Resum Tema 1 Les Funcions Del Dret

lOMoARcPSD|4632533
Resum TEMA 1 – LES Funcions DEL DRET
Introducción al Derecho (Universitat Oberta de Catalunya)
StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)
lOMoARcPSD|4632533
TEMA 1 – LES FUNCIONS DEL DRET
1.1-. LES FUNCIONS DEL DRET
La característica principal del dret és la ubiqüitat; és un fenomen omnipresent en la

nostra societat. Una multitud de normes jurídiques regulen la nostra conducta, les
relacions contractuals, laborals... Les raons per mantenir aquesta necessitat són:
 Tesi Hobbesiana  L’ésser humà és un perill per la seva pròpia comunitat i

necessitem tenir límits capaços de reprimir els seus instints delictius.
 Rosseau  El pluralisme i el desacord són plausibles en una societat d’àngels.
No hi ha res que pugui substituir el dret; ni la religió, ni la raó ni la moral, per regular el
comportament humà. Es considera un instrument essencial per coordinar i cooperar en
una societat de masses. Fa de mitjà per assolir i garantir la col·laboració social, els fins
que es considerin valuosos i evitar la racionalitat individual i les decisions estratègiques
en favor que el interès propi posi en risc la consecució de valors i béns públics.
No és viable que en una societat, un petit sector s’aprofiti dels avantatges públics sense
cooperar. Les normes jurídiques delimiten els drets i obligacions dels destinataris.
L’amenaça de sanció per incompliment de les accions legals actua modificant les
preferències individuals per assegurar-ne la consecució d’objectius col·lectius.
- Funcionalitat del dret – aïllar el dret a partir de la seva finalitat. Analitzar en

quina mesura els processos de creació, aplicació i modificació de normes
incideixen en altres esferes de la vida social.
- Estructuralitat del dret – estudia i ordena l’entramat de normes d’un sector
concret de l’ordenament, esbrina la dinàmica i estructura interna dels sistemes
jurídics. De què està compost el dret? Quines relacions poden establir-ne entre
components?
1.2-. ANÀLISI FUNCIONAL I FUNCIONS SOCIALS
Elabora un model general per donar compte dels trets formals i conceptes comuns a tots
els sistemes jurídics. Kelsen analitza l’ordenament jurídic en l’autonomia de la seva
estructura, com element constitutiu bàsic, i no en relació a les seves finalitats o
funcions, variables circumscrites a un determinat espai – temps.
L’objecte de la teoria jurídica és articular un esquema de conceptes i trets generals

comuns a qualsevol ordenament jurídic que permeti identificar el fenomen jurídic com
a tal; i diferenciar-lo d’altres fenòmens com la moral o la política.
L’anàlisi del dret com a instrument per assolir finalitats queda en segon terme ja que
depèn de les prioritats socials i ideològiques contingents. Per a que el dret esdevingui

lOMoARcPSD|4632533
“ciència” ha d’assumir el compromís de limitar-se a descriure de manera neutral les

característiques d’un sistema jurídic i no a formular prescripcions o judicis de valor de
caràcter subjectiu.
Von Kirschmann va criticar aquesta concepció dient que l’arbitrarietat i la contingència

de l’objecte d’estudi impossibiliten el “coneixement” en sentit estricte (degut als canvis
constants en funció del legislador i el pensament predominant de l’època i espai).
La tasca del filòsof del dret consisteix a examinar el discurs dels juristes, avaluar la
coherència i el rendiment explicatiu per tal d’oferir una visió integrada del dret com a
pràctica social. Degut al nivell d’abstracció permet fer distincions, analitzar els
pressupostos i establir connexions conceptuals, rellevants més enllà dels diferents
ordenaments jurídics estatals per comprendre millor el dret.
El dret no és el producte de la persecució d’una determinada finalitat única i general,

sinó diferents propòsits que varien tant històricament com d’una societat a una altra.
La delimitació de l’objecte d’estudi i la tasca del jurista fonamenta la tendència a mirar

el dret de forma estructural i, tot això constitueix un moviment de dret i societat. Amb
l’expansió de la sociologia es multipliquen les crítiques i, pensadors com Ehrlich,
Durkheim, Marx o Weber (fundador de la sociologia) van qüestionar la plausibilitat de
construir i explicar el sistema jurídic exclusivament des d’un punt de vista lògic,
emfatitzant la interconnexió entre dret i altres formes.
La teoria crítica actual sosté que el dret no es pot analitzar només com un conjunt de
normes que sorgeixen i es desenvolupen sense connexió amb altres factors (històrics,
socials...); el dret forma part d’aquesta societat i la pràctica jurídica està en relació
d’interdependència amb altres esferes socials. Les normes jurídiques es creen per donar
resposta a diferents situacions, necessitats o conflictes i es projecten sobre àrees
diverses de la realitat social.
La tasca del jurista no s’ha de limitar a analitzar, interpretar i sistematitzar les regles
existents, sinó també els fets socials de què les regles són valoracions, tenen a veure
amb relacions interindividuals que constitueixen la matèria de les normes, com
interessos individuals o col·lectius que el dret té la funció de satisfer. També ha de
incloure un anàlisi del dret “per fer” o “el que hauria de ser”.
Les anàlisi sociològiques del dret prioritzen la idea que els sistemes jurídics són
construccions socials i no ordres autònomes; pressuposen una concepció instrumental
del dret i reivindiquen la rellevància d’un anàlisi de tipus funcional per tal de captar el
fenomen jurídic en totes les seves dimensions.
El moviment conegut com “Critical Legal Studies” parteix d’una crítica al formalisme
jurídic i a la seva autonomia del dret que dificulta l’observació del fenomen jurídic en el
context que sorgeix i actua. Va sorgir als EUA i ha exercit una gran influència en les
principals escoles nord-americanes. Rep inspiració del pragmatisme filosòfic i els
conceptes introduïts pels corrents realistes.

lOMoARcPSD|4632533
A la idea d’ordenament coactiu, Marx afegeix la “dominació de classes”: L’Estat de dret

és un recurs retòric al servei de la ideologia capitalista, el dret és neutral i es beneficia
tothom i, de fet el dret encobreix els interessos de la classe dominant. El dret és un
instrument de l’Estat per assegurar la dominació i fer avançar el model capitalista
mitjançant regulacions.
La construcció del dret com a sistema autònom és útil per a explicar els trets i
components característics de la majoria de sistemes jurídics però, no exclou el sentit
d’analitzar com a producte històric i en interrelació amb altres formes socials. S’accepta
que el mètode funcional d’aproximació al dret no és excloent de l’anàlisi estructural,
sinó complementari.
1.3-. FUNCIONS SOCIALS
Un element X desenvolupa una tasca Y en un context més ampli Z.
Les funcions socials admeten respostes diferents segons si es tracta d’esbrinar per què
serveix el dret o quina funció hauria de complir el dret en un context determinat.
El funcionalisme és un tipus de filosofia social que conceptualitza la societat com un

sistema format per un conjunt d’elements en equilibri que es coordinen i integren entre
si amb l’objectiu de preservar-ne la unitat orgànica (Durkheim, Weber). El conflicte
s’interpreta com a disfunció, un mal funcionament que s’ha de corregir des de dintre del
sistema. Per aquesta visió, el dret exerceix un paper molt important ja que tendeix a
destacar l’equilibri i la integració social. Les institucions i normes jurídiques
contribueixen a eliminar els factors de desestabilització del sistema cap a la cohesió i
consens (funció primària del dret).
La construcció conflictualista (Marx) veu la societat com a conflicte, posa en relleu els
antagonistes socials i les relacions de poder entre grups que la composen.
La concepció objectivista és la més comuna perquè expressa els postulats bàsics del
formalisme. La seva funció és la contribució que aporta un element a l’organització o a
l’acció del conjunt o del tot del que és part.
La societat és un tot individual, integrat per subsistemes que fan aportacions al grup
degut a la interdependència i l’equilibri. Estudiar les funcions socials implica analitzar
l’impacte de les normes jurídiques i institucions en el manteniment o millora de
l’equilibri del sistema social global.
La concepció subjectivista emfatitza que la funció d’un element depèn dels projectes
objectius o propòsits dels subjectes que intervenen en les relacions socials. Opina que la
concepció objectivista deixa un marge individual al disseny sociològic, com si les
relacions humanes fossin independents al dret. Assumeix una visió de societat inestable,
plural, confictiva i amb fragmentacions irreductibles.

lOMoARcPSD|4632533
1.4-. TIPOLOGIA BÀSICA
Es basa en una lògica mitjà – fi en la qual el fi, una vegada assolit es converteix en un
mitjà per la consecució d’un altra fi i així successivament fins a arribar a la finalitat
acceptada com a última. Els fins intermedis són les funcions secundàries del dret que
constitueixen els medis per aconseguir la finalitat última.
L’objectiu de l’anàlisi funcional és crear la veritable funció del dret i totes les altres
funcions serien secundàries, dirigides a satisfer les primàries. Aquestes són les que
justifiquen l’existència d’un ordenament jurídic i les secundàries, subordinades a les
primeres.
Els autors de caire conflictista destacaran la orientació social, tractament de conflictes i

legitimació de poder com a funcions últimes; la distribució de béns escassos o la
integració social es consideraran funcions secundàries.
Els autors de tesis funcionalistes identifiquen com a funcions primàries, la integració

social i la mitigació de conflictes i, com a secundàries la legitimació, sanció i aplicació
de normes.
Les funcions atribuïdes al dret són:
- Regulativa i integradora. - Legitimació de poder.

- Seguretat jurídica. - Justícia.
1.4.1-. REGULATIVA I INTEGRADORA.
Caracteritza el dret primàriament com un sistema complex de control social. Tracta

d’orientar els comportaments dels membres del grup social, dirigint-los cap al
compliment de models o patrons de conducta establerts com a correctes. El dret
comporta establir una estructura jurídica que garanteixi el funcionament per mantenir
l’equilibri i l’ordre de pau social.
Aquesta funció regula el comportament dels ciutadans establint regles de conducta

(regles primàries de Hart) i, té el control del poder públic i conducta d’autoritats
controlant les institucions que monopolitzen la coerció i definint el marc d’acció del seu
poder o, deixant que la ciutadania fiscalitzi els poders públics exercint el seu dret de vot,
regulació de drets sindicals... (regles secundàries de Hart).
En un estat modern, l’incidència del dret és més patent a totes les esferes, per això, el
dret té una funció distributiva i disposa de l’aparell jurídic assignant els membres dels
grups socials els béns i recursos econòmics i no econòmics. L’estat ha de tenir un paper
clau en la promoció de la igualtat, salut i qualitat de vida dels ciutadans.

lOMoARcPSD|4632533
Integració – Es tracta del mecanisme que permet unificar la societat generalitzant les
expectatives de comportament dels seus membres i mitigant l’impacte dels conflictes
consubstancials a la convivència humana. També fa al·lusió a la interacció pacífica
entre els membres de la societat. Comença amb el procés de socialització a través
d’institucions bàsiques (escola, familia) on s’aprenen i s’internalitzen les pautes de
comportament correctes. Es precís l’ús de la coacció: instrument central per a assumir
aquests resultats vinculats a la integració. Està altament institucionalitzada i forma part
de les competències essencials de l’estat. A més de l’eina repressora (coacció),
s’incorporen eines promocionals que funcionin com a incentius de caràcter positiu per a
motivar l’adequació de les conductes a les normes.
Les tècniques que s’utilitzen per al control social són:
 Repressora  Les sancions tenen l’expectativa de ser efectives només per

l’amenaça d’imposar-les, desincentivar la desviació del marc normatiu. Han de
tenir un caire suficientment important perquè assoleixi el temor esperat i
corregeixi conductes abans de que succeeixi.
 Promocional  Supervisió de les institucions socials de forma menys intensiva
(abstencionista) o bé, determinades finalitats substantives considerades bones o
justes (intervencionista). Utilitzarà l’estat aquest aparell per garantir que tots els
ciutadans gaudeixin d’un benestar social.
o Estímul – encoratjament en certes activitats econòmiques.
o Recompensa – exempció de pagar un impost al cas que s’acompleixi la
conducta desitjada.
1.4.2-. LEGITIMACIÓ DE PODER.
El medi jurídic és un instrument per a exercir el poder. Segons Hart “la regla del
reconeixement” i Kelsen la “norma fonamental” compleixen la funció. Tots els estats
fan ús de l’instrument jurídic per a assolir unes finalitats i assegurar l’ordre, controlar i
distribuir recursos econòmics, fomentar valors i promoure l’acció política. Que l’estat
creï i utilitzi el dret, no el converteix automàticament en un estat de dret; és el medi en
què el poder es constitueix, s’organitza i es legitima. L’exercici dels poders i actuacions
públiques està sotmès a la Llei (Constitució) i el control és jurídic. Les garanties
concretes són:
 Principi de divisió de poder. * Jerarquia normativa.

 Principi de legalitat. * Protecció de drets i llibertats.
Tracta d’evitar les conductes o sancions que prescriuen les normes jurídiques
s’associïn a un pur exercici de dominació per part dels més poderosos.

lOMoARcPSD|4632533
1.4.3-. SEGURETAT JURÍDICA.
Relacionada amb idees de certesa i previsibilitat. És conèixer què és el que exigeix el

dret de manera prèvia a l’acció, i la possibilitat de predir la conducta dels altres. La
finalitat és que els ciutadans puguin saber el que està prohibit o permès i planificar o
dirigir la seva conducta. Convé saber quines són les sancions en cas d’incompliment i
que quedi patent per sempre.
La seguretat jurídica es tracta d’assegurar per mitjà de:
- Redacció de normes clares i precises.

