte a l’oient– (segon grau).
c) La llunyania respecte al parlant i l’oient (tercer grau).
Els adverbis de lloc.

Certs adverbis de lloc tenen un valor díctic semblant al dels demostratius i els
pronoms neutres. En la llengua clàssica, ací indicava primer grau; aquí, segon grau,
i allí / allà, tercer grau. Aquest sistema és propi dels registres més formals. En la
llengua general, però, la forma aquí ha deixat d’indicar segon grau i, en parlars
valencians, ha estat substituïda pel manlleu ahí.
Els possessius.
Els possessius són un tipus de determinant que assenyalen relacions de pertinença
respecte a les persones del discurs. Els possessius poden ser tònics o àtons.
⤷Els possessius tònics.
Meu, teu, seu, nostre, vostre i seu (i les seues variants en plural i femení).
Remarques sobre els possessius tònics:

En la llengua clàssica el possessiu de tercera persona referit a diversos posseïdors
tenia la forma llur (llurs en plural). Aquest possessiu, que en l’actualitat sols es
conserva en rossellonés, se sent com a molt formal, raó per la qual s’usa de manera
restringida (només en textos molt formals i especialitzats, on cal una precisió en la
relació possessiva).
Els possessius anteposats al substantiu o usats sense substantiu van precedits de
l’article el. En expressions sense article se situen darrere del substantiu: a càrrec
meu.
Des d’un punt de vista funcional, és important remarcar que els possessius tenen un
ús més reduït en català que en altres llengües, com el castellà, el francés o l’anglés.
Notem, per exemple, que no s’usa el possessiu quan la relació possessiva és prou
clara contextualment.
27
⤷Els possessius àtons.

Els possessius àtons apareixen sempre anteposats al substantiu i sols tenen formes
referides a un posseïdor: mon, ton, son, ens, tos, sons, ma, ta, sa, mes, tes, ses.
En l’actualitat aquests possessius tenen un ús molt restringit; de fet, únicament
s’utilitzen en els contextos següents: amb certs noms de parentiu, en alternança
amb els tònics (mon pare, ma mare); amb el substantiu vida en la locució adverbial
en ma vida (o en ta vida, en sa vida); amb el substantiu casa, en alternança també
amb el possessiu tònic (ma casa), i en algunes fórmules de tractament (sa
il·lustríssima, ses senyories).
Quantificadors.
Que i quin.
Recordem que els quatificadors que i quin tenen usos diferents:

‣ Que s’utilitza davant d’ajectius adverbis i preposicions adverbials, i no duu
accent.
‣ Quin (quina, quins, quines) s’empra davant de substantius.
Quantificadors indefinits.
Alguns especificadors com els quantificadors i els indefinits

plantegen problemes d’interferència.
‣ *varios > diversos
‣ *demés > altres
‣ *propi > mateix (usat de manera emfàtica per a remarcar que
es tracta de la cosa que s’anomena i d’una altra. Ex.: *ho diu el
propi president > ho diu el mateix president.
‣ *mateix (usat com a pronom) > aquest. Ex.: *ha fet ús del
mateix > ha fet ús d’aquest.
Gens i res.
El fet que en castellà els dos valors equivalen a nada ha generat

confusió en alguns usuaris i usuàries de la llengua.
‣ Res (pronom) = cap cosa, alguna cosa.
‣ Gens (quantificador oposat a molt) = ni un poc, ni una mica,
una mica
28
Tant i tan.
‣ Tant quan va davant de substantius o sense cap element que

l’acompanye. Entre tant i el substantiu pot intercalar-se la partícula
de partitiva.
‣ Tan davant adjectius o adverbis.
‣ Pots tenir en compte l’equivalència en castellà.
Tanto > tant Tan > tan
Prou i bastant.
‣ Prou = en quantitat suficient

‣ Bastant = en quantitat considerable
Tema 4
Els usos dels verbs ser i estar.

1. En les copulatives d’identificació només s’usa el verb ser. Les copulatives
d’identificació són aquelles en què el subjecte i l’atribut són intercanviables.
Ex: L’Aina és la responsable del curs. El Nil és el riu més llarg de l’Àfrica.
2. Les copulatives de caracterització assignen al subjecte una propietat inherent

(o estable) o bé una propietat contingent (és a dir, una característica o un estat
transitori o assolit com a resultat d’un canvi). Es formen amb els verbs ser, estar,
semblar, paréixer, i amb els quasicopulatius aspectuals anar, continuar, esdevenir,
quedar.
2.1. Propietat inherent: verb ser.
Ex: La gosa és [sorda / intel·ligent / un pastor alemany]. Aquesta taula és gran.
2.2. Propietat contingent: verb estar.

Ex: Després de l’accident, la gossa estava cega, però als quinze dies va recuperar
la visió. La nena està marejada.
Sovint amb un adverbi o un adjunt:
Ex: El caldo encara està calent. La Núria està nerviosa des que ha parlat amb
l’Enric.
29
També formen part de les copulatives de caracterització els atributs que indiquen un
estat resultant d’un canvi, un procés o un estat assolit.
Ex: El museu estarà tancat fins al maig. L’edifici està inclinat.
a. En les copulatives de caracterització els verbs ser i estar alternen segons que
l’atribut implique una interpretació de propietat inherent o bé de propietat contingent
o d’estat transitori o assolit, tant referida a subjectes animats com a subjectes no
animats.
b. Amb subjectes animats s’usa el verb estar quan l’atribut és un sintagma adjectival
o un participi que designa un estat assolit. En aquests casos, un mateix atribut pot
construir-se amb el verb ser si s’interpreta com a propietat inherent:
Amb estar:
- En aquesta taula estarem més amples (és a dir, no apinyats, còmodes)
- El secretari ja està bo (és a dir, sa)
- El senyor Ferrer està ben blanc, després de tants mesos a l’hospital (color
transitori de la pell)
- La Mireia està morta de son (és a dir, molt fatigada)
Amb ser:
- Aquesta gata és ampla de malucs.
- El secretari és bo (és a dir, bona persona)
- El senyor Ferrer és ben blanc (color permanent de la pell)
- La Mireia és morta (va morir)
Amb adjectius que indiquen propietats inherents d’un subjecte animat, incloent-hi
l’estat civil o laboral (casat, solter / fadrí, jubilat) o una característica física o
psíquica (calb, cec, coix, manc, sord, envejós, gelós, orgullós), és preferible no
apartar-se de l’ús tradicional, amb el verb ser. L’ús del verb estar queda reduït a
contextos en què se subratlla un canvi (a vegades passatger) o bé a certes
construccions, com ara amb adjectius que porten un complement.
Amb ser:
- La Maria és casada, no separada
- Soc solter.
- El senyor Pla és jubilat.
- L’Ignasi és sord.
- És molt orgulós / gelós.
30

Amb estar:
- La Maria està casada amb un pianista grec.
- Tinc la dona fent negocis a la Xina: estic solter.
- El senyor Pla fa dos anys que està jubilat.
- L’Ignasi acaba de baixar de l’avió i està sord.
- Està orgullós / gelós del ser germà petit.
En general, s’ha incrementat el nombre d’adjectius referits a subjectes animats que

admeten la doble perspectiva de propietat inherent (amb ser) i d’estat assolit (amb
estar), especialment en determinats parlars. En els registres formals, és preferible
mantenir l’ús tradicional del verb ser. Si es vol afegir un matís aspectual a la frase,
en comptes del verb estar es poden usar altres verbs quasicopulatius o bé altres
construccions.
Amb ser:
- La Marta és vella / jove / amable
- És tan boig jugant que un dia prendrà mal.
Amb estar:
- En Jaume s’ha fet vell / s’ha envellit (preferible a En Jaume està vell)
- No hi sent (preferible a Està sord)
- El veig més jove (preferible a Està més jove) Us heu tornat bojos? (preferible
a Esteu bojos?)
S’usa ser, i no estar, amb adjectius que només excepcionalment expressen
propietats que es poden atribuir a un individu d’una manera transitòria, com ara
amable, boig, bonic, comunicatiu, condescendent, corpulent, diferent, dòcil,
enigmàtic, feliç, genial, gras, gros (‘corpulent’), jovial, lleig, maco, optimista,
sarcàstic, violent o xerraire.
c. Amb subjectes no animats generalment s’usa el verb ser, excepte amb certs
atributs, com ara els participis, que es construeixen amb el verb estar.
Tanmateix, en diferents parlars del català oriental és vigent amb el mateix valor la
construcció amb el verb ser seguit de participi.
- La matrícula (ja) està oberta (i també ...(ja) és oberta)
- Les estovalles estaven esteses (i també ...eren esteses)
- Aquest pollastre està criat a casa (i també ...és criat a casa)
31

