Actors I Institucions Polítiques

Actors i Institucions Polítiques
Maria Vinyeta Roca
1. INTRODUCCIÓ: SISTEMA POLÍTIC, ELS ACTORS I LES

INSTITUCIONS
Com es prenen i s’executen les decisions en una societat democràtica?

* A través dels interessos i les demandes.
1.1. SISTEMA POLÍTIC
Conformat per actors i institucions com ara partirs, grups d’interès, govern i vot i per
pràctiques polítiques com ara la manipulació, la propaganda i la violència.
Aquestes institucions formen part d’una estructura, el sistema polític, en la qual es

produeixen aquestes pràctiques, com per exemple, el sistema electoral
1.1.2. Easton i el sistema polític
La vida política com a sistema d’activitats interrelacionades, allò polític, la gestió del poder,
no només es gestiona des d’una institució sinó que fora de la institució també hi ha un debat
polític. No es pot entendre el sistema polític si no s'entén l’efecte que té un moviment social,
un partit polític, en una democracia.
“Cap operació d’una part no es pot entendre completament sense fer referència a la manera
en què opera el tot mateix”.
➢ ex. el funcionament del cos humà.
1.2. INPUTS - ENTRADES I
Tot el que passa dins d’un sistema polític passa com a conseqüència d’un intent d’algun
element del sistema per recol·locar-se.
1
Maria Vinyeta Roca
1.2.1. Demanda
Només podem considerar una demanda quan una necessitat requereix una organització i
esforç per part d’una part de la societat per resoldre’ls. Particularitat que té el procés d’estar
en una democràcia participativa directa a un sistema representatiu. La diferència amb una
ciutat grega, ja que necessitem que la demanda sigui agregada (necessitem que molta part
de la societat tingui aquesta demanda per considerar-la demanda i, a més a més, s’ha
d’organitzar, ja que sinó no pot ser una demanda).
1.2.2. Tipologia de demandes/insatisfaccions
1) Internes → sorgeixen com a conseqüència d’una alteració en les relacions entre els
membres del sistema. Sempre sorgeix com a resultat d’una insatisfacció. Són
disfuncionalitats, qüestions internes que fan que estiguem incòmodes (ex.
representació de les minories), en la que una demanda (ja existent) col·lectiva no
s’està representant.
2) Externes → el sistema forma part d’un context el qual modifica i modela les
demandes que entren en el sistema polític. La ecologia, l’economia, la cultura,
l’estructura social o la demografia són alguns dels elements que entren en joc a
modelar les demandes (fora de les institucions).
1.2.3. De demanda a qüestió política
➢ No totes les demandes, siguin internes o externes, esdevenen automàticament una

qüestió política i totes les demandes poden esdevenir qüestions polítiques.
➢ Una demanda (necessitat col·lectiva que organitzada en una demanda col·lectiva es
crea) que a través de l’organització de determinats actors defensant aquesta
demanda dins les institucions entra al sistema. Els canals són les institucions. Els
actors són el partit.
An issue is a demand that the members of a political system are prepared to deal with as a
significant item for discussion through the recognized channels in the system.
1.3. INPUTS - ENTRADES II
1.3.1. Suport
Energy in the form of actions or orientations promoting and resisting a political system. The
demands arise in it, and the decisions issuing from it must also be put into the system to
keep it running. This input I shall call support. Without support, demands could not be
satisfied or conflicts in goals composed. [Easton, 1957]
Pot ser, en una democràcia representativa, que un actor A doni suport al B sempre que
actuï en nom de B (ho fa qualsevol actor dins del sistema polític actual) o que s’orienti cap a
uns objectius, uns interessos o unes accions de B.
El domini del suport prové de 3 elements concrets, on rauen els paràmetres claus per
entendre que es doni suport a un sistema polític, la comunitat política, el règim polític (com
s’estructura la comunitat en relació a la gestió del poder, d’allò públic) i el govern.
2
Maria Vinyeta Roca
Tot i això, els tres tipus de suport estan estretament relacionats, de manera que la presència
d’un és una funció de la presència dels altres tipus o dels dos.
Una societat genera suport a un sistema polític de dues maneres; a partir de les sortides
que satisfan les demandes dels membres de la societat, i a través dels processos de
politizació. El sistema polític es legitima mitjançant sortides que satisfan les demandes dels
membres de l’estat (outputs) o mitjançant el procés de socialització en el sistema (de
politització) la pròpia integració dins el sistema et genera una socialització amb el propi
sistema i reconeixes les característiques.
1.4. QUINA RELACIÓ EXISTEIX ENTRE ELS ACTORS I LES INSTITUCIONS?
Actors →
➢ Individuals/col·lectius → partits, sindicats (demandes agregades organitzades en un
grup d’interessos).
➢ Elits/no elits → posició dins la societat
➢ Posició, objectius i recursos
Institucions →
1) Col·lecció de regles i pràctiques organitzades, que són relativament perdurables,

incrustades en estructures de significat i recursos que son relativament invariants en
la fase de rotació dels individus i relativament resistents a les preferències i
expectatives idiosincràtiques dels individus i a les circumstàcnies externes canviants
(perspectiva d’invariació i estabilitat, han de perdurar molt més).
2) L’element més important d’una institució és que aquestes són una característica
estructural de la societat i/o el govern (la institució és un mirall de la societat).
Aquesta estructura pot ser formal pot ser informal (ve donada per qui la governa, pel
govern, pot haver-hi un canvi dins d’uns marcs concrets).
1.5. LA RELACIÓ ENTRE ELS ACTORS POLÍTICS I LES INSTITUCIONS
1.5.1. Rule-makers
➢ Plantejament del rational choice/conductualisme (definir una acció segons els

beneficis i les repercussions) veuen les institucions com una elecció estratègica dels
actors. Qui forma el govern és qui decideix quina característica li agrada més per
poder fer una institució.
➢ Les institucions són vistes com a resultat d’un joc en el qual hi són possibles
equilibris estratègics múltiples o coneguts.
➢ Els individus actuen de manera autònoma, basant-se en característiques
sociopsicològiques o en càlculs racionals de la seva utilitat persona.
➢ Les institucions són un resultat de les estratègies dels propis actors.
➢ Les preferències són exògenes al procés polític, els actors imposen els seus
interessos interns que són les preferències exògenes.
➢ Primer van els actors i després van les institucions.
3
Maria Vinyeta Roca
1.5.2. Rule-takers
➢ Les institucions com a regles del joc en si que generen una dependència en l’acció
dels partits que fan que els partits d’arreu del món siguin completament diferents (als
EUA no hi ha una consciència d’actor, no hi ha quotes de carnet).
➢ Les institucions regulen el comportament dels actors mitjançant normes formals i
informals aplicades per tercers.
➢ Les institucions tenen un caràcter restrictiu i estableixen límits clars a les opcions
dels actors.
➢ Les institucions són exògenes als actors, que ells mateixos es consideren
preexistents i tenen preferències (les institucions són primers).
1.6. INSTITUCIONALISME (March & Olsen 2008)
Les institucions…
➢ …creen elements d’ordre i predictibilitat.

➢ …formen, habiliten i restringeixen els actors polítics mentre actuen dins d’una lògica
d'acció adequada.
➢ …són portadores d’identitats i rols d’un sistema polític.
1.6.1. Institucionalisme històric
Les institucions no canvien, són qui defineixen les estructures i han de ser conservadores
perquè si es canvien les normes el suport intern de govern i règim polític pot canviar i això
pot ser nefast pel país.
Èmfasi en la dependència del camí, els costos de transacció de fer les coses de manera
diferent són gairebé sempre prohibitius, encara que les condicions nefastes poden reduir els
costos marginals del canvi.
1.6.2. Institucionalisme sociològic
Les institucions també generen normes i qüestions culturals i la institució va acompanyada

de normes i història. El fet d’incorporar elements culturals fan que les institucions es vegin
com a entitats independents (primer van els institucions). La institució et socialitza.
➢ Les institucions com a normes i cultura.

➢ La història i les normes d’un sistema polític s’incorporen a les institucions.
➢ Les institucions es veuen com a entitats independents.
➢ Els individus es comporten d’acord amb el seu sentit del deure i d’obligació
estructurat per les regles i les rutines.
1.6.3. Nou institucionalisme
Capacitat de canvi de les institucions, el procés d'institucionalització (quan passem d’una

organització a modificar els comportaments dels actors) no és inevitable, monòton i
irreversible. Hi ha una interdependència, un beu de l’altre, s’influencien mútuament i no es
poden canviar arbitràriament. Els individus i les institucions han de ser la força bàsica
d’anàlisi.
4
Maria Vinyeta Roca
Els canvis es produeixen i que les institucions siguin estables no vol dir que no canviïn, el
tema està en la capacitat d’adaptar-se de les institucions. Si existeix un canvi fora les
institucions aquestes perdran la seva legitimitat. Estiguin obertes o no al canvi, aquests es
produeixen a vegades des de conjuntures crítiques (situacions d’extremada rellevància).
➢ Les institucions no són estàtiques.

➢ La institucionalització no és un procés inevitable, unidireccional, monòton o
irreversible.
➢ Les estructures i regles internes de les institucions no es poden canviar
arbitràriament.
➢ Complementa els enfocaments alternatius del paper de les institucions.
➢ Les regles, rutines, normes i identitats d’una institució són les unitats bàsiques
d’anàlisi.
➢ Emfatitza l’autonomia relativa de les institucions polítiques.
1.7. INSTITUCIONS I CANVI
➢ Algunes institucions fomenten el canvi i d’altres obstrueixen la reflexió, la crítica i

l’oposició.
➢ Conjuntures crítiques → “Un moment, un factor o una situació crítica que és
extremadament important”.
March i Olsen argumenten que centrar-se en les conjuntures crítiques pot subestimar com
els passos incrementals poden produit resultats transformadors. El fet que existeixin
conjuntures crítiques no ha de fer perdre la visió de com els petits canvis a llarg termini
poden acabar causant canvis molt importants.
La causalitat no és correlació:
➢ Causalitat → probabilitats de que una cosa comporti una altra, un element sempre
comportarà l’existència d’una correlació.
➢ Correlació → que una cosa estigui molla no vol dir que hagi plogut.
5
Maria Vinyeta Roca
6
Maria Vinyeta Roca
2. CULTURA POLÍTICA
La cultura política no fa referència a un sistema de relacions. S’estructura a través de

normes creences i valors polítics. Fa referència a tradicions, hàbits i patrons de
comportament determinats per les creences, normes i valors predominants de la societat.
➢ Creença → les coses que la gent pensa que són fàcticament correctes o incorrectes
i venen derivades dels valors.
➢ Valors → les coses que la gent pensa que con moralment bones o dolentes, estan
interioritzades.
○ Ètica → més relacionat amb accions, amb qüestions concretes.
○ Moral → conjunt de creences i valors sobre com s’ha de viure. La moral
comporta una ètica i un conjunt de creences i valors.
➢ Normes → pautes de comportament que es sancionen socialment sense la
necessitat d’interioritzar-se.
The particular distribution of patterns of orientation towards politic objects among the
members of a nation - Almond and Verba
2.1. LA CULTURA POLÍTICA
Una distribució de determinades orientacions comunes de determinats membres de la nació

en relació a un objecte polític, fa referència a l’àmbit subjectiu de la política, com ha de ser
l’estructura, el que la gent creu, pensa i sent sobre el que succeeix.
La cultura política s’operacionalitza (explica com la moral i les creences s’apliquen a

cadascuna de les persones del grup) a través de les actituds:
➢ Actitud → propensió a percebre, interpretar i actuar en relació a un objecte-estímul
determinat. (com reaccionem davant d’una qüestió).
Tot i això els individus no responen de forma directa a aquests estímuls, sinó a través
d’esquemes mentals o orientacions relacionades amb l'experiència i la concepció de
cadascú. Aquestes actituds no son immutables en el temps, però el canvi es dona a llarg
termini.
2.2. DE LA DIMENSIÓ INDIVIDUAL A LA COL·LECTIVA
El concepte de cultura política fa referència a un concepte col·lectiu en el que les persones

que en formen part en son conscients i tenen un sentiment de pertinença.
La cultura política connecta allò individual en allò col·lectiu. De fet, la literatura determina
com el nivell agregat influirà el nivell individual, i l’individual a la comunitat (això passa a
partir de la socialització política). Aquest fet fa que es pugui entendre que hi hagin
diferències generacionals, sinó només canviaria a través d’experiències traumàtiques.
La socialització política engloba tant els mecanismes a través dels quals la societat transmet
les orientacions especificament polítiques de generació en generació, com la formació d’una
personalitat política per part dels individus.
7
Maria Vinyeta Roca
2.3. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA
Es produeix al llarg de la vida dels individus i mitjançant diferents actors de socialització,

segons si formen part del sistema polític o no:
➢ Formals → partits polítics, sindicats o església. Aquests han perdut importància al

llarg dels anys derivat de certs canvis en les clivelles electorals i la funció dels partits
polítics (abans transmetien la idea de que et feien veure que votar a un partit anava
lligat a una ideologia concreta cosa que, al igual que la funció socialitzadora, s’hagi
anat perdent).
➢ Informals →
○ Grups d’iguals → família, escola o amics.
○ Mitjans de comunicació i televisió.
2.3.1. Com ho estudiem?
Per a poder aplicar un anàlisi científic de la cultura política necessitem tenir valors d’una
mostra representativa de la societat (sinó només veiem una part). D’aquesta manera
podrem determinat les diferències de la cultura política, per això, des de l’acadèmia s’han
creat dos grans bases de dades sobre valors democràtics d’Europa i del món.
2.3.2. Què explica la literatura?
➢ Diferències culturals transnacionals, no hi ha una cultura política uniforme.

