Unitat 2.

HEROIS I HEROÏNES

1. ÈDIP I EL CASAL DE TEBES

1.1 Èdip
Quan Laios, fill de Làbdac, va arribar al tron de Tebes, es va casar amb Iocasta, però un oracle el va
advertir que no tingués descendència perquè, si engendrava cap fill, ell moriria a les seves mans.
Durant molt de temps Laios va evitar les relacions sexuals amb la seva esposa, fins que un dia, ebri, va
desobeir l’oracle. Per evitar l’acompliment de l’oracle, Laios va decidir exposar l’infant després de
travessar-li amb unes agulles els turmells amb l’esperança que ningú arreplegués un nen malferit. Un
pastor al seu servei el va abandonar en el mont Citeró, on el va recollir un altre pastor corinti. Aquest el
va lliurar al rei de Corint, Pòlib, i la seva esposa, Mèrope. Com que al cap de molts anys el matrimoni
romania estèril, el van adoptar com a fill propi després de guarir-lo de les seves ferides dels peus, per
causa de les quals el van anomenar Èdip, nom que en grec es pot interpretar com a "peus inflats".

Així és com Èdip creix creient que és el fill dels reis de Corint, fins que un dia un embriac l’anomena fill
adoptat. L’endemà Èdip pregunta els seus pares, que se’n mostren indignats, però el noi, encara inquiet,
emprèn un viatge a Delfos per consultar l’oracle d’Apol·lo. L’oracle li fa saber el seu esfereïdor destí:
matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Aterrit i, malgrat tot, convençut encara que els seus
pares són Pòlib i Mèrope, no torna a Corint, sinó que fuig en una altra direcció. Al cap de poc troba, en
una cruïlla de camins, un ancià acompanyat d’una escorta, que li exigeix pas al seu carro. Intenten
apartar-lo per la força i en la lluita que s’inicia llavors Èdip mata l’ancià i els seus homes llevat d’un que
aconsegueix fugir.

Èdip reemprèn el seu camí i arriba finalment a Tebes, assolada per

l’Esfinx, un terrible monstre amb rostre de dona, cos de lleó i ales, que
proposa enigmes i devora els qui no aconsegueixen a resoldre’ls. Com
que un oracle havia predit que Tebes s’alliberaria del monstre quan algú
endevinés l’enigma, Creont, germà de Iocasta i regent de la ciutat des de
la recent mort de Laios, havia ofert la mà de la reina vídua a qui en donés
la resposta encertada. Així, quan l’Esfinx planteja a Èdip l’enigma -"Quin
ésser dotat d’una sola veu té successivament quatre, dues i tres potes?"-,
ell respon: “l’home, que en la infantesa camina a quatre grapes, en la
maduresa sobre dues cames i en la vellesa s’ajuda amb un bastó”. En
sentir la solució correcta, l’Esfinx, desesperada, es mata llançant-se
daltabaix d’un penya-segat.