- Publicitat de les normes.
- Compliment de les normes per part de l’estat i aplicació des dels tribunals.
La manera de redactar les normes és important per a promoure la certesa. Es farà en un

llenguatge comprensible als destinataris i seran precises per que no hi hagin dubtes.
S’aplicarà la precisió normativa. Tots els ciutadans coneixeran la llei de la mateixa
forma, les possibles sancions seran estipulades amb anterioritat i no seran arbitràries al
coneixement i interpretació del jutge, per mantenir un ideal d’estat de dret formal.
S’evitarà la rigidesa, l’aplicació de sancions inamovibles i sense matisos. Es fixarà un
termini perquè una nova llei es publiqui i també es deixarà un temps fins que entri en
vigor per tal que tothom la conegui (a Espanya existeix el BOE).
La retroactivitat succeeix quan una norma nova despenalitza una conducta o disminueix
la pena que s’hi atribuïa anteriorment. La idea de igualtat entre homes davant la llei i la
percepció de no arbitrarietat institucional pels ciutadans, promourà l’autonomia de les
persones i la igualtat formal.
1.4.4-. JUSTÍCIA.
La justícia és l’element que pretén establir de manera justificada allò què és moralment
correcte. Tracta de prescriure conductes que cal prohibir o duu a terme per mantenir els
preceptes morals. És una funció del dret, no l’objecte.
Segons Fuller, el dret té la funció de sotmetre la conducta humana a una sèrie de regles.
Un sistema jurídic ha de satisfer determinats criteris de moralitat interna. Aquests són:
- Les normes s’han d’expressar en termes generals, públicament promulgats.

- S’han de dirigir a regular les accions futures i s’expressaran amb claredat.
- Han de ser consistents amb altres normes.
- No poden regular conductes que vagin més enllà dels poders dels seus
destinataris.
- No poden canviar constantment i s’han d’aplicar de manera consistent amb el
que postulen.

lOMoARcPSD|4632533
Els jutges i aplicadors del dret estan sotmesos a la llei vigent. Quan una sentència es
declara “justa”, vol dir que està acord amb la normativa legal vigent. Els jutges deixen
de banda les conviccions subjectives.
S’entén com a justícia formal els principis que confereixen racionalitat al discurs
jurídic, expressen certs ideals com universalitat, coherència i no contradicció. Són
condicions necessàries però no suficients.
F. Educativa – normes que prohibeixen tot tipus de discriminació per raons de gènere,
raça o sexe. Promouen el civisme, contribueixen a rebutjar falses creences i estigmes
socials.
F. Terapèutica – canalitza i resol conflictes amb intenció conciliadora i rehabilitadora.

Proposen diàlegs i mediacions per a arribar a solucions inclusives que restableixin la
pau social.
TEMA 2 – NORMA JURÍDICA I SISTEMA JURÍDIC
2.1-. USOS DEL LLENGUATGE
- Assertiu: Descriuen fets, persones, objectes. Poden ser vertaderes o falses.

- Prescriptiu: Dirigir la conducta d’algú. Pot ser eficaç o ineficaç si s’adequa a la
norma.
- Emotiu: Expressa sentiments i a més influencia en els altres amb això.
- Realitzatiu: Accions que depenen del llenguatge i són configurats per aquest.
(Ex: prometo trucar-te demà).
2.2-. DIRECCIONS D’AJUST (entre l’ús assertiu i el prescriptiu)
G. E. M. Anscombe va formular la relació paraules – món
- Assertiu: Paraules-món. Objectiu és que les paraules s’ajustin a la realitat.

- Prescriptiu: Món-paraules. La realitat s’ajusta a les paraules.
En cas d’errada, el model prescriptiu es pot canviar la “paraula” però, al model assertiu
no, perquè la pròpia realitat no deixarà canviar; o esmena l’errada o no s’ajusta.
2.3-. TIPOLOGIA DE LES NORMES

lOMoARcPSD|4632533
- Regla conceptual: estableix condicions sota les quals un objecte pertany a la

categoria definida. Una mateixa regla té un significat diferent en funció del
context. (segons Searle; en un context C, X = Y)
- Prescripció: enunciats que guien el comportament dels seus destinataris. Té un
sentit estricte i unes conseqüències jurídiques.
- Regla tècnica: preceptes que estableixen les condicions necessàries per a assolir
una finalitat determinada, conseqüència o resultat.
- Costums: estàndard de conducta generat per la mateixa societat i considerat com
a obligatori (s’assemblen a les prescripcions i; a les regles conceptuals per que
descriuen realitats diferents).
- Normes morals: vertent conseqüencialista – valora la correcció o incorrecció
moral d’un comportament segons si incideixen de forma positiva o negativa en
la consecució d’una finalitat.
Vertent deontològica: basa la correcció o incorrecció en funció que siguin o no
de certa classe o s’ajusti a uns principis, amb independència de les
conseqüències. S’assemblen a les regles tècniques (conseqüencialista – necessari
per a assolir una finalitat) i a les prescripcions (deontològica – què s’ha de fer o
què no).
- Regles ideals: models d’excel·lència i indiquen com ha de ser un objecte, una
persona per ser un bon X.
Segons von Wright, les prescripcions han de tenir:
 Caràcter: qualificació normativa; obligatòria, prohibida o permesa.

 Contingut: comportament deònticament qualificat per cert caràcter (+/-).
 Condicions d’aplicació: circumstàncies que s’han de donar perquè es pugui fer
el contingut de la norma. Poden ser categòriques (exigeixen condicions que
deriven de la seva conducta) o hipotètiques (a més de les condicions exigides,
precisen d’una condició addicional).
- Autoritat normativa: agent que emet o dicta la norma.
- Subjecte normatiu: agent destinatari (si la norma és heterònoma, l’autoritat és
diferent del subjecte; si és autònoma és el mateix).
- Ocasió: localització espai-temps en que s’ha de duu a terme la norma.
- Promulgació: Formulació de la prescripció.
- Sanció: amenaça d’un dany realitzat per l’autoritat normativa per al cas
d’incompliment d’una norma.
- Enunciat deòntic: els enunciats lingüístics que contenen les paraules “ha de”,
“obligatori”, “prohibit”... si un enunciat deòntic s’entén com a enunciat assertiu,
és una proposició normativa.
Una norma és jurídica quan s’estructura amb una cadena de validesa.

lOMoARcPSD|4632533
El dret compta amb normes prescriptives, pot dirigir el comportament dels ciutadans i
duu a terme la funció de control social. El dret està compost exclusivament per
prescricpions o normes prescriptives, que les converteixen en normes jurídiques. El
sistema jurídic és el conjunt de totes les normes jurídiques.
John Austin va formular que una norma jurídica és una ordre (prescripció) del sobirà
(autoritat màxima) que té el suport d’una amenaça de sanció (ús de la força) en cas
d’incompliment.
La crítica habitual és que compleix el model idènticament al d’un atracador o

organització mafiosa. Una norma jurídica estableix les condicions sota les quals s’ha
d’imposar una sanció. El dret és un instrument de motivació indirecte: no indica què fer
sinó, com comportar-se per evitar la sanció (Kelsen). Però, per tot això cal l’element de
validesa. Una norma és vàlida quan ha estat dictada d’acord amb el que disposa una
altra norma també vàlida, així s’estructura una cadena de validesa sent la primera
d’elles la Constitució.
Les deficiències d’un sistema jurídic compost únicament per prescripcions:
- Falta de certesa: dubtes sobre quin compta i quin no com a norma.

- Caràcter estàtic de les regles: no hi hauria mecanisme per a introduir o eliminar
normes segons les necessitats.
- Ineficàcia de la pressió social difusa: no hi hauria òrgan ni procediment que
determini si una norma ha estat infringida.
Segons Hart, tot sistema jurídic cal de normes secundàries.
- Reconeixement: assenyala característiques o propietats la possessió de les quals

forma part per determinar la pertinença al dret (evita la falta de certesa).
- Canvi: atribució de poder o competències a certs òrgans per a dictar normes o
eliminar antigues i com regular-ho (evita el caràcter estàtic)
- Adjudicació: per mitjà d’òrgans es determina quan una norma ha estat
transgredida.
El dret està compost per normes prescriptives (per dirigir la conducta) i normes
constitutives (defineixen conceptes legals i actes jurídics com a vàlids).
Una norma prescriptiva i una constitutiva tenen la mateixa estructura: supòsit de fet i
conseqüència jurídica.
- Supòsit de fet (=cas): descripció d’una classe de persones, objectes, estats.

- Conseqüència jurídica (=solució): refereix als efectes o conseqüències que la
norma vincula a l’esdeveniment del supòsit de fet.
La norma prescriptiva correlaciona un cas amb una solució. (cas  conseqüència).

lOMoARcPSD|4632533
La norma constitutiva correlaciona un cas amb un altre, i poden establir identitat o

inclusions (cas = conseqüència, com si el cas fos el mot i la conseqüència la definició).
El sistema no té regles tècniques, utilitzen normes prescriptives/constitutives que

serveixen de base per després formular les regles tècniques (regla que descriu les
condicions necessàries per a duu una finalitat).
Els principis són normes que reconeixen i protegeixen drets fonamentals, garanties
davant la llei, etc. Un sistema jurídic està compost per un conjunt ordenat d’elements i
es caracteritza per ser normatiu, coactiu i institucionalitzat.
Normatiu perquè està compost per normes de les quals, unes defineixen una realitat
(normativa) i altres indiquen una direccionalitat (prescriptiva) relacionant un cas amb
una solució normativa (obligació, prohibició).
Coactiu perquè entre les normes n’hi ha que regulen l’ús de la coacció (imposició de
sancions i altres mesures coactives) i poden acudir a l’ús de la força per a assegurar el
compliment de les normes o castigar-ne l’incompliment.
Institucionalitzat perquè les seves normes han estat dictades per certs òrgans competents
i institucions per a imposar una sanció pel seu incompliment.
Aquests són els trets significatius que diferencien el dret de la moral o la religió.
El sistema normatiu estàtic és aquell que està estructurat o ordenat mitjançant relacions
lògiques (deduïbilitat) [N1 i N2 pertanyen al sistema si, i només si, N2 és conseqüència
de N1].
Al sistema estàtic hi ha dos tipus de normes: les formulades que són promulgades o
dictades per una determinada autoritat; i les derivades, que com indica el seu nom,
deriven lògicament de les formulades i que implica implícitament que han estat
promulgades per una autoritat.
Els sistemes normatius tenen tres propietats:
 Consistència – el sistema regula de manera no contradictòria els diferents casos

o supòsits que inclou, no hi conté antinòmies (cas amb solucions diferents o
contradictòries).
 Plenitud – ofereix resposta per a tots els casos que regula. Si a un cas no hi
hagués una resposta normativa per part del sistema, estem davant una llacuna
normativa.
 Independència – el sistema regula els casos de manera no redundant, és a dir,
més d’una norma vincula el mateix cas amb la mateixa solució. Això vol dir que
alguna norma sobra o resulta innecessària.
Consistència:

lOMoARcPSD|4632533
Alf Ross va classificar diferents tipus d’antinòmies que es podien presentar:
- Total – total – les dues normes són exactament coincidents, de forma que sempre
que es compleixi N1 es complirà N2 i, les solucions seran incompatibles i es
produirà el conflicte. (Ex: prohibit fumar a les aules. Permès fumar a les aules)
- Total – parcial – l’àmbit d’aplicació de la norma més específica s’inclou dins de
l’àmbit d’aplicació de l’altra més genèrica. Llavors, quan s’apliqui la més
concreta, es produirà el conflicte amb la més general encara que no ocorre el
contrari. (Ex: prohibit fumar en tot el recinte universitari. Es permet fumar als
passadissos de la universitat)
- Parcial – parcial – ambdós normes entren en col·lisió en l’àmbit d’aplicació en
el qual es produeix el conflicte, però en el supòsit de fet són diferents. Es pot
aplicar N1 sense que col·lideixi amb N2 i casos en els que N2 produirà conflicte
amb N1. (Ex: prohibit fumar en els vols d’àmbit nacional. Es permet fumar en
els vols de més de tres hores de durada).
El mètode ha seguir per resoldre aquests conflictes radica en els següents criteris:
- Jeràrquic (lex superior derogat legi inferior). Si les normes que entren en
conflicte deriven de disposicions de diferent rang jeràrquic (Constitució i llei
ordinària), pervaldrà la norma de més rang o jerarquia.
- Cronològic (lex posterior derogat legi priori). Si les normes han estat
promulgades en diferents moments temporals, prevaldrà la més recent en el
temps.
- Especialitat (lex specialis derogat legi generali). Si una norma resulta més
concreta que l’altra, prevaldrà la més concreta o especial. És adequat pel supòsit
d’antinòmia total-parcial pel fet que l’àmbit d’aplicació d’una entra en l’altra.
Les antinòmies de segon grau són aquelles que ofereixen solucions contraposades a un
conflicte; quan utilitzant els criteris citats, N1 prevaldrà per ser més específica i, alhora
N2 prevaldrà perquè resulta més recent o de rang superior. Normalment aquest conflicte
sorgeix entre els principis (compleixen els criteris anteriors de jerarquia, cronologia i
especialitat, perquè totes deriven de La Constitució). S’utilitza la ponderació que és, la
determinació de què pesa més en les circumstàncies del cas i així trobar solució al
conflicte. S’atribueix un determinat valor o grau d’importància a cada un dels principis
en conflicte per a decidir el cas d’acord amb el principi vencedor.
Plenitud:
Una llacuna normativa és un cas no regulat pel sistema, un cas que no assigna una
conseqüència jurídica. Segons Alchourrón, les diferents llacunes són:
- Llacuna de coneixement – situacions de falta de coneixements suficients sobre

els fets del cas (individual) per poder determinar quina solució jurídica hi
correspon.