➢ S’expliquen a través de dues dimensions:
○ Existència de valors sagrats (religiosos) versus seculars (humanistes, no
religiosos).
○ Existència de valors patriarcals versus emancipadors. Fa referència a
qüestions lligades amb les llibertats individuals i les minories.
Existeixen més diferències entre les societats que diferències dins les societats i per tant,
les nacions són les comunitats imaginades més poderoses (identitat col·lectiva de les
persones).
2.4. LA TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ - Lipset
Els valors com a representacions mentals dels desenvolupament de poblacions, Seymour

Martin Lipset. Els valors depènen del desenvolupament de les diferent societats, per tant,
sempre són canviants.
L’onada de democratització es deu al desenvolupament econòmic, és el motor de la

democratització. L’existència d’una associació/relació entre el nivell d’ingrés per càpita (la
riquesa) i la democràcia (a un major nivell d’ingressos per persona més probabilitat
d’organitzar una democràcia com a règim de la comunitat, com més rics, més democràtics).
És el primer intent per explicar perquè els estats del món es democratitzen.
Planteja la qüestió de per què observem que hi ha una correlació entre els països rics i
l’existència de la democràcia. Per què observem una proporció més alta de democràcies
entre els països rics que entre els països pobres?
8
Maria Vinyeta Roca
2.4.1 Teoria (Przeworski)
➢ Teoria endògena → el desenvolupament augmenta la probabilitat que els països

pobres experimentin una transició cap a la democràcia (l’economia comporta a una
democràcia, el fet de ser ric genera que s’estableixi la democràcia).
➢ Teoria exògena → el desenvolupament econòmic fa que les democràcies, un cop
establertes, sigui més difícil a que acabin en dictadura, el desenvolupament
econòmic fa que un cop hi ha democràcia això comporta a que no s’arribi mai a una
dictadura (la democràcia preval o no segons hi ha desenvolupament econòmic).
*intenta explicar la relació de Lipset (entre riquesa i democràcia)
S’esperava que una de les dues falles i la teoria exògena es manté i l’endògena es manté.
Dos estudis diferents sobre aquest procés troben que les dues teories són certes i això vol
dir que no hi ha una causalitat clara, necessitem trobar una altra variable que ho expliqui. La
causalitat existeix quan sempre que existeix A, existeix B. Necessitem trobar una nova
variable que expliqui la pregunta inicial (relació espúria). L’economia explica l’existència de
les democràcies i la democràcia explica el desenvolupament econòmic. Trobem que la
relació entre l’economia i la democràcia és una relació espúria, el que explica l’existència de
la democràcia i l’economia és una altra variable, es deu a un canvi previ al
desenvolupament econòmic, als mecanismes causals.
Perquè una de les teories sigui vàlida, l’altre ha de ser negativa i si no es necessita trobar la
tercera variable que expliqui l’onada de democratització. El tercer element és la
modernització
2.5. ELS MECANISMES CAUSALS
2.5.1. Economia política
La modernització afavoreix la economia perquè fa que la democràcia sigui més acceptable

als ulls de les elits (els que controlen l’estat veuen que és favorable perquè ajuda a
l’economia, l’establiment de la democràcia ajuda a l’economia i no genera un cost per les
elits polítiques).
2.5.2. Cultura Política
La modernització afavoreix a la democràcia perquè confronta les elits amb públics de

masses més capaços i ambiciosos (fa més capaç i ambiciosa la societat enfront les elits,
permet generar habilitats a la societat més precària, en la que aquesta té un nou horitzó en
el que pot enfrontar a les elits polítiques gràcies a l’ambició, empodera a cada individu que
legitima només a un sistema sempre i quan s’escoltin les seves demandes).
2.6. EXPLICACIÓ 1. TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ-EMANCIPACIÓ - Ronald

Inglehart
Per entendre la teoria de la modernització s’ha d’entendre el canvi en les orientacions i els
valors quan passem d’una societat materialista a una societat postmaterialista. Quan això
canvia les orientacions també. Els canvis de la societat generen l'aparició com l’autonomia
9
Maria Vinyeta Roca
personal, l’autoexpressio i fan que els valors emancipatius ho siguin més augmentant el
suport a la democràcia, etc. i que les orientacions mirin cap a altres valors morals. Com la
teoria acaba afectant a:
➢ Orientació materialista → orientacions postmaterialistes.

➢ Valors postmaterialistes/emancipatius → augment del suport a la democràcia, la
tolerància de les minories, la igualtat de gènere, … (les necessitats bàsiques estan
cobertes i es mira més enllà, totes les demandes relacionades amb el conflicte social
classe popular-burgesia).
➢ Orientacions emancipatives → confiança interpersonal, descens de la violència,
secularització.
2.7. EXPLICACIÓ 2. TEORIA EVOLUTIVA DE L’EMANCIPACIÓ - Welzel
El canvi no ve d’un dia per l’altre, és una explicació evolutiva de dues etapes. Les societats
es desenvolupen progressivament, s’explica en dues etapes:
1) La transició de les societats agràries a les industrials → burocratització creixent

(determinar processos per fer determinades coses), apareixen noves necessitats.
2) La transició de les societats industrials a les societats del coneixement → una
individualització creixent (emancipació de la gent/existència lliure de dominació).
Apareixen els funcionaris, la gent no necessita la força del seu cos per a treballar i
això modifica l’estructura de la societat, les necessitats, les concepcions, etc.
2.7.1. Valors seculars (de l’individu i de la institució)
Determinen la distància del ciutadà i institucions com les autoritats sagrades de la religió,
nació, estat, normes del grup (si el propi estat assumeix la cultura i els valors religiosos,
distància entre les institucions com a tal i les religioses).
2.7.2. Valors emancipatius
S’explica amb un índex per avaluar-los, a partir d’unes mesures:

➢ La veu democràtica → veu de les decisions, avaluar la rellevància de la ciutadania
en vers les decisions del govern
➢ L’elecció sexual
➢ Igualtat de gènere
➢ Autonomia infantil → independència com a infant i imaginació (sense limitacions)
Quanta menys religió hi ha en els valors de la societat més emancipació (relació causal,
causalitat).
2.8. COM S’EXPLICA AQUESTA RELACIÓ?
Teoria revisada de la modernització per explicar les diferències entre països, volen explicar
el motiu pel qual les poblacions nacionals es situen un lloc determinat.
Hipòtesi → una interacció (2 elements necessaris que afecten el resultat final) entre
diferents tradicions històriques i fases consecutives de modernització (tradicions i fases).
10
Maria Vinyeta Roca
La modernització explica que existeixi la democràcia però les tradicions i les fases afecten a
la cultura política i al resultat final.
1) Tradicions → quina tradició de cultura política hi havia abans de les democràcies.

a) Societats que venen d’una tradició comunista que anava lligada a unes
nacions on era més favorable que es donessin uns valors més seculars.
b) Societats protestants, la causalitat donava lloc a nacions amb base de valors
emancipatoris.
2) Fases →
a) La fase industrial de la modernització, aporta valors seculars, deslligam amb
les institucions religioses → els valors més seculars.
b) La fase post-industrial de la modernització (procés accelerat) → els valors
més emancpatius.
Modernització és un procés reversible; les societats també poden avançar en direcció

oposada. Els elements que tiren cap endarrere són els moments de crisi econòmica.
Els valors emancipadors són un element clau per entendre la posició del règim pel que fa la
seva posició en el continu autocràcia vs democràcia, no els seculars.
2.8.1. Història de l’argument
El supòsit bàsic de la cultura política és que les orientacions, creence si valors predominants
d’una població determinen el seu sistema polític. És una formulació feta per Aristòtil (La
política) que deia que la democràcia sorgeix des de la classe mitjana, societats on
predomina un ethos (valors) igualitari i la democràcia fa referència a aquest element
igualitari, per això els valors emancipatius tenen una major relació amb la democràcia que
amb l’autocràcia.
Les estructures socials generen determinades creences predominants entre els seus
membres, que després resulten un tipus específic de sistemes polítics. Per aristòtil la
societat determina la institució i el sistema polític i acaba fent que acabin sortint uns
determinades institucions en base al règim polític. Els ciutadans són els agents del canvi
polític (element realistic de les ciutats-estat).
2.8.2. Explicació moderna de la relació institucions-creences societat
Almond & Verba → la teoria de la congruència: com la legitimitat de la democràcia prové de

que els ciutadans i el règim tinguin valors congruents, si hi ha incongruencia es trenca la
sistema. Els atributs psicològics d’una cultura són els que sostenen la democràcia. Dos
elements que determinen la legitimitat en les societats contemporànies:
1) Competència cívica → a la societat grega no tenia sentit perquè estava restringit i

és necessari per racionalitzar el procés democràtic, la capacitat d’entendre
l’esquema del primer dia, entendre que la gent pugui entendre el procés democràtic.
Si no hi ha això és impossible el feedback, sense la capacitat d’avaluar el sistema no
es pot tenir una cultura democràtica. S’aconsegueix amb l’educació.
2) Lleialtat cívica → la necessitat que la gent vegi la democràcia com la forma més
desitjable d’organitzar la polítics. S’ha d’entendre el procés i veure que el procés i la
fórmula millor sigui la democàcia.
11
Maria Vinyeta Roca
A partir d’aquests dos element es sostén la democràcia, es trenca el suport del sistema
democràtic. El fet de que hi hagi aquest lligam fa que inevitablement hi hagi d’haver un
alineament entre el ciutadà i el polític, sinó es trencarà el sistema.
2.9. NECESSITAT D'ALINEACIÓ CIUTADÀ-POLÍTIC
Un ciutadà democràtic ideal ha de prendre part de les eleccions, ha de participar en el

sistema polític i creure en els representants polítics, en l’acció de govern (perspectiva
formalista de la representació). El ciutadà predilecte no se li pressuposa una activitat fora de
les institucions, ja que això posaria a prova als representants, no farà res que pugui
perjudicar les institucions.
La representació és l’element constitutiu de les democràcies modernes i per tal de mantenir

la legitimitat, és necessari l’alineació partit-votant. Per això és necessari que els votants ens
mantinguin lleials als seus representants un cop els han votat.
2.10. DESALINEACIÓ PARTIT-VOTANT
El conflicte apareix amb l’emergència de les mobilitzacions de protestes i nous moviments

socials de finals dels anys 60.
Es pressuposa que degut a la mobilització fora dels canals de representació institucional

faria que els governs no poguessin complir amb l’augment de les demandes socials, fent
que hi hagués una major disconformitat social i això afectaria a la legitimitat (si no hi ha una
alineació això acabarà amb el propi sistema).
➢ Teoria de la privacció → l’assumpció d’aquesta teoria es basava en el fet que les

protestes en les societats postindustrials venen motivades per frustracions i greuges
a causa de les noves necessitats que acaben derivant a mobilitzacions.
L’evidència empírica diu que el fet de les frustracions amb dades no es veu reflectit, ja que
els participants de la protesta són més educats, amb més habilitats polítiques i més eficaços
(amb estatus socioeconòmic) i que tenen un major suport a les normes democràtiques i
estan més compromesos i actius políticament, per tant, la teoria de la privació no té relació
directa.
2.11. MODEL ASSERTIU DE CIUTADÀ DEMOCRÀTIC
En les societats postindustrials augmenten els recursos participatius que permeten iniciar i
mantenir activitats desafiants (per iniciar el feedback que legitimi el sistema) i els canvis de
valors que posen una èmfasi creixement en les actituds emancipadores que motiven la
participació en les activitats de protesta. La conciliació es determina per això. l fet de que hi
hagi més recursos i un canvi de valors fa que hi hagi un trencament entre la idea de ciutadà
democràtic i els moviments.
El vincle entre els valors emancipadors i el desenvolupament econòmics i la democràcia

efectiva generen el trencament entre el ciutadà democràtic ideal i el sorgiment dels
moviments que fan el feedback.
12
Maria Vinyeta Roca
2.12. CRÍTICA I DESAFECCIÓ
Nevitte i Norris determinen com els valors canvien en l’inici de l’era moderna de les
societats, per tant, al final de l’era postindustrial generant societats amb un alt component
de crítica vers l’autoritat institucional, la idea de la representació formal es trenca i es
comença a veure la necessitat d’un altre tipus de representació i feedback. Hi ha una
disminució de la confiança en les institucions i les organitzacions de masses cosa que
genera que hi hagi una distància entre partits i la pròpia organització del partit. El principi de
representació pressuposa la transferència de l’autoritat de la societat cap a les institucions.
El resultat és que els nivells de confiança amb el parlament i la identificació amb els partits
polítics experimenta un declivi a llarg termini i aquesta tendència s’agreuja en societats on
existeixen forts valors d’emancipació. Més valors emancipatius significa menys confiança en
institucions d’ordre però més confiança en els ciutadans.
13
Maria Vinyeta Roca
14
Maria Vinyeta Roca
3. REPRESENTACIÓ I DEMOCRÀCIA
3.1. CONCEPTE REPRESENTACIÓ: REPÀS HISTÒRIC
➢ És un concepte essencialment modern a partir de l’estat nació i la democràcia

representativa.
➢ Els grecs no tenien aquest concepte, i els romans utilitzaven el concepte per definir
la presència literal d’alguna cosa que no estava present.
➢ L’ús modern del concepte apareix els s. XIII-XIV a mesura que les persones eren
enviades a participar als concilis de l'església i el parlament anglès.
➢ En un inici el concepte no feia referència a la democràcia o eleccions i tampoc feia
referència a un tema de dret, no anava vinculada a un dret, era una obligació.
Amb les revolucions franceses i americanes el concepte de representació passa a ser un