Creont compleix la seva promesa: Èdip es casa amb Iocasta i esdevé així
rei de Tebes. Durant anys el seu regnat és feliç: del matrimoni neixen dos
fills -Etèocles i Polinices- i dues filles - Antígona i Ismene - i Èdip és un
governant just i savi, estimat pels seus súbdits. Tanmateix un dia la sort
canvia (és aquí on comença l’Èdip rei de Sòfocles): una violenta pesta
assola Tebes provocant la mort de molts dels seus habitants. Èdip envia a
Delfos Creont per preguntar a l’oracle com alliberar la ciutat de tal dissort.
Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l’assassí
de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable.
Com que la investigació no donava fruits, Creont va suggerir a Èdip que consultés l´endeví Tirèsies.
Aquest va acudir al palau però, quan va començar a ser interrogat per Èdip, va adoptar una actitud
esquerpa, contestant amb evasives les seves preguntes, fins que Èdip s´enfadà i el va amenaçar.
Aleshores Tirèsies li tirà a la cara que ell mateix era l´impur que tacava la ciutat amb la seva presència i
se n´anà deixant el rei totalment desconcertat. Per tranquilitzar-lo Iocasta li va explicar l´oracle que havia
rebut el seu marit Laios i com després de nèixer el seu fill va ser abandonat. Laios, per tant, no havia
mort a mans del seu propi fill, com deia l´oracle, sinó per un bandit estranger a una cruïlla de camins.
Èdip va començar a tremolar i li va explicar a Iocasta el que li havia succeït just abans d´arribar a Tebes.
En aquell precís instant va arribar un missatger de Corint per anunciar-li la mort de Pòlib. Aquest mateix
1
missatger li va confessar que el va recollir d’infant i que l´havia portat als reis de Corint, que sempre
havien desitjat tenir un fill. D’aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s’ha acomplert
inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d’ell mateix per evitar-lo: ha mort el seu pare i s’ha
casat amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, es suïcida penjant-se, mentre que
Èdip es treu els ulls per no veure els seus crims i és desterrat per Creont, que assumeix la regència de
Tebes.

Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la
seva filla petita, Antígona. La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles, L´Èdip a Colonos:
arribarà a Colonos, a l’Àtica, on serà acollit pel rei Teseu. Emparat per aquest, no cedeix a les
reclamacions que torni a Tebes per part del seu cunyat i els seus dos fills, per beneficiar la ciutat de
Cadmos de l’acompliment de l’oracle segons el qual la terra on sigui enterrat Èdip serà afavorida pels
déus. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixa feliçment el món dels vius.

1.2. Els fills d'Èdip

Els dos fills d’Èdip, Etèocles i Polinices, acorden alternar-se cada any en
el tron de Tebes. En acabar el primer any del seu regnat Etèocles es
nega a cedir-li el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el fa
fora de la ciutat. El germà expulsat es refugia a Argos, el rei de la qual,
Adrast, li concedeix la mà de la seva filla. Polinices aconsegueix que
organitzi un exèrcit contra Tebes per recuperar el regne: és l’anomenada
expedició dels Set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes).
Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun
comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes,
cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices ataca la
porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l’un
contra l’altre. Els argius són finalment aniquilats pels tebans i solament
pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.

Mort el rei, Creont torna a governar Tebes i la seva primera disposició és

enterrar Etèocles i deixar insepult el cadàver de Polinices com a càstig
per haver atacat la seva propia ciutat. Però, tal com narra la tragèdia de
Sòfocles Antígona, Antígona desobeeix aquesta ordre i, seguint la llei
divina de donar sepultura als familiars morts, llença un grapat de pols damunt el cos del seu germà, gest
ritual que basta per complir el deure religiós. Creont ordena emparedar-la viva en una cova, on es penja.
Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona, es mata amb un punyal i tot seguit és Eurídice, muller de
Creont, que se suïcida.

2. LA MORT I LA VENJANÇA D´AGAMÈMNON

2.1. El sacrifici d´Ifigènia

Abans de salpar cap a Troia. Agamèmnon, per consell de Calcas, accepta el sacrifici de la seva filla
Ifigènia sobre l'altar d'Àrtemis per apaivagar la còlera de la deessa, que retenia l'estol grec a Àulida
sense vent. Llavors, es fa venir Ifigenia a Àulida amb el pretext d'un casament amb Aquil·les abans de
salpar. A l'últim moment, Àrtemis substitueix la noia per una cérvola, i així pot lliurar-se del sacrifici.