Amb subjectes no animats, l’ús del verb ser amb atributs adjectivals és la solució
més tradicional. Tanmateix, actualment s’observa l’ús de ser o estar sense diferència
semàntica en construccions amb subjectes no animats i adjectius que es poden
interpretar com a merament descriptius o com a resultat d’un procés de canvi, cosa
que fa que s’avinguen amb el matís aspectual que aporta el verb estar.
- El café és fred (simple descripció; cf. El café està fred ‘s’ha refredat o el trobe
fred’)
- El porró era / estava ple de mistela.
- Les tovalles són / estan humides.
L’extensió del verb estar és major o menor segons els parlars. En general, afavoreix
l’aparició del verb estar la presència d’adverbis com encara o ja, o el fet que l’atribut
siga un participi o un adjectiu intercanviable per un participi (brut / embrutat, net /
netejat, moll / mullat, clar / aclarit, buit / buidat, ple / emplenat).
- La sopa encara està calenta (i també: ...encara és calenta)
- El meló ja està madur (i també: ...ja és madur)
- L’aigua del mar estava completament plana (i també: ...era completament
plana)
- A les set la sala estarà buida (i també: ... serà buida).
3. Les copulatives locatives expressen situació espacial amb un predicat no

verbal que, generalment, correspon a un sintagma preposicional o a un
sintagma adverbial. Es formen amb ser, amb estar(-se) i amb verbs
quasicopulatius aspectuals, com ara continuar, seguit, quedar(- se), restar, romandre
o acabar, que aporten un matís aspectual duratiu o terminatiu. En les copulatives
locatives, en general, s’usa el verb ser quan s’indica localització física neutra.
Locatiu aspectualment neutre.
- Les sabates eren a l’armari.
- Que hi és, en Carles?
- El museu és al bell mig del poble.
- El dinar és a taula.
- L’administració no és allà.
El verb estar (o estar-se) apareix quan s’indica permanència i, doncs, equival
semànticament a romandre o trobar-se (situat), o bé en localitzacions figurades.
32

Locatiu amb matís aspectual de durada, permanència, fixació o resultat. Sovint amb
un adjunt que activa la interpretació aspectual.
- Els meus avis (s’)estaven a la platja dos mesos durant l’estiu (‘hi romanien’)
- Des del 1978 el museu està al bell mig del poble (‘està situat, es troba’)
- Ahir jo era a Vic; hi vaig estar quatre hores. Sovint les divergències no estan
en el contingut sinó en la forma. El diumenge s’està allà tot el dia.
4. Les copulatives temporals expressen localització en el temps o durada mitjançant
un atribut, que, generalment, correspon a un sintagma preposicional, adverbial o
nominal. Es formen amb el verb ser (localització temporal), i menys freqüentment
amb el verb estar. Amb estar l’atribut és un sintagma nominal de durada, és a dir,
indica mesura temporal, durada.
- La festa de jubilació és [demà / a l’estiu / el dia de Nadal]
- La reunió és a les tres.
- Encara no som a l’hivern.
- Estarem dos mesos per a acabar les obres de rehabilitació.
Infinitu, gerundi i participi.
Usos incorrectes de l’infinitiu.
➔ No s’ha d’usar l’infinitiu amb valor imperatiu, ni en les ordres ni en les
prohibicions. En les ordres i recomanacions s’usarà l’imperatiu i, en les
prohibicions, el present de subjuntiu:
Empleneu (o ompliu) degudament l’imprés, i no: *Omplir degudament…; No fumeu, i
no *No fumar.
➔ No és correcte usar l’infinitiu amb valor de recapitulació:
Acabem, doncs, recordant (o Per acabar, doncs, recordem...), i no: *Finalment,
recordar... ;S’ha de concloure (o Cal concloure)... i no: *Concloure, per tant...
➔ Precedit de la preposició de amb valor condicional també és indorrecte
l’infinitiu:
Si m’haguera escoltat, no li hauria passat això, i no: *D’haver-me escoltat…; Si no
plou prompte, els tarongers no floriran, i no: *De no ploure prompte...
El gerundi.
El gerundi funciona bàsicament com un adverbi o un sintagma adverbial i forma part
d’algunes perífrasis verbals.
33
Usos incorrectes del gerundi.

➔ L’anomenat ‘gerundi de posterioritat’: La proposició de gerundi expressa
relacions de causa, de condició o de manera, sempre referides a accions
simultànies o anteriors a l’acció del verb principal.
Hem fet el pressupost seguint les vostres indicacions (simultaneïtat). ➞ Les dues
accions (seguir les indicacions i fer el pressupost) són simultànies.
Vam anar al cinema havent sopat (anterioritat). ➞ L’acció del gerundi (sopar) és
anterior a la del verb principal (anar al cinema).
➔ Les construccions temporals [tot + gerundi] i [bo i + gerundi] reforcen la idea
de simultaneïtat: La vaig cridar tot esperant que em contestés. Ho ha resolt
bo i cantant. És incorrecte, doncs, el gerundi que expressa una acció
posterior a la del verb principal o que n’és la conseqüència. Aquesta
incorrecció es reconeix perquè, en anteposar-lo, l’oració no té sentit.
Conduïa sense mans, caient un bac.X *N’ha calculat el preu, trobant-lo excessiu.X
La solució correcta és prescindir del gerundi i reestructurar l’oració: Conduïa sense
mans, així que ha caigut un bac N’he calculat el preu, i l’he trobat excessiu.
➔ L’anomenat ‘gerundi especificatiu’: En general, és incorrecte el gerundi amb
valor d’adjectiu especificatiu, és a dir, quan equival a una subordinada de
relatiu especificativa. S’ha de substituir per l’oració subordinada adjectiva
especificativa corresponent, per un sintagma preposicional encapçalat per la
preposició amb o per un sintagma adjectival.
Neus ha llogat un pis que mira a llevant, i no: *Neus ha llogat un pis mirant a llevant.
➔ Ara bé, la construcció de gerundi pot fer de complement de noms que
indiquen canals de comunicació (ban, brindis, carta, cartell, document, edicte,
escrit, missatge, ordre, resolució, sentència, trucada) si hi ha un verb que
expressa aparició (aparéixer, sortir, eixir) i el nom porta un altre complement
que precedeix el gerundi.
Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. Per aquells dies sortí un edicte
de Cèsar August ordenant que es fes un cens de tot l’Imperi.
➔ També poden contenir una construcció de gerundi sintagmes nominals usats
com a títols d’un quadre, d’una pel·lícula, d’una obra literària o en el peu
d’una il·lustració, per exemple: Dona mirant el mar. Tres avions creuant el
cel.
34
➔ Semblantment, s’usa el gerundi d’una manera aïllada en oracions que

contenen una expressió que indica un període de temps (trenta-cinc anys,
dos segles, etc.); aquesta construcció, amb què s’emfatitza el valor duratiu,
és molt habitual en anuncis, eslògans i títols de llibres o articles, per
exemple: Trenta-cinc anys decorant la teua llar. Dos segles defensant la
llengua.
➔ L’anomenat ‘gerundi copulatiu’: És incorrecte, s’ha de substituir per una
oració coordinada copulativa.
La cooperativa té cent anys i és la més antiga de la comarca, i no: *La cooperativa
té cent anys, sent la més antiga de la comarca.
El participi.
Molts verbs de la 2a conjugació i uns pocs de la 3a tenen el participi irregular. Les
principals terminacions irregulars són:
1) –ert.
Cobert, de cobrir; obert, d’obrir; omplert (també omplit), d’omplir; complert (també
complit), de complir; establert (també establit), d’establir; ofert (també oferit), d’oferir;
reblert (també reblit), de reblir; sofert (també sofrit), de sofrir; suplert (també suplit),
de suplir.
2) –és, -esa.
Tots els derivats de metre, mes, mesa: admés, admesa, promés, tramés, emés,
permés, remés. Tots els acabats en –endre, llevat de vendre (venut) i cerndre
(cernut): ofés, defés, depés, despés, suspés, pres, comprés, aprés, représ, emprés,
després, sorprés, atés, distés, entés, encés, pretés i fes (de fendre), atés
(d’atényer), empés (d’empényer), imprés (d’imprimir).
3) –ós, -osa.
Tos, tosa (de tondre); fos, fosa (de fondre) i els derivats: infós, difós, confós, refós.
4) –òs, -osa.
Clos, closa i els derivats: inclòs, enclòs, exclòs, conclòs i reclòs.
5) –às, -asa.
Ras (de raure), romàs (de romandre).
6) –t, -ta.
Absolt, molt, resolt, dissolt, tolt (de toldre), estret (d’estrényer), constret (de
constrényer), restret (de restrényer), tret (de traure), i els derivats: distret, abstret,
35
atret, bestret, contret, extret; fet (de fer), dit (de dir), dut (de dur), escrit (d’escriure),
cuit (de coure), mort (de morir), tort (de tòrcer).
7) –st, -sta.
Post (de pondre) i els derivats: respost, compost, descompost, correspost. vist (de
veure), rist (de riure, i també rigut),
Perífrasis verbals.
Modal Aspectual
començar/posar-se a
poder acabar de/per
Infinitiu haver de venir a
deure deixar/cessar/parar de
gosar soler
acostumar a
tornar a
acabar
Gerundi — continuar/seguir
estar
anar
Participi — tenir
Obligació
Correcte Incorrecte
Haver de + inf “tenir que + infinitiu”
Cal + inf / cal que… “hi ha que + infinitiu”
Ser necessari + infinitiu / que… “deure de + infinitiu” i “ser precis +

