Aquesta és la història d'un lloro molt contradictori.

Des de feia molts anys vivia

engabiat. El seu propietari era un ancià al qual l'animal feia companyia. Un cert dia,
l'ancià va convidar a un amic a la seva casa a delectar un saborós te de Caixmir.
Van passar al saló on, prop de la finestra i en la seva gàbia, estava el lloro.

Prenien el te, quan el lloro va començar a cridar insistent i vehementment: Llibertat,

llibertat! No cessava de demanar llibertat. Tot el temps en què va estar el convidat a
la casa, l'animal no va deixar de reclamar llibertat. Era tan esquinçadora la seva
sol·licitud, que el convidat es va sentir molt apesarat i ni tan sols va poder acabar la
seva tassa de te. Estava sortint de la casa i el lloro continuava cridant: “Llibertat,
llibertat!”

Van passar dos dies. El convidat no deixava de pensar amb compassió en el lloro.
Tant, que va decidir posar-ho en llibertat. Va tramar un pla. Sabia quan l'ancià
deixava la seva casa per a anar a efectuar la compra. Aprofitaria aquesta absència i
alliberar el lloro. Es va apostar prop de la casa de l'ancià i, quan el va veure sortir, va
córrer cap a la seva casa, va obrir la porta amb un espanyaportes i va entrar en el
saló on el lloro cridava: “Llibertat, llibertat!”

Qui no hauria sentit pietat? Prest, va obrir la porteta de la gàbia. Llavors el lloro,
aterrit, es va llançar al costat oposat i es va aferrar amb el seu pic i ungles als
barrots de la gàbia. Negant-se a abandonar-la, mentre continuava cridant: “Llibertat,
llibertat!”

El Mestre diu: Com aquest lloro, són molts els éssers humans que diuen voler
madurar i trobar la llibertat interior, però que s'han acostumat a la seva gàbia interna
i no volen abandonar-la. Pres de “Contes Clàssics de l'Índia”.