lOMoARcPSD|4632533
- Llacuna de reconeixement – problemes derivats de la indeterminació semàntica

(vaguetat) de les normes, poden plantejar el dubte de si cert cas individual (es
coneixent tots els fets) se subsumi o no en el supòsit de fet de la norma. Com
qualifiquem uns fets que coneixem perfectament però per la imprecisió dels
termes de la norma no permeten donar una resposta categòrica a aquesta qüestió.
- Llacuna axiològica – situacions en que es considera que la “carència” es troba en
un pla valoratiu. Es produeix quan es creu que el legislador va dictar la norma i
no havia tingut en compte alguna circumstància perquè no l’havia trobat
rellevant. (Ex: prohibida l’entrada de gossos al hospital però, un dia arriba un
cec amb el seu gos pigall).
Per a Kelsen, la veritat lògica es que tot el que no està prohibit, està permès (principi de
prohibició). D’aquí deriven els permisos fort i feble.
Permís fort s’estableix com tot comportament no prohibit, que hi ha una norma que
permet expressament el comportament esmentat. Tot el que no està prohibit penalment,
està permès penalment; però això depèn de la contingència del legislador que les dicta.
Permís feble s’entén com equivalència a no prohibit, tot el que no està prohibit, no està
prohibit, però només és una veritat lògica. Compleix la condició que tampoc està
específicament permès.
Independència:
La presència de redundàncies pot presentar certs problemes:
- Si dos preceptes legals donen lloc a una redundància i només se’n deroga un,
entenem que s’ha eliminat una formulació que resultava innecessària però;
continua estant regulat el cas de la mateixa forma o el legislador ha volgut
canviar el cas?
- Els òrgans judicials han fet interpretacions diferents de preceptes que donaven
lloc a redundància i així atribuir-los significats diferents.
Això es basa en la hipòtesi del “legislador racional” que descriu que el legislador a
l’hora de dictar les lleis, no incorre en llacunes normatives ni en redundàncies, ni
contradiccions.
El sistema normatiu dinàmic és ordenat mitjançant relacions genètiques (legalitat), la

qual cosa significa que alguns dels elements pertanyen al sistema pel fet d’haver estat
dictats d’acord amb el que disposen altres elements del conjunt. [N1 i N2 si, i només si,
N1 autoritza a l’òrgan O la creació de N2, i O ha creat N2]. Aquest sistema permet
modificar el seu propi contingut, introduint i eliminant elements del sistema. Els
instruments utilitzats per a duu a terme els canvis són:

lOMoARcPSD|4632533
- Normes de competència – permeten la incorporació de nous elements al sistema

i establir el marc i les condicions mitjançant les quals certs òrgans poden dictar
noves normes. L’estructura és la següent:
[O (òrgan) mitjançant P (procediment) pot regular M (matèria)]
S’ajusten a uns criteris de validesa que són de tipus formal: l’autoritat que dicta
les normes ha de ser competent; les normes versin sobre la matèria que
l’autoritat és competent i; hagin estat dictades amb el procediment establert.
També s’ajustarà a les condicions de tipus material: tota norma per ser vàlida no
ha de ser incompatible amb l’establert per altres normes vàlides de rang
superior.
- Derogació – consisteix en la expulsió o eliminació de normes del sistema jurídic.
La derogació expressa és aquella que es realitza mitjançant una disposició
derogatòria (element introduït expressament per l’autoritat competent) i queda
derogada [queda derogada la norma N].
És formal o nomenada quan la disposició identifica de manera precisa les
normes que són objecte; és material quan no fa una relació precisa dels elements
derogats sinó només una referència genèrica i, correspon als intèrprets i
aplicadors del dret a identificar-les.
La derogació tàcita és la que es produeix sense necessitat de disposició
derogatòria, ocorre per la simple aplicació del criteri cronològic (les normes
posteriors deroguen totes les anteriors de jerarquia igual o inferior). Aquesta
també correspon als intèrprets a identificar quines són les normes derogades.
Sistema jurídic és el conjunt de normes jurídiques vàlides en un moment temporal

determinat. Ordre jurídic és la seqüència o successió de sistemes jurídics, vertebrada pel
criteri de legalitat.
Podem afirmar que una norma pertany al sistema jurídic si satisfà algun dels criteris de
deduïbilitat, legalitat o validesa originària.
- Deduïbilitat: si una norma N es dedueix d’una norma vàlida, llavors N també

pertany al sistema jurídic.
- Legalitat: si una norma N en el moment de la seva promulgació està
correlacionada amb una altra norma pertanyent al sistema vigent en el moment,
llavors N també pertany al sistema jurídic vàlid.
- Validesa originària: normes que es corresponen directament a les normes
constitucionals, sent aquestes les primeres normes vàlides del sistema jurídic.
Hi ha un conjunt de normes vàlides però no aplicables:
- Període vacatio legis – es tracta del temps que comprèn entre la publicació de la
llei i l’entrada en vigor d’aquesta (a Espanya és de 20 dies).
- Suspesa – situacions excepcionals que temporalment seran suspeses pel seu
perill i només s’utilitzen per fer front a unes determinades situacions que després

lOMoARcPSD|4632533
seran derogades. (Ex: En estat d’excepció o de setge, drets fonamentals com la

llibertat de circulació, inviolabilitat del domicili...)
Quan hi ha normes que són aplicables però no pertanyen al sistema:
- Derogades: una norma és derogada i expulsada del sistema però continua sent
aplicable encara que no sigui vàlida. (casos als quals s’ha d’aplicar la llei antiga
perquè la nova no és correlaciona amb temps al cas).
- Dret estranger: la branca del dret internacional privat tracta aquells casos on s’hi
troben desavinences entre drets de diferents països.
- Normes irregulars: són aquelles que no compleixen tots els requisits de validesa
però poden ser aplicables fins que no resultin inconstitucionals, per exemple.
La identitat del sistema es basa en dos concepcions diferents:
 Norma bàsica de Kelsen: les normes jurídiques són prescripcions considerades

vàlides (mitjançant la cadena de validesa). Kelsen determina que també la
Constitució precisa d’una norma anterior vàlida, d’un pressupòsit teòric
necessari per a concebre el dret com a conjunt de normes vàlides. Aquesta
norma bàsica constitueix l’últim fonament de validesa del sistema i el permet
reconduir tota la multiplicitat de normes a un únic conjunt.
Aquesta norma està vinculada a la norma positiva, la dictada per una autoritat.
 Regla de reconeixement de Hart: no consisteix en una norma dictada per alguna
autoritat ni en un pressupòsit de la ciència jurídica, sinó és una pràctica social.
La regla de reconeixement seria el criteri que certa comunitat utilitza per
identificar el dret. Totes aquelles normes que satisfacin els requisits de la regla
de reconeixement formen part del sistema. Allò que es considera dret no depèn
de les decisions de cap òrgan, sinó de les creences i actituds del conjunt dels
operadors jurídics d’una comunitat. [Ex: es considera dret espanyol vàlid la
Constitució de 1978, la resta de normes dictades d’acord amb la Carta Magna i
les conseqüències lògiques de les normes anteriors].
TEMA 3 – ELS CONCEPTES JURÍDICS BÀSICS
3.1-. PERSONALITAT JURÍDICA
Concepte jurídic: constitueixen la base de categories jurídiques i són comunes a totes les
branques del dret. Formen part d’un entramat conceptual, tenen fortes interconnexions,
són interdefinibles i el seu estudi requereix posar-les en relació. La característica
principal és que serà sempre dependent de la concepció del dret que la defineixi.
Personalitat jurídica: és la aptitud general per a ser destinatari de les normes jurídiques.
Identifica els possibles subjectes normatius i respon a la qüestió sobre a qui o a què es

lOMoARcPSD|4632533
pot dirigir una norma jurídica que estableixi drets i obligacions. Tots els éssers humans
o persones físiques tenen personalitat jurídica. Un ésser humà no pot ser considerat
com objecte del dret (objecte de drets i obligacions) sinó que és subjecte del dret (apte
per tenir drets i obligacions). Personalitat jurídica es posa en relació amb les idees de
capacitat jurídica (adquisició d’aptituds per ser subjecte de drets i obligacions) i
capacitat d’obrar (aptitud per fer actes jurídics vàlids, exercir drets i dur obligacions).
La capacitat d’obrar requereix un cert grau de maduresa i es limita fins a una edat
determinada, quedant restringides les persones amb afectacions mentals.
Entitats col·lectives: agrupacions organitzades d’individus i mitjans materials que

persegueix obtenir una determinada finalitat col·lectiva. Si compleix les condicions,
adquireix personalitat jurídica per ser destinatària de normes i té aptituds per a ser
subjecte autònom de drets i obligacions.
Les concepcions realistes han assumit que aquestes entitats tenen existència i vida
pròpies amb independència de les persones que les componen, són prèvies al dret i
independents dels seus membres. Quan l’ordenament les atorga personalitat jurídica, les
reconeix i les tracta com organismes autònoms amb processos vitals.
Els animals poden tenir capacitat jurídica com a titulars de drets i no són simples
objectes del dret (són personalitats jurídiques artificials que els permet ser destinataris
de normes que reconeixen drets). Assimilem als animals argumentant capacitats
intelectuals i vida psíquica, emocional i social.
3.2-. DRET SUBJECTIU
El dret objectiu és aquell ordenament jurídic que organitza una societat.
El dret subjectiu són els vincles entre un conjunt de normes i la protecció de certs
interessos, necessitats o eleccions dels subjectes amb personalitat jurídica. Segons
Kelsen, qualsevol enunciat sobre un dret subjectiu és pot traduir en dret objectiu (una
expressió que fa referència a un determinat conjunt de normes que imposen sancions);
en canvi el dret subjectiu fa referència a les estructures normatives que estableixen
certes relacions entre el sistema jurídic i una persona o grup.
La vinculació ve determinada segons el sentit d’expressió:
- Conducta no prohibida per cap norma de dret objectiu (permís feble); hi ha

permís feble per a actuar, situació de fet en la qual una conducta o la seva
omissió no estan regulades pel dret. [Ex: tinc dret a dutxar-me una vegada al dia]
- Permissió administrativa (permís fort per a actuar). Es necessita autorització per
a fer una conducta o activitat, tenint un dret quan l’òrgan competent els faculta.
[L’Ajuntament m’ha concedit el dret a construir una casa aquí]

lOMoARcPSD|4632533
- Reflex d’obligacions d’altres. Es considera que Z té un dret en aquest sentit si,

segons les normes Y té alguna obligació o bé actuar o bé no actuar en relació
amb Z. [Ex: tinc dret a que em paguis el lloguer].
- Sentit tècnic. Poder jurídic atorgat per una norma de dret objectiu per a reclamar,
mitjançant una acció processal, el compliment d’una obligació. [Ex: Tinc dret a
reclamar-te judicialment el pagament del lloguer que em deus].
Kelsen pretenia explicar com el llenguatge dels drets es pot anar traduint en enunciats
relatius a un conjunt de normes de dret objectiu que vinculen supòsits de fet amb
conseqüències jurídiques (amb sancions).
La teoria de l’interès estableix que un dret és un interès protegit per l’ordenament

jurídic. La teoria de la voluntat diu que els drets subjectius són eleccions jurídicament
protegides, poders jurídics conferits als individus per a fer prevaler la seva voluntat
sobre els altres.
Hohfeld va ubicar els drets subjectius dins d’un ventall de posicions diferents
correlacionades entre sí dins d’un ordenament jurídic. Només les pretensions poden ser
considerades drets subjectius perquè són situacions correlacionades amb deures jurídics.
Va distingir 4 situacions:
- Relació entre X i Y; X pot tenir pretensió, privilegi, potestat i immunitat.