infinitiu”
36

No és acceptable la perífrasi “deure + infinitiu” amb valor d’obligació. Només és

acceptable en casos més o menys fixats, relacionats amb la formulació de normes
(1) (2), i també en contextos sintàctics específics, com ara amb elisió de l’infinitiu (3):
(1) Podem i devem criticar els polítics corruptes.
(2) Els fills deveu obeir els pares.
(3) He fet el que devia (‘el que devia fer’)
Probabilitat: és incorrecte “deure de + inf”, la preposició cau.
Altres perífrasis verbals incorrectes o no tan recomanables:

Estar + gerundi només és correcta quan volem expressar ‘continuïtat, reiteració’ o
‘acció duradora’ (per exemple, La professora està escrivint a la pissarra tota
l’estona), però quan no té aquest valor, i només indica verb en present, és preferible
no usar la perífrasi i posar el verb en present.
➔ La mestra viu en una casa de l’ajuntament (i no *La mestra està vivint en una
casa de l’ajuntament).
➔ La professora escriu a la pissarra (i no *La professora està escrivint a la
pissarra).
També és incorrecta la perífrasi estar + gerundi + participi, i cal substituir-la pel
verb principal en present:
➔ El Deganat estudia l’informe (i no *L’informe està sent estudiat pel Deganat).
Portar + gerundi. Per indicar que una acció o un estat s'allarguen un cert temps es
pot fer servir la construcció fa + expressió temporal + que. Per exemple:
➔ Fa tres dies que hi donem voltes.
➔ L'esplai fa anys que lluita per aconseguir un local decent.
➔ Estic desesperada, fa una hora que espero el tren.
Amb aquest mateix significat també és possible fer servir la perífrasi portar (o dur) +
gerundi, malgrat que és una construcció molt més recent i no tan genuïna com
l'anterior. Per exemple:
- Portem tres dies donant-hi voltes.
- L'esplai porta anys lluitant per aconseguir un local decent.
- Estic desesperada, porto una hora esperant el tren.
És incorrecta la perífrasi *soltar-se a per indicar la superació d’un obstacle que

impedia la realització d’una acció.
37
Incorrecte: *El xiquet s’ha soltat a parlar. Correcte: El xiquet s’ha llançat a parlar
No és correcte l’ús d’igual com a adverbi de possibilitat: *igual + verb

Incorrecte: *Igual ho farà ell. Correcte: Potser / Tal vegada / Tal volta ho farà ell.
La perífrasi anar a + infinitiu, amb valor d’imminència, té usos molt restringits.
Generalment, apareix en contextos de passat, per a designar situacions que han
estat a punt d’ocórrer, però que finalment no han ocorregut. Anàvem a telefonar-te
ara mateix. El cotxe anava a caure muntanya avall quan va arribar la policia.
Semblava que anessin a renyir. També es pot emprar en contextos de present quan
es refereix a la intenció del subjecte agent de realitzar una acció en el mateix
moment en què es posa a executar-la (1) o es prepara per a fer-ho (2):
(1) En anar a pagar, es va adonar que havia perdut la cartera
(2) Us vaig a dir una cosa: he presentat la dimissió.
No és acceptable l’ús d’anar + infinitiu com a perífrasi si el significat no és

d’imminència, sinó de futur (1, 2, 3), o bé quan el verb no indica una acció
voluntària (4):
(1)Telefonaré a la meua mare (i no: *Vaig a telefonar a la meua mare)
(2)Aquest estiu viatjaré a Brasil (i no: *Aquest estiu vaig a viatjar a Brasil)
(3)Ara t’ho explique (i no: *T’ho vaig a explicar)
(4)La sessió està a punt de començar (i no: *La sessió va a començar)
L’imperatiu.
L’imperatiu (en sentit afirmatiu) pren les persones 3, 4 i 6 de les persones 3, 4 i 6 del
present de subjuntiu, i les persones 2 i 5 de les persones 3 i 5 del present
d’indicatiu.
Persona Present d'indicatiu Imperatiu Present de subjuntiu
2 vens ven vengues
3 ven venga venga
4 venen venguem venguem
5 veneu veneu vengueu
6 venen venguen venguen
38

*L’imperatiu amb sentit negatiu o prohibitiu pren totes les persones de les
equivalents del present de subjuntiu (no vengues, no venga…).
Aquesta és la norma general, però hi ha alguns verbs que prenen tot el paradigma
de l’imperatiu del present de subjuntiu –tant si l’orde és afirmativa com prohibitiva-.
Són: Ser, estar, saber, poder, voler, dir, veure, tenir.
El verb dir en parlars valencians té la forma dis, usada en contextos pronominals:
Digues, què vols? Dis-me (o Digues-me) la veritat Per saber quina forma adopta la
persona 5 (2ª del plural), passeu el verb al singular; si en la segona persona del
singular usàvem una forma de subjuntiu, en plural també usarem el subjuntiu, i si en
la 2ª persona del singular usem l’indicatiu en plural també l’indicatiu.
Verbs d’alternança vocàlica.

Verb el radical dels quals passa de -e- a -i-.
Són renyir, tenyir, llegir, afegir, confegir, teixir i vestir, i tots els seus derivats
(destenyir, rellegir, refregir, sofregir, desteixir, desvestir, revestir). El radical canvia la
–e- en –i- en les persones 1, 2, 3 i 6 dels presents d’indicatiu i de subjuntiu i en les
2, 3 i 6 de l’imperatiu (les formes rizotòniques).
Verbs el radical dels quals passa de -o- a -u-.
Són rostir, tossir, cosir, collir, sortir, escopir i engolir. Rostir i engolir també admeten
la conjugació incoativa (rostixes,engolixes). El radical canvia la –o- en –u- en les
mateixes persones que els verbs anteriors.
Els verbs tossir, cosir, collir, sortir, escopir, engolir i rostir s’escriuen amb o llevat de
quan el radical és tònic (persones 1, 2, 3 i 6 dels presents d’indicatiu i de subjuntiu i
de l’imperatiu). Exemples: collia, cosint, colliré, sortiria, escopiu, engolia, rostia.
39

Tema 5
Diferències i distribució de les vocals palatals + vocalisme àton/tònic
(dialectes).
Català oriental: Català occidental:
Septentrional o rosellonés + Central Nord-occidental + valencià.