“dret dels homes”, el concepte passa a voler dir representació popular.
Determinant una estreta relació amb la idea d’autogovern, cada home té dret a dir el que
pensa, que es pugui tenir en compte la seva veu dins un procés polític (representació =
representació popular).
3.2. CONFLICTE: RELACIÓ REPRESENTANT-REPRESENTANT
Apareix en el moment de determinar quina és la relació entre representant i representat.
3.2.1. Perspectiva diferenciada
Delegate vs trustee:
1) Delegate (delegat) → persona autoritzada per representar interessos dels altres
(portaveu).
2) Trustee (conseller) → persona a qui se li otorga el control es facultats per a poder
gestionar quelcom.
Representants com a delegats
Els representants són delegats que segueixen i expressen les preferències dels
constituents. Madison descriu els govern representatiu com the delegation of the
government (acabar)
Representants com a Trustee
➢ Els trustee són representants que segueixen la seva pròpia comprensió de la realitat
per decidir en cada cas la millor acció a dur a terme., tenen uns atributs que els fa
discernir el que és millor.
➢ Els representants han de fer el que sigui millor per la ciutadania, però en última
instància han de fer el que pensin que és millor.
➢ El deure del representant és reflexar amb exactitud els desitjos i opinions d’aquells a
qui representen.
➢ El representant és lliure de fer el que vulguin en el seu mandat (Hobbes). Idea de
que quan considerem que la representació està representada en una relació
representat-representant, serà sempre jeràrquica.
15
Maria Vinyeta Roca
3.2.2. Perspectiva de l’autorització - Hobbes
➢ La representació va relacionada amb els conceptes d’oferir i autoritat

➢ Es desconfia que aquella persona amb un dret buscarà el millor possible per
aconseguir els seus objectius
➢ Un representant és algú que ha sigut autoritzat per a actuar.
○ El representant se li otorga un dret que abans no tenia.
○ El representat és responsable de les conseqüències d’aquella elecció.
➢ Perspectiva esbiaixada a favor del representant; s’amplien els seus drets i es limiten
les seves responsabilitats.
➢ Al contrari, el representat ha perdut alguns drets i ha adquirit noves responsabilitats.
La representació està subjecta a un règim i un context polític i la relació entre

representat-representant s’estructura en la cultura política (quins son els valors que han
d’imperar).
➢ La perspectiva de l’autorització és una perspectiva formalista perquè defineix la

representació com una transacció que té un inici.
➢ La teoria de l’autorització determina a que des del moment que s’autoritza a algú que
sigui representant allò serà representatiu ja que som persones amb la capacitat de
discernir allò bo d’allò dolent i les seves accions seran per definició representació (no
existeix ni la mala ni la bona representació)
➢ Símil de la caixa negra → per aquesta teoria, des del moment en que es dona
l’autoritat, el representant pot fer el que vulgui.
➢ No pot existir una bona o mala representació, o es representa o no.
➢ Qualsevol acció que es faci un cop se li concedeixi l’autorització, i dins dels seus
límits, és per definició repensar.
3.3. DUES VISIONS MODERNES DEL CONCEPTE
3.3.1. Organschaft (organització)
➢ Tota societat complexa requereix d’una representació per ordenar-la (és un mal
necessari).
➢ No és necessari estar escollit democràticament, un funcionari és un representant ja
que gestiona el poder polític. L’acció d’escollir no és constitutiu de fer allò
representatiu.
➢ Relacionat amb la teoria política orgànica; un funcionari, un representant és l’òrgan
especialitzat del grup.
➢ Màxi exponent de la teoria → Max Weber.
➢ La representació significa l’acció d’alguns membres del grup és imputada a la resta,
on es suposa, i de fet així és, que la resta considera com a legítima i vinculat per ells
(és representatiu perquè hem acceptat que tinguin aquell poder).
Fa una referència amb el concepte de solidaritat; quan l’acció de cada un dels membres
s’atribueix a tots, no tenim representació. El fet de manar és el que constitueix que allò sigui
representatiu. Per tenir representació cal tenir la cessió de l’autoritat, però aquesta no té
perquè ser cedida per part d’una elecció.
16
Maria Vinyeta Roca
La teoria defensa que aquells que s’anomenen convencionalment representatius tenen una
única funció a l’estat; manar.
Problemàtica identificada per Pitkin → mai van determinar perquè aquesta acció era més
significativa per explicar el concepte que altres accions.
3.3.2. Govern democràtic representatiu
➢ Perspectiva utilitzada per politòlegs anglesos i nord-americans.

➢ Adopten la perspectiva de representació com a concepte d’autorització, cessió de
poder decidir com gestionar allò públic per aconseguir uns objectius.
➢ D’acord amb els preceptes de la teoria hobbesiana.
➢ La representació existeix sempre que una persona estigui autoritzada per actuar en
lloc d’una altra.
➢ Una persona escollida és només representativitat is té autoritat per deliberar i decidir.
➢ L’essència de la representació és que els representants estan autoritzats per
avançat a actuar conjuntament en defensa dels seus electors i per vincularlos
mitjançant les seves decisions col·lectives, els governs estan legitimats a fer
polítiques públiques sobre com resoldre els problemes polítics.
➢ Per tant, en aquesta forma de govern els governants son responsables de les
accions dels seus governants.
Problemàtiques → l’autoritat no s’atorga durant un únic temps limitat, la cessió de l’autoritat

no té perquè determinar-se en un temps
Hobbes ja definia que no hi ha cap raó per la qual la ciutadania no pugui atorgar el principi
d’autoritat ilimitada durant un període indefinit de temps.
No ha abordat aquesta problemàtica, ja que, cap dels adeptes d’aquesta teoria estaria
d’acord amb una dictadura vitalicia, es posa al centre que una acció es representativa quan
hi ha una elecció.
3.4. PITKIN I EL CONCEPTE DE REPRESENTACIÓ
➢ El vincle entre representant i representat està relacionat amb la cultura política

(valors emancipatius que fan que sigui necessari recontextualitzar el concepte de
representació degut als nous valors).
➢ El concepte de representació es defineix amb make present again (tornar a fer
present a la ciutadania en el procés polític, desfer la idea de que la representació
està basada en la confiança i recuperar la idea de que els representants són
delegats).
➢ Concepte que fa referència a l’activitat de fer que les veus opinions i perspectives
siguin presents en el procés d’elaboració de polítiques públiques.
➢ La representació política existeix quan els actors polítics parlen, defensen,
simbolitzen i actuen en nom d’altres en l’àmbit polític, concepte multidimensional.
➢ El significat de la representació ve determinat pel context.
17
Maria Vinyeta Roca
3.5. COMPONENTS CLAU DE LA REPRESENTACIÓ POLÍTICA
1) Actor que representa

2) Algú que està sent representat
3) quelcom que s’està representant
4) Un entorn en el qual es desenvolupa l’activitat de representació
5) Quelcom que s’està deixant de banda
3.6. REPRESENTACIÓ POLÍTICA, UN CONCEPTE MULTIDIMENSIONAL
Pitkin identifica almenys 4 visions diferents de la representació democràtica:

1. Representació formal
2. Representació descriptiva
3. Representació simbòlica
4. Representació substantiva
El fet de que existeixi un enfocament diferent amb diferents visions genera que en cada una
d’aquestes s’esperi una cosa diferent d’un representant. Les diferents visions de la
representació també poden proporcionar diferents estàndards per avaluar els representants.
3.6.1. Representació formal
Fa referència als arranjaments institucionals que precedeixen i inicien la representació. Té

dues dimensions:
1) Autorització: forma en la que el representant té la seva condició, posició o oficina.

➢ Forma d’avaluació → si un representant ocupa legitimament el càrrec
2) Rendició de comptes: habilitat dels ciutadans per castigar els seus representants
per fallar a l’hora d’actuar en concordança amb els seus desitjos.
➢ Forma d’avaluació → si es considera que el representant pot ser sancionat
per falta de concordança o bé per falta de capacitat de resposta
3.6.2. Representació simbòlica
Manera en què un representant representa al seu representat representat. El significat que

té per la ciutadania ser representat. Fa referència a la forma, la manera.
➢ Forma d’avaluació → els representants es valoren pel grau d’acceptació que tingui el
representant entre representats.
3.6.3. Representació descriptiva
La mesura en que els representants s’assemblen als qui representen.

➢ Forma d’avaluació → precisió amb la que els representants s’assemblen als
representants.
3.6.4. Representació substantiva
L’activitat dels representants.

➢ Forma d’avaluació → veure si el resultat de política pública dóna resposta als
interessos dels seus constituents.
18
Maria Vinyeta Roca
3.7. EL PROBLEMA DEL PRINCIPAL-AGENT, PROBLEMA D’AGÈNCIA
Problemes de representació, situacions en les que la persona representant, l’agent, té la

capacitat d’afectar la situació d’un tercer, el principal, a través de la presa de decisions que
afecta els dos, el dilema apareix quan l’agent persegueix els seus propis interessos anant
en contra dels interessos de la ciutadania. El problema d’agència sempre és el resultat
d’una existència d’informació asimètrica entre les parts, l’actor polític té més informació del
que està passant que el principal i se'n aprofita per derivar les accions cap als seus
interessos.
L’agent té més informació i per tant està en una posició de poder que el permet actuar
segons els seus interessos, però també fa que el principal no es vegi capacitat per
diferenciar si les decisions que pren l’agent son del seu propi interès o afectaran
negativament a la seva situació.
➢ Agent → actors polítics.

➢ Principal → ciutadania.
3.7.1. Reinterpretem el problema d’agència: Perspectiva Constructivista
El rol de la representació és crear i delimitar identitats i alinia reclamacions dels

representants. Qui determina els interessos de la gent son els actors polítics, als partits (els
aprtits son agents de socialització, creen els interessos i l’aliniament entre els ciutadans i els
representants). L’avaluació dels representants s’ha de centrar en com les condicions
institucionals i col·lectives afecten a l’aparició de determinades reclamacions.
3.8. PROFESSIONALITZACIÓ POLÍTICA
3.8.1. Professionalització individual
➢ Max Weber - Politics as a Vocation.

➢ Diferència principal → living of o living for.
➢ Persona que viu de i no viu per la política.
➢ Variables clau → carrera política i salari.
3.8.2. Professionalització legislativa
➢ Procés en el que s’especialitza la institució per a poder donar resposta a totes les
noves necessitats del “nou estat del benestar”.
➢ Variables clau → salari, staff i sitting days.
3.9. CONTRADICCIÓ EN LA LITERATURA
La literatura de professionalització assumeix que la professionalització política és la variable

explicativa de l'existència de problemes d'agència i de tancament social d'elit als estats
contemporanis. Tanmateix, la literatura descriu diferents efectes sobre la representació
substantiva i descriptiva en funció de la dimensió de la professionalització política.
19
Maria Vinyeta Roca
4. ACTORS COL·LECTIUS: PARTITS POLÍTICS
4.1. MÍNIM COMÚ DENOMINADOR (Huckshorn)
➢ L’objectiu dels partits → guanyar el control sobre els seients, les oficines i el govern
per poder aplicar polítiques públiques. Un partit polític vol influir en la decisió de la
gestió pública.
➢ Mètodes → com es selecciona, com es disputen les eleccions i com es governa, l’elit
política i en quin àmbit d’actuació s’engloba, la disputa de les eleccions.
➢ Competició (en la que es disputen les eleccions) → eleccions lliures i juntes entre
competidors independents.
➢ Autonomia electoral.
Els objectius finals canvien segons l’època en la que ens trobem, segons la tipologia de
partit. Per poder determinar què és un partit polític hem de tenir en compte els objectius, els
mètodes, la competició i l’autonomia electoral. Són els elements definitoris de què és un
partit polític.
4.2. ORIGEN DELS PARTITS POLÍTICS MODERNS
1. Assemblees representatives del s. XVI al s. XIX. Apareixen en el context de

l’estat-nació i amb un element crucial, el sufragi universal.
2. Esforç d’aquelles persones que eren excloses de les assemblees representatives
(sufragi universal).
4.2.1. 1r pas: Acceptar el desacord
➢ Origen dels primers partits moderns dins el parlament, els partits polítics en el s.XVII
eren una agrupació d'interessos de les persones que estaven dins la cambra
legislativa (similars a grups parlamentaris).
➢ La novetat en aquest cas no era la representació de faccions de la societat.
➢ Acceptar la que el no estar d’acord no vol dir ser deslleial.
➢ Comencen a aparèixer líders de sectors de la població actius per les campanyes
electorals, que comencen a parlar d’interessos col·lectius, dels seus interessos
concrets davant la gestió pública.
➢ Aquests partits representen democràticament?
4.2.2. 2n pas: Sufragi universal
➢ Derivat de l’aprovació del sufragi universal.