2. 1. Retorn i mort d'Agamèmnon

Després de la salvatge destrucció de Troia, Agamèmnon, el cap de l'exèrcit grec, va emprendre el retorn
a la seva pàtria, Micenes, sense escoltar els mals averanys que llançava Cassandra, la filla del rei
Príam que s'enduia com a captiva: Cassandra, tot i saber que la mort d'Agamèmnon i de la seva pròpia
mort els esperava a Micenes, va ser forçada a emprendre el viatge. Quan Agamèmnon arriba a
Micenes, és enganyosament rebut amb honors divins per la seva esposa Clitemnestra, que estén una
catifa porpra sota els peus del rei que torna vencedor. Però dins el seu cor Clitemnestra cova un profund
2
odi contra el seu marit, ja d'ençà que aquest va sacrificar la seva filla Ifigènia. I ara, després que, durant
els deu anys que ell ha estat fora, Clitemnestra ha fet i desfet a Micenes, compartint el poder només
amb el seu amant Egist, no està disposada a passar a un segon pla ni a acceptar que Agamèmnon entri
una concubina a casa.

La reina prepara un bany per al seu espòs i és ella mateixa qui, mentre Agamèmnon és a la banyera,
l'immobilitza amb una xarxa i l'assassina amb una destral. A continuació també és morta Cassandra.
D'aquesta manera Egist esdevé el nou rei de Micenes.

2. 2. La venjança d'Orestes i Electra

Deu anys tenia Orestes quan la seva mare va matar el seu pare.
Successor legítim d'Agamèmnon, el nen es va salvar d'una mort
segura a mans de l'usurpador quan la seva germana Electra el va
treure de palau amagat sota la roba i el va lliurar al seu preceptor.
Aquest el va conduir fins a Crisa, on regnava Estrofi, un aliat
d'Agamèmnon, que el va acollir fins que va tenir disset anys. Allà va
entaular amistat amb Pílades, fill d´Estrofi.

Quan va arribar a adult, Orestes va rebre d'Apol·lo l'ordre de venjar la

mort del seu pare matant Egist i Clitemnestra. D´altres versions
expliquen que va ser la mateixa Electra, que va mantenir la relació
amb el seu germà, la que l'incità a complir la venjança. El jove va
consultar l'oracle de Delfos i aquest li aconsellà que acomplís el seu
deure. Acompanyat per Pílades va anar a Argos, a la tomba
d'Agamèmnon, on va consagrar un rínxol dels seus cabells. Tot seguit, Electra també va a la tomba i
reconeix els cabells del seu germà. Després d´abraçar-se, tots dos ordeixen un pla per portar a terme
finalment la venjança que tant de temps havien somiat.

Sense ser reconegut ni per la seva pròpia mare, Orestes es presenta a palau com un enviat d'Estrofi per
tal de comunicar a Clitemnestra la suposada mort del seu fill en una cursa de carros. La reina, tot
dissimulant la joia per la notícia, crida Egist perquè la senti de la mateixa veu del missatger. Orestes
aprofita l'ocasió de trobar-lo desprotegit per matar-lo a cops d'espasa. Immediatament després es dóna
a conèixer a la seva mare i també l'assassina, desoint les súpliques desesperades que li adreça.

2.3. Encalçat per les Erínies

Consumat l'assassinat de la seva mare, Orestes és perseguit sense pietat per les Erínies, que reclamen
la seva sang per castigar el terrible crim comès. Les Erínies o Fúries eren les negres deesses infernals
de la venjança i dels remordiments, nascudes de la sang dels genitals amputats d'Urà. Els mortals no
gosaven ni pronunciar el seu odiós nom i les anomenaven les Eumènides, 'les bondadoses', per no
despertar la seva ira. Segons la tragèdia Eumènides d'Èsquil, quan Orestes acudeix a consultar al
santuari de Delfos, Apol·lo li ordena que, després de purificar-se, es dirigeixi a Atenes a posar-se sota la
protecció de la deessa Atena. Allà és jutjat pel tribunal de l'Areòpag instaurat a tal fi per Atena i que
esdevindrà en endavant l'encarregat de jutjar els crims de sang. Absolt del seu crim gràcies a la
intervenció d'Apol·lo i al vot d'Atena, s'allibera per fi de la persecució de les Erínies.

El casal de Micenes va inspirar L'Orestea, una trilogia d'obres dramàtiques escrita per Èsquil, formada
per les peces teatrals Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides.

