TEMA 7: FONÈTICA I FONOLOGÍA

Hi ha principis que passen habitualment, per exemple: les síl·labes quasi sempre són generades
a mode de consonant + vocal. Els principis són de manera distinta en correlació a la llengua,
per exemple: al català, el clític va sempre amb el verb: “em cansa o cansar-me” no pas “ma
cansa”. Aquí estem comparant amb diferents llengües que aquests clítics existeixen i
s'enganxen al verb. “Em cansa” “cansar-me”.

N’hi ha un altre principi al català, el qual fa que en el cas que dues paraules o una paraula on
dues lletres que s’assemblen molt o són iguals estan juntes, està prohibit: s’hi fa una
assimilació o una lletra repetida s’anul.la. Ex: “Demà a les set” = “Demà a le set”: S’ajunten i es
pronuncien juntes, com si fossin una.

són iguals en totes les llengües, però els seus ordres són variants. Clítics: una partícula que En
vers aquests principis, estudiant les llengües des d’un punt fonològic, el nombre de llengües en
les que podem pensar són baixes, però, si pensem en un punt oral on no sempre es segueixen
aquestes bases, se’ns acudeixen moltes. N’hi ha tres principis a seguir:

• No poden haver-hi dues “s” seguides.

• L’obertura de la síl·laba ha de ser consonant.
• El clític va enganxat al verb.

Tot i així, depenent de la fonologia de la paraula, es violen alguns principis. Ex:

“Se separa”: No poden haver-hi dues “s” seguides, està per sobre de la base que el clític va
davant del verb. Es poden violar certs principis si això ens ajuda a pronunciar o entendre una
paraula.

“Vici universal”: La “u” s’elideix per seguir el principi de l’obertura. Sempre es compleix el
principi perquè sigui més fàcil de dir la dicció. Igual amb “l’universitat”, que en comptes de dir
“la universitat”, hi posem “l” apòstrof per aquest principi d’obertura.

Les llengües que tenen vocal neutra [ Ә], com l’anglès o el català, la fan servir aquesta com a
comodí. Aquesta apareix i desapareix en processos en processos fonològics perquè no té cap
mena de tret. La vocal neutra no té principis. Hi ha fonemes que no canvien, és a dir , que no
s’assimilen amb el so següent. Per exemple, “n” canvia respecte el se següent. Pel contrari, la
“m” no canvia mai. La “n” no té propietats i per això mateix, assimili el següent so.

Igualment tenen excepcions →Teoria de l’optimitat. Hi ha uns principis i aquests s’ordenen,

però en cada llengua s’ordenen d’una manera diferent. Aquesta teoria és universal.
Fonologia: és molt més abstracte que la fonètica. Fa hipòtesis. Estructura abstracta.

Fonètica: es mesura més científicament, amb números. És una disciplina que té uns principis
que els fonòlegs han ordenat prèviament.

En fonologia, diem que una “n” es converteix en “m” si va seguida d’una “p”. Aquesta és una
regla fonològica que també s’aplica a l’anglès i a altres llengües. Al principi, aquest tipus de
regles anaven bé, però no ajuden a descriure el que volem dir.

És a dir , no ens acompanyen a la bona solució. Ex: l”n” no té punts d’articulació, és alveolar i,
per això, s’assimila amb la “m”. Tot i això, no es pot representar l”n” amb la “t”, ja que la
primera no s’assimila amb aquesta. Per exemple, “tnas” no es pot dir en català.

Vocal: hi ha tipus de vocals que es poden afegir a les paraules perquè dos sons diferents no
s’ajuntin. Ex: en castellà, la vocal tònica també desapareix en algunes ocasions: “esnob”:
pronunciem “snob”.

La vocal que es pot afegir perquè dos sons no s’ajuntin l’hem proposat nosaltres. És una teoria
nostra. Les vocals neutres solen desaparèixer en aquests casos: “la uni” “l’uni” “la illa” “l’illa”.
Nosaltres fem muntatges per la llengua, per saber com són els sons.

Tot i que hi hagi una normativa darrere de tot això, hi ha casos on la vocal neutre sí que hi
apareix en aquestes paraules: “la universitat”: l”u” és semivocal i pot anar amb l”a”, no fa falta
treure-la.