➢ La necessitat de mobilitat i organitzar un gran nombre de persones que no estan
organitzades dins el parlament.
➢ Organitzacions que es desenvolupen fora del parlament.
➢ El gran succés d’aquesta tipologia de partits és induir als partits de notables a
implementar un sufragi més extens, convertint així els règims liberals del s.XIX a
democràcies liberals del s.XX.
20
Maria Vinyeta Roca
➢ El fet de que hi hagi una aprovació del sufragi universal vol dir que entren nous
actors dins el procés polític i entren un gran nombre d’interessos que fins aleshores
no hi eren. Com que s’estructuraven fora del parlament, que fa que qui controla el
que es fa dins la institució sigui el grup extraparlamentari, quan entren dins al
parlament acaba afectant a les característiques dels partits i acaba afectat a
l’equilibri de poders, determina que el partit agafa un pes molt rellevant de control.
Eren molt més important l’organització que les persones.
4.2.3. Origen dels partits, per què és important?
Els partits es transformen organitzativament però conserven els trets organitzatius del model
organitzatiu que existia quan es van formar. L’origen determina les característiques
organitzatives i l’equilibri de poders del règim polític.
➢ Quin impacte tindran aquestes herències organitzatives als partits actuals?

➢ Existeix una discussió en la literatura que discuteix la possibilitat que els diferents
models organitzatius de partits realitzen una forma de representació diferent.
➢ El que si existeix és un efecte en aspectes com equilibri poders.
4.3. FUNCIONS DELS PARTITS
Funcions dels partits polítics segons Sartori:

➢ Coordinar → agrupar i harmonitzar els interessos polítics.
➢ Socialització política i creació d’opinió.
➢ Formació d’elits polítiques.
➢ Representació d’interessos.
➢ Legitimació del sistema.
* Els partits polítics van ser definits per quines siguin les seves funcions.
4.3.1. Coordinació
Els partits són uns agents que coordinen els interessos dins el govern, dins la societat i
entre el govern i la societat (fan 3 funcions de coordinació):
➢ Dins el govern → coordinar i gestionar els interessos del parlament i estructuren i

coordinen tot allò que és necessari per redactar polítiques públiques.
➢ Dins la societat → agents que organitzen l’activitat política (els interessos) dels
ciutadans i serveixen com a punt de referència ideològica per entendre la defensa de
determinats interessos dins la institució.
➢ Entre el govern i la societat → entre els càrrecs públics i la ciutadania, recollir els
interessos de la societat per portar-los a les institucions i el lligams entre els
interessos dels afiliats dels partits dins les institucions.
4.3.2. Participar en les eleccions (legitimació del sistema)
➢ Justifica i legitima el sistema polític participant a les eleccions.

➢ Condueixen les campanyes electorals.
➢ Tenen el poder de poder determinar l’agenda política.
21
Maria Vinyeta Roca
4.3.3. Selecció (formació d’elits polítiques)
➢ Motiu pel qual se'ls anomena gatekeepers.

➢ Donen accés a les candidates a posicions públiques.
➢ Dues tipologies de partits:
○ Escola de quadres → partits en els que hi ha un procés de socialització a la
cultura política perquè quan entrin a la institució tinguin uns determinats
codis.
○ Paraigües de candidats → persona amb cert potencial que es recull des
d’una perspectiva ideològica, no hi ha un procés de socialització i la forma de
selecció és totalment diferent (partits europeus i americans).
4.3.4. Representació
➢ Els partits parlen i actuen en nom els seus votants.

➢ Els partits son agents dels ciutadans.
4.4. EVOLUCIÓ CRONOLÒGICA DELS MODELS DE PARTITS
4.4.1. Partit de notables (o de quadres)
➢ El terme partit fa referència a corrent d’opinió o interessos.

➢ Des d’un punt de vista organitzatiu:
○ Els parlaments són coalicions de diputats.
○ Fora dels parlaments → comitè electorals locals, de vida intermitent i poca
relació entre ells.
➢ Sorgeix dins dels parlaments → primer teni diputats i després apareix l’organització.
➢ Conseqüències → herències organitzatives
○ Predomina el grup polític sobre l’organització extra-parlamentaris
○ El líder del partit és escollit pels diputats
4.4.2. Partits de masses
➢ Tenen origen amb el sufragi universal masculí i apareix fora dels parlaments (PSOE)
➢ Primer apareix l’organització i després accedeixen al parlament.
➢ Conseqüències:
○ Predomini de les organitzacions extra parlamentàries sobre el grup polític
○ Selecció del líder per congrés de representants dels afiliats.
➢ Pretenen ser la representació de grans col·lectius socials resultants de l’estructura
socioeconòmica i cultural del país (obrers, catòlics i populistes).
22
Maria Vinyeta Roca
Es basen en una tasca socialitzadora, no només volen defensar els interessos dels
membres d'un col·lectiu social sinó que a més tenen l’objectiu de convence'ls de quins són
els seus veritables interessos, volen vendre un model social.
Estructura extra-parlamentària molt desenvolupada i centralitzada. Tenen una àmplia base

d’afiliació i compten amb una base d’afiliats molt actius dins del partit i una lleialtat cega.
4.4.3. Partits Catch-all
➢ El creador d’aquesta denominació va ser Kirchheimer.

➢ Apareixen a partir de la IIGM.
➢ Des del seu origen ha tingut un sentit més aviat negatiu.
5 característiques principals:
1) Busquen el vot de qualsevol sector social.

2) Reducció dràstica del component ideològic originari del partit.
○ En models anteriors la ideologia era molt important per saber sobre que
s’havia de convèncer als votants.
○ El partit només ha de descobrir quines preferències minoritàries existeixen i
posar-les al programa. D’aquesta manera guanyarà les eleccions.
3) Reducció del paper dels militants de base en les activitats del partit.
○ Les diferents activitats es duran a terme a través d’experts.
○ Ús intensiu dels mitjans de comunicació.
4) Reforç del lideratge dins el partit.
5) Recerca de suports de varis grups d’interès, no es casen amb un de sol.
4.4.4. Partits Càrtel
➢ Proposta de Katz i Mair, sorgeixen a partir dels anys 80 i 90.

➢ L’existència d’aquesta suposada nova tipologia de partits serà molt discutida.
3 característiques principals:
➢ Organitzacions oligopòliques.
➢ Para-estatals.
➢ Monocràtiques.
Oligopòliques (cartel de partits)
➢ Els partits no competeixen entre si per guanyar les eleccions.

➢ Fan com si competissin per després repartir-se els càrrecs entre ells o si no tots els
partits del càrtel estan al govern a la vegada, pràcticament qualsevol combinació de
partits és possible.
➢ Trenquen amb el concepte de rendició de comptes.
➢ Existeix una alta rotació dels partits al govern (repartiment temporal dels alts càrrecs)
➢ Què volem dir quan parlem que fan “com si competissin”?
○ Que existeix una convergència ideològica, no presenten alternatives de
formes de govern.
➢ La convergència és intencionada, no és una cosa imposada pels partits, ho fan per
aconseguir seguretat electoral per reduir els incentius per canviar el vot entre partits
del càrtel i per tenir la seguretat de que tots els partits participaran en els càrrecs.
23
Maria Vinyeta Roca
➢ Un altre punt fonamental:

○ El control d’entrada de nous partits o si entra algun nou partit, ràpidament
coopten el joc.
➢ Conseqüències pels ciutadans → la capacitat que tenen les persones ciutadanes de
rendir comptes i sancionar als partits desapareix
Organitzacions para-estatals
L’organització esdevé una institució més dins el règim polític (no pot sostenir-se sense
l’estat i forma part d’ell). Trenquen tota comunicació amb la societat civil.
➢ Partits amb pocs vincles i canals de comunicació amb la societat civil
➢ Es manifesta en:
○ Número molt baix d’afiliats.
○ No fan campanyes per atraure afiliats que donen suport i treballen pel partit.
➢ Si tenen pocs afiliats i simpatitzants qui fa la feina? Com es financen?
○ Subcontracten les tasques.
○ Viuen de:
■ Les subvencions directes de l’estat.
■ Del repartiment de les institucions i organismes estatals.
➢ Aquests partits han colonitzat l’estat.
➢ S’ha format una casta política tancada que viu de l’estat que no tenen ni necessitat
d’escoltar als ciutadans.
Organitzacions monocràtiques (hiperpresidencialisme)
➢ Internament es passa d’una oligarquia a una monocràcia.
Definició que dóna Panebianco:
➢ Oligarquia → “Una pequeña coalición tiende a ejercer una influencia

desproporcionada sobre las decisiones colectivas de un grupo.(…) El jefe oficial de
la organización es tal vez más poderoso que cualquiera que sus colegas, pero éstos
últimos, en su conjunto, tienen siempre más influencia que aquél”
➢ Monocràcia → “modo de dominación caracterizado por la influencia predominante de
una sola persona sobre las decisiones de un grupo.Toda la organización [en este
caso el partido] tiende a identificarse con él. Ciertamente la cooperación de otros
altos dirigentes con el autócrata es indispensable: éste necesita su apoyo, pero es
claramente superior la dependencia en que aquéllos se encuentran respecto a él,
que a la inversa”
Ara els líders de cada partit busquen una relació directa i plebiscitària amb els afiliats i els
votants. L’hiperpresidencialisme és possible per un canvi d’elecció del líder del partit.
Consisteix en que, mitjançant, un sistema d’elecció dels líders que tingui.
El fet que en un primer moment hi hagi un decreixement de la importància a nivell ideològica

es talla al primera forma de control de les democràcies. Per considerar-les organitzacions
paraestatals oligopòliques han de tallar el 2n element de coordinació (coordinació dins el
govern).
24
Maria Vinyeta Roca
Primàries → eleccions internes per un candidat a un lloc públic, els militants de base es
guanyen el dret a escollir directament el líder del partit (o el candidat), mitjançant “primàries”
però un cop escollit, se li donen tots els poders per tal que dirigeixi el partit com cregui.
Els dirigents sempre seran més moderats que els votants, els votants que els afiliats i els
afiliats que els activistes. Tenen interessos diferenciats.
25
Maria Vinyeta Roca
26
Maria Vinyeta Roca
5. ACTORS COL·LECTIUS: GRUPS D’INTERÈS
Els grups d'interès juguen un paper crucial en tots els sistemes polítics. L’estudi dels
sistemes polítics no només hauria d’estudiar i comparar les institucions polítiques, sinó que
també valorar el paper dels grups que busquen representar i defensar uns interessos
particulars dins el sistema polític.
El terme grups d’interès s’utilitza sovint de manera intercanviable amb associació

d’interessos o grups de pressió. Les formes en que els grups de pressió articulen els
interessos pot dependre del context particular del temps i de l’espai. La forma en la que
defensen els seus interessos depèn del context.
5.1. HISTÒRIA DE L’ESTUDI DE LA POLÍTICA D’INTERÈS
Origen als EUA a principis del s.XX a causa de les conjuntures socioeconòmiques i
polítiques de l’època.
1) Condicionant 1 → nivells creixents d’intervenció de les grans corporacions de la
política dels estats units, les empreses poden incidir en el sistema polític dels EUA.
2) Condicionant 2 → sorgiment de moviments contra la corrupció. S’intenta limitar el
pes de les empreses i es vol donar més control sobre el procés polític als ciutadans.
3) Condicionant 3 → la revolució sobre l’estudi del comportament en la ciència social.
Canvi de paradigma d’estudi, de les institucions als processos socials.
Posterior a 1945, augment constant dels lobbistes professionals genera un nou dilema. A
partit de 1945 es comença a voler limitar els lobbies entra un dilema a la societat que
sobresurt de l’estudi del comportament social, que és si es pot regular l’acció dels grups
d’interès sense posar en qüestió el dret d’associació.
5.2. QUÈ SÓN ELS GRUPS D’INTERÈS?
Organitzacions que apel·len al govern però no participen a les eleccions. No són moviments
socials perquè sempre estan constituïts, sempre tenen una jerarquia.
Problemàtica:
➢ Les diferències entre els partits polítics i els grups d’interès no són iguals en tots els
estats, per això, sorgeix una definició basada en la funció de representació
d’interessos.
➢ Definició alternativa de Gabriel Almond → es va centrar en la funció de representació
d’interessos perquè les institucions mitjançant les quals s’articulen els interessos
dependrien del context polític i socioeconòmic del sistema polític concret.
Problema de la perspectiva funcionalista → Una mateixa funció requereix diferents