+ balear + alguerés.
Llatí clàssic Ē (ex. CATĒNA), Ĭ (ex. PĬRA), OE (ex. POENA). La /e/ tancada del
vulgar evoluciona:
/e/ català occidental (ex. [kaðéna]). S’ha mantés.
/ə/ català oriental (es manté en part del balear) (ex. [kəðə́nə]). Es converteix en la
vocal neutra [ə́ ], que ha evolucionat /ԑ/ en el català central (i part del balear) (ex.
[kəðɛ́nə]).
Aquest fet explica la diferència d’accentuació de mots com francés, depén (valencià)
i depèn (català oriental).
En català septentrional o rossellonés hi ha només cinc vocals en posició
tònica, a causa del tancament de la /o/ en [u] (ex. musca, cançú) /ɔ/ > /o/ (cor, son,
corda) /e/ - /ɛ/ > /e/
40
Vocalisme àton.
Català central, rossellonés, menorquí, eivissenc, Sóller (Mallorca)
i u (< o, u)
ə (< a, e)
Mallorquí (tret de Sóller). Alguerés. Català occidental
i u i u (< o, u) i u
o a (< a, e) e o
ə (< a, e) a
El vocalisme tònic.
Català occidental, català central i part del balear.
i u
e o
ԑ ɔ
a
El català occidental i alguns dialectes de l’oriental en tenen 7, però es diferencien en
la manera de distribuir-les: ex: cat. occidental cadena, ceba, pera amb /é/, català
oriental cadena, ceba, pera amb /έ/)
Balear (part) Català septentrional
i u i u
e ə o e o
ԑ ɔ a
a
La síl·laba, els diftongs i els hiats p 26-33.
Hiat: és una seqüència de dues vocals repartides en dues síl·labes consecutives
(vocals a, e, o). Ex: i-de-a, pa-e-lla, co-et… En La -i i la -u precedides o seguides de
vocal pot haver hiat (quadre 3.4. p. 29). Precedides de consonant i seguides de
vocal poden formar o hiat o un diftong creixent o decreixent (en els grups qu i gu
([kw], [gw]) => quadre 3.3. p. 28). Exemples:
[i]: absència, espècies, pretensió.
[u]: contínua, ingènua, assídua.
La grafia q davant la semivocal [w] + vocal ) = diftong. Ex: quo.ta [‘kwɔta] ‘quantitat’,
a.de.qua [adékwa]. Per tant, qua, qüe, qüi i quo = 1 síl·laba.
41
La grafia c forma hiat. Ex: cu.o.ta [ku’ɔta] ‘cua gran’, e.va.cu.a [evakúa]. Per tant,
cua, cue, cuï i cuo = 2 síl·labes.
Davant del diftong ui, però, s’escriuen amb c els mots patrimonials cuina, cuiro (o
cuir) i cuita + els derivats (cuinar, descuidar)...
Vocal + i/u = hiat. Ex: creïlla, veïna, reüll, Raül, conduïa.
La dièresi s’estalvia en els casos següents:

a) Quan la vocal duu accent gràfic: Lluís (però Lluïsa), país (però països)...
b) En infinitiu, futur, condicional i gerundi dels verbs de la 3ª conjugació: traduir,
traduiré, traduiria, traduint
c) En els sufixos –isme i –ista: egoisme, dadaista (el cas de proïsme, -isme no és
sufix).
d) Després d’un prefix: antiincendis, contraindicar, reiniciar, coincidir, reunió.
e) En les terminacions cultes –us i –um: pòdium, Màrius, aquàrium.
En els hiats, la dièresi pot utilitzar-se sobre una vocal tònica o àtona. Especialment
s’utilitza en síl·labes àtones en aquests casos:
a) Quan la i o la u àtones corresponen a una i o una u tòniques: veïnat (veí),
agraïment (agrair), saüquer (saüc).
b) Amb un sufix derivatiu: continuïtat, geniüt (ge.ni.üt). La 1a vocal pertany al
lexema, la segona al sufix.
c) En mots amb un prefix monosil·làbic en què la primera vocal pertany al prefix i la i
o la u pertanyen a la base lèxica, la pronúncia amb diftong és la més habitual. Ex:
coin.ci.dir, reu.nir. Diftong/hiat: rein.ven.tar / re.in.ven.tar
La grafia de les consonants oclusives en posició final de mot.

1. Darrere de vocal àtona o de consonant s’escriu la mateixa lletra que tenen els
derivats: sòlid (solidesa).
2. Darrere de vocal tònica s’escriu p, t i c. Ex: groc (però groga), llop (però lloba).
Excepcions, p. 17 dossier.
Fenòmens de fonètica sintàctica.

1. Les consonants oclusives sordes en posició final de paraula + vocal, es mantenen
sordes:
b - p [p] + vocal → [p] adob [p] inorgànic / g - c [k] + voc → [k] llarg [k] embaràs / d - t
[t] + voc → [t] verd [t] afer
42
Aquestes consonants no se sonoritzen tampoc quan es troben al final del prefix/1r

membre d’un compost: subaltern, subestimar, capicua [p]; sud-oest, nord-americà [t].
Així doncs, no és acceptable pronunciar-les sonores i aproximants, tendència que es
constata a vegades en aquest darrer context, ex. su[ð]-est.
2. Sonorització de la consonant en el cas que haja contacte entre consonant
fricativa/sorda + vocal:
[f] + vocal → [v]: fotògraf[v] eficient / [s] + vocal → [z]: els[z] amics, dolç[z] i
amarg
[ʧ] + vocal → [ʤ]: fuig[ʤ] ara / [ʦ] + vocal → [ʣ]: pots[ʣ] obrir / [ʃ] + vocal → [ʒ]
baix[ʒ] arbre
3. Si el mot següent comença amb consonant sonora, la consonant sorda passarà a
ser sonora (assimilació)
Ex: cap didal p + (CS = b) / gred gran / reg bo (k + CS = g) / cas bell (s + CS = z) /
fuig gat [ʧ] + CS = [ʤ] / pots deixar-ho / baix ventre [ʃ] + CS = [ʒ] / fotògraf dolent
[f] + CS = [v].
Els sons laterals [l] i [ʎ] = /l - ll/ i palatals.

[l] l: lent, líquid, Líbia…
[ʎ] ll: llatí, llibre, llop, senzill, ull, xandall.
Tenir en compte l’alternança en mots d’una mateixa família: llàgrima (cf. lacrimal),
llana (cf. lanífer), llança (cf. lanceolat), llebre (cf. leporí, lepòrid), llegir, llegible (cf.
lector, lectura), llengua (cf. lingual, lingüístic), llei (cf. legal, legislar, legítim, però
llegítima), llet (làctic, lactància), lletra (cf. literal, literari, literatura), llibre, llibresc (cf.
librari), lliure (cf. liberal, liberalisme, libèrrim), llum (cf. lumínic, luminescència), lluna
(cf. lunar), Llull (cf. lul·lià).
El so lateral alveolar geminat [ll] = l·l (entre vocals): al·lot, col·legi, il·lusió, novel·la,
tranquil·litat. Es troba de vegades a l’inici de mots d’origen culte: al·lèrgia, cel·la,
el·lipse, fal·làcia, hel·lènic, idil·li, imal·leable, pàl·lid, repel·lent, satèl·lit,vel·leïtat;
Apol·lo, Aquil·les, Avel·lí, Cal·lírroe, Caracal·la, Sal·lusti… Manlleus: aiatol·là,
buguenvíl·lea, gel·laba, tortel·lini, xarel·lo; Al·là, Otel·lo, Brussel·les, Gal·lura…
Derivats de noms propis estrangers: berthòl·lid, boswèl·lia, lil·liputenc, loel·lingita,
vil·lanovià). Mots patrimonials (al·lot, fal·lera, til·la).
a) S’escriu (l·l) en els següents prefixos: al-, col-, il- i sil-: al·literació, al·lusió;
col·laborar, col·lateral, col·litigant, col·loqui; il·legítim, il·limitat, il·lògic;
43