3
3. EL VIATGE DELS ARGONAUTES

3.1. Un home descalç

Al nord de Grècia, a la Tessàlia, el rei de Iolcos, Èson, va ser destronat i empresonat pel seu
germanastre Pèlias. Pèlias va apoderar-se del regne, però un oracle el va alertar respecte a un home
amb una sola sandàlia. Jàson, el fill del rei, es va salvar, i fou confiat al centaure Quiró perquè
l’eduqués. Quiró li ensenyà a caçar i guerrejar, i quan va arribar a l’edat adulta, Jàson va emprendre el
camí cap a Iolcos per alliberar el seu pare i ajudar-lo a recuperar el tron. Després de caminar uns quants
dies va arribar a la riba d’un riu, on va trobar una velleta que no podia travessar-lo. Jàson la va pujar a
coll-i-be i va passar a l’altra banda. Tot i que estigué a punt d’ofegar-se, no la va deixar fins que
arribaren a terra. Allà s’adonà que havia perdut una sandàlia, però la vella, que no era sinó la deessa
Hera, havia recuperat el seu aspecte habitual i li prometé el seu ajut en endavant. Tot seguit la deessa
desaparegué i Jàson continuà el seu camí. Finalment arribà a Iolcos i va entrar decidit al palau de
Pèlias, el qual es va alarmar de veure algú calçat només amb una sandàlia i més quan va saber que es
tractava del seu nebot. Per sortir del pas es va comprometre a accedir a retornar el regne a Èson si
abans Jàson aconseguia el velló d’or, amb l’esperança que el jove morís en aquesta perillosa empresa.
El velló havia pertangut a un moltó amb la llana d’or fill de Posidó i aleshores era guardat zelosament a
la remota Còlquida pel rei Eetes.

3. 2. La nau Argo i el viatge dels argonautes

Refiat d’aquesta promesa, Jàson començà els preparatius
per a l’expedició. Va encarregar a Argos la construcció
d’una nau de cinquanta rems, que anomenà Argo. Per
formar la tripulació, Jàson convocà tots els herois de Grècia
a acompanyar-lo en un viatge tan ple de risc com de glòria.
Cinquanta herois acudiren coratjosos a la crida, entre els
quals Hèracles i Hilas, els bessons Càstor i Pòl·lux, Teseu,
Orfeu, Càlais i Zetes, Peleu, Acast, fill de Pèlias, i una única
dona, Atalanta, que superava els homes en l’arc i en la
cursa. Tots ells, als quals es va afegir Argos, reberen el nom
d’Argonautes, és a dir "navegants de l’Argo", i s’embarcaren
a les ordres de Jàson.

Al cap de poc arribaren a l’illa de Lemnos, poblada només

per dones, que havien mort els seus homes per la poca
atenció que els prestaven. Com és d’esperar, cinquanta
herois de cop foren molt ben acollits per les lèmnies i la seva reina Hipsípile, tant que s’oblidaren de la
seva missió fins que Hèracles els exhortà a partir. Passat l’Hel·lespont, en una escala a la Mísia, Hilas,
jove amant d’Hèracles, anà a buscar aigua i fou raptat per les nimfes d’una font, captivades per la seva
bellesa. Hèracles el cercà llargament en va, sense preocupar-se de tornar a la nau, que reemprengué la
navegació sense ell.

A la Tràcia van trobar Fineu, un endeví a qui els déus havien imposat un càstig doble per haver revelat
als mortals els seus secrets: no solament l’havien deixat cec sinó que, a més, l’havien condemnat a
viure turmentat per les Harpies, monstruoses aus amb cap de dona que li arrabassaven i li embrutaven
amb excrements les abundants viandes parades davant seu cada volta que anava a menjar-les. Càlais i
Zetes, els dos fills alats de Bòreas, el vent del nord, van perseguir-les fins a aconseguir el seu solemne
jurament de deixar de fer sofrir Fineu. Aquest, a canvi del favor, els va aconsellar la manera de passar
les Simplègades, unes enormes roques flotants que obrien i tancaven l’entrada del mar Negre xocant
entre si. En arribar-hi, seguint les instruccions de l’endeví, els Argonautes van deixar anar un colom que
va aconseguir travessar-les perdent tan sols una ploma de la cua. De la mateixa manera l’Argo va
reeixir a passar amb la pèrdua d’una taula de la popa. Des d’aleshores les Ciànees van restar immòbils.