- Posició jurídica de Y respecte X pot ser de deure, no dret, subjecció i
incompetència.
No només vincula drets i deures. Els drets subjectius haurien de ser entesos com un
reflex de deures jurídics.
3.2-. CATEGORIA DISTINTIVA
El reconeixement jurídic d’un dret subjectiu el que justificaria l’articulació de certes

modalitats de protecció i no al revés (Laporta).
Un dret seria una cosa que és abans de les accions. Els drets subjectius són facultats
inherents a les persones que l’ordenament jurídic no les crea, sinó que les reconeix i té
la funció de protegir. Raz proposa definir dret subjectiu com la idea que algú té un
aspecte del seu benestar, interessos i són considerats raó suficient per a justificar deures
d’altres i imposar deures a altres (raó suficient però no necessària).
Quan X té un dret subjectiu, jurídic perquè està adscrit a la categoria a la que X

pertany i no hi ha cap norma que la correlacioni amb una altra posició normativa; la
presència del dret constitueix una raó jurídica per a reclamar protecció.
Els deures que generen un dret dependrà del mateix caràcter d’aquest dret i
consideracions que en justifiquin l’existència. Confondre els drets amb les garanties
efectives de protecció que estableix un ordenament jurídic, és un error conceptual i té

lOMoARcPSD|4632533
conseqüències pràctiques molt negatives per un sistema convencional. La

internacionalització dels drets fonamentals i la constitucionalització dels drets socials
serien paper mullat perquè el reconeixement jurídic d’aquests drets no ha anat
acompanyat de l’establiment d’un sistema adequat de garanties i, això és precisament el
que defensa els drets subjectius plens.
Dworkin considera que els drets tenen una importància bàsica i pròpia dins d’un
ordenament jurídic, perquè són triomfs davant la pressió de la majoria.
3.3-. CONCEPTE OBLIGACIÓ JURÍDICA
La concepció iusnaturalista afirma tenir obligació jurídica d’actuar quan tenim

l’obligació moral d’actuar.
La concepció predictiva diu que connecta a un judici empíric de probabilitat. Tenim una
obligació quan podem predir que hi ha una alta probabilitat de rebre una sanció o dany.
Prové de la teoria imperativa.
Les crítiques de Hart: les regles no només serveixen per a predir si haurà sanció o
reacció negativa; a més per a justificar aquesta reacció. Si tenim una obligació jurídica
puguem escapar de la sanció de la justícia, per tant, no tindríem obligació jurídica.
No permet identificar les obligacions jurídiques de manera prèvia als càlculs de

probabilitats i fa dependre la possessió d’obligacions de la situació cojuntural.
La concepció kelseniana vincula obligació i sanció. L’obligació és la conducta oposada

a l’acte il·lícit i, l’acte il·lícit és l’acció o omissió, condició d’una sanció prevista en una
norma jurídicament vàlida.
Si es donen les circumstàncies X, s’ha d’imposar la sanció Y.
Tenim obligació jurídica quan un jutge ens ha d’imposar una sanció si no fem aquesta
conducta. Sanció és un acte coercitiu que requereix la possibilitat d’aplicar la força. És
una amenaça de la privació d’un bé, l’ha d’establir una autoritat competent i ha d’anar
associada a la realització d’una conducta voluntària. Per tant, una obligació jurídica és
la conducta oposada a aquella que és condició perquè els jutges hagin d’aplicar una
sanció. Les normes deriven de la voluntat objectiva de les autoritats (i no del sobirà,
com Austin). Aquesta voluntat objectiva es caracteritza per la seva validesa i no per la
seva força.
Tenim obligació jurídica de fer X encara que sigui improbable que rebi la sanció
prevista per no fer X. Identificar les obligacions jurídiques independentment de la
situació conjuntural. La força no imposa la voluntat subjectiva.

lOMoARcPSD|4632533
El desavantatge és que no totes les normes jurídiques precisen de sanció sinó només
aquelles que tinguin caràcter d’obligatorietat. [Ex: els espanyols tenen el deure de
conèixer la llengua castellana però, si no ho dominen no hi ha sanció].
La concepció hartiana fa diverses distincions:
- Sentir-se obligat – qüestió psicològica, situació en la qual algú té un motiu per a

fer una determinada conducta sense tenir cap obligació moral o jurídica per a
dur-la a terme.
- Tenir una obligació – idea vinculada a la presència de regles socials.
- Hàbit social – coincideixen regularment en fer una determinada conducta però
no es criticable quan algú no fa el mateix. L’existència de la regla és la nostra
raó per a actuar.
Existeix ordenament jurídic quan les regles primàries són vàlides d’acord amb els
criteris, han de ser generalment obeïdes per part dels ciutadans (no implica que les
acceptin com a guia de conducta). Les autoritats institucionals han d’acceptar les regles
secundàries, raons per a guiar conductes.
Tenim obligació jurídica quan aquesta obligació està prevista en una regla que forma
part del dret segons els criteris de validesa de la regla de reconeixement. Serà una
convenció si consisteix en una pràctica social dirigida a coordinar criteris de validesa
jurídica.
Va ser criticada per què la regla de reconeixement com a convenció social no és

convincent perquè el dret és un instrument coercitiu que afecta la llibertat de les
persones.
Dworkin va rebutjar la idea d’una regla com a forma d’identificar un ordenament jurídic
i explicar què vol dir “tenir obligació jurídica”. El dret és la unió de regles primàries i
secundàries, un conjunt de regles que utilitzem per justificar l’exercici del poder
institucional dins d’una comunitat política.
Les regles no generen obligacions jurídiques si no s’ajusten als principis jurídics que
permeten transformar el poder en dret. La regla del reconeixement de Hart no permet
identificar tots els principis, no serveix per a identificar totes les obligacions. Els
principis són pautes no conduents que tenen una dimensió de pes, raons jurídiques que
guien però no determinen un resultat. Formen part del dret per la seva importància per a
legitimar l’ús del poder. Identificar què prescriu el dret i quines són les obligacions
jurídiques, dependrà del resultat de la ponderació de principis i de la interpretació de les
regles d’acord amb aquestes consideracions.
El dret és un producte de l’argumentació, el resultat d’identificar quina és la millor

interpretació de les diferents raons a tenir en compte per a conèixer la resposta jurídica
correcta en cada cas.

lOMoARcPSD|4632533
La regla de reconeixement de Hart està pensada per a identificar les normes que
formen part del dret pel seu origen, de qui les ha dictat. Tenim obligació jurídica quan
una determinada conducta (o omissió) és exigible segons el conjunt de regles i principis
jurídics.
Austin – l’obligació jurídica no queda desvinculada d’un ordenament jurídic.
Kelsen – pretén separar el dret d’un sistema de pura coerció però hi ha existència i
dependència de noció de sanció.
Hart – incorpora l’aspecte intern de les regles però, l’argument de la regla de

reconeixement no permet identificar el dret per les limitacions entre principis jurídics i
obligacions jurídiques.
Dworkin – explicar perquè tenim una obligació jurídica de mantenir una determinada
conducta encara que no hagi prevista regla jurídica. Si els principis jurídics són
exigències morals incorporades al dret, no podem afirmar que tenim una obligació
jurídica si no podem justificar l’existència d’aquesta obligació un cop fet el balanç. El
dret és el producte d’implementar un entramat complex de principis i valors jurídics que
limiten i canalitzen l’exercici de poder. Aquests principis es poden reduir a 3 valors:
seguretat jurídica, legitimitat democràtica i correcció substantiva de les decisions
d’autoritat. El dret i les obligacions jurídiques dependran de quin sigui el millor balanç
entre aquests valors.
3.4-. RESPONSABILITAT JURÍDICA
S’entén com a responsable en 4 supòsits:
- Causalitat – qui o què ha causat un determinat resultat. No pressuposen

implicació jurídica o valoració moral però pot esdevenir condició per ser-ho.
[Ex: un llamp ha estat responsable de l’incendi.]
- Capacitat – associat a les capacitats mentals d’una persona o a dirigir la pròpia
conducta. Tampoc té rellevància jurídica però si ho té per al dret.
[Ex: en Joan no és responsable dels seus actes.]
- Funció – funcions o deures que associem a un rol o càrrec. Es vincula a un
conjunt d’accions que algú ha de duu a terme per a desenvolupar aquesta funció
de rol [Ex: els pares són responsables de l’educació dels seus fills.]
- Reacció – reacció jurídica o moral davant un determinat acte o resultat, pot ser
positiu o negatiu. Un acte negatiu pot ser criticable, sancionable o reprovable.
Un acte positiu pot ser lloable, mereixedor de premi. A més de qui o què ha
produït un determinat resultat, es valora jurídicament o moralment una conducta.
[Ex: en Joan ha estat el responsable d’haver-l’hi salvat la vida.]
[Ex: en Joan és responsable d’haver-se endut els diners de la caixa.]

lOMoARcPSD|4632533
La responsabilitat com a reacció és el nucli central de la responsabilitat jurídica, és

l’element que ens permet impulsar conseqüències jurídiques per actes i resultats als
destinataris de les normes. Una persona o entitat és responsable jurídicament quan és
susceptible de rebre la conseqüència prevista en una norma.
Moralment responsable – quan la seva conducta és reprovable o criticable perquè ha

vulnerat un principi moral.
Jurídicament responsable – susceptible de rebre sanció o conseqüència negativa pel fet

produït sempre que hi hagi una norma que la prescrigui.
Conseqüències jurídiques segons Kelsen:
- Conducta pròpia – responsabilitat directa.

- Conducta d’algú altre – responsabilitat indirecta.
- Acció intencional.
- Per resultat no volgut ni previst – responsabilitat pel resultat. Les conseqüències
les pot rebre una persona individual, un grup o entitat.
Hi ha dos tipus de raons per a justificar l’atribució de responsabilitat jurídica:
- Mereixement – model de responsabilitat subjectiva.

- Equitat – model de responsabilitat objectiva.
3.5-. RESPONSABILITAT SUBJECTIVA
Fonaments bàsics de l’atribució de responsabilitat en el dret. En quines condicions algú

mereix rebre una conseqüència negativa per un determinat acte. Quan podem demanar
comptes a algú mitjançant una reacció jurídica.
Una persona és subjectivament responsable quan mereix rebre una conseqüència

jurídica negativa per una acció intencional que ha provocat un dany.
Responsabilitat directa – una persona mereix respondre pels seus propis actes. Les
persones són agents morals susceptibles d’actuar lliurement, de tenir una justícia i de ser
conscients dels defectes que els seus actes poden produir. Els poden exigir conductes
atribuir obligacions i reprovar el seu comportament. Responsabilitat és eminentment
subjectiva i, no està justificada demanar comptes a algú per una cosa que ha succeït o
pel que ha fet un altre. No té responsabilitat com a capacitat.
Responsabilitat per danys a tercers – mereixement d’una reacció negativa a la producció

d’un fet extern que provoca un dany. Pressuposa l’existència de responsabilitat com a
causalitat. Una persona no mereix una conseqüència negativa pel que pensa, pel seu
caràcter o per una intenció que no s’ha materialitzat en un acte. Tampoc rep sanció per
la seva conducta o psicologia si no tenen manifestacions externes. Un acte ha de
constituir un dany, una afectació il·legítima als drets o interessos protegits d’altres

lOMoARcPSD|4632533
persones. Com a excepcions, tenim quan sí s’ha produït efectivament un dany. [Ex:
penalització de temptativa de delicte.]
Responsabilitat intencional – una persona mereix una reacció negativa quan, a més
d’haver provocat un resultat lesiu o posat en risc un bé protegit, hi ha una connexió
psicològica entre el subjecte i l’acte. Concepte “mens rea”, un acte no fa culpable una
persona si la ment no ho és també. Primordial per maximitzar les llibertats de les
persones.
3.6-. RESPONSABILITAT OBJECTIVA.
S’ha produït un dany però no ho poden atribuir a ningú, perjudiquen uns i no altres fruit
de la mala sort i, l’estat es planteja quina és la manera d’assignar o distribuir els costos
dels resultats. L’equitat com a principi de justícia social, busquem un equilibri entre
càrregues i beneficis que reben les persones dins d’una comunitat política. No
pressuposa valoració negativa d’una conducta. És una imputació pel resultat que no
pretén determinar qui mereix una reacció negativa sinó qui ha d’assumir els costos que
s’han produït.
- Distribució del dany – si un dany ha estat producte de l’atzar, la no intervenció i

deixar que les càrregues les assumeix qui ha sofert el dany. [Ex: trencament d’un
estri a casa pròpia].
- Desplaçament dels costos a tercers – assignar responsabilitats a algú diferent de
qui ha rebut el resultat lesiu. [Ex: intercanvi de béns i serveis en el mercat]
- Redistribució universal de costos – solució equitativa davant desastres naturals,
es distribueix entre tots en la mesura en què és l’estat qui respon pels prejudicis.
L’estat obté el seu finançament mitjançant impostos i els costos assignats són
assumits per tots. Aquesta redistribució seria injusta si no hi hagués un sistema
de recaudació d’impostos progressius.
La responsabilitat objectiva és una responsabilitat equitativa en què imputen a algú els

costos o danys socials que no són culpa de ningú en particular i distribuïm la
responsabilitat tractant d’equilibrar les càrregues i beneficis que reben els membres.
Hi ha supòsits sense ubicació:
- Responsabilitat per negligència – una situació en la qual ha produït un dany a

tercers fruit d’una acció o omissió negligent, fora de l’àmbit de responsabilitat
subjectiva. No hi ha connexió psicològica entre acte i voluntat. Es podia haver
previst i evitat. [Ex: si en Pere juga amb una pistola sense tenir cura si és o no
carregada i, accidentalment mata a en Joan, en Pere no és responsable de la seva
mort, però mereix una sanció per no haver evitat el dany.]
o S’estableixen responsabilitats per delicte dolós:

 Dol en 1º grau – coneixement i voluntat d’obtenir un delicte.

lOMoARcPSD|4632533
 Dol en 2º grau – coneixement que l’acte resultarà delictiu.

 Dol eventual – sap que, abans de fer-ho, pot haver un resultat
delictiu i ho assumeix.
o Responsabilitat per imprudència:

 Culpa conscient – actua confiant que el resultat delictiu no es
produirà, no vol que es produeixi, però es resigna a que pugui
produir.
 Culpa inconscient – no pretén obtenir un resultat delictiu ni es
preveu la possibilitat que es produeixi.
- Responsabilitat indirecta o vicària – assignació de responsabilitat per actes
d’altres que no està desvinculada d’un judici de mereixement. Concepte “culpa
in vigilando” i “culpa in eligendo”: són supòsits de vulneració de deures de cura
assignats a algú per la seva posició o funció, en la vigilància de les accions
d’altres persones com en l’elecció de persones que fam quelcom.
TEMA 4 – INTERPRETACIÓ I APLICACIÓ DEL DRET
Legislació – creació de normes, producció de normes generals que s’apliquen a supòsits

particulars. El focus d’atenció és l’activitat dels diferents legisladors, autoritats i
jerarquia que creen normes.
Jurisdicció – aplicació de les normes, l’atenció es localitza en la tasca que exerceixen

els òrgans aplicadors, jutges i òrgans de l’Administració.
La tasca central dels òrgans d’aplicació és aplicar les normes de l’ordenament jurídic
amb l’objectiu de solucionar un cas individual. Conseqüentment, el jutge determina les
conseqüències jurídiques que s’establiran per a certs fets. Aquesta solució s’expressa en
la sentència, fonamentada en certes premisses: la normativa (normes aplicables) i la
fàctica (enunciats sobre els fets rellevants del cas).
El jutge ha de basar el contingut de la sentència en una norma jurídica aplicable, així

com en una representació dels fets del cas concret. Si la sentència no està justificada, es
qualifica d’arbitrària. Una decisió és discrecional quan té a disposició seva un cert
marge d’elecció entre un conjunt d’interpretacions (raonables i justificables) i n’eligeix
una.
4.1-. APLICACIONS DEL DRET I JUSTIFICACIÓ DE LES SENTÈNCIES.
El jutge ha de justificar una decisió mitjançant:
- J. Interna – establiment d’una correcta relació entre les premisses i la conclusió.

