Professional Documents
Culture Documents
El meu pseudónim de Dasha, deribat de Daria, el meu nom oficial. Es un antic nom bastant
comú al meu país d’origen, Bielorrussia, i altres paisos. Vaig neixer al 7 de gener del 1997;
Aquest dia al meu país d’origen es Nadal, igual que en altres països propers. Vaig arribar a
España als 6 anys i la meva vida va donar un cambi radical. La meva infància va ser difícil i a la
vegada tinc records fugasment presiosos de la mateixa infancia. Em va criar principalment la
meva mare, que em va tenir als 20 anys, i apart vaig estar vivint en un altre capítul de la meva
infancia amb els meus avis de la seva branca familiar, en un barri perillós i econòmicant pobre,
entre moments que pel seu propi pes van ser tragedias. Del meu pare biològic i tota la part
paterna mai he sapigut res, tampoc se quines faccions tenia i el que em podia haber oferit com
a figura paterna. LLabors, no se en ningún aspecte res de la seva part familiar, menys que
predominen els gens Bielorrussos. I per part de la meva mare, la meva avia era Bielorrusa i el
meu avi Siberià. El meu primer cognom es català perque quant vam arribar a Espanya la meva
mare es va casar amb un home que em va proposar el seu cognom, amb una adopció legal, ell
era català. Es va morir als 2 anys d’haber-nos conegut. A l’any 20’14 va neixer la meva germana
petita i al 2016 el meu germà petit. Per mi son germans avans que germanastres, tot i no ser
del mateix pare, el meu padrastre actual, que es català.
Les meves principals ambicions van ser molts anys buscar emocions fortes a l’entorn, però la
petita Dasha va creixer i va començar una nova ruta, desde el punt de vista de que la petita
Dasha tenía una missió a la vida i es basaba en que jo mai vaig voler morir del tot el dia que
marxès molt lluny d’aquí, perquè erem molt més que la carn i l’òs, vaig entendre. Vaig entedre
llabors que la meva principal missió seria el resultat d’un passat tràgic del que ningú del meu
país de residència actual pot saber res. Un país que em va enamorar tant que vaig decidir
incloure’m en un grup reduït i molt reduït de persones que sense ser radicals, serien part del
cambi.
Al final, quant jo mori serà pensant molt, somiant gens i sobretot, serà zero catastròfic.
Si algún dia vols deixar d’existir, ningu es salva d’haber-se sentit igual, però els cors de ferro
oxidat son els menys mal fets, perquè som fugassos, i sobretot, cardiacs per naturalesa.
Per tothom.
I.
II.
IV.
V.
Aquesta cançó es immortal;
és la cançó de bressol de quan era petita;
vull sentir-la un altre cop.
VI.
VII.
IX.
X.
XI.
XXI.
XXI.
Que és la vida,
que passa ràpid,
i no et dona temps a mirar enrera?
XIII.
XIV.
Som exigents?
Totes, totes, totes.
XV.
XVII.
XIX.
XX.
Volem canviar?
Volem ser més persones
que setanta-una,
les que volem canviar.
XXI.
XXII.
XXIII.
XIV.
XVI.
XVII.
XVIII.
XIX.
XXX.
XXXI.
XXXII.
XXXIII.
XXXIV.
XXXV.
XXXVI.
XXXVII.
Volem saber quantes persones fem falta per saber si nosaltres serem més persones
algun dia.
Una en total,
i som cada un de nosaltres.
XXXVIII.
XXXIX.
XL.
XLI.
Vint-i-quatre en total som les que fem falta per canviar la societat actual.
XLII.
Només una.
I si nosaltres volem que ens escoltin més persones,
quantes persones son les que volem que ens escoltin?
Vint-i-quatre en total.
XLIII.
Llavors, quantes persones fem falta per ser una societat sensata?
Vint-i-quatre en total.
Si nosaltres volem saber si nosaltres som capaços de ensenyar a tothom que és la vida
real, que és el que hem de fer?
Entendre que nosaltres estem sempre fent coses que ens fan sentir malament amb
nosaltres mateixos.
Si nosaltres estem sempre fent coses per ser més que els altres,
que serà de nosaltres quan nosaltres ens sentim sols?
XLIV.
Absolutament tothom.
XLV.
Absolutament tothom.
XLVI.
XLVII.
No ho sabem pas.
Pot passar que nosaltres acabem buscant explicacions a tot el que ens passarà,
i no hi son totes.
Saber començar...
La satisfacció.
Vint-i-quatre en total,
perquè setanta ja hi eren.
Millor, llavors.
Millor encara.
I els animals,
quin mal han fet?
Falta que tornem a escoltar tots la cançó de bressol de quan erem petits.
La poesia m’ha entendrit el cor, desde que escric em sento més viva, alegre y sensata
amb mi mateixa. Ja no tinc por a res, després de escriure aquest llibre, poesies de
l’altra nit.
Estic molt contenta de que el temps sempre vagi cap endavant, en aquest llibre parlo
d’aquestes coses...
Llavors, espero que us agradi i que seguiu fent el cor fort per ser grans persones, en
aquesta vida on sense la nostra trajectòria no som res.