formes de mesurar-ho.
5.2.1. Proposta de definició alternativa
Jeffrey Berry fa una distinció entre els grups d’interès públics i privats, es basa en les
característiques dels interessos que estan defensant. La problemàtica és que totes les
organitzacions d’interessos tenen com objectiu últim millorar el bé públic. Una persona
liberal entén l’interès comú com l’agregat de tots els interessos individuals, la suma. Els
27
Maria Vinyeta Roca
republicans pensen que existeix un bé comú que representa la comunitat. Aquí apareix el
problema i els liberals defensen que no es pot limitar i que els republicans defensin que
només s’hagi de limitar si va en contra de l’interès públic el bé d’associació. Una perspectiva
republicana diria que el bé comú és el benestar de totes les persones que viuen en societat.
La diferenciació està basada segons si els interessos que persegueixen són d’interès públic
(sindicats) o només l’interès sectorial dels seus membres (defineixen les seves accions
segons els seus membres i estan esbiaixats segons els interessos dels seus
membres)(privat). No es basa en la titularitat de l'organització, ja que un grup d’interès no
pot ser públic. La problemàtica és que totes les organitzacions d’interessos tenen com
objectiu últim millorar el bé públic, segons el lobby armamentistic limitar l’us d’armes és
dolent, per tant, està fent un bé públic. Segons la concepció de bé públic podem concórrer
en contradiccions alhora de definir grups d’interès. Això vol dir que no hi ha manera de
distingir entre diferents tipologies? d’associacions d’interessos des d’un punt de vista
analític? Tot va relacionat segons com la ideologia acaba determinant quan hem d’acceptar
diferents associacions:
5.3. ASSOCIACIONS D’INTERÈS
5.3.1. Tradició republicana
Jean-Jacques Rousseau (1712-78):
➢ Va identificar que qualsevol règim polític inclou associacions d'interès, i a més, les va
percebre com a una amenaça la voluntat general del poble (= the rule of the people).
Es consideren que els grups d’interès són una amenaça al sistema perquè van en
contra la voluntat del poble perquè si el bé comú son un conjunt d’opinions d’una
persona el règim no serà governable i per tant no hi hauria d’haver grups d’interès
➢ "No hi hauria d'haver una societat parcial en un estat, i cada ciutadà hauria
d'expressar només la seva pròpia opinió“
➢ "Però si hi ha societats particulars, el millor és tenir-ne tantes com sigui possible i
evitar que siguin desiguals". En aquest cas n’hi ha d’haver tantes com persones hi
han i s’ha d’evitar que siguin desiguals. Els principis motor d’un republicà és la
igualtat i la voluntat general del poble
Solució unitària
“La república francesa és una i indivisible” - principi motor
➢ Frase que delimita la perspectiva republicana sobre els grups d’interès., no podem
tenir grups d’interès que vagin en contra el bé comú.
➢ Per això consideren legítim prohibir associacions que siguin un perill per la voluntat
general del poble o hi vagin en contra. Exemple: es prohibeixen sindicats.
➢ Per culpa d’això es genera una contradicció, com es pot limitar el dret a
l'associacionisme en nom de la voluntat general? prohibició sindical?
➢ Els republicans intenten resoldre el dilema clàssic entre el control i l'autonomia en la
vida política mitjançant la introducció del principi democràtic de la sobirania popular
(=popular sovereignty), allò que decideixi el poble (principi motor).
28
Maria Vinyeta Roca
5.3.2. Tradició liberal/pluralista
Els liberals perceben les associacions d'interès com una font essencial de llibertat en un
procés democràtic i s’han de fomentar. A diferència dels republicans, i davant la seva
clàssica por a la tirania de la majoria, emfatitzen amb la necessitat d’actuar i associar-se
lliurament. Els grups d’interès i la seva influència genera allò essencial per determinar que
allò és una democràcia perquè es va en contra de la tirania de la majoria.
Alexis de Tocqueville (1805-1859):
➢ Als nord-americans els agradava explicar gairebé totes les seves accions pel
“principi d'interès ben entès”. L’estat ha de ser mínim. El propi estat s’ha d’assegurar
de defensar el dret de l’individu de ser lliure i no pot anar més enllà perquè sinó ens
trobem a la tirania de la majoria. L’estat ha de permetre qualsevol tipus d’associació
per no concórrer en la tirania de la majoria. Si es limités l’estat aniria en contra de la
seva pròpia supervivència.
➢ A Europa, però les afirmacions estaven justificades en termes morals absoluts
➢ Les conseqüències d’aquesta distinció:
○ Les reivindicacions morals absolutes representaven un perill per a la llibertat
○ El reconeixement mutu de l’existència d’un conflicte permet conceptualitzar el
conflicte dins la democràcia. Si es limiten els grups d’interès i la diferenciació
d'interessos limitem el conflicte dins la democràcia.
➢ Tocqueville considera que donat que l’estat modern afebleix als individus, cal que
permetre tota tipologia d’associació per defensar-se contra la influencia de la regla
de majoria.
➢ Cal que l’estat defensi el dret dels ciutadans al dret a associar-se , sense interferir en
el mateix.
“Les associacions representen l'essència vital de la vida cívica. Per tant, l'estat hauria de
garantir el dret d'associació dels seus ciutadans. Al mateix temps, però, no ha d'interferir en
la vida associativa dels seus ciutadans. Però els pluralistes contemporanis no estan en
contra de la regulació política de les associacions. La implicació de l'Estat està especialment
justificada per garantir la llibertat d'associació dels seus ciutadans.” (Erne, 2020 fent
referència als arguments de Tocqueville i Dahl)(no es pot limitar cap grup d’interès).
Fins al 2015, més de 150 estats nacionals havien ratificat les dues convencions bàsiques
d'organització laboral internacional sobre la llibertat sindical dels treballadors.
➢ Excepcions: Xina (perspectiva republicana), Índia, Corea del Sud, els EUA (les
associacions sindicals limiten el dret dels empresaris de determinar el salari segons
el que ells els hi convingui, que el mercat els hi demana), Brasil (parcialment).
Aquesta tendència, la diferenciació, la contradicció del cas de EUA, respon a l'establiment

d’una nova visió sobre el dret a l’associació: neoliberalisme (lligat al neocorporativisme), que
determina què s’ha de fer en referència en relació en les associacions:
➢ Exemples: Pinochet a Xile, Thatcher al Regne Unit, Reagan als EUA....).
➢ Objectiu: reduir la llibertat d'associació dels treballadors per augmentar la rendibilitat
de les empreses. S’ha limitar l’associacionisme perquè va en contra de l'interès
comú, l’economia. El bé comú és la roda econòmica.
29
Maria Vinyeta Roca
Crítiques als supòsits de la visió pluralista:
➢ Pressuposa que totes les persones gaudeixen de la mateixa capacitat per

associar-se.
➢ Pressuposa que totes les associacions d'interès es distribueixen per igual en tot
l'espectre polític.
Tot i això la majoria dels estudiants de democràcia, explícitament o tàcitament, va continuar

utilitzant el paradigma pluralista com a criteri normatiu i els estats sempre apliquen la
perspectiva pluralista o la seva evolució, la neoliberalista.
➢ Excepcions: un interès creixent pel neocorporatisme que va sorgir a finals dels anys
setanta, el neocorporativisme
5.3.3. Tradició neocorporativa
El concepte de neocorporatisme com a alternativa a la teoria pluralista en l'àmbit de la

política d'interès. Com els republicans, els neocorporativistes perceben el sistema polític
com un cos polític, té un interès comú, i no com una agregació d'interessos particulars (els
pluralistes).
A diferència dels republicans:
➢ El cos polític constituït no només per cèl·lules individuals, sinó també per òrgans que
fan funcions diferents, però complementàries. La vida i la mort del cos polític depèn
de la solidaritat orgànica entre els seus òrgans tant com de la vitalitat de les seves
cèl·lules individuals. El creixement incontrolat de cèl·lules o òrgans individuals podria
amenaçar el funcionament de tot el sistema. A diferència dels republicans, el règim
polític es constitueix de diferents parts i la seva virtut és acceptar la moderació, això
vol dir que els pactes neocorporativistes són els grans pactes sindicals perquè es
busca la moderació entre el sindicats i la patronal. No pot imperar un sobre l’altre
perquè seria negatiu o per l’economia o pels interessos que representen els
sindicats i afectaria al funcionament del sistema. Les associacions no poden ser
excloses de la lògica política però no poden influir de forma molt gran perquè sinó
trencarà el propi règim.
➢ Els interessos i les associacions d'interessos no poden ser exclosos del procés
polític.
A diferència dels pluralistes:
➢ Els neocorporatistes qüestionen la noció de lliure competència entre diferents

interessos.
➢ La lliure competència simplement conduiria que els interessos més forts prevaléssin
per sobre els interessos més febles, per tant posaria en perill la justícia social i el
rendiment econòmic.
➢ L’estat no només ha de garantir la llibertat d’associació.
➢ Sinó que les polítiques públiques haurien d'incloure mesures que garanteixin un
equilibri de poder entre l’existència dels interessos socials oposats. La clau està en
que a l’output hi hagi la moderació i, per tant, es garanteixi l’equilibri de poder entre
l’existència dels interessos socials oposats.
30
Maria Vinyeta Roca
Tradicions neo-corporatives: crítiques
➢ Els marxistes criticaven els pactes neocorporativistes com a intents de

contenir/cooptar l'activisme obrer socialista, l’estat absorbeix els sindicats i acaba
compartint els seus interessos
➢ Els capitalistes mai es van mostrar entusiasmats per compartir el poder amb els
sindicats.
5.3.4. Resum
1) Republicans → les associacions d’interès són un perill per a la democràcia, perquè

com més prevalguin els interessos particulars, menys política representaria la
voluntat general del poble.
2) Pluralistes → les associacions d’interès són una font essencial de llibertat.
3) Neocorporativistes → les associacions d'interès no poden ser excloses del procés
polític. La lliure competència entre grups d'interès condueix a una prevalença dels
interessos més forts sobre interessos més febles. Les regulacions han d’assegurar
un equilibri de poder entre interessos socials oposats, especialment entre les
organitzacions del capital i del treball.
5.4. ASSOCIACIONS D’INTERÈS A LA PRÀCTICA: FORMACIÓ DE GRUPS D’INTERÈS
5.4.1. Olson i la lògica de l’acció col·lectiva
➢ Lògica de l’elecció racional → desafia el supòsit pluralista que la formació de grups

és a l’abast de tothom per igual.
➢ Els incentius selectius són el que motiva als individus racionals per unir-se en un
grup d’interès. Les persones s’associen per incentius. Els incentius selectius són
incentius que es donen en una persona per fer una determinada decisió. Es fa un
balanç entre els beneficis i els desavantatges d’una acció (homo economicus). Una
persona, abans de prendre una decisió, analitza els avantatges i els prejudicis, la
gent s’afilia o no en un grup d’interès segons els incentius selectius que aquest
dongui. Si no surt més a compte ser un free-rider, cal entendre els incentius selectius
que fa que la gent pagui quota per estar en un grup d’interès
➢ La formació d’associacions d’interès esta esbiaixada a favor d'aquelles associacions
capaces d’oferir avantatges especials.
➢ Les dades confirmen el supòsit d’Olson; major densitat d’afiliació als sindicats
(quantes persones estan afiliades a sindicats) en gairebé tots els països, inclouen
una assegurança d’atur (caixa de resistència). En aquests països molta més gent
s’afilia als sindicats.
➢ Problemàtica → no pot explicar perquè algunes persones s’afilien als sindicats sense
incentius selectius (la ideologia no és un propi incentiu)
5.4.2. Erne (2020): Una nova tipologia d’associacions d’interès
Classificació no basada en la distinció segons la matèria o el caràcter privat o públic

d’interessos, sinó que basada en dues dimensions d’acció col·lectiva:
31
Maria Vinyeta Roca
➢ L’habilitat dels seus membres en actuar → fins a quin punt la representació dels
interessos recau en l’acció col·lectiva dels seus membres més enllà del simple
pagament d’una quota, fins a quin punt recau en les persones que en formen part.
➢ La relació amb el sistema polític → fins a quin punt poden modificar l’elaboració de
les polítiques públiques a través d’accions fora dels canals formals de l’elaboració
d’aquestes polítiques, a on incideixen les accions dels grups d’interès.
Resultat final → capacitat de diferenciar entre els interessos empresarials d’altres grups
d’interès.
5.5. MECANISMES D’INFLUÈNCIA
➢ Lobbying directe.
➢ Intercanvi polític.
➢ Política contenciosa.
5.5.1. Lobbying directe
➢ Significat original → "intent d'influir la decisió dels legisladors als vestíbuls de la