Si la sentència deriva lògicament de les premisses expressades en els fonaments

lOMoARcPSD|4632533
del dret i de fet. No fa referència a les motivacions psicològiques del jutge, ni

implica afirmació o valoració moral.
- J. Externa – elecció de les normes sobre les quals s’ha de basar la seva decisió,
així com l’establiment dels fets rellevants del cas. Està justificada externament si
ho estan les seves premisses normatives i fàctiques.
o Les premisses normatives poden determinar la norma aplicable i poden
interpretar els enunciats normatius, prèvia interpretació de les
disposicions jurídiques.
o L’exigència que els enunciats fàctics siguin vertaders es vincula amb la
idea de justícia a què han d’aspirar les decisions judicials. La infracció de
les garanties de drets dels ciutadans suposa un exercici arbitrari de poder.
Per això, els enunciats fàctics sobre els fets que es declaren provats han
de ser vertaders (sinó no estarien protegits els drets dels ciutadans).
- Problemes de coneixement – el procés judicial no és el millor escenari per al

descobriment dels fets, ja que no s’admeten tots els mitjans de prova que es
puguin aportar.
 Límits a l’admissió de proves obtingudes de forma il·legal o
irregular (independentment si són o no rellevants).
 Pressumpció “iuris et de iure” que s’estableixen per llei i en virtut
de les quals es declaren provats els fets respecte dels quals no es
permet la prova. Les “iuris tantum” si permeten provar que són
errònies.
 Els drets que s’atorguen als individus per no declarar com a
imputats sobre alguna qüestió que els pogués incriminar.
- Problemes de reconeixement – els fets rellevants són qualificats a la llum

d’algun enunciat normatiu. La inclusió d’un fet en una disposició jurídica poden
fer aparèixer problemes originats per la indeterminació del llenguatge.
Ambigüitat – una paraula és ambigua quan té més d’un significat. Això dona lloc a
incertesa en un cas en particular; una paraula no és ambigua per sí mateixa, sinó que és
usada ambiguament i ho és quan no es pot saber el significat pel context. Es pot
distingir entre homonímia (paraules amb significats diferents però amb la mateixa
forma) i polisèmia (diversos significats d’un mateix terme i tots són relacionats entre sí,
amb un tret característic comú).
- Procés – producte – un dels significats es refereix a una activitat o procés i

l’altra al producte d’aquesta. [Ex: m’encanta la pintura.]
- Ús figuratiu del llenguatge – l’ús d’una paraula pot donar lloc amb el temps a un
significat independent de l’original (relacionat) [Ex: artèria, coll, cinturó...]
- Sintàctica – sorgeix de l’ús de les constants lògiques fora del llenguatge lògic o
per la construcció gramatical de les oracions, de la manera en què estan
connectades les parts en l’estructura de l’oració. [Ex: o és pagà o és cristià]

lOMoARcPSD|4632533
Vaguetat – característica dels conceptes, se és vague quan hi ha casos respecte els quals
la seva aplicació no està definida amb precisió. No es sap on acaba el seu camp
d’aplicació (no que no es sàpiga).
- General – no hi ha límit precís que permeti separar l’aplicació de la inaplicació.

Es distingeixen 3 zones: la central (l’aplicació no ofereix dubte), certesa
(l’aplicació no és factible) i la de penombra (hi ha casos dubtosos d’aplicació).
- Combinatòria – la incertesa en els límits del significat d’un terme sorgeix de la
inexistència d’un grup determinat de criteris que estableixen l’aplicació de la
paraula al cas concret. No sempre és fàcil trobar el punt de trobada dels
significats i, això es soluciona mitjançant una redefinició precisant alguns
significats o establint un nombre major de propietats.
Textura oberta – també és vaguetat potencial. No és possible mitjançant la determinació

de trets característics que un terme, sempre sigui així, sinó que per mitjà de l’evolució
del llenguatge no es pot preveure les circumstàncies amb què s’utilitzarà aquest mot.
- Caràcter emotiu del llenguatge – no és un problema semàntic, és d’índole

pragmàtica, en el sentit que té a veure amb el fet que les paraules poden
provocar certes respostes emotives en els destinataris. Una determinada
comunitat lingüística amb certes paraules pretenen provocar una reacció emotiva
i influir en els emocions de l’oient.
4.3-. TÈCNIQUES D’INTERPRETACIÓ.
Segons el subjecte que interpreta tenim:
- Interpretació autèntica que és la que fa el mateix òrgan que va dictar la

disposició que és objecte d’interpretació.
- Interpretació operativa que és la que fan els òrgans aplicadors del dret.
- Interpretació doctrinal és la feta pels juristes en la seva activitat teòrica,
descrivint el dret.
- Interpretació forense és la que fan els advocats guiada pels interessos que
defensen (estratègica).
Les diferents tècniques d’interpretació (independentment qui sigui el subjecte) que

s’utilitzen per a atribuir significat als enunciats jurídics són:
- Interpretació literal (declarativa): tendeix a atenir-se al significat habitual dels

termes i a ser més respectuosa amb la intenció del que es legisla. És comú
adscriure l’argument “a contrario”. Només atén el sentit de les expressions

lOMoARcPSD|4632533
lingüístiques aïllades del context verbal, cultural o situacional. Entén les

paraules en el seu sentit ordinari (no el tecnicojurídic).
El més usat és l’atribució “prima facie” propi i intrísec, suficient per a resoldre una
determinada qüestió jurídica.
Els juristes creuen que les expressions tenen un sentit unívoc i no cal fer res més que
descobrir-ho. Aquesta interpretació s’ajusta al sentit habitual dels termes en una
determinada comunitat lingüística, pressuposant que el terme està reglat i compartit per
convencions apreses dels parlants.
o Argument “a contrario” – comporta el silenci del legislador sobre una

hipòtesi. És precís distingir dues hipòtesis diferents:
 Una expressada pel legislador.
 Altra no esmentada pel legislador, però considerada inclosa en la
previsió legal.
Aquest argument es basa en què si el legislador ha regulat expressament una hipòtesi,

aquesta regulació es refereix exclusivament a la hipòtesi, un enunciat no s’escampa a
una determinada categoria de persones o comportaments diferents als expressats a
l’enunciat. La característica és que el seu resultat comporta la inaplicació de la
conseqüència normativa prevista en la disposició en el supòsit no previst. Hi ha dos
fonaments:
o Predecibilitat – garanteix major grau de seguretat jurídica.

o Respecta la presumpta voluntat del legislador, pretenent deduir la seva
voluntat a partir de les seves paraules. Obté la força persuasiva de ser
fidel a la voluntat.
- Interpretació correctora és la que s’aparta del significat habitual per estendre’l

(argument “analògic” i “a fortiori”) o restringir-lo (argument de “subdivisió).
Desvia el significat propi de les paraules o enunciats i atribueix un significat
diferent del literal, entès com el significat compartit. Sorgeix de la insatisfacció
que pot produir la interpretació literal. Pot ser:
o Extensiva – estén el significat “prima facie” d’un enunciat, s’inclourien
en el seu camp d’aplicació supòsits de fet que, segons la interpretació
literal, no quedarien inclosos.
 Argument “analògic” – si s’accepta com a pressupòsit que no
sempre els sistemes jurídics són complets, que prevegin una
solució normativa a tots els supòsits jurídics rellevants, s’entén
com l’analogia pot resoldre llacunes. Quan no regula un supòsit
específic però si hi ha un altre similar entre els quals s’apreciï
identitat de raó. Calen dos condicions per l’analogia: que hi hagi
semblança rellevant, característiques comunes entre els dos

lOMoARcPSD|4632533
supòsits, el cas regulat per unes normes i el cas no regulat i; que

hi hagi identitat de raó “ratio legis”. La interpretació més habitual
és estendre-ho com la finalitat o principi que serveix de fonament
a la norma.
Està restringit quan: 1) prohibida al dret penal quan l’aplicació
tingui efectes prejudicials per a l’acusat, suposi una infracció del
principi de legalitat penal; 2) quan el legislador ha pretès regular
restrictivament una matèria; 3) quan tingui com a efecte la
restricció de drets i 4) com a substitutiu de la falta de
desenvolupament legislatiu.
 Argument “a fortiori” – suposa que donada una norma jurídica
que estableix una determinada qualificació jurídica (obligació,
competència...) respecte d’una classe de subjectes s’ha de
concloure que tal qualificació s’ha d’estendre amb més raó a una
altra classe de subjectes. Això pressuposa que una disposició per
la qual hi ha una conseqüència jurídica per un fet; i un altre
supòsit diferent del que cap disposició li estableix una solució
però, representa una propietat semblant amb el primer. El
rellevant és el mereixement del mateix tracte normatiu en els dos
supòsits i no la semblança.
Si el legislador ha previst una conseqüència per al primer fet,

amb més raó, ha de tenir la mateixa conseqüència per al segon.
“A maiori ad minus” – aplicable a normes de caràcter permissiu o

a qualificacions avantatjoses. Si permet el més, també el menys.
“a minori ad maius” – s’aplica a normes prohibitives o que
estableixen conseqüències negatives. Si la norma prohibeix el
menys, amb més raó prohibeix el més.
o Restrictiva – restringeix el significat “prima facie” d’un enunciat,

exclouen en el seu camp d’aplicació supòsit de fet que quedarien
inclosos.
 Argument de “subdivisió” – suposa introduir una distinció que el
legislador no ha pensat ni ha establert, amb la conseqüència que
es redueix l’àmbit d’aplicació a només alguns dels supòsits de
l’esmentat àmbit.
 Argument “teleològic” – en casos de dificultat interpretativa,
l’intèrpret ha d’elegir el sentit d’un enunciat que s’apropi més al
sentit comú i la finalitat objectiva.
 Argument “ad absurdum” – pressuposa la racionalitat del
legislador, el seu objectiu és descartar la interpretació de la
disposició jurídica que condueixi a conseqüències absurdes.

lOMoARcPSD|4632533
a. Atempció contra el principi de coherència interna:

interpretacions raonables que descartin aquelles
alternatives absurdes perquè duen a la contradicció amb
una altra norma.
b. Atempció contra el principi d’aplicabilitat: cal la
modificació amb el pas del temps per adequar les normes
als temps actuals, respectant la voluntat del legislador.
- Altres arguments:
o Interpretació sistemàtica – el seu fonament rau en el fet que la
comprensió del significat d’una disposició jurídica exigeix vincular-la o
posar-la en connexió amb la resta de l’ordenament. Les disposicions
jurídiques no són aïllades, sinó que formen part d’un conjunt més ampli.
o Argument “a coherentia” – és factible fer dues interpretacions d’una
disposició jurídica. L’aplicador ha d’elegir aquella interpretació que no
dugui a una contradicció normativa.
o Argument “sedes materiae” – el seu fonament és que troba l’ordenament
jurídic com un sistema coherent, en el qual no entren normes en
contradicció. El legislador és racional i no pot haver dictat normes que
entrin en conflicte. En cas de dubte, s’ha d’atribuir a una disposició
jurídica aquell sentit del context normatiu en què s’adeqüi.
o Argument de la no redundància – es rebutja l’atribució a una disposició
jurídica del significat que ja ha estat imputat a una altra disposició
normativa. S’evita la redundància i repetició de normes.
o Argument “històric” – les normes podran ser interpretades d’acord amb
els seus antecedents històrics. L’intèrpret ha de reconstruir el pensament
o voluntat que el legislador va imprimir a la disposició normativa.
o Argument “psicològic” – recorre a la voluntat del legislador que ha creat
la disposició objecte d’interpretació. Cal recorrer a les fonts directes.
o Criteri sociològic – apel·la a la realitat social del temps en què ha de ser
aplicada. La interpretació s’ha de duu a terme d’acord amb les
circumstàncies socials, econòmiques i culturals del moment en què es
procedeix a l’aplicació. Es vincula a una interpretació evolutiva.7
4.4-. RAONAMENT JUDICIAL.
Discussió clàssica – inclou el model formalista o del jutge autòmat, el model

antiformalista i una concepció intermèdia.
- Model formalista – els enunciats jurídics tindrien un significat únic i objectiu,

per això, la tasca de l’intèrpret es veuria limitada a esbrinar o descobrir el sentit.