4
3. 3. La captura del velló
Creuant el mar Negre arriben per fi a la Còlquida, on Jàson es presenta davant el rei Eetes i li demana
el velló d’or. Eetes accepta donar-l'hi si Jàson sol acompleix abans dues difícils proves: junyir dos
enormes toros ferotges amb peülles de bronze que respiraven foc i tot seguit arar amb ells un camp i
sembrar-hi les dents del dragó de Cadme. Amb l’ajut de les arts màgiques de Medea, filla d’Eetes, que
s’enamora perdudament de Jàson, pot realitzar aquests treballs i a més desfer-se dels homes armats
que sorgeixen de la terra en sembrar-hi les dents del dragó. Tot i així Eetes no té la intenció de lliurar-li
el velló sinó d´assassinar a traïció tots els Argonautes. És altre cop Medea que els ajuda: després que
ella adorm el dragó que el custodiava, s’apoderen del velló i fugen en l’Argo tot emportant-se Apsirt, el
petit germà de Medea. Quan s’adonen que Eetes els persegueix, Medea esquartera el seu germà i
n’escampa els membres pel mar perquè el seu pare perdi el temps recollint-los i abandoni la persecució.

En la tornada els Argonautes es veuen obligats a fer una llarga volta: naveguen pel Danubi, l’Adriàtic i
el Po fins a la Gàl·lia i a continuació costegen la península Itàlica. Després de ser purificats de la mort
d’Apsirt per Circe, tia de Medea, es desvien cap al nord d’Àfrica i seguidament passen per Creta, on la
fetilleria de Medea destrueix Talos, un gegantí autòmat de bronze que allunyava els vaixells de l’illa
llançant-los immenses pedres. A la fi arriben a Iolcos i lliuren el velló a Pèlias, que mentrestant ha mort
els pares de Jàson. La venjança de Medea és terrible: amb enganys convenç les filles de Pèlias que,
després d’esquarterar-lo, podran rejovenir el seu pare bullint-ne els membres amb els filtres que ella
mateixa els proporciona. Com a càstig per la mort de Pèlias Medea i Jàson són desterrats de Iolcos per
Acast, que succeeix el seu pare en el tron, i anaren a viure a Corint, ben acollits pel rei Creont.

3. 4. Medea i Jàson
Durant deu anys visqueren feliços i tingueren dos fills fins que s’esdevingueren els fets narrats per
Eurípides a la tragèdia Medea: Jàson decidí divorciar-se de Medea i casar-se amb la jove filla del rei. A
punt de celebrar-se el casament, Medea, enfollida de gelos i despit, envià a la seva rival un vestit
embruixat que abrasà la núvia en posar-se’l i el seu pare quan l’anava a auxiliar. Però la seva venjança
no s’aturà aquí sinó que arribà a l’atrocitat de matar els fills que ella mateixa havia tingut amb Jàson.
Després fugí a la cort del rei Teseu d’Atenes.