Cambra del Parlament britànic" (fa referència al seu mecanisme d’influència).
➢ Lobbying literature: “totes les activitats que tenen com a objectiu influir en qualsevol
branca del govern a qualsevol nivell de presa de decisions”.
Distingir el lobby d'altres repertoris d'associacions d'acció d'interès: “activitats que es basen
en l'accés personal a qui prenen decisions en línia amb el concepte de lobbying directe o
intern”, es basa en influenciar la persona, un element dins el règim polític.
La investigació conclou que "com més dotat de recursos (diners, legitimitat i experiència)
està un grup d'interès, més gran és la seva capacitat per influir en els qui prenen decisions i
els resultats de les polítiques". També és important la naturalesa del problema.
➢ Legitimitat → que els pactes es compleixin
➢ Experiència → aporta seguretat
32
Maria Vinyeta Roca
5.5.2. Intercanvi polític
Les associacions que operen en l'àmbit econòmic, és a dir, les associacions empresarials i
els sindicats, poden concloure intercanvis polítics amb líders polítics.
Els governs sovint han intercanviat béns amb sindicats o empresaris a canvi del
consentiment social. El poder d'intercanvi polític està lligat a la renúncia (parcial) al poder
econòmic, és a dir, la capacitat de retirar capital o treball del procés productiu.
Les institucions polítiques depenen d'un coneixement expert que podria no estar disponible
en un servei públic cada cop més restringit i residual (Crouch 2004:89).
De vegades, el poder d'intercanvi pot adoptar una forma simbòlica, en la qual ni els polítics
ni els grups d'interès intercanvien béns materials, sinó només legitimitat.
5.5.3. Política contenciosa
Fa referència a les associacions sindicals ja que, mentre que les associacions empresarials
rarament veuen la necessitat de participar en accions col·lectives controvertides (per
exemple, manifestacions públiques o tancaments patronals), la vaga sovint es considera el
poder constitutiu de la classe treballadora.
Els sindicats es dediquen a la política polèmica principalment per obligar les institucions a
comprometre's.
Rosa Luxemburg: “most unions understand contentious politics not as a tool to achieve a
different politics but rather as an action of last resort to remind corporations and
governments of labors’ price for cooperation”.
5.6. CONCLUSIÓ
➢ El poder dels grups d'interès depèn de la seva capacitat d’incidir en l'elaboració de

polítiques d'un sistema polític. La seva forma d’incidir depèn de les característiques
dels grups d’interès
➢ Els grups d'interès poderosos no només participen en el lobby directe, sinó que
també pressionen el govern per altres mitjans, sobretot a través d'accions en l'àmbit
econòmic (amenaces de deslocalització d'empreses, acció industrial dels
treballadors, etc.)
➢ Els diferents repertoris d'acció (per exemple, lobby directe, política polèmica,
intercanvi polític) no estan disponibles per a tots els grups d'interès en la mateixa
mesura.
➢ Les relacions govern-grup d'interès reflecteixen no només els recursos de poder dels
grups d'interès, sinó també el context institucional del sistema polític i sòcioeconòmic
particular.
➢ La política d'interès té un paper crucial en el procés polític
➢ Però no hi ha acord sobre si les associacions d'interès sostenen o soscaven la
democràcia, especialment en el context actual d'una creixent internacionalització de
les polítiques d'interès.
➢ Els estudis comparats de la política d'interès també són crucials per explicar les
variacions dels capitalismes i els estats del benestar al món desenvolupat.
33
Maria Vinyeta Roca
34
Maria Vinyeta Roca
6. ACTORS COL·LECTIUS: ELS MOVIMENTS SOCIALS
Un moviment social fa referència al concepte de societat, la voluntat de canvi pel que fa un

bé per la societat. Els elements motivacionals, estructurals i contingents dels moviments
socials expliquen les característiques d’aquests.
6.1. MOVIMENT SOCIAL
6.1.1. El concepte
Mitjans del segle XIX, es feia ús del concepte des de dues Perspectives diferents:
1. Canvis fonamentals de la societat (per exemple, el pas del feudalisme al capitalisme)
2. Un moviment social com un actor col·lectiu (en particular el moviment socialista
comunista)
A patir de les següents dècades, el segon significat esdevé dominant, ja no només es

vincula amb un actor col·lectiu concret (normalment vinculat al moviment
socialista/comunista).
A partir del s. XX, es comença a delimitar la definició del concepte i es relaciona amb 4
elements constitutius.
6.1.2. La definició (Rucht 2020)
1. Una xarxa mobilitzada de grups, organitzacions i persones.

2. Descansat en un sentit d’identitat col·lectiva, té un rerefons identitari.
3. Pretén canviar la societat o bé resistir aquest canvi
4. Utilitzant principalment tècniques de protesta pública i col·lectiva
El terme moviments socials no es pot aplicar a tot tipus de lluites contencioses de la història,
els moviments socials estan intrínsecament lligats a la idea de crear societat, una idea que
només es va desenvolupar plenament i es va presentar radicalment a partir del s.XVIII
(apareix a la il·lustració).
6.1.3. Altres conceptes/termes similars
➢ Revoltes, rebel·lions, revolucions, política contenciosa

➢ La política contenciosa referida a grans trets a la lluita política col·lectiva, és més
inclusiva que els moviments socials.
➢ La unitat d’anàlisi no és un actor, sinó una interacció. No respon a la pregunta sobre
com anomenar i conceptualitzar “els autors de reivindicacions” que estan desafiant al
govern.
➢ La definició de política contenciosa està lligada al govern com una d’almenys dues
parts en conflicte
L’estudi dels moviments socials va començar amb l’auge de les ciències socials al s.XIX,
més concretament amb el creixement del moviment obrer socialista que escriptors
contemporanis com Lorenz von Stein i Karl Marx consideraven com el moviment del seu
temps.
35
Maria Vinyeta Roca
6.2. TEORIES SOBRE ELS MOVIMENTS SOCIALS: LA PSICOLOGIA DE MASSES
El comportament aparentment irracional de multituds impulsades i orquestrades per

agitadors, que evoquen sentiments i instrumentalitzen les masses.
6.2.1. Teoria de la mobilització de recursos
➢ Mayer Zald i John McCarthy.

➢ Va estar fortament influenciat pels estudis de la sociologia econòmica.
➢ El principi central d'aquest enfocament: “les privacions són abundants, però no
necessàriament produeixen moviments socials”.
➢ Els moviments socials només apareixen quan els "emprenedors del moviment" es
dediquen a recollir recursos (com ara diners, temps dedicats pels voluntaris,
experiència), construir organitzacions i actuar estratègicament en interaccions amb
aliats i oponents".
6.3. QUINS SÓN ELS RECURSOS NECESSARIS PER UN MOVIMENT SOCIAL?
Els recursos → materials, humans, socio-organitzatius, cultural i moral
➢ Morals → valors que conformen les persones dels moviments socials, necessaris per
construir la seva identitat
➢ Materials → diners, un lloc on reunir-se, subministraments físics.
➢ Humans → la mà d’obra necessària.
➢ Recursos socio-organitzatius → per construir xarxes socials, tot allò que sigui
constitutiu per ajudar amb l’organització.
➢ Recursos culturals → coneixements necessaris per dur a terme les activitats de
l’organització
6.3.1. Exemple: Moviment pels drets civils
Per abolir la segregació racial, la discriminació, i la privació dels drets civils institucionals a
tots els Estats Units.
La teoria de la mobilització de recursos com una possible explicació de l'auge del moviment
pels drets civils als estats units.
➢ L´auge → no perquè els negres nord-americans sentissin una frustració que va
portar a la rebel·lió sinó la mobilització i l'organització dels líders que van
desencadenar el moviment (Rosa Parks, Martin Luther King Jr.) juntament amb els
esforços de organitzacions, petites empreses, sindicats, org. estudiants…
6.4. TEORIES SOBRE ELS MOVIMENTS SOCIALS
6.4.1. Procés polític
➢ L’estratègia de la massa es basa en l’entorn polític i l’element per entendre els

moviments és la cultura política.
➢ Subratlla la dinàmica d’interacció entre els moviments socials i el seu entorn.
➢ La dinàmica del moviment social no està impulsada principalment per una seqüència
de desenvolupament ancorada internament, sinó més aviat per condicions externes
que inclouen la posició, els recursos i les estratègies dels oponents dels moviments.
36
Maria Vinyeta Roca
➢ Els que determinen quan apareixen els moviments socials són condicionants
externs.
Kriesi (2004) va ser un dels que va conceptualitzar l'impacte dels factors de context en les
estratègies dels actors polítics col·lectius.
Qüestions que fan referència al règim polític i a la institució. Existeix una relació entre l’unitat
política influenciada per l’estructura de clivelles polítiques (afecten al model cultural i
aquestes afecten a les institucions). La cultura i les institucions configuren els actors
col·lectius. Els actors generen unes estratègies en termes de acceptació de determinats
règims polítics i unes lògiques de construcció de polítiques públiques. Els actors amb les
seves característiques estratifiquen unes estratègies. Després es generen una sèrie
d’oportunitats (seran diferents segons el règim). Aquí comença la interacció. Les estratègies
venen determinades per l’estructura d’oportunitats generades per les estratègies dels partits
i de les institucions en les que estan contextualitzades. Un cop entenem que l’estratègia
dels actors col·lectius té a veure amb l’estratègia de política pública i del règim comencem a
veure la funció dels moviments socials, segons l’acció i la influència hi ha dos efectes
esperats; que l'acció dels moviments socials activi un canvi a les clivelles polítiques
(podemos) o activi un canvi en l’organització dels actors polítics.
6.4.2. Estructura d’oportunitats polítiques
Se centra a habilitar i restringir les condicions polítiques estructurals per a l'aparició i el

desenvolupament posterior dels moviments socials. Els moviments socials apareixen
sempre que (condicionants de l’aparició dels moviments socials, depèn de factors externs):
➢ el grau d'obertura o tancament del sistema polític als competidors

➢ la unitat o divisió de les elits polítiques pel que fa a la causa d'un moviment
➢ la disponibilitat d'aliats que puguin donar suport a un moviment
➢ la capacitat d'un sistema polític per reprimir un moviment social
37
Maria Vinyeta Roca
6.4.3. Framing
Els marcs són dispositius comunicatius que donen un significat específic a una situació o
procés. En la investigació sobre moviments socials, l'enquadrament denota una estratègia
discursiva que està orientada a sensibilitzar i activar seguidors i espectadors. Els moviments
socials són un dispositiu de comunicació que dona un enquadrament discursiu a una
problemàtica concreta. Teoria basada en aspectes discursius.
Snow i Benford (1992) determinen com marc/frame serveix a 3 objectius:
1) Ofereix una interpretació d'un problema; identifica les seves causes i els seus
culpables (enquadrament del diagnòstic).
2) Suggereix com es podria desenvolupar el problema en el futur i què es podria fer per
mitigar o resoldre el problema en joc. (framing pronòstic).
3) Proporciona raons i motivació per implicar-se i comprometre's (framing motivacional).
6.4.4. Identitat col·lectiva
➢ Sovint s'equipara a l'existència de pertinença en un "nosaltres“ (we feeling),

component d’identitat, el fet de que existeixin moviments socials depèn de la voluntat
de pertinença a un nosaltres. Aquesta identitat col·lectiva no és necessàriament
estable, és una construcció social que es va recuperant.
➢ La identitat col·lectiva no és necessàriament una condició preexistent per iniciar
l'acció col·lectiva, ni és una propietat estable d'un moviment existent.
➢ És una construcció social que es negocia i es remodela constantment en seqüències
d'interaccions i el joc d'imatges d'un mateix i de percepcions i adscripcions externes.
➢ Més recentment, el concepte d'identitat col·lectiva s'ha relacionat amb el paper de
les emocions, la cultura, els símbols, i les narracions. Quan parlem d’identitat
col·lectiva comencem a fer referència a qüestions com identitats de gènere, nacions,
etc.
➢ Aquesta percepció neix d’una reacció al considerar un excés d’èmfasi en les
dimensions estructurals i la racionalitat de l'activitat del moviment social.
6.4.5. Teoria de l’elecció racional ancorada en l’individualisme metodològic (Olson)
El focus es posa en l'individu i el seu raonament sobre els costos i beneficis de participar en
l'acció col·lectiva. Col·lectiu entès com un conjunt d’individus agregats. Defineix com a
comportament col·lectiu és només un agregat de decisions i comportaments individuals.
Com determinats moviments segons els beneficis tenen més probabilitats de tenir èxit o no.
D’acord amb aquest teoria només els individus, no els grups i les organitzacions, poden
actuar.
6.5. CANVI DE CARA DELS MOVIMENTS SOCIALS
➢ L'ampliació de temes i col·lectius implicats en els moviments socials, com també, la