lOMoARcPSD|4632533
En tot delicte el jutge ha de fer un sil·logisme perfecte: la premissa major ha de ser la

llei general; la menor, l’acció d’acord o no amb la llei; la conseqüència, la llibertat o
la pena.
Es desvincula de la subjectivitat del jutge, que pot aplicar en funció dels sentiments i
prejudicis. Això esdevenen la boca que pronuncia les paraules de la llei.
- Model antiformalista – va sorgir com a reacció al model anterior degut a la

fal·libilitat del legislador en la creació de normes (hi havia llacunes normatives)
i el jutge havia d’oferir una solució que el legislador no havia previst ni creat; les
diferents interpretacions dels enunciats jurídics les quals obligaven al jutge a
decantar-se per una d’elles. En aquesta concepció, el jutge ha d’interpretar un
significat amb preferència a d’altres.
- Concepció intermèdia – es distancia d’ambdós models. Rebutja l’exagerat
optimisme sobre un sistema sense problemes interpretatius i la visió del jutge
com autòmat (m. formalista). D’altra banda, rebutja la visió pessimista de la
tasca judicial sobre l’activitat irracional, el llenguatge indeterminat i l’elecció de
que un jutge ha de determinar un significat i dotar de sentit la disposició jurídica.
El jutge té un caràcter discrecional, atribueix de significat a un enunciat
normatiu on hi ha marge per a diverses decisions possibles i acceptades, que
poden ser justificades i que han de ser-ho.
Discussió moderna – Hart va establir diferents concepcions per entendre la discussió

més moderna. Hi ha cert paral·lelisme amb la discussió clàssica.
- Noble somni – optimisme característic del model formalista. Les pretensions es

basen en uns pressupòsits filosòfics diferents. Una teoria complexa no pot ser
exposada detalladament en aquest context; les proposicions mitjançant les quals
es descriu el dret d’una determinada societat depenen, de l’existència de criteris
morals, que és independent de l’activitat humana i que pot ser coneguda. El
jutge ha de duu a terme una tasca interpretativa de tots els components del dret,
entre els que hi ha regles i principis per a trobar la resposta correcta. Aquests
poden arribar a la dimensió de moralitat política, la millor justificació d’una de
les interpretacions, l’única resposta correcta.
- Malson – hi ha dues tesis centrals: el llenguatge és potencialment indeterminat i
equívoc i, que els legisladors no creen normes, sinó disposicions jurídiques
(enunciat produït per una autoritat normativa). La interpretació jurídica esdevé
una tasca de decisió; no existeix un significat propi d’un enunciat, sinó més aviat
una diversitat de sentits possibles, el jutge n’elegeix un, per tant, identifica una
disposició creada per alguna autoritat normativa i hi atribueix un significat. El
jutge participa en la determinació de la norma jurídica.

lOMoARcPSD|4632533
- Vigília – reconeix el mèrit de les concepcions antiformalistes al adonar-se dels

problemes ineludibles que hi ha en el llenguatge jurídic i, porta que el jutge
pugui somiar a descobrir el significat únic i verdader dels enunciats. També
assumeix els pressupòsits que el llenguatge s’assenta en un feix de pràctiques,
regles i convencions que permeten donar sentit als enunciats jurídics. Encara que
ens trobem amb problemes lingüístics (vaguetat, ambigüitat...), majoritàriament
serem capaços de trobar mecanismes d’assignació de significat als textos
jurídics.
Si bé el dret no determina unívocament tots els comportaments humans, és possible

articular una concepció de les proposicions jurídiques que permeti assignar-los valors
de veritat en moltes ocasions.
4.5-. FAL·LÀCIES.
Són errors en l’argumentació, aquells que incorren en un error de raonament, invalidesa

del qual no es deu a la incorrecció de la seva forma sinó a altres motius que poden
passar desapercebuts.
- “ad ignorantiam” – s’argumenta que una proposició és verdadera sobre la base

que no se n’ha provat la falsedat o a la inversa. (és moralment pitjor condemnar
un innocent que no castigar un culpable).
- “ad verecundiam” – apel·lació inapropiada a l’autoritat, apel·lació a persones
que no són expertes en la matèria sobre la qual es discuteix, amb independència
que sí ho siguin en altres àmbits. Apel·la a la vergonya que produeix rebutjar
una autoritat que rep reverència generalitzada. (Picasso debatin sobre biologia).
- Pregunta complexa – formular una pregunta de tal manera que es pressuposa la
veritat d’alguna conclusió implícita en aquesta pregunta. [Ex: és vostè tan
egocèntric com solia ser? – obliga a acceptar que ho és ara o abans ja ho era].
- “ad hominem” – atac fal·laç dirigit, no contra la conclusió que un desitja negar,
sinó contra la persona que l’afirma o defensa.
o Abusivo – menyspreu que fa un de les parts del caràcter de l’altra part,
negar la seva intel·ligència o racionalitat, posar en entredit la seva
integritat. [Ex: això és dolent perquè ho proposen els ateus].
o Circumstancial o “tu quoque” – irrellevància entre les creences que es
defensen i les circumstàncies dels seus defensors. En lloc de presentar
raons adequades per a replicar a una acusació, es torna l’ofensa a
l’acusador.
- “petitio principii” – suposar la veritat del que es vol provar sense haver-se
provat.
- “ad populum” – apel·lació a les emocions del poble, del grup social, típic “és el
que fa tot el món”. Es fonamenta en la presumpta autoritat del poble, d’una
majoria per sostenir la veritat d’un argument, quants més la sostinguin, més

lOMoARcPSD|4632533
veritat és. Reemplaça la tasca de presentar proves i arguments racionals amb

llenguatge expressiu.
- “ad misericordiam” – s’apel·la a l’altruisme o la pietat de l’audiència. Els fiscals
i advocats tendeixen a presentar proves dels fets rellevants de la forma més
commovedora possible per guanyar-se la pietat del jurat. Aquesta apel·lació és
fal·laç si es pretén evadir el càstig per a un criminal.
- “ad baculum” – apel·lació per força que s’usa per produir l’acceptació d’una
determinada conclusió, en lloc de donar raons per establir una veritat i guiar la
conducta, s’amenaça amb la força. S’excusen en la garantia del benestar general,
garantir l’ordre social i la pau social.
- Ambigüitat – frases que contenen paraules ambigües:

o Equívoc – la correcció d’un argument depèn que en totes les premisses es
conservi el mateix significat de les expressions
o Amfibologia – s’argumenta a partir de premisses les formulacions de les
quals són ambigües, a causa de la seva construcció gramatical.
- Composició – es divideixen en dos variants: 1) consisteix en atribuir les

propietats de les parts d’un tot a aquest tot [Ex: les peces d’una màquina poden
ser lleugeres però el tot, la màquina pot ser molt pesada]. 2) el raonament fal·laç
parteix dels atributs dels elements individuals d’una col·lecció als atributs de la
col·lecció que agrupa aquests elements. [Ex: un autobús consumeix més
gasolina que un cotxe però, no tots els autobusos consumeixen més gasolina que
els cotxes.]
- De divisió – invers a la fal·làcia de composició. La confusió és la mateixa però
en sentit invers. A) consisteix a argumentar fal·laçment que el que és veritat
d’una totalitat també ha de ser cert per a cada una de les seves parts. B)
s’argumenta a partir d’una atribució de col·lecció d’elements per a concloure
alguna cosa sobre els atributs dels elements mateixos.
TEMA 5 – DRET I MORAL.
El fenomen jurídic i la moral comparteixen el mateix vocabulari i regulen un conjunt

d’accions comunes, ambdós tenen ordres normatives amb finalitats comunes, com la
justícia.
5.1-. QÜESTIÓ DEFICIONAL
- Relació força - dret: el dret es caracteritza per l’existència de normes jurídiques

que suposen “prima facie” que certes conductes humanes no són optatives, sinó
obligatòries i, aquesta obligatorietat que es predica, un factor clau és l’amenaça i
l’ús de la coacció. La teoria d’Austin defensa això, com a tret definitori.

lOMoARcPSD|4632533
o T. Austin – el dret es caracteritza per haver estat creat pel sobirà d’una
societat. Tal autoritat dictava mandats que eren obligatoris per als
destinataris. L’obediència que rebia el sobirà tenia com a únic fonament
la possibilitat de castigar els infractors. Només l’ús de la violència
explicava l’obediència al dret i la seva existència.
- Relació dret - regles: els ordenaments jurídics estan composats per regles però hi
ha diversitat de regles que han de ser distingides de les regles jurídiques.
Assumpte capital de la teoria jurídica.
- Relació dret – moral: dret i moral comparteixen vocabulari, algunes finalitats.

Alguns afirmaven que el dret és una branca de la moral i allò que és definitori no
és la seva combinació de regles i amenaces, sinó la vinculació amb la moral.
o Jusnaturalisme – les normes jurídiques i les normes morals són justes,
perquè s’estableix connexió entre allò que és just i el que dictamina la
llei. El fonament de la validesa de les normes jurídiques està
necessàriament en el dret natural. La definició de dret no pot prescindir
de la moral perquè un dels seus interessos principals és saber com actuar.
D’aquí la relació entre dret – moral – justícia. Si es troba el fonament de
la validesa del dret positiu, donaria resposta a perquè l’hem d’obeir.
Dret natural – conjunt de normes comuns a tots, sense que hi hagi
autoritat que les hagi dictat (són els principis morals coneguts per tots).
Doctrina jusnaturalista – teories que tracten de caracteritzar aquest dret.
1) Dualisme: hi ha 2 fenòmens jurídics: conjunt de lleis naturals i el conjunt de lleis
positives (les creades per l’ésser humà). Aquesta tesi comporta el reconeixement
d’una afirmació de filosofia moral que sosté l’existència de principis morals i de
justícia coneguts pels éssers humans. El dret natural és el conjunt de lleis i
principis unitaris, universals i immutables superiors que regeix el comportament
humà i que pot ser reconegut pels agents humans. La seva naturalesa és
supraempírica, és un conjunt de principis abstractes que no canvia i constitueix
el vertader concepte de dret. Aquest dret natural és independent del dret positiu,
en tant que no es creat per éssers humans.
2) Superioritat: hi ha vinculació entre la moral i el dret, les normes de caràcter
moral són superiors a la del dret positiu, la qual cosa implicaria que si una norma
de dret positiu no s’adequa al contingut d’una norma de dret natural no és una
verdadera norma jurídica. Perquè és superior?
a. La llei natural és justa i, per això, es deu obediència al dret natural i no al
dret positiu. [Ex: obligació/desobediència de transfusió sanguínia a
testimonis de Jehovà]
b. És immutable, ofereix una millor base per a construir una teoria del dret.
Característiques del dret natural:
- Unitat – només hi pot haver un dret natural (tesi d’exclusivitat).

lOMoARcPSD|4632533
- Universalitat – hi ha un dret comú a tots els agents que té un àmbit de vigència

universal, dividit en temporal, espacial i personal. El dret positiu té una vigència
limitada, el natural pot regir il·limitadament.
- Immutabilitat – el dret natural no canvia amb el temps, el positiu és mutable.
Tipologia
- J. Teològic de Tomàs d’Aquino – el dret natural és aquella part de l’ordre etern

de l’univers originat en Déu que és accessible a la raó humana.
- J. Racionalista de Grocio – el dret natural no deriva dels mandats de Déu sinó de
la naturalesa o estructura de la raó humana. El tret central és la tendència a la
sociabilitat, del qual deriven les normes positives.
- J. Historicista – pretén inferir normes universalment vàlides a partir del
desenvolupament de la història.
Crítiques
- Una pretensió central del jusnaturalisme és descobrir les lleis naturals que
regeixen els actes dels individus en la seva vida social. L’existència de diferents
interpretacions sobre la pretesa naturalesa humana donen dificultats a posar-se
d’acord sobre el contingut unitari del dret natural. Segons Hobbes, l’èsser humà
és dolent per naturalesa i, Rosseau defensa el contrari.
- El jusnaturalisme condueix a la superfluïtat del dret positiu. Si com sosté el
jusnaturalisme és factible identificar les normes de dret natural que guien la
nostra conducta, el dret positiu es converteix en superflu i redundant, perquè no
ofereix res de nou a les lleis naturals. Un jusnaturalista podria objectar que el
dret positiu és necessari per a portar a la concreció del cas particular les
regulacions generals i abstractes de les lleis naturals.
- Si per a determinar l’existència i vinculatorietat de les normes jurídiques
s’hagués d’assenyalar que el seu contingut s’adequa a certs principis naturals,
llavors hi hauria un marge molt grau d’identificació, ja que cada teòric i/o òrgan
d’aplicació podria sostenir una concepció moral diferent i, les solucions podrien
donar als casos serien diferents (impediment d’un jutge a l’adopció d’un nen per
part d’una parella d’homosexuals, perquè el dret natural no s’acomoda a la
norma positiva).
o Positivisme jurídic – rebuig de la segona tesi jusnaturalista (superioritat).