ACTIVITATS

1. Llegeix els següents fragments de tragèdies i comenta el significat de les frases

subratllades :

CREONTE: (A ANTÍGONA.) Y tú, contéstame sin largos discursos sino de manera concisa:
¿sabías que un edicto ordenaba que nadie hiciera lo que tú has hecho?
ANTÍGONA: Lo sabía. ¿Cómo no iba a saberlo si era conocido de todos?
CREONTE: ¿Y aun así osaste transgredir estas leyes?
ANTÍGONA: Es que no fue Zeus, ni por asomo, quien dio esta orden, ni tampoco la Justicia
aquella que es vecina de los dioses del mundo subterráneo. No, no fijaron ellos entre los hombres
estas leyes. Tampoco suponía que esas tus proclamas tuvieran tal fuerza que tú, un simple mortal,
pudieras rebasar con ellas las leyes de los dioses anteriores a todo escrito e inmutables ( ἄγραφοι
νόμοι). Pues esas leyes divinas no están vigentes, ni por lo más remoto, sólo desde hoy ni desde
ayer, sino permanentemente y en toda ocasión, y no hay quien sepa en qué fecha aparecieron. ¡No
iba yo, por miedo a la decisión de hombre alguno, a pagar a los dioses el justo castigo por haberlas
transgredido! […] en cambio, si hubiera tolerado que el nacido de la misma madre que yo, fuera,
una vez muerto, un cadáver insepulto, por eso sí que hubiera sufrido! Pero por esto no siento dolor
alguno.
Antígona, Sófocles

5
ORESTES :No; ciertamente, el todopoderoso oráculo de Apolo no me hará traición, él que me ha
mandado afrontar este riesgo, incitándome a ello en voz alta, y amenazándome, hasta helar mi
corazón ardiente, con terribles desdichas, si no vengaba la muerte de mi padre en sus asesinos,
matándolos como mataron, y los castigaba por haberme arrebatado mis bienes. Dijo que entonces
sufriría y me agobiarían males horribles. […] Ciertamente, hay que dar fe a tales oráculos. Aun
sin creer en ellos, cumpliera yo mi propósito. Razones innumerables me impulsan: el mandato de
un Dios, la profunda pena de mi padre y, por encima de todo, mi propia indigencia. No he de
soportar, en fin, que los más ilustres ciudadanos que valerosamente derribaron a Troya estén
sometidos a dos mujeres, pues Egisto tiene alma de mujer. Si nada ocurre, pronto ha de saberse, y
con claridad.
Coéforas, Esquilo

MEDEA: […] Comenzaré ante todo por cómo comenzó todo. Te salvé, como saben cuantos de los
Helenos contigo en la nave Argo se embarcaron, al ser tú enviado a gobernar a los toros de soplo
ígneo y a arar con ellos la yugada mortal. Y a aquel dragón insomne de innumerables volutas que
con su cuerpo el dorado vellocino guardaba, le di muerte alumbrándole con mi luz salvadora. Dejé
luego mi casa y a mi padre, contigo a Yolco me vine, más vehemente que cuerda maté después a
Pelias del más penoso modo que pueda hallarse, a manos de sus hijas, y así tú temor disipé. Y tú,
el peor de los hombres, tras ese tratamiento mío quieres dejarme y a un nuevo lecho vas teniendo
hijos de mí; pues, si ellos te faltaran, sería disculpable el buscar nuevas nupcias. ¿Adónde ahora
me vuelvo? ¿Tal vez a la paterna casa, que traicioné con mi patria al seguirte? ¿Con las pobres
Pelíades? ¡Qué bien recibirían en su morada a aquella que a su padre mató! Pues he aquí lo que
ocurre: mis amigos de antaño me aborrecen y aquellos a quienes no debí maltratar como lo hice
sólo por complacerte. ¡Y hoy entre las mujeres de la Hélade envidiable ciertamente parezco
después de tal conducta! ¡Es admirable y fiel, pobre de mí, mi esposo! ¡Voy a ser del país
desterrada, expulsada, con mis hijos tan solos como yo, sin amigos! ¡Qué bochorno el del novio,
que en mendiguez errante anden por ahí tus hijos y yo, que le salvé! ¡Oh, Zeus, que a los humanos
diste claros indicios para reconocer la mala ley del oro!, ¿cómo ninguna señal colocaste en los
cuerpos con que al hombre perverso pudiera distinguirse?

Medea, Eurípides