sil·lepsi, sil·logisme // S’escriu (l) en els següent prefixos: -a (negatiu) i

verbalitzador i -co: alegal, alèxia, alitúrgic, alògic, alentir, alinear, colínia,
cologaritme…
b) En els radicals cultes al·lo- ‘altre’, cal·li- ‘bell’, gal·l(o)- ‘de la Gàl·lia’,
fil·l(o)- i -fil·le - fil·la ‘fulla’, mil·l(i)- ‘mil’: al·lomorf, al·lòpata, al·lòtrop;
cal·ligrafia, cal·ligrama; gal·licisme, fil·lidi, fil·lòfag, fil·loxera, afil·le, clorofil·la
(però filòsof, filatèlia, bibliòfila, zoofília, amb els radicals fil(o)- i -fil, -fília
‘afecte’, amb una sola l); mil·lenari, mil·lèsim, mil·límetre (però milè, miler,
milenar, derivats de mil amb sufixos patrimonials).
c) En les variants cultes d’una gran part dels radicals acabats en ll: al·liaci,
al·liària (cf. all), ampul·liforme, ampul·lós (cf. ampolla), axil·la (cf. aixella),
capil·lar (cf. cabell), cristal·lí (cf. cristall), coral·lí, coral·ligen (cf. corall),
flagel·lar (cf. flagell), il·luminar (cf. llum), lul·lià (cf. Llull), mamil·lar (cf.
mamella), metàl·lic, metal·lúrgia (cf. metall), sigil·lar, sigil·lós (cf. segell). No
segueixen aquesta pauta casos com anular (cf. anell i anèl·lid), consiliari (cf.
consell), filial (cf. fill), foli (cf. full), que també presenten una sola l en el mot
llatí original.
d) En les variants cultes d’alguns radicals acabats en l: anguil·licultura,
anguil·liforme (cf. anguila, anguilejar), argil·lífer, argil·lita (cf. argila, argilenc,
argilós), constel·lació, interestel·lar (cf. estel, estelat)...
e) En els derivats d’alguns mots no patrimonials acabats en l que
presenten ll en els mots originaris, com acaramel·lat i caramel·litzar (de
caramel), Ciril·la i ciríl·lic (de Ciril), imbecil·litat (de imbècil), maquiavèl·lic (de
Maquiavel), Marcel·la, Marcel·lí i Marcel·lina (de Marcel), anul·lar, nul·la i
nul·litat (de nul), rebel·lar-se, rebel·lia i rebel·lió (de rebel), violoncel·lista (de
violoncel). Ara bé, aquests sempre porten (l): encarrilar (de carril), filar (de fil),
gelat (de gel), modèlic (de model), manuelí (de Manuel), mendelià (de
Mendel), pelar i pelut (de pèl), i també en els derivats cultes que presenten l
en els mots originaris: celeste (cf. cel), gèlid (cf. gel), depilar i pilós (cf. pèl).
f) En les terminacions -el·la(r), -il·la(r) i -el·lo: aquarel·la, mortadel·la,
novel·la, ombrel·la, Compostel·la, Mosel·la; carpel·lar, estel·lar, ocel·lar;
apel·lar, cancel·lar, sibil·la, til·la, vil·la, Camil·la, Priscil·la, Escil·la; bacil·lar,
mamil·lar, maxil·lar, papil·lar; cavil·lar, destil·lar, borratxel·lo, xarel·lo,
xitxarel·lo, Otel·lo. Però s’escriu l en el sufix col· lectiu -ela (clientela,
44

parentela), en el radical - fil (esmentat a la lletra b d’aquest apartat) i altres

com: ,biela, candela, cautela, esquela, gasela, seqüela, tutela, Adela,
Daniela, Gabriela, Gisela, Arbela, Veneçuela; anhelar (derivat de anhel),
arrelar (de arrel), recelar (de recel)... Tenir present que de vegades Cal el so
[ll] prové d’una assimilació i presenta altres grafies en cultismes i manlleus:
atles, atletisme, Betlem…
Típics errors: celebrar, elaborar, elegir, elecció, elidir, elisió, religió i selecció. tll =
[ʎʎ]: ametlla, batlle, espatlla, motlle, motllura, rotllo, vetlla; Batllori, Cotlliure (però
Bell-lloc, Vall-llobrega; § 4.3.2.2e).
Les grafies b i v i ss i s.
Recordar cavall (malgrat caballus), buit (malgrat vocitus), canvi, fava, governar,
haver, provar, savi.
S’escriu b:
a) Davant de l i r: fibló, moble, oblidar, poble, problema, Blai, Brauli, Gabriel,
Llobregat, Ginebra. S’escriu v en alguns noms propis estrangers: Le Havre,
Sèvres, Vladimir, Vladivostok.
b) Darrere de m: ambient, desimbolt, embotit, embut, Ambròs, Humbert,
Cambrils, Columbrets, Coïmbra, Edimburg. S’escriu v en alguns cultismes i
mots manllevats: circumval·lació, triumvirat, tramvia.
c) Alternança (b-p): cabota, cabut, acabar (cf. cap), cubell (cf. cup), estrebada
(cf. estrep), lloba, llobató (cf. llop), rebut (cf. rep), saber, sabem, saberut (cf.
sap, sàpiga), sabó (cf. saponificar).
d) A final de síl·laba ➞ sons [p] o [b]: absolut, cabdell, cobdícia, dissabte,
dubte, objecte, obtenir, observar, sobte; adob, àrab, cub, club, corb, esnob,
tub; Absalom, Jacob, Job, Obdúlia, Alfarb, Bicorb, Castellfabib, Sogorb,
Abdera, Cabdet, Carib, Magrib, Nègueb, Panjab, Sobrarb. Però s’escriu v,
que en aquest context sol correspondre a [f], en la primera persona del
singular del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació amb el
radical acabat en v del baleàric i de l’alguerès: cav (de cavar), llev (de llevar),
minv (de minvar), observ (de observar), i en cultismes, en mots provinents
d’acrònims i en manlleus com salv, Dostoievski, Tel-Aviv.
45
S’escriu v:
a) Darrere de n: canvi, convèncer, convuls, envà, minvar; Enveig, Enviny,
Anvers.
b) Darrere de d: advent, adverbi, advers, advertir, advocat, animadversió,
inadvertit.
c) Davant de vocal, si v alterna amb u entre mots d’una mateixa família: activa,
activitat, activisme (cf. actiu), bevem, bevedor (cf. beure, beu), blava, blavor
(cf. blau), brevetat, abreviar, abreviació (cf. breu), deveu, devent (cf. deure,
deu), escalivar (cf. caliu), esclava, esclavitud, esclavitzar (cf. esclau), jueva
(cf. jueu), tova, tovor, estovar (cf. tou), vivim, viva, avivar, vivent, vivaç,
vivificar (cf. viure, viu); Ladislava (cf. Ladislau), masnoví (cf. el Masnou),
moscovita, Moscova, Moscòvia (cf. Moscou). Esporàdicament, v també
alterna amb f (§ 2.6.1): serva (cf. serf), bavarada, bavor (cf. baf), garrova,
garrover (variants de garrofa, garrofer).
d) En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu de la primera conjugació:
parlava, escoltaves, miràvem.
e) Per formar els temps perifràstics (vaig, vagi…).
En general, s’escriu sempre b o sempre v en els mots d’una mateixa família, tret de
casos en què alternen radicals diferents segons que siguin cultes o patrimonials:
abietàcies (cf. avet), abortiu (cf. avortar, avortament), calvície (cf. calb), cerebral,
cerebel (cf. cervell), còrvids (cf. corb ‘ocell’, corbera, corbató), curvatura, curvilini (cf.
corba, encorbar), dèbit, debitor, debitori (cf. devem, devia, deure), escriba (cf.
escriure, escrivà), fabàcies (cf. fava), hibernació ‘estat de letargia d’alguns animals
per a resistir l’hivern’, hibernar (cf. hivern, hivernal, hivernar ‘passar l’hivern en un
indret’), imbibició (cf. beure, bevedor), labial (cf. llavi), mòbil, mobilitat, mobilitzar,
automòbil, immobilisme (cf. moure, moviment), nubècula, nubífer (cf. núvol,
nuvolada, nuvolós, ennuvolar-se), probable ‘que és possible’, probabilitat, probatori
(cf. prova, provar, provable ‘que es pot provar’), saber, saberut (cf. savi, saviesa),
verbenàcies (cf. berbena), verrucària, verrucós (cf. berruga, berrugós). En algun cas,
també es pot trobar b, i no v, alternant amb u: sebaci, seborrea (cf. seu ‘greix’,
enseuar).
46

La grafia s [s].
a) A inici de mot: sabó, savi, sempre… En determinats cultismes d’origen
grec, s’escriu s en el grup consonàntic ps a inici de mot o de síl·laba: psalm,
psammita, psicròmetre, psilocibina, psitàcid, psofòmetre, psoriasi;
especialment en els mots que contenen els formants pseudo- i psico-:
pseudònim, psicologia. En el cas de psalm, variant culta de salm, s’escriuen
amb s, i no amb ps, tots els derivats: salmista, saltiri, salmejar…
b) Entre consonant i vocal: absurd, cansar, clepsa, Anselm, Consol, Balansat,
Collserola, Solsona, Còrsega.
c) Entre vocal i consonant (sorda): aspecte, bastó, cadascú, Pasqual, Ester,
Ascó, Castella, Guipúscoa.
d) A final de mot: arròs, autobús, cabàs, gos, llapis, pas, pis, rus, tres; abans,
curs, dors, fons, pols, endins, temps, vers; Alfons, Lluís, Agnès, Neus,
Vinaròs, Cadis, Tunis. S’escriu s en les terminacions de plural (arbres, diners,
alegres, sàvies) i en terminacions verbals, especialment de segona persona
(dorms, treballes, cantaràs; tornés, sortís), i també en mots derivats formats
amb els sufixos -às, -ès, -ís, -dís, -ós i -ús: animalàs, grossàs, peuàs;
canemàs, caparràs, pebràs; anglès, aranès, xinès; canyís, massís, pedrís;
bellugadís, fonedís, fregadís, passadís, trencadís; amorós, famós, perillós;
carnús, pallús. S’escriuen, però, amb z el mot brunz (‘remor seguida i confusa
d’un cos en moviment’), derivat del verb brunzir, les formes de primera
persona del singular del present d’indicatiu de la primera conjugació en
baleàric (recolz), i alguns manlleus com hertz, lapiaz, Nazianz o Suez.
e) Entre vocals, en mots prefixats o construïts amb formes prefixades, a
l’inici del segon component: aerosol, antisemita, asèptic, gamosèpal,
hiposulfit, homosexual, ictiosaure, italosuís, liposucció, (§ 4.3c).
La grafia ss = [s] en els casos següents:

a) Entre vocals: assassí, bressol, capbussar, cassola, disset, dissimular,
matusser, missa, mosso, mussol, pessic, pressa, quisso, ròssec, tassa,
tossut; compassió, discussió, professió; cantessis, mengéssim; altíssim,
finíssima; Cassià, Rossend, Ulisses, Assumpta, Vanessa; Burjassot,
Cabassers, Eivissa, Éssera, Massalió. Remarquem especialment que
s’escriuen amb ss:
47
I. Les formes flexives i els derivats de molts mots acabats en s: bussejar,

busseig (de bus); cabassos, cabasset, encabassar (de cabàs); begissà (de Begís);
vinarossenc (de Vinaròs) (cf. § 2.6.2b).
II. Els noms femenins formats amb el sufix -essa: abadessa, alcaldessa,
baronessa, comtessa, deessa, duquessa, jutgessa, mestressa, metgessa, tigressa,
vampiressa. Notem, però, marquesa i princesa.
III. Els mots formats amb els sufixos derivatius -às/-assa (-ass-), -ís/-issa
(-iss-), - ús/-ussa (-uss-) i -dís/-dissa: barcassa, calçasses, cuirassa,, terrissa,
batussa, gentussa (anàlogament, acarnissar-se, adormissar-se, allargassar,
esfilegassar, estiregassar, enjogassar, escridassar, esclarissar, esllavissar,
cantussar, escanyussar-se, menjussar; herbassar, roquissar; eugassada,
vergassada; carnisser, fugisser; coïssor, lluïssor; borrissol, cantussol; arbrissó,
llepissós, pobrissalla; cridadissa, demanadissa, trencadissa.
IV. Els mots formats per un radical començat per s amb els prefixos a- (no
negatiu), des- i dis- (negatius) i re-: assaborir, assecar, dessuar, dessabor,
desservei; dissociar, dissort, dissímil, dissemblant, dissident; ressaltar, resseguir,
ressituar. S’exceptua el mot resecció, amb grafia presa directament del llatí.
V. Cultismes, com abscissa, confessar, discussió,, messies, vicissitud + -gress-,
-misso -press-: agressió, ingressar, emissor, premissa, transmissor; depressió,
impressió, impressionant, opressor, pressió, supressió.
VI. Alguns compostos i derivats ja formats en llatí, els manllevats i alguns d’antics
que ja tenen una tradició consolidada amb aquesta grafia: bissextil, pressuposar,
pressupost, prosseguir; altressí, forassenyat, reressaga, tornassol (§ 4.3c).
b) En derivats formats amb els prefixos sots- i trans-, davant d’un radical que
comença per s: sotssecretari, sotssíndic; transsexual, transsiberià,
transsubstanciació, Transsilvània.
c) En els plurals de formació culta qualssevol i qualssevulla.
48
Resil·labificació.
QUADERN: PÀG 4-9 + A. Virtual
Constituents/estructura d’una síl·laba:

- Obligatòriament un nucli (sempre és vocal).
- Opcionalment una obertura i una coda (existeixen simples = pes, fam… o
compostes = grups, plens).
Tenir en compte que:

● Les semivocals /i/ i /u/, com ara en rei o blau, es comporten com un so
consonàntic.
● Si té coda es tracta d’una síl·laba travada, si no estaríem parlant d’una síl·laba
lliure.
● Tota consonant seguida d’una vocal esdevé una obertura (passa de coda de
l’anterior o obertura de la següent). Quan tenim VCV, la consonant aniria en la 2a
síl·laba, ex: a-ra.
● Si un mot acaba en consonant (o en semivoal) i el següent comença per vocal
s’ajunten, ex: són amics (so-na-mics) / noi [nɔj], amb diftong decreixent; noi alegre
[nɔ·ja·lé·gre], amb diftong creixent.
● En general, quan la coda del primer mot és complexa, només la darrera consonant
de la coda es resil·labifica amb la vocal inicial del mot següent. Fosc [fósk], clar
[klár] ; fosc i clar [fos·ki·klár].
● En tots els casos la resil·labificació proporciona una obertura a la síl·laba primera
del mot següent, que inicialment no en tenia.
● Si acaba en consonant i comença en consonant la nova paraula no es resil·labitza,
ex: cap lament.
● En el cas d’elisió vocàlica (ex: Pebre en gra [pè·bren·grá] Llengua asteca
[ʎèn·gwas·té·ka]), la vocal final del primer mot passa a ser una obertura complexa
del mot següent.
Exemple: crues [krú] [es]
Obertura Rima Obertura Rima

Nucli Coda Nucli
Coda
k r ú e s
Recordar: es pot separar o bé des del punt de vista fonètic o ortogràfic.

ex: Subaltern: [sup·al·tԑrn] = ortogràfic ; [su·pal·tԑrn] = fonètic.
Els dígrafs: són sons representats amb dues lletres i tan sols representa un únic so
consonàntic.
gu [g]: guerxo, guix, orgue, àguila.
ig [tʃ]: assaig, safareig, roig, enuig.
49
ix [ʃ] (en els dialectes en què la i no es pronuncia): ruixat, vaixell, teixit, això, feixuc,
oixque, peix, coix.
ll [ʎ] llarg, llum, collir, colltort, enlloc, ratlla, pell, ull.
ny [ɲ] nyap, plànyer, companyia, ronyó, banyut, lluny.
qu [k] queixa, quiet, roques, aquí.
rr [r] terra, corre, barri, ferro, arruga ss.
[s] missa, classe, possible, nassos, assumpte.
tg [dʒ] metge, heretgia tj [dʒ] mitja, pitjor, fetjut.
ts [ts] tsar, potser, lletsó.
tx [tʃ] txec, dutxa, botxí, matxo, cautxú, despatx, esquitx.
tz [dz] atzar, setze, etzibar, horitzó, atzur.
Els dígrafs que no se separen són: ll, ny, gu i qu. Per exemple: pa-lla, ca-nya,
an-gui-la, en-ques-ta.
Se separen: rr, ss, ix, sc, tg, tj i tx. Per exemple: cor-redor pas-sa cai-xa es-cena
met-ge pit-jor flet-xa.
Classificació de les consonants.

1. Segons el lloc d’articulació:
➔ Bilabials. S’articulen amb els llavis inferior i superior: [p] [b] [β] [m].
➔ Labiodentals. S’articulen amb les dents incisives superiors i el llavi inferior: [f] [v].
➔ Dentals. L’àpex de la llengua i les dents incisives superiors: [t] [d] [ð].
➔ Alveolar. L’àpex de la llengua i la part interior de la geniva superior [s] [z] [͡ts] [d͡z]
[n] [l] [r] [ɾ].
➔ Palatals. S’articulen amb la part anterior de la llengua i la zona que comprèn les
genives i la part anterior del paladar: [ʃ] [ʒ] [͡tʃ] [d͡ʒ] [ɲ] [ʎ] [j].
➔ Velars. S’articulen amb el dors de la llengua i el vel del paladar: [k] [g] [ɣ] [w].
2. Segons el mode d’articulació.