Caracteritza el dret vigent en una societat no és necessari apel·lar al dret
natural, l’únic dret és el positiu. Aquest positivisme no nega l’existència
de principis morals. El que nega és que, per identificar una norma com a
jurídica, sigui necessària la referència a tals principis. Afirmacions:
 Les lleis són mandats d’èssers humans.
 No hi ha relació entre dret i moral.

lOMoARcPSD|4632533
 El dret és un sistema lògic tancat, per tant, es poden deduir les

decisions jurídiques correctes a partir de les premisses o normes.
 No es poden justificar racionalment els judicis morals.
 L’existència del dret positiu justifica per ella mateixa la seva
obediència.
- P. J. Ideològic – representa la creença en certs valors i confereix al dret existent

un valor positiu, prescindir de tota consideració sobre la seva correspondència
amb el dret ideal. Aquesta atribució es basa en el fet que la seva mera existència
serveix per a l’obtenció de certes finalitats desitjables: pau, ordre, certesa,
seguretat. Com a conseqüència d’aquestes premisses, les normes jurídiques han
de ser obeïdes per elles mateixes. El positivisme en una teoria valorativa,
assenyala que és correcte moralment obeir el dret. És una tesi oposada al
positivisme metodològic.
- P. J. Metodològic – el positivisme no és una tesi substantiva sobre el dret, no
ofereix una caracterització del dret, sinó una concepció sobre quins pressupòsits
cal adoptar per apropar-se a l’estudi del dret. És un enfocament, una forma de
delimitació del dret com a objecte d’investigació. Quins són els pressupòsits?
o Separació conceptual entre dret i moral – distingeix el dret que ha de ser
(ideal) i el que és. No és necessari apel·lar a la moral per a identificar el
dret vigent en una societat. Tracta d’oferir una imatge neutral del dret,
sense associar-lo a la moral. Si es respecta aquesta neutralitat és possible
el coneixement del dret. El dret és independent a la moral; les
obligacions jurídiques no estan relacionades conceptualment amb les
obligacions morals, per tant seria coherent assenyalar que un individu
està obligat a fer una acció segons el dret vigent i té prohibida la seva
realització segons un principi moral. El positivisme jurídic no nega que
el desenvolupament del dret ha estat de fet profundament influït per la
moral convencional i els ideals de grups socials. El que nega el
positivisme jurídic és que un sistema jurídic hagi de mostrar alguna
concordança específica amb la moral o la justícia per a determinar la
seva existència i vinculatorietat. Defensa un acostament científic en el
qual es tracta d’evitar l’emissió de judicis de valor sobre fets socials.
o Tesi de les fonts socials del dret: el dret positiu és creat per èssers
humans. Les normes jurídiques són fruit d’actes de voluntat de les
autoritats jurídiques d’una societat. L’únic dret existent és el dret positiu,
i aquest constitueix l’únic objecte de la ciència jurídica. La qüestió de
saber quin és el dret que ha de resoldre mitjançant la constatació de certs
fets han tingut lloc en l’espai i temps. Es tracta de fets que han estat
realitzats per determinats membres de la societat: legisladors, governs...
el jurista s’ha de preocupar per descriure el dret que és, el vigent a la
societat.
o Tesi de la discrecionalitat judicial: el dret no ofereix resposta clara i
definida a tots els casos que pretén regular. El llenguatge estableix límits

lOMoARcPSD|4632533
a l’activitat aplicadora dels jutges a l’hora de resoldre un cas, de manera

que una disposició jurídica pot ser interpretada de diferents maneres.
Això implica que els jutges tinguin un cert grau de discrecionalitat. La
conclusió final és que l’únic tipus de dret és el dret positiu. Però, no
suposa que no hi hagi una única teoria positivista del dret, sinó
cadascuna és una versió més adequada del positivisme.
- Model Dworkin – presenta una alternativa al positivisme jurídic basant-se en la

incapacitat d’aquest per a resoldre els “casos difícils”. El seu enfocament
consisteix en que un sistema jurídic no solament consta de regles jurídiques, sinó
també de principis. Aquests estableixen drets individuals però, la identificació de
tals principis es duu a terme mitjançant la seva adequació a criteris morals.
Aquests configuren i estructuren l’ordenament jurídic en el seu contingut, pel
que fa referència al seu valor com a sistema institucional que guia l’ordre social.
Per tant, aquests principis morals formen part del sistema jurídic. El jutge ha de
recabar tots els supòsits per tal d’assolir una resposta la més justa possible (bé
amb normes o bé amb principis). Passarà per un filtre d’exigència d’adequació
(solució consistent amb les regles jurídiques i la jurisprudència) i per la
dimensió de valors o moralitat (la solució serà la millor justificació des d’una
perspectiva política i moral). Aquesta perspectiva està incorporada en els
ordenaments jurídics, hi ha una connexió inevitable entre dret i moral. La
diferència principal es troba en què els jusnaturalistes situen els principis morals
fora i separat del dret i Dworkin els integra. Llavors, els principis són els pilars
sobre on s’assenten les normes juridicopositives i els drets individuals.
- Positivisme inclusiu (incorporacionisme) – tracta de salvar el positivisme del

desafiament dworkià segons el qual hi hauria una relació necessària entre dret i
moral. L’envit dworkià té com a virtut detectar un tret indefugible de la pràctica
jurídica: els jutges amb certa freqüència han de dur argumentacions morals quan
discuteixen sobre principis com els d’igualtat, dignitat o quan s’apel·la a raons
subjacents a les regles. 1) no nega que hi pugui haver en els ordenaments
jurídics normes que remetin a la moral, però exclou que necessàriament sigui
sempre així. Es podria donar el cas que l’existència i el contingut de normes
jurídiques no depengui de criteris morals. 2) es cert que tals drets constitucionals
han estat creats en virtut de fets socials, significant que queda incòlume la tesi de
les fonts socials del dret. 3) les remissions a principis morals converteixen
agents en aplicables per a solucionar un cas, però no significa que pertanyin al
sistema. 4) un ordenament jurídic es pot remetre a criteris morals i també, poden
haver normes contràries a la moral, i per tant, no hi hauria una connexió
necessària entre dret i moral. Aquesta concepció sosté que en acceptar certs
principis, drets o normes puguin aplicar-se al sistema jurídic, no perquè hagin
estat formulats per autoritats positives sinó pel seu contingut moral. Pot ocorre
que la identificació de normes jurídiques no remeti a criteris morals i, si ho

lOMoARcPSD|4632533
remetessin, seran aplicables però no necessàriament pertanyents al sistema

jurídic.
- Positivisme excloent – sosté que el dret no ha de dependre de la moral. Moreso

sosté que els jutges a l’hora d’aplicar les normes, remetin pautes de la moral.
Incorporar-la al dret és contraproduent.
o Argument de la controvèrsia: concep el dret com un fenomen social i

convencional, la identificació de les normes per part dels jutges en
resoldre un cas no remet a criteris externs i altament discutibles com són
els de naturalesa moral, sinó a les pràctiques i usos que desenvolupen les
autoritats i ciutadans d’una determinada societat. Si les normes
jurídiques han de ser identificades d’acord amb pautes morals, donada la
indeterminació i pluralitat dels principis, el dret no podria aportar
seguretat jurídica perquè no es podria preveure la reacció de
l’ordenament respecte les seves sancions. Si no se sap amb certesa quines
conseqüències es deriven de les nostres accions, no solament es perd
previsibilitat i seguretat, també la nostra autonomia estaria menys
cabada, perquè tindríem dificultats per a l’organització.
o Argument de l’autoritat: les normes jurídiques són guies de
comportament que vinculen als destinataris i ofereix una solució al jutge
en resoldre un cas. Quan es parla de normes jurídiques com a raons
dotades d’autoritat i independents del contingut. No es pot buscar el
sentit amb què el legislador la va promulgar. Es critica el positivisme
inclusiu perquè portaria a afirmar que les obligacions que tenen els
individus seran les que estableixi el dret, sempre que hi hagi una raó
subjacent de naturalesa moral que ho estableixi: el dret deixaria de tenir
autoritat per sí mateix. Per a Radbruch, quan la injustícia del dret positiu
assoleix una mesura tal que la seguretat jurídica garantida pel dret positiu
manca de significació davant aquesta injustícia, el dret positiu injust ha
de cedir davant de la justícia.
Imposició de la moral per mitjà del dret
Una qüestió important és fins a on pot intervenir el dret per a castigar les conductes dels
individus que atempten contra les creences morals de la majoria de la societat. Una
societat està facultada per a imposar, mitjançant el dret, una determinada moral? És
justificat el càstig jurídic d’aquelles conductes que són immorals?
1) Liberalisme – van sostenir que l’ús del dret com a instrument repressiu només
estarà justificat quan un individu havia lesionat a un altre. Manca de justificació
quan l’acció afecta el codi moral de la societat. Té la virtut de justificar quan ha
d’intervenir l’estat per mitjà de la seva coacció. Segons Mills, l’única

lOMoARcPSD|4632533
justificació per a limitar la llibertat dels agents és evitar que produeixin danys a
altres. Aquest principi de dany s’oposa a:
a. Moralisme legal – defensa la intervenció de l’estat per a castigar aquelles
accions que són considerades immorals segons les creences de la majoria
de la societat o bé perquè minen les creences i valors que constitueixen la
base cultural. No només han d’atemptar contra la base moral sinó també
han de produir danys a tercers.
b. Perfeccionisme moral – propugna que l’estat ha d’actuar positivament en
nom de la promoció dels valors o formes de vida que consideri
objectivament valuosos, independentment de la concordança amb els
valors dels individus. Objeccions : entra en col·lisió amb la llibertat de
les persones d’elegir i desenvolupar els seus propis plans de vida; tampoc
distingeix les dues dimensions (principis referits als nostres
comportaments vers altres i models de virtut personal).
c. Paternalisme legal – l’estat està facultat per a actuar i interferir
coactivament en la vida dels individus quan s’hagi de prevenir danys que
pugui causar a si mateix. Tracta de preservar la salut física i mental dels
individus.
Devlin sosté que quan el legislador ha de decidir si una conducta és

immoral i punible, ho ha de fer segons les pautes del consens que hagi
assolit la comunitat, principi democràtic.
La societat té dret il·limitat a legislar contra la immoralitat per la supervivència de la

pròpia existència de la societat.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans va establir que moral era el conjunt de
creences, actituds i estàndards morals compartits per la major part de ciutadans d’una
societat determinada. Això implica la protecció dels estàndards ètics en el seu conjunt.
La protecció de la moral ha de ser utilitzada quan el bé que ella protegeix està per sobre
del bé que garanteix un dret humà.
Crítiques
Hart – a) objecta dificultat conceptual per a acceptar el criteri “home mitjà raonable”: el
que la gent sent com a perillós no necessàriament ha de coincidir amb allò que és
efectivament perillós per a la preservació de la societat. El sentiment no pot servir de
criteri per a distingir transgressions morals perilloses i no perilloses. [Ex: prejudicis
contra l’homosexualitat.]
b) no hi ha proves empíriques que demostrin que les modificacions dels hàbits hagin
portat a la desintegració de cap societat.

lOMoARcPSD|4632533
c) existeix confusió entre democràcia i populisme moral; la doctrina que la majoria ha

de determinar, no qui ha de governar, sinó com han de viure els altres. La majoria pot
servir per a elegir els representants d’una societat, però com han de viure aquella
societat.
Moral positiva vs moral crítica
Positiva – és el que és acceptat i compartit per la majoria en un grup social. Basat en

regles primàries d’obligació, se sustenten en una pressió social i comporta el seu
compliment. Els judicis que es refereixen a la moral positiva descriuen fets, per la qual
cosa no expressen judicis justificadors d’accions o decisions. Segons Nino, la moral
social és pressa en consideració no com a raó justificadora última de les seves accions,
sinó com a raó prudencial per a evitar conseqüències que considera desagradables.
Aquesta moral està vinculada a l’home prudent.
Crítica (ideal) – són els principis generals obtinguts racionalment o reflexivament pels
individus i serveixen per a criticar les seves pròpies accions. Aquesta correspon al
raonament pràctic, no es guia per les reaccions socials dels seus judicis ètics, sinó per la
força justificadora dels seus actes i decisions. La distinció radica en que es poden
avaluar les normes socials des d’un punt de vista extern i no diluït com pretén el
moralisme, basant que tota crítica ha de partir i acabar en els valors compartits per la
comunitat.
Idea de justicia i dret
Concepcions de justícia:
- Utilitarisme – la doctrina ètica que defensa que són moralment exigibles

aquelles conductes o accions les conseqüències de les quals siguin òptimes per a
la major felicitat del major nombre de persones. Cada vegada que s’ha de
prendre una decisió, és necessari que s’estableixin les conseqüències associades
amb les diferents opcions. S’han d’avaluar les conseqüències des del punt de
vista de la utilitat i elegir aquella acció que més utilitat provoca al major nombre
de persones afectades.
Avantatges:
o Atèn aspectes que els éssers humans valoren especialment com desigs,
plaers... la raó per la qual s’ha de determinar que una acció provoqui
aquestes sensacions en la major quantitat possible.
o Igualitarista i imparcial. Cadascú compta amb un i valora els interessos
amb una mateixa mesura.
o Es recolza en verificacions empíriques.

lOMoARcPSD|4632533
o Adequat per a societats complexes i pluralistes, no entra a jutjar els plans

de vida, sinó que valora les accions en la mesura que satisfà els
esmentats plans.
Utilitat – és una concepció moral de caràcter teleològic, pressuposa que

existeix una finalitat o bé que ha de guiar les nostres accions. Estaran
justificades en la mesura que assoleixin aquesta finalitat.
U. hedonista – es basa en la idea que la utilitat és una qüestió únicament

de plaer i de sofriment en un sentit estrictament material i remet a les
experiències sensorials. El plaer és la finalitat última i la resta se li
subordinen. És contraintuïtiva, ja que valora la utilitat en si mateixa,
sense tenir en compte que una part de la felicitat no està en el gaudi propi
i plaer físic, sinó en l’esforç, el sacrifici que hi ha darrera.
U. Ideal – resol el problema de les preferències errònies, definint

benestar com la satisfacció de les preferències “racionals” o
“informades”. Només aquestes tindrien credencials per ser avaluades, les
irracionals s’exclourien. Aquesta concepció s’allunya d’alguns
avantatges que es predicaven de l’utilitarisme.
U. acte – representa la versió tradicional i sosté que la correcció o

incorrecció d’una acció ha de ser jutjada per les seves conseqüències de
l’acció mateixa. Cada acte que pugui realitzar un individu serà avaluat
segons incrementi o no l’utilitat. Resulta costós en quant a temps i
energia ja que obliga a fer el mesurament al moment de l’acció.
U. Regla – els problemes de l’utilitarisme de l’acte van portar a proposar
que l’avaluació no se centri en els actes, sinó amb certes regles morals
que evitin haver de plantejar-se l’elecció de cada acció. [Ex: agafa el
metro o el cotxe per anar a classe, no cal fer-ho cada dia, es fa un cop i
després s’adopta un hàbit.]
Crítiques:
1 – comparacions interpersonals, impossibilitat de mesurar en una mateixa escala la

utilitat d’individus amb preferències diferents.
2 – precarietat de preferències: aquestes poden estar viciades o poden ser fruit de

prejudicis irracionals. Les preferències rellevants són les informades o racionals.
Llavors no totes compten de la mateixa manera.
3- només és sensible al benestar com a agregat i no es preocupa per la manera en què

està repartit entre els individus. Hi ha despreocupació per la distribució igualitària.