diversitat en les formes d'actuació, generen un canvi en els moviment socials.
38
Maria Vinyeta Roca
➢ Des de formes institucionalitzades de participació (per exemple, referèndums,

votació per a partits de protesta) fins a concentracions pacífiques, passant per
accions disruptives de desobediència civil, destrucció física, disturbis i assassinats.
➢ Algunes formes elementals de protesta col·lectiva (per exemple, recollida de
signatures, concentracions, marxes i vagues) s'han mantingut bàsicament sense
canvis (noves formes d’actuació).
Al segle XX apareixen noves formes de protesta com: les assegudes, actes teòricament
recolzats de desobediència civil o cadenes humanes que s'estenen a grans distàncies.
6.6. EFECTES DE LES NOVES TECNOLOGIES ALS MOVIMENTS SOCIALS
6.6.1. Canvis amb la tecnologia
➢ Mentres anteriorment la majoria de les protestes eren espontànies i localitzades, en

l’actualitat, l’objectiu principal és mediatitzar la protesta i arribar al major nombre de
persones possibles.
➢ Amb els mitjans de comunicació es sofistiquen i professionalitzen les campanyes de
protesta.
6.6.2. Els moviments socials antics i nous
Les preocupacions clau dels antics moviments estaven relacionades amb l'esfera de la
producció econòmica, i les preocupacions bàsiques dels nous moviments estaven
relacionades amb l'àmbit de la reproducció i aspectes de la qualitat de vida.
Els antics moviments es van inspirar molt en escriptors clàssics. Per als nous moviments,
aquests clàssics van jugar un paper marginal (la base ideològica variada i heterogènia).
➢ Els treballadors de coll blau → nucli de l’antic moviment.
➢ La clase mitjana ben formada → als nous moviments.
Estructura organitzativa
L'eix vertebrador dels típics moviments antics està format per organitzacions fermament i
jeràrquicament estructurades (sindicats, partits d'esquerres, cooperatives de consum, etc.)
amb una clara distinció entre "líders" i "seguidors".
La base organitzativa dels nous moviments més informal i descentralitzada, consistent en

una xarxa fluixa de grups autònoms i sovint locals que formen una estructura de base.
6.6.3. L’estratègia i la tàctica
Els antics moviments es van caracteritzar per un afany revolucionari per superar el
capitalisme. Els nous moviments es van associar a una estratègia de reforma moderada
L'arma tàctica típica dels antics moviments era la vaga i per les seves tendències més
radicals, l'acció violenta. Els nous moviments van incorporar un repertori d'acció més ampli,
incloent canals d'influència institucionals recentment establerts (per exemple, queixes
processals,, referèndums), noves formes de protesta (per exemple, cadenes humanes,
camps de protesta), elements lúdics en el context de la protesta (per exemple, teatre de
carrer).
39
Maria Vinyeta Roca
6.7. MOVIMENTS SOCIALS I RÈGIM POLÍTIC
El grau de mobilització dels moviments socials i la intensitat mitjana dels conflictes estan
influenciats pel tipus de règim polític. Influència del règim polític en les característiques dels
moviments socials. Els règims repressius que aconsegueixen controlar el discurs públic i les
actuacions públiques tendeixen a produir un nombre baix i, sovint, formes subtils de protesta
(excepcions notables com la Xina).
Quan els sistemes repressius es debiliten:

➢ els sistemes democràtics que són molt oberts i responen a les crítiques de la
ciutadania també són probables que tinguin tant un nombre baix com una intensitat
de protesta baixa, com ho exemplifican els països escandinaus.
➢ els països els règims dels quals són semioberts als dissidents tendeixen a tenir més
actes de protesta i més participants a les protestes, tal com indiquen diversos països
d'Europa occidental.
6.8. LES OCUPACIONS D’EXTREMA DRETA COM A TEMPTATIVA D’APROPIACIÓ

CULTURAL. UN ANÀLISI COMPARAT TRANSNACIONAL
➢ Pregunta d’investigació → Quin és l'origen i motivació que fa que l’extrema dreta

repliqui formes d’activisme similars als moviments llibertaris o esquerra alternativa?
Motivació de la pregunta:
1) Ús de noves vies de penetració en àmbits poc explorats fins a la dècada dels 90.
2) Construcció d’una nova contracultura pròpia per a intentar guanyar l’hegemonia
cultural.
6.8.1. Nova extrema dreta
➢ Voluntat de plantejar una imatge atractiva i trendy, mitjançat la creació d’una

contracultura pròpia.
➢ Renovació de discursos → nativisme, allunyant-se del racisme biològic.
➢ Cas Mudde: “ la idea que als estats haurien d'habitar exclusivament membres del
grup nadiu (“la nació”) i que els elements no nadius (“estrangers”) són una amenaça
fonamental per a l'estat-nació homogeni” (el fa més acceptable).
➢ Discurs crític amb el capitalisme.
➢ Objectiu de la nova tàctica extrema dreta: implicar-se en les lluites quiotidianes com
feines les esquerres emprant les mateixes formes d’activisme.
6.8.2. Motivació de l’èxit
Resultat de la combinació estratègia de característiques organitzatives i activitats

inesperades en diferents cultures polítiques, la política institucional de partits i la política de
continguts no institucional.
40
Maria Vinyeta Roca
6.8.3. Conclusions de l’estudi
➢ L’objectiu de la nova extrema dreta, a partir dels anys seixanta i de la mà de la

Nouvelle Droite, és desplaçar cap a la dreta l’eix polític, guanyar l’hegemonia
cultural, volen influenciar la clivella d’estructures.
➢ Teoria Gramsci: només es pot conquerir el poder polític si abans es produeix un
apoderament cultural.
➢ Extrema dreta vol construir una alternativa política adaptada a la realitat del segle
XXI.
➢ “Gir Civil” de l’extrema dreta: inclou acció judicial, associacionisme transversal i
treball social, com l’extrema dreta comença a utilitzar estratègies institucionals i
activistes que no havia utilitzat fins aleshores.
➢ Els projectes d’extrema dreta apareixen a les capitals dels respectius estats, s’ubica
en els centres de poder.
➢ En tots els casos analitzats darrera l’ocupació hi havia o una formació política, o una
organització-moviment amb vocació de partit.
➢ Les ocupacions s’han utilitzat com a mitjà per a donar a conèixer les respectives
polítiques de cara a consolidar-se com alternatives electorals de futur.
41
Maria Vinyeta Roca
42
Maria Vinyeta Roca
7. SISTEMES ELECTORALS, EL TAULER DE JOC
Veure com el tauler de joc acaba influint en les estratègies, el comportament i les
particularitats dels actors. Depèn del sistema electoral els actors poden tenir diferents
característiques.
1. QUÈ ÉS UN SISTEMA DE PARTITS?
Els sistemes de partits són conjunts de partits que competeixen i es coordinen amb l'objectiu
d'augmentar el seu poder en el control de govern. Hi ha una diferència entre partits i govern
(possibilitat de controlar el govern) perquè fa referència a la possibilitat de guanyar les
eleccions, segons el sistema electoral també es presenten directament a l’executiu, no hi ha
una elecció indirecta de l’executiu, guanyar el govern però també el legislatius. Un sistema
de partit es basa en les seves interaccions.
Les interaccions es determinen per:

1) Quins partits existeixen.
2) Quants partits componen un sistema i la seva mida (el lloc on competeixen).
3) La manera com els partits maximitzen els vots, fa referència a l’estratègia que
utilitzen els partits per aconseguir el màxim de vots possibles (catch-all).
2. ORIGEN/GENEALOGIA DELS SISTEMES DE PARTITS
Els sistemes de partits provenen de les clivelles socioeconòmiques i culturals creades per la
industrialització, l’urbanització i la formació d’estats liberals (3 revolucions).
L’estat centralitzat i liberal crea conflictes amb l’església i amb les regions perifèriques,
donant lloc a uns partits religiosos i regionalistes (aparició de partits més enllà de les
clivelles polítiques). La industrialització oposa els interessos econòmics liberals tant al món
rural com a la classe obrera, donant lloc a partits agraris obrers.
Les constel·lacions de les clivelles canvien a través de l’espai al llarg del temps
(supeditades a les condicions del context del país i a la cultura política):
➢ Espai → no totes les clivelles existeixen a tots els països. Hi ha una varietat de
constel·lacions i de sistemes de partits. Depèn de les clivelles es pot construir un
sistema o un altre en un estat.
43
Maria Vinyeta Roca
➢ Temps → fins fa poc els sistemes de partits s’han mantingut estables dels dels anys
vint. Les clivelles poden evolucionar al llarg del temps, segons les necessitats,
voluntats i influències dels diferents actors col·lectius.
Les constel·lacions del partit es vna congelar i s’han mantingut estables fins fa poc. El
recent reajustament de la divisió de valors generacionals i la globalització va donar lloc a
noves famílies de partits; verds i populistes.
Volatilitat, com l'augment efectiu de partits també va lligat amb una altra volatilitat. Cada
vegada hi ha més partits degut a que hi ha més clivelles, però aquests partits, amb un
element ideològic molt més baix, aquest resultat dóna una gran volatilitat al sistema. El que
ens trobem actualment són partits multipartidistes. Degut a una evolució en el sistema de
valors cada vegada sorgeixen més partits degut a les clivelles electorals i la seva evolució i
que hi ha molts més conflictes en joc (això augmenta el nombre de partits en el sistema
electoral. Donat a que passem del partit de masses al partit catch-all es redueix la ideologia
dels partits, només discuteixen la gestió d’allò públic i donat a que les diferències
ideològiques entre partit son cada vegada més reduïdes, augmenta la volatilitat. No hi ha
relació entre el nombre de partits i la participació política.
3. FORMAT/MORFOLOGIA DELS SISTEMES DE PARTITS
Dos elements principals de la morfologia dels sistemes de partits, la lògica i la força dels
partits pot ser diferent, depenent de la seva mida (força):
1) El nombre de partits que competeixen.
2) Les seves mides, força dels partits dins del sistema, mesurada amb la representació
i els vots.
El nombre i la força dels actors es poden observar a dos nivells:

1) ELs vots que els aprtits obtenen a les eleccions.
2) Els escons al parlament.
El sistema electoral és la variable més important mitjançant la qual els vots es tradueixen en
escons parlamentaris, per entendre la distribució de forces.
3.1. Tipus de sistemes de partits
1) Sistema del partit dominant
Un gran partit amb una majoria per sobre de la majoria absoluta del 50% durant períodes
prolongats (diverses dècades).
2) Sistema de dos partits
Dos grans partits igualment equilibrats dominen el sistema de partit i s’alternen al poder.
Tenen les mides comparables i les mateixes possibilitats de guanyar les eleccions. S’entén
que s’acaba oligarquitzant (duopoli). L’alternança de poder és freqüent.
3) Sistema multipartidista
El nombre de partits oscil·la entre 3 i xifres de dos dígits. Cap dels partits en un sistema
multipartidista és majoritari (amb el 50 per cent dels vots o escons)(necessàries les grans
44
Maria Vinyeta Roca
coalicions). Les mides són diferents alguns són grans, i altres són petits. Els partits formen
coalicions per donar suport a un govern. Depèn de les clivelles i del sistema electoral. COm
s’assimilen millor les diferents clivelles.
Els sistemes multipartidistes representen un millor pluralisme als països amb divisions
religioses, territorials i etno-lingüístiques (els interessos). Però es consideren menys
estables, subjectes a freqüents "crisis" de coalició, sense cap partit clarament responsable.
Sartori distingeix dos tipus principals de sistemes multipartidistes:
a) Moderats → el nombre de partits és reduït i la competició és centrípeta, els

principals partits tendeixen a convergir cap al centre de l'escala esquerra-dreta per
atraure el suport de l'electorat moderat, donat un nombre reduït de partits en el
sistema electoral, quan busquen maximitzar al vot tendeixen cap al centre i cap a
allò que és majoritari entre la població. Fa una competició centrípeta i quan
competeixen tendeixen cap al centre per intentar maximitzar els vots.
b) Polaritzats → gran distància ideològica entre partits, hi ha un partit principal (d’estat)

col·locat al centre de l'eix esquerra-dreta que representa el sistema i el centre ocupat
descoratja un moviment centrípet per part d’altres partits. El fet que hi hagi el partit
principal al centre desincentiva que els altres partits convergeixin cap al centre
perquè si ho fan tindran competència i el que fan és ocupar un espai polític que ja
existeix.
4) Sistema bipolar
Combinen els elements de sistemes multipartidistes i bipartidistes:

➢ Com als sistemes multipartidistes, hi ha molts partits, cap dels quals té la majoria.
➢ Els governs de coalició són la regla, sempre és necessari que hi hagi coalicions.
Però les coalicions es formen abans de les eleccions i es presenten com a aliances
electorals.
➢ Normalment, hi ha dues grans coalicions de mida uniforme que s’alternen en el
poder.
4. LA INFLUÈNCIA DE LES REGLES ELECTORALS
Els sistemes electorals són mecanismes per traduir les preferències en vots i els vots en
escons parla,entaris. Hi ha dues famílies principals de sistemes electorals:
1) Sistemes majoritaris en circumscripcions uninominals (one-member constituencies).
2) Sistemes de RP en circumscripcions multinominals (multi-member constituencies).
4.1. Les Lleis de Duverger
1) Els sistemes electorals de pluralitat o majoritaris afavoreixen els sistemes de dos

partits.
2) RP condueix a sistemes multipartidistes.
Aquesta relació entre sistemes electorals i partits es deu a 2 efectes:

➢ Efectes mecànics → derivat sistema electoral.
➢ Efectes psicològics → derivat acció racional votants.
45
Maria Vinyeta Roca
4.2. El Model de Downs
Veuen el sistema polític com un sistema mercantil.