2.1. Obstruents. S’articulen amb un tancament o una constricció important dels
òrgans articulatoris, que fa que la sortida de l’aire s’interrompa momentàniament o
es veja dificultada.
➔ Oclusives orals: Amb interrupció total del pas de l’aire (oclusió). Consten
d’una fase d’oclusió, durant la qual s’interromp el flux d’aire, seguida d’una
fase d’explosió: [p] [b] [t] [d] [k] [g].
50

➔ Fricatives. Amb interrupció parcial (constricció). S’articulen amb una

constricció central entre els articuladors que produeix una turbulència de l’aire
per l’estretor del canal, resultant en una fricció generalment molt perceptible:
[f] [v] [s] [z] [ʃ] [ʒ]
➔ Africades. Amb interrupció combinada (africació). S’articulen amb un primer
moment oclusiu seguit d’un moment fricatiu: [͡ts] [d͡z] [͡tʃ] [d͡ʒ]
2.2. Sonants. S’articulen sense interrupció o fricció de la sortida de l’aire.
➔ Nasals. El pas de l’aire es veu reconduït a la cavitat nasal: [m] [n] [ɲ]
➔ Laterals. Es produeix un contacte central de la llengua i l’aire ix pels costats
de la boca, sense fricció: [l] [ʎ]. Les laterals i les ròtiques formen les
consonants líquides.
➔ Ròtiques. S’articulen per un contacte ràpid de l’àpex de la llengua amb la
zona alveolar. Es classifiquen en bategant [ɾ] (si el contacte és únic) i vibrant
[r] si hi ha més d’un contacte.
➔ Aproximants. S’articulen amb una aproximació ampla entre els articuladors,
de manera que no es produeix turbulència de l’aire, i per tant, no es percep
fricció (En català, són variants de les oclusives sonores) [β] abadia
[ð] cada [ɣ] figa
➔ Semivocals. Les semivocals ([j], [w]) s’articulen en la mateixa zona que les
vocals corresponents ([i], [u]), però presenten un grau de tancament més
pronunciat. Es distingeixen de les vocals perquè mai no poden ser nucli de
síl·laba.
Apòstrof i guionet.
L’apòstrof.
L’apòstrof és un signe ortogràfic que s’escriu per a indicar que s’elideix la vocal dels
articles definit i personal, de la preposició de i dels pronoms febles davant de mots
començats per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles,
darrere dels verbs o dels pronoms acabats en vocal diferent de u. En aquests casos,
es diu que l’article, la preposició i el pronom s’apostrofen.
Però no s’apostrofa:
1) L’article femení davant de les vocals i o u àtones, precedides o no de h.
Ex: la idea, la història, la Isabel, la Il·líria, la INTERPOL, la ITV, la unió, la
51

humanitat, la ultradreta, la UdL, la UEFA (notem en els tres darrers exemples

l’accent principal damunt la e).
2) Tampoc no s’apostrofa l’article femení davant de les lletres i dels noms de
les lletres. Ex: la e, la s, la a, la efa, la hac;
3) Ni tampoc davant dels mots una (referit a l’hora), ira i host, ni tampoc en el
topònim neerlandès la Haia. Ex: la una de la matinada, la ira que sentia, la
host del rei d’Aragó, el Tribunal Internacional de la Haia.
Els articles personals en i na revesteixen la forma n’. Ex: n’Andreu, n’Imma, n’Olívia,
n’Úrsula. Però na no s’apostrofa davant de les vocals i o u àtones, precedides o no
de h. Ex: na Humberta, na Irene, na Isabel. La preposició de no s’apostrofa davant
de les lletres i dels noms de les lletres. Ex: davant de i, en forma de S, seguit de efa.
Malgrat la grafia, cal tenir en compte que, d’acord amb les regles que s’acaben
d’apuntar:
a) S’apostrofen l’article singular i la preposició de davant nombres i davant
sigles que es lletregen, en aquells casos en què es pronuncien amb un so
vocàlic inicial. Ex: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’HTML,
l’NBA, l’RNA, l’FBI, l’AP-7, l’N-II; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM,
una dosi d’LSD.
b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus començats per s
seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e de
suport). Ex: l’statu quo, l’striptease, l’Slesvig-Holstein. Semblantment: l’ftalat
de potassi, l’zwitterió.
No s’apostrofa, però, davant de manlleus l’article femení la ni la preposició de (ja
que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició). Ex: la schola cantorum, la
Scala de Milà, la ftiriasi; un repertori de scherzos, la República Democràtica de Sri
Lanka, la teoria de Stern, un discurs de Jdànov.
c) S’apostrofen l’article singular i la preposició de davant els mots abreujats
que si estiguessen desplegats també s’apostrofarien. Ex: l’ap. 5
(‘apartat’), l’Hble. Sr. Conseller, l’Excma. Sra. Presidenta, pres. d’ind.
(‘present d’indicatiu’).
d) No s’apostrofa davant i o u amb valor semivocàlic ([j] o [w],
respectivament), precedides o no de h. Ex: el hiat, el iogurt, el uombat, el
52

Iemen, el IEN; la iaia, la iarda, la UOC; tintura de iode, riure de hiena, la

premsa de hui.
En el cas dels acrònims, és a dir, de les sigles que es pronuncien com si fossin
mots, cal tenir present que una pronúncia pot condicionar el criteri
d’apostrofació. Si es pronuncien amb i o u semivocàliques, no s’apostrofa. Ex: el
IEN, la UOC. En canvi, si es pronuncien amb i o u vocàliques, sí que s’apostrofa:
l’IEC, l’IULA.
e) No s’apostrofa davant la h aspirada [h] (manlleus, noms propis no adaptats i
algunes interjeccions; Ex: el hawaià, el ròssec del Halley, el Hilton; la Hansa,
la high-life, la Helen; els actors de Hollywood, ganes de halar, un discurs ple
de has! i hums!
f) No s’apostrofa davant els símbols. Ex: el H és un gas molt volàtil, 10 mg de
As (llevat dels de la rosa dels vents, que es tracten com si fossin sigles: tant
bufa de l’E com de l’O).
g) No s’apostrofen l’article ni la preposició de quan precedeixen un mot usat
amb valor metalingüístic. Ex: El animal de la frase anterior va en majúscula;
El gerundi de escriure és escrivint.
Fora d’aquest cas, sí que s’apostrofen l’article singular i la preposició de davant d’un
mot o un fragment escrit en cursiva i davant de les cometes d’obertura: L’Ara trau un
nou suplement Compra l’Hola És l’autor d’El quadern gris Llegeix un article d’El
Temps El presentador va emfasitzar que ell era l’«únic» El conseller va qualificar
aquest fet d’«irrepetible» Tinc llibres d’«El Club de Butxaca».
La preposició de també s’apostrofa davant de noms d’entitats o grups, i de topònims
estrangers no catalanitzats començats per article. Ex: les rebaixes d’El Siglo, la
tertúlia d’Els Quatre Gats, un concert d’Els Pets, el port d’El Callao.
Les contraccions.
Les preposicions a, de i per, quan van seguides de les formes masculines de l’article
definit el i els, formen les contraccions al (a + el), als (a + els), del (de + el), dels (de
+ els), pel (per + el) i pels (per + els).
També forma contraccions el mot ca (reducció de casa) quan va seguit dels
articles definits masculins el i els i de l’article personal masculí en, i dona lloc a
les formes cal (ca + el), cals (ca + els) i can (ca + en).
No hi ha contracció:
53
a) Quan l’article es pot apostrofar amb el mot següent perquè comença per
vocal, precedida o no de h. Ex: porta-ho a l’avi, baixa de l’arbre, parla de
l’home.
b) Quan l’article forma part del nom d’una entitat o grup, o bé del títol d’una
obra o d’una publicació. Ex: Està subscrit a El Temps (publicació periòdica)
l’obertura d’Els mestres cantaires de Nuremberg (òpera).
c) Quan l’article forma part d’un nom propi estranger no catalanitzat. Ex: vam
anar a El Paso, el desert d’El Álamo, la República d’El Salvador, l’estil d’El
Greco, el corrent d’El Niño.
El guionet.
⤷Els mots derivats per prefixació.
Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical.
Ex: amoral, asimètric, amfiteatre, antepenúltim, antiboira.
Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos. Ex: exeurodiputat.
Tanmateix, s’escriu un guionet en els casos següents:
a) En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi
no que han assolit un alt grau de lexicalització. Corresponen a conceptes
dels llenguatges d’especialitat. Ex: pacte de no-agressió, el no-alineament (i
els països no-alineats), la no-bel·ligerància.
b) Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en
cursiva. Ex: antiOTAN, ex-Iugoslàvia, ex-URSS, l’Europa post-Maastricht,
selecció sub-21.
Davant majúscula, però, el mot prefixat s’escriu aglutinat si constitueix un nou nom
propi i, en aquests casos, la majúscula es trasllada a la inicial. Ex: Antiatles,
Anticrist, Transcaucàsia.
c) Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot
que ja porta guionet. Ex: manifestació anti-cascos blaus, al·legat anti-pena
de mort, vacunació anti-tos ferina, ex-vice-primer ministre.
⤷Els mots compostos.
Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats, sense guionet, en els casos
següents:
a) Compostos patrimonials, formats a partir de mots catalans. Ex: bocamoll,
camacurt, caragirat, celobert, cordur, cucafera.
54
b) Mots construïts amb formes prefixades, acabades generalment en -o i de

vegades en -i. Ex: aeroport, anglosaxó, audiovisual, cardiovascular,
catalanoaragonès, concavoconvex, cumulonimbus, electroxoc,
espaciotemporal.
c) Manlleus adaptats. Ex: agakan, agnusdei, aiguagim, cameràman, ciclocròs,
colcrem, discjòquei.
En canvi, s’escriu un guionet en els casos que segueixen:
a) En els cardinals i ordinals compostos, seguint la norma del Duc (D-U-C).
Ex: vint-i-dos, quaranta-tres, noranta-u, dues-centes, tres-cents. Cal
subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com
cinccentista, noucentisme.
b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal. Ex:
est-europeu, nordamericà, nord-est, sud-coreà, Sud-àfrica. També s’escriuen
amb guionet els derivats d’aquests mots com nord-estejar, nord-oestejar,
sud-americanització.
c) En els compostos reduplicatius (és a dir, aquells en els quals es reitera
l’element lèxic, el patró rítmic o el significat): baliga-balaga, barrija-barreja,
gori-gori, pica-pica, xiu-xiu, pai-pai, ping-pong, tse-tse, txa-txa-txa, vis-a-vis.
En canvi, s’escriuen aglutinats algunes onomatopeies o expressions que,
generalment, tenen un significat més concret, com frifrit, marrameu,
quiquiriquic. També s’escriuen aglutinats els derivats de tots aquests
compostos
d) En els compostos patrimonials en què el primer component (o,
eventualment, el segon) acaba en vocal i el segon (o, eventualment, el tercer)
comença per r, s o x. Ex: barba-serrat, cama-sec, cara-rodó, penya-segat,
Barba-rossa, Riba-roja, Vila-real. També s’escriu guionet en els derivats
d’aquests mots.
e) En els compostos patrimonials en què l’aglutinació desfiguraria la
fesomia dels components o en dificultaria o alteraria la lectura, a causa de
les lletres concurrents. Ex: cor-robat, pit-roig, Font-rabiosa, baixempordanès
(amb les formes prefixades alt- i baix-, per a evitar la sensibilització de la t en
alguns parlars i la pronúncia sorda [ʃ] davant vocal, respectivament; però el
guionet és innecessari davant consonant: altnavarrès, baixllatí).
55
f) En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja

duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats. Ex: action-painting,
art-déco, au-pair, best-seller, bloody-mary.
En canvi, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment,
del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic. Ex: alter ego, delirium tremens, honoris
causa, horror vacui
g) En els compostos en què l’element de l’esquerra duu accent gràfic. Ex:
camí-raler, màllarg, pèl-blanc, ciència-ficció, cotó-en-pèl.
En canvi, s’escriuen aglutinats alguns compostos antics que ja tenen una tradició
consolidada amb aquesta grafia, com adesiara, quefer, queviure, usdefruit.
h) En els termes d’especialitat compostos en què algun dels elements és un
símbol (lletra, xifra, etc.): àcid d-lisèrgic, p-aminoazobenzè, e-mail, goma-2.
i) En compostos de noms propis com Francina-Aina, Josep-Lluís,
Maria-Antònia.
j) En compostos en què un dels components ja porta guionet. Ex: rumb
est-nord-est, tractat anglo-nord-americà.
k) També se sol escriure un guionet entre els components de sintagmes formats
per dos noms juxtaposats que complementen un altre nom, com diccionari
Alcover-Moll, vol Barcelona-València, diccionari català-castellà, relació
causa-efecte.
En els casos no lexicalitzats, és a dir, quan el compost no correspon a un concepte
unitari, és admissible l’ús del guionet en els compostos a la manera culta formats
per dos o més adjectius que, llevat del darrer, prenen la terminació -o, quan es vol
remarcar la independència dels conceptes expressats per cada constituent. Ex:
l’àmbit catalano-valenciano-balear; la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.
Organització del dossier de pràctica

1. Dubtes en l’escriptura de les vocals (pàg 2)
2. Les consonants (b-v pàg 3) /s/ sonora i sorda (pàg 4, 27 i 28) + /g, j, x, tg, tj, ig/ + /r, rr, h/ (pàg 5) + Mixto
de cons b - p -t / t - d / b-v-w / /g/ (pàg 24 i 26) + m/n/mm/… (pàg 30) + /l-l·l/ (pàg 31)
3. Accentuació i dièresi (pàg 9 i 10 + 19) + agudes/planes/esdrúixoles (pàg 22)
4. Ús del guionet (pàg 13, 14, 15)
5. Pronoms febles (pàg 39-43, 64-67, 79)
6. Abús de l’article en expressions numèriques… (pàg 49,50,51)
7. Ús innecessari dels possessius (54, 55, 56, 73)
8. Exercicis dels indefinits (res, gens, unes coses, cadascú, diverses, tothom…) (pàg 57,58,59,60
9. Exercicis de quantificadors (pàg 76 i 77)
10. Sintaxi (93,94,95, 96, 97, 98, 99, 100, 107, 108 i 109)
11. Canvi i caiguda de les preposicions (pàg 101, 102, 103, 104, 105 i 106)
12. Verbs: 80, 83, 84 i 91.
56

- Tenir en compte: el tema de les preposicions està a la p. 145-151 + 134 + vocals 1-4
- No entra a l’examen: morfologia (p. 74-85) + comparacions (p. 188-193) + mod. oracional (p. 160-169)
57

Wuolah Free APUNTSLCAT

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free APUNTSLCAT

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

APUNTSLCAT.

1º Grado en Filología Catalana

Facultad de Filología, Traducción y Comunicación

Reservados todos los derechos.

⤷Els pronoms personals forts de tercera persona referits a éssers inanimats.

Els pronoms personals febles.

Posició Temps verbal Exemples

Forma Possició Unió Exemple

Plena Darrere de verbs acabats per Guionet Has de donar-me el

Reduïda Darrere de verbs acabats per voc. Apòstrof Dona’m el llibre.

Reforçada Darrere de verbs començats per — Em dones el llibre?

Elidida Davant de verbs començats per Apòstrof M’has de donar el

Cal tindre en compte les remarques següents:

Funció Persona Característica Pronom

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

Ex: Han comparegut els testimonis? Sí, n’han comparegut.

Determinat (per un article, un demostratiu o un possessiu). el, la, els, les

Quantificat o qualificat per un numeral, un indefinit, un adverbi o en

Format per nom+adj. en

És un pronom neutre (això). ho

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

➔ El CI es refereix sempre a una persona o ésser personificable.

Ex: Es va col·locar davant del cotxe. ➞ S’hi va col·locar.

Verb Preposició Pronom

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

Cal tindre en compte que:

Amb verbs que donen idea de canvi hi

Amb verbs factitius o causatius (dir-se, en

⤷Substitució d’expressions redundants pel pronom en o hi.

Les construccions en castellà de ello/a, del mismo/a, en ello/a, en lo mismo/a, con

⤷Pronoms sense valor sintàctic.

Amb els verbs anar-se’n, eixir-se’n, tornar-se’n, entrar-se’n,

Amb el verb portar quan comptem.

Amb el verb haver-hi

Hi Amb verbs usats amb sentits específics com jugar-s’hi,

Amb els verbs anar-hi o estar-hi a favor o en contra.

Amb els verbs pronominals.

⤷Abús del pronom reflexiu se.

⤷La combinació de pronoms.

Reflexiu 2a pers 1a pers 3a pers

Classe Principals conjuncions

Copulativa negativa ni / ni…ni

Disjuntiva inclusiva (alternativa obligatòria) o

Adversativa no excloent Però / mentre que…

Adversativa excloent Sinó

Sembla que vindran a la

Verb en forma no infinitiu Parlaven d’assistir…

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

Total (resposta: sí si + indicatiu Li he de preguntar si té cotxe.

Interrogativa Interrogatiu + Desconec quan vindran els

No t’imagines quina cara va

Subjecte És difícil que guanyen el partit.

CRV S’entestava a proposar un nou pla.

CPrep Va sortir sense que te n’assabentessis.

CN La necessitat de parlar amb la directora és urgent.

CADJ Estic pendent que m’avisen.

CADV Independentment que hagi demanat perdó, el mal ja l’ha fet.

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

- La mestra em va recomanar que obrés sempre bé.

Remarques normatives i d’ús.

Las descargas sin publicidad se realizan con las coins

Ex: Li agrairem tingui que l’amabilitat d’avisar-nos.

QUE (no va precedit de prep): Agafeu tot el/allò que