lOMoARcPSD|4632533
4- no dóna rellevància moral a la separabilitat i independència de les persones, el que

valora és el benefici social. No interessa la forma com es distribueixen les satisfaccions,
només que es maximitzi la suma total de felicitat.
5 – el problema del mesurament de les conseqüències, potser s’ha de fer un cop passada
l’acció per estimar-ne l’utilitat i, llavors ja no és una guia de comportament.
TEORIA LIBERAL DE JOHN RAWL
La seva concepció és resposta a l’utilitarisme des d’una base deontològica, teoria

contractualista i constructivista. Els principis de justícia són:
- Cada persona ha de tenir igual dret al sistema total més extens de llibertats
bàsiques que siguin compatibles amb un sistema similar de llibertats per a tots.
- Les desigualtats econòmiques i socials han de ser estructurades de manera que
siguin per a major benefici dels menys avantatjats, d’acord amb principis
d’estalvi just, unit al fet que els càrrecs i funcions siguin accessibles a tots.
L’aplicació d’aquesta teoria passarà per fases segons es coneguin les circumstàncies:
A – sobre la base del coneixement, es dissenyen les normes constitucionals que

implementen els drets i llibertats del primer principi.
B – coneguts tots els fets generals, es fixen les regles de caràcter legislatiu que
desenvolupen el segon principi.
C – coneguts els fets generals i particulars, s’apliquen les regles als casos concrets per
part dels jutges i l’Administració.
DEONTOLOGISME VS UTILITARISME
Els béns primaris bàsics són els drets individuals, no la utilitat social. La distribució ha
de ser igual, especialment la llibertat.
La prioritat de la llibertat i els drets fonamentals assegura que ningú no sigui privat
dels seus drets bàsics en nom d’un presumpte interès o unitat col·lectiva.
La distribució dels béns i la riquesa, les funcions socials i les bases socials poden estar
desigualment distribuïda, ja que no seria injust que hi hagués un reconeixement de
patrimoni diferent, riquesa més elevat que un altre... si apliquem el principi de
diferència, veurem que si els avantatjats, més poderosos i amb nivell econòmic superior
ha de dedicar els ingressos als més desavantatjats, la posició social no pot ser dolenta
perquè les úniques desigualtats admissibles són les que tinguin com a resultat que els
menys afavorits estiguin millor.

lOMoARcPSD|4632533
El principi d’equitat d’oportunitats estableix que tothom tingui les mateixes

possibilitats d’accés a les diferents funcions i posicions socials.
Les lleis que protegeixen llibertats i drets individuals prevalen sobre el segon principi
(prioritat lexicogràfica). La t. Rawlsiana s’associa a la t. Deontològica, el que fa que una
acció sigui correcta o incorrecta és intrínsec a l’acció mateixa. Els drets i llibertats s’han
de protegir encara que la situació econòmica i les conseqüències no siguin les més
eficients.
CONTRACTUALISME
Adopta una estratègia basada en un contracte social hipotètic per a justificar els
principis de justícia que han de regir en una societat real. Permet explicar i justificar les
conclusions que s’adoptin sobre la base de la participació dels individus en l’elecció
dels principis. És respetuosa amb el principi bàsic d’autonomia: els subjectes elegeixen
certs principis dels quals ells mateixos seran destinataris. Expressió mitjançant
metàfores:
- Posició originària – es troben en situació hipotètica on regeixen regles processals

del discurs moral. Per evitar l’acusació que els principis de justícia responen o
s’acomoden a una visió idíl·lica, Rawl pressuposa que els individus són egoistes
en la posició originària, miraven pels seus interessos i no seran altruistes.
Atribueix també una aversió al risc, i adopten la regla del “maximum” en
situacions d’incertesa (regla de prudència per porta als individus a elegir entre
diferents cursos d’acció el que et permeti obtenir el millor en pitjors situacions
concebibles).
- Vel d’ignorància – per a assegurar el respecte a condicions d’imparcialitat i
universalitat pròpies dels judicis morals, els individus que participen en la
posició originària no saben les condicions o circumstàncies en les quals viuran
una vegada ingressin en la societat real. Si un individu sabes si formarà part
d’una classe, un nivell econòmic determinat, adoptarien uns principis
condicionats a aquestes dades i serien imparcials.
CONSTRUCTIVISME
Utilitarisme – és una concepció filosòfica optimista sobre la possibilitat de descobrir el

bé moral que s’ha de perseguir. Pressuposa que hi ha un principi de justícia objectiu, la
utilitat (felicitat, benestar...)
Intuïcionisme – és una versió escèptica sobre la possibilitat que hi hagin principis de

justícia que solucionen els problemes i dilemes que ens trobem. Hi ha una pluralitat de
principis de justícia que poden estar en conflicte, sense que sigui viable establir un ordre
de prioritat entre ells. Quan sorgeix un problema el màxim que podem fer és elegir el

lOMoARcPSD|4632533
principi aplicable intuïtivament. Cap de les dos satisfà a Rawls i tracta de buscar la via
intermèdia, el constructivisme moral.
Constructivisme moral – fa descansar l’elecció dels principis de justícia en un

procediment, la racionalitat dels principis sorgeix de les condicions i pressupòsits que se
segueixen en el procediment constructiu. No hi ha un principi de justícia objectiu ja
pressuposat, sinó que és dissenyat progressivament. Arriba a una sèrie de judicis que
són expressió del “equilibri reflexiu” entre les intuïcions que els membres tenim sobre
el que és bo i els principis morals més generals.
Crítiques
- El valor justificador d’un contracte social get per éssers que no tenen res a veure
amb els humans racionals de cara i ós
- Posició originària: qui forma part del contracte? No té un disseny neutral,
pressuposa una filosofia més profunda.
- Vel d’ignorància: es coneixen dades culturals i històriques que poden determinar
i condicionar principis, per tant no es pot escindir la societat i la cultura.
- Maximum: perquè pressuposar que els individus tenen tendència a no patir risc?
És possible que hi hagi individus amb més capacitat de risc i hagin d’elegir
altres principis de justícia.
- Oblit en la producció de béns (no són mannà del cel) i desconeixement que els
béns ja venen com a propietat d’algú, no es poden ignorar sense violar drets
fonamentals.
- Nozick critica Rawls per no respectar que els individus són finalitats en si
mateixos. Si el principi de la diferència fa que els més afavorits utilitzin les
seves propietats pel benestar dels desavantatjats, això no deixa de ser una
instrumentalització.
LLIBERTARISME DE NOZICK
És una resposta a Rawls i a l’utilitarisme: els drets individuals tenen dret a disposar
lliurement els seus béns i serveis, amb independència de la seva productivitat o utilitat
social.
El govern no té dret a interferir en el mercat, en els intercanvis lliures que tenen els
individus, ni tan sols per tal d’incrementar l’eficiència o utilitat.
Nozick assenyala que és injust i suposa una violació al dret de les persones el que es
beneficiïn els menys afavorits. Això podria portar a la planificació per l’estat de la
economia. Nega la legitimitat de l’estat en els lliures intercanvis que desenvolupen els
individus.

lOMoARcPSD|4632533
- Drets naturals – es remet a Locke dient que cada individu és separat i diferent de
la resta, dotat de llibertat i només sotmès a lleis de la naturalesa. Cada individu
és amo de si mateix. Els individus gaudeixen de diversos drets naturals que
actuen com a límits (vida, salut, llibertat...). en cas que es vegessin afectats, hi ha
el dret de compensació. Una distribució justa és qualsevol que resulti dels lliures
intercanvis entre persones.
- Estat mínim – la revolució de conflictes que poden sorgir entre ells corre a
càrrec seu. Cadascú defensa el que és seu i fa de jutge a l’hora de valorar si han
violat els seus drets i cal establir compensació de danys. La conseqüència és
l’anarquia: situació que perjudica a tots. Només això justifica la creació de
l’estat com a instrument coactiu i institucional que té de funció principal resoldre
conflictes eventuals.
La garantia dels drets naturals és l’única funció de l’estat, cosa que el converteix en un
estat mínim. Un estat amb més competències violaria el dret de les persones de no ser
obligades a fer certes coses i a no ser instrumentalitzades en nom del benefici d’altres.
Resulta injusta la distribució de la riquesa per mitjà dels impostos ja que cadascú té dret
a utilitzar els recursos com vulgui, sense qui ningú pugui treure’ls en profit dels altres.
Crítiques
Donada la llibertat individual que té cadascú sobre les seves propietats, res no impideix
que tota la terra habitable passi a ser d’un grup reduït de persones. Aquests podrien
imposar la resta de prohibicions. Però Nozick estableix nous principis fonamentals que
serveixin de límits per a protegir els drets dels altres.
La justificació moral del mercat i del capitalisme se sustenta pels principis d’apropiació
i transferència. Si el respecte al lliure exercici portés a una situació de pobresa, no hi
hauria modificacions?
No hi hauria unió per protegir la societat existent en cas d’una amenaça externa o
interna? Es deixaria que cadascú actuï de forma lliure?

Resum Tema 1 Les Funcions Del Dret

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Resum Tema 1 Les Funcions Del Dret

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|4632533

Resum TEMA 1 – LES Funcions DEL DRET

Introducción al Derecho (Universitat Oberta de Catalunya)

StuDocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

TEMA 1 – LES FUNCIONS DEL DRET

1.1-. LES FUNCIONS DEL DRET

La característica principal del dret és la ubiqüitat; és un fenomen omnipresent en la

 Tesi Hobbesiana  L’ésser humà és un perill per la seva pròpia comunitat i

- Funcionalitat del dret – aïllar el dret a partir de la seva finalitat. Analitzar en

1.2-. ANÀLISI FUNCIONAL I FUNCIONS SOCIALS

L’objecte de la teoria jurídica és articular un esquema de conceptes i trets generals

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

“ciència” ha d’assumir el compromís de limitar-se a descriure de manera neutral les

Von Kirschmann va criticar aquesta concepció dient que l’arbitrarietat i la contingència

El dret no és el producte de la persecució d’una determinada finalitat única i general,

La delimitació de l’objecte d’estudi i la tasca del jurista fonamenta la tendència a mirar

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

A la idea d’ordenament coactiu, Marx afegeix la “dominació de classes”: L’Estat de dret

1.3-. FUNCIONS SOCIALS

Un element X desenvolupa una tasca Y en un context més ampli Z.

El funcionalisme és un tipus de filosofia social que conceptualitza la societat com un

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

1.4-. TIPOLOGIA BÀSICA

Els autors de caire conflictista destacaran la orientació social, tractament de conflictes i

Els autors de tesis funcionalistes identifiquen com a funcions primàries, la integració

Les funcions atribuïdes al dret són:

- Regulativa i integradora. - Legitimació de poder.

1.4.1-. REGULATIVA I INTEGRADORA.

Caracteritza el dret primàriament com un sistema complex de control social. Tracta

Aquesta funció regula el comportament dels ciutadans establint regles de conducta

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

Les tècniques que s’utilitzen per al control social són:

 Repressora  Les sancions tenen l’expectativa de ser efectives només per

1.4.2-. LEGITIMACIÓ DE PODER.

 Principi de divisió de poder. * Jerarquia normativa.

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

1.4.3-. SEGURETAT JURÍDICA.

Relacionada amb idees de certesa i previsibilitat. És conèixer què és el que exigeix el

La seguretat jurídica es tracta d’assegurar per mitjà de:

- Redacció de normes clares i precises.

La manera de redactar les normes és important per a promoure la certesa. Es farà en un

- Les normes s’han d’expressar en termes generals, públicament promulgats.

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

F. Terapèutica – canalitza i resol conflictes amb intenció conciliadora i rehabilitadora.

TEMA 2 – NORMA JURÍDICA I SISTEMA JURÍDIC

2.1-. USOS DEL LLENGUATGE

- Assertiu: Descriuen fets, persones, objectes. Poden ser vertaderes o falses.

2.2-. DIRECCIONS D’AJUST (entre l’ús assertiu i el prescriptiu)

G. E. M. Anscombe va formular la relació paraules – món

- Assertiu: Paraules-món. Objectiu és que les paraules s’ajustin a la realitat.

2.3-. TIPOLOGIA DE LES NORMES

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

- Regla conceptual: estableix condicions sota les quals un objecte pertany a la

Segons von Wright, les prescripcions han de tenir:

 Caràcter: qualificació normativa; obligatòria, prohibida o permesa.

Una norma és jurídica quan s’estructura amb una cadena de validesa.

Descargado por JOSEFER FERNANDEZ (llaaaagg111133@gmail.com)

La crítica habitual és que compleix el model idènticament al d’un atracador o

Les deficiències d’un sistema jurídic compost únicament per prescripcions:

- Falta de certesa: dubtes sobre quin compta i quin no com a norma.

Segons Hart, tot sistema jurídic cal de normes secundàries.

- Reconeixement: assenyala característiques o propietats la possessió de les quals

- Supòsit de fet (=cas): descripció d’una classe de persones, objectes, estats.