L’analogia entre l’espai físic i ideològic
➢ L’unidimensionalitat de l’espai.
➢ El principi segons el qual es redueixen els costos escollint l’opció més propera.
Considera que aquella posició que fara que els parttis triin una estratègia o una altra
sera la que redueixi més els costos de perdre determinats votants. Es fa una balança
entre allò que es pot perdre i el que es pot guanyar. Els partits decideixen segons la
clivella més important del moment.
➢ La recerca dels competidors de la ubicació òptima.
La competició centrípeta (com es comporten els diferents partits segons la teoria de Downs,
sempre que hi hagi dos partits en un eix unidimensional, en una clivella concreta, la
competició sempre acabarà sent centrípeta, tots els partits acabaran tendint al centre per
poder guanyar el màxim de vots possibles) està determinada per l’objectiu dels partits per
guanyar el votant mitjà (votant que divideix una distribució dels votants col·locats a una
escala esquerra-dreta en dues meitats iguals). Els votants al centre de l’eix esquerra-dreta
són més flexibles que als extrems
Anàlisi espacial
Per maximitzar el suport electoral els partits canvien de posició com a adaptacions sensibles
al canvi de preferències dels votants.
Els partits canvien a ver après dels resultats electorals anteriors. Els canvis responses als
moviments d´altres partits competidors.
Com es coneix la distribució dels votants?

➢ A través d’enquestes
➢ La posició dels partits es pot mesurar empíricament a través de les dades de text,
l’anàlisi de notes de premsa, articles, xarxes socials, debats i enquestes
Dues dimensions
1) La tradicional dimensió econòmica/instrumental esquerra-dreta sobre el grau de
redistribució entre rics i pobres, planificació de l’economia vs mercat lliure.
2) L’eix cultural que inclou els valors postmaterialistes (verd, alternatiu, llibertari) vs els
valors materialistes (tradicional, autoritari, nacionalista)
CONCLUSIÓ
➢ En els sistemes de dos partits, els sistemes multipartidistes moderats i els sistemes
bipolars, la competició és centrípeta i hi ha alternança de poder.
➢ En els sistemes de partits dominants i en els multipartidistes polaritzats, no hi ha
alternança i la competència és centrífuga (els partits intenten extremar-se el més
possible, la competència fa extremar el sistema de partits).
➢ Les mesures de fragmentació es basen en el nombre i la mida de les parts.
Tanmateix, els partits petits també poden ser importants si tenen potencial de
coalició o xantatge.
➢ El format dels sistemes de partits està influenciat pels sistemes electorals.
46
Maria Vinyeta Roca
8. ELS PARLAMENTS I ELS GOVERNS
Les legislatures són presents a tot el món i totes elles tenen un rol central en la majoria de
sistemes polítics. Tot i això, les variacions en el seu poder i l’estructura és diferent en cada
cas. Diferències entre característiques internes i de funció i la dependència i el rol de poder
entre l’executiu i el legislatiu.
1. QUÈ ÉS UNA LEGISLATURA?
Fa referència a definicions del concepte de més concreta a més general (congrés,

assemblea, parlament) es diferencien en la concreció.
➢ Assemblea: grup de persones que s’ajunten per a discutir sobre un propòsit concret,
ja sigui religiós, polític, educatiu o social.
➢ En canvi, una legislatura, és aquella assemblea en la que es discuteix un propòsit
concret: polític i legislatiu.
➢ Per entendre i explicar les diferències existents entre les diferents institucions
legislatives, cal entendre el sistema polític en el que es troba.
➢ Però cal prendre especial atenció a quina és la relació entre la branca executiva i la
branca legislativa per entendre les característiques principals.
PARLAMENT
L’executiu es selecciona de forma indirecta entre els propis membres de la legislatura. Això
genera una alta dependència entre ells. La càmera legislativa és el parlament. Aquest
sistema se’ls anomena com “fused-power systems”, fa referència a la fusió de poders i la
dependència entre el poder legislatiu i executiu. Les legislatures dels sistemes parlamentaris
son els que anomenem parlaments. Aquest nom no només defineix el sistema en el que
s’encaixa sinó també la funció central, discutir i debatre lleis.
CONGRÉS
Fa referència a un sistema presidencialista, se’ls anomena sistemes de separació de

poders. La branca executiva es selecciona independentment. El legislatiu no tñe el poder de
dissoldre’l ni treure el govern del poder (EUA). Les seves funcions són controlar l’executiu i
altres organitzacions …
EL ROL DE LES LEGISLATURES
Els rols de les legislatures depenen del seu context. 3 categories:

1) Enllaç i representació
2) Supervisió i control
3) Formulació i polítiques públiques
Legislatures com a agent: enllaç, representació i legitimació
47
Maria Vinyeta Roca
Les legislatures com a agents dels ciutadans representant els seus interessos. La funció
d’enllaç fa referència a que les legislatures són una eina d’intermediació entre la ciutadania i
el govern.
Funció d’enllaç
Mesura l'habilitat de servir com a eina d’intermediació entre la circumscripció electoral i el
govern central. La funció d’enllaç és més important en sistemes polítics on els ciutadans no
escullen directament a l’executiu, això ve determinat pel sistema de partits ja que aquesta
serà l’únic mecanisme de control entre el govern central i els ciutadans. El fet de que els
sistemes de fused-power és més important és perquè el parlament es converteix en l'únic
sistema de control que té la ciutadania per controlar el govern.
Funció de representació
Els membres de les legislatures han de representar als seus constituents i treballar per
representar els seus interessos. Perquè el parlament és l'única forma de control que te la
ciutadania per tenir una correcta presentació?
Han d’assegurar-se que representen de forma substantiva als ciutadans
Funció de legitimació
La legislatura crea vincles entre ciutadans i govern legitimant el sistema polític en general.
La capacitat de generar i legitimitat del govern és una part important de l’activitat de la
legislatura.
Legislatures com a principals: control i supervisió
Poder fàctic, monitoritza i fiscalitza el poder de l’executiu i supervisar la seva acció de

govern
Control
➢ Les legislatures com a a principals. Les seves tasques estan relacionades amb la
monitorització i fiscalització de l’activitat de l'executiu.
➢ L’eina primordial de control és la convocatòria regular d’eleccions lliures i justes.
➢ Per tant existeixen dos principals que controlen l’executiu: els votants i el parlament.
➢ En aquest context existeixen diferències en com es controla a l’executiu seogns
sistema electoral:
○ Presidencials: l’únic sistema de control és mitjançant un “impeachment” i va
relacionat amb qüestions legals o d’incapacitat.
○ Parlamentaris: els parlaments han de supervisar i controlar l’agenda política
dels executius. Tenen més eines per poder controlar i fer fora l’executiu:
mocions de censura (la fa el legislatiu cap a l’executiu), o mocions de
confiança (la fa l’executiu cap al legislatiu).
Supervisió
➢ Les legislatures, tant en sistemes presidencialistes (es monotoritza l’activitat de les
agències governamentals i les polítiques públiques) com en sistemes parlamentaris,
juguen un paper crucial pel que fa a la supervisió pressupostària i la implementació
de les polítiques.
48
Maria Vinyeta Roca
➢ En general en els sistemes parlamentaries té més rellevància el control i supervisó

de les polítiques públiques.
➢ Mentre que en el cas dels sistemes presidencialistes executen una supervisió a la
monitorització de l’activitat de les agències governamentals a l’hora d’aplicar
determinades decisions en relació a la política pública.
➢ Les legislatures actuals han augmentat la seva tasca de supervisió al llarg dels anys
a causa de l’augment de la complexitat de les activitats governamentals i la
necessitat de delgar activites a altres agències.
➢ S’augmenta el número d’espais i fórmules de supervisió: preguntes al executiu,
consultes especials, comitès d'investigació, informes sobre temes concrets de
preocupació
LES INSTITUCIONS PARTICIPATIVES: ELS REFERÈNDUMS I LES ASSEMBLEES

CIUTADANES
stanford enciclopedia
no estudiar fragmentació, lleis electorals, mida ni formules
49
Maria Vinyeta Roca
50

Actors I Institucions Polítiques

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Actors I Institucions Polítiques

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Actors i Institucions Polítiques

Maria Vinyeta Roca

1. INTRODUCCIÓ: SISTEMA POLÍTIC, ELS ACTORS I LES

Com es prenen i s’executen les decisions en una societat democràtica?

1.1. SISTEMA POLÍTIC

Aquestes institucions formen part d’una estructura, el sistema polític, en la qual es

1.1.2. Easton i el sistema polític

1.2. INPUTS - ENTRADES I

1.2.2. Tipologia de demandes/insatisfaccions

1.2.3. De demanda a qüestió política

➢ No totes les demandes, siguin internes o externes, esdevenen automàticament una

1.3. INPUTS - ENTRADES II

1.4. QUINA RELACIÓ EXISTEIX ENTRE ELS ACTORS I LES INSTITUCIONS?

1) Col·lecció de regles i pràctiques organitzades, que són relativament perdurables,

1.5. LA RELACIÓ ENTRE ELS ACTORS POLÍTICS I LES INSTITUCIONS

➢ Plantejament del rational choice/conductualisme (definir una acció segons els

1.6. INSTITUCIONALISME (March & Olsen 2008)

➢ …creen elements d’ordre i predictibilitat.

1.6.1. Institucionalisme històric

1.6.2. Institucionalisme sociològic

Les institucions també generen normes i qüestions culturals i la institució va acompanyada

➢ Les institucions com a normes i cultura.

1.6.3. Nou institucionalisme

Capacitat de canvi de les institucions, el procés d'institucionalització (quan passem d’una

➢ Les institucions no són estàtiques.

1.7. INSTITUCIONS I CANVI

➢ Algunes institucions fomenten el canvi i d’altres obstrueixen la reflexió, la crítica i

La cultura política no fa referència a un sistema de relacions. S’estructura a través de

2.1. LA CULTURA POLÍTICA

Una distribució de determinades orientacions comunes de determinats membres de la nació

La cultura política s’operacionalitza (explica com la moral i les creences s’apliquen a

2.2. DE LA DIMENSIÓ INDIVIDUAL A LA COL·LECTIVA

El concepte de cultura política fa referència a un concepte col·lectiu en el que les persones

2.3. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA

Es produeix al llarg de la vida dels individus i mitjançant diferents actors de socialització,

➢ Formals → partits polítics, sindicats o església. Aquests han perdut importància al

2.3.1. Com ho estudiem?

2.3.2. Què explica la literatura?

➢ Diferències culturals transnacionals, no hi ha una cultura política uniforme.

2.4. LA TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ - Lipset

Els valors com a representacions mentals dels desenvolupament de poblacions, Seymour

L’onada de democratització es deu al desenvolupament econòmic, és el motor de la

2.4.1 Teoria (Przeworski)

➢ Teoria endògena → el desenvolupament augmenta la probabilitat que els països

*intenta explicar la relació de Lipset (entre riquesa i democràcia)

2.5. ELS MECANISMES CAUSALS

2.5.1. Economia política

La modernització afavoreix la economia perquè fa que la democràcia sigui més acceptable

2.5.2. Cultura Política

La modernització afavoreix a la democràcia perquè confronta les elits amb públics de

2.6. EXPLICACIÓ 1. TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ-EMANCIPACIÓ - Ronald

➢ Orientació materialista → orientacions postmaterialistes.

2.7. EXPLICACIÓ 2. TEORIA EVOLUTIVA DE L’EMANCIPACIÓ - Welzel

1) La transició de les societats agràries a les industrials → burocratització creixent

2.7.1. Valors seculars (de l’individu i de la institució)

2.7.2. Valors emancipatius

S’explica amb un índex per avaluar-los, a partir d’unes mesures:

2.8. COM S’EXPLICA AQUESTA RELACIÓ?

1) Tradicions → quina tradició de cultura política hi havia abans de les democràcies.

Modernització és un procés reversible; les societats també poden avançar en direcció

2.8.1. Història de l’argument

2.8.2. Explicació moderna de la relació institucions-creences societat

Almond & Verba → la teoria de la congruència: com la legitimitat de la democràcia prové de