El llenguatge ens ha d’orientar per escriure la realitat. Totes les llengües estan estructurades
amb síl.labes i aquestes tenen una estructura interna:

Hi ha una escala de sonoritat en les lletres. Oberta Rima

- p f m l i e a + Una síl.laba no pot tenir una escala

Pr Nucli Coda
de sonoritat creixent - decreixent.

a tꭍ
Ex: Això no és una síl.laba. No pot passar que una gfgfgfggg
síl·laba tingui sonoritat creixent - decreixent, ddddddddddddddddddddddddddddddddddd
però SÍ decreixent - creixet. Sempre hi haurà una
vocal en contacte
7.1. FONOLOGÍA

Per veure la diferenciar la fonologia de la fonètica hem de diferenciar la fonologia de la fonètica

i es podria fer de la següent manera: posem per cas que ens trobem amb la paraula ‘gat’ i
seguidament amb el seu diminutiu ‘gatet’, en aquestes dues paraules relacionades entre sí, al
segon cas l’única diferència és la suma de la partícula ‘-et’.

En canvi, si tenim la paraula ‘pa’ i en fem el diminutiu ‘panet’, en aquesta transició ha aparegut
la lletra ‘n’; la fonologia s’encarregaria de descobrir per què s’ha afegit una nova lletra a través
de l’estudi de la llengua, preguntes a la població, etc.

Finalment determinaria que per X norma, la lletra ‘n’ sí que hi és a la paraula ‘pa’, però a causa
de normes fonètiques, nosaltres l’eliminem.

El llenguatge que nosaltres fem servir ens ha d'ajudar a descriure bé, a explicar allò que volem.
Per aquest motiu el llenguatge ens limita allò que podem dir i a més permet la flexibilització
per tal d’arribar a aquest objectiu descriptiu.

Per entendre bé la fonologia hem d’entendre els següents conceptes de la descripció del
comportament:

7.1.1. SUBESPECIFICACIÓ

El que fa la teoria de la subespecificació és que nosaltres veiem perquè una paraula és

d’aquesta manera, ja que cada lletra d’una paraula té una sèrie de trets que defineixen la seva
posterior definició. Per exemple: la lletra ‘N’ (alveolar) té un punt d’articulació buit, això permet
que sigui fàcil d’assimilar.

7.1.2. GEOMETRIA DE TRETS

Per veure-ho de manera pràctica tindríem el següent exemple:

7.1.3. FOMENTACIÓ FONETICA

No hem d’oblidar allò que coneixem de la fonètica ja que al cap i a la fi la fonologia fonamenta
els seus coneixements en els sons de la llengua.
7.1.4. ESTRUCTURES SUPRASEGMENTALS: SÍL·LABA I ACCENT

La síl·laba és la primera unitat de l’organització de la fonologia prosòdica (construïda a partir de

les posicions de l’esquelet temporal [punt on es combinen les propietats prosòdiques i
melòdiques]). La síl·laba està formada per diferents elements:

L’accent es refereix a on posem nosaltres la “tònica”,

per exemple, al francès sempre el posen a final de
paraula i això fa que sigui un tret predictible, però és
possible que hi hagi llengües, com ara el català o el
castellà, on és més complicat predir-lo ja que és
variable. A vegades fins i tot veiem com “desapareix”
l’accent i això es deu a les variacions del timbre vocàlic que fan que nosaltres neutralitzem els
sons.

7.2. ACCENTS

L’accent pot ser predictible? No és un sistema simple, però té moltes regularitats.

Primitiu: les que acaben en vocal són planes. Ex: “residu” Penúltima síl·laba és la tònica.

[Trukal]: les que acaben en consonant són agudes. Ex: “Destral”. Última síl.laba és la tònica.

Tot i que hi ha excepcions: català. És aguda acabada en vocal.

Hi ha uns patrons i, basant-nos en aquests, podem deduir on va cada accent. Amb la

predictibilitat i la sordesa acentual. Hi ha algunes llengües com el català i el castellà on l’accent
(síl.laba tònica) solen anar a la dreta de la paraula. Però a l’anglès, van a l’esquerra. Hi ha
llengües que tenen l’accent a la síl.laba penúltima, última o avantpenúltima, PERÒ MAI LA
TINDRÀ AL MIG, ja que el sistema d’accents t¡acompanya a la solució final.

També hem de tenir en compte la descripció dels processos de generalitzar i explicar:

7.2.1. REGLES VS PRINCIPIS

Respecte la fonologia no parlem tant de regles sinó de principis, és a dir, comportaments que
es donen de manera regular encara que hi hagi unes poques excepcions.

7.2.2. COMBINACIÓ DE PRINCIPIS: OPTIMITAT

Aquest punt tracta de satisfer/complir els principis més importants sense tenir en compte els
inferiors, es tracta d’una jerarquia de principis com